´Mai no m´han dit a la cara ´xarnego´, i com que no crec en aquesta paraula em seria igual´

Javier Pérez Andújar,escriptor.
No vull ser escriptor català ni escriptor espanyol, no crec en les literatures nacionals. Tant referent meu és Jack London com Josep Pla".
Per Pérez Andújar tanta importància té anar de convidat a la fira de Franckfurt com a la d'Abril: cap ni una. Prefereix que el convidin a un vermut els seus amics.

Pérez Andújar va presentar a la Libreria 22 de Girona "Paseos con mi madre", on retrata una joventut marcada pels blocs de pisos de Sant Adrià del Besós. Blocs que estan presents a totes les grans ciutats i serveixen Andújar per parlar d'una mena de "internacional dels blocs"

Qui li havia de dir que avui tenir bloc seria el summum de la modernitat.
Ha, ha. Crec que ja estan demodé tots dos tipus de blocs. I han sigut fidels a la paraula, perquè són igual de pesats.
Realment vostè va assaltar autobusos en la seva joventut?
Ep, però dins d'un context! Va ser una acció reivindicativa perquè ens van retirar una línia de bus, així que en vam assaltar uns quants i els vam reconduir al seu lloc natural, que era el nostre barri.
Quants cops li van dir xarnego?
Poques. Al menys a la cara, em penso que mai. Com que no em crec aquesta paraula, em seria ben igual.
Què seria Catalunya sense xarnegos?
És que per mi arreu és el mateix lloc, o sigi que no distingeixo entre catalans i xarnegos. Si mai no hagués vingut ningú de fora no haurien vingut els romans, ni fenicis ni àrabs.
Quants amics de l'època es van quedar pel cami?
Amics, uns quants. I coneguts, un piló. Va ser una època molt bèstia, s'hi va quedar molta gent. Droga, delinqüència, etc.
I vostè s'ha fet un nom sense fer-se torero ni futbolista, que ja és mèrit.
Per ser futbolista sóc gandul. I el toro em fa pena, no podria putejar-lo. Millor fotre coces a la cama d'un altre.
"Paseos con mi madre" és una obra combativa?
Sí, i si no és combativa -per dir-ho en argot més modern- és canyera.
Per això diu que "de Barcelona sólose es por familia y por dinero"?
És una veritat tan clara com dir que les margarides són blanques i grogues. Són així totes les ciutats i totes les societats. A Catalunya no som ni millors ni pitjors, som com tothom.
Diu també que "vive de espaldas a su gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos".
Així és Barcelona. O sigui, els seus dirigents. Utilitzo "Barcelona" en el mateix sentit que ells, que s'apropien el mot: Barcelona això, Barcelona allò, però estan parlant d'ells i prou.
Diu també que per ser multicultural n'hi ha prou amb ser pobre...
Ser pobre és una forma de ser multicultiural, miri els barris pobres i compari'ls amb els burgesos.
Per alguns tant lletja és la pobresa com la multiculturalitat.
Ser pobre és pitjor, al menys de multiculturalitat no et pots morir de gana.
Ja sap que tot i ser de Barcelona i parlar de Barcelona des de Barcelona alguns no el consideren escriptor català per fer-ho en castellà?
M'és igual, jo no vull ser ni escriptor català ni escriptor espanyol. Sóc escriptor i prou, no crec en les literatures nacionals. Tan referent meu és Jack London com Josep Pla.
Així no el convidarà la Generalitat a la fira del llibre de Frankfurt.
És que no vull anar-hi, a mi m'és igual la fira de Frankfurt que la fira d'Abril. En tinc prou amb que em convidin els meus amics al vermut.
Albert Soler, publict en el Diari de Girona 15.04.12. Foto: Aniol Resclosa

Salvador Sunyer canta la seva fidelitat a Salt al nou poemari ´Les deixes del Reremús´

L'exsenador i exalcalde clama a favor de la independència de Catalunya i confia en el bon veïnatge  poble saltenc.

Salvador Sunyer, a la porta de casa seva. Foto: Aniol Resclosa

Va néixer a Salt el 1924, però no va començar a escriure fins després del 1991, quan va deixar l'alcaldia i ja ratllava la setantena. Salvador Sunyer i Aymeric ha sabut reinventar-se i adaptar-se a les circumstàncies històriques i personals de cada època. Va començar a treballar als 14 anys d'edat com a auxiliar de farmàcia. Posteriorment va protagonitzar una llarga i intensa trajectòria en el món de l'ensenyament i de l'activisme cultural, i va treballar a la Cambra de Comerç i Indústria de Girona. En una altra faceta, va ser senador a les Corts espanyoles (1977-79), diputat del PSC-PSOE al Parlament català (eleccions de 1980) i alcalde de Salt (1983-1991). Ara, als seus 88 anys, el trobem capficat de ple en una nova epopeia, aquesta vegada de poeta, que li ha permès guanyar premis en 58 jocs florals i concursos, el darrer fa 15 dies a Calella del Maresme. I aquest vespre (20 h) presentarà a Les Bernardes de Salt el seu nou poemari, Les deixes del Reremús (CCG Edicions), en un acte amb l'alcalde, Jaume Torramadé, l'escriptor Miquel Berga i el llibreter Guillem Terribas. "En els poemes canto la meva fidelitat a Salt i dic que és així com m'agradaria que fos tothom", comenta amb contundència el poeta autodidacte. El llibre es divideix en cinc apartats. El primer està dedicat al Reremús, la riera que travessa el terme municipal i que figura en documents antiquíssims com a "Ridemus", topònim llatí associat a la presència de rates. "Aquí toco el tema de la permanència. Li dic a la gent de Salt que ha d'estimar Salt, arrelar a Salt i fer convivència a Salt. Aquest és el tema del llibre".
La segona i la tercera parts recullen poemes de diferents èpoques. El quart apartat, titulat Sonets de tardor, inclou només sonets, la forma mètrica preferida d'aquest autor.
La cinquena i última part és un contundent clam a favor de la independència de Catalunya. Sunyer assegura que mai ha tingut carnet de cap partit polític "ni mai en tindré", diu afegint una rialla sorneguera. I és que quan era senador i diputat ocupant una acta dels socialistes, Sunyer pensava que l'Estat que va sortir de l'aprovació de la Constitució espanyola "funcionaria", pero amb el temps ha anat descobrint que "no funciona, si més no per a nosaltres". "Però això ho he anat descobrint més tard, com tanta altra gent".
Preguntat per la proposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, de tancar l'Estat autonòmic, Sunyer opina: "Mentre nosaltres anem cap a la independència, ells que tanquin el que vulguin". Segons la seva veu experimentada, "vénen temps molt negres", perquè ara toca pagar tot el que s'ha gastat els darrers anys. "Els ajuntaments d'aquest país els darrers anys han fet moltes coses, i això està molt bé, si no fos que les han fet a base d'endeutament".
Sobre la convivència a la vila de Salt es mostra optimista i diu que quan hi ha un conflicte s'hi posa "més pa que formatge". "La gent de Salt s'han de sentir contents i tranquils, i treballar a Salt i estimar Salt", conclou qui té molts poemes inèdits i encara moltes ganes d'escriure. Sunyer té publicats quatre poemaris, les memòries i el text de la passió de Salt, que també és en vers.
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona 14.04.12

´Si el robatori és una forma de recuperar la propietat, doncs jo robo l´estil burgès´

Andújar admira Mendoza. Foto:  aniol resclosa

L'escriptor Javier Pérez Andújar presenta "Paseos con mi madre",
el llibre preferit d'Eduardo Mendoza entre els publicats l'any 2011.

Javier Pérez Andújar és un escriptor de presència angelical que va entrar ahir a la Llibreria 22 de Girona repartint petons entre algunes seguidores, i que va rebre una llarga tirallonga d'elogis per les virtuts literàries del seu darrer llibre, Passeos con mi madre (Tusquets). Però també va saber manifestar amb contundència el seu compromís polític: "Si el robatori és una forma de recuperar la propietat, doncs jo robo l'estil burgès", va dir, i va explicar que en bona part la singularitat i atractiu de la seva prosa xocant prové del fet que parla de la gent humil de les barriades de la gran Barcelona, però ho fa des de l'estil d'autors refinats com Proust. "Lluita de classes amb frases burgeses", va dir, i va afegir que l'estil és molt important: "Lluito perquè cada mot tingui valor i cada frase tingui intenció. Un estil és una opinió".
Ni més ni menys que Eduardo Mendoza -imant mediàtic amb la recent publicació d'El enredo de la bolsa o la vida-, va apadrinar Andújar en aquesta presentació. Mendoza va situar Passeos con mi madre com la millor obra que ha llegit del 2011, un llibre "escrit amb afecte i emotivitat, però també molt dur per la visió que conté sobre el que significa viure en una ciutat sense privilegis". Per Mendoza, som davant una obra "combativa, però no amarga, on hi té cabuda l'alta cultura i també la cultura popular".
Andújar, que va explicar que el llibre és una revisió literària de les cròniques perifèriques que durant 8 anys va publicar a El País, va confessar que de jove, amb una colla del seu barri de Sant Adrià de Besós, va participar en assalts a autobusos. Era l'any 1983 o 1984. Anaven a fer per fi una boca de metro, però van treure els autobusos quan encara no estava feta i la gent es va quedar sense transport. Així és com van assaltar i "recuperar" fins a cinc cotxes de la línia 43, sense cap suport polític. Aquesta és una de les històries d'un llibre d'un escriptor que no s'identifica amb països, sinó amb la "internacional dels blocs".
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona, 12.04.12

Una mirada a la perifèria de Barcelona

 Javier Pérez Andújar i Eduardo Mendoza Foto: LLUÍS SERRAT.

“Qualsevol persona que l'interessi el que és una ciutat ha de llegir aquest llibre”, va dir Eduardo Mendoza per presentar la tercera novel·la de Javier Pérez Andújar, Paseos con mi madre, a la 22. Molt de públic i una llarga i divertida conversa, per lloar “un llibre combatiu, però no ressentit” que mira Barcelona des de la perifèria.
El Punt-Avui, 12.04.12

Adrià Pujol i "escafarlata d'Empordà".

Adrià Pujol ha utilitzat el català que parla a casa per escriure el llibre Escafarlata d'Empordà, paria d'un pària (Edicions Sidillà), on retrata una generació que ha nascut després de la Transició a la Democràcia. L'obra es va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona amb la participació del periodista Albert Soler, que veu el llibre "una mostra d'amor al català i a la literatura".
Diari de Girona 11.04.12 Foto: Marc Martí

Comença "Un temps de Paraules" que durà a Cercas i Jorge Edwards a Olot.

Toni Sala serà l'encarregat de donar el tret de sortida del cicle de literatura, que enguany se centrarà en el gènere de no-ficció.

El gènere literari de no-ficció està experimentant un gran auge, i s'ha convertit darrerament en un dels més demandats pels lectors. Com s'argumenta des del cicle Temps de paraules, que arrenca el proper divendres a Can Trincheria d'Olot, "cada dia i arreu es publiquen més llibres al marge de l'enganyosa fabulació i que fan una aposta clara per l'observació". D'entre aquests, hi destaquen "documentals, assajos, biografies, memòries i epistolaris".
És per aquest motiu que enguany el cicle s'ha volgut centrar en aquest gènere, a través de quatre conferències que cada divendres acostaran als lectors "els recursos tècnics de la literatura de ficció, al servei però del coneixement de fets reals i creïbles". En aquestes obres, segons s'apunta des de l'organització, l'estil és "clar i directe, i es despulla de retòrica pesada fent que la franquesa i la confiança del lector siguin essencials".
La primera de les xerrades es durà a terme aquest 13 d'abril, i anirà a càrrec de Toni Sala. L'escriptor ganxó és un dels més importants narradors de les lletres catalanes actuals, i ha estat guardonat, entre d'altres premis, amb el Nacional de Literatura l'any 2005.
Al següent divendres, gairebé a les portes de Sant Jordi, es passarà el testimoni a Jordi Soler, descendent d'exiliats catalans i considerat un dels millors escriptors mexicans avui dia.
El 27 d'abril serà el torn d'un dels autors més ben considerats de casa nostra, i que amb Anatomía de un instante va investigar totes les possibilitats del gènere: és, és clar, Javier Cercas. I l'encarregat de tancar aquest Temps de paraules serà el xilè Jorge Edwards, una de les plomes més prestigioses de la literatura hispànica i guardonat amb el Cervantes el 1999.
Diari de Girona 11.04.12. Foto: Marc Martí* El dia 27, Cercas compartirà la xerrada amb Guillem Terribas.

Pérez Andújar presenta a la 22 un llibre on descobreix ´La Internacional dels blocs´

"Paseos con mi madre", la tercera novel·la de l'escriptor, retrata els paisatges d'extrarradi i la incertesa sobre la seva pròpia pertanyença.
L'escriptor Javier Pérez Andújar recorre a la seva darrera novel·la Paseos con mi madre diversos barris de l'extraradi barceloní per descobrir que, més que d'una ciutat o d'un país concret, es pertany a un paisatge sentimental que, en el seu cas, identifica com la "Internacional dels blocs".
Pérez Andújar intenta resoldre en la seva tercera novel·la, que presentarà demà a la tarda a la Llibreria 22 de Girona amb la presència d'Eduardo Mendoza, la incertesa sobre la seva veritable pertanyença. Aquesta la situa en algun lloc difús entre les agulles de la Sagrada Família, que de petit albirava prop del balcó de casa seva, i les properes tres xemeneies de la central elèctrica del seu Sant Adrià de Besòs.
Malgrat viure des de fa anys a Barcelona, l'autor segueix sentint-se un estrany en una ciutat on considera que només se'n pot ser "per família o per diners", encara que també reconeix sentir aquest desarrelament quan retorna a Sant Adrià, on -assegura- "ja no hi ha res del que persegueixo. Són fantasmes els que surto a caçar".
A la recerca d'aquesta identitat, recorre amb la seva mare els paisatges de la seva infància, així com en solitari fa el mateix amb barris populars de Barcelona i Santa Coloma de Gramenet, per concloure que no són gaire diferents del Carabanchel dels discos de Leño o dels blocs txecoslovacs que veia en una antiga sèrie de televisió.
De la mateixa manera, es reconeix més a gust recorrent els barris de l'extraradi de París o Berlín que visitant-ne les zones històriques, i conclou que cada centre històric d'una ciutat és diferent, mentre que les perifèries sempre s'assemblen molt entre si, com una "Internacional dels blocs" sentimental i política.

Deixar el barri per sobreviureHereva de la seva avantpenúltima novel·la, Los príncipes valientes, Pérez Andújar apunta a records del passat, com les lluites obreres del tardofranquisme, les mítiques bandes com Los Correas i impressions del present, com l'empremta de la nova immigració.
I encara que se sent una mica "traïdor" per haver creuat el Besòs i viure a Barcelona, creu que ho va fer "per supervivència", ja que -afirma -"no volia ser l'únic que podia oferir-me al meu barri".
"A canvi, he escrit aquest llibre per regalar el millor de mi mateix a tot allò que vaig deixar", assegura l'escriptor i col·laborador del programa de TV3 L'hora del lector, qui anteriorment va publicar Todo lo que se llevó el diablo, sobre les missions pedagògiques a l'Espanya dels anys 30.
Pérez Andújar destaca a Paseos con mi madre l'arribada a mitjans dels anys 80 de les grans superfícies, i de la globalització econòmica a l'extraradi de les ciutats, simbolitzada al Pryca de Sant Adrià, el primer gran hipermercat a la perifèria propera a Barcelona.
Per a l'autor, el Pryca (on va treballar i d'on va ser acomiadat per regalar un croissant a un company) va ser l'avantsala dels "temps salvatges" de l'actual realitat econòmica. A parer seu, aquestes grans superfícies van portar els primers contractes escombraria per als fills dels obrers industrials.
Agencia EFE/Diari de Girona 10.04.12

Més enllà de la glòria

El retorn dels Sopa de Cabra va tenir alguna cosa de nebulosa. Tant per les dimensions dels concerts i la convocatòria com pel poder de suggestionar diverses generacions –les joves només els coneixien per les gravacions–. El concerts van ser un aquelarre massiu, amb els xamans com a primers sorpresos. No només per la química que els va tornar a unir, sinó també per la cerimònia catàrtica amb un públic eufòric.

Josep Thió i Gerard Quintana al Concert del Palau del
11 de setembre 2011. Foto: David Julià

Moltes d'aquestes impressions les recull el cantant de la banda, Gerard Quintana, a Més enllà de les paraules, quadern de bitàcola, però també un àlbum de fotografies a l'estil dels que publicaven els Rolling Stones i gent així a la dècada dels setanta. Per traduir els concerts en imatges, Quintana s'ha fet acompanyar d'un vell conegut dels Sopa, el fotògraf David Julià i Marquet. El volum està prologat per Gay Mercader, guru i vell promotor dels concerts històrics que van dur al nostre país les gran figures del rock internacional i ens van fer entrar en el circuït més privilegiat.
Quintana ens explica que és un llibre amb uns continguts diferents: “Conec en David Julià quan encara no existia Sopa de Cabra, hem viscut un trajecte vital en paral·lel i el llibre transmet tota aquesta emotivitat tàcita, de poder mirar enrere quan érem una mica pòtols allà al Bronx gironí, com en dèiem aleshores dels carrerons per on ens trobàvem”. “Ara celebrem que encara som aquí, vius i plens de projectes i, en aquest sentit, el mateix títol indica el que volíem mostrar, el que la gent no veu fora de la postal, de l'escenari on tot està preparat”, conclou. Les reflexions i records del Gerard –recuperats del dietari que escrivia– i les imatges del David componen un volum essencial. El poden llegir tant els seguidors de la banda com els aficionats a la literatura de no ficció, tot i que molts elements no els deixaran de sorprendre: per la intensitat del que s'exposa i el to concís de la prosa de Quintana, nerviosa i sentimental.
“De seguida vaig sentir la necessitat de saltar enrere, d'anar fins a les primeres actuacions que vaig fer en una banda de soldats quan feia la mili a la Rioja”: efectivament, Quintana reuneix tot el karma que l'ha dut fins a l'extenuació física i anímica en uns concerts multitudinaris, que també van servir per reunir vells germans i, alhora, adonar-se del compromís amb un públic que els demanava la possibilitat d'una relectura dels temes que havien connectat amb una societat en moviment: “El llibre és un salt rere l'altre, sempre tenint com a eix la retrobada, el mes del 2011 en què vam viure coses que no hauríem imaginat mai, i en què era molt fàcil desenganxar-se del terra i surar com el fum; havia de referenciar tot aquest viatge i fer-lo tornar a terra.”
Tot i que confessa que mai ha visitat un psicòleg, Quintana sap que sovint et demanen que escriguis el que penses. Potser no ha estat la fórmula utilitzada, però Més enllà de les estrelles té un aspecte documental, però també íntim, fins i tot amb comentaris de text en primera persona sobre molts dels temes emblemàtics de la banda, trencant tòpics sobre la nimietat d'algunes lletres i obrint nafres sobre el dolor que les van inspirar, i l'alegria que va provocar que es ballessin als concerts de la primera època: “No volia perdre el sentit, l'origen ni la perspectiva; calia deixar un testimoni de la vivència del que va significar per nosaltres un moment no escrit en el guió.” “Sopa de Cabra s'havia acabat el 2001 i l'últim que ens imaginàvem és que deu anys després tornaríem amb set concerts que reunirien més de vuitanta mil persones”, afirma. La velocitat de tot el que va passar i la fita històrica que es recordarà tenen ara una crònica en rigorosa primera persona de com tocar el cel.
David Castillo publicat en El Punt-Avui 01.04.12
* El dijous dia 19 d'abril el llibreria és presentarà a la Llibreria 22, amb la participació de Xavier Castillón, Jaume Rufí, David Julià i Gerard Quintana.

El món literari celebra els 25 anys de La llibreria de Torroella de Montgrí

El Cucut, una llibreria que ens ajuda a entendre el món .
Q uants esglaons dius que puges per arribar a casa?", pregunta el propietari de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, a l'escriptor Josep Maria Espinàs. "Un total de 140, però només quan s'espatlla l'ascensor", li respon. A tres metres ben just, en unes carpes instal·lades a peu de carretera, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol està signant una dedicatòria a una noia d'uns 14 anys que l'observa amb ulls d'admiració més pel que ha sentit d'ell que no pas pel que ha viscut. Just a la taula del darrere, el Toni i el Ferran, carnissers de Torroella de Montgrí, alimenten els convidats amb els embotits fets a casa i la Glòria i el Xicu els donen begudes. També es poden tastar els pastissos de xocolata que ha fet Maria Teresa Calabús, la copropietària de la llibreria El Cucut, que ha deixat la recepta al costat de la safata.
L'ocasió s'ho mereix: El Cucut fa 25 anys i ha decidit celebrar-ho amb un berenar que tot i batejar-lo com a literari és, bàsicament, familiar. Hi són representats tots els esglaons del món de l'escriptura: des d'editors com Pilar Bertran, d'Edicions 62, fins a llibreters com el president del Gremi de Catalunya, Antoni Daura; escriptors com el mateix Espinàs i Pujol -que com a bon publicista porta a la mà el tercer volum de les seves memòries, que acaba de sortir a la venda-, i, evidentment, els lectors.
Els parlaments són curts, emotius i tenen com a protagonista la propietària d'El Cucut. "Proposo que algun llibreter de la ciutat vingui a fer pràctiques amb tu a l'Empordà", li diu la representant d'Edicions 62. "Gràcies, Maria Teresa, per ser un referent en el nostre món", afirma la presidenta del Gremi de Llibreters de Girona, Maria Carme Ferrer. "Heu fet molt bona feina", afegeix l'alcalde de Torroella, Jordi Cordón. Després de tants elogis, que resisteix sense que se li trenqui la veu, Calabús demana a l'expresident de la Generalitat que sigui l'encarregat de fer el primer brindis. Pujol demostra un cop més que és el de sempre i, tan bon punt comença, felicita la llibretera i li deixa clar que no farà cap brindis "però sí un discurs diferent". Amb la boca petita també es compromet a ser breu, tot i que sap perfectament que no ho aconseguirà. "Has muntat un espectacle a base de llibres, molts dels quals són escrits en llengua catalana, que tu m'assegures que vens", explica. "Això no és fàcil tenint en compte el moment complicat en què vivim", afegeix. Arribats a aquest punt, fa una pausa del seu fil argumental, mira Calabús i li reclama que no li ha portat una copa de cava, ella li ofereix la que té a les mans i amb tota naturalitat Pujol li respon: "Està buida i tan malament tampoc estem". Continuen els elogis i, acabat el primer brindis, es tornen a formar grupets en què es parla una mica de tot, des de les vacances fins a l'últim llibre que s'ha llegit. A l'interior de la llibreria, Espinàs atén una senyora de 72 anys que li demana que li dediqui el seu llibre El meu ofici . L'escriptor s'interessa per la seva lectora i al final li diu: "Només li demano una cosa: que per molts anys tingui aquesta bona cara".
Entre brindis i brindis la vetllada s'acaba, però els responsables d'El Cucut no volen oblidar-la. Han posat com a repte fer entre tots els assistents un llibre del qual només hi ha el títol, Brindis del berenar literari . El quadern comença: "Escrivim i llegim per entendre el món. Per tant, la llibreria és un lloc que ens ajuda a entendre el món, tota una responsabilitat i un privilegi. Gràcies per l'esforç i l'empenta i endavant". Quin serà el futur d'aquest nou llibre? La resposta és tota una incògnita, potser seran necessaris 25 anys més per esbrinar-ho.
Elisabet Escriche, publicat a l'Ara.cat 04.04.12 Foto: Cèlia Atset

Un any, deu llibres

L'Ela Geminada celebra el primer aniversari amb quatre novetats de cop.

Amb dificultats, amb constància i obstinació, però sobretot amb una beneïda inconsciència, com diu de si mateix i d'altres “microeditors” del país acostumats a bregar amb la penúria i la soledat, Oriol Ponsatí-Murlà ha aconseguit conduir el projecte editorial de l'Ela Geminada, especialitzada en l'assaig filosòfic i concebuda enterament des de Girona, al port del seu primer aniversari. Des d'aquest recer, es declara satisfet i atònit a parts iguals, potser amb un lleu avantatge per al desconcert: la nau no només no ha fet aigües, sinó que acredita una desena de títols en una sola singladura i un reconeixement unànime per l'ambició i serietat de l'empresa. Per celebrar-ho, Oriol Ponsatí-Murlà ha organitzat per dilluns que ve una festa a la Llibreria 22 (20 h) que aprofitarà per presentar d'una sola tacada les tres últimes novetats de l'Ela Geminada i per retrobar-se amb una altra de postergada. Així, el professor de literatura comparada de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde parlarà de Crisi de l'humanisme, la selecció d'articles de reflexió literària d'Ernst Robert Curtius que ell mateix ha editat i prologat, en traducció al català de Marc Jiménez Buzzi; la professora de secundària Esther Vilalta presentarà l'assaig de John Stuart Mill Sobre la llibertat, ara que és lectura obligatòria a la selectivitat i que el tema pren plena vigència al carrer, en traducció de Sira Abenoza i pròleg de Ferran Sáez Mateu; i el crític musical Xevi Planas, apassionat lector, i ocasionalment també editor, de dietaris i aforismes, comentarà les Reflexions o màximes i sentències morals del duc François de La Rochefoucauld, traduït i editat per Ramon Alcoberro. El retrobament, en la festa de dilluns, el proporcionarà el professor de filosofia de la Universitat de Girona Josep Maria Terricabras, que presentarà finalment a la seva ciutat De Tales a Demòcrit, la voluminosa antologia del pensament presocràtic que no va poder presentar en el seu moment, quan va aparèixer el setembre passat, arran de l'aparatós accident de cotxe que va patir quan tornava, justament, de parlar d'aquest mateix llibre a Vic.
Avui mateix, però, ja hi ha prevista una altra presentació del títol més recent del segell gironí, El concepte de dret, de Herbert Lionel A. Hart, considerat un dels filòsofs del dret més importants del segle XX, i que per la seva especificitat serà presentat a la Facultat de Dret (18.30 h) per un deixeble del mateix Hart, Joseph Raz, de la Universitat d'Oxford, que participarà en l'acte al costat de J.J. Moreso, autor de la introducció del volum, i de Pau Luque, el seu traductor.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 23.03.12. Foto: Lluís Serrat

´Excepte els còctels i els tocaments, m´agrada fer-m´ho tot jo mateixa´



Empar Moliner, a la 22. Foto: Eniol Resclosa.

Empar Moliner acaba de treure al mercat "La col·laboradora", on parla del món editorial. La segona novel·la de la periodista i escriptora arriba dotze anys després de "Feli, esthéticienne" guanyadora del Josep Pla 2000. Una novel·la cada dotze anys: s'ho agafa amb calma, oi?
De contes sempre n'estic fent. Un dia, obres l'ordinador i ja et trobes deu contes fets. Les novel·les tenen un altre ritme. Però aquests dotze anys no he parat d'escriure.
Quan llegeixo en una crítica que és la seva "obra més ambiciosa, arriscada, completa i reexida", tampoc no és dir gaire, no?
Collons! És que el crític considera que els tres llibres de contes que he fet a part de les novel·les també formen part de la meva obra. Espero que no el consideri un excèntric.
A què es dedica avui la Feli?
Té treballadores xineses massa vehements.
Aviat haurem de buscar un altre nom per als negres literaris, perquè es considerarà un menyspreu per aquesta raça?
Jo en diria "persones literàries de color". De la mateixa manera que no n'hem de dir "braç de gitano" sinó "braç d'ètnia gitana".
Quin és el darrer llibre que ha llegit, que sap positivament escrit per un negre?
No era un llibre, però era un bon totxo. El discurs de cap d'any del monarca Joan Carles, sogre d'Iñaki Urdangarin i pare del Príncep de Girona.
Escriu llibres, col·labora a la tele, és columnista: s'ha plantejat contractar un negre, vull dir una persona literària de color?
Em passaria més estona corregint-lo que si ho hagués de fer jo. Excepte els còctels i els tocaments, m'agrada fer-m'ho tot jo mateixa. Però la meva feina no és feixuga, és dispersa.
A què ajuden, els llibre d'autoajuda?
Bàsicament que els seus autors no notin la crisi. Una vegada vaig haver de llegir Qui s'ha endut el meu formatge i em va semblar la cosa més fatxa del món. Ve a dir que si no t'adaptes als canvis laborals ets un perdedor.
Deu dependre de quins canvis...
Com que si t'apugen el sou t'hi adaptes de seguida, hem de deduir que els canvis als quals no t'adaptaràs són, per exemple, que te'l rebaixin. Els treballadors d'Antena 3 van rebre el llibre de regal, per part dels caps. Es devien posar a tremolar de pànic.
Què van a fer els escriptors a les fires de llibres?
El mateix que els vedells als concursos de vedells, amb la diferència que els vedells no envien tuits quan veuen Paul Auster.
Algun cop vaig llegir que essent escriptor es lliga molt: és així?

Suposo que aquest és el motiu pel qual Lucía Etxevarría va anunciar que deixava la professió. I suposo que aquest és el motiu pel qual ha anunciat, no fa gaire, que ja hi torna.

El somni de tota columnista és arribar a ser com Pilar Rahola??

Per mi seria una fita. Guardo una frase seva publicada a La Vanguardia que m'agrada rellegir: "Acabo de publicar el llibre La màscara del rei Artur l'avançament editorial del qual va donar ahir mateix aquest diari i la presentació del qual ens va reunir a casa Fuster". M'encanta l'estil però sobretot el que diu, el fons.

Hi ha algun columnista que no suporti?

Diversos, però per mi són com el wasabi. Em fan plorar, però no puc deixar-los.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 25.03.12.

TORRENT&MOLINER, IMPARABLES
Parlant de saunes gais, dels excessos de Las Vegas i el País Valencià, de gintònics amb cogombre i, sobretot, d'escriure només d'allò que s'ha viscut, Ferran Torrent i Empar Moliner van triomfar ahir, amb el seu humor àcid, en la presentació dels seus últims llibres, Ombres en la nit i La col·laboradora, respectivament, a la Llibreria 22.
Xavier Castillon, publicat en El Punt-Avui 23.02.12. Foto: Xavier Castillon

Tres lectures guiades

L'articulista parteix de la commemoració dels 133 anys de la llibreria Geli, la "més antiga de Girona i de Catalunya", per fer un elogi de la lectura i de la tasca que realitzen els llibreters de la ciutat, actuant com a guies.

Avui, la llibreria Geli, aquest passadís de llibres que uneix l'Argenteria i la Cort Reial, compleix 133 anys. És vigília de Sant Josep i aquest fou justament el primer nom que tingué l'establiment: "Librería de San José de Francisco Geli"; i aquesta és la imatge religiosa que just davant de caixa presideix i protegeix tota la botiga. És la llibreria més antiga de Girona i de Catalunya. Girona ha tingut i té la sort de gaudir d'unes llibreries de primera fila; però sobretot de tenir alguns dels llibreters més dinàmics i eficaços del país.
Els guies Fem una concessió a la memòria; fem-ne un petit tast: Feliu Matamala, de la llibreria les Voltes (des de 1963), activista irreductible pels drets del català, expenedor del Carnet d'Identitat Català a tot el país, venedor exclusivament de llibres escrits en llengua catalana, mereixedor de tota mena de reconeixements, a qui recentment l'Ajuntament de Girona ha atorgat el nom d'un carrer a la zona de Domeny; Joaquim Pla Dalmau i la seva filla IsabelPla, posseïdors d'establiments històrics amb altell, de primer a la Rambla i en acabat, al carrer Vern; dipositaris de l'enorme aportació de l'editorial familiar i d'una innata i sincera vocació de servei a la ciutat (des de 2006, amb una plaça dedicada entre Maragall i La Salle), un establiment avui dissortadament desaparegut (1904-2009); Marta Latorre i el seu fill, Israel, propietaris de la Llibreria Cafè, un establiment mixt, alternatiu, diferent, amable, al cor del Barri Vell, on es demostrava (1994-2008) que lectura, cafè i tertúlia són activitats complementàries; Felip Ortega, de la Llibreteria, a prop del Parc del Migdia, lector empedreït, magnífic amfitrió, assessor experimentat, que exercia (2007-2010) d'autèntic guru de la lectura i de la cultura editorial; Carme Ferrer i el seu equip de dependentes i dependent, al peu de la llibreria Empúries des de 1956, servint llibres escolars i de lectura, i fent presentacions de novetats amb autors i convidats, amb exquisida i en comanadora amabilitat...
I en llocs preferents de l'escambell de llibreters, és clar, en Pere Rodeja (mort el desembre de 2009 després de 64 anys a can Geli, i amb un carrer dedicat també a la zona de Domeny) i els seus dependents i dependentes i familiars, professionals de la bibliofília i de les arts llibreteres, amb una amplíssima i vastíssima formació i un tracte atent i dedicat als clients; i, evidentment, en Guillem Terribas, des de 1978 al capdavant de la Llibreria 22 del carrer de les Hortes, temple de cultura i saber. En Terribas és el responsable que cinema i literatura, literatura i espectacle, literatura i autors, literatura i lectors, siguin a Girona en un mateix cartell de primera fila i de primera línia, tant en el panorama local com en el mundial. Fa 34 anys que Girona en suma sempre 22, i per molts anys. Però jo proposo ja, des d'aquestes línies, que la placeta que queda al peu del pont de Les Peixateries, a tocar de Santa Clara, sigui batejada com la placeta d'en Guillem de la 22. Aquesta concessió coronaria Girona com a ciutat de llibreters: Feliu Matamala, Joaquim Pla, Pere Rodeja i Guillem Terribas.
Les lectures En una ciutat de tants i tan bons llibreters, llegir és inexcusable. En Josep de can Geli em va deixar anar que s'havia de llegir l'obra poètica de Felícia Fuster, a cura de Lluïsa Julià, ell que és poeta i més aviat parc en elogis a d'altri. Li vaig fer cas. M'he enriquit i m'he avergonyit de no haver-la conegut abans: "Ni de corretges,/ ni de pell, ni del vidre/ d'un altar fràgil./ Jo volia vestir-me/ només de pluja tendra." Amb obra publicada entre 1984 i 2001, Felícia Fuster (1921-2012) ha merescut elogis de Parcerisas, Sam AbramsMaria-Mercè Marçal. Ha estat poetessa, pintora i traductora.
Allò que altres poetes insignes de la literatura catalana van enllestir amb un poema (o més d'un), més o menys concís, Sagarra ho allarga a dos volums. Parlar de Montserrat ha estat una constant literària del país, però ningú com Sagarra s'hi esplaià tant. El poema de Montserrat és el poema més extens de la literatura catalana: 16.000 versos, rimats, mesurats i rics. Trobar aquest magne poema narratiu és avui difícil. Però el que no es trobi a can Geli... Alguns fragments són immortals: "Perquè us mantinguin el conhort/ d'un migdia de festa,/ i a l'hora de la mort,/ quan se us farà la rígida requesta/ i ja tingueu pel salt l'ànima llesta,/ us cloguin les cortines sobre el cor,/ amb les mans perfumades de ginesta".
I fou en Guillem de can 22 qui veient-me amb Lent de Comadira a les mans al seu establiment em va dir: "Hi ha molt bons poemes en aquest llibre; molt bons". Vaig entendre de seguida que no ho deia pel que s'hi dedica a Joaquim Nadal, un lament llarg i descriptiu d'una altra època (la dels protagonistes?), que no és altra pena que la de la joventut perduda *. La resta de l'aplec és magnífic. Autènticament, esplèndid. He seguit el doble consell de l'autor: llegir-lo "lent" i llegir-lo amb "lent". És poesia clàssica universal: "Semblava un joc ben fàcil la vida...", evoca Gil de Biedma, Rubén Darío, Horaci... És també poesia romàntica i sentida. El poeta "celebra" els seus 70 anys: "Natura compassiva,/ com t'odio... Deixa'm la solitud,/ l'horror llarg de l'insomni./ No vinguis a distreure'm/ de l'única certesa". No deixin de llegir Comadira. No deixin mai de llegir.

Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona, 18.03.12

* Penso que el poema que cita en Jordi "A la ciutat perduda", és un esplèndid poema. Crepuscular i evocador de temps passats, d'acord, però un magnific poema. Guillem Terribas.

Dossier dedicat a Miquel Pairolí

Avui es presenta la ‘Revista de Girona' amb un especial sobre l'escriptor.
La sala de conferències del centre cultural La Mercè de Girona serà avui (19 h) l'escenari de la presentació del número 271 de la Revista de Girona, que edita la Diputació i que conté un dossier dedicat a l'escriptor i col·laborador d'El Punt, Miquel Pairolí, traspassat fa poc menys d'un any. El dossier, titulat Miquel Pairolí, l'escriptura serena, aplega articles i escrits de Lluís Freixas, Imma Merino, Lluís Muntada, Vicenç Pagès, Rosa Font, Guillem Terribas, Joan Ventura, Xavier Cortadellas, Josep Maria Fonalleras i Anna Casassas, que parlen del malaguanyat escriptor des de tots els punts de vista, des de la seva faceta com a periodista, passant per la d'escriptor, traductor, articulista, intel·lectual o la més íntima d'amic i enamorat de la seva terra. EL dossier està coordinat per Glòria Granell i la voluntat última d'aquest treball coral és “explicar els entramats de la creació literària de Pairolí i, sobretot, convidar a llegir-la”; tot això, tal com explica Granells en la introducció, “en unes pàgines d'homenatge, anàlisi i record”. Aquest número de la revista també inclou un estudi sobre la visió que alguns ninotaires i humoristes nord-americans i catalans tenien de Salvador Dalí els anys 30, o la biografia d'un personatge peculiar com va ser Damià Escuder.
Redacció El Punt-Avui 14.03.12

Per continuar llegint Pairolí
La ‘Revista de Girona' presenta el dossier especial dedicat a l'escriptor un any després de la seva mort.
“Poques vegades ens ha entristit tant fer un dossier com aquest”, deia el director de la Revista de Girona, Xavier Cortadellas, per advertir que ningú no esperés una presentació entretinguda de l'especial que aquesta publicació bimestral dedica a revisar la trajectòria humana i literària de l'escriptor gironí Miquel Pairolí (Quart, 1955- 2011). Quasi un any després de la seva mort, el dossier de la revista planteja la primera aproximació “crítica i rigorosa” a l'obra de Pairolí, “des de l'admiració i el respecte” i amb el propòsit central de “convidar a continuar-lo llegint”, va dir Glòria Granell, que ha coordinat la desena de treballs que formen aquest número de record i homenatge. Contribuir a situar-lo en el lloc destacat que li correspon dins la literatura del país, “tot i no haver format part de cap cercle intel·lectual consagrat”, és un altre dels objectius que s'han plantejat els col·laboradors del dossier, que tal com va insistir Cortadellas, havien fet una “aportació sensacional” al coneixement de les diverses facetes de l'escriptor.
Serè, lúcid, intel·ligent, reflexiu i amable van tornar a ser els qualificatius que més van escoltar-se, ahir a La Mercè, per recordar el caràcter de l'autor de Cera o El convit. El delegat de Cultura de la Diputació, Antoni Solà, va afegir-hi, a més, els de sensible i emotiu. Solà va vaticinar que amb el temps Pairolí ”guanyarà més i més reconeixement” i que arribarà un dia que ja ningú més el compararà amb la prosa de Pla, cosa que ja l'avorria, sinó que llavors “potser ja hi haurà algú que pairoliejarà”. Al final de l'acte, alguns dels articulistes van llegir textos de l'escriptor: Guillem Terribas va escollir el fragment d'Octubre que evoca una conversa amb Josep Paulí; Lluís Freixas, un paràgraf de Paisatge amb flames en què es manifesta el classicisme estètic de l'autor, que va defensar dient que “a vegades el desig de ser modern és el carruatge que condueix més ràpidament al museu”; Joan Ventura, director de Presència, va llegir quatre articles seus de l'any 1997 d'una inquietant actualitat; Cortadellas va evocar la felicitat de la lectura amb què Pairolí tancava el seu llibre de crítiques literàries Exploracions, i Glòria Granell va acabar retornant l'emoció del primer capítol d'Octubre, quan l'escriptor, absort en un concert de Haydn, ho deixa en suspens tot, perquè un pit-roig s'ha aturat a l'ampit de la finestra.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 15.03.12

Gir, Giraud, Moebius

Mor l'influent dibuixant de còmic Jean Giraud, conegut també com a Moebius i Gir, virtuós creador d'universos tan distants com el gènere de l'oest i la ciència-ficció.

Si féssim un llistat de cinquanta autors imprescindibles de la historia del còmic, Jean Giraud, conegut també amb els noms de Gir i Moebius, ocuparia un lloc molt
destacat per la seva influència en la narrati-
va gràfica internacional. L'autor va morir ahir al matí als 73 anys, després d'una llarga malaltia.

Nascut a la localitat francesa de Nogent-sur-Marne el 8 de maig del 1938, Giraud va començar a interessar-se pel dibuix de ben menut. Entra a l'Escola d'Arts Aplicades de París el 1954, i comença a fer les seves primeres col·laboracions. L'any 1963, Giraud publica per a la revista Pilote la historieta Fort Navajo, amb guió de Jean-Michel Charlier. Es tracta de la primera de les aventures protagonitzades pel tinent Blueberry, un indisciplinat militar que serà injustament acusat d'haver desertat. Amb aquesta irrupció en el gènere, Gir –el nom amb què signava aleshores– tradueix al paper els grans clàssics del western del cel·luloide, com ara el John Forn de Centaures del desert, i hi afegeix l'experiència d'haver viscut a Mèxic. Sobre aquesta base, anirà superposant l'influx de la renovació del gènere que es produirà als anys seixanta i setanta, amb realitzadors com ara Sam Peckinpah. Gir va prendre com a model per dibuixar el rostre de Blueberry l'actor francès Jean-Paul Belmondo. La sèrie continua viva avui perquè altres autors hi van obrir camins narratius, amb les col·leccions La juventud de Blueberry i Marshall Blueberry, publicades a l'Estat espanyol per Norma Editorial com la major part de l'obra de Giraud.
Més informació en El Punt-Avui http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/516937-gir-giraud-moebius.html

S'ha mort l'escriptora Teresa Pàmies

L'escriptora Teresa Pàmies s'ha mort avui als noranta-tres anys. Va ser escriptora de novel·la, dietaris, narrativa, articles i reportatges. Molt lligada als moviments polítics i socials durant la guerra civil, la seva militància amb el partit comunista la va portar a l'exili, i des de l'any 1939 fins al 1971 va viure a l'Amèrica Llatina, Txecoslovàquia i França. Es va casar en la clandestinitat amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. Un dels seus fills és el també escriptor Sergi Pàmies. Després de l'exili, quan va tornar a Catalunya, es dedicà a la literatura. Entre les seves obres més destacades hi ha ''Testament a Praga', premi Josep Pla del 1970 i 'Gent del meu exili' (1975). La seva obra esdevé testimoni viu de la guerra civil i de l'exili català, i es mou entre la novel·la i la memòria. Pàmies va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2001 (fou la segona dona en rebre el guardó després de Mercè Rodoreda).
Atreta per l’actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra d’Or, El Temps, Catalunya Ràdio). Algunes d’aquestes col·laboracions van ser aplegades en volum: 'Opinions de dona' (1983) i 'La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques' (1999). Teresa Pàmies va ser un referent per a moltes dones nascudes durant la dictadura franquista.
Més informació A Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/3994378/20120313/mort-lescriptora-teresa-pamies.html

Lent, de Narcís Comadira, un llibre de poemes que transcorre a poc a poc

Títol: Lent

Autor: Narcís Comadira
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 64

ISBN: 978-84-2976-932-6

Preu: 18€

Diu l’autor a Una indicació -una mena de prefaci de Lent- que ha titulat així aquest recull per dues raons: perquè, com una lent, “desvia els raigs de la llum convencional del llenguatge per concentrar-los en un punt de sentit determinat o per dispersar-los cap a regions insospitades” i perquè transcorre a poc a poc. Hi afegeix, per concloure, “explico tot això perquè ningú no pensi que un llibre-lent que alhora és un llibre lent, una lent i un lent, hagi de ser per força apagat i fred. Als balls lents, al sang hi bullia i cremaven les pells, i algunes lents, d’aparença glacial, poden, per concentració de la llum del sol, provocar un autèntic incendi”. Bé, doncs, estic convençuda que a aquestes alçades de la seva carrera, en Narcís Comadira ja devia ser ben conscient en el moment de tancar el manuscrit que no havia creat un llibre fred, però per si alguns de nosaltres en teniu dubtes, un cop llegit no me’n vull estar de manifestar que, definitivament, no és així.

Lent és un d’aquells llibres que es llegeix fàcilment i convida a tornar a llegir cadascun dels poemes per anar trobant matisos, més colors en aquest espectre que dibuixa l’autor amb mots collits dels camps semàntics de la natura, l’art, la història… mireu, si no, el final del poema Allemande, on contempla la normalitat actual en un dia de pluja a Mauthausen:

Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per als homes,
homes, senzillament. Encara
Da capo.
Però n’hi ha un especialment que vull recollir. Estic convençuda que a l’autor no li sabrà greu que el reproduïm sencer, perquè tot i que li dedica a en Guillem Terribas, és ben bé com si l’hagués dedicat a tots els qui compartim el plaer de la lectura. Confio que us agradi tant com a mi… francament, jo no sé què afegir que superi això, sobre aquest fantàstic Lent.
Llibres
Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.

Cròniques i calfreds,

projectes i memòria.

Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos

o bé plens de malícia o amb simple indiferència,

facin alçar el cadàver

que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.

I llavors, quanta vida i quanta passió,

quanta alegria, quant dolor,

quanta revolta, quanta insistència absurda.

i, a vegades, quant d’avorriment.

Però quanta companyia.

Llibres, llibres, més llibres!

———————————————

Acabo de trobar aquesta informació al Gencat i he pensat que us podria interessar…

Narcís Comadira, protagonista d’una mostra a la Biblioteca de Catalunya

La Biblioteca de Catalunya (C. Hospital, 56. Barcelona) acull, del 14 de febrer al 7 de març, una mostra dedicada al polifacètic artista Narcís Comadira (Girona, 1942), que enguany celebra els seus 70 anys.

Amb motiu d’aquest aniversari s’ha organitzat aquesta exposició, que fa un repàs de totes les facetes artístiques de Comadira, des de la poesia fins a la pintura passant per l’assaig, la traducció, el teatre o els dibuixos.

L’exposició es pot veure de dilluns a divendres, de 9 a 20h i els dissabte de, 9 a 14h

* 23-02-2012 publicat per Montserrat Brau http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=502488879277808337#editor/target=post;postID=3952748815606140456

Els amics de Narcís Comadira l´homenatgen als Jardins de la Mercè

Joaquim Nadal i Josep Roca, entre d'altres, van presentar ahir de manera distesa el seu nou poemari, "Lent"

  JoseJosep Maria Fonalleras i Josep Roca
van participar en la lectura. Foto: Guillem Terribas.

Des del seu mateix títol, Lent, tot en el darrer poemari de Narcís Comadira convida a la seva lectura pausada, meditada i assaborida. Des de la seva publicació, el passat mes de febrer, han estat no poques les ressenyes que se n'han fet, i totes coincidents en un fet: que és un llibre per tornar-hi, per rellegir amb calma.
Precisament amb aquest objectiu, ahir es va dur a terme un acte entre cultural i festiu, entre reunió familiar i celebració literària, als Jardins de la Mercè de Girona: una trobada on amics i coneguts de l'escriptor gironí, que acaba de complir els setanta anys, es van reunir per llegir algunes de les seves peces.
Entre les cares que s'hi van poder veure hi havia l'exalcalde de Girona i portaveu del PSC, Joaquim Nadal; l'escriptor i periodista Josep Maria Fonalleras, o el sommelier d'El Celler de Can Roca, Josep Roca. En un ambient distès, els Jardins van acollir aquesta lectura, convertida en un homenatge a l'autor de Papers privats, La llibertat i el terror i Lírica lleugera.
Dedicatòries als amics
La Llibreria 22 va ser l'encarregada d'organitzar aquest acte de presentació del volum, publicat per Edicions 62. Val a dir que precisament, una de les peces incloses al poemari està dedicada al llibreter Guillem Terribas.
Val a dir que el darrer poema que tanca l'obra, A la ciutat perduda, hi condensa els seus records de Girona; i diverses peces estan dedicades als seus amics. Per això, l'acte d'ahir es va convertir en un petit retorn, en veu alta, al que Comadira ha plasmat en lletra.
Marta Pallarés, publicat en el Diari de Girona 11.03.12

Springsteen ´visita´ Girona amb Jordi Tardà

Corria l'any 1981 quan Bruce Springsteen va visitar el nostre país per primera vegada; des de llavors, "The Boss" se'n confessa un gran amant, especialment de Barcelona. Jordi Bianciotto i Mar Cortés han documentat totes aquestes visites a Bruce Springsteen en España, un llibre que ahir es va presentar a la Llibreria 22 amb la presència dels seus autors i del popular periodista musical Jordi Tardà, un gran fan de Springsteen.
Diari de Girona, 01.03.12 Foto: Marc Martí.

Llibre de referència sobre Bruce

“Una obra objectiva, però no freda, que es convertirà en un llibre de referència.” Així va definir ahir Jordi Tardà el llibre Bruce Springsteen en España, de Jordi Bianciotto i Mar Cortés, a la Llibreria 22 de Girona, on es van trobar un bon grapat de seguidors del Boss. Mentre sonava el nou disc de Bruce, Wrecking ball, s'hi van repassar les gires de Springsteen i la seva intensa relació amb Catalunya.
El Punt-Avui 01.03.12. Text i foto de Xavier Castillon.

El nou premi Quim Masó se sabrà a l'abril

22 produccions aspiren als 30.000 euros de la 6a edició del guardó gironí.
Un total de 22 projectes s'han presentat a la sisena edició del premi Quim Masó per a muntatges teatrals, que ja ha tancat el termini de presentació. Els projectes aspiren als 30.000 euros en metàl·lic que s'hauran d'utilitzar per finançar la producció i que no poden representar més del 50% del pressupost total. Aquesta setmana, els membres del jurat del premi han començat a fer les valoracions, i el veredicte es farà públic al llarg del mes d'abril, en el decurs d'un acte organitzat expressament.

La majoria dels membres del jurat del premi han canviat respecte a altres edicions. Àlex Rigola, Begoña Barrena, Toni Casares, Pere Puig i Salvador Sunyer, a més de Guillem Terribas com a secretari, formaven el jurat anterior. D'aquests, només Puig (director teatral i director artístic de la sala La Planeta) i Terribas (Llibreria 22) es mantenen, i la resta de membres han estat substituïts per Sergi Belbel (director del TNC), Ramon Simó (director del festival Grec), Andreu Gomila (crític teatral), Jordi Casanovas (dramaturg i director teatral) i Josep Domènech (productor, Bitò Produccions).
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 12.02.12.

El ‘Boss' ja és com de casa

El llibre ‘Bruce Springsteen en España' es presenta avui a la Llibreria 22.
El 18 de març, Bruce Springsteen i The E Street Band començaran una nova gira, a Atlanta, que farà la seva primera parada al continent europeu el 13 de maig a Sevilla. En pocs llocs, fora dels Estats Units, el Boss fa habitualment tants concerts com a l'Estat espanyol, on en aquesta gira també visitarà Las Palmas (15 de maig), l'estadi olímpic de Barcelona (17 i 18 de maig), Sant Sebastià (2 de juny) i Madrid (17 de juny). Això només s'explica per la llarga i intensa relació que Springsteen ha tingut amb els seus seguidors a l'Estat, i especialment a Catalunya: una relació ben descrita i argumentada en el llibre Bruce Springsteen en España (Quarentena Ediciones), dels periodistes Jordi Bianciotto i Mar Cortés, que es presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h). La presentació serà a càrrec de Jordi Tardà.

El llibre repassa totes les gires que Springsteen ha portat a terme a l'Estat espanyol des de la seva primera visita, el 21 d'abril de 1981, en plena gira de The river, un disc fonamental en la seva trajectòria però que encara no li garantia en aquells moments les audiències massives de les gires posteriors. En total, Springsteen ha ofert fins ara uns 40 concerts a l'Estat espanyol, 17 dels quals a Catalunya.

Jordi Bianciotto i Mar Cortés, coautors també amb Josep Antoni Vilar del llibre El fenomen Springsteen (Parlen els fans catalans), demostren en aquest nou llibre que “és possible tenir una relació apassionada i alhora mantenir el criteri” amb un personatge com Springsteen. El llibre ha estat fruit d'un gran treball de documentació que inclou totes les entrades, els repertoris i altres detalls dels concerts, gràcies en bona part a la col·laboració de Salvador Trepat, tota una eminència springsteniana i editor de Point Blank Magazine. “Ens ha costat tant reunir el material com escriure el llibre”, diu Bianciotto, que també parla d'aquest volum com “un homenatge al periodisme clàssic”. De fet, el volum s'obre parlant sobre les arrels del fenomen Springsteen en la premsa espanyola, des del primer article que li van dedicar a l'Estat, signat per Constantino Romero i publicat el 1973 a Diario Femenino. També hi ha referències al primer article de fons sobre el músic, publicat per Ignacio Julià a la revista Star, i a una campanya de signatures que es va promoure entre els periodistes musicals de l'època perquè Springsteen actués per primera vegada a l'Estat, un somni que va complir Gay Mercader. Els autors fan una única incursió fora del territori estatal: el famós concert de Montpeller, del 1985, “ple de catalans i bascos”, en l'única gran gira, la de Born in the USA, que no va traspassar els Pirineus.

I per què hi ha aquesta intensa relació entre Springsteen i l'Estat espanyol? “Hi ha coses difícilment explicables: ell funciona molt bé aquí i en altres països tan diferents com ara Suècia i Itàlia, però no tant, per exemple, a l'Estat francès. Quina lògica té això? No ho sabem. Però és clar que aquí ha funcionat molt bé el seu missatge d'‘autenticitat': la gent se'l creu.”
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 29.02.12

El valent testimoni d'un malalt bipolar

Carles Brunet va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la novel·la Historia de un bipolar (Todo había sido un sueño), basada en la seva dura experiència com a alcohòlic bipolar, que el va portar a la presó, al manicomi i a les portes de la mort. Membres de l'Associació de Bipolars li van agrair el seu valent testimoni literari i vital.
Xavier Castillon, text i fotos. Publicat en el Punt-Avui 22.02.12
http://www.youtube.com/watch?v=xKSTzFm6Yjs
http://www.youtube.com/watch?v=KDt9NkYpvD0&feature=related

´En la medicina que practico, a vegades el diagnòstic final és l´autòpsia´

Dr. Rafael Masià, Dr. Jaume Ollé i Josep M. Fonalleras
presentant el llibre.

Jaume E. Ollé (Barcelona 1943) va presentar dimecres a la Llibreria 22 el seu llibre Crónicas de un médico en el mundo. Ollé tenia un còmode càrrec mèdic a la Generalitat i el 1986 el va deixar per anar a ajudar a Haití. Des de llavors ja no ha parat, i ha estat a tots els països amb situació sanitària i mèdica precària

Doctor: deixar-ho tot i aprofitar les vacances per anar a treballar, i gratis, és una patologia greu?
Si la feina que fas t'agrada, també són vacances. No és cap patologia. Però bé, ara ja fa trenta anys d'allò, i visc d'això, no treballo gratis, és clar.
És un metge rastaflauta?Una mica indignat sí que ho estic. Però em poso la indignació a l'esquena. Un metge emprenyat és menys efectiu.
Pero segur que troba qui se'l mira amb condescendència: "Aquest burro podria viure com un rei, i mira'l"
Potser sí, però jo em diverteixo. Si fent el que m'agrada aporto ni que sigui un gra de sorra per ajudar algú, perquè algú estigui una mica menys malament, doncs millor, no?
Hi ha massa metges acomodats?No, cadascú fa el que vol i cadascú tria per on va. Jo no critico res. Com en totes les professions, hi ha metges que volen guanyar diners. I també hi ha metges que fan el que faig jo, me n'he trobat molts. No es pot pretendre que algú canviï les seves prioritats per les d'un altre.
Quines animalades ha vist, per aquests móns?El metge és gairebé un déu i la població està convençuda que no té dret a res. Això provoca que sovint els metges que hi ha facin grans bestieses, ja que se saben totalment impunes.
I arriba un metge europeu. Què fa?Intentes lluitar contra això, però com que al mateix temps ets un foraster... L'equilibri és molt difícil, ja que tampoc no et pots emprenyar gaire amb els metges d'allà, perquè et fotran fora. És dur d'empassar, tot això.
És que encara no ha entès que els pobres no tenen dret a la salut?No ho he entès, no. Aquest dret el tenim tots, el que passa és que ells no se n'han assabentat, perquè mai han tingut dret a res. Se'ls ha de transmetre que això no ha de ser així. Però és difícil, la seva vida sempre ha sigut igual. A l'Àfrica molts països gasten deu vegades més en armes que en sanitat. A poc a poc es va avançant, potser més lentament del que convé.
Aquí anem a menys. Els polítics han interpretat al revés això d'anar igualant el tercer món i el primer?(Riu) Per més retallades que hi hagi, la medicina d'aquí no té res a veure amb la que practico jo. Aquí en l'aspecte científic i tècnic anem a més, és una medicina de marcians, comparada amb la que faig jo: toco la panxa i si trobo alguna cosa la trobo. A vegades el diagnòstic final és l'autòpsia.
S'ha hagut de discutir mai amb el bruixot?I tant, perquè sovint el malalt arriba quan ja ha passat per totes les medicines tradicionals, que li han tret tots els diners i no l'han curat.
Aquí també hi ha bruixots?D'un altre tipus, però també. Miri tot aquest tipus de medicines alternatives que proliferen.
Publicat en el Diari de Girona el 16.02.12 per ALBERT SOLER.

LLIBRES, LLIBRERIES, LLIBRETERS

Des de la petita columna d'un diari local de la petita conurbació de Girona, també es pot especular sobre la fi dels llibres, de les llibreries i dels llibreters. No pas per assenyalar o molestar ningú, ni com a exercici d'exaltació del pessimisme corporatiu, ni tan solament com a flagel·lació i autocomplaença en temps de crisi (espiritual); es pot parlar de la fi dels llibres, de les llibreries i dels llibreters perquè ja no només és possible que passi en temps futur: és probable que passi en temps present. A Girona, el parc de llibreries s'aprima. Les noves generacions no llegeixen més enllà del que és obligat a l'escola.

Contra les tres llibreries noves i especialitzades aparegudes darrerament (Ulyssus, 1997; Sepharad, 2000; i la Llibreria Religiosa Diocesana, 2004), han desaparegut quatre llibreries clàssiques i farcides de llibres (la Llibreria, 1994-2008; Pla Dalmau, 1904-2009; la Llibreteria (2007-2010); i la Bayer (1887-2011). No es llegeix; molta gent no llegeix res. La indústria aixecada a l'entorn de l'anomenada societat del lleure ha diversificat els gustos dels ciutadans: videojocs, viatges a baix cost arreu, smartphones, xarxes socials..., i els clàssics: esports, cinema i lectura. A més a més, la irrupció i intrusió creixent, des de fa 3 anys, de les tabletes de lectura digital, està obrint un nou front.

Treballant en el negoci del llibre hi ha ara mateix a Girona, a més dels tres establiments nous esmentats, 7 llibreries que podem anomenar "històriques", una cooperativa (Abacus, des del 2000) i uns grans magatzems (Hipercor). La més antiga (també de Catalunya) és can Geli (des de 1879). La segueixen: l'Empúries (1956-); Les Voltes (1963-); la 22 (1978-); la Corunya (1980-); la de la Generalitat (1991-) i la Carlemany (1993). Hi ha també quioscs-llibreria, és clar, però amb un volum de llibres molt menor.

Tot aquest volum de llibres i llibreries pot acabar engolit en un tres i no res. Si la flama es manté viva encara a Girona és per la fusta dels llibreters. Cal celebrar la joia d'haver gaudit i de gaudir d'uns llibreters de primeríssima fila: Feliu Matamala; Pere Rodeja; Pla Dalmau, Guillem Terribas; Felip Ortega; Carme Ferrer; Marta Latorre; Isabel Pla...

La dimensió ciutadana d'aquests llibreters és tanta que Pla Dalmau (des de 2006), Pere Rodeja (des del 13-II-2012) i Feliu Matamala (des del 13-II-2012) tenen carrers dedicats a Girona.

Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona 14.02.12

Pastisseria onírica

El pare de Rafel Nadal ensenyava als seus fills “el nom dels arbres, dels pobles i de les ermites”. Ho explica en un dels fragments de Quan érem feliços, el recorregut per la seva infantesa i adolescència a través dels paisatges de Girona, la Fosca, el Collell i Aiguaviva. Aquest és un llibre important. Un llibre que està assentat sobre dos eixos: el territorial i el que en podríem dir emotiu. Tot es fonamenta en el nom de les coses, aquell gust antic (ara ja n'hem de dir antic, vés) per descriure cada un dels accidents que ens acompanyen al llarg de la vida. I dic accidents en contraposició a substància, com volia Aristòtil. Els accidents són variables i no afecten l'essència, però alhora n'hi ha de permanents, que l'acaben modificant. Parlo dels arbres, dels pobles, de les ermites, de les plantes i les flors, dels menjars, dels pastissos i les conserves, dels racons, dels horts, les platges i els marges. Nadal hi dansa, amb aquests accidents, amb el territori on habiten, i descobreix que és gràcies al detall, a la lenta exposició dels seus noms, que pot recrear la substància, el material de què està feta la seva persona, de què estan fets els seus somnis. Tot comença justament en el somni d'una pastisseria sense temps ni espai, un locus amoenus, un escenari harmònic on és possible la presència de la meravella, és a dir, de l'observador extasiat davant la idea d'un tot que té sentit; tota la varietat imaginada de la rebosteria que genera no pas aquella “memòria voluntària, la memòria de la intel·ligència” que deia Proust, no pas “el llenç escapçat del pavelló que donava al jardí... tallat al bell mig de tenebres indistintes”, sinó l'exuberància completa de “l'edifici immens del record”. Aquesta pastisseria onírica de Rafel Nadal és semblant, en el seu ús narratiu, a la famosa magdalena del francès, que fa néixer un univers que pren “forma i solidesa” no pas a causa de la voluntat sinó de l'esclat. Nadal basteix aquesta construcció a base de retalls, de fragments, de moments que s'instal·len en un lloc concret, que s'hi insereixen, i que esdevenen emotius, emocionants, quan són el motor d'una idea narrativa. Invoca un món que ja no existeix i el refà amb la fixació pel detall, pel nom de les coses. Tal com va aprendre del seu pare en els viatges on cada cosa tenia el seu nom.

Josep M. Fonalleras, a la seva columna Un sofà a la riba a El Punt-Avui 10.02.12

L'art és en el detall

Rafel Nadal presenta a Girona ‘Quan érem feliços', elogiat com “un llibre poderós”, envoltat de la família i reivindicant la generació dels seus pares.

Podien haver començat, com Tolstoi el seu Anna Karènina, dient que totes les famílies felices s'assemblen, però totes són dissortades a la seva manera, però ningú no va caure en la temptació de buscar una referència tan òbvia, encara que Quan érem feliços acaba amb una mort que clausura una certa benaurança i que, ben mirat, Tolstoi va aparèixer durant la presentació del llibre, igual que Gorki, Pérec o Llull, i Proust sobretot, la magdalena del qual plana centuplicada pels taulells celestials de la pastisseria on Rafel Nadal, al primer capítol del llibre, explica que de petit somiava haver quedat tancat una nit de la qual emergeixen les quasi quatre-centes pàgines que segueixen. Perquè “la cerimònia del detall”, com va dir Josep M. Fonalleras, “la valentia emocional” d'un llibre que, segons Antoni Pladevall, “primer embolcalla, després t'arrossega i al final et sotmet”, és la gran troballa del debut literari del periodista Rafel Nadal que van coincidir a subratllar, ahir, durant la presentació del Premi Pla a Girona, tots els qui en van parlar. El més entusiasta va ser Pladevall, membre del jurat del premi, en afirmar, rotund, que Quan érem feliços és “una excel·lent primera incursió literària d'un periodista colossal”. Igual que l'editora Ester Pujol, que havia assegurat que “estem davant un llibre molt important”, Pladevall va remarcar que “el retrat social que dibuixa Nadal de la Girona de la postguerra a través del prisma d'una família de la petita burgesia de províncies és extrapolable a qualsevol altra ciutat i família de la mateixa època”, i que l'interès del relat, doncs, no prové de la morbositat per la intimitat d'unes persones molt significades de Girona, sinó de la seva capacitat d'elevar-se per mitjà d'un “enorme exercici de sinceritat, de confessió crua i nua”, carregada, però, d'una emotivitat que fa del llibre “un text narratiu molt intens”.
Però aquest “escriptoràs”, aquest “escriptor de raça”, aquest “excel·lent constructor d'atmosferes”, l'starring, com va referir-s'hi el llibreter Guillem Terribas, o simplement “en Rafa”, per als íntims, va tenir uns inicis literaris força més dubitatius, com va assenyalar amb humor el seu cunyat Josep M. Fonalleras, que recordava el primer text que va donar-li a llegir, fa molts anys i en castellà, i que vagament evocava una avinguda de plàtans amb un deliqüescent “Recuerdo que...”. Quan va llegir, però, Quan érem feliços, Fonalleras va haver de concedir que aquell “recuerdo que...” amb què martiritzaven Nadal fent broma en les reunions familiars “s'havia convertit en un llibre poderós”. Entre la ficció i la no-ficció, va escollir la solució millor, segons Fonalleras: “la construcció d'una veu narrativa”, perquè “allò que defineix la literatura és la posició moral d'un narrador”.
La presentació de Quan érem feliços, amb els pares a primera fila i tots els germans al voltant, va ser un acte de rememoració, però també de restitució, com va reivindicar-ho el mateix Rafel Nadal en subratllar que el llibre és un homenatge, a través dels seus pares, que “van anteposar la llibertat dels fills a les seves conviccions”, a una generació que “van haver de sortir-se'n enmig de dues guerres mundials i una guerra civil, que van pencar com animals, que es van treure el menjar de la boca per donar-lo als fills i que, quan nosaltres vam ser grans, van quedar allà, en un racó, mentre amb arrogància encara els volíem explicar la història del que ells havien viscut”.
Eva Vázquez, publicat en El Pun-Avui 10.02.12 Foto: Lluís Serrat.

Homenatgen el mestre Salomó Marquès a la UdG

Ahir es va presentar a la Facultat d'Educació un llibre sobre el pedagog El 2006 va rebre el premi Mestres 68.

Xavier Besalú, Món Marquès, Anna Pagans,
Josep Callis i Anna M. Geli. Foto: Lluís Serrat.

La rectora de la UdG, Anna M. Geli; l'exalcaldessa de Girona Anna Pagans; el doctor Xavier Besalú, i el president del premi Mestres 68, Josep Callís, van participar ahir en la presentació d'un llibre biogràfic sobre el pedagog de la UdG Salomó Marquès, escrit per Xavier Besalú.
Es tracta d'una aproximació biogràfica del conegut professor amb motiu del premi Mestres 68, que Marquès va rebre el 2006.
La presentació va omplir la sala d'actes de la Facultat d'Educació i Psicologia, i va consistir en una aproximació a la vida i la personalitat de Marquès exposada per Pagans; una aproximació al llibre per part del seu autor, Xavier Besalú, i una referència al premi Mestres 68 per part del seu president, Josep Callís.
L'exalcaldessa de Girona va fer un repàs de la trajectòria de Salomó Marquès, conegut per gairebé tothom com a Mon. Des de la infància, fins al pas pel seminari, la implicació amb la transformació del món educatiu, amb la UdG, amb l'escoltisme, les persones que li han servit de referent (com per exemple Josep Pallach i Modest Prats), etc.
Pagans, i posteriorment Besalú i Callís, van fer referència als pilars bàsics des dels quals el pedagog ha desenvolupat la seva vida: “En Mon ha estat cisellat per l'escoltisme i els seus tres eixos clàssics: país, fe i educació”, va dir l'autor del llibre. Besalú també va fer referència a les seves facetes en l'educació: “De gestió, on ha fet de tot; de docència i d'investigació.” Va afegir que l'obra “no és una biografia autoritzada, sinó una aproximació biogràfica còmplice, que és molt més que una simple autorització”. Va concloure que “no és una biografia crítica, però sí rigorosa”, i que tot i ser un encàrrec el considera el seu llibre “més personal”. L'homenatjat va agrair tots els compliments i va reiterar que el premi que li van donar el va sorprendre perquè el guardonaven “per no haver fet res d'extraordinari”. Va repartir els mèrits que se li atribuïen a la gent que ha compartit la seva tasca professional. La rectora de la UdG va dir que Marquès “és un exemple de mestre humanista”, i el va assenyalar com un dels referents per als professionals de l'educació.
Jordi Nadal, publicat en El Pun-Avui el 10.02.12 Foto: Lluís Serrat.