El nou premi Quim Masó se sabrà a l'abril

22 produccions aspiren als 30.000 euros de la 6a edició del guardó gironí.
Un total de 22 projectes s'han presentat a la sisena edició del premi Quim Masó per a muntatges teatrals, que ja ha tancat el termini de presentació. Els projectes aspiren als 30.000 euros en metàl·lic que s'hauran d'utilitzar per finançar la producció i que no poden representar més del 50% del pressupost total. Aquesta setmana, els membres del jurat del premi han començat a fer les valoracions, i el veredicte es farà públic al llarg del mes d'abril, en el decurs d'un acte organitzat expressament.

La majoria dels membres del jurat del premi han canviat respecte a altres edicions. Àlex Rigola, Begoña Barrena, Toni Casares, Pere Puig i Salvador Sunyer, a més de Guillem Terribas com a secretari, formaven el jurat anterior. D'aquests, només Puig (director teatral i director artístic de la sala La Planeta) i Terribas (Llibreria 22) es mantenen, i la resta de membres han estat substituïts per Sergi Belbel (director del TNC), Ramon Simó (director del festival Grec), Andreu Gomila (crític teatral), Jordi Casanovas (dramaturg i director teatral) i Josep Domènech (productor, Bitò Produccions).
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 12.02.12.

El ‘Boss' ja és com de casa

El llibre ‘Bruce Springsteen en España' es presenta avui a la Llibreria 22.
El 18 de març, Bruce Springsteen i The E Street Band començaran una nova gira, a Atlanta, que farà la seva primera parada al continent europeu el 13 de maig a Sevilla. En pocs llocs, fora dels Estats Units, el Boss fa habitualment tants concerts com a l'Estat espanyol, on en aquesta gira també visitarà Las Palmas (15 de maig), l'estadi olímpic de Barcelona (17 i 18 de maig), Sant Sebastià (2 de juny) i Madrid (17 de juny). Això només s'explica per la llarga i intensa relació que Springsteen ha tingut amb els seus seguidors a l'Estat, i especialment a Catalunya: una relació ben descrita i argumentada en el llibre Bruce Springsteen en España (Quarentena Ediciones), dels periodistes Jordi Bianciotto i Mar Cortés, que es presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h). La presentació serà a càrrec de Jordi Tardà.

El llibre repassa totes les gires que Springsteen ha portat a terme a l'Estat espanyol des de la seva primera visita, el 21 d'abril de 1981, en plena gira de The river, un disc fonamental en la seva trajectòria però que encara no li garantia en aquells moments les audiències massives de les gires posteriors. En total, Springsteen ha ofert fins ara uns 40 concerts a l'Estat espanyol, 17 dels quals a Catalunya.

Jordi Bianciotto i Mar Cortés, coautors també amb Josep Antoni Vilar del llibre El fenomen Springsteen (Parlen els fans catalans), demostren en aquest nou llibre que “és possible tenir una relació apassionada i alhora mantenir el criteri” amb un personatge com Springsteen. El llibre ha estat fruit d'un gran treball de documentació que inclou totes les entrades, els repertoris i altres detalls dels concerts, gràcies en bona part a la col·laboració de Salvador Trepat, tota una eminència springsteniana i editor de Point Blank Magazine. “Ens ha costat tant reunir el material com escriure el llibre”, diu Bianciotto, que també parla d'aquest volum com “un homenatge al periodisme clàssic”. De fet, el volum s'obre parlant sobre les arrels del fenomen Springsteen en la premsa espanyola, des del primer article que li van dedicar a l'Estat, signat per Constantino Romero i publicat el 1973 a Diario Femenino. També hi ha referències al primer article de fons sobre el músic, publicat per Ignacio Julià a la revista Star, i a una campanya de signatures que es va promoure entre els periodistes musicals de l'època perquè Springsteen actués per primera vegada a l'Estat, un somni que va complir Gay Mercader. Els autors fan una única incursió fora del territori estatal: el famós concert de Montpeller, del 1985, “ple de catalans i bascos”, en l'única gran gira, la de Born in the USA, que no va traspassar els Pirineus.

I per què hi ha aquesta intensa relació entre Springsteen i l'Estat espanyol? “Hi ha coses difícilment explicables: ell funciona molt bé aquí i en altres països tan diferents com ara Suècia i Itàlia, però no tant, per exemple, a l'Estat francès. Quina lògica té això? No ho sabem. Però és clar que aquí ha funcionat molt bé el seu missatge d'‘autenticitat': la gent se'l creu.”
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 29.02.12

El valent testimoni d'un malalt bipolar

Carles Brunet va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la novel·la Historia de un bipolar (Todo había sido un sueño), basada en la seva dura experiència com a alcohòlic bipolar, que el va portar a la presó, al manicomi i a les portes de la mort. Membres de l'Associació de Bipolars li van agrair el seu valent testimoni literari i vital.
Xavier Castillon, text i fotos. Publicat en el Punt-Avui 22.02.12
http://www.youtube.com/watch?v=xKSTzFm6Yjs
http://www.youtube.com/watch?v=KDt9NkYpvD0&feature=related

´En la medicina que practico, a vegades el diagnòstic final és l´autòpsia´

Dr. Rafael Masià, Dr. Jaume Ollé i Josep M. Fonalleras
presentant el llibre.

Jaume E. Ollé (Barcelona 1943) va presentar dimecres a la Llibreria 22 el seu llibre Crónicas de un médico en el mundo. Ollé tenia un còmode càrrec mèdic a la Generalitat i el 1986 el va deixar per anar a ajudar a Haití. Des de llavors ja no ha parat, i ha estat a tots els països amb situació sanitària i mèdica precària

Doctor: deixar-ho tot i aprofitar les vacances per anar a treballar, i gratis, és una patologia greu?
Si la feina que fas t'agrada, també són vacances. No és cap patologia. Però bé, ara ja fa trenta anys d'allò, i visc d'això, no treballo gratis, és clar.
És un metge rastaflauta?Una mica indignat sí que ho estic. Però em poso la indignació a l'esquena. Un metge emprenyat és menys efectiu.
Pero segur que troba qui se'l mira amb condescendència: "Aquest burro podria viure com un rei, i mira'l"
Potser sí, però jo em diverteixo. Si fent el que m'agrada aporto ni que sigui un gra de sorra per ajudar algú, perquè algú estigui una mica menys malament, doncs millor, no?
Hi ha massa metges acomodats?No, cadascú fa el que vol i cadascú tria per on va. Jo no critico res. Com en totes les professions, hi ha metges que volen guanyar diners. I també hi ha metges que fan el que faig jo, me n'he trobat molts. No es pot pretendre que algú canviï les seves prioritats per les d'un altre.
Quines animalades ha vist, per aquests móns?El metge és gairebé un déu i la població està convençuda que no té dret a res. Això provoca que sovint els metges que hi ha facin grans bestieses, ja que se saben totalment impunes.
I arriba un metge europeu. Què fa?Intentes lluitar contra això, però com que al mateix temps ets un foraster... L'equilibri és molt difícil, ja que tampoc no et pots emprenyar gaire amb els metges d'allà, perquè et fotran fora. És dur d'empassar, tot això.
És que encara no ha entès que els pobres no tenen dret a la salut?No ho he entès, no. Aquest dret el tenim tots, el que passa és que ells no se n'han assabentat, perquè mai han tingut dret a res. Se'ls ha de transmetre que això no ha de ser així. Però és difícil, la seva vida sempre ha sigut igual. A l'Àfrica molts països gasten deu vegades més en armes que en sanitat. A poc a poc es va avançant, potser més lentament del que convé.
Aquí anem a menys. Els polítics han interpretat al revés això d'anar igualant el tercer món i el primer?(Riu) Per més retallades que hi hagi, la medicina d'aquí no té res a veure amb la que practico jo. Aquí en l'aspecte científic i tècnic anem a més, és una medicina de marcians, comparada amb la que faig jo: toco la panxa i si trobo alguna cosa la trobo. A vegades el diagnòstic final és l'autòpsia.
S'ha hagut de discutir mai amb el bruixot?I tant, perquè sovint el malalt arriba quan ja ha passat per totes les medicines tradicionals, que li han tret tots els diners i no l'han curat.
Aquí també hi ha bruixots?D'un altre tipus, però també. Miri tot aquest tipus de medicines alternatives que proliferen.
Publicat en el Diari de Girona el 16.02.12 per ALBERT SOLER.

LLIBRES, LLIBRERIES, LLIBRETERS

Des de la petita columna d'un diari local de la petita conurbació de Girona, també es pot especular sobre la fi dels llibres, de les llibreries i dels llibreters. No pas per assenyalar o molestar ningú, ni com a exercici d'exaltació del pessimisme corporatiu, ni tan solament com a flagel·lació i autocomplaença en temps de crisi (espiritual); es pot parlar de la fi dels llibres, de les llibreries i dels llibreters perquè ja no només és possible que passi en temps futur: és probable que passi en temps present. A Girona, el parc de llibreries s'aprima. Les noves generacions no llegeixen més enllà del que és obligat a l'escola.

Contra les tres llibreries noves i especialitzades aparegudes darrerament (Ulyssus, 1997; Sepharad, 2000; i la Llibreria Religiosa Diocesana, 2004), han desaparegut quatre llibreries clàssiques i farcides de llibres (la Llibreria, 1994-2008; Pla Dalmau, 1904-2009; la Llibreteria (2007-2010); i la Bayer (1887-2011). No es llegeix; molta gent no llegeix res. La indústria aixecada a l'entorn de l'anomenada societat del lleure ha diversificat els gustos dels ciutadans: videojocs, viatges a baix cost arreu, smartphones, xarxes socials..., i els clàssics: esports, cinema i lectura. A més a més, la irrupció i intrusió creixent, des de fa 3 anys, de les tabletes de lectura digital, està obrint un nou front.

Treballant en el negoci del llibre hi ha ara mateix a Girona, a més dels tres establiments nous esmentats, 7 llibreries que podem anomenar "històriques", una cooperativa (Abacus, des del 2000) i uns grans magatzems (Hipercor). La més antiga (també de Catalunya) és can Geli (des de 1879). La segueixen: l'Empúries (1956-); Les Voltes (1963-); la 22 (1978-); la Corunya (1980-); la de la Generalitat (1991-) i la Carlemany (1993). Hi ha també quioscs-llibreria, és clar, però amb un volum de llibres molt menor.

Tot aquest volum de llibres i llibreries pot acabar engolit en un tres i no res. Si la flama es manté viva encara a Girona és per la fusta dels llibreters. Cal celebrar la joia d'haver gaudit i de gaudir d'uns llibreters de primeríssima fila: Feliu Matamala; Pere Rodeja; Pla Dalmau, Guillem Terribas; Felip Ortega; Carme Ferrer; Marta Latorre; Isabel Pla...

La dimensió ciutadana d'aquests llibreters és tanta que Pla Dalmau (des de 2006), Pere Rodeja (des del 13-II-2012) i Feliu Matamala (des del 13-II-2012) tenen carrers dedicats a Girona.

Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona 14.02.12

Pastisseria onírica

El pare de Rafel Nadal ensenyava als seus fills “el nom dels arbres, dels pobles i de les ermites”. Ho explica en un dels fragments de Quan érem feliços, el recorregut per la seva infantesa i adolescència a través dels paisatges de Girona, la Fosca, el Collell i Aiguaviva. Aquest és un llibre important. Un llibre que està assentat sobre dos eixos: el territorial i el que en podríem dir emotiu. Tot es fonamenta en el nom de les coses, aquell gust antic (ara ja n'hem de dir antic, vés) per descriure cada un dels accidents que ens acompanyen al llarg de la vida. I dic accidents en contraposició a substància, com volia Aristòtil. Els accidents són variables i no afecten l'essència, però alhora n'hi ha de permanents, que l'acaben modificant. Parlo dels arbres, dels pobles, de les ermites, de les plantes i les flors, dels menjars, dels pastissos i les conserves, dels racons, dels horts, les platges i els marges. Nadal hi dansa, amb aquests accidents, amb el territori on habiten, i descobreix que és gràcies al detall, a la lenta exposició dels seus noms, que pot recrear la substància, el material de què està feta la seva persona, de què estan fets els seus somnis. Tot comença justament en el somni d'una pastisseria sense temps ni espai, un locus amoenus, un escenari harmònic on és possible la presència de la meravella, és a dir, de l'observador extasiat davant la idea d'un tot que té sentit; tota la varietat imaginada de la rebosteria que genera no pas aquella “memòria voluntària, la memòria de la intel·ligència” que deia Proust, no pas “el llenç escapçat del pavelló que donava al jardí... tallat al bell mig de tenebres indistintes”, sinó l'exuberància completa de “l'edifici immens del record”. Aquesta pastisseria onírica de Rafel Nadal és semblant, en el seu ús narratiu, a la famosa magdalena del francès, que fa néixer un univers que pren “forma i solidesa” no pas a causa de la voluntat sinó de l'esclat. Nadal basteix aquesta construcció a base de retalls, de fragments, de moments que s'instal·len en un lloc concret, que s'hi insereixen, i que esdevenen emotius, emocionants, quan són el motor d'una idea narrativa. Invoca un món que ja no existeix i el refà amb la fixació pel detall, pel nom de les coses. Tal com va aprendre del seu pare en els viatges on cada cosa tenia el seu nom.

Josep M. Fonalleras, a la seva columna Un sofà a la riba a El Punt-Avui 10.02.12

L'art és en el detall

Rafel Nadal presenta a Girona ‘Quan érem feliços', elogiat com “un llibre poderós”, envoltat de la família i reivindicant la generació dels seus pares.

Podien haver començat, com Tolstoi el seu Anna Karènina, dient que totes les famílies felices s'assemblen, però totes són dissortades a la seva manera, però ningú no va caure en la temptació de buscar una referència tan òbvia, encara que Quan érem feliços acaba amb una mort que clausura una certa benaurança i que, ben mirat, Tolstoi va aparèixer durant la presentació del llibre, igual que Gorki, Pérec o Llull, i Proust sobretot, la magdalena del qual plana centuplicada pels taulells celestials de la pastisseria on Rafel Nadal, al primer capítol del llibre, explica que de petit somiava haver quedat tancat una nit de la qual emergeixen les quasi quatre-centes pàgines que segueixen. Perquè “la cerimònia del detall”, com va dir Josep M. Fonalleras, “la valentia emocional” d'un llibre que, segons Antoni Pladevall, “primer embolcalla, després t'arrossega i al final et sotmet”, és la gran troballa del debut literari del periodista Rafel Nadal que van coincidir a subratllar, ahir, durant la presentació del Premi Pla a Girona, tots els qui en van parlar. El més entusiasta va ser Pladevall, membre del jurat del premi, en afirmar, rotund, que Quan érem feliços és “una excel·lent primera incursió literària d'un periodista colossal”. Igual que l'editora Ester Pujol, que havia assegurat que “estem davant un llibre molt important”, Pladevall va remarcar que “el retrat social que dibuixa Nadal de la Girona de la postguerra a través del prisma d'una família de la petita burgesia de províncies és extrapolable a qualsevol altra ciutat i família de la mateixa època”, i que l'interès del relat, doncs, no prové de la morbositat per la intimitat d'unes persones molt significades de Girona, sinó de la seva capacitat d'elevar-se per mitjà d'un “enorme exercici de sinceritat, de confessió crua i nua”, carregada, però, d'una emotivitat que fa del llibre “un text narratiu molt intens”.
Però aquest “escriptoràs”, aquest “escriptor de raça”, aquest “excel·lent constructor d'atmosferes”, l'starring, com va referir-s'hi el llibreter Guillem Terribas, o simplement “en Rafa”, per als íntims, va tenir uns inicis literaris força més dubitatius, com va assenyalar amb humor el seu cunyat Josep M. Fonalleras, que recordava el primer text que va donar-li a llegir, fa molts anys i en castellà, i que vagament evocava una avinguda de plàtans amb un deliqüescent “Recuerdo que...”. Quan va llegir, però, Quan érem feliços, Fonalleras va haver de concedir que aquell “recuerdo que...” amb què martiritzaven Nadal fent broma en les reunions familiars “s'havia convertit en un llibre poderós”. Entre la ficció i la no-ficció, va escollir la solució millor, segons Fonalleras: “la construcció d'una veu narrativa”, perquè “allò que defineix la literatura és la posició moral d'un narrador”.
La presentació de Quan érem feliços, amb els pares a primera fila i tots els germans al voltant, va ser un acte de rememoració, però també de restitució, com va reivindicar-ho el mateix Rafel Nadal en subratllar que el llibre és un homenatge, a través dels seus pares, que “van anteposar la llibertat dels fills a les seves conviccions”, a una generació que “van haver de sortir-se'n enmig de dues guerres mundials i una guerra civil, que van pencar com animals, que es van treure el menjar de la boca per donar-lo als fills i que, quan nosaltres vam ser grans, van quedar allà, en un racó, mentre amb arrogància encara els volíem explicar la història del que ells havien viscut”.
Eva Vázquez, publicat en El Pun-Avui 10.02.12 Foto: Lluís Serrat.

Homenatgen el mestre Salomó Marquès a la UdG

Ahir es va presentar a la Facultat d'Educació un llibre sobre el pedagog El 2006 va rebre el premi Mestres 68.

Xavier Besalú, Món Marquès, Anna Pagans,
Josep Callis i Anna M. Geli. Foto: Lluís Serrat.

La rectora de la UdG, Anna M. Geli; l'exalcaldessa de Girona Anna Pagans; el doctor Xavier Besalú, i el president del premi Mestres 68, Josep Callís, van participar ahir en la presentació d'un llibre biogràfic sobre el pedagog de la UdG Salomó Marquès, escrit per Xavier Besalú.
Es tracta d'una aproximació biogràfica del conegut professor amb motiu del premi Mestres 68, que Marquès va rebre el 2006.
La presentació va omplir la sala d'actes de la Facultat d'Educació i Psicologia, i va consistir en una aproximació a la vida i la personalitat de Marquès exposada per Pagans; una aproximació al llibre per part del seu autor, Xavier Besalú, i una referència al premi Mestres 68 per part del seu president, Josep Callís.
L'exalcaldessa de Girona va fer un repàs de la trajectòria de Salomó Marquès, conegut per gairebé tothom com a Mon. Des de la infància, fins al pas pel seminari, la implicació amb la transformació del món educatiu, amb la UdG, amb l'escoltisme, les persones que li han servit de referent (com per exemple Josep Pallach i Modest Prats), etc.
Pagans, i posteriorment Besalú i Callís, van fer referència als pilars bàsics des dels quals el pedagog ha desenvolupat la seva vida: “En Mon ha estat cisellat per l'escoltisme i els seus tres eixos clàssics: país, fe i educació”, va dir l'autor del llibre. Besalú també va fer referència a les seves facetes en l'educació: “De gestió, on ha fet de tot; de docència i d'investigació.” Va afegir que l'obra “no és una biografia autoritzada, sinó una aproximació biogràfica còmplice, que és molt més que una simple autorització”. Va concloure que “no és una biografia crítica, però sí rigorosa”, i que tot i ser un encàrrec el considera el seu llibre “més personal”. L'homenatjat va agrair tots els compliments i va reiterar que el premi que li van donar el va sorprendre perquè el guardonaven “per no haver fet res d'extraordinari”. Va repartir els mèrits que se li atribuïen a la gent que ha compartit la seva tasca professional. La rectora de la UdG va dir que Marquès “és un exemple de mestre humanista”, i el va assenyalar com un dels referents per als professionals de l'educació.
Jordi Nadal, publicat en El Pun-Avui el 10.02.12 Foto: Lluís Serrat.

Narcís Comadira: "Retallar en ensenyament és retallar el futur del país"

Saviesa Narcís Comadira (Girona, 1942) dedica 'Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra' (Empúries) a la poesia i el llenguatge.
Al seu estudi conviu un caos organitzat de pinzells, olis, pigments, pots i draps, amb els seus quadres. Aquest savi d'aspecte jove acaba de fer 70 anys i observa, amb mirada intel·ligent i un subtil punt d'ironia, el món que ens ha tocat viure. "Penso que sóc un vell, això ja està. El meu pare va morir just abans de fer-ne 60. Jo ja visc una mica de propina. Hauria de fer exercici i no en faig", reflexiona en veu alta.
Què s'està perdent qui no llegeix poesia?
Una commoció forta a l'ànima i una manera de contactar amb la realitat d'una manera especial, que no és la de l'explicació racional i científica. La poesia és sovint més reveladora perquè fa servir el llenguatge sota una pressió potent, carregada d'energia, que pot provocar explosions interiors que impacten i trasbalsen.
Em pensava que les paraules alades eren paraules boniques.
Jo també, però no. Alades ve de les fletxes que duien plomes darrere, paraules com fletxes, dirigides a impactar en l'oient, intencionadament dirigides.
Un títol molt adequat, intenció és el que hi ha en aquest recull de textos.
Utilitzo la paraula per dir coses serioses, la paraula literària, la que va fer servir Homer amb aquesta intenció.
Es pot fer alguna cosa contra la banalització?
Em sembla que no gaire res, desgraciadament. Sóc bastant pessimista. El nivell de tot ha baixat molt i està imperant la mediocritat. Els que manen i tenen poder de decisió només busquen l'audiència, l'èxit. Fins i tot, en les coses que paguem entre tots, amb diner públic, només busquen la rendibilitat.
Ho expliques al text Aprendre de lletra .
Sí. L'ensenyament sempre és rendible a llarg termini. Però es busca la rendibilitat immediata, i no. Retallar les despeses d'ensenyament és retallar el futur del país. Aquí s'ha d'educar la gent molt bé, no per fer negocis, sinó per fer persones senceres que tinguin consciència crítica, i cada dia en falta més.
Vols dir que hi ha una manca de criteri?
La gent s'ho empassa tot. Si surt al Twitter o al Facebook, s'ho creu. A la Viquipèdia he vist coses errònies. Ningú contrasta la informació, l'autoritat s'ha perdut. Internet s'ha convertit en un mercat persa, hi ha tant de tot que, si no saps el que busques i de qui refiar-te, vas perdut.
Carles Capdevila proposava en un editorial enregistrar vídeos tutorials amb lliçons de gent referencial.
S'hauria de fer! No sé què fan aquests de les conselleries de Cultura i d'Ensenyament! Per començar, hi hauria d'haver una col·lecció nacional de llibres ben feta, amb tots els escriptors importants del país i, paral·lelament, online . I unes biografies contrastades, segures, no una per aquí i l'altra per allà. Sense abaixar el nivell, perquè els nens no són pas tontos, i els joves tampoc. Si els hi dónes les coses ben fetes ja hi entraran. Potser no ho entendran tot i diran "Ostres, quin pal!", però alguna cosa quedarà. És més important això que gastar-se els diners en altres tonteries.
Al llibre parles de Dante, Verdaguer, Carner... Com vas entrar a la poesia?
A la poesia catalana vaig entrar-hi a través de l'escoltisme, als dotze anys. Mentre als hermanos Maristes només tocàvem poesia castellana, no n'hi havia pas d'altra!, als focs de camp recitàvem Maragall, allò de "I en les albes la gran bellugadissa de les fulles d'acer que el vent eriça". Gràcies a l'escoltisme vaig fer un batxillerat poètic paral·lel a l'oficial de la immersió castellana.
Hi ha qui diu: "La inmersión catalana es fatal para nuestros hijos".
S'equivoquen! Els fa ràbia la diferència. Però ignorar autors importants i boníssims, una bèstia com Llull al segle XIV, un poetàs com Ausiàs March, i Jordi de Sant Jordi i Roís de Corella, o el Tirant lo blanc , poc ho tenen en altres països! Machado ja ho va formular: "Despre- cian cuanto ignoran" .
Com veus la nostra llengua avui?
Ens falta una mica d'autoestima. Hem anat abaixat la guàrdia en moltes coses. Mai s'havien publicat tants llibres en català, però no sé qui els llegeix. Te'ls has mirat? Són il·legibles. És fer un trist favor a la literatura catalana. La gent es confon pensant que perquè un llibre surti publicat és bo. S'editen moltes porqueries.
Les editorials haurien de ser més selectives?
I editar molt menys! Van a buscar un èxit, un bestseller . Si està de moda la novel·la històrica, doncs, apa, tones de novel·les històriques, que no necessàriament han de ser dolentes ni desaconsellables si faciliten l'activitat lectora i imaginativa. Però crec en la literatura seriosa.
Quina és?

La que queda, la que educa i la que té una aspiració una mica més elevada: voler crear llenguatge, voler modificar la llengua col·loquial, voler ensenyar. M'agradaria que el país tornés agafar un to una mica superior.
Elisenda Roca, publicat al diari Ara.cat el 08.02.12 Foto en color: Jordi Pizarro

Almenys una revolució

“En Guillem no hi és? Això s'ha de suspendre ara mateix!”, ironitza en Manel Mesquita abans que comenci l'acte. Evidentment, fa broma. Una de les grandeses de la Llibreria 22 és que, encara que en Guillem Terribas no hi pugui ser perquè a última hora li ha sorgit un imprevist, l'esperit del mestre de cerimònies ronda les prestatgeries i sotja els racons, amatent als detalls perquè tot surti, una vegada més, bé. “Som aquí –anuncia l'editor Quim Curbet– per presentar un llibre que el mes de setembre passat tan sols era una idea.” Quatre mesos entre la primera proposta i la publicació final és un temps que qualsevol iniciat en el món editorial ha de considerar un rècord ben espectacular. Això és el que ha tardat en Sebas Parra a motivar i mobilitzar la seixantena d'autors que hem participat en la redacció d'Ensenyar, aprendre, salvar-se. Lan Daukaia, La Takaia, Swakwi Takaia, impulsat des de l'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador (AEPC-FA) i editat per Curbet Edicions. “En Sebas em va venir a veure –va revelar Curbet– perquè tenia molt clar que volia fer un llibre però sense tenir la més remota idea de com el volia fer. És dir, al revés del que sol passar: la gent et ve a trobar perquè ja té un llibre escrit i vol que el publiquis.” En Sebas, com sempre didàctic i pudorós a parts iguals, va agrair l'esforç de la logística de Can Curbet i va admetre que, efectivament, tot va començar en adonar-se que la celebració del vint-i-cinquè aniversari de l'agermanament entre Girona i la població nicaragüenca de Bluefields es mereixia alguna cosa més que les ressenyes oficials. “A Nicaragua van per la tercera revolució –va encoratjar els presents–: la primera va derrocar una dictadura, la segona va alfabetitzar el país i l'actual es proposa posar fi a la pobresa. I això que en els seus inicis, els sandinistes eren tan sols nou persones. Nosaltres, que som molts més, almenys hauríem de fer la nostra primera, de revolució.” Durant la presentació, va acompanyar Curbet i Parra la regidora d'ICV de l'Ajuntament de Girona Núria Terés, que en el mateix to combatiu va receptar “utopia i compromís contra el desencís”. Entre el públic, el filòsof Josep-Maria Terricabras, feliçment recuperat de l'accident, demostrant amb la seva implicació que, si has estat a punt de perdre alguna cosa més que la revolució, totes les que es presenten s'han de viure com si fossin la primera.
Xevi Sala, a la seva columna del Punt-Avui "La Galeria" del 09.02.12

Un llibre de l´Associació Carlos Fonseca fa un clam a favor de totes les llengües

L'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador ha publicat el llibre Ensenyar, aprendre, salvar-se. Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takaia. Un llarg títol en català i miskito que defineix l'essència de la publicació: ser una eina a favor de totes les llengües, especialment de les minoritàries, minorizades i en perill d'extinció, i del dret a l'alfabetització i l'educació de totes les persones sense distinció de cap tipus. El llibre, presentat ahir a la 22 de Girona, és també un al·legat contra la injustícia de l'analfabetisme.
Es tracta d'un llibre estructurat en dues parts. La primera la formen cinc articles d'Ignasi Vila, Carles Serra, Sebas Parra, Pep Aparicio i el mestre Orlando Pineda. La protecció de les llengües minorizades i l'alfabetització es relaciona aquí amb el cas concret de Nicaragua. La segona part és una espècie de "diccionari de butxaca" on una variada constel·lació d'autors de tota mena donen el seu punt de vista sobre paraules com: cooperació, pedagogia de l'amor, igualtat, llengua materna, participació, escola, poesia o dignitat.
Diari de Girona, 07.02.12. Foto: Marc Martí.

L'observador

Ricard Torquemada, Ramon Besa, José Sámano, Santiago Segurola, Toni Padilla, Rubén Uría o el malaurat David Colomer són alguns dels periodistes que han dignificat i dignifiquen aquesta professió des de l'àmbit del periodisme esportiu, tantes vegades injuriat –cal dir que, en ocasions, amb tota la raó del món. No res, però, que no passi en el periodisme generalista. Torquemada, deia, va presentar la setmana passada a la Llibreria 22 el llibre Fórmula Barça. Viatge a l'interior d'un equip que ha descobert l'eternitat (Cossetània), amb una introducció en l'acte a càrrec de l'escriptor Josep Maria Fonalleras. Desenganyem-nos: es tracta d'un llibre apte per a apassionats de l'esport, del futbol en particular i amb un extra d'interès per al culer més recalcitrant. Caldria, però, anar més enllà, perquè és d'aquells llibres que, si els llecs en la matèria i els aficionats que no siguin seguidors del Barça fan l'esforç d'entrar-hi i aconsegueixen fer les transposicions adequades, connecta l'esport amb aspectes importants de la vida.
Torquemada és barceloní (1971) i exjugador d'handbol; ocupava la posició de pivot –qui coneix l'esport sap que, per norma general, qui juga en aquesta posició, juntament amb la de porter, té un caràcter especial– i va coincidir en la seva trajectòria esportiva en les categories inferiors del Barça amb David Barrufet, del qual va estar un temps pensat que Barrufet era el malnom que li havien posat perquè era alt com un sant Pau. Torquemada, em consta, era un jugador estimat i respectat per companys i adversaris, i devia ser per això que a la presentació hi van assistir alguns dels qui van coincidir amb ell en la pràctica esportiva, jugadors de la seva generació, com ara un grandíssim central, David Joher, acompanyat de Jordi Vicens i Salvador Feliu, jugadors importants en la història de l'Handbol Bordils, o un altre bon pivot, com Dani Galindo (GEiEG). Torquemada ha estat al Marca, a l'Sport i, el 1996, es va incorporar a Catalunya Ràdio, on des del 2000 forma part de l'equip de La transmissió d'en Puyal i on el 2004 va ser nomenat cap de la secció d'esports, càrrec en què va apostar pel periodista gironí Marc Negre (Diari de Girona, El Punt) per conduir el Tot gira, el programa esportiu del cap de setmana en què, afortunadament i contra el què és habitual, hi ha més informació que crits, més professionals que bufanderos.
Explicava aquest periodista que ha estat un “observador privilegiat” d'una manera de fer, de com Guardiola –quan en parla és lluny de mitificar-lo o adular-lo de manera gratuïta, exercici habitual d'un munt de pelacanyes amb ploma, cosa que s'agraeix– ha trobat la fórmula per bastir un projecte que, pel bé del club, hauria de perdurar. “La fórmula –diu Torquemada– no garanteix l'èxit, però el que sí que garanteix són les condicions adequades per arribar-hi”. Les claus de per què Bojan no va triomfar al Barça i Pedro, sí, o per què sembla que té més possibilitats de fer-ho Isaac Cuenca que Deulofeu, per exemple, o per què Messi ha aconseguit aital nivell d'excel·lència, tal com ho va explicar Torquemada, tenen a veure amb un capteniment determinat davant les dificultats que se't plantegen, amb l'esperit de superació, amb tot un seguit de circumstàncies, però fonamentalment tenen a veure amb la formació, amb l'educació. Com en la vida.
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 06.02.12 Foto: Dani Chicano