“Teníem molta llibertat”

 Berta Bruna, editora/Rafel Nadal/ Àlex Susanna,
membre del jurat. Foto: David Airob.

RAFEL NADAL I FARRERAS

No és ben bé una novel·la. Tampoc un llibre de memòries, bo i sent literatura de la memòria.
En tot cas Quan érem feliços, de Rafel Nadal i Farreras, és la primera obra pròpiament literària d'aquest gat vell del món del periodisme, un llibre que li ha merescut el 44è Premi Josep Pla de narrativa en català, lliurat divendres passat a Barcelona. Justament de Pla és el darrer llibre que s'ha llegit i no pas un qualsevol: es tracta de la primera versió de la Guia de la Costa Brava en castellà de l'any 1941 i pròleg d'Alberto Puig Palau. En aquest llibre (regal del seu germà), Pla parla de la platja de la Fosca, de l'hotel de Roca Fosca, i del besavi de Rafel Nadal, Francisco Oller, tot d'indrets i personatges que reapareixen a Quan érem feliços. Aquí, Nadal deixa parlar la seva memòria per pintar un retrat de la Girona de postguerra del qual es desprèn un homenatge als seus pares, una generació que va patir la guerra, que va veure com els seus fills no compartien les seves creences i que, en definitiva, ja formen part del món d'ahir. (Publicació del llibre, el 7 de febrer, Destino. Presentació a la 22 el dijous dia 9 de febrer)

Com es va gestar el llibre?

Va sortir de manera natural. Quan vaig deixar la direcció d'El periódico em vaig posar a escriure de manera compulsiva. Ho tenia tot a dins el cap des de feia anys i em delia per explicar-ho. De petit ja escrivia, però el periodisme imposa unes normes que no em permetien treballar seriosament la literatura. Ara que per fi tinc temps, m'hi he posat i no m'he aturat.

És dolorós mirar el passat?

Tinc un record molt feliç de la meva infància. És en l'adolescència quan t'adones que ets un privilegiat en un món on hi ha injustícia, sobretot en el marc d'una postguerra, en què els grans estan traumatitzats i intenten oblidar. Segurament ara tenim més llibertat, però les famílies són més controladores. A casa, si complies les normes elementals de disciplina, teníem molta llibertat, suposo també perquè érem dotze germans. La meva infància està íntimament lligada a la natura, anàvem a pescar, a caçar bolets, a treballar el camp amb els masovers... Quan em van tancar a l'internat, vaig continuar intentant trobar els meus espais de llibertat. De vegades ens passàvem un mes i mig sense veure la família... no era gens fàcil i encara ara, sigui on sigui, a l'hora del capvespre, se'm fa un nus a l'estómac quan recordo quan mirava des del balcó de l'internat cap a casa, on eren tots menys jo.

Una educació massa estricta?

A casa érem dotze, no hi cabíem, i en aquella època ho trobàvem normal. El Collell era un bon internat i no en faig una crítica. De fet, he intentat no moralitzar en cap moment, tot i que de la lectura del llibre es desprèn una reflexió.

Parla de la seva branca familiar francesa?

L'àvia paterna era francesa i vivia a Cassà de la Selva. La vèiem poc, però, la baba Teresa, que va quedar vídua quan jo tenia 7 anys, ens va fer de segona mare. El meu besavi va quedar orfe amb 16 anys i va emigrar a França on va muntar una fàbrica de taps de xampany. Amb la I Guerra Mundial li van bombardejar diverses vegades i va decidir tornar a Cassà, on va muntar una segona fàbrica. Així que vam mantenir molt el contacte amb França. De l'altra branca, el meu besavi i el meu avi eren carboners i van muntar primer una carboneria i després una serra de fusta a Girona que va prosperar els anys 30, moment en què la família es converteix en una família acomodada. La part francesa és la mítica, i la catalana, la de tocar de peus a terra.

Com a periodista s'ha interessat pel que anomena els “mandarins”. Es pot dir que a la seva família també n'hi ha?

Quan parlen de la poderosa família Nadal és un tòpic. En la meva família mai no hi ha hagut una conjunció d'interessos al servei d'una única idea o empresa. El que passa és que és una família nombrosa i suposo que per la formació hem tingut un paper rellevant, però cadascú a títol individual. Amb el meu germà Joaquim no ens hem interferit. Al contrari, m'he hagut de contenir i quan dirigia El Periódico mai no li havíem fet cap entrevista.

Que li hagi lliurat el guardó Àlex Susanna, cosí seu, creu que aixecarà susceptibilitats?

Amb l'Àlex no tenim pràcticament cap relació. En el jurat hi ha prou membres com per dilucidar a qui han de donar el premi, i no en faig cap problema d'això.

Es trobaran amb sorpreses a Girona quan llegeixin el llibre?

Hi pot haver algun episodi que sorprengui per la sinceritat amb què està relatat, per exemple quan parlo del que van fer les dues branques familiars quan va arribar la Guerra Civil o les enemistats que es va guanyar el meu pare entre els escoltes quan es va fer de l'Opus... Explico tot això primer des de la mirada ingènua de l'infant, després amb la rebel·lia de l'adolescència, però finalment amb una mirada que veu en els meus pares unes persones que, tot i tenir unes conviccions tan fortes, van tenir la valentia de donar-nos una educació que va fer que cap dels seus fills no adoptés la seva concepció política i religiosa, i ho van assumir amb resignació, primer, i amb orgull, després. Això té un mèrit enorme i en el llibre els vull retre homenatge.
Valèria Guillard, publicat a El Punt-Avui el 08/01/12

El telèfon de Pep Prieto deixa de sonar en la presentació del seu tercer llibre

 Llucia Ramis, Pep Prieto i Quim Curbet, ahir a la 22.
Foto: Aniol resclosa

El periodista rep una llamborda de Girona com a regal, perquè no oblidi la seva relació amb la ciutat.
Pep Prieto és ell i el seu telèfon, bàsicament, però ahir al vespre l'aparell no va sonar perquè totes les persones que li truquen habitualment eren al seu costat en la presentació a Girona de la seva tercera novel·la, La teoria de l'imbècil (Curbet Edicions). En Pep és periodista del grup del PSC al Parlament i viu connectat al mòbil, com reflecteix a través del seu alter ego Joan Garcia, protagonista del llibre. Un llibre que va rebre la benedicció de Llucia Ramis. Aquesta escriptora i periodista va assegurar ahir que ella no sap mentir: "Sempre sóc sincera. M'ha agradat molt. El vaig llegir en una hora i mitja. Enganxa. Al llibre, tot el que l'autor escriu es compleix, i això és el somni de tot periodista".
Aquesta va ser una de les presentacions més farcides de bromes i rialles dels últims anys a la Llibreria 22. D'entrada, l'editor Quim Curbet va lliurar a Prieto un regal delicadament embolicat i encintat: una pesada llamborda de Girona, perquè l'autor tingui present la ciutat, ara que resideix a Barcelona.

Per la seva part, l'autor, combinant el to desenfadat amb el rigor, va ?explicar que el llibre neix arran de la seva paternitat, fet que li va fer replantejar el concepte de felicitat. "Aquesta història acaba de fet essent una faula sobre la recerca de la felicitat", va dir, i va afegir que ha escrit amb ànim "de distreure".
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 13.01.12.

Teresa, la santa lliure

El 5è Festival d'Art Independent Pepe Sales, impulsat per La Penyora i dedicat a santa Teresa de Jesús, mobilitzarà un centenar d'artistes, del 18 al 28 de gener.

Nascuda en una època en què la dona era menystinguda en gairebé tots els àmbits de la vida, santa Teresa de Jesús (1515-1582) va trobar en la vida conventual i en la mística el seu alliberament i el d'altres dones. “En moltes societats actuals, la dona continua igual, sense tenir cap dret i, fins i tot, podem trobar molt a prop nostre exemples de discriminació per raons de sexe. Ser dona és molt difícil. De fet, totes les dones són una mica santes”, deia ahir Consol Ribas que, amb Lluís Llamas, dirigeix l'Associació La Penyora Cultura, per presentar la cinquena edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, dedicat per primera vegada a una dona, Teresa de Cepeda y Ahumada, santa Teresa. El festival tindrà lloc del 18 al 28 de gener en diversos espais de Girona, amb la implicació d'un centenar d'artistes i col·laboradors que, com és habitual, hi fan la seva aportació apassionadament i desinteressadament, “per amor a les persones i a l'art”, en paraules de Ribas, que ahir estava acompanyada al restaurant La Penyora per una bona representació dels implicats en el festival i també per dues dones menys habituals en aquest context: la monja Carme Ferrer, de les Carmelites Descalces de Montilivi –una activa comunitat de sis monges–, com a continuadora de l'orde fundat per santa Teresa, i Piua Salvatella, delegada a Girona del Col·lectiu de Dones en l'Església, que va posar en contacte l'organització del Festival Pepe Sales amb les monges de Montilivi.
La monja va explicar així la reacció de la seva comunitat davant del festival: “Ens va sorprendre, però també ens va agradar molt, perquè santa Teresa és molt universal, però sempre és bo que es recordi el seu missatge per assolir la plenitud a través de les coses petites del dia a dia, conreant una vida interior que no et separi dels altres, sinó que et porti a conèixer-los i a estimar-los més. L'amor fa feliç.”
L'acte central del Pepe Sales serà el festival que tindrà lloc el dimarts 24 a l'auditori de La Mercè, amb les actuacions de mig centenar d'artistes: músics com ara Nomah, Josep Bassal, Tom Hagan i Xebi Sávats, Mariona Aupí, Jordi Fornells i David Ibáñez, Smoking Bambino, Izzy R i Praga, la poesia de Pedro Burruezo, Pèl Capell i Vicenç Altaió, la màgia de Fèlix Brunet, la dansa de Las Lo Las i Estampades, Cascai Teatre i un llarg etcètera d'artistes. I com sempre, tot és gratuït.

Visions de la creu, cuina monàstica i cinema visionari

El festival s'obrirà el dimecres 18 de gener amb la inauguració a La Mercè (20 h) de l'exposició El redemptor. Una visió contemporània de la icona de la creu, comissariada per Eudald Camps, que en farà la presentació, amb Josep Tarrés i Lluís Llamas. També hi actuarà el cantaor Jordi Fornells. L'exposició, que es podrà visitar fins al 28 de gener, inclourà obres inspirades en la creu –un símbol que, com va recordar Camps, transcendeix el significat cristià– a càrrec de Pep Camps, Quico Estivill, Pere Bellés, Narcís Coderch, Perpiñà, Quim Serrano, Roser Oliveras, Pia Crozet, Manel Bayo, Marc Palau, Espigolé, Trullenque, Pep Admetlla, Zael, Mariona Vilaseca, Quelic Berga, Pau Baena, Jordi Martorano, Enric Ansesa, Santi Carreras, Lluís Trullenque, Lluís Vilà i Adrià Ciurana. “No hi ha art sense mística”, va concloure Camps.
El festival continuarà el dijous 19 amb la conferència Teresa de Jesús: mística d'ulls oberts, que oferirà la filòsofa i teòloga Roser Soler Besteiro a La Mercè (19.30 h).
Tenint en compte que Teresa de Jesús és patrona dels gastrònoms i que va viure en una època en què els nous productes portats d'Amèrica, com ara el tomàquet, el blat de moro o la xocolata, entraven aquí sovint a través dels convents, el xef Joan Roca oferirà el divendres 20 a l'Aula Gastronòmica del Mercat del Lleó una Introducció a la gastronomia del segle XVI a partir de la cuina de convent (12 h), presentada per Llama, amb Els Que Canten.
El dilluns 23 tindrà lloc al Truffaut (20 h) la mostra de curts inèdits inspirats en la santa que, coordinada per Ester Bertran, inclourà obres de Javier Pérez Mati, Robert Bellsolà, Isaki Lacuesta, Borja & Susana, Santiago Lapeira, Rosa Teixidor, Albert Serra i Laia Fàbregas, que ha rodat al monestir de Montilivi.
El Punt-Avui 13.01.12.

Vida després de la mort

El crític i professor Àngel Quintana publica ‘Después del cine', un assaig editat per El Acantilado, sobre les transformacions del cinema al segle XXI.

A l'entorn del centenari del seu naixement, l'any 1995, van proliferar discursos sobre l'agonia del cinema, destinat a ocupar un lloc residual dins de l'audiovisual. De fet, però, feia temps que es parlava de la mort del cinema arran de l'expansió de la televisió. Uns ho anunciaven de manera nostàlgica. D'altres, com ara Rossellini, van creure que la televisió podia ser una fenomenal eina pedagògica. Aquest últim tema, per cert, el va abordar en la seva tesi doctoral el torroellenc Àngel Quintana, professor d'història i teoria del cinema de la Universitat de Girona i crític d'El Punt Avui. Optimista de mena i antinostàlgic, més que constatar la “mort del cinema”, Quintana n'observa la transformació en un moment en què, certament, ha perdut la centralitat en la cultura audiovisual. “El cas és que quan va fer cent anys, és a dir, quan es va fer definitivament vell, el cinema es va començar a transformar en una altra cosa que està en procés”, indica Quintana, que, amb Después del cine, continua la reflexió sobre la naturalesa de les imatges contemporànies, en la seva relació sempre complexa amb la realitat, que va emprendre amb Fábulas de lo visible, assaig que, fa vuit anys, també va publicar El Acantilado.

Perplexitat

Aquest nou llibre neix d'una perplexitat (“allò amb el qual ens hem format, ens ho han canviat, fet que em mena a voler entendre què passa”) i d'una proposta de Cahiers du Cinéma per escriure un llibre que, publicat en francès el 2008, es titula Virtuel? amb una resposta com a subtítol en principi paradoxal: “A l'era del numèric, el cinema és la més realista de les arts”.
Después del cine manté l'estructura d'aquest assaig precedent, però n'amplia i madura el contingut a partir de les noves reflexions de Quintana sobre les transformacions del cine dins del context de la proliferació i diversitat de les imatges en el món contemporani.
Quines són aquestes transformacions? “Hi ha el canvi ontològic marcat pel pas de l'analògic al digital: d'una imatge que reprodueix el món a una imatge que són dades del món”, indica Quintana. A partir d'aquí, planteja: “Què és actualment una pel·lícula? Un banc de dades que pots manipular. Més que mai, la imatge es pot transformar per visualitzar totes les fantasies. Tanmateix, el digital no només ha afavorit els trucatges d'un cinema espectacular. És curiós com les imatges es lliguen més que mai al desig de documentar allò real i les pròpies experiències. Hi ha una voluntat d'arxiu. No diré que tots, però molts tenim a l'abast una càmera per enregistrar imatges que emmagatzemem i podem difondre a través dels nous canals.” Quintana comenta que les petites càmeres afavoreixen un “cinema del jo” que pot adoptar un caràcter exhibicionista pel qual la intimitat es converteix en espectacle. A la vegada, esbossant qüestions que aborda en el nou llibre, afirma que les càmeres digitals han alleugerit la producció cinematogràfica i permeten rodar molt més sense el gran cost de la pel·lícula en 35 mm: “Ara pots rodar hores i hores sense problema. Pel que fa al documental, afavoreix que, com ho exemplifiquen des de Wang Bing a Mercedes Álvarez passant per Agnès Varda, es mostri la transformació de les coses, el pas del temps. Pel que fa a la ficció, també afavoreix una continuïtat del rodatge en espera que passin coses. Tenim l'exemple pròxim d'Albert Serra.”
En tot cas, a parer de Quintana, la transformació afecta tots els oficis del cinema: “Ha canviat la manera de fer la fotografia i el muntatge d'una pel·lícula. Com també la d'actuar, en la mesura que un actor pot ser davant d'una tela blanca que permet el treball de la postproducció.” I també les maneres de veure les imatges i per tant la relació que hi mantenen els espectadors: “Abans, el cinema es veia a les sales, junt amb altres espectadors. Ara, en DVD o descarregades d'internet, les pel·lícules les veiem cada cop més sols, sigui a la pantalla d'un ordinador o a la tele, on també veiem una altra mena d'imatges. Això mentre que cert cinema d'autor, bandejat de les sales comercials, és produït i exhibit per museus.”

Fragmentació

Quintana també indica la idea de la fragmentació lligada a les diverses opcions dins de l'audiovisual: “Pots anar a les sales; empassar-te sèries de televisió, per molts els grans dipositaris d'una tradició narrativa que renoven; veure cinema exposat; passar-te el dia mirant vídeos familiars al Facebook o fragments al Youtube.” Quan, a més de consumir-ne, també podem produir imatges, què li resta al cinema? “Una dimensió estètica, és a dir el cinema com a bellesa, i també reflexiva, a través d'unes imatges concebudes amb més temps que permetin pensar el món en què vivim”, indica Quintana, que, al capdavall, vol fer present en el seu nou assaig que “tot és nou, però a la vegada vell”.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui. Foto:Quim Puig. 

Memòries d'un fenici més

Tomàs Alcoverro va parlar del Pròxim Orient i sobre periodisme, ahir a Girona.

Més vital que mai als 71 anys, Tomàs Alcoverro té més potestat que ningú per parlar amb autoritat sobre què està passant actualment al Pròxim Orient i, de pas, oferir una lliçó d'aquest periodisme que molts profanen que està en vies de desaparició com és l'ofici de corresponsal. Barceloní de naixement i libanès d'adopció (fa més de 40 anys que viu al Líban), Alcoverro va aprofitar la presentació del seu nou llibre La historia desde mi balcón ahir a Girona, en un acte organitzat pel Col·legi de Periodistes, la Fundació Universitat de Girona i la Llibreria 22, per parlar d'aquests i altres temes.
Gran defensor de les cròniques literàries que professa com a corresponsal de La Vanguardia, aquest professional de cap a peus no només va defensar el seu ofici sinó que va reconèixer que, gràcies a la seva feina, la seva vida és la que és: un fenici més que intenta il·lustrar al món les complexitats d'aquell tros de món maleït per l'or negre. A més d'oferir a grans trets un repàs de la situació global que es viu al Pròxim Orient, afectat per les anomenades “primaveres àrabs”, Alcoverro va regalar als nombrosos presents detalls de la seva vida quotidiana i, fins i tot, d'alguna anècdota segons va dir “inèdita”, com és el fet d'explicar la kafkiana aventura per poder comprar el pis on viu i des del qual ha presenciat en viu i en directe alguns dels capítols que han marcat la història contemporània.
Durant l'acte, també es van projectar uns fragments del documental que preparen Anna Teixidor i Marc Faro sobre aquest corresponsal emmarcat entre dos segles.
Redacció El Punt-Avui 10.01.12. Foto: Quim Curbet

Infància gironina

Rafel Nadal guanya el premi Pla amb una obra de caire memorialístic, i Álvaro Pombo s'endú el Nadal amb una novel·la sobre la manipulació i l'engany.

Rafel Nadal i Farreras , guanyador del premi Pla, i Álvaro Pombo,
premi Nadal, ahir al vespre en el lliurament del guardó.
A la dreta, a dalt, el president Mas, Lara, De Gispert i l'alcalde Trias
durant el sopar. A baix, a l'esquerra, Cristian Segura,
guanyador del Pla l'any passat, i Nadal rebent el premi de mans
d'Àlex Susanna, membre del jurat
Foto: JUANMA RAMOS / MARGELIDA AMENGUAL (ACN)
/ MARTA PÉREZ (EFE). 

El periodista gironí Rafel Nadal i Farreras va guanyar ahir el premi Pla de prosa en llengua catalana després que la seva obra s'imposés entre els 31 originals presentats en la 44a edició, i l'escriptor i poeta de Santander Álvaro Pombo va merèixer el 68è premi Nadal de narrativa castellana amb la novel·la El temblor del héroe.

L'obra guanyadora del Pla, Quan érem feliços, presentada amb el pseudònim de Josep Farreras i Ventura (l'avi de l'escriptor), és una no-ficció novel·lada de to memorialístic. “És una història real i per tant és una novel·la autobiogràfica basada en les peripècies d'una família de dotze germans des de la postguerra fins als anys seixanta setanta”, va explicar ahir el periodista tot nerviós en rebre el premi.

Seguint les passes de Walter Benjamin a Infància berlinesa, Rafael Nadal i Farreras, que pertany a una de les famílies de més solera de Girona (és germà de l'exconseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Joaquim Nadal, i de l'exrector de la Universitat de Girona, Josep Nadal), evoca el paradís perdut de la seva infància en plena postguerra. Sense fer sang, l'autor parla dels seus pares, membres de l'Opus Dei, al mateix temps que ressegueix l'evolució dels dotze fills de la família vers camins ideològicament molt allunyats.

Amb un estil incissiu, germà del d'Els mandarins –una dissecció de diversos líders polítics que va publicar el febrer passat–, el periodista pinta una sèrie de retrats no ja de personatges, sinó de moments que van marcar aquest període primerenc de la seva vida. Per exemple, tracta de les processons de Setmana Santa, de l'ingrés a l'internat garrotxí del Collell i dels estius passats a la Fosca. També rememora la mort d'un dels germans en un tràgic accident marí, moment que ve a marcar el punt i final d'aquest paradís perdut. De fet, ahir va dedicar a la seva família i expressament al seu germà Toni, mort en aquest accident, la novel·la: “Espero que la meva família, que sense saber-ho n'és la protagonista, la rebi amb bon humor”.

Escrita des d'una “mirada infantil”, la novel·la “presenta una radiografia de la petita burgesia de províncies, amb una mirada ara ingènua ara rebel, però gairebé sempre feliç fins a la revetlla de Sant Pere en què es van ofegar totes les meves il·lusions”.
Rafael Nadal i Farreras (Girona, 1954) és un periodista de llarg recorregut. Va començar la seva carrera durant la dècada dels setanta com a corresponsal a París per Catalunya/Express i per la revista Prisma Económico Internacional. Després ha treballat en els principals diaris del país exercint diferents càrrecs. Durant un any,

el 1980, va ser el redactor en cap de l'aleshores Punt Diari, i després va integrar les redaccions d'El Periódico de Catalunya, d'El País i del Diari de Barcelona, del qual va ser el subdirector.

* Llegir més http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/493100-infancia-gironina.html

> El llibre és presentarà la Llibreria22, en data s'anunciarà previament.
Més informació a El Periódico http://bit.ly/yVXg7V ; Ara. cat http://bit.ly/xyAKkr ;
La Vanguardia http://bit.ly/x1mUTc

Llibreries, silenciosa cura d’humilitat

L’encant de les llibreries fa que sovint s’oblidi que són un dels motors fonamentals de la nostra indústria cultural. Sense les llibreries, les nostres editorials que fan un esforç per difondre la imaginació, la ficció, la reflexió, l’emoció i el coneixement en forma de llibres no podrien fer-nos arribar les seves propostes. Entre els que dominen l’art d’escriure i el cervell dels lectors hi ha tot un món: els que decideixen editar i arriscar-se i els que finalment exposen les obres per vendre-les en aquests indrets màgics on els futurs lectors aprenem a intuir el coneixement que encara no tenim fullejant, olorant, espiant els objectes que el contenen.
És per això que les llibreries tenen una missió màgica. Quan hi entres, a diferència d’un altre establiment de venda, no pots emprovar-te el llibre que t’ha de quedar millor, que t’ha de ser més pràctic, que t’ha de ser més útil. Et veus empesa a triar entre un món inabastable que el voldries gairebé sencer, instal·lat al teu cor i al teu cap. I és tan difícil agafar-ne un o uns quants entre milers i milers! Són ells, els que habiten a les llibreries, els que han de fer-nos entendre què ens anirà bé, en funció del que sentim, pensem, necessitem a cada moment… per endur-nos –encara no posat– el llibre que ens abocarà a un món desconegut per nosaltres. Després de submergir-nos-hi, i en funció de com ens hagi anat el viatge, la nostra experiència de retorn a la llibreria serà encara més confiada. Els llibreters que fan aquest ofici per difondre obres en la nostra llengua tenen un mèrit encara més gran, perquè l’entorn en què conviuen els llibres en català és minoritari en relació amb el mercat editorial d’altres llengües. Ells han de ser mestres de seduir en la lectura i que aquesta sigui en la nostra llengua. A l’audiovisual, compartim amb ells aquesta difícil missió de fer triar el català en l’accés al món dels intangibles.
Com en altres àmbits de la nostra indústria, no podem menystenir ni deixar de donar suport, tant com sigui possible, als que, darrere de les muntanyes de llibres que es publiquen cada dia, discerneixen el que és valuós per a nosaltres i per a la difusió del coneixement. Per això, d’alguna manera, ells llibreters són com els farmacèutics. D’entre tots els remeis possibles, tots els “tractaments” que fabrica la indústria editorial, ens han d’aconsellar quin és el que respon millor a les nostres inquietuds i necessitats. Hi ha, segur, un món d’aprenentatge sobre l’ésser humà darrere d’un llibreter. Quan entres en una llibreria, no et passa com en altres establiments que de seguida t’assetgen per veure què t’han de vendre. Et veuen, et deixen mirar, relaxadament, t’observen en la distància i només intervenen si la teva mirada els busca. Aleshores se t’acosten, et pregunten i, sobretot, t’escolten… ¿No us ha passat mai que entres en una llibreria buscant una obra que et convé per saber-ne més d’alguna cosa i en surts amb un llibre de poemes o una novel·la? M’ha passat més d’un cop que, submergida davant la prestatgeria dels llibres de sociologia i comunicació, gràcies a la intuïció del llibreter n’he sortit amb un milers de pàgines de ficció i he deixat de capbussar-me, afortunadament, en la meva quotidianitat.
Però encara hi ha un factor més que fa imprescindibles les llibreries, encara que la nostra visita sigui en silenci. En els temps que ens ha tocat viure, submergir-nos-hi a estones s’ha convertit en una cura d’humilitat. Ara que tendim a convèncer-nos que a toc de teclat ho podem saber tot perquè trobem dades a través de la xarxa de les coses més insòlites, fer un tomb per una llibreria resulta un bany de realitat ineludible. Quan entro en una llibreria, me’n faig creus de com en sóc d’ignorant, que les dades que trobo en el dia a dia, que faig anar per la feina, no són coneixement, i que els llibres que articulen discurs i mostren processos narratius o de recerca complexos són les eines fonamentals per créixer. En aquests moments prenc consciència, amb un cert sentiment d’angoixa, que sempre vaig tard, sempre em falten coses per llegir, per aprendre, per reflexionar-hi a través de les reflexions dels altres. D’alguna manera, ser en una llibreria t’empetiteix, et situa a la mida de qui ets, amb l’esperança que el que t’envolta –aquelles muntanyes endreçades d’experiències, sentiments i coneixements– et faci créixer una mica més. És un sentiment ambivalent: la meva ignorància em deixa cruixida, però em segresta la curiositat. És en moments com aquests, a les llibreries, que m’envaeix sempre el mateix prec al destí: tant de bo quan em faci gran no em falli la vista per poder llegir tot el que em quedarà encara per llegir, ara que sembla que el temps s’esmuny sense poder-ho fer.
Llarga vida, doncs, al temple dels llibreters en la meva llengua, perquè cada llengua, com diu George Steiner, és una manera d’explicar el món. I és en els llibres on millor podem entendre’l, perquè ens obliguen a no compartir la nostra atenció amb res més, cosa que a hores d’ara és un tresor.
Mònica Terribas Sala
* Escrit pel Congrès de llibreters en Lleguan Catalana

Miquel Berga guanya el premi Gourmand repassant 50 anys del Motel Empordà

Històries del Motel", amb testimonis de Ferran Adrià o Joan Roca, serà el llibre en català que concursi als Nobel de la gastronomia el 2012.

La cuina catalana moderna, la que ha donat la volta al món de la mà de les estrelles Michelin de Ferran Adrià i Joan Roca, no ha nascut al segle XXI; és filla dels anys seixanta del passat segle, i hereva de l'Empordà. Aquesta és la premissa que defensa Miquel Berga a Històries del Motel, un llibre que recull 50 anys d'història del mític Motel Empordà de Figueres, i que ha aconseguit el prestigiós premi Gourmand com a millor llibre de literatura gastronòmica en català.
Gràcies a aquest guardó, el març del 2012 el llibre de Miquel Berga (Salt, 1952) competirà pel Gourmand Internacional, el Nobel de la Literatura al qual l'any passat hi van concórrer més de 8.000 títols provinents de 154 països.
La idea central del llibre, que aquest professor de Literatura Anglesa de la universitat Pompeu Fabra va escriure per encàrrec del mateix motel, és molt clara: "Documentar i explicar el pas d'una cuina nacional tradicional a una de gastronòmica, en el qual la tasca de l'Empordà va ser essencial".
"El motel va ser el bressol d'un moviment nou", explica Berga, "d'una altra manera d'entendre la cuina basada en un gran respecte per la tradició gastronòmica del país i pels productes de proximitat, però que passa per la innovació i la creativitat". Aquest va ser el gran llegat de Josep Mercader, el fundador del Motel, que ha estat "seguit exemplarment" pel seu gendre, Jaume Subirós, ara al capdavant de l'establiment.
El tronc central del llibre es conforma amb els perfils d'aquests dos "homenots", sumant-hi un tercer: el de Josep Pla, qui va ser "el client estel·lar del motel".
Una història amb moltes veus
El mateix Berga és un client de l'Empordà igual de fidel que Pla ; i és que no en va, fa 25 anys que el primer divendres de cada mes el freqüenta amb una penya d'amics que compta amb noms il·lustres com el de Salvador Sunyer, els professors de la UdG Albert Rossich i Antoni Puigvert, i el de Josep Maria Fonalleras. És per aquest motiu que Jaume Subirós li va demanar que escrigués aquestes Històries del motel, tot i no tenir més connexió amb el sector de la gastronomia més enllà d'aquesta gran afició personal.
Aquestes històries són plurals i corals; és per aquest motiu que el professor de la UPF ha comptat amb les veus de diverses persones que com ell, n'han gaudit a nivell personal, però també d'altres que n'han après i li han atorgat al motel la paternitat espiritual de les seves posteriors carreres.
Aquest és el cas del xefs Joan Roca i Ferran Adrià, que es reconeixen deudors del camí que va obrir Mercader. Com a anècdota, el guanyador del Gourmand explica que Adrià sentia "una gran inquietud" en veure que el primer cuiner del motel no havia deixat escrites "ni idees ni receptes", mentre que al Bulli "sempre s'ha documentat tot d'una manera exhaustiva". Per generació, Adrià no va conèixer a Josep Mercader, però li va retre un homenatge amb una versió de les seves faves a la menta, "un plat vulgaris que no obstant va ser una revolució quan es va començar a fer al motel, i del qual Adrià se n'ha declarat un gran fan".
D'altres veus reputades que se sumen al reconeixement per a l'establiment figuerenc són les del xef basc Juan Mari Arzak i del crític gastronòmic nord-americà Colman Andrews, "que és el que ha aconseguit que la cuina catalana sigui més coneguda arreu del món" segons Berga. Menció a part mereix també el testimoni de Narcís Comadira, qui a més de ser conegut per les seves facetes de poeta i pintor és també un reputat gastrònom -no en va El Celler de can Roca li ha dedicat un plat en la present temporada de tardor.
En definitiva, aquestes prop de 200 pàgines (on també s'hi inclouen algunes de les receptes més destacades del motel) són "la història d'un èxit extraordinari", d'un equipament que ha estat mig segle "apostant per la tradició sense renegar de la innovació, especialment en un sector tan competitiu". El març del 2012 es veurà si les històries del Motel Empordà també conquereixen el Gourmand Internacional. El mite ja el tenen.
Marta Pallarès, publicat en el Diari de Girona 29.12.11 Foto: Diari de Girona.

Petit gran circ de Nadal

La companyia de circ Los Galindos ha instal·lat fins al dia 31 la seva vela a la plaça del Mercadal, on ofereix un divertit espectacle per a tots els públics.

Com els nòmades de les estepes asiàtiques, Los Galindos han instal·lat la seva iurta a la plaça de Santa Susanna del Mercadal, de Girona, on aquests dies es pot veure el seu circ de Nadal. La iurta és una tenda o envelat amb capacitat per a vuitanta espectadors que va donar nom al seu últim espectacle, Maiurta, programat pel Temporada Alta a l'auditori de la Mercè durant les últimes Fires de Girona. Ara, per primera vegada en vint anys de carrera, Los Galindos han decidit voltar amb la seva iurta a la manera del circ itinerant tradicional, i la primera parada ha estat Girona, per la bona entesa amb el tècnic municipal Jaume Cruset i també per proximitat: la companyia té ara la seva residència al Montseny, concretament a Sant Esteve de Palautordera, i això afavoreix que els seus components visitin de tant en tant Girona, per feina –ara fa dos anys també van actuar a l'acte de lliurament del premi Casero– o “per venir a fer un volt amb la canalla”, com explicava ahir abans de la primera funció Marcel Escolano, cofundador amb Bet Garrell de la companyia que ara presenta l'espectacle Ursula & Dimitri. En escena són ells dos i les seves dues filles, Brunilda i Bertushka, de 8 i 5 anys, i la companyia es completa amb Nathan, que s'encarrega de la taquilla i altres tasques complementàries. No necessiten res més per muntar el seu petit gran circ de Nadal, “bàsicament clownesc”, que inclou “canvis ràpids de vestuari o quick change, la manipulació amb hula-hoops, una paròdia dels grans trapezis volants i algunes acrobàcies, però sempre amb una base de clown”.

L'espectacle dura mitja hora –hi ha tres funcions cada dia fins dissabte, a les 5, les 6 i les 7 de la tarda– i és una proposta per a tots els públics, amb un humor que fa que “els pares s'ho passin tan o més bé que els nens”. L'entrada costa 5 euros i la taquilla s'obre mitja hora abans de cada funció. A la nit, Los Galindos no tornen al Montseny: dormen en una caravana a la mateixa plaça, en ple centre de Girona, com al circ de tota la vida.

Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 29.12.11 Foto: Manel Lladó.

'Jo confesso', llibre de l'any

La selecció elaborada per 54 crítics, llibreters i articulistes destaca Cabré, Franzen i Marías

 Una intricada història, treballada amb paciència durant set anys pel seu autor, en què objectes, pecats i culpes travessen el temps i l'espai des de l'edat mitjana fins avui, lligant entre si la Inquisició, l'Holocaust i el franquisme: és Jo confesso, la novel·la de Jaume Cabré elegida llibre de l'any del 2011 pels 54 crítics, llibreters, articulistes i periodistes que han col·laborat per segon any en l'enquesta elaborada per EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. Llibertat, de Jonathan Franzen, una altra epopeia familiar, tan nord-americana com europea és la de Cabré, i Los enamoramientos, de Javier Marías, completen el podi del millor de l'any a les llibreries.
Els pròxims dos dies apareixerà en aquestes pàgines una selecció de la millor oferta de l'any en altres camps com ara la música, les exposicions, el teatre, el cinema, les sèries de televisió i la gastronomia. Aquestes llistes, que recullen l'opinió de la redacció de la secció Icult, s'obriran a la participació dels lectors a la web.

OPINIONS PLURALS / La composició del grup d'enquestats per seleccionar els llibres de l'any pretén trobar un equilibri entre les opinions que primen l'exigència literària i les més pròximes als interessos dels lectors: han respost aquest any el qüestionari, amb les seves recomanacions personals, 10 crítics literaris, 5 membres de la redacció del diari, 22 columnistes i articulistes relacionats amb el món de la cultura, i 17 llibreters que col·laboren cada setmana en l'elaboració del rànquing de llibres. A la web del diari podeu consultar la llista de participants, així com classificacions complementàries del top 10 en cinc categories: literatura castellana, literatura catalana, literatura traduïda, no-ficció i novel·la negra.
A cada un dels enquestats se'ls va demanar que seleccionessin fins a 10 títols, als quals se'ls assignaven puntuacions decreixents de 10 a 1 punts. Cabré ha obtingut 257 punts, procedents de 34 dels consultats; Franzen, 168, i Marías, 132. L'any passat van ocupar aquestes tres posicions Jordi Puntí, John Irving i J. M. Coetzee. Una peculiaritat dels resultats és que les dues primeres posicions haurien estat les mateixes tant si s'haguessin comptabilitzat solament les opinions dels crítics com les dels llibreters o els articulistes del diari.

1. 'JO CONFESSO' / 'YO CONFIESO' http://youtu.be/TQKwjpmvi-w
JAUME CABRÉ
PROA / DESTINO
Escriptura 'slow food'
Operación Triunfo resumeix el model de creixement en voga: qualsevol xitxarel·lo sense formació pot professionalitzar-se en pocs mesos si rep una formació prou pràctica. En el camp de la literatura, el model OT consagra autors novells i fotogènics. Jaume Cabré, en canvi, representa l'escriptura slow food; té una experiència d'escriptura de quatre dècades i ha publicat 12 novel·les, cada una millor que l'anterior. Set anys després de Les veus del Pamano, la monumental Jo confesso torna a ser un dels llibres de l'any.
La sinopsi de Jo confesso ha d'incorporar, per força, paraules com postguerra, amistat, música o secret. Podríem discutir si el rerefons és el mal, el coneixement o el destí. Ara bé, fàcilment ens posaríem d'acord en la importància del muntatge. El que impressiona més del llibre és la precisió amb què estan organitzats els materials: com coincideixen els personatges, els espais i els objectes en una successió de capítols que travessen alegrement el temps i l'espai.
Qualsevol escriptor imberbe pot empescar-se una història que sembli original. El que només s'aconsegueix a còpia d'experiència és la barreja de trama sòlida i de seqüencialitat postmoderna que aconsegueix Jaume Cabré. Hi ha qui no li perdona els jocs narratius a l'estil de Robert Coover, hi ha qui li discuteix que la història sigui trepidant com les de Frederick Forsyth. Justament l'atractiu de Jo confesso és aquesta combinació d'ingredients dispars. VICENÇ PAGÈS JORDÀ
> llegir més http://bit.ly/uoEyi6
Han participat en aquesta enquesta: Anna Abella / Ernest Alós / Ricardo Baixeras / Xavier Bru de Sala / Fabricio Caivano / Juli Capella / Teresa Cendrós / Isabel Coixet / Joaquim Coll / Alfredo Conde / Francesc Escribano / Albert Espinosa / Ricard Fité / Josep M. Fonalleras / Juan Manuel Freire / Salvador Giner / Martí Gironell / Najat el Hachmi / Enrique de Hériz / Gaspar Hernàndez / Elena Hevia / Oscar López / Salvador Macip / Carlos Martínez Shaw / Rosa Massagué / Xavier Moret / Vicenç Pagès / Gabriel Pernau / José María Pou / Jordi Puntí / Llucia Ramis / Emma Riverola / Domingo Ródenas / Ricard Ruiz Garzón / Sergi Sánchez / Ramon Ventura / Juan Villoro y las librerías La 22, Abacus, Catalonia, El Cau Ple de Lletres, La Central, El Corte Inglés, Documenta, Etcètera, FNAC, Geli, La Gralla, Laie, La Llar del Llibre, La Llopa, Llorens, Roquer i Saltamartí.

EL RÀNQUING DE LLIBRES D'EL PERIÓDICO

Els grans èxits tornen per Nadal

Quan es tracta de regalar un llibre per Nadal o es va al que és segur o s'acaba comprant aquell títol que feia temps que era a la llista de desitjos pendents. Això explica que en el rànquing dels llibres més venuts durant la setmana passada reapareguin a les llistes alguns dels títols de més èxit durant els últims mesos. Entre els quals hi ha 1Q84, de Haruki Murakami; el supervendes El tiempo entre costuras, de María Dueñas o Ombres en la nit, de Ferran Torrent. També pugen posicions El jardí oblidat, de Kate Morton, Libertad, de Jonathan Franzen i de manera destacada la biografia de Steve Jobs escrita per Walter Isaacson. Això sí, en els primers llocs de les quatre classificacions que es poden consultar cada dimecres a l'edició impresa d'EL PERIÓDICO segueixen inamovibles El prisionero del cielo, de Carlos Ruiz Zafón, Jo confesso, de Jaume Cabré, La comida de la familia, de Ferran Adrià, i APM? El circ de la tele.

Com cada setmana, el rànquing s'ha elaborat a partir de la informació facilitada per les llibreries Abacus, Casa del Llibre, Catalònia, Documenta, El Corte Inglés, Etcétera, Fnac, La Central, Laie i Roquer (Barcelona); Saltamartí (Badalona); La Llopa (Calella); La Gralla (Granollers); Robafaves (Mataró); El Hogar del Libro (Sabadell); El Cau Ple de Lletres (Terrassa); La Tralla (Vic); Llorens (Vilanova i la Geltrú); La Capona (Tarragona); Galatea (Reus); Caselles (Lleida); Geli i Llibreria 22 (Girona), Mallart (Figueres).
Carles Vallbuena, Publicat en el Periodico 28.12.11
> EL RÀNQUING DELS MILLORS TÍTOLS DEL 2011                     
Els 10 millors llibres de l'any de literatura catalana http://bit.ly/rALawZ
>EL 'RANKING' DELS MILLORS TÍTOLS DE 2011Els 10 millors llibres de l'any en literatura castellana   http://bit.ly/sMf5b4

L'art de saber vendre llibres

Les llibreries catalanes tanquen l'any amb pèrdues. Es compren menys llibres, però els consells dels llibreters encara són fonamentals.

E ncara que les llibreries catalanes no s'escapin de la concentració empresarial -fenomen que s'està donant a tot l'Estat i en molts països europeus-, el teixit de llibreries petites i mitjanes segueix sent dens i ben repartit al llarg de tot el territori, i arriba fins a la xifra de 650 establiments que fan de la venda de llibres el seu mitjà principal de subsistència. En un context de recessió econòmica, que ha reduït les vendes un 20% en només tres anys, els llibreters encaren el futur amb l'optimisme de tenir dues cartes marcades que els poden assegurar un bon futur: la proximitat i la prescripció.
"Quan la gent t'agafa una mica de confiança comença a preguntar, tu els aconselles alguna cosa i, si l'encertes, la relació es va fent cada vegada més estreta", explica Guillem Terribas, que no s'ha cansat de recomanar llibres des de la Llibreria 22, de Girona, i això que fa 33 anys que s'hi dedica. "És molt difícil arribar a ser el llibreter de capçalera d'algú. En el meu cas no busco ser el llibreter imprescindible de la 22, qui treballa amb mi n'ha de saber tant o més que jo. M'agrada pensar que puc fer molt perquè al darrere hi ha un equip que treballa". Terribas i els seus van contribuir a donar embranzida a novel·les com Soldados de Salamina , de Javier Cercas, a fer d' Els jugadors de whist , de Vicenç Pagès Jordà, un fenomen de boca-orella significatiu o a aconseguir que editors com Jorge Herralde reconeguessin la tasca de dinamització cultural de la llibreria afirmant: "La 22 és l'illa de Roberto Bolaño". "En aquestes més de tres dècades hem passat de rebre mig centenar de novetats setmanals a rebre'n 50 de diàries -diu Terribas-. Això vol dir que cal estar molt a l'aguait, però també que és imprescindible destriar el gra de la palla. La feina d'escollir i potenciar llibres a través de presentacions o de premis com el Just M. Casero -que va néixer com a iniciativa nostra- és tan important com aconseguir trobar el llibre que el lector busca".
> llegir més http://bit.ly/uRkXU3
Jordi Nopca, publicat a l'Ara-cat 25.12.11 Foto: Cèlia Atset.

El poder de la paraula

El gironí Pep Prieto publica la seva tercera novel·la, ‘La teoria de l'imbècil'
La teoria de l'imbècil (Curbet Edicions, dins de la col·lecció Polar) és el títol de la nova novel·la del periodista i escriptor gironí Pep Prieto. Protagonitzada per Jordi Garcia, un periodista de vida mediocre que treballa en una web de xafarderies polítiques, l'obra barreja elements de thriller i suspens amb altres propis del gènere fantàstic, sobretot quan el protagonista descobreix que, de cop i volta, té el poder de fer realitat tot allò que escriu. El joc de les aparences, els secrets del passat i els perills de fer un mal ús de la paraula formen aquesta història ambientada en part al Parlament de Catalunya, les interioritats del qual l'autor coneix molt bé des que fa anys exerceix com a periodista del departament de premsa del PSC.
Per a la seva tercera aportació literària, Prieto ha introduït de forma hiperrealista el toc de ciència-ficció i fantàstic que tant l'apassiona, amb els superherois com a confessada “obsessió”.
* El llibre és presentarà a la 22 el dia 12 de gener 2012.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 22.12.11

Les fletxes de Narcís Comadira

El poeta gironí publica un nou volum d'assajos literaris a ‘Les paraules alades'
Farà setanta anys el pròxim 22 de gener, el mateix dia que té previst treure a la llum un nou llibre de poemes, però es diria que Narcís Comadira ja fa mesos que commemora l'aniversari, amb pastís i tot, si es pren en consideració el plat de llebre royale que El Celler de Can Roca ha creat aquesta tardor en honor seu. Primer va ser l'antologia dels seus cinquanta anys de dedicació a la pintura, presentada l'any passat al Museu de Montserrat i al Museu d'Art de Girona, i fa poques setmanes, dins de Temporada Alta, rebia l'homenatge dels amics del món del teatre amb l'espectacle Estimat Comadira. Ara arriba a les llibreries Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra (Empúries), una selecció d'assajos sobre poesia i traducció, en què defensa el poder del llenguatge per transmetre veritat per mitjà de l'homenatge a alguns autors de capçalera, des de Dante a Carner, passant per Verdaguer, Péguy i, per descomptat, els clàssics, dels quals manlleva l'expressió homèrica del títol, reservada als missatges que es claven com fletxes a l'ànima del destinatari. A manera de pròleg, el llibre s'obre amb ‘L'any litúrgic com a obra d'art total', i es tanca amb ‘Qui té por de la literatura?'
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 14.12.11 Foto: Manel LLadó.

Sales vol ser dona i santa

La Penyora dedica el 5è Festival Pepe Sales a Santa Teresa de Jesús.

L'actriu Belen Fabra fent
de Santa Teresa De Jesús.

L'associació La Penyora Cultura dedicarà el cinquè Festival d'Art Independent Pepe Sales, que tindrà lloc en diferents espais de Girona del 18 al 28 de gener del 2012, a la figura de Santa Teresa de Jesús (Àvila, 1515 - Alba de Tormes, Salamanca, 1582). Fundadora de l'orde de les Carmelites Descalces, doctora honoris causa per la Universitat de Salamanca, doctora de l'Església Universal, patrona de la gastronomia i dels escriptors, mística i escriptora, Santa Teresa serà la primera dona que protagonitzarà el Festival d'Art Independent Pepe Sales, que fins ara ha estat dedicat a Sales, Miquel Bausà, Pedro Casariego i Lluís Vilà. El festival, impulsat des del restaurant La Penyora i possible gràcies a la seva gran xarxa de col·laboradors, vol “recuperar i divulgar l'obra d'autors i creadors que han deixat, a les generacions posteriors, un exclusiu llegat”.

Defensora de la dona

El 5è Pepe Sales revisa “l'herència de Teresa de Cepeda y Ahumada, Santa Teresa de Jesús, sàvia, gran en si mateixa, protagonista absoluta de la seva vida i defensora de la dona en una societat en la qual la condició femenina era menyspreada”, segons es remarca en el primer comunicat del festival, que arriba acompanyat d'una fotografia de l'actriu Belén Fabra (Gran reserva, Diario de una ninfómana) caracteritzada com la santa.
A través de la vida i l'obra de Santa Teresa, amb especial èmfasi en el seu misticisme i el seu amor incondicional a Jesucrist, el festival vol fer també un homenatge a les dones “i especialment a totes aquelles que, com la presidenta de Libèria, Ellen Johnson-Sirleaf, l'activista i també liberiana Leymah Gbowee, i l'activista i periodista iemenita Tawakkul Karman, premis Nobel de la Pau 2011, treballen en favor dels drets de les dones, els drets humans i la pau”. El festival inclourà exposicions, cinema, música en directe, gastronomia, performances, instal·lacions, etc., com a part d'un intens programa que es farà públic més endavant.
Xavier Castillon publicat en El Punt-Avui 03.12.11

El gust agre de la terra

Edicions de 1984 completa amb ‘Oratjol de la Serra' la recuperació de l'obra en prosa del gironí Girbal Jaume.

Fa sis anys, Edicions de 1984 va rescatar de les llibreries de vell una obreta aparentment anodina, sorprenentment deliciosa, d'un autor que amb prou feines coneixien quatre estudiants de filologia i el poeta Enric Casasses, que en va assumir amb entusiasme l'edició i el padrinatge. L'estrella amb cua, del gironí Eduard Girbal Jaume (1881-1947), mai reimpresa des que es va publicar per primera vegada el 1919, va convertir-se en una de les revelacions literàries més inesperades del 2005, i va servir perquè més d'un busqués al mapa un poblet recòndit del Bages, entre Súria i Cardona, que l'autor havia escollit per plantar-hi els seus rústics personatges, gent de camp, de missa i de mercat, supersticiosos, murris i mortals. Quan l'any següent va aparèixer, també en edició de Casasses i de nou a iniciativa de 1984, La tragèdia de cal Pere Llarg, el segon títol del cicle narratiu planejat per Girbal Jaume i el més ambiciós, molts lectors ja sabien que aquell “desert de món” de mal localitzar que l'escriptor encobria amb el nom d'Oratjol de la Serra era Salo, que el formaven tretze casucones baixes i que al voltant s'hi feien en abundància la mel de romaní, la farigola i els mals casaments.
Faltava, però, el primer volum de la sèrie, el que el mateix Girbal Jaume va concebre com un “aperitiu” de les dues novel·les principals (en faltaria encara una altra, La cuaranya, que l'escriptor no va concloure mai), una col·lecció de “proses silvestres” per acompanyar el lector en el descobriment dels tipus i els paisatges que formen el món obac i pedregós d'una tetralogia que ben expressivament Girbal Jaume havia batejat com L'agre de la terra. Finalment, arriben ara amb tamborinada de nova troballa la vintena de proses que Girbal Jaume va batejar amb el nom del seu poble imaginari, Oratjol de la Serra, aquell racó de món que ell mateix va descobrir a Salo, com el narrador del seu llibre, perquè un dia el metge va recomanar-li un retir feréstec per preservar la salut de les seves pròpies filles.
Aquest cop, de l'edició se n'ha fet càrrec Agnès Prats, dins del projecte de recerca de la Universitat de Girona El naixement de l'escriptor periodista a Catalunya (1909-1936). De nou, com havien sabut reconèixer-hi dos autors tan literàriament allunyats com Josep Pla i Víctor Català, esclata en aquestes estampes rurals un llenguatge d'una vivesa sorprenent, minuciós, vibrant i ric, una prosa “sense bonys ni pestilències”, li agraïa l'escalenca, però amb una saludable inclinació, i aquesta és la seva modernitat, a la sornegueria i fins i tot l'humor titil·lant amb què descriu uns personatges i unes situacions, siguin còmiques o dramàtiques, amb “pinzellades de traç gruixut”. Prats, que presentarà l'obra dimecres que ve a la Llibreria 22 de Girona, amb el professor de la UdG Xavier Pla, afirma que Girbal Jaume fa present un món en transició, “on conviuen antigues formes i creences amb una nova realitat enlluernadora que s'imposa a cops de mall”, i el fa present des de dins mateix de la narració, a mesura que de fet el narra, per tal de donar a tastar al lector “aquell baume finíssim de mel de romaní i aquella aspra roentor d'oliva verda que són, que vàrem quedar en dir-ne, L'agre de la terra”, segons declara el mateix autor a la seva nota epilogal.
Fill de l'historiador Enric Claudi Girbal, que va ser director de la Revista de Gerona a finals del segle XIX, Eduard Girbal Jaume es va identificar sempre com a empordanès, a pesar d'haver nascut al carrer de la Força i d'haver viscut tota la vida lluny de terres gironines: a Alacant, ben aviat, després de quedar orfe en pocs anys de pare i mare; a Barcelona, on va entrar a la redacció de La Veu i va guanyar tots els premis de poesia jocfloralescos haguts i per haver, i a Salo, naturalment, on descobriria la seva vena com a prosista escrivint, en plena insolació noucentista, uns quadres rurals excepcionals i, en tal moment, molt poc valorats.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 27.11.11

Novel·la gràfica amb arrels

Les editorials Club Editor i La Galera aposten per la publicació de llibres d'il·lustradors catalans.

La novel·la gràfica continua sent un deute pendent per al català, tot i que editorials amb llarga trajectòria en el món del còmic estan intentant –més o menys tímidament– anar incorporant la nostra llengua a aquest món; estem parlant de Glénat, Norma, La Cúpula o Astiberri. Ara, però –en un fet que pot ser significatiu de la legitimació cultural adquirida pel mitjà–, editorials que han publicat obres destacades de la literatura catalana han coincidit en l'edició de novel·les gràfiques en català. Són obres adreçades a públics molt diferents però que tenen en comú el fet d'haver estat produïdes directament per les mateixes editorials i gestades en català des de la mateixa concepció.
El món per un forat, d'Eulàlia Sariola, ha estat publicada per Club Editor, l'editorial fundada per Joan Sales i Xavier Benguerel que va afavorir l'aparició de novel·les com ara La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; Bearn, de Llorenç Villalonga, o El mar, de Blai Bonet. A El món per un forat, la il·lustradora Eulàlia Sariola traça una ficció que parteix de records autobiogràfics per rememorar diversos episodis de la infantesa i adolescència d'una dona catalana sota el franquisme.
Maria Bohigas, directora i editora de Club Editor, explica: “Eulàlia Sariola em va ensenyar un esbós del llibre i em va agradar; mai havíem publicat res semblant, però no m'atreia la idea que ho pogués publicar algú altre.” Com altres lectors no especialment interessats en el còmic, Bohigas admet que va ser Maus, d'Art Spiegelman, la que li va mostrar “les possibilitats d'una història explicada a través de dibuixos”, i també pensa: que “independentment que es tracti d'una novel·la gràfica”, El món per un forat encaixa perfectament amb el seu fons i el seu catàleg; “l'autora sempre va tenir la idea de publicar-la en una editorial literària”.
Per la seva banda, La Galera –que ha publicat obres clau de la literatura juvenil, com ara El Zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas, o Rovelló, de Josep Vallverdú– ha iniciat la publicació de Jo, Elvis Riboldi, la primera sèrie de novel·la gràfica infantil concebuda íntegrament a Catalunya. Amb el pseudònim Bono Bidari es reuneixen Jaume Copons, Daniel Cerdà i Ramon Cabrera (guionistes de programes com ara Barri Sèsam i Los Lunnis) i l'il·lustrador Òscar Julve, creador de les formigues d'El Hormiguero.

Un gènere nou

Iolanda Batallé, directora editorial de La Galera, afirma que la intenció de Jo, Elvis Riboldi és fer alguna cosa semblant al que ha suposat el best-seller internacional El diari del Greg “però aportant-hi alguna cosa nova, perquè de fet la sèrie inventa un gènere nou en la seva barreja de text i de còmic”. El personatge –que vol interessar també els pares dels lectors als quals s'adreça– permet diversos nivells de lectura segons si es llegeix tot o només es miren les il·lustracions, “de la mateixa manera que els Simpson també són divertits si hi treus el volum”. Basada en les aventures d'un nen desastrós i entremaliat, Jo, Elvis Riboldi tracta temes socials com l'especulació immobiliària o el fracàs escolar “sense censura ni cap to moralitzant”. I obre una línia que tindrà continuïtat: “Més endavant publicarem una novel·la gràfica de Francesc Miralles i Oriol Malet adreçada a lectors adolescents, i ens estem plantejant la idea de portar a la novel·la gràfica alguns dels llibres clàssics que hem publicat.”

El primer catàleg del còmic en català

Glénat acaba de publicar El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), de Jordi Riera Pujal. Es tracta del primer catàleg sistematitzat de tot el còmic que s'ha publicat en català des del final de la Guerra Civil fins a l'actualitat. Riera, que és col·laborador del web Comicat, ha partit de la seva col·lecció privada per a l'estudi, que ha completat consultant biblioteques i arxius. El llibre –concebut com a eina de consulta– inclou un pròleg que traça una breu història del còmic en català. El gruix més important està dedicat a la llista per ordre alfabètic dels àlbums i novel·les gràfiques que s'han publicat en català en el període estudiat; també es ressenyen les revistes d'historietes –o que hi han dedicat una bona part del seu espai–, els fanzines, els llibres d'humor gràfic, les webs, els museus i salons dedicats al còmic a Catalunya, una selecció d'articles de premsa, els catàlegs i la bibliografia.
Xavier Roca, publicat en el Punt-Avui 28.11.11

La sala d'en Miquel Pairolí

Imma Merino, Xevi Sala, Mateu Ciurana Lluís Freixas,
Mercè Saurina i Josep Patells. Foto: Manel Lladó.

Dijous es va celebrar a Quart un acte de reconeixement a tota l'obra literària d'un autor i això és només una bona notícia a mitges perquè aquesta mena de cerimònies se solen celebrar quan l'homenatjat és mort. Un centenar de persones, veïns i amics, vam recordar Miquel Pairolí a la sala de lectura que des d'ara porta el seu nom. S'hi respirava la serenor i el recolliment de les vetllades íntimes i, malgrat tot, assistíem a un acte multitudinari. Poques vegades la sala de lectura és tan plena. Amb els escriptors Josep Pastells, Mercè Saurina, Lluís Freixas i Imma Merino i amb el periodista Mateu Ciurana vam llegir tot de fragments de les novel·les i els dietaris d'en Miquel i en el silenci de la sala va tornar a sonar, rotund i vital, el comiat que ell mateix va deixar escrit per al dia del seu funeral. És una peça que ja hauria de ser text de capçalera a tots els funerals, unes ratlles difícils de pronunciar sense que se't trenqui la veu, escrites en l'hora final d'una persona que sap que se'n va i que en Lluís Freixas –se li nota el passat radiofònic–, va tornar a llegir amb fermesa i sentiment: “A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.” L'Imma va tancar l'acte. Mentre el llibreter Guillem Terribas la portava cap a Quart a cavall del seu cotxe es veu que li va preguntar què pensava dir i ella va fer veure que no s'havia preparat res. Les millors intervencions són les que surten bé i, a més a més, sembla que ni tan sols s'han preparat. Per fer-ho, és clar, cal un nivell de preparació molt alt. L'Imma, bona amiga d'en Miquel, companya de lectures i aficions, va obrir el parlament definint-lo com un dels exemples més nítids de periodista independent. És cert. La independència d'en Miquel abraçava la manera d'escriure, polida i planera, amb la qualitat dels materials cuits a foc lent, però també la ideologia, sempre alerta contra el capitalisme ferotge que ens queixala els drets, fins i tot la manera de viure, que per ell oscil·lava entre les prestatgeries dels llibres i el conreu de la terra. L'Imma va recordar també les coses que n'havia après i, justament en aquest punt, es va rectificar ella mateixa. Troba que hi ha un punt d'arrogància en les persones que es vanten d'haver après alguna cosa, és millor dir que t'agradaria haver après. Només amb això ja va demostrar que havia après la importància de ser humil. Després va parlar de la música, un altre plaer compartit, i va explicar que, tot sentint la banda sonora d'Il Gattopardo, havia imaginat en Miquel tot feliç ballant un vals pòstum amb els acords que Nino Rota va arreglar per a la pel·lícula. A la primera fila, la mare i la germana de l'escriptor. Semblava ben bé que a través de les seves pupil·les humides ens contemplava el mateix Miquel, complagut i una mica cohibit, dalt la barca que se l'endú.
Xevi Sala, publicat a El Punt-Avui 27.11.11

Ajuts imprescindibles

L'organització del premi Quim Masó i la beca Primer Acte, i les companyies, presenten els projectes guanyadors el 2010, ‘Molly Sweeney' i ‘Viatge a la Lluna'.

El dies 5 i 8 de desembre, a les 9 de la nit i a les 6 de la tarda, a la sala La Planeta i a El Teatre, de Bescanó, respectivament, en el marc de Temporada Alta, s'estrenaran els projectes guanyadors de la 5a edició dels premis Quim Masó a projectes de producció teatral, que inclouen el guardó que porta el nom del qui va ser un dels fundadors de Temporada Alta, i la beca Primer Acte de la Fundació Jaume Casademont, destinada a projectes de producció de caire familiar. Tots dos guardons dotats amb 30.000 euros en metàl·lic com a ajuda destinada a les despeses de producció. Els espectacles que s'estrenaran seran Molly Sweeney (Eteri), de Brian Friel, guanyador del Quim Masó, i Viatge a la lluna (Murtra Ensemble), guanyador de la beca Primer Acte i elaborat a vuit mans entre Xavier Montsalvatge i Josep Maria Espinàs –material previ del qual es parteix i que conforma la primera part–, i Pau Miró i Albert Guinovart. En la presentació d'ahir es va fer un elogi de la implicació de la iniciativa privada en projectes artístics. El Quim Masó i la beca Primer Acte són un exemple de partenariat privat i públic que permet tirar endavant aquests projectes.

Retrobament a Friel

Miquel Górriz és el director de Molly Sweeney, i s'ha envoltat d'un equip artístic molt potent, responsable d'alguns dels millors espectacles del teatre català dels darrers anys, com ara Alaska i altres deserts, L'home dels coixins, El silenci del mar, L'aigua, La strada, La mel, El fantàstic Francis Hardy... Górriz va confessar que, quan va sorgir la possibilitat de dirigir l'espectacle, va recordar que un dels impactes més forts que havia rebut com a espectador va ser en assistir a un muntatge de Dansa d'agost, de Brian Friel: “La impressió va ser tal que, acabada la funció, em vaig tancar en un servei i vaig plorar”. A Molly Sweeney, Friel parteix d'un relat del neuròleg Oliver Sacks (Despertar-se), inclòs al recull Un antropòleg a Mart (Anagrama). Partint d'una experiència científica, Sacks en fa un relat, i Friel el dramatitza, superant el “melodrama de la pobre cegueta”. Cal dir que Molly Sweeney, cega, és la protagonista de l'obra i el seu marit Frank i el doctor Rice, un oftalmòleg, per diversos motius advocaran perquè s'operi, i així poder veure-hi. La traducció de la peça de Friel és de Jordi Fité.

La lluna dels Pesquis

La roda de premsa d'ahir va ser de pagès, com els famosos cinc minuts, densa, de manera que també es va presentar el projecte guanyador de la beca Primer Acte, convocada per la Fundació Casademont i a la qual donen suport l'Ajuntament de Bescanó, representat ahir per l'alcalde, Xavier Soy, el TNC –està en l'aire si continuarà o no en la propera edició– i el festival Temporada Alta. Es tracta de Viatge a la Lluna, una proposta familiar –apta per a públic a partir de 4 o 5 anys i fins als que n'han superat el centenar– poc convencional que, com va dir-ne el director, Pau Miró, no subestima la intel·ligència dels nens i nenes. La primera part de la peça, que s'estrenarà a El Teatre, de Bescanó, es basa en la música escrita per Xavier Montsalvatge, i el text de Josep Maria Espinàs, als quals s'han d'afegir projeccions de les animacions de Jordi Caba a partir de les il·lustracions de Sebastià Serra. Anna Moliner i Miquel Cobos seran els narradors en aquesta primera part, mentre que en la segona augmentarà el seu protagonisme, perquè ja no hi haurà projeccions, i el què aportarà el fil narratiu de tot plegat serà el text del mateix Pau Miró, que segueix el fil argumental iniciat per Espinàs amb la colla dels Pesquis que viatgen a la Lluna, i la música escrita per Albert Guinovart, que inclou quatre cançons i s'acosta al teatre musical. Interpretaran la música en directe els 14 músics de la Murtra Ensemble de Badalona, responsable, entre d'altres, d'una excel·lent versió d'En Pere i el llop, de Prokófiev, amb Josep Julien de narrador. Aquest espectacle es gravarà en DVD i per finançar-ho, Murtra Ensemble ha recorregut al crowdfunding (microaportacions per internet), a través del web de Verkami.

Nou jurat al premi

Ahir també es va obrir la convocatòria de la 6a edició del premi Quim Masó, que registra dues novetats. La primera és que de moment la beca Primer Acte no es convoca conjuntament aquest any, perquè s'està pendent dels ajustos pressupostaris i la continuïtat o no del TNC. La convocatòria s'obrirà possiblement a meitats de desembre. La segona novetat és la renovació gairebé total del jurat del premi Quim Masó. Només hi roman Pere Puig (La Planeta), essent baixa Àlex Rigola, Begoña Barrena, Toni Casares i Salvador Sunyer. Acompanyaran Pere Puig els dramaturgs i directors Sergi Belbel i Jordi Casanovas, el periodista Andreu Gomila (Ara i Time Out) i Josep Domènech (Bitó Produccions). Guillem Terribas continuarà essent el secretari. Els responsables del premi han establert converses per tal que una de les bases del premi sigui que el Grec programi el projecte guanyador.

Un glop d'optimisme

Maria Mercè Roca ens ofereix a ‘Bones intencions' una novel·la carregada d'esperança amb personatges senzills que aposten per les segones oportunitats.
La feina al Parlament t'ocupa tot el temps físic –en el meu cas, a més, en viatges entre Barcelona i Girona– i mental, perquè tens moltes preocupacions i estàs obligat a viure cap enfora; la literatura demana estar sol i focalitzar la història que tens entre mans”, aquest és el motiu pel qual Maria Mercè Roca ha estat sis anys sense publicar cap novel·la. Ara trenca aquest silenci amb Bones intencions, editada per Columna.
“D'alguna manera, sumant anys i llibres, m'he adonat que la literatura també pot servir per ajudar que la gent pugui ser una mica feliç”, comenta l'autora, que ha canviat de registre, podríem dir, i ha deixat de banda les “històries dures, de dones tancades i introspectives, que reflexionen molt”.
Els protagonistes són “personatges senzills, als quals els passen coses simples, amb menys conflictes psicològics que els dels meus títols anteriors”. A més d'oferir un glop d'optimisme, un altre missatge que ha volgut enviar als lectors és que “les coses canvien, res no és inamovible i hem d'aprendre a conviure amb la incertesa”.
“És una obra optimista amb personatges que busquen, i es concedeixen, una segona oportunitat”, comenta l'editora Berta Bruna, que afegeix que li recorda al film Sota el sol de la Toscana. Un títol molt adient per a l'època de crisi general que estem travessant, doncs.
La protagonista és Valèria, una dona casada i amb dos fills que té el món ordenat fins que s'assabenta que el seu marit, amb qui comparteix feina en una farmàcia, li és infidel. Aquest fet és el detonant dels canvis que la duen a voler recuperar la casa familiar a Mieres per convertir-la en un hotel rural, empesa per la seva gran amiga Farners i alguns personatges més reclutats en un sopar d'exalumnes.
I les problemàtiques socials afloren. La Valèria ha superat un càncer de pit i ara li toca la crisi de parella; una antiga amiga experta en matemàtiques és maltractada pel marit; dos excompanys que van tenir èpoques d'esplendor estan derrotats, un per l'alcohol i l'altre per la ruïna econòmica... A més, el pare de la Valèria, que pateix una demència lleu, està a càrrec d'una immigrant, amb la qual estableix vincles d'estimació, tot i que es barallin sovint. “És el meu personatge preferit, el pare; i m'agrada la relació amb el Lluís, fill de la Valèria, que té 16 anys i crema fotos del rei, cosa que li comporta problemes però que obre un espai llibertari que ocupa amb l'avi.”
Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) es va donar a conèixer en el món literari el 1986 amb el recull de contes Sort que hi ha horitzó. Després l'han seguit tretze novel·les més (aquesta és la que en fa catorze), cinc reculls de narracions i alguns títols d'entrevistes i llibres infantils, entre els quals destaca la sèrie protagonitzada pel llop Pepito. A més del reconeixement del públic, Roca ha rebut el dels principals premis literaris, com ara el Sant Jordi, el Josep Pla, el Ramon Llull...
Tot i que l'experiència com a diputada al Parlament donaria per a un assaig, una novel·la o una sèrie (va ser autora de Secrets de família, per a TV3), Maria Mercè Roca no té previst fer-ho: “Una cosa és clara, no ho podria titular Bones intencions.” Com les que ha abocat en aquesta novel·la.
Lluís Llort, publicat en El Punt-Avui el 26.11.11 Foto: Oriol Duran.

Maria Mercè Roca retrata una farmacèutica gironina que porta banyes en una nova novel·la

L'escriptora torna a la narrativa després de ser diputada i afirma que la literatura pot contribuir a fer més feliç la gent.

L'escriptora Maria Mercè Roca, després de diversos anys dedicada a la política com a diputada d'ERC, torna a l'àmbit de la narrativa amb Bones intencions, una novel·la optimista, amb personatges que busquen noves oportunitats i amb la qual creu que pot contribuir al fet que la gent sigui més feliç.
Roca va explicar ahir en roda de premsa que quan va posar el punt final a la seva etapa parlamentària tenia molt clar que volia escriure una història amb un "color diferent d'obres anteriors", i ja fets els cinquanta anys, li va venir molt de gust apostar per un relat, que s'ho ha passat molt bé escrivint i amb el qual fins i tot ha rigut mentre l'estructurava.
Publicada per Columna, la novel·la Bones intencions està protagonitzada per Valèria, una farmacèutica de Girona, que ronda els cinquanta, que un dia veu com tot el seu ordenat món es trenca i decideix començar una nova aventura empresarial al costat d'una dona maltractada pel marit, un aturat de llarga durada deprimit i un exalcohòlic.
La novel·la, segons la seva opinió, és el retrat d'uns personatges "molt senzills, amb menys conflictes psicològics que en altres obres anteriors, que estan en un moment tan complicat de les seves vides que la seva màxima preocupació és arribar a final de mes".
També tracta sobre el fet que "res és inamovible i que cal aprendre a viure en un món ple d'incerteses". Valèria, precisament, seria un paradigma, ja que en separar-se del marit, després que aquest s'hagi enamorat d'una dona més jove, ha de deixar la farmàcia en la qual tots dos treballen, i donar un gir a la seva vida.
Al seu costat, també tenen importància el seu pare, Valeri, un home amb demència cuidat per una immigrant sense papers, els seus dos fills (Reis i Lluís) i la seva amiga Farners, qui l'anima a remodelar la masia familiar de Mieres per convertir-la en una casa rural. Maria Mercè Roca s'ha mostrat molt satisfeta del personatge de Valeri i de la relació que manté amb el seu nét Lluís, un xaval de setze anys, que és detingut després de cremar fotos dels Reis d'Espanya a la via pública.
"Estem passant dies molt complicats i la gent ha de tenir esperança. Aquí hi ha una sèrie de persones que s'impliquen en un nou negoci i encara que no es fan rics i que fins i tot vagin justos, al final de la novel·la el lector veurà com aconsegueixen aguantar".
Efe/Acn/ publicat a El Diari de Girona 26.11.11 Foto: ACN

Iolanda Batallé presenta "El límit exacte dels nostres cossos"

L 'escriptora i editora Iolanda Bataller va presentar ahir al vespre a la Llibreria 22 de Girona la seva segona novel·la, El límit exacte dels nostres cossos (Amsterdam). L'autora, que va ser redactora del Diari de Girona, és avui directora editorial de La Galera i professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i del Màster d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra. Batallé és autora de La memòria de les formigues.
Diari de Girona 26.11.11 Foto: Marc Martí

Homenatge a Pairolí, a la seva sala

Miquel Pairolí va rebre ahir l'homenatge de Quart, la localitat on va néixer i on va viure bona part de la seva vida, i que ha posat el seu nom a la sala de lectura del centre social. En aquesta sala, ahir Imma Merino va evocar Pairolí en un acte en què diversos escriptors van llegir textos de l'autor d'Octubre.
Publicat en El Punt-Avui 25.11.11. Foto: Manel Lladó.

El músic de Grillparzer, per fi en català

L'editorial Accent va presentar ahir a La 22 la primera traducció al català, de Xavier Jové Massana, del clàssic de Franz Grillparzer El pobre músic, “al·legoria d'un fracàs i de la insistència melancòlica en l'amor per l'art”. A l'acte hi van intervenir Josep Maria Fonalleras, Quim Bou (autor de les il·lustracions) i l'editor, Xavier Bou.
Publicat en el Punt-Avui el 15.11.11 Foto: lluís Serrat.

Presentació Lluís Costa publica ´Imatge i comunicació a Cuba´

La Llibreria 22 de Girona va acollir ahir la presentació del llibre Imatge i Comunicació a Cuba, una edició de Lluís Costa (UdG) que aplega articles de diversos autors. Aquesta és una publicació del Grup de Recerca Comunicació Social i Institucional de la UdG. El volum analitza aspectes del disseny gràfic, el cartellisme i el cinema, entre altres.

girona Ddg. Foto: Marc Martí

El dia que em va trucar la Montserrat Roig

* Article publicat a la secció:

PUNT DE VISTA EL PUNT/ Dissabte, 10 de novembre del 2001.

Tribuna GUILLEM TERRIBAS. Llibreter.

La Montserrat em deia, amb la seva veu melodiosa, que li era impossible venir, que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser. Avui fa deu anys que Montserrat Roig va morir.
Va ser una setmana abans del llarg cap de setmana del 12 d'octubre,un mes abans que ens deixés, aquell 10 de novembrede 1991. Em trucava des d'un balneari de Caldes de Malavella. Estava, em va dir, passant uns dies de descans per posar-se en forma. Volia venir a la Llibreria 22 per comprar uns llibres i, després, em va demanar si la volia acompanyar a fer un volt i passejar per Girona, que en tenia moltes ganes. Jo tenia previst fer pont aquells dies, però li vaig dir que no es preocupés, que jo seria a la llibreria esperant-la i que llavors dinaríem junts.
El dia que vàrem quedar vaig rebre una trucada. Era la Montserrat que em deia, amb la seva veu melodiosa, que ho sentia molt però que li era imposible venir, que havia agafat una mena de constipat i que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser.
Vaig estar temptat tot el dia d'anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia allà amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaría i que tenia més que un simple constipat. Jo sabia, molts sabíem, que era la seva malaltia que  la tornava a atacar. Vaig pensar que, potser, la seva coqueteria no li permetria rebre en aquells moments una visita, no ho sé, tot plegat no em vaig atrevir a anar-hi.
Tampoc ella m'ho va suggerir. Vaig prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta.
A Montserrat Roig, la vaig conèixer els primers dies del mes de gener de l'any 1990. La Llibreria 22 havia complert  10 anys, hi vam editar un llibre revista anomenat El número. La Montserrat Roig, amb vint-i-un escriptors i escriptores més, hi van participar amb un text que explicava les seves debilitats literàries. Ella començava el seu text parlant sobre l'arrelament als llibres en les nostres vides i records i, recomana no remenar-los gaire de lloc, ni ordenar-los: «Fóra millor deixar-los on són, no tocar-los, inamovibles com les làpides del cementiri que no deixen sortir els morts...» Mentre neteja les estanteries de la seva biblioteca, plena de llibres, va fent un repàs de les seves debilitats: «Guillermo Brown de Richmal Crompton...», que va resultar ser una dona. En un altre prestatge, els rusos Guerra i Pau i Els germans Karamàzov. En el tercer prestatge, Thomas Mann, també, el descobriment—és la seva època universitària— de Mercè Rodoreda «...que em deia que els àngels existien, cosa que jo no hauria gosat mai dir, sobretot aleshores, que corrien temps marxistes i les noies no ens depilàvem les cames...».

En un altre prestatge, recorda Pla, Pere Quart, Carles Riba i Quevedo..., i també recorda el llibre prohibit que mai va llegir "La piel" de Curzio Malaparte. El text va acompanyat d'una fotografia, on està esplèndida i radiant i plena de vida, realitzada per Josep M. Oliveras (la que il·lustra aquest text).

Amb motiu de la presentació de la publicació a Girona, la Montserrat Roig va venir amb la seva mare, la seva germana juntament amb altres escriptors que hi van participar (Antoni Marí, Jaime Gil de Biedma,Josep M. Benet i Jornet, Dolors Oller, Narcís Comadira, Félix de Azua, Marcos Ordóñez, Josep M. Fonolleras, Núria Pompeia...). Després de la presentació vam anar a sopar. La Montserrat s'ho va passar molt bé, segons em va manifestar i vaig poder comprovar. Mesos més tard va ser l'escriptora del mes, una promoció a escriptors que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes. Va venir a Girona i, gairebé vam passar el dia junts. A l'hora de dinar, ens explicava molt il•lusionada que aniria a fer una estada a Califòrnia d'uns quants mesos, invitada per diverses universitats. Va ser a la tornada quan li va sortir la maleïda malaltia, que en contra de la seva voluntat i ganes de viure, va vèncer-la. Encara la vaig veure uns quants mesos abans de la seva mort. Va ser a Barcelona, durant la presentació d'un llibre que va fer amb il•lustracions de Cesc, sobre Catalunya. Estava molt animada. Portava una gorra molt bufona que li dissimulava la desaparició de la seva llarga i bonica cabellera. Estava amb una amiga russa que va conèixer durant la seva estada a Sant Petersburg. Em va explicar que havia superat la malaltia i que tenia ganes d'explicar en un llibre la seva experiència. Aquella última vegada, ens vam acomiadar efusivament. Estava molt il•lusionada contenta, plena de vida i amb ganes de viure-la.

Foto: Josep M. Oliveras