 |
| Xavier Folch., J.M. Castellet i Modest Prats a la 22. |
La seva sola presència fonamenta una cultura. L'alimenta, la fa pròspera, perquè inclou noves veus, i la fa sòlida, perquè recupera les veus anteriors amb un nou alè. Aquest és per a molts de nosaltres el llegat de Josep Maria Castellet. Una herència que és, sobretot, intel·lectual i moral, i que és també una guia de lectura i una norma de comportament civil. Una herència literària de primer ordre que ens ensenya a llegir, que ens explica què és exactament la literatura i quins són els seus plaers i les seves servituds. Una herència que és, per al país, un tresor que ens ha fet ser, a tots, més cultes, més sòlids. Una herència que, per als amics i coneguts, és una taula on el menjar i el beure, amb la ironia, la distància, esdevenien joia de viure i civilització. Ara, dialoguem ambCastellet, alt i britànic, calmat i august, savi, com ell ho va fer amb els seus morts, a través d'unes paraules que l'evoquen.
«Amb en Josep Maria hem pensat de venir a Girona». Era enXavier Folch que trucava. Ens mobilitzàvem. L'excusa era un llibre, i l'objectiu, tornar-nos a veure. Recordo una tarda de primavera del 2008. Presentava el seu Dietari de 1973. Me'l mirava, el nas punxegut, la barbeta, les taques a la pell. A ell, i a en Xavier, i a enModest Prats. Baluards d'un temps que se'ns clivella. Una festa de la intel·ligència, de l'amor per una llengua. Emotiva i lúcida, neta com aquest capvespre ataronjat de gener.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 10.01.14
 |
G.Terribas,N. Comadira,M. Prats, X. Foch, Q. Nadal, J. Nadal
i Josep M. Castellet, Octubre 2011 |
Cadascú deu haver tingut, al llarg de la vida, una experiència similar. O més d'una. És fruit de les persones, però també de les circumstàncies, d'una determinada percepció que il·lumina aquell moment i no pas d'altres. A mi, per exemple, em va passar fa molts anys en una conferència de José María Valverde a la Universitat de Girona, quan encara no era universitat sinó Estudi General. Era una nit d'hivern i el filòsof parlava en una de les antigues aules del seminari. Sobre literatura i ètica. És probable que ara no recordi el contingut exacte d'aquella lliçó, però sí que recordo un detall fonamental: la sensació que el món s'havia aturat en aquell precís instant, en aquella sala freda de la ciutat freda. Ho diu amb precisió Vinyoli a Sunt lacrimae rerum: “Tot giravolta com en un parc d'atraccions, / però tu i jo vivim al botó de la roda, / on és imperceptible el moviment.”
També em va passar una altra vegada. Presentaven un llibre de Josep Maria Castellet a la llibreria 22 de Girona. Ell hi era, i també en Modest Prats i en Xavier Folch. Tots tres, riallers, parlaven de llengua, d'escriptors, d'anècdotes, de cultura, de país. Tampoc no recordo els detalls amb precisió, sinó el tarannà de tots tres, una esplèndida escenificació d'aquella inútil utilitat de les lletres, que ens acosten a un coneixement de nosaltres mateixos que no hauríem ni tan sols copsat sense l'ajut del fragment d'una novel·la o dels hemistiquis d'un vers. De fet, Castellet tenia aquesta virtut. Cada xerrada, informal o no, cada àpat compartit (fins i tot aquell d'El Bulli, quan es va aixecar de sobte, a la frontera del vuitè o novè plat, i va exclamar: “¿Aquí no es menja calent?”), cada una de les seves presències, imponents i sàvies, feia que et sentissis al botó de la roda. Perquè tenia coses a dir, perquè les deia amb elegància i perquè, intel·ligent i sensible, les carregava de sentit.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Punt-Avui 17.01.14
EL MEU CASTELLET
A Josep M.
Castellet el vaig conèixer, ja fa molts anys,
en uns dinars que edicions 62
 |
A la 22 el dia de la presentació del llibre
"Girona, llibre de records". |
organitzava abans del Sant Jordi i en
Castellet, que n'era l'editor en cap, durant les postres ens informava de les
novetats més atractives d'aquell Sant Jordi. En el dinar hi assitien alguns
autors, que presentats per en Castellet, defensaven i explicaven anècdotes del
seu llibre. En Castellet ens informava d'aquells llibres que o bé eren
traduccions o els seus autors no havien pogut venir. Era molt interessant veure
i sentir a Castellet de la manera com anava desglossant cada un dels títols que havia triat i editat.
També s'ha de dir, que tot plegat, se'ns
feia llarg i monòton. Aquests dinars és van deixar de fer, quan a en Castellet va passar a segona línia de 62
i el van anomenar President del grup,fins a la seva recent mort. Castellet, amb
aquest càrrec més honorífic que de "poder", fou respectat, admirat i
escoltat, per la gent de la casa i pel
mon editorial. I, també, va ser el principi d'una sèrie de canvis a edicions 62.
Durant aquells anys, la nostra relació va ser pràcticament nul·la. Alguna
discreta salutació, una petita broma i poca cosa més. La meva opinió d' ell era
la d'un personatge "important", però una mica distant i arrogant.
Però no ha estat fins els darrers anys i molt a través de Xavier Folch, amb les seves diverses visites, ja sigui per presentar un
llibre, per saludar a els amics, anar a veure a Mossèn Modest Prats o rebre un
Premi, que vam tenir una relació més propera i efectiva, que he
descobert a en Castellet com un home savi, agradable, atent. Molt preocupat
pels canvis i l'agressivitat del mon actual de l'edició. "Cada vegada que
vaig al despatx d' edicions 62 (hi anava una o dues vegades per setmana) hi
veig un munt de llibres nous. No sé com els poden llegir i editar correctament
tants de llibres...", em deia un dia mentre fèiem temps per començar la
presentació d'un dels seus llibres.
La darrera vegada que vam estar junts, va ser el dia 5 de juliol de 2012, a la 22,
per presentar, juntament amb en Narcís Comadira i en Xavier Pla, la edició
revisada de l'obra de Josep Pla, "Girona, un llibre de records". Castellet
va estar molt obert i emotiu recordant el llibre, Girona i sobretot, a Josep
Pla. Com sempre, va venir acompanyat de Xavier Folch i vam anar a sopar, al
costat de la Llibreria, en el Balco. Tinc molt present les tertúlies de
sobretaula, el seu somriure, la seva amabilitat i senzillesa que va anar
guanyant amb el temps i amb la edat.
Penso que amb els anys Castellet, es va humanitzar.
Aquell pal d'home, elegant, seductor, llarg i tort com la torre
de Pisa, la experiència, la vida i la mort el va fer més sociable i menys arrogant.
Tot un tipus el Senyor Josep Maria Castellet.
Guillem Terribas
