El
periodista Guillem Martínez inspira el terme de cultura de la Transició per
nomenar la cultura en un terme fort (maneres de veure, de fer, de pensar) que
ha estat hegemònica a Espanya durant els darrers 30 anys, la que neix amb la
derrota dels moviments radicals dels 70 (moviment obrer autònom, contracultura,
etc). I podríem continuar amb Amador, F. Savater, el de cultura consensual,
cultura desproblematitzada, cultura despolititzadora.El valedor principal d'aquesta cultura -tova, postmoderna, despolititzada- ha estat el diari El País i els seus suplements culturals. Ens deien quins llibres havíem de llegir, pel·lícules a veure, exposicions, modes, viatges, etc. Els mandataris principals eren Fernando Savater, pare Vargas Llosa, i tants altres liberals que després del liberalisme cultural ha vingut el neoliberalisme econòmic de l'Escola de "Chicago Boys" del Milton Freedman, assessor de Thatcher,Pinochet, destructors de l'estat del benestar, dels sindicats i dels moviments socialistes, etc.
Un dels millors assajos crítics escrits per intel·lecturals hispànics, acabat de publicar, ha estat C. T. o la Cultura de la Transición: crítica a 35 años de cultura española. Són una vintena d'articles escrits per autors de diferents llocs de l'Estat espanyol, que majoritàriament viuen i treballen a Madrid i Barcelona. El treball ha estat coordinat per Guillem Martínez, resident a Cerdanyola, popular crític musical, de tendències llibertàries. La majoria són nascuts entre els anys 70 i 80, són gent que no va viure la dictadura franquista i per tant, fills de la transició democràtica, gairebé tots tenen entre 30 i 40 anys. El més gran és Ignacio Echevarría, polèmic crític literari, nat el 1960, té 52 anys, obligat a marxar d'El País per una crítica negativa d'un escriptor d'una de les editorials literàries d'un dels accionistes principals del diari.
Dins els pocs estudis crítics fets sobre la transició, en general gairebé tots són sobre la política, partits, els seus líders, etc. El més recomanable és El precio de la Transición (1992), del corrosiu Gregorio Morán-el de les Sabatinas intempestivas setmanals de La Vanguardia-, M. V. Montalbán, a El escriba sentado (1996), els escrits de Sánchez Ferlosio, el citat Echevarría, a la revista Lateral.
Són els pocs autors que denuncien les mentides, trampes, traïcions d'una transició pactada per l'Estat i els capitals beneficiaris del franquisme. Amb els Pactes de la Moncloa queda desactivada la política i la cultura crítiques. Martínez, en la crítica del concepte de cultura de la Transició, com ja hem comentat, és una cultura que no critica res, i amb els anys, aquesta no cultura ha evolucionat com a tot arreu en la suplantació cultural pel mercat, o sigui, el comercial, espectacular, massificador postmodern, Made in USA, Hollywood americà. Echevarria, citant M. V. Montalbán que el mite del consens democràtic consistia simplement en l'adequació d'unes superestructures de poder en les que la base material ja s'havia fet en la fase desarrollista econòmica modernitzadora dels tecnòcrates franquistes de l'Opus Dei. Els fills de la burgesia, on la seva avantguarda militava en la socialdemocràcia, recordem a Madrid, els germans Solana, a Barcelona els Maragall i Serra, i a Girona els Nadal, que escriuen llibres que eren i avui encara són més feliços i rics. Tots aquests i l'onada d'escaladors de la política i cultura seran els quadres polítics de tots els centres de poder, administratius, etc. Els que es beneficiaran de la nova democràcia en la qual pares, parents i amics continuaran fent negocis, en especial en la construcció i especulació immobiliària, etc. On són els grans novel·listes crítics que denuncien les ?traïcions dels ideals i la corrupció econòmica, amoralitat, arribisme, aburgesament de quasi tots, tothom vol ser ric, especulador, propietari, etc.?
Evidentment no és Javier Cercas, de Soldados de Salamina, ni Anatomía de un instante i els seus amics Javier Marías, Vila-Matas, Ah! a Catalunya, els Monzó, Pàmies, Fonalleras, autors que són ironitzats com a exemple dels nous escriptors quasi tots premis Nacionals de la no cultura de la transició. Recomanem altres autors -amb Echevarría-, llegits i seguits per servidor com Rafael Chirbes, M. Sánchez Ostiz, Mercedes Soriano i el valencià Ferran Torrent.
Dels catalans, la crítica és més difícil, perquè si a Madrid subvencionaven la moguda, des del musical al cinema dels Garci, Almodóvar, a grans expos, centenaris, etc. a la Catalunya -autonòmica, pujolista, maragallana o d'en Mas- la cultureta catalana encara ha estat supersubvencionada i promocionada, amb premis, exposicions itinerants locals i internacionals. És més, els creadors que no són promocionats per les televisions -estatals o autonòmiques- o les suplantades cultures dels grans diaris, supercontrolades pels partits de torn, no existeixen i més els creadors massa independents, crítics i alternatius a la cultura del consens. I després les camarilles, crítics, grupets locals.
A Girona ha estat la Llibreria 22, que en el camp literari, dels dels Premis Casero, presentacions, aparadors, ha promocionat d'una forma bastant lliure -a través del seu gerent GuillemTerribas-, els productes culturals, tant catalans com castellans, dins el que hi ha al mercat literari. En Guillem, malgrat que com a tot arreu ha format part de diverses camarilles de gent de Salt, del Nadalisme, i del grup de crítics de cinema del Truffaut, ha impulsat la 22, que ha donat joc a totes les tendències culturals gironines
Lluís Bosch Marti, publicat en el Diari de Girona 13.11.12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada