Amb una altra brúixola / SANT JORDI 2013

Rere l'èxit previsible d'Albert Espinosa, els autors gironins presenten novetats molt recomanables per la diada.
Mercè Saurina, Mar Bosch, M. Àngels Bosch i Roger Vilà debuten en la novel·la.

Gironell, Bagué, Saurina, Cercas a la 22 el 20.04.13

El drac de Sant Jordi té en realitat més d'un cap. Hi ha el de les novetats consagrades pels premis, que és el que treu més foc pels queixals, i gallejant ben a prop seu, el dels grans grups editorials, que previsiblement entronitzaran com el més venut de la diada Albert Espinosa i les seves Brúixoles que busquen somriures perduts. Però no es pot desestimar el lloc que ocupa el cap de les anomenades “aportacions locals”, que durant anys havia estat una mena de calaix de sastre entre erudit, institucional i folklòric que ha acabat, però, estirant el coll fins a fer-se un lloc més que digne entre les fumerades dels seus germans grans. Hi ha tingut molt a veure la florida d'editorials petites però de gran ambició, que ja no busquen el producte d'interès exclusivament territorial, sinó que aspiren a trobar lectors a qualsevol racó del país, sovint per mitjà de traduccions exquisides, com ara la memorable Antologia de Spoon River, d'Edgar Lee Masters (Llibres del Segle), o els Quaderns de notes de Lichtenberg (Ela Geminada). Per cenyir-nos a la creació pròpia, estan afavorint, a més, la proliferació de nous autors, com ara Esther Blanco, que presenta Mals hàbits a Gregal de Maçanet de la Selva, o M. Àngels Bosch, que debuta en la ficció amb Camí entre vinyes a través de Brau, igual que Mercè Saurina, que hi publica Com llunes de Saturn, finalista del Casero del 2010. També Núria Martí va fer el salt a l'edició gràcies a aquest premi, i ara que ja va per lliure treu a la llum els “vint contes perversos” d'Un excés de felicitat, al segell de Quim Curbet, que també presenta novetat: els articles reunits a l'atles personal El viatge del gironauta. El banyolí Miquel Aguirre publica La cortina de saca, amb què va guanyar el premi Calders de la UAB; Carles McCragh torna a la narrativa amb Els horitzontals i altres històries verticals (Cal·lígraf), i Mar Bosch, la més recent guanyadora del Casero, s'estrena a Empúries amb l'extraordinària Bedlam. Roger Vilà, vallesà establert a Santa Coloma de Farners, també enlluerna amb la seva primera obra, Marges, que li ha acollit Barcino, i l'olotí Esteve Vilanova renova el seu compromís ecològic amb la intriga de L'ull blau de Sibèria (Cossetània).
Encara dins de la narrativa, sobresurten les reaparicions de Josep M. Fonalleras, que torna a la novel·la amb l'elogiada Climent (Amsterdam), i el periodista Xevi Sala, que després de revelar-se el 2010 amb Les causes perdudes, presenta la intriga que ha ordit a En la pell d'un mort (Columna). També a casa nostra tenim alguns autors reconeguts de best-sellers, i poden fer-se un lloc entre els més venuts Miquel Fañanàs i La bruixa de pedra, Martí Gironell amb L'últim abat, o Núria Esponellà amb Una dona d'aigua, finalista del Bertrana. S'hi podria incloure també Javier Cercas i Les lleis de la frontera, ambientada a Girona.
Pel que fa a les obres de no ficció, mereixen un lloc destacat els dos volums imponents de les Memòries d'Aurora Bertrana, introbables des que es van publicar fa més de quaranta anys i que ha recuperat la Diputació. Feia dècades també que havien desaparegut dels aparadors les Converses amb Pau Casals de Josep M. Corredor, que per fi ha rehabilitat l'Ela Geminada, feliçment en complicitat amb Acontravent, que rescata una selecció dels seus articles a Contra la valoració de la mediocritat. Es pot considerar també una recuperació el Bocavulvari eròtic de la llengua catalana, que Pep Vila ha revisat per a CCG. En canvi, és tota una novetat, i de les més engrescadores, la història de la literatura catalana de ciència-ficció que Sebastià Roig aborda a El futur dels nostres avis, també a través de la Diputació, així com l'estudi de la pintura feta a Figueres des de finals del segle XIX fins al 1960 que presenta Mariona Seguranyes a La mirada persistent, editat per l'Ajuntament, i sobretot la crònica de la premsa sota la censura franquista que Narcís-Jordi Aragó extreu de la seva pròpia experiència a Periodisme sota sospita (Acontravent). També a l'editorial de Quim Torra veu la llum la recerca de Marta Pasqual sobre el Joan Sales editor, La ploma contra el silenci. En el camp de la biografia, tres de ben diferents: Gemma Domènech ressegueix la trajectòria de l'arquitecte gironí Emili Blanch i Roig (ICRPC); Josep Valls traça un retrat del missioner Joaquim Valls a Àfrica al cor (Brau), i Josep Pujol i Coll reconstrueix a la Biblioteca Valvi els Perfils de Xavier Monsalvatje. El periodista Gerard Bagué s'endinsa en territori inhòspit amb la seva crònica de La Girona pecadora (Llibres del Segle), mentre que Miquel Martín retorna al paisatge marítim el seu caràcter mitològic amb la recopilació de les Llegendes de mar de la Costa Brava, a Sidillà, el mateix segell on Jordi Bonet serveix El llibre del recuit, tan saborós com La cuina marinera de la Costa Brava (Farell) que ha cuinat l'incansable Jaume Fàbrega.
Pel que fa a la poesia, destaquen Cavada pell, de Roger Costa-Pau (Llibres del Segle), el primer llibre de Lluís Lucero, La lenta digestió de les crisàlides (CCG), i El convit (Viena), de la banyolina Elisabet Juncà, a més del nou poemari del xilè Jorge Morales, Los frutos invisibles (El Llop Ferotge). En narrativa infantil, és molt recomanable l'àlbum il·lustrat La Marta i la xocolata, de Lia Bertran, i per als lectors joves, tres apostes segures: Àngel Burgas, que presenta Noel et busca (La Galera); Maria Mercè Roca, amb Mil revolts (Barcanova), i Dolors Garcia i Cornellà, amb Vida, obres i secrets d'Helena Mascort (Bullent).

Lectures públiques i firmes d'autor

Com ja és tradicional per Sant Jordi, la majoria d'autors gironins que publiquen novetat signaran exemplars dels seus llibres a les parades al llarg de tot el dia. Entre ells, Josep M. Fonalleras, Núria Esponellà, Miquel Fañanàs, Mar Bosch, Narcís-Jordi Aragó, Xevi Sala, Miquel Martín o els germans Roca del Celler. A Girona, després de l'èxit de la lectura organitzada l'any passat del llibre que Josep Pla va dedicar a la ciutat, en aquesta edició es commemorarà el centenari de l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella amb la lectura pública, davant la seu d'Òmnium a la plaça del Vi, de K.L. Reich, d'11 a 2 del matí. A Palafrugell, on fa deu anys que organitzen lectures continuades de l'obra de Pla aprofitant la diada literària, aquest Sant Jordi el dedicaran a Notes sobre París, de les 12 del migdia a les 8 de la tarda al Teatre Municipal.
Eva Vazquez El Punt. Avui 22.04.13.

Contra el desànim, llibres i roses

 

Pots estar decaigut o fins i tot deprimit, en aquest estat d'ànim generalitzat en què molts ens movem, però per Sant Jordi hi ha quelcom especial que foragita ni que sigui per un dia aquest desànim. El llibreter Guillem Terribas ho defineix molt bé establint un símil futbolístic: “Per Sant Jordi és l'únic dia que no hi ha crisi; és com un Barça-Madrid, que, per més crisi que hi hagi, sempre s'omple el camp.” Si a això hi sumem que la diada d'ahir la van presidir un sol majestuós i una temperatura benigna, la jornada es pot qualificar simplement d'extraordinària.
Tan bon punt surt de casa, ja a primera hora, un s'adona que el 23 d'abril és un dia especial. Hi ha molt de formigueig, els balcons llueixen orgullosament senyeres i estelades, a les entrades de les escoles et reben amb els braços oberts perquè els compris una rosa o un llibre per finançar l'excursió de torn i, si te n'escapes (o no), tranquil, que sempre hi ha algú pidolant perquè li compris una rosa. I és que poden passar els anys i complir-se molts Sant Jordis, però poques coses canvien. Sobretot a la Rambla i la plaça de Catalunya, on es congreguen la majoria de parades de llibres, flors, associacions, sindicats i partits polítics. Mormons inclosos. La competència és ferotge, sobretot per vendre't alguna
cosa.
Com és habitual, la jornada es va dividir en tres grans etapes: a primera hora, la millor per consultar, comprar i saludar, amb molta mainada, jovent, aturats, i treballadors que exprimien al màxim la seva mitja hora d'esmorzar; al migdia, les aglomeracions emigrades per una estona a les terrasses, els restaurants i les cafeteries, i, a la tarda, l'habitual marea humana, sobretot a partir de les cinc, que marquen l'hora de fugir cames ajudeu-me.
Els llibres i les roses van ser els protagonistes i, és clar, per la part que els toca, els escriptors. Aquest any, a diferència de l'any passat, aquests es van prodigar més per les parades habituals. Parlem de Narcís-Jordi Aragó, Martí Artalejo, Gerard Bagué, Mar Bosch, Roger Costa-Pau, Núria Esponellà, Josep M. Fonalleras, Lluís Lucero, Núria Martí, M. Mercè Roca, Xevi Sala, Mercè Saurina... entre altres. Els que no, també es van muntar la seva pròpia paradeta, oferint els seus llibres autoeditats. Bé, i un clàssic: Guillem Terribas, que, tot passejant d'una parada a l'altra, i a la Llibreria 22, demostra com n'és, de mediàtic, servint els clients, saludant les autoritats i atenent a la vegada els mitjans de comunicació. Ell demostra que sí que es pot ser omnipresent.
Pel que fa les flors, un dels altres camps de batalla de la diada, els venedors van demostrar tenir recursos oferint tot un arsenal de mides i colors, malgrat que la tradicional rosa vermella continua sent un valor assegurat. Per raons òbvies, la blaugrana (el Barça competia, contra el Bayern... i contra Sant Jordi) i la groga i vermella (que evoca la senyera) van tenir la seva tirada. Com sempre, la majoria de compradors eren ells, per complir una bella tradició que marca que els homes regalen la rosa a les seves estimades com en el seu dia sant Jordi la va oferir a la princesa Violant. També és cert que els temps canvien o, si més no, les relacions amoroses. I si no, que li ho preguntin a un bon amic de la feina que, enamoradís de mena, va exclamar en plena Rambla: “Avui és el dia que regalaria roses a totes les dones!” Ho va dir coincidint amb la publicació d'una enquesta recent, d'aquelles de qui no té feina el gat pentina, que assegura –en contra del tòpic– que els homes som més romàntics que no pas les dones. També, és cert, que també som més infidels. Ai, l'amor!
Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt-Avui 24.04.13

 altres
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/639778-polemica-per-considerar-les-novelmles-despinosa-i-rahola-llibres-mediatics.html

 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/639708-un-sant-jordi-victorios.html

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/639644-els-gironins-sobren-pas.html

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/04/23/catalunya/1366745725_634998.html

http://www.tv3.cat/videos/4548721/Telenoticies-Girona-24032013

 

Aquells anys de Presència

Vaig ser a La Planeta, fent costat a l'Aragó, que presentava el llibre Periodisme sota sospita, que narra la seva aventura periodística, bàsicament centrada en la direcció de Presència una colla d'anys. Era com estar en un bany maria, en un pot d'almívar. Com havia de ser. Tornaven a la memòria els anys duríssims de la dictadura, que molts voldrien oblidar, per ressaltar les petites i gairebé enjogassades piruetes que ens calien per poder practicar –amb la modèstia de maldestres aprenents– una mica de periodisme descarat, al marge de la informació-propaganda oficial generalitzada. Vés a saber, potser fins i tot vam fer una mica de forat. El nostre gra de sorra voluntarista es va sumar, setmana a setmana, a tants d'altres de més contundents que anaven fent impossible la continuïtat prevista del règim opressor. Al final, tinguérem democràcia, que ja és molt. Tampoc es podia esperar llavors un alçament de llum en la tenebra tan contundent com va ser. Es veu que els lligadors no ho tenien tot tan atado y bien atado com es pensaven.
De tota manera, ja ho sabeu, en algun moment de la Transició, vam arribar a esperar més. Des de la petita i espantada Girona que acomboià l'aventura de Presència en sortien aires de llibertat força més ambiciosos. Arribàrem a creure en algun moment que eren pensables des d'una federació de Països Catalans fins a l'autogestió a les empreses. Totes les utopies –realistes o forassenyades– tingueren un espai en el mapa de futur que ens dibuixàvem al davant. Per dir-ho ben dit: tot estava per fer i tot era possible. Després, la dura realitat de la negociació amb les forces de sempre, els poder reals, els interessos intocables i les autoritats corresponents; es pactaren els mínims. I així anem. Entendre's amb el pinyol de l'Estat no és pas fàcil. Tenen sempre la paella pel mànec. I el mànec també. Això sí que ho havien lligat amb quatre nusos, els nusos del diner. Tenen el diner públic, el de tots. Ja podem clamar, demanar, argumentar i queixar-nos.
El nostre dret real no passa de les engrunes. El pa de veritat el llesquen ells, que en saben prou al cap de tants anys, i es queden sempre la llesca bonica. La crisi ho enverina tot, és clar, però la clau de la caixa fa temps que la tenen adjudicada per dret de conquesta o per costum. No hi ha discussió possible, de moment. Ells administren l'abundància i la misèria, amb el mànec ben arrapat.
De tot això, no en parlàrem pas dilluns passat a La Planeta. No tocava. Era un dia de felicitat compartida, de reconeixements, de festa familiar. Podíem enyorar tots plegats aquells anys en què tots érem més bons, més valents, més autèntics, més guapos, més importants. Més joves, per dir-ho clar i català.
Pius Pujades, publicat a El Punt-Avui el 22.04.13 Foto: Joan Castro.

Ernest Maragall reviu en un llibre la seva etapa a Educació

L'exconseller d'Educació amb el tripartit, Ernest Maragall, i qui va ser el seu secretari de Polítiques educatives al Departament, Francesc Colomé, van presentar ahir a Girona -a la Llibreria 22- el llibre amb el qual exposen la seva experiència a la Conselleria. Hi destaquen els reptes que van assumir i les reformes que van emprendre; tot sense oblidar la visió política. La publicació es titula Escola nova, poble lliure. 1.492 dies a Educació, disculpeu les molèsties (RBA).
Publicat en el Diari de Girona 19.04.13 Foto: Aniol Resclosa

N.J. Aragó: “Vivíem en un túnel al final del qual intuíem la llibertat”

Narcís-Jordi Aragó, Carles Puigdemont, Joaquim Nadal i
Narcís Genís,durant l'acte d'ahir Foto: JOAN CASTRO /

" Aquest no és el meu llibre de memòries, és la crònica d'una gent que vivíem en un túnel al final del qual suposàvem que hi havia la llibertat. La difícil llibertat que ara només cal vigilar perquè ningú no ens la torni a prendre mai més.” Ho va dir ahir el periodista gironí Narcís-Jordi Aragó, a la presentació del seu llibre Periodisme sota sospita (Acontravent), el relat de 25 anys de professió periodística exercida amb milers de dificultats sota la censura franquista, entre el 1952 i el 1977, i especialment durant la seva etapa com a director de la revista Presència. L'acte, organitzat per la Llibreria 22 a La Planeta, va reunir un públic nombrós, entre el qual hi havia una bona representació de la “generació Presència”, com la va definir l'alcalde de Girona, el també periodista i “lector precoç” de la revista Carles Puigdemont, un dels presentadors juntament amb l'historiador i polític Joaquim Nadal i Narcís Genís, president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes. Tots tres van destacar el valor històric, literari i testimonial del llibre d'Aragó.

Després que el llibreter i antic col·laborador de Presència Guillem Terribas prologués la presentació d'aquest llibre “esperat des de fa molt de temps”, Genís va rememorar els seus primers passos periodístics a Presència, l'any 1976, per concloure que “Aragó obria les portes a tothom que tingués un tarannà democràtic i ganes d'escriure”. En la mateixa línia, Nadal va dir: “Presència va ser un marc plural i transversal molt obert, amb uns 800 col·laboradors. L'únic ideari de la revista era la seva radicalitat democràtica i catalanista.” Segons Puigdemont, aquest és un llibre d'una modernitat evident: “Si el periodisme és periodisme, sempre estarà sota sospita i molestarà algú.”
Entre el públic va intervenir Joan Ribas, que com a responsable de la gestió econòmica de Presència va
recordar que, durant la direcció d'Aragó, la revista va pagar més de mig milió de pessetes en multes. Pere Madrenys, últim director de Presència abans de convertir-se en dominical de Punt Diari, va demanar un reconeixement per a la dona d'Aragó, l'artista Mercè Huerta, que també va exercir de telefonista, secretària i altres moltes funcions a Presència. “Jo no sóc periodista, sóc periodista consort... amb sort”, va dir ella.
Xavier Castillon, publicat en el Punt-Avui 15.04.13.Foto: Miquel Ruíz.
Vídeo de la presentació:
http://youtu.be/N6mRQk-85TQQ

Lletres Llàgrimes i llargues cues per saludar Albert Espinosa a la Llibreria 22

Lletres Llàgrimes i llargues cues per saludar Albert Espinosa
a la Llibreria 22 Foto: Aniol Resclosa

El fenomen Albert Espinosa va concentrar ahir centenars de persones a la Llibreria 22. El creador de Polseres vermelles va signar el seu nou llibre, Brúixoles que busquen somriures perduts. La cua arribava fins a la plaça de la Constitució. Algunes persones no van poder contenir les llàgrimes d'emoció al moment de saludar, i en algun cas besar, el creador de Polseres. El llibre segueix la línia i l'estil que caracteritza Espinosa i explica una història emotiva que parla de la maduresa, les decepcions, la família, la venjança, el perdó i les segones oportunitats.
Diari de Girona, publicat el 06.04.13

Espinosa omple La 22 de fans entregats

L'escriptor i dramaturg albert Espinosa va presentar ahir el seu nou llibre, Brúixoles que busquen somriures perduts, en una Llibreria 22 de Girona plena a vessar. Més d'un centenar de fans, la majoria adolescents, no es van voler perdre l'ocasió d'aconseguir un autògraf del creador de la sèrie d'èxit Polseres vermelles.

http://youtu.be/fhOQ_6SOzVg

Mercè Saurina presenta la seva novel·la

L 'escriptora Mercè Saurina (Girona, 1966) va presentar la seva primera novel·la, Com dues llunes de Saturn (Brau Edicions) en un acte a la Llibreria 22, amb la participació de l'escriptor Lluís Muntada. L'obra, finalista del premi Casero de 2011, tracta sobre la pèrdua de les persones estimades.
Diari de Girona 03.04.13 Foto: Aniol Resclosa.

Matías Crowder rememora a la novel·la ´La duna´ una matança d´indis a l´Argentina

El periodista i escriptor argentí, establert a Girona, presenta dijous a la Llibreria 22 el seu nou llibre, en el qual conviuen realitat històrica i ficció.
Una misteriosa duna de sorra recorre una zona remota de l'Argentina assecant els camps de conreu i provocant la fugida dels pobladors; aquest és l'eix al voltant del qual gira el nou llibre de Matías Crowder (La Plata, 1973), periodista i escriptor argentí resident des de fa alguns anys a Girona. La duna (Ediciones de La Discreta) és precisament el títol de la novel·la, que l'autor presentarà dijous 4 d'abril a les vuit del vespre a la Llibreria 22 de Girona, en un acte en el qual també intervindran l'economista i emprenedora escalenca Laia Terrón, creadora i directora del Laboratori de Lletres, i el periodista Alfons Petit, cap de redacció del Diari de Girona.

Llicenciat en Comunicació Social, Matías Crowder (http://matiascrowder.com) ha col·laborat amb diferents mitjans de comunicació argentins i d'altres països de Sud-amèrica i d'Europa, i actualment ho fa amb el Diari de Girona. L'any 2009 va guanyar el pre??mi de literatura José Saramago de Castillo de Manzanares (Madrid), i el 2010 també va ser guardo?nat en el premi de relats de la revista d'humanitats Ex Novo, vinculada a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. El 2010 va publicar a més En el tren, la seva primera novel?la, en la qual detallava un violent entramat de corrupció al voltant d'un atemptat en un tren a Buenos Aires que deixa 150 morts.
Un episodi poc conegut
A La duna, Crowder reuneix el seu gust per la ficció amb el seu interès per la història. Així, les misterioses evolucions d'aquesta duna fruit de la imaginació de l'autor i que dóna títol a l'obra tenen com a teló de fons un episodi poc conegut de la història argentina, l'anomenada Campanya al Desert, que entre els anys 1878 i 1885 va impulsar el Govern del país contra diferents pobles indígenes. Com explica el mateix Crowder, "durant anys es va evitar parlar-ne. Quan els historiadors van treure a la llum les massacres d'indis, les expropiacions, el seu ús com a serfs, tot plegat orquestrat ni més ni menys que per un senyor com Julio Argentino Roca, considerat un pròcer de la pàtria, van començar els problemes. Encara avui el tema resulta clau per comprendre la història argentina".
Matías Crowder sostè que aquella Campanya al Desert va ser "un genocidi en l'ampli sentit de la paraula. Es va exterminar una cultura, diverses en realitat: els araucans, els maputxes, els tehuelches, els ranqueles.... Per terres, per ambició. Els indis que van sobreviure van ser portats en captiveri com a serfs. Se'ls va tancar a l'illa Martín García, on van emmalaltir amb els virus dels blancs, i aviat l'illa es va convertir en un cementiri". Encara que, com acostuma a passar, en la història no tot és blanc o negre, sinó que hi ha molts grisos. I per això Crowder apunta que també els indis van cometre atrocitats: "Robaven bestiar, arrasaven els poblats dels blancs en els anomenats malones, segrestaven dones blanques, els tallaven la planta dels peus perquè no poguessin escapar i les tenien captives durant anys... No eren el "bon salvatge" de Rousseau, no, encara que els blancs també feien por". I en posa més exemples: "Es té notícia d'hisendats que pagaven a escorxadors per cada parell d'orelles índies. Quan el indis, com a presoners, arribaven a Buenos Aires, se separava les famílies segons el capritx de les mestresses de casa que se'ls enduien com a servidors".
En aquest clima d'extrema violència irromp la duna que arrasa els camps i que provoca que els habitants dels poblats els hagin d'abandonar.... "Veiem indis que estan essent delmats, soldats que lluiten a canvi d'àrides terres, famílies de colons que s'enfronten a la fatalitat i a la barbàrie, capellans decidits...", avança l'autor sobre alguns dels personatges que poblen el seu llibre, molts dels quals es veuen enfrontats a realitats que d'entrada els són alienes, i que s'obre amb la mort d'un sacerdot argentí d'origen indígena a Roma, a tocar del Vaticà: "Estem amarats de la religió, les creences, els mites... No seríem els mateixos si aquests ens faltessin. En el meu cas, m'he criat assistint a missa cada diu?men?ge, en un col·legi salesià. El catolicisme és i ha estat fonamental en la meva vida com a escriptor. Que cregui en Déu, en la vida del més enllà, això ja és una altra cosa", puntualitza Crowder.
Publicat en el Diari de Girona 02.04.13

Sant Jordi militant

Editors i llibreters esperen que la diada sigui una excepció en la davallada de les vendes de llibres i demanen als lectors un gest de militància a favor de la cultura

Amb un mes de previsió, editors i llibreters tenen en part l'esperança que la campanya de Sant Jordi pugui salvar la gran davallada que viu el sector del llibre. Malgrat el fort descens del poder adquisitiu entre els possibles compradors, les previsions apunten al fet que molts lectors es reserven la despesa de llibres per a Sant Jordi i que això podria, en certa manera, salvar els mobles.
En aquest sentit els gremis de llibreters i editors de Catalunya confien que “els clients malalts de llibres” no deixaran de consumir en una diada tan assenyalada. Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters, fa una “crida a la conscienciació” en un moment en què les retallades i l'augment de l'IVA estan ofegant la cultura. Marià Marín, secretari tècnic del Gremi de Llibreters, també ho té clar: “El missatge que volem donar és que la gent surti al carrer i compri. Ara potser ja no cal reivindicar la llengua, però sí la cultura en general.”
El president del Gremi d'Editors, Xavier Mallafré, constata el descens de vendes de llibres fora de les campanyes de Nadal i Sant Jordi: “Si abans un lector entrava en una llibreria buscant un volum, potser en sortia amb un altre més sota el braç. Ara aquesta compra per impuls s'ha aturat, cosa que s'ha notat especialment en les grans superfícies.” En aquest sentit, Mallafré creu que molts dels lectors esperen Sant Jordi per fer les seves compres: “La gent es deixa anar més.”
Després d'una campanya de Nadal dolenta, llibreters i editors creuen que els resultats serien bons si per Sant Jordi es puguessin mantenir les xifres del 2012, amb una facturació de 18,3 milions d'euros. “Tenint en compte l'atmosfera pessimista i la situació econòmica, només amb el fet que no reculéssim estaríem més que satisfets, i si es pogués superar la xifra, estaríem feliços”, afirma Daura. L'enemic més gran d'un Sant Jordi és que caigui en dia festiu o Setmana Santa (com va passar amb el fatídic 2011). O que plogui. Enguany, només la pluja pot ennegrir el dia. Xavier Mallafré també espera que Sant Jordi acabi sent “una illeta” dins del fatídic panorama. En tot cas, tant llibreters com editors tenen clar que la fórmula de Sant Jordi està consolidada i continua sent vàlida. “No cal fer experiments”, opina Daura.
De tota manera, el descens continu de vendes al llarg dels últims cinc anys (del 20 al 25% a Catalunya) ha situat el sector al límit de la seva resistència. El tancament d'algunes llibreries emblemàtiques ha pogut oferir una imatge encara més catastròfica que la real però Marià Marín ho té clar: “En aquests moments estem al límit del que és sostenible.” “Si aquests any no ens en sortim, aleshores sí que les conseqüències seran desastroses”, afegeix.
I és que a més de la crisi, el sector viu un altre repte: un canvi de model que ha de trobar l'equilibri entre la pervivència del llibre tradicional i l'esclat del digital. El consum del llibre electrònic al nostre país és encara marginal, ja que el 2012 va representar només entre el 3 i el 5% del consum, però el seu creixement és exponencial. Creix molt en la lectura no literària, sobretot en els llibres tècnics. Unes dades curioses: els que tenen dispositius acaben llegint més en digital i l'èxit del llibre electrònic entre dones grans. Es compraran també llibres digitals per Sant Jordi? Marià Marín, que coordina l'empresa de llibre digital del Gremi de Llibreters, Liberdrac, creu que el percentatge serà ínfim, però s'estan estudiant fórmules de targetes regal per a la descàrrega de llibres electrònics.
Per acabar-ho d'adobar, i com succeeix en altres àmbits, el sector pateix cada cop més la lacra de la pirateria. “Per cada llibre descarregat legalment, n'hi ha cinc o sis d'il·legals”, explica Marín. Antoni Daura denuncia la vista grossa de l'Estat espanyol en aquest tema. Xavier Mallafré explica, sobre aquest tema: “Ens preocupa i ens ocupa.” En aquest sentit, espera que la nova llei de propietat intel·lectual pugui solucionar un problema que situa l'Estat espanyol com el segon país del món amb més pirateria editorial.

Els més venuts afinaran més

Sens dubte, un dels moments més esperats en l'àmbit mediàtic de la diada de Sant Jordi és quan s'anuncia el rànquing dels llibres més venuts de la jornada. Tradicionalment, el recompte es feia a través d'enquestes en algunes de les llibreries més representatives del país. Malgrat que el Gremi de Llibreters considera que aquest era un mètode exhaustiu d'elaborar la llista, enguany el recompte estarà totalment informatitzat. A través del sistema Libridata, que estarà operatiu en un centenar de llibreries i que encara és una experiència pilot, cada vegada que un llibre venut passi per caixa quedarà comptabilitzat de manera automàtica. El recompte començarà el dia abans de Sant Jordi (quan ja s'apunta clarament quina serà la tendència), cosa que facilitarà que les dades puguin estar llestes amb molta fiabilitat la mateixa tarda del dia de Sant Jordi. “D'aquesta manera, la llista tindrà molt més valor estadístic”, diu Antoni Daura, que també recorda una data molt significativa: que només del 5 al 10% de les vendes del dia corresponen als més venuts.
  

Històries per a tots els gustos

Malgrat la crisi, l'allau de novetats que es podran trobar el pròxim Sant Jordi res té a envejar a edicions anteriors. La diversitat de l'oferta fa que a hores d'ara no hi hagi un candidat clar a erigir-se com el llibre més venut, però es pot ensumar per on poden anar els trets. Malgrat que ja hi ha 100.000 lectors que l'han llegit en castellà, la recent sortida al carrer de la traducció al català de l'epopeia bèl·lica del 1714 de Victus (La Campana), d'Albert Sánchez Piñol, pot situar aquest títol al capdamunt de la llista. La mateixa editorial té una altra carta que pot jugar molt fort en el terreny de la no-ficció, ja que es tracta d'un autor amb molts fans incondicionals: Josep M. Espinàs. Una vida articulada és una selecció dels 11.000 articles que Espinàs ha escrit a la premsa, en diaris com ara l'Avui.

Els premis importants

Per Sant Jordi també es concentren la majoria de les obres premiades amb els guardons literaris més importants. Si per Sant Jordi s'ha de comprar el Sant Jordi, aleshores toca endinsar-se en la vida del matemàtic Ferran Sunyer, que Màrius Serra ha recreat en la novel·la Plans de futur (Proa).
Sílvia Soler és l'últim premi Ramon Llull amb L'estiu que comença (Planeta), una novel·la sobre l'amistat entre homes i dones que narra una relació al llarg de 50 anys. Una altra obra premiada que també podria tenir un bon Sant Jordi és Una família exemplar (Destino), de Genís Sinca, l'últim premi Josep Pla, una tragicomèdia protagonitzada per dues famílies.
Més enllà dels premis, algunes novetats seran èxit segur per la diada. És el cas de l'última novel·la d'Albert Espinosa, Brúixoles que busquen somriures perduts (Rosa dels Vents). El creador de Polseres vermelles té un públic molt ampli i fidel que segur que espera trobar-se amb l'autor signant en alguna parada, aquell dia.
Omnipresent en totes les llibreries i amb una forta promoció, un dels èxits de venda del Sant Jordi serà sens dubte la tercera novel·la d'Ildefonso Falcones, La reina descalça (Rosa dels Vents). De moment, l'obra de l'autor del best-seller, L'església del mar, ja està situada al capdamunt de les llistes dels més venuts, tant en la seva versió original castellana com en la catalana.
Altres novetats en literatura catalana que també destacaran: Temps d'innocència (Edicions 62), de Carme Riera; Quan arribi el pirata i se m'emporti (La Magrana), de Lluís-Anton Baulenas; El carrer de l'Embut (La Magrana), el retorn a la ficció de Pilar Rahola després de 30 anys, i L'últim abat (Columna), de Martí Gironell.
Un fenomen gairebé més sociològic que literari com el de la trilogia de Cinquanta ombres de Grey, d'E.L. James (Rosa dels Vents), i tot el llarg llistat de novel·les que l'imiten, rebrotarà segurament per Sant Jordi, malgrat que és a les llibreries des de l'estiu passat.
Montse Frisach. Publicat a El Punt-Avui 01.04.13

*Hi han molts més llibres per triar i remanar i a tenir en compte com CLIMENT de J.M. Fonalleras (editorial Amsterdam) BEDLAM. de Mar Bosch (Premi Casero 2012 editat per Empúries) / AUGUST de John Williams ( Ed.62) / LA BRUIXA DE PEDRA ( Premi Néstor Lujan, editorial Columna) de Miquel Fañanas / LLIBRE D'ABSÈNCIES d'Antoni Marí (Editorial Tusquets) / UN EXCÉS DE FELICITAT de Núria Masmartí ( edicions Curbet) ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA 1931 - 2012. UNA HISTÒRIA POLÍTICA de Joan B. Culla (editorial La Campana) / QUATRE VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA de Martí Anglada ( editorial Pòrtic) / PENSAR, DIALOGAR I FER EN UNA CATALUNYA MILLOR Teresa Pous conversa amb Josep M. Terricabras (Ara Llibres) / EL VIATGE DEL GIRONAUTA de Quim Curbet ( edicions Curbet)MARQUES DE FOC de Narcís Comadira ( Ara llibres) / NO ET MIRIS AL RIU de Mònica Batet (editorial Meteora) / EN LA PELL D'UN MORT de Xevi Sala ( editorial Columna) / UNA DONA D'AIGUA de Núria esponellà (editorial Columna) / LIMÓNOV d'Emmanuel Carrère ( editorial Anagrama)... i de segur que si veniu a la 22 trobareu el llibre que us està esperant. VENIU A LA 22 TOT L'ANY.

 

Mercè Saurina narra l'exili al seu debut en la novel·la

L'obra, finalista del Casero, aborda en clau femenina un procés de pèrdua ambientat al final de la Guerra Civil

Mercè Saurina a La Planeta, quan va quedar finalista
de la trentena edició del Premi Just M. Casero
amb aquesta novel·la curta que ara publica Brau Edicions
Foto: JULIETA SOLER. 

L'escriptora Mercè Saurina (Girona, 1966) publica a la col·lecció “Narrativa contemporània” de l'editorial figuerenca Brau la seva primera novel·la, Com dues llunes de Saturn, amb la qual va quedar finalista del Premi Just M. Casero que convoca la Llibreria 22 de Girona l'any 2010. El llibre arrenca amb el viatge que emprenen una mare i una filla, durant el qual els records d'un amor de joventut guardat secretament durant tota la vida s'encreuaran amb el relat dramàtic dels avis, víctimes de la Guerra Civil i l'exili. Propers i llunyans alhora, els personatges es comporten com llunes de Saturn que no arriben mai a trobar-se. Mercè Saurina, professora d'institut a Vilablareix, planteja aquesta història de pèrdues i emocions contradictòries, de patiment i memòria, amb una calculada dosificació del drama i un llenguatge pulcre i sense enfarfecs per no entorpir la tensió emotiva que s'hi desplega.
Filla de Camallera tot i que va néixer circumstancialment a Girona, Mercè Saurina ha viscut des de la infància a Bàscara, on el seu pare exercia de metge i la mare, de mestra. Ha estudiat filologia clàssica i catalana, logopèdia i piano, i actualment, establerta a Quart, fa classes d'institut a Vilablareix. Guanyadora de nombrosos premis literaris comarcals, ha escrit també contes per a infants, poemes i una altra novel·la encara inèdita. El seu primer llibre, Com dues llunes de Saturn el presentarà dimarts vinent, dia 2 d'abril, a la Llibreria 22 (20 h), acompanyada de l'escriptor Lluís Muntada.
El Punt-Avui 28.03.13

Màrius Serra presenta la novel·la sorprenent ´Plans de futur´

Plans de futur, la sorprenent novel·la de Màrius Serra sobre la no menys sorprenent vida del matemàtic tetraplègic figuerenc Ferran Sunyer, guardonada amb el Premi Sant Jordi 2012, es va presentar ahir a a la Llibreria 22 de Girona, en un acte amb Xavier Antich (UdG).
Serra reconstrueix la vida d'un home que neix impedit però gràcies a la tenacitat i a l'ajuda de la mare i dues cosines aconsegueix convertir-se en un dels matemàtics internacionals de més prestigi.
L'obra gira sobre la relació del matemàtic, la seva mare i les seves cosines, però el narrador juga amb la imaginació i crea ficció mentre reconstrueix l'univers familiar del personatge figuerenc.
Diari de Girona, 20.03.13 Foto: Aniol Resclosa

Tot pot ser tan fonedís com la mantega

Una circumstància (o una constància) tràgica pot fer que algú es faci gran de cop en els anys que van de la infància a la joventut. Si això no et passa, hi ha un moment sense retorn possible en què, com si rebessis el certificat de defunció de la teva joventut, t'adones que la vida va de debò, que el temps passa amb les seves conseqüències. Cada vida és una història única i cadascú té el seu moment. A mi em va arribar fa uns anys quan una amiga de la meva edat es va morir de càncer. No dels “excessos” de la joventut, de la qual som supervivents, o per culpa d'un accident fatal. Recordo el dia de juliol en què vam acomiadar-la: era un dia assolellat, claríssim, que concordava amb la vitalitat i la transparència de qui havia mort encara jove i tan bella, però em va semblar d'una insolència feridora. Després va arribar la mort de la meva mare i la fi d'una llarga relació amorosa. Res d'extraordinari. Una de tantes experiències del pas a la vida adulta marcat per la pèrdua amb el sentiment que l'acompanya i et conforma havent adquirit per sempre més la consciència de la fragilitat. No és extraordinari, però és fonamental per a cadascú.
Aquest pas a la vida adulta l'he reconegut en la literatura, el cinema i, fins i tot, en la pintura, que, a partir d'un model que potser el del mateix pintor que s'autoretrata, va reflectint com passa el temps en un rostre o un cos a través de diversos quadres realitzats al llarg dels anys. Un procés que també pot observar-se mitjançant la fotografia sense que hi hagi d'intervenir una voluntat artística. A vegades, sents que en la descripció o el reflex d'aquest pas t'hi reconeixes d'una manera més íntima. Ho he tornat a sentir recentment llegint Climent, el llibre que acaba de publicar Josep Maria Fonalleras, tot i que pròpiament no descriu el pas a la vida adulta, sinó la confirmació definitiva d'aquesta com un estadi de l'existència definit per la pèrdua, que, a partir d'un moment, no fa més que renovar-se per recordar-nos que no podem defugir-la. Això perquè, malgrat que la sabem, a vegades fem com si l'oblidéssim fins que, implacable, la pèrdua ens enxampa novament.

M'he sentit pròxima a Climent a banda del fet que s'hi reflecteixi un món masculí. No ho dic per retreure res. Només faltaria. Els homes creen els seus vincles, el seu món. En aquell que s'esbossa a Climent, de sobte hi falta un dels seus components i aquesta absència fa que la vida dels altres no sigui igual, malgrat que a vegades ho sembli. Potser, de fet, estem fets tant de la matèria de les nostres pèrdues que ens n'oblidem.
Climent és el nom de l'absent, que es fa present a través de la memòria dels amics i dels llocs que van compartir-hi; dels textos que ha deixat com l'esbós d'una novel·la que no ha acabat d'escriure si és que, de fet, va començar a escriure-la; de les experiències de vida i de pèrdua d'aquell que, per encàrrec dels amics, ha de posar ordre als papers de Climent i s'hi emmiralla.

Es diu molt sovint, però no per això deu ser menys veritat: tota obra és una manera de parlar d'un mateix que parla dels altres. Climent és potser una manera amb la qual Fonalleras parla d'ell mateix (i de cadascun de nosaltres) i, per tant, de les seves pèrdues, de la seva fragilitat i de les seves dificultats creatives. Tota creació, al capdavall, és com la resta d'un naufragi: sobreviu a les frustracions que ha comportat i a la mateixa temptació de destruir-la. No és estrany que l'ombra de Frenhoffer, el pintor de L'obra mestra desconeguda, impregni les pàgines de Climent. Cada creador du dins seu el personatge de la nouvelle de Balzac, si bé n'hi ha que en són més conscients. Fonalleras és dels que ho són.
no és que vulgui comparar-les, però tot lector posa en relació textos diversos. Potser és perquè també l'he llegit recentment, però llegint Climent, he pensat en Llibre d'absències, d'Antoni Marí, que, com anuncia el seu mateix títol, també parla d'absències (i, per tant, de pèrdues) i de l'experiència estètica i de la creació. Climent es presenta com una novel·la. Llibre d'absències pot ser un assaig. Però, cadascun a la seva manera, són uns llibres que escapen a les classificacions genèriques, de manera que el de Fonalleras participa de l'assaig i el de Marí podria llegir-se com una novel·la d'intriga en què el narrador va descobrint i associant com diversos textos reflecteixen l'estat d'absència, com de suspensió i pèrdua d'un mateix, en què pot arribar una revelació. Són llibres que m'han commogut i són a dins meu. No crec que, després de llegir Climent, oblidi que, un cop es treuen els vaixells de l'aigua havent-hi passat un llarg temps després de naufragar, les fustes es converteixen en mantega a la superfície. A la intempèrie en què vivim, tot es pot fer fonedís.
Imma Merino. Publicat  a el Punt-Avui 17.03.13

La calaixera de Climent

Aquesta setmana vaig travessar la frontera per veure Camille Claudel 1915, una apassionant pel·lícula de Bruno Dumont que amaga una de les interpretacions més intenses i colpidores que Juliette Binoche ha fet en la seva carrera. La pel·lícula mostra una dona internada en un hospital psiquiàtric, condemnada a no poder crear. El seu germà escriptor, Paul Claudel, la visita i afirma de manera contundent que la bogeria de la seva germana és fruit dels perills derivats de l'acte de creació. Crear suposa enfrontar-se amb els misteris de l'esperit i les seves derives poden conduir cap a un camí perillós i dolorós. Curiosament, la visió d'aquesta meravellosa pel·lícula s'ha creuat amb la lectura de Climent, la darrera novel·la de Josep Maria Fonalleras. L'escriptor no parla de la follia, però sí que posa en evidència el dolor de la creació i la por que l'escriptor té davant l'ordre que implica donar forma al caos de l'existència. En l'epicentre de la novel·la hi ha la calaixera que un escriptor deixa com a herència. Climent no ha publicat cap llibre concret, però ha deixat apunts, notes, documents, fragments d'obres i unes imatges del pintor suís Ferdinand Hodler, que durant mesos va retratar la seva amant. Les notes posen en evidència el desordre i la dispersió d'algú que, capficat en la quotidianitat, busca alguna cosa que l'ajudi a crear l'ordre. La por davant les derives de la creació l'ha portat a deixar-ho tot en una calaixera, a no poder concloure mai allò al qual volia arribar a donar forma. Fonalleras parteix de la mort d'aquest personatge que viu entre Girona i Roma per explicar-nos com un escriptor ha d'ordenar de manera pòstuma allò que l'amic ha deixat, ha de donar forma a aquell hipotètic relat que mai va prendre llum i ha d'establir una gran història que el porti a reflexionar sobre el misteri de la mort. Fonalleras articula un relat en què l'experiència personal s'amaga amb l'experiència imaginada, on un seguit de personatges reals perfectament reconeguts dialoguen amb altres sorgits de l'imaginari, on el gust per una Roma somniada estableix diàleg amb la vida prosaica de la Girona actual. Tot això i més ens ofereix una novel·la que s'allunya de les pretensions d'aquella literatura que busca fórmules estereotipades per trobar la complaença del públic. Fonalleras creu en la precisió de les paraules, en la complexitat del relat i, al final, ens sorprèn gràcies a un exercici en què rere de cada frase s'amaga un interrogant sobre què és això d'escriure.

Àngel Quintana. Publicat a El Punt-Avui 1703.13

Fonalleras, estimat per la crítica i la gent

“Escrius perquè t'estimin”, va dir ahir Josep M. Fonalleras a la presentació de Climent a la Llibreria 22. Pep Nadal i Narcís Comadira van lloar la llengua d'aquesta novel·la sobre l'amistat i la lluita contra la incapacitat de crear, que està rebent molt bones crítiques.
Xavier Castillón publicat a El Punt Avui 16.103.13

Xavier Coral i Espartac Peran presenten el llibre ´Divendres´

La  furgoneta que recorre els pobles del programa de TV3 Divendres es va aparcar a la Llibreria 22 de Girona per presentar el llibre que porta el mateix nom del programa (Cossetània Edicions). L'acte, organitzat per Televisió de Catalunya i la Llibreria 22, va anar a càrrec dels presentadors televisius Espartac Peran i Xavi Coral.
Publicat a El Diari de Girona 14.03.13 Foto: Aniol Resclosa

Els últims dies de Machado, segons Febrés

El periodista i escriptor Xavier Febrés va presentar a la Llibreria 22 de Girona el seu llibre Els últims dies de Machado, en un acte que va comptar amb la participació de l'exalcalde de Girona Joaquim Nadal. El llibre reconstrueix el tràgic camí de l'exili l'any 1939 del poeta republicà espanyol, que mai més no va poder retornar al seu país.
Publicat a El Diari de Girona 12.03.13

Quim Nadal, Xavier Febrés, Guillem Terribas
Foto: Manel Lladó.

Al día siguiente de la presentación del mi libro Els últims dies de Machado por el historiador Quim Nadal en la Llibreria 22 de Girona, la periodista Eva Vázquez publicó el 12 de marzo de 2013 el siguiente artículo en el diario El Punt-Avui: “Que un poeta envejecido y enfermo pueda arrastrarse por carreteras bombardeadas cargando con su madre, todavía más vieja y enferma, para acabar muriendo ambos con tan solo tres días de diferencia en una pensión del primer pueblo de exilio en que se detuvieron a reposar, demuestra no solo la crueldad de las guerras, sino también y tal vez sobre todo lo estúpidas que son.
Si voleu llegir més http://xavierfebres-es.blogspot.com.es/2013/03/un-articulo-de-eva-vazquez-tras-la.html?spref=fb

Ramis i Segura, a la 22

Llucia Ramis i Cristian Segura, avui a La 22

L'activitat de la Llibreria 22 de Girona no cessa, i avui, a les vuit del vespre, ofereix, no una, sinó dues presentacions de llibres a càrrec de Guillem Terribas: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes i Ciment armat. El primer, obra de la mallorquina Llucia Ramis, desgrana un seguit d'anècdotes i records que traslladen el lector a temes tan universals com l'amor i el desamor, la nostàlgia, el retrat generacional, les relacions familiars, l'educació i les arrels. El segon, firmat per Cristian Segura, és el relat frenètic d'una època d'excessos i especulació en què només els més forts acaben sobrevivint.

El Punt· Avui  05.03.13

 

Tots dos fan compatibles el periodisme i la narrativa, comparteixen editorial –Columna– i generació. Llucia Ramis (Palma, 1977) i Cristian Segura (Barcelona, 1978) van presentar ahir, a la Llibreria 22 de Girona, les seves últimes novel·les: la tercera d'ella –Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, una singular història familiar– i la segona d'ell: Ciment armat, el retrat d'una època d'especulació i excessos. Dos bons representants de la nova narrativa catalana, escalfant motors per Sant Jordi.
El Punt-Avui 06.03.13 . Text i Foto: Xavier Castillón

Amb música de fons

L'escriptora barcelonina Blanca Busquets, guanyadora del Premi Llibreter 2011, va presentar ahir a La 22 de Girona la seva última novel·la, La casa del silenci, una història en què es fa molt present la passió per la música de l'autora a través del rastre d'un violí.
Publicat en El Punt-Avui 01.03.13
Foto: Joan Sabater

Miquel Berga s'estrena en la literatura infantil

L'escriptor saltenc i professor de la UPF converteix Dalí en un mag geniüt al conte ‘La bruixa de Cadaqués'

Miquel Berga té una filla de pocs anys i de tant en tant pugen amb la família cap a Cadaqués. És una combinació fatídica, de conseqüències imprevisibles. Com tothom sap, a la mainada arriba un moment que, o els expliques un conte, o deixen de menjar, i si un ha de fer front a aquesta àrdua empresa en un ambient tan propici als enigmes enigmàtics com el paisatge del cap de Creus, el resultat pot acabar sent alguna cosa semblant a La bruixa de Cadaqués, el conte amb què Miquel Berga debuta en la literatura infantil i que, publicat per Cruïlla amb il·lustracions de Lluís Farré, arribarà a les llibreries a mitjan març. Per aquest escriptor i professor de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, un llibre com aquest no és sinó “la culminació d'una llarga i dilatada carrera acadèmica”, en la coronació de la qual, com en tantes altres coses, ha necessitat l'empenta decisiva de la seva filla. “No hi ha més estratègia literària que aquesta: aconseguir que una criatura desganada mengi”, declara amb una flegma que un estaria temptat de qualificar de britànica si no li sabés la filiació saltenca.

La bruixa de Cadaqués tracta en efecte d'una “bruixa bruixota” que tenia amargada la gent del poble amb la seva funesta mania de desfermar unes tramuntanades colossals que feien fugir els gats amb la cua enreveixinada. Tips de tanta malifeta, els gats decideixen anar a veure el senyor Dalí, un pintor de Portlligat que té uns bigotis tan llargs com els seus i uns poders màgics capaços de vèncer la bruixa més malvada. Tot i que els seus conjurs al principi no fan efecte, finalment la invocació tel·lúrica d'Escucurucut aconseguirà neutralitzar la bruixa i petrificar-la al parallamps de la Casa Blava. El missatge és alliçonador: “Al mal, se li ha de plantar cara.”
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 03.03.13

* El llibre és presentarà a Girona el dia 19 de març 2013, a les 5 de la tarda a l'Escola Joan Bruguera, en un acte organitzat per la Llibreria 22.

 

Climent: Una calaixera plena d'absències

«Podem atrapar allò que se´n va?»
Josep Maria Fonolleras dóna una vegada més forma de novel·la a les seves inquietuds a Climent.

Ara que sembla que la humanitat vulgui deixar el tabac, en Fonalleras practica el nomadisme per les terrasses dels bars de Girona, convertides en oficina mòbil i refugi a la intempèrie del fumador. I també són un observatori privilegiat de la fauna mundana. L'escriptor dóna una vegada més forma de novel·la a les seves inquietuds a Climent (Ara Llibres). La buidor existencial i la por de morir en vida humitegen cadascuna de les pàgines d'aquesta novel·la, valgui la paradoxa, escrita des de la impotència per escriure una novel·la. És l'esterilitat del creador convertida en un acte creatiu. La presentació la faran en Narcís Comadira i en Pep Nadal el 15 de març a la Llibreria 22 de Girona.
Què canviaria de l'entradeta?
La reflexió em sembla prou encertada. Saps què em passa amb Climent? Em costa molt de parlar-ne. Em costa molt sintetitzar en un titular el que és aquesta novel·la, perquè penso que és moltes coses. Aquests dies el director de cinema Michael Haneke ha dit en una entrevista que no li interessa saber res de la vida dels creadors perquè hi ha l'obra, i amb l'obra s'expliquen.
A la novel·la apareixen nombrosos gironins que podem identificar fàcilment, com en Sunyer, en Muntada, en Domènech, en Leo, la Cristina... però qui caram és aquest Climent?
Fins i tot fent servir noms identificables i elements de la realitat, com mai he fet una història de ficció. Climent, que pot tenir trets autobiogràfics, és un escriptor que té efectivament dificultat per tirar endavant una novel·la per explicar la història del pintor suís Ferdinand Hodler, que va dibuixar la seva amant en plena agonia. Climent vol fer una obra sobre l'amor, sobre la mort, i sobre si l'art pot explicar o no això, però es veu com incapacitat per escriure.
Climent mor i un altre personatge rep l'encàrrec d'acabar el llibre que tenia a les mans.
Sí, els amics encarreguen a un altre, que també pot tenir trets autobiogràfics, que reprengui la novel·la i la refaci a partir dels papers que Climent ha deixat acumulats en una calaixera. Hi ha una pregunta que sura per tota la novel·la: podem atrapar allò que se'n va? La vida, la passió amorosa, les relacions d'amistat... podem atrapar el temps?
Podem?
La literatura dóna opcions. Podem certificar que allò se'n va, que s'esvaeix, i podem intentar que allò romangui, que existeixi una altra vegada fora del que va ser. Una novel·la pot ser un intent de resposta a la pregunta.
"No tinc talent ni capacitat", deixa escrit Climent en una de les seves llibretes de la calaixera...
Això en Climent ho treu d'un text de Balzac, de L'obra mestra desconeguda. Si es vol aconseguir una obra perfecta hi ha el perill que es retoqui tant i es repensi tant que s'acabi destruint.
En aquest llibre posa coses banals com una calaixera de plàstic dels xinesos de costat amb temes transcendentals com l'amor, la mort o la mateixa literatura.
El llibre s'obre amb una cita de Dennis Potter: "Tot és més trivial i més important que mai; la diferència entre totes dues coses ja no importa".
Hi pot haver també qui pensi que la seva no deixa de ser una literatura per a gent ociosa, que té els problemes bàsics resolts i que s'entreté amb viatges a Roma i freqüenta ambients entre la bohèmia i l'erudició.
Tothom té problemes, no? Des dels que pateixen necessitats bàsiques fins als que pateixen problemes personals tan o més dolorosos o sagnants. Tu quan escrius no penses en el que està a l'atur, el que està ben situat, el que és més ric o més pobre.
Es despulla molt en aquest llibre, l'autor és cruel amb si mateix, fa autocrítica, no?
Potser sí. Nego absolutament que sigui autobiogràfica, però he usat coses de la meva relació amb la literatura per veure'm a mi mateix davant del fet literari. Per què escrius?, què vol dir? Despullar-me ho trobo exagerat, però una certa introspecció en aquest món personal sí que hi és.
Daniel Bonaventura, publicat el Diari de Girona 28.02.13

Una calaixera plena d'absències.
L'escriptor gironí Josep M. Fonalleras torna a la novel·la, després de més d'una dècada, amb ‘Climent', una reflexió sobre la pèrdua i la mateixa creació literària

 

L'última notícia editorial de Josep M. Fonalleras data del 2007, quan va publicar el recull d'articles Un any de divorciat. Des de llavors, podríem dir com un dels personatges del seu nou llibre: “Cinc anys d'aquesta carta. I res. Quasi res.” Cinc anys llargs sense cap novetat a l'aparador, vuit sense cap obra de ficció des dels memorables relats de Sis homes (2005), més de deu des de l'anterior novel·la, August & Gustau (2001), i, finalment, aquest Climent (Amsterdam), la constatació que aquell “quasi res” en realitat ho és tot, el temps que ha calgut per donar forma a la carpeta d'apunts de l'escriptor, oberta davant el lector igual que un cos damunt la taula de dissecció. La mort, de fet, és molt a frec de l'escriptura, en la tercera novel·la de Fonalleras, però també l'amor, el patiment, l'obsessió, i els llocs on hem estat, els llibres que hem llegit, les cançons que hem escoltat, i els desconeguts que trobem al ferri o al metro, els paperets que recollim pel carrer, les fotos de la platja, els retrats de difunts, les flors molt delicades o el vol dels ocells. Climent és la destil·lació de l'ingent material d'al·luvió amb què ha estat treballant Fonalleras, com la calaixera de plàstic barat, d'aquelles que venen els xinesos, ho és per al mateix Climent, aquest escriptor que no escriu, consagrat a recopilar informació per crear una novel·la on tot hi sigui imprescindible i que, com l'obra mestra de Balzac, no pot prendre forma sense afrontar-lo a la impotència o al monstre.
Com a tots els bons llibres, l'argument aquí és el menys important: Climent mor mentre preparava la novel·la que havia d'arrencar-lo d'un llarg i aparentment peresós retir, i els seus amics encarreguen a un altre escriptor que tregui l'entrellat dels papers dispersos que havia anat guardant en una calaixera barata, una acumulació caòtica d'esborranys, cartes, fotografies, citacions literàries, reproduccions de pintures, retalls de diari, pistes, vaguetats, i un rastre de desamor. Les veus de tots dos s'intercalen a partir d'aleshores en la narració, en un poderós joc de miralls sostingut pel paral·lelisme de les vivències, però sobretot per les simetries del llenguatge mateix, que conflueixen en una elaborada reflexió sobre la creació literària. Que ningú no s'espanti, però, perquè Fonalleras assegura que amb Climent ha escrit la seva obra més autènticament de ficció, “procurant que llenguatge i anècdota col·laborin en el mateix propòsit de construir un ambient, de produir un impacte”. Així i tot, assegura que cap altra vegada no li havia resultat tan difícil explicar un llibre seu. “Alguns primers lectors m'han dit que és una ‘comèdia desolada' o ‘una història deambulatòria', perquè hi ha la mort i hi ha el viatge, i és en efecte una novel·la sobre la pèrdua i la desaparició, i sobre la pietat i la commemoració, però també una indagació sobre la creació literària, sobre com l'escriptor intenta ordenar el caos, en el seu propi procés de dol. Les diferents veus del llibre donen voltes sobre el mateix, sobre allò que perdem i com pot reflectir-ho la reflexió artística. No podem atrapar el temps, i la missió de l'art és intentar que alguna cosa romangui, però fent-ho no aconseguim sinó certificar la pèrdua mateixa, constatar que el temps ha passat.” En aquest procés hi té un paper fonamental la sèrie de retrats que el pintor suís Ferdinand Hodler va fer de la seva amant moribunda, uns dibuixos que obsessionen els personatges tant com la tomba romana de Keats, els retrats de difunts o l'agonia d'una mare real. Intentar fer literatura del sofriment dels altres planteja un conflicte moral que també es fa explícit en la novel·la.
Ja és coneguda la fixació de Fonalleras per la justesa de les paraules, la seva convicció que s'hauria de suprimir tot allò que no fos imprescindible per armar un “artefacte de sentit”. A Climent, però, ha concedit un protagonisme nou als personatges i als llocs. “És allò que Passolini va fer notar a Bassani, que en els seus primers llibres ocultava la Ferrara real amb una simple F. Els personatges són de Ferrara, va dir-li, però l'autor bé podria pertànyer a una altra ciutat que es diu F. És a dir, es planteja l'adequació entre un món fet de paraules i un univers real”. A Climent, doncs, s'hi fa present, molt present, Roma, i també París, Barcelona, Girona i alguns paisatges de Mallorca, a diferència dels seus altres llibres, en què les localitzacions eren abstraccions de llocs. “Sempre havia estat reticent a situar l'escenari dels meus llibres, però he descobert que quan parles amb més profunditat, fins i tot conceptualment, és quan et bases en detalls molt concrets i palpables.” Són igualment concrets els noms d'alguns personatges (Sunyer, Pep, Modest, Leo, Lluís Muntada), recognoscibles per qualsevol lector familiaritzat amb l'entorn de Fonalleras. Però el joc d'identificacions, tot i ser legítim, és ben poc rellevant: ancoratges en el real per transcendir-lo, alternant la trivialitat amb la transcendència, Shakespeare amb Luciano Tajoli, Roma amb el Lidl. “M'alimento de les banalitats”, dirà Climent, i Fonalleras hi afegeix: “No hi ha cap retrat fidedigne, però m'interessa aferrar-me a una noció fidedigna de la realitat per fer amb més eficàcia el salt a un altre món.”

Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 28.02.13

Servià ofereix un còctel literari a La 22

Còctel literari a la Llibreria 22 amb l´autor Josepmiquel Servià 
La Llibreria 22 oferirà avui a les 8 del vespre un còctel literari amb el poeta i narrador Josepmiquel Servià. A l'acte es farà un breu repàs a l'obra narrativa i poètica -lírica i humorística- de l'escriptor empordanès, amb motiu de la tercera edició del llibre Pluja de Sang/7 Narracions dels 70.
El llibre en prosa és un recull d'històries curtes recreadores del món de l'erotisme i la sensualitat amb una lèxica rica i un llenguatge poètic precís.
El poeta i narrador Josepmiquel Servià , nascut a Palamós, es considera a sí mateix en un poema autobiogràfic com "el gripau més bell del català jardí". És autor d'altres títols com Manual d'oficis i Granissat de cafè.
 Diari de Girona 27.02.13

El poeta i narrador empordanès Josepmiquel Servià va presentar la tercera edició del llibre Pluja de sang. 7 narracions dels 70, ahir a la Llibreria 22 de Girona. Ho va fer amb una mena de còctel literari tot repassant la seva obra narrativa i poeticolírica. Avui, a la mateixa llibreria, Blanca Busquets presenta La casa del silenci.
El Punt-Avui 28.02.13

Miquel Aguirre presenta ´La cortina de saca´

 L'escriptor banyolí Miquel Aguirre va presentar ahir a Girona la seva nova novel·la, La cortina de saca, guanyadora del XVIII Premi Valldaura Memorial Pere Calders. L'acte es va celebrar a la Llibreria 22, amb la participació del periodista Salvador Garcia. L'obra s'ambienta a la Banyoles republicana dels anys 1930.
Diari de Girona, 26.02.13 Foto: Marc Marti

“Xevi Sala ha convertit una bona novel·la negra en una novel·la excel·lent”

Josep M. Fonalleras va definir ‘En la pell d'un mort' com “una novel·la sobre la paternitat com a salvació', en la presentació d'ahir a la Llibreria 22 de Girona.

Xevi Sala, amb el llibreter Guillem Terribas
i Josep Maria Fonalleras Foto: LLUÍS SERRAT.

D esprés d'argumentar per què En la pell d'un mort (Columna), la segona novel·la de Xevi Sala, és una novel·la negra però també una novel·la social i costumista “en el bon sentit de la paraula”, l'escriptor Josep Maria Fonalleras va arribar ahir a una altra conclusió, ben diferent: “La incorporació de l'estil i l'ús de tres veus narratives fa que aquesta bona novel·la negra faci un pas endavant i es converteixi en una novel·la excel·lent, sense més qualificatius.” Fonalleras va fer ahir, a la Llibreria 22 de Girona, la primera presentació pública de la novel·la de Sala, director adjunt d'El Punt Avui. Divendres vinent, Manel Mesquita la presentarà a la biblioteca pública de Salt, un dels escenaris d'aquesta novel·la, ambientada en aquesta localitat durant els greus disturbis de l'hivern del 2011.
Josep Maria Fonalleras –que el 25 de febrer publica la seva novel·la Climent (Amsterdam Llibres)– va afirmar també que “com totes les bones novel·les negres, En la pell d'un mort no parla d'assassinats o crims, sinó que parla de la realitat”. I ho fa d'una manera tan “minuciosa i detallista” a l'hora de descriure els escenaris d'extraradi on es desenvolupa la història que per això el presentador es va referir inicialment a En la pell d'un mort com una novel·la social i costumista, que té a favor seu el “coneixement del terreny” que té Sala com a periodista i també com autor d'altres dos llibres, A l' altre barri. Vint-i-cinc anys de la Font de la Pólvora i la novel·la Les causes perdudes, que ja mostraven el seu interès pels barris menys afavorits de l'àrea metropolitana de Girona.

Un pare i un fill

“Finalment, es demostra que aquesta és una novel·la sobre coses més importants, com ho és la paternitat, entesa com a salvació. Aquesta és una novel·la sobre un pare i un fill, que recorda La carretera, de Cormac McCarthy”. Sala també es va referir a aquesta obra, però va fer més èmfasi en altres referents literaris com Matar un rossinyol, de Harper Lee –“el meu protagonista no es diu Jem per casualitat”– i sobretot Manuel Vázquez Montalbán. I en referència a Kropotkin i a tot el rerefons ideològic d'En la pell d'un mort, Sala va dir que “hem de trobar una altra forma d'organització social que substitueixi el capitalisme salvatge”, basada en el suport mutu i la solidaritat compartida que simbolitzen, a la seva novel·la, un pare i un fill en temps difícils.
Xevi Castillón, publicat en el Punt-Avui 15.02.13 Foto: Lluís Serrat.

El periodista Xevi Sala publica ´En la pell d´un mort´

E l periodista gironí Xevi Sala, director adjunt d'El Punt/Avui, va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la seva segona novel·la, En la pell d'un mort (Columna), protagonitzada per Víctor Campoblanco, que acaba de sortir de la presó després de complir 8 anys de condemna i es guanya la vida apallissant immigrants morosos. Josep M. Fonalleras va intervenir en la presentació. girona | ddg
Publicat en el Diari de Girona 15.02.13n Foto:Aniol Rescolsa.

Perilla la xarxa de llibreries independents?

El llibreter Guillem Terribas, activista cultural i director de la Llibreria 22 de Girona, ho diu clar: 'La llibreria Catalònia és la primera llibreria amb cara i ulls que fulmina la crisi' (amb el permís d'Ancora y Delfín, que va tancar a principi del 2012). Els llibreters saben que el tancament imminent de la Robafaves de Mataró és degut a una mala gestió i a l'ofec hipotecari i que la llibreria Ona es va tancar per l'enfonsament de la distribuïdora Arc de Berà, que n'era propietària. En canvi, el tancament de la Catalònia és un indici de les penúries de tota la xarxa de les llibreries independents que fan un servei cultural important a bona part de les comarques catalanes. En parlem amb diversos llibreters.
Miquel Colomer, un llibreter experimentat, que a la darrera dècada ha dirigit la històrica llibreria Catalònia de Barcelona i a qui ha tocat d’anunciar-ne el tancament, ho explicava a VilaWeb: 'La supervivència de la Catalònia fins ara ha estat una anomalia, en certa manera, sobretot si recordem com s'han anat tancant totes les llibreries històriques del centre de la ciutat, els darrers cinquanta anys. Nosaltres hem superat molts esculls (la guerra, un incendi desastrós, l'assetjament immobiliari…), però no hem pogut superar aquesta doble crisi que travessa el sector.'
I continua: 'D'una banda, hi ha la crisi econòmica; però també hem hagut de suportar la crisi del llibre en particular: amb la revolució d'internet ha anat arribant un canvi d'hàbits de consum que ens ha afectat considerablement: llibres de cuina, de viatge, els mapes i la cartografia… La gent ara, si necessita una recepta, no se'n va a la llibreria a comprar un llibre de receptes. No li cal, perquè les troba totes a internet. I els llibres tècnics tampoc es venen com es venien, perquè les consultes no es fan als llibres sinó a la xarxa.'

Sobre els efectes de la crisi econòmica, Colomer recorda que han perdut un 40% de facturació els darrers quatre anys: 'Estem en competència amb tothom i ens ha passat que som una llibreria massa gran per a ser petita i una llibreria massa petita per a ser gran. De manera que no ens beneficiem ni dels marges de beneficis de les grans cadenes ni de la possibilitat d'especialització que tenen les llibreries petites.'
El tancament no ha estat pas una decisió que s'hagi pres d’avui per demà. Colomer recorda que al juny del 2011 la llibreria ja va fer un ERO, però el 2012 les vendes no es van recuperar, van continuar caient, de manera que l'octubre de l'any passat van haver d'acomiadar vuit persones. 'Hem aguantat tant com hem pogut. També vam provar de vendre l'empresa, però ni per un preu simbòlic no n’hem trobat comprador.'

Colomer atribueix el tancament a la davallada del consum. I recorda: 'Després de l'incident amb la immobiliària l'any 2005, els anys següents (2006, 2007 i 2008) vam tancar amb beneficis. La crisi ens ha enfonsat. També és veritat que nosaltres érem més sensibles que algunes altres, llibreries perquè aquells anys vam fer una reforma del local i una reestructuració de deutes, el 2006. Segurament si haguéssim tingut una economia més sanejada ens n’hauríem sortit millor.'

Els llibreters es reuniran demà amb Mascarell
Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters de Catalunya, i responsable de la llibreria Parcir de Manresa, ha confirmat a VilaWeb que es reunirà amb el conseller Mascarell demà al matí. Un dels punts que li plantejarà és de facilitar a les llibreries amb dificultats de tresoreria (però solvents) la possibilitat d'accedir a línies de crèdit amb condicions més favorables, que atorga l'Institut Català de Finances. Potser amb aquesta opció, la Catalònia encara no hauria tancat.

Per Daura, el tancament de la llibreria Catalònia és més que un senyal d'alarma, fa palès que la situació és complicada: 'La xarxa de llibreries independents que trobem a tot Catalunya té un marge de benefici curt (20%-30%) i una crisi tan persistent com la d’ara fa caure les llibreries amb una estructura poc consolidada o feble. La mitjana del descens de vendes dels darrers quatre anys és del 25%. Això és dur.'

Però afegeix: 'No és una crisi del sector, sinó una crisi de consumidors. Té raó en Miquel Colomer quan parla de canvi d'hàbits dels consumidors de llibres, però també és cert que els llibreters no hem deixat de modernitzar-nos en aquest sentit: treballar en equip i crear eines com Liberdrac, la plataforma de venda de llibres digitals; el Pla Llibreria Activa (dins el pla de foment de la lectura), o el banc de dades Datallibres, que ajudarà a gestionar millor els estocs de llibres.' De tot això, Daura també en parlarà demà amb el conseller.

El president del gremi de llibreters recorda que les llibreries independents, sobretot de comarques, tenen un paper important en la vertebració cultural del territori i creu que això és un actiu que cal preservar. Li hem preguntat directament si perilla aquesta xarxa de llibreries independents que es troben arreu del país. Heus-ne ací la resposta: 'Si no es fa res i la crisi persisteix hi haurà un degoteig de baixes. Però confio que no passi, i crec que aquest comerç cultural de proximitat el mantindrem entre tots, perquè som un país d'emprenedors. Ara, si deixem caure aquest actiu, el país que s'ho faci mirar, perquè és un actiu important.'

Fer-ne una qüestió política
En aquest sentit, el llibreter Guillem Terribas és taxatiu: ‘Si correm el perill de desaparèixer? Mira, vinc d'una reunió amb el CoNCA (el president Carles Duarte i companyia han vingut a Girona per parlar amb gent de la cultura), i un dels temes ha estat aquest: no es pot prescindir d'aquesta xarxa de llibreries. Però ja sabem que ara tothom fa "ai, pobres, els de la Catalònia", i d'aquí a quinze dies ja faran com si no hagués passat res.'
Continua: 'Tot aquest conjunt de llibreries independents, que trobes a Granollers, a Vic, a Vilanova i la Geltrú, a Olot, a Girona, a Sabadell i a moltes altres poblacions, vam començar els anys setanta amb un esperit de "boy scout", que en dic jo. Però recordaré sempre que Xavier Folch, quan era al capdavant d'Empúries, sempre deia que les millors llibreries catalanes eren fora de Barcelona. I avui es podem perdre. Perquè, a més de les dues crisis que ha descrit en Miquel Colomer (un dels millors llibreters que tenim), també s'hi ha d'afegir el fet que les biblioteques han deixat de comprar llibres, i aquesta compra podia arribar al 5% de facturació anual.'
Terribas sentencia: 'Però jo no vull un epitafi: hem de fer les coses que calgui perquè el caliu cultural que donen aquestes llibreries es mantingui. D'aquest actiu se n'ha de fer una qüestió política.'
Montserrat Serra, publicat a Vilaweb 09.01.13

Bon color del negre

Ahir, a La Capella de Barcelona, Guillem Terribas, Javier Cercas,
Santiago Roncagliolo i Carles Monguilod. Foto: JOSEP LOSADA.

Una de les claus de l'èxit de la novel·la negra és la capacitat de traspassar la frontera –segurament inexistent– entre la ficció més inversemblant i la realitat més quotidiana. I de trànsits bidireccionals entre les diferents modalitats de novel·la negra –i també entre la vida i la ficció– es va parlar ahir a la taula rodona celebrada a La Capella dins del marc de BCNegra i en la qual van participar els escriptors Javier Cercas i Santiago Roncagliolo, l'advocat penalista Carles Monguilod i el llibreter Guillem Terribas, que va fer de moderador. Cercas, que es va reconèixer com a lector de novel·la negra en el seu vessant més clàssic, va recordar una definició que van fer de la seva obra: “autor de thrillers existencials”. La raó?, la inclusió de problemes morals, polítics i existencials en les seves obres. Una opció que té les seves arrels en la versió més americana del gènere, en què, a banda de la resolució de l'enigma, autors com Raymond Chandler i Dashiell Hammet hi van afegir un context de denúncia social que ha donat a aquest gènere una pervivència, una renovació i una actualitat que ahir es constatava amb la gran afluència de públic a totes les sessions. El gènere negre sembla tenir un bon color.
Cercas va afegir al col·loqui una nova autodefinició: “Escric antinovel·les policíaques.” El raonament d'aquesta sentència: “A la novel·la policíaca cal donar resposta al ‘qui ha fet què?' En la meva obra la resposta es troba en el procés de recerca. La resposta és que no hi ha resposta.” Aquest joc de veritats ocultes i mentides evidents també té molt a veure amb l'obra de Santiago Roncagliolo, escriptor peruà format a Mèxic i aixoplugat a Barcelona. Les seves històries beuen de dos territoris fronterers de la novel·la negra: la realitat –va recordar les tenebroses setmanes santes del seu país– i els films, que al seu torn, són derivacions del gènere negre –Seven, El silenci dels anyells...–. Però si algú dels presents tenia clar que no hi ha fronteres entre la ficció i la realitat és el penalista Carles Monguilod, que va ser advocat d'El Vaquilla, personatge que va donar peu a un gènere fronterer, el de joves delinqüents dels barris marginals, que de ben segur era el tema central de la trobada però del qual no es va parlar. No importa. El negre és un color sofert, serveix per a qualsevol conversa.
Jaume Vidal, publicat en El Punt-Avui 07.02.13