26/3/15

Espinosa torna a omplir la llibreria 22

Albert Espinosa amb dues lectores Foto: JOAN SABATER
Dos anys després de la seva última visita promocional, l'escriptor Albert Espinosa va tornar ahir a omplir la llibreria 22 de Girona amb els seus incondicionals seguidors. Espinosa va signar exemplars de la seva última novel·la, El món blau. Estima el teu caos, un nou èxit, i va compartir amb els fans converses, fotos i somriures.
El Punt-Avui 26.03.15 



25/3/15

Milena Busquets, a Girona

L'escriptora Milena Busquets (Barcelona, 1972) va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona la traducció al català de la seva segona novel·la,També això passarà (Amsterdam), convertida ja en un èxit internacional. Busquets, filla de l'editora Esther Tusquets, va estar acompanyada per l'escriptor gironí Josep Maria Fonalleras.
REDACCIÓ, El Punt-Avui 25.03.15


Albert Espinosa signarà llibres a la llibreria 22

Albert Espinosa signarà exemplars del seu últim llibre, El món blau. Estima el teu caos, avui a partir de les 18.30 h, a la llibreria 22 de Girona. Aquest llibre, publicat en català per Rosa dels Vents i en castellà per Grijalbo, tanca la trilogia de colors que parla de la vida, la lluita i la mort a El món groc iPolseres vermelles. En aquest cas, la història parla d'un grup de joves que viuen aventures per enfrontar-se al món que intenta ordenar el seu caos. Espinosa torna a introduir el lector al seu univers ple d'emocions i vivències intenses.
Irene Coll Rabell. El Punt-Avui 25.03.15 

L'IEC recorda Modest Prats un any després

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va homenatjar ahir Modest Prats, membre de la seva Secció Filològica, en el primer aniversari de la seva mort. A l'acte, conduït per Josep Maria Nadal, hi van participar Francesc Feliu, Narcís Comadira, Xavier Folch, Josep Maria Fonalleras, Mariàngela Vilallonga, Teresa Cabré i Joandomènec Ros.
Publicat en El Punt-Avui 25.03.15

Altres referències a Modest Prats

17/3/15

Tarantino al Pla de l'Estany

Miquel Aguirre presenta la seva última novel·la, 'Els morts no parlen', aquest dijous a les vuit del vespre a la Llibreria 22 de Girona.

Només de veure la foto de la portada –un pagès amb barret de palla fent anar una aixada– i el títol –'Els morts no parlen'– ja et vénen ganes de començar-la, però quan t'adones que l'edita Llibres del Delicte i l'autor és Miquel Aguirre no et queda cap més remei que llançar-t'hi de cap”. Podrien ser declaracions d'algun amic d'Aguirre o de qualsevol lector de les seves anteriors novel·les –'Després del tro' (Proa, 2000) i 'La cortina de saca' (UAB, 2012)–, però només les he posat entre cometes per despistar, perquè de fet parlo per mi, sense que això impliqui que no sigui amic d'Aguirre ni hagi llegit els dos llibres esmentats. De fet, ja fa unes hores que he acabat el tercer, aquest del pagès amb l'aixada que comentava al principi, i ara provo d'escriure'n una ressenya amb cara i ulls. Impossible. No puc distanciar-me prou dels protagonistes ni de l'autor; per molt que m'hi esforço, no puc parlar-ne com si no haguéssim sigut (amb en Quel, vull dir) companys de feina i de batalletes literàries, com si no hagués viscut (jo) deu anys a Banyoles ni conegués els escenaris i els personatges que apareixen a 'Els morts no parlen'.
Per tant, prefereixo anar directe al gra i, amb el permís (és un dir) de la resta de lectors, adreçar-me directament a l'Aguirre, com si li enviés un correu electrònic o, millor encara, com si estiguéssim entaulats, per exemple, a Can Garriga, a la carretera de Camós. No sé si et farà gaire gràcia, Quel, però després de llegir el teu llibre em ve de gust demanar una bona graellada de carn a la brasa amb allioli. Molt d'allioli. I que no falti el vi negre, esclar. Suposo que no t'importarà que faci pública la nostra xerrada, vull dir el meu monòleg; més que res perquè, ja puc avançar-t'ho, la novel·la m'ha agradat i en algun moment, quan hagi begut una mica més, et diré que l'estil d'aquest llibre em recorda a Bernardo Atxaga i a Quentin Tarantino.
Humor grotesc i martingales

Deixa'm parlar, sisplau. Ja diràs la teva en un altre moment. Sóc jo, el que s'acaba d'empassar les 347 pàgines en dues nits! I ara tinc ganes de parlar-ne a l'ARA. Però et seré franc, Quel. Al principi, quan la carretada de núvols s'enfila fins als cims de Rocacorba i apareix aquell cadàver a l'hort d'en Quimet, em vaig témer que haguessis optat per una trama més o menys convencional, que la teva intenció no fos cap altra que enlluernar el lector amb una intriga ben travada que el mantingués en tensió fins al darrer moment. Deixa'm parlar, càgon l'hosti! No dic pas que no hi hagi suspens ni que no estigui ben resolt, però el que més m'agrada és l'esperit lúdic de la novel·la. Tens raó: és gamberra i salvatge, plena d'un humor grotesc i estripat. No vull parlar gaire de l'argument, però permete'm que reprodueixi un fragment en què en Quimet comença a sentir-se atrapat després que ell i el seu cosí hagin decidit aprofitar l'aparició del cadàver a l'hort per fingir un segrest i treure-li uns milions a la família del mort: “Tot era sospitós i qualsevol d'aquelles pistes, inclosa la que ells ni podien imaginar, podia caure en mans de la policia i acabar-los descobrint. Pensava en les vegades que un crim s'havia resolt per culpa d'un fil de jersei o d'un simple pèl. Si era així, ells havien estat escampant armaris plens de jerseis i barberies amb muntanyes de cabells. Tota la comarca era una ditada seva on es podia recompondre, fil per randa, la crònica de les seves martingales”.
Astracanada mitificadora
Mira que n'arriben a fer de barrabassades, eh. És com si haguessin trepitjat merda, com si no tinguessin cap més remei que complicar-ho tot. Parlo en plural perquè no sabria dir qui la fa més grossa, qui és més beneit i eixelebrat. Es nota que en escriure-ho t'ho has passat bé, Quel. I, de retruc, em fa l'efecte que els lectors també s'ho passaran bé. És una astracanada, coincidim, però una astracanada mitificadora: retrates molt bé el tarannà de certs individus de Banyoles i del Pla de l'Estany; recrees el paisatge afectiu d'una comarca plena de granges, camps de conreu, fàbriques abandonades i, sobretot, personatges estrafolaris; recorres al parlar plaestanyí i, sense renunciar al simbolisme ni al surrealisme, dibuixes un món agroindustrial que, efectivament, existeix i gràcies a aquesta novel·la perdurarà. Potser et pensaràs que ho dic per efecte del vi ingerit, però alguns passatges del llibre em recorden l''Obabakoak' d'Atxaga. Probablement és pel to festiu i de vegades amarg, per la ingenuïtat barrejada amb la mala llet i per la profunda senzillesa amb què dibuixes un territori i uns fets singulars. Segur que és per l'habilitat en les descripcions, per paràgrafs com aquest: “Seguiren la gran recta vorejada de pins manyacs que volien créixer per guanyar el cel. Els colors eren d'un verd fat, sense tremp. Cap soroll, cap moviment, semblava que el món havia decidit aturar-se en aquella part del país. Van arribar a una casa de pagès esgarrapada per la boscúria, rodejada d'arbres i bardisses, vigilada de falgueres i de remolcs antics de tractor, escodrinyada per un gos molt flac, rebatejada per l'obra vista d'una inservible construcció recoberta de verdet, assenyalada per la humitat, encesa pels plàstics que en dies de tramuntana seguien voleiant sense rumb, tenyida pel rovell de la fullaraca. I segada pels escarabats que des de tots els costats possibles lluïen la seva carcassa”.
Excés i violència
T'hi has ben lluït, Quel. I no ho dic amb ironia. Fins i tot has aconseguit que la barreja de perfet simple i perfet perifràstic m'acabés sonant bé, que un individu com l'Escorpit m'acabi semblant entranyable, que descordar-me uns quants botons de la camisa rebregada mentre deixo anar bafarades d'allioli a tort i a dret em sembli el més natural del món. Demanem una altra ampolla de vi, no? Per on anàvem? Ah, sí, Tarantino. A veure... Els personatges grollers, els diàlegs hilarants, l'humor incisiu, la lucidesa de la mirada, el domini del llenguatge... Que si et collono? No, home, no! Més vi, cambrer! El cas, Quel, és que ja sé que 'Els morts no parlen' no és exactament una comèdia, però la tendència a l'excés i l'exacerbació de la violència fan que... No, no donaré pistes, no pateixis. Deixa'm que recordi una escena, només; una de cap al principi que passa aquí mateix, a Can Garriga, quan aquell home gros amb qui l'Escorpit té un deute pendent l'agafa pel coll de la camisa i l'aixeca un pam de terra. Llavors, un amic de l'Escorpit que fa pinta de no ser-hi tot i du el cabell tallat a l'u s'hi acosta per l'esquena. “(...) Li etzibà una forta mossegada a l'altura d'una orella. L'home cridà com una bèstia a qui haguessin marcat l'esquena amb un ferro roent (...) Ja cal que tireu serradures pertot arreu i ho desinfecteu bé. La sang d'aquest senglar pot portar la triquinosi”, diu l'Escorpit mentre mira cap enrere i riu. “L'home de l'orella esqueixada estava assegut en una cadira prop del foc a terra mentre la mestressa de l'hostal li ruixava esperit de vi i li passava cotó fluix per la ferida. L'altra noia havia escombrat un tros de lòbul amb el recollidor i el contemplava sense saber què fer-ne”. No és estil Tarantino, això? Càgon l'ou, Quel! A mi m'hi fa pensar; tot molt plaestanyí, d'acord, però la paròdia, els gags, les situacions improbables i alhora versemblants... Escolta'm, amb una mica de màrqueting et podries convertir en el Tarantino del Pla de l'Estany, no? Què et sembla, ens cardem uns caliquenyos i un conyac?
JOSEP PASTELLS, publicat a Ara.cat 17.03.15
 

9/3/15

Les ‘històries mínimes' de Sílvia i Mim Juncà

El Cep i la Nansa edita ‘Tres contes', el primer llibre de l'escriptora gironina, amb
Portada del llibre.
il·lustracions del seu pare.

El llibre el presentaran el dia 20 a Girona i el 21 a Banyoles.

Sílvia Juncà (Girona, 1988) escriu des que era petita, “però llavors volia ser domadora de dofins”, especifica la seva nota biogràfica, de manera que no va ser fins al cap d'uns quants anys que va acostumar-se a anar a tot arreu amb una llibreta, preferentment instal·lada en una taula de cafè, i a prendre nota de les petites històries que li passen pel davant. És molt probable que n'adquirís el costum a còpia de veure el seu pare tot el dia amb les seves, de llibretes, encara que Mim Juncà (Banyoles, 1959) les omple de dibuixos.
La primera vegada que van trobar-se dins el paper va ser quan ella tenia uns deu anys i va voler saber en què consistia aquella rara conversa dibuixada que el seu pare establia per correspondència amb el seu amic Xisco Mensua. Durant un temps, pare i filla van parlar també així: un dibuix en rebia per resposta un altre, però Sílvia Juncà es va fer gran, va abandonar la idea de ser domadora de dofins i va descobrir que, en lloc de dibuixar el que tenia al cap, li agradava més escriure-ho. A vegades encara practiquen aquesta forma d'intercanvi: ella li escriu una escena, sovint una sola frase, i ell l'hi retorna dibuixada, o a la inversa, un dibuix es converteix en una història.“És com una altra manera de cartejar-nos”, diu Mim Juncà. Així van néixer, com si parlessin, els Tres contes que els acaba de publicar l'editorial de Vilanova i la Geltrú El Cep i la Nansa i que el dia 20 de març presentaran a la Llibreria 22 de Girona i el dia 21, a l'Ateneu de Banyoles.
Un retrat de Sílvia Juncà escrivint en una de les seves llibretes.
 
Foto: MIM JUNCÀ.
Són tres històries mínimes, quasi petites faules, amb l'avantatge que ningú no n'ha de sortir alliçonat. “A la Sílvia no li agrada gaire que en digui faules, perquè deplora els contes que emmascaren una moralitat, aquells que a l'última frase te tiren tota cavalleria moral per sobre i t'espatllen la perplexitat que tenia la història”, però a Mim Juncà, del primer sobretot, concebut com un conte de Nadal, li agrada fins i tot el títol, “El cirerer i l'avet”, que quasi podria passar per un text apòcrif d'Isop. Tots tres tenen, és veritat, una elementalitat i una puresa quasi màgiques sense que a penes hi passi res: el canvi de les estacions, una conversa de cafè, un nen que juga al voltant d'una bassa. “Són contes construïts amb elements mínims, històries molt poc èpiques”, convé el seu pare, que hi ha reconegut una “coincidència de poètiques” tot i considerar-se més aviat un dibuixant barroc. “El meu primer amor pictòric és el Pontormo”, admet, un autor que encaixaria malament amb “les ratlles comptades” de Sílvia Juncà, que n'és el revers.
El Cep i la Nansa l'ha incorporat al seu catàleg com un llibre destinat a lectors adults, tot i la seva aparença d'àlbum infantil, i Mim Juncà és conscient de la confusió: “Pensant en els nens, pot semblar un llibre rar, potser perquè és en blanc i negre i els dibuixos són una mica especials.” Suggereixo que, tot i així, a la mainada potser li farà gràcia per poder-lo pintar. “Ah, magnífic!”, salta de seguida: “D'aquesta manera cada exemplar es convertirà en una peça única.” De fet, el mateix llibre ja és una petita joia, perquè no existeixen dibuixos originals segons el concepte d'“obra d'autor”: estan fets en fulls qualssevol, perquè no tenien importància fora de la publicació, fora de l'univers de paraules amb què els abriguen els contes de Sílvia Juncà. Per això l'artista insisteix que tot el mèrit és d'ella, que ha tingut cura d'organitzar el text i les imatges servint-se de la seva experiència en el guió audiovisual a l'ESCAC. “Jo només hi he fet dibuixets al marge. Ben mirat, a cada pàgina podria haver-hi només el text i, a sobre, un gran espai en blanc, amb el dibuix per fer.”

‘Tres contes'


El primer llibre de Sílvia Juncà reuneix tres de les seves “petites històries” il·lustrades pel seu pare, el dibuixant Mim Juncà: “El cirerer i l'avet”, que va néixer com un conte de Nadal; “Constel·lació de tres”, inspirat en una escena de cafè, i “La volta”, una metàfora del món. Per a l'edició han trobat una bona complicitat amb El Cep i La Nansa, de Vilanova i la Geltrú.
EVA VÁZQUEZ publicat en el Punt-Avui 09.03.15

7/3/15

L'impacte de la normalitat

Mercè Cuartiella presenta a la Llibreria 22 'Gent que tu coneixes', premi Mercè Rodoreda 2014
Malgrat haver-se jubilat fa un mes i escaig, Guillem Terribas continua oficiant presentacions a la Llibreria 22 de Girona. La d'ahir a la nit –'Gent que tu coneixes' (Proa), amb què Mercè Cuartiella va rebre el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2014– la va començar dient que hi hauria un parell de sorpreses. La primera la va anunciar ell mateix: “En aquests moments s'està imprimint la segona edició del llibre. L'editor m'acaba de trucar per dir-m'ho”, va informar davant l'alegria de Cuartiella, que no n'estava assabentada. De la segona sorpresa Terribas no en va dir res, de manera que el cineasta Callahan Ruiz va explicar com havia rebut l'encàrrec de presentar l'obra. “La Mercè em va enviar un privat al Facebook preguntant-me si em feia gràcia fer-ho. Li vaig dir que sí, tot i que fins ara només he presentat un llibre autoeditat de zombis ['Podrits', de J.O. Granés]; a més, el marit de la Mercè [Joan Manuel Soldevilla] va ser el meu professor de literatura, la qual cosa comportava una pressió afegida”, va destacar entre les rialles del públic. Després de conversar amb l'autora sobre les seves dues últimes novel·les, 'Germans, gairebé bessons' i 'L'afer marsellès', Ruiz va remarcar que aquest cop publicava contes i va subratllar les analogies entre aquestes peces literàries i els curtmetratges: “En tots dos casos, la història ha de ser breu i no pot deixar indiferent”. “Es tracta de crear situacions tenses i intenses per impactar i trasbalsar”, va intervenir Cuartiella. “Els teus contes tenen força mala llet: fins i tot el més amable és bastant fill de puta”, va assenyalar Ruiz.
L'espontània i els tretze relats
En aquell moment, una espontània va cridar: “I el conte qui l'explicarà?”. Després d'uns moments de dubte, tothom va relacionar-la amb la segona sorpresa que havia anunciat Terribas. A continuació, la noia va dir que allò era molt avorrit i que si roncava ja la despertarien. Tot seguit es va posar un antifaç vermell i es va reclinar a la cadira. Al cap d'uns segons de rialles i somriures –mentre ella, aparentment, dormia–, es va reprendre la presentació. Segons Cuartiella, els tretze relats del seu llibre es poden dividir, a grans trets, en tres tipus diferents. Uns són més dramàtics, amb personatges enfrontats a una circumstància que els trasbalsa, els canvia i fa que no puguin tornar a ser com eren abans; és el cas de 'Jo vaig veure morir l'Amàlia Vidal'. Un segon bloc presenta situacions trivials que condueixen els protagonistes a reflexions que abans no es plantejaven; 'Bar Oslo', 'Sinceritat' i 'El millor padrí' entrarien en aquesta categoria. Finalment, un tercer grup conté contes més irònics i divertits i més o menys amables; 'Embruixada' 'La Conxita i la senyora Concepció' i 'Somriures i llàgrimes' s'ajusten força bé a aquesta descripció. “És evident que no m'agraden els relats ensucrats”, va assenyalar l'autora. “Tinc un humor negre, àcid; el narrador pren distància i de vegades és cruel”. En tots els casos, però, els personatges són “gent normal, com els lectors i com jo, com molta gent que coneixem”, va apuntar. “I viuen situacions amb què tots ens podem sentir identificats, siguem Batman o el mecànic d'un taller”, va afegir.
Clint Eastwood i Mazinger Z
Callahan Ruiz ho va resumir així: “El llibre va de la comèdia negra al drama més punyent i fins i tot al thriller”. Al seu criteri, però, el relat més reeixit és 'Taj Mahal', que li recorda la manera de narrar de Clint Eastwood. “Potser et demanaré els drets d'autor per fer-ne un curt”, li va dir a Cuartiella abans de treure's el jersei per mostrar una samarreta de Mazinger Z, “un personatge dur amb qui he crescut i a qui volia fer un petit homenatge parlant d'un llibre dur que també té molt d'humor”, va aclarir. Els aplaudiments del públic al final de l'acte van despertar l'espontània de l'antifaç vermell, que va cridar: “Ja s'ha acabat?”.
Text i Foto: JOSEP PASTELLS publicat a ara.cat 05.03.15

6/3/15

Jordi Gispert: “La clau per a una llibreria és tenir un bon fons de catàleg”

Jordi Gispert Saget (Salt, 1975) encara no tenia tres anys quan el 20 d’octubre del 1978 la Llibreria 22 va obrir la porta. Ara, dotze anys després d’haver-hi entrat a treballar, ha rellevat al capdavant d’aquest establiment Guillem Terribas, que ha decidit prejubilar-se i deixar enrere la seva etapa de trenta-sis anys dirigint la llibreria. El nou responsable de la Llibreria 22, amb una presència pública molt més discreta que el seu predecessor, és, a més de llibreter, un artista molt creatiu que s’expressa a través de la pintura, la fotografia, la música…
Jordi Gispert Saget © Bei Riera
Jordi Gispert Saget © Bei Riera
Xevi Planas: Quins canvis es notaran a partir d’ara en la direcció de la Llibreria 22?
Jordi Gispert Saget: Espero que no se’n noti cap. Si se’n nota algun, confio que no tingui cap importància i no vagi més enllà del fet que les persones actuem d’una manera diferent les unes de les altres simplement perquè som diferents. Sovint quan hi ha un relleu al capdavant d’una empresa o un partit polític sembla que hi convingui una revolució perquè el nou cap demostri la capacitat de lideratge i posi en dubte l’antecessor. En el cas de la 22 això no cal. Quan les coses van bé no s’han de tocar. No necessitem remenar-ho tot per acabar molt probablement tal com estem. Les inèrcies de la llibreria són molt bones, tenint en compte el context general que ens toca viure. En els últims anys hem intentat estar al dia pel que fa a les xarxes socials i les noves tecnologies. Procurarem estar-hi encara més. Sabem, però, que la nostra subsistència depèn absolutament del tracte personal.
Afirma Guillem Terribas que la Llibreria 22 va sorgir en un context favorable al negoci dels llibres i que si fos ara no muntaria una llibreria. Quin futur preveu vostè per a la Llibreria 22?
No sé per quin motiu ara no obriria una llibreria. Potser ho diu perquè el 1978 hi havia moltes ganes de canviar el món i ara és el món que ens està canviant… Preveig un futur bo i llarg per a la 22. Més enllà d’estar atents a les novetats editorials, continuem intentant donar molta importància als llibres de fons de catàleg respectant totes les opcions literàries. La clau per a una llibreria és tenir un bon fons de catàleg. També volem mantenir l’esperit de col·laboració amb particulars i entitats sent sensibles al que passaa la societat gironina en tots els àmbits.
Quins tres llibres regalaria per Sant Jordi?
Com que tots els diaris ja recomanaran novetats editorials, recomano tres llibres editats en els últims deu anys i que tenen un lloc privilegiat a la meva biblioteca: El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, En el cafè de la joventut perduda, de Patrick Modiano, iAcontecimientos de la irrealidad inmediata / La guarida iluminada (Diario de sanatorio), de Max Blecher.
 
 
/ 5.03.2015
Entrevista publicada a la revista Girona Cultura, que podeu llegir aquí.

5/3/15

Mercè Cuartiella i la gent corrent

L'escriptora figuerenca M. Mercè Cuartiella va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona Gent que tu coneixes (Proa), els tretze contes amb què va guanyar l'últim premi Mercè Rodoreda i en els quals aborda situacions excepcionals, quotidianes o ridícules que alteren la vida de gent corrent. El llibre el va presentar David Ruiz.
El punt Avui 05.03.15 Foto: Lluís Serrat.