Nadal rebutja el tòpic que els polítics han de seguir consignes quan escriuen

Foto: Miquel Ruiz

L'exconseller anuncia a la presentació a Girona de "Fent tentines per la vida" un nou llibre de records dels 20 anys de polític al Parlament. 

Foto: Miquel Ruiz.

Joaquim Nadal va presentar ahir entre amics, familiars i lletraferits el seu llibre de memòries Fent tentines per la vida (Ara Llibres), una reelaboració literària dels records d'infantesa de l'exconseller del Govern i exalcalde de Girona, historiador i president de la Taula pel Dret a Decidir de Girona.
Durant l'acte, organitzat per la Llibreria 22 a la sala d'actes de la Fundacio UdG, també es va presentar el número 134 de la publicació Senhal, titulat Glops de vida i íntegrament dedicada a les piulades literàries de Nadal a Twitter.
L'escriptor Narcís Comadira, que va fer una lloança incondicional del valor literari de Fent tentines per la vida, es va preguntar d'on ve aquest "gust per les paraules" d'almenys quatre dels germans Nadal: Quim, Rafel, Pep i Jaume. L'autor de Girona: matèria i memòria va rebutjar que els gust per la creació literària els vingui de l'"eròtica de classe mitjana", sinó que "ve d'una noble ambició de civilització i cultura".
Per Comadira, dues són les virtuts del Nadal prosista: la concisió en la narració dels fets i la precisió del llenguatge. I si Quan érem feliços, de Rafel Nadal, "té voluntat de novel·la", el llibre de Quim "té voluntat de crònica".
segueix http://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/10/02/nadal-rebutja-topic-que-politics/637495.html

 

Nadal defensa un model de polític que defugi consignes

L'exconseller va presentar ahir a Girona el seu llibre de records d'infància ‘Fent tentines per la vida' i una selecció de les seves piulades.

Narcís Comadira n'elogia la “prosa sense floritures”



Pep Vila, Joaquim Nadal, Narcís Comadira
Foto: Manel LLadó

Quan l'editora Izaskun Arretxe va concebre la col·lecció D'On Vinc, d'Ara Llibres, immediatament va demanar a l'amic Josep M. Fonalleras que li concertés una cita amb Joaquim Nadal. Volia demanar-li que fos un dels primers a escriure sobre els seus records d'infantesa i joventut, “amb una mirada neta que permetés recuperar l'imaginari de tota una generació abans no es perdi”. La trobada va ser al Museu d'Història de Catalunya, durant un dinar en el qual l'exconseller només es va comprometre a pensar-hi. Al cap de pocs dies, va ser Nadal qui va citar Arretxe al seu despatx del Parlament per entregar-li seixanta folis, deu més dels que li havien demanat, “escrits durant el cap de setmana llarg del pont de la Puríssima”, va concretar l'autor mateix. Així va néixer, d'un encàrrec que va motivar una immersió intensiva en la memòria personal, Fent tentines per la vida, el llibre dels primers records de l'exalcalde de Girona.
No era la primera vegada que abordava el gènere. Ja havia escrit uns quants papers rememoratius, abans que el seu germà Rafel Nadal, va remarcar, publiqués el seu propi llibre, Quan érem feliços, i en vengués milers d'exemplars. La “recança que es fessin comparacions” va aconsellar-li reservar per a l'entorn privat els seus, en què “no hi ha vocació de novel·lista”, va concedir. El poeta Narcís Comadira, convidat ahir a fer la presentació del llibre a la Fundació Universitat de Girona, va coincidir que el text de Joaquim Nadal pertany més aviat a la crònica, “cosa que no vol dir que hi falti ambició literària”.
LLegir més http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/682091-nadal-defensa-un-model-de-politic-que-defugi-consignes.html

La península poètica i les seves veus.

Dimecres es va presentar a la Llibreria 22 de Girona el  darrer llibre publicat pel llop ferotge és un recull de poemes d'Alexandre Nunes de Oliveira, "Todas las cicatrices", un treball realitzat al llarg de de anys.
L'única recomanació sensata que és possible fer davant d´un llibre de poesia la va formular Julio Cortázar, fa més de trenta anys, a propòsit de Juan Gelman: «...lo mejor que puedo decirle al lector es que entre en estos poemas como se entra en un sendero, siguiéndolo en sus curvas y sus ascensos, deteniéndose allí donde el camino parece detenerse en las encrucijadas y reanudando la marcha como la reanuda cada poema desde el anterior». Quelcom que només és possible, en tot cas, si creiem en l´existència d´un únic poema (no escrit) que els sobrevola a tots i que sempre podrem retrobar en cada un dels versos relligats en un volum com el que Nunes de Oliveira acaba de presentar.
A banda d´aquesta recomanació, el lector de poesia contemporània „i Nunes és un poeta contemporani, quelcom que no queda garantit pel sol fet d´estar viu– caldrà que s´endinsi en el sender del quale parla Cortázar equipat amb un grapat de consignes que, de fet, tindrien un caràcter més aviat prescriptiu. Ordenadament.

La primera prescripció que cal tenir en compte faria esment a la necessitat de transcendir l´anècdota. O, potser millor: es tractaria d´invertir les jerarquies que, de manera acrítica, la majoria acceptem. Es tracta d´un gir molt similar al que proposava Eugenio Montale a «Fuori di casa» –per posar un exemple que, en el cas que ens ocupa, és especialment pertinent– mentre observava les gavines afamades acostant-se una vegada i una altra a la coberta d´un vaixell poblat per aquells típics personatges de trajecte transatlàntic: Montale –de la mateixa manera que fa Nunes de Oliveira–no dedicava la previsible atenció als immigrants italians (ni al vapor Astoria) sinó que, contra pronòstic i fidel a la veu poètica que el caracteritzava, intentava esbrinar quin era el contingut de veritat de l'anècdota.
La segona prescripció –un cop acceptada la transcendència que custodien les anècdotes–, és la que ens impel·leix a acceptar la natural pervivència de la pulsió romàntica i, al mateix temps, a saber-la diferenciar d´aquell «romanticisme» de calaix que no és altra cosa que l´exhibició desordenada dels sentiments individuals. Per ser romàntic, en primer lloc, s´ha de posar ordre als sentiments com ha fet, al llarg de tota una dècada, Nunes de Oliveira.
La tercera prescripció que cal tenir en compte abans –o després– d´haver transitat per Todas las cicatrices és comuna a la majoria de poetes però molt significativa en el cas que ens ocupa: la veu poètica és sempre el resultat d´una suma de veus. Justament per això, el llibre està escrit en castellà enlloc de portuguè: la nostra península poètica „i inacabada, com volia el gran Gaziel„ comença a les costes atlàntiques i arriba fins als penya-segats del cap de creus. El lector de Pessoa, de Cesariny, de Meireles, d´Anthero de Quental, d´Eugénio de Andrade, també és lector de Gelman, de Marzal, de García Montero, de Cernuda, de Darío –els salts cronològics, aquí, no tenen importància– i, més propers a nosaltres, de Gil de Biedma, de Foix, de Vinyoli, de Riba, de Carner, de Fonollosa... Tots ells, tots aquests ­poetes, comparteixen el fet d´estar embarcats en la mateixa «Balsa de piedra» que va imaginar el gran Saramago.
I és que (quarta i última prescripció) és important saber que ens trobem davant d'un joc de miralls, un calidoscopi on el «Jo» del poeta es descompon en tantes identitats com a lectors pugui tenir aquest llibre. D'això es tracta: l'ofici del poeta no és reproduir aquella primera experiència, sinó crear-ne una altra, l'obra (el poema) que de cap manera pot ser esclava del seu punt originari: el resultat, un llibre molt notable que certifica la necessitat de mantenir en vida iniciatives delicadament minoritàries com la que porta a terme l´editorial El Llop Ferotge. Una sort.
Eudald Camps, publicat en el Diari de Girona 27.09.13 Foto: Llibreria 22

BEP MARQUÈS, adeu.

Mirant enrere, cada dos per tres moments de la meva vida, hi ha el meu costat en Bep Marquès. A l’escoltisme, base de la meva educació com a persona i català. A la “tribu” a través del seu germà Mon Marquès, moltes tardes de diumenge a casa seva, amb la Carme, a Sant Daniel. A la Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, un luxe de poder estar amb tota aquella gent i amb en Bep, home combatent, però quan calia assenyat. A la 22, lloc de trobada en els darrers anys i en els darrers moments de la seva vida. Amb el Grup de Garriguella, no només de menjar viu l’home, també d’imaginació i de diversió. En Bep, al costat de l’amfitrió, el pintor Jordi Gispert, fent de cap de taula i conductors de les llargues sobretaules inoblidables.
La llàstima i egoistament,  es que ara mirant al davant, ja no hi trobaré a en Bep. Només en el meu record.
Bep, ja no parlarem de cinema, però quan torni a veure, El Padrino, Erase una vez en America, Novecento o Rio Bravo, les veurem junts.Gràcies i bon viatge.
Guillem Terribas. 

Bep I Bosch Marti, en els inicis del Grup Praxis 75.

Mor Bep Marquès, un dels ‘guerrillers' del Grup Praxis
Impressor d'ofici, va ser un dels fundadors de l'Assemblea Democràtica d'Artistes i un actiu agitador cultural.El Museu d'Història va recordar la seva contribució al collage subversiu el 2011.
Com passa sovint amb les persones que de veritat compten, Josep M. Marquès, en Bep Marquès, mort ahir als 70 anys, es resisteix a ser classificat. Impressor, artista, fotògraf, agitador cultural, ecologista, pacifista, resistent del postfranquisme en múltiples fronts, “guerriller de la comunicació”, com l'ha definit l'historiador de l'art Narcís Selles: qualsevol d'aquestes activitats podrien formar part de les seves atribucions, que tenen en comú l'actitud crítica, i a estones subversiva, que va canalitzar sobretot a través de dues associacions històriques: l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, de la qual seria un dels fundadors, el 1976, i el Grup Praxis, creat el 1975 en fructífera associació amb Lluís Bosch Martí i l'activitat del qual va recuperar fa dos anys el Museu d'Història en una exposició comissariada per Selles.
Més a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/680245-mor-bep-marques-un-dels-guerrillers-del-grup-praxis.html 

L'impressor artista, traficant d'idees conspiratives
Quan les paraules no poden expressar el dolor que significa la mort d'una persona estimada, llavors potser el millor amic seria el silenci. Però tampoc seria just silenciar totes les mogudes que hem fet en

els darrers anys amb en Bep, al voltant d'una taula ben parada i sobretot ben amanida d'amics i amigues, que a en Bep mai li han faltat. Sabem que ell voldria ser recordat per les quasi últimes i divertides històries que junts hem protagonitzat. En una de les tantes reunions que fèiem tot degustant bons aliments, els autoanomenats Grup de Garriguella buscàvem tant sí com no un títol per al que havia de ser una exposició plàstica que s'havia de fer a Sils, però que encara no havíem perfilat del tot, i sense saber per on havien d'anar els trets, es van anar verbalitzant titulars del tot insòlits i inversemblants mai llegits. En Miquel Ruiz, junt amb en Bep, va proposar que seria un molt bon titular “La invasió dels crancs americans i la Generalitat”. Ben contents i satisfets, vam acordar entre rialles que aquest era un bon titular i un bon leitmotiv per començar a treballar la idea.
Naturalment, al cap de poc temps ja havíem oblidat el nom del que calia cuinar amb les nostres obres, i per sort el coordinador del grup, en Lluís Costa, en aquells moments responsable de Cultura de Sils, molt més racional que la majoria pel fet de no exercir d'artista, va proposar la idea de titular el projecte El viatge a l'infern, fent referència a les vicissituds d'un personatge històric: Pere Porter. La idea s'inscrivia en la voluntat de difondre una mostra important de la literatura catalana a través de l'art. Sens dubte la proposta era peculiar i interessant: posar l'art al servei de la difusió de la literatura, i a més fer-ho amb una nòmina d'artistes adobats en mil i una batalles a favor de moltes causes perdudes.
La premissa fou que els artistes prèviament s'havien de llegir el llibre per poder seguir millor aquell viatge que ens portaria a molt bon port; a les portes de l'infern, a través d'una exposició inaugurada a Sils. Després aniríem junts a La Carbonera de Girona, a les Bernardes de Salt, a l'Espelt de Vilajuïga i, finalment, a Tordera.
No cal dir que tu, Bep, vas ser l'ànima de tot plegat, igual que moltes altres vegades. I ja últimament, quan només podies restar a casa per la teva malsana malaltia, vam anar, amb el títol de Girona a l'Empordà, a exposar a l'Espelt. Tu en persona no hi eres, però sí que la teva obra va ser penjada com totes les altres. I ara també seguiràs formant part del nostre grup amb la següent exposició, que farem al Museu de Miniatures a Besalú, ja que generosament el seu director, Lluís Carreras, ens ha ofert l'espai i ens espera que hi anem pel 2 de novembre amb el nou títol de Girona a la Garrotxa.
Bep, a la nostra taula, tu sempre hi seràs comptat. No t'oblidarem en les nostres aventures.
GRUP DE GARRIGUELLA  publicat en el Punt-Avui 25.109.


Mor l´impressor i l´artista gironí Bep Marquès als 70 anys

Bep i Bosch Marti Foto: Marc Marti

Una malaltia coronària s'endú qui va fundar amb Lluís Bosch-Martí el Grup Praxis 75 de Girona.Una malaltia del cor s'ha endut la vida de l'impressor i artista gironí Bep Marquès, un destacat activista en la lluita per la democràcia als anys de la derogació del franquisme que va participar en la fundació de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG), i que va assolir una destacada projecció en el camp de l'art compromès formant part del Grup Praxis 75, en tàndem amb Lluís Bosch-Martí.

Les seves despulles seran objecte d'una cerimònia de comiat avui a les 17.30h al tanatori de Vila-roja. La seva vídua, Maria Carme Turon, i els seus tres fills, Pau, Marc i Marta, han volgut transmetre un missatge lacònic i revelador: "Continuarem la lluita gràcies als valors que hem après al seu costat". Pau i Marc van ser músics del grup Umpah-Pah.
Més a:

http://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/09/25/mor-lartista-impressor-bep-marques/636523.html
 

Mor als 71 anys el poeta Juan Luis Panero

El poeta Juan Luis Panero (Madrid, 1942) va morir a l'Hospital de Palamós dilluns passat a causa d'un càncer de pulmó. L'escriptor madrileny vivia a Torroella de Montgrí des del 1985 i des de feia una setmana estava ingressat al centre hospitalari baixempordanès. Segons Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22 i amic del poeta, aquest era el tercer càncer que Panero intentava superar.
Juan Luis Panero era fill del poeta Leopoldo Panero i l'escriptora Felicidad Blanc, i germà del poeta Leopoldo María Panero i de "Michi" Panero.
Va publicar el seu primer llibre de poemes,A través del tiempo, el 1968, i a continuació, Los trucos de la muerte (1975), Desapariciones y fracasos (1978) o Juegos para aplazar la muerte (1984). També és autor de Antes que llegue la noche, amb el qual va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona l'any 1985, i Galerías y fantasmas, que va ser Premi Internacional de Poesia Fundació Loewe i finalista del Premi Nacional de Poesia de 1989. Entre les seves últimes publicacions hi ha Enigmas y despedidas, editat el 99 i la seva obra completa es recull a La memoria y la muerte.
Així mateix és autor de la selecció, pròleg i notes de l'antologia de l'obra del seu pare, Leopoldo Panero, a més de la de Pablo Neruda i Pablo Picaso.
El temps, la mort, el destí i la memòria travessen els seus versos i la seva obra poètica, en la qual es reconeix la influència d'autors com Jorge Luis Borges, Octavio Paz, T.S. Eliot i Juan Rulfo.
En una entrevista al 1999, Panero indicava que la memòria, testimoni dels efectes devastadors del pas del temps, "és l'únic que salva el passat, mentre que la mort és el teló final de tot".
Nascut a Madrid el 1942, Juan Luis Panero va començar a estudiar Dret i Filosofia i Lletres, però no va acabar cap de les dues carreres. Es va traslladar posteriorment a París i Londres, on va estudiar Literatura i Llengua francesa i anglesa. Impenitent viatger, especialment pels països d'Amèrica, al llarg de la seva vida, a més de la seva tasca literària, va col·laborar amb els seus poemes i com a crític literari en diferents revistes espanyoles i estrangeres, i va traduir diverses obres del francès i de l'anglès.
Com recordava el llibreter gironí Guillem Terribas, el 1975 va intervenir juntament a la seva mare i els seus germans a la pel·lícula de Jaime Chávarri El desencanto, una obra de culte, símbol d'una època. Posteriorment, amb els seus germans, va participar el 1994 en el rodatge de Después de tantos años, el segon film en el qual la família Panero era protagonista, dirigida per Ricardo Franco.
"Per Panero, Borges era Déu"
El llibreter de Girona Guillem Terribas, que va conèixer el poeta ara fa 30 anys, recordava ahir que Panero era un escriptor que admirava molt altres autors com Luis Cernuda, Jaime Gil de Biedma o Joan Vinyoli, encara que "el seu Déu era Borges".
Guillem Terribas va indicar que l'última conversa que van mantenir va ser diumenge passat a l'hospital, on el poeta estava ingressat per tractar-se el càncer, i on es va acomiadar d'ell un dia abans de la seva mort.
Juan Luis Panero, va recordar ahir Guillem Terribas, un cop instal·lat a Torroella de Montgrí, es va convertir en un habitual de la llibreria que regenta, i on el poeta va presentar algunes de les seves obres i va participar en diferents vetllades literàries.
El literat madrileny feia anys que no escrivia perquè entenia que ja ho havia dit tot, i va recordar que "la seva autobiografia més important estava en la seva poesia completa". Precisament amb les seves memòries Sin rumbo cierto va ser, el setembre de 1999, el guanyador de la XII edició del Premi Comillas de biografies, autobiografies i memòries, que concedeix Tusquets Editors.
Entre els seus darrers projectes, explica l'editor i poeta Pablo Méndez, d'Ediciones Vitruvio, hi havia la reedició d'un llibre escrit per la seva mare, Felicidad Blanc, una possibilitat de la qual van parlar abans de l'estiu.
Les restes de Panero van ser incinerades ahir.
Diari de Girona, 19.09.13 Foto: Llibreria 22.

La mort i la memòria

vaig conèixer Juan Luis Panero als anys noranta quan amb en Ponç Puigdevall el vam visitar a casa seva per fer-li una entrevista. Aquell dia es va fixar el protocol que marcaria les trobades posteriors: calia anar-hi a la tarda, sense presses, i estar disposat a parlar dels seus autors favorits, que ja no van canviar: Borges, Rulfo, Lowry, Cernuda, Vinyoli. En més d'una ocasió, quan se li va proposar parlar o recitar en públic, va declinar parlar d'ell i de la seva obra, i va preferir referir-se als autors que més rellegia i que s'havien fet un lloc a la seva memòria. Tot i que les novetats no eren pas el que li interessava més, des de casa seva, a Torroella de Montgrí, estava al cas de tot el que succeïa en el món literari d'Europa i Amèrica.
En els últims anys va escriure poquíssim. Els seus amics havien mort, els millors llibres ja estaven escrits, les ciutats que havia estimat ja no existien, les malalties el rondaven. Parlar amb ell significava recordar el que ja no tornaria a ser: sense malenconia, amb una lucidesa diamantina. En la seva poesia, la mort havia estat el seu tema predilecte des dels inicis. Amb tot, a mesura que transcorria l'estona s'engrescava i mostrava un sentit de l'humor càustic, brillant, temible.
Quan vam saber que estava hospitalitzat, amb el llibreter Guillem Terribas vam decidir fer-li una visita, que finalment es va produir diumenge passat. El vam trobar com sempre: pessimista, digne, cordial. Amb un fil de veu ens va dir que ja no llegia, que ni tan sols mirava pel·lícules. “Las tengo aquí”, hi va afegir assenyalant-se el cap. Com era habitual, no va parlar dels seus mals, sinó de tres pel·lícules que també són tres llibres: Doctor Zhivago, Els morts i El guepard. D'aquesta última ens va recomanar que rellegíssim el capítol de la mort del príncep de Salina. En aquella última trobada –com en la primera– van reaparèixer els dos vells temes, la mort i la memòria, com en els seus versos més coneguts: “Sólo son tuyas –de verdad– la memoria y la muerte, /la memoria que borra y desfigura /y la sombra de la muerte que aguarda.”
Vicenç Pagès, publicat en El Punt-Avui 19.09.13 Foto: Llibreria 22

Imatges de la presentació SIN RUMBO CIERTO a la Llibreria 22.
http://youtu.be/By1pU2niJZg

Baños presenta ‘La rebel·lió catalana' a la 22

El periodista Antonio Baños Boncompain (Barcelona, 1967) presentarà avui el seu últim llibre, La rebel·lió catalana. Notícia d'una república independent (La Butxaca) a la Llibreria 22 de Girona (20 h), en una tertúlia amb el llibreter Guillem Terribas. Baños analitza amb humor la societat catalana i exposa “les bondats evidents d'un procés d'independència”.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 19.09.13

Presenten ‘Diario de un zombi', a Còmics 22

Sergi Llauger, l'autor de Diario de un zombi (Dolmen Editorial), signarà aquesta tarda exemplars del seu llibre (19 h) a la llibreria Còmics 22. La presentació del volum s'inscriu en l'anomenada II Ruta Zombi Dolmen 2013, a través de la qual s'ofereixen invitacions per assistir al Festival de Cinema Fantàstic Sitges 2013. El requisit: anar vestit de mort vivent, hunter o survival durant el mes de setembre a la llibreria gironina (així com d'altres participants) a l'hora de comprar un exemplar de la Línea Z editat per Dolmen editorial.
Jordi Camps Linnell  Publicat en el punt-Avui 13.09.13

La Penyora dedicarà el 7è Festival Pepe Sales al poeta Juan Eduardo Cirlot

Crític d'art i músic dodecafònic, va ser també l'autor del cèlebre ‘Diccionario de símbolos'.
El festival destacarà, al gener, la seva defensa de l'individu.

Juan Eduardo Cirlot, fotografiat el 1951 amb les seves espases.
Foto: FRANCESC CATALÀ-ROCA.

La Penyora dedicarà a finals del gener vinent la setena edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales a Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973), poeta surrealista, músic dodecafònic, crític d'art, autor del referencial Diccionario de símbolos i, sobretot, “un defensor de l'individu”, segons Consol Ribas i Lluís Llamas, organitzadors d'aquest festival obert a tota la ciutadania que, en les seves sis edicions anteriors, ha estat dedicat, respectivament, a Pepe Sales, Miquel Bauçà, Pedro Casariego, Lluís Vilà, Santa Teresa de Jesús i Carilda Oliver.
Juan Eduardo Cirlot compleix tots els requisits que La Penyora busca en un creador que pugui servir com a epicentre del gran tsunami artístic que representa a Girona el Festival Pepe Sales, on músics, pintors, cineastes, poetes... s'inspiren en l'obra de l'autor triat per fer les seves pròpies creacions. Cirlot té “el punt de rebel·lia i llibertat” que ha tingut tots els seus precursors en el festival gironí, però a més de ser un indomable va ser també “un poeta d'una qualitat impressionant”, poc conegut en vida –el seu prestigi públic el va adquirir sobretot com a crític d'art de La Vanguardia–, perquè bona part dels seus poemaris van ser volgudament autoeditats i de difusió molt restringida. L'editorial Siruela ha recuperat bona part de la seva obra, inclòs el cicle Bronwyn (1967), considerat la seva gran obra poètica, inspirat pel personatge homònim que interpretava Rosemary Forsyth en el film El senyor de la guerra (1965), amb tècniques de permutació inspirades per la càbala, el sufisme i la música dodecafònica. Les lletres i les paraules perden en aquest cas el seu sentit original per adquirir nous significats, sovint arcans i propers a una espiritualitat mai consumada del tot per l'agnosticisme declarat de Cirlot.
Jordi Muñoz Solà, amic de la família de Cirlot, va suggerir el seu nom als organitzadors del Pepe Sales, que ja s'han posat en contacte amb les filles del poeta, Lourdes i Victòria, les quals han rebut molt bé aquesta iniciativa gironina. De fet, elles s'estan encarregant de la preservació i difusió de l'obra del seu pare, a través d'iniciatives com ara l'exposició que li va dedicar, ara fa dos anys, l'Arts Santa Mònica, comissariada per Enrique Granell. El festival també té la col·laboració de Vicenç Altaió.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 03.09.13
* La 22 hi col·lobora. Tenim els llibres.

El Club Ciutat del Teatre busca socis culturalment actius

El club d'espectadors de la Fundació La Ciutat Invisible obre dilluns les inscripcions, amb tres categories diferents.

La Fundació La Ciutat Invisible i Bitò Produccions han creat el nou club d'espectadors Ciutat del Teatre,

Salvador Sunyer, de peu a la dreta,
amb els cinc primers socis del club Foto: X.C.

que oferirà als seus socis descomptes i avantatges en el festival Temporada Alta i en diversos equipaments i propostes culturals de Girona i altres ciutats. El que marca la diferència respecte a altres clubs d'espectadors és que Ciutat del Teatre aposta decididament per la participació activa dels espectadors –fins i tot suggerint espectacles per al festival o avaluant críticament la seva programació– i la reinversió en programació cultural d'una part de les quotes, per exemple per portar espectacles internacionals a Temporada Alta. Ahir es va presentar el nou club a Els Jardins de la Mercè, en un acte en el qual van assistir els cinc primers socis, espectadors molt involucrats en el festival que són, segons el seu director, Salvador Sunyer, el model de socis que ell voldria per a aquesta Ciutat del Teatre.
Les inscripcions al Club Ciutat del Teatre s'obriran dilluns vinent a través del web de La Ciutat Invisible, en què es podrà triar entre tres categories o files: Fila blava, amb una aportació anual de 100 euros; Fila verda, amb una aportació de 300 euros, i Fila vermella, a partir de 1.000 euros. Tots els socis gaudiran de compra preferent d'entrades de Temporada Alta, els dies 9 i 10 de setembre; d'un 15% de descompte en els espectacles del festival; d'assessorament personalitzat per correu electrònic; d'accés gratuït a les activitats de la fundació –la primera serà una presentació de la programació només per a socis, el 6 de setembre, i també hi haurà xerrades, visites guiades, viatges, etc.–, i de descomptes i preus reduïts en equipaments culturals com ara el Teatre de l'Arxipel de Perpinyà, la Llibreria 22, el Cinema Truffaut, l'Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu, etc. Els socis de les files verda i vermella tindran altres avantatges suplementaris, com ara invitacions a activitats exclusives i personalitzades, l'accés al bar Vip del festival o, en el segon cas, l'opció de triar sempre la mateixa butaca en el festival. Les cent primeres persones que es facin sòcies tindran com a regal de benvinguda dues entrades per a Temporada Alta.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 30.08.13

La Fundació Colomer posa ordre al llegat de l'artista

L'edició de la seva obra completa en dos volums imponents revalora el pintor, decorador i dissenyador gràfic gironí.
El Museu d'Art li dedicarà al setembre una exposició antològica.

A la seva mort, i tal com era el seu desig, es va procedir al trasllat de tota l'obra que Pep Colomer (Girona, 1907-1994) conservava al seu taller de la ronda Ferran Puig perquè passés a formar part del llegat que deixava a la seva ciutat. Ningú no esperava, però, que aquell artista que feia dècades que vivia retret, en una discreció que s'assemblava quasi a un exercici de desaparició, guardés una quantitat tan ingent de material que obligava a refer de dalt a baix tot el que se'n sabia fins aquell moment. El Museu d'Art de Girona, dipositari del fons, va organitzar el 1996 una exposició que treia a la llum part d'aquella col·lecció personal inèdita, i dos anys després es constituïa la Fundació Colomer-Sanz, planificada pel mateix Colomer des del 1984, per contribuir a la catalogació, conservació i difusió de la seva obra. Han hagut de passar quinze anys més, però finalment dos imponents volums, acuradament editats pel segell del fotògraf Jordi Puig Úrsula Llibres, que reprodueixen l'obra completa de l'artista en les seves diverses facetes com a dissenyador, pintor, dibuixant, decorador o pensador, amb els corresponents estudis crítics, i l'anunci d'una exposició antològica, de nou a l'MD'A, per a finals del pròxim mes de setembre, permeten que Colomer retrobi el lloc que li correspon en la massa sovint difusa, discontínua i malaurada història de l'art de Girona.
Perquè Colomer pertanyia, com tants altres artistes d'empenta arruïnats moralment pel franquisme, a l'activa generació dels anys trenta, en la qual va tenir un paper destacat com a impulsor dels Amics de les Arts, del saló d'exposicions i llibreria Garbí o de la penya dels Íntims, com a promotor de la primera Fira Comercial, com a membre de l'equip fundador de la revista Víctors i, sobretot, com a renovador del disseny publicitari i les arts decoratives després del noucentisme masonià junt amb el seu amic i soci Francesc Gallostra (1905-1974). Tot i haver-se significat amb la República, va aconseguir passar desapercebut als anys quaranta mig amagat a Banyoles, sota la protecció de la família de la seva dona, Carme Sanz, i dedicat principalment a la decoració d'interiors i el disseny de mobiliari, tant a Girona com, durant un temps, a Barcelona. Tot i la intensa activitat cultural i professional que va desplegar al llarg de la seva vida, fins al 1957, quan ja tenia cinquanta anys, no va fer la seva primera exposició individual, a L'Artística. En faria poques més i, en qualsevol cas, mai amb fins crematístics: forma part de la llegenda franciscana del seu caràcter que, si algun cop rebia diners pels seus quadres, els donava íntegrament a la beneficència. Membre del Círculo Artístico i de l'Ansiba, els últims anys va convertir-se en un referent per als artistes més joves que solien reunir-se devotament a la seva casa de Sant Daniel, on s'havia consagrat a les preocupacions crepusculars sobre grafologia i filosofia.

Un fons en renovació permanent

Un treball de recerca iniciat l'any 2011 i coordinat per l'historiador de l'art Jordi Falgàs, director de la Fundació Rafael Masó, ha permès catalogar més d'un miler d'obres de Pep Colomer, entre pintures, cartells, dibuixos, il·lustracions, i dissenys d'interior i mobiliari. La major part d'aquest material procedeix de la donació que el mateix artista va fer a la ciutat abans de morir, dipositada al Museu d'Art, però la investigació també ha permès localitzar moltíssima altra documentació inèdita a través dels arxius i de les col·leccions particulars. Per facilitar una actualització permanent del fons, els dos volums de l'obra completa, de més de 950 pàgines, són consultables també a través del web www.pepcolomer.org, on es reprodueix tota la producció de Colomer i que dóna opció a descarregar-se els continguts per a iPad.
Eva Vázquez. Públicat en el Punt-Avui 28.08.13
 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/673124-la-fundacio-colomer-posa-ordre-al-llegat-de-lartista.html

Notícia 29.07.13 en el Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/07/28/rescat-categoric-lartista-gironi-pep/628270.html

Joaquim Nadal recopila els seus tuits a ‘Glops de vida'

L 'exalcalde de Girona i dirigent socialista Joaquim Nadal i Farreras és un dels polítics més actius a la xarxa, en especial a través del Twitter, on les seves piulades són de les més seguides. Ara els filòlegs Enric Prat i Pep Vila, a partir d'un inventari establert per Lurdes Griñó, han recopilat dos centenars dels tuits del polític i historiador gironí per al número 134 dels quaderns de bibliòfil Senhal, que ells mateixos editen, amb el títol Glops de Vida. L'efecte és el d'una col·lecció al·luvial de pensaments, paisatges, emocions i premonicions que Nadal ha difós a través del Twitter entre l'agost del 2011 i el març del 2013. Hi ha reflexions sobre l'actualitat, també, però com diu en una piulada: “Les meves ganes de fer tuits sobre el paisatge, el temps i la vida s'incrementen quan trobo interlocutors que només v
oldrien parlar de política”.
Eva Vázquez. Publicat en el Punt-Avui 28.08.13
* La Plaqueta SENHAL, només es troba a la llibreria 22

El noi de can Norat

L'edició de ‘Per Morellàs, a les Illes', unes memòries inèdites de l'exili, treu de l'oblit el metge, polític i escriptor gironí Laureà Dalmau.
L'Ajuntament admet haver contret un “deure de restitució” i la família anuncia la donació a la ciutat del fons documental de l'autor i la preparació d'una biografia.

Les Illes, al Vallespir, antigament un amagatall de trabucaires i contrabandistes, són avui “quatre cases al voltant d'un vell plàtan” on costa relativament poc localitzar la casa on va viure desterrat als anys quaranta el metge i escriptor gironí Laureà Dalmau i Pla (Agullana, 1886-Girona, 1969), encara que no hi ha ni una sola indicació que recordi el seu pas per aquell lloc. L'editor Quim Curbet va estar-hi no fa gaire atret per la lectura de les memòries d'exili de Dalmau, Per Morellàs, a les Illes, un document fins avui inèdit que la família ha recuperat recentment i que acaba de publicar el segell gironí Curbet Edicions, en una revisió a cura dels filòlegs Jordi Curbet i Esther Fabrellas i amb una emotiva introducció biogràfica dels néts de l'escriptor.
Quan Laureà Dalmau va arribar a les Illes el juny de 1941, va haver de travessar, des de Morellàs, una tortuosa carretera de muntanya semblant a la que ha descrit el seu editor al cap de setanta anys, però en condicions molt més lamentables, damunt un vell Ford amb un escandalós excés de passatgers que conduïa un xofer garlaire i temerari. Ja no era jove: amb cinquanta-cinc anys, afeblit per una bronquitis persistent des de l'hivern anterior, les Illes no era un destí, era només una habitació de convalescència on restablir-se de la derrota i de la pèrdua d'un dels seus fills amb només disset anys, i de l'horror de tots els malalts i suïcides que havia hagut d'atendre a l'Hospital de Perpinyà quan va arribar-hi amb els primers exiliats, i de la mesquinesa dels homes, de la crueltat del món, que posava una guerra damunt d'una altra guerra, i de la terrible enyorança de la dona i els fills, tot i ser tan a prop, a una travessia de bosc, a l'altra banda de les Alberes.
Laureà Dalmau va pertànyer a allò que alguns historiadors han qualificat d'“exili dels dissortats”, el de tota aquella massa anònima atrapada als camps de concentració i els vilatges del sud de França, enfront dels que van rebre suport institucional i van tenir ocasió d'agafar un passatge cap a Amèrica. Potser tampoc hauria escollit marxar, si l'hi haguessin ofert, i n'hi havia motius, com a metge reconegut, com a escriptor, com a actiu diputat d'Esquerra Republicana, com a ponent de l'Estatut de Núria, com a fervent catalanista i antimonàrquic recalcitrant, cosa que ja li havia costat la presó arran dels Fets d'Octubre de 1934, però va preferir quedar-se al seu raconet desolat del Vallespir, fins que l'amnistia de 1949 li va permetre tornar a casa i sumir-se en un llarg silenci que semblava no acabar mai, durant el qual va escriure, entre el juny de 1949 i l'abril de 1950, aquesta “narració anecdòtica”, Per Morellàs, a les Illes, que cap editor de l'època no va voler-li publicar en espera de “cambios en las alturas”.
“Recordo l'avi seriós a la taula del menjador, sempre amb batí i amb les cataractes que ja li enterbolien la visió, però mai no es descuidava del seu llacet, la papallona, ‘el llaç de republicà', en deia ell. Nosaltres, que érem petits, vam descobrir l'avi asseguts a la seva falda. Només molt temps després vam saber que havia freqüentat les tertúlies del cafè Norat de la Rambla, amb els seus amics Miquel Santaló, Miquel de Palol, Carles Rahola i Josep Tharrats; hi anava tan sovint, de fet, que era inevitable que s'acabés enamorant de la filla de l'amo, la Laura Norat, la nostra àvia, que poc temps després hauria de travessar clandestinament les Alberes, acompanyada per la mare i la tia Fina, per anar-se a trobar amb el marit en un poblet del Vallespir durant l'ocupació alemanya de França. ‘Sobretot, estimades, no us signifiqueu per res, per res', els advertia abans que se'n tornessin a Girona i ell es quedés sol de nou a les Illes, en aquell lloc on fins anant al cel un s'enyora.”
Ho recordava el juliol passat un dels seus néts, Ramon Dalmau, en la presentació d'aquestes memòries novel·lades descobertes recentment en una vella caixa de cartró entre els papers de la família, durant un acte solemne a l'ajuntament de Girona en què l'alcalde, Carles Puigdemont, va admetre que la ciutat tenia “un deure de restitució” amb l'escriptor i polític. En part, la reparació ja està en marxa: està previst que l'arxiu personal de Laureà Dalmau formi part d'un fons documental “obert a tots els gironins i els estudiosos”, i el mateix Ajuntament s'ha ofert a honorar la seva memòria erigint una escultura en un lloc públic de la ciutat. D'altra banda, també s'està treballant en la redacció d'una biografia exhaustiva que permetria recuperar un dels intel·lectuals més estimats de la Girona republicana i lamentablement també un dels més oblidats.
De fet, avui és més conegut el seu fill Francesc Dalmau i Norat (Girona, 1915-Palamós, 2003), també metge i polític, que va protagonitzar una fuga èpica del batalló de càstig franquista de Punta Carnero, a Cadis, nedant fins a Gibraltar, on va entrar en contacte amb els aliats i va acabar participant en el desembarcament de Normandia amb el Royal Pioneer Corps. El seu pare n'hauria estat orgullós, però a les Illes prou feina tenia a sobreposar-se a un “exili que devora l'ànima, la fe, la consciència i la dignitat dels homes”. Desmoralitzat i tot, va ser un dels participants en la fundació de l'Agrupació de Metges Catalans pro Renovació de la Medicina al Rosselló, de la qual va ser nomenat delegat per Perpinyà. Devia ser una de les últimes significacions públiques d'aquell vell metge que als divuit anys havia publicat els seus primers versos a Lo Geronés o La Lucha i que va morir disculpant-se per tenir l'esperança que algú, algun dia, publiqués alguna obra seva, “encara que només fos un petit poema de joventut”.
 Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 26.09.13
 ttp://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/672288-el-noi-de-can-norat.html

 

Anna Altisén, Finalista del Premi Just M. Casero 2012

Anna Altisén Caparrós: "Hi ha gent que mataria per tenir els medicaments que estic lluitant per no prendre"

Després d'estudiar periodisme a Bellaterra i a San Diego i de treballar en diversos canals de televisió, la vida d'Anna Altisén va fer un gir inesperat quan li va ser diagnosticada una malaltia mental crònica. És l'autora de 'Quan vaig deixar de ser natura lleugera' (Empúries), finalista del premi Just M. Casero

JORDI NOPCA

ANNA ALTISÉN CAPARRÓS: "Hi ha gent que mataria per tenir els medicaments que estic lluitant per no prendre" FRANCESC MELCION

 

Després d'estudiar periodisme a Bellaterra i a San Diego i de treballar en diversos canals de televisió, la vida d'Anna Altisén va fer un gir inesperat quan li va ser diagnosticada una malaltia mental crònica. Han passat més de deu anys des del primer ingrés en un psiquiàtric. L'Anna ha patit diverses recaigudes. Quan vaig deixar de ser natura lleugera (Empúries), finalista del premi Just M. Casero, és un llibre impressionant i esperançador en què l'autora aconsegueix convertir la seva experiència vital en literatura.

La malaltia sembla que comenci guiant les teves paraules, però ha estat l'amor el que finalment t'ha permès escriure.

Hi ha lectors que m'han dit que el fil discursiu del llibre és la malaltia. Per a mi no és així: la història d'amor amb en Madou [la seva parella] és el que permet que pugui parlar del que he viscut d'una manera gens trista i freda. Per construir alguna cosa he necessitat una altra força, i ha estat la que m'ha donat l'amor.

El primer gir inesperat en la teva vida va ser el diagnòstic d'una malaltia mental crònica. Hi ha dos elements que fins i tot en els moments més difícils t'han donat esperança: l'aigua i l'aire. Què representen, per a tu?

Guillem Terribas i l'Anna el dia del lliurament del
Premi Just M. Casero (30.10.12)

Sempre que he tingut punts àlgids de desequilibri he buscat l'aigua. Per a mi, l'aigua condueix totes les energies, les estabilitza. Quan vull estar tranquil·la intento anar fins a un lloc que quedi a prop del mar o banyar-m'hi, si puc. Si l'aigua és la calma, l'aire és la rauxa, l'eufòria, la força que tot ho agita. Totes les persones estem fetes d'aigua i tenim un punt més o menys acusat de rauxa. Hi ha gent que en té massa i s'ha de medicar, com és el meu cas, i gent que en té massa poca...

Per què vas començar a escriure?

Va començar sent una necessitat vital i no literària. Les diverses recaigudes de la malaltia em van deixar fora de circulació. La meva escriptura va començar en veu baixa, a partir de l'observació del que passava al meu voltant però també de com els meus sentits estaven canviant. La meva manera de mirar era diferent, i també la manera de captar el temps.

Et va tocar aprendre a córrer cap endavant mirant cap enrere.

Quan em va arribar la malaltia, em va fer l'efecte que s'obria un parèntesi que algun dia es tancaria. Pensava que podria reenganxar-me a la vida que portava abans... Un dia em vaig adonar que ja feia deu anys que vivia aquest parèntesi. Vaig haver d'acceptar que la malaltia era crònica. Va ser en Madou qui em va dir que potser havia de deixar de córrer mirant cap endavant, angoixada pel futur, i que havia de començar a córrer d'esquena, mirant-me el passat, però sense deixar d'avançar.

Conèixer en Madou també t'ha permès descobrir la cultura de Mali.

L'oralitat de la seva cultura m'ha acabat influint molt, des de les històries dels avis i pares d'en Madou fins als consells que m'han donat. Encara no he pogut anar a Bamako per motius de salut, però tinc un imaginari riquíssim, un món paral·lel dins del cap al qual em puc agafar quan tinc dubtes.

Llegint-te, veiem que no ets l'única que ha hagut de renunciar a part dels seus somnis.

En Madou tenia el desig de viure mig any a Barcelona i mig a Bamako. Ell en diu faire la navette . Però no podrà ser, perquè ja l'han hagut d'operar sis vegades de glaucoma. Necessita els avenços mèdics europeus. Hi ha gent que mataria per tenir els medicaments que estic lluitant per no prendre. Fins a quin punt no és una mica egoista, la meva posició? És la meva petita rebel·lia, encara ara penso que la medicació em canvia massa, tot i que és indispensable perquè em mantingui estable.

Has estat quatre anys a l'escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

Vaig fer dos anys de feina al curs Papers privats , després vaig provar un curs de conte i, finalment, vaig tornar als Papers privats . La meva intenció era començar de zero, però el meu professor, Abraham Mohino, em va dir que de cap manera podia llençar les pàgines sobre la malaltia. Ha estat en els moments de calma que he pogut escriure. Durant les recaigudes he hagut de deixar el projecte: escriure enmig de la tempesta no funcionava. L'escriptura va molt bé per equilibrar, és pal·liativa. A mi m'ha ajudat: ara bé, una cosa és fer-la servir com a medicina -que és el que vaig fer al principi- i una altra utilitzar-la per a un projecte literari com Quan vaig deixar de ser natura lleugera .

I ara, quin serà el teu pròxim pas?

No m'imagino escrivint una cosa que no sigui viscuda (per mi o per algú amb qui m'identifiqui). Tinc una gran predilecció pels relats testimonials que expliquen la dissort i el propi drama de l'autor.

Josep M. Fonalleras

Publicacions Institucionals

Universitat de Girona

D’amistat

Va ser un sopar discret, com és discret l’home que rebia l’homenatge. De fet, de tan discret ni tan sols se’n va dir homenatge, sinó sopar, que no ho va ser gens, de discret, gastronòmicament, perquè al Motel Empordà, tot i una altra discreció (la de Jaume Subirós) no hi ha àpat que ho sigui, perquè més aviat n’hauríem de dir memorable, d’aquest que parlem, si tenim en compte el gaspatxo (de cireres, àcid en el punt just), les flors de carbassó (farcides de ricotta i mascarpone), els macarrons (amb cabra de mar, subtils), i un melós jarret de vedella. Memorable en la discreció, doncs.

Es tractava d’estar junts amb Xavier Folch, pare d’Empúries i de molts de nosaltres (literàriament), i ara jubilat. Jubilat de nom per entendre’ns, no pas de la militància cultural. De fet, va ser un sopar en elogi de l’amistat que és el que va anunciar Jaume Subirana. Un simple, emotiu, sentit, necessari elogi de l’amistat, que Pep Nadal va convertir també en una declaració d’amor (“t’he de dir que t’estimo, Xavier. Molt”) basada en la senzillesa, l’amabilitat i la generositat de qui seia al mig d’una taula imperial (em penso que en diuen així), amb la seva dona, Dolors Folch.

En un moment del sopar, Jordi Amat va formular una pregunta que va ser quasi el dispositiu que va fer saltar el mecanisme de la catarsi. Parlàvem de Modest Prats, perquè va ser la persona que, en dies i en anys diferents, va posar en contacte Xavier Folch amb molts gironins, i va dir Jordi Amat: “¿Si haguéssiu d’explicar a algú que no el conegués quina importància ha tingut Modest Prats per a la cultura catalana, què li diríeu?”. Una allau de suggeriments, d’anècdotes, de percepcions personals d’aquesta importància difusa i tan intensa. Qui millor ho va resumir va ser Narcís Comadira, tot citant Ferrater quan es referia al llegat de Carner, amb paraules que van ser del tot noves, quan les deia per en Modest Prats pensant potser també en Xavier Folch: “”Ens ha fet a tots nosaltres”.
D’alguna manera, en Xavier ens ha fet. I Vicenç Pagès va recalcar el mestratge editorial, el gust literari, un punt que també va remarcar Dolors Oller, que va incidir, però, amb un altre dels aspectes (potser el més remarcable) de Folch: “Ha treballat a favor de la cultura com si es tractés d’una gràcia, en el sentit teològic, i això és transcendental per a un país, amb una guspira de cordialitat i eficàcia”. Per a Jordi Amat, el país, aquest país a vegades desballestat, no existiria de la manera com el coneixem si no hagués estat per les maneres de viure la cultura que van implantar gent com Xavier Folch.

Modest Prats

A la terrassa del Motel, també van parlar – en l’homenatge discret, sense plaques ni ditirambes –Guillem Terribas (tot evocant premis literaris i antigues aventures), Neus Chordà (“un luxe haver pogut treballar amb tu”) i Carles Torner (“em vas fer descobrir Semprún”). I després dels parlaments (anàrquics, entre plat i plat, seguint la roda de la taula imperial), el mateix Xavier va reconèixer que no era un expert en la improvisació (“no sabré què dir”) i, emocionat (“m’ha tocat, el que heu fet”) va agrair l’afecte i també va recordar Modest Prats, l’ombra del qual planava amb sobrietat sobre la nit de Figueres, tranquil·la i calorosa.
Josep M. Fonalleras. Publicat el 26.07.13 a la revista digital Núvol
http://www.nuvol.com/noticies/josep-maria-fonaleras-damistat-xavier-folch/

Venda d'entrades a la 22

Cristina Terentieva i Alexei Terentiev, en una de les
representacions Foto: FACTORIA CULTURAL.

El Ballet de Moscou porta ‘El llac dels cignes' avui a l'Auditori de Girona
Trenta ballarins de reconegut prestigi interpretaran l'obra de Txaikovski sota les ordres del coreògraf Timur Fayziev.
Actuen per primer cop a la ciutat

 Ja han fet 28 gires mundials, amb més de 1.500 representacions, i solen venir unes tres vegades l'any a l'Estat, però mai havien actuat a Girona. El Ballet de Moscou, companyia fundada l'any 1989 pel coreògraf i ballarí rus Timur Fayziev i formada per alguns dels més destacats ballarins dels ballets russos, com el Bolxoi o el Stanislavski, actuarà per primera vegada a la ciutat, amb un dels seus espectacles més demanats: El llac dels cignes, de Txaikovski. Encara amb algunes entrades a la venda, l'espectacle tindrà lloc avui, a les nou del vespre, a l'Auditori.
Una trentena de ballarins de primera fila, amb els solistes Cristina Terentieva i Alexei Terentiev al capdavant –parella també fora dels escenaris–, contribuiran a la voluntat de difondre el ballet a un ampli ventall de públic. A 35 euros l'entrada (20 euros per a grups de 12 persones), el promotor de l'espectacle, el mallorquí Rafel Oliver, deixa clar que la voluntat del Ballet de Moscou és oferir un ballet “gens exclusiu i elitista”. També, entre altres iniciatives, Oliver destaca el fet que conviden les acadèmies a gaudir dels assajos en directe previs a l'actuació.
Per ara, la resposta del públic és bona, segons el promotor, que assegura que ja hi ha contractats diversos autobusos des de poblacions tan dispars com Breda i Figueres, entre d'altres. La venda d'entrades és a la Llibreria 22 de Girona i al web www.teleentrada.com.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 30.07.13

Jordi Serra publica el recull ‘La cantonada'

Josep Maria Fonalleras presenta a Girona el nou llibre de l'autor palamosí

L 'escriptor palamosí Jordi Serra i Garrido (1967) presenta aquest vespre a Girona el seu nou llibre, el recull de relats La cantonada i altres històries, que enceta la col·lecció Contes i Relats de l'editorial Gregal. La presentació tindrà lloc a l'aula magna de la Casa de Cultura de Girona (19 h) i serà a càrrec de l'escriptor Josep Maria Fonalleras. També hi intervindrà l'editor Jordi Albert, i hi haurà una petita actuació del solista d'arpa paraguaiana Rubén Darío González.

La cantonada i altres històries és un recull de 45 relats molt curts –entre quatre línies i cinc pàgines– i majoritàriament inèdits, excepte tres que es van publicar a la revista digital Paper de Vidre. Són històries quotidianes, algunes força satíriques sobre la crisi actual, com ara Imbècils i Estalvis. Serra va debutar amb el conte Un monstre a l'orella.
El Punt-Avui 04.07.13.

Ordóñez ens du a la Barcelona dels 60

L'escriptor gironí Josep Maria Fonalleras va presentar ahir la novel·la Un jardín abandonado por los pájaros, de Marcos Ordóñez, a la Llibreria 22, en presència del propi autor. Ordóñez transporta el lector, en la seva novel·la, a la Barcelona dels anys 60, quan les coses més simples sovint eren les més importants. Una novel·la que té molt d'autobiogràfica i que permet endinsar-nos en la història familiar d'Ordóñez compartint la seva innocència juvenil.
Diari de Girona, 28.06.13 Foto: Marc Martí

Pepe Ribas: “Berlín és la ciutat dels creadors”

“Berlín té una gran oferta cultural creativa, és la ciutat dels creadors, no del mercat de l'art, com ho són Londres, Nova York o Xangai”, afirma Pepe Ribas sobre la capital alemanya, on va escriure en part la seva segona novel·la, Encuentro en Berlín (Destino), que presentarà avui a la Llibreria 22 de Girona, amb la crítica literària Isabel Llauger (20 h).
“Som europeus, però no tenim ni idea del que va passar a Europa en el segle XX, només els quatre tòpics explicats pels vencedors”, diu Ribas, que escenifica a Berlín la trobada entre un periodista i activista xilè i un antic enginyer soviètic reconvertit en membre de la intel·ligència ucraïnesa, amb el teló de fons d'una Europa dominada per molts interessos financers, polítics i mafiosos en el present, i per un passat que amaga milions de víctimes dels règims totalitaris, tant del nazi com del soviètic, en països com ara Polònia o Ucraïna, que Ribas ha recorregut en un treball de camp amb entrevistes als últims testimonis vius.
Diu Pepe Ribas que la seva vocació real era la de novel·lista, però que en el seu camí s'hi va interposar Ajoblanco, la històrica revista cultural i llibertària que va dirigir en dos períodes, del 1974 al 1980 –el 1985 va publicar la seva primera novel·la, El rostro perdido– i del 1987 al 2000. Ribas, que té residència a l'Empordà, va publicar el 2007 Los 70 a destajo, un llibre sobre la seva experiència al capdavant del primer Ajoblanco, i ara prepara Los 80 al carajo, dècada en què situa els orígens del “neoliberalisme i la falsa democràcia” que estem patint en el segle XXI.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 20.06.13

El cromanyó ejaculador precoç i l´indignat insaciable

Albert Soler va poder parlar del tema que més li agrada, el sexe. L'excusa? La presentació del llibre d'en Josep Pastell.
A

Presentació a la Llibreria 22 de Girona. Foto: Aniol Resclosa

lbert Soler es va trobar ahir com peix a l'aigua podent parlar en el to que més domina, l'humorístic, del tema que més li agrada, el sexe. Soler va presentar a la Llibreria 22 de Girona el darrer títol de l'escriptor gironí Josep Pastells, Vides lascives, guanyador del premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida.
L'obra comença amb un cromanyó ejaculador precoç i acaba amb un indignat que mor d'un atac de cor a la Puerta del Sol mentre intenta batre un rècord de closques seguides.
Entre aquesta cara i creu de la moneda sexual desfilen un seguit d'homenots i donotes com ara Praxíteles, tant excitat amb l'estàtua de marbre que acaba d'esculpir que intenta posseir-la, fet que Soler interpreta com "el més clar precedent de l'invent de la nina inflable".
També hi apareix Nefertiti "gairebé oculta darrere la verga de 25 cm. del seu esclau predilecte", o Aristòtil, "enculat per un deixeble". Picasso, Miró, Franco, Hitler, Borges, Cortázar i fins i tot Freud són enxampats en el moment més incandescent de la seva vida en aquest llibre de Pastells.
Per Soler, Pastells "té la virtut de divertir, alhora que il·lustra i escriu bé". I ho fa amb un domini sorprenent del lèxic català per definir parts -per posar algun exemple- de l'anatomia masculina com ara "pastanaga, fal·lus, verga, cigala, titila, polla, penis..."
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 20.06.13

Un matrimoni britànic a la Costa Brava

Patricia, Matthew, LLuís a la 22

L'escriptor Matthew Tree va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre El gat, unes llavors i quinze llibres, obra de Patrícia Langdon-Davies, que narra l'experiència viscuda amb el seu marit quan van establir-se a Sant Feliu de Guíxols a la dècada de 1950. El llibre és el 27è volum de la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona.
Diari de Girona, 13.06.13.

El ‘Càntic' sense Déu de Joan Ferrer i Narcís Comadira

Joan Ferrer i Narcís Comadira, en la presentació  del
‘Càntic dels càntics' a La 22 de Girona,
el 30 de maig Foto: LLUÍS SERRAT.

El poeta gironí i l'hebraista i degà de la UdG presenten a l'editorial Fragmenta una nova traducció del llegendari poema bíblic de l'amor que l'acosta a la “febrada eròtica” de l'original.

Poques vegades s'haurà fet tant per acostar el Càntic dels càntics al lector modern i no banalitzar-lo pel camí. La nova traducció que acaba de publicar l'editorial Fragmenta seria la versió laica d'aquest text llegendari dels orígens de la literatura eròtica que la tradició cristiana, però, ha volgut presentar sovint com una representació de l'amor cast de Déu pel seu poble, Israel, o del diàleg encès que l'ànima humana sostindria amb aquest Déu si li fos donat el do immerescut de parlar-hi. Al contrari, la línia diguem-ne terrenal, per no dir-ne pagana, que segueixen Joan Ferrer i Narcís Comadira, el traductor literal i el traductor creatiu d'aquesta nova edició del poema de Salomó, sosté que el Càntic inequívocament tracta de l'amor, més que humà, carnal, entre un home i una dona que es toquen, s'oloren, s'escometen, s'exciten; entre un noi i una noia atacats per una “febrada eròtica” que no és símbol més que del desig mateix. Més encara; que de la presència divina aquí no hi ha sinó el prodigi d'un amor suprem, “fort com la mort”, com diu Salomó, perquè l'amor sol ja és totpoderós, “és qui fa el miracle”, hi afegeix Comadira, convençut que “en el moment de l'amor tots duem un rei al cos”.

No és pas la primera vegada que es rescata de la seva missió evangèlica aquesta composició inserida com un oasi paradisíac entre els anomenats llibres dels savis de la Bíblia hebrea, però sí una de les ocasions en què la desinhibició interpretativa es formula d'una manera més tallant: “El text és el text i Déu no hi és. No intervé per res en el poema.” Ho alerta Comadira en el pròleg del llibre per eludir tota temptació de fer-ne una lectura en clau mística o teològica, ben legítima per descomptat, però que evidentment no és la seva. Per alguna cosa ha titulat la presentació de la versió que n'ha fet, a partir de la traducció vers a vers que li havia facilitat el filòleg semític i especialista en la Bíblia Joan Ferrer, amb un “Escriure's el Càntic”, és a dir, crear-lo per a si mateix, amb la seva veu, les seves paraules, el seu ritme, la seva ànsia de sentit. Amb la seva tradició, també, perquè en el Càntic de Comadira, si es pot batejar així, hi ressonen el “llir entre cards” d'Ausiàs March i l'Amic e Amat de Llull, però no pas les traduccions que al seu dia van fer-ne Jacint Verdaguer i Carles Riba, dos poetes que admira i que li haurien contaminat massa, diu, la forma.

No ha pas forçat la màquina per fer dir al text el que no diu (prefereix, per exemple, el melic i no la vulva en un vers en què, tot i així, no hi ha dubte que el melic fa de vulva), però és contrari a edulcorar les referències fisiològiques d'un text de gran poder eròtic i, en ocasions, obertament sexual. En qualsevol cas, continua sent un dels més grans poemes d'amor de la literatura de tots els temps, “una perla fina”, en paraules de Joan Ferrer, “un jardí de símbols”, també, a través dels quals “es canta la bellesa de l'amor humà”, tingui o no la benedicció divina.

Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 09.06.13

*VÍDEO DE LA PRESENTACIÓ A LA 22 http://youtu.be/jOzll071ZbE

Les emigracions d´Ariel Halac, a Girona

Foto: Aniol Resclosa.

L'escriptor Ariel Halac va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre No había que hacer negocios con argentinos (Edicions Cal·lígraf). Aquesta és la crònica d'una emigració col·lectiva i personal, a través d'un compendi de narracions breus amb aires de Julio Cortázar. És també un llibre de viatges, una novel·la negra i una crònica del desarrelament. Nascut a Córdoba (Argentina) el 1966, Ariel Halac es va establir el 2004 a la Costa Brava.
Publicat en el Diari de Girona 05.06.13

Llibre infantil i gintònic

A qui se li podia ocórrer fer la presentació de dos llibres infantils en un bar restaurant tot bevent gintònics, en lloc de fer-ho en una llibreria, en una escola o en una biblioteca, com Déu mana? Només a en Guillem de la 22, és clar. Però el llibreter ho va justificar plenament quan va fer la introducció de la vetllada, ahir al vespre, als Jardins de la Mercè de Girona, mentre paraven l'orella la vintena d'homes, dones i criatures que formaven el públic, els cambrers i, és clar, els autors, Miquel Berga (La bruixa de Cadaqués, Cruïlla) i Vicenç Pagès Jordà (La llentia viatgera, Estrella Polar). Al cap i a la fi –va venir a dir Guillem Terribas–, no són els pares qui compren els llibres per als petits de la casa? Doncs portem-los a un lloc on als adults els agradi anar i on puguin beure cubates o, ara que estan de moda, gintònics i acabin adquirint els llibres. Devia donar per descomptat que amb una atmosfera com aquella no seria una presentació típica i que ens ho passaríem bé. I tal dit, tal fet. Berga i Jordà es van avenir a comentar l'obra del col·lega en un to distès, com no podia ser d'altra manera, i van jugar a fer-ne lectures alternatives a la més òbvia. Berga va fixar-se en uns paràgrafs de La llentia viatgera que, al seu parer, contenen l'essència de l'experiència artística i la declaració d'intencions de la literatura, probablement sense que l'autor mateix en fos conscient. Pagès Jordà va ser més agosarat. Va incidir en les connotacions fàl·liques d'alguns elements de la història (l'escombra de la bruixa o el bastó de Dalí), en la lectura de gènere que es podia deduir que una dona (la bruixa) s'enfrontés a un grup d'homes poderosos i fins i tot en la comparació dels gats (cat, en anglès) revoltats contra la bruixa com a reflex del poble de Catalunya aixecat contra l'Estat. Però no us creieu els autors, no els feu cas, que els pares no pateixin: tots dos contes són, en essència, unes bones històries perquè els petits de la casa s'entretinguin i aprenguin.
Ramon Esteban, publicat en El Punt-Avui 02.06.13 Foto: Ramon Esteban

L'Univers Homer explora les arrels i la vigència del mite clàssic d'Ulisses

El cicle impulsat per l'Ajuntament i la Casa de Cultura arriba a la desena edicióHi haurà conferències, projeccions, lectures i un tast gastronòmic.

No se sap amb certesa si va existir de debò o si la seva obra és deguda a més d'un autor, com en el cas de Shakespeare, però fins i tot Carles Riba, un dels seus primers traductors al català, assegurava que una tal “unitat de joia” només podia haver estat concebuda per la ment d'un poeta sencer i únic. Després de Joyce, Sartre, Proust, Woolf, Kafka, Calvino, Faulkner, Pessoa i Borges, el cicle literari que cada mes de juny organitzen l'Ajuntament de Girona i la Casa de Cultura a l'entorn d'un autor reconegut de les lletres universals remunta als orígens de la cultura occidental i de les mateixes jornades, que van néixer el 2004 per celebrar el Bloomsday de l'Ulisses de Joyce, per anar a trobar Homer, el poeta cec a qui devem la creació de l'Odissea i del mite de l'heroi errant.
L'Univers Homer, que coincideix amb el 150è aniversari del naixement de Konstantinos Kavafis (1863-1933), l'impulsor modern de la simbologia d'Ítaca, omplirà el mes de juny d'activitats relacionades amb l'autor, real o imaginari, de l'Odissea i la Ilíada, des de la projecció de la pel·lícula de Mario Camerini Ulises (1954), amb Kirk Douglas, Silvana Mangano i Anthony Quinn, que obrirà el programa dimarts que ve, dia 4, al Truffaut (20 h), fins a la lectura dramatitzada de textos d'autors contemporanis que s'han sentit atrets per la imaginació homèrica (Llorca, Rodoreda, Vinyoli, Parcerisas, Rosa Font), en l'espectacle L'ombra d'Ulisses, previst per al 20 de juny a la Casa de Cultura (20 h) amb els actors Jordi Subirà i Cristina Cervià, acompanyats al piano per Quim Solà. Hi haurà, com cada any, un tast conduït pel periodista Salvador Garcia-Arbós inspirat en les referències gastronòmiques d'Homer, el 13 de juny a La Mercè (19 h), i una sessió per explicar en forma de conte l'Odissea als infants, el 14 de juny a la Casa de Cultura. Però sobretot es proposa un aprofundiment en els valors mítics i literaris del text homèric a través d'un seguit de conferències: de Mariàngela Vilallonga sobre el significat del viatge a Ítaca (Mercè, dia 5), de Jordi Balló sobre la presència de l'Odissea en el cine (Museu del Cinema, dia 11), de Carles Miralles sobre Els dos noms d'Ulisses (Mercè, dia 12), i d'Eusebi Ayensa sobre el pas de l'ideal heroic d'Homer al pessimisme de Kavafis (Mercè, dia 19).
Eva Vázquez, publicat el El Punt-Avui 01.16.13.
*LA LLIBRERIA 22 HI COL.LABORA, com cada any, A L'UNIVER HOMER.
Més iinformació http://www.llibreria22.net/imgs/presentacions/Triptic%20Homer2013.pdf

Presentació adulta dels contes infantils de Berga i Pagès

Per si a algú li cal armar-se de valor per admetre la influència en la seva vida de l'imaginari infantil, els escriptors Miquel Berga (Salt, 1952) i Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) han decidit facilitar-los el tràngol en la presentació, avui als Jardins de la Mercè de Girona (19 h), de les seves respectives primeres incursions en la literatura infantil, que anuncien com una tertúlia “apta per a adults” i durant la qual els assistents podran consumir “gintònics a preu especial”.
Entre glop i glop, Miquel Berga parlarà de La llentia viatgera (Estrella Polar), el primer conte infantil que publica Vicenç Pagès, amb il·lustracions de Joan Riera Calabús, i l'escriptor figuerenc al seu torn comentarà La bruixa de Cadaqués (Cruïlla), amb dibuixos de Lluís Farré, l'estrena del mateix Berga en aquest gènere tan concís com difícil.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 01.06.13
* Presentació organitzada per la LLibreria 22