10/7/15

Rafel Nadal ambienta a Itàlia «La maledicció dels Pamisano»

La nova novel·la del gironí tracta sobre el destí i la força commovedora de l'amor en la guerra mundial.
Rafel Nadal a la Llibreria 22. Foto: Diari de Girona
 Rafel Nadal ja ha començat la campanya de promoció de La maledicció dels Palmisano, la nova novel·la de l'autor de Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany, que ara canvia, si no de registre, sí d'escenari, perquè trasllada l'acció al sud d'Itàlia en les envistes de la Segona Guerra Mundial.
L'editorial Destino publicarà en castellà -i el Grup 62 ho farà en català-, aquesta novel·la amb data de l'1 de setembre.
L'obra es difon com una saga familiar en la qual esclaten amb força tots els colors, les aromes i els gustos de l'Apulia i la vall d'Itria, que la geografia ha situat capriciosament en forma de taló de la bota de la península itàlica.
«Una novel·la sobre el destí i la força commovedora de l'amor en les hores dramàtiques que van seguir al bombardeig de Bari, la nit del 2 de desembre de 1943», es llegeix a la difusió del llançament editorial, que ha arrencat abans de les vacances.
En un poble del sud d'Itàlia, la destinació de dues famílies, els Palmisano i els Convertini, queda unit per sempre quan Donata i Francesca, dues joves vídues de guerra, es conjuren contra la maledicció que persegueix els homes del clan dels Palmisano.Els fills d'aquestes dones, Vitantonio i Giovanna, creixeran aliens al gran secret familiar que els uneix i viuran una infància feliç, amb els vinyers, les oliveres i el singular jardí de flors blanques de nonna Angela com a teló de fons. Fins que s'intueix un nou conflicte armat, la Segona Guerra Mundial, i això obliga els dos joves a prendre partit.
Rafel Nadal (Girona, 1954) és periodista, col·labora habitualment en diverses emissores de ràdio i canals de televisió catalans. Va ser director d'El Periódico de Catalunya entre 2006 i 2010. També ha treballat en els principals diaris del país i ha ocupat diferents càrrecs de responsabilitat en empreses editorials i grups de comunicació. És autor d'Elsmandarines (2011), un llibre de retrats sobre el poder aplaudit per la crítica; Quan érem feliços (premi Josep Pla 2012) i Quan en dèiem xampany (2013).

Diari de Girona 10.07.15 
* El llibre sortirà a la venda el dia 2 de setembre 2015. El 15 de setembre es presentarà a Girona. Organitza: Llibreria 22.

2/7/15

Última activitat de la temporada a la 22

Mar Bosch / Guillem Terribas Foto: Jonàs Forchini
La presentació del llibre 1001 curiositats de Girona i el Gironès, de l'escriptora gironina Mar Bosch Oliveras, va ser ahir al vespre l'última de la temporada a la Llibreria 22 de Girona. Bosch, guanyadora del premi Casero 2012 amb Bedlam, presenta una guia molt personal sobre Girona i el seu entorn, prologada per Guillem Terribas, per al qual aquesta ha estat la seva última temporada al capdavant de la 22, per la seva recent jubilació.
Publicat en el Punt-Avui 01.07.15

El memorial Rodeja premia Joan Fàbregues i Rosa Piñol

El llibreter de la Llar del Llibre i la periodista cultural van ser guardonats ahir, en un acte celebrat al restaurant L'Arcada de Girona.
El Gremi de Llibreters recorda un any més “en Pere de can Geli”.

Els premis IV Memorial Pere Rodeja es van lliurar ahir al vespre a Joan Fàbregues (La Llar del Llibre) com a millor llibreter i a Rosa M. Piñol, que ha estat durant més de trenta anys redactora de cultura del diari La Vanguardia, com a millor periodista. L'acte de lliurament d'aquests guardons va tenir lloc al restaurant L'Arcada, de la Rambla de Llibertat de Girona, on es van reunir un bon grup d'amics de Pere Rodeja i Ponsatí (1931-2009) i de la Llibreria Geli , de la qual va ser el propietari i l'ànima. El memorial Pere Rodeja va ser creat l'any 2012 pel Gremi de Llibreters de Catalunya, a instàncies del Gremi de Llibreters de la demarcació de Girona, per reivindicar l'ofici de llibreter com un important agent cultural, i distingir també la tasca dels escriptors, editors, periodistes i mitjans de comunicació que donen suport a les llibreries.

Els dos guardonats, a la dreta de la imatge,
a tots dos costats de Pere Rodeja i Gibert, i anant cap a l'esquerra,
els dos presidents dels llibreters i quatre membres del jurat
Foto: JONÀS FORCHINI.
El jurat està format per l'editor Quim Curbet, la bibliotecària Marta Morera, el llibreter i activista cultural Guillem Terribas, l'escriptor i periodista Màrius Serra, el llibreter Lluís Morral i Marià Marín, secretari tècnic del Gremi de Llibreters, com a secretari sense vot. De Joan Fàbregues (Barcelona, 1956), fill i nét de llibreters que va entrar a treballar el 1977 a La Llar del Llibre , el jurat n'ha destacat la llarga trajectòria i “la capacitat de continuïtat, de reinvenció comercial i de transmissió de l'ofici a diverses generacions”. Durant molts anys, Fàbregues va formar part de la junta directiva del Gremi de Llibreters.
Pel que fa a Rosa M. Piñol (Barcelona, 1950), el jurat ha volgut reconèixer “la seva llarga i consolidada trajectòria dedicada a món del periodisme cultural, així com el seu clar interès per la tasca dels llibreters i de les llibreries”. En un acte de marcat to reivindicatiu, els dos guardonats van defensar la importància de les llibreries, a pesar de la crisi i de la competència de les noves tecnologies. “Les llibreries han de continuar buscant fórmules per reinventar-se i adaptar-se a la nova situació, perquè el seu paper en la difusió dels llibres i l'orientació dels lectors continua essent molt important”, segons Piñol.

El llibreter de proximitat


L'acte d'ahir va estar marcat per l'esperit del llibreter de proximitat, personificat en Pere Rodeja, “un mestre per a tots nosaltres”, com va dir la presidenta del Gremi de Llibreters de Girona, Carme Ferrer. L'editor Oriol Ponsatí-Murlà va lloar la tasca que fan les “15 o 20 llibreries independents que hi ha al país” i el president del Gremi de Llibreters de Catalunya, Antoni Daura, va desitjar que “el llibre tingui el paper que es mereix en el nou estat”, perquè les llibreries no volen ser “una espècie en vies d'extinció”.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 30.16.15

20/6/15

Mar Bosch rescata la Girona real entre la pedra i la llegenda

L'escriptora publica al segell L'Arca ‘1001 curiositats de Girona i el Gironès', amb pròleg de Guillem Terribas.

Algú que vingui de fora pot pensar-se que Girona se circumscriu a la corba fluvial de les cases que fan de fotogènica palissada del Call. En algú que sigui d'aquí, en canvi, una tal simplificació seria imperdonable. Un gironí de soca-rel, per exemple, sap perfectament que l'escalinata de la Catedral té un nombre de graons variable segons el dia i l'estat d'ànim, i que la solemne barana que la perfila serveix sobretot per rossolar-hi natges avall. Algú veritablement d'aquí sap que la gravetat de Girona descansa sobre els pilars robustos de les “foranies”, com en deia Bertrana, que representen Salt, Sarrià, Quart o Celrà, i que entre els il·lustres prohoms locals s'hi ha de comptar, a banda de bisbes, comtes i rabins, la magnífica aportació de gent com Paco Torres Monsó, Carme Auguet, Domènec Balmanya o Salvador Sunyer.
Una empresa com la que es proposa el llibre 1001 curiositats de Girona i el Gironès només podia encomanar-se, doncs, a algú prou despert per saber desempolsar-se la lletra morta i les imatges fixes i transmetre, desbrossant els tòpics de la pedra i la llegenda, un retrat de la ciutat i la seva comarca vivificant i fresc en què els ciutadans es reconeguin i els visitants s'engresquin.
Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) ha assumit la comesa de L'Arca, el segell català de l'editorial de Teià de llibres de no-ficció Redbooks, amb una desimboltura insòlita en aquesta classe de manuals i sense caure en la batalleta indocumentada. Les curiositats que promet el títol hi són, però també els monuments, el paisatge, els més arrelats costums, fins i tot els passadissos secrets i els malnoms. Amb un pròleg del llibreter Guillem Terribas, que remarca el valor de dir encara alguna cosa nova sobre una ciutat tan escrita com Girona, el llibre, el segon que publica Mar Bosch després de guanyar el 32è Premi Just M. Casero per Bedlam, serà presentat el dimarts dia 30 de juny a la Llibreria 22.
Eva Vázquez
publicat en el Punt-Avui 20.16.15

15/6/15

Univers Mann 2015

El tast gastronòmic que va seguir la xerrada, amb Josep M. Clavaguera,
Javier Aparicio Maydeu i Joan Roca, al claustre de La Mercè
Foto: QUIM PUIG.
L'Europa agònica de Mann
L'octubre de 1954, Thomas Mann escrivia al final d'una llarga carta a Theodor Adorno aquesta lacònica nota: “El realisme ya no representa cap plaer per a mi.” Ho deia l'escriptor les obres del qual s'interpreten encara avui com el cant del cigne del gran estil que havien encarnat Balzac, Tolstoi o Dickens, un autor que es jutja pels grams que pesen les seves novel·les (“mig quilo de lletra”), segons el professor i crític literari Javier Aparicio Maydeu, i no per la “revolució silenciosa” que recorren les seves pàgines com un camp de mines. Perquè el cas és que, de l'ancien régime, Mann només en recull les despulles, la ruïna de les biblioteques desplomades, la soledat després de la mort de Déu. No són temes poc moderns, considerant, va dir, que ara mateix “tenim l'estranya sort d'estar assistint a la mort d'aquella Europa” que ja havia començat a agonitzar a les trinxeres. “Mann no arriba a tenir la melancolia de Stefan Zweig, però beu la mateixa aigua”, la de la República de Weimar, la de la Primera Guerra Mundial, va dir Javier Aparicio en la conferència que va oferir ahir a La Mercè dins el cicle Univers Mann, que va ser seguit d'un tast gastronòmic amb el cuiner Joan Roca. Corresponent als elogis que Josep M. Clavaguera, finíssim lector, va dedicar-li assegurant que Aparicio formava part dels seus teòrics de capçalera, al costat de Harold Bloom, excepte que “és menys ortodox i menys àrid”, el crític va plantejar una lectura pròxima i apassionada al món de Thomas Mann, que va posar en relació amb Nietzsche i Goethe, és clar, però sobretot amb l'obra dels artistes expressionistes contemporanis –Max Beckmann al capdavant–, amb els “crits estridents” de Schönberg, i amb la teoria de la relativitat d'Einstein. La muntanya màgica seria, de fet, una novel·la sobre el temps, com la Mort a Venècia ho és sobre la creació, “el tema que ha obsessionat sempre els escriptors grans de debò”.
Eva Vázquez, publicat en el Pun-Avui 12.06.15

Bloomsday i els Roca

Javier Aparicio , Joan Roca, Rafael Masià, Josep Maria Clavaguera i
Guillem Terribes. 
Foto: QUIM PUIG.
Hi ha gent que es pregunta i qüestiona per què es fan homenatges ciutadans als germans Roca. Un dia perquè van rebre la tercera estrella Michelin, un dia perquè van ser els segons millors del món i dos cops perquè El Celler de Can Roca ha estat escollit el millor restaurant del món, en la The World's 50 Best Restaurants.
El 16 de juny del 2004 vam celebrar, també a Girona, el centenari del Bloomsday, la data en què transcorren els esdeveniments descrits a Ulysses, l'exultada novel·la de James Joyce publicada el 1922. Al món sencer, però sobretot a Dublín, el lloc dels fets, es commemoren i es reviuen les passes de Leopold Bloom, protagonista del relat de l'escriptor irlandès, el 16 de juny del 1904.
La gastronomia hi és molt present. Per això, suposo, l'impulsor de la història, Rafel Masià (cardiòleg ara ja jubilat) em va venir a trobar a la Farinera, aleshores seu d'El Punt. Era el dia de Sant Patrici, patró d'Irlanda. Expressament ho vam anar a remullar a l'Excalibur, el primer pub irlandès i britànic de Girona, avui tancat i que també va participar en el Bloomsday, un dia amb Patrice Chaplin. Per aquelles dates del mes de març del 2004, en Masià també es va trobar amb l'inefable ubic Guillem Terribas. I evidentment amb el gran maister Josep Maria Clavaguera, lector refinat i aleshores encarregat d'afers literaris i de filosofia de La Mercè.
Vam dinar un esmorzar-berenar irlandès, deliciosament preparat per Lluís Llamas, a La Penyora. Ronyons amb regust d'orins, te, cervesa, Bushmills Irish whiskey i el sandvitx de gorgonzola amb borgonya, entre altres menges.
Una de les gràcies de la història va ser el fet de posar la Casa de Cultura Bisbe Lorenzana i el centre cultural La Mercè a treballar plegats. Vam acordar que Girona no era prou joyciana per organitzar un Bloomsday all'uso cada any. El 2005 la vam vessar amb Sartre. No hauríem d'haver coincidit amb el centenari del client de Deux Magots i del Café de Flore, l'un al costat de l'altre, a Saint-Germain-des-Prés, aquí a París.
El 2006 vam decidir passar d'efemèrides i dels múltiples de cinc i fabricar un univers propi, ens vam abocar als que no necessiten xifres exactes i pretextos que no siguin la seva grandesa literària per ser recordats. I vam anar a buscar un altre monstre francès. Marcel Proust dóna per al que vulguem. Malauradament, aleshores no disposàvem de traduccions tan interessants com la de Josep Maria Pinto i de Valèria Gaillard. Teníem la qüestionada de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany i llibres parcials de Joan Casas i Jaume Bofill i Ferro.
Gastronòmicament, donava per molt, més enllà de la inefable magdalena sucada en una infusió de te o de til·la per la seva tia Léonie un diumenge de matí a Combray. Com que les magdalenes de Proust han de tenir forma de coquille de Saint-Jacques, allargades, amb un costat estriat i sense embolcall, i n'havíem vist de semblants a El Celler de Can Roca, vam demanar als germans Roca, d'El Celler, si ens podrien ajudar.
I el 13 de juny del 2006 en Jordi Roca ens va preparar un berenar proustià al claustre de La Mercè, en una tertúlia en què també hi va participar Vicenç Pagès Jordà, il·lustrat company de viatge en la majoria de tertúlies de l'Univers Literari. Aquest any en Vicenç era a Barcelona i el seu amic, professor i crític literari Javier Aparicio Maydeu, ha vingut a Girona. Junts hauria estat una bomba i, fins i tot, la Imma Merino s'hi hauria volgut afegir.
El 2007 vam pensar en Virginia Woolf i en un berenar anglès. El temps ens va acompanyar en l'atrezzo i ens vam haver de refugiar a l'auditori Viader de la Casa de Cultura. Vam omplir perquè l'autoria de Mrs. Dolloway és molt gran i perquè en Joan Roca ens va assegurar que no li faria res ser-hi cada any. Aquell dia en Vicenç Pagès ens va revelar que la pijeria anglesa jugava al whist, un precursor de la nostrada botifarra. Els jugadors de whist ja el coneixeu.
La família Roca hi ha sigut sempre més. Els cargols del pare van acompanyar El baró rampant, de Calvino. Vam menjar xai amb l'Ulisses original, el d'Homer, per commemorar els 10 anys d'Univers. Hem begut Bourbon amb en Faulkner. I aquest dijous mateix, mentre en Joan era a La Mercè a l'Univers Literari amb una relectura de la xucrut, en Pitu era a la UdG, parlant del piment, un vi especiat, amb motiu del congrés dels 750 anys del naixement de Ramon Muntaner.
Els Roca són importants per la ciutat més enllà de l'Univers i de la gastronomia. Ho són perquè col·laboren amb Càritas, el Banc dels Aliments i qui sap quantes ONG. Perquè criden #AmuntGirona quan reben un premi. Perquè han creat 65 llocs de treball directes a Girona, al Celler, al Mas Marroch i al Rocambolesc, més 45 a l'Omm, a Barcelona. Perquè són un centre de formació de cuiners, sommeliers i cambrers, amb 45 stagiers anuals, més els extres que lloguen pels extres que organitzen. Més els llocs de treball indirectes, ja que el 90 per cent de la seva matèria primera és de proximitat.
Ho són perquè amb els seus èxits posen Girona al mapa global.
I ho són perquè fan feliços els que poden menjar-hi cada dia o un cop cada any i als que estalvien cada dia per menjar-hi almenys un cop en tota la seva vida.
Salvador Garcia Arbós. Publicat en el Punt-Avui 14.06.15



11/6/15

L´«Univers Thomas Mann» revisarà fins i tot «els gossos del soterrani»

Un cicle repassa la vida de l'autor de "La muntanya màgica", que és revisar la història d'Europa
Aparador de la Llibreria 22
El cicle Univers Thomas Mann, que es farà a diferents equipaments de Girona, escrutarà al detall la vida de l'escriptor alemany, i revisarà fins i tot "els gossos del soterrani", expressió que ell usava per referir-se als dimonis que portava a dins. D'aquests "gossos encadenats al soterrani" en parlarà l'escriptora i germanista Rosa Sala Rose en una conferència el dilluns, 15 de juny a la Casa de Cultura. Sala Rose, traductora de Mann i Goethe, es referirà a les inevitables tensions que afloren una i altra vegada en la trajectòria vital de l'autor de Mort a Venècia, que va saber sublimar-les en la seva literatura.
"Univers" són unes jornades culturals que cada més de juny es dediquen a un gran nom de la literatura universal des del 2004.
El programa d'aquesta 12a edició dedicada a Mann començarà dimarts vinent amb la projecció de Mort a Venècia, l'adaptació de la cèlebre novel·la de qui va ser Premi Nobel de literatura el 1929.
Molt esperada pels lletraferits és també la conferència de Javier Aparició, professor de Literatura Comparada a la Universitat Pompeu Fabra, que parlarà en un acte al Centre Cultural La Mercè que inclourà un tast gastronòmic inspirat en l'obra de Mann, amb comentaris de Salvador Garcia-Arbós i Vicenç Pagès Jordà.
Jordi Dorca, Josep M. Clavaguera, Guillem Terribas;
Lluís Freixas, Glòria Granell, Daniel Bonaventura.
A l'organització de l'Univers Mann hi participen les biblioteques de Girona, el Cinema Truffaut, la Casa de Cultura, l'Escola Municipal d'Humanitats, el Museu del Cinema i la Llibreria 22.
Jordi Dorca, Glòria Granell, J.M. Clavaguera, Guillem Terribas i Lluís Freixas van comparèixer ahir en roda de premsa per presentar un cicle que, segons asseguren, omple cada any la sala de conferències, la qual cosa demostra l'interès que desperta la literatura.
Per a Lluís Freixas, "resseguir la biografia de Mann no deixa de ser resseguir la història d'Europa". Per a Clavaguera, l'autor de La Muntanya màgica és l'últim "escriptor clàssic modern", en el sentit que despés ja arriba la postmodernitat, i té firmada una obra ingent. Terribas remarca que, any rere any, el cicle Univers busca un autor que, a més de figurar entre els grans, "hagi creat un univers i hagi tingut una reconeguda influència".
Thomas Mann (1875 · 1955)
La iniciativa va néixer el 2004 per intentar implantar a Girona la commemoració del "Bloomsday", dia recreat per James Joyce a la novel·la Ulisses, l'acció de la qual transcorre el 16 de juny de 1904.
Des d'aleshores, s'ha reivindicat autors com Proust, Woolf, Kafka, Calvino, Faulkner, Pessoa, Borges, Homer o Tolstoi.

1/6/15

Soldevila, Vives i Vilar: els tres mestres irrepetibles

Enric Pujol estableix un cànon de la historiografia contemporània amb voluntat “pedagògica” al llibre ‘Tres imprescindibles'.
Cada un va fer aportacions valuoses avui injustament oblidades.

Enric Pujol va presentar el llibre aquesta setmana a la Llibreria 22
de Girona acompanyat de Joaquim Nadal i Xavier Díez, que el flanquegen
 
Foto: JOAN SABATER.
Una cultura que no hagi sabut fixar el seu propi cànon, és a dir, una llista d'obres i autors considerats amb una certa unanimitat com a indispensables, és una cultura propensa a la dispersió i la redundància, i a la llarga, debilitada per falta de puntals. És també una cultura amnèsica i més i tot: desagraïda. No és una empresa fàcil. Sovint, a la controvèrsia que susciten les exclusions i inclusions de tota tria, s'hi han d'afegir els prejudicis contra la mateixa categoria del cànon, percebut, com va recordar l'historiador Xavier Díez aquesta setmana en la presentació del nou llibre d'Enric Pujol, com un instrument elitista, autoritari i coercitiu en una societat que “abjura de la normativa en nom del pensament líquid i les idees toves”. Abordar aquestes dificultats en el cas d'una cultura minoritzada com la catalana, “qüestionada els dies parells i escarnida els dies senars”, i a sobre en una disciplina tan poc “glamurosa” com la historiografia és d'un atreviment notable.
I això és exactament el que s'ha proposat fer Enric Pujol (Figueres, 1960) amb el llibre Tres imprescindibles(Publicacions de l'Abadia de Montserrat), una proposta “pedagògica” pensada per orientar el públic general oferint-li “uns noms clau que alhora serveixen per ordenar tota la resta”. Ben mirat, partint de Ferran Soldevila, de Vicens Vives i de Pierre Vilar, els tres fars de la historiografia catalana del segle XX que assenyala Pujol, s'entenen Antoni Rovira i Virgili, Ramon d'Abadal, Jordi Rubió i Balaguer o Alexandre Galí, i fins i tot es poden valorar amb més exactitud les aportacions d'uns quants autors externs a la disciplina històrica com ara Josep Pla i Joan Fuster. No hi ha reducció, doncs, en aquest cànon, sinó una perspectiva oberta i airejada que Enric Pujol va començar a intuir mentre preparava la seva tesi doctoral sobre Ferran Soldevila, quan va prendre consciència del “desconeixement total que teníem de la història dels nostres historiadors”.
Els dos mestres que més van estimular-lo en la seva recerca des dels temps universitaris, Joaquim Nadal i Antoni Simon, eren dimarts a la Llibreria 22 fent-li costat en la presentació dels Tres imprescindibles, i van estar d'acord que a pesar del caràcter discrepant i a vegades polèmic de les tesis de cada un d'ells, constitueixen en efecte “una tríada fonamental, sense la qual no es pot entendre res”, tal com va afirmar amb contundència Nadal, que va afegir un factor no gens banal a l'elogi: eren, a més, historiadors que escrivien molt bé. El catedràtic Antoni Simon va recordar que tots ells van fer aportacions meritòries tant en treballs especialitzats com de síntesi, i el mateix Soldevila, a més d'historiador, era arxiver, dramaturg i periodista. “Són uns autors irrepetibles”, va dir en un to d'admirada claudicació, enfront de l'abundància de recerques obertes del present, en què va apuntar que “als historiadors potser ens toca assumir un paper més humil, però també rigorós”.
Enric Pujol, “el nen dolent de l'Autònoma”, com va definir-lo Díez recordant el seu primer llibre, El descrèdit de la història, ha dedicat un esforç suplementari a l'obra de Vicens i Vilar (Soldevila l'ha abordat en molts altres llibres). De Vicens, el més “possibilista” en paraules de Simon, Pujol va subratllar la capacitat de revisió de les seves pròpies anàlisis que revelen les dues edicions de Notícia de Catalunya, introduint-hi el moviment obrer i el canvi d'actitud respecte al règim de la clerecia catalana. Pel que fa a Vilar, va lamentar que hagi quedat descol·locat pels seus referents marxistes a pesar que, segons ell, “hauria de ser tingut per un precursor” per haver plantejat, dins el marc europeu, l'existència de fets nacionals al marge dels estats a partir del cas de Catalunya.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 31.05.15

30/5/15

Fer porta avui el seu ‘evangeli' a la Llibreria 22

L'històric dibuixant d'humor Josep Antoni Fernández i Fernández, conegut com a Fer, presentarà avui el seu últim llibre, L'Evangeli segons Fer (Efadós), a la Llibreria 22 de Girona, a les sis de la tarda, “després de l'ofici de vespres”. Col·laborador habitual d'El Punt Avui, Fer proposa en aquest llibre una versió lliure de les escriptures bíbliques.
Foto: Manel LLadó

‘L'Evangeli segons Fer', a la 22
El dibuixant Fer, col·laborador habitual d'El Punt Avui, va presentar ahir a la tarda el seu últim llibre, L'Evangeli segons Fer, a la Llibreria 22 de Girona, on va signar exemplars d'aquesta revisió lúdica de la història sagrada, que ha estat prologada per l'abat de Poblet i per Teresa Forcades.
Publicat en el Punt-Avui el 29./05/15 i el 30.05.15

29/5/15

“El franquisme va posar de moda les portes giratòries”

Lluc Salellas repassa en un llibre quin va ser el recorregut dels 49 ministres franquistes que hi va haver entre el 1970 i el 1975 en acabar la dictadura Aproximadament la meitat van ocupar càrrecs públics. 
Il·luminar llaços. El setè Memorial Sebastià Salellas es va cloure ahir (28.05.15) amb la presentació d'El franquisme que no marxa, d'Edicions Saldonar. Va presentar l'acte Guillem Terribas. Junt amb l'autor, Lluc Salellas, hi va participar el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, David Bassa, i l'editor Francesc Gil.
David Bassa, Guillem Terribas, Lluc Salellas, Francesc Gil, durant la
presentació del llibre  a la Biblioteca Carles Rahola.
 Quin camí van seguir les elits del franquisme? En la recol·locació de càrrecs i cadires, el periodista i politòleg Lluc Salellas ironitza que desconeix quan es van inventar les portes giratòries, si bé considera que el règim dictatorial “les va posar de moda a l'Estat espanyol per continuar ocupant espais de poder”. Al llarg de 135 pàgines, ressegueix en el seu primer llibre, El franquisme que no marxa, quin va ser el recorregut d'una cinquantena de ministres de Franco durant la transició, i d'allí en endavant. “Més d'una vintena van tenir un càrrec públic, ja sigui de diputats, professors universitaris, fiscals, jutges, ministres, presidents d'empreses públiques...; i amb aquest engranatge, gairebé l'altra meitat van anar al sector privat.” Deu haver encaixat moltes peces. Com se li va acudir? L'assaig forma part de la col·lecció que impulsa Edicions Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils. És el quart llibre al voltant de silencis mediàtics. A partir d'un reportatge en un dels nostres anuaris sobre els ministres franquistes vius, va sortir la idea de mirar què havia passat amb els 49 que hi va haver entre el 1970 i el 1975.
D'entre tants tentacles i llegats, de quin plantejament va partir? No volia limitar­me als que estan vius, ja que només serien sis o set. Hagués sigut poc representatiu. Faig una introducció del franquisme; una comparativa amb les transicions a Grècia i Portugal i, al cos central, segueixo el fil dels 49 ministres. Com que n'hi havia pocs de catalans, hi he inclòs alguns dels prohoms del franquisme a Catalunya. A quines conclusions arriba? La meitat van anar a parar a grans consells d'administració de les empreses de sectors estratègics de l'Estat, tant públiques com privades. De l'àmbit financer, telefònic, de la construcció, l'alimentació, l'energia, l'aigua... I l'altra meitat es reparteixen entre gent que va crear o liderar institucions i partits polítics, com UCD, Alianza Popular, Fuerza Nueva, la Fundación Francisco Franco... I una petita part es van retirar aviat, amb pensions gens petites. La llista no sembla curta. Un exemple concret és el de José Manuel Romay Beccaría, actual president del Consell d'Estat, que és el principal òrgan consultiu. En la dictadura, va ser secretari general de sanitat. I, amb
posterioritat, ministre de Sanitat en el govern d'Aznar (PP). Quin recorregut per institucions! Hi ha el cas pare­fill dels Pío Cabanillas; i tant Chaves com Bono, del PSOE, són fills de figures importants del franquisme. A banda, noms que han sonat: Fraga, Samaranch... i d'altres com el president d'honor de La Caixa, Josep Vilarasau, nomenat el 1969 director general de pressupostos; o la presidenta del Círculo de Empresarios, neboda d'un ministre franquista. I el president d'honor del Círculo, José María López de Letona, és un dels ministres vius del règim. Hi ha espai per a nous capítols? El treball d'explicar aquest fil de la història no és una tasca que pugui fer una sola persona, un sol periodista, sinó un treball col·lectiu. He aportat el meu granet de sorra. Hi ha aspectes que la gent més jove no sap. I, als més grans, en el procés de l'oblit fet en la transició, no se'ls han refrescat. Encara hi ha carrers, places i centres educatius amb el nom de franquistes; i em pregunto què passa amb la gent a la qual es va atorgar un títol nobiliari. No han fet un procés públic d'autocrítica. Sempre s'ha parlat del tema en genèric. Pel què fa a l'actualitat, venim d'unes municipals molt comentades. Un sacseig estructural? Hi ha hagut opcions molt diferenciades de les que han conduït tant Catalunya com l'Estat els darrers 40 anys. Alguns partits han tingut un creixement molt important. Hi pot haver un canvi de relat genera.
Publicat en el Punt-Avui 29.05.15 per G. Pladeveya.

27/5/15

ENRIC PUJOL presenta el seu llibre TRES IMPRESCINDIBLES a la 22


Joaquim Nadal, Enric Pujol i Xavier Diez a la 22.

L'autor posa en relació Soldevila, Vilar i Vicens Vives a ‘Tres imprescindibles'
 L'historiador figuerenc Enric Pujol Casademont, especialista en l'obra de Ferran Soldevila, s'ha proposat fixar els referents indiscutibles de la historiografia catalana moderna al llibre Tres imprescindibles, que posa en relació les investigacions en el camp de la reflexió històrica del mateix Soldevila, de Jaume Vicens Vives i de Pierre Vilar. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, el llibre resumeix les aportacions de cada un d'aquests historiadors, la influència que han tingut sobre els seus deixebles i la vigència de la seva obra en el present, amb la voluntat de contribuir a fixar un cànon sobre el tema que de moment ja ha aplaudit el també historiador Albert Balcells. Pujol presentarà el llibre dimarts (20 h) a la Llibreria 22, amb Joaquim Nadal i Xavier Díez.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 24.05.15

Enric Pujol fa visibles els "tres imprescindibles"
L'historiador Joaquim Nadal va destacar ahir que el també historiador Enric Pujol "fa isibles" els historiadors Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar al llibre Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar. Nadal i Xavier Diez van acompanyar ahir a la Llibreria 22 de Girona a Enric Pujol en la presentació del seu llibre.
Diari de Girona 24.05.15

18/5/15

El record convertit en obra d'art

Josep Maria Fonalleras va presentar ahir a Girona el seu darrer llibre, La sala d'estar és un camp de
Josep M. Fonalleras Foto: Iconna/ Jordi Ribot.
futbol
, una novel·la en què l'autor rememora i posa en paper els records de la seva infantesa. Fins aquí, tot normal. Els escriptors solen fer presentacions de les seves obres. La presentació d'ahir, però, no va tenir res de normal. Primer perquè es va fer al bar L'Arcada, un indret ideal perquè és pràcticament davant per davant d'on Fonalleras va viure la seva infantesa i joventut i segon perquè van ser els familiars, amics i coneguts de l'autor que van prendre per una estona el protagonisme llegint fragments del llibre o explicant vivències relacionades amb la novel·la. “Aclaparat”, va reconèixer Fonalleras que s'havia quedat després de les intervencions que en molts casos el van arribar a fer emocionar, fer riure i fins i tot avergonyir. L'acte va ser presentat per Guillem Terribas.
La seva germana M. Àngels va ser la primera que va prendre la paraula. Va reconèixer que “totes les històries són realment certes” i va revelar que la sala d'estar de casa seva no només havia estat un camp de futbol sinó que amb la seva amiga allà també hi havien somiat i “hi teníem dues mansions” perquè “estàvem casades amb pilots de fórmula 1”. La Júlia, la neboda d'en Fona, que és com va reconèixer l'autor que l'anomenaven els companys d'escola, o JM, que és com ahir li deia el seu germà, en Jaume, va encetar el torn de lectura.
La intervenció de Jaume Fonalleras –“per als qui heu llegit el llibre sóc un dels dolents”– va ser divertida i a la vegada entranyable. D'una bosseta de paper va anar traient diferents objectes i peces de roba amb les quals es va anar disfressant. Tots aquests objectes estaven relacionats amb la seva família: el frac de l'avi que havia estat maitre de l'Hotel Peninsular; la gel·laba del pare “que va portar quan va venir d'Aràbia”; unes ulleres que també els va regalar el pare, “que era al·lucinant i amb idees de bomber”; unes orelles gegants “perquè en Josep Maria deia que era un orellut i perquè veieu que jo també ho sóc” i un Màdelman, “el famós Màdelman que va cremar amb una planxa” i juntament amb un àlbum familiar –amb fotos dels pares Fonalleras casant-se, de l'àvia Flora o de la M. Àngels quan era petita, entre d'altres– va deixar veure als assistents. En Jaume va explicar que els aborígens quan feien llargues caminades s'aturaven a mig camí per esperar l'ànima perquè aquesta captava tot allò que el cos no havia sentit. “Fem com els aborígens, esperem la nostra ànima i llegim amb calma i tranquil·litat aquesta obra d'art”, va dir Jaume Fonalleras que va assegurar que La sala d'estar és un camp de futbol és el primer dels cinc llibres que “m'enduria a una illa deserta”.
I li va tocar el torn a l'advocat Carles Monguilod, que va explicar que són del mateix barri i que “la meva mare i la mare d'en Josep Maria es trobaven a les mateixes botigues”. Monguilod va corregir una frase del llibre –“el programa de televisió Cesta y punto no es feia dissabte al matí sinó que era a la tarda”–, puntualització que va generar un debat entre els assistents. Monguilod, amic i company d'escola de Josep Maria Fonalleras, va recordar els sobrenoms d'alguns professors: en Porqui, el Conguito, “noms que passaven de generació en generació”.
L'editora Izaskun Arretxe va
explicar que Fonalleras ha anat molt més enllà dels seus records d'infantesa i ha creat una obra
literària. “El llibre funcionarà a
Girona perquè explica el vostre món però és universal perquè dibuixa un món que és universal”, va dir.
I finalment l'autor, Josep Maria Fonalleras va definir el llibre com una novel·la farcida d'anècdotes i “cada anècdota és transcendent per ella mateixa”.
Imma Bosch, publicat en el Punt-Avui 17.05.15

El menjador de L´Arcada va ser ahir al matí un camp de futbol

 Amics i coneguts de Josep Maria Fonalleras van ser els protagonistes ahir al matí de la presentació del llibre La sala d'estar és un camp de futbol, de l'autor gironí, també present a l'acte. L'exalcalde Joaquim Nadal, l'advocat Carles Monguilod, el director de Temporada Alta Salvador Sunyer i el llibreter Guillem Terribas, entre d'altres, van acompanyar l'escriptor en la presentació, que va tenir lloc al restaurant L'Arcada, ben present en la memòria -i per tant en el llibre- de Fonalleras. Mols d'ells van llegir fragments del llibre, que és un viatge al recinte familiar, a l'espai íntim de Josep M. Fonalleras. Tenint en compte la seva infantesa gironina i, veí de la Rambla en aquells anys, la presentació només es podia fer en el restaurant més històric del passeig. Perquè, és clar, en acabar es va degustar un vermut. Com els d'abans.
Diari de Girona 17.05.15 Foto: Aniol Rasclosa

15/5/15

Guillem Terribas a les lliçons de la Càtedra.

Lliçons

Lluís Muntada, un dels professors de la Universitat de Girona que assistia a les Lliçons de la Càtedra de Patrimoni Literari, recalcava que el gran encert de la idea era convidar-hi ciutadans sense reconeixement acadèmic. És a dir, que no fossin grans figures de l’erudició o catedràtics amb renom internacional, sinó personatges que, amb una labor constant i tenaç, han treballat sense descans per a la cultura, moltes vegades sense cap altre premi que no fos aquell conreu venturós de la inutilitat, allà on es fonamenta l’humanisme. Per aquestes Lliçons hi han passat una professora d’institut, cordial, bonhomiosa i amant del món clàssic; un periodista que va lluitar contra la censura i que ha fet de la seva professió quasi una religió al servei de les causes justes i de la permanència de l’esperit; i un poeta que han traspassat les fronteres del ritme i de la paraula per engrandir les seves possessions en la geografia de l’art.

La Universitat ha de ser exemple i reclam per a la investigació d’alt nivell i per a la sòlida docència, però també ha de poder hostatjar l’experiència d’aquells que han estat actius soldats de la cultura. Els “pocs i feliços, colla de germans” que reclamava en la seva arenga Enric V. Com ara el llibreter Guillem Terribas, l’últim convidat, que va fer saber als joves estudiants el coratge de les missions impossibles i l’alt benefici que se’n treu, de la lluita per la civilitat.
Josep M. Fonalleras, publicat a El Periódico a la secció "dues mirades" el 13.05.15


DIMARTS, 12 DE MAIG DE 2015

Guillem Terribas implanta el seu model a la universitat

El llibreter va impartir ahir a la Facultat de Lletres, convidat per la Càtedra Anglada, la primera de les tres lliçons sobre la seva experiència com a activista cultural.
Guillem Terribas, escoltant la presentació
 de la directora de la Càtedra Anglada,
 Mariàngela Vilallonga, ahir al matí,
 abans d'impartir la seva primera lliçó
 a la UdG 
Foto: JORDI RIBOT / ICONNA.

Durant la pausa de la primera de les tres lliçons que el llibreter Guillem Terribas impartirà fins demà a la Facultat de Lletres de Girona, convidat per la Càtedra Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent, un dels professors presents comentava que reconèixer el paper fonamental que han tingut algunes persones en el desvetllament cultural de la seva pròpia ciutat és una iniciativa que hauria d'honorar qualsevol universitat, tant o més que la nòmina dels seus invitats internacionals. Donar la veu, a la docta Sala de Graus de Sant Domènec, al principal activista cultural que ha tingut Girona en les últimes dècades no és doncs cap frivolitat, ni tan sols una mena de reparació acadèmica o d'homenatge ciutadà, sinó un gest d'absoluta normalitat. Guillem Terribas, que té prou anys d'ofici per no sentir-se cohibit per la solemnitat de cap escenari, va assumir instintivament aquesta naturalitat per convertir la primera de les seves tres Lliçons de la Càtedra, ahir al matí, en un relat amè, vigorós i a estones emocionant de com el caràcter dels futurs agitadors socials –o d'aquest “encantador de serps” en concret, com va qualificar-lo un altre dels assistents— es pot forjar en terrenys més o menys previsibles, com ara l'escoltisme, els viatges a París fent autoestop, les agrupacions teatrals de poble o en contacte amb un determinat ambient d'efervescència col·lectiva, però també, i potser encara més, en llocs tan insospitats com la cuina de l'hotel Peninsular o en ple desert d'al- Aaiun.
Al Peninsular hi va anar a raure perquè estudiar no li agradava gens, cosa que podia haver sonat subversiva davant un auditori format per joves universitaris si no fos perquè Terriibas en va saber treure tan bon profit assegurant que en aquella cuina hi havia adquirit les seves primeres nocions de disciplina del treball i, gràcies a l'exemple de Juli Lara, una disposició permanent a fixar-se reptes, per més forassenyats que semblin, com ara organitzar un dinar a base de botifarra amb seques i xuixos, que “hauria deixat bocabadat Fellini en persona”, per a un miler de convidats reunits a la sala de turbines del pantà de Susqueda. Terribas tenia llavors setze anys i havia fet ja un parell de descobertes importants: que en realitat es deia Guillem, i no Guillermo, i que ser l'encarregat de la lectura a missa et feia sentir com unastar, més encara si havies rebut instruccions de locució d'un mestre tan imponent com Modest Prats. Totes dues ensenyances les agraïa al seu pas per l'escoltisme, on va descobrir que es devia “a una terra, a una llengua i a uns amics”. Ho va dir sense que sonés gens doctrinal, amb la mateixa simplicitat amb què havia constatat la fortuna que li ha servit tantes vegades en safata l'atzar.
“He tingut la sort de ser al lloc oportú en el moment adequat”, va comentar, fins i tot quan va tocar-li fer la mili al Sàhara Occidental, la pitjor experiència de la seva vida, va confessar, fins al punt que durant molt de temps va tenir el malson recurrent que l'obligaven a tornar-hi, però de la qual neix una altra de les seves divises: saber capgirar qualsevol situació per fer-la favorable. Emulant Rutger Hauer al final de Blade Runner, també Terribas pot assegurar haver vist a al-Aaiun les postes de sol més boniques del món i haver-se banyat nu amb tot l'Atlàntic al davant, però sobretot haver descobert el valor indestructible de l'amistat a través del filòsof Carlos Thiebaut, un altre recluta d'aquell batalló que va ser per a ell “com un pare, com un germà”. La cura i la lleialtat amb què Terribas ha preservat durant més de trenta anys el record d'aquell amic, a qui no va poder tornar a abraçar fins fa ben pocs mesos, són potser la lliçó més important que es va escoltar ahir: un activisme que de debò arreli no pot prescindir de la sinceritat dels afectes.
Eva Vázquez publicat en el Punt-Avui 12.15.16 Foto:Jordi Ribot


Guillem Terribas al tron dels catedràtics

El llibreter i activista cultural gironí Guillem Terribas va ocupar ahir un tron propi de catedràtics com a figura convidada de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada / Carles Fages de Climent de la UdG. Terribas va pronunciar ahir una conferència des del púlpit de la Sala de Graus de la Facultat de Lletres, operació que repetirà avui i demà, en les anomenades "lliçons de la càtedra".
Diari de Girona 12.05.15 Foto:Marc Martí