Mercè Saurina narra l'exili al seu debut en la novel·la

L'obra, finalista del Casero, aborda en clau femenina un procés de pèrdua ambientat al final de la Guerra Civil

Mercè Saurina a La Planeta, quan va quedar finalista
de la trentena edició del Premi Just M. Casero
amb aquesta novel·la curta que ara publica Brau Edicions
Foto: JULIETA SOLER. 

L'escriptora Mercè Saurina (Girona, 1966) publica a la col·lecció “Narrativa contemporània” de l'editorial figuerenca Brau la seva primera novel·la, Com dues llunes de Saturn, amb la qual va quedar finalista del Premi Just M. Casero que convoca la Llibreria 22 de Girona l'any 2010. El llibre arrenca amb el viatge que emprenen una mare i una filla, durant el qual els records d'un amor de joventut guardat secretament durant tota la vida s'encreuaran amb el relat dramàtic dels avis, víctimes de la Guerra Civil i l'exili. Propers i llunyans alhora, els personatges es comporten com llunes de Saturn que no arriben mai a trobar-se. Mercè Saurina, professora d'institut a Vilablareix, planteja aquesta història de pèrdues i emocions contradictòries, de patiment i memòria, amb una calculada dosificació del drama i un llenguatge pulcre i sense enfarfecs per no entorpir la tensió emotiva que s'hi desplega.
Filla de Camallera tot i que va néixer circumstancialment a Girona, Mercè Saurina ha viscut des de la infància a Bàscara, on el seu pare exercia de metge i la mare, de mestra. Ha estudiat filologia clàssica i catalana, logopèdia i piano, i actualment, establerta a Quart, fa classes d'institut a Vilablareix. Guanyadora de nombrosos premis literaris comarcals, ha escrit també contes per a infants, poemes i una altra novel·la encara inèdita. El seu primer llibre, Com dues llunes de Saturn el presentarà dimarts vinent, dia 2 d'abril, a la Llibreria 22 (20 h), acompanyada de l'escriptor Lluís Muntada.
El Punt-Avui 28.03.13

Màrius Serra presenta la novel·la sorprenent ´Plans de futur´

Plans de futur, la sorprenent novel·la de Màrius Serra sobre la no menys sorprenent vida del matemàtic tetraplègic figuerenc Ferran Sunyer, guardonada amb el Premi Sant Jordi 2012, es va presentar ahir a a la Llibreria 22 de Girona, en un acte amb Xavier Antich (UdG).
Serra reconstrueix la vida d'un home que neix impedit però gràcies a la tenacitat i a l'ajuda de la mare i dues cosines aconsegueix convertir-se en un dels matemàtics internacionals de més prestigi.
L'obra gira sobre la relació del matemàtic, la seva mare i les seves cosines, però el narrador juga amb la imaginació i crea ficció mentre reconstrueix l'univers familiar del personatge figuerenc.
Diari de Girona, 20.03.13 Foto: Aniol Resclosa

Tot pot ser tan fonedís com la mantega

Una circumstància (o una constància) tràgica pot fer que algú es faci gran de cop en els anys que van de la infància a la joventut. Si això no et passa, hi ha un moment sense retorn possible en què, com si rebessis el certificat de defunció de la teva joventut, t'adones que la vida va de debò, que el temps passa amb les seves conseqüències. Cada vida és una història única i cadascú té el seu moment. A mi em va arribar fa uns anys quan una amiga de la meva edat es va morir de càncer. No dels “excessos” de la joventut, de la qual som supervivents, o per culpa d'un accident fatal. Recordo el dia de juliol en què vam acomiadar-la: era un dia assolellat, claríssim, que concordava amb la vitalitat i la transparència de qui havia mort encara jove i tan bella, però em va semblar d'una insolència feridora. Després va arribar la mort de la meva mare i la fi d'una llarga relació amorosa. Res d'extraordinari. Una de tantes experiències del pas a la vida adulta marcat per la pèrdua amb el sentiment que l'acompanya i et conforma havent adquirit per sempre més la consciència de la fragilitat. No és extraordinari, però és fonamental per a cadascú.
Aquest pas a la vida adulta l'he reconegut en la literatura, el cinema i, fins i tot, en la pintura, que, a partir d'un model que potser el del mateix pintor que s'autoretrata, va reflectint com passa el temps en un rostre o un cos a través de diversos quadres realitzats al llarg dels anys. Un procés que també pot observar-se mitjançant la fotografia sense que hi hagi d'intervenir una voluntat artística. A vegades, sents que en la descripció o el reflex d'aquest pas t'hi reconeixes d'una manera més íntima. Ho he tornat a sentir recentment llegint Climent, el llibre que acaba de publicar Josep Maria Fonalleras, tot i que pròpiament no descriu el pas a la vida adulta, sinó la confirmació definitiva d'aquesta com un estadi de l'existència definit per la pèrdua, que, a partir d'un moment, no fa més que renovar-se per recordar-nos que no podem defugir-la. Això perquè, malgrat que la sabem, a vegades fem com si l'oblidéssim fins que, implacable, la pèrdua ens enxampa novament.

M'he sentit pròxima a Climent a banda del fet que s'hi reflecteixi un món masculí. No ho dic per retreure res. Només faltaria. Els homes creen els seus vincles, el seu món. En aquell que s'esbossa a Climent, de sobte hi falta un dels seus components i aquesta absència fa que la vida dels altres no sigui igual, malgrat que a vegades ho sembli. Potser, de fet, estem fets tant de la matèria de les nostres pèrdues que ens n'oblidem.
Climent és el nom de l'absent, que es fa present a través de la memòria dels amics i dels llocs que van compartir-hi; dels textos que ha deixat com l'esbós d'una novel·la que no ha acabat d'escriure si és que, de fet, va començar a escriure-la; de les experiències de vida i de pèrdua d'aquell que, per encàrrec dels amics, ha de posar ordre als papers de Climent i s'hi emmiralla.

Es diu molt sovint, però no per això deu ser menys veritat: tota obra és una manera de parlar d'un mateix que parla dels altres. Climent és potser una manera amb la qual Fonalleras parla d'ell mateix (i de cadascun de nosaltres) i, per tant, de les seves pèrdues, de la seva fragilitat i de les seves dificultats creatives. Tota creació, al capdavall, és com la resta d'un naufragi: sobreviu a les frustracions que ha comportat i a la mateixa temptació de destruir-la. No és estrany que l'ombra de Frenhoffer, el pintor de L'obra mestra desconeguda, impregni les pàgines de Climent. Cada creador du dins seu el personatge de la nouvelle de Balzac, si bé n'hi ha que en són més conscients. Fonalleras és dels que ho són.
no és que vulgui comparar-les, però tot lector posa en relació textos diversos. Potser és perquè també l'he llegit recentment, però llegint Climent, he pensat en Llibre d'absències, d'Antoni Marí, que, com anuncia el seu mateix títol, també parla d'absències (i, per tant, de pèrdues) i de l'experiència estètica i de la creació. Climent es presenta com una novel·la. Llibre d'absències pot ser un assaig. Però, cadascun a la seva manera, són uns llibres que escapen a les classificacions genèriques, de manera que el de Fonalleras participa de l'assaig i el de Marí podria llegir-se com una novel·la d'intriga en què el narrador va descobrint i associant com diversos textos reflecteixen l'estat d'absència, com de suspensió i pèrdua d'un mateix, en què pot arribar una revelació. Són llibres que m'han commogut i són a dins meu. No crec que, després de llegir Climent, oblidi que, un cop es treuen els vaixells de l'aigua havent-hi passat un llarg temps després de naufragar, les fustes es converteixen en mantega a la superfície. A la intempèrie en què vivim, tot es pot fer fonedís.
Imma Merino. Publicat  a el Punt-Avui 17.03.13

La calaixera de Climent

Aquesta setmana vaig travessar la frontera per veure Camille Claudel 1915, una apassionant pel·lícula de Bruno Dumont que amaga una de les interpretacions més intenses i colpidores que Juliette Binoche ha fet en la seva carrera. La pel·lícula mostra una dona internada en un hospital psiquiàtric, condemnada a no poder crear. El seu germà escriptor, Paul Claudel, la visita i afirma de manera contundent que la bogeria de la seva germana és fruit dels perills derivats de l'acte de creació. Crear suposa enfrontar-se amb els misteris de l'esperit i les seves derives poden conduir cap a un camí perillós i dolorós. Curiosament, la visió d'aquesta meravellosa pel·lícula s'ha creuat amb la lectura de Climent, la darrera novel·la de Josep Maria Fonalleras. L'escriptor no parla de la follia, però sí que posa en evidència el dolor de la creació i la por que l'escriptor té davant l'ordre que implica donar forma al caos de l'existència. En l'epicentre de la novel·la hi ha la calaixera que un escriptor deixa com a herència. Climent no ha publicat cap llibre concret, però ha deixat apunts, notes, documents, fragments d'obres i unes imatges del pintor suís Ferdinand Hodler, que durant mesos va retratar la seva amant. Les notes posen en evidència el desordre i la dispersió d'algú que, capficat en la quotidianitat, busca alguna cosa que l'ajudi a crear l'ordre. La por davant les derives de la creació l'ha portat a deixar-ho tot en una calaixera, a no poder concloure mai allò al qual volia arribar a donar forma. Fonalleras parteix de la mort d'aquest personatge que viu entre Girona i Roma per explicar-nos com un escriptor ha d'ordenar de manera pòstuma allò que l'amic ha deixat, ha de donar forma a aquell hipotètic relat que mai va prendre llum i ha d'establir una gran història que el porti a reflexionar sobre el misteri de la mort. Fonalleras articula un relat en què l'experiència personal s'amaga amb l'experiència imaginada, on un seguit de personatges reals perfectament reconeguts dialoguen amb altres sorgits de l'imaginari, on el gust per una Roma somniada estableix diàleg amb la vida prosaica de la Girona actual. Tot això i més ens ofereix una novel·la que s'allunya de les pretensions d'aquella literatura que busca fórmules estereotipades per trobar la complaença del públic. Fonalleras creu en la precisió de les paraules, en la complexitat del relat i, al final, ens sorprèn gràcies a un exercici en què rere de cada frase s'amaga un interrogant sobre què és això d'escriure.

Àngel Quintana. Publicat a El Punt-Avui 1703.13

Fonalleras, estimat per la crítica i la gent

“Escrius perquè t'estimin”, va dir ahir Josep M. Fonalleras a la presentació de Climent a la Llibreria 22. Pep Nadal i Narcís Comadira van lloar la llengua d'aquesta novel·la sobre l'amistat i la lluita contra la incapacitat de crear, que està rebent molt bones crítiques.
Xavier Castillón publicat a El Punt Avui 16.103.13

Xavier Coral i Espartac Peran presenten el llibre ´Divendres´

La  furgoneta que recorre els pobles del programa de TV3 Divendres es va aparcar a la Llibreria 22 de Girona per presentar el llibre que porta el mateix nom del programa (Cossetània Edicions). L'acte, organitzat per Televisió de Catalunya i la Llibreria 22, va anar a càrrec dels presentadors televisius Espartac Peran i Xavi Coral.
Publicat a El Diari de Girona 14.03.13 Foto: Aniol Resclosa

Els últims dies de Machado, segons Febrés

El periodista i escriptor Xavier Febrés va presentar a la Llibreria 22 de Girona el seu llibre Els últims dies de Machado, en un acte que va comptar amb la participació de l'exalcalde de Girona Joaquim Nadal. El llibre reconstrueix el tràgic camí de l'exili l'any 1939 del poeta republicà espanyol, que mai més no va poder retornar al seu país.
Publicat a El Diari de Girona 12.03.13

Quim Nadal, Xavier Febrés, Guillem Terribas
Foto: Manel Lladó.

Al día siguiente de la presentación del mi libro Els últims dies de Machado por el historiador Quim Nadal en la Llibreria 22 de Girona, la periodista Eva Vázquez publicó el 12 de marzo de 2013 el siguiente artículo en el diario El Punt-Avui: “Que un poeta envejecido y enfermo pueda arrastrarse por carreteras bombardeadas cargando con su madre, todavía más vieja y enferma, para acabar muriendo ambos con tan solo tres días de diferencia en una pensión del primer pueblo de exilio en que se detuvieron a reposar, demuestra no solo la crueldad de las guerras, sino también y tal vez sobre todo lo estúpidas que son.
Si voleu llegir més http://xavierfebres-es.blogspot.com.es/2013/03/un-articulo-de-eva-vazquez-tras-la.html?spref=fb

Ramis i Segura, a la 22

Llucia Ramis i Cristian Segura, avui a La 22

L'activitat de la Llibreria 22 de Girona no cessa, i avui, a les vuit del vespre, ofereix, no una, sinó dues presentacions de llibres a càrrec de Guillem Terribas: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes i Ciment armat. El primer, obra de la mallorquina Llucia Ramis, desgrana un seguit d'anècdotes i records que traslladen el lector a temes tan universals com l'amor i el desamor, la nostàlgia, el retrat generacional, les relacions familiars, l'educació i les arrels. El segon, firmat per Cristian Segura, és el relat frenètic d'una època d'excessos i especulació en què només els més forts acaben sobrevivint.

El Punt· Avui  05.03.13

 

Tots dos fan compatibles el periodisme i la narrativa, comparteixen editorial –Columna– i generació. Llucia Ramis (Palma, 1977) i Cristian Segura (Barcelona, 1978) van presentar ahir, a la Llibreria 22 de Girona, les seves últimes novel·les: la tercera d'ella –Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, una singular història familiar– i la segona d'ell: Ciment armat, el retrat d'una època d'especulació i excessos. Dos bons representants de la nova narrativa catalana, escalfant motors per Sant Jordi.
El Punt-Avui 06.03.13 . Text i Foto: Xavier Castillón

Amb música de fons

L'escriptora barcelonina Blanca Busquets, guanyadora del Premi Llibreter 2011, va presentar ahir a La 22 de Girona la seva última novel·la, La casa del silenci, una història en què es fa molt present la passió per la música de l'autora a través del rastre d'un violí.
Publicat en El Punt-Avui 01.03.13
Foto: Joan Sabater

Miquel Berga s'estrena en la literatura infantil

L'escriptor saltenc i professor de la UPF converteix Dalí en un mag geniüt al conte ‘La bruixa de Cadaqués'

Miquel Berga té una filla de pocs anys i de tant en tant pugen amb la família cap a Cadaqués. És una combinació fatídica, de conseqüències imprevisibles. Com tothom sap, a la mainada arriba un moment que, o els expliques un conte, o deixen de menjar, i si un ha de fer front a aquesta àrdua empresa en un ambient tan propici als enigmes enigmàtics com el paisatge del cap de Creus, el resultat pot acabar sent alguna cosa semblant a La bruixa de Cadaqués, el conte amb què Miquel Berga debuta en la literatura infantil i que, publicat per Cruïlla amb il·lustracions de Lluís Farré, arribarà a les llibreries a mitjan març. Per aquest escriptor i professor de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, un llibre com aquest no és sinó “la culminació d'una llarga i dilatada carrera acadèmica”, en la coronació de la qual, com en tantes altres coses, ha necessitat l'empenta decisiva de la seva filla. “No hi ha més estratègia literària que aquesta: aconseguir que una criatura desganada mengi”, declara amb una flegma que un estaria temptat de qualificar de britànica si no li sabés la filiació saltenca.

La bruixa de Cadaqués tracta en efecte d'una “bruixa bruixota” que tenia amargada la gent del poble amb la seva funesta mania de desfermar unes tramuntanades colossals que feien fugir els gats amb la cua enreveixinada. Tips de tanta malifeta, els gats decideixen anar a veure el senyor Dalí, un pintor de Portlligat que té uns bigotis tan llargs com els seus i uns poders màgics capaços de vèncer la bruixa més malvada. Tot i que els seus conjurs al principi no fan efecte, finalment la invocació tel·lúrica d'Escucurucut aconseguirà neutralitzar la bruixa i petrificar-la al parallamps de la Casa Blava. El missatge és alliçonador: “Al mal, se li ha de plantar cara.”
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 03.03.13

* El llibre és presentarà a Girona el dia 19 de març 2013, a les 5 de la tarda a l'Escola Joan Bruguera, en un acte organitzat per la Llibreria 22.

 

Climent: Una calaixera plena d'absències

«Podem atrapar allò que se´n va?»
Josep Maria Fonolleras dóna una vegada més forma de novel·la a les seves inquietuds a Climent.

Ara que sembla que la humanitat vulgui deixar el tabac, en Fonalleras practica el nomadisme per les terrasses dels bars de Girona, convertides en oficina mòbil i refugi a la intempèrie del fumador. I també són un observatori privilegiat de la fauna mundana. L'escriptor dóna una vegada més forma de novel·la a les seves inquietuds a Climent (Ara Llibres). La buidor existencial i la por de morir en vida humitegen cadascuna de les pàgines d'aquesta novel·la, valgui la paradoxa, escrita des de la impotència per escriure una novel·la. És l'esterilitat del creador convertida en un acte creatiu. La presentació la faran en Narcís Comadira i en Pep Nadal el 15 de març a la Llibreria 22 de Girona.
Què canviaria de l'entradeta?
La reflexió em sembla prou encertada. Saps què em passa amb Climent? Em costa molt de parlar-ne. Em costa molt sintetitzar en un titular el que és aquesta novel·la, perquè penso que és moltes coses. Aquests dies el director de cinema Michael Haneke ha dit en una entrevista que no li interessa saber res de la vida dels creadors perquè hi ha l'obra, i amb l'obra s'expliquen.
A la novel·la apareixen nombrosos gironins que podem identificar fàcilment, com en Sunyer, en Muntada, en Domènech, en Leo, la Cristina... però qui caram és aquest Climent?
Fins i tot fent servir noms identificables i elements de la realitat, com mai he fet una història de ficció. Climent, que pot tenir trets autobiogràfics, és un escriptor que té efectivament dificultat per tirar endavant una novel·la per explicar la història del pintor suís Ferdinand Hodler, que va dibuixar la seva amant en plena agonia. Climent vol fer una obra sobre l'amor, sobre la mort, i sobre si l'art pot explicar o no això, però es veu com incapacitat per escriure.
Climent mor i un altre personatge rep l'encàrrec d'acabar el llibre que tenia a les mans.
Sí, els amics encarreguen a un altre, que també pot tenir trets autobiogràfics, que reprengui la novel·la i la refaci a partir dels papers que Climent ha deixat acumulats en una calaixera. Hi ha una pregunta que sura per tota la novel·la: podem atrapar allò que se'n va? La vida, la passió amorosa, les relacions d'amistat... podem atrapar el temps?
Podem?
La literatura dóna opcions. Podem certificar que allò se'n va, que s'esvaeix, i podem intentar que allò romangui, que existeixi una altra vegada fora del que va ser. Una novel·la pot ser un intent de resposta a la pregunta.
"No tinc talent ni capacitat", deixa escrit Climent en una de les seves llibretes de la calaixera...
Això en Climent ho treu d'un text de Balzac, de L'obra mestra desconeguda. Si es vol aconseguir una obra perfecta hi ha el perill que es retoqui tant i es repensi tant que s'acabi destruint.
En aquest llibre posa coses banals com una calaixera de plàstic dels xinesos de costat amb temes transcendentals com l'amor, la mort o la mateixa literatura.
El llibre s'obre amb una cita de Dennis Potter: "Tot és més trivial i més important que mai; la diferència entre totes dues coses ja no importa".
Hi pot haver també qui pensi que la seva no deixa de ser una literatura per a gent ociosa, que té els problemes bàsics resolts i que s'entreté amb viatges a Roma i freqüenta ambients entre la bohèmia i l'erudició.
Tothom té problemes, no? Des dels que pateixen necessitats bàsiques fins als que pateixen problemes personals tan o més dolorosos o sagnants. Tu quan escrius no penses en el que està a l'atur, el que està ben situat, el que és més ric o més pobre.
Es despulla molt en aquest llibre, l'autor és cruel amb si mateix, fa autocrítica, no?
Potser sí. Nego absolutament que sigui autobiogràfica, però he usat coses de la meva relació amb la literatura per veure'm a mi mateix davant del fet literari. Per què escrius?, què vol dir? Despullar-me ho trobo exagerat, però una certa introspecció en aquest món personal sí que hi és.
Daniel Bonaventura, publicat el Diari de Girona 28.02.13

Una calaixera plena d'absències.
L'escriptor gironí Josep M. Fonalleras torna a la novel·la, després de més d'una dècada, amb ‘Climent', una reflexió sobre la pèrdua i la mateixa creació literària

 

L'última notícia editorial de Josep M. Fonalleras data del 2007, quan va publicar el recull d'articles Un any de divorciat. Des de llavors, podríem dir com un dels personatges del seu nou llibre: “Cinc anys d'aquesta carta. I res. Quasi res.” Cinc anys llargs sense cap novetat a l'aparador, vuit sense cap obra de ficció des dels memorables relats de Sis homes (2005), més de deu des de l'anterior novel·la, August & Gustau (2001), i, finalment, aquest Climent (Amsterdam), la constatació que aquell “quasi res” en realitat ho és tot, el temps que ha calgut per donar forma a la carpeta d'apunts de l'escriptor, oberta davant el lector igual que un cos damunt la taula de dissecció. La mort, de fet, és molt a frec de l'escriptura, en la tercera novel·la de Fonalleras, però també l'amor, el patiment, l'obsessió, i els llocs on hem estat, els llibres que hem llegit, les cançons que hem escoltat, i els desconeguts que trobem al ferri o al metro, els paperets que recollim pel carrer, les fotos de la platja, els retrats de difunts, les flors molt delicades o el vol dels ocells. Climent és la destil·lació de l'ingent material d'al·luvió amb què ha estat treballant Fonalleras, com la calaixera de plàstic barat, d'aquelles que venen els xinesos, ho és per al mateix Climent, aquest escriptor que no escriu, consagrat a recopilar informació per crear una novel·la on tot hi sigui imprescindible i que, com l'obra mestra de Balzac, no pot prendre forma sense afrontar-lo a la impotència o al monstre.
Com a tots els bons llibres, l'argument aquí és el menys important: Climent mor mentre preparava la novel·la que havia d'arrencar-lo d'un llarg i aparentment peresós retir, i els seus amics encarreguen a un altre escriptor que tregui l'entrellat dels papers dispersos que havia anat guardant en una calaixera barata, una acumulació caòtica d'esborranys, cartes, fotografies, citacions literàries, reproduccions de pintures, retalls de diari, pistes, vaguetats, i un rastre de desamor. Les veus de tots dos s'intercalen a partir d'aleshores en la narració, en un poderós joc de miralls sostingut pel paral·lelisme de les vivències, però sobretot per les simetries del llenguatge mateix, que conflueixen en una elaborada reflexió sobre la creació literària. Que ningú no s'espanti, però, perquè Fonalleras assegura que amb Climent ha escrit la seva obra més autènticament de ficció, “procurant que llenguatge i anècdota col·laborin en el mateix propòsit de construir un ambient, de produir un impacte”. Així i tot, assegura que cap altra vegada no li havia resultat tan difícil explicar un llibre seu. “Alguns primers lectors m'han dit que és una ‘comèdia desolada' o ‘una història deambulatòria', perquè hi ha la mort i hi ha el viatge, i és en efecte una novel·la sobre la pèrdua i la desaparició, i sobre la pietat i la commemoració, però també una indagació sobre la creació literària, sobre com l'escriptor intenta ordenar el caos, en el seu propi procés de dol. Les diferents veus del llibre donen voltes sobre el mateix, sobre allò que perdem i com pot reflectir-ho la reflexió artística. No podem atrapar el temps, i la missió de l'art és intentar que alguna cosa romangui, però fent-ho no aconseguim sinó certificar la pèrdua mateixa, constatar que el temps ha passat.” En aquest procés hi té un paper fonamental la sèrie de retrats que el pintor suís Ferdinand Hodler va fer de la seva amant moribunda, uns dibuixos que obsessionen els personatges tant com la tomba romana de Keats, els retrats de difunts o l'agonia d'una mare real. Intentar fer literatura del sofriment dels altres planteja un conflicte moral que també es fa explícit en la novel·la.
Ja és coneguda la fixació de Fonalleras per la justesa de les paraules, la seva convicció que s'hauria de suprimir tot allò que no fos imprescindible per armar un “artefacte de sentit”. A Climent, però, ha concedit un protagonisme nou als personatges i als llocs. “És allò que Passolini va fer notar a Bassani, que en els seus primers llibres ocultava la Ferrara real amb una simple F. Els personatges són de Ferrara, va dir-li, però l'autor bé podria pertànyer a una altra ciutat que es diu F. És a dir, es planteja l'adequació entre un món fet de paraules i un univers real”. A Climent, doncs, s'hi fa present, molt present, Roma, i també París, Barcelona, Girona i alguns paisatges de Mallorca, a diferència dels seus altres llibres, en què les localitzacions eren abstraccions de llocs. “Sempre havia estat reticent a situar l'escenari dels meus llibres, però he descobert que quan parles amb més profunditat, fins i tot conceptualment, és quan et bases en detalls molt concrets i palpables.” Són igualment concrets els noms d'alguns personatges (Sunyer, Pep, Modest, Leo, Lluís Muntada), recognoscibles per qualsevol lector familiaritzat amb l'entorn de Fonalleras. Però el joc d'identificacions, tot i ser legítim, és ben poc rellevant: ancoratges en el real per transcendir-lo, alternant la trivialitat amb la transcendència, Shakespeare amb Luciano Tajoli, Roma amb el Lidl. “M'alimento de les banalitats”, dirà Climent, i Fonalleras hi afegeix: “No hi ha cap retrat fidedigne, però m'interessa aferrar-me a una noció fidedigna de la realitat per fer amb més eficàcia el salt a un altre món.”

Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 28.02.13

Servià ofereix un còctel literari a La 22

Còctel literari a la Llibreria 22 amb l´autor Josepmiquel Servià 
La Llibreria 22 oferirà avui a les 8 del vespre un còctel literari amb el poeta i narrador Josepmiquel Servià. A l'acte es farà un breu repàs a l'obra narrativa i poètica -lírica i humorística- de l'escriptor empordanès, amb motiu de la tercera edició del llibre Pluja de Sang/7 Narracions dels 70.
El llibre en prosa és un recull d'històries curtes recreadores del món de l'erotisme i la sensualitat amb una lèxica rica i un llenguatge poètic precís.
El poeta i narrador Josepmiquel Servià , nascut a Palamós, es considera a sí mateix en un poema autobiogràfic com "el gripau més bell del català jardí". És autor d'altres títols com Manual d'oficis i Granissat de cafè.
 Diari de Girona 27.02.13

El poeta i narrador empordanès Josepmiquel Servià va presentar la tercera edició del llibre Pluja de sang. 7 narracions dels 70, ahir a la Llibreria 22 de Girona. Ho va fer amb una mena de còctel literari tot repassant la seva obra narrativa i poeticolírica. Avui, a la mateixa llibreria, Blanca Busquets presenta La casa del silenci.
El Punt-Avui 28.02.13

Miquel Aguirre presenta ´La cortina de saca´

 L'escriptor banyolí Miquel Aguirre va presentar ahir a Girona la seva nova novel·la, La cortina de saca, guanyadora del XVIII Premi Valldaura Memorial Pere Calders. L'acte es va celebrar a la Llibreria 22, amb la participació del periodista Salvador Garcia. L'obra s'ambienta a la Banyoles republicana dels anys 1930.
Diari de Girona, 26.02.13 Foto: Marc Marti

“Xevi Sala ha convertit una bona novel·la negra en una novel·la excel·lent”

Josep M. Fonalleras va definir ‘En la pell d'un mort' com “una novel·la sobre la paternitat com a salvació', en la presentació d'ahir a la Llibreria 22 de Girona.

Xevi Sala, amb el llibreter Guillem Terribas
i Josep Maria Fonalleras Foto: LLUÍS SERRAT.

D esprés d'argumentar per què En la pell d'un mort (Columna), la segona novel·la de Xevi Sala, és una novel·la negra però també una novel·la social i costumista “en el bon sentit de la paraula”, l'escriptor Josep Maria Fonalleras va arribar ahir a una altra conclusió, ben diferent: “La incorporació de l'estil i l'ús de tres veus narratives fa que aquesta bona novel·la negra faci un pas endavant i es converteixi en una novel·la excel·lent, sense més qualificatius.” Fonalleras va fer ahir, a la Llibreria 22 de Girona, la primera presentació pública de la novel·la de Sala, director adjunt d'El Punt Avui. Divendres vinent, Manel Mesquita la presentarà a la biblioteca pública de Salt, un dels escenaris d'aquesta novel·la, ambientada en aquesta localitat durant els greus disturbis de l'hivern del 2011.
Josep Maria Fonalleras –que el 25 de febrer publica la seva novel·la Climent (Amsterdam Llibres)– va afirmar també que “com totes les bones novel·les negres, En la pell d'un mort no parla d'assassinats o crims, sinó que parla de la realitat”. I ho fa d'una manera tan “minuciosa i detallista” a l'hora de descriure els escenaris d'extraradi on es desenvolupa la història que per això el presentador es va referir inicialment a En la pell d'un mort com una novel·la social i costumista, que té a favor seu el “coneixement del terreny” que té Sala com a periodista i també com autor d'altres dos llibres, A l' altre barri. Vint-i-cinc anys de la Font de la Pólvora i la novel·la Les causes perdudes, que ja mostraven el seu interès pels barris menys afavorits de l'àrea metropolitana de Girona.

Un pare i un fill

“Finalment, es demostra que aquesta és una novel·la sobre coses més importants, com ho és la paternitat, entesa com a salvació. Aquesta és una novel·la sobre un pare i un fill, que recorda La carretera, de Cormac McCarthy”. Sala també es va referir a aquesta obra, però va fer més èmfasi en altres referents literaris com Matar un rossinyol, de Harper Lee –“el meu protagonista no es diu Jem per casualitat”– i sobretot Manuel Vázquez Montalbán. I en referència a Kropotkin i a tot el rerefons ideològic d'En la pell d'un mort, Sala va dir que “hem de trobar una altra forma d'organització social que substitueixi el capitalisme salvatge”, basada en el suport mutu i la solidaritat compartida que simbolitzen, a la seva novel·la, un pare i un fill en temps difícils.
Xevi Castillón, publicat en el Punt-Avui 15.02.13 Foto: Lluís Serrat.

El periodista Xevi Sala publica ´En la pell d´un mort´

E l periodista gironí Xevi Sala, director adjunt d'El Punt/Avui, va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la seva segona novel·la, En la pell d'un mort (Columna), protagonitzada per Víctor Campoblanco, que acaba de sortir de la presó després de complir 8 anys de condemna i es guanya la vida apallissant immigrants morosos. Josep M. Fonalleras va intervenir en la presentació. girona | ddg
Publicat en el Diari de Girona 15.02.13n Foto:Aniol Rescolsa.

Perilla la xarxa de llibreries independents?

El llibreter Guillem Terribas, activista cultural i director de la Llibreria 22 de Girona, ho diu clar: 'La llibreria Catalònia és la primera llibreria amb cara i ulls que fulmina la crisi' (amb el permís d'Ancora y Delfín, que va tancar a principi del 2012). Els llibreters saben que el tancament imminent de la Robafaves de Mataró és degut a una mala gestió i a l'ofec hipotecari i que la llibreria Ona es va tancar per l'enfonsament de la distribuïdora Arc de Berà, que n'era propietària. En canvi, el tancament de la Catalònia és un indici de les penúries de tota la xarxa de les llibreries independents que fan un servei cultural important a bona part de les comarques catalanes. En parlem amb diversos llibreters.
Miquel Colomer, un llibreter experimentat, que a la darrera dècada ha dirigit la històrica llibreria Catalònia de Barcelona i a qui ha tocat d’anunciar-ne el tancament, ho explicava a VilaWeb: 'La supervivència de la Catalònia fins ara ha estat una anomalia, en certa manera, sobretot si recordem com s'han anat tancant totes les llibreries històriques del centre de la ciutat, els darrers cinquanta anys. Nosaltres hem superat molts esculls (la guerra, un incendi desastrós, l'assetjament immobiliari…), però no hem pogut superar aquesta doble crisi que travessa el sector.'
I continua: 'D'una banda, hi ha la crisi econòmica; però també hem hagut de suportar la crisi del llibre en particular: amb la revolució d'internet ha anat arribant un canvi d'hàbits de consum que ens ha afectat considerablement: llibres de cuina, de viatge, els mapes i la cartografia… La gent ara, si necessita una recepta, no se'n va a la llibreria a comprar un llibre de receptes. No li cal, perquè les troba totes a internet. I els llibres tècnics tampoc es venen com es venien, perquè les consultes no es fan als llibres sinó a la xarxa.'

Sobre els efectes de la crisi econòmica, Colomer recorda que han perdut un 40% de facturació els darrers quatre anys: 'Estem en competència amb tothom i ens ha passat que som una llibreria massa gran per a ser petita i una llibreria massa petita per a ser gran. De manera que no ens beneficiem ni dels marges de beneficis de les grans cadenes ni de la possibilitat d'especialització que tenen les llibreries petites.'
El tancament no ha estat pas una decisió que s'hagi pres d’avui per demà. Colomer recorda que al juny del 2011 la llibreria ja va fer un ERO, però el 2012 les vendes no es van recuperar, van continuar caient, de manera que l'octubre de l'any passat van haver d'acomiadar vuit persones. 'Hem aguantat tant com hem pogut. També vam provar de vendre l'empresa, però ni per un preu simbòlic no n’hem trobat comprador.'

Colomer atribueix el tancament a la davallada del consum. I recorda: 'Després de l'incident amb la immobiliària l'any 2005, els anys següents (2006, 2007 i 2008) vam tancar amb beneficis. La crisi ens ha enfonsat. També és veritat que nosaltres érem més sensibles que algunes altres, llibreries perquè aquells anys vam fer una reforma del local i una reestructuració de deutes, el 2006. Segurament si haguéssim tingut una economia més sanejada ens n’hauríem sortit millor.'

Els llibreters es reuniran demà amb Mascarell
Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters de Catalunya, i responsable de la llibreria Parcir de Manresa, ha confirmat a VilaWeb que es reunirà amb el conseller Mascarell demà al matí. Un dels punts que li plantejarà és de facilitar a les llibreries amb dificultats de tresoreria (però solvents) la possibilitat d'accedir a línies de crèdit amb condicions més favorables, que atorga l'Institut Català de Finances. Potser amb aquesta opció, la Catalònia encara no hauria tancat.

Per Daura, el tancament de la llibreria Catalònia és més que un senyal d'alarma, fa palès que la situació és complicada: 'La xarxa de llibreries independents que trobem a tot Catalunya té un marge de benefici curt (20%-30%) i una crisi tan persistent com la d’ara fa caure les llibreries amb una estructura poc consolidada o feble. La mitjana del descens de vendes dels darrers quatre anys és del 25%. Això és dur.'

Però afegeix: 'No és una crisi del sector, sinó una crisi de consumidors. Té raó en Miquel Colomer quan parla de canvi d'hàbits dels consumidors de llibres, però també és cert que els llibreters no hem deixat de modernitzar-nos en aquest sentit: treballar en equip i crear eines com Liberdrac, la plataforma de venda de llibres digitals; el Pla Llibreria Activa (dins el pla de foment de la lectura), o el banc de dades Datallibres, que ajudarà a gestionar millor els estocs de llibres.' De tot això, Daura també en parlarà demà amb el conseller.

El president del gremi de llibreters recorda que les llibreries independents, sobretot de comarques, tenen un paper important en la vertebració cultural del territori i creu que això és un actiu que cal preservar. Li hem preguntat directament si perilla aquesta xarxa de llibreries independents que es troben arreu del país. Heus-ne ací la resposta: 'Si no es fa res i la crisi persisteix hi haurà un degoteig de baixes. Però confio que no passi, i crec que aquest comerç cultural de proximitat el mantindrem entre tots, perquè som un país d'emprenedors. Ara, si deixem caure aquest actiu, el país que s'ho faci mirar, perquè és un actiu important.'

Fer-ne una qüestió política
En aquest sentit, el llibreter Guillem Terribas és taxatiu: ‘Si correm el perill de desaparèixer? Mira, vinc d'una reunió amb el CoNCA (el president Carles Duarte i companyia han vingut a Girona per parlar amb gent de la cultura), i un dels temes ha estat aquest: no es pot prescindir d'aquesta xarxa de llibreries. Però ja sabem que ara tothom fa "ai, pobres, els de la Catalònia", i d'aquí a quinze dies ja faran com si no hagués passat res.'
Continua: 'Tot aquest conjunt de llibreries independents, que trobes a Granollers, a Vic, a Vilanova i la Geltrú, a Olot, a Girona, a Sabadell i a moltes altres poblacions, vam començar els anys setanta amb un esperit de "boy scout", que en dic jo. Però recordaré sempre que Xavier Folch, quan era al capdavant d'Empúries, sempre deia que les millors llibreries catalanes eren fora de Barcelona. I avui es podem perdre. Perquè, a més de les dues crisis que ha descrit en Miquel Colomer (un dels millors llibreters que tenim), també s'hi ha d'afegir el fet que les biblioteques han deixat de comprar llibres, i aquesta compra podia arribar al 5% de facturació anual.'
Terribas sentencia: 'Però jo no vull un epitafi: hem de fer les coses que calgui perquè el caliu cultural que donen aquestes llibreries es mantingui. D'aquest actiu se n'ha de fer una qüestió política.'
Montserrat Serra, publicat a Vilaweb 09.01.13

Bon color del negre

Ahir, a La Capella de Barcelona, Guillem Terribas, Javier Cercas,
Santiago Roncagliolo i Carles Monguilod. Foto: JOSEP LOSADA.

Una de les claus de l'èxit de la novel·la negra és la capacitat de traspassar la frontera –segurament inexistent– entre la ficció més inversemblant i la realitat més quotidiana. I de trànsits bidireccionals entre les diferents modalitats de novel·la negra –i també entre la vida i la ficció– es va parlar ahir a la taula rodona celebrada a La Capella dins del marc de BCNegra i en la qual van participar els escriptors Javier Cercas i Santiago Roncagliolo, l'advocat penalista Carles Monguilod i el llibreter Guillem Terribas, que va fer de moderador. Cercas, que es va reconèixer com a lector de novel·la negra en el seu vessant més clàssic, va recordar una definició que van fer de la seva obra: “autor de thrillers existencials”. La raó?, la inclusió de problemes morals, polítics i existencials en les seves obres. Una opció que té les seves arrels en la versió més americana del gènere, en què, a banda de la resolució de l'enigma, autors com Raymond Chandler i Dashiell Hammet hi van afegir un context de denúncia social que ha donat a aquest gènere una pervivència, una renovació i una actualitat que ahir es constatava amb la gran afluència de públic a totes les sessions. El gènere negre sembla tenir un bon color.
Cercas va afegir al col·loqui una nova autodefinició: “Escric antinovel·les policíaques.” El raonament d'aquesta sentència: “A la novel·la policíaca cal donar resposta al ‘qui ha fet què?' En la meva obra la resposta es troba en el procés de recerca. La resposta és que no hi ha resposta.” Aquest joc de veritats ocultes i mentides evidents també té molt a veure amb l'obra de Santiago Roncagliolo, escriptor peruà format a Mèxic i aixoplugat a Barcelona. Les seves històries beuen de dos territoris fronterers de la novel·la negra: la realitat –va recordar les tenebroses setmanes santes del seu país– i els films, que al seu torn, són derivacions del gènere negre –Seven, El silenci dels anyells...–. Però si algú dels presents tenia clar que no hi ha fronteres entre la ficció i la realitat és el penalista Carles Monguilod, que va ser advocat d'El Vaquilla, personatge que va donar peu a un gènere fronterer, el de joves delinqüents dels barris marginals, que de ben segur era el tema central de la trobada però del qual no es va parlar. No importa. El negre és un color sofert, serveix per a qualsevol conversa.
Jaume Vidal, publicat en El Punt-Avui 07.02.13

De la ‘porno revolució' al cubalibre

El Festival d'Art Independent Pepe Sales sempre ha apostat per l'heterogeneïtat artística. És així com, al llarg de les sis edicions, sempre ha reservat una sessió especial per a la creació audiovisual, a través de la qual els artistes de la imatge poden aportar el seu talent en obres de petit format inèdites, inspirades en la figura destacada. Aquest any, per primera vegada, la protagonista és un personatge viu: Carilda Oliver Labra, una poeta cubana lluitadora per la llibertat social i sexual de la dona, i que als seus noranta anys encara manté intactes, no només l'encant i el carisma, sinó també les facultats mentals i intel·lectuals.
Així almenys ho vam poder percebre a través d'un dels documentals que es van projectar en la sessió que va tenir lloc dimarts a la nit al Cinema Truffaut de Girona, ple a vessar un cop més. La vetllada audiovisual va ser precedida per una interpretació de poemes de l'autora, recitats amb passió per Verónica Morales i musicats per Àlex Permanyer. La sessió de curts, que tradicionalment es tanca amb el treball de l'inefable Albert Serra, va arrencar amb un altre plat fort, servit a quatre mans per Isaki Lacuesta i Alba Sotorra. Canto a Fidel té com a protagonista un inspirat Toti Pau, que reclama a viva veu que s'iniciï una porno revolució quan Fidel Castro passi a millor vida. Una titola disfressada amb l'estil militaritzat del governant cubà i un exuberant cos femení no menys juganer coprotagonitzen aquest treball guerriller.
Tot seguit, es va poder veure l'obra de Xavier Pérez, titulada A gift for Carilda, un collage d'imatges inspirat en el marcat erotisme dels textos de la poeta. També, l'aportació de Paco Cavero (Te borraré), un bell poema il·lustrat amb l'habitual saber fer d'aquest brillant il·lustrador. Joanot Cortés (Como un ciclón repentino), des del seu vessant documental, va aportar un interessant testimoni gràfic amb fragments d'entrevista d'amics i coneguts de Carilda, així com de la mateixa homenatjada. “La poesia és un acte espiritual”, és una de les perles que l'autor documenta de les declaracions de Carilda Ferrer. Per la seva banda, David U. Ruiz i Berenguer Costa es van estrenar amb força en aquest festival, decidits a disputar l'honor de ser considerats el nous enfants terribles amb l'aportació més pop i freak. Se me ha perdido un hombre va esdevenir una completa marcianada amb tocs de spaghetti western, que transcendirà pel fet de ser el curt amb els títols de crèdit més llargs de la història. Una perfomance amb piano d'Uma Ysamat i la conversa entre Lluís Llamas i la novia de Cuba, editada per Ester Bertran, van precedir la projecció del darrer curtmetratge, que, com ja s'ha esmentat, sempre té l'honor reservat al director d'El cant dels ocells.
Amb Cuba Libre –el títol deu ser l'única cosa que l'emparenta amb l'autora, i en realitat segurament deu fer referència a la popular beguda...–, Albert Serra capta l'atenció dels espectadors a través de l'actuació d'un estrany però magnètic cantant que evoca els cabarets que tan freqüentava el seu estimat Fassbinder. Tot, filmat amb una estètica poc albertiana i que recorda més les atmosferes de David Lynch, Jim Jarmusch o Aki Kaurismaki, i amb els cameos d'actors carismàtics de la seva filmografia.
Sigui la porno revolució o el cubalibre, l'esperit poeticoartístic de Carilda Ferrer va resultar ben homenatjat.
Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt-Avui 30.01.13 Foto: Jordi Camps

Un retrat del Sales editor i ‘reescriptor' més combatiu

Marta Pasqual reivindica l'intervencionisme de l'autor d'‘Incerta glòria' en els originals dels escriptors que publicava a Club Editor per “la voluntat de servir el país i guanyar lectors”

Joan Sales no era un impressor, sinó un editor en el sentit que hi donen els anglesos: algú que intervé activament en la creació d'una obra. Aquesta distinció, que el mateix Sales no es cansava de precisar quan algú li discutia el zel amb què revisava, corregia i fins alterava els originals que publicava a Club Editor, el segell que havia fundat el 1959 amb Xavier Benguerel, el legitimava, segons argüia, per introduir modificacions, a vegades ben substancials, en uns textos que havien de tenir com a missió ineludible guanyar lectors i contribuir al redreçament cultural del país. L'objectiu no era pas modest, sinó més aviat heroic, tenint en compte que des del final de la guerra fins al 1945 només havien vist la llum una desena de llibres en català i, encara, clandestinament, i que fins a 1947, un any abans que Sales tornés de l'exili, se n'havien publicat més a fora que no pas a l'interior. “La literatura no té sentit si no és en funció de Catalunya”, arribaria a dir, i aquesta convicció, que aplicaria dogmàticament, obsessivament, a tota la seva activitat com a editor, és el pilar que sosté el retrat patriòtic que en fa l'estudiosa Marta Pasqual (Llagostera, 1985) a Joan Sales, la ploma contra el silenci (Acontravent), reelaboració de la tesi doctoral presentada l'any 2011 a la Universitat de Girona.
El llibre detalla les estratègies de correcció i reescriptura de què va servir-se Sales per atraure un públic desafecte, en plena postguerra, a la causa de la literatura catalana. En primer lloc, una aposta clara i decidida per un model de llengua viva, natural, planera (“el millor estil és el que no es nota”, sostenia), que eludís al mateix temps els refinaments noucentistes i les vulgaritats. No s'ha d'abusar de “la bona fe catalanista del públic”, advertia als escriptors perquè es decidissin a presentar llibres que “es llegeixin de gust” i no en “un català llauna”. En segon lloc, una operació integral de refosa, supressió, addició i reordenació dels textos amb l'objectiu de fer-los guanyar eficàcia narrativa, a vegades amb el beneplàcit dels autors; moltes altres, amb la seva frontal oposició. “L'essència de la mentalitat d'editor és, per damunt de tota altra consideració, que les obres agradin al públic”, es defensava el 1960 en una carta adreçada a Benguerel, i aquest propòsit a vegades exigia sacrificis, com ara la supressió de passatges sencers que, segons el seu criteri, podien “esgarrifar” el lector i “deprimir-lo”, com l'episodi d'una mort dramàtica que Ramona Via descrivia a l'original del seu llibre de memòries Nit de Reis, o al contrari, que podien transmetre valors poc edificants, com les insinuacions d'incest que va ometre en les adaptacions de rondalles catalanes que va fer ell mateix per a l'editorial Ariel. En tots dos camps va topar amb reticències i oposicions dels autors, però també amb agraïdes adhesions, com les de Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Lluís Ferran de Pol, Nicolau M. Rubió o la mateixa Ramona Via, en l'edició de les obres de la qual Pasqual parla obertament de “coautoria”. El seu intervencionisme va impacientar, en canvi, si no enfurir, escriptors com ara Manuel de Pedrolo, Aurora Bertrana, Lluís Romero, Josep M. Espinàs i Joaquim Carbó. La seva fama d'editor “empipatiu”, com ell mateix es definia de tant que li agradava “ficar-hi cullerada”, era prou coneguda fins pels debutants: quan Villalonga va suggerir al jove Baltasar Porcel que s'hi adrecés per publicar al Club Editor, el mallorquí va respondre que ni parlar-ne, que “para tratar con ellos hay que acatarlos en todo”, un plural que abraçava també la dona de Sales, Núria Folch, sòcia de ple dret de l'editorial des de 1963, encara que la seva implicació hi era ben activa des dels inicis. Joan Triadú va arribar a dir que Sales “s'ha servit de la literatura i l'edició, en lloc de servir-les”, però Marta Pasqual defensa que totes les intervencions de Sales “es justifiquen, sempre, per la voluntat d'oferir al lector el millor text possible”, encara que la seva manipulació pugui semblar “devastadora”.
El llibre el presenten avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h) la mateixa autora, Francesc Parcerisas i Montserrat Bacardí.
Eva Vázquez. Publicat en el Punt-Avui 30.01.13 Foto: Lluís Serrat

Tancar la finestra Cultura « Enrere Enviar un comentari Lletres Crònica Narcís Comadira i els seus amics

Les festes sorpresa en què participa molta gent tenen el perill que l'homenatjat ho sàpiga abans d'hora (normalment dissimularà, arribat el cas). Si la sorpresa inclou la publicació d'un llibre, la cosa es complica, perquè ve de més lluny. En aquest cas, dos anys de gestació. Tot i les complicacions i els secrets (amb un dels organitzadors, l'homenatjat hi dorm), la festa dedicada a Narcís Comadira que va tenir lloc ahir al Cercle Artístic de Sant Lluc va ser un èxit, tot i que el poeta va reaccionar amb fredor, com fa molta gent davant les sorpreses.
Ringo Starr cantava amb els Beatles With a little help from my friends. No sé si a Comadira li cal un petit ajut, però d'amics va quedar palès que va ben servit.
I a sant de què, la festa? De Sant Narcís no, que és el 29 d'octubre. Ni de cap data rodona d'aniversari (el 22 de gener va fer els 71 anys). No és rodona ni la xifra dels autors (47) que han col·laborat en el llibre Quan em llegiu ni de les pàgines (239). La pregunta hauria de ser: cal una excusa? No, tot i que d'alguna manera el llibre clou l'any d'homenatges que ha rebut de tota mena de lectors.
La comissió organitzadora de tot plegat (llibre i festa) ha estat formada per Josep M. Fonalleras, Esteve Miralles, Jaume Subirana, Carme Arenas i Dolors Oller (esposa de Comadira). Quan Comadira va entrar a la sala on l'esperaven, Fonalleras li va dir: “Posa't còmode, i tranquil, perquè no saps el que t'espera... Estàs preparat?” “No”, va respondre Comadira, rient. “Doncs comencem”, va reblar Fonalleras, que va explicar que aquell acte havia de ser una alfa de la celebració dels 70 anys, però que havia esdevingut una omega. Seguidament va ser el torn de l'editor Xavier Folch, que va buscar analogies entre la poesia i la cuina de Comadira abans de lliurar-li un exemplar de Quan em llegiu. I va començar una lectura dels poemes dividida en tres blocs, mentre en una pantalla es projectaven quadres de Comadira.
La tria del llibre publicat per Edicions 62 abraça els 21 llibres de poemes publicats per Comadira, des del primer, La febre freda (1966), fins al recent, Lent. Un recull divers on cadascun dels 47 lectors ha escollit un poema que comenta o glosa, donant lloc a un seguit de testimonis personals, apunts històrics, recreacions literàries, anàlisis compositives i tot el que pugui passar pel cap d'un poeta, que és com dir tot el que pugui sortir del barret d'un mag, de la bossa de la Mary Poppins o de la butxaca marsupial de Doraemon, el gat còsmic.
És de justícia donar la llista sencera dels que han participat en aquest llibre d'homenatge: Xavier Albertí, Carme Arenas, Rossend Arqués, Mercedes Azúa, Pere Ballart, Anna Ballbona, Josep M. Benet i Jornet, Albert Benzekry, Enric Bou, Denise Boyer, Lluís Calvo, Manuel Castaño, Jordi Cornudella, Xavier Cortadellas, Anna Crowe, Xavier Folch, Josep M. Fonalleras, M. Rosa Font Massot, Jordi Galves, Pere Gimferrer, Gemma Gorga, Giuseppe Grilli, Jordi Ibáñez, Oriol Izquierdo, Jordi Larios, Víctor Martínez-Gil, Nuri Masramon, Biel Mesquida, Dolors Miquel, Esteve Miralles, Lluís Muntada, Joaquim Nadal, Josep M. Nadal, Marta Nadal, Rafel Nadal, Tomàs Nofre, Vinyet Panyella, Francesc Parcerisas, Ramon Pla i Arxé, Arnau Pons, Josep Pujol i Coll, Susanna Rafart, Albert Roig, Toni Sala, Enric Sòria, Jaume Subirana, Carles Torner i Jordi Valls.
Lluís Llort, publicat en El Punt-Avui 30.01.13 Foto:Juanma Ramos

PRESENTACIÓ - RODA DE PREMSA DE "BEDLAM. Darrera les hores càlides"

Informació de la presentació-roda de premsa del llibre BEDLAM. Darrere les hores càlides de Mar Bosch, guanyadora de la 32 edició de Premi Just M. Casero de Novel·la Curta 2012, convocat i organitzat per la Llibreria 22 i publicat per l'Editorial Empúries.
Amb llibertat total
La gironina Mar Bosch presenta ‘Bedlam', novel·la amb què ha guanyat el darrer premi Just M. Casero.
Després d'uns anys en què l'obra guanyadora del premi Just M. Casero, de la Llibreria 22 de Girona, va ser publicada per Amsterdam, en aquesta 32a edició torna als orígens i l'edita Empúries.

Bedlam. Darrere les hores càlides, debut de Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981), és una obra arriscada en la seva llibertat creativa que mostra una maduresa inusual en una primera novel·la. “Bedlam és una mena de refugi estrany i oníric en què he intentat reflectir l'absurd que hi ha en les decisions personals i col·lectives.”
Eugènia Broggi, editora d'Empúries, es va mostrar satisfeta d'“haver recuperat la confiança de Guillem Terribas”, i va afegir: “És un premi a l'antiga, sense pressió, i està fora del circuit de caçadors de premis”, perquè té una dotació de 2.200 euros.
Guillem Terribas, director de la Llibreria 22, va recordar els inicis del premi que impulsa aprofitant la presència de l'editor Xavier Folch, “un espectador de luxe en les primeres edicions”. Sobre la novel·la, Terribas va destacar referents com ara Calders i obres com El petit príncep, Peter Pan i el film El xou de Truman.
Aquest any s'hi van presentar 57 originals. “Són massa, ens movem millor amb uns 25, perquè el jurat es llegeix tots els textos; quan els cinc membres troben l'obra guanyadora, es passa de les mirades fugisseres als ulls brillants, i amb aquesta obra els ulls van brillar.”

Presentació a la 22. Mar Bosch, autora; Eugènia Broggi, editora
i Josep M. Fonalleras, presentador.

Mar Bosch s'inspira en un contrast, la lectura d'un llibre antic que narra la duresa de l'hospital psiquiàtric londinenc Santa Maria de Betlem: “Les respiracions dolces, dels nens d'educació infantil que estaven al meu càrrec, mentre dormien i jo llegia.” Imaginació i estil desbordants, lliures, per a una història entre naïf i sinistra que atrapa i sorprèn.
Lluís Llort, publicat en el l diari El Punt-Avui  26.01.13 Foto: ACN

Més informació a 
NUVOL
 http://www.nuvol.com/critica/bedlam-o-la-ciutat-dels-perduts/


 L'ARA

http://www.ara.cat/llegim/Mar_Bosch_Oliveras-Empuries_0_853114843.html

EL DIARI DE GIRONA

http://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/01/25/venda-novella-del-premi-casero/601179.html 

ABC, agencies

http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=1339356

VILAWEB

http://www.vilaweb.cat/acn/cultura/4077161/20130124/mar-bosch-oliveras-presenta-bedlam-novella-aire-naif-infantil-sinistre-bestia.html

ACN

http://www.acn.cat/acn/700120/Cultura/fotografia/Mar-Bosch-Bedlam-novel.la-Premi-Just-Casero.html

3/24

http://www.324.cat/noticia/2040297/girones/Mar-Bosch-Oliveras-presenta-Bedlam-una-novella-amb-un-aire-naif-i-infantil-pero-tambe-sinistre-i-bestia  

Presentació de Bedlam a l'Escala llibreria Vitel·la 18.05.13
http://www.canal10.cat/media-gallery/mediaitem/10090-presentacio-del-llibre-bedlam

Andreu Martín, amb els llibreters gironins

El prolífic escriptor barceloní Andreu Martín va presentar ahir la seva última novel·la policíaca, Societat Negra (RBA), guardonada amb el V Premi Crims de Tinta, a un grup de llibreters de les comarques gironines, en un dinar celebrat al Casino de Girona, a càrrec del restaurant Divinum. L'autor narra una trepidant història sobre el desembarcament de les tríades xineses a Barcelona. Martín també prepara com a guionista una nova versió de Diego Valor amb el dibuixant Enrique Ventura.
Xavi Castillón, publicat en el Punt el 18.01.13.

La poeta cubana Carilda Oliver protagonitza el sisè festival d´art Pepe Sales de Girona

La festa de clausura tindrà lloc el dimarts 29 de gener al Centre La Mercè, amb més de 50 artistes participants
La poeta cubana Carilda Oliver serà la protagonista de la sisena edició del festival independent d'art Pepe Sales de Girona, que es va presentar ahir. La cita, que se celebrarà entre el 23 de gener i l'1 de febrer, abraça totes les arts escèniques i els artistes que hi col·laboren oferiran obres inspirades en l'obra i vida d'Oliver.

El programa inclou a més obres on participen artistes com Pep Cruz, Marcel Tomàs, Sanjosex, Jaume Pla o Pedro Marín i s'ha fet una mostra de curtmetratges inspirats en la vida i obra de l'autora cubana que han realitzat directors com Isaki Lacuesta o Albert Serra.
Una de les organitzadores, Consol Ribas, del restaurant La Penyora, va explicar que Carilda ha donat a Cuba "uns anys dedicats a l'obra literària, social i sexual de les dones". "Els ha donat rebel·lia i els ha donat glamur i escàndol en un país on els escàndols estaven prohibits i això significa fantasia", va afegir.
El també organitzador Lluís Llamas va explicar que aquest és un festival que "no es pot massificar de cap manera", tot i que sí que espera que els artistes que hi participen puguin portar les seves propostes fora de Girona. Aquest festival independent d'art és una realització de l'Associació La Penyora Cultura i compta amb la participació de més d'un centenar de persones entre artistes col·laboradors i organitzadors que treballen de forma voluntària.
El festival dóna a conèixer "fets culturals lliures de condicionaments estipulats per la indústria i el mercat majoritaris", afirmen els organitzadors. Altres artistes del cartell de la nova edició Ariana Puello, Antonio Piedra i Pep Camps.
La inauguració tindrà lloc el 23 de gener al Centre Cultural La Mercè amb un vernissatge i poesia. Aquí serà visitable l'exposició de pintura La sensualitat i la musa o diàleg de la seducció i la instal·lació Un pati de l'Havana. El programa inclou conferències, gastronomia, cinema i música.
El dijous 24 de gener (19h) La Mercè acollirà un cicle de conferències. Carilda Oliver Labra és el títol de la conferència a càrrec d'Antonio Piedra, director de la Fundación Jorge Guillén, escriptor, crític literari, amic personal de Carilda Oliver Labra, biògraf i estudiós de la seva obra.
La independècia de Cuba i el nacionalisme català és la conferència a càrrec de Lluís Costa i Fernandez, doctor en Història i professor de la UdG. Estudiós de l'evolució política, social i cultural de Cuba i la seva influència al Principat: relaciona el nacionalisme cubà del segle XIX amb la consolidació del catalanisme polític.
Lectura de poemes
El divendres 25 (19.30h), el restaurant La Penyora acollirà una sessió de gastronomia i poesia amb L'aportació catalano - cubana al còctel (La cuina dels licors), a càrrec de la periodista Rosa Gil. També una demostració i degustació de còctels tradicionals a Cuba, a càrrec de la prestigiosa coctelera cubana, Sairis Hidalgo, i una sessió de música lounge a càrrec de Dj Tiburón.
També hi haurà una tertúli-debat sobre les aportacions i influència dels catalans en el teixit productiu i agrari de l'illa i la seva repercussió en la gastronomia: les primeres plantacions de cafè i de canya de sucre, les destil·leries industrials o la personalitat en la combinació dels licors.
La mostra de cinema tindrà lloc el dilluns 28 (20h) al cinema Truffaut, mentre que el dimarts 29 (20h) es celebrarà a l'Auditori del Centre La Mercè un espectacle musical en directe que serà la festa de cloenda del Pepe Sales i que inclourà més de 50 artistes que interpretaran temes inspirats en l'obra de la poetessa. Entre altres, hi participaran Praga (rock alternatiu), Josep Bassal (violoncel) i Veronica Morales (poesia), Jordi Pau (poesia) i Quito Pau (música), Jordi Corominas (poesia), Calvari (cançó), Marcel Tomàs i Andrea Zayas: Escuchar para ver (teatre), Nice one, Prince Osito (hip-hop), Doctor Matanzas, Ernesto Jova (hip-hop).
Diari de Girona 16.01.13 Foto: Aniol Resclosa.

Un centenar d'artistes es “desordenen” per Carilda
La Penyora dedica el 6è Festival Pepe Sales, del 23 de gener a l'1 de febrer, a la gran poeta cubana Carilda Oliver, defensora de la sensualitat i dels drets de la dona
 “Carilda Oliver és una dona que ha donat moltes coses a Cuba: bellesa, rebel·lia, cultura, glamur i també escàndol, que en el seu cas vol dir fantasia, perquè tothom parla de la seva trobada apassionada amb el caçador Hemingway, que ella ha desmentit, o del que passa a casa seva, sense haver-hi entrat mai”, afirma Consol Ribas, codirectora amb Lluís Llamas de l'associació La Penyora Cultura i del Festival d'Art Independent Pepe Sales, que tindrà lloc a Girona del 23 de gener a l'1 de febrer i que estarà dedicat en la seva 6a edició a tota una il·lustre desconeguda en aquesta banda de l'Atlàntic, la gran poeta cubana Carilda Oliver Labra (Matanzas, 1922), guardonada amb els premis nacionals cubans de poesia i de literatura i autora del poema Me desordeno, amor, me desordeno, una oda a la seducció que s'ha convertit en bandera d'aquesta gran defensora “de la sensualitat, la sexualitat i els drets de les dones”.
LLegir més ... (El Punt-Avui)
  http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/610835-un-centenar-dartistes-es-desordenen-per-carilda.html
* A la Llibreria 22, tenim llibres de CARILDA OLIVER.

Rius presenta ‘Amor a la carta' a la 22

El mestre i periodista Xavier Rius, col·laborador d'aquest diari, va presentar ahir al vespre a la Llibreria 22 de Girona la seva novel·la titulada Amor a la carta, que narra una història d'amor ambientada a l'Hospitalet de Llobregat de fa uns anys. A l'acte de presentació hi van participar Saïd El Kadaoui i Iolanda Pineda.

Publicat en el Punt- Avui el 12.01.13 Foto: Lluís Serrat

Portades de llibres 2012

Portades de llibres que han aparagut cada dia per donar el bon dia a la gent que està en el Facebock de la Llibreria 22.

Gent llegint. I part (2012)

La fi de les llibreries?

Avui tanca la representativa llibreria Catalònia en no poder sobreviure a la crisi, que també té en el punt de mira les no menys importants Robafaves i Proa Espais.

L a crisi econòmica que mirem de superar s'està acarnissant amb un sector que alguns consideren no vital: la cultura. Potser no és estrictament vital, fisiològica, però sí que és indispensable. Les arts, el raciocini, són el que ens atorga una presumpta categoria superior entre les espècies animals.

La llibreria Catalònia tanca avui, per sempre. Robafaves està en coma, negociant una nova oportunitat, una darrera descàrrega de desfibril·lador. Diuen que aviat també podria tancar Proa Espais. Un desastre. Amb tant de nom i de recorregut, són les primeres a tancar, però res garanteix que siguin les últimes.
Miquel Colomer, director de Catalònia, declara: “La llibreria tanca per al públic general, però no definitivament fins a finals de gener. Ens hem vist obligats a tancar, però ho farem de manera ordenada, sense deixar ningú penjat; per això estarem oberts per a canvis de regals de Reis, per a clients que tinguin vals o saldos positius en el compte.” Com ell mateix escriu en el comunicat que es pot llegir al web, “després de més de 88 anys de l'obertura i amb 82 anys d'activitat a la ronda de Sant Pere, 3; després d'haver superat una Guerra Civil, un incendi devastador i un conflicte immobiliari, la llibreria Catalònia de Barcelona, tanca”.
Colomer hi afegeix: “Des de fa quatre anys les vendes han anat baixant, però fa uns mesos que la situació s'ha fet tan insostenible que hem decidit tancar abans que la situació no sigui encara pitjor. Vam intentar fer alguna mena d'ampliació de capital, però la resta de socis, la majoria també llibreters com Robafaves, estan en una situació igual de crítica i no ha estat possible.”
Precisament aquesta altra llibreria històrica, la Robafaves de Mataró, continua en estat crític. Després de la crida desesperada –que no va resultar prou efectiva– que es va fer abans de l'estiu per recollir 250.000 euros per la via del micromecenatge, la llibreria es manté oberta: “Estem aguantant numantinament”, diu el gerent, Esteve Guardiola. “La situació personal és duríssima per a tots els que encara treballem aquí, que fa cinc mesos i mig que no cobrem. Sempre hem mirat de viure del que generem, perquè les subvencions que rebem són tan minses que no ens en podem refiar. Aquesta crisi està sent devastadora, una catàstrofe per a tot el sector cultural.” Afortunadament, però, Guardiola hi afegeix: “S'ha obert una via per mirar d'aguantar; és un procés complex però que de moment sembla que camina bé; el farem públic quan ho tinguem assegurat; ara no podem avançar cap dada ni cap data perquè se'ns demana discreció.”
Robafaves ha fet sempre una tasca molt important en favor de la cultura, reconeguda amb guardons com ara la Creu de Sant Jordi, el Llibreter de l'Any, el Llibreter Més Destacat en la Promoció del Llibre Català, Premio Nacional a la Mejor Labor de Difusión Cultural, Premio Nacional de Literatura Infantil...
Tot i que el tancament de Catalònia ja és un fet, i molt greu, no hauríem de permetre que provoqui un efecte dominó que ens obligui a assistir a la fi de les llibreries, com en una novel·la apocalíptica de Ray Bradbury.

Proa Espais s'aguanta per un fil

El 1991 es va inaugurar, a l'antiga seu d'Enciclopèdia Catalana, al carrer Diputació, la llibreria generalista especialitzada en llibres en llengua catalana Proa Espais. El 1998 es va crear el web Llibres.cat, que ha esdevingut un portal de referència. Des del 2005, gestionada per Fundació Enciclopèdia Catalana i amb seu al carrer de Rosselló, 212, Proa Espais
va iniciar una nova etapa com a llibreria i va ampliar l'activitat obrint un espai cultural per a tota mena d'actes.
Tot i això podria tenir els dies comptats perquè fa més d'un any que es mira d'alleugerir l'estructura de negoci (en la venda de llibres en català, però, ocupen un bon lloc al mercat), amb unes alternatives que, de moment, no arriben a bon port. Albert Pèlach, director general d'Enciclopèdia Catalana, només vol confirmar que “s'està valorant un canvi de local” i demana un temps de marge per fer pública la decisió que es prengui, tot i que admet que “hi ha mala peça al teler”.
Lluís Llort, publicat en el Punt-Avui 08.01.13