12/6/19

Thoreau i el do de l’hospitalitat

Cada vegada que agafes un llibre de Henry David Thoreau, no
Portada del llibre
saps com, se t’enfila un pessigolleig per les cames que t’incita a posar-te en marxa. No hi ha gaires autors que tinguin el do de tonificar-te el cos i l’esperit a la sola visió del seu nom, si deixem de banda, és clar, Robert Louis Stevenson i William Hazlitt, que eren dos altres caminadors sensacionals. Allò que potser té Thoreau que els falta als altres és que d’aquesta seva afició a fer vida als boscos, a olorar les pomes silvestres i a caminar a la llum de la lluna o contemplar els colors de la tardor, en va fer, no només una poètica, sinó sobretot una política, en el sentit més honorable que pugui avui donar-se a aquesta ciència humana. És per aquest compromís amb els altres, sense caure, però, en l’adoctrinament, que els seus textos no passen mai de moda, i fins i tot es pot dir que s’han avançat al seu temps. Hippies, contestataris i ecologistes l’han pres com a model, sobretot els seus ja clàssics Walden o la vida als boscos i aquell fantàstic manual de Desobediència civil que va inspirar-li la seva condemna a presó per haver-se negat a pagar impostos a un estat que fomentava l’esclavitud. En canvi, altres breus i deliciosos assajos del llegendari naturalista de Concord continuen esperant el seu torn, almenys en català. El segell editorial Rupes Nigra, impulsat per la Fundació Atrium Artis, s’ha atrevit a ser el primer a traduir tres petits textos fins ara inèdits a la península en un volum tractat amb cura, el quart d’aquesta editorial gironina i amb portada dibuixada per l’artista Jordi Amagat: L’hostaler i altres assajos


Antoni Bou, president de la Fundació Atrium Artis, Ramon Alcoberro, filòsef,  Jordi Amagat, autor
de la Coberta i Robert Fàbregas, responsable de l'edició. Foto: Joan Sabater. 
En una sola paraula, casa, comença Thoreau el primer d’aquests assajos, traduïts per Alícia Rodríguez, hi ha elements tant de l’escola com de l’hospici o la presó, però cap s’acosta més a l’hospitalitat ideal que la taverna, lloc de pas que acull a tothom sense distinció i que et deixar anar, en acabat, “a punt per seguir vivint”. Ramon Alcoberro, en la presentació del llibre dilluns a l’Espai 22, va proposar que aquest elogi de l’hostaler que “rep, escolta i deixa marxar els seus estadants” fos obligatori a totes les facultats d’hostaleria, com una excel·lent metàfora de l’hospitalitat i “la bona gent” en ple apogeu de les societats multiculturals. Com en els altres textos del llibre, “L’esclavitud a Massachusetts” i “La successió dels arbres de bosc”, Thoreau hi desenvolupa la seva
Imatge de la presentació a l'Espai 22 Foto: Martí Batlle. 
particular filosofia de la intimitat, va dir Alcoberro, erigida en “criteri moral”, en “gest revolucionari”, just en un món on tot és tan públic, on “la gent viu permanentment externalitzada”. Un home que escrivia coses com ara: “Un pal recte fa el millor bastó i un home íntegre, el millor governant” devia tenir moltes decepcions, a la vida, però Alcoberro va insistir: “Thoreau defensa les causes perdudes simplement perquè són boniques, per una qüestió d’enteresa moral, encara que siguin fracassades.” Potser editar llibres és una d’aquestes lluites inútils, però a Rupes Nigra hi bracegen justament per això, perquè l’inútil es torni tan valuós, tan preciós, com tres discursos de fa més d’un segle que inviten a no anar enlloc, a observar petites coses i a negar la lògica de l’avorriment.
Eva Vázquez, publicat en el unt Avui 12.06.2019

11/6/19

Imma Merino escriu sobre Agnes Varda

CULTURA 4 juny 2019 2.00 h CINEMA / Jordi Camps Linnell
Àngel Quintana, Imma Merino i Isa Campo, durant la
presentació del llibre a la 22. Foto arxiu 22
Recordant Agnès Varda amb un llibre i un film  L’Espai 22 de la Lli­bre­ria 22 serà el marc, a les 19 h, de la pre­sen­tació del lli­bre Agnès Varda. Espi­ga­dora de rea­li­da­des y ensueños (Edició, Donos­tia Kul­tura i Fil­mo­teca Vasca), d’Imma Merino. Segui­da­ment, a les 20.30 h, al Cinema Truf­faut (a tocar de la plaça Jordi de Sant Jordi s/n) es pro­jec­tarà la pel·lícula Cléo de 5 à 7 (1962), d’Agnès Varda. Pre­sen­ta­ran els actes la mateixa autora, Imma Merino, i en el col·loqui poste­rior par­ti­ci­pa­ran Àngel Quin­tana i Isa Campo. 

Agnes Varda i Imma Merino a Paris el Novembre 2018. Foto: Carme Martínez Targa
LA DUALITAT DE VARDA

El 24 de novembre del 2018, Imma Merino, crítica de cinema d’El Punt Avui, columnista i cronista del Festival de Canes per a aquest diari des de fa 28 anys, va visitar Agnès Varda a la seva casa rosa, situada al carrer Daguerre, 86, al barri de Montparnasse (París). Admiradora apassionada de la cineasta des que va veure Sin techo ni ley (1984), que descriu com “una pel·lícula que sacseja” i que la va “impressionar molt”, Imma Merino encara va quedar més impactada l’any 2000 al Festival de Canes, on va rebre “el cop fonamental” amb Los espigadores y la espigadora. Des del 2011, quan Varda va impartir un curs a la UdG, Imma Merino hi va mantenir relació. 
 “Fan falta mirades sobre una cineasta fonamental del cinema modern –comenta en una entrevista a El Punt Avui–. Va ser una dona avançada a la Nouvelle Vague que després va ser ofegada per tots els homes del moviment. Com a dona, pensar que aquesta dona cineasta, com tantes altres, ha quedat bandejada d’alguna manera, referma el meu compromís d’estudiar-la i reivindicar-la".
L’origen, una tesi doctoral 
El llibre Espigadora de realidades y sueños, que parteix de la tesi doctoral que li va dedicar, forma part d’aquest compromís. “Hi ha pocs llibres sobre el conjunt de la seva obra, fins i tot a França”, es lamenta. 
Carregada d’admiració incondicional, Imma Merino es va plantar a París i va entrevistar Agnès Varda a casa seva. Com si seguís un guió tancat –no com el seu cinema, sempre obert a l’atzar–, Agnès Varda va estrenar la seva darrera pel·lícula a la Berlinale al febrer passat, Varda par Agnès, “una lliçó magistral sobre el seu propi cinema”, segons Merino, i va morir un mes i mig després, el 29 de març passat. “El llibre té el valor afegit que Agnès Varda va morir uns mesos després, inclou una de les últimes entrevistes amb una certa extensió que se li han fet”, valora Imma Merino.
Format per una primera part d’assaig i una llarga entrevista, Espigadora de realidades y sueños ha estat editat per la Filmoteca Basca i Donostia Kultura (de l’Ajuntament de Sant Sebastià), dins de la col·lecció Nosferatu. “Li dediquen una retrospectiva a Agnès Varda i normalment s’edita un llibre col·lectiu, però es va avançar, tenien una certa urgència, sabien que li havia dedicat la tesi doctoral i em van proposar un llibre sobre la subjectivitat, l’auto representació al seu cinema. Em van semblar que eren dos elements que em permetien abastar el conjunt de la seva obra.” Li agradaria que es publiqués també en català, però “es dona la circumstància malaurada que és difícil, la publicació d’un assaig de cinema en català.” També es farà una versió en èuscar que li fa molta il·lusió.
Espigadora de realidades y sueños parla de “la subjectivitat del cinema de Varda; allò que explica ho fa des d’un lloc, des d’un punt de vista”. Segons Merino, “ara és menys evident, perquè hi ha molts cineastes que fan documentals subjectius, però ella va començar a fer pel·lícules als anys cinquanta i ja hi trobem aquests indicis de subjectivitat”. Un altre tret que destaca el llibre és la dualitat, el seu cinema com a “testimoni de la realitat i expressió de l’imaginari”, tal com es titula un dels capítols. “El cinema és una cosa i l’altra, barreja ingredients. Les ficcions testimonien alguna cosa d’una època.” 
Imma Merino, amb amigues a fora la 22, acabada la presentació. Foto: Arxiu de la 22

Dualitat omnipresent
Aquesta dualitat té un relleu especial a Los espigadores y la espigadora, que “aborda el món contemporani des de la contradicció entre el malbaratament i la gent que recull”, i ja apareixia al primer film, La Pointe-Courte (1955). “Era fotògrafa, no sabia fer cinema. Per això els seus referents mai han estat cinematogràfics, són més literaris, pictòrics, fotogràfics...”. Aquest primer film “ja defineix el cinema de Varda, amb elements de documental i de ficció, amb naturalitat i artifici...” “Ella es mou entre aquestes dualitats, entre la vida i la representació, el documental i la ficció... I sempre està a l’aguait de les coses inesperades, a l’atzar. Diu que has d’estar permeable l’imprevist, però després elaborar-ho molt, posar-li ordre a través del muntatge.”
Bernat Salva, publicat en el Punt Avui 11.06.2019