14/5/12

Després de l'infern ruandès

Núria Borrut presenta avui a la Llibreria 22 de Girona la seva cinquena novel·la, ‘Lluny de la terra encesa'.
L'escriptora barcelonina resident a Girona Núria Borrut Mulet acaba de publicar la seva cinquena novel·la, Lluny de la terra encesa (Pagès Editors), que avui presentarà Josep Torrent a la Llibreria 22 de Girona (20 h). Lluny de la terra encesa narra la història d'un noi tutsi de catorze anys que fuig del genocidi de Ruanda, quan el govern hegemònic hutu va intentar eliminar tota la població tutsi, el 1994. En la seva fugida desesperada, és segrestat per un grup guerriller que el converteix en un soldat sanguinari, abans de passar a ser esclavitzat per treballar en unes mines, d'on torna a fugir per arribar, després d'un tràgic viatge en pastera, a les costes europees. No acaben aquí els seus malsons, que el perseguiran fins i tot després de ser acollit per una dona que el cuidarà com una mare i l'ajudarà a tenir una formació i un futur. “De fet, ella el salva, però en certa manera ell també la salva a ella, perquè li dóna una nova vida. El problema és que ell ha viscut experiències molt dures i no pot canviar d'un dia per l'altre. És molt intel·ligent, però també molt agressiu i fa alguna malifeta. Finalment, decideix estudiar medicina per tornar a l'Àfrica i ajudar el seu poble”, explica Borrut, que es va sentir molt colpida per les terribles notícies que arribaven des de Ruanda. Un important treball de documentació ha complementat la ficció d'una autora que, fins ara, no havia tractat mai un tema semblant. “En cada llibre escric el mateix, segurament, però no escric sempre sobre el mateix”, diu, i com a comú denominador de totes les seves novel·les destaca el paper fonamental de les dones.
Núria Borrut va debutar amb Greta, que encara es pot llegir a internet, i va continuar, ja en paper, amb L'ombra del llorer, Petites mentides i Virgínia o les flames. Ja té enllestida una altra novel·la, Tablinium, ambientada a la Tàrraco del segle I.
Xavier Castillón, publicat en el Punt·Avui 14.05.12. Foto: Joan Sabater.

8/5/12

Victoria Falls´ guanya el primer premi Masó on col·labora el Grec

La Sala La Planeta. Foto: Aniol Resclosa.
El projecte de Sandra Simó, nascut d'un seminari de la Beckett impartit per Albertí, és un text sobre "la perversitat quotidiana"
"Un cant al risc de viure, o dit d'una altra manera, un cant a les vides viscudes". Aquesta és la filosofia de fons de Victoria Falls, el text inspirat per Martin Crimp amb el qual Sandra Simó s'ha fet mereixedora del sisè premi Quim Masó a projectes de producció teatral. El guardó es va donar a conèixer ahir en un acte a La Planeta, presentat per Josep Mª Fonalleras i en el qual la veu profunda de Lluís Soler va desgranar versos de Joan Vinyoli.
Segons Pau Masó, de la comissió organitzadora del premi, enguany estan especialment "satisfets" per la quantitat d'obres rebudes: un total de 22, de les quals finalment en van ser 20 les que complien els requisits per entrar a discussió. Una discussió que, val a dir-ho, tant el secretari del jurat Guillem Terribas com un dels seus membres, el director del Teatre Grec Ramon Simó, van convenir que havia estat ben tranquil·la: no en va, Veronica Falls va ser escullida per unanimitat en un tram final en el qual s'hi havia classificat juntament a La batalla de l'Atlàntic de Josep Julien i La Festa de Rafael Cruz.

Treballar amb "raonabilitat"Precisament, la presència del director del Grec dins aquest jurat no és casual; i és que per primer cop, el festival barceloní contribuirà "tant a la producció com a la programació" de l'obra guanyadora. Així doncs, al total de 30.000 euros que rebrà el muntatge (el 50 % del seu cost total), caldrà sumar-hi el suport del certamen barceloní; precisament, Simó apuntava que "en els temps que som, a la xarxa teatral del país li cal treballar amb més raonabilitat". En aquest cas, sumant l'esforç d'un premi que compta amb aportacions públiques (ajuntament de Girona i Diputació), privades (l'assessoria Ribas Álvarez), i d'agents pròpiament culturals (Bitó Produccions).
Segons Ramon Simó, aquesta obra compta amb diverses virtuts ressenyables que l'han fet guanyadora. D'una banda, un text "que sap generar acció a través d'uns diàlegs intel·ligents, que mostren els "perquès" i els "coms" de cada personatge". I d'altra, tenint en compte que el Quim Masó és un premi a projectes de producció teatral, perquè Victoria Falls té "un plantejament raonat, molt coherent en el terreny de la producció, i on es nota que la gent que s'està incorporant a la professió cada cop té més coneixements en aquest àmbit".
La proposta de Sandra Simó, amb un repartiment amb Xavi Ripoll, Àurea Márquez, Jordi Cortés i Alícia Rodríguez, va sorgir d'un seminari de la Sala Beckett impartit per Xavier Albertí, que girava al voltant de la figura del dramaturg Martin Crimp. Tenint en compte aquesta premissa, no és estrany doncs que l'obra guanyadora del Masó "desestructuri la trama", i posi "una atenció delicada i observadora a la realitat" per llegir entre línies, segons que va explicar Ramon Simó.
L'actriu Alícia Rodríguez va mostrar la seva alegria pel fet que el premi hagi recaigut "en una proposta novella i petita", que es podrà veure a Temporada Alta a més del Grec: "un text breu i lleuger que parla de l'èxit i del fracàs, de la perversitat quotidiana i de la necessitat de ser estimat i reconegut".
Marta Pallarés, Diari de Girona 08.05.12

Guanya ‘Victoria Falls'
El sisè premi Quim Masó se l'endú una producció d'Eteri dirigida per Sandra Simó, autora del text, que parla sobre la necessitat de ser estimats i reconeguts.
El projecte d'espectacle de petit format Victoria Falls és el guanyador de la sisena edició del premi Quim Masó, dotat amb 30.000 euros, que s'atorga a projectes de producció teatral i que es va entregar ahir a la sala La Planeta de Girona, agomboiat pels versos de Joan Vinyoli, dits de manera esplèndida per l'actor Lluís Soler.
Victoria Falls, que s'estrenarà en la pròxima edició del Festival Temporada Alta i que és molt possible que es pugui veure també en l'edició de l'any que ve del Festival Grec de Barcelona, es basa en un text sorgit arran d'un taller de dramatúrgia de l'Obrador de la Sala Beckett impartit per Xavier Albertí, del qual Sandra Simó, que qualifica el taller d'excel·lent, era alumna: “Tractava sobre les constants del teatre contemporani, del més rabiosament actual –explica l'autora–, i va resultar molt interessant. A partir d'això, després de fer moltes provatures, de converses, reflexions i anàlisis, de treballar sobre constants com la dissolució del jo, el no-espai o el no-temps, va sortir Victoria Falls com un exercici de gimnàstica textual.” De fet, Simó manté que Victoria Falls va “en sentit contrari” al text La ciutat, de Martin Crimp –la versió catalana es va estrenar en la darrera edició de Temporada Alta–, que li serveix com a font d'inspiració. “Funciona com a contrarèplica gairebé de La ciutat –diu Simó, que ahir estava exultant–, perquè el seu text em va semblar molt derrotista, parlant d'una cuitat morta, mentre que Victoria Falls és un cant a la vida, al risc de viure, amb personatges que estan contra les cordes, però acaben dient prou i afronten la vida amb una altra actitud.” D'aquí el simbolisme del títol, ja que les cascades Victòria (Victoria falls) són uns immensos salts d'aigua del riu Zambezi, a la frontera entre Zàmbia i Zimbabwe, que per a Simó representen “el recorregut constant de l'aigua com a generador de vida”.
La història de Victoria Falls, breu, parla d'un fet misteriós que succeeix al costat d'un riu i d'un escriptor en crisi que torna amb la seva família per acabar un text i redescobrir la seva identitat. El retorn permet l'emergència del viatge d'uns personatges que es debatran entre l'èxit i el fracàs, el desig i la realitat, la vida i la mort. “Quatre personatges lluitant per estendre la mirada més enllà de les pròpies pors, desenganys i frustracions.” D'aquesta manera s'explica en les notes de direcció l'autora.
Ahir al matí, en la presentació als mitjans del projecte guanyador, Alícia Rodríguez, actriu que forma part del repartiment amb Xavi Ripoll, Àurea Márquez i Jordi Cortés, en representació de Sandra Simó, va acotar que aquesta volia remarcar que es tractava d'una peça que parla, sobretot, de “la necessitat de ser estimats i reconeguts.” L'autora explica que “és inqüestionable que es tracta d'un text complex, que és molt reflexiu, amb un teixit molt tramat, i demana un espectador atent”.
Dani Chicano, El Punt-Avui 08.05.12 Foto: Joan Sabater.

19/4/12

La Sopa per dins

Josep Thió i Xarin Aresté, en els camerinos.
Foto: David Julià.
Gerard Quintana i David Julià presenten avui a la Llibreria 22 el llibre sobre la gira de Sopa de Cabra.
“Els membres de Sopa de Cabra tenen a l'escenari una actitud de rock'n'roll i per això són fàcils de fotografiar”, diu David Julià, el fotògraf gironí que va seguir Sopa de Cabra durant els set concerts de la seva última gira, des del Palau Sant Jordi fins al pavelló de Fontajau de Girona. A més de fotografiar el grup en acció, Julià també va tenir lliure accés “a totes les àrees” dels recintes on va actuar el grup, incloent-hi els camerinos, i va fer unes 6.000 fotografies dels músics a sobre i al darrera de l'escenari, entre les quals va seleccionar el centenar d'imatges que s'inclouen en el llibre Més enllà de les estrelles (Rosa dels Vents / Random House Mondadori), amb text de Gerard Quintana. Avui, Julià i Quintana presentaran el llibre a la Llibreria 22 de Girona (20.00 h), acompanyats de Jaume Rufí –l'autor de la lletra de L'Empordà i d'altres cançons dels primers Sopa de Cabra– i el periodista Xavier Castillón, d'El Punt Avui.
“Jo estava acreditat per a tots els concerts de la gira i volia donar una sortida digna a aquestes fotografies, i així que vaig parlar amb en Gerard i em va comentar que ell volia fer una espècie de dietari de la gira. Per tant, vam decidir sumar els nostres projectes en un sol llibre”, afirma David Julià (Girona, 1967), que coneix bé els membres de Sopa de Cabra “des d'abans que muntessin el grup”, i que, a més d'haver publicat les seves fotos sobre temes diversos en diferents diaris i revistes, ha treballat també en campanyes publicitàries internacionals protagonitzades per jugadors del Barça.
David Julià recorda que, quan estava fent fotos del grup en concerts tan multitudinaris i intensos com els tres del Palau Sant Jordi, va sentir un autèntic i genuí “orgull d'amic” per tot allò que estaven vivint els músics i que ell va poder compartir des d'un lloc privilegiat.
Redacció El Punt-Avui Girona  14.04.12.

Escalfant motors

El sondeig d'Òmnium situa Alzamora, Villanueva, Llach i Nadal entre els més venuts per Sant Jordi.
Òmnium Cultural va celebrar ahir la tercera edició de la Festa de la Llança de Sant Jordi, que serveix per anar escalfant motors abans de la diada, dilluns, i posar sobre la taula alguns dels millors llibres publicats en català durant l'any.
Durant la vetllada, conduïda per l'actriu i poeta Estel Solé, es va donar a conèixer el resultat de la campanya per votar quin serà el llibre més venut per Sant Jordi, a la qual han participat 3.271 persones. En l'apartat de ficció, han sortit més votats Crim de sang (Proa), de Sebastià Alzamora, La gatera (Ara Llibres), de Muriel Villanueva, Memòria d'uns ulls pintats (Empúries), de Lluís Llach, Quan érem feliços (Destino), de Rafel Nadal, i Un tros de cel (Bromera), d'Isabel-Clara Simó. En no-ficció hi ha El meu amor sikh (Ara Llibres), d'Elisabet Pedrosa, Fukushima. Crònica d'un tsunami nuclear (Viena), de Lluís Caelles i Sergi Vicente, Les 1001 fantasies eròtiques de la història (Cossetània), de Roser Amills, Més enllà de les estrelles (Rosa dels Vents), de Gerard Quintana, i Tribut de sorra i fulles a Miquel Martí i Pol (Mediterrània), d'Àlex Carmona i M. Dolça Manubens.
Pel que fa a literatura infantil i juvenil, els més votats han estat: La Tina al Denali (Alpina), d'Araceli Segarra, Número 5. El submarí perdut (Barcanova), de l'escriptor i periodista d'El Punt Avui Lluís Llort i Oriol Malet, i Xamae (PAM), de Susanna Peix i Romina Martí. Per acabar, les cobertes més votades han estat les de Blancaneus (Baula), de Benjamin Lacombe, Entre la mentida i l'oblit (La Magrana), de Francesc Marc Álvaro i disseny d'Opalworks, Jo confesso, de Jaume Cabré, disseny de Carlos Cubeiro i fotografia de Xabier Mendiola, Nou viatge al Pirineu (La Mosca), de Núria Garcia Quera. Sensus Disseny, i Un altre got d'absenta (LaBreu) de Tina Vallès, disseny i il·lustració d'Oriol Malet, que ha estat doblement votat.
En el seu discurs, la presidenta de l'entitat, Muriel Casals, va advertir que en el món del llibre “encara hi ha molta feina a fer per normalitzar el català”.
Redacció BCN El Punt-Avui 19.04.12. Foto: Bernat Casero.

17/4/12

Soldevila, a Liverpool

Enric Pujol i Joaquim Nadal presenten les ‘Hores angleses' més completes a la 22.
Nadal, Pujol, Terribas, ahir a la 22. Foto: Lluís Serrat.
"Ferran Soldevila és autor d'una de les obres dietarístiques més importants del segle XX a Catalunya i Europa”, va dir ahir a la Llibreria 22 Enric Pujol com a responsable de la nova edició d'Hores angleses (Adesiara), la més completa fins ara –suma tots els canvis de les anteriors– del dietari que Soldevila va escriure durant el seu pas com a lector de literatures hispàniques per la Universitat de Liverpool (1926-28). Pujol va destacar que el dietari es va convertir en “una espècie de llibre de culte de la resistència cultural catalana durant el franquisme”.
Joaquim Nadal, que va seguir els passos de Soldevila a Liverpool (1970-72), ha escrit un dels dos textos introductoris d'aquesta edició –l'altre el signa el catalanòfil anglès Alan Yates–, en què subratlla aquest paral·lelisme. “En funció de les Hores angleses de Soldevila, jo vaig començar a escriure l'any 1970 el dietari que encara faig. He fet aquesta petita contribució de caràcter testimonial a la nova edició d'Hores angleses perquè quedi clar d'on ve la meva manera d'escriure dietaris”, va dir ahir Nadal.
Xavier Castillon publicat en El Punt-Avui 17.04.12

Joaquim Nadal i Enric Pujol presenten ´Hores angleses´, el dietari de Ferran Soldevila .
L'exalcalde de Girona explica que quan era a Anglaterra, amb la lectura d'aquell llibre, va iniciar la redacció d'uns diaris que manté avui.
J
oaquim Nadal i Enric Pujol es van desfer ahir en elogis per la ploma de l'historiador i escriptor Ferran Soldevila (1894-1971), durant l'acte de presentació del llibre Hores angleses, a la Llibreria 22 de Girona. Hores angleses és un "dietari amable" sobre una societat, la de l'Anglaterra de la dècada de 1920, que "respira tolerància, s'interessa per la cultura i respecta les minories", va dir Pujol. En aquest sentit, el llibre, editat a Catalunya el 1938, va ser celebrat perquè presentava un model social a imitar per la Catalunya del futur.
Hores angleses recull els dietaris de Soldevila durant la seva estada els anys 1926-1928 com a lector de català a la Universitat de Liverpool, plaça que un jove Joaquim Nadal, acabat de casar amb Calaya Sobrequès, ocuparia del 1970 a 1972.
Nadal va explicar ahir que, seguint les recomanacions de l'historiador Jordi Nadal, en acabar la carrera, i amb Hores angleses sota el braç, va emprendre el camí cap a Anglaterra. D'aquella experiència va néixer el dietari que l'exalcalde de Girona encara escriu disciplinadament fins avui.
Nadal va recuperar un fragment del dietari de Soldevila en el qual dos estudiants gal·lesos afirmen que la història d'Anglaterra els avorreix sobiranament, "episodi inimaginable en una universitat espanyola", va comentar, per fer notar l'aire tolerant que a la universitat britànica es respirava. També va recordar haver assistit a una classe clandestina el 1969 amb Soldevila.
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona 17.04.12 Foto: Aniol Rasclosa

15/4/12

´Mai no m´han dit a la cara ´xarnego´, i com que no crec en aquesta paraula em seria igual´

Javier Pérez Andújar,escriptor.
No vull ser escriptor català ni escriptor espanyol, no crec en les literatures nacionals. Tant referent meu és Jack London com Josep Pla".
Per Pérez Andújar tanta importància té anar de convidat a la fira de Franckfurt com a la d'Abril: cap ni una. Prefereix que el convidin a un vermut els seus amics.
Pérez Andújar va presentar a la Libreria 22 de Girona "Paseos con mi madre", on retrata una joventut marcada pels blocs de pisos de Sant Adrià del Besós. Blocs que estan presents a totes les grans ciutats i serveixen Andújar per parlar d'una mena de "internacional dels blocs"

Qui li havia de dir que avui tenir bloc seria el summum de la modernitat.
Ha, ha. Crec que ja estan demodé tots dos tipus de blocs. I han sigut fidels a la paraula, perquè són igual de pesats.
Realment vostè va assaltar autobusos en la seva joventut?
Ep, però dins d'un context! Va ser una acció reivindicativa perquè ens van retirar una línia de bus, així que en vam assaltar uns quants i els vam reconduir al seu lloc natural, que era el nostre barri.
Quants cops li van dir xarnego?
Poques. Al menys a la cara, em penso que mai. Com que no em crec aquesta paraula, em seria ben igual.
Què seria Catalunya sense xarnegos?
És que per mi arreu és el mateix lloc, o sigi que no distingeixo entre catalans i xarnegos. Si mai no hagués vingut ningú de fora no haurien vingut els romans, ni fenicis ni àrabs.
Quants amics de l'època es van quedar pel cami?
Amics, uns quants. I coneguts, un piló. Va ser una època molt bèstia, s'hi va quedar molta gent. Droga, delinqüència, etc.
I vostè s'ha fet un nom sense fer-se torero ni futbolista, que ja és mèrit.
Per ser futbolista sóc gandul. I el toro em fa pena, no podria putejar-lo. Millor fotre coces a la cama d'un altre.
"Paseos con mi madre" és una obra combativa?
Sí, i si no és combativa -per dir-ho en argot més modern- és canyera.
Per això diu que "de Barcelona sólose es por familia y por dinero"?
És una veritat tan clara com dir que les margarides són blanques i grogues. Són així totes les ciutats i totes les societats. A Catalunya no som ni millors ni pitjors, som com tothom.
Diu també que "vive de espaldas a su gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos".
Així és Barcelona. O sigui, els seus dirigents. Utilitzo "Barcelona" en el mateix sentit que ells, que s'apropien el mot: Barcelona això, Barcelona allò, però estan parlant d'ells i prou.
Diu també que per ser multicultural n'hi ha prou amb ser pobre...
Ser pobre és una forma de ser multicultiural, miri els barris pobres i compari'ls amb els burgesos.
Per alguns tant lletja és la pobresa com la multiculturalitat.
Ser pobre és pitjor, al menys de multiculturalitat no et pots morir de gana.
Ja sap que tot i ser de Barcelona i parlar de Barcelona des de Barcelona alguns no el consideren escriptor català per fer-ho en castellà?
M'és igual, jo no vull ser ni escriptor català ni escriptor espanyol. Sóc escriptor i prou, no crec en les literatures nacionals. Tan referent meu és Jack London com Josep Pla.
Així no el convidarà la Generalitat a la fira del llibre de Frankfurt.
És que no vull anar-hi, a mi m'és igual la fira de Frankfurt que la fira d'Abril. En tinc prou amb que em convidin els meus amics al vermut.
Albert Soler, publict en el Diari de Girona 15.04.12. Foto: Aniol Resclosa

12/4/12

Salvador Sunyer canta la seva fidelitat a Salt al nou poemari ´Les deixes del Reremús´

L'exsenador i exalcalde clama a favor de la independència de Catalunya i confia en el bon veïnatge  poble saltenc.
Salvador Sunyer, a la porta de casa seva. Foto: Aniol Resclosa
Va néixer a Salt el 1924, però no va començar a escriure fins després del 1991, quan va deixar l'alcaldia i ja ratllava la setantena. Salvador Sunyer i Aymeric ha sabut reinventar-se i adaptar-se a les circumstàncies històriques i personals de cada època. Va començar a treballar als 14 anys d'edat com a auxiliar de farmàcia. Posteriorment va protagonitzar una llarga i intensa trajectòria en el món de l'ensenyament i de l'activisme cultural, i va treballar a la Cambra de Comerç i Indústria de Girona. En una altra faceta, va ser senador a les Corts espanyoles (1977-79), diputat del PSC-PSOE al Parlament català (eleccions de 1980) i alcalde de Salt (1983-1991). Ara, als seus 88 anys, el trobem capficat de ple en una nova epopeia, aquesta vegada de poeta, que li ha permès guanyar premis en 58 jocs florals i concursos, el darrer fa 15 dies a Calella del Maresme. I aquest vespre (20 h) presentarà a Les Bernardes de Salt el seu nou poemari, Les deixes del Reremús (CCG Edicions), en un acte amb l'alcalde, Jaume Torramadé, l'escriptor Miquel Berga i el llibreter Guillem Terribas. "En els poemes canto la meva fidelitat a Salt i dic que és així com m'agradaria que fos tothom", comenta amb contundència el poeta autodidacte. El llibre es divideix en cinc apartats. El primer està dedicat al Reremús, la riera que travessa el terme municipal i que figura en documents antiquíssims com a "Ridemus", topònim llatí associat a la presència de rates. "Aquí toco el tema de la permanència. Li dic a la gent de Salt que ha d'estimar Salt, arrelar a Salt i fer convivència a Salt. Aquest és el tema del llibre".
La segona i la tercera parts recullen poemes de diferents èpoques. El quart apartat, titulat Sonets de tardor, inclou només sonets, la forma mètrica preferida d'aquest autor.
La cinquena i última part és un contundent clam a favor de la independència de Catalunya. Sunyer assegura que mai ha tingut carnet de cap partit polític "ni mai en tindré", diu afegint una rialla sorneguera. I és que quan era senador i diputat ocupant una acta dels socialistes, Sunyer pensava que l'Estat que va sortir de l'aprovació de la Constitució espanyola "funcionaria", pero amb el temps ha anat descobrint que "no funciona, si més no per a nosaltres". "Però això ho he anat descobrint més tard, com tanta altra gent".
Preguntat per la proposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, de tancar l'Estat autonòmic, Sunyer opina: "Mentre nosaltres anem cap a la independència, ells que tanquin el que vulguin". Segons la seva veu experimentada, "vénen temps molt negres", perquè ara toca pagar tot el que s'ha gastat els darrers anys. "Els ajuntaments d'aquest país els darrers anys han fet moltes coses, i això està molt bé, si no fos que les han fet a base d'endeutament".
Sobre la convivència a la vila de Salt es mostra optimista i diu que quan hi ha un conflicte s'hi posa "més pa que formatge". "La gent de Salt s'han de sentir contents i tranquils, i treballar a Salt i estimar Salt", conclou qui té molts poemes inèdits i encara moltes ganes d'escriure. Sunyer té publicats quatre poemaris, les memòries i el text de la passió de Salt, que també és en vers.
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona 14.04.12


´Si el robatori és una forma de recuperar la propietat, doncs jo robo l´estil burgès´

Andújar admira Mendoza. Foto:  aniol resclosa
L'escriptor Javier Pérez Andújar presenta "Paseos con mi madre",
el llibre preferit d'Eduardo Mendoza entre els publicats l'any 2011.

Javier Pérez Andújar és un escriptor de presència angelical que va entrar ahir a la Llibreria 22 de Girona repartint petons entre algunes seguidores, i que va rebre una llarga tirallonga d'elogis per les virtuts literàries del seu darrer llibre, Passeos con mi madre (Tusquets). Però també va saber manifestar amb contundència el seu compromís polític: "Si el robatori és una forma de recuperar la propietat, doncs jo robo l'estil burgès", va dir, i va explicar que en bona part la singularitat i atractiu de la seva prosa xocant prové del fet que parla de la gent humil de les barriades de la gran Barcelona, però ho fa des de l'estil d'autors refinats com Proust. "Lluita de classes amb frases burgeses", va dir, i va afegir que l'estil és molt important: "Lluito perquè cada mot tingui valor i cada frase tingui intenció. Un estil és una opinió".
Ni més ni menys que Eduardo Mendoza -imant mediàtic amb la recent publicació d'El enredo de la bolsa o la vida-, va apadrinar Andújar en aquesta presentació. Mendoza va situar Passeos con mi madre com la millor obra que ha llegit del 2011, un llibre "escrit amb afecte i emotivitat, però també molt dur per la visió que conté sobre el que significa viure en una ciutat sense privilegis". Per Mendoza, som davant una obra "combativa, però no amarga, on hi té cabuda l'alta cultura i també la cultura popular".
Andújar, que va explicar que el llibre és una revisió literària de les cròniques perifèriques que durant 8 anys va publicar a El País, va confessar que de jove, amb una colla del seu barri de Sant Adrià de Besós, va participar en assalts a autobusos. Era l'any 1983 o 1984. Anaven a fer per fi una boca de metro, però van treure els autobusos quan encara no estava feta i la gent es va quedar sense transport. Així és com van assaltar i "recuperar" fins a cinc cotxes de la línia 43, sense cap suport polític. Aquesta és una de les històries d'un llibre d'un escriptor que no s'identifica amb països, sinó amb la "internacional dels blocs".
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona, 12.04.12

Una mirada a la perifèria de Barcelona

 Javier Pérez Andújar i Eduardo Mendoza Foto: LLUÍS SERRAT.
“Qualsevol persona que l'interessi el que és una ciutat ha de llegir aquest llibre”, va dir Eduardo Mendoza per presentar la tercera novel·la de Javier Pérez Andújar, Paseos con mi madre, a la 22. Molt de públic i una llarga i divertida conversa, per lloar “un llibre combatiu, però no ressentit” que mira Barcelona des de la perifèria.
El Punt-Avui, 12.04.12

11/4/12

Adrià Pujol i "escafarlata d'Empordà".

Adrià Pujol ha utilitzat el català que parla a casa per escriure el llibre Escafarlata d'Empordà, paria d'un pària (Edicions Sidillà), on retrata una generació que ha nascut després de la Transició a la Democràcia. L'obra es va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona amb la participació del periodista Albert Soler, que veu el llibre "una mostra d'amor al català i a la literatura".
Diari de Girona 11.04.12 Foto: Marc Martí

Comença "Un temps de Paraules" que durà a Cercas i Jorge Edwards a Olot.

Toni Sala serà l'encarregat de donar el tret de sortida del cicle de literatura, que enguany se centrarà en el gènere de no-ficció.
El gènere literari de no-ficció està experimentant un gran auge, i s'ha convertit darrerament en un dels més demandats pels lectors. Com s'argumenta des del cicle Temps de paraules, que arrenca el proper divendres a Can Trincheria d'Olot, "cada dia i arreu es publiquen més llibres al marge de l'enganyosa fabulació i que fan una aposta clara per l'observació". D'entre aquests, hi destaquen "documentals, assajos, biografies, memòries i epistolaris".
És per aquest motiu que enguany el cicle s'ha volgut centrar en aquest gènere, a través de quatre conferències que cada divendres acostaran als lectors "els recursos tècnics de la literatura de ficció, al servei però del coneixement de fets reals i creïbles". En aquestes obres, segons s'apunta des de l'organització, l'estil és "clar i directe, i es despulla de retòrica pesada fent que la franquesa i la confiança del lector siguin essencials".
La primera de les xerrades es durà a terme aquest 13 d'abril, i anirà a càrrec de Toni Sala. L'escriptor ganxó és un dels més importants narradors de les lletres catalanes actuals, i ha estat guardonat, entre d'altres premis, amb el Nacional de Literatura l'any 2005.
Al següent divendres, gairebé a les portes de Sant Jordi, es passarà el testimoni a Jordi Soler, descendent d'exiliats catalans i considerat un dels millors escriptors mexicans avui dia.
El 27 d'abril serà el torn d'un dels autors més ben considerats de casa nostra, i que amb Anatomía de un instante va investigar totes les possibilitats del gènere: és, és clar, Javier Cercas. I l'encarregat de tancar aquest Temps de paraules serà el xilè Jorge Edwards, una de les plomes més prestigioses de la literatura hispànica i guardonat amb el Cervantes el 1999.
Diari de Girona 11.04.12. Foto: Marc Martí* El dia 27, Cercas compartirà la xerrada amb Guillem Terribas.

10/4/12

Pérez Andújar presenta a la 22 un llibre on descobreix ´La Internacional dels blocs´

"Paseos con mi madre", la tercera novel·la de l'escriptor, retrata els paisatges d'extrarradi i la incertesa sobre la seva pròpia pertanyença.
L'escriptor Javier Pérez Andújar recorre a la seva darrera novel·la Paseos con mi madre diversos barris de l'extraradi barceloní per descobrir que, més que d'una ciutat o d'un país concret, es pertany a un paisatge sentimental que, en el seu cas, identifica com la "Internacional dels blocs".
Pérez Andújar intenta resoldre en la seva tercera novel·la, que presentarà demà a la tarda a la Llibreria 22 de Girona amb la presència d'Eduardo Mendoza, la incertesa sobre la seva veritable pertanyença. Aquesta la situa en algun lloc difús entre les agulles de la Sagrada Família, que de petit albirava prop del balcó de casa seva, i les properes tres xemeneies de la central elèctrica del seu Sant Adrià de Besòs.
Malgrat viure des de fa anys a Barcelona, l'autor segueix sentint-se un estrany en una ciutat on considera que només se'n pot ser "per família o per diners", encara que també reconeix sentir aquest desarrelament quan retorna a Sant Adrià, on -assegura- "ja no hi ha res del que persegueixo. Són fantasmes els que surto a caçar".
A la recerca d'aquesta identitat, recorre amb la seva mare els paisatges de la seva infància, així com en solitari fa el mateix amb barris populars de Barcelona i Santa Coloma de Gramenet, per concloure que no són gaire diferents del Carabanchel dels discos de Leño o dels blocs txecoslovacs que veia en una antiga sèrie de televisió.
De la mateixa manera, es reconeix més a gust recorrent els barris de l'extraradi de París o Berlín que visitant-ne les zones històriques, i conclou que cada centre històric d'una ciutat és diferent, mentre que les perifèries sempre s'assemblen molt entre si, com una "Internacional dels blocs" sentimental i política.

Deixar el barri per sobreviureHereva de la seva avantpenúltima novel·la, Los príncipes valientes, Pérez Andújar apunta a records del passat, com les lluites obreres del tardofranquisme, les mítiques bandes com Los Correas i impressions del present, com l'empremta de la nova immigració.
I encara que se sent una mica "traïdor" per haver creuat el Besòs i viure a Barcelona, creu que ho va fer "per supervivència", ja que -afirma -"no volia ser l'únic que podia oferir-me al meu barri".
"A canvi, he escrit aquest llibre per regalar el millor de mi mateix a tot allò que vaig deixar", assegura l'escriptor i col·laborador del programa de TV3 L'hora del lector, qui anteriorment va publicar Todo lo que se llevó el diablo, sobre les missions pedagògiques a l'Espanya dels anys 30.
Pérez Andújar destaca a Paseos con mi madre l'arribada a mitjans dels anys 80 de les grans superfícies, i de la globalització econòmica a l'extraradi de les ciutats, simbolitzada al Pryca de Sant Adrià, el primer gran hipermercat a la perifèria propera a Barcelona.
Per a l'autor, el Pryca (on va treballar i d'on va ser acomiadat per regalar un croissant a un company) va ser l'avantsala dels "temps salvatges" de l'actual realitat econòmica. A parer seu, aquestes grans superfícies van portar els primers contractes escombraria per als fills dels obrers industrials.
Agencia EFE/Diari de Girona 10.04.12

5/4/12

Més enllà de la glòria

El retorn dels Sopa de Cabra va tenir alguna cosa de nebulosa. Tant per les dimensions dels concerts i la convocatòria com pel poder de suggestionar diverses generacions –les joves només els coneixien per les gravacions–. El concerts van ser un aquelarre massiu, amb els xamans com a primers sorpresos. No només per la química que els va tornar a unir, sinó també per la cerimònia catàrtica amb un públic eufòric.
Josep Thió i Gerard Quintana al Concert del Palau del
11 de setembre 2011. Foto: David Julià
Moltes d'aquestes impressions les recull el cantant de la banda, Gerard Quintana, a Més enllà de les paraules, quadern de bitàcola, però també un àlbum de fotografies a l'estil dels que publicaven els Rolling Stones i gent així a la dècada dels setanta. Per traduir els concerts en imatges, Quintana s'ha fet acompanyar d'un vell conegut dels Sopa, el fotògraf David Julià i Marquet. El volum està prologat per Gay Mercader, guru i vell promotor dels concerts històrics que van dur al nostre país les gran figures del rock internacional i ens van fer entrar en el circuït més privilegiat.
Quintana ens explica que és un llibre amb uns continguts diferents: “Conec en David Julià quan encara no existia Sopa de Cabra, hem viscut un trajecte vital en paral·lel i el llibre transmet tota aquesta emotivitat tàcita, de poder mirar enrere quan érem una mica pòtols allà al Bronx gironí, com en dèiem aleshores dels carrerons per on ens trobàvem”. “Ara celebrem que encara som aquí, vius i plens de projectes i, en aquest sentit, el mateix títol indica el que volíem mostrar, el que la gent no veu fora de la postal, de l'escenari on tot està preparat”, conclou. Les reflexions i records del Gerard –recuperats del dietari que escrivia– i les imatges del David componen un volum essencial. El poden llegir tant els seguidors de la banda com els aficionats a la literatura de no ficció, tot i que molts elements no els deixaran de sorprendre: per la intensitat del que s'exposa i el to concís de la prosa de Quintana, nerviosa i sentimental.
“De seguida vaig sentir la necessitat de saltar enrere, d'anar fins a les primeres actuacions que vaig fer en una banda de soldats quan feia la mili a la Rioja”: efectivament, Quintana reuneix tot el karma que l'ha dut fins a l'extenuació física i anímica en uns concerts multitudinaris, que també van servir per reunir vells germans i, alhora, adonar-se del compromís amb un públic que els demanava la possibilitat d'una relectura dels temes que havien connectat amb una societat en moviment: “El llibre és un salt rere l'altre, sempre tenint com a eix la retrobada, el mes del 2011 en què vam viure coses que no hauríem imaginat mai, i en què era molt fàcil desenganxar-se del terra i surar com el fum; havia de referenciar tot aquest viatge i fer-lo tornar a terra.”
Tot i que confessa que mai ha visitat un psicòleg, Quintana sap que sovint et demanen que escriguis el que penses. Potser no ha estat la fórmula utilitzada, però Més enllà de les estrelles té un aspecte documental, però també íntim, fins i tot amb comentaris de text en primera persona sobre molts dels temes emblemàtics de la banda, trencant tòpics sobre la nimietat d'algunes lletres i obrint nafres sobre el dolor que les van inspirar, i l'alegria que va provocar que es ballessin als concerts de la primera època: “No volia perdre el sentit, l'origen ni la perspectiva; calia deixar un testimoni de la vivència del que va significar per nosaltres un moment no escrit en el guió.” “Sopa de Cabra s'havia acabat el 2001 i l'últim que ens imaginàvem és que deu anys després tornaríem amb set concerts que reunirien més de vuitanta mil persones”, afirma. La velocitat de tot el que va passar i la fita històrica que es recordarà tenen ara una crònica en rigorosa primera persona de com tocar el cel.
David Castillo publicat en El Punt-Avui 01.04.12
* El dijous dia 19 d'abril el llibreria és presentarà a la Llibreria 22, amb la participació de Xavier Castillón, Jaume Rufí, David Julià i Gerard Quintana.

4/4/12

El món literari celebra els 25 anys de La llibreria de Torroella de Montgrí

El Cucut, una llibreria que ens ajuda a entendre el món .
Q
uants esglaons dius que puges per arribar a casa?", pregunta el propietari de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, a l'escriptor Josep Maria Espinàs. "Un total de 140, però només quan s'espatlla l'ascensor", li respon. A tres metres ben just, en unes carpes instal·lades a peu de carretera, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol està signant una dedicatòria a una noia d'uns 14 anys que l'observa amb ulls d'admiració més pel que ha sentit d'ell que no pas pel que ha viscut. Just a la taula del darrere, el Toni i el Ferran, carnissers de Torroella de Montgrí, alimenten els convidats amb els embotits fets a casa i la Glòria i el Xicu els donen begudes. També es poden tastar els pastissos de xocolata que ha fet Maria Teresa Calabús, la copropietària de la llibreria El Cucut, que ha deixat la recepta al costat de la safata.
L'ocasió s'ho mereix: El Cucut fa 25 anys i ha decidit celebrar-ho amb un berenar que tot i batejar-lo com a literari és, bàsicament, familiar. Hi són representats tots els esglaons del món de l'escriptura: des d'editors com Pilar Bertran, d'Edicions 62, fins a llibreters com el president del Gremi de Catalunya, Antoni Daura; escriptors com el mateix Espinàs i Pujol -que com a bon publicista porta a la mà el tercer volum de les seves memòries, que acaba de sortir a la venda-, i, evidentment, els lectors.
Els parlaments són curts, emotius i tenen com a protagonista la propietària d'El Cucut. "Proposo que algun llibreter de la ciutat vingui a fer pràctiques amb tu a l'Empordà", li diu la representant d'Edicions 62. "Gràcies, Maria Teresa, per ser un referent en el nostre món", afirma la presidenta del Gremi de Llibreters de Girona, Maria Carme Ferrer. "Heu fet molt bona feina", afegeix l'alcalde de Torroella, Jordi Cordón. Després de tants elogis, que resisteix sense que se li trenqui la veu, Calabús demana a l'expresident de la Generalitat que sigui l'encarregat de fer el primer brindis. Pujol demostra un cop més que és el de sempre i, tan bon punt comença, felicita la llibretera i li deixa clar que no farà cap brindis "però sí un discurs diferent". Amb la boca petita també es compromet a ser breu, tot i que sap perfectament que no ho aconseguirà. "Has muntat un espectacle a base de llibres, molts dels quals són escrits en llengua catalana, que tu m'assegures que vens", explica. "Això no és fàcil tenint en compte el moment complicat en què vivim", afegeix. Arribats a aquest punt, fa una pausa del seu fil argumental, mira Calabús i li reclama que no li ha portat una copa de cava, ella li ofereix la que té a les mans i amb tota naturalitat Pujol li respon: "Està buida i tan malament tampoc estem". Continuen els elogis i, acabat el primer brindis, es tornen a formar grupets en què es parla una mica de tot, des de les vacances fins a l'últim llibre que s'ha llegit. A l'interior de la llibreria, Espinàs atén una senyora de 72 anys que li demana que li dediqui el seu llibre El meu ofici . L'escriptor s'interessa per la seva lectora i al final li diu: "Només li demano una cosa: que per molts anys tingui aquesta bona cara".
Entre brindis i brindis la vetllada s'acaba, però els responsables d'El Cucut no volen oblidar-la. Han posat com a repte fer entre tots els assistents un llibre del qual només hi ha el títol, Brindis del berenar literari . El quadern comença: "Escrivim i llegim per entendre el món. Per tant, la llibreria és un lloc que ens ajuda a entendre el món, tota una responsabilitat i un privilegi. Gràcies per l'esforç i l'empenta i endavant". Quin serà el futur d'aquest nou llibre? La resposta és tota una incògnita, potser seran necessaris 25 anys més per esbrinar-ho.
Elisabet Escriche, publicat a l'Ara.cat 04.04.12 Foto: Cèlia Atset

26/3/12

Un any, deu llibres

L'Ela Geminada celebra el primer aniversari amb quatre novetats de cop.
Amb dificultats, amb constància i obstinació, però sobretot amb una beneïda inconsciència, com diu de si mateix i d'altres “microeditors” del país acostumats a bregar amb la penúria i la soledat, Oriol Ponsatí-Murlà ha aconseguit conduir el projecte editorial de l'Ela Geminada, especialitzada en l'assaig filosòfic i concebuda enterament des de Girona, al port del seu primer aniversari. Des d'aquest recer, es declara satisfet i atònit a parts iguals, potser amb un lleu avantatge per al desconcert: la nau no només no ha fet aigües, sinó que acredita una desena de títols en una sola singladura i un reconeixement unànime per l'ambició i serietat de l'empresa. Per celebrar-ho, Oriol Ponsatí-Murlà ha organitzat per dilluns que ve una festa a la Llibreria 22 (20 h) que aprofitarà per presentar d'una sola tacada les tres últimes novetats de l'Ela Geminada i per retrobar-se amb una altra de postergada. Així, el professor de literatura comparada de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde parlarà de Crisi de l'humanisme, la selecció d'articles de reflexió literària d'Ernst Robert Curtius que ell mateix ha editat i prologat, en traducció al català de Marc Jiménez Buzzi; la professora de secundària Esther Vilalta presentarà l'assaig de John Stuart Mill Sobre la llibertat, ara que és lectura obligatòria a la selectivitat i que el tema pren plena vigència al carrer, en traducció de Sira Abenoza i pròleg de Ferran Sáez Mateu; i el crític musical Xevi Planas, apassionat lector, i ocasionalment també editor, de dietaris i aforismes, comentarà les Reflexions o màximes i sentències morals del duc François de La Rochefoucauld, traduït i editat per Ramon Alcoberro. El retrobament, en la festa de dilluns, el proporcionarà el professor de filosofia de la Universitat de Girona Josep Maria Terricabras, que presentarà finalment a la seva ciutat De Tales a Demòcrit, la voluminosa antologia del pensament presocràtic que no va poder presentar en el seu moment, quan va aparèixer el setembre passat, arran de l'aparatós accident de cotxe que va patir quan tornava, justament, de parlar d'aquest mateix llibre a Vic.
Avui mateix, però, ja hi ha prevista una altra presentació del títol més recent del segell gironí, El concepte de dret, de Herbert Lionel A. Hart, considerat un dels filòsofs del dret més importants del segle XX, i que per la seva especificitat serà presentat a la Facultat de Dret (18.30 h) per un deixeble del mateix Hart, Joseph Raz, de la Universitat d'Oxford, que participarà en l'acte al costat de J.J. Moreso, autor de la introducció del volum, i de Pau Luque, el seu traductor.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 23.03.12. Foto: Lluís Serrat

´Excepte els còctels i els tocaments, m´agrada fer-m´ho tot jo mateixa´


Empar Moliner, a la 22. Foto: Eniol Resclosa.
Empar Moliner acaba de treure al mercat "La col·laboradora", on parla del món editorial. La segona novel·la de la periodista i escriptora arriba dotze anys després de "Feli, esthéticienne" guanyadora del Josep Pla 2000. Una novel·la cada dotze anys: s'ho agafa amb calma, oi?
De contes sempre n'estic fent. Un dia, obres l'ordinador i ja et trobes deu contes fets. Les novel·les tenen un altre ritme. Però aquests dotze anys no he parat d'escriure.
Quan llegeixo en una crítica que és la seva "obra més ambiciosa, arriscada, completa i reexida", tampoc no és dir gaire, no?
Collons! És que el crític considera que els tres llibres de contes que he fet a part de les novel·les també formen part de la meva obra. Espero que no el consideri un excèntric.
A què es dedica avui la Feli?
Té treballadores xineses massa vehements.
Aviat haurem de buscar un altre nom per als negres literaris, perquè es considerarà un menyspreu per aquesta raça?
Jo en diria "persones literàries de color". De la mateixa manera que no n'hem de dir "braç de gitano" sinó "braç d'ètnia gitana".
Quin és el darrer llibre que ha llegit, que sap positivament escrit per un negre?
No era un llibre, però era un bon totxo. El discurs de cap d'any del monarca Joan Carles, sogre d'Iñaki Urdangarin i pare del Príncep de Girona.
Escriu llibres, col·labora a la tele, és columnista: s'ha plantejat contractar un negre, vull dir una persona literària de color?
Em passaria més estona corregint-lo que si ho hagués de fer jo. Excepte els còctels i els tocaments, m'agrada fer-m'ho tot jo mateixa. Però la meva feina no és feixuga, és dispersa.
A què ajuden, els llibre d'autoajuda?
Bàsicament que els seus autors no notin la crisi. Una vegada vaig haver de llegir Qui s'ha endut el meu formatge i em va semblar la cosa més fatxa del món. Ve a dir que si no t'adaptes als canvis laborals ets un perdedor.
Deu dependre de quins canvis...
Com que si t'apugen el sou t'hi adaptes de seguida, hem de deduir que els canvis als quals no t'adaptaràs són, per exemple, que te'l rebaixin. Els treballadors d'Antena 3 van rebre el llibre de regal, per part dels caps. Es devien posar a tremolar de pànic.
Què van a fer els escriptors a les fires de llibres?
El mateix que els vedells als concursos de vedells, amb la diferència que els vedells no envien tuits quan veuen Paul Auster.
Algun cop vaig llegir que essent escriptor es lliga molt: és així?
Suposo que aquest és el motiu pel qual Lucía Etxevarría va anunciar que deixava la professió. I suposo que aquest és el motiu pel qual ha anunciat, no fa gaire, que ja hi torna.
El somni de tota columnista és arribar a ser com Pilar Rahola??
Per mi seria una fita. Guardo una frase seva publicada a La Vanguardia que m'agrada rellegir: "Acabo de publicar el llibre La màscara del rei Artur l'avançament editorial del qual va donar ahir mateix aquest diari i la presentació del qual ens va reunir a casa Fuster". M'encanta l'estil però sobretot el que diu, el fons.
Hi ha algun columnista que no suporti?
Diversos, però per mi són com el wasabi. Em fan plorar, però no puc deixar-los.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 25.03.12.

TORRENT&MOLINER, IMPARABLES
Parlant de saunes gais, dels excessos de Las Vegas i el País Valencià, de gintònics amb cogombre i, sobretot, d'escriure només d'allò que s'ha viscut, Ferran Torrent i Empar Moliner van triomfar ahir, amb el seu humor àcid, en la presentació dels seus últims llibres, Ombres en la nit i La col·laboradora, respectivament, a la Llibreria 22.
Xavier Castillon, publicat en El Punt-Avui 23.02.12. Foto: Xavier Castillon

19/3/12

Tres lectures guiades


L'articulista parteix de la commemoració dels 133 anys de la llibreria Geli, la "més antiga de Girona i de Catalunya", per fer un elogi de la lectura i de la tasca que realitzen els llibreters de la ciutat, actuant com a guies.
Avui, la llibreria Geli, aquest passadís de llibres que uneix l'Argenteria i la Cort Reial, compleix 133 anys. És vigília de Sant Josep i aquest fou justament el primer nom que tingué l'establiment: "Librería de San José de Francisco Geli"; i aquesta és la imatge religiosa que just davant de caixa presideix i protegeix tota la botiga. És la llibreria més antiga de Girona i de Catalunya. Girona ha tingut i té la sort de gaudir d'unes llibreries de primera fila; però sobretot de tenir alguns dels llibreters més dinàmics i eficaços del país.
Els guies Fem una concessió a la memòria; fem-ne un petit tast: Feliu Matamala, de la llibreria les Voltes (des de 1963), activista irreductible pels drets del català, expenedor del Carnet d'Identitat Català a tot el país, venedor exclusivament de llibres escrits en llengua catalana, mereixedor de tota mena de reconeixements, a qui recentment l'Ajuntament de Girona ha atorgat el nom d'un carrer a la zona de Domeny; Joaquim Pla Dalmau i la seva filla IsabelPla, posseïdors d'establiments històrics amb altell, de primer a la Rambla i en acabat, al carrer Vern; dipositaris de l'enorme aportació de l'editorial familiar i d'una innata i sincera vocació de servei a la ciutat (des de 2006, amb una plaça dedicada entre Maragall i La Salle), un establiment avui dissortadament desaparegut (1904-2009); Marta Latorre i el seu fill, Israel, propietaris de la Llibreria Cafè, un establiment mixt, alternatiu, diferent, amable, al cor del Barri Vell, on es demostrava (1994-2008) que lectura, cafè i tertúlia són activitats complementàries; Felip Ortega, de la Llibreteria, a prop del Parc del Migdia, lector empedreït, magnífic amfitrió, assessor experimentat, que exercia (2007-2010) d'autèntic guru de la lectura i de la cultura editorial; Carme Ferrer i el seu equip de dependentes i dependent, al peu de la llibreria Empúries des de 1956, servint llibres escolars i de lectura, i fent presentacions de novetats amb autors i convidats, amb exquisida i en comanadora amabilitat...
I en llocs preferents de l'escambell de llibreters, és clar, en Pere Rodeja (mort el desembre de 2009 després de 64 anys a can Geli, i amb un carrer dedicat també a la zona de Domeny) i els seus dependents i dependentes i familiars, professionals de la bibliofília i de les arts llibreteres, amb una amplíssima i vastíssima formació i un tracte atent i dedicat als clients; i, evidentment, en Guillem Terribas, des de 1978 al capdavant de la Llibreria 22 del carrer de les Hortes, temple de cultura i saber. En Terribas és el responsable que cinema i literatura, literatura i espectacle, literatura i autors, literatura i lectors, siguin a Girona en un mateix cartell de primera fila i de primera línia, tant en el panorama local com en el mundial. Fa 34 anys que Girona en suma sempre 22, i per molts anys. Però jo proposo ja, des d'aquestes línies, que la placeta que queda al peu del pont de Les Peixateries, a tocar de Santa Clara, sigui batejada com la placeta d'en Guillem de la 22. Aquesta concessió coronaria Girona com a ciutat de llibreters: Feliu Matamala, Joaquim Pla, Pere Rodeja i Guillem Terribas.
Les lectures En una ciutat de tants i tan bons llibreters, llegir és inexcusable. En Josep de can Geli em va deixar anar que s'havia de llegir l'obra poètica de Felícia Fuster, a cura de Lluïsa Julià, ell que és poeta i més aviat parc en elogis a d'altri. Li vaig fer cas. M'he enriquit i m'he avergonyit de no haver-la conegut abans: "Ni de corretges,/ ni de pell, ni del vidre/ d'un altar fràgil./ Jo volia vestir-me/ només de pluja tendra." Amb obra publicada entre 1984 i 2001, Felícia Fuster (1921-2012) ha merescut elogis de Parcerisas, Sam AbramsMaria-Mercè Marçal. Ha estat poetessa, pintora i traductora.
Allò que altres poetes insignes de la literatura catalana van enllestir amb un poema (o més d'un), més o menys concís, Sagarra ho allarga a dos volums. Parlar de Montserrat ha estat una constant literària del país, però ningú com Sagarra s'hi esplaià tant. El poema de Montserrat és el poema més extens de la literatura catalana: 16.000 versos, rimats, mesurats i rics. Trobar aquest magne poema narratiu és avui difícil. Però el que no es trobi a can Geli... Alguns fragments són immortals: "Perquè us mantinguin el conhort/ d'un migdia de festa,/ i a l'hora de la mort,/ quan se us farà la rígida requesta/ i ja tingueu pel salt l'ànima llesta,/ us cloguin les cortines sobre el cor,/ amb les mans perfumades de ginesta".
I fou en Guillem de can 22 qui veient-me amb Lent de Comadira a les mans al seu establiment em va dir: "Hi ha molt bons poemes en aquest llibre; molt bons". Vaig entendre de seguida que no ho deia pel que s'hi dedica a Joaquim Nadal, un lament llarg i descriptiu d'una altra època (la dels protagonistes?), que no és altra pena que la de la joventut perduda *. La resta de l'aplec és magnífic. Autènticament, esplèndid. He seguit el doble consell de l'autor: llegir-lo "lent" i llegir-lo amb "lent". És poesia clàssica universal: "Semblava un joc ben fàcil la vida...", evoca Gil de Biedma, Rubén Darío, Horaci... És també poesia romàntica i sentida. El poeta "celebra" els seus 70 anys: "Natura compassiva,/ com t'odio... Deixa'm la solitud,/ l'horror llarg de l'insomni./ No vinguis a distreure'm/ de l'única certesa". No deixin de llegir Comadira. No deixin mai de llegir.

Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona, 18.03.12

* Penso que el poema que cita en Jordi "A la ciutat perduda", és un esplèndid poema. Crepuscular i evocador de temps passats, d'acord, però un magnific poema. Guillem Terribas.

17/3/12

Dossier dedicat a Miquel Pairolí

Avui es presenta la ‘Revista de Girona' amb un especial sobre l'escriptor.
La sala de conferències del centre cultural La Mercè de Girona serà avui (19 h) l'escenari de la presentació del número 271 de la Revista de Girona, que edita la Diputació i que conté un dossier dedicat a l'escriptor i col·laborador d'El Punt, Miquel Pairolí, traspassat fa poc menys d'un any. El dossier, titulat Miquel Pairolí, l'escriptura serena, aplega articles i escrits de Lluís Freixas, Imma Merino, Lluís Muntada, Vicenç Pagès, Rosa Font, Guillem Terribas, Joan Ventura, Xavier Cortadellas, Josep Maria Fonalleras i Anna Casassas, que parlen del malaguanyat escriptor des de tots els punts de vista, des de la seva faceta com a periodista, passant per la d'escriptor, traductor, articulista, intel·lectual o la més íntima d'amic i enamorat de la seva terra. EL dossier està coordinat per Glòria Granell i la voluntat última d'aquest treball coral és “explicar els entramats de la creació literària de Pairolí i, sobretot, convidar a llegir-la”; tot això, tal com explica Granells en la introducció, “en unes pàgines d'homenatge, anàlisi i record”. Aquest número de la revista també inclou un estudi sobre la visió que alguns ninotaires i humoristes nord-americans i catalans tenien de Salvador Dalí els anys 30, o la biografia d'un personatge peculiar com va ser Damià Escuder.
Redacció El Punt-Avui 14.03.12

Per continuar llegint Pairolí
La ‘Revista de Girona' presenta el dossier especial dedicat a l'escriptor un any després de la seva mort.
“Poques vegades ens ha entristit tant fer un dossier com aquest”, deia el director de la Revista de Girona, Xavier Cortadellas, per advertir que ningú no esperés una presentació entretinguda de l'especial que aquesta publicació bimestral dedica a revisar la trajectòria humana i literària de l'escriptor gironí Miquel Pairolí (Quart, 1955- 2011). Quasi un any després de la seva mort, el dossier de la revista planteja la primera aproximació “crítica i rigorosa” a l'obra de Pairolí, “des de l'admiració i el respecte” i amb el propòsit central de “convidar a continuar-lo llegint”, va dir Glòria Granell, que ha coordinat la desena de treballs que formen aquest número de record i homenatge. Contribuir a situar-lo en el lloc destacat que li correspon dins la literatura del país, “tot i no haver format part de cap cercle intel·lectual consagrat”, és un altre dels objectius que s'han plantejat els col·laboradors del dossier, que tal com va insistir Cortadellas, havien fet una “aportació sensacional” al coneixement de les diverses facetes de l'escriptor.
Serè, lúcid, intel·ligent, reflexiu i amable van tornar a ser els qualificatius que més van escoltar-se, ahir a La Mercè, per recordar el caràcter de l'autor de Cera o El convit. El delegat de Cultura de la Diputació, Antoni Solà, va afegir-hi, a més, els de sensible i emotiu. Solà va vaticinar que amb el temps Pairolí ”guanyarà més i més reconeixement” i que arribarà un dia que ja ningú més el compararà amb la prosa de Pla, cosa que ja l'avorria, sinó que llavors “potser ja hi haurà algú que pairoliejarà”. Al final de l'acte, alguns dels articulistes van llegir textos de l'escriptor: Guillem Terribas va escollir el fragment d'Octubre que evoca una conversa amb Josep Paulí; Lluís Freixas, un paràgraf de Paisatge amb flames en què es manifesta el classicisme estètic de l'autor, que va defensar dient que “a vegades el desig de ser modern és el carruatge que condueix més ràpidament al museu”; Joan Ventura, director de Presència, va llegir quatre articles seus de l'any 1997 d'una inquietant actualitat; Cortadellas va evocar la felicitat de la lectura amb què Pairolí tancava el seu llibre de crítiques literàries Exploracions, i Glòria Granell va acabar retornant l'emoció del primer capítol d'Octubre, quan l'escriptor, absort en un concert de Haydn, ho deixa en suspens tot, perquè un pit-roig s'ha aturat a l'ampit de la finestra.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 15.03.12

13/3/12

Gir, Giraud, Moebius

Mor l'influent dibuixant de còmic Jean Giraud, conegut també com a Moebius i Gir, virtuós creador d'universos tan distants com el gènere de l'oest i la ciència-ficció.

Si féssim un llistat de cinquanta autors imprescindibles de la historia del còmic, Jean Giraud, conegut també amb els noms de Gir i Moebius, ocuparia un lloc molt
destacat per la seva influència en la narrati-
va gràfica internacional. L'autor va morir ahir al matí als 73 anys, després d'una llarga malaltia.
Nascut a la localitat francesa de Nogent-sur-Marne el 8 de maig del 1938, Giraud va començar a interessar-se pel dibuix de ben menut. Entra a l'Escola d'Arts Aplicades de París el 1954, i comença a fer les seves primeres col·laboracions. L'any 1963, Giraud publica per a la revista Pilote la historieta Fort Navajo, amb guió de Jean-Michel Charlier. Es tracta de la primera de les aventures protagonitzades pel tinent Blueberry, un indisciplinat militar que serà injustament acusat d'haver desertat. Amb aquesta irrupció en el gènere, Gir –el nom amb què signava aleshores– tradueix al paper els grans clàssics del western del cel·luloide, com ara el John Forn de Centaures del desert, i hi afegeix l'experiència d'haver viscut a Mèxic. Sobre aquesta base, anirà superposant l'influx de la renovació del gènere que es produirà als anys seixanta i setanta, amb realitzadors com ara Sam Peckinpah. Gir va prendre com a model per dibuixar el rostre de Blueberry l'actor francès Jean-Paul Belmondo. La sèrie continua viva avui perquè altres autors hi van obrir camins narratius, amb les col·leccions La juventud de Blueberry i Marshall Blueberry, publicades a l'Estat espanyol per Norma Editorial com la major part de l'obra de Giraud.
Més informació en El Punt-Avui http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/516937-gir-giraud-moebius.html

S'ha mort l'escriptora Teresa Pàmies

L'escriptora Teresa Pàmies s'ha mort avui als noranta-tres anys. Va ser escriptora de novel·la, dietaris, narrativa, articles i reportatges. Molt lligada als moviments polítics i socials durant la guerra civil, la seva militància amb el partit comunista la va portar a l'exili, i des de l'any 1939 fins al 1971 va viure a l'Amèrica Llatina, Txecoslovàquia i França. Es va casar en la clandestinitat amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. Un dels seus fills és el també escriptor Sergi Pàmies. Després de l'exili, quan va tornar a Catalunya, es dedicà a la literatura. Entre les seves obres més destacades hi ha ''Testament a Praga', premi Josep Pla del 1970 i 'Gent del meu exili' (1975). La seva obra esdevé testimoni viu de la guerra civil i de l'exili català, i es mou entre la novel·la i la memòria. Pàmies va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2001 (fou la segona dona en rebre el guardó després de Mercè Rodoreda).
Atreta per l’actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra d’Or, El Temps, Catalunya Ràdio). Algunes d’aquestes col·laboracions van ser aplegades en volum: 'Opinions de dona' (1983) i 'La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques' (1999). Teresa Pàmies va ser un referent per a moltes dones nascudes durant la dictadura franquista.
Més informació A Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/3994378/20120313/mort-lescriptora-teresa-pamies.html

11/3/12

Lent, de Narcís Comadira, un llibre de poemes que transcorre a poc a poc


Títol: Lent
Autor: Narcís Comadira
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-2976-932-6
Preu: 18€
Diu l’autor a Una indicació -una mena de prefaci de Lent- que ha titulat així aquest recull per dues raons: perquè, com una lent, “desvia els raigs de la llum convencional del llenguatge per concentrar-los en un punt de sentit determinat o per dispersar-los cap a regions insospitades” i perquè transcorre a poc a poc. Hi afegeix, per concloure, “explico tot això perquè ningú no pensi que un llibre-lent que alhora és un llibre lent, una lent i un lent, hagi de ser per força apagat i fred. Als balls lents, al sang hi bullia i cremaven les pells, i algunes lents, d’aparença glacial, poden, per concentració de la llum del sol, provocar un autèntic incendi”. Bé, doncs, estic convençuda que a aquestes alçades de la seva carrera, en Narcís Comadira ja devia ser ben conscient en el moment de tancar el manuscrit que no havia creat un llibre fred, però per si alguns de nosaltres en teniu dubtes, un cop llegit no me’n vull estar de manifestar que, definitivament, no és així.
Lent és un d’aquells llibres que es llegeix fàcilment i convida a tornar a llegir cadascun dels poemes per anar trobant matisos, més colors en aquest espectre que dibuixa l’autor amb mots collits dels camps semàntics de la natura, l’art, la història… mireu, si no, el final del poema Allemande, on contempla la normalitat actual en un dia de pluja a Mauthausen:
Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per als homes,
homes, senzillament. Encara
Da capo.
Però n’hi ha un especialment que vull recollir. Estic convençuda que a l’autor no li sabrà greu que el reproduïm sencer, perquè tot i que li dedica a en Guillem Terribas, és ben bé com si l’hagués dedicat a tots els qui compartim el plaer de la lectura. Confio que us agradi tant com a mi… francament, jo no sé què afegir que superi això, sobre aquest fantàstic Lent.
Llibres
Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda.
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres!
———————————————

Acabo de trobar aquesta informació al Gencat i he pensat que us podria interessar…
Narcís Comadira, protagonista d’una mostra a la Biblioteca de Catalunya
La Biblioteca de Catalunya (C. Hospital, 56. Barcelona) acull, del 14 de febrer al 7 de març, una mostra dedicada al polifacètic artista Narcís Comadira (Girona, 1942), que enguany celebra els seus 70 anys.
Amb motiu d’aquest aniversari s’ha organitzat aquesta exposició, que fa un repàs de totes les facetes artístiques de Comadira, des de la poesia fins a la pintura passant per l’assaig, la traducció, el teatre o els dibuixos.
L’exposició es pot veure de dilluns a divendres, de 9 a 20h i els dissabte de, 9 a 14h

Els amics de Narcís Comadira l´homenatgen als Jardins de la Mercè

Joaquim Nadal i Josep Roca, entre d'altres, van presentar ahir de manera distesa el seu nou poemari, "Lent"

  JoseJosep Maria Fonalleras i Josep Roca
van participar en la lectura. Foto: Guillem Terribas.
Des del seu mateix títol, Lent, tot en el darrer poemari de Narcís Comadira convida a la seva lectura pausada, meditada i assaborida. Des de la seva publicació, el passat mes de febrer, han estat no poques les ressenyes que se n'han fet, i totes coincidents en un fet: que és un llibre per tornar-hi, per rellegir amb calma.
Precisament amb aquest objectiu, ahir es va dur a terme un acte entre cultural i festiu, entre reunió familiar i celebració literària, als Jardins de la Mercè de Girona: una trobada on amics i coneguts de l'escriptor gironí, que acaba de complir els setanta anys, es van reunir per llegir algunes de les seves peces.
Entre les cares que s'hi van poder veure hi havia l'exalcalde de Girona i portaveu del PSC, Joaquim Nadal; l'escriptor i periodista Josep Maria Fonalleras, o el sommelier d'El Celler de Can Roca, Josep Roca. En un ambient distès, els Jardins van acollir aquesta lectura, convertida en un homenatge a l'autor de Papers privats, La llibertat i el terror i Lírica lleugera.
Dedicatòries als amics
La Llibreria 22 va ser l'encarregada d'organitzar aquest acte de presentació del volum, publicat per Edicions 62. Val a dir que precisament, una de les peces incloses al poemari està dedicada al llibreter Guillem Terribas.
Val a dir que el darrer poema que tanca l'obra, A la ciutat perduda, hi condensa els seus records de Girona; i diverses peces estan dedicades als seus amics. Per això, l'acte d'ahir es va convertir en un petit retorn, en veu alta, al que Comadira ha plasmat en lletra.
Marta Pallarés, publicat en el Diari de Girona 11.03.12

1/3/12

Springsteen ´visita´ Girona amb Jordi Tardà

Corria l'any 1981 quan Bruce Springsteen va visitar el nostre país per primera vegada; des de llavors, "The Boss" se'n confessa un gran amant, especialment de Barcelona. Jordi Bianciotto i Mar Cortés han documentat totes aquestes visites a Bruce Springsteen en España, un llibre que ahir es va presentar a la Llibreria 22 amb la presència dels seus autors i del popular periodista musical Jordi Tardà, un gran fan de Springsteen.
Diari de Girona, 01.03.12 Foto: Marc Martí.

Llibre de referència sobre Bruce
“Una obra objectiva, però no freda, que es convertirà en un llibre de referència.” Així va definir ahir Jordi Tardà el llibre Bruce Springsteen en España, de Jordi Bianciotto i Mar Cortés, a la Llibreria 22 de Girona, on es van trobar un bon grapat de seguidors del Boss. Mentre sonava el nou disc de Bruce, Wrecking ball, s'hi van repassar les gires de Springsteen i la seva intensa relació amb Catalunya.
El Punt-Avui 01.03.12. Text i foto de Xavier Castillon.