Narcís Comadira: "Retallar en ensenyament és retallar el futur del país"

Saviesa Narcís Comadira (Girona, 1942) dedica 'Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra' (Empúries) a la poesia i el llenguatge.
Al seu estudi conviu un caos organitzat de pinzells, olis, pigments, pots i draps, amb els seus quadres. Aquest savi d'aspecte jove acaba de fer 70 anys i observa, amb mirada intel·ligent i un subtil punt d'ironia, el món que ens ha tocat viure. "Penso que sóc un vell, això ja està. El meu pare va morir just abans de fer-ne 60. Jo ja visc una mica de propina. Hauria de fer exercici i no en faig", reflexiona en veu alta.
Què s'està perdent qui no llegeix poesia?
Una commoció forta a l'ànima i una manera de contactar amb la realitat d'una manera especial, que no és la de l'explicació racional i científica. La poesia és sovint més reveladora perquè fa servir el llenguatge sota una pressió potent, carregada d'energia, que pot provocar explosions interiors que impacten i trasbalsen.
Em pensava que les paraules alades eren paraules boniques.
Jo també, però no. Alades ve de les fletxes que duien plomes darrere, paraules com fletxes, dirigides a impactar en l'oient, intencionadament dirigides.
Un títol molt adequat, intenció és el que hi ha en aquest recull de textos.
Utilitzo la paraula per dir coses serioses, la paraula literària, la que va fer servir Homer amb aquesta intenció.
Es pot fer alguna cosa contra la banalització?
Em sembla que no gaire res, desgraciadament. Sóc bastant pessimista. El nivell de tot ha baixat molt i està imperant la mediocritat. Els que manen i tenen poder de decisió només busquen l'audiència, l'èxit. Fins i tot, en les coses que paguem entre tots, amb diner públic, només busquen la rendibilitat.
Ho expliques al text Aprendre de lletra .
Sí. L'ensenyament sempre és rendible a llarg termini. Però es busca la rendibilitat immediata, i no. Retallar les despeses d'ensenyament és retallar el futur del país. Aquí s'ha d'educar la gent molt bé, no per fer negocis, sinó per fer persones senceres que tinguin consciència crítica, i cada dia en falta més.
Vols dir que hi ha una manca de criteri?
La gent s'ho empassa tot. Si surt al Twitter o al Facebook, s'ho creu. A la Viquipèdia he vist coses errònies. Ningú contrasta la informació, l'autoritat s'ha perdut. Internet s'ha convertit en un mercat persa, hi ha tant de tot que, si no saps el que busques i de qui refiar-te, vas perdut.
Carles Capdevila proposava en un editorial enregistrar vídeos tutorials amb lliçons de gent referencial.
S'hauria de fer! No sé què fan aquests de les conselleries de Cultura i d'Ensenyament! Per començar, hi hauria d'haver una col·lecció nacional de llibres ben feta, amb tots els escriptors importants del país i, paral·lelament, online . I unes biografies contrastades, segures, no una per aquí i l'altra per allà. Sense abaixar el nivell, perquè els nens no són pas tontos, i els joves tampoc. Si els hi dónes les coses ben fetes ja hi entraran. Potser no ho entendran tot i diran "Ostres, quin pal!", però alguna cosa quedarà. És més important això que gastar-se els diners en altres tonteries.
Al llibre parles de Dante, Verdaguer, Carner... Com vas entrar a la poesia?
A la poesia catalana vaig entrar-hi a través de l'escoltisme, als dotze anys. Mentre als hermanos Maristes només tocàvem poesia castellana, no n'hi havia pas d'altra!, als focs de camp recitàvem Maragall, allò de "I en les albes la gran bellugadissa de les fulles d'acer que el vent eriça". Gràcies a l'escoltisme vaig fer un batxillerat poètic paral·lel a l'oficial de la immersió castellana.
Hi ha qui diu: "La inmersión catalana es fatal para nuestros hijos".
S'equivoquen! Els fa ràbia la diferència. Però ignorar autors importants i boníssims, una bèstia com Llull al segle XIV, un poetàs com Ausiàs March, i Jordi de Sant Jordi i Roís de Corella, o el Tirant lo blanc , poc ho tenen en altres països! Machado ja ho va formular: "Despre- cian cuanto ignoran" .
Com veus la nostra llengua avui?
Ens falta una mica d'autoestima. Hem anat abaixat la guàrdia en moltes coses. Mai s'havien publicat tants llibres en català, però no sé qui els llegeix. Te'ls has mirat? Són il·legibles. És fer un trist favor a la literatura catalana. La gent es confon pensant que perquè un llibre surti publicat és bo. S'editen moltes porqueries.
Les editorials haurien de ser més selectives?
I editar molt menys! Van a buscar un èxit, un bestseller . Si està de moda la novel·la històrica, doncs, apa, tones de novel·les històriques, que no necessàriament han de ser dolentes ni desaconsellables si faciliten l'activitat lectora i imaginativa. Però crec en la literatura seriosa.
Quina és?

La que queda, la que educa i la que té una aspiració una mica més elevada: voler crear llenguatge, voler modificar la llengua col·loquial, voler ensenyar. M'agradaria que el país tornés agafar un to una mica superior.
Elisenda Roca, publicat al diari Ara.cat el 08.02.12 Foto en color: Jordi Pizarro

Almenys una revolució

“En Guillem no hi és? Això s'ha de suspendre ara mateix!”, ironitza en Manel Mesquita abans que comenci l'acte. Evidentment, fa broma. Una de les grandeses de la Llibreria 22 és que, encara que en Guillem Terribas no hi pugui ser perquè a última hora li ha sorgit un imprevist, l'esperit del mestre de cerimònies ronda les prestatgeries i sotja els racons, amatent als detalls perquè tot surti, una vegada més, bé. “Som aquí –anuncia l'editor Quim Curbet– per presentar un llibre que el mes de setembre passat tan sols era una idea.” Quatre mesos entre la primera proposta i la publicació final és un temps que qualsevol iniciat en el món editorial ha de considerar un rècord ben espectacular. Això és el que ha tardat en Sebas Parra a motivar i mobilitzar la seixantena d'autors que hem participat en la redacció d'Ensenyar, aprendre, salvar-se. Lan Daukaia, La Takaia, Swakwi Takaia, impulsat des de l'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador (AEPC-FA) i editat per Curbet Edicions. “En Sebas em va venir a veure –va revelar Curbet– perquè tenia molt clar que volia fer un llibre però sense tenir la més remota idea de com el volia fer. És dir, al revés del que sol passar: la gent et ve a trobar perquè ja té un llibre escrit i vol que el publiquis.” En Sebas, com sempre didàctic i pudorós a parts iguals, va agrair l'esforç de la logística de Can Curbet i va admetre que, efectivament, tot va començar en adonar-se que la celebració del vint-i-cinquè aniversari de l'agermanament entre Girona i la població nicaragüenca de Bluefields es mereixia alguna cosa més que les ressenyes oficials. “A Nicaragua van per la tercera revolució –va encoratjar els presents–: la primera va derrocar una dictadura, la segona va alfabetitzar el país i l'actual es proposa posar fi a la pobresa. I això que en els seus inicis, els sandinistes eren tan sols nou persones. Nosaltres, que som molts més, almenys hauríem de fer la nostra primera, de revolució.” Durant la presentació, va acompanyar Curbet i Parra la regidora d'ICV de l'Ajuntament de Girona Núria Terés, que en el mateix to combatiu va receptar “utopia i compromís contra el desencís”. Entre el públic, el filòsof Josep-Maria Terricabras, feliçment recuperat de l'accident, demostrant amb la seva implicació que, si has estat a punt de perdre alguna cosa més que la revolució, totes les que es presenten s'han de viure com si fossin la primera.
Xevi Sala, a la seva columna del Punt-Avui "La Galeria" del 09.02.12

Un llibre de l´Associació Carlos Fonseca fa un clam a favor de totes les llengües

L'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador ha publicat el llibre Ensenyar, aprendre, salvar-se. Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takaia. Un llarg títol en català i miskito que defineix l'essència de la publicació: ser una eina a favor de totes les llengües, especialment de les minoritàries, minorizades i en perill d'extinció, i del dret a l'alfabetització i l'educació de totes les persones sense distinció de cap tipus. El llibre, presentat ahir a la 22 de Girona, és també un al·legat contra la injustícia de l'analfabetisme.
Es tracta d'un llibre estructurat en dues parts. La primera la formen cinc articles d'Ignasi Vila, Carles Serra, Sebas Parra, Pep Aparicio i el mestre Orlando Pineda. La protecció de les llengües minorizades i l'alfabetització es relaciona aquí amb el cas concret de Nicaragua. La segona part és una espècie de "diccionari de butxaca" on una variada constel·lació d'autors de tota mena donen el seu punt de vista sobre paraules com: cooperació, pedagogia de l'amor, igualtat, llengua materna, participació, escola, poesia o dignitat.
Diari de Girona, 07.02.12. Foto: Marc Martí.

L'observador

Ricard Torquemada, Ramon Besa, José Sámano, Santiago Segurola, Toni Padilla, Rubén Uría o el malaurat David Colomer són alguns dels periodistes que han dignificat i dignifiquen aquesta professió des de l'àmbit del periodisme esportiu, tantes vegades injuriat –cal dir que, en ocasions, amb tota la raó del món. No res, però, que no passi en el periodisme generalista. Torquemada, deia, va presentar la setmana passada a la Llibreria 22 el llibre Fórmula Barça. Viatge a l'interior d'un equip que ha descobert l'eternitat (Cossetània), amb una introducció en l'acte a càrrec de l'escriptor Josep Maria Fonalleras. Desenganyem-nos: es tracta d'un llibre apte per a apassionats de l'esport, del futbol en particular i amb un extra d'interès per al culer més recalcitrant. Caldria, però, anar més enllà, perquè és d'aquells llibres que, si els llecs en la matèria i els aficionats que no siguin seguidors del Barça fan l'esforç d'entrar-hi i aconsegueixen fer les transposicions adequades, connecta l'esport amb aspectes importants de la vida.
Torquemada és barceloní (1971) i exjugador d'handbol; ocupava la posició de pivot –qui coneix l'esport sap que, per norma general, qui juga en aquesta posició, juntament amb la de porter, té un caràcter especial– i va coincidir en la seva trajectòria esportiva en les categories inferiors del Barça amb David Barrufet, del qual va estar un temps pensat que Barrufet era el malnom que li havien posat perquè era alt com un sant Pau. Torquemada, em consta, era un jugador estimat i respectat per companys i adversaris, i devia ser per això que a la presentació hi van assistir alguns dels qui van coincidir amb ell en la pràctica esportiva, jugadors de la seva generació, com ara un grandíssim central, David Joher, acompanyat de Jordi Vicens i Salvador Feliu, jugadors importants en la història de l'Handbol Bordils, o un altre bon pivot, com Dani Galindo (GEiEG). Torquemada ha estat al Marca, a l'Sport i, el 1996, es va incorporar a Catalunya Ràdio, on des del 2000 forma part de l'equip de La transmissió d'en Puyal i on el 2004 va ser nomenat cap de la secció d'esports, càrrec en què va apostar pel periodista gironí Marc Negre (Diari de Girona, El Punt) per conduir el Tot gira, el programa esportiu del cap de setmana en què, afortunadament i contra el què és habitual, hi ha més informació que crits, més professionals que bufanderos.
Explicava aquest periodista que ha estat un “observador privilegiat” d'una manera de fer, de com Guardiola –quan en parla és lluny de mitificar-lo o adular-lo de manera gratuïta, exercici habitual d'un munt de pelacanyes amb ploma, cosa que s'agraeix– ha trobat la fórmula per bastir un projecte que, pel bé del club, hauria de perdurar. “La fórmula –diu Torquemada– no garanteix l'èxit, però el que sí que garanteix són les condicions adequades per arribar-hi”. Les claus de per què Bojan no va triomfar al Barça i Pedro, sí, o per què sembla que té més possibilitats de fer-ho Isaac Cuenca que Deulofeu, per exemple, o per què Messi ha aconseguit aital nivell d'excel·lència, tal com ho va explicar Torquemada, tenen a veure amb un capteniment determinat davant les dificultats que se't plantegen, amb l'esperit de superació, amb tot un seguit de circumstàncies, però fonamentalment tenen a veure amb la formació, amb l'educació. Com en la vida.
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 06.02.12 Foto: Dani Chicano

Puigdemont presenta un llibre de Ll. Costa

Lluís Costa va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre La llumanera de Nova York (Llibres de l'Índex), un estudi que desmitifica la relació de la burgesia catalana amb el nacionalisme cubà durant els anys previs a la independència de l'illa caribenya. L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va participar en la presentació del llibre. La Llumanera de Nova York era un periòdic en català editat a Nova York entre els anys 1874 i 1881.
Diari de Girona 25.01.12. Foto: Aniol Resclosa

La llibreria de demà

El Gremi de Llibreters analitzarà els reptes de les llibreries per fer front a la irrupció del llibre digital en un congrés que aplega el gruix del sector a Tarragona.

“El paper del llibreter i la llibreria és essencial per difondre la lectura.” Amb aquestes paraules de Muriel Casals, presidenta d''Òmnium Cultural, va començar ahir la presentació del congrés que durant els dies 10, 11 i 12 de febrer aplegarà representants del sector del llibre a Tarragona. Partint de la premissa, doncs, que els llibreters “no només vénen sinó que són prescriptors”, el president del Gremi de Llibreters de Catalunya, Antoni Daura, va repassar alguns dels reptes que afronta aquest col·lectiu, un dels més perjudicats juntament amb el dels editors, per l'aparició dels nous formats electrònics de lectura. “S'imposa un nou model de llibreria, que passa per ser present a la xarxa i fer d'activista cultural, amb l'organització de presentacions i activitats paral·leles.” Daura assegura que davant la crisi, que ha dut una disminució del 20% en la facturació els darrers dos anys, no estan “desanimats”: “Estem convençuts que la llibreria física és el millor model comercial per vendre el llibre gràcies al contacte personal; no volem ser una espècie en extinció, sinó que reivindiquem el nostre paper.”

Així, en vista de l'arribada dels nous formats de lectura, no volen “quedar-se parats”: “Tenim al davant un panorama complicat però també atractiu.” Amb les xifres sobre la taula, el president del gremi va puntualitzar que no es pot parlar de “davallada espectacular”. Si bé han tancat 56 establiments en els darrers cinc anys, d'altres 47 han obert les seves portes. “Aquests nous establiments tenen un caràcter més especialitzat i són llibreries d'autor.” En total hi ha 650 llibreries a tot Catalunya, 340 de les quals estan agremiades. Daura va apuntar el fet que la repartició al territori no es fa de manera homogènia, sinó que hi ha algunes zones que pràcticament no tenen llibreries.
Noves tecnologies
Un dels cavalls de batalla és aconseguir una adaptació a les noves tecnologies. En aquest sentit, va explicar que només un 62% tenen pàgina web. Per posar remei a aquesta situació, ja han posat en marxa el portal e-llibreries.cat, que ofereix un servei centralitzat en la venda de llibres en línia.
Pel que fa al congrés, que inaugurarà l'escriptor Ramon Solsona, com també un homenatge a Olga Xirinacs a càrrec de Francesc Roig, està previst que aplegui prop de 170 participants. Es debatran alguns dels projectes plantejats pel gremi per a dinamitzar el sector. Entre els qual figura el Pla Llibreria Activa/ICEC, que s'inscriu dins del pla de promoció de lectura que vol engegar la Generalitat de Catalunya, ja presentat fa
unes setmanes. Una altra de les iniciatives és la creació d'una base de dades, Data Llibres Fundacc, “una eina per conèixer la situació dels estocs de manera centralitzada i que pot ser d'un gran utilitat per a les llibreries”.
Entre les qüestions que es debatran, hi ha la situació del llibre en català, i en aquest sentit Daura fa un diagnòstic pessimista: “Suposa una quarta part de les vendes i sembla que no anem més enllà.” Si bé considera que la producció és “de qualitat”, apunta les “gran llacunes temàtiques”.

OPINIONS DE LLIBRETERS

S'han de crea espais atractius en contacte amb l'entorn, amb una especialització i rapidesa en el servei.

Guillem Terribas / llibreria 22

L'adaptació serà difícil però passa per vendre a través d'internet llibres de paper i digitals.

Miquel Colomer / Catalonia

Les llibreries han de deixar de ser un magatzem de llibres per tenir un estoc més controlat i triat.

Lluís Morral / Laie

Vam ser els primers a vendre ‘e-readers', però la seva introducció és molt lenta.
Pere Fàbregues / La formiga d'or-happy books

La UB obre una primera escola de llibreters

Era una antiga reivindicació del sector i finalment sembla que veurà la llum. El Gremi de Llibreters de Catalunya ha arribat a un acord amb la Universitat de Barcelona per obrir una primera Escola de Llibreters vinculada a la carrera de biblioteconomia i documentació. Els estudis, que tindran una durada d'un trimestre, es posaran en marxa el curs que ve i oferiran una titulació. S'hi podrà accedir des d'un batxillerat i suposarà cursar 12 crèdits. S'adreça a persones que ja treballen en el sector i vulguin una formació especialitzada, i també a nous emprenedors que vulguin obrir una llibreria. Es tracta de la primera formació d'aquestes característiques en tot l'Estat.

El Punt-Avui. Redacció Barcelona 22.01.12
Un somni fantàstic  http://youtu.be/SKVcQnyEIT8

Presenten el Casero

El llibreter, l'editora, l'escriptora i el presentador
Foto: LLUÍS SERRAT.

Ahir va tenir lloc a la Llibreria 22 la presentació de La gatera (publicat per Amsterdam), la novel·la premiada amb el Just M. Casero que atorga la mateixa llibreria gironina. L'escriptor Vicenç Pagès, membre del jurat, va presentar aquest llibre, que explora els límits entre realitat i ficció, escrit per Muriel Villanueva (amb ulleres), professora d'escriptura a l'Ateneu Barcelonès.
Publicat el Punt-Avui 21.01.12.

Forat cap a la identitat

 Muriel Villanueva, guanyadora del premi
Just M. Casero,  ahir a la llibreria La Central
 de Barcelona Foto: ANDREU PUIG.

Muriel Villanueva explora els límits entre realitat i ficció a ‘La gatera'.
Ha de ser molt plaent poder premiar obres que t'han entusiasmat. O això es desprèn de les paraules que va pronunciar ahir Guillem Terribas, de la llibreria 22 de Girona, que fa 31 anys que organitza el premi Just M. Casero de novel·la curta. “El nostre jurat té llibertat total, no volem tenir en compte repercussions comercials”, va declarar Terribas.
La darrera guanyadora ha estat Muriel Villanueva i Perarnau (València, 1976), amb La gatera, publicada per Amsterdam. Villanueva és actualment professora d'escriptura a l'Ateneu Barcelonès. “De tots els guanyadors, només dos havien publicat abans del premi, en Bezsonoff i la Muriel, i es nota; ella té un domini de la llengua magnífic”, hi va afegir Terribas.
“Les meves tres obres anteriors eren més formals; amb aquesta vaig voler arriscar una mica, fer un llibre diferent –explica l'autora–. És una mena de dietari de ficció, o de novel·la de no-ficció, un joc a diferents nivells.”
Marina Penalva, editora d'Amsterdam, va comentar que és el cinquè premi Casero que publiquen i que aquesta “és una obra que evoluciona molt, que parla de la identitat, la gestió del dol i és plena de referents culturals, sobretot del cinema”.

La paret i el forat

I de què va? “Costa de resumir sense desvelar parts que és millor no saber abans de començar. Una noia d'uns 35 anys hereta dos pisos simètrics separats per una paret. Mira d'obrir-hi un forat, una gatera per permetre el pas d'un gat taronja. El forat provoca una mena de renaixement de la protagonista, accedeix a la seva identitat. A l'altra banda... hi viu un noi –explica Muriel–. No m'agrada rellegir el passat, mirem el present i a veure on ens porta.” “El que passa al final no és cap conya marinera, és molt dramàtic, molt bèstia...”, hi afegeix Terribas amb tota la intenció de llançar l'ham de la curiositat. Per cert, que aquest vespre es farà la presentació a la llibreria 22, a càrrec de l'escriptor Vicenç Pagès.
Lluís Llort, publicat a El Punt-Avui 20.01.12.

Entrevista a Muriel Villanueva, en el diari de Girona (20.10.12):´Em faria pànic mirar algú als ulls i explicar-li una experiència sexual com la del llibre´ per Albert Soler. Aneu a  http://bit.ly/zYV5m1

Arriba 'La gatera', de Muriel Villanueva, últim premi Just M. Casero

L'escriptora i professora d'escriptura Muriel Villanueva 

La novel·la narra un any en la vida d'una noia que viu un "renaixement" en perdre la família i heretar dos pisos interconnectats, que esdevenen escenari i metàfora del relat.
L'escriptora Murel Villanueva i Perarnau ha presentat aquest dijous La Gatera, l'obra guanyadora de l'última edició del Premi Just M. Casero de novel·la breu, que organitza la Llibreria 22 de Girona. La decisió del jurat va ser unànime, i encara avui, l'editora d'Amsterdam Llibres, Marina Penalva, i el propietari de la llibreria, Guillem Terribas, s'han desfet en elogis cap a "la millor que ha vist el jurat en els últims anys". La Gatera narra un any en la vida d'una noia que viu un "renaixement" en perdre la seva família i heretar dos pisos interconnectats, que esdevenen escenari i metàfora del relat; metàfora de 'frontera', un concepte que apareix com a element clau de l'obra. La Gatera és una novel·la "escrita des del llindar", s'explica a la contraportada d'aquesta obra de Muriel Villanueva. I així ho ha defensat la seva autora, l'editora del llibre i també el propietari de la Llibreria 22, Guillem Terribas, en la presentació pública del llibre.
La frontera física que separa els dos pisos heretats per la protagonista, i que tan sols uneix una gatera oberta en una paret limítrof és només un dels llindars als què fa referència la sinopsi de l'obra. La frontera entre el passat i el present, entre la vida i la mort, entre la ficció i la realitat, són els altres diàlegs que s'estableixen a la novel·la.
Un text amb què, a més, Villanueva també ha traspassat una frontera personal: la de l'escriptura. Tal i com ha exposat aquest dijous, l'escriptora "ha fet un salt important" en la seva trajectòria literària, ja que es va "atrevir a fer alguna cosa més" estilísticament. "Em vaig carregar una sèrie de coses (narratives)", fugint del mètode que ella mateixa ensenya a l'Escola d'Escriptura.
Un títol molt destacat
Pocs mesos després d'endur-se el XXXI Premi Just M. Casero, editora i representant del jurat reiteren que 'La Gatera' és possiblement l'obra de més nivell presentada en els darrers anys del guardó. A més, el seu reconeixement forma part d'una tendència força intrínseca d'aquests guardons, que com s'ha encarregat de recordar l'editora d'Amsterdam Llibres, Marina Penalva, passa per premiar autors amb "veus narratives potents".
Villanueva ha agraït els molts elogis rebuts, i ha admès que publicar en aquesta editorial li "obre portes" en l'àmbit professional, per bé que l'escriptora ja havia publicat fins el moment tres altres títols. A més, l'escriptora ha abonat la tesi de Terribas segons la qual el Premi Just M. Casero és un guardó "net", i considerat entre la crítica literària i el conjunt del sector com un certamen "just", quant al criteri estrictament literari del jurat.
Publicat a Ara.cat -Ara llegim- 20.01.12

´La infantesa esvaïda´, de Joaquim Riera, veu la llum en una nova edició

Dimecres a la nit va se presentada a la Llibreria 22 de Girona la reedició del llibre La infantesa esvaïda, de Joaquim Riera, amb il·lustracions de Pilarín Bayés. El volum evoca el Salt de la infantesa de Riera (havia nascut a la localitat el 1926), que als 19 anys va marxar a París perquè no va voler fer el servei militar. Tot i que hi va arribar sense recursos, Riera va prosperar a la capital francesa i es va acabar dedicant a l'adquisició, rehabilitació i venda o lloguer d'habitatges. Personatge vitalista i polifacètic (va freqüentar els cabarets i locals nocturns de Pigalle i Montparnasse, va escriure diversos llibres, va sovintejar Sant Antoni de Calonge, va patrocinar un premi literari a Salt i era un seguidor culer confés), va morir d'un atac de cor el 29 de novembre de 2010, mentre mirava a casa la golejada del Barça al Madrid per 5-0.
A la presentació hi van intervenir la vídua de Joaquim Riera, Jeanette Riera, el regidor de Cultura de Salt, Robert Fàbregas, la il·lustradora Pilarín Bayés, el llibreter Guillem Terribas, i els periodistes Carmen Alcalde i Alfons Petit, col·laboradora de la secció d'opinió i cap de redacció de Diari de Girona, respectivament.
Diari de Girona 20.01.12.

Mil qüestions

Xavier Antich, Àngel Quintana i Isaki Lacuesta.

No és la primera vegada que Àngel Quintana omple la Llibreria 22 de Girona. Ahir ho va tornar a fer. Ni tampoc era la primera que Xavier Antich li presentava un llibre, a la mateixa 22. N'hi havia presentat dos anteriors. Però sí era la primera vegada que algú, en aquest cas el cineasta Isaki Lacuesta (autor de la premiada Los pasos dobles), podia haver eclipsat, ni que fos una mica, el protagonisme. Això, evidentment, no va succeir. No va ser així perquè el mateix Lacuesta ho va evitar de primeres referint-se al crític i professor de la UdG com “una institució”; destacant-ne, sobretot, el paper d'educador cultural que ha exercit des de fa anys, no només a Girona sinó arreu on volta (que no és pas poc). La seva breu intervenció també va servir per apuntalar que Después del cine, un assaig editat per El Acantilado sobre les transformacions del cinema al segle XXI, és una “noció ètica i estètica més potent que les anteriors”. Per la seva banda, el teloner del teloner, és a dir, el professor Xavier Antich, va posar el titular de la nit definint el volum com el “llibre de les 1.000 preguntes”. En va destacar que és molt interrogatiu, que no vol dir pas retòric, perquè el discurs que proposa Quintana s'elabora de preguntes essencials, i fascinants, que molt sovint no obtenen resposta. Tot plegat, com bé va remarcar Antich, per continuar indagant amb allò que sempre ha fascinat l'autor d'aquest llibre, que és la “realitat” i, en aquesta ocasió, per reflectir com el cinema digital està canviant les coses. El mateix Quintana hi va estar d'acord, perquè condemnat com està per la malaltia –curativa– que és el cinema, va remarcar que sempre ha tingut la necessitat d'anar “més enllà”. Això explica que sigui una editorial com El Acantilado qui li publiqui els seus assajos. Aplicant el mètode socràtic, va dir, ha intentat preguntar-se coses per saber com hem arribat a aquest punt: que el cinema hagi canviat perquè la tecnologia ha canviat; que les pantalles (mòbils, ordinadors, tablets...) són el motor que canvia la manera de veure el cinema i que la realitat es percebi d'una altra manera. I ens preguntem: quan, un altre assaig?
Cultura/Crònica, publicada en El Punt-Avui.19.01.12

“Teníem molta llibertat”

 Berta Bruna, editora/Rafel Nadal/ Àlex Susanna,
membre del jurat. Foto: David Airob.

RAFEL NADAL I FARRERAS

No és ben bé una novel·la. Tampoc un llibre de memòries, bo i sent literatura de la memòria.
En tot cas Quan érem feliços, de Rafel Nadal i Farreras, és la primera obra pròpiament literària d'aquest gat vell del món del periodisme, un llibre que li ha merescut el 44è Premi Josep Pla de narrativa en català, lliurat divendres passat a Barcelona. Justament de Pla és el darrer llibre que s'ha llegit i no pas un qualsevol: es tracta de la primera versió de la Guia de la Costa Brava en castellà de l'any 1941 i pròleg d'Alberto Puig Palau. En aquest llibre (regal del seu germà), Pla parla de la platja de la Fosca, de l'hotel de Roca Fosca, i del besavi de Rafel Nadal, Francisco Oller, tot d'indrets i personatges que reapareixen a Quan érem feliços. Aquí, Nadal deixa parlar la seva memòria per pintar un retrat de la Girona de postguerra del qual es desprèn un homenatge als seus pares, una generació que va patir la guerra, que va veure com els seus fills no compartien les seves creences i que, en definitiva, ja formen part del món d'ahir. (Publicació del llibre, el 7 de febrer, Destino. Presentació a la 22 el dijous dia 9 de febrer)

Com es va gestar el llibre?

Va sortir de manera natural. Quan vaig deixar la direcció d'El periódico em vaig posar a escriure de manera compulsiva. Ho tenia tot a dins el cap des de feia anys i em delia per explicar-ho. De petit ja escrivia, però el periodisme imposa unes normes que no em permetien treballar seriosament la literatura. Ara que per fi tinc temps, m'hi he posat i no m'he aturat.

És dolorós mirar el passat?

Tinc un record molt feliç de la meva infància. És en l'adolescència quan t'adones que ets un privilegiat en un món on hi ha injustícia, sobretot en el marc d'una postguerra, en què els grans estan traumatitzats i intenten oblidar. Segurament ara tenim més llibertat, però les famílies són més controladores. A casa, si complies les normes elementals de disciplina, teníem molta llibertat, suposo també perquè érem dotze germans. La meva infància està íntimament lligada a la natura, anàvem a pescar, a caçar bolets, a treballar el camp amb els masovers... Quan em van tancar a l'internat, vaig continuar intentant trobar els meus espais de llibertat. De vegades ens passàvem un mes i mig sense veure la família... no era gens fàcil i encara ara, sigui on sigui, a l'hora del capvespre, se'm fa un nus a l'estómac quan recordo quan mirava des del balcó de l'internat cap a casa, on eren tots menys jo.

Una educació massa estricta?

A casa érem dotze, no hi cabíem, i en aquella època ho trobàvem normal. El Collell era un bon internat i no en faig una crítica. De fet, he intentat no moralitzar en cap moment, tot i que de la lectura del llibre es desprèn una reflexió.

Parla de la seva branca familiar francesa?

L'àvia paterna era francesa i vivia a Cassà de la Selva. La vèiem poc, però, la baba Teresa, que va quedar vídua quan jo tenia 7 anys, ens va fer de segona mare. El meu besavi va quedar orfe amb 16 anys i va emigrar a França on va muntar una fàbrica de taps de xampany. Amb la I Guerra Mundial li van bombardejar diverses vegades i va decidir tornar a Cassà, on va muntar una segona fàbrica. Així que vam mantenir molt el contacte amb França. De l'altra branca, el meu besavi i el meu avi eren carboners i van muntar primer una carboneria i després una serra de fusta a Girona que va prosperar els anys 30, moment en què la família es converteix en una família acomodada. La part francesa és la mítica, i la catalana, la de tocar de peus a terra.

Com a periodista s'ha interessat pel que anomena els “mandarins”. Es pot dir que a la seva família també n'hi ha?

Quan parlen de la poderosa família Nadal és un tòpic. En la meva família mai no hi ha hagut una conjunció d'interessos al servei d'una única idea o empresa. El que passa és que és una família nombrosa i suposo que per la formació hem tingut un paper rellevant, però cadascú a títol individual. Amb el meu germà Joaquim no ens hem interferit. Al contrari, m'he hagut de contenir i quan dirigia El Periódico mai no li havíem fet cap entrevista.

Que li hagi lliurat el guardó Àlex Susanna, cosí seu, creu que aixecarà susceptibilitats?

Amb l'Àlex no tenim pràcticament cap relació. En el jurat hi ha prou membres com per dilucidar a qui han de donar el premi, i no en faig cap problema d'això.

Es trobaran amb sorpreses a Girona quan llegeixin el llibre?

Hi pot haver algun episodi que sorprengui per la sinceritat amb què està relatat, per exemple quan parlo del que van fer les dues branques familiars quan va arribar la Guerra Civil o les enemistats que es va guanyar el meu pare entre els escoltes quan es va fer de l'Opus... Explico tot això primer des de la mirada ingènua de l'infant, després amb la rebel·lia de l'adolescència, però finalment amb una mirada que veu en els meus pares unes persones que, tot i tenir unes conviccions tan fortes, van tenir la valentia de donar-nos una educació que va fer que cap dels seus fills no adoptés la seva concepció política i religiosa, i ho van assumir amb resignació, primer, i amb orgull, després. Això té un mèrit enorme i en el llibre els vull retre homenatge.
Valèria Guillard, publicat a El Punt-Avui el 08/01/12

El telèfon de Pep Prieto deixa de sonar en la presentació del seu tercer llibre

 Llucia Ramis, Pep Prieto i Quim Curbet, ahir a la 22.
Foto: Aniol resclosa

El periodista rep una llamborda de Girona com a regal, perquè no oblidi la seva relació amb la ciutat.
Pep Prieto és ell i el seu telèfon, bàsicament, però ahir al vespre l'aparell no va sonar perquè totes les persones que li truquen habitualment eren al seu costat en la presentació a Girona de la seva tercera novel·la, La teoria de l'imbècil (Curbet Edicions). En Pep és periodista del grup del PSC al Parlament i viu connectat al mòbil, com reflecteix a través del seu alter ego Joan Garcia, protagonista del llibre. Un llibre que va rebre la benedicció de Llucia Ramis. Aquesta escriptora i periodista va assegurar ahir que ella no sap mentir: "Sempre sóc sincera. M'ha agradat molt. El vaig llegir en una hora i mitja. Enganxa. Al llibre, tot el que l'autor escriu es compleix, i això és el somni de tot periodista".
Aquesta va ser una de les presentacions més farcides de bromes i rialles dels últims anys a la Llibreria 22. D'entrada, l'editor Quim Curbet va lliurar a Prieto un regal delicadament embolicat i encintat: una pesada llamborda de Girona, perquè l'autor tingui present la ciutat, ara que resideix a Barcelona.

Per la seva part, l'autor, combinant el to desenfadat amb el rigor, va ?explicar que el llibre neix arran de la seva paternitat, fet que li va fer replantejar el concepte de felicitat. "Aquesta història acaba de fet essent una faula sobre la recerca de la felicitat", va dir, i va afegir que ha escrit amb ànim "de distreure".
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 13.01.12.

Teresa, la santa lliure

El 5è Festival d'Art Independent Pepe Sales, impulsat per La Penyora i dedicat a santa Teresa de Jesús, mobilitzarà un centenar d'artistes, del 18 al 28 de gener.

Nascuda en una època en què la dona era menystinguda en gairebé tots els àmbits de la vida, santa Teresa de Jesús (1515-1582) va trobar en la vida conventual i en la mística el seu alliberament i el d'altres dones. “En moltes societats actuals, la dona continua igual, sense tenir cap dret i, fins i tot, podem trobar molt a prop nostre exemples de discriminació per raons de sexe. Ser dona és molt difícil. De fet, totes les dones són una mica santes”, deia ahir Consol Ribas que, amb Lluís Llamas, dirigeix l'Associació La Penyora Cultura, per presentar la cinquena edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, dedicat per primera vegada a una dona, Teresa de Cepeda y Ahumada, santa Teresa. El festival tindrà lloc del 18 al 28 de gener en diversos espais de Girona, amb la implicació d'un centenar d'artistes i col·laboradors que, com és habitual, hi fan la seva aportació apassionadament i desinteressadament, “per amor a les persones i a l'art”, en paraules de Ribas, que ahir estava acompanyada al restaurant La Penyora per una bona representació dels implicats en el festival i també per dues dones menys habituals en aquest context: la monja Carme Ferrer, de les Carmelites Descalces de Montilivi –una activa comunitat de sis monges–, com a continuadora de l'orde fundat per santa Teresa, i Piua Salvatella, delegada a Girona del Col·lectiu de Dones en l'Església, que va posar en contacte l'organització del Festival Pepe Sales amb les monges de Montilivi.
La monja va explicar així la reacció de la seva comunitat davant del festival: “Ens va sorprendre, però també ens va agradar molt, perquè santa Teresa és molt universal, però sempre és bo que es recordi el seu missatge per assolir la plenitud a través de les coses petites del dia a dia, conreant una vida interior que no et separi dels altres, sinó que et porti a conèixer-los i a estimar-los més. L'amor fa feliç.”
L'acte central del Pepe Sales serà el festival que tindrà lloc el dimarts 24 a l'auditori de La Mercè, amb les actuacions de mig centenar d'artistes: músics com ara Nomah, Josep Bassal, Tom Hagan i Xebi Sávats, Mariona Aupí, Jordi Fornells i David Ibáñez, Smoking Bambino, Izzy R i Praga, la poesia de Pedro Burruezo, Pèl Capell i Vicenç Altaió, la màgia de Fèlix Brunet, la dansa de Las Lo Las i Estampades, Cascai Teatre i un llarg etcètera d'artistes. I com sempre, tot és gratuït.

Visions de la creu, cuina monàstica i cinema visionari

El festival s'obrirà el dimecres 18 de gener amb la inauguració a La Mercè (20 h) de l'exposició El redemptor. Una visió contemporània de la icona de la creu, comissariada per Eudald Camps, que en farà la presentació, amb Josep Tarrés i Lluís Llamas. També hi actuarà el cantaor Jordi Fornells. L'exposició, que es podrà visitar fins al 28 de gener, inclourà obres inspirades en la creu –un símbol que, com va recordar Camps, transcendeix el significat cristià– a càrrec de Pep Camps, Quico Estivill, Pere Bellés, Narcís Coderch, Perpiñà, Quim Serrano, Roser Oliveras, Pia Crozet, Manel Bayo, Marc Palau, Espigolé, Trullenque, Pep Admetlla, Zael, Mariona Vilaseca, Quelic Berga, Pau Baena, Jordi Martorano, Enric Ansesa, Santi Carreras, Lluís Trullenque, Lluís Vilà i Adrià Ciurana. “No hi ha art sense mística”, va concloure Camps.
El festival continuarà el dijous 19 amb la conferència Teresa de Jesús: mística d'ulls oberts, que oferirà la filòsofa i teòloga Roser Soler Besteiro a La Mercè (19.30 h).
Tenint en compte que Teresa de Jesús és patrona dels gastrònoms i que va viure en una època en què els nous productes portats d'Amèrica, com ara el tomàquet, el blat de moro o la xocolata, entraven aquí sovint a través dels convents, el xef Joan Roca oferirà el divendres 20 a l'Aula Gastronòmica del Mercat del Lleó una Introducció a la gastronomia del segle XVI a partir de la cuina de convent (12 h), presentada per Llama, amb Els Que Canten.
El dilluns 23 tindrà lloc al Truffaut (20 h) la mostra de curts inèdits inspirats en la santa que, coordinada per Ester Bertran, inclourà obres de Javier Pérez Mati, Robert Bellsolà, Isaki Lacuesta, Borja & Susana, Santiago Lapeira, Rosa Teixidor, Albert Serra i Laia Fàbregas, que ha rodat al monestir de Montilivi.
El Punt-Avui 13.01.12.

Vida després de la mort

El crític i professor Àngel Quintana publica ‘Después del cine', un assaig editat per El Acantilado, sobre les transformacions del cinema al segle XXI.

A l'entorn del centenari del seu naixement, l'any 1995, van proliferar discursos sobre l'agonia del cinema, destinat a ocupar un lloc residual dins de l'audiovisual. De fet, però, feia temps que es parlava de la mort del cinema arran de l'expansió de la televisió. Uns ho anunciaven de manera nostàlgica. D'altres, com ara Rossellini, van creure que la televisió podia ser una fenomenal eina pedagògica. Aquest últim tema, per cert, el va abordar en la seva tesi doctoral el torroellenc Àngel Quintana, professor d'història i teoria del cinema de la Universitat de Girona i crític d'El Punt Avui. Optimista de mena i antinostàlgic, més que constatar la “mort del cinema”, Quintana n'observa la transformació en un moment en què, certament, ha perdut la centralitat en la cultura audiovisual. “El cas és que quan va fer cent anys, és a dir, quan es va fer definitivament vell, el cinema es va començar a transformar en una altra cosa que està en procés”, indica Quintana, que, amb Después del cine, continua la reflexió sobre la naturalesa de les imatges contemporànies, en la seva relació sempre complexa amb la realitat, que va emprendre amb Fábulas de lo visible, assaig que, fa vuit anys, també va publicar El Acantilado.

Perplexitat

Aquest nou llibre neix d'una perplexitat (“allò amb el qual ens hem format, ens ho han canviat, fet que em mena a voler entendre què passa”) i d'una proposta de Cahiers du Cinéma per escriure un llibre que, publicat en francès el 2008, es titula Virtuel? amb una resposta com a subtítol en principi paradoxal: “A l'era del numèric, el cinema és la més realista de les arts”.
Después del cine manté l'estructura d'aquest assaig precedent, però n'amplia i madura el contingut a partir de les noves reflexions de Quintana sobre les transformacions del cine dins del context de la proliferació i diversitat de les imatges en el món contemporani.
Quines són aquestes transformacions? “Hi ha el canvi ontològic marcat pel pas de l'analògic al digital: d'una imatge que reprodueix el món a una imatge que són dades del món”, indica Quintana. A partir d'aquí, planteja: “Què és actualment una pel·lícula? Un banc de dades que pots manipular. Més que mai, la imatge es pot transformar per visualitzar totes les fantasies. Tanmateix, el digital no només ha afavorit els trucatges d'un cinema espectacular. És curiós com les imatges es lliguen més que mai al desig de documentar allò real i les pròpies experiències. Hi ha una voluntat d'arxiu. No diré que tots, però molts tenim a l'abast una càmera per enregistrar imatges que emmagatzemem i podem difondre a través dels nous canals.” Quintana comenta que les petites càmeres afavoreixen un “cinema del jo” que pot adoptar un caràcter exhibicionista pel qual la intimitat es converteix en espectacle. A la vegada, esbossant qüestions que aborda en el nou llibre, afirma que les càmeres digitals han alleugerit la producció cinematogràfica i permeten rodar molt més sense el gran cost de la pel·lícula en 35 mm: “Ara pots rodar hores i hores sense problema. Pel que fa al documental, afavoreix que, com ho exemplifiquen des de Wang Bing a Mercedes Álvarez passant per Agnès Varda, es mostri la transformació de les coses, el pas del temps. Pel que fa a la ficció, també afavoreix una continuïtat del rodatge en espera que passin coses. Tenim l'exemple pròxim d'Albert Serra.”
En tot cas, a parer de Quintana, la transformació afecta tots els oficis del cinema: “Ha canviat la manera de fer la fotografia i el muntatge d'una pel·lícula. Com també la d'actuar, en la mesura que un actor pot ser davant d'una tela blanca que permet el treball de la postproducció.” I també les maneres de veure les imatges i per tant la relació que hi mantenen els espectadors: “Abans, el cinema es veia a les sales, junt amb altres espectadors. Ara, en DVD o descarregades d'internet, les pel·lícules les veiem cada cop més sols, sigui a la pantalla d'un ordinador o a la tele, on també veiem una altra mena d'imatges. Això mentre que cert cinema d'autor, bandejat de les sales comercials, és produït i exhibit per museus.”

Fragmentació

Quintana també indica la idea de la fragmentació lligada a les diverses opcions dins de l'audiovisual: “Pots anar a les sales; empassar-te sèries de televisió, per molts els grans dipositaris d'una tradició narrativa que renoven; veure cinema exposat; passar-te el dia mirant vídeos familiars al Facebook o fragments al Youtube.” Quan, a més de consumir-ne, també podem produir imatges, què li resta al cinema? “Una dimensió estètica, és a dir el cinema com a bellesa, i també reflexiva, a través d'unes imatges concebudes amb més temps que permetin pensar el món en què vivim”, indica Quintana, que, al capdavall, vol fer present en el seu nou assaig que “tot és nou, però a la vegada vell”.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui. Foto:Quim Puig. 

Memòries d'un fenici més

Tomàs Alcoverro va parlar del Pròxim Orient i sobre periodisme, ahir a Girona.

Més vital que mai als 71 anys, Tomàs Alcoverro té més potestat que ningú per parlar amb autoritat sobre què està passant actualment al Pròxim Orient i, de pas, oferir una lliçó d'aquest periodisme que molts profanen que està en vies de desaparició com és l'ofici de corresponsal. Barceloní de naixement i libanès d'adopció (fa més de 40 anys que viu al Líban), Alcoverro va aprofitar la presentació del seu nou llibre La historia desde mi balcón ahir a Girona, en un acte organitzat pel Col·legi de Periodistes, la Fundació Universitat de Girona i la Llibreria 22, per parlar d'aquests i altres temes.
Gran defensor de les cròniques literàries que professa com a corresponsal de La Vanguardia, aquest professional de cap a peus no només va defensar el seu ofici sinó que va reconèixer que, gràcies a la seva feina, la seva vida és la que és: un fenici més que intenta il·lustrar al món les complexitats d'aquell tros de món maleït per l'or negre. A més d'oferir a grans trets un repàs de la situació global que es viu al Pròxim Orient, afectat per les anomenades “primaveres àrabs”, Alcoverro va regalar als nombrosos presents detalls de la seva vida quotidiana i, fins i tot, d'alguna anècdota segons va dir “inèdita”, com és el fet d'explicar la kafkiana aventura per poder comprar el pis on viu i des del qual ha presenciat en viu i en directe alguns dels capítols que han marcat la història contemporània.
Durant l'acte, també es van projectar uns fragments del documental que preparen Anna Teixidor i Marc Faro sobre aquest corresponsal emmarcat entre dos segles.
Redacció El Punt-Avui 10.01.12. Foto: Quim Curbet

Infància gironina

Rafel Nadal guanya el premi Pla amb una obra de caire memorialístic, i Álvaro Pombo s'endú el Nadal amb una novel·la sobre la manipulació i l'engany.

Rafel Nadal i Farreras , guanyador del premi Pla, i Álvaro Pombo,
premi Nadal, ahir al vespre en el lliurament del guardó.
A la dreta, a dalt, el president Mas, Lara, De Gispert i l'alcalde Trias
durant el sopar. A baix, a l'esquerra, Cristian Segura,
guanyador del Pla l'any passat, i Nadal rebent el premi de mans
d'Àlex Susanna, membre del jurat
Foto: JUANMA RAMOS / MARGELIDA AMENGUAL (ACN)
/ MARTA PÉREZ (EFE). 

El periodista gironí Rafel Nadal i Farreras va guanyar ahir el premi Pla de prosa en llengua catalana després que la seva obra s'imposés entre els 31 originals presentats en la 44a edició, i l'escriptor i poeta de Santander Álvaro Pombo va merèixer el 68è premi Nadal de narrativa castellana amb la novel·la El temblor del héroe.

L'obra guanyadora del Pla, Quan érem feliços, presentada amb el pseudònim de Josep Farreras i Ventura (l'avi de l'escriptor), és una no-ficció novel·lada de to memorialístic. “És una història real i per tant és una novel·la autobiogràfica basada en les peripècies d'una família de dotze germans des de la postguerra fins als anys seixanta setanta”, va explicar ahir el periodista tot nerviós en rebre el premi.

Seguint les passes de Walter Benjamin a Infància berlinesa, Rafael Nadal i Farreras, que pertany a una de les famílies de més solera de Girona (és germà de l'exconseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Joaquim Nadal, i de l'exrector de la Universitat de Girona, Josep Nadal), evoca el paradís perdut de la seva infància en plena postguerra. Sense fer sang, l'autor parla dels seus pares, membres de l'Opus Dei, al mateix temps que ressegueix l'evolució dels dotze fills de la família vers camins ideològicament molt allunyats.

Amb un estil incissiu, germà del d'Els mandarins –una dissecció de diversos líders polítics que va publicar el febrer passat–, el periodista pinta una sèrie de retrats no ja de personatges, sinó de moments que van marcar aquest període primerenc de la seva vida. Per exemple, tracta de les processons de Setmana Santa, de l'ingrés a l'internat garrotxí del Collell i dels estius passats a la Fosca. També rememora la mort d'un dels germans en un tràgic accident marí, moment que ve a marcar el punt i final d'aquest paradís perdut. De fet, ahir va dedicar a la seva família i expressament al seu germà Toni, mort en aquest accident, la novel·la: “Espero que la meva família, que sense saber-ho n'és la protagonista, la rebi amb bon humor”.

Escrita des d'una “mirada infantil”, la novel·la “presenta una radiografia de la petita burgesia de províncies, amb una mirada ara ingènua ara rebel, però gairebé sempre feliç fins a la revetlla de Sant Pere en què es van ofegar totes les meves il·lusions”.
Rafael Nadal i Farreras (Girona, 1954) és un periodista de llarg recorregut. Va començar la seva carrera durant la dècada dels setanta com a corresponsal a París per Catalunya/Express i per la revista Prisma Económico Internacional. Després ha treballat en els principals diaris del país exercint diferents càrrecs. Durant un any,

el 1980, va ser el redactor en cap de l'aleshores Punt Diari, i després va integrar les redaccions d'El Periódico de Catalunya, d'El País i del Diari de Barcelona, del qual va ser el subdirector.

* Llegir més http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/493100-infancia-gironina.html

> El llibre és presentarà la Llibreria22, en data s'anunciarà previament.
Més informació a El Periódico http://bit.ly/yVXg7V ; Ara. cat http://bit.ly/xyAKkr ;
La Vanguardia http://bit.ly/x1mUTc

Llibreries, silenciosa cura d’humilitat

L’encant de les llibreries fa que sovint s’oblidi que són un dels motors fonamentals de la nostra indústria cultural. Sense les llibreries, les nostres editorials que fan un esforç per difondre la imaginació, la ficció, la reflexió, l’emoció i el coneixement en forma de llibres no podrien fer-nos arribar les seves propostes. Entre els que dominen l’art d’escriure i el cervell dels lectors hi ha tot un món: els que decideixen editar i arriscar-se i els que finalment exposen les obres per vendre-les en aquests indrets màgics on els futurs lectors aprenem a intuir el coneixement que encara no tenim fullejant, olorant, espiant els objectes que el contenen.
És per això que les llibreries tenen una missió màgica. Quan hi entres, a diferència d’un altre establiment de venda, no pots emprovar-te el llibre que t’ha de quedar millor, que t’ha de ser més pràctic, que t’ha de ser més útil. Et veus empesa a triar entre un món inabastable que el voldries gairebé sencer, instal·lat al teu cor i al teu cap. I és tan difícil agafar-ne un o uns quants entre milers i milers! Són ells, els que habiten a les llibreries, els que han de fer-nos entendre què ens anirà bé, en funció del que sentim, pensem, necessitem a cada moment… per endur-nos –encara no posat– el llibre que ens abocarà a un món desconegut per nosaltres. Després de submergir-nos-hi, i en funció de com ens hagi anat el viatge, la nostra experiència de retorn a la llibreria serà encara més confiada. Els llibreters que fan aquest ofici per difondre obres en la nostra llengua tenen un mèrit encara més gran, perquè l’entorn en què conviuen els llibres en català és minoritari en relació amb el mercat editorial d’altres llengües. Ells han de ser mestres de seduir en la lectura i que aquesta sigui en la nostra llengua. A l’audiovisual, compartim amb ells aquesta difícil missió de fer triar el català en l’accés al món dels intangibles.
Com en altres àmbits de la nostra indústria, no podem menystenir ni deixar de donar suport, tant com sigui possible, als que, darrere de les muntanyes de llibres que es publiquen cada dia, discerneixen el que és valuós per a nosaltres i per a la difusió del coneixement. Per això, d’alguna manera, ells llibreters són com els farmacèutics. D’entre tots els remeis possibles, tots els “tractaments” que fabrica la indústria editorial, ens han d’aconsellar quin és el que respon millor a les nostres inquietuds i necessitats. Hi ha, segur, un món d’aprenentatge sobre l’ésser humà darrere d’un llibreter. Quan entres en una llibreria, no et passa com en altres establiments que de seguida t’assetgen per veure què t’han de vendre. Et veuen, et deixen mirar, relaxadament, t’observen en la distància i només intervenen si la teva mirada els busca. Aleshores se t’acosten, et pregunten i, sobretot, t’escolten… ¿No us ha passat mai que entres en una llibreria buscant una obra que et convé per saber-ne més d’alguna cosa i en surts amb un llibre de poemes o una novel·la? M’ha passat més d’un cop que, submergida davant la prestatgeria dels llibres de sociologia i comunicació, gràcies a la intuïció del llibreter n’he sortit amb un milers de pàgines de ficció i he deixat de capbussar-me, afortunadament, en la meva quotidianitat.
Però encara hi ha un factor més que fa imprescindibles les llibreries, encara que la nostra visita sigui en silenci. En els temps que ens ha tocat viure, submergir-nos-hi a estones s’ha convertit en una cura d’humilitat. Ara que tendim a convèncer-nos que a toc de teclat ho podem saber tot perquè trobem dades a través de la xarxa de les coses més insòlites, fer un tomb per una llibreria resulta un bany de realitat ineludible. Quan entro en una llibreria, me’n faig creus de com en sóc d’ignorant, que les dades que trobo en el dia a dia, que faig anar per la feina, no són coneixement, i que els llibres que articulen discurs i mostren processos narratius o de recerca complexos són les eines fonamentals per créixer. En aquests moments prenc consciència, amb un cert sentiment d’angoixa, que sempre vaig tard, sempre em falten coses per llegir, per aprendre, per reflexionar-hi a través de les reflexions dels altres. D’alguna manera, ser en una llibreria t’empetiteix, et situa a la mida de qui ets, amb l’esperança que el que t’envolta –aquelles muntanyes endreçades d’experiències, sentiments i coneixements– et faci créixer una mica més. És un sentiment ambivalent: la meva ignorància em deixa cruixida, però em segresta la curiositat. És en moments com aquests, a les llibreries, que m’envaeix sempre el mateix prec al destí: tant de bo quan em faci gran no em falli la vista per poder llegir tot el que em quedarà encara per llegir, ara que sembla que el temps s’esmuny sense poder-ho fer.
Llarga vida, doncs, al temple dels llibreters en la meva llengua, perquè cada llengua, com diu George Steiner, és una manera d’explicar el món. I és en els llibres on millor podem entendre’l, perquè ens obliguen a no compartir la nostra atenció amb res més, cosa que a hores d’ara és un tresor.
Mònica Terribas Sala
* Escrit pel Congrès de llibreters en Lleguan Catalana

Miquel Berga guanya el premi Gourmand repassant 50 anys del Motel Empordà

Històries del Motel", amb testimonis de Ferran Adrià o Joan Roca, serà el llibre en català que concursi als Nobel de la gastronomia el 2012.

La cuina catalana moderna, la que ha donat la volta al món de la mà de les estrelles Michelin de Ferran Adrià i Joan Roca, no ha nascut al segle XXI; és filla dels anys seixanta del passat segle, i hereva de l'Empordà. Aquesta és la premissa que defensa Miquel Berga a Històries del Motel, un llibre que recull 50 anys d'història del mític Motel Empordà de Figueres, i que ha aconseguit el prestigiós premi Gourmand com a millor llibre de literatura gastronòmica en català.
Gràcies a aquest guardó, el març del 2012 el llibre de Miquel Berga (Salt, 1952) competirà pel Gourmand Internacional, el Nobel de la Literatura al qual l'any passat hi van concórrer més de 8.000 títols provinents de 154 països.
La idea central del llibre, que aquest professor de Literatura Anglesa de la universitat Pompeu Fabra va escriure per encàrrec del mateix motel, és molt clara: "Documentar i explicar el pas d'una cuina nacional tradicional a una de gastronòmica, en el qual la tasca de l'Empordà va ser essencial".
"El motel va ser el bressol d'un moviment nou", explica Berga, "d'una altra manera d'entendre la cuina basada en un gran respecte per la tradició gastronòmica del país i pels productes de proximitat, però que passa per la innovació i la creativitat". Aquest va ser el gran llegat de Josep Mercader, el fundador del Motel, que ha estat "seguit exemplarment" pel seu gendre, Jaume Subirós, ara al capdavant de l'establiment.
El tronc central del llibre es conforma amb els perfils d'aquests dos "homenots", sumant-hi un tercer: el de Josep Pla, qui va ser "el client estel·lar del motel".
Una història amb moltes veus
El mateix Berga és un client de l'Empordà igual de fidel que Pla ; i és que no en va, fa 25 anys que el primer divendres de cada mes el freqüenta amb una penya d'amics que compta amb noms il·lustres com el de Salvador Sunyer, els professors de la UdG Albert Rossich i Antoni Puigvert, i el de Josep Maria Fonalleras. És per aquest motiu que Jaume Subirós li va demanar que escrigués aquestes Històries del motel, tot i no tenir més connexió amb el sector de la gastronomia més enllà d'aquesta gran afició personal.
Aquestes històries són plurals i corals; és per aquest motiu que el professor de la UPF ha comptat amb les veus de diverses persones que com ell, n'han gaudit a nivell personal, però també d'altres que n'han après i li han atorgat al motel la paternitat espiritual de les seves posteriors carreres.
Aquest és el cas del xefs Joan Roca i Ferran Adrià, que es reconeixen deudors del camí que va obrir Mercader. Com a anècdota, el guanyador del Gourmand explica que Adrià sentia "una gran inquietud" en veure que el primer cuiner del motel no havia deixat escrites "ni idees ni receptes", mentre que al Bulli "sempre s'ha documentat tot d'una manera exhaustiva". Per generació, Adrià no va conèixer a Josep Mercader, però li va retre un homenatge amb una versió de les seves faves a la menta, "un plat vulgaris que no obstant va ser una revolució quan es va començar a fer al motel, i del qual Adrià se n'ha declarat un gran fan".
D'altres veus reputades que se sumen al reconeixement per a l'establiment figuerenc són les del xef basc Juan Mari Arzak i del crític gastronòmic nord-americà Colman Andrews, "que és el que ha aconseguit que la cuina catalana sigui més coneguda arreu del món" segons Berga. Menció a part mereix també el testimoni de Narcís Comadira, qui a més de ser conegut per les seves facetes de poeta i pintor és també un reputat gastrònom -no en va El Celler de can Roca li ha dedicat un plat en la present temporada de tardor.
En definitiva, aquestes prop de 200 pàgines (on també s'hi inclouen algunes de les receptes més destacades del motel) són "la història d'un èxit extraordinari", d'un equipament que ha estat mig segle "apostant per la tradició sense renegar de la innovació, especialment en un sector tan competitiu". El març del 2012 es veurà si les històries del Motel Empordà també conquereixen el Gourmand Internacional. El mite ja el tenen.
Marta Pallarès, publicat en el Diari de Girona 29.12.11 Foto: Diari de Girona.

Petit gran circ de Nadal

La companyia de circ Los Galindos ha instal·lat fins al dia 31 la seva vela a la plaça del Mercadal, on ofereix un divertit espectacle per a tots els públics.

Com els nòmades de les estepes asiàtiques, Los Galindos han instal·lat la seva iurta a la plaça de Santa Susanna del Mercadal, de Girona, on aquests dies es pot veure el seu circ de Nadal. La iurta és una tenda o envelat amb capacitat per a vuitanta espectadors que va donar nom al seu últim espectacle, Maiurta, programat pel Temporada Alta a l'auditori de la Mercè durant les últimes Fires de Girona. Ara, per primera vegada en vint anys de carrera, Los Galindos han decidit voltar amb la seva iurta a la manera del circ itinerant tradicional, i la primera parada ha estat Girona, per la bona entesa amb el tècnic municipal Jaume Cruset i també per proximitat: la companyia té ara la seva residència al Montseny, concretament a Sant Esteve de Palautordera, i això afavoreix que els seus components visitin de tant en tant Girona, per feina –ara fa dos anys també van actuar a l'acte de lliurament del premi Casero– o “per venir a fer un volt amb la canalla”, com explicava ahir abans de la primera funció Marcel Escolano, cofundador amb Bet Garrell de la companyia que ara presenta l'espectacle Ursula & Dimitri. En escena són ells dos i les seves dues filles, Brunilda i Bertushka, de 8 i 5 anys, i la companyia es completa amb Nathan, que s'encarrega de la taquilla i altres tasques complementàries. No necessiten res més per muntar el seu petit gran circ de Nadal, “bàsicament clownesc”, que inclou “canvis ràpids de vestuari o quick change, la manipulació amb hula-hoops, una paròdia dels grans trapezis volants i algunes acrobàcies, però sempre amb una base de clown”.

L'espectacle dura mitja hora –hi ha tres funcions cada dia fins dissabte, a les 5, les 6 i les 7 de la tarda– i és una proposta per a tots els públics, amb un humor que fa que “els pares s'ho passin tan o més bé que els nens”. L'entrada costa 5 euros i la taquilla s'obre mitja hora abans de cada funció. A la nit, Los Galindos no tornen al Montseny: dormen en una caravana a la mateixa plaça, en ple centre de Girona, com al circ de tota la vida.

Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 29.12.11 Foto: Manel Lladó.

'Jo confesso', llibre de l'any

La selecció elaborada per 54 crítics, llibreters i articulistes destaca Cabré, Franzen i Marías

 Una intricada història, treballada amb paciència durant set anys pel seu autor, en què objectes, pecats i culpes travessen el temps i l'espai des de l'edat mitjana fins avui, lligant entre si la Inquisició, l'Holocaust i el franquisme: és Jo confesso, la novel·la de Jaume Cabré elegida llibre de l'any del 2011 pels 54 crítics, llibreters, articulistes i periodistes que han col·laborat per segon any en l'enquesta elaborada per EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. Llibertat, de Jonathan Franzen, una altra epopeia familiar, tan nord-americana com europea és la de Cabré, i Los enamoramientos, de Javier Marías, completen el podi del millor de l'any a les llibreries.
Els pròxims dos dies apareixerà en aquestes pàgines una selecció de la millor oferta de l'any en altres camps com ara la música, les exposicions, el teatre, el cinema, les sèries de televisió i la gastronomia. Aquestes llistes, que recullen l'opinió de la redacció de la secció Icult, s'obriran a la participació dels lectors a la web.

OPINIONS PLURALS / La composició del grup d'enquestats per seleccionar els llibres de l'any pretén trobar un equilibri entre les opinions que primen l'exigència literària i les més pròximes als interessos dels lectors: han respost aquest any el qüestionari, amb les seves recomanacions personals, 10 crítics literaris, 5 membres de la redacció del diari, 22 columnistes i articulistes relacionats amb el món de la cultura, i 17 llibreters que col·laboren cada setmana en l'elaboració del rànquing de llibres. A la web del diari podeu consultar la llista de participants, així com classificacions complementàries del top 10 en cinc categories: literatura castellana, literatura catalana, literatura traduïda, no-ficció i novel·la negra.
A cada un dels enquestats se'ls va demanar que seleccionessin fins a 10 títols, als quals se'ls assignaven puntuacions decreixents de 10 a 1 punts. Cabré ha obtingut 257 punts, procedents de 34 dels consultats; Franzen, 168, i Marías, 132. L'any passat van ocupar aquestes tres posicions Jordi Puntí, John Irving i J. M. Coetzee. Una peculiaritat dels resultats és que les dues primeres posicions haurien estat les mateixes tant si s'haguessin comptabilitzat solament les opinions dels crítics com les dels llibreters o els articulistes del diari.

1. 'JO CONFESSO' / 'YO CONFIESO' http://youtu.be/TQKwjpmvi-w
JAUME CABRÉ
PROA / DESTINO
Escriptura 'slow food'
Operación Triunfo resumeix el model de creixement en voga: qualsevol xitxarel·lo sense formació pot professionalitzar-se en pocs mesos si rep una formació prou pràctica. En el camp de la literatura, el model OT consagra autors novells i fotogènics. Jaume Cabré, en canvi, representa l'escriptura slow food; té una experiència d'escriptura de quatre dècades i ha publicat 12 novel·les, cada una millor que l'anterior. Set anys després de Les veus del Pamano, la monumental Jo confesso torna a ser un dels llibres de l'any.
La sinopsi de Jo confesso ha d'incorporar, per força, paraules com postguerra, amistat, música o secret. Podríem discutir si el rerefons és el mal, el coneixement o el destí. Ara bé, fàcilment ens posaríem d'acord en la importància del muntatge. El que impressiona més del llibre és la precisió amb què estan organitzats els materials: com coincideixen els personatges, els espais i els objectes en una successió de capítols que travessen alegrement el temps i l'espai.
Qualsevol escriptor imberbe pot empescar-se una història que sembli original. El que només s'aconsegueix a còpia d'experiència és la barreja de trama sòlida i de seqüencialitat postmoderna que aconsegueix Jaume Cabré. Hi ha qui no li perdona els jocs narratius a l'estil de Robert Coover, hi ha qui li discuteix que la història sigui trepidant com les de Frederick Forsyth. Justament l'atractiu de Jo confesso és aquesta combinació d'ingredients dispars. VICENÇ PAGÈS JORDÀ
> llegir més http://bit.ly/uoEyi6
Han participat en aquesta enquesta: Anna Abella / Ernest Alós / Ricardo Baixeras / Xavier Bru de Sala / Fabricio Caivano / Juli Capella / Teresa Cendrós / Isabel Coixet / Joaquim Coll / Alfredo Conde / Francesc Escribano / Albert Espinosa / Ricard Fité / Josep M. Fonalleras / Juan Manuel Freire / Salvador Giner / Martí Gironell / Najat el Hachmi / Enrique de Hériz / Gaspar Hernàndez / Elena Hevia / Oscar López / Salvador Macip / Carlos Martínez Shaw / Rosa Massagué / Xavier Moret / Vicenç Pagès / Gabriel Pernau / José María Pou / Jordi Puntí / Llucia Ramis / Emma Riverola / Domingo Ródenas / Ricard Ruiz Garzón / Sergi Sánchez / Ramon Ventura / Juan Villoro y las librerías La 22, Abacus, Catalonia, El Cau Ple de Lletres, La Central, El Corte Inglés, Documenta, Etcètera, FNAC, Geli, La Gralla, Laie, La Llar del Llibre, La Llopa, Llorens, Roquer i Saltamartí.

EL RÀNQUING DE LLIBRES D'EL PERIÓDICO

Els grans èxits tornen per Nadal

Quan es tracta de regalar un llibre per Nadal o es va al que és segur o s'acaba comprant aquell títol que feia temps que era a la llista de desitjos pendents. Això explica que en el rànquing dels llibres més venuts durant la setmana passada reapareguin a les llistes alguns dels títols de més èxit durant els últims mesos. Entre els quals hi ha 1Q84, de Haruki Murakami; el supervendes El tiempo entre costuras, de María Dueñas o Ombres en la nit, de Ferran Torrent. També pugen posicions El jardí oblidat, de Kate Morton, Libertad, de Jonathan Franzen i de manera destacada la biografia de Steve Jobs escrita per Walter Isaacson. Això sí, en els primers llocs de les quatre classificacions que es poden consultar cada dimecres a l'edició impresa d'EL PERIÓDICO segueixen inamovibles El prisionero del cielo, de Carlos Ruiz Zafón, Jo confesso, de Jaume Cabré, La comida de la familia, de Ferran Adrià, i APM? El circ de la tele.

Com cada setmana, el rànquing s'ha elaborat a partir de la informació facilitada per les llibreries Abacus, Casa del Llibre, Catalònia, Documenta, El Corte Inglés, Etcétera, Fnac, La Central, Laie i Roquer (Barcelona); Saltamartí (Badalona); La Llopa (Calella); La Gralla (Granollers); Robafaves (Mataró); El Hogar del Libro (Sabadell); El Cau Ple de Lletres (Terrassa); La Tralla (Vic); Llorens (Vilanova i la Geltrú); La Capona (Tarragona); Galatea (Reus); Caselles (Lleida); Geli i Llibreria 22 (Girona), Mallart (Figueres).
Carles Vallbuena, Publicat en el Periodico 28.12.11
> EL RÀNQUING DELS MILLORS TÍTOLS DEL 2011                     
Els 10 millors llibres de l'any de literatura catalana http://bit.ly/rALawZ
>EL 'RANKING' DELS MILLORS TÍTOLS DE 2011Els 10 millors llibres de l'any en literatura castellana   http://bit.ly/sMf5b4

L'art de saber vendre llibres

Les llibreries catalanes tanquen l'any amb pèrdues. Es compren menys llibres, però els consells dels llibreters encara són fonamentals.

E ncara que les llibreries catalanes no s'escapin de la concentració empresarial -fenomen que s'està donant a tot l'Estat i en molts països europeus-, el teixit de llibreries petites i mitjanes segueix sent dens i ben repartit al llarg de tot el territori, i arriba fins a la xifra de 650 establiments que fan de la venda de llibres el seu mitjà principal de subsistència. En un context de recessió econòmica, que ha reduït les vendes un 20% en només tres anys, els llibreters encaren el futur amb l'optimisme de tenir dues cartes marcades que els poden assegurar un bon futur: la proximitat i la prescripció.
"Quan la gent t'agafa una mica de confiança comença a preguntar, tu els aconselles alguna cosa i, si l'encertes, la relació es va fent cada vegada més estreta", explica Guillem Terribas, que no s'ha cansat de recomanar llibres des de la Llibreria 22, de Girona, i això que fa 33 anys que s'hi dedica. "És molt difícil arribar a ser el llibreter de capçalera d'algú. En el meu cas no busco ser el llibreter imprescindible de la 22, qui treballa amb mi n'ha de saber tant o més que jo. M'agrada pensar que puc fer molt perquè al darrere hi ha un equip que treballa". Terribas i els seus van contribuir a donar embranzida a novel·les com Soldados de Salamina , de Javier Cercas, a fer d' Els jugadors de whist , de Vicenç Pagès Jordà, un fenomen de boca-orella significatiu o a aconseguir que editors com Jorge Herralde reconeguessin la tasca de dinamització cultural de la llibreria afirmant: "La 22 és l'illa de Roberto Bolaño". "En aquestes més de tres dècades hem passat de rebre mig centenar de novetats setmanals a rebre'n 50 de diàries -diu Terribas-. Això vol dir que cal estar molt a l'aguait, però també que és imprescindible destriar el gra de la palla. La feina d'escollir i potenciar llibres a través de presentacions o de premis com el Just M. Casero -que va néixer com a iniciativa nostra- és tan important com aconseguir trobar el llibre que el lector busca".
> llegir més http://bit.ly/uRkXU3
Jordi Nopca, publicat a l'Ara-cat 25.12.11 Foto: Cèlia Atset.

El poder de la paraula

El gironí Pep Prieto publica la seva tercera novel·la, ‘La teoria de l'imbècil'
La teoria de l'imbècil (Curbet Edicions, dins de la col·lecció Polar) és el títol de la nova novel·la del periodista i escriptor gironí Pep Prieto. Protagonitzada per Jordi Garcia, un periodista de vida mediocre que treballa en una web de xafarderies polítiques, l'obra barreja elements de thriller i suspens amb altres propis del gènere fantàstic, sobretot quan el protagonista descobreix que, de cop i volta, té el poder de fer realitat tot allò que escriu. El joc de les aparences, els secrets del passat i els perills de fer un mal ús de la paraula formen aquesta història ambientada en part al Parlament de Catalunya, les interioritats del qual l'autor coneix molt bé des que fa anys exerceix com a periodista del departament de premsa del PSC.
Per a la seva tercera aportació literària, Prieto ha introduït de forma hiperrealista el toc de ciència-ficció i fantàstic que tant l'apassiona, amb els superherois com a confessada “obsessió”.
* El llibre és presentarà a la 22 el dia 12 de gener 2012.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 22.12.11

Les fletxes de Narcís Comadira

El poeta gironí publica un nou volum d'assajos literaris a ‘Les paraules alades'
Farà setanta anys el pròxim 22 de gener, el mateix dia que té previst treure a la llum un nou llibre de poemes, però es diria que Narcís Comadira ja fa mesos que commemora l'aniversari, amb pastís i tot, si es pren en consideració el plat de llebre royale que El Celler de Can Roca ha creat aquesta tardor en honor seu. Primer va ser l'antologia dels seus cinquanta anys de dedicació a la pintura, presentada l'any passat al Museu de Montserrat i al Museu d'Art de Girona, i fa poques setmanes, dins de Temporada Alta, rebia l'homenatge dels amics del món del teatre amb l'espectacle Estimat Comadira. Ara arriba a les llibreries Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra (Empúries), una selecció d'assajos sobre poesia i traducció, en què defensa el poder del llenguatge per transmetre veritat per mitjà de l'homenatge a alguns autors de capçalera, des de Dante a Carner, passant per Verdaguer, Péguy i, per descomptat, els clàssics, dels quals manlleva l'expressió homèrica del títol, reservada als missatges que es claven com fletxes a l'ànima del destinatari. A manera de pròleg, el llibre s'obre amb ‘L'any litúrgic com a obra d'art total', i es tanca amb ‘Qui té por de la literatura?'
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 14.12.11 Foto: Manel LLadó.

Sales vol ser dona i santa

La Penyora dedica el 5è Festival Pepe Sales a Santa Teresa de Jesús.

L'actriu Belen Fabra fent
de Santa Teresa De Jesús.

L'associació La Penyora Cultura dedicarà el cinquè Festival d'Art Independent Pepe Sales, que tindrà lloc en diferents espais de Girona del 18 al 28 de gener del 2012, a la figura de Santa Teresa de Jesús (Àvila, 1515 - Alba de Tormes, Salamanca, 1582). Fundadora de l'orde de les Carmelites Descalces, doctora honoris causa per la Universitat de Salamanca, doctora de l'Església Universal, patrona de la gastronomia i dels escriptors, mística i escriptora, Santa Teresa serà la primera dona que protagonitzarà el Festival d'Art Independent Pepe Sales, que fins ara ha estat dedicat a Sales, Miquel Bausà, Pedro Casariego i Lluís Vilà. El festival, impulsat des del restaurant La Penyora i possible gràcies a la seva gran xarxa de col·laboradors, vol “recuperar i divulgar l'obra d'autors i creadors que han deixat, a les generacions posteriors, un exclusiu llegat”.

Defensora de la dona

El 5è Pepe Sales revisa “l'herència de Teresa de Cepeda y Ahumada, Santa Teresa de Jesús, sàvia, gran en si mateixa, protagonista absoluta de la seva vida i defensora de la dona en una societat en la qual la condició femenina era menyspreada”, segons es remarca en el primer comunicat del festival, que arriba acompanyat d'una fotografia de l'actriu Belén Fabra (Gran reserva, Diario de una ninfómana) caracteritzada com la santa.
A través de la vida i l'obra de Santa Teresa, amb especial èmfasi en el seu misticisme i el seu amor incondicional a Jesucrist, el festival vol fer també un homenatge a les dones “i especialment a totes aquelles que, com la presidenta de Libèria, Ellen Johnson-Sirleaf, l'activista i també liberiana Leymah Gbowee, i l'activista i periodista iemenita Tawakkul Karman, premis Nobel de la Pau 2011, treballen en favor dels drets de les dones, els drets humans i la pau”. El festival inclourà exposicions, cinema, música en directe, gastronomia, performances, instal·lacions, etc., com a part d'un intens programa que es farà públic més endavant.
Xavier Castillon publicat en El Punt-Avui 03.12.11