26/5/11

La immigració centra el III Memorial Sebastià Salellas

A la foto de Tura Soler: Jordi Grau, Lluch Salellas, Guillem
Terribas, Salvador Garcia-Arbós i Isabel Juanola.
‘Immigració: la solidaritat no està en crisi' és el títol del programa d'actes que comença dissabte vinent per recordar la figura de l'advocat, activista social i polític traspassat el 28 de maig del 2008.
El programa del III Memorial Sebastià Salellas inclou cinc actes, entre dissabte vinent –tercer aniversari del traspàs de l'advocat, activista social i polític– i el 4 de juny. Sota el lema Immigració: la solidaritat no està en crisi, el cicle d'actes va ser presentat ahir a la plaça que l'Ajuntament li va dedicar a Vila-roja. “Estem en una plaça oblidada, en la qual el 2012 hi volem fer un acte popular: una festa amb música, poesia i la gent del barri i de la tota la ciutat, amb el mínim d'organització i molta improvisació”, va dir el llibreter Guillem Terribas, de la Llibreria 22 i del Cinema Truffaut. Lluc Salellas, fill petit de l'advocat traspassat fa tres anys, va explicar que els actes del Memorial se centraran a tractar la immigració, “amb la visió que tenia ell, perquè es tracta de persones iguals en drets, siguin d'Amèrica, de l'Àfrica o de l'Alt Empordà”.
Aquest dissabte a migdia Raimundo Viejo Viñas, doctor en Ciències Polítiques i professor associat a la Universitat Pompeu Fabra farà la conferència: Immigració, classe i racisme, al Col·legi d'Advocats. El dimecres es farà, també al col·legi d'advocats, la taula rodona Dones d'arreu, una oportunitat per a la transformació social. L'endemà i també al mateix espai, Rosa Cullell, periodista i exdirectora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i Felipe López-Aranguren, sociòleg i poeta, debatran sobre immigració i mitjans de comunicació, moderats per Jordi Grau, director adjunt d'El Punt. Divendres es presentarà el llibre Les causes perdudes, de Xevi Sala, finalista dels Premis Bertrana 2010. I el dissabte es presentarà al Truffaut el documental Una casa digestiva para Lavapiés amb el seu director Josep Maria Martín i el seu protagonista Mouhamadou Bamba Diop.
Plaça o Solar Sebastià Salellas?
La presentació del Tercer Memorial Sebastià Salellas es va fer ahir a quarts d'onze al costat del pavelló esportiu de Vila-roja, en un espai erm protegit per estaques a tall de pilones. Hi ha dues plaques. Una, un monòlit de ferro envoltat d'herba alta, com tota la plaça. L'altra és la placa oficial de via pública clavada enlaire a la paret d'una caseta amb una antena. Aquesta construcció que podria ser un transformador és l'únic element arquitectònic de tota la plaça. És l'únic espai on hi ha una mica d'ombra per protegir-se del sol. No hi ha arbres, no hi ha bancs, no hi ha jocs infantils, no hi ha cap parc de salut, no hi ha porteries ni cistelles. No hi ha res. El terreny és irregular i sense esplanar. Fa por de caure-hi. Més que una plaça, aquell espai sembla un solar esperant millor temps.
Salvador Garcia-Arbós, publicat en El Punt 26/05/11

24/5/11

Mor Josep Vicente, activista cultural, escriptor i polític

Josep Vicente el març de 2011, a casa seva.
Foto: Joan Trillas
Va ser l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols en la primera dècada de la democràcia, una etapa crucial per a la transformació dels municipis, i va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006.

Josep Vicente i Romà, activista cultural, escriptor erudit, polític, col·laborador d'El Punt i personatge carismàtic de la Transició a les comarques gironines va morir als 88 anys ahir a la matinada, l'endemà de les eleccions municipals del 22 de maig del 2011. Vicente va ser l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols en la primera dècada de la democràcia, durant l'etapa fonamental per fixar les bases per a la transformació dels municipis.
Nascut a l'Armentera, el 5 de febrer de 1923, Josep Vicente era casat i tenia dos fills i quatre néts. Treballador a la indústria del suro, va fer de professor d'anglès i català. En una , Vicente es confessava un polític prematur. Es va sentir atret per la política el 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la Segona República Espanyola, “un moment en què es percebia que tot podria ser possible”. Era fill d'un “carrabiner extremeny fill de carrabiners” que va conèixer la seva mare a Sant Feliu de Guíxols. Els canvis de destinació del seu pare li van fer dur de petit “una verdadera vida de titellaire”. Amb set anys va passar de l'Armentera a Tossa de Mar. Va anar a estudiar el batxillerat a Salamanca, on tenia uns oncles. El començament de la Guerra Civil el va enxampar a Tossa, on passava les vacances d'estiu. Al final de la guerra, el seu pare va ser empresonat i tota la família se'n va anar a viure a Sant Feliu de Guíxols. “Els tres anys i mig que el pare va romandre a la presó varen ser molt putes”, va confessar en una entrevista publicada a El Punt el 7 de setembre de 1986, quan ja era un dels grans alcaldes arquitectes de la modernització de pobles, viles i ciutats de les comarques gironines.
De quart, a alcalde
Amb la recuperació de les llibertats, en les eleccions municipals de 1979, es va presentar en el número 4 del PSC a Sant Feliu de Guíxols. Els socialistes van guanyar les eleccions i Manel Monfort va ser el primer alcalde ganxó. Però el setembre de 1980 Montfort va renunciar al càrrec i Vicente el va rellevar. Assegura que aleshores treballaven per canviar les coses. La seva política es va centrar en els temes socials i en els educatius. Precisament, en el seu mandat, l'Ajuntament va fer un gran esforç per relligar els diferents barris de la ciutat en el seu objectiu final de la cohesió social. La seva alcaldia és l'època de les grans obres a Sant Feliu de Guíxols. Ressalta la recuperació i el projecte de rehabilitació del monestir com a obra emblemàtica i el retorn de les despulles del president Josep Irla a Sant Feliu de Guíxols. També destaquen la construcció del teatre auditori, el pavelló poliesportiu, el casal de Tueda, el col·legi L'Estació, l'escola bressol, la rehabilitació de l'edifici del salvament, la primera fase del cobriment de la riera de Tueda, el trasllat i ampliació del CAP i l'asfaltatge dels carrers de Vilartagues, a més de la construcció de la plaça Salvador Espriu.
Cofundador d'El Punt
Josep Vicente i Romà va ser un polític implicat amb el socialisme. Però, sobretot, va ser un lluitador per les llibertats. Precisament, Jordi Pujol, arran de la seva detenció i exili a Girona pels fets del Palau, va festejar Vicente. El ganxó, però, ja havia pres l'opció pel socialisme, ja des de temps del Moviment Socialista de Catalunya, en el corrent liderat per Joan Raventós, amb qui participava en reunions clandestines. Va ser primer secretari del PSC a Sant Feliu de Guíxols i, quan va ser alcalde, va arribar a ser diputat a la Diputació de Girona durant el mandat 1983-1987. En la seva època de més activisme cultural va participar en la fundació de Punt Diari i va ser membre de la seva primera junta gestora. Ha estat un col·laborador periòdic d'El Punt. També ha escrit a Presència, Qüestions de vida cristiana i la revista Àncora.
Recull de textos
Un recull dels textos publicats a El Punt i a la revista Àncora van ser aplegats en el llibre Cenyir el vent, volum 24è de la col·lecció Josep Pla, però també quart volum de la seva nova etapa d'aquesta col·lecció de la Diputació de Girona. El llibre, presentat el 6 de novembre del 2010, inclou més d'un centenar d'escrits, publicats entre el 1991 i el 2010, que es presenten distribuïts en quatre apartats temàtics: ciutats, llocs; civilitat; art, i gent. L'edició ha anat a cura de Lluís Muntada i Dani Vivern, i el disseny, de Florentí Morante.
El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi. El decret de lliurament ressalta el següent: “Activista cultural i polític. Pel compromís de la seva dedicació a la col·lectivitat, vinculada sobretot a Sant Feliu de Guíxols des dels temps del franquisme. Alcalde socialista de la ciutat durant deu anys, del seu mandat destaquen la consolidació del projecte del retorn de les despulles del president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, l'inici de la recuperació de l'antic monestir benedictí com a centre cultural i la conservació de l'edifici del Salvament com a patrimoni ciutadà.”
La cerimònia en sufragi de la seva ànima es celebrarà avui dimarts a les 12 del migdia, al monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Salvador García-Arbós, publicat en El Punt 24.05.11

23/5/11

Mor Jaume Curbet, polític precoç i guru de la seguretat


J.Curbet a la Llibreria 22, el febrer 2011.Foto: Jordi Soler

Va ser el més jove entre els fundadors del PSC-Reagrupament i en el primer Ajuntament democràtic de Girona.
El funeral és avui a les 11 del matí a l'església de Santa Susanna del Mercadal, de Girona.
Jaume Curbet i Hereu va ser per als seus amics una persona fascinant, ponderada, tranquil·la i admirada, un home savi, meticulós i just. Irrepetible. Va morir ahir a la matinada, a causa d'un càncer, malaltia amb què va “conviure”, segons va explicar ell mateix en una : “Vaig tenir el de tiroides el 1980; me'l van extirpar. I ara el de pàncrees (...) Tinc el convenciment que la vida no són els bons moments, sinó també els dolents. La vida s'ha de viure plenament tant amb càncer de pàncrees com quan he tingut salut. No ho he viscut com cap lluita en cap moment. No he lluitat contra el càncer, l'he assumit, hi convisc”. En aquests darrers dies, Jaume Curbet ha ensenyat a les seves amistats què era la mort i què significa estar-hi preparat amb enteresa.
59 anys el 30 de març
Jaume Curbet i Hereu va néixer el 30 de març del 1952 en una família d'impressors de Girona, un negoci que va començar el seu pare, Jaume Curbet i Boj, fill d'un altre Jaume Curbet que era peó dels químics. “Sóc el tercer i últim Jaume Curbet”. Pare d'un noi i una noia, el 16 de gener d'aquest any va ser avi, “una alegria descomunal”. “Vaig estudiar de tot i res. Vaig començar filosofia i criminologia i no vaig acabar-ne cap. Ho he fet tot de gran i el que m'interessava ja ho trobava. Em vaig fer la carrera a mida. En aquell temps no es podia estudiar seguretat enlloc. Vaig anar fent retalls d'aquí i d'allà”. I a partir d'ara, Jaume Curbet i Hereu passarà a la història com un guru de la seguretat, camp on ha desenvolupat la seva activitat en la recerca i la formació. Darrerament, dirigia un programa de polítiques públiques de seguretat a la Universitat Oberta de Catalunya, un postgrau únic a l'Estat espanyol i dels pocs que es fan al món, amb alumnes de Catalunya, Espanya, Andorra i Amèrica Llatina. I ja preparava impartir el mateix programa en anglès, en col·laboració amb ONU Habitat. A més participava en un programa de les Nacions Unides per al desenvolupament sobre seguretat ciutadana.
Havia publicat uns quants llibres sobre seguretat, el darrer dels quals va sortit tot just el mes de gener: Un món insegur, publicat per Curbet Comunicació Gràfica, CCG Edicions, l'editorial del seu germà Quim. el llibre va ser presentat per Josep Maria Terricabras i Antoni Puigverd, en un acte multitudinari, a la Fontana d'Or, de Girona.
La seva vida al costat de la seguretat va començat tot just ara ha fet 32 anys. Amb el primer Ajuntament democràtic de Girona, ell va anar a la llista de Joaquim Nadal, amb qui el va unir una gran amistat tota la vida. Era el més jove i li van adjudicar seguretat, perquè ningú no ho volia. El jove tinent d'alcalde va decidir posar ordre i professionalitzar la policia municipal de Girona. I va muntar una escola de policia, que va créixer i va formar policies locals de totes les comarques gironines fins que es va crear l'Escola de Policia de Catalunya.
En va tenir prou amb els quatre primers quatre anys de democràcia. El 1983 va decidir, com a opció política, bastir un sistema democràtic i professional de seguretat. I passarà a la història per democratitzar els municipals de Girona i per ser un dels pares de la policia de Catalunya moderna, i de Canàries.
L'home elogiat
Els elogis per a Jaume Curbet no han sigut mai exagerats. Davant del seu traspàs, poden confondre's amb la complaença de qui ha rebut la visita de la mort. Va ser un gran tipus, de veritat. El món és ple de malparits, els quals, en el fons, potser, han estat una mica bones persones. Ell no: ha estat un bon home, el qual, en el fons, potser, ha estat una mica malparit.
No a l'OTAN, ni d'entrada
“He fet política des que tinc ús de raó, a l'oposició en la dictadura, en la creació de partits democràtics i en tot allò típic”, va havia declarat Jaume Curbet, que va deixar la política després del primer ajuntament democràtic. Va ser el més jove entre els fundadors del PSC-Reagrupament i en el primer ajuntament democràtic de Girona. Amb el referèndum de l'OTAN del 1986 va deixar la militància del PSC. El 1983 li van arribar a proposar ser governador civil de Toledo.
Salvador García-Arbós, publicat en El Punt, el 17/05/11.

LA VIDA CONTINUA

En Jaume ja era gran quan en els meus ulls encara bullien els somnis de la infantesa. Era el germà gran que anava i tornava, sempre rodejat d'una corrua inesgotable d'amics, que el seguien amb una fascinada ceguesa pels camins més insospitats. S'imposava en la foscor d'aquells dies ja llunyans, amb una espurna de llum que va prendre en els nostres cors i que probablement no s'esgotarà mai. En Jaume va comprendre aviat que vivíem en un món injust i que calia canviar-lo. Ell parlava i nosaltres callàvem, ell reia i nosaltres rèiem, ell assenyalava cap al cel i nosaltres miràvem bocabadats el seu dit. El seu somriure fou una eina esmolada i temible, que utilitzà fins al darrer moment per mantenir-nos a tots plegats en una òrbita constant al voltant del seu sol, un sol que s'apagava, però que encara era el centre del nostre univers.
En Jaume esperava que el món florís sota els astres i nosaltres oloràvem simplement les flors del destí. En Jaume, cal dir-ho sense embuts, fou un home extraordinari, un espècimen rar que la raça humana només proveeix per donar color a la grisor imperant. Els que hem tingut el privilegi de conviure-hi, encara que fos d'ofici, probablement no ho sabrem valorar mai del tot i us preguem que ens ho recordeu sempre que us sigui possible. Però en Jaume ja no és entre nosaltres i serà aviat com una petita pàtria, que somiarem sencera, més enllà dels exilis de la memòria. Invocarem el seu nom i seguirem el seu camí fins que ens arribi potser una mort com la seva. Però ara, avui i aquí, s'imposa seguir en les rengles del seu darrer exemple, del seu darrer missatge: «Desperteu-vos, perquè la vida continua».
QUIM CURBET, publicat en el Diari de Girona 17.05.11

6/5/11

‘Octubre' premiat

 Miquel Pairolí. Foto: Jordi Soler
Julià de Jòdar, Enric Casasses, Maite Carranza i Miquel Pairolí, entre els guanyadors dels Serra d'Or.

Miquel Pairolí, col·laborador d'aquest diari, va rebre ahir el premi Serra d'Or en la categoria de biografies i memòries per Octubre, un títol que “ofereix múltiples microassaigs sobre la vida, el pensament, les lectures i la música”. Altres guanyadors d'aquest apartat dedicat a la literatura i l'assaig dels Serra d'Or van ser Enric Casasses –de traducció per El Gobelet de Daus de Max Jacob–, i Maite Carranza –en l'apartat de literatura infantil i juvenil, per Paraules emmetzinades–. Pel que fa al premi Crítica Serra d'Or de novel·la, aquest va recaure en Julià de Jòdar per La pastoral catalana, una obra que també havia merescut el premi Carlemany 2009.
L'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, junt amb el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, van presidir ahir el lliurament dels guardons que han arribat a la 45ena edició en un sopar en un hotel de Barcelona. Durant el seu discurs, el director de Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAMSA) i de la revista Serra d'Or, el pare Josep Massot i Muntaner, va evocar les “dificultats” per què travessa el sector editorial. De fet, PAMSA és una de les editorials que va quedar al descobert arran del tancament de la distribuïdora l'Arc de Berà l'any passat. “En qualsevol cas, la nostra revista continua tirant endavant amb l'empenta i la il·lusió de sempre”. Parlant de la revista Serra d'Or, Massot va fer referència a les jornades que es van dedicar aquesta setmana a Montserrat Roig.

Javier Cercas a la 22 Abril 2009
Javier Cercas guanya el premi Mondello

Per la seva part, el gironí Javier Cercas va guanyar ahir la 37a edició del premi literari internacional Mondello-Ciutat de Palerm a la millor obra d'autor estranger pel llibre sobre el 23-F Anatomia d'un instant, publicat a Itàlia per l'editorial Guanda. El jurat, presidit per Gianni Puglisi (professor de literatura comparada i rector de la Universitat de Milà), el formaven crítics i professors de literatura estrangera i comparada de les principals universitats italianes. Segons l'editorial Mondadori, Cercas rebrà el guardó el 27 de maig a Palerm. El premi, creat el 1975, és un dels guardons literaris més prestigiosos i amb més projecció internacional d'Itàlia. En el seu palmarès destaquen autors com ara Javier Marías, Doris Lessing, Günter Grass, Octavio Paz, José Saramago i J.M. Coetzee.
Redacció El Punt 05.05.11

1/5/11

ELS FILS D'ARIADNA: Decretar l'existència

En ple debat sobre el futur del llibre electrònic i de paper, l'organisme de la literatura té braços amputats. Com aquell rei que va morir de set tot i viure en un jardí atapeït d'estanys cristal·lins i fonts d'aigua fresca, en el camp de l'edició no és inusual descobrir que hi ha llibres molt ben editats i que atresoren continguts rics, però que, en canvi, tenen una distribució de vol gallinaci i una difusió molt baixa. Tot aquest procés d'indiferència requereix de molts col·laboradors, accidentals o conscients. Així, trobem que hi ha editorials que es desentenen del procés de difusió d'una obra i s'acontenten amb la mera impressió del llibre guanyador d'un premi literari que, al seu torn, és una font d'ingrés important en l'exercici anual de l'editorial. També hi ha un procés comercial retroalimentari que fa que només allò que ha tingut sortida en el mercat pugui continuar tenint sortida en el mercat. Hi ha la mirada miop de revistes especialitzades, que en cap moment tenen la voluntat de travessar el cercle de foc i difondre la literatura que cau més enllà de la seva escuderia econòmica, política o cultural. Amenaçat per la superstició tecnològica i les noves inèrcies de mercat, incomprensiblement també desapareix un imprescindible concepte de llibreter: culte, empàtic, avesat a llegir i a categoritzar.
Pels volts de Sant Jordi, en la seva col·laboració al diari digital e-Notícies, l'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff remarcava la qualitat de la novel·la Memòries d'un porc, de Santiago Díaz i Cano. La força i cultura literàries de Bezsonoff mereixen tot el crèdit i, per tant, la seva recomanació motivarà molts lectors. Però en la recerca d'aquest títol, el lector obsedit per la promesa de fruïció literària s'haurà d'enfrontar a la mirada d'estranyesa que li adreçaran alguns simulacres de llibreter, que reaccionaran com si els haguessin demanat algun objecte sobrenatural. S'haurà d'enfrontar, en definitiva, al buit expansiu de la ignorància i al consol temorós de pensar que si no fos per Bezsonoff aquesta novel·la gairebé no existiria. Rius ocults sota el gel.
Lluís Muntada, publicat a El Punt 01/05/11.* El llibre "Memòries d'un porc" es presentarà a la 22, el 24 /05/11