No és ben bé una novel·la. Tampoc un llibre de memòries, bo i sent literatura
de la memòria.
En tot cas
Quan érem feliços, de Rafel Nadal i Farreras,
és la primera obra pròpiament literària d'aquest gat vell del món del
periodisme, un llibre que li ha merescut el 44è Premi Josep Pla de narrativa en
català, lliurat divendres passat a Barcelona. Justament de Pla és el darrer
llibre que s'ha llegit i no pas un qualsevol: es tracta de la primera versió de
la
Guia de la Costa Brava en castellà de l'any 1941 i pròleg d'Alberto
Puig Palau. En aquest llibre (regal del seu germà), Pla parla de la platja de la
Fosca, de l'hotel de Roca Fosca, i del besavi de Rafel Nadal, Francisco Oller,
tot d'indrets i personatges que reapareixen a
Quan érem feliços. Aquí,
Nadal deixa parlar la seva memòria per pintar un retrat de la Girona de
postguerra del qual es desprèn un homenatge als seus pares, una generació que va
patir la guerra, que va veure com els seus fills no compartien les seves
creences i que, en definitiva, ja formen part del món d'ahir. (
Publicació del
llibre, el 7 de febrer, Destino. Presentació a la 22 el dijous dia 9 de febrer)
Com es va gestar el llibre?
Va sortir de manera natural. Quan vaig deixar la direcció d'El periódico
em vaig posar a escriure de manera compulsiva. Ho tenia tot a dins el cap
des de feia anys i em delia per explicar-ho. De petit ja escrivia, però el
periodisme imposa unes normes que no em permetien treballar seriosament la
literatura. Ara que per fi tinc temps, m'hi he posat i no m'he aturat.
És dolorós mirar el passat?
Tinc un record molt feliç de la meva infància. És en l'adolescència quan
t'adones que ets un privilegiat en un món on hi ha injustícia, sobretot en el
marc d'una postguerra, en què els grans estan traumatitzats i intenten oblidar.
Segurament ara tenim més llibertat, però les famílies són més controladores. A
casa, si complies les normes elementals de disciplina, teníem molta llibertat,
suposo també perquè érem dotze germans. La meva infància està íntimament lligada
a la natura, anàvem a pescar, a caçar bolets, a treballar el camp amb els
masovers... Quan em van tancar a l'internat, vaig continuar intentant trobar els
meus espais de llibertat. De vegades ens passàvem un mes i mig sense veure la
família... no era gens fàcil i encara ara, sigui on sigui, a l'hora del
capvespre, se'm fa un nus a l'estómac quan recordo quan mirava des del balcó de
l'internat cap a casa, on eren tots menys jo.
Una educació massa estricta?
A casa érem dotze, no hi cabíem, i en aquella època ho trobàvem normal. El
Collell era un bon internat i no en faig una crítica. De fet, he intentat no
moralitzar en cap moment, tot i que de la lectura del llibre es desprèn una
reflexió.
Parla de la seva branca familiar francesa?
L'àvia paterna era francesa i vivia a Cassà de la Selva. La vèiem poc, però,
la baba Teresa, que va quedar vídua quan jo tenia 7 anys, ens va fer de segona
mare. El meu besavi va quedar orfe amb 16 anys i va emigrar a França on va
muntar una fàbrica de taps de xampany. Amb la I Guerra Mundial li van
bombardejar diverses vegades i va decidir tornar a Cassà, on va muntar una
segona fàbrica. Així que vam mantenir molt el contacte amb França. De l'altra
branca, el meu besavi i el meu avi eren carboners i van muntar primer una
carboneria i després una serra de fusta a Girona que va prosperar els anys 30,
moment en què la família es converteix en una família acomodada. La part
francesa és la mítica, i la catalana, la de tocar de peus a terra.
Com a periodista s'ha interessat pel que anomena els “mandarins”. Es pot dir
que a la seva família també n'hi ha?
Quan parlen de la poderosa família Nadal és un tòpic. En la meva família mai
no hi ha hagut una conjunció d'interessos al servei d'una única idea o empresa.
El que passa és que és una família nombrosa i suposo que per la formació hem
tingut un paper rellevant, però cadascú a títol individual. Amb el meu germà
Joaquim no ens hem interferit. Al contrari, m'he hagut de contenir i quan
dirigia El Periódico mai no li havíem fet cap entrevista.
Que li hagi lliurat el guardó Àlex Susanna, cosí seu, creu que aixecarà
susceptibilitats?
Amb l'Àlex no tenim pràcticament cap relació. En el jurat hi ha prou membres
com per dilucidar a qui han de donar el premi, i no en faig cap problema
d'això.
Es trobaran amb sorpreses a Girona quan llegeixin el llibre?
Hi pot haver algun episodi que sorprengui per la sinceritat amb què està
relatat, per exemple quan parlo del que van fer les dues branques familiars quan
va arribar la Guerra Civil o les enemistats que es va guanyar el meu pare entre
els escoltes quan es va fer de l'Opus... Explico tot això primer des de la
mirada ingènua de l'infant, després amb la rebel·lia de l'adolescència, però
finalment amb una mirada que veu en els meus pares unes persones que, tot i
tenir unes conviccions tan fortes, van tenir la valentia de donar-nos una
educació que va fer que cap dels seus fills no adoptés la seva concepció
política i religiosa, i ho van assumir amb resignació, primer, i amb orgull,
després. Això té un mèrit enorme i en el llibre els vull retre
homenatge.
Valèria Guillard, publicat a El Punt-Avui el 08/01/12
L'escriptora Teresa Pàmies s'ha mort avui als noranta-tres anys. Va ser escriptora de novel·la, dietaris, narrativa, articles i reportatges. Molt lligada als moviments polítics i socials durant la guerra civil, la seva militància amb el partit comunista la va portar a l'exili, i des de l'any 1939 fins al 1971 va viure a l'Amèrica Llatina, Txecoslovàquia i França. Es va casar en la clandestinitat amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. Un dels seus fills és el també escriptor Sergi Pàmies. Després de l'exili, quan va tornar a Catalunya, es dedicà a la literatura. Entre les seves obres més destacades hi ha ''Testament a Praga', premi Josep Pla del 1970 i 'Gent del meu exili' (1975). La seva obra esdevé testimoni viu de la guerra civil i de l'exili català, i es mou entre la novel·la i la memòria. Pàmies va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2001 (fou la segona dona en rebre el guardó després de Mercè Rodoreda). 
