“Els orígens no es poden perdre ni idealitzar”

Saïd El Kadaoui Moussaoui, a la llibreria 22 el dia de
la presentació del llibre (23.09.11) Foto: J. Sabater

El subtítol del llibre ‘Un català de soca-rel, gairebé'. Aquest ‘gairebé' és que no s'acaba de sentir català del tot?

Aquest gairebé està tret del llibre El buda dels suburbis, de Hanif Kureishi. Comença dient “Em dic Karim Amir i sóc anglès de cap a peus, gairebé”. En el fons ho veig més una virtut que un defecte, perquè el gairebé es pot aplicar a tot. Tots som gairebé bones persones, gairebé som bons professionals. Entenc aquest gairebé com l'espai per ser alguna cosa més.

A vegades ser català sembla gairebé una religió.

La veritat és que per a alguns sectors és gairebé com una religió. El que he viscut és una societat catalana que accepta molt bé aquest gairebé. Hi ha catalans d'origen extremeny o andalús i ara hi ha catalans d'origen marroquí.

Parlava d'altres orígens. Fa la sensació que són els que més els costa acceptar noves migracions.

En certa manera, el penúltim és l'enemic de l'últim. Psicològicament hi ha dues maneres d'encarar-ho: o rivalitzes amb aquests sectors o hi veus reflectit el teu mateix procés migratori, que en alguns casos ha estat dolorós.

Els catalans som bons acollidors?

A principis dels vuitanta tot van ser facilitats i la meva experiència va ser bona, tot i que ens trobàvem en un model més assimilador. Els orígens no es poden perdre, però tampoc s'han d'idealitzar. Són dues cares de la mateixa moneda. La idealització de l'origen és nefasta, però també ho és l'oblit.

Catalunya sempre ha estat lloc d'intercanvi de cultures?

Això és el més sa, i en bona part és el que fa Catalunya. Acceptar la complexitat i convertir-la en una qüestió més positiva. Per exemple, els joves marroquins podrien invertir al Marroc garantint-se un futur aquí i contribuint al desenvolupament allà. Aquesta complexitat ben portada és una riquesa. També és cert que si a tot Europa hi hagut problemes sempre és perquè no és una cosa senzilla.

Són debats infundats, el del burca o les noves mesquites?

No són infundats, però estan enfocats des d'un punt de vista molt injust. El tema del burca existeix, com existeix el fanatisme, però es dóna una visió distorsionada que amaga tots els altres moviments que són molt més majoritaris.

És culpa dels mitjans?

Els mitjans sou una part molt important perquè faciliteu un discurs o un altre. Cal més maduresa social per deixar de buscar només la diferència i el conflicte i posar l'accent en allò que ens uneix.Així hi haurà un debat més relaxat.

I els polítics?

Als polítics se'ls ha d'exigir la màxima responsabilitat. És impresentable que representants polítics facin discursos posant un altaveu en una part de la veritat, mentre silencien l'altra per buscar el conflicte. El discurs polític encara està molt immadur. Ho està en els partits de dretes, però també en els d'esquerres.

En el llibre parla negativament del concepte integració.

Quan la integració es converteix en un imperatiu i només hi cap una direcció passa a ser molt pejoratiu. En el llibre es diu que ho detesto, però no és tan així, detesto el que s'hi associa. En psicoanàlisi, integrar vol dir que diferents parts que poden semblar oposades formin part d'un tot. Si ho entenem així, ja m'està bé l'ús del terme.

El llibre es dirigeix al seu fill, però en aquest temps ha nascut una filla. Com passa amb els petits, li serà més fàcil a la filla...

Bé, de fet que em dirigeixi al meu fill és una trampa, perquè la voluntat és crear un diàleg amb el lector i permetre-li fer una mica el xafarder i portar-lo a la vida d'un altre per parlar dels temes que vols. M'agradaria que tant el gran com la petita, doncs, tinguin la cosa més treballada i no els suposi gaire problema. Algun petit conflicte poden tenir, però espero que en l'aspecte social ho tinguem una mica més treballat.

El que queda clar amb la lectura d'aquest llibre, però també en el primer, és que hi ha molta i molta lectura prèvia.

Suposo que per escriure s'ha d'haver llegit. En el meu ADN és molt important la lectura. De fet, gairebé em considero més lector que escriptor.
Dani Vilà, publicat en el Punt-Avui el 27.09.11

Anna Carreras presenta nou llibre a La 22

L'escriptora Anna Carreras (Barcelona, 1977) presenta avui (20 h) la seva tercera novel·la, Unes ales cap a on, a la Llibreria 22 de Girona, acompanyada de l'editor, Quim Torra, del també escriptor Jaume Puig, que en farà la introducció, i de l'actor Jacob Torres, que llegirà algun fragment de l'obra. El llibre, editat per Acontravent i que va ser finalista del premi Just M. Casero el 2009, descriu, en forma de dietari minuciós, poètic i alhora descarnat, el procés d'un embaràs. Carreras, establerta a Girona des de fa un parell d'anys, defuig la imatge convencional i plana amb què s'ha abordat sovint el tema de la maternitat i elabora, a partir de la seva pròpia experiència, un exercici d'estil en què cos i llenguatge es fonen amb cruesa.

Jaume Puig, Anna Carreras, Quim Torra
foto. Click Art



El Punt. 20.09.11

Anna Carreras desplega les ales a La 22

L'escriptora barcelonina establerta a Girona Anna Carreras va presentar ahir a la Llibreria 22 Unes ales cap a on (Acontravent), el dietari d'un embaràs en què l'autora s'enfronta a les pors del cos sense judicis ni cncessions. En l'acte va estar acompanyada per l'editor Quim Torra i l'escriptor Jaume Puig.

El Punt 21/09/11

Bezsonoff torna a la ficció amb una novel·la sobre la guerra d'Algèria

Entrevistem l'escriptor que publica 'La melancolia dels oficials' (Empúries)

Després de " La guerra dels cornuts" (Premi Just M. Casero 2003), 'Els taxistes del tsar' (Empúries, 2007), 'Una educació francesa' (L'Avenç, 2009) i 'Un país de butxaca' (Empúries, 2010), en què Joan-Daniel Bezsonoff (bloc) traça una geografia personal de la seva cultura i identitat, l'escriptor nord-català torna ara a la ficció pura amb 'La melancolia dels oficials' (Facebook). La novel·la arribarà a les llibreries el 8 de setembre. (Avançament de VilaWeb, publicat al número zero de la revista mensual.)

Diu Bezsonoff que 'La melancolia dels oficials' marca el seu retorn a la novel·la, però que no abandona la línia memorialista que l'ha ocupat aquests darrers anys: té al calaix una altra novel·la i el volum 'Les meves universitats'.
Si voleu llegir més, premeu http://bit.ly/p2Eu73
Montserrat Serra Publicat a Vilaweb 13.09.11
* A principis d'octubre és presentarà a la Llibreria 22.

Nazis i corrupció

Malgrat l'embalum del Jo confesso cabrenià, altres títols troben el seu espai en la nova temporada literària catalana, començant per la nova novel·la de l'escriptor de Sedaví Ferran Torrent, que també s'endinsa en el laberint de violència i horror dels camps de concentració nazis. Ombres en la nit (Columna / Bromera) transcorre a Viena després de la II Guerra Mundial i està protagonitzada per Santiago Cortés. És un gitano que ha passat cinc anys a Dachau i quan en surt s'adhereix a una organització extremista jueva que es dedica a eliminar els responsables dels camps. Perseguint el Dr. Eric Henkell, un metge que feia experiments al camp, Cortés anirà fins a València, on s'amaga Henkell. La data de publicació és el 20 d'octubre.
SI VOLEU CONTINUAR LLEGUINT L'ARTICLE PREMEU http://bit.ly/mRyiql
Valerie Gaillard el Punt-Avui 02/09/11

El diari de la transició de Montserrat Roig

L'editorial Acontravent publicarà a començaments de novembre un llibre inèdit en què Montserrat Roig (1946-1991) treballava abans de morir, Diari d'uns anys, recull dels articles en català escrits entre 1975 i 1980 i que constitueixen una crònica excepcional dels anys de la transició, anuncia l'editorial que dirigeix Quim Torra. El volum, que apareixerà pel vintè aniversari de la mort de l'escriptora, permetrà complementar els textos recopilats a Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (Ed. 62, 1992), un aplec també pòstum dels seus últims articles.

La nova temporada d'Acontravent comença amb un indubtable accent femení. A banda de Montserrat Roig, aquest mateix setembre surt a les llibreries Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te, la correspondència que han intercanviat Patrícia Gabancho i Isabel-Clara Simó sobre l'escriptura, la vida, el fet de ser dona, la política i el futur de Catalunya. El llibre ha estat prologat per Vicent Sanchis. I a finals de mes Anna Carreras (1977)publica la seva tercera novel·la, Unes ales cap a on (finalista al Premi Just M. Casero 2009) a on, un dietari d'embaràs del tot atípic, en què cos i llenguatge es fonen en un potent exercici d'estil, i que es presentarà el dia 20 a la Llibreria 22 de Girona.
El Punt, redacció 06/09/11

JO CONFESSO, de Jaume Cabré

El dia 1 de setembre arribarà a les llibreries l’ anunciat darrer llibre de Jaume Cabré, Jo Confesso (editorial Proa en català i en castellà editada per Destino) una novel•la de mil pàgines, escrites, segons indica el final del llibre el propi Cabré, entre els anys 2003 al 2011. I es nota.

Quan un parla d’un llibre o el recomana, la pregunta següent és, sobretot si ets llibreter, de què va? El llibre és molt intens i dens i va de tot i molt. Com per exemple és difícil, també, poder dir en poques paraules de què va la novel•la de Llorenç Villalonga “Bearn”; o el de la Mercè Rodoreda “La Plaça del diamant”, i fins hi tot, el d’en Joan Sales “Incerta Glòria” i, totes tres són novel•les de referència dins la narrativa catalana.

Jo Confesso, va d’un violí i, també, del protagonista, l’Adrià, que ens explica, ens confessa tota la seva vida i els seus coneixements sense ordre ni desordre, en el temps, amb els sentiments i en les situacions viscudes.

La immensa historia que ens explica Cabré, t’enganxa ja des de el seu inici i et costa deixar la seva lectura i, sobretot, la manera en que està escrita, aparentment complicada però a la que li agafes el fil, és un dels atractius més gratificants de la seva lectura.

Sens dubte, aquesta serà una de les novel•les catalanes de referència del Segle XXI.

Guillem Terribas / Llibreria 22

DAMIÀ ESCUDER



Damià Escuder. Foto: Quim Curbet.

Va arribar a viure en un Seat 600 pintat de colors que deixava als amics sempre que l’hi demanaven. Guru de la contracultura, la psicodèlia i la no-violència, va ser un dels primers hippies als Països Catalans. Va fundar una comuna amb Pau Riba a Formentera en una casa sense electricitat i una a Barcelona amb Lluís Racionero, que, com Riba i Sisa, el reconeix com el seu guia espiritual. Químic, filòsof i economista de formació, pintor i cineasta underground de vocació, artista de la pau d’esperit, va investigar amb Joan Oró, va protagonitzar els primers happenings al país i va filmar manifestacions a Londres. Amic de Jordi Pujol fins que el pare de CDC va implicar-se amb Banca Catalana i d’Oriol Solé Sugranyes fins que el militant anarquista va morir assassinat per la Guardia Civil, va ser un activista clau del Front Obrer Català, l’Assemblea de Catalunya, Pax Christi, la Marxa de la Llibertat i l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona. Va ser estomacat a les presons del franquisme, d’on Isidre Molas el recorda com un home extremament generós i intel•ligent. Se sentia alhora cristià i budista defensant l’universalisme amb un discurs precursor de la teoria de l’alliberament al qual Girona, la seva ciutat, mai no ha dedicat gens d’atenció, com a la resta del seu pensament, tot i que el govern municipal del PSC pretengués convertir-la demagògicament en una capital del diàleg religiós. Savi de mestratge interpersonal, era un dels conspiradors més lúcids d’aquest país. Es deia Damià Escuder (Sarrià de Ter, 1934-Barcelona, 2011) i sobreviu en el testimoni dels qui van saber veure que no era un orat, sinó un il•luminat. Deixa un munt de reflexions visionàries que són consignes de profeta: «Es manté encara la mateixa estructura de cacics retrògrads i ineptes. L’únic que diferencia els espanyols d’esquerres dels de dretes és que els primers volen un capitalisme d’estat i els segons un d’iniciativa privada. En nom de l’imperi, matarien els catalans i els bascos. Som com nens del Vietnam marcats pel napalm. Sóc l’únic que no es pot ser: un català d’esquerres que vol ser lliure. Per molt que tota la vida hem sofert racisme i genocidi, el nostre país sempre ha tingut un nucli que és com el tronc d’un arbre del qual no han pogut tallar les arrels ni impedir que rebrotés. Catalunya morirà si no aconsegueix la independència.»
Xevi Planas, publicat a Presència 28/08/11.

En memòria de Damià Escuder

Escuder, a la dreta, quan va rebre el guardó especial del jurat
dels premis de normalització lingüística de l'ADAC Foto: R.E.

Va aparèixer assegut al meu davant com un miracle. Llavors ja lluïa una barba ufanosa, crec recordar. Jo era mestre a l'escola de Gombrèn. M'estava a cal Xesc, a dispesa. Devia ser l'únic dispeser, a l'hivern. Al menjador coincidia amb algun camioner dels molts que feien el transport de les cimenteres del Clot del Moro. L'aparició del nou comensal era una alegre sorpresa. Ens vam reconèixer: “Damià Escuder!”, vaig dir. “Pius Pujades!”, va respondre. Érem vells coneguts de Girona que ens retrobàvem, per dir-ho fàcil, a la quinta forca.

Compartírem un cap de setmana llarg a cal Xesc. Ell s'estava de feia dies al santuari de Montgrony, on havia anat a amagar-se fugint de la policia de Barcelona que el buscava. Segons m'explicà, una amiga el va acollir a casa fins que el dugué al santuari per esperar que les aigües de la repressió es calmessin. Si va baixar a Gombrèn va ser només perquè el mossèn va tancar uns dies el refugi. Em deien els amos de cal Xesc que quan va arribar a l'hostal va demanar “una habitació oberta a quatre vents”. No crec pas que la tinguessin.

El diumenge a la tarda, sabent que tornava el mossèn, pujàrem tots dos a Montgrony –faltaven molts anys per a la carretera– a peu, rostos amunt, fins al niu de l'ermita. Férem temps asseguts al prat que domina l'àmplia panoràmica del país del comte Arnau, parlant una mica de tot. En Damià evitava explicar la seva situació. Només em va dir, compungit, que dubtava si fugir a França per la muntanya o si tornar a Barcelona. Sabia que del que fes en depenia molta gent.

Més tard vaig saber que havia participat en els fets del Palau de la Música, que era dels més actius protagonistes del repartiment de papers contra el règim. Probablement sabia molts noms, coneixia l'entramat organitzatiu dels moviments de resistència. Coneixia els mètodes expeditius de tortura del règim quan volia aconseguir informació. Potser sí que havia d'haver fugit a l'exili, si més no temporalment.

No ho va fer. Sense dir-me res, decidí provar la sort i no en va tenir. Passà per comissaria i anà a raure al penal de Sòria i a algun altre. Va quedar marcat, socialment i psíquicament, per a tota la vida.

Químic, filòsof, pintor, escriptor, de profundes arrels religioses (lluny d'estructures eclesials), rebel, imaginatiu, patriota ferreny, lluitador, Damià Escuder va morir el cap de setmana passat com va viure, incomprès i discutit: profeta d'un món utòpic, d'un país que tots hauríem de somniar per fer-lo possible. Tenia 76 anys. La cerimònia en sufragi de la seva ànima tindrà lloc avui a 2/4 de 10 del matí a l'església del barri del Mercadal de Girona.

Pius Pujades, publicat en El Punt-Avui el 16.08.11.

* Damià Escuder era veï de la Llibreria 22. Tots junts hem viscut "aventures" extraordinàries, al llarg de tots aquets anys.

Sexe i futbol prenen relleu a la novel·la de Lluís Muntada premiada amb El setè Cel

L'autor declara a l'acte de proclamació que Salt és un "laboratori social i polític" que haurà d'eliminar la xenofòbia.
El sexe i el futbol tenen una presència rellevant en la novel·la de Lluís Muntada L'Elegància del número zero, però seria enganyós pensar que l'autor ha tirat de beta d'aquests dos elements per atrapar el lector en una trama sensacionalista. Ben al contrari, Muntada ha posat el sexe i el futbol al servei de la construcció de la personalitat del protagonista, David, que evoluciona des de l'adolescència fins la maduresa al llarg de les pàgines d'aquesta obra literària "sàviament construïda", segons el jurat que ahir li va concedir el premi El Setè Cel de narrativa, en un acte de la Festa Major de Salt celebrat a la Biblioteca Pública.

L'Ajuntament de Salt convoca aquest premi a obra publicada, dotat amb 3.000 euros, i que en aquesta cinquena edició ha tingut un "nivell molt elevat", segons la valoració d'un jurat presidit per Vicenç Villatoro i completat per Miquel Berga, Albert Rossich, Robert Fàbregas, Jaume Torramadé i Guillem Terribas.

El premi s'atorga per votació popular dels lectors de la biblioteca, que eleven les seves propostes a jurat d'especialistes. Aquest any han competit amb la guanyadora les obres finalistes Manual de supervivència de Jordi Dausà, Maletes perdudes de Jordi Puntí, Arrels nòmades de Pius Alibek i Un país de butxaca de Joan D. Bezsonoff. Aquestes dues darreres van ser descartades per no isncriure's pròpiament en el gènere de la ficció. Per Albert Rossich, L'elegància del número zero presenta una "potència narrativa captivadora".

L'autor, director de la Col·lecció Josep Pla, es va mostrar "molt content" per haver guanyat un premi manifestament "independent" i va evocar l'efervescència cultural de la vila de Salt de fa trenta anys, esmentant alguns protagonistes com la família Sunyer, Josep Paulí, Miquel Berga, Guillem Terribas o el grup teatral El Talleret de Salt. "Avui" -va prosseguir- "Salt és un laboratori social i polític d'idees democràtiques cridat a marcar la nostra salut i la força que hem de fer per eliminar actituds xenòfobes".

L'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, va assegurar que l'objectiu de l'Ajuntament en convocar el premi és "promocionar Salt" i situar la vila en el mapa de la cultura, també en literatura. En aquest sentit, es va comprometre a obrir el jurat als membres de l'oposició i a demanar al jurat que estudiï tàctiques perquè el premi tingui difusió arreu de Catalunya.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 23.07.11. Foto: Marc Martí

Muntada rep El Setè Cel

L'escriptor Lluís Muntada va rebre ahir a Salt el premi El Setè Cel, per la novel·la ‘L'elegància del número zero', en un acte en què es va homenatjar Miquel Pairolí.

“L'elegància del número zero" té una potència narrativa que captiva des del començament. Hi ha una gran saviesa en aquesta novel·la”, va dir Albert Rossich com a membre del jurat del premi El Setè Cel a la millor novel·la publicada el 2010, per argumentar l'elecció de l'últim llibre de Lluís Muntada (Riudellots de la Selva, 1964) com a guanyador de la cinquena edició del guardó, dotat amb 3.000 euros, que organitzen l'Ajuntament de Salt i la biblioteca pública Iu Bohigas, on es va lliurar el premi ahir al vespre. Durant l'acte es va homenatjar l'escriptor Miquel Pairolí, recentment desaparegut, que va guanyar el premi El Setè Cel ara fa dos anys amb Cera.

El jurat, presidit per Vicenç Villatoro i completat per Rossich; Miquel Berga; Guillem Terribas; l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, i el tinent d'alcalde de Cultura, Robert Fàbregas, com a secretari sense vot, va deliberar a partir dels cinc llibres més votats pels lectors de la biblioteca. En primer lloc, el jurat va desestimar dos dels llibres, Un país de butxaca, de Joan-Daniel Bezsonoff, i Arrels nòmades, de Pius Alibek, per considerar que no són obres de ficció i, per tant, no s'adapten a les bases del premi. El jurat, que aquest any ha hagut de prendre una decisió complicada per la qualitat de les obres finalistes, va lloar també el singular dinamisme de Manual de supervivència, de Jordi Dausà, però finalment es va quedar amb dos únics finalistes: Maletes perdudes, de Jordi Puntí, i L'elegància del número zero, primera novel·la de Lluís Muntada, que amb els seus dos volums de narracions previs, Espirals i Canvi d'agulles, va guanyar també els premis Just Manuel Casero i Mercè Rodoreda respectivament. Muntada, col·laborador d'El Punt, va manifestar el seu agraïment pel premi, subratllant tres motius: “Sóc un autor que necessita aquest tipus de suport, valoro especialment la independència i el criteri del jurat, i aquest premi rubrica també la meva estima per Salt, la ciutat del Talleret i de personatges com ara Miquel Berga, Guillem Terribas, Josep Paulí i la nissaga dels Sunyer. Crec que Salt és actualment un laboratori social i que marcarà molt el termòmetre de la nostra salut democràtica, per eliminar actituds xenòfobes que estan sempre a l'aguait”. Muntada també es va afegir a l'homenatge a Miquel Pairolí, que havia començat prèviament amb la lectura de diversos textos seus, recordant que era “un model de modèstia” i llegint també un fragment d'un correu electrònic que li va enviar Pairolí quan va aparèixer L'elegància del número zero, en el qual lloava la novel·la però l'advertia que no tindria una entrada fàcil en “el nostre univers literari”.

Pairolí i Paulí

L'acte es va obrir amb la lectura de textos de Pairolí. Miquel Berga va triar l'inici de Cera, on es descriu l'enterrament del bisbe Cartañà, i també un dels capítols del dietari Octubre, en què l'escriptor descriu amb profusió de detalls els ocells que veia des de casa seva. També d'Octubre, Guillem Terribas va seleccionar un text molt adequat per a l'ocasió, en què Pairolí evoca el caràcter tan seductor com solitari del seu amic Josep Paulí, fundador de la llibreria El Setè Cel, que dóna nom al premi. El director de la biblioteca infantil i juvenil d'en Massagran, Jordi Artigal, va reivindicar la primera novel·la de Pairolí, El camp de l'ombra, en un article que publicarà La Farga.

L'alcalde, Jaume Torramadé, va dir que El Setè Cel ha de ser reconegut arreu de Catalunya per ajudar a posar Salt en el mapa cultural. “Volem obrir el premi a altres sensibilitats i per això convidarem un regidor del grup que no governa perquè formi part del jurat”.

Text i foto de Xavier Castillón, publicat en El Punt 23.07.11

No ha estat un somni, no

No ha estat un somni, no.– Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit.
Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre i, entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.
Miquel Pairolí, escrit per publicar en el seu recrodatori del funeral. 07.07.11. Foto: Jordi Gispert.

Has mirat aquesta terra

Fa més de trenta anys que ens unia una forta amistat amb en Miquel Pairolí. Ahir el matí, amb la seva germana Fina, repassàvem els papers que li havia deixat en Miquel, i ens vam dir que amb els anys que feia que el coneixíem, mai vam saber del tot com era. La Fina em confessà que el va conèixer més en els darrers mesos que en tota la vida junts. I el mateix m'ha passat a mi. En els darrers mesos vaig anar a casa seva per primera vegada, vaig poder estar en el menjador sala d'estar on hi ha tots els volum de l'Obra completa de Josep Pla. També el rellotge que il·lustra la portada del seu darrer llibre, Octubre. El seu hort i la deixadesa que ara tenia, perquè ja no tenia esma per treballar-lo. Un altre dia, vaig estar assegut amb ell en el banc, al darrere de la casa, a prop de l'hort, on feia els cops de cap després de dinar, a l'estiu, amb un llibre a la mà. Aquest dies vam parlar, com sempre, tant a l'hospital com a casa seva, de moltes coses, de la vida, de la gent, dels corruptes i, també, de la mort. De la malaltia que l'havia atrapat i que no el deixaria i que acceptava, amb una resignada i civilitzada ironia. I sempre, en les opinions i en les preguntes, anava més enllà.

Em costa pensar que ja mai més em vindrà a veure a la Llibreria i anirem a fer un tallat i parlarem de llibres, dels seus autors, dels seus contingut. De cinema, de política, de..., però mai d'ell. I si parlàvem d'ell era així per sobre, sense entrar en detalls.
Divendres passat va ser la darrera vegada que vaig estar amb ell, a casa seva. Tot i que ja estava desconegut (físicament) i amb poques ganes de seguir, va ser el dia que més hi vaig estar. Tots dos sabíem que possiblement era la darrera vegada. I vam parlar de tot i de res, vam plorar, vam riure i ens vam mirar. Em deia que ja no tenia ganes d'escoltar (no de sentir, sinó escoltar) música, ni de llegir, ni mirar pel·lis a la tele... I llavors em va parlar d'una pel·lícula que a ell li agradava molt i que sabia (jo no sabia que ell ho sabia) que a mi també m'agradava: Doctor Zhivago, el film de David Lean, basat en la novel·la de Boris Pasternak. Vam parlat del llibre, de la magnifica novel·la del guanyador del premi Nobel. Vam repassat escenes del film i vam recordar la immensa bellesa dels ulls blaus de la Lara /Julie Christie.

Ja no l'acompanyaré més, després d'un sopar o d'alguna presentació, fins a buscar el seu cotxe, que sempre l'aparcava al carrer Sant Francesc i fèiem la darrera conversa, fes fred o no.

D'en Miquel ens quedarà, a part dels records personals, la seva escriptura, fina i elegant; irònica i contundent, entranyable i planera.

Gràcies, Miquel, per compartir un tros de vida amb tu. Intentaré mirar aquesta terra amb els teus ulls.

Guillem Terribas, publicat en el Punt 07.07.11.

* Altres escrits sobre en Miquel Pairolí publicats en El Punt/Avui http://bit.ly/qfpcHt

Tot són escaires

La mort de l'escriptor i articulista, ahir a la matinada als 55 anys, consterna el món de la cultura.

Afeblit per la malaltia, es va acomiadar dels lectors el 29 de maig amb L'Escaire titulat ‘Teló'.

Des que el 29 de maig passat Miquel Pairolí es va acomiadar del seu espai d'opinió diari a L'Escaire, el món va començar a ser més obtús, una vastitud intricada i ruda, sense confins, sense fars, sense angles. Pairolí abaixava el teló comparant la seva concepció de l'articulisme, indestriable d'una certa idea de claredat i honestedat, amb la recepta d'un arròs. Era la seva manera d'alleugerir de transcendència un ofici que cada cop més tendeix a l'inflament i la vociferació, oposant-hi el sentit comú d'un sofregit casolà. Segurament no pensava pas, en el moment de divulgar la seva recepta, el seu “principi deontològic”, en cap d'aquests guisats de laboratori que s'estilen avui, sinó més aviat en l'arròs caldós de la seva pròpia mare, el que s'hauria servit a la taula de qualsevol dels masos veïns de Quart o de Palol d'Onyar, entre pagesos “que tenen l'honor d'haver treballat molt”, i al costat dels quals sentia una companyia immediata i amable perquè comprenia que llaurar era també una forma d'adoració, perquè amb ells assolia l'única certesa sostenible: “El seu camí també és el meu. Un compromís d'humilitat”. Quan va publicar aquell article de comiat, els lectors que l'havien seguit quasi cada dia a El Punt els últims deu anys, i feia poc també a l'Avui, confiaven que es tractés d'un adéu provisional. Fins i tot els més pròxims, hi confiaven. Potser l'únic que entenia que ja no hi havia tornada possible era el mateix Pairolí, sense estridències, sense dramatisme, amb una enteresa apresa dels epicuris i els estoics que tant admirava i feta a propòsit per facilitar, fins al final, el curs de la vida.

“Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida”, escrivia a tocar de la primavera en el seu últim llibre, el dietari Octubre (Acontravent 2010), que rellegit ahir, amb el pes de la notícia de la seva mort, als 55 anys, fa tant de bé i tant de mal. Fa bé perquè aquest és el llibre més important que ha conegut la literatura catalana recent, una celebració de la intel·ligència que sap reconèixer també l'emoció, sempre a ratlla, tibant com una corda de violí just abans de ser polsada, i fa mal perquè és ara, sobretot, que un s'adona de l'ondulant presència de la mort insinuant-se a cada pàgina, la mort dels amics, de la joventut, d'una determinada manera de viure enfonsant les mans a terra per treure'n fruit, la mort fins i tot d'una papallona amb unes ales de dibuix enigmàtic que en tocar-les deixen als dits un rastre de polsim blanc.

Avui les paraules són dures com pedres, no hi ha manera de fer-les dicibles, d'esmussar-ne les arestes com sabia fer Pairolí amb l'escaire a punt, i els que tenen, com hauria de ser a totes les redaccions del país, el seu ‘Teló' ben a prop de la taula de treball, se'l miren ara de reüll, amb les galtes enceses de vergonya per trair tan estrepitosament el seu consell de sobrietat. Fora de Girona , d'on va preferir no moure's exceptuant els pocs anys que va treballar a la premsa de Barcelona, tot això potser no s'entendrà. Tant se val. La cultura oficial, la cultura institucionalitzada, ha fet en general poc cas de Miquel Pairolí, de les seves novel·les, dels seus assajos sobre Pla i Lampedusa, dels seus dietaris, dels seus articles. No es prodigava a les tertúlies ni a les capelletes, i això resta puntuació al joc de la fama. En lloc de deixar-se enlluernar pels escenaris, escrivia i llegia a la casa que havia construït el seu pare al mateix terreny que l'avi havia humanitzat fent-hi obrir un pou abans de la guerra. Una producció com la seva, doncs, no se sosté perquè hagi estat l'obra d'una persona discreta, senzilla i bondadosa, sinó perquè darrere hi ha hagut talent, hi ha hagut intel·ligència, hi ha hagut memòria, hi ha hagut una estima profunda per la literatura.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 07.07.11 Foto: Jordi Soler

Les llibreries també noten la crisi

Les vendes cauen més d'un 10% i Cultura proposa crear un segell de qualitat per avalar-ne el servei.

Durant la presentació dels pressupostos de Cultura de la Generalitat -que retallen un 12,6% els de l'any passat-, Ferran Mascarell va mostrar la voluntat de la conselleria de crear "un segell de qualitat per a les llibreries de Catalunya" que seria vehiculat a través de l'Institut Català de les Indústries Culturals. El director, Fèlix Riera, va desencriptar el missatge del conseller: "Aquest segell de qualitat té la intenció de fer visible el valor de patrimoni que tenen aquests espais per a la cultura i el món editorial". Si Mascarell va dir durant la seva compareixença parlamentària que les llibreries "havien estat fins ara totalment descuidades per les polítiques culturals", Riera considera que el seu paper "és bàsic i determinant atès el seu alt valor prescriptiu entre el món del llibre i els lectors. Catalunya té un sistema únic de llibreries basat en una forta capil·laritat per tot el territori català i per una altíssima qualificació dels seus professionals".

L'atenció institucional que vol dedicar-se a les llibreries arriba en un moment en què el sector comença a notar els efectes de la crisi econòmica. "Som un sector que mai no ha passat per èpoques de vaques grasses, ni tan sols en moments de bonança econòmica -explica Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters de Catalunya-. L'any en què vam començar a notar que la cosa no anava bé va ser el 2009. Entre els més de 300 agremiats, les pèrdues encara van ser molt lleugeres. El 2010, en canvi, hi va haver una caiguda d'entre el 8% i el 10%, i durant el primer semestre del 2011 la baixada de vendes està sent una mica més alta que la de l'any passat. Ara mateix estem entre un 10% i un 11% de caiguda, i a curt termini no sembla que la situació s'hagi de corregir. Des del 2009, les llibreries catalanes han venut entre un 16% i un 20% menys".
Per Daura, la principal raó d'aquesta davallada és la crisi. "Ens trobem en un moment de recessió important. El llibre segueix sent un producte cultural més assequible que molts altres, i en els últims anys l'eficiència en la comercialització i distribució del llibre ha millorat sensiblement". L'alt percentatge d'atur i la por i la incertesa a gastar s'afegeixen a un problema estructural: "Seguim sent un país amb un índex de lectura baix". Segons dades del Gremi d'Editors de Catalunya, l'any passat només un 58% dels catalans es declarava lector: d'aquest percentatge, un 45% eren lectors freqüents; i un 13%, ocasionals.
"El sector editorial té com a particularitat l'alt dinamisme -continua Daura-. Oferim novetats constantment, i posar en circulació el volum de títols actual comporta molta despesa estructural. A tot això cal afegir -hi que el marge que els llibreters tenim és correcte però no és prou alt. Defensem el preu únic del llibre, però en moments com aquest, en què la demanda és més baixa, és un handicap ".
Reciclar llibres
"Hi ha la tendència a creure que si fem veure que no passa res vendrem més", diu Miquel Colomer, gerent de la llibreria Catalònia de Barcelona, fundada el 1924 per Josep López Llausàs, Manuel Borràs de Quadras i Josep Maria Cruzet . "Les vendes han baixat sensiblement, aquests dos últims anys. En un primer moment, la crisi va afectar sectors socials en què potser no hi havia un alt percentatge de lectors. Però ha estat quan la crisi ha començat a perjudicar mestres, professors universitaris i funcionaris, que ho hem notat de valent", remarca Colomer.
A més de la crisi econòmica, el gerent de la llibreria Catalònia considera que també cal tenir en compte el fet que "la lectura hagi de competir cada vegada amb més opcions de lleure" i que "els canvis al pla d'ensenyament, com el reciclatge de llibres, o la millora de l'accés a internet facin que també en el camp dels llibres de text hi hagi menys beneficis".
La cooperativa Abacus -que actualment té 37 llibreries repartides entre Catalunya i el País Valencià- s'ha especialitzat des dels seus inicis en els llibres de text escolars i el llibre infantil i juvenil. "Les lectures recomanades a les escoles ja no funcionen com abans, tampoc", reconeix Jordi Grané, responsable de llibreries. "Abans representava una part important del llibre infantil i juvenil que es venia. Des de fa un temps, aquests llibres se socialitzen: les escoles ja no fan comprar el mateix exemplar a tothom, sinó que els recuperen i aprofiten". A part d'això, Grané identifica dues tendències més, en el sector infantil i juvenil: "Per una banda, hi ha ara per ara tres sèrie s de llibres -els d'en Gerónimo Stilton, de la Tea Stilton i els diaris d'en Greg- que monopolitzen el 70% de les vendes del sector. Per l'altra, hi ha editorials que aposten cada vegada més per vendre llibres a un preu cada vegada més baix i de qualitat dubtosa". Tot i això, Abacus ha aconseguit que la seva reculada durant el primer semestre d'enguany sigui molt menys marcada que en altres establiments: "Respecte al 2010, que les vendes van baixar un 3%, hem baixat un 1% més".
En el cas de La Tralla, llibreria de referència de Vic, el fet d'abandonar el llibre de text escolar el 2007 va tenir conseqüències importants: "La nostra facturació va caure un terç", diu Guillem Bellafont, responsable actual del negoci familiar. "A partir de llavors les nostres vendes han anat caient a poc a poc però de manera sostinguda. La percepció de futur és que la cosa seguirà així, almenys mentre la crisi duri. En èpoques de més prosperitat, els beneficis tampoc no eren espectaculars: la gent es compra pisos i cotxes, però els llibres sempre estan en un segon pla".
Compres institucionals

Per a Antonio Ramírez, director de les llibreries La Central, la crisi general del consum a Espanya ha afectat les vendes, però no tant com altres factors: "Per a nosaltres, el gran problema ha estat la caiguda de les compres institucionals. La xarxa de biblioteques, les universitats i les institucions han reduït les despeses d'una manera dràstica: han baixat entre un 30% i un 50%". Ramírez creu que és molt més significativa la caiguda de la despesa pública en cultura que no pas les vendes a particulars, que en el cas de La Central han baixat entre un 3% i un 5%, en els primers sis mesos del 2011.
Menys títols i a un preu més baix

A Girona, la Llibreria 22 també està notant els estralls de la conjuntura econòmica. "De moment estem perdent entre un 10% i un 12%, enguany -diu Guillem Terribas, fundador i responsable de l'establiment-. Tinc la sensació que no acabarem l'any així. Hi haurà una recuperació lleugera entre l'octubre i el desembre. Amb tot el que ha passat els últims mesos al nord d'Àfrica, el turisme es concentrarà més a Europa, i com que l'ocupació a Catalunya serà bona, els beneficis faran que la gent compri més llibres. Durant els pròxims mesos tindrem la sort de la desgràcia dels altres", sentencia Terribas, que ha percebut que l'allau de novetats ha baixat una mica.

"La diferència entre els títols publicats l'any passat i aquest és molt petita. Es nota, però, que cada vegada hi ha una aposta més forta pel llibre de butxaca, tant pel nombre de novetats com per la qualitat amb què s'editen", diu Terribas. Guillem Bellafont, de La Tralla, creu que encara es publica "amb mentalitat antiga: títols cars i amb molt de disseny. Els llibres són molt bufons , a Catalunya, però només posats a sobre la taula".
Jordi Nopca, publicat a l'Ara el 03.07.11

Pere Rodeja, llibreter de capçalera

El Gremi de Llibreters de Girona instaura el 29 de juny com la seva festa anual, i constitueix un premi que durà el nom de qui va ser responsable de la Llibreria Geli.

"El llibreter ha d'estimar la gent, servir la gent. En el món estem per servir-nos els uns als altres”. És una frase molt significativa extreta d'una entrevista realitzada al llibreter Pere Rodeja, responsable de la Llibreria Geli de Girona, traspassat a principis de desembre de l'any 2009. Ahir, la demarcació de Girona del Gremi de Llibreters de Catalunya, a la Fontana d'Or, li va retre homenatge i va anunciar que el 29 de juny quedava instaurat com la festa anual del gremi, i a més s'instaurava el Memorial Pere Rodeja, una diada en què es reconeixerà la tasca d'un dels membres del gremi i d'algun dels col·laboradors habituals dels llibreters gironins. La frase que obre aquest escrit explica perquè la sala on es va celebrar l'acte era ahir plena a vessar, amb la família a primera fila; explica el motiu de la reiteració de diversos adjectius quan s'ha de glossar la figura de Pere Rodeja –apreciació que va fer l'exalcalde i exconseller Joaquim Nadal– com són: bondadós, amable, discret, prudent o seductor; explica la càrrega emotiva que es percebia en tots i cadascun dels parlaments que van pronunciar el filòleg Jordi Vilamitjana, el neuròleg i amic personal de Rodeja, Joaquim Jubert, i el mateix Nadal, i explica també la voluntat del gremi de mantenir viva la memòria d'aquest “llibreter de capçalera”, tal i com el va definir Jubert, que reserva per a ell mateix el paper “d'adquiridor de llibres”. Rodeja era l'organitzador del microcosmos que contenia el carrer de llibres sota cobert que s'estén, des del 1879 i encara ara, entre l'Argenteria i la Cort Reial, que ha estat utilitzat per fer drecera, en nombroses ocasions, per multitud de ciutadans, i resulta que el que havia de ser inicialment una incursió momentània s'acaba convertint inevitablement en una marrada, incapaç de resistir-se el transeünt als cants de sirena provinents de les lleixes i aparadors.

Jubert, després de dissertar sobre el llibreter “de capçalera” i el lector “d'ofici”, va explicar com ell i Rodeja es van ”enrotllar” com a primer pas per, tot seguit, “tenir aventures”, com ara visitar plegats, físicament, llocs dels quals conversaven a través de la literatura, desgranant un parell de delicioses anècdotes, molt il·lustradores. Vilamitjana va transitar de la història, les dades, a la intrahistòria, els records, i al llegat, material i immaterial, de Rodeja i, abans de cedir la paraula a Joaquim Nadal, ja va posar deures al nou alcalde, Carles Puigdemont, demanant un carrer o plaça dedicats al llibreter. Nadal va fer referència al “passatge de Can Geli”, d'un negoci, que no era un negoci, “era casa seva”, i de la capacitat de seducció del llibreter, coneixedor de les dèries, debilitats i manies del client. A la sortida de l'acte, tots els presents van rebre un exemplar del volum Memorial Pere Rodeja i Ponsatí, editat per Quim Curbet, que recull tot un seguit d'articles d'homenatge al llibreter apareguts a la premsa, la majoria amb motiu del seu traspàs.
Dani Chicano, publicat en El Punt el 30.06.11. Foto: Guillem Terribas.

La societat gironina es rendeix a «Pere I, el Gran (llibreter)»

 L'homenatge a Pere Rodeja i Ponsatí, «de Can Geli», omple a vessar La Fontana d'Or de records i lloances d'amics i companys d'ofici.
No va ser Pere I de València i III d'Aragó, però tampoc no li va fer falta per regnar als dominis de la Llibreria Geli, per aconsellar un exèrcit de lectors que seguien els seus consells com a fidels súbdits, i per construir un autèntic reialme de la cultura al cor de Girona. Ahir La Fontana d'Or va convertir-se en un espai mític on les aventures (llegides o reals) de Pere Rodeja i Ponsatí van acompanyar un públic que va omplir a vessar la sala, en l'homenatge que el Gremi de Llibreters de Catalunya va voler retre a un dels seus més insignes representants, mort el desembre de 2009.

A aquesta reconstrucció completa de la figura de Rodeja hi va contribuir el parlament de Quim Nadal, present a l'acte, i el del neuròleg Joaquim Jubert Gruart, amic del llibreter i qui es va definir com a «lector d'ofici». En el seu emocionant parlament va parlar de l'ofici de llibreter, del concepte del «llibreter de capçalera» i de les «ciutats i carrers de llibres» que en tantes ocasions va recórrer tant amb el mateix Rodeja com amb les seves recomanacions literàries.

«Un llibreter no pot vendre altra cosa que llibres, de la mateixa manera que una llibreria no és un establiment com un altre», va apuntar Jubert, qui també va defensar que «un llibreter no vol, no pot i no sap jubilar-se». Va definir l'estreta relació que els va unir a través dels termes del «lector d'ofici» i del «llibreter de capçalera», dues maneres de sentir una mateixa passió, la del «llibre - objecte», que acaba generant «una fidelitat unilateral que si trenques en alguna ocasió, et fa sentir com si fessis el salt».
La Geli, «un temple gòtic»
Acompanyant una glossa plena de records, anècdotes i sentit de l'humor, es van projectar tot de fotografies d'en Pere de can Geli; imatges dels viatges que ambdós van compartir a la recerca de paratges viscuts a través de les pàgines dels seus estimats llibres.
Mallorca vista amb els ulls de Georges Sand; la Grècia de Henry Miller i El coloso de Marusi i d'El tresor de Troia de Philipp Vanderberg; o els paisatges italians de les Memòries d'Adrià van ser només alguns dels paisatges que van buscar, i trobar. Aquesta va ser la particular conquesta mediterrània de qui Jubert va definir, arran d'una fotografia on Rodeja posava amb un monument a «D. Pedro I», com a «Pere I, el Gran... llibreter».
Els seus dominis, entre la Rambla i el carrer Argenteria, ocuparien cinc quilòmetres de llargada si tots els llibres que atresora la Geli es possessin un al costat de l'altre. Així ho va posar de manifest l'escriptor i col·laborador de Diari de Girona Jordi Vilamitjana. Són més de 200.000 exemplars que conviuen en una llibreria de 300 metres quadrats, una densitat que crea un autèntic «temple gòtic» de la cultura i l'amor a les  lletres.
Marta Pallarès publicat en el Diari de Girona 30.06.11. Foto: Guillem Terribas.

Bolaño fa feliç Girona

Isa i Isaki Lacuesta, Lali Gubern, Jorge Herralde,
Patti Smith, Eva Vázquez, Guillem Terribas, entre altres.

Patti Smith va assistir per sorpresa a la inauguració del carrer que porta el nom de l'escriptor, al costat d'Herralde, Echevarría, Montané i Salomé Bolaño.
Des de l'any 2008 ha estat batallant el poeta xilè Jorge Morales perquè el seu idolatrat Roberto Bolaño tingués ni que fos una discreta placeta dedicada a Girona, la ciutat on diuen que va ser feliç i pobre, i al final tanta perseverança, una perseverança tossuda, desbordant, tremenda, com saben els que el coneixen bé, ha tingut recompensa: un carrer inacabable, encara a mig urbanitzar, del barri de Domeny, que porta el seu nom des de fa uns quants mesos i que ahir va ser inaugurat en un acte tan poc protocol·lari, tan espontani i al mateix temps tan emotiu i greu, que el crític literari Ignacio Echevarría va assegurar que Bolaño “s'hauria fet un fart de riure” de veure'ls a tots allà reunits per honorar ben mirat un carrer llarguíssim però buit, i en presència únicament d'“una autoritat i a sobre derrocada”, va dir en referència a la regidora en funcions de Cultura, Lluïsa Faxedas. La veritat és que n'hi havia d'altres, de representants polítics, com la candidata del PSC a les últimes eleccions, Pia Bosch, que mentre esperava que comencés l'acte s'havia acostat a saludar una dona amb dues trenes mal pentinades i una vestimenta desmenjada d'eterna d'adolescent que tenia una retirada extraordinària a Patti Smith. Hi tenia una semblança prodigiosa, comentava incrèdula la gent, però no, devia ser una semblança i prou, fins que el llibreter Guillem Terribas, en pujar a la tarima, va anunciar que “Jorge Morales és l'única persona del món capaç d'aconseguir que dediquin a Bolaño un carrer de tres quilòmetres i que Patti Smith deixi tot el que estigui fent per venir a Girona a celebrar-ho amb els amics de l'escriptor”.
La cantant nord-americana, lectora incondicional de Bolaño des que fa quatre anys va descobrir-lo amb la traducció anglesa del portentós 2666, no va dubtar a acompanyar el seu amic Ignacio Echevarría fins a un descampat de Domeny per compartir amb tota la colla bolañesca aquest acte d'afirmació de la vida com a literatura, o del seu revers, de la literatura com una secreció de la vida, i fins i tot, accedir a la petició unànime perquè pugés a l'escenari a fer pública la seva adhesió a la causa. Com que domina poc el castellà, va disculpar-se, en lloc de discursejar es va oferir a interpretar “una cançó per a Bolaño”, i en sec, sota un cel gris que a estones s'esqueixava per filtrar una afilada claror, va interpretar Wing (“and if there's one thing / could do for you / you'd be a wing / in heaven blue”), un tema que ahir va sonar més elegíac que mai. Va ser el moment més especial de la festa, perquè havia estat no només del tot inesperat, sinó a més gens premeditat, però va haver de rivalitzar en encongiment i emoció amb la lectura que poc abans havia fet Salomé Bolaño d'algunes de les cartes que havia rebut del seu germà quan ell vivia encara a Girona i ella ja havia tornat a Mèxic, en què li parlava del fred i la boira, d'aquesta ciutat tan a propòsit per a les seves màscares i per a la lectura del “terrible Onetti”, de la seva fèrria obstinació de ser escriptor encara que fos “abocat a l'abisme i amb una secretària cega”. No tenir-lo ja al costat, la feia sentir terriblement sola, però poques vegades tant com fa tres anys, quan arran de la mort també de la mare, Victoria Ábalos, va tornar al domicili familiar i, entre capses amuntegades, va descobrir un paper que desconeixia, una mena de decàleg amb dotze punts, l'últim dels quals era un imperatiu “escriu!”, en què el seu germà afirmava la necessitat dels amics, l'exigència de “tocar, mirar i escoltar les parpelles del món”, de ser fidel i crític, de recordar que “el teu cos ha estat bell i que ho continua sent sota aquesta capa de desamor”, i que acabava aconsellant: “Si et quedes sol, projecta en els hospitals i els jardins les ombres de tots els que vas conèixer”. Mentre ho llegia, tenia sense cap dubte el germà al costat.

Jorge Morales, Guillem Terribas, Jorge Herralde, Patti Smith.



A l'acte, conduït per un frenètic Morales, editor de la revista El Llop Ferotge, van prendre també la paraula el cineasta Isaki Lacuesta, que va recordar la intenció primera d'aconseguir per a Bolaño la placeta que hi ha davant el pont d'Eiffel, amb la intenció de construir-hi “una pista de gel oberta només al juliol”; l'editor Jorge Herralde, que va admetre que “amb Bolaño el catàleg d'Anagrama va arribar al seu màxim esplendor”, i l'escriptor xilè Bruno Montané, que va llegir un poema escrit amb Bolaño la primavera de 1977 titulat La cantera de las manos.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 19.06.11

INAUGURACIÓ DEL CARRER ROBERTO BOLAÑO. 18.06.11

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3584610


Guillem Terribas, Jorge Morales, Isaki Lacuesta, Lluïsa Faixedas



Tot evocant ‘Històries del Motel' a la Casa de Cultura

A la foto: Guillem Terribas, Jaume Subirós, Miquel Berga,
Salvador Sunyer, Josep M. Fonalleras, Albert Rossich.

“Girona sempre ha anat, gastronòmicament parlant, a remolc de Figueres”. Així de directe va començar el llibreter Guillem Terribas exercint de mestre de cerimònies de la presentació del llibre Històries del Motel (Ara Llibres), de Miquel Berga, que va tenir lloc a la Casa de Cultura de Girona. Ho va dir a propòsit, també, que la d'ahir era la segona presentació d'aquest llibre –editat l'any que el pioner restaurant celebra el 50è aniversari–, després de la que va tenir lloc a la capital de l'Alt Empordà. En aquesta ocasió, a més de l'autor, no hi van faltar reconeguts escriptors, intel·lectuals i personatges vinculats a la cultura que també van amanir l'acte amb les seves anècdotes i històries particulars. Així, van participar-hi Antoni Puigverd, Albert Rosich, Salvador Sunyer, Josep Maria Fonalleras i, és clar, el xef de l'Hotel Empordà de Figueres, Jaume Subirós (a la foto, amb el llibre). Un aperitiu va cloure l'acte com calia.
Text i foto de Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt el 18.06.11.

El Truffaut acull l'estrena a Catalunya de la pel·lícula "Roberto Bolaño, la batalla futura"

 Roberto Bolaño. Foto: Marc Martí.

 Tret de sortida de l'homenatge que culminarà dissabte amb la inauguració d'un carrer batejat amb el nom de l'escriptor.
Els diaris xilens parlen sovint de Girona. I és que la ciutat va deixar una fonda petjada en la personalitat i en l'obra de l'escriptor xilè Roberto Bolaño, avui considerat un dels valors universals de la literatura en llengua espanyola. En un intercanvi entre honestos, els beneficis que Bolaño reporta a Girona li són ara retornats amb la inauguració (dissabte) d'un carrer que porta el seu nom i immortalitzarà encara més el mite. Aquest acte d'homenatge va tenir ahir el seu prolegomen al cinema Truffaut amb l'estrena a Catalunya de la pel·lícula documental Roberto Bolaño, la batalla futura (2010), del realitzador xilè Ricardo House.


El film recrea l'etapa mexicana de l'escriptor i mostra els carrers de la ciutat de Mèxic que va freqüentar un joveníssim Roberto Bolaño els anys 1974, 1975 i 1976, així com el cafè La Habana del carrer Bucarelli, on es reunia amb altres poetes avantguardistes per crear el moviment infrarealista, al·ludit a la novel·la Los detectives salvajes amb el nom de "real visceralismo". La pel·lícula, de 52 minuts de durada, que s'havia vist a Madrid i algunes capitals sud-americanes, però mai a Catalunya, entrevista també personatges mexicans que van conèixer l'escriptor, i aporta per primera vegada el testimoni del seu pare, León Bolaño, un home de més de 80 anys d'edat, avui encara resident a Mèxic.

La sessió d'ahir es va completar amb la projecció de Roberto Belano patinant a la pista de gel (2007), d'una durada de més de mitja hora i firmat per Jaume Pujadas. Aquest documental té la gràcia que ressegueix la vida de l'escriptor a Blanes, però no l'empremta literària, sinó la vida quotidiana. El film conté l'única imatge que es conserva de l'autor de 2666 passejant amb la seva dona Carolina i la seva filla petita pel passeig de Blanes. La filmació inclou testimoniatges, entre ells el del responsable de l'única botiga de lloguer de videojocs de la vila marinera. L'escriptor era molt aficionat als videojocs, especialment als d'estratègia i de guerra. L'acte, organitzat per El Llop Ferotge i la Llibreria 22, va comptar amb la lectura de fragments de l'obra de Bolaño i una tertúlia amb els realitzadors conduïda per Isaki Lacuesta.
Jorge Morales, coorganitzador d'El Llop Ferotge, afirma que Roberto Bolaño és l'autor més important en llengua castellana del darrer mig segle: "Des de García Márquez, Borges i Cortázar no teníem una proposta literària d'aquesta alçada. Per això organitzem aquest homenatge, perquè tenim a Girona un referent de la literatura universal i això ens fa feliços".
Homenots a Domeny
Els homenots Ignacio Echevarría i Jorge Herralde seran dissabte a Domeny per participar activament en la inauguració del carrer Roberto Bolaño. A 2/4 de dotze del matí començarà l'acte, que tindrà també la participació de Salomé Bolaño, germana de l'escriptor, avui resident a Figueres, Guillem Terribas, Bruno Montané, Jorge Morales i Lluïsa Faixedas.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona el 16.06.11

Benvinguda la segregació

Blanca Busquets , segona per l'esquerra,
ha guanyat el Premi Llibreter Foto: EUROPA PRESS.

1

Blanca Busquets, David Vann i Peter Schössow guanyen el premi Llibreter.
Quan fa dos anys el gremi de llibreters va decidir dividir el premi en les categoria de Literatura Catalana i Altres Literatures –a més de la d'Àlbum Il·lustrat que es manté igual–, es va criticar aquest tracte de protecció innecessària de les nostres lletres. Si aquesta segregació serveix per donar un impuls merescut a autors com Blanca Busquets, som-hi. Ens quedarà el dubte de si, sense ajut, hauria guanyat igualment a la bona novel·la de David Vann. És molt possible.

La nevada del cucut (Rosa dels Vents), de Blanca Busquets, és la novel·la guanyadora en català, “un llibre que serveix per trencar silencis”, va comentar l'autora després de superar un sobtat atac de plorera. “El meu pare fa temps que em diu que escric bé i que em presenti a un premi, perquè sinó ningú em farà mai cas, per això aquest premi és per mi terriblement emocionant, perquè te'l donen, tu no t'hi presentes, qui tria són els llibreters i no t'obliga a canviar d'editorial”. La cinquena novel·la de la periodista narra la història de dues dones de la mateixa família distanciades per un segle i unides per l'amor a la literatura que l'autora també transmet.

Blanca Busquets i Guillem Terribas a la 22 durant la
presentació del llibre "la nevada de cucut" el 15.12.10

El nord-americà David Vann ha estat el guanyador d'Altres Literatures amb Sukkwan Island (Empúries en català i Alfabia en castellà), la seva primera novel·la, en què revisa el suïcidi del seu pare. “Durant dotze anys cap agent no va voler presentar-la a cap editor perquè la consideraven massa bèstia, per tant, mai no m'hauria esperat un èxit així”, va declarar Vann, molt somrient. I és que l'obra, a més d'haver-se convertit en un best seller, ha guanyat a França el premi Médicis.

Finalment, en la categoria d'Àlbum Il·lustrat, el guardonat va ser Peter Schössow, un dels grans il·lustradors alemanys, amb El meu primer cotxe era vermell, amb text i dibuixos seus i publicat per Joventut. L'obra mostra els senyals de trànsit a través de les aventures de dos germans en un vell cotxe de pedals. “Quan sóc a casa treballant davant l'ordinador no puc saber si el que faig agradarà ningú”, va declarar Schössow amb humilitat, tot i la seva llarga trajectòria de títols i guardons.

Els premis van ser lliurats ahir al vespre en una cerimònia a l'Ateneu Barcelonès, amb parlaments d'Antoni Daura, president del gremi [a la dreta de la foto], i Pilar Rahola, encarregada d'inaugurar l'acte. Hi van ser presents llibreters, editors, autors i representants de diverses institucions.
Lluís Llort, publicat a l'Avui+El Punt, el 16.06.11

Sota la cúpula

Jaume Subirós, Colman Andrews i Miquel Berga,
en l'acte dels 50 anys del motel Empordà, ahir al vespre
al Museu Dalí  Foto: JOAN SABATER.

El Teatre-Museu Dalí de Figueres va ser el marc de l'acte central de la celebració del mig segle del motel Empordà, bressol de la cuina catalana moderna.
A sota de la cúpula del Teatre-Museu Dalí de Figueres hi vaig veure qui-sap-lo de patums. Creieu-me, ahir entre set i nou del vespre hi era tothom. I quan dic tothom vull dir tothom. Estalviem-nos llistes.

Amics, clients, hotelers, restauradors, polítics, artistes, editors, escriptors i els millors cuiners del món es va reunir ahir al vespre al per celebrar els 50 anys del motel Empordà. Una gent que intimida, a la qual mai no saps què dir-li ni si la primera ocurrència et farà fer el ridícul. Sort de tant de senyor. I quina gentada! Vam començar tard perquè l'entrada del museu es va col·lapsar. Miquel Berga va presentar-hi Històries del Motel, editat per Ara Llibres. “Volíem fer un llibre senzill. Un llibre que no fos de tauleta, però que fos de lectura. Vull dir que hem volgut fer un llibre que no fos ni massa bonic ni massa avorrit”. Veient la mena de gent que omplia el sòl que cobreix el subsòl on descansa Salvador Dalí, Miquel Berga no es va poder estar de dir-la grossa, com correspon a un personatge de Salt: “Aquest país sense exèrcit propi té en la seva tropa de cuiners una força colossal que no para de conquerir voluntats i d'aconseguir rendicions incondicionals. Les forces culinàries de Catalunya són exemple d'avantguarda, treball rigorós i recerca de qualitat”.Llavors va parlar Colman Andrews. Primer, en català. Després va continuar en anglès, amb traducció simultània de Miquel Berga. Andrews és autor de dos llibres capitals per fer entendre la cuina catalana al Món: Ferran. The inside story of El Bulli and the man who reinvented food (2010), acabat de publicar en castellà –Reinventar la cocina. Ferran Adrià: un viaje incesante por la gastronomía–, i, sobretot, Catalan cuisine: Europe's last great culinary secret (1988). Aquesta obra, editada aquí sota el títol La cuina catalana, el darrer secret culinari d'Europa, era un reconeixement a la unitat culinària dels Països Catalans. En aquest llibre, com també va fer ahir, Andrews entronitza el paper de Josep Mercader, el fundador del Motel. El gastrònom californià, que ara viu a l'est, va celebrar que Mercader s'hagués aturat a la casa dels Subirós i no dues cases més avall per posar el cartell que cinquanta anys enrere anunciava l'obertura del motel Empordà. Si no hagués ofert la feina als Subirós l'hauria pogut oferir a un pallús: “Si Mercader s'hagués aturat dues cases més enllà, avui al Motel hi hauria un McDonald's”.

Colman Andrews té raó: “L'autenticitat i la sostenibilitat són la marca de la cuina de la casa”. El nord-americà, quan a finals dels anys vuitanta va entrar a Catalunya pel Motel, coneixia tots els ingredients, però no en la combinació amb què els donaven. El van impressionar el sofregit i la picada, el pa amb tomata i les faves amb menta.
Salvador Garcia-Arbos, publicat en El Punt el 07.06.11