El banc de la 22

Fotomuntatge de Víctor Colomer.

Tot va començar quan el photoshop va col·locar allà a Forrest Gump. No era un lloc qualsevol, era el banc de fusta situat davant de la Llibreria 22, sobre el carrer Hortes. Aviat la imatge es va fer popular a les xarxes i molts escriptors i gent vinculada a la cultura catalana van deixar la seva empremta fotografiant-se allà mateix. Qui va posar Gump al banc de la Llibreria 22 va ser un fotògraf amic del llibreter Guillem Terribas. A principis de desembre passat, motivat per aquesta primera foto, un escriptor es va fotografiar allà mateix i li va enviar la imatge. I aquí li va venir la idea: era una manera divertida que cada dia sortís a les xarxes de la llibreria algú allà assegut. Sense posar noms, només persones. En data d’avui s’han penjat 183 fotografies.
Per allà han passat molts escriptors, periodistes i personatges de la cultura: De Quim Nadal, Màrius Serra, Dolors Vidal, a M. Mercè Roca, Rafel Nadal, Xavier Bosch, Eva Piquer, Mar Bosch, o Joan Boadas. De Joan Ventura, Xavier Castillon, Tura Soler, Josep Ferrer, Carles Ribas a Imma Merino, Àngel Quintana, Jordi Camps, Albert Om, Glòria Gasch, Gerard Quintana, Ester Pujol, Pere Puig, entre tants altres.

Matias Crowder, amb la seva filla asseguts al banc de la 22

Les millors idees sorgeixen pel pur plaer de compartir. Així va sorgir aquesta meravellosa idea de Guillem Terribas. Terribas, jubilat (avui ocupa el seu lloc Jordi Gispert, conseller de lectures i brúixola literària), és una cosa així com una força de la natura que no coneix el descans. És ell qui porta un registre exhaustiu de totes les fotos i tots els personatges que passen pel banc. El ventall aviat es va obrir, va incloure lectors, amics, simpatitzants i un llarg etcètera.

M’agrada una escena de la pel·lícula, quan els periodistes li pregunten a Gump per què corre. Una crítica a la societat necessitada de respostes per a tot. Ell corre perquè tenia ganes de córrer, respon, i els que aquí es fotografien potser ho fan perquè tenen ganes de ser fotografiats. És clar que en aquest cas s’hi afegiria l’ésser fotografiats «allà». Aquest sentiment de pertinença i afecte que molts comparteixen amb Llibreria 22.

Com diria Gump, la vida és com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà. I això va ser el que va passar amb aquell banc. La casualitat, i tota la història de la llibreria a la ciutat, el va convertir en una icona de Girona.

MATÍAS CROWDER publicat en el Diari de Girona 25.07.2021

*Vídeo dels 50 primeres persones assegudes al banc de la 22  https://youtu.be/IML0ZE0atGU

L'escriptor Matías Crowder es redimeix literàriament a la Llibreria 22 de Girona

«Los jueves de redención» recorda el passat més fosc de l'Argentina, reconstruint les cruels pràctiques de la dictadura militar dels anys 70.

portada del llibre 

Matías Crowder, col·laborador de Diari de Girona, va presentar ahir al vespre a la Llibreria 22 de Girona la seva darrera novel·la, titulada Los jueves de redención i editada per La Discreta. El periodista i escriptor argentí va estar acompanyat de la periodista Eva Vàzquez, qui va exercir de portaveu d'Albert Soler, que, tot i que inicialment havia de ser el mestre de cerimònies, finalment no va poder assistir a l'acte en haver de desplaçar-se a Barcelona per recollir el premi concedit pel Festival de Cinema i Drets Humans.
Vàzquez va començar la seva intervenció advertint als assistents que es fixessin bé en Matías Crowder, «perquè aviat marxarà, està destinat a més altes fites», i el va comparar amb un nom il·lustre de la literatura sud-americana: el desaparegut Roberto Bolaño. Per a Albert Soler, Crowder s'assembla a l'escriptor xilè per ser un «sud-americà que accepta feines manuals per subsistir, enamorat de la literatura, amb un talent innat com a escriptor, a qui només el Diari de Girona accepta publicar els seus articles, que de cop és descobert pel món i es converteix en una estrella».
Per la seva banda, Matías Crowder va confessar que la feina de l'escriptor «és molt dura», atès que «pateixes un gran desengany al principi. És com Matrix. T'adones que has estat vivint en la convenció del món que et fa un esclau, que desitgis, que estiguis atrapat». No obstant això, la màgia de la literatura es troba precisament en entendre que «d'una banda, les paraules són una convenció que ens tanca i diu com és el món i, de l'altra, el mateix ariet per trencar aquest vidre, per anar més enllà».
El tèrbol passat de l'Argentina

Imatge de la presentació a la 22. Foto: Marc Martí. 

Los jueves de redención viatja en el temps per treure de l'oblit els desgraciadament coneguts com a «vols de la mort», una forma amb la qual la dictadura militar argentina de la dècada dels setanta es desfeia dels seus opositors, llançant-los amb vida des d'avions de les Forces Aèries. Sobre la vergonya d'aquelles pràctiques cruels i el silenci amb el qual tothom ho vivia, gira una novel·la protagonitzada per Abelino Torcuato, qui empès per una infància marcada per aquells avions que travessaven el cel nocturn del seu poble i els cossos que apareixien sense vida, decideix investigar la història, furgant en el passat tèrbol, buscant la veu dels veïns del municipi i recollint el testimoni.
Preguntat per autors llatinoamericans d'èxit, Matías Crowder també va voler recordar la figura del periodista i escriptor Rodolfo Walsh, autor d' Operación Masacre -considerada la primera novel·la de no-ficció de la història-, i que va acabar sent segrestat i assassinat l'any 1977, de qui va destacar la seva valentia a l'hora de narrar els crims de la dictadura.
Diari de Girona 24.11.2018 

Conèixer la veritat

L’escriptor i periodista argentí Matías Crowder, resident a Girona, viatja al passat més tràgic del seu país, a ‘Los jueves de redención’ 

Matias Crowder. Foto: manel Díaz

Matías Crowder va néixer a La Plata (Argentina) el 1973, així que era molt petit quan va tenir lloc el cop d’estat del 24 de març del 1976 que va posar en marxa la cruenta dictadura –l’anomenat Proceso de Reorganización Nacional– que, fins a final del 1983, va provocar la desaparició i la mort de milers de persones, moltes d’elles llançades al mar en els anomenats vols de la mort. Crowder, escriptor i periodista que ja fa uns quants anys que viu a Girona –“Viatjava per Europa i el meu cotxe es va aturar aquí i no va voler seguir... com els bous que transportaven la verge de Luján”, diu amb ironia–, comparteix amb molts argentins les ganes de saber què va passar realment al seu país en aquella època convulsa i terrible. I d’aquest interès per la història del seu país i per conèixer la veritat va sorgir la seva última novel·la, Los jueves de redención (Ediciones de La Discreta ), presentada recentment a la Casa de América, de Madrid, per l’escriptor Emilio Gavilanes. El 23 de novembre, Los jueves de redención es presentarà a la Llibreria 22 de Girona.
La novel·la té un narrador que és com una espècie d’alter ego del Crowder periodista –ara col·labora a Diari de Girona– i també vol indagar en el passat, concretament en uns fets que van tenir lloc la tardor/hivern del 1977 –“Pocs mesos abans del mundial de futbol de l’Argentina”, contextualitza Crowder– a “Los Álamos, el pueblo del Delta donde dejé atrás la infancia. Debería decir donde la perdí, porque es algo que me quitaron”, recorda a l’inici del llibre el narrador, que torna al lloc anys després, el 15 de març del 1999, “a desvelar el secreto”. Ho fa a través de les gravacions dels testimonis dels protagonistes directes d’aquest vell secret “en què tot el poble estava implicat”. Los Álamos és un poble inventat, però el Delta és la desembocadura del riu Paraná. I el secret que es va descobrint a través dels testimonis que donen forma al llibre com un mosaic de cintes transcrites i fragments de diaris personals, té a veure amb la misteriosa història de “los llovidos, como les decían en el pueblo”, en un context general de violència i impunitat. És una ficció, però basada totalment en la realitat: aquella “època molt fosca” en què el petit Matías escoltava tirotejos des de casa seva. “La meva mare ens feia amagar-nos sota el llit i ningú no ens explicava res. Per a nosaltres era molt estrany”, recorda Crowder. I ara, molts anys després, continua lluitant contra l’oblit a través de la literatura.
Xavier Castillón, publicat en el Punt Avui 30.10.2018
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1493809-coneixer-la-veritat.html?fbclid=IwAR38mJuHGrY5ENlpZJKTjnUeVIoqSjfdKmeb4j_LMVWxN1Gv4lVNLEhCzjM

40È ANIVERSARI DE LA LLIBRERIA 22 : Quatre dècades d'il·lusió, màgia i llibres

Escriptors, directors de cinema, periodistes, editors, polítics, empresaris i persones de diferents àrees relacionades amb la cultura recorden històries i anècdotes viscudes relacionades amb la Llibreria 22 en el seu 40è aniversari, que s'acompleix dissabte vinent, 20 d'octubre.

Guillem Terribas a la 22.

Al llarg de quatre dècades, la Llibreria 22 ha sabut convertir-se en un nucli heterogeni i obert de convivència d'idees. Dinamització cultural a mans de Guillem Terribas des de la seva fundació, avui dirigida per Jordi Gispert, la història de la mítica llibreria arrela en la crònica mateixa de Girona i tot Catalunya.

Tot va començar un 20 d'octubre de fa ja quaranta anys (1978), sota el nom que feia referència al número del carrer on està ubicada, el 22 del carrer Hortes, en ple barri del Mercadal. En aquell temps, Girona i tot Espanya vivien en plena efervescència política i cultural i, des d´aquells fets que avui semblen remots, la idea original de la llibreria va ser la de convertir-se en un far d'esperança democràtica.Aleshores els emprenedors eren un grup de socis i inversors que es van proposar donar vida a la ciutat amb un concepte diferent de llibreria. Era l'època de l'Assemblea de Catalunya, els cinefòrums i la normalització del català a l'escola. La il·lusió seria des de llavors el seu motor principal. La idea, segons Guillem Terribas, era fundar «una llibreria que fos un aparador cultural modern i estimulant».

Una de les presentacions a la 22

Al llarg de la seva història, la Llibreria 22 seria guardonada pel govern espanyol per la Millor Tasca de la Difusió de la Cultura (1986) i per la Generalitat de Catalunya com a Millor Llibreria (1990 i 1997). Un altre dels guardons rebuts per la 22 va ser el Premi Liberpres en l'apartat de Literatura «com a espai integrador d'entreteniment, enteniment, cultura i humanisme» (2014). Pocs anys abans, l'Ateneu d'Acció Cultural de Girona (ADAC) havia concedit a Terribas el Premi de Normalització Lingüística (2001) i el Col·legi de Periodistes (Demarcació de Girona) li va atorgar el Premi Especial del Jurat Mosques de la Comunicació. El setembre passat, la Setmana del Llibre en Català va guardonar Terribas amb el Premi Trajectòria 2018.

Públic a una de les presentacions a l'Espai 22

Avui, gràcies al somni d'aquells emprenedors, la Llibreria 22 és molt més que una llibreria. És un centre de reunió, debat i trobada de la cultura més viva que qualsevol institució governamental. S'hi han presentat una mitjana de 100 llibres anuals, més de 4.300 en quatre dècades de vida, i segueix sent avui més que mai l'eix cultural de tot el que passa a Girona. Amb motiu de l'aniversari, escriptors, directors de cinema, editors, polítics, empresaris i persones de les més diferents àrees recorden la llibreria en els 40 anys fent un recull de la seva història, aportant anècdotes personals.Bolaño, Patti Smith i companyia

El cineasta Isaki Lacuesta recorda una foto de Gil de Biedma a l'aparador de la llibreria vinculada a una anècdota. «M´explicava Terribas que, de ginebrors nocturnes a Girona, Gil de Biedma aixecava la tertúlia dient que li seria impossible parlar amb algú que no hagués llegit Stendhal. En Guillem li va respondre que no era veritat, que portaven junts tota la nit xerrant i que ell no havia llegit La cartoixa de Parma».

Patti Smith, a la inauguració de l'Avinguda Roberto
Bolaño a Girona. Isaki Lacuesta, Isa Campo, Jorge
Herralde, Guillem Terribas... 

Lacuesta defineix a la 22 com l'acaparador de tot el millor que ha passat a la ciutat. «Recordo Terribas, Àngel Quintana i Imma Merino ensenyant-nos cinema. I el moment excepcional de finals dels anys 90 en què semblava que Ponç Puigdevall, Javier Cercas i Roberto Bolaño regnarien per sempre a la ciutat, per més que ja sabíem que el destí inexorable dels escriptors importants és acabar morint abans d'hora o repudiats pels seus».

Jaivier Cercas i Roberto Bolaño a la 22 .

«Un dia excepcional dels molts en què la 22 és més que una llibreria, va arribar quan Jorge «Llop Ferotge» Morales i Terribas van congregar-nos (quatre gats al costat de Jorge Herralde i Rodrigo Fresán) a la inauguració del carrer Bolaño de Girona, i va aparèixer per sorpresa Patti Smith per cantar-nos en honor a la memòria del gran patinador de gel xilè. Ara canto en veu alta aquesta mateixa cançó per celebrar la llarga vida de la 22», festeja el cineasta.

Segons l'actor, escaquista, economista i professor de literatura radicat a Cadaqués Enrique Irazoqui, la Llibreria 22 és Guillem Terribas en presència i en esperit: «En Guillem és el meu llibreter favorit en aquest món, el recordo sempre a l'entrada, a la seva oficina de darrere o a La Taverna, on anàvem a dinar. En Guillem sempre serà el meu llibreter de tota la vida».
«Gairebé tinc els mateixos anys que la Llibreria 22. Amb això vull dir que he crescut mentre també ho feia la llibreria», comenta l'escriptora Mar Bosch. «També tinc els mateixos anys que el premi de novel·la curta Just Manuel Casero, la meva porta d'entrada al món dels llibres. Com a escriptora he nascut gràcies a aquest reconeixement. Hem d'agrair a la gent de la llibreria, especialment a l'incombustible i estimat Guillem Terribas, el fet d'haver estat sempre no només prescriptors de confiança sinó sobretot el de conductors de cultura. Com coure al corrent elèctric, vaja», explica.

Josep M. Fonalleras, Miquel Berga, Guillem Terribas, August Rafanell,
a la 22 abans de començar la presentació del llibre de Miquel Berga
"Un aire anglès". 

Una història rere cada presentació

«Cada vegada que vinc a Girona, entrar a la Llibreria 22 és una cita obligada», comenta l'escriptor Màrius Serra, qui recorda que, des que va començar a publicar, ja fa més de trenta anys, la Llibreria 22 va ser un mitjà que va trobar per a la divulgació de la seva obra.
«Sempre que fèiem una presentació allà, hi hagués molta o poca gent, es convertia després en xerrades i debats molt interessants, amb un públic amant dels llibres», diu l'escriptor, que recorda intensos debats que donaven sempre una nova volta de rosca a la lectura.
«Si he d´esmentar alguna anècdota graciosa, mai oblidaré una presentació de la traducció d'un poeta local sense que aquest hi fos present. Va ser el 2000. Havíem menjat i begut abundantment, passant-t'ho molt bé. Van ser els nervis, o l'esmorzar que el van deixar KO, però l'autor no es va presentar tot i que hi havia la llibreria plena de gent. No va importar per tal de parlar del seu llibre, que era excel·lent. Això sí, vam deixar la seva cadira buida. Aquest és l'esperit de la 22. Res importa gaire amb tal de parlar de llibres».

Carles Puigdemont, president de la Generalitat, amb el
periodista Josep M. Martí

L'escriptor Josep Maria Fonalleras, vinculat a les activitats de la Llibreria 22 des d'anys enrere, explica que la llibreria té tantes històries que seria impossible enumerar-les. «Cada presentació de llibres té una història al darrere, una anècdota, però potser una de les més sucoses és un dia en què érem un presentador, l'escriptor i jo. Un d'ells havia fumat amb l'escriptor que presentàvem. Jo, no. Fer de (co)presentador al mig d'aquell estat ple de substàncies estupefaents va ser tota una experiència, gairebé onírica. Tenia la sensació que el que jo deia no anava enlloc, no perquè jo digués bajanades, sinó perquè el que deia era percebut pels altres dos (almenys ells dos) com un discurs absolutament mancat de sentit. Va ser per partir-se de riure».

«Fa cosa de deu anys jo tot just feia els primers passos en el món editorial», comenta l'editor de Periscopi, Aniol Rafel. «Feia informes, encàrrecs i una mica de tot per a una editorial generalista que ja no existeix. En un determinat moment em van encarregar acompanyar una autora que havia de presentar la seva novel·la a la Llibreria 22. Així que anem a Girona, portem l'autora a la 22, saludem Guillem i esperem. No va venir ningú. Ni un ocasional despistat. Així que en Guillem ens va agafar i ens va portar a fer una cervesa. I el que tenia pinta de ser una jornada gris va acabar sent una tarda fantàstica».

Joaquim M. Puyal, amb Ester Pujol. 

Gay Mercader, el productor català, considerat un dels pares de la indústria musical espanyola, és un altre dels habituals visitants de la llibreria. «Malgrat que a alguns els pesi, la llibreria sempre ha estat el centre no oficial de cultura de Girona. Cada vegada que entro per les seves portes trobo escriptors, editors i tot tipus de gent vinculada a la cultura amb els que parles, discuteixes, comparteixes la vida. Terribas és el gran responsable de l'aglutinament cultural que durant anys ha albergat la Llibreria 22. El seu llegat està intacte amb Jordi Gispert, l'actual director, amb qui parlo i estem al corrent de les notícies literàries. La llibreria té aquesta màgia, ets allà i sempre et trobes amb algú».

Un «cowboy crepuscular i fumador»

L'escriptor Adrià Pujol recorda la llibreria com un local icònic al costat dels Magatzems Valls de Platja d'Aro i el Museu Dalí de Figueres: «Eren aquests llocs on els pares et portaven els dies especials. La sensació era més o menys la mateixa que pot sentir un nen d'avui quan el porten a un parc d'atraccions. Un cop al mes anàvem a Girona. Jo sabia que menjaríem en un restaurant, que passejaríem. I sabia que em comprarien un conte, un Tintín. Els meus pares eren amics d´en Guillem Terribas i passàvem per la Llibreria 22 a saludar-lo. Ells parlaven una estona. De cinema, sobretot. Jo regirava llibres. En Guillem, ens portem 23 anys, sempre l'he vist igual, llavors i ara. Un home sharm, un cowboy crepuscular i fumador, com aquells dels western que tant estima. Passats els anys, la primera vegada que vaig anar sense els pares a la Llibreria 22, la imatge que tinc és molt viva: en Guillem em va estrènyer la mà, em va preguntar com m'anava la vida i vam fumar junts, dins».

Una de les moltes presentacions a la 22

Miquel Berga, escriptor i professor de literatura anglesa, exdegà de la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, assenyala que el fenomen de la Llibreria 22 i els seus 40 anys ha estat conseqüència de dos impulsos fundacionals: «El fet de ser un projecte col·lectiu amb socis capitalistes (que de capitalistes tenien molt poc) que posaven diners no tant per fer negoci com per contribuir a animar l'ambient cultural de la ciutat durant els anys de la transició. És a dir, més interessats en crear un espai cultural que un punt de venda de llibres. Això explica el munt de presentacions o la convocatòria del Premi Casero de narració curta. L'altre fet determinant ha estat la personalitat i la manera de fer de la persona que ha portat el pes central durant tants anys, Guillem Terribas».
«En Guillem és un exemple vivent que es pot ser de Salt, haver-se educat en un cinema de poble a força de veure centenars de pel·lícules –amb sessió doble i Nodos inclosos– i haver aprofundit els estudis en grups d'activistes d'un escoltisme sui generis, lluny de les universitats. Al final resulta que aquest currículum tan poc acadèmic li ha estat essencial per acabar fent contribucions substancials al teixit cultural d'un país amb més necessitat d'esperit de servei que de fantasies sobre el seu propi potencial», indica.
L'escriptor Vicenç Pagès Jordà assegura que, com a jurat del premi Just Casero de novel·la curta, organitzat per la llibreria, té una oportunitat anual de debatre el que anomena «el gran tema»: «Com podem saber si un llibre és bo?» «El format és idoni, ja que els membres del jurat no només ens coneixem de fa temps, sinó que estem desinhibits després d'un tiberi abundant, sense càmeres ni limitacions de temps. No hi ha prejudicis perquè parlem d'obres inèdites i anònimes. Debatem el desenllaç, llegim frases en veu alta, citem autoritats. Costa posar-nos d'acord i no és estrany que la decisió no sigui unànime». Pagès Jordà agraeix a la Llibreria 22 l'oportunitat de participar en aquests «simposis de tardor, frescos i civilitzats, secrets com una reunió maçònica, on aprenem a força d'escoltar lectors que pensen diferent».

Empar Moliner en una de les seves presentacions a la 22

El politòleg Lluc Salellas, regidor de la CUP a Girona, comenta que la 22 és sempre l'espai de referència cultural de la ciutat, «allà on caus quan et ve de gust aprendre i llegir».
«Recordo que el meu pare anava cada dissabte a l'hora del vermut allà a comprar els clàssics que ell creia que havia de llegir tant sí com no en l'adolescència. Cada dissabte comprava llibres i feia la xerrada amb Terribas, Carles Monguilod i d'altres que també passaven per allí», recorda.
«Per a mi, la 22, a part de ser el referent cultural de la ciutat, ha estat un espai de passar estones fullejant llibres, de poder conèixer molts escriptors, de deixar-me portar per les recomanacions de Guillem o Jordi. A mi sempre m'ha fet recordar un bar de poble, que entres coneixedor de l'espai, còmode i agradable, amb ganes de compartir i sempre en surts havent passat grans moments i havent-te trobat bona gent. La 22 ha sabut ser un espai de tots, sense barreres i amb una vocació de difusió cultural gairebé única a la ciutat. Hi vagis el dia que hi vagis, sempre passen coses», afegeix.

LLucia Ramis, Pep Prieto i Quim Curbet presentant un
llibre de Prieto. 

Segons l'advocat penalista gironí Carles Monguilod, parlar de la Llibreria 22 és parlar d'una «història d'amor». «Amor als llibres, a la tertúlia distesa i amable, a les passejades sense rumb entre el laberint de llibres que reposen atractius als taulells i en els prestatges». «És parlar de l'amistat de la maduresa que t'arriba, passats els quaranta anys, de la mà de Guillem Terribas, home orquestra i jardiner de jardins delicats i impossibles», comenta l'advocat.
Monguilod recorda la llibreria com a espai de tertúlia i lloc de trobada. «La 22 significa també parlar de Sebastià Salellas i de les nostres cròniques negres (de vegades esgarrifoses) que no s'arreglaven als tribunals però que allà se solucionaven en un moment perquè ja no eren hores d'oficina. I parlar de la Llibreria 22 és també parlar de la il·lusió d'escriure un llibre i de la felicitat de veure'l, per fi, curosament exposat a l'aparador del carrer de les Hortes. I com que parlar de la 22 és parlar de l'amor, sempre serà parlar d'aquella noia que un dia va entrar radiant i lluminosa a la llibreria i de la qual em vaig enamorar sense remei», comenta Monguilod referint-se a la seva dona, a qui va conèixer a la llibreria.
MATIAS CROWDER, publicat en el Diari de Girona 14.10.2018
Fotos: Arxiu Diari de Girona.

Carles Monguilod, Isabel Llauger, Martí Gironell i Josep Campmajó,...
 enmig del public en una presentació

Peripècies al llibre ´Convivir con el genio´

El periodista Matías Crowder va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona el llibre de Juan Bautista Durán Convivir con el genio (Editorial Comba), una galeria de peripècies i escenaris en diversos escenaris catalans.
Diari de Girona 18.02.15 Foto: Marc Martí

Matías Crowder rememora a la novel·la ´La duna´ una matança d´indis a l´Argentina

El periodista i escriptor argentí, establert a Girona, presenta dijous a la Llibreria 22 el seu nou llibre, en el qual conviuen realitat històrica i ficció.
Una misteriosa duna de sorra recorre una zona remota de l'Argentina assecant els camps de conreu i provocant la fugida dels pobladors; aquest és l'eix al voltant del qual gira el nou llibre de Matías Crowder (La Plata, 1973), periodista i escriptor argentí resident des de fa alguns anys a Girona. La duna (Ediciones de La Discreta) és precisament el títol de la novel·la, que l'autor presentarà dijous 4 d'abril a les vuit del vespre a la Llibreria 22 de Girona, en un acte en el qual també intervindran l'economista i emprenedora escalenca Laia Terrón, creadora i directora del Laboratori de Lletres, i el periodista Alfons Petit, cap de redacció del Diari de Girona.

Llicenciat en Comunicació Social, Matías Crowder (http://matiascrowder.com) ha col·laborat amb diferents mitjans de comunicació argentins i d'altres països de Sud-amèrica i d'Europa, i actualment ho fa amb el Diari de Girona. L'any 2009 va guanyar el pre??mi de literatura José Saramago de Castillo de Manzanares (Madrid), i el 2010 també va ser guardo?nat en el premi de relats de la revista d'humanitats Ex Novo, vinculada a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. El 2010 va publicar a més En el tren, la seva primera novel?la, en la qual detallava un violent entramat de corrupció al voltant d'un atemptat en un tren a Buenos Aires que deixa 150 morts.
Un episodi poc conegut
A La duna, Crowder reuneix el seu gust per la ficció amb el seu interès per la història. Així, les misterioses evolucions d'aquesta duna fruit de la imaginació de l'autor i que dóna títol a l'obra tenen com a teló de fons un episodi poc conegut de la història argentina, l'anomenada Campanya al Desert, que entre els anys 1878 i 1885 va impulsar el Govern del país contra diferents pobles indígenes. Com explica el mateix Crowder, "durant anys es va evitar parlar-ne. Quan els historiadors van treure a la llum les massacres d'indis, les expropiacions, el seu ús com a serfs, tot plegat orquestrat ni més ni menys que per un senyor com Julio Argentino Roca, considerat un pròcer de la pàtria, van començar els problemes. Encara avui el tema resulta clau per comprendre la història argentina".
Matías Crowder sostè que aquella Campanya al Desert va ser "un genocidi en l'ampli sentit de la paraula. Es va exterminar una cultura, diverses en realitat: els araucans, els maputxes, els tehuelches, els ranqueles.... Per terres, per ambició. Els indis que van sobreviure van ser portats en captiveri com a serfs. Se'ls va tancar a l'illa Martín García, on van emmalaltir amb els virus dels blancs, i aviat l'illa es va convertir en un cementiri". Encara que, com acostuma a passar, en la història no tot és blanc o negre, sinó que hi ha molts grisos. I per això Crowder apunta que també els indis van cometre atrocitats: "Robaven bestiar, arrasaven els poblats dels blancs en els anomenats malones, segrestaven dones blanques, els tallaven la planta dels peus perquè no poguessin escapar i les tenien captives durant anys... No eren el "bon salvatge" de Rousseau, no, encara que els blancs també feien por". I en posa més exemples: "Es té notícia d'hisendats que pagaven a escorxadors per cada parell d'orelles índies. Quan el indis, com a presoners, arribaven a Buenos Aires, se separava les famílies segons el capritx de les mestresses de casa que se'ls enduien com a servidors".
En aquest clima d'extrema violència irromp la duna que arrasa els camps i que provoca que els habitants dels poblats els hagin d'abandonar.... "Veiem indis que estan essent delmats, soldats que lluiten a canvi d'àrides terres, famílies de colons que s'enfronten a la fatalitat i a la barbàrie, capellans decidits...", avança l'autor sobre alguns dels personatges que poblen el seu llibre, molts dels quals es veuen enfrontats a realitats que d'entrada els són alienes, i que s'obre amb la mort d'un sacerdot argentí d'origen indígena a Roma, a tocar del Vaticà: "Estem amarats de la religió, les creences, els mites... No seríem els mateixos si aquests ens faltessin. En el meu cas, m'he criat assistint a missa cada diu?men?ge, en un col·legi salesià. El catolicisme és i ha estat fonamental en la meva vida com a escriptor. Que cregui en Déu, en la vida del més enllà, això ja és una altra cosa", puntualitza Crowder.
Publicat en el Diari de Girona 02.04.13

Els escriptors s’han tornat més comercials” Guillem Terribas

Dijous va ser inaugurada a la Casa de Cultura de Girona l’exposició «Llibres parlats: 30 anys de presentacions de llibres», que recull material audiovisual enregistrat durant els centenars d’actes d’aquesta mena que s’han fet en les tres últimes dècades a la Llibreria 22 de la ciutat.
Guillem Terribas (Salt, 1951), encapçala el bullidor cultural en què s’ha convertit amb els seus més de trenta anys de trajectòria i presentacions de llibres la Llibreria 22 de Girona. Activista cultural, cinèfil i lector infatigable, Terribas forma part també del Col·lec- tiu de Crítics Cinematogràfics, que gestiona el Cinema Truffaut, i és al darrere del premi de novel·la curta Just M. Casero, que concedeix la seva llibreria. En aquesta entrevista, Terribas parla de l’evolució de la literatura i del paper de la Llibreria des que va ser fundada, l’any 1978. I ho fa coincidint amb l’exposició Llibres parlats: 30 de anys de presentacions de llibres, que es pot visitar a la Casa de Cultura de Girona fins el proper 26 de setembre.

La Llibreria 22 ja fa més de trenta anys que organitza presentacions de llibres. Quines presentacions destaca o quines han estat les més importants per a vostè? De fet ja són trenta-quatre anys de presentacions i actes que organitza la Llibreria 22, que va començar la seva existència el 20 d’octubre del 1978. És difícil recordar i destacar les presentacions que hem fet durant tots aquets anys. De fet, cada presentació és diferent i única i totes tenen la seva gràcia o la seva anècdota. Per descomptat que les primeres van ser les que ens van costar més de fer, degut a que ningú ens coneixia. Ara el problema és que no tenim prou dies per poder acceptar o planificar les demandes que tenim. Tinc molt bons records de les moltes presentacions que hem fet amb en Quim Monzó o amb en Javier Cercas. De les dues vegades que hi va estar Vázquez Montalban o les moltes que ha vingut Maruja Torres. O la presentació del llibre de memòries d’Adolfo Marsillach. Molt agradable, irònic i esplèndid ha estat sempre que ha vingut Eduardo Mendoza. És d’agrair la bona predisposició que han tingut Maria Mercè Roca, Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira, Empar Moliner, Màrius Serra, Imma Monsó, Joaquim Nadal, Vicenç Pagès… Seria llarguíssima la llista de gent que ens ha ajudat i confiat en nosaltres a l’hora de promocionar els seus llibres.
Com creu que han canviat els escriptors i els editors segons les èpoques?
S’han tornat més comercials i han deixat una mica de banda la qualitat per anar a un producte ben fet i que funcioni de cara a les llistes de vendes. Tant els editors com els escriptors, a part d’honroses excepcions, no són tan exigents amb ells mateixos i s’edita i s’escriu molt segons el vent que bufa, o sigui allò que es ven.

Amb trenta anys de presentacions deu te- nir tantes anècdotes com per fer-ne un llibre… A Demà serà un altre dia escrivia que pensava parlar d’aquestes anècdotes, però que al final no ho va fer.
Al llibre Demà serà un altre dia, el que em va demanar l’editor Ernest Folch és que fes això, que expliqués anècdotes de la llibreria i de les presentacions. També em va demanar que expliqués una mica d’on venia jo. I tant a ell com a en mi ens va agradar més la història del personatge Guillem Terribas que no pas les possibles anècdotes que pogués explicar de la llibreria. És difícil no caure en la rutina d’anar explicant «anècdotes» que a mi em poden semblar interessants però que a la llarga poden avorrir al possible lector. De les trobades amb autors, tant en presentacions com en tertúlies o qualsevol altre acte, el millor és quan anem a sopar o a fer una copa. Allà hi ha les anècdotes, la llàstima és que no és poden explicar.
Escriptors i editors diuen que després de les presentacions vostè els convida a sopar… El «bon rotllo» és fonamental?
Bé, si hagués hagut d’invitar a sopar tots els autors i els seus acompanyants després de la presentació, estaríem arruïnats. La llibreria no dóna per a tant. Sí que alguna vegada la 22 ha pagat algun sopar, però les vegades que ho ha fet tenen a veure amb actes del Premi de novel·la curta Just M. Casero, que organitzem la gent de la 22 i que ja té un pressupost per a «aquestes coses». Però sí que la majoria de les vegades, després de les presentacions, anem a sopar, de vegades un bon sopar i d’altres alguna cosa més senzilla, però la majoria de les vegades alguna cosa fem. I llavors, ho sol pagar l’editorial
Les presentacions han convertit la Llibreria 22 en un «centre cultural», eix de l’activitat a Girona. Tot allò rellevant en cultura passa per la seva llibreria. És una «força» que vostè dirigeix; ara mateix cap a on?
No la noto, aquesta força, ni en sóc conscient de tenir-la. Em sembla que la gràcia de la 22 és l’espontaneïtat, la bona predisposició a treballar o col·laborar amb un fet cultural, ja sigui amb música, teatre, cinema o literatura. Estem oberts a treballar plegats amb qualsevol entitat o grup que comparteixi els mateixos sentiments, que són treballar per la ciutat i obrir nous horitzons a la civilització a través de la cultura. I així és com ho hem fet sempre i ho continuarem fent. I pel que fa a les presentacions en concret, sí que som un referent nacional. I ho som perquè hem tingut molt de respecte cap als autors o editorials, siguin o no coneguts. Tothom que sigui honest i «civilitzat» té les portes obertes de la 22 per venir a presentar, comentar o el que sigui la seva obra. Tractem de la mateixa manera un conegut que un principiant. Cuidem molt la gent que comença, entre d’altres coses perquè és una aposta de futur, so- bretot poder seguir la carrera literària d’aquest escriptor. I tenim molt bones experiències d’autors i autores o editorials que han començat a la 22 i que amb els anys hi mantenim una molt bona relació i complicitat.

TEXT: MATÍAS CROWDER FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
Artícle publicat al Diari de Girona, 9 setembre 2012