Testimonio inglés de la primera Costa Brava

Tusquets rescata en catalán la crónica de la Tossa de los años 30 de Nancy Johnstone.
En Tossa de Mar, en 1935, se abrió el primer hotel de la Costa Brava pensado para alojar turistas extranjeros y durante un año contribuyó a reforzar el microclima social y artístico que se había creado en torno a un grupo de artistas e intelectuales refugiados en esa población. La propietaria de esa fonda, Nancy Johnstone, publicó Hotel in Spain (1937), una crónica de esa experiencia, de sus inicios como establecimiento hotelero y de su posterior reconversión en residencia para niños refugiados durante la Guerra Civil. Ahora la editorial Tusquets recupera este libro al cabo de casi 75 años y otro que la misma autora publicó a continuación, Hotel in flight (1939). Los ofrece conjuntamente en catalán en Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939) con introducción, edición y traducción a cargo del profesor de literatura inglesa de la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga.

La llegada de refugiados de la Primera Guerra Mundial a Tossa confluyó unos años más tarde con los descontentos por la situación política en Europa y el ascenso del nazismo. En 1934 la revista Art publica un número extraordinario dedicado a la colonia de artistas extranjeros que incluye nombres tan llamativos como Marc Chagall, André Masson, Georges Bataille, Oscar Zügel, Otho Lloyd o Dora Maar. El crítico de arte y pintor Rafael Benet define Tossa como “Babel de las artes”. Y es este mismo año cuando desembarcan el periodista escocés Archie Johnstone y su entusiasta esposa Nancy. En pocos meses deciden dar un cambio radical a sus vidas, por iniciativa de Nancy, y dejan Londres para poner en marcha un pequeño hotel de once habitaciones, muy alejado de los planteamientos del turismo de masas. Encargaron su construcción a Fritz Marcus, un reputado arquitecto alemán que había tenido que emigrar por ser judío y ya regentaba un bar en Tossa. El hotel abre en verano de 1935 con un sorprendente éxito de visitantes, preferentemente ingleses. Carles Sentís dice en un reportaje para L'Instant que ha encontrado hasta siete periodistas del News Chronicle y otros del Daily Herald y el The Times. Para todos ellos Tossa era “el paraíso azul”, según la definición acuñada por Marc Chagall.

Aquella experiencia se truncó el 18 de julio de 1936 con el estallido de la Guerra Civil. Hasta cuatro destructores ingleses llegaron a la Costa Brava para recoger a los súbditos británicos. Archie y Nancy fueron de los pocos que se negaron a embarcar. Y su encantador hotel pasó a albergar niños refugiados. Pero cuando los republicanos perdieron la guerra, ellos compartieron también la experiencia del exilio. Uno de los últimos capítulos del libro narra el paso por Figueres de los Johnstone y su colonia de niños. Se alojaron en el teatro Edison. Se habían retirado las butacas de la platea y se instalaron doce colchones en cada uno de los cuales se instalaban hasta cinco criaturas. Allí vivieron los primeros bombardeos sobre la ciudad. “Figueres nos parecía la viva imagen del infierno”, escribe Nancy. Por suerte, marcharon el día que hubo los más intensos. Los niños acabaron en campos de los campos de concentración franceses y Nancy y su marido en Perpiñán, malviviendo de colaboraciones periodísticas y de sus dos libros, que publicó Faber & Faber. Como señala Berga, sus crónicas pertenecen “a un subgénero de viajes muy fructífero en la literatura inglesa”, en que se narran con humor “las peripecias de establecerse en el extranjero y gestionar el choque cultural y las peculiaridades del lugar de destino”.

1935 Así era Tossa... con la Casa Johnstone, recién
construida e inaugurada, perdida en medio
de la montaña Tusquets editores

Los Johnstone acabaron marchando también como otros exiliados a México.Unos años más tarde se separaron. Archie regresó a Londres, y en 1947 a Moscú a trabajar en la embajada. Dos años después anunció en el Pravda su intención de quedarse en la URSS, donde murió. De Nancy se sabe que se hizo muy amiga de Constancia de la Mora, esposa del jefe de la aviación republicana Hidalgo de Cisneros. Ambas se fueron de viaje a Guatemala en 1950 y allí sufrieron un accidente de coche en el que muere Constancia. De Nancy, herida de gravedad, se perdió el rastro.
Josep Playà, publicat a la Vanguardia el 11.03.11

Mantenir vius els noms propis

Narcís-Jordi Aragó a casa seva.
Foto: Jordi Soler.

Narcís-Jordi Aragó recull en un llibre articles en els quals esbossa pinzellades de personatges amb rerefons gironí.
Quan la Diputació de Girona li va encarregar que fes un recull d'articles seus publicats durant els més de vint-i-quatre anys que ha estat vinculat a la Revista de Girona, Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932) es va proposar buscar-hi un fil conductor. Ben aviat, va descobrir que un dels nexes d'unió que més predominava entre aquells articles publicats era que, essencialment, tractaven sobre personatges que d'alguna manera havien transcendit la vida rutinària per entrar a formar part de la “petita història” o “la Història de la Cultura”, en paraules de Xavier Xargay en el pròleg del llibre. També, que la majoria d'aquelles personalitats estaven vinculades a les terres gironines.

És així que s'ha concebut Retrats a mitja tinta, un llibre que inclou 146 articles, que tenen com a comú denominador gent que ha deixat petja però que, com reconeix el mateix autor, “molts d'ells han restat marginats per la memòria col·lectiva”. “Mantenir-los vius, d'alguna manera, també és una de les raons d'aquest volum”, reconeix Aragó.

Des d'Andreu Pastells a George Steiner i Peter Handke, Narcís-Jordi Aragó agrupa tota aquesta sèrie de personatges per categories (Lletres, Arts, Civisme i Proximitats). Amb l'excepció de setze textos que procedeixen del diari El Punt, dos que provenen de Presència i un que pertany a l'opuscle Recordar Rodoreda, tots els articles han estat publicats a la Revista de Girona. N'hi ha afegit per acabar d'arrodonir el conjunt i per acabar, sobretot, de donar una visió d'unes èpoques que estaven poc representades.

El llibre –el 25è volum de la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona–, es presentarà el proper 17 de març, a dos quarts de vuit del vespre, a l'Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura.

*La Llibreria 22 en farà la venda de llibres.
Jordi Camps Linnel, publicat en el Punt el 10.03.11

Escolteu el lloro canalla



Albert Compte , retratat a Banyoles el 2002,
ha deixat més de trenta poemaris inèdits
i un miler de haikus. Foto: EL PUNT.

 El Llop Ferotge emprèn l'edició de la poesia pòstuma d'Albert Compte.
Va ser per Setmana Santa, a Còrdova, que se li va aparèixer el lloro. No pas el colom trinitari, sinó un senyor exemplar de lloro eclectus, que es veu que té unes dimensions fora de sèrie i un plomatge d'un verd llampegant que fan que un cregui al moment en l'arribada de l'esperit sant. Albert Compte (Barcelona, 1960-Olot, 2007) s'hi va rendir completament, i des d'aquell dia afirmava que era un simple amanuense del seu lloro fluorescent, i déu n'hi do com n'estava, d'inspirat: va dictar-li més de dos mil poemes, i articles, contes, novel·les, i més d'un miler d'haikus, en un honrós gest de misericòrdia pel seu intèrpret, a qui els metges acabaven de diagnosticar una afecció cardíaca incompatible amb l'alenada profunda dels poemes llargs. Però ni la consideració del seu lloro xerraire va salvar-lo: Albert Compte va morir el 4 d'octubre del 2007 a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, als 47 anys, quan era a punt de sotmetre's a una operació de bypass que esperava feia més de sis mesos.
A Jorge Morales, l'escriptor xilè que va fundar amb ell la revista d'art i poesia El Llop Ferotge un any abans a Girona, encara se li encén la veu de ràbia quan recorda aquella mort precipitada i absurda, però ha fet més que lamentar-se i plorar: ha buscat tota l'obra inèdita del seu amic a la casa materna d'Olot, on va viure els últims anys, i es proposa rescatar-la de l'anonimat costi el que costi, convençut que el poeta del lloro, al costat del qual sempre passaven coses màgiques, és “un autor excepcional, el poeta de qui tothom haurà de parlar, el gran fenomen editorial de l'any”. De moment, ha reunit una part de la seva poesia amorosa a Locus evelinus, publicada a l'editorial del mateix El Llop Ferotge, amb pròleg de l'escriptor Bruno Montané i un dibuix a portada de l'artista Enric Ansesa. Es tracta d'una col·lecció de poemes en castellà on ressona l'humor corrosiu, lliure i canalla d'Albert Compte, que solia firmar amb el pseudònim Startus, contracció exòtica del seu segon cognom, Estartús, i d'on han estat expulsades a consciència la solemnitat i la turbulència sensiblera a favor d'un erotisme de tango i malecón havaner. Aquests 26 poemes són només un avançament de l'extensa obra inèdita d'Albert Compte, que inclou també la novel·la Tocinitos de cielo.
En vida, aquest antic col·laborador de l'Avui que va residir a Barcelona, l'Hospitalet, Calafell, Còrdova i, finalment, Olot, només va arribar a publicar dues novel·les en català, El cor de la carxofa (Columna, 1997) i El crit de l'ornitorinc (Destino, 2000), i el poemari Trulaccions, en una edició finançada pel seu pare quan l'escriptor tenia només 16 anys. Pòstumament, l'editorial Quadrivium de Girona ja va difondre El romancero Goliardo (2008), una mostra prodigiosa de la seva verbositat desbordant, afirma Morales, que no va tenir la difusió que mereixia. Locus evelinus es presenta dimarts vinent a La 22, el dia 24 a la Context, i el 31 de març, a l'Aula d'Escriptors de Gràcia, a Barcelona.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 09.03.11

Recordant les treballadores de Triangle

Núria Martí publica un llibre sobre els fets que van inspirar el Dia de la Dona.

Nuria Martí, finalista
del Premi Just M. Casero

El 25 de març del 1911 va haver-hi un gran incendi a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, de Nova York. Hi van morir 146 persones, la majoria de les quals eren dones, que hi treballaven en unes condicions pèssimes. Aquest fet va comportar una revolta de les dones treballadores, que va obligar a canviar la regulació laboral als Estats Units i, poc a poc, també en altres països.

L'incendi de la fàbrica Triangle és l'origen històric del Dia de la Dona Treballadora, que se celebra avui, i és també la història que reconstrueix l'escriptora maresmenca Núria Martí Constans (Calella de la Costa, 1966), actualment resident a Girona, en el llibre Trampa de foc, publicat per l'associació Lectura Fàcil. Els llibres de Lectura Fàcil segueixen unes directrius internacionals concretes per ser llegits i entesos per persones amb dificultats lectores. Són llibres que narren una història concreta i lògica, amb una única línia argumental, i eviten el llenguatge abstracte i simbòlic. Martí, que és professora de català per a adults i escriptora, ja havia publicat la novel·la Les mateixes estrelles per a Lectura Fàcil. També és autora de la novel·la Hores prohibides (2009).
Redacció El Punt, 08.03.11

Escoltant l'oracle

Josep Valls recopila reflexions, sentències i aforismes extrets de les converses que va mantenir amb Pla.

Josep Valls. Foto: Gerard Bagué

A Josep Pla li agradava la taula, però preferentment amb companyia, així que el dia que el seu amic Ramon Sala el va deixar al Motel de Figueres perquè ell tenia pressa per tornar a Castellfollit, l'escriptor es va sentir inesperadament desvalgut. El cuiner Josep Mercader, que el coneixia bé, sabia que era una impertinència deixar-lo sol a taula, però aquell dia el restaurant era ple, i ni ell ni cap dels cambrers podien entretenir-se a oferir-li companyia. Fins que al senyor Mercader se li va acudir cridar l'administrador del local i demanar-li per favor que s'assegués amb el vell escriptor i li donés conversa. No es coneixien de res, i el silenci amenaçava de fer-se dens, però Pla va tenir l'ocurrència de preguntar al bon noi a què es dedicava, i Josep Valls va tenir l'encert d'aclarir-li que, tot i guanyar-se la vida fent números, la seva vocació eren les lletres, que havia estudiat al seminari de Girona. “Ah, la millor universitat del món!”, va exclamar Pla. I ja va estar. Els vuit anys següents van fer-se inseparables, a la seva taula 26 del Motel, sempre la mateixa, on dinaven plegats, conversaven i secretejaven. Josep Valls (Sant Feliu de Pallerols, 1944) el tornava sempre a Llofriu amb cotxe, a vegades l'afaitava i tot, i alguna ocasió li va arribar a fer de metge. Van ser amics, en el sentit ple de la paraula, i avui encara Valls sent tan viva aquella proximitat, que declara amb convicció: “Jo l'estimava, aquest home”.

Des d'aquella primera trobada de l'any 73, Valls, col·laborador d'El Punt, va acostumar-se a prendre notes de les sobretaules amb Pla, sempre aprofitables i sucoses. De moltes d'elles n'ha donat compte als tres llibres que ha publicat sobre el seu amic, Josep Pla inèdit (1982), Josep Pla: converses a l'Empordà (1986) i Pla de conversa (1997). Ara ha seleccionat 183 fragments d'aquelles xerrades esporgades dels seus llibres anteriors per compondre Josep Pla oral (Acontravent), una col·lecció de citacions, sentències, reflexions, aforismes i fins i tot acudits que presenten l'autor d'El quadern gris com “una mena d'oracle”, assegura Valls, no només per l'astúcia de les seves observacions, sinó també per la seva permanent actualitat: “Era un home avançat al seu temps, que parlava des de la saviesa. Un clàssic. I un clàssic no és altra cosa que algú que, per més que el llegeixis, sempre et diu coses noves”. Coses com ara “Catalunya és un país d'eròtics corregits per l'avarícia”, o “un ha d'escriure tal com parla, com si escrivís per a una seva tia soltera”, o “com més malament menja la gent als restaurants, més propina deixa”, i encara “com puc entendre què o qui és Déu, si ni tan sols sé què és un sofregit?”.

A l'estil dels moralistes francesos del segle XVIII que tant apreciava, des de Chamfort a Montaigne, Pla apareix en aquestes notes, totes recollides de viva veu pel seu transcriptor, a pesar que algunes van ser elaborades literàriament per l'autor i incorporades a l'obra escrita, com un home de variats interessos que sentenciava sobre la vida, la gent, la literatura, l'art, la cuina, el país, el món, la religió, la política i sobre ell mateix, els apartats en què s'organitza aquesta mena de breviari del pensament planià. Valls, que admet haver deixat fora les declaracions més íntimes que Pla va confiar-li (“no hi ha res que s'assembli més a un confessionari que un cotxe a l'hivern travessant l'Empordà de nit amb la calefacció engegada”, diu enigmàtic), vol retre amb aquest Josep Pla oral un homenatge a l'escriptor, en el trentè aniversari de la seva mort, i al seu estil concís, “ni culte ni popular, entre el periodisme i la literatura, però mai grandiloqüent”, un esperit que el seu biògraf ha volgut transmetre també a la brevetat del seu pròleg, escrit, afirma, “amb cinta mètrica”. Les primeres presentacions del llibre seran el 21 de març a La 22 de Girona, i el 8 d'abril a la Fundació Pla de Palafrugell.
Eva Vázquez, publicat en El Punt, 06.03.11.

Reflexió des de l'estima

Foto: Juanma Ramos.

Puyal està enamorat de la tele i des d'aquest punt de partida ha escrit el seu primer llibre, ‘Aicnàlubma', en què diagnostica la relació entre mitjans i societat.

“Mai m'he emocionant tant com entrant en un plató buit i construir un programa des de zero”. Ho va dir ahir en la presentació del seu primer llibre Joaquim M. Puyal, fent seva una frase de Fellini i que serveix per il·lustrar el seu enamorament de la televisió. És des d'aquesta estima pel mitjà, des de la sinceritat, i sense cap pretensió d'alliçonar, que el comunicador de referència ha publicat Aicnàlubma –significa ‘ambulància' al revés i ens remet a la primera part del llibre per entendre'n el significat–, editat per Columna. Davant d'una gran expectació, Puyal va explicar que no ha escrit el llibre, vol ser el primer volum d'una trilogia, amb voluntat d'aprofitar el seu impacte mediàtic, sinó que són reflexions sobre continguts mediàtics amb vocació divulgativa.

El creador de Vostè jutja o La vida en un xip va insistir que ha escrit el que pensava sobre els mitjans des de la complicitat i des de l'observació: el seu és el punt de vista d'algú que ha treballat a la televisió i que ho ha fet amb èxit i que ja no hi és perquè està en “absolut desacord” amb la manera en què ha evolucionat. I en aquesta involució de la televisió, Puyal va destacar que s'ha perdut el concepte de servei en la televisió en obert i va recordar que la llei audiovisual espanyola aprovada fa dos anys no menciona el terme “servei públic” que sí esmentava la llei de les televisions privades del 1988; Puyal considera “escandalós” que amb prou feines s'hagi parlat d'aquest fet. Sense dir noms, el comunicador va fer la comparació amb altres serveis que tenen els ciutadans com ara el gas, l'aigua, el transport; serveis públics que exploten empreses privades. Puyal creu que tant la televisió com els diaris o les ràdios han de treballar per obtenir audiència, però que “el problema pervers és que es confon l'entreteniment amb un objectiu, quan el que hauria de ser és una condició dels mitjans. Si ens quedem només amb l'entreteniment vol dir que renunciem a captar l'interès. Es poden obtenir més ingressos, però s'empobreix el missatge”. Puyal, que s'ha negat a fer un llibre sobre els anomenats programes escombraria, relata a Aicnàlubma el que ell considera programes d'addicció i dóna les claus d'aquestes pràctiques de seducció: “Tenim delinqüents mediàtics, famosos per sortir de la presó i anar a la tele. No tot s'hi val”, va concloure.

Gemma Busquets, publicat en El Punt 01.03.11
*El llibre es presentarà a la Llibreria 22 el dimecres dia 16 de març.

‘Las meninas' de Mendoza

Foto: Manel LLadó

La Llibreria 22 s'omple per rebre l'últim premi Planeta, introduït per Fonalleras.
Com Velázquez quan va pintar Las meninas, Eduardo Mendoza ha fet a Riña de gatos (Madrid, 1936) “un retrat de la cort a l'inrevés”, en paraules de Josep Maria Fonalleras, perquè en tots dos casos els autors respectius han preferit plasmar un moment històric a través dels seus protagonistes aparentment més prescindibles, de les classes populars, mentre “els reis, representants del poder, estan fora del quadre, però ho veuen tot”. Ahir a la Llibreria 22 va haver-hi un gran ple per rebre l'últim premi Planeta, presentat una vegada més per Fonalleras, a qui ahir Mendoza va elogiar com a lector perspicaç: “Tot el que ha dit és el que volia fer amb la novel·la. I aquesta novel·la té moltes coses. Jo volia que fos més senzilla, però em vaig embolicar, no perquè pensés en el Planeta, sinó perquè hi havia un parell d'idees que m'interessaven molt”. Mendoza es va referir, per exemple, al seu interès pel personatge de José Antonio Primo de Rivera (“Vaig arribar a la conclusió que era algú absolutament intranscendent i, a més a més, força curt”), també a la passió confessa de l'escriptor barceloní per la pintura i per la història de l'art, vista en paral·lel i en diàleg constant amb la història de les societats en què han sorgit unes determinades creacions artístiques.

L'encertada i elogiada lectura que Fonalleras ha fet de Riña de gatos va justament en aquesta línia: darrere de la divertida història d'un expert anglès en art, perdut al mig del Madrid convuls i frenètic dels mesos anteriors a la Guerra Civil –una història que el presentador va inscriure “en el gènere de la sarsuela i del vodevil” i que també va comparar a pel·lícules com ara To be or no to be de Lubitsch i ¡Jo qué noche! de Scorsese–, hi ha la confrontació entre dues visions de l'art i del món, la de Tiziano i la de Velázquez. Del primer, hi ha una reproducció de La mort d'Acteó al vestíbul de la casa on el protagonista ha estat contractat per autentificar un suposat quadre atribuït a Velázquez, i on també coneix Primo de Rivera. Per Fonalleras, La mort d'Acteó és una metàfora de la situació prebèl·lica que es vivia en aquell moment: durant una partida de cacera, Acteó veu com Diana es despulla per banyar-se i la deessa, pel seu atreviment, el transforma en un cérvol i és devorat pels seus propis gossos. Però Tiziano pinta un moment molt determinat de l'escena, quan Acteó està en plena transformació i és encara mig home i mig cérvol. La metàfora, traslladada al Madrid de l'hivern i la primavera de l'any 1936, remet, segons afirma Mendoza, a “un moment històric en què tot està fet, però ningú ho sap encara”.
Xavier Castillón, publicat en El Punt 01.03.11.

Mendoza ha escrit ´Riña de gatos´ com Velázquez va pintar ´Las Meninas´

L'escriptor presenta la seva obra guanyadora del Planeta com una novel·la sobre la Guerra Civil.

Amb la modèstia i la discreció del savi, però amb la força i la convicció de qui sap que l'ha encertada, Eduardo Mendoza va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona, Riña de gatos. Madrid 1936 -guanyadora de l'últim premi Planeta-, com una novel·la que parla de la Guerra Civil sense explicar-la, perquè "està ja molt explicada".

El veterà escriptor barceloní va tenir com a mentor Josep Maria Fonalleras, qui es va desfer en elogis per la que va considerar "una novel·la molt i molt bona", amb un final trepidant, que impedeix al lector interrompre la lectura.

En la trama, un professor anglès visita el Madrid republicà per investigar una pintura desconeguda de Velázquez. Mendoza va admetre que en aquesta novel·la ha volgut fer un exercici d'intel·ligència emulant Velázquez. Així com avui la cort espanyola dels segles XVI és més coneguda per les singulars escenes domèstiques del pintor sevillà -per exemple Las Meninas-, que per la pintura de les grans batalles, així mateix Mendoza ha volgut parlar de la ?guerra oferint-ne nomésretalls, sense una ambició d'exhaustivitat.

El poble a primer terme

El fet és que Velázquez va pintar a Las Meninas el poble i els bufons de la cort a primer terme, mentre els monarques queden reflectits en un mirall, perquè no hi són però ho veuen tot, i l'artista forma part de l'escena, perquè la seva manera de comunicar la història també és transcendental.

José Antonio Primo de Rivera, Franco, Azaña i Queipo de Llano són alguns dels protagonistes d'una novel·la que també vol ser molt divertida. Mendoza va assegurar que Primo de Rivera, un "guapo xulesc" que atreia les dones, va ser un personatge del tot intrascendent, al qual Franco -"dictador a l'estil sud-americà"-, va aprofitar per crear un mite. Riña de gatos conté també una reflexió sobre com l'art reflecteix el món, sobre els motius que fan que un artista triï un tema en comptes d'un altre. És una manera d'intentar explicar com és possible que totes les ciutats i pobles de l'Estat espanyol tinguessin durant quaranta anys un carrer dedicat a Primo de Rivera i, poques dècades després, el 2003, només un diari dediqués un petit recordatori al que va ser enaltit com a "màrtir" de Falange.

Mendoza s'ha decantat en aquesta novel·la pel Madrid republicà, una ciutat que, al seu parer, devia ser en aquell moment "la més interessant d'Europa, més que París o Londres", perquè estava plena d'espies i de gent intel·ligent, ja que era sabut que el que allà passaria s'aplicaria després a la resta del continent, com així va ser amb l'expansió del nazisme.

Daniel Bonaventura, publicat en el diari de Girona 01.03.11. Foto: Aniol Rasclosa.

La censura com a estímul

Narcís-Jordi Aragó. Foto: Jordi Soler.

En la inauguració d'un cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a Luis G. Berlanga, vam convenir amb en Josep M. Fonalleras i en Guillem Terribas que tant Berlanga com Juan Antonio Bardem van dirigir les seves obres cabdals en plena vigència de la censura franquista i que, a partir de la mort del dictador, van perdre progressivament la creativitat. El film inicial del cicle era Esa pareja feliz (1951), l'únic que van dirigir conjuntament tots dos, acabats de sortir de l'IIEC de Madrid. Es van avenir en el guió i en la realització perquè van vessar-hi tota la saviesa adquirida com a alumnes avantatjats de l'històric institut. Però ja es va veure que, més enllà de la inquietud artística i de l'afany crític, entre el madrileny i el valencià existien diferències insalvables de continguts i d'estil. Encara van escriure junts el guió de Bienvenido Mr. Marshall (1953), però després van anar cadascú pel seu cantó: Bardem pels drames i Berlanga per les comèdies corals. Tots dos van obtenir resultats brillants que van culminar amb sengles obres mestres: Calle Mayor (1956) i El verdugo (1963). Quan tothom esperava que sense les traves censores esclataria el seu talent, va resultar que ja l'havien esgotat. En el món del teatre es va viure un fenomen idèntic amb Buero Vallejo o amb Sastre, i també en camps com el de la cançó i el de les arts plàstiques. Vam descobrir que les limitacions i els entrebancs eren un estímul per a la inspiració creadora.

I als periodistes, no ens ha pas passat una cosa semblant? Santiago Sobrequés, ja a l'any 1968, s'ho preguntava: “El dia en que se pueda decir todo libremente, acaso el periodisme habrá perdido mucho de su emoción y el periodista mucho de su astucia para hacer entender, además o a pesar de lo que se dice, lo que se quiere decir”.

Aquesta és la qüestió: la llibertat ens ha esmolat les eines o ens les ha esmussat? Voldríem creure que hem tingut més sort que els dramaturgs i que els cineastes.

* En la presentació del cicle, també hi va participar Narcís-Jordi Aragó.

Narcís-Jordi Aragó, publicat en El Punt 28.02.11

Escriure a les fosques

Rosa Font dialoga amb la paraula i la imatge explorant les fonts de la creació poètica a ‘Un lloc a l'ombra', amb què va rebre el Premi Carles Riba.

Fa poc, en un sopar amb altres escriptors, Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) escoltava amb resignació un debat encès sobre la conveniència de fer promoció dels llibres a través de les xarxes socials i els recursos aparentment il·limitats que ofereix internet. Ella no la té pas, aquesta preocupació propagandista, no només perquè li fa força mandra, sinó perquè escriu poesia, recorda arronsant-se d'espatlles, i en aquest front, quina és la batalla que es guanya? Així que a taula escoltava en silenci, convençuda que la marginalitat pot ser un do, si estalvia tanta energia dispersada en els treballs publicitaris. El problema és que a vegades guanya premis, com el Carles Riba 2010 de poesia, i ha de sortir a fora, aprofitant la setmana de vacances de l'institut de Girona on fa classes, i intentar explicar el sentit del que ha volgut escriure procurant no assemblar-se al venedor que pica a la porta per col·locar un producte rar. Parla de la dificultat d'objectivar l'experiència de l'escriptura, però als poemes d'Un lloc a l'ombra, com a gairebé tots els seus llibres anteriors, la referència és sempre clara, mai críptica ni obscura, per més que invoqui l'emoció i el misteri. “Procuro fer un exercici de tensió amb la llengua per arribar al llenguatge primordial, aquell que permet representar emocions amb el màxim d'efectivitat i senzillesa”, explica aquesta poeta que ja en el seu llibre anterior, Des de l'arrel (Premi Rosa Leveroni 2008), havia fet una immersió en els orígens de la creació poètica, en la font mateixa de la paraula en el fang.

A Un lloc a l'ombra l'exploració és encara més notòria, amb el recurs plàstic d'aquesta ombra que és alhora “recer del jo, experiència de la nit, del pas del temps, del dolor i tot”, però que engendra també la llum, perquè per Rosa Font l'ombra és també “l'espai de la creació poètica”, el lloc on viuen les imatges. Tal com diu al diàleg de ‘Pedra', el primer poema de la quarta secció del llibre, i “potser el més abstracte” admet, “la paraula és muda i l'ombra es torna llum”. Aquesta dicotomia entre una mirada cap al món exterior, el més vistent i tangible, que pot expressar-se amb paraules, i el món interior, l'univers ocult d'allò que no es percep, senyoreja en tot el poemari com una reflexió sobre l'acte creatiu mateix, des de la primera secció, ‘Terra de nit', en què “el jo es despulla de tot el que és superflu” per retrobar-se només en l'essencial (“saliva de cuc, boca de llimac, em sé, / un bri cansat de fum, la cicatriu del foc”), fins a la darrera, ‘Vora el riu', que s'obre amb el combat que entaulen “la paraula que significa i la imatge que representa”. ‘Plaça d'en Caramany', la segona part del conjunt, serveix d'oasi per endinsar-se en el cromatisme, “les sensacions que arriben pels ulls”, adoptant com a pretext un espai central del seu poble d'origen que li serveix de trampolí per accedir a l'instant viscut (“Retorna'm a la nit il·luminada”, implora a ‘Entra'). De la mateixa manera que a ‘Dinou retrats i un autoretrat' se serveix d'imatges prestades (un quadre, una fotografia) per experimentar el goig de la mirada (“existeixes en l'ombra dels meus ulls”, declara a “Presència”) per reaprendre el món amb la ingenuïtat de l'infant, convençuda que la poesia, com afirmava Yeats, és una invitació a tocar o, com sosté ella, “una barreja d'innocència i experiència”. No és estrany que al llibre abundin les al·lusions a la ceguesa (“Què podries mirar si has vist / com cau la pluja a la teulada, / com s'inunda la casa / on has guardat la pell, el cos que encara estimes?”), però també a la força de la naturalesa, el desig de fusió amb la terra com un refugi necessari. “No és pas per buscar-hi cap sentit espiritual, sinó per aferrar-me a la seva força”, aclareix. “Em sento molt pròxima als arbres, això és tot, i a l'aigua, i a les pedres”.

L'espai de l'ombra és el de la dualitat entre imatge i paraula, però també el de la recerca del que Rosa Font defineix com ‘llenguatge-silenci', una paradoxa amb la qual vol fer evident el desig de “trobar una altra manera de mirar el món”. En aquest camí, ha tingut present una reflexió de la pensadora María Zambrano que subscriu amb passió, com qui descobreix una veu germana: “La paraula creadora és la que conté al mateix temps pensament i imatge, ritme i silenci, perquè llavors recupera el seu valor nuclear, essencial”.
Eva Vázquez publicat en El Punt 28.02.11. Foto: Jordi Font

* El llibre es presetarà a la Llibreria 22 el dia 17 de març.

Tertúlia La literatura fantàstica, a debat a la 22

Si el cinema fantàstic està vivint una segona joventut en els darrers anys, el gènere tampoc no es queda enrere pel que fa a la literatura. I precisament, aquest va ser el tema que va centrar una tertúlia a la Llibreria 22, on es va comptar amb la presència de Carles Lario, un expert en aquest tipus de literatura, i de Víctor García Francés, de l'editorial La Factoría de Ideas.
Publicat en el Diari de Girona 26.02.11. Foto: Aniol Resclosa.

Retrobant el tacte dels llibres

Oriol Ponsatí-Murlà estrena amb Rilke i el cardenal Mazzarino el segell gironí Edicions de la Ela Geminada.
Hi ha llibres, amb sort, destinats a ser llegits, i n'hi ha d'altres, a més, que es fan estimar fins i tot al tacte. És difícil que una relació així es pugui establir amb unes cobertes plastificades com les que s'estilen avui, i menys encara a través de la pantalla dels moderns llibres electrònics. Oriol Ponsatí-Murlà (Girona, 1978) sosté que el lector té dret a comunicar-se també físicament amb els llibres, i amb aquest convenciment acaba de crear Edicions de la Ela Geminada, que estrena amb el Breviari dels polítics, del Cardenal Mazzarino, recuperat del catàleg de l'extinta El Llamp, i els Poemes francesos de Rainer Maria Rilke, traduïts per Mariàngela Vilallonga, i que té “l'objectiu d'aconseguir que el paper doni el millor de si mateix” per justificar l'existència de biblioteques càlides en plena revolució digital.

Els seus són, en efecte, uns llibres atípics, fins i tot “retrògrads” en diu ell, amb les cobertes rugoses deliberadament crues i generoses en solapa, el logotip de la casa imprès en relleu a la manera d'un caixó de Gutenberg, i el tradicional colofó de l'impressor invocant els sants del dia a l'ultima pàgina. Les agraïdes tapes de guarda tenen un color específic per a cada col·lecció: un blau celeste per a Trivium, pensada per a llibres de ficció tant d'autors estrangers com catalans, clàssics i contemporanis, i un granat de mural gòtic per a Quadrivium, destinada a la publicació d'obres de no ficció, sobretot d'assaig filosòfic. S'ha tingut tanta cura en el detall, que ha calgut inventar una caixa ex-professo justament per a l'ela geminada, aquest dígraf tan català que no existeix a cap tipografia universal. Sempre que la veiem impresa, hi podem distingir tres caràcters: dues eles i un punt volat, al contrari del que ja reclamava Pompeu Fabra, que calia fabricar una matriu que la restituís com un sol símbol. Això, naturalment, és el que ha fet Edicions de la Ela Geminada per convertir-la en la seva divisa.
Ponsatí-Murlà, fins ara responsable editorial del segell també gironí Accent, elogia la calidesa i elegància que el jove saltenc Marc Gispert ha sabut aportar al disseny del conjunt, “sense haver de recórrer a cap element d'impacte”. Perquè l'objectiu, afirma, és produir llibres que durin, “amb vocació de permanència”. Els pròxims títols anunciats dins la col·lecció Quadrivium, per a la qual compta amb els professors de la Universitat de Girona Josep M. Terricabras i Joan Vergés en el consell editorial, donen fe d'aquesta aspiració: Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, de Friedrich Nietzsche, traduït per Terricabras, que es complementarà amb Dissertació sobre Teognis de Mègara, un text breu de joventut del filòsof alemany, escrit en llatí i inèdit fins ara en quasi totes les llengües europees, al qual seguiran el manual Temperaments filosòfics. De Plató a Foucault, de Peter Sloterdijk, en traducció de Raül Garrigasait, aprofitant l'estada del pensador a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora, i De Tales a Demòcrit, una antologia del pensament presocràtic, inexplicablement encara inexistent en llengua catalana, la traducció de la qual ha fet Joan Ferrer Gràcia. Pel que fa a la col·lecció literària Trivium, la programació encara està pendent del consell editorial, que formen Blai Gasull, de la Biblioteca Just M. Casero, i els professors de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde i de la UdG Xavier Pla.

Que un projecte d'aquesta serietat neixi a Girona i que, per tant, “és genuí, però no localista”, ha deixat de ser una excentricitat en un moment que floreixen lloables aventures perifèriques com les d'Acontravent, Adesiara, Labreu, Fragmenta, Vitel·la o l'anunciada Sidellà de la Bisbal. Ponsatí-Murlà evita referir-s'hi com ‘editors independents'. Prefereix tenir-se per un “petit editor” o un “microeditor” que calcula publicar una desena de títols l'any i que estaria satisfet de vendre entre 300 i 350 exemplars, l'expectativa més realista en el mercat català.
Eva Vázquez, publicat en El Punt/Avui el 25.02.11 Foto: Manel Lladó
* La col·lecció es presentarà a la Llibreria 22 el 14 de març.
L´editorial Ela Geminada debuta amb un assaig de Mazzarino i poemes de Rilke.
Edicions de l'Ela Geminada, un projecte sorgit de la forta personalitat del seu creador, l'activista cultural Oriol Ponsatí-Murlà, acaba de debutar amb dos llibres: la publicació dels Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke (1875 - 1926), en edició bilingüe, amb traducció i introducció de Mariàngela Vilallonga; i l'assaig Breviari dels polítics, del Cardenal Mazzarino (1602 - 1661).El primer dels llibres s'inclou a la col·lecció Trivium, que té com a objectiu la publicació de llibres de ficció (novel·la, narrativa, poesia...) tant d'autors estrangers com d'autors catalans clàssics i contemporanis. L'assaig de Mazzarino obre la col·lecció Quadrivium, que acollirà obres de no ficció (assaig, especialment filosòfic), tant d'autors clàssics com contemporanis.

Així ho va explicar ahir el fundador i director d'aquesta nova editorial gironina, Oriol Ponsatí Murlà, que es va doctorar el 2009 a la UdG amb una tesi sobre el llibre de Sant Agustí Les confessions.

En previsió hi ha títols com Sobre la veritat i mentida en sentit extramoral, de Nietzsche; Temperaments filosòfics. De Pató a Foucault, de Peter Sloterdijk, i l'obra De Tales a Demòcrit.

Ramon Alcoberro, Joan Manuel del Pozo,
Oriol Ponsatí a BCN.

El llibre de poemes de Rilke es presentarà el proper dia 14 de març a la Llibreria 22 de Girona, en un acte que també vol ser una festa de presentació de l'editorial.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona el 25.02.11. Foto: DdG

Maragall, un poeta modern

Sam Abrams presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h) el seu llibre Llegir Maragall, ara (Proa), amb el qual va guanyar l'últim premi Carles Rahola d'assaig dels Premis Literaris de Girona. La presentació anirà a càrrec de Xavier Pla. En aquest llibre, Sam Abrams fa un estudi, poema a poema, de tota la producció lírica de Joan Maragall, considerat el primer poeta modern de Catalunya. Abrams ofereix una visió completament nova de l'obra de Maragall, coincidint amb l'Any Maragall, que commemora els 150 anys del seu naixement i el centenari de la seva mort. (El Punt 23.02.11)
“Sam Abrams ha llegit Maragall sense prejudicis”, afirma Xavier Pla a la 22"
Sam Abrams ha fet una lectura de l'obra poètica de Joan Maragall sense prejudicis ideològics ni apriorismes metodològics”, va dir, ahir, Xavier Pla durant la presentació a la Llibreria 22, de Girona, del llibre Llegir Maragall, ara (Proa), amb el qual Abrams va guanyar l'últim premi Carles Rahola d'assaig. “Sam Abrams reivindica Maragall com a poeta modern i actual, molt més heterodox, revolucionari i complex del que ens pensàvem”, va afegir Pla, que es va referir a Abrams com a “crític lliure” que parteix d'una “lectura atenta” dels textos de Maragall.

Xavier castillon, publicat en El Punt 24.02.11

En un torrent salvatge

L'advocat blanenc Jaume Puig debuta en la literatura amb ‘Momssen', una àcida incursió en el món de la corrupció i el crim a través d'un individu amoral

La novel·la, que es presenta avui a la Llibreria 22, homenatja el caràcter abrupte de Thomas Bernhard .

A la primera pàgina, ja confessa un assassinat d'infància, un crim iniciàtic que retrata de bon començament la falta d'escrúpols de Robert Momssen, un advocat que només creu en la justícia a punta de pistola, un tipus absolutament amoral que menysprea tot el que l'envolta amb un fàstic proporcional a l'obsessió amb què aspira a convertir-se en escriptor.

Momssen és la primera novel·la del també advocat Jaume Puig (Blanes, 1962), un home de lleis que passa per ser un ciutadà disciplinat a la seva ciutat, mentre la publicitat del llibre, una crònica àcida i implacable sobre la corrupció i el crim, no el desposseeixi del respecte tan àrduament guanyat, comenta amb humor. De fet, ara que és a punt de ser condecorat pel Col·legi d'Advocats pels seus 25 anys de professió, confia que Momssen no faci desdir els seus col·legues d'investir-lo d'una tal dignitat, i això perquè el món que hi recrea és fet de violència, sexe i falsedat, i el seu personatge, que practica amb desdeny l'assassinat i la violació, és qualsevol cosa menys un veí exemplar. “Momssen és un cínic, un salvatge, un home brutal, cruel i egòlatra, però no és tràgic”, el defineix Jaume Puig, que confessa haver-se sentit “posseït” pel seu personatge.

Va acabar d'escriure la novel·la fa un any, i l'editor que finalment l'hi ha publicat, Quim Torra, d'Acontravent, explica que quan va arribar-li a les mans, ja no la va poder deixar. “És bestialment divertida”, assegura l'editor, que la compara amb l'humor corrosiu de Tom Sharpe. Jaume Puig concedeix que el llibre pot arribar a ser tan bestial com entretingut, perquè ell mateix va divertir-se francament escrivint-lo fins al punt d'haver-se de refrenar per no caure en un estil desbordant, però no hi veu pas l'empremta de Sharpe, que ja fa anys que no freqüenta, com no sigui el dels primers títols, el d'Assemblea sediciosa, per exemple. Momssen més aviat és fill de l'austríac Thomas Bernhard, un autor que tenia del tot absorbit Puig mentre treballava en la novel·la i que gastava un menyspreu pel món que l'envoltava comparable al de l'envilit Momssen: “El rebuig i la severitat amb què Bernhard tractava el seu entorn em tenien captivat, però ell, un home terrible i tràgic, potser era a la seva manera un moralista, algú d'un pensament molt cartesià que per força havia de xocar amb la realitat. El que vaig fer va ser donar aquests atributs a un individu sense moral”. El resultat de l'experiment, diu, és “una torrentada delirant, salvatge”, en què apareixen des de la màfia russa a la corrupció política, a més de jutgesses nimfòmanes i advocats assassins. “Com en tota caricatura, al costat de la provocació es revelen veritats innegables”, diu l'escriptor, que presentarà la novel·la avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h), acompanyat de l'advocat Manel Mir i de l'editor de la revista de poesia El Llop Ferotge, Jorge Morales (el 5 de març la presentarà al Centre Catòlic de Blanes).

Profunditat i absurd
És un debut atípic per a algú que no sent predilecció per la novel·la negra, sinó que compta entre les seves lectures gent com ara James Joyce, Philip Roth o Sergei Dovlàtov, un altre dels autors homenatjats a Momssen per la seva capacitat de “fer broma d'assumptes terribles amb una lleugeresa tan espantosa, que el riure a l'instant se't glaça a la cara”. Per aquestes referències en clau, algun amic li ha comentat que en el llibre es barregen la profunditat i l'absurd. De fet, Jaume Puig, que valora els escriptors que “s'hi deixen la pell”, està convençut que l'“escriptura neix d'una insatisfacció”, per això la seva primera novel·la descansa en un calaix: “M'hi vaig barallar dos anys, lluitant per una història que no em funcionava. És el meu fracàs.”
La literatura, justament, és l'única feblesa d'aquest Momssen d'orígens emboirats que es declara descendent directe de Stendhal i que experimenta també els seus moments epifànics, encara que no sigui a la manera refinada de Joyce, sinó veient una pel·lícula pornogràfica. “A Momssen no hi ha cap personatge sofisticat ni polit, i el llenguatge és per tant groller, excepte quan parla el narrador, en primera persona, per al qual he buscat un estil neutre per no carregar el text”. Per la baixesa del to, Puig admet que podria ser a prop del realisme brut, si no fos que el seu personatge no és cap fracassat ni un marginat: “Ni tan sols beu ni fuma”.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 21.02.11

Josep Pastells porta el Vayreda a la 22

La passada edició del guardó de prosa narrativa Marian Vayreda, corresponent als premis literaris Ciutat d'Olot, va proclamar com a guanyador el periodista gironí Josep Pastells per Vida i miracles d'Odell Kraus. Ahir, i un cop editada la novel·la per Empúries, la Llibreria 22 de Girona va acollir un acte de presentació de l'obra, que es va endur 10.000 euros per l'esmentat premi. A l'acte d'ahir, hi va concórrer el mateix autor i Mercè Saurina.

Diari de Girona, 11.02.11. Foto: Aniol Resclosa.

Maternitat contra rellotge

Àstrid Magrans i J.N. Santaeulàlia publiquen la novel·la ‘Amb home o sense'.

La Gemma té 35 anys i una relació poc engrescadora amb un home separat i amb tres filles. No perdre el temps, ara, ja compta més que el plaer fugaç de les trobades amoroses ocasionals, perquè a la seva edat ha decidit que ja és hora de ser mare, encara que per aconseguir-ho s'hagi de prescindir de la mediació masculina.

Amb home o sense (Columna), una novel·la ambientada a Barcelona que tracta la pressió de la maternitat en un món en què ja és prou difícil construir relacions estables, és una proposta curiosa que signen conjuntament el poeta i narrador Josep N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955) i la cirurgiana plàstica Àstrid Magrans (Barcelona, 1973), descoberta quan tenia 17 anys amb Breu, l'obra guanyadora del premi Just M. Casero del 1990, i de qui, fora d'un text teatral publicat dos anys després, ‘Homes', dins el recull Monòlegs a tres bandes, no s'havia tornat a tenir notícia literària. Els dos autors presentaran el llibre divendres vinent a la Llibreria 22 de Girona (20 h).
Eva Vázquez publicat el Punt el 05.02.11. Foto: Anaïs Lee

Una Catalunya lliure

Després de la introducció feta pel col·lega de professió Matthew Tree, Jordi Cussà va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona A reveure, Espanya, un thriller de política-ficció ambientat el 2038, en una Catalunya que celebra els vint anys d'independència. L'escriptor anglès va qualificar la novel·la de “bon divertimento que manté la veu pròpia i reflexiva de l'autor rere la carcassa de llibre de gènere”.
Publicat en El Punt el 04.02.11. Text i foto de Jordi Camps Linnell.

Amsterdam publica el premi Just M. Casero 2010

Helder Farrés novel·la la síndrome de Novotsky.
Hi ha premis que inflen les butxaques dels guanyadors i altres que busquen, més enllà de la recompensa econòmica, donar a conèixer autors amb valor literari. El Just M. Casero n'és un. 
"Quan l'any 1981 vam decidir començar el premi Just Manuel Casero, no hi havia cap premi de novel·la curta en català". Guillem Terribas, llibreter de la Llibreria 22 de Girona, recorda els inicis d'un certamen que acaba de fer 30 anys i que es manté fidel a dues constants: donar a conèixer nous autors i fer que els 2.200 euros del premi vagin a parar a un projecte més literari que no pas àvid de diners. "Si l'haguéssim dotat de massa recompensa econòmica, haurien vingut els caçadors de premis... i al final haurien acabat guanyant els de sempre", diu Terribas.
El trentè premi Casero de novel·la ha estat per a Helder Farrés, barceloní de 36 anys que després de molts anys d'escriptura -metòdica, sempre que el mètode fos compaginable amb la quotidianitat- va decidir provar sort amb la seva quarta novel·la, Novotsky , i ara que el llibre ha estat editat només vol que l'obra cridi prou l'atenció per poder seguir publicant. "Vaig trigar un any a escriure Novotsky i em va tocar fer-ne quatre versions, fins que vaig aconseguir trobar un final que em convencés", va explicar Farrés, un home de mirada i gestos tranquils. "Era molt conscient que la novel·la caminava cap a algun lloc molt concret, i que fins que no el trobés no la podia donar per bona".
El camí fins a Novotsky no va ser del tot recte, Farrés recordava que, des que va néixer el seu fill -ara fa quatre anys- si volia seguir escrivint li calia marcar-se un horari molt estricte: "Em llevava a les cinc del matí i escrivia fins a les vuit. Llavors portava el nen a la llar d'infants. Quan tornava de treballar a la tarda ens n'ocupàvem amb la meva dona".

Dels 'hikikomori' als 'ni-ni'

"Fer un Novotsky és fer tot allò que ens fa possible defugir la realitat", va recordar-nos Farrés. El protagonista del llibre ha visitat força psicòlegs perquè pateix la síndrome del títol, que consisteix, en la seva versió més extrema, a quedar-se estirat damunt del llit, sense fer absolutament res. "Els tres elements forans que em van inspirar per escriure'l van ser els hikikomori -aquells japonesos que no surten de l'habitació durant anys-, la pel·lícula Tanguy -sobre un noi que, passada la trentena, es resisteix a marxar de casa- i també la generació ni-ni -de la qual formen part tots aquells joves sense ofici ni benefici, ni perspectives de futur-", diu Farrés. La novel·la no ens parla, però, de la reclusió claustrofòbica del protagonista sinó de la superació de la síndrome viatjant fins a París per esbrinar qui va ser Philippe Malmaison, el seu avi, l'home "dels quadres i dels 25 milions de pessetes", "heroi de guerra" i, aparentment, una persona molt important a França.
Si bé la família d'Helder Farrés ha tingut molta relació amb França -el seu segon cognom és Hirondelle i la seva mare hi va viure durant molts anys-, l'autor assegura que "la ficció no té res a veure amb la realitat". Molts dels carrers i establiments que surten a Novotsky han estat trepitjats per Farrés, però ha volgut allunyar-los de la seva biografia per construir una novel·la en què el misteri i la psicologia són vehiculats a través d'una veu narrativa potent.
Publicat a l'Ara.cat el 28.01.11 per Jordi Nopca. Foto. Ara.cat

La vella excusa de la bogeria

Helder Farrés presenta demà a la Llibreria 22 ‘Novotsky', la novel·la guanyadora del darrer Casero.
La síndrome Novotsky és una exagerada tendència a jaure i a dormir i és el mal que pateix el protagonista de la novel·la breu Novotsky (Amsterdam), escrita per Helder Farrés (Barcelona, 1974), que va ser la guanyadora de la darrera edició del premi Just Manuel Casero, i que es presenta demà (20h) a la Llibreria 22 de Girona, en un acte en què intervindran Eva Vázquez, membre del jurat del Casero, i l'editora Izaskun Arretxe.
El mateix autor explica que la síndrome de Novotsky permet al protagonista, un jove més aviat apàtic, empès per la seva mare, a investigar la figura del seu avi matern, a evadir-se de la realitat: “Aquesta és l'essència del relat –diu Farrés–, el protagonista s'escuda en aquesta mena de bogeria, perquè li permet no encara-se directament amb la realitat.” La diferència entre la síndrome del protagonista i la narcolèpsia és que la primera té un origen psíquic, i la segona, neuronal. La teoria d'un filòsof sobre com va contraure la malaltia el protagonista és ben original. Ho explica el mateix protagonista: “Un filòsof em va dir que això em passa perquè de petit, la mare, perquè em fos més divertit menjar, em treia les crostes del pa Bimbo”.
Farrés, però, defensa el seu personatge: “Al principi és apàtic, però després descobrim que no, que és capaç d'afrontar la realitat”. El protagonista de la novel·la viu a Barcelona, però segueix la pista del seu avi i la seva recerca el du fins a París. A casa seva, les figures femenines del seu entorn, inclosa la seva mare, són dones grans, gairebé abduïdes per la televisió, mentre que a París, les dues figures femenines amb què toparà són tot al contrari. Aquesta és una manera de remarcar el desequilibri del protagonista, que té el seu origen en el secret de mirar de desvetllar, i del qual, finalment, es desprèn, segons Farrés, que “els nostres actes poden repercutir de manera decisiva en el nostres descendents, de la mateixa manera que els actes dels nostres pares i avis també tenen repercussió en la nostra vida”.

L'estil en què està escrita la novel·la és un personatge més. Segons l'autor, és volgut. El personatge s'esplaia en descripcions aparentment intranscendents, mentre que allò que podria interessar al lector és més aviat lacònic. Farrés creu que això atorga personalitat al llibre, en què ha intentat utilitzar un estil “directe, ràpid i eficaç”, com l'escriptura de Marx o determinats filòsofs.
Publicat en El Punt, el 24.01.11 per Dani Chicano. Foto: V. Peñafiel.
La síndrome ‘Novotsky', a la Llibreria 22
Helder Farrés va presentar ahir a la Llibreria 22 Novotsky, premi Casero 2010, acompanyat de l'editora Izaskun Arretxe. Eva Vàzquez, membre del jurat, va recordar que havien quedat seduïts per l'estil obsessiu d'un personatge que pateix una síndrome que el prostra al llit per no haver d'afrontar la realitat.
Publicat en el Punt 26.01.11 Foto: Lluís Serrat

L'espina de Fañanàs

L'escriptor gironí presenta avui a la Llibreria 22 ‘El pavelló gris'.
Per un “problema familiar greu”, Miquel Fañanàs i el seu germà van haver d'estar interns algunes temporades –tres mesos cada any, durant tres anys– a la Savinosa, de Tarragona, un centre de prevenció de la tuberculosi, actualment abandonat. L'experiència va ser prou dura perquè Fañanàs hagi decidit exorcitzar-la i treure's “una espina de sobre” escrivint una novel·la que, tot i que és ficció pura, està construïda a partir dels seus records de la Savinosa, on no va passar gana, però sí set –“ens donaven una aigua molt salada i jo em despertava assedegat a les nits; encara em passa ara”–, i on l'afecte brillava per la seva absència. La novel·la, El pavelló gris (La Galera), guanyadora del premi de narrativa juvenil Ciutat de Badalona 2010, es presenta avui a la una del migdia a la Llibreria 22 de Girona. L'encarregat de presentar-la serà un bon amic de Fañanàs, l'arquitecte i poeta Quim Español.

Feia temps que Fañanàs volia escriure sobre aquella “barreja de colònies i servei militar avançat” patida a la Savinosa –l'edifici, abandonat, apareix a la portada del llibre–, però no trobava la manera de fer-ho: “La meva autobiografia no interessa a ningú, així que vaig decidir inventar-me una història, amb elements de drama i d'aventura, que té lloc en un internat dels anys seixanta, a l'època grisa i dura del franquisme”. El resultat és una obra amb un final “força dur” i no adreçada específicament al públic jove, tot i que ha guanyat un premi de literatura juvenil.
Publicat en El Punt per Xavier Castillon el 22.01.11. Foto: Miquel Ruíz

El proper llibre de Curbet advoca per una nova ètica de la responsabilitat planetària

L'expert presenta a Girona "Un món insegur", on afirma que ens hem convertit en una "comunitat de perill mundial".

L 'expert en seguretat ciutadana Jaume Curbet parteix de l'evidència d'un autèntic "risc de catàstrofe planetària" per afirmar que ens hem convertit en una "comunitat de perill mundial" i defensar "sense demora" la construcció d'una nova "ètica de la responsabilitat planetària".

Director del Màster en Polítiques Públiques de Seguretat de la Universitat Oberta de Catalunya, i professor associat d'Estudis de Criminologia de la Facultat de Dret de la UdG, Curbet presentarà el proper 21 de gener a Girona el seu nou llibre Un món insegur. La seguretat en la socitat del risc (CCG Edicions). Aquest acte formarà part del vintè aniversari de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, i es durà a terme a la Fontana d'Or, amb la participació de Josep M. Terricabras i Antoni Puigverd.

Després de reflexionar sobre la percepció de la inseguretat des de diverses branques del coneixement (física, biologia, psicologia i sociologia), Curbet estableix tres nivells de percepció de la inseguretat: egocèntric (jo contra tots), etnocèntric (nosaltres contra ells) i mundocèntric (tots nosaltres). Seguint els seus arguments, l'estadi egocèntric no pot conduir més que al "formiguer enfollit", ja que tothom s'arma per lluitar contra tots, i genera encara més inseguretat. Semblantment, el segon nivell, l'etnocèntric, tot i desplegar una visió més evolucionada, suposa un tipus de lleialtat limitada a una porció de la humanitat, sigui aquesta la família, la nació, la raça o la comunitat religiosa, i no elimina, sinó que trasllada els riscos i els conflictes de l'esfera estrictament individual a la grupal.

Curbet conclou que tant la cerca individual com la grupal de seguretat aconsegueixen justament el contrari del que pretenen, ja que produeixen i cronifiquen la màxima inseguretat, fins al punt que, paradoxalment, "mai abans la Humanitat havia estat tan a prop com ara de l'autoextinció" i "per això resulta inajornable l'emergència d'una "consciència mundicèntrica (o autènticament cosmopolita) capaç d'aturar -qui sap si a temps- aquesta insensata carrera cap al no-res".

Curbet cita Beck (2009) per pronosticar que aquesta salvadora consciència mundicèntrica no apareixerà com un acte voluntarista, sinó com la resposta inevitable davant una amenaça imminent i descomunal: "La política climàtica es convertirà en "cosmopolita" en tot el món, i ho farà no per convicció individual, sinó pel realisme de la simple supervivència".
DANIEL BONAVENTURA. Diari de Girona 06/01/11. Foto: Aniol Resclosa
* La presentació està organitzada per CCG edicions, la Càtedra Ferrater Mora i la LLibreria 22.

Carles Cortés uneix sexe i violència a la pertorbant ´Sara, la dona sense atributs´

L'escriptor i professor de la Universitat
d'Alacant, Carles Cortés. Diari de Girona

L'escriptor d'Alcoi presenta avui a la Llibreria 22 la seva nova novel·la, guanyadora del premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida 2009.
Plaer i dolor, erotisme i violència, raó i passió; tot sovint, dues cares d'una mateixa moneda encunyada per Carles Cortés a Sara, la dona sense atributs. El que sí té la Sara són 50 anys, esperances, buits interns i desitjos; i en la seva recerca per satisfer-los coneixerà un gigoló universitari, amb el qual entrarà en una espiral destructiva que la portarà a tocar fons. Però és només des del fons del pou que la Sara serà capaç de renéixer.

Aquesta és la base de la novel·la que Cortés presenta avui a la Llibreria 22, i amb la qual ha sumat un nou premi a la seva llarga llista de guardons; en aquest cas, el de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida de 2009. Però segons l'escriptor d'Alcoi, el llibre pretén anar més enllà "de la provocació eròtica", en tant que suposa una novel·la "psicològica" amb diversos nivells de lectura i referents que van des d'Edith Piaf fins a l'Antic Testament. "Crec que aquesta és una novel·la per a lectors intel·ligents, no perquè sigui complexa en la seva comprensió sinó perquè algú àvid pot trobar-hi un erotisme que pretén atrapar el lector, però també reflexions existencials i referències que arriben fins al Gènesi", diu l'autor.

El català, una llengua eròtica

En les seves tres novel·les anteriors, Cortés havia elaborat retrats generacionals femenins, d'edats compreses entre els 30 i els 70. Ara, de la mà de la Sara, l'escriptor ha pretès "tancar un deute pendent" amb les dones "que van lluitar contra el franquisme i van advocar per la llibertat", però tot plasmant-ne "paradoxes i contradiccions". I és que segons l'autor, "hi ha moltes dones com la meva Sara que han lluitat per la seva independència, però topen amb un món encara ara profundament masclista".

I com que les paraules a cau d'orella només es poden dir en la llengua pròpia, el d'Alcoi reivindica que totes les passions, les més altes i les més baixes, "sonen precioses en la nostra llengua". És per això que afirma, li preocupa pensar en la traducció d'aquesta obra, editada per Bromera. "M'ho han ofert i em fa molta por, perquè he intentat trobar una llengua oral i molt rica en matisos eròtics, que sigui forta en impressions però delicada en la llengua", afirma.

I pel que fa a l'aplicació del català al sexe, aquest professor de la Universitat d'Alacant augura un bon futur al gènere: "No és fàcil escriure una novel·la eròtica i saber com anar més enllà del mer fet de posar calent el lector", afirma amb humor, "però he fet de jurat del premi de la Vall d'Albaida com a guanyador de l'any anterior, i t'asseguro que he llegit obres excel·lents, no només per la seva vitalitat sinó pel seu valor literari".
MARTA PALLARÈS. Diari de Girona 19/01/11.

Josep Varela repassa política i pedagogia del segle XX amb dos llibres

Les vides d'Eduard Aunós i Maria Rúbies o el repte constant (un repàs a la política, religió i pedagogia catalanes del segle XX) són les dues obres de Josep Varela presentades ahir a la Llibreria 22. A l'acte hi van assistir el doctor en pedagogia Lluís Busquets i l'exconseller de Cultura Joaquim Ferrer.

Diari de Girona 15.01.11. Foto: Josep M. Bartomeu.

Rosa Teixidor, poesia de Girona a Berlín

La ciudad de ámbar és el nou llibre de la videoartista, actriu i poeta gironina Rosa Teixidor (actualment establerta a Berlín), i que ahir es va presentar a la Llibreria 22, amb presència de la mateixa autora, de l'editor Jorge Morales, i de Guillem Terribas; en l'acte, en un ambient íntim i càlid, es va poder gaudir d'alguns dels poemes. Aquest és el cinquè volum de la col·lecció de poesia d'El Llop Ferotge, que consta amb il·lustracions d'Anna Faure Cinca.
Diari de Girona, 12.01.11. Foto: Aniol Resclosa

Estimat Lluís Vilà

Alguns dels participants en el festival amb
el cartells que mostren la imatge de Lluís Vilà
 i el seu fill Guillem en primer terme, a la dreta del cartell.
Foto: X.C.

El festival Pepe Sales homenatja l'artista banyolí amb una exposició de sabates manipulades per artistes, una mostra de curts i el fi de festa a la Mercè, el dia 25

No és gens convencional una roda de premsa amb pernil i un vi etiquetat amb la cara del protagonista –la “sang” transmutada de Lluís Vilà–, que comença amb les apassionades proclames revolucionàries de la codirectora del festival, Consol Ribas (“Reivindiquem un món més savi, lliure i tolerant!”) i acaba amb el hip-hop a cappella d'Arianna Puello i el cante flamenc de Jordi Fornells. Aquestes coses no passen gaire sovint, excepte a La Penyora, restaurant i ateneu cultural llibertari, on ahir al migdia es va presentar el 4t Festival d'Art Independent Pepe Sales, dedicat a la memòria de l'estimat artista banyolí Lluís Vidal. Seran cinc dies d'activitat intensa, gratuïta i altruista, del 20 al 25 de gener, amb un nou escenari –el Casino de Girona– i més de 150 persones implicades, entre artistes i altres col·laboradors de La Penyora, tots ells treballant voluntàriament per celebrar la vida i l'obra de Lluís Vilà, “un gentleman irònic i molt simpàtic”, tal com el va definir Lluís Llamas, l'altre codirector del festival, que aquest any es titula L'artista i la immortalitat, en referència a una frase de Vilà: “L'artista encarna, com ningú altre, la legítima aspiració de l'home a la immortalitat”.

El festival començarà el dijous 20 de gener a les vuit del vespre, amb la inauguració al Casino de l'exposició La sabata i el fetitxisme de l'artista, per a la qual un centenar d'artistes han creat una peça a partir d'una sabata, ja que aquest objecte és una constant en l'obra de Lluís Vilà. La relació de participants s'obre amb Francesc Torres Montsó, Evru, Miralda, Roser Oliveras i Enric Ansesa, per posar només alguns exemples d'una interminable llista que, segons el crític d'art Eudald Camps, “té el mèrit de reunir personalitats diferents i gairebé antagòniques”. Segons Camps, Vilà “emancipava” objectes com ara les sabates, i ara aquestes li reten homenatge. També al Casino es podrà veure durant tots els dies del festival (17.00 a 21.00 h), excepte el diumenge, la instal·lació El pa nostre de cada dia, a càrrec del forn de pa artesà Can Japet de Banyoles: són barres de pa de metre i mig fetes a partir d'un dibuix de Lluís Vilà, que també tenia el pa en un lloc destacat del seu imaginari creatiu. A la inauguració actuarà el grup banyolí Cor de Teatre.

El dilluns 24, a les vuit del vespre, tindrà lloc al cinema Truffaut –que, com va recordar Guillem Terribas, havia estat decorat per Vilà– la projecció de nou curtmetratges inèdits inspirats en l'obra de Lluís Vilà i realitzats per Albert Serra, Isaki Lacuesta, Javier Pérez Mati, Salvador Sunyer Vidal, Borja & Susana, Santiago Lapeira, Quim Paredes, Bech de Careda i Juanka Santa Varo, Alexandre Nunes i Sandra Ojosnegros, que també coordina l'acte.

El festival es tancarà el dimarts 25 a l'actuació a l'auditori de la Mercè d'uns 40 artistes, molts dels quals ja són habituals dels festivals de La Penyora: Arianna Puello i Factor Primo; José Domino, Belén Fabra i Txutxi Izquierdo; els violoncel·listes Josep Bassal i Esther Puig; Praga, Sanjosex, Mazoni, la Fireluche, Las Lolas i Mariona Fàbregas, Cascai Teatre, Izzy R i Aleix Pujol, el mag Fèlix Brunet, Escarlata Circus, Mariona Aupí i un llarg etcètera.

Recollida de sabates

També hi haurà instal·lacions i performances de les Twin Sisters, Quèlic, La Corcoles (funambulisme), etc. Al mig del claustre de la Mercè, i partint del concepte de “sabates comestibles” de Vilà, La Faràndula Social plantarà un hort amb les sabates que es recolliran aquests dies en diferents punts de Girona. També col·laboren en la recollida i manipulació artística de sabates el centre penitenciari de Girona i algunes escoles de Banyoles i Osor.

LA FRASE
El món només el poden canviar els artistes o els terroristes... i sempre és millor crear que matar.
Xavier Castillón, El Punt 12.01.11.

El IV Pepe Sales acosta Lluís Vilà a la immortalitat, ´una legítima aspiració de l´home

Una nodrida representació dels artistes,
organitzadors i voluntaris que fan possible el festival
Pepe Sales. Foto: Aniol Resclosa 

El festival d'art independent homenatja el banyolí amb actuacions d'Arianna Puello, Sanjosex i Mazoni, i una exposició de sabates al Casino.
Més de 150 artistes, organitzadors i voluntaris posaran el seu gra de sorra al festival Pepe Sales per difondre el llegat de l'artista banyolí Lluís Vilà i acostar-lo una mica més a un dels seus objectius. I és que, com va afirmar el mateix Vilà, "l'artista encarna, com ningú altre, la legítima aspiració de l'home a la immortalitat".

Malauradament, la seva sobtada mort l'any passat va tallar la possibilitat d'afegir nova obra a la seva producció; però amb la quarta edició del festival d'art independent, la seva figura ha inspirat artistes de tots els gèneres, que presentaran les seves creacions del 20 al 25 de gener. Així, el Pepe Sales amplia les mires i els horaris: com explica Consol Vidal, organitzadora de l'esdeveniment, "mai havíem comptat amb tants oferiments; hem hagut de fer una tria, a partir de la qual intentarem forjar la llegenda de Lluís Vilà".
El tret de sortida es donarà el dia 20 de gener, inaugurant una exposició al Casino de Girona. Porta per títol La sabata i el fetitxisme de l'artista, i és que aquest objecte va ser una autèntica obsessió per al banyolí. Com va explicar Eudald Camps, més de 100 artistes de sensibilitats "més que diferents, fins i tot gairebé antagòniques" han "emancipat" tot de sabates per convertir-les en objectes artístics per si mateixos. Val a dir que la Faràndula Social també crearà una instal·lació a partir d'una recollida popular de sabates, i la col·laboració tant de diverses escoles com del centre penitenciari de Girona.
El Truffaut acollirà una projecció de curtmetratges de directors com Albert Serra, Isaki Lacuesta o Sandra Ojosnegros. I com és habitual, La Mercè serà el punt neuràlgic d'aquesta festa d'art participatiu i ciutadà, el 25 de gener. A banda de performances i instal·lacions, en l'acte presentat per Cristina Cervià i Jordi Coromina hi haurà la música de Sanjosex, Mazoni, Bikimel, Arianna Puello i l'Orquestra Fireluche; i la posada en escena de dues peces de Cascai Teatre i Escarlata Circus.
Marta Pallarès, Diari de Girona 13.01.11.