Costa-Pau i Canimas, junts

Roger Costa-Pau.
Foto: Lluís Serrat

El poeta i el músic presenten a La Planeta la proposta ‘Cavada pell'.
El poeta Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966) i el músic Eduard Canimas (Sant Feliu de Pallerols, 1965) presenten avui (19 h), a la sala La Planeta, i emmarcada en la 18a Proposta de Poesia del Premi Just Manuel Casero, l'espectacle poeticomusical Cavada pell. Costa-Pau aporta a la trobada “la saba i les vèrtebres de gairebé trenta anys dedicats a la poesia”, malgrat que el títol de la proposta és el mateix del darrer recull poètic de l'autor, que veurà la llum properament. Per la seva banda, Eduard Canimas hi aporta les cançons del seu darrer disc, Sagrat cor, en el qual, segons el mateix Roger Costa-Pau, “és la vegada que Canimas parla més des de la sang. Que és com dir que ens parla i ens canta més directament al cor”. Canimas (veu i guitarra) actuarà acompanyat de Pau Oliver (percussions) i Joan Solà-Morales (contrabaix). La il·luminació és de Mon Bover, i la posada en escena i la direcció són a càrrec de Roser Bover.
DANI CHICANO, El Punt 31/10/10

Helder Farrés guanya el 30è Casero amb ‘Novostky'

La finalista va ser Mercè Saurina amb l'obra ‘Com dues llunes de Saturn'. El periodista i escriptor gironí Narcís-Jordi Aragó va obrir l'acte literari amb un parlament brillant i emotiu.
El viatge de caràcter introspectiu d'un jove, vehiculat a través d'una investigació per descobrir i conèixer la peripècia vital del seu avi, és l'objecte de la novel·la Novotsky, d'Helder Farrés (Barcelona, 36 anys), guanyador de la 30a edició del premi Just Manuel Casero de novel·la curta, convocat per la Llibreria 22. “És l'obra més fresca de totes les que s'han presentat aquest any, amb una veu inoblidable, la del narrador, un noi dominat per la mera que investiga en el seu passat”, així presentava l'obra guanyadora, ahir, a La Planeta, el portaveu del jurat, Vicenç Pagès, que va afegir: “L'estil és volgudament repetitiu, circular, obsessiu, un estil exasperant, malgrat que legítim, en què el personatge explica tot el què fa, s'estén en detalls que al lector no l'importen gens i és gasiu en aquells que el lector espera saber. El lèxic i la sintaxi són elementals i directes, podria ser una novel·la de twitter. Enganxa i deixa petja”, va concloure. Novotsky va competir amb 34 obres més, un nombre que és considerat pel jurat “un èxit extraordinari”, comparant--lo, per exemple, amb el premi Mercè Rodoreda de contes, que va rebre 27 originals. En la valoració del jurat, Pagès va llançar elements per a la interpretació que el nombre d'obres fos tan elevat i, sobretot, que un gran nombre fos amb pseudònim, com ara la dificultat per publicar fins i tot per a escriptors amb obra ja publicada. El jurat, format per Pagès, Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Eva Vázquez i Guillem Terribas, que n'era el secretari, sense vot, va tenir clar qui havia de ser el guanyador d'entre les quatre obres que van passar la segona votació (Com dues llunes de Saturn, Novotsky, Que suspenguin la funció i La teoria de l'imbècil), però en canvi va haver-hi més debat pel que fa a l'obra finalista, Com dues llunes de Saturn, obra de Mercè Saurina, veïna de Quart. D'aquesta novel·la, Pagès va explicar que es tracta d'una “història d'amor, un gènere complex perquè és fàcil caure en excessos, però en aquest cas manté la dignitat literària i, malgrat que no és del gènere, sí que conté alguns elements històrics”. Tant Saurina com Farrés van ser molt concisos en les seves declaracions, mostrant-se d'acord amb les apreciacions fetes pel jurat. El Just Casero està dotat amb 2.200 euros de premi per al guanyador, a més de la publicació de l'obra, i amb 600 euros per a l'obra finalista.



 Guillem Terribas, Mercè Saurina i Helder Farrés, escoltent
la valoració del portaveu del jurat del Casero, Vicenç Pagès.

   

L'acte va tenir moments molt emotius, i en destaquen tres. El primer quan, en la primera part de l'acte, la Coral Xàntica, dirigida per Sara Pujolràs i acompanyada al piano per Joan Sadurní, després de fer una repassada musical i poètica pels 30 anys que compleixen els premis, en la darrera cançó (Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa), va afegir una estrofa més, en què feia referència a personatges clau en els premis, com ara el filòleg Modest Prats, exmembre del jurat dels premis i present en l'acte d'ahir; l'activista cultural Carles Vivó, ja desaparegut, o el mateix Guillem Terribas. El següent va ser quan una representant d'Ara Llibres i Josep Maria Fonalleras, en nom de tots els jurats que ha tingut el premi, van sorprendre Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22, amb un pastís d'aniversari. El tercer va ser el brillant, emotiu, elegantíssim i sentit parlament de l'escriptor i periodista Narcís-Jordi Aragó, que va recordar els molts moments viscuts al costat de Just Manuel Casero, “que va marxar amb els ideals intactes”, i va remarcar, passant d'allò personal a la projecció pública, tot allò que “sobreviu” de l'obra de Casero, un inventari extens i fecund, una “contribució honesta a una cultura nova”, que és precisament el que Casero afirmava sobre la funció dels premis literaris, i que és el que Aragó va expressar ahir que feia el premi convocat per La 22.

Dani Chicano. El Punt 31/10/10 Foto:Julieta Soler.

__________________________________________________

IMATGES DE TELEVISIÓ DE CATALUNYA TV·3, del Premi Just M. Casero.

Edició 2010
http://www.tv3.cat/videos/3184352
Edició 2009
http://www.tv3.cat/videos/1594229

El jove a l´atur Helder Farrés rep el Casero pel viatge interior "Novotsky"

La gironina Mercè Saurina queda finalista amb la història d'amor "Com dues llunes de Saturn", explicada per una mare a la seva filla.Gala de proclamació amb aniversari. La cerimònia es va allargar fins a les 3 de la tarda.Guillem Terribas rep per sorpresa el pastís d'aniversari.Els dos guardonats, al final de la cerimònia.Narcís- Jordi Aragó va recordar Casero.La coral Xàntica va interpretar en clau d'humor peces conegudes.Unes 180 persones van omplir la sala La Planeta. Un jove barceloní de 36 anys d'edat, Helder Farrés, recentment caigut al pou de l'atur, es va proclamar ahir guanyador del premi Just Manuel Casero de novel·la curta amb Novotsky, la història d'un noi subjugat per una mare dominadora que inicia un viatge a les arrels familiars per descobrir la vida del seu avi.

A jutjar per la confessió del propi autor, el premi ha arribat per a Helder Farrés com aigua de maig, ja que després de quinze anys de sacrificis llevant-se a les cinc de la matinada per escriure, sense obtenir resultats, quan ja pensava que "no servia" i es veia condemnat a treballar al "Mercadona o a l'Erosky", ha sonat la campana en el seu tercer intent al Casero.

Com a guanyador, Farrés s'emportarà els 2.200 euros del premi, la publicació de la seva obra a l'editorial Amsterdam que, com va dir el membre del jurat Vicençs Pagès, és una "bona editorial, no una simple impremta", i també s'endú una escultura de Jordi Gispert. A patir d'aquest trentè aniversari, cada any el guanyador rebrà una obra d'art d'un artista diferent.

En canvi, Mercè Saurina s'haurà de conformar amb els 600 euros que el premi lliura al finalista, a excepció que l'editorial opti per la publicació de la història d'amor Com dues llunes de Saturn, cosa no ?exigida per les bases del premi.

Nascuda el 1966 en una família de Bàscara, Mercà Saurina, que va concórrer al premi amb el pseudònim de Ginebra Estany, va viure molts anys a Girona i actualment resideix a Quart. És professora de música de l'Institut Salvador Espriu de Salt.

La seva novel·la és una història d'amor explicada per una mare a la seva filla, amb flaixos històrics de l'exili i l'emigració republicana arran de l'arribada de les tropes feixistes.

Helder Farrés i Mercè Saurina es van convertir ahir en les figures estel·lars d'una cerimònia de proclamació que també va donar protagonisme a la commemoració del trentè aniversari del premi, amb les actuacions de la coral Xàntica, l'acompanyament musical del mestre Joan Sadurní, lectures de poemes, la pertinent lectura del veredicte a càrrec del jurat, i tota una documentada conferència de Narcís Jordi-Aragó, que va evocar la figura de l'immigrant, seminarista, picapedrer, periodista, regidor i diputat Just Manuel Casero, mort prematurament l'any 1981.

El ràpid ascens dels aprofitats.

Segons Aragó, Casero va marxar amb els ideals intactes, sense temps de veure "el ràpid ascens dels aprofitats i la caiguda dels decebuts".

A llarg de la gala, fent ús del recurs a l'anècdota ilarant, Terribas va anar enumerant les figures dels guanyadors i també les dels presentadors que, amb noms com els de Gato Pérez, Jaime Gil de Biedma, Tisner, Teresa Gimpera o Quim Monzó, ha tingut en les seves trenta edicions un premi que, per Aragó, és ja una "fita essencial del panorama literari català".

En representació del jurat, Vicenç Pagès va llegir el veredicte i va fer notar que és "tot un èxit" rebre 35 originals. "Això vol dir que 35 persones han escrit una novel·la curta en català i l'han enviat al Casero. Això és un èxit extraordinari. Aquest no és un premi gironí, sinó dels Països Catalans", va afegir, en referència a la procedència de les obres. Segons Pagès, tants originals adreçats al Casero és un símptoma que "costa publicar en una bona editorial".

El jurat ha detectat aquest any menys històries de la Guerra Civil, menys erotisme i menys escenaris gironins i, en canvi, més fantasia, històries de bruixes, novel·la sentimental i personatges amb problemes psicològics i familiars.
Daniel Bonaventura. Diari de Girona 31.10.10

“Llibertat! Llibertat!”

La Proposta de Poesia presenta avui a La Planeta ‘El Price dels poetes'
El 25 d'abril de 1970, la sala Gran Price, situada al centre de Barcelona, que habitualment acollia combats de boxa o lluita lliure, es va omplir fins a vessar, amb 3.500 persones –força més en van quedar fora, però no es van moure del lloc–, joves en la seva immensa majoria, delerosos d'assistir al primer Festival de Poesia Popular. El règim franquista continuava en plenitud, en tots els sentits, però aquella vetllada, organitzada per l'escriptor i polític Joan Colomines, per Josep Pedreira, també escriptor, i pels poetes Francesc Vallverdú i Joaquim Horta, va suposar en aquell moment el ressorgiment de la poesia catalana, menystinguda, marginada durant els anys anteriors per molts forasters i autòctons. Després d'una primera part en què actors i actrius van llegir una selecció de poemes, en la segona van ser els mateixos autors els qui van prendre la paraula per llegir els seus poemes: Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Josep Palau i Fabre, Rosa Leveroni o Joan Olivé (Pere Quart) van ser alguns dels escollits. L'acte el va filmar, de manera clandestina, el cineasta Pere Portabella, inclòs el moment, emotiu i emocionant, en què Pere Quart va iniciar els crits de “Llibertat! Llibertat!”, amb el puny alçat, una actitud que els assistents van acompanyar ràpidament, un gest que li va comportar una multa de 10.000 pessetes a Colomines, per una “falta governativa” com a organitzador de la vetllada, que es va convertir, i no només pels crits de Quart, en un acte d'afirmació de les llibertats més elementals. En aquell acte, també hi era present el poeta, escriptor i artista gironí Narcís Comadira, que avui (19 h), a la sala La Planeta, presenta el segon capítol de la 18a Proposta de Poesia, vinculada al premi Just Manuel Casero, que organitza La 22. L'acte inclou la projecció de les imatges de la vetllada de 1970, que estarà acompanyada dels comentaris sobre els records i impressions de Narcís Comadira.

El cicle continua demà, amb l'entrega del premi Casero (13 h); diumenge tindrà lloc el recital poètic Cavada pell, a càrrec de Roger Costa-Pau (19 h); dimarts es farà un homenatge a Miguel Hernández (21 h), i dimecres, a Màrius Torres (21 h), a càrrec de l'escriptor Josep Maria Fonalleras.
Dani Chicano, El Punt/29/10/10. Foto: TV·3

Proscènium llegeix poesia d'Espriu

La sala de cafè teatre de La Planeta, plena a vessar, va ser ahir el marc de la primera sessió de la XVIII Proposta de Poesia. El Grup Proscènium, dirigit per Joan Ribas, va oferir una lectura dramatitzada de textos de Salvador Espriu, com a homenatge al poeta en commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.
El Punt, 29/10/10. Foto: Manel Lladó

Poesia per a temps incerts

El Grup Proscènium homenatja Espriu amb la lectura ‘El meu poble i jo'
Fa poc més de 25 anys, a finals de febrer del 1985, va morir el poeta, dramaturg i novel·lista Salvador Espriu, que es va significar per la seva lluita contra el règim franquista amb les armes que tenia al seu abast, principalment, la poesia, reveladora i contundent; una forma d'expressió que li permetia burlar la matussera censura del dictador i convertir-se en un símbol, sobretot, gràcies a la difusió que van fer de la seva obra el cantant Raimon i el director teatral Ricard Salvat. El Grup Proscènium, dirigit per Joan Ribas, estrena aquesta nit (21h) –l'entrada és gratuïta, però la capacitat limitada per a poc més d'un centenar de persones–, en homenatge al poeta, com a acte de commemoració del 25è aniversari del seu traspàs, i amb la significació que li atorguen els esdeveniments viscuts d'ençà de la tristament famosa sentència del Tribunal Constitucional, la lectura dramatitzada El meu poble i jo. Joan Ribas explica sobre l'espectacle que “desgraciadament Salvador Espriu està d'actualitat avui més que mai. És d'una vigència extraordinària, perquè tot allò que sigui defensar la identitat de Catalunya i la llengua catalana és d'allò més oportú.”

La posada en escena de la lectura presenta un ambient de taverna, on l'atmosfera d'alegria i xerinola, en què es llegeixen composicions primerenques del poeta, abans de la Guerra Civil, muda gradualment en una de greu i pesant que toca el tema de la contesa, la relació entre “les dues espanyes”, la postguerra i la dictadura. Al recital, emmarcat dins la 18a Proposta de Poesia, vinculada al premi Just Manuel Casero, hi llegeixen textos Ari i Miquel Casellas, Jordi Buisan, Roser Massanas, Dani Chicano, Jordi i Narcís Garcia, Narcís Subirà, Albert Reverendo, Laura Casamitjana, Carina González, Anna Carina Ribas, Cristina Arenas i Salvador de Castro. La il·luminació i el so van a càrrec de Pere Puig i Maurici Aymamí, i el vestuari és a càrrec d'Anna Donato.
El Punt 28/10/10. Foto: JORDI SOLER.

Els cementiris i les tombes de Judit Pujadó

L'escriptora Judit Pujadó revela en un llibre la potència captivadora dels cementiris. Ella és autora dels textos i de les fotos de Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines (Edicions Vitel·la), presentat ahir a la Llibreria 22. Judit Pujadó és col·laboradora de Diari de Girona.

Diari de Girona, 19.10.10 Foto: Aniol Resclosa

Maragall Viu

Representació de JOAN MARAGALL: La Llei d'amor
en el Teatre Municipal de Girona el 09.10.10.
Foto: Julieta Soler

Sentir Montserrat Carulla recitar el Cant espiritual, tal com el recita al final de l'obra teatral Joan Maragall: la llei d'amor, és emocionant. A banda que el poema sigui conegut més enllà de Catalunya o que no ho sigui –és el preu que paguem tots els europeus per tenir un sistema cultural en què les cultures estatals i majoritàries eclipsen les minoritàries– el cert és que el poema de Maragall mereix ser considerat una composició de referència de la tradició occidental. Independentment que sigueu creient o agnòstic–de fet l'autor serpenteja entre una actitud i l'altra– el poema commou. En el muntatge teatral de Joan Ollé culmina l'obra, pren forma de colofó, i la dicció de l'actriu, en particular als últims versos, tendeix a l'apoteosi. El Cant espiritual és un poema per ser llegit en la intimitat del lector, però també per ser escoltat, quan es diu amb la claredat i el ritme amb què ho fa Carulla. En els últims anys, Ollé ha signat diversos muntatges teatrals a partir de la prosa o el vers d'escriptors catalans. Aquest de Maragall, que s'ha estrenat a Temporada Alta, és el més reeixit de tots. Ollé treballa per immersió poètica, més que seguint un fil cronològic o temàtic. És la paraula el que pren més relleu i que perfila el món i la biografia de l'escriptor. Per això, la dicció dels actors és molt treballada, impecable. En aquest muntatge s'ha aconseguit un efecte sorprenent. Llegint l'obra de Maragall, de vegades fa ànsia la llengua que utilitza. És el barceloní de fa un segle, prefabrià, impregnat de castellanismes i d'arcaismes de la Renaixença. En canvi, sentida en aquest muntatge, la llengua de Maragall vola alt, es revaloritza. Com es revaloritza l'obra de Maragall en conjunt. Tenim la sensació que, per a força gent, l'Any Maragall servirà per descobrir un autor que dormia al prestatge dels clàssics polsosos. Servirà per fer passar Maragall de la condició de clàssic mort a la de clàssic viu, que són aquells autors que, més enllà del temps, ens parlen, amb saviesa i emoció, de les coses essencials de la vida.
Miquel Pairolí, El Punt 12.10.10.

Javier Cercas gana el Premio Nacional de Narrativa

Anatomía de un instante', su obra sobre el 23-F, se alza con el Premio de 2010.- "Hoy la Transición tiene una leyenda rosa y otra negra. Las dos son inciertas", asegura el autor tras conocer la noticia.Esa crónica de los héroes torcidos, esa novela con personajes reales que parecen de ficción, ese documento contundente y valiente sobre la transición española que es Anatomía de un instante (Random-House Mondadori), de Javier Cercas, ha conseguido hoy el Premio Nacional de Narrativa.Andaba Cercas esta mañana de resaca por la alegría que le dio ayer el Nobel de Vargas Llosa. Y sonó el teléfono. Esta vez la buena noticia era para él. Muy buena. Sobre todo después del esfuerzo que le supuso este libro, un relato a caballo entre la crónica, la narrativa, la historia. "Un híbrido", admite él. Un puro experimento que según donde se lea produce una reacción u otra. "Ahora ha aparecido en Italia y Francia y lo leen como una novela. En España se ha considerado más una crónica".
Es ambas cosas y ninguna. Pero sobre todo un gran libro. Un puro artefacto de riesgo sobre decisiones y posturas mínimas que acaban definiendo grandes gestos para la historia. "Un Oximoron, un tratado sobre los héroes de la traición". Tres fueron. Tres figuras a las que se atacó por traicionar sus ideales para salvar un futuro común: Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado y Santiago Carrillo. Los únicos diputados y dirigentes que se quedaron sentados cuando Tejero, esa vergüenza de la España sainetera, hizo tronar las balas sobre el techo del Congreso.
"Los tres llegaban de un pasado equivocado para construir un futuro acertado", comentaba Cercas esta mañana desde su casa de Barcelona. Las reacciones, una vez leído, han sido cruzadas. "Me duele que a Carrillo no le haya gustado", dice el autor. "Yo creo que le dejo bien, como un auténtico héroe, pero es que no era un santo". Y eso también lo cuenta Cercas. Porque la complejidad de los gestos de sus tres protagonistas principales es crucial para comprender su grandeza. Es un viaje de las sombras a la luz. Dos representantes del franquismo y un comunista con destino a la democracia. "A veces resulta más virtuoso traicionar los ideales que ser leal. Ellos son tres grandes traidores, pero su posición es un acierto".
El resultado canta. La transición fue un éxito para Cercas, digan lo que digan ahora nuevos agoreros. "Hoy la Transición tiene una leyenda rosa y otra negra. Las dos son inciertas. Los que es verdad es que aquella posición de estos tres personajes ha sido el último gesto épico que ha vivido este país", asegura el autor de Soldados de Salamina.
"Potencia literaria"



 Javier Cercas signant llibres d' Anatomia
de un instante a la Llibreria 22 18/04/09



El jurado ha seleccionado, por mayoría, este libro "excelente" por "su gran potencia literaria" y por su "elevada calidad histórica", según fuentes del jurado.

El Premio Nacional de Narrativa lo concede el Ministerio de Cultura a la mejor novela escrita el año anterior en cualquiera de las lenguas españolas. Está dotado con 20.000 euros y se entrega en el mes de octubre.

El jurado ha estado presidido por el director general del Libro, Rogelio Blanco, y formado por Carmen Iglesias, Francisco Fernández Rei, Felipe Juaristi, David Castillo, Carmen de Mora, Juan Molla, Fernando Valls, Luis Vázquez, Elvira Navarro y los dos últimos autores galardonados: Kirmen Uribe y Juan José Millás.

ldefonso Falcones y Cercas han sido los únicos autores en la lista de los más vendidos de 2009.

El País 08/10/10. Text: Jesús Ruíz Montilla. Foto:Luís Magán

Albert Serra: ´No sóc un cineasta experimental, sóc un cineasta fatal´

L'autor d'"Honor de Cavalleria" presenta el seu CD-llibre en un acte a la Llibreria 22




El banyolí de moda, l'excèntric Albert Serra, dandi que emmarca la seva cara pàl·lida amb mocador al coll, collaret d'or i lluents arracades a les orelles, no va aplegar ahir cap multitud a la presentació a Girona del seu CD-Llibre amb les pel·lícules Honor de Cavalleria, El cant dels ocells i Waiting for Sancho, entre altres documents, com sí va passar en les diverses presentacions fetes a Barcelona. Segurament, Serra generaria més expectació a Tòquio que a l'encara més "grisa i negra", i més "petita i delicada" que no pas "viva i de colors" ciutat de l'Onyar, malgrat ser aquesta una seu universitària consolidada. Val a dir, però, que aquest personatge que sembla reviure la gauche divine va ser presentat a la 22 per Guillem Terribas i per Imma Merino com una estrella mundialment coneguda que, per cert, aquest divendres presentarà, a Temporada Alta, l'espectacle escrit, dirigit i interpretat per ell mateix Pulgarsari, al Teatre de Salt, després de l'estrena i estada al Lliure de Barcelona.

"No sóc un cineasta experimental, sóc un cineasta fatal". Aquesta autodefinició és també el títol d'un article que Albert Serra està preparant per defensar que ell pertany al que anomena "tercer nivell" de la cinematografia.
Segons el cineasta banyolí, el primer nivell és el de l'academicisme, que no té cap interès perquè es limita a aplicar allò establert; el segon nivell és l'experimental, que ell rebutja perquè hi veu la rebel·lia perquè sí, amb representants com Dalí. El tercer nivell és el del fatalisme, que va definir com "una manera de treballar terriblement conservadora en la mesura que accepto allò que ha de passar, i la meva mà no es veu tan sobirana com per modificar el destí".
"Però si el destí es pot apropar als meus gustos, millor", va dir Albert Serra, i va prosseguir: "Si no puc modificar el destí, intento apropar-me a les coses del destí que més em poden interessar. Així, les coses arriben per elles mateixes, i aquesta és la màgia de les meves pel·lícules, que són molt properes a la vida i molt llunyanes de les altres pel·lícules. D'això en dic fatalisme", va concloure aquest seguidor de Pasolini.
Diari de Girona 06/10/10. Text: Daniel Bonaventura. Foto:Aniol Resclosa

Presentació de "Demostració a Teòfil, de Fragmenta editorial.

A la Llibreria 22. Foto: Aniol Resclosa



Una edició bilingüe (grec-català), de Fragmenta Editorial, de l'Evangeli de Lluc i els Fets dels Apòstols, segons el Còdex Beza, ha estat presentada a la Llibreria 22. La traducció és de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger. Hi varen participar a l'acte -entre altres- els veïns de Santa Eugènia de Ter Albert Quintana i Núria Terés, regidora d'Educació i de Solidaritat i cooperació de l'Ajuntament de Girona.

Diari de Girona / El Dimoni de Sta. Eugènia, 02/10/10

Els traductors es reivindiquen el dia del seu patró



El seu dia. El subdelegat del govern estatal, Francesc
Francisco-Busquets, va ser un dels traductors que
van llegir a la Llibreria 22 en el Dia de la Traducció.
Foto i text: Xavier Castillón

 El seu nom sol ser marginat a un raconet de lletra menuda que comparteixen als llibres amb la matrícula de l'ISBN, però sense ells molts lectors catalans no haurien tingut mai accés a Kafka o Proust o Tolstoi. Els traductors celebren avui el seu dia internacional amb una jornada de lectures públiques amb les quals volen reivindicar un ofici tan mal pagat com poc reconegut. Els actes, coordinats per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, tindran també representació a Girona. A la Llibreria Ulyssus (10 h), Teresa Artigas llegirà fragments de la traducció d'El puzzle català, de Llibert Tarragó, i Anna Casassas, del conte de Pirandello El corb de Mizzaro. A La 22, al llarg de tot el dia, llegiran traduccions Joan Ferrer, Dolors Condom, Mariàngela Vilallonga, Ernest Riera, Lluís Lucero, Margarida Casacuberta, Xavier Díez, Joan Vergés, Antoni Cobos, J. M. del Pozo, Narcís Figueras i Francesc F. Busquets.
El Punt 30/09/10.

Ricard Creus, un home enamorat



Ricard Creus (dreta) saluda a Domènec Fita. Foto: Xavier Castillón

El poeta barceloní va presentar ‘Ahir d'amor i avui encara' a la Fundació Fita.
“Ricard Creus escriu poemes d'un amor càlid i apassionat, com si fossin poemes escrits als setze anys amb tota l'experiència dels vuitanta i escaig”. Ho va dir ahir Jordi Cervera, director de la col·lecció Mitilene, de l'editorial Meteora, que ha publicat Ahir d'amor i avui encara, el primer poemari de Ricard Creus (Barcelona, 1928) des de M'estimo el cos (1997), amb el parèntesi de l'antologia Cada dia un dia (2006). Ricard Creus va assistir ahir amb la seva dona, la pintora Esther Boix –autora del gravat que il·lustra la portada del llibre– a la presentació d'Ahir d'amor i avui encara, que va tenir lloc a la Fundació Fita de Girona, coorganitzada per la Llibreria 22 i plena de familiars i amics del poeta, entre els quals Domènec Fita.
Rosa Font es va referir a l'obra de Creus com “un gran memorial d'amor” i “una de les obres més singulars de la poètica catalana actual”. “Els seus poemes són tendres i colpidors alhora”, va afegir.
Xavier Castillón, el Punt 01/10/10

El Casero supera el seu rècord d'obres

El premi de novel·la curta de La 22 rep 35 originals, el major nombre d'obres des que va canviar de format.
Al principi, el premi Just Manuel Casero era de narració curta. Això feia que es presentessin un elevat nombre d'originals i, amb l'afany de reduir-los i assegurar-se una certa qualitat de l'obra presentada, es va optar per la fórmula de novel·la curta. Des de llavors, el nombre presentat d'obres oscil·la entre les 20 i les 25. Aquest any se n'han presentat 35, el rècord, sense que hi hagi una hipòtesi clara del motiu d'aquest increment. Aquesta edició del Casero també és especial, perquè és la trentena, i per això el llibreter Guillem Terribas (La 22) va anunciar ahir diverses novetats, com ara que el guanyador del premi, a més de rebre 2.500 euros i l'edició de l'obra, també s'emportarà una escultura única, feta per a l'ocasió, per l'artista Jordi Gispert. Terribas va explicar que a partir d'ara serà sempre així, el guanyador rebrà una obra d'art, que no necessàriament ha de ser de Gispert.

El convocant del premi també va explicar que el dia 30 d'octubre, quan es farà l'acte d'entrega del premi a La Planeta (13.00 h), obrirà l'acte el periodista Narcís-Jordi Aragó, “una persona a qui sempre, en les trenta edicions del premi, he vist entre el públic.” Abans de l'entrega, actuarà la Coral Xàntica, que sota la direcció de Sara Pujolràs i amb Joan Sadurní al piano, presentarà un espectacle titulat Trenta anys de lletra i música, en el qual faran un breu recorregut pels darrers trenta anys a través de temes prou coneguts de diversos estils, amb arranjaments de Sadurní.

El Casero arriba, com sempre, per Fires i amb el complement de la Proposta de Poesia, de la qual es farà la 18a edició, a La Planeta. El primer acte és una tertúlia del club de lectura Just Manuel Casero sobre Olor de violetes, de Josep Campmajó, la novel·la guanyadora de l'edició de l'any passat (27 d'octubre, 20.00 h). L'endemà (21.00 h), el Grup Proscènium estrenarà El meu poble i jo, una lectura de diversos textos de Salvador Espriu. El dia 29 (19.00 h), Narcís Comadira comentarà la projecció d'El Price dels poetes, la filmació del primer Festival Popular de Poesia Catalana, i el 31 d'octubre (19.00 h) Roger Costa-Pau protagonitzarà l'espectacle poètic Cavada pell, basat en el seu cinquè llibre de poesia i en què intervindran músics com ara Eduard Canimas (veu i guitarra), Pau Oliver (percussions) i Joan Solà-Morales (contrabaix). La proposta inclou sengles homenatges a Miguel Hernández (2 de novembre, 21.00 h) i a Màrius Torres (3 de novembre, 21.00 h), a càrrec d'El Llop Ferotge i Josep Maria Fonalleras, respectivament.

* Publicat en El Punt 24/09/10. Text i foto: Dani Chicano.

El premi Casero compleix 30 anys amb la participació més alta de la història.
 Fins a 35 novel·les curtes, onze més que en la passada edició, concorren al ja veterà guardó.

La celebració del trentè aniversari de la creació del premi de novel·la curta Just Manuel Casero tenyirà enguany els actes commemoratius d'aquest guardó. I és que enguany les activitats tindran com a fil conductor l'efemèride, amb un espectacle que repassarà les seves tres dècades de vida, així com diverses referències a guanyadors, assistents i convidats d'anteriors edicions.

Si es té en compte la participació enregistrada, el Casero gaudeix de molt bona salut; i és que des que va passar de ser un premi de "narració curta" a un de "novel·la curta", mai s'havia rebut tants originals a concurs: es tracta de 35 obres, fins a onze més que en l'any passat.

Així ho explicava Guillem Terribas, organitzador del premi des de la Llibreria 22 i secretari del jurat. El programa tindrà el seu eix central en l'acte de lliurament del premi, que se celebrarà el 30 d'octubre. I aquest enguany suposarà un repàs a la trajectòria del guardó, tant per l'encarregat d'obrir l'acte com per l'espectacle programat.

Terribas va explicar que, a diferència d'altres edicions quan s'ha comptat amb personalitats de renom poc habituals de Girona (com Gato Pérez, Jaime Gil de Biedma o Teresa Gimpera), enguany el pes de la presentació es portarà "des de casa". Serà Narcís-Jordi Aragó, "l'unica persona a qui sempre he vist a totes les edicions del Casero", segons Terribas, qui se'n faci càrrec. També va explicar que, tot i que el presentador té llibertat absoluta per escollir de què parlar, esperava que centrés el seu discurs en "els 30 anys d'evolució" del guardó.

On l'organització sí que s'ha assegurat que aquestes tres dècades hi siguin presents és a l'espectacle que acompanya el lliurament del premi. És un encàrrec fet a la Coral Xàntica, que sota la direcció de Sara Pujolràs oferirà un repertori creat especialment per a l'ocasió. I entre cançó i cançó, es llegiran fragments de persones vinculades al premi com el mateix Gil de Biedma, Comadira o Quim Monzó.

La programació s'inaugurarà amb un club de lectura d'Olor de violetes amb el seu autor, Josep Campmajó (guanyador del passat Casero). D'altres noms propis són Miguel Hernández -El Llop Ferotge l'homenatja en un recital-; Salvador Espriu -amb un espectacle del grup Proscènium-; i Màrius Torres -de qui Josep M. Fonalleras farà una lectura de textos-.
* Una escultura per al trentè aniversari
Fins ara, el Casero aportava dos premis a la novel·la guanyadora: la dotació econòmica (que enguany passa de 2.000 a 2.200 euros), i la publicació de l'obra (a càrrec d'Amsterdam Llibres). Però a partir d'aquesta edició, el guardonat també tindrà un record permanent d'aquesta fita: un trofeu que farà cada any a un artista diferent, una peça única i commemorativa del premi. En aquesta primera edició amb trofeu, aquest se li ha encarregat al pintor i escultor Jordi Gispert. També com a novetat, s'ha presentat una imatge gràfica renovada a partir de la qual es faran unes xapes commemoratives.
* Publicat en el "Diari de Girona" 24/09/10.Text: Marta Pallarès.

Presentació:Del disseny d´una estratègia política a l´elaboració d´un discurs

El llibre de Juan Milián Querol, editat per UOC, es va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona. L'experiència de polítics que com Obama, Sarkozy i Cameron han aconseguit liderar un profund procés de canvi (primer dins els partits polítics, i després dins de societats necessitades de noves idees i formes de fer política), centren Los nuevos liderazgos políticos. Claves para una carrera política. El llibre de Juan Milián Querol, editat per UOC, es va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona en presència del seu autor i del periodista Pep Prieto.
* Diari de Girona, 23/09/10 Foto: Aniol Resclosa.

Consultor en comunicació política | al gra.Juan Juan Milián Querol: "Els polítics acaben sent el reflex de la societat sense valors"

El desencant de la societat davant de la classe política és un dels principals handicaps dels que aspiren a governar-nos. ¿Sobre quines fórmules poden construir ells una oratòria més efectiva? Juan Milián Querol s'ha fixat en l'impuls que va fer líders Barack Obama, Angela Merkel, Nicolas Sarkozy i David Cameron. Com a politòleg, membre fundador de l'Associació de Comunicació i Estratègia Política (ACEP) i integrant de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques desentranya amb facilitat els aspectes més resolutius de campanyes que sí que aconsegueixen líders. Avui presenta el seu llibre Los nuevos liderazgos políticos. Claves para una carrera política. (Ed. UOC).
'LOS NUEVOS LIDERAZGOS POLÍTICOS'. Llibreria 22. Hortes, 22. Girona. www.llibreria22.net-¿D'on sorgeix el seu llibre?
-Neix d'una tensió interna que sentia perquè, després d'haver treballat en campanyes polítiques, em vaig adonar que els manuals de comunicació política que ens van ensenyar a la universitat no mostren bé la realitat. He volgut explicar el backstage de les campanyes, la manera de crear el missatge polític avui en dia, personalitzat en èxits que tots tenim molt presents.
-Ha agafat l'exemple de fora perquè aquí... ¿què ens passa?
-El llibre arriba precisament en un moment en què es parla molt de crisi de lideratge propiciada pel nostre sistema polític de la partitocràcia. Aquí, la força resideix en en el partit, i no pas en les persones. La disciplina del partit és una llei de ferro en què el líder mana i el control del partit el té l'aparell polític, l'estructura. Així és molt difícil que pugui sorgir aquí un Obama, que un ciutadà normal, un líder social arribi a ser candidat.
-Llavors, la crisi és del sistema complet, no dels polítics ni de la seva falta de lideratge.
-Patim moltes crisis en una. També a Alemanya i als Estats Units viuen la crisi econòmica, però el seu sistema d'eleccions primàries fa que els candidats sorgeixin i siguin elegits des de la base social, on coneixen les verdaderes necessitats de les persones. Obama, abans de ser candidat del seu partit, va estar treballant amb gent molt pobra.
-Al seu llibre, parla de valors com una de les claus dels nous líders polítics.
-Sí. Valors com la motivació, l'esforç, el coratge, la intel·ligència i l'ètica són necessaris per construir el carisma dels polítics. El polític ha de ser un exemple per a la societat.
-Però, ¿la falta de valors en una societat és culpa dels seus líders?
-No. Tots som responsables de viure en aquests valors o no, de construir-los. Al cap i a la fi, els polítics acaben sent el reflex d'una societat. En realitat, critiquem d'ells el que tampoc ens agrada de nosaltres mateixos.
-¿Què defineix un bon líder?
-Les idees i l'estratègia, que sàpiga qui és i cap on vol anar; l'ètica, els seus valors, compartits amb la majoria; i la comunicació, que sigui capaç de transmetre a la gent i emocionar-la.
*Publicat en "El Periódico" per Carme Escales. Foto de Joan Puig.

LA NOVA NARRATIVA CATALANA / El planter del català.

Inicialment havien de ser 40 escriptors en català de menys de 40 anys. Finalment les xifres són menys rodones: 47 textos, alguns d'inèdits, de 41 autors de fins a 45 anys. Però la intenció de l'antologia Veus (Empúries), que Anagrama publica traduïda al castellà (Voces), és la mateixa. Demostrar, segons l'antòloga, l'escriptora Lolita Bosch, que la nova narrativa catalana «no ha de tenir cap complex» i que val la pena llegir el treball dels més joves («un escriptor als 40 anys és jove», opina).
La responsable del projecte planteja el volum amb un propòsit gairebé terapèutic: «És sorprenent el bon nivell que hi ha i que malament que es parla de la literatura catalana; m'he cansat de sentir com editors, escriptors i lectors diuen que és una merda, que no es fa res, però resulta que no han llegit el que s'escriu i que no tenen cap argument literari».
Dels autors joves en català se'n parla poc (no han tingut al darrere, per exemple, una campanya de promoció com la de la generación nocilla) i fins i tot, creu Bosch, «no s'han llegit entre si i dialoguen molt poc, molt menys que amb el passat, amb una tradició literària que té molt pes en ells».

Tampoc es pot parlar d'escoles, grups o generacions consolidades. «Si de cas -opina Bosch- hi ha algunes tendències, una literatura surrealista [amb autors com Ramon Erra, Guillem Sala i Joan Miquel Oliver], una altra de més urbana i contemporània [Edgar Cantero o Anna Carreras], una altra de més rural [Pep Puig o Maite Salord] i una altra de molt vinculada a la tradició literària [Sebastià Alzamora, Tània Juste, Jo Alexander...]» Sense comptar amb autors consolidats que ja juguen a les lligues importants, com Neus Canyelles, Borja Bagunyà, Jordi Lara, Francesc Serés, Toni Sala i Jordi Puntí.

Queden fora de l'antologia (es tracta sobretot d'una selecció de textos seguint un criteri personal, no d'un assaig literari ni enciclopèdic) la poesia, la crònica i els autors de plantejaments més comercials que literaris, sense els quals queda coixa una panoràmica exhaustiva de què es publica avui.

Encara que a l'antologia s'ha omès qualsevol referència als premis literaris rebuts, és evident que la plètora de petits guardons ha estat un estímul per a molts d'aquests escriptors. Les editorials en què publiquen habitualment (dues terceres parts ho fan en segells integrants del Grup 62, però 15 dels 40 seleccionats, en editorials com La Magrana, La Campana, Arola, Amsterdam, Quaderns Crema i 1984) serveixen també com a indicatiu de fins a quin punt està concentrat el sector editorial català i també que malgrat això hi ha altres iniciatives que continuen apostant per autors joves.

Les dues edicions, en català i castellà, s'obren amb pròlegs pensats per a diferents públics. «No per als lectors d'Espanya, sinó de tot Amèrica Llatina», precisa Bosch. En atenció a aquests destinataris, els presenta la «llengua petita, protegida amb zel i estimada per la majoria dels seus parlants com si fos un objecte preciós» en què va ser escrit originalment el llibre, que alimenta una literatura que «continua oculta, silenciosa i amb prou feines traduïda» i que s'enfronta al repte de demostrar que és més moderna que ètnica. ¿Per què aquest silenci davant tots els intents de traduir al castellà la literatura catalana? «No puc entendre per què no ens llegeixen -respon Bosch-.

Les raons, literàries no ho són. Si són històriques o polítiques, prefereixo no entrar-hi».
* Publicat en "El Periódico" 22/09/10 per Ernest Alós. Foto: Josep García.

NUEVO CURSO

El hombre, como cualquier animal domesticado, termina adaptando el universo a sus rutinas. Para los que pasamos los primeros 20 años de nuestra vida sometidos al calendario escolar, la vuelta al colegio sigue significando el cambio de año. El principio del nuevo curso es una Navidad laica, sin uvas y sin discurso del Rey, pero con propósitos renovadores y hasta suscripción a fascículos, que también un día nos dejarán tirados. El aroma de vuelta al cole lo impregna todo. Las parrillas de televisión se renuevan, desaparecen programas y otros se retocan. Por lo general, suele ser el mismo regalo pero envuelto con distinto papel. Lo iremos descubriendo mientras los presentadores pierden el bronceado.

Lo más previsible de la vuelta al colegio vista a través de la televisión es el empeño de los servicios informativos por visitar micro en ristre algún colegio. Filmar el lloro comprensible de los debutantes y las declaraciones del más zoquete del aula.

Sin embargo, poco se ha publicitado este año el dato de que los centros privados tienen más número de alumnos por clase que los públicos. Tampoco se analiza si es positivo para la formación humana de los niños que avancemos tanto su entrada en la rutina escolar, forzados por las exigencias laborales de los padres. Y, por supuesto, a ningún canal se le ocurre analizar las supuestas ventajas que nos iba a traer la liberalización de los precios de los libros de texto. Mucho presumir de que la competencia nos traería innumerables ventajas y la verdad es que el pastel se lo han quedado las grandes superficies frente al pequeño librero, el precio de esos libros obligatorios es más alto que nunca y las mochilas de los niños siguen prometiendo un futuro masivo de lesionados cervicales. Las editoriales principales funcionan con un tono soprano, donde nadie se atreve a rechistarles, y a los padres que reivindican en público la razonable posibilidad de que sus diferentes hijos puedan heredar de año en año los libros de texto yo les recomendaría que miraran debajo del coche antes de arrancarlo por las mañanas. Un ejemplo más de que el neoliberalismo solo nos traería ventajas. Con ventajas así, me alegro de haber estudiado hace 30 años.
David Trueba. Publicat a El País. Setembre 2010

La germana de Lope

L'actriu Carla Nieto presentarà avui als Ocine Girona ‘Lope', acompanyada del també gironí Edmon Roch, productor d'aquest ‘biopic' sobre el cèlebre escriptor.

“No m'ho acabo de creure, encara haig d'assumir que he participat en aquesta superproducció. Des que vaig llegir el guió, em vaig proposar de fer el que fos –professionalment, s'entén– per aconseguir el paper de María de Vega. Era com una obsessió i, després de passar per uns càstings molt durs, amb molta competència, la veritat és que ha estat un verdader premi”. Així d'exultant es mostra Carla Nieto (Girona, 1983), jove actriu promesa que reconeix viure el moment “més dolç” de la seva carrera, i més ara que ha viscut la seva primera experiència en una superproducció espanyola. És per això que vol viure intensament aquesta oportunitat i, després de participar en la presentació oficial de la pel·lícula a Madrid, i ahir a Barcelona, aquesta nit no es vol perdre la presentació de Lope a Girona, que tindrà lloc als Ocine (22.15 h). A l'acte, que serà presentat per Guillem Terribas, tampoc no hi faltarà el productor del film, el també gironí Edmon Roch.

A Carla Nieto l'hem vist fer d'adolescent en sèries d'èxit com La Via Augusta i Acusados, i d'estrella del rock al film Trash. Ara, per a aquest biopic d'amor i aventures basat en l'extraordinària història del cèlebre escriptor Lope de Vega, encarna un personatge ben diferent dels que havia fet fins ara, en tots els conceptes. María de la Vega, la germana del dramaturg, és, segons ella, “una dona d'allò més humil i pobra, que no gaudeix de gaires privilegis. Potser per això sent devoció pel seu germà i li encantaria viure les aventures i relacions amoroses que ell sí que experimenta. Per altra banda, María també exerceix com a germana assenyada que supleix el paper de mare, la que fa tocar de peus a terra el protagonista”. En ser un personatge “molt allunyat de mi”, per preparar-lo la jove actriu assegura que va llegir molt sobre Lope de Vega, a més d'alguna obra seva, sobretot sonets. També es va informar sobre l'època a través de llibres de costums i d'història del Segle d'Or espanyol. Però, segons reconeix, també es va basar en més d'un component del seu entorn familiar, sobretot pel que fa a la faceta de “dona treballadora”.

Quant a la seva relació amb el director, el brasiler Andrucha Waddington, Nieto el defineix com a “geni” i destaca la seva faceta creativa i el fet que deixa improvisar molt.

Filla de la consellera de Salut Marina Geli, Carla Nieto no para i, tot i reconèixer que té alguna bona oferta cinematogràfica que encara no pot confirmar, ben aviat se la podrà veure en una de les sèries destacades d'aquesta nova temporada televisiva, Ángel o demonio, que emetrà Cuatro. En aquesta sèrie, avança, “hi exploto un vessant més fosc i violent”.
* Jordi Camps. El Punt  03/09/10. Foto: Fox.

Els gironins de ‘Lope' als Ocine L'actriu Carla Nieto i el productor Edmon Roch van presentar ahir davant del públic gironí congregat als multicines Ocine Lope, un entretingut biopic centrat en les aventures i desventures del cèlebre escriptor espanyol Lope de Vega. Protagonitzada per Alberto Amman, Leonor Watling i Pilar López de Ayala en els papers principals, la pel·lícula narra la joventut i els amors d'un jove Lope just a partir del seu retorn amb l'Armada Espanyola l'any 1582. Malgrat que viurà els anys de pobresa a Madrid, ben aviat se les enginya per triomfar en el món de la comèdia i l'amor.
La gironina Carla Nieto, que interpreta el paper de la germana del protagonista, María de Vega, es va mostrar entusiasmada de participar en la seva primera superproducció cinematogràfica. Per la seva banda, el també gironí Edmon Roch va destacar la bona rebuda que està tenint el film, que ben aviat es presentarà als festivals de Venècia –fora de concurs– i Toronto, on participarà a la secció oficial.
* Jordi Camps Linnell. El Punt 04.09.10. A la Foto de Miquel Ruiz, Edmon Roch, Carla Nieto i Guillem Terribas.

Mor Jordi Vidal, emprenedor i mecenes de Girona

L'empresari, de 63 anys, va ser el creador de Progrup i de la Fundació Espais, la qual volia que fos l'embrió del centre d'art contemporani de Girona.
Jordi Vidal i Boris estava malalt de feia temps, però no havia volgut que se sabés. Precisament, des de final del 2007 exercia de jubilat, tal com va confessar en una entrevista publicada el 13 de juny passat a El Punt, durant la qual va repassar la seva trajectòria pública i professional.
Nascut el 17 d'abril del 1947 a Girona, aquest emprenedor i mecenes gironí va morir jove, ahir. Malgrat que s'havia apartat de la primera línia empresarial, Vidal era membre del ple de la Cambra de Comerç de Girona, del comitè executiu de la Fundació Palau de Fires de Girona i de la Fundació de l'Auditori Palau de Congressos de Girona.

Vidal va començar a treballar als 17 anys, primer de xerric, al costat del seu pare, a la Gestoria Vidal. El desembre del 1973 va decidir independitzar-se i va constituir Progrup. Atès que era recent la constitució del Col·legi d'Administradors de Finques de Girona i el seu pare n'era el president, va dedicar-se als serveis immobiliaris d'administració de finques. El 2010 Progrup és una empresa de serveis immobiliaris plens i integrals: administració de finques, compravenda, administració de patrimonis i serveis integrals en totes les branques possibles: fiscals, laborals, gestoria... Jordi Vidal va estar sempre molt vinculat a El Punt. De fet, Progrup és l'única empresa que ha posat publicitat al diari des del primer dia.

El 1987 va decidir dedicar el seu excedent empresarial a fer país i va crear la Fundació Espais Centre d'Art Contemporani de Girona. En l'entrevista es va declarar “un enamorat de l'art”. “Espais va néixer amb la complicitat d'en Quim Nadal; em va reptar a fer una galeria i jo li vaig dir que faria un centre d'art contemporani. Volia que fos l'embrió del futur centre d'art contemporani de la ciutat”, va confessar en aquella entrevista feta el 9 de juny al seu despatx. Tanmateix va revelar que treballava perquè, el fons d'Espais fos allotjat a l'edifici central de Caixa Girona i, tot plegat, esdevingui la seu del centre d'art contemporani. Aquesta última voluntat es podria concretar un cop s'hagi produït l'absorció definitiva de Caixa Girona per La Caixa.

Independentista declarat, Jordi Vidal va ser molt crític amb la participació de la Cambra de Comerç en la Fundació Príncep de Girona: “Vaig tenir un disgust gros quan el president de la Cambra va notificar que es constituïa la fundació. L'objectiu de la fundació no el veig malament, però sí que penso que hauria de tenir una rellevància de la gent de la ciutat”.

Jordi Vidal i Boris serà acomiadat aquesta tarda a 2/4 de sis al tanatori de Girona en una cerimònia religiosa sense missa. Jordi Vidal deixa dues filles, Laia i Ariadna, i la mare, Francina Boris.

*Salvador García-Arbós. El Punt 03/09/10. Foto:Jordi Soler.

Pavese i l'estiu

Confesso que jo també m'he fet del fisbuk i fins i tot que no me'n penedeixo, d'haver-ho fet perquè, per exemple, aquest agost he tingut la possibilitat de llegir en el mur de Xavier Antich les lluminoses notes de les seves “relectures” de la trilogia de Cesare Pavese composta per El bell estiu, Entre dones soles i El diable als turons. A través dels seus comentaris se m'ha anat fet present el lligam de la literatura de Pavese amb l'estiu i el meu lligam estival amb ella. Va ser en un estiu de la meva adolescència que vaig descobrir El bell estiu i les ganes de viure dels seus personatges: “En aquell temps sempre era festa. N'hi havia prou amb sortir de casa i traspassar el carrer per tornar-se com boges”. És una evocació d'un passat des d'un present conscient del fet que el pas del temps ha dut decepcions i tristeses. Però la felicitat també va existir. Ho va apuntar Italo Calvino: “Existeix una història de la felicitat en Pavese, d'una difícil felicitat en el cor de la tristesa”. Així ho ha reconegut Xavier Antich en la seva relectura de la trilogia pavesiana descobrint-hi alguna cosa que no recordava: “Una felicitat que travessa els personatges més enllà del tedi i l'estancament aparent de les seves vides; i unes immenses, vertiginoses ganes de viure”. Per altra part, la felicitat en l'imaginari de Pavese es lliga als records de la infància viscuda a Santo Stefano Belbo, el poble del Piemont envoltat de turons d'on, quan era encara un nen, va partir amb la família després de la mort del pare. Però, com reflecteix la seva literatura, no deixarà mai d'habitar mentalment el paisatge de la infància. I de recordar-ne els estius. Això mentre que el narrador d'El diable als turons arriba a dir una cosa amb la qual cada vegada m'hi reconec més: “De la meva infantesa només recordo els estius”. Com també sento cada cop més aquests versos de Pavese: “El camp és un verd ple de misteris//pel nen que hi ve a l'estiu”. Els sento perquè, cada estiu, el nen (o la nena) revé davant un verd ple de misteris.
Imma Merino. El Punt 20/08/10.

Brown ha venut 32 exemplars del seu llibre des de l'abril

L 'exprimer ministre britànic Gordon Brown no té èxit com a escriptor després de la derrota electoral en què va perdre el càrrec al maig. La recopilació dels seus discursos d'entre el 2007 i el 2009 gairebé no té sortida. Des de l'abril només s'han venut 32 exemplars de The change we choose (el canvi que triem), segons revelava ahir el diari The Daily Telegraph.
Si en el moment de posar-se a la venda, el cost del llibre era de 20 lliures(uns 24 euros), l'obra ara només costa sis lliures. En la llista de best sellers de la llibreria en línia Amazon, l'obra del polític escocès se situa en el lloc 262.956.
El seu predecessor en el càrrec, Tony Blair, no vol que li passi el mateix i es prepara per a la sortida de la seva autobiografia, A journey (un viatge), el mes que ve. Blair preveu firmar-ne exemplars, una decisió que implica mesures de seguretat extraordinàries. Qui vulgui un autògraf de l'exprimer ministre haurà de permetre que el registrin i entregar el mòbil.
"Agències", publicat en El Punt, el 13/08/10

Pagès s'endú El Setè Cel

Els jugadors de Whist' rep el premi saltenc dotat amb 3.000 euros
La novel·la Els jugadors de Whist, de l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès, ha guanyat el premi El Setè Cel de Salt, dotat amb 3.000 euros, que es va lliurar ahir a la biblioteca pública saltenca, a la Factoria Cultural de la Coma Cros, en el marc del programa d'actes de la festa major del poble. Pagès ja ha guanyat aquest any el premi Crexells de novel·la amb Els jugadors de Whist. En aquest mateix acte també es va fer entrega del premi al millor treball de recerca, El comerç del carrer Major de Salt, elaborat per l'estudiant saltenca de secundària Laura Salvatella. Aquest premi està dotat amb 500 euros i la publicació del treball guanyador.

El premi de novel·la El Setè Cel es tria a proposta dels lectors de les biblioteques públiques de les comarques gironines, a través de diverses butlletes que omplen en aquests equipaments culturals. Una vegada recollides les butlletes, els títols proposats pels lectors se sotmeten a la consideració del jurat, que en aquesta edició presidia Vicenç Villatoro i estava format pels també escriptors Albert Rossich i Miquel Berga, a més del llibreter Guillem Terribas; l'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, i el regidor de Cultura, Carles Borrell, que no tenia vot.
El Punt 24.07.10. Text: Dani Chicano.

Modest prats i «mestres 68»

«Per res del món no m'hauria volgut perdre aquest petit gran llibre. Una lliçó moral i política en temps de dubtes i de torbacions»
Acaba de sortir el llibre Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica. L'editen l'associació Rosa Sensat i "Mestres 68", en són autors Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras i és el resultat de l'atorgament del Premi Mestres 68 de 2005 a Modest Prats.

Fa molt poques setmanes em va trucar la Montserrat Terradas i em va anunciar que el llibret acabava de sortir, i que en nom seu i d'en Mon Marquès me'n feia arribar un exemplar a casa. No saben pas com ho vaig agrair perquè si no, a vegades, aquesta mena de publicacions acaben passant desapercebudes.

No sé per què han passat cinc anys entre l'atorgament del premi i la publicació del llibre. Però puc ben assegurar que m'és ben igual. El que importa és el resultat i si per aquest resultat maduríssim calia esperar cinc anys ha valgut molt i molt la pena. Vull dir que és un llibre en què s'aprofita tot, on no hi sobra res, que fa justícia i aporta un toc d'humanitat planera i llegidora. Es fa llegir perquè està ben construït i ben escrit, però sobretot perquè la dimensió humana i intel·lectual del personatge l'omplen amb la presència corpòria i la potència de veu i de raonament que tots hem conegut i reconegut en Modest Prats. Tots sabem que els sermons de Prats tronaven des de la trona amb un retruny de contundència racional, de construcció rigorosa, de verb precís, de dissecció implacable dels fets i de la realitat. Al fil de la biografia n'hi ha un tast claríssim en el text.

Salomó Marquès explora la biografia més personal de Modest Prats. Nascut a Castelló d'Empúries el 5 de setembre de 1936. Fill de Baldiri Prats, afusellat a Montcada als vint-i-cinc anys, el dia 3 de desembre de 1936, i d'Enriqueta Domingo. La senyora Enriqueta, originària d'Arànser, l'acompanyaria tota la vida des d'una eficaç discreció que desvetllaria l'admiració de Josep Pla i de molta altra gent. En Modest va fer sempre molt cas de la seva mare i n'escoltava les opinions que li donava amb ponderació intel·ligent en alguns temes concrets. L'escola, el seminari, primer com a alumne, després com a professor, els estudis a fora, a Roma, París i Barcelona, els companys de la facultat, la influència del Dr. Damià Estela. Les parròquies de Vista Alegre o Medinyà i Vilafreser principalment, amb la culminació gironina del Mercadal. La dimensió pastoral i la dimensió acadèmica amb l'evident supeditació, sempre, d'aquesta segona a la seva línia vital triada i volguda. El compromís espiritual i el compromís cívic amb la llengua i el país. El relat de Marquès desgrana els fets de la biografia amb una eficàcia provada. La riquesa dels moments, dels matisos, de les vivències no permet entrar en el detall, exigeix entrar en el llibre.

Francesc Feliu, que va ser el curador de les Engrunes d'en Modest, en repassa el seu itinerari intel·lectual en relació sobretot amb la llengua. Però és essencial recordar que el salt a aquesta preocupació lliga la seva condició sacerdotal i la seva formació filològica. Primer en l'esperit del concili Vaticà II amb la seva aportació als temes que relacionen la llengua i la litúrgia, i després amb els treballs continuats d'història de la llengua fins a concretar-ne el resultat més brillant en els dos volums de la Història de la llengua catalana que han anat publicant amb en Josep M. Nadal i que han acabat fent escola, auguri de continuïtat dels volums que manquen des de la factoria de la Universitat de Girona, a la qual els dos coautors han dedicat moltes de les seves energies.

Finalment, l'entrevista de Josep M. Fonalleras és una entrevista d'autor, que honora el gènere, i aprofundeix en els replecs de la personalitat d'en Modest. El lector s'entusiasmarà amb els episodis de la relació entre Modest Prats i Josep Pla. L'examen sobre el paper de Joan Corominas i els seus vitals diccionaris i el moment estel·lar de la recitació d'uns versos de la Divina Comèdia del Dant i la picabaralla, tant empordanesa, entre Prats i Pla en la comparació entre el Dant i ?Verda?guer, el despectiu "Això és un poeta i no en Verdaguer" de Pla i l'admonició severa i monosil·làbica gairebé d'en Modest, que devia recordar com va beure de Verdaguer des de la seva infància.

El moment final de l'entrevista convertit en un compendi de la vida i de la biografia d'en Modest, quan li ensenya el calze que li va regalar la seva mare: "Sobre una base esmaltada de color verd, hi ha claus, els claus del ferrer (l'ofici del pare). La terra, l'origen, la memòria. Al voltant de la copa, tot d'estrelles, una mirada cap al cel". El pare, la mare, la terra i el cel units en un calze, i una inscripció que és el compendi de moltes coses. "La meva mare ha cisellat, amb els seus sacrificis, aquest calze".

Per res del món no m'hauria volgut perdre aquest petit gran llibre. Una lliçó moral i política en temps de dubtes i de torbacions.
* Joaquim Nadal * Diari de Girona 23.07.10

Dostoievski, cinema i literatura

Amb motiu de la publicació del llibre "El cocodril i altres narracions", de Fiódor Dostoievski (Accent, 2010), el cinema Truffaut, amb la col·laboració de la Llibreria 22, projectarà aquest vespre en versió original subtitulada en català "Un episodi vergonyós" (Skvernyy anekdot, 1966) d'Aleksandr Alov i Vladimir Naumov. Presentaran la pel·lícula i el llibre Marta Sureda (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona) i Margarida Ponsatí-Murlà (traductora del llibre).
*El Punt 19.07.10. Text: Jordi Camps Linnel. Foto: Fotograma de la pel·lícula"Un episodi vergonyós".

Fiódor
L'Editorial Accent és absolutament necessària en un país que aspira a ser un país normal, o que com a primer pas aspira a aconseguir una majoria social que el dugui a ser un país normal. Fa tres anys i mig que tenim la sort de poder-ne gaudir. Ahir, el director de publicacions de l'editorial, Oriol Ponsatí-Murlà, al Cinema Truffaut, en la presentació del darrer llibre publicat per Accent, El cocodril i altres narracions, de Fiódor Dostoievski, va remarcar que era missió d'Accent editar clàssics que no hagin estat traduïts al català, per poder-ne gaudir en la nostra llengua, un aspecte que no admetria debat en el país veí. El llibre conté quatre relats que no han estat mai traduïts a la nostra llengua, fins ara, gràcies a la tasca feta per Margarida Ponsatí-Murlà –l'orgull fratern era ahir un sentiment plenament justificat–, a la qual la idea ja feia anys que li voltava pel magí i que va ser qui va fer la proposta. Possiblement ha estat la presentació d'un llibre que més feina ha portat, ja que l'acte es va complementar amb la projecció del film Un afer vergonyós (Aleksandr Alov i Vladímir Naumov, 1966), basat en el relat homònim i que està inclòs en el volum. Per poder fer-ne la projecció, Margarida Ponsatí-Murlà també va haver de traduir els diàlegs per introduir el subtitulat en català d'un film que no s'havia estrenat a l'Estat espanyol, fins ahir, i que va presentar Marta Sureda, membre del Col·lectiu de Crítics Cinematogràfics. El film també va patir les seves vicissituds, ja que la censura de Brezhnev no va permetre que veiés la llum, i no es va estrenar fins vint anys després, amb l'adveniment de la glasnost de Mikhaïl Gorbatxov. Malgrat tot, a Rússia és un film absolutament desconegut, segons va afirmar Margarida Ponsatí-Murlà.

Els quatre relats inclosos en el llibre –El cocodril, Bobok, L'esposa d'un altre i el marit sota el llit i Un afer vergonyós–, revelen un Dostoievski menys transcendental del que trobem en obres posteriors, com Crim i càstig, un autor versàtil, que desplega un sentit de la comicitat insòlit, vorejant el vodevil, com es pot apreciar a L'esposa d'un altre i el marit sota el llit. És en aquestes obres també on queda molt més clara, per si hi havia algun dubte, la influència sobre l'escriptor de Nikolai Gogol –“Tots sortim de sota la levita de Gogol”, va dir una vegada Dostoievski–, especialment a Un episodi vergonyós, en què el registre, tal com va explicar la traductora de les narracions, és un pèl diferent del dels altres tres relats, ja que conté una potent dosi crítica i de sàtira davant l'ordre social i polític de l'època en què va ser escrit (1860), que començava a capgirar-se amb l'abolició del règim feudal, una reforma impulsada pel tsar Alexandre II, davant la qual Dostoievski va adoptar una postura conservadora i escèptica.
*El Punt 21.07.10. Text: Dani Chicano. Dibuix: El Punt

A la ciutat dels insomnes

El quadern de bibliòfil «Senhal» publica «Nadir», el primer conte de l'arquitecte i poeta Quim Español.
En una nota preliminar, Quim Español es refereix al seu text com un «poema», en el qual, informa, han quedat disseminades rememoracions més o menys explícites d'Ovidi, Rilke i Joyce, a més de moltes altres lectures que l'han acompanyat al llarg de la seva vida. Nadir, terme oposat al zenit, és a dir, aquell moment en què la nit assoleix la màxima fondària, comparteix, en efecte, amb la poesia, la seva capacitat de formular un enigma insoluble amb un artefacte literari tan potent, que queda flotant en la ment del lector la il·lusió d'haver estat partícip d'una veritat revelada. Però no hi ha dubte que aquesta seva indagació en els terrors d'un grapat de personatges insomnes entrevistos en plena nit d'octubre, en una recognoscible però inquietant Barcelona, forma part del món de la narrativa, d'aquella que fa aflorar l'epifania tot dirigint les seves criatures cap a la mort. Quim Español, que com a poeta ha publicat Ultralleugers (1994) i L'arbre de la innocència (1998), tots dos seleccionats i ampliats amb uns quants inèdits a 70 poemes (2007), fa honors aquí a la seva fascinació per Els morts de Joyce convidant els seus protagonistes, Gabriel i Gretta Conroy, a irrompre en el relat, encara que demanin «un racó discret» des del qual assumir la resignada llunyania d'aquella altra nit que van veure caure la neu damunt tots els vius i els morts. Hi ha també, a Nadir, un adolescent irat amb inclinacions suïcides, un immigrant pakistanès que va perdre el fill en un atemptat sagnant, un metge obsessionat a resoldre el misteri del gen de l'eternitat, una nena amb el do de la vidència, un oncle mort, un poeta, una parella d'amants que amb la primera claror s'avergonyeixen dels seus cossos inflats i pàl·lids. Español examina els seus desvaris nocturns sense concessions, i al mateix temps amb una extrema pietat.
Nadir és el primer conte que publica l'arquitecte i poeta gironí, al número 121 dels quaderns de bibliòfil Senhal que editen Enric Prat i Pep Vila. El dibuix de la portada el signa el també arquitecte i pintor Francesc Hereu.

Publicat en El Punt 12.07.10. Text Eva Vázquez. Foto:Lluís Serrat.
* La plaqueta "Senhal" és patrocinada per l'Ajuntament de Girona i la Llibreria 22.