Manel Guitart: «Terenci enalteix la condició humana»

Com un «etern adolescent» que «enalteix la condició humana» va definir ahir el camprodoní Manel Guitart Terenci Moix, que centra el primer relat de L'última carícia, Terenci, amb què Guitart va guanyar el Recull de narrativa. Ahir el va presentar a la Llibreria 22, ben acompanyat per Miquel Pairolí i Lluís Maria Todó.
Xavier Castillón, El Punt 27/05/10

Matthew Tree presenta «Negre de merda»

L’escriptor anglès Matthew Tree va presentar
ahir, a la Llibreria 22 de Girona, el seu darrer llibre,
l’assaig Negre de merda. El racisme explicat als
blancs. Tree aborda en aquest llibre els orígens
d’aquest fenomen i la seva incidència.

Hi havia una vegada... Medinyà.

Diumenge s'hi celebra la 1a Fira del Conte amb la participació d'autors, il·lustradors, editors, llibreters i artesans.
Una oportunitat en temps de crisi. Aquesta és la percepció que tenen l'alcalde de Sant Julià de Ramis, Narcís Casassa, i el regidor de Medinyà, Ricard Ferrés, de la 1a Fira del Conte que se celebrarà diumenge a Medinyà. Autors, il·lustradors, editors, llibreters i artesans tindran el seu lloc en una mostra que neix amb humilitat, però amb molta ambició.
«L'aposta que fem és per una fira cultural», va anunciar ahir Narcís Casassa, una fira en què la cultura no quedi arraconada pel fet comercial. En aquest sentit funciona a l'inrevés que la majoria de fires que se celebren al territori, promogudes des de les àrees de promoció dels ajuntaments –aquesta la promou la de Cultura– i que neixen amb una clara orientació comercial que, posteriorment, és «camuflada» per les temàtiques que s'empesquen els seus promotors, amb menció especial per a romans i trobadors.
Hans Christian Andersen, en el seu llibre Viatge a Espanya, explica que poc després de travessar la frontera amb França, va fer nit a «Medina». Aquesta anècdota és un element més en el discurs de construcció d'una fira del conte, la primera del país d'aquestes característiques, que inclou activitats diverses per a grans i petits. És clar que hi haurà contacontes, però també espectacles de pallassos i titelles, sempre relacionats amb els contes, narracions en anglès, animació infantil i, fins i tot, projeccions al «cinema més petit del món»: Puck Cinema Caravana. Per als més grans, al matí se celebrarà un esmorzar literari en què hi participaran els escriptors Maria Mercè Roca, Carles Sala, Josep Maria Fonalleras, Dolors Garcia Cornellà i Laura Baix, a més dels il·lustradors Leonard Beard i Quim Bou.
El moderador de la taula serà el llibreter Guillem Terribas, responsable de la Llibreria 22 i un dels participants en la fira, amb un estand que estarà situat, juntament amb els estands d'una quarantena d'il·lustradors, editors, artesans i llibreries que s'estendran al llarg del carrer Pere Roure, molt a la vora de l'Aula de Lectura. Les activitats programades, en cas de pluja, es traslladaran al nou i modèlic local social de Medinyà, en el qual s'estan ultimant les obres i que potenciarà enormement, quan estigui acabat, la condició que ja tenia de dinamitzador cultural i social del nucli.
La fira també tindrà un sector de tallers, en què hi haurà un taller de cuir en què es faran llibretes, una mostra de producció artesanal de paper i un altre que permetrà als infants endinsar-se en un conte reciclat i crear una història d'animació que es projectarà a l'Ala de Lectura Modest Prats.
La iniciativa ha tingut molt bona acollida entre les associacions i el comerç local, fins al punt que, a més d'aportar voluntaris a l'organització, els restaurants del nucli com El Caliu, Cal Nan i l'Hotel han preparat el Menú del Conte, en què els primers plats són amanida Caputxeta Vermella, torrades amb anxoves El Pagès i El Pescador i macarrons Gianni Rodari; els segons, graellada Tres Porquets i arròs La Sireneta, i les postres, gelat Alícia al País de les Meravelles i la fruita de la Bella Dorment.
La Consultoria Cultural Cocu, de Girona, gairebé debuta en la promoció d'aquesta fira, en què hi seran presents il·lustradors com Yoko Kataoka, Delphine Labedan, Quim Bou, Leonard Beard, Anna Viñas, Montse Miquel, Clara Gispert, Àlex Martín i Josep Martínez. Pel que fa a les empreses editorials, hi seran, entre d'altres, Vitel·la, Pedra de Toc, Vabau o Barcanova.
PROGRAMACIÓ
10.30h. Les juganalles, contes amb pallassos
10.45h. English Tales (Irene, fris i Valle)
11.00h. Esmorzar literari i contes (Eli, Emma i Anna)
12.00h. Signatura de contes d'escriptors i il·lustradors
12.00h. Endinsa't en un conte reciclat.
12.00h. Puck Cinema Caravana
13.00h. On és l'àvia? (Va de Contes)
16.00h. Contes amb la Margarita Falgàs
16.00h. Puck Cinema Caravana
17.00h. Contes amb titelles (Les Titelles de la Júlia)
18.00h. Animació infantil ambPaís de Cotó.
Dani Chicano. El Punt 21.05.10

L'educació com a eina d'alliberament centrarà el Segon Memorial Sebastià Salellas

Aquest 2010 s'ha reduït el nombre d'actes i se centrarà en un sol tema de debat.

Sebastià Salellas era un personatge inquiet socialment. La seva preocupació l'expressava amb eloqüència en els seus escrits, sovint tribunes a El Punt. L'educació era un puntal del pensament de Tià Salellas, necessari per reduir la marginació social. Aquest any 2010 l'educació serà l'eix del Segon Memorial Sebastià Salellas. Hi haurà tres actes: la taula rodona L'educació com a eina d'alliberament, una conferència del filòsof i pedagog Gregorio Luri i la projecció del film La classe.

«Sóc conscient que l'ensenyament es resistirà a qualsevol canvi revolucionari. Hem de tenir en compte que els treballadors que ensenyen són funcionaris, amb tots els drets adquirits que això comporta.» Aquest fragment és extret del text de Tià Salellas que prologa el díptic amb el programa del Segon Memorial Sebastià Salellas, que es farà els propers dies 27, 28 i 29 de maig. Els actes del segon memorial van ser presentats ahir a migdia a la Llibreria 22 de Girona per Benet Salellas, el fill gran i advocat com el seu pare, i per Guillem Terribas, llibreter i amic de Tià.

El segon memorial tindrà tres actes, dos menys que l'any passat, però centrats en un sol tema. La comissió Memorial Sebastià Salellas ha escollit l'educació com a fil conductor dels actes, perquè va ser un camp on l'advocat humanista traspassat el 28 de maig del 2008 va treballar molt com a voluntari i com a activista: va ser mestre d'adults i impulsor de les associacions de pares i mares d'alumnes de Girona.

Una taula rodona amb Sebas Parra, Xavier Besalú i Núria Empez, moderats per Puri Molina, inaugurarà els actes el 27 de maig a 2/4 de 8 del vespre a l'auditori del Col·legi d'Advocats de Girona. L'endemà, dia del segon aniversari del traspàs, Gregorio Luri pronunciarà la conferència L'educació a Catalunya: els problemes del present; Lluc Salellas presentarà l'acte. Dissabte a la nit, es clouran les jornades amb la projecció de la pel·lícula La classe, al cinema Truffaut, que acabarà amb un col·loqui moderat per Guillem Terribas. Precisament, Terribas va fer notar que el cartell és una variació del que va fer el primer any l'artista Marcel Dalmau, i que cada any aquest estil de disseny tindrà continuïtat.
FUNDACIÓ TIÀ SALELLAS
Benet Salellas va aprofitar la roda de premsa per anunciar la constitució de la Fundació Tià Salellas, l'objectiu de la qual és «interpel·lar l'ordre establert, donant suport a les iniciatives que qüestionen el model polític, econòmic i social actuals, i qüestionant les estructures de poder granítiques». La Fundació Tià Salellas tindrà activitats pròpies, promourà una beca de recerca i impulsarà iniciatives judicials en suport a aquests plantejaments. Benet Salellas va ressaltar que la fundació pot ser un paraigües del memorial, però que el seu objectiu no en serà l'organització, la qual hauria de dependre sempre de la comissió organitzadora. En canvi, un propòsit d'aquesta fundació és esdevenir el contrapunt a la Fundació Príncep de Girona, «però amb menys recursos». El llegat de Tià Salellas als seus dos fills és la base econòmica de la fundació, que espera nodrir-se de les donacions d'institucions, de particulars, dels patrons i del mecenatge.
Text: Salvador García-Arbós. Foto: Manel Lladó. El Punt 19/05/10.

Presenten a la 22 la primera novel·la de Toni Rodríguez Pujol

El periodista Jordi Busquets va presentar ahir a la Llibreria 22 la primera novel·la de Toni Rodríguez Pujol, Quatre carpetes marrons (Leqtor), «un thriller que enganxa» ambientat a la Barcelona de principi de la transició democràtica, i que esdevé un petit homenatge al periodisme d'aquella època.
Text i foto: Jordi Camps/ El Punt 18.05.10

La funció de les llibreries com a espais de difusió cultural

Balanç positiu de la 8a Jornada d'Estudi sobre la Impremta de Perpinyà, que enguany anava dedicada a la llibreria

Entre Girona i Perpinyà.
La confrontació entre Roger Coste, llibreter a Perpinyà, i Guillem Terribas, llibreter de la Llibreria 22 a Girona, va portar els altres membres d'aquesta diada a una reflexió global sobre el gran repte al qual la professió ha d'enfrontar-se: les solucions per inventar amb vista a l'amenaça de l'era únicament digital. Guillem Terribas va explicar com ja ha anticipat aquells problemes mitjançant la seva pàgina electrònica amb venda de llibres en línia, un bloc i alguns títols que poden baixar-se gràcies a la targeta de lectura electrònica; va poder ensenyar el llarg camí que queda per enfrontar-se a la revolució digital que sembra inquietud en el món del llibre.
Activista cultural, Guillem Terribas, l'home que ho sap fer tot, va explicar que és totalment implicat a l'hora d'aconsellar, animar i promoure la cultura catalana en el sentit més ampli: aquest mes d'abril del 2010, gràcies al seu treball de promoció, ha fet entrar la traducció de la novel·la El violí d'Auschwitz de Maria Àngels Anglada a la prestigiosa col·lecció francesa Le Livre de Poche, que ha venut 900 milions d'exemplars des de l'any 1953 a compte de La Librairie Générale Française. Va resultar evident que el paper del llibreter no pot ser limitat a l'espai que se li va atorgar durant el segle XIX. A tall de conclusió, els organitzadors van proposar un debat públic per tal de confrontar les opinions dels llibreters, editors, escriptors, bibliotecaris i lectors: la llibertat d'expressió va provocar un debat fructuós en un ambient simpàtic entre professionals del llibre i es podia imaginar que els qui ajuden a fer passar el patrimoni escrit i les idees no tenen un avenir incert en ambdós vessants de la frontera. Claude Greis, conservador en cap a l'UPVD (Universitat Perpinyà Via Domitia), va ser un moderador perfecte. També cal esmentar Marc Gourmelon, talentós fotògraf freelance, autor del disseny del cartell i del flyer de la manifestació. Públic i organitzadors ja s'han donat cita l'any 2011 per a una nova sessió de treball sobre la impremta a l'entorn d'un tema d'investigació que encara no s'ha fixat.
11/05/10 - Perpinyà - El Punt (fragment de l'article).

La companyia gironina Mentidera Teatre guanya el premi Quim Masó amb «TOT»

Cristina Cervià i Meritxell Yanes són les promotores del projecte, que dirigirà Rafael Spregelburd, autor del text.
Mentidera Teatre és la primera companyia gironina que guanya el IV Premi Quim Masó a Projectes de Producció Teatral, que arriba a la quarta edició, amb el projecte TOT. Ahir, a la sala La Planeta, en un acte presentat per l'escriptor Josep Maria Fonalleras i en què l'actor Pere Arquillué va dir poemes de Gabriel Ferrater, la companyia va explicar alguns detalls de la producció. El text és de l'argentí Rafael Spregelburd, que també serà el director, i en el repartiment hi són les mateixes Yanes i Cervià, a més d'Oriol Guinart, David Planas i Antoni Gomila. Les dues actrius, Guinart i Planas ja van treballar amb Spregelburd a Lúcid, una producció de La Planeta que va obtenir un èxit notable pel qual Cervià va guanyar el premi de la crítica a la millor actriu.
L'estiu del 2006, Cristina Cervià, Meritxell Yanes, Oriol Guinart i David Planas van agafar els trapaus i es van passar un parell de mesos a l'Argentina assajant Lúcid amb l'autor i director Rafael Spregelburd, màxim exponent del que ell mateix anomena la «dramatúrgia catàstrofe», i un dels dramaturgs i directors contemporanis més interessants. El resultat d'aquella experiència, promoguda per Mentidera, produïda per la sala La Planeta de Girona i que es va estrenar en el marc de Temporada Alta aquell mateix any, va ser un dels millors muntatges del teatre català dels darrers anys, que va obtenir dos premis de la crítica, a la millor actriu i al millor text. Sobre aquest precedent tan positiu ha nascut TOT, el projecte guanyador de la quarta edició del premi Quim Masó, dotat amb 30.000 euros, amb un parell de diferències remarcables: en aquesta ocasió la tasca de producció no és de La Planeta, sinó de la companyia gironina Mentidera Teatre, aliada amb la manacorina Produccions de Ferro; l'altra és que al repartiment de Lúcid, que repeteix íntegrament a TOT, s'hi afegeix un altre intèrpret, Antoni Gomila, actor, gestor cultural i responsable de Produccions de Ferro.
El jurat del Premi Quim Masó, format per Àlex Rigola (Teatre Lliure), Begoña Barrena (El País), Toni Casares (Sala Beckett), Pere Puig (La Planeta) i Salvador Sunyer (Temporada Alta), a més del secretari, Guillem Terribas (Llibreria 22), després d'una primera deliberació sobre la quinzena d'obres presentades, en una primera votació van determinar que passarien a la segona votació La dona que perdia tots els avions (Josep M. Miró, Didascàlia Produccions), Sé de un lugar (Ivan Morales, Cia. La Fantàstic), El biògraf (Marc Angelet, La Guapa Teatre), TOT (R. Spregelburd, La Mentidera Teatre), El bosc (Daniela Feixas, La Troca) i Èdip rei del pop (Marta Gil, Cia. Èdip Rei del Pop). En la segona votació van passar El biògraf, El bosc i TOT, guanyant aquesta darrera. El jurat, segons va explicar en l'acte celebrat ahir Begoña Barrena, va voler fer una menció especial respecte dels altres dos projectes finalistes, que va valorar molt positivament.
Moment emotiu
El moment emotiu de la nit, després de la matisada intervenció de Pere Arquillué dient Ferrater i de la desimboltura de Josep Maria Fonalleras, el van protagonitzar Cristina Cervià, actriu d'El Talleret de Salt i per tant amb una vinculació molt estreta amb Quim Masó, i Mercè Frauca, vídua de Masó, que va ser qui va fer entrega del premi a l'actriu. Cervià va comparèixer a l'escenari de La Planeta acompanyada d'Oriol Guinart, David Planas i Meritxell Yanes, i va explicar que a l'octubre marxen cap a Buenos Aires a assajar amb Spregelburd, nom amb el qual, per cert, Guillem Terribas de poc que no es fa un esquinç a la llengua en intentar pronunciar-lo quatre vegades, i totes malament. «Ens van quedar ganes de repetir experiència després del Lúcid, per això el vam festejar i li vam preguntar si tenia algun text que s'adigués al nostre perfil», va dir Cervià, que va explicar que la peça s'estrenarà a Temporada Alta, després farà una estada al Teatre Principal de Palma, anirà a Manacor, i l'objectiu és trobar una sala a Barcelona, que és, segons Cervià, «el més difícil i arriscat». El Premi Quim Masó el patrocinen l'Ajuntament de Girona, la Diputació, l'Assessoria Ribas-Álvarez i Bitó Produccions, i hi col·labora l'Obra Social de Caixa Girona.
Tres relats breus
TOT és un espectacle que la companyia de Rafael Spregelburd, El Patrón Vázquez, va estrenar al Festival Internacional d'Autors i Ideologia, que es va celebrar al Schaubühne de Berlín (la sala d'avantguarda teatral més representativa d'Alemanya i de referència a Europa) el març de l'any passat. El text, que Spregelburd va escriure per encàrrec del teatre berlinès, s'estructura en tres relats independents, i en cadascun d'ells es desenvolupa un tema, que té forma d'interrogant: Per què tot estat esdevé burocràcia?, Per què tot art esdevé negoci? i Per què tota religió esdevé superstició? Els tres relats comparteixen alguns personatges per tal que, malgrat que són independents, conservin nexes dramàtics i, segons l'autor, «diluir l'impromptu discursiu del tema sobre el qual gira l'espectacle: la afirmació d'idees». En la primera història, uns buròcrates decideixen cremar la seva oficina, sense arribar mai a capir-ne el per què; en la segona, uns parents s'enfronten entre ells de manera acarnissada en transformar-se en obres d'art algunes de les seves pertinences; i en la tercera història, un bebè malalt desencadena, durant una tempesta, tots els terrors ancestrals i inexplicables.
Publicat a El Punt 11.05.10. Text i fotos: Dani Chicano.

Jorge Morales presenta avui a la Llibreria 22 el seu primer poemari, «La casa de las arañas»

El poeta xilè resident a Girona Jorge Morales, fundador i director de la revista d'art i poesia El Llop Ferotge, presentarà avui a la Llibreria 22 el seu primer poemari, La casa de las arañas (1999-2002), segon volum de la col·lecció de poesia impulsada per la revista, després de la publicació de Peces mensajeros, d'Edu Sívori Alt, el desembre passat. El llibreter Guillem Terribas i el poeta Lluís Freixas Mascort faran de presentadors i avaladors de Morales, que recitarà textos d'aquest llibre i altres d'inèdits. Amb pròleg d'Albert Compte Startus i disseny de Xavi Casadesús, el llibre ja es pot trobar, a Girona, a la Llibreria 22, el cafè llibreria Context i La Llibreteria.
Xavier Castillon. El Punt 29.04.10.

‘El violí d’Auschwitz’ tomba fronteres

Maria Àngels Anglada ha obert les portes de “Le Livre de Poche” a la literatura catalana actual. Amb ‘El violí d’Auschwitz’ i ‘Quadern d’Aram’, ha emprès una carrera internacional.
Impuls gironí.
L’editora de la col·lecció estrangera de Stok, Marie-Pierre Gracedieu, impressionada per la bellesa de la prosa i el poder d’evocació de l’autora, va creure necessari, d’acord amb l’agent literària, Anna Soler-Pont, un cop amb la traducció a les mans, de cridar l’atenció dels llibreters sobre la novel·la. La idea que va tenir va ser de demanar a un llibreter català que escrivís una carta de recomanació.
Ho va demanar a Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, que va acceptar complagut i honorat, atès que admira especialment l’autora i la coneixia personalment. L’escriptora havia presentat molts dels seus llibres a l’establiment gironí.
Com se sap, M. Àngels Anglada, nascuda a Vic, vivia a Figueres –ben a prop de Girona–, des dels anys 60, ciutat de la qual va ser nomenada filla adoptiva, i visitava sovint Girona. La seva amiga Dolors Condom i Gratacòs, companya dels anys de la universitat, era professora de llatí de la Universitat de Girona. L’any 1995, El violí d’Auschwitz va rebre el guardó de millor novel·la catalana del 1994, per votació popular, en el marc dels premis gironins Prudenci Bertrana.
La relació d’amor entre l’autora i Girona es reforçà amb llaços acadèmics, cinc anys després de la seva desaparició. L’any 2004, la Universitat de Girona va crear la càtedra M. Àngels Anglada. La càtedra promou estudis sobre l’escriptora que li dóna nom, sobre la influència dels clàssics en la cultura catalana i sobre la relació entre la literatura i el paisatge, dos aspectes estretament relacionats amb l’obra de l’escriptora. La dirigeix Mariàngela Vilallonga, catedràtica de filologia llatina.
A l’escrit que va elaborar el llibreter Terribas, i que va ser distribuït per l’editorial entre els llibreters francesos, es recordava que El violí d’Auschwitz havia venut 100.000 exemplars en l’original català.
El llibreter, més que parlar del llibre, va decidir de presentar l’autora. Amb aquestes paraules: “Era una dona molt culta i sensible, de conversa agradable i amb un to de veu molt suau. Amant del món dels clàssics grecs i romans. Això ho va deixar palès en diverses obres. També va conrear la poesia en diverses ocasions.”
I amb relació a les novel·les sobre el genocidi nazi i turc, va escriure: “La seva sensibilitat i el seu compromís amb la societat, la va portar a escriure i expressar el dolor de la repressió i la intolerància de la nostra civilització.”
Lluís Boanda, revista "El Temps" (fragment). 26.04.10.

SANT JORDI 2010«Aquest any tallaran el bacallà, els autors catalans"

Guillem Terribas és el gerent de la Llibreria 22 del carrer Hortes de Girona.
En l'estona que va durar l'entrevista, en Guillem Terribas, es va aixecar diversos cops per atendre encàrrecs, el telèfon i alguna que altra persona que volia recomanacions de primera mà d'un dels llibreters amb més nom de Girona i de Catalunya. Tots aquests fets demostren la hiperactivitat cultural del propietari de la Llibreria 22 del carrer Hortes de Girona. Ell mateix es pregunta el per què de tot plegat. «Crec que si estàs en el moment adequat i en el lloc adequat, aconsegueixes el que desitges. I si no ho aconsegueixes, s'ha de tornar a intentar. La qüestió es anar fent i no parar mai».
Imagino que com és costum a la 22, tindran autors que presentaran per el Sant Jordi?- El dissabte 17 tenim un pre Sant Jordi en que vindran diversos autors a signar i comentar les seves obres: en Vicenç Villatoro, en Josep Campmajó, en Xavier Bosch, en Pep Blay, l'Arcadi Alibès, en Vicenç Pagès i molts més. I per el dia 23 a la parada de la rambla tindrem a alguns d'aquests autors que he nombrat i també a l'Assumpció Cantalozella, el Lluís Muntada, la Claudia Pujol, el Frederic Mayol, el Joaquim Nadal i me'n deixo un munt més. Aquesta acció de que vinguin els autors a signar llibres i a comentar les seves novetats editorials ho varem iniciar precisament aquí a la llibreria 22. Ara és una cosa que fan totes les llibreries de Catalunya.
Quins creu que seran els títols que més es vendran per aquest 23 d'abril?- El Ferran Torrent per exemple amb «El boulevard dels francesos». En Xavier Bosch amb «Se sabrà tot». També vendrà molt en Vicenç Pagès amb «Els jugadors de Whist», l'Emili Teixidor amb «Els convidats». D'autors d'aquí Girona crec que en Carles Monguilod amb «Vint-i-cinc anys i un dia», l'Assumpció Cantalozella amb «L'amor secret del rei en Jaume» o en Xavier Cortadellas amb «La terra és blanca». El que també funcionarà molt bé serà el premi Sant Jordi. Aquest any s'ha de dir que els catalans tallaran el bacallà i no hi haurà un nom estranger que sobresurti per sobre dels demés. En Larsson, en Brown o en Follet ja varen tindre el seu moment. Després, evidentment, també es vendran els llibres mediàtics. Sobretot els que fan referència al futbol que solucionen les coses a moltes dones. O el de l'Arcadi Alibès «Correr per ser feliç», que està fent una campanya molt bona.
La seva recomanació personal?- Ai deu! Te'n diré tres o quatre. Regalaria «El boulevard dels francesos» d'en Ferran Torrent, «L'elegancia del número zero» d'en Lluís Muntada i el llibre de Joan Daniel Bezsonoff «Un país de butxaca». El quart me'l reservo pel premi Lluís Casero «Olor de violetes» de Josep Campmajó.
Què en pensa del llibre electrònic?- Tal i com van les coses, el llibre electrònic s'ha convertit en un electrodomèstic especulatiu i agressiu. El primer surt amb un preu i al cap d'un temps surten amb un altre preu i amb més prestacions. A més aquests aparells surten i no respecten el contingut. Ja d'entrada aquests aparells et regalen 500 llibres i es perd la noció del que és un llibre. Aquests 500 llibres s'han de llegir! Què en fotràs d'aquests 500 llibres si no els llegeixes?A sobre et donen llibres que mai llegiràs. Miren la quantitat i no la qualitat. Jo no llegiré amb això però perquè jo ja m'he acostumat a llegir de l'altre manera. Però els joves que en aquests moments són uns gínjols amb l'electrònica, això els hi anirà fantàstic. També pot passar com els cassetes. Tu te'n recordes dels cassetes? On son els cassetes ara? Els cassetes havien de matar el disc i el CD havia de matar el casset. I fixa't, el casset ja no existeix, el CD s'utilitza ben poc i en canvi el vinil ha tornat a recuperar-se. També és curiós com als anys 80 els diaris anunciaven, amb l'inici de la informàtica, que el llibre desapareixeria i precisament el que ara està desapareixent són els diaris i la forma llibre encara no.
Que ha de tindre un llibre per a ser atractiu?- Això és difícil d'especificar. Que ha de tenir una notícia per a que sigui bona? Molts cops hi ha notícies xorres que són bones i en d'altres ocasions hi ha notícies molt bones que no tenen res que les faci atractives. D'entrada un llibre ha d'estar ben escrit, ha d'explicar una història, ha de tenir paciència i després molta sort. Hi han històries atractives i ben escrites que passen desapercebudes. El llibre té un problema greu i que jo ho comparo amb els espermatozous. Per fer la criatura surten milions d'espermatozous i un només entra. Aquest matí mateix, al magatzem han entrat unes cinquanta caixes de llibres amb uns 40 títols nous. D'aquests 40 títols a l'aparador hi aniran uns 5 o 6, que estaran ben col·locats, a l'interior de la llibreria n'hi haurà uns 10 o 12 i els demés quedaran mig perduts. Amb quin criteri posem els llibres a l'aparador o no els posem? Perquè són dels que s'en parla, perquè són els que tenim referencies? També influeix el fet de que aquest llibre el descobreixi alguna persona. Si passa desapercebut l'escriptor el que ha de fer és escriure una altra història. Per exemple: un dels llibres més llegits de la història és «Cien años de soledad». Abans que s'edités va passar per cinc o sis editorials fins que una editorial molt petita el va treure a la llum. I torno a lo d'abans: en moltes ocasions és estar en el moment i lloc oportú i tenir ganes i curiositat per a fer coses.
Hi ha la possibilitat d'un «Demà passat hi haurà un altre dia»?- També es podria dir: «Avui ja és demà». Tinc escrit algunes coses que no m'acaben de lligar però tampoc et puc dir molta cosa més ja que escriure un llibre no és gens fàcil i encara menys un segon llibre o una segona part.
MIQUEL CORNELLÀ, editat a www.diaridegirona.com el 20/04/10
Foto: Miquel Cornellà.

El valor de la transmissió

Mercè Font presenta avui «L'ajudant del metge», la seva primera novel·la, a Torroella de Montgrí.
Fa poc més de tres anys, la torroellenca Mercè Font va llegir un text breu de l'historiador Joan Pericot que, recollit per Marcel·lí Audivert al volum Torroella, una vila singular, fa referència a un metge establert a Torroella a finals del segle XX que va dur un meticulós llibre de comptes i conductes, on tenia anotats tots els seus pacients i les seves visites i malalties, i que va morir jove, fet que va provocar una commoció en la població. En llegir-ho, Mercè Font va recordar la lectura de Camí de Sirga i Estremida memòria, on Jesús Moncada «descriu les comitives que caminaven al costat del riu, al ritme de l'aigua». El text de Joan Pericot (Les petites històries locals: Un metge del segle XVIII) havia estat publicat originalment en un programa de la festa major de Torroella del 1961, l'any en què va néixer Mercè Font, de manera que, comentant-ho amb ironia, dubta si ha de parlar de causalitat o de casualitat. Això perquè la figura tot just entrevista al text d'aquest metge, que s'anomenava Francesc Duran, va inspirar-li la seva primera novel·la, L'ajudant del metge (L'Albí), que, uns dies després que Xavier Cortadellas ho fes a la Llibreria 22 de Girona, Vicenç Pagès presentarà avui a Torroella (Can Quintana, 19.00 h).
En la novel·la de Mercè Font, Francesc Duran es converteix en Frederic Duran, que és una manera d'afirmar la llibertat de la ficció en relació amb una persona que va existir realment, però amb tota una vida per imaginar, des del moment en què, de fet, se'n coneixen molt poques dades biogràfiques. Aquesta vida imaginada, narrada sense voluntat d'abastar-la tota, no volia explicar-la en primera persona, ni tampoc, per tal de buscar un cert distanciament respecte de la pròpia veu, a través d'un punt de vista femení. D'aquí va concebre el personatge de l'aprenent del metge, que, a la vegada que esbossa la personalitat de l'home que el forma, narra la seva formació: la d'un noi orfe de pare i d'origen humil que, afillat pel doctor Duran, reconeixerà la seva pròpia vocació com a metge mentre va creixent amb la pèrdua de diverses persones estimades, entre altres experiències que en part viurà a París a l'època de la Revolució Francesa. L'ajudant del metge, doncs, pot considerar-se una novel·la de formació d'un jove, anomenat Pitxó, però, mantenint la seva idea inicial, Mercè Font creu que, en el fons, el veritable protagonista és el doctor Duran. Si ho afirma és perquè vol vindicar la figura del formador: «Pitxó creix, es forma i acaba sentint la mateixa vocació del metge, per això aquest és el veritable protagonista en el sentit que és ell qui li dóna la vida que té, no en el sentit biològic (tot i que s'insinua que podria ser el seu fill), sinó en el de la formació i la vocació.» Font, que no deu ser per res que fa molts anys que és professora de llengua i literatura, hi afegeix: «Volia donar la idea de com una vocació i una manera de viure poden modelar i encaminar la vida d'una altra persona.» Per això en les últimes converses, el doctor li diu: «T'adonaràs que el fil no es talla i que després de tu en vindran uns altres que seguiran el teu camí. És la idea que el que ha estat una persona queda com una empremta en la vida dels que d'alguna manera hereten la seva manera de viure.»
IMMA MERINO, publicat en El Punt el 17/04/10. Foto: Manel Lladó, la Mercè Font a la Llibreria 22 el dia de la presentació (07/04/10).

Arriba el primer Sant Jordi Digital

Ernest Folch es veu una persona «apassionada i senzilla que té el problema que li agraden massa coses». Li agrada llegir, estar molt amb la gent que estima i córrer, amb una primera marató ja feta, com va ser la de Barcelona. «L'arribada va ser impressionant!», evoca. També l'apassiona el Barça i comparteix des de petit cada partit amb el seu pare (Xavier, que també és editor), ja sigui junts a l'estadi o en les converses per telèfon.
S'acosta ja el primer e-Sant Jordi o el Sant Jordi digital?
–«Sí, és així. Nosaltres l'hem batejat com el primer Sant Jordi digital i de fet tindrem un estand al passeig de Gràcia per explicar-ho.»
–En quina fase considera que ens trobem del llibre digital?
–«Som a l'any I després de Crist. I, per tant, queda per davant tota la història per escriure.»
–Així vostè és un pioner, no?
–«No sóc un pioner: em considero algú que s'ha sabut adaptar als temps que necessàriament vénen.»
–Per què ha confiat en aquest projecte de Leqtor.com?
–«Primer, perquè hi han confiat al mateix temps accionistes molt potents –Vicenç Vives, Abacus, Cultura 03 i Ferran Soriano, que és president de la companyia– i perquè veient el que està passant en altres països, creure-hi no és cap mèrit: és simplement una qüestió de necessitat. És evident que el futur és el llibre electrònic.»
–Perquè Ferran Soriano ara està molt enfeinat amb Spanair, però tot el que toca com a emprenedor...
–«Estem encantats de poder col·laborar amb el Ferran Soriano, que va acceptar de seguida ser el president de Leqtor.com, i el que ens aporta és molt important.»
–Com ara què?
–«No es fia mai de cap idea preconcebuda i accepta sempre com a bo el pensament nou. I això en una empresa com aquesta és un gran valor.»
–Es pot llegir un García Márquez en un llibre electrònic?
–«Sí!»
–Per què?
–«Primer perquè ja el podem trobar en el mercat i, segon, perquè la comoditat de la lectura és brutal!»
–Motius?
–«Pots estar hores en aquella pantalla i no cansar-te la vista, té una bateria molt autònoma, pots fer més gran o més petit el cos de la lletra, t'ho pots endur allà on vulguis... Per tant, pots llegir tant García Márquez, com Clara Simó i Xavier Bosch.»
–Leqtor.com ven més en castellà o en català?
–«En castellà.»
–Per quina causa?
–«Pel mateix motiu que el FNAC de plaça Catalunya ven més en castellà que en català. La nostra proporció és millor del que es troba en una botiga: 60% en castellà i 40%, en català.»
–El sedueix l'encant del paper, el tacte i el fet de poder remenar?
–«No especialment. El que em sedueix molt són els llibres antics, les primeres edicions. Però els productes industrials que es fan avui, pretendre que això té encant, no em convenç.»
–I què el sedueix?
–«El contingut, la lectura, les idees. Com a objecte, a mi ja només em sedueix el llibre de bibliòfil.»
–On radica el negoci de la distribuïdora 36L?
–«A tenir molts punts de venda que vagin venent els nostres continguts. I no només fem una aposta com a distribuïdora sinó com a punt de venda amb Leqtor.com, on aprenem què volen els nostres lectors.»
–Quin és el perfil del seu client?
–«Tenim dues grans bosses de compradors: la primera és la clàssica, la d'una persona de 45 a 55 anys, molt lector, molt consumidor, i que ha vist que llegir en digital pot arribar a ser més pràctic i més barat.»
–I la segona bossa?
–«L'acabem de descobrir. És la d'un comprador poc avesat a la lectura, molt jove, i que està accedint a la lectura gràcies a la tecnologia. I aquesta nova bossa, tot i ser menor, està previst que progressi molt més.»
–El boca a orella sempre funciona?
–«Sempre! Perquè tu sempre et refiaràs més de la persona que estimes que no del que et diuen els altres.»
–Quina quota de mercat té ara el llibre digital?
«Als Estats Units, un 2%, i a Catalunya encara és marginal.»
–Quin és el millor suport per llegir un llibre electrònic?
–«Per llegir una novel·la ha de ser un lector amb pantalla de tinta digital, perquè no cansa.»
–Quins adjectius definirien un sector tan innovador com el seu?
–«Apassionant i imprevisible.»
–Què li diria a un escèptic?
–«Provi-ho! Al final, si ho prova, s'adonarà d'una cosa fonamental: el que és important no és el paper, el suport, sinó el que hi ha dins.»
–Són temors similars als de quan va començar internet?
–«Sí, s'hi assembla en una sola gran cosa: el canvi fa por.»
–Continua anant a les llibreries?
–«I tant! No deixaré mai d'anar-hi. Tot i que no hi puc anar sovint, la meva preferida és La 22 de Girona.»
ERNEST FOLCH: Editor (Barcelona, 1972) que des del desembre passatés el conseller delegat de la plataforma digital Leqtor.com i la distribuïdora 36L, així com d'Ara Llibres. També és el president de l'Associació d'Editors de Llengua Catalana i va ser el director editorial de Grup 62 des de l'any 2004 al 2006.
Publicat en El Punt 09/04/10 Text: Eduard Batlle. Foto: ACN

El guanyador del Premi Casero 2007 publica "La ciutat de les finestres"

Pau Planas dibuixa un futur atípic i inquietant en el seu segon llibre.
«Tenim molt inculcada la idea del progrés, d'un futur tecnològicament molt avançat, i jo ho qüestiono en aquest llibre», diu l'escriptor Pau Planas (Girona, 1974) sobre la seva segona novel·la, La ciutat de les finestres, publicada per l'editorial Accent. Guanyador del premi Casero 2007 amb La nau, Planas es manté fidel a una espècie de «ciència-ficció atípica» que li permet jugar amb altres gèneres com ara la novel·la històrica. Ahir el llibre va sortir a la venda i es va presentar a la Llibreria 22.
«La ciutat de les finestres no va de gaire res que pugui definir de manera concreta: les conclusions a les quals arriba no són precisament clares. No carrega les piles, no entendreix, no ensenya cap lliçó magistral sobre com solucionar els problemes de la vida... Té suspens, això sí. I passatges inquietants», explica Pau Planas en els seu bloc, en el qual l'escriptor gironí es planteja la difícil tasca de sintetitzar l'argument i la raó de ser de la seva segona novel·la. No és un repte nou: el seu debut, La nau, tampoc no era una obra gaire convencional. Tot i així, en fa un balanç molt satisfactori: «No se'n pot esperar més, tractant-se d'un primer llibre. Vaig guanyar el premi Casero, i tant les crítiques com les vendes han anat força bé», argumenta l'autor, que durant els últims dos anys ha fet col·laboracions en diverses publicacions periòdiques com ara Revista de Girona, però s'ha centrat sobretot en la gestació de la seva segona novel·la, La ciutat de les finestres (Accent, 200 pàgines, 14 euros), que ahir al vespre va presentar a la Llibreria 22 Ricard Biel, que va ser finalista del Casero el 2006 i el va guanyar el 2008, fet que ha afavorit el contacte i l'amistat entre els dos escriptors.
Pau Planas insisteix que la seva relació amb la ciència-ficció convencional, futurista i farcida de ciència avançada i tecnologia, és com a mínim discutible: «Jo no descric un futur tal com l'imaginem habitualment. Més aviat es tracta d'una distopia, una espècie d'utopia negativa, com les d'Orwell. I encara que sembli contradictori, també hi ha elements propis de la novel·la històrica. Utilitzo la ciència-ficció d'una manera gens premeditada i intento obrir noves portes, per exemple cap a una prosa més poètica.» Com a La nau, a La ciutat de les finestres l'espai on transcorre l'acció queda delimitat ja des del títol. Ho explica: «Un personatge misteriós arriba a una ciutat desolada on sembla que l'element més viu siguin els televisors. De fet, les finestres del títol són una metàfora de les pantalles. És una ciutat surrealista i fantàstica, però al mateix temps les descripcions que en faig són molt creïbles.»
Publicat en EL PUNT, 30/03/10. Text i foto: Xavier Castillón. A la foto, Ricard Biel, Pau Planas, Oriol Ponsatí-Murlà.

Presentació del llibre GAIS I LESBIANES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

Santi Vila: «Existeix el concepte d'una cultura homosexual»

L'historiador i polític figuerenc Santi Vila va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre Gais i lesbianes de la història de Catalunya (Llibres de l'Índex), del periodista Albert Torras. L'alcalde de Figueres ha extret com a conclusió d'aquest «assaig històric amb llicències literàries» que «existeix el concepte d'una cultura homosexual». Una cultura que als Països Catalans –l'autèntic àmbit d'estudi de l'obra– ha tingut referents propis i externs tan diversos com ara el Llibre d'amic i amat de Ramon Llull, Oscar Wilde i Jaime Gil de Biedma.
Després de constatar que «ser homosexual ha estat molt dur tota la vida i ho continua sent», sempre basculant entre «l'autoodi» i «l'orgull i l'afirmació», Santi Vila va apuntar alguns dels trets comuns a molts autors homosexuals com ara «un joc literari a l'entorn de la bellesa que idealitza l'efeb, per influència hel·lenista» i també «el fet de sentir-se còmodes en un espai de marginalitat, que com a cosa positiva afavoreix la tolerància». Per a Vila, el llibre de Torras «mereix ser reconegut com a bona literatura, al marge de la seva vocació de militància».
Publicat en EL PUNT 01/04/10. Text i foto de Xavi Castillón.

LOS LIBREROS DE CABECERA.

En los grandes libreros, los de cabecera, hay buena parte de vocación y mucha profesionalidad. Los que aparecen en esta página son mejores que el ISBN: tienen todos los libros en la cabeza y conocen y saben aconsejar al lector.

Guillem Terribas
Llibreria 22 de Girona es posiblemente una de las librerías de Europa en la que se hacen más presentaciones de libros. Su alma máter y fundador es Guillem Terribas (Salt, 1951), activista cultural infatigable desde la adolescencia, autodidacta y tanto o más cinéfilo que lector. Terribas está también tras el colectivo de críticos cinematográficos que programa el prestigioso Cinema Truffaut y tras el premio literario de novela corta (Premio Casero) que concede su librería. Es indispensable en todos los saraos. La librería, inaugurada en 1978, es un gran hervidero cultural en el que gusta ejercer de gran cocinero. Los sábados por la mañana, uno puede toparse con escritores, políticos, periodistas y actores.

Paco Camarasa
En realidad son dos los francotiradores de la librería Negra y Criminal: Paco Camarasa (Valencia, 1950) y Montse Clavé (Villamartín, Cádiz, 1946). Él primero fue librero en Valencia y luego, distribuidor en Barcelona. Ella hizo teatro y se dedicó al cómic y a escribir libros de gastronomía. El amor y la pasión por la novela negra les unió en Barcelona. Con más de 50 años y sin trabajo decidieron montar una librería a su medida. Montse se inventó el nombre, que ha propiciado una nueva denominación del género: negro-criminal, que ha hecho fortuna. La librería, que cumplirá cinco años en diciembre, está en uno de los lugares más bonitos de la Barceloneta. Los aficionados saben que todos los sábados por la mañana podrán disfrutar allí de libros, conversación y mejillones y vino blanco. La librería se ha convertido en un foco de acción: Camarasa es el comisario de BCNegra, una semana de novela negra que se celebra en Barcelona cada febrero, y dirige cinco clubes de lectura. En Negra y Criminal se pueden comprar desde las últimas novedades a libros inencontrables. Camarasa y Clavé se sirven de una potente web y del correo electrónico para tener a sus clientes informados.

Lluís Morral
Lo suyo y los libros fue pura casualidad. Lluís Morral (Sabadell, 1956) estudió Historia y estaba sin trabajo. Era abril de 1986, poco antes de Sant Jordi, el día del libro y de la rosa. Le salió una sustitución en Laie, le gustó, pero estaba convencido de que le duraría poco. Y ahí sigue. Durante mucho tiempo fue cajero, ahora es el director. Es mucho mejor que el ISBN, tiene todos los libros en la cabeza. Laie, que cumplirá 27 años en diciembre, deslumbró como librería-cafetería. Al principio se ganaba más dinero con Café Laie que con los libros. Ahora, no. Además, bajo la férrea dirección de Montse Moragas se ha diversificado. Laie sigue centrada en los libros y tiene un fondo más que considerable. A su lista de librerías especializadas-tiendas de museo ha añadido las del Picasso, Espai Liceu, parque Güell y en noviembre inaugurará la de CaixaForum en Madrid. También tiene una línea de restauración: el restaurante de CaixaForum Barcelona y Laie Catering.

Albert Padrol y Pep Bernades
En realidad, Altaïr, la gran estrella que guía a los viajeros, es además de errante una estrella doble. La librería la fundaron Albert Padrol (Lleida, 1948) y Pep Bernades (Gironella, 1951), dos impenitentes viajeros, en 1979 en un pequeño local de la barcelonesa calle de la Riera Alta. Lo que hacían y lo bien que lo hacían -vender libros de viajes y ayudar a preparar esos mismo viajes, asesorando con su experiencia, sus consejos y paciencia (que es mucha)- les catapultó adonde están ahora: un espléndido y céntrico local en la Gran Vía de la ciudad con un fondo de más de 70.000 títulos entre los que uno puede encontrar la mejor literatura de viajes, ensayos sobre los diferentes países, su cultura y su historia, guías, mapas, libros de fotografías y maravillosos cuadernos de viajes (además de música y algunos gadgets para nómadas modernos). El secreto de Padrol y Bernades ha sido reivindicar una mirada nueva sobre el fenómeno de viajar, culta y humana. Su idea es que viajar, y en esto se adelantaron a toda una eneración, es tratar de entender el mundo, encontrar al otro e intercambiar ideas. Han convertido su librería no sólo en el templo -nada sagrado, por cierto: pocas librerías hay en las que el cliente se sienta tan relajado, tan a sus anchas- de la venta de libros de viajes sino en un lugar de contacto y de irradiación cultural.

Antonio Ramírez
Nació en Colombia en 1959 y a los 20 años quiso irse a Europa, pero como el dinero no le daba se quedó en México, DF. Ya sabía que quería ser librero y lo fue, primero en una librería pequeñita y luego en la prestigiosa Ghandi. En México estuvo seis años y estudió Económicas. Luego sí pudo dar unas vueltas por Europa -París, Roma- hasta que en 1986 recaló en Barcelona, de donde, dice, no piensa moverse.
Estuvo un año buscándose la vida, como "un suramericano más". Entre otras cosas importó libros latinoamericanos para venderlos en librerías de Barcelona. También estudió Antropología. En 1987 empezó a trabajar en Laie y allí estuvo hasta 1994, cuando por fin pudo poner en marcha su sueño: montar una librería. La Central. Luego, La Central del Raval y después, las más especializadas del Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona y del Reina Sofía en Madrid. Las Centrales son librerías de fondo, pero, sobre todo, una invitación al descubrimiento. Vas a buscar un libro que necesitas y te llevas dos que te sorprenden. La celeridad con que ofrece los mejores títulos editados en el extranjero es muy gratificante. "No nos hemos hecho ricos, pero estamos contentos", dice Ramírez.

*Publicat en "El Babelia" El País 07/10/2007.

Enamorada de Girona

Per sort, a la Llibreria 22 no tenen piscina. En Guillem recorda que una periodista es va fer famosa en les festes del premi RBA de novel·la negra perquè tenia el costum de tirar-se a la piscina de l'hotel Juan Carlos I quan estaven a punt de cantar els galls. Ens ho va explicar durant la presentació de la novel·la guanyadora del Josep Pla d'enguany, Egosurfing.
Però la història que em va interessar de la nit de la 22 va ser la d'una noia enamorada de Girona, joveneta i esvelta, que de tant en tant agafava el tren i es plantava a la ciutat per submergir-se a les terrasses dels cafès, a l'ombra humida de les voltes, a la tebior d'un recés quan el sol pinta les pedres, als carrerons costeruts del Call, a les barres dels bars, al mercat pagès del dissabte, entre les columnes vegetals de la Devesa...
En un d'aquests viatges coincidí amb un vailet i encetaren conversa. Ja a Girona, la noia es va adonar que el seu nou amic se les pintava morenes i li va parar els peus. Li veia les intencions i ja havia decidit que allò no havia d'anar més enllà. Ell s'hi avingué amablement.
Ara la història fa un salt que no em veig amb cor de suplir. En tot cas, queden per sopar plegats. Això ho entenc. Em costa més d'explicar-me que ella no reservés habitació a la pensió on solia dormir quan ens visitava. No ha de passar res, però accepta que dormirà al mateix hotel que el noi –aquí cal tenir en compte que l'economia dels estudiants sol ser força precària–. De manera que sopen junts, fan una última copa pel camí i se'n van a l'hotel.
L'habitació té tres llits. La noia ho troba bé. Encara en sobra un. Però ben aviat s'adona que l'acompanyant té una decidida tendència a oblidar el tracte acceptat. Es veu clar que en sobraran dos, de llits. Davant l'evidència, la noia diu bona nit i se'n va al carrer. L'aire fred, aquella mica de boira, la humitat i la foscor són els seus companys de desengany. I ho han de ser fins a primera hora del matí, quan surti el primer tren.
Per sort, troba un pub obert. Hi recala. Davant d'una cervesa trista deixa passar el temps fins que tanquin. Va quedant poca gent. Un parell de clients –resulten ser un mexicà i un andalús– la inclouen en la conversa. Ells també fan temps. No es pot estar d'explicar la seva aventura –o desventura– i el negre futur immediat que l'espera. Ells li fan costat. Li ofereixen sostre al pis d'un amic on dormen. De fet, li cedeixen un dels dos sofàs que l'amic els té destinats. Dorm d'una tirada fins que és hora d'anar a l'estació.
Us ho podíeu pensar: la periodista de la piscina, l'enamorada de Girona i la guanyadora del Pla són la mateixa persona: la mallorquina Llúcia Ramis. Amb el que en sabeu ara, no us vénen ganes de llegir el seu llibre?
Pius Pujades "La crònica" El Punt 22.03.10
Foto: Manel Lladó
Llucia Ramis va presentar «Egosurfing» a la 22
La periodista i escriptora Llucia Ramis va presentar ahir al vespre a la Llibreria 22, Egosurfing, obra premiada amb el Josep Pla i que aborda amb esperit crític les noves formes de relacionar-se en l'era d'internet. Ramis va participar en una tertúlia moderada per Guillem Terribas.
El Punt 17.03.10 Foto: Manel LLado

Llucia Ramis presenta avui «Egosurfing», premi Josep Pla 2010, a la Llibreria 22
La periodista i escriptora Llucia Ramis presentarà aquest vespre a la Llibreria 22 el llibre amb el qual ha entrat a formar part de la nissaga d'escriptors guanyadors del premi Josep Pla. Egosurfing és una obra que tracta de la gent que es busca obsessivament a si mateixa a internet, una pràctica moderna d'egolatria que l'autora ha aconseguit definir a través d'una denominació pròpia. L'obra, que aborda amb esperit crític les noves formes de relacionar-se en l'era d'internet, té com a protagonistes una escriptora de llibres d'autoajuda que ha estat acusada d'un quasi homicidi imprudent, una periodista televisiva sensacionalista i un noi que viu a l'antic pis de l'escriptora.

El Punt, 16.03.10. Jordi Camps Lionell.

La poesia completa d'Anglada es presenta avui a la Llibreria 22

El volum Poesia completa de Maria Àngels Anglada (1930-1999) es presentarà avui a la Llibreria 22 de Girona (20.00 h). A l'acte, hi participaran la directora de la Càtedra Maria Àngels Anglada de la UdG, Mariàngela Vilallonga; Xavier Pla, professor de literatura contemporània de la UdG; l'escriptor Antoni Puigverd, i l'editora Gemma Garcia. Francesc Ten llegirà alguns dels poemes reunits en el llibre publicat per Edicions Vitel·la, que inclou diversos inèdits
El Punt 18.03.10

Antoni Marí reivindica el poder de la poesia amb «Han vingut uns amics»

Josep Maria Nadal va presentar ahir el llibre a la Llibreria 22

Guillem Terribas va confessar durant la presentació del darrer llibre d'Antoni Marí, Han vingut uns amics, que de les moltes presentacions que es fan a la llibreria la d'ahir era de les poques que hi han anat al darrere per fer-la. L'acte, que va presentar Josep Maria Nadal, va servir per desgranar el contingut de l'obra: un llarg poema que transgredeix les fronteres dels gèneres, tot partint d'una experiència emotiva i intensa, i porta el lector al coneixement del que només la poesia pot copsar.
«Tot just vaig acabar el llibre em vaig adonar que m'havia tocat la loteria.» Així de contundent –i agraït alhora– es va mostrar Josep Maria Nadal pel fet que Guillem Terribas li hagués encarregat de fer la presentació del llibre d'Antoni Marí Han vingut uns amics (editat per Tusquets), i d'aquesta manera no haver-se demorat en la seva lectura.
Llibre de poesia atípic, i de «pensament dur», Nadal va coincidir amb Terribas que el contingut és «crepuscular», «perquè aporta reflexions que un de jove no es planteja». A partir del relat d'un poeta malalt que és a casa dels avis i convida el lector a visitar-lo, l'autor parla sobre la fragilitat de l'experiència, alhora que descriu la presència viva dels records. Tanmateix, segons Nadal –i posteriorment confirmat pel mateix Marí–, la voluntat final i que vertebra aquest llarg poema que és Han vingut uns amics és intentar descriure «l'inefable», totes aquelles coses que no es poden expressar en paraules; tot allò «que està a l'altre costat del vidre». I és aquí on entra la poesia, l'única via possible per expressar l'innominable.
L'autor va reconèixer que el llibre és «una aproximació a la poesia, i una reflexió del pot fer la poesia». És a dir, una reivindicació del seu poder.
Jordi Camps Linnell * El Punt 13.03.10
Foto: Lluís Serrat

Xavier Renedo presenta a la 22 la seva traducció d'Eiximenis

Xavier Renedo presentarà avui a la Llibreria 22 de Girona (20h) el llibre Art de predicació al poble, de Francesc Eiximenis, que ell ha editat i traduït per a Eumo, a més de ser l'autor del pròleg. Francesc Eiximenis (c. 1327-1409) va escriure aquest tractat pedagògic per ensenyar als predicadors del seu temps els fonaments, les tècniques i els recursos del seu ofici. En la presentació d'avui, Renedo estarà acompanyat per Joan Manuel del Pozo, Lola Badia i Antoni Tort.
El Punt 11.03.10

Niebla obre un espai d'art a Barcelona per exposar-hi peces de gran format

És un local força cèntric, de 860 metres quadrats, i les parets fan gairebé sis metres i mig d'alçada
Josep Niebla reconeix que la seva tendència és pintar quadres cada vegada més grans, molts dels quals neixen a la seu de la seva fundació a Casavells i viatgen directament a diferents punts d'Europa, sense que ni tan sols hagin pogut ser vistos a Catalunya. Per poder mostrar el seu treball aquí i sense que l'interessat s'hagi de traslladar a l'Empordà, l'artista ha creat l'Espai Taller d'Art Niebla, que s'inaugurarà avui (19h a 21h) en uns baixos de 860 metres quadrats situats al número 8 del carrer València, a tocar del parc Joan Miró. L'espai, amb parets de 6,40 metres d'alçada, es podrà visitar mitjançant cites concertades.
«Gairebé em fa vergonya dir-ho en els temps que corren, però les coses em van molt bé», diu Josep Niebla, unes hores abans de la inauguració del seu nou espai d'art a Barcelona. «Hi ha marxants interessats en la meva obra a Brussel·les, Basilea o París. Fins i tot, a Sant Petersburg s'està preparant una gran retrospectiva de la meva obra per a la primavera vinent. Em fan molt de cas a l'exterior i, per contra, he fet molta obra que és absolutament desconeguda al meu país, perquè molts quadres se'n van directament del meu taller a l'estranger», explica Niebla per justificar la necessitat de disposar de l'Espai Taller d'Art, que estarà únicament dedicat a la seva obra i no funcionarà com una galeria ni tindrà orientació comercial. A l'espai del carrer València s'hi podrà trobar una destacada representació de la seva obra: pintura, obra moral, dibuix, obra gràfica, llibres i vídeos.
«Fins ara els meus quadres de gran format sovint s'havien de veure en diferents panells, no en la seva totalitat, per les dificultats que hi havia per traslladar-los fora de Casavells», explica aquest artista nascut a Tetuan i que ja fa molts anys que viu i treballa a l'Empordà, on impulsa una fundació que «organitza activitats pensant en l'individu i el seu entorn, obre debats per desvetllar les diferents visions de la realitat que ens ajuden a entendre-la, i aposta pel desenvolupament intel·lectual a través de la creativitat i l'art», com a lloables objectius fundacionals. Ara, a més de la seu de la seva fundació a Casavells, Niebla tindrà també aquesta nova seu barcelonina, que s'inaugura aquest vespre amb un vi d'honor.
L'últim llibre de Borràs
Niebla. Pintura 1987-2009, que es presentarà demà a la Llibreria 22 de Girona (20h), va ser l'últim llibre de Maria Lluïsa Borràs, prestigiosa historiadora i crítica d'art que va morir recentment a Palafrugell, quan el llibre acabava de sortir d'impremta i ja s'havia anunciat la seva presentació a la Fundació Miró de Barcelona. «El llibre comença el 1987 perquè, segons Borràs, és aquest any quan la meva obra es torna més atrevida i molt més ambiciosa tant pel que fa a la mida com al contingut», afirma Niebla, que posa com a exemple d'aquesta ambició una sèrie que està realitzant en els últims temps i que es titula Contra Déu («Perquè ho fa fatal, no?»). El llibre va néixer arran de les converses que mantenien quan Borràs visitava l'estudi de Niebla, aprofitant la proximitat entre Palafrugell i Casavells. Editat per l'artista, el llibre analitza unes 170 obres de Niebla d'una manera «molt pedagògica i atractiva». «Ella estava entusiasmada amb aquest llibre», afegeix.

Xavier Castillon (El Punt 17/02/10) Foto: Andreu Puig

COSAS DEL PREMI NADAL 2010

(...) No faltó la asistencia de Escritores, fuerzas vivas (President de la Generalitat, Alcalde, Conseller de cultura, Regidor de cultura) reunidas en torno a José Manuel Lara, editores como Herralde o Blanca Rosa Roca, periodistas culturales de todo pelaje o libreros (Guillem Terribas de la Llibreria 22 capitaneba un comando de Girona donde estaba infiltrado el abogado y bibliófago Carles Monguilod que, viendo en la barra del bar post-entrega el despliegue de tónicas y Beefeater, acuñó una frase imperecedera: “el gin-tonic es el Larsson de las copas”.
La sombra del apaño en esa noche impecable sobrevoló sobre la mesa que ocupaba: el premio que también tradicionalmente esconce del tortel de reyes que se sirve a los postres apareció en la ración de la esposa de Andrés Trapiello (miembro del jurado). La afortunada con un fin de semana en un hotel de la cadena Husa juró y perjuró que no estaba preparado. Y nosotros la creemos. Sobre todo tras ver la cara de absoluta incredulidad que puso minutos después el propio Trapiello y el editor de Destino Emili Rosales. Cosas que pasan en la noche del Día de Reyes.
Revista Qué Leer (febrer 2010) Fragment de l'article "Cosas del Nadal".

Premis Ciutat de Barcelona 2010

García Espuche, Francesc Serés y Antonio Gamoneda, premios Ciudad Barcelona
El Premio Agustí Duran i Sanpere de Historia de Barcelona 2009 ha sido otorgado, por unanimidad, a la obra "La ciutat del Born.
Barcelona 1700", de Albert Garcia Espuche, editado por el Ayuntamiento de Barcelona, un trabajo sobre la Barcelona de finales del siglo XVII, su economía, relaciones sociales y vida cotidiana.
El jurado considera que "es un estudio exhaustivo y pionero en el campo de la microhistoria, probablemente el más exitoso que se ha hecho a escala europea, capaz de combinar la mirada local con la visión más global".
Presidido por Ferran Mascarell, el jurado estaba formado además por Borja de Riquer, Carme Molinero y Joaquim Albareda, quienes han dedicado una mención especial a la obra "Atlas de la Guerra Civil en Barcelona", dirigido por Gabriel Cardona y Manuel Esteban y editado por Edicions 62, "por su valiosa y monumental tarea de recogida de información sobre la ciudad en una etapa histórica tan relevante".
El jurado de Literatura Catalana, formado por Dolors Oller (presidenta), Pere Ballart, Gemma Lienas, Guillem Terribas y Pere Rovira, ha otorgado el premio, por mayoría, a Francesc Serés, por la obra "Contes russos", editado por Quaderns Crema, del que ha destacado "su extraordinaria construcción imaginativa, diversidad de registros, y sabia combinación de lirismo y análisis social".
El jurado de Literatura en Lengua Castellana, formado por Cristina Fernández-Cubas (presidenta), Ignacio Echevarría, Flavia Company, Matías Néspolo y Jaime Siles, ha concedido el galardón, por mayoría, a Antonio Gamoneda por el libro "Un armario lleno de sombra", editado por Galaxia Gutenberg, "por la ejemplaridad de su prosa y su valor moral como testimonio de toda una época".
EFE Publicat a l'ABC 03.02.10

Kadigir en Girona

En el marco de la XIII edición de las TerCat (Tertulias catalanas), de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, se presentó la saga Kadingir el sábado, dia 6 de febrero.
Estas jornadas están dirigidas a un público especialista en estos géneros, y la presente edición estaba dedicada a la literatura de fantasía juvenil y se celebró en la Casa de Cultura de Girona.
La presentación se realizó conjuntamente con la de obras de otros autores: Javi Araguz (trilogía El mundo de Komori), Gabriel García de Oro (bilogía Minotauro), Òscar M. Pich (Mimas, la única novela de Ciencia ficción) y Susana Vallejo (tetralogía Porta Coeli: tercer volumen – El principio del fin).
Se presentó también una revista de género: Les males herbes.
Después de una animada comida conjunta entre autores y público se realizó una informal mesa redonda.
Joan no pudo estar presente en esta ocasión, por motivos particulares, y Mercè se encargó de dar a conocer muchos detalles de la saga a este selecto público y a informar del estado en que se encuentra La reina de Kigal, el nuevo libro, a la espera todavía de encontrar una editorial que confíe en un proyecto tan fantástico como éste.
Para finalizar la jornada, parte de los asistentes visitaron el Museu del Cinema de Girona y remataron la jornada en la fantástica Llibreria 22 de la ciudad, en la que se habían cuidado todos los detalles, colocando los libros de los autores y de las autoras presentes en lugar destacado.
En fin, encantados de tener ocasiones como ésta para poder seguir hablando de Kadingir y del fantástico mundo de Ki, con la ilusión de reemprender la publicación de la saga.
(Extret del blog KANDIGIR, Cronicas del Planeta)

PRESENTACIÓ DEL FAMÓS PREMI DE NOVEL·LA CURTA | LA SORPRESA DEL CASERO

Josep Campmajó ha aconseguit trencar esquemes en un dels premis literaris més reconeguts de Girona.
Li han concedit el premi per la seva trajectòria vital i per l’ambició d’‘Olor de violetes’.
A vegades els premis literaris deparen sorpreses. No tant perquè els guardonats siguin autors principiants, que és el que acostuma a passar en els certàmens d’humil dotació econòmica però de gran ambició literària, sinó perquè els guanyadors trenquen tots els esquemes arran de la seva trajectòria vital i de la qualitat de la seva creació. Una cosa així és el que ha passat en l’últim premi Just M. Casero de novel·la curta, amb una obra guanyadora que va ser presentada ahir a la nit a la Llibreria 22 de Girona després que hagi estat publicada per l’editorial Amsterdam.Olor de violetes, de Josep Campmajó, és una novel·la ambientada en una institució psiquiàtrica en la qual es teixeix una espessa xarxa d’històries a través de la narració d’un malalt. L’obra és un relat en el qual es barregen realitat i fantasia. Una anàlisi poètica sobre la bogeria i els límits de la ment humana, amb un llenguatge potent ben amanit amb tocs d’humor àcid i descarnat.Campmajó va guanyar el seu primer premi literari amb 40 anys complerts. Responsable d’una empresa familiar especialitzada en el món del disseny, la seva formació professional se centra en el món de les noves tecnologies. Conegut en el món comercial de Girona perquè és el president de l’Associació de Comerciants de la Plaça del Mercat, l’obtenció del premi Just M. Casero de novel·la curta ha sorprès molts dels seus coneguts, que fins aquest moment no tenien coneixement d’aquest vici literari que mantenia amagat.L’escriptor Josep Maria Fonalleras, col·laborador d’EL PERIÓDICO, i el conseller Joaquim Nadal (Quim, quan posa els peus a Girona) van glossar ahir aquesta doble faceta inesperada que ha deixat admirades per partida doble les poques persones que coneixen de sempre el premiat i que han pogut llegir la seva obra. Nadal, que és un assidu de les presentacions de la Llibreria 22, ho va dir d’aquesta manera: «Si coneixes Campmajó, el llibre és l’antiell. Saber que ha sigut ell qui l’ha escrit és un factor sorpresa afegit».Un fet inesperat que se suma a la qualitat de l’obra. Sobretot si es té en compte que és la primera novel·la que ha publicat. «Podem estar molt contents. Hem fet un bon treball. Olor de violetes és una novel·la atrevida i molt ambiciosa. Es nota que l’autor volia fer alguna cosa important i que es va posar el llistó molt alt», va explicar Josep Maria Fonalleras a l’hora de valorar el premi com a membre del jurat.Reflexió sobre la bogeria«Es tracta d’una brillant reflexió sobre la bogeria i el poder de la literatura, si és que són dues coses diferents», va afegir l’escriptor i periodista. Una construcció d’un món imaginari que va fer que el conseller Nadal es preguntés què és el que passa cada dia pel cap dels humans. «¿On és la veritat, en la realitat de la vida diària o en la realitat que construeix el pensament?», va afegir.Una endevinalla que el mateix autor no va revelar, perquè potser l’obra no és més que un reflex del doble món d’aquest comerciant escriptor: «No sé si sóc aquí o no. No sé si us imagino o no, perquè tot això és com un somni». Unes afirmacions en to de broma que van sonar com una definició personal quan una mica més seriós va afegir: «No sé si estic boig. M’agradaria pensar que tots ho estem una mica, perquè per sobreviure tots ens hem d’inventar altres mons».
Ferran Coscuelluela * El Periódico 30/01/10 * Foto:David Borrat/ Click Art.

Campmajó: "En el llibre exposo massa clarament el que penso"

El guanyaor del Casero diu que "Olor de violetes" és una obra "radiogràfica".

«Escrivint aquest llibre m'ho he passat molt bé; rellegint-lo, no tant, potser perquè m'he adonat que hi exposo massa clarament les coses que sento i em defineixo excessivament sobre alguns temes com ara la mort, l'amor i la religió», diu Josep Campmajó (Girona, 1968) sobre la seva primera novel·la, Olor de violetes (Amsterdam Llibres), amb la qual va guanyar l'últim premi Casero. Pel seu autor, aquest no és cap llibre biogràfic sinó més aviat «radiogràfic». I ara ja se sent «una mica» escriptor.
«Si em sento escriptor? Des d'aquest matí, una mica més –es refereix a la roda de premsa d'ahir al matí a Barcelona–, tot i que jo respecto molt els escriptors. Crec que la prova definitiva serà el segon llibre, perquè aquest arriba emparat pel nom del premi Casero.» Campmajó arriba encara enlluernat pels flaixos dels fotògrafs de la premsa barcelonina. Una atenció mediàtica a la qual, evidentment, no estava acostumat com a empresari i president de l'associació de comerciants del mercat de la plaça del Lleó de Girona, ciutat on Campmajó ja era prou conegut abans de la celebritat literària. «M'estan passant coses força agradables i ara vull veure quina és la reacció dels lectors. Després seguiré escrivint, segur, però també tinc clar que no em presentaré a cap més premi... almenys que no sigui com el que li acaben de donar a Villatoro [riu].» Per a Campmajó s'havia convertit en «una dèria» presentar-se al Casero –«Un premi de Girona i dels pocs que es mantenen nets»– i afirma que les deu primeres pàgines del llibre li van costar divuit anys d'indecisions i intents frustrats; després, la resta va sortir «en quatre setmanes i una altra de correccions». Es va presentar per primera vegada al premi de la Llibreria 22, va entregar l'original el dia que es tancava el termini, i aquest és el resultat.
Olor de violetes és un llibre literàriament ambiciós («No en sabria, de fer best-sellers; ni ganes») escrit per algú que no escriu com a teràpia, ni com a hobby. «Per a mi escriure és un vici.» Escriu molt en el seu bloc i reconeix que això es nota en l'estructura de la novel·la, construïda a partir de capítols curts titulats amb un «vull» o un «sense voler» al davant, i altres que són somnis o haikus. «Em puc imaginar que un boig vegi la vida així, a flaixos», diu, perquè aparentment el personatge amb majúscules del llibre és un boig o algú que està tancat en un psiquiàtric i crea mons i personatges. «És un boig que potser no ho està tant, però la bogeria et permet parlar de coses que no diries mai. La mort és un tema recurrent en el llibre i, com qualsevol tema dur, crec que s'ha de tractar amb respecte però sense por. Quantes vegades no hem matat algú dins del nostre cap?»
Explorant la ment humana
«Olor de violetes és una brillant reflexió sobre la bogeria i el poder de la literatura, comptant que siguin dues coses diferents.» Ho va dir ahir Josep Maria Fonalleras, membre del jurat del Casero («Aquest any hem fet una molt bona feina») en la multitudinària presentació del llibre a la Llibreria 22. I el conseller Joaquim Nadal –al qual l'autor va triar com a presentador no per partidisme, sinó perquè li feia «il·lusió»– va afegir que aquesta «gran novel·la» fa una profunda «exploració de la ment humana». El llibre es presentarà dimecres vinent a la llibreria Proa de Barcelona, amb Ernest Benach.
XAVIER CASTILLÓN / Fotos: Lluís Serrat
El Punt Barcelona 30-01-2010 Pàgina 31
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 30-01-2010 Pàgina 31
El Punt Comarques Gironines 30-01-2010 Pàgina 36
El Punt Penedès 30-01-2010 Pàgina 31
El Punt Vallès 30-01-2010 Pàgina 31

Josep Campmajó desembarca en la literatura con una obra de locos y sueños

Josep Campmajó ha querido estructurar su primera novela en capítulos cortos, muy diferenciados entre ellos, con una técnica que "da luz a base de flashes y cuanto más cercanos están unos de los otros, más luz se acaba haciendo", ha aclarado.
Así, la trama que aparenta complicada y casi ininteligible al principio, se va aclarando (aunque nunca del todo) a medida que el lector pasa las páginas: "es como un rompecabezas que en el momento de la segunda lectura, todo adquiere otro matiz", ha afirmado el editor de Amsterdam, Jordi Rourera.
Rourera ha añadido que "es un atrevimiento hacer una novela que se aleje tanto del modelo de novela al uso", y ha calificado el estilo de una mezcla entre Lynch y Hitchcock, tanto por los elementos de misterio como por lo visual de las escenas que evoca.
Sobre esto, Campmajó ha explicado que le gusta "que el texto se convierta en imágenes" y por esta razón se siente identificado con el turco Orhan Pamuk y con Josep Maria Fonalleras.
De hecho, Campmajó ha reconocido que su libro es "más una crónica que una invención" y ha añadido que ha buscado en su vida para resolver los sentimientos de los personajes: "el loco me permite hablar de cosas que como Josep Campmajó no puedo hablar".
Sentimientos como el amor, la pasión, el odio o la religión son constantes en el discurso del loco protagonista, al que se intercalan los sueños de una mujer y unos poemas "haiku" que vertebran todo el texto.
"Esta novela es un acto sinvergüenza e inconsciente de alguien que se soltó y lo contó", ha afirmado el librero de la Llibreria 22 de Girona y miembro del jurado del premio, Guillem Terribas, que ha completado su visión de la obra diciendo que "una persona que escribe esto, o ha escrito mucho, o no le importa lo que salga".
Guillem Terribas ha explicado que el premio Just Maria Casero apuesta por escritores noveles o poco conocidos y que, en los últimos años, el jurado se ha inclinado más hacia autores que cuentan buenas historias por encima de que las escriban muy bien: "el estilo puede arreglarse, pero una buena historia no".
El premio Just Maria Casero es un certamen literario de novela corta que convoca la Llibreria 22 de Girona desde hace 29 años.
EFE. Publicat a l'ABC el 29.01.09. Foto: Roger Casero

J.D. SALINGER "in memoriam"

Jerome David Salinger J.D. SALINGER
1 de gener 1919-27 de gener de 2010
L’any 1983 la Llibreria 22 va convidar Jaime Gil de Biedma a fer l’obertura del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero. L’acte es va fer al migdia i, després, gent de la Llibreria i del jurat, unes deu persones en total, vam anar a dinar. Aquest dinar, amb sobretaula inclosa, va durar unes quatre hores llargues. Jaime Gil de Biedma, va ser el protagonista d’aquella interessant sobretaula. Ens va parlar de literatura, de poesia, de política, del català, de les seves estades a un balneari a Granada, per recuperar-se dels seus accessos culinaris i de diferents barreges alcohòliques... de Filipines i, també, de la Isabel Preysler. Va ser una tarda per no oblidar. En un moment determinat ens va deixar anar: "sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit La Cartuja de Parma (La Chartreuse de Parme, 1839). La majoria dels que érem allà no havíem llegit la famosa novel·la de Stendhal.Ara, m’atreveixo, salvant les distàncies amb l'admirat Jaime Gil, a dir que “sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit El vigilant al camp de sègol (The Catcher in the Rye, 1951) . Ah, i no es tracta d'una novel·la per a adolescents.I tal com volia Salinger, que en els seus llibres només hi hagués el títol de la obra i res més. Ni fotos, ni biografies, ni sinopsis; per tant no diré res més, només que llegiu J. D. Salinger.

Guillem Terribas