Entrevista
Eloi Vila, guionista entre altres programes de El Convidat, va presentar dimarts a la Llibreria 22 Cartes des del front, que com el seu nom indica presenta en primera persona, a través de cartes dels soldats a les famílies, testimonis personals de la Guerra Civil
"Si me quieres escribir, ya sabes mi paradero: 3ª Brigada Mixta, primera línea de fuego". Així de fàcil?
Així de fàcil, sí, el servei postal estava molt ben organitzat. No perquè sí, sinó perquè es considerava bàsic que els soldats rebessin cartes perquè no s'enfonsés la moral de la tropa.
A qui pertany una carta?
Per mi, pertany a qui l'escriu, que és qui decideix què explica i a qui.
D'on ha tret vostè, doncs, aquests escrits tan personals?
Me'ls ha cedit la gent, les famílies. Per dues vies: primer una de contacte directe, estirant del fil. I després, en córrer la veu del projecte que feia, la gent m'anava oferint material. Tots tenim un cosí, un oncle o un avi, que sap que un altre té una capsa on guarda cartes.
Escrivien amb totes les vocals o eren com els joves de vint anys d'avui?
He, he, escrivien amb totes les lletres. I aprofitaven tot el paper. I quan dic tot vull dir sencer, sense deixar un espai.
I amb aquells encapçalaments i comiats com fets en sèrie?
Sí, fins i tot en cartes escrites en condicions tan adverses s'observa aquella formalitat que ja s'ha perdut. Però és que llavors la comunicació escrita era l'única possible. Fins i tot per als que no sabien escriure, a cada companyia n'hi havia amb la funció d'escriure per ells.
Imagina tot el que s'ha perdut?
Milers d'històries. Perquè l'important no és el valor de la carta en si, sinó les històries que hi ha darrere. Històries que s'han perdut perquè molta gent va callar quan va tornar, per por a la repressió.
Què escriu un home que sap que pot morir al cap d'unes hores?
Ningú pensa que pot morir. O quasi ningú. Hi ha el cas d'unes cartes que un condemnat a mort va escriure a cada fill i a la dona per acomiadar-se, i van ser trobades a sota el matalàs de la cel·la. El fill encara plora quan ho explica.
Ajuda més rebre una carta o enviar-la?
Rebre-la. Es nota en la carta d'un soldat desesperat, de Palamós, que es queixa a la família que no li escriuen. És molt emocionant com ell imagina que la família llegeix les seves cartes, el que deu dir l'avi, etc.
Ja va dir Elías Canetti que no hi ha ningú més solitari que qui no ha rebut mai una carta.
Té molta raó. Tot i que avui la comunicació és molt més directa, l'altre dia vaig rebre la carta escrita a mà del pare d'un amic felicitant-me pel llibre i em vaig emocionar. El valor d'una carta és diferent. Evidentment, el vaig respondre de la mateixa manera.
No temia en principi donar a la ?guerra un aire massa romàntic?
Això podia passar si hagués fet una selecció de cartes d'amor. En canvi, el que he seleccionat són cartes de desesperació, cartes dramàtiques, cartes de comiat.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 11.10.12. Foto: Marc Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada