Miquel Aguirre presenta la seva última novel·la, 'Els morts no parlen', aquest dijous a les vuit del vespre a la Llibreria 22 de Girona.
“Només de veure la foto de la portada –un pagès amb barret de palla fent anar una aixada– i el títol –'Els morts no parlen'– ja et vénen ganes de començar-la, però quan t'adones que l'edita Llibres del Delicte i l'autor és Miquel Aguirre no et queda cap més remei que llançar-t'hi de cap”. Podrien ser declaracions d'algun amic d'Aguirre o de qualsevol lector de les seves anteriors novel·les –'Després del tro' (Proa, 2000) i 'La cortina de saca' (UAB, 2012)–, però només les he posat entre cometes per despistar, perquè de fet parlo per mi, sense que això impliqui que no sigui amic d'Aguirre ni hagi llegit els dos llibres esmentats. De fet, ja fa unes hores que he acabat el tercer, aquest del pagès amb l'aixada que comentava al principi, i ara provo d'escriure'n una ressenya amb cara i ulls. Impossible. No puc distanciar-me prou dels protagonistes ni de l'autor; per molt que m'hi esforço, no puc parlar-ne com si no haguéssim sigut (amb en Quel, vull dir) companys de feina i de batalletes literàries, com si no hagués viscut (jo) deu anys a Banyoles ni conegués els escenaris i els personatges que apareixen a 'Els morts no parlen'.
Per tant, prefereixo anar directe al gra i, amb el permís (és un dir) de la resta de lectors, adreçar-me directament a l'Aguirre, com si li enviés un correu electrònic o, millor encara, com si estiguéssim entaulats, per exemple, a Can Garriga, a la carretera de Camós. No sé si et farà gaire gràcia, Quel, però després de llegir el teu llibre em ve de gust demanar una bona graellada de carn a la brasa amb allioli. Molt d'allioli. I que no falti el vi negre, esclar. Suposo que no t'importarà que faci pública la nostra xerrada, vull dir el meu monòleg; més que res perquè, ja puc avançar-t'ho, la novel·la m'ha agradat i en algun moment, quan hagi begut una mica més, et diré que l'estil d'aquest llibre em recorda a Bernardo Atxaga i a Quentin Tarantino.
Humor grotesc i martingales
Deixa'm parlar, sisplau. Ja diràs la teva en un altre moment. Sóc jo, el que s'acaba d'empassar les 347 pàgines en dues nits! I ara tinc ganes de parlar-ne a l'ARA. Però et seré franc, Quel. Al principi, quan la carretada de núvols s'enfila fins als cims de Rocacorba i apareix aquell cadàver a l'hort d'en Quimet, em vaig témer que haguessis optat per una trama més o menys convencional, que la teva intenció no fos cap altra que enlluernar el lector amb una intriga ben travada que el mantingués en tensió fins al darrer moment. Deixa'm parlar, càgon l'hosti! No dic pas que no hi hagi suspens ni que no estigui ben resolt, però el que més m'agrada és l'esperit lúdic de la novel·la. Tens raó: és gamberra i salvatge, plena d'un humor grotesc i estripat. No vull parlar gaire de l'argument, però permete'm que reprodueixi un fragment en què en Quimet comença a sentir-se atrapat després que ell i el seu cosí hagin decidit aprofitar l'aparició del cadàver a l'hort per fingir un segrest i treure-li uns milions a la família del mort: “Tot era sospitós i qualsevol d'aquelles pistes, inclosa la que ells ni podien imaginar, podia caure en mans de la policia i acabar-los descobrint. Pensava en les vegades que un crim s'havia resolt per culpa d'un fil de jersei o d'un simple pèl. Si era així, ells havien estat escampant armaris plens de jerseis i barberies amb muntanyes de cabells. Tota la comarca era una ditada seva on es podia recompondre, fil per randa, la crònica de les seves martingales”.
Astracanada mitificadora
Mira que n'arriben a fer de barrabassades, eh. És com si haguessin trepitjat merda, com si no tinguessin cap més remei que complicar-ho tot. Parlo en plural perquè no sabria dir qui la fa més grossa, qui és més beneit i eixelebrat. Es nota que en escriure-ho t'ho has passat bé, Quel. I, de retruc, em fa l'efecte que els lectors també s'ho passaran bé. És una astracanada, coincidim, però una astracanada mitificadora: retrates molt bé el tarannà de certs individus de Banyoles i del Pla de l'Estany; recrees el paisatge afectiu d'una comarca plena de granges, camps de conreu, fàbriques abandonades i, sobretot, personatges estrafolaris; recorres al parlar plaestanyí i, sense renunciar al simbolisme ni al surrealisme, dibuixes un món agroindustrial que, efectivament, existeix i gràcies a aquesta novel·la perdurarà. Potser et pensaràs que ho dic per efecte del vi ingerit, però alguns passatges del llibre em recorden l''Obabakoak' d'Atxaga. Probablement és pel to festiu i de vegades amarg, per la ingenuïtat barrejada amb la mala llet i per la profunda senzillesa amb què dibuixes un territori i uns fets singulars. Segur que és per l'habilitat en les descripcions, per paràgrafs com aquest: “Seguiren la gran recta vorejada de pins manyacs que volien créixer per guanyar el cel. Els colors eren d'un verd fat, sense tremp. Cap soroll, cap moviment, semblava que el món havia decidit aturar-se en aquella part del país. Van arribar a una casa de pagès esgarrapada per la boscúria, rodejada d'arbres i bardisses, vigilada de falgueres i de remolcs antics de tractor, escodrinyada per un gos molt flac, rebatejada per l'obra vista d'una inservible construcció recoberta de verdet, assenyalada per la humitat, encesa pels plàstics que en dies de tramuntana seguien voleiant sense rumb, tenyida pel rovell de la fullaraca. I segada pels escarabats que des de tots els costats possibles lluïen la seva carcassa”.
Excés i violència
T'hi has ben lluït, Quel. I no ho dic amb ironia. Fins i tot has aconseguit que la barreja de perfet simple i perfet perifràstic m'acabés sonant bé, que un individu com l'Escorpit m'acabi semblant entranyable, que descordar-me uns quants botons de la camisa rebregada mentre deixo anar bafarades d'allioli a tort i a dret em sembli el més natural del món. Demanem una altra ampolla de vi, no? Per on anàvem? Ah, sí, Tarantino. A veure... Els personatges grollers, els diàlegs hilarants, l'humor incisiu, la lucidesa de la mirada, el domini del llenguatge... Que si et collono? No, home, no! Més vi, cambrer! El cas, Quel, és que ja sé que 'Els morts no parlen' no és exactament una comèdia, però la tendència a l'excés i l'exacerbació de la violència fan que... No, no donaré pistes, no pateixis. Deixa'm que recordi una escena, només; una de cap al principi que passa aquí mateix, a Can Garriga, quan aquell home gros amb qui l'Escorpit té un deute pendent l'agafa pel coll de la camisa i l'aixeca un pam de terra. Llavors, un amic de l'Escorpit que fa pinta de no ser-hi tot i du el cabell tallat a l'u s'hi acosta per l'esquena. “(...) Li etzibà una forta mossegada a l'altura d'una orella. L'home cridà com una bèstia a qui haguessin marcat l'esquena amb un ferro roent (...) Ja cal que tireu serradures pertot arreu i ho desinfecteu bé. La sang d'aquest senglar pot portar la triquinosi”, diu l'Escorpit mentre mira cap enrere i riu. “L'home de l'orella esqueixada estava assegut en una cadira prop del foc a terra mentre la mestressa de l'hostal li ruixava esperit de vi i li passava cotó fluix per la ferida. L'altra noia havia escombrat un tros de lòbul amb el recollidor i el contemplava sense saber què fer-ne”. No és estil Tarantino, això? Càgon l'ou, Quel! A mi m'hi fa pensar; tot molt plaestanyí, d'acord, però la paròdia, els gags, les situacions improbables i alhora versemblants... Escolta'm, amb una mica de màrqueting et podries convertir en el Tarantino del Pla de l'Estany, no? Què et sembla, ens cardem uns caliquenyos i un conyac?
JOSEP PASTELLS, publicat a Ara.cat 17.03.15
