27/1/19

L’home perfecte

Anna Monreal presenta ‘Tristany’, amb què va guanyar el darrer premi de novel·la curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22
Anna Monreal

Anna Monreal (Barcelona, 1976) és economista i treballa per a la Generalitat a Tarragona. “Cada dia tinc una hora i vint minuts de trajecte de tren entre Barcelona i Tarragona d’anada i el mateix de tornada, i per això fa anys que, a més de llegir, escric”, comenta l’autora, que va guanyar el darrer premi Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22 de Girona des del 1981, amb la novel·la Tristany, ara publicada per Empúries.
Les ganes d’escriure no van ser cosa només d’omplir el temps, perquè Monreal va estudiar narrativa a l’Ateneu Barcelonès del 2006 fins al 2010. Amb la seva primera novel·la, Olives picants, va guanyar el premi Els Lectors de l’Odissea el 2011.
Sobre aquesta segona obra, explica: “La vaig començar l’abril del 2013, però vaig tenir una filla i passava tanta son que la vaig aparcar; la vaig reprendre el 2015 i els atemptats de París em van assecar el cervell; no va ser fins al 2016 que la vaig anar fent més seguida.” 
Portada del llibre 

Tristany es titulava originalment "Periplaneta americana", el nom d’una espècie de panerola, d’escarabat vermellós, que acaba sent una mena de plaga bíblica que s’escampa per Barcelona. Però Tristany, sense cap Isolda, és el protagonista d’una novel·la amb un punt de vista molt masculí. “M’agrada el narrador omniscient, ser Déu, decidir què fer amb els personatges... Volia un narrador omniscient però des d’un punt de vista masculí i superar el repte de ficar-me dins la pell d’un home.”
Cosa que segons Guillem Terribas, de la Llibreria 22, ha aconseguit de sobres. “El jurat alguns anys discuteix i altres discuteix molt i, també, juguen a endevinar qui pot ser l’autor, algun detall; en aquest cas tots tenien clar que era un home”, explica el llibreter.
L’editor Jordi Rourera opina que “és una obra gamberra, que et fa estar entre el riure descordat i la incomoditat”. “Monreal no té pietat dels seus personatges i els castiga; té la visió del cirurgià, però fa servir una destral en comptes del bisturí per narrar aquesta tragèdia quotidiana”, afegeix.
I l’autora no desmenteix l’editor. “Quan la vaig començar tenia ganes de castigar algú... i després van ser uns quants. Em vaig quedar molt satisfeta”, confessa amb un somriure trapella. Matisa, però, que “al llibre hi ha miniretalls de la realitat, cap personatge és real al cent per cent”.
Presentació a la 22 el 23.01.2019, l'autora acompanyada per Jordi Rourera, editor i Vicenç Pagès, membre del jurat.

La tragèdia no és tant pel que passa, sinó per la manera de narrar-ho, amb un estil personal i contundent, imaginatiu i amb humor de vegades càustic. Hi ha molts personatges i trames al llarg dels 23 capítols condensats en 190 pàgines. En part per la manera fragmentada en què ha estat escrit. I tot pivota al voltant del Tristany Fígols protagonista.
El cardiòleg Josep M. Fígols i la seva esposa Dolors van estar 22 anys intentant tenir un fill i, quan ho donaven per impossible, va arribar el Tristany. El pare, llegim: “Es va proposar [...] crear una criatura obedient, silenciosa, independent. Un home ambiciós, endreçat, eficaç. Eficient, madur, integrat. Seriós, noble, temperat. Responsable. Preparat i aplicat. Agraït” i per això, “en comptes de Pulgarcito, Faulkner i Petrarca. En comptes dels pallassos de la tele, Parsifal i Tannhäuser”. Tot per aconseguir l’home perfecte que fins i tot és capaç de fornicar sis o set cops al dia. Un home que un vespre, al Born, pren una decisió amb unes conseqüències que li sortiran cares. L’home dins del qual s’ha esmunyit Anna Monreal. Potser el missatge inconscient és que dins d’un home perfecte només hi pot haver una dona?
Lluís Llort, publicat a el PuntAvui 25.01.2019
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1541788-l-home-perfecte.html

21/1/19

Sense ideologia

No teníem ideologia. De fet, lluitàvem per la democràcia i la
Portada del llibre.
república. No són frases meves. Les vaig escoltar en la presentació de Bandera Roja, a la Llibreria 22 de boca de Jordi Borja, l’urbanista autor del llibre i el que va ser el cap visible, amb Jordi Solé Tura, en els inicis d’aquesta mítica formació formada el 1968 i que va tenir curta vida. Els seus membres més reconeguts van acabar el 74 al PSUC, on algun d’ells ja havia estat. I d’altres ho van deixar estar anys després. Va estar bé. A la sala, lluitadors antifranquistes, comunistes que ara són a Esquerra i gent que va passar o és al PSC. Al costat de Borja, Pep Quintanas, psuquero que va acabar al PSC, Xavier Corominas, bandera amb detenció, tortura i quinze mesos de presó a l’esquena, que va ser alcalde de Salt pel PSC, i Joaquim Nadal, l’historiador que ho va ser tot al PSC, en el qual ja no milita. Gemma Busquets en va fer una bona crònica. A mi, més que no pas les explicacions de Borja, home fort durant molts anys a l’Ajuntament de Maragall en nom del PSUC i home clau per entendre Ada Colau, em venien de gust les intervencions locals i algun ganivet que va volar entre Quintanas i Corominas davant la mirada múrria de Nadal. Com quan el saltenc va recordar el passat de caporal primer del professor de literatura a les casernes de Girona. Em va sorprendre una mica la desmitificació de Borja del seu passat. Com la del Maig del 68 francès recordant que al gener la cosa es va emmerdar perquè no deixaven als nois entrar a l’edifici de les noies a la universitat, cosa que va enfurismar Dani el Roig, a qui un ministre va aconsellar que si anava calent es fotés a la piscina. També el “folleu, folleu, que el món s’acaba” dins Bandera Roja que va deixar anar Borja. Em mirava en Mines i no estava d’acord amb algunes coses que es deien. Ell va estar quinze mesos a la presó i va ser torturat. Borja deia que no era el mateix ser apallissat que torturat. No ho sé, francament. En tot cas vull llegir a fons el llibre, perquè val la pena i Jordi Borja és un paio tan llarg com la seva intervenció final. Van sortir noms de la Brigada Política Social de llavors, encara ciutadans de Girona. Potser la visió gironina aniria bé que fos escrita per saber més de Bandera Roja. En tot cas, penso, potser volien el mateix pel qual es lluita ara, cinquanta anys després: democràcia i república.


Josep Quintanas, Xavier Corominas, Jordi Borja i Joaquim Nadal, durant la presentació a la 22. Foto: Arxiu 22
Jordi Grau, publicat en el Punt Avui 20.01.2019 / La Galeria 

17/1/19

Els crims del feixisme, projectats

El cinema Truffaut i Òmnium enceten un nou cicle de la Filmoteca dedicat a denunciar la repressió franquista.
Àngel Quintana, Esteve Riembau, Josep M. Muñoz i Joaquim Nadal en el Cinema Truffaut, durant la presentació del llibre
LAYA FILMS i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil.

Durant molts anys, quan apareixia una nova pel·lícula ambientada en la Guerra Civil o en la immediata postguerra, alguns sectors afirmaven que el tema començava a cansar. Avui, més que mai, torna a ser necessari que el cinema es comprometi amb la societat, que elabori polítiques de memòria i que des de les institucions públiques fem allò que calgui per no oblidar.” Ho defensa Àngel Quintana, crític de cinema i catedràtic d’història de l’art de la Universitat de Girona, a propòsit del nou cicle de la Filmoteca de Catalunya, titulat Els crims del franquisme, que des d’avui i fins al 6 de març s’ha programat al cinema Truffaut, amb la participació d’Òmnium Cultural.
“Més que mai, des d’un cinema públic i amb vocació ciutadana com el cinema Truffaut de Girona, cal treure a la llum un cop més la repressió franquista i establir una denúncia”, hi afegeix Quintana. Programat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, del qual ell és membre, el cicle arrenca avui mateix amb la presentació del llibre editat per L’Avenç Laya Films i el cinema a Catalunya 


durant la Guerra Civil, d’Esteve Riambau. L’acte, que tindrà lloc a les 20.30 hores, es complementarà amb una taula rodona en què participaran, a banda de l’autor del llibre, Esteve Riambau (director de la Filmoteca de Catalunya), l’historiador Joaquim Nadal, Josep Maria Muñoz (director de la revista L’Avenç) i el mateix Àngel Quintana. També es projectaran quatre curts de Laya Films:Espanya al dia. Edició especialCatalunya màrtirOllaire de Breda i Transfusions de sang. 
Cartell de la presentació
 
La programació es reprendrà el dimecres 23 de gener amb tot un clàssic immaculat i punyent, El verdugo, de Luis García Berlanga. A continuació, el dia 6 de febrer, es projectarà la sempre reivindicable Terra i llibertat, de Ken Loach (1995)i el 13 de febrer hi ha prevista la projecció d’un altre clàssic modern, Pa negre, d’Agustí Villaronga (2010).
En un cicle com aquest, tampoc hi podia faltar El laberinto del fauno, la magistral metàfora fantàstica de Guillermo del Toro (2006), protagonitzada entre altre per l’actor català Sergi López. La referencial Salvador Puig Antich, dirigida per manuel Huerga i amb un brillant Daniel Brühl en el paper principal, es podrà veure el 27 de febrer.
Finalment, per concloure el cicle, el dia 27 de febrer s’ha programat Els internats de la por, un documental inèdit aquí, amb el qual Montse Armengou presenta el testimoni de persones que van passar la infància tancades en institucions franquistes i religioses abjectes i brutals, pel sol fet de ser fills de “rojos”, ser pobres i ser fills de mares separades o solteres. A totes les sessions es preveu que algun director, actor, productor o expert en la temàtica pròpia del film presenti la pel·lícula.
“Per no oblidar i per no caure en vells paranys, cal que la llum del cinema ressusciti i actualitzi permanentment la nostra memòria”, rebla Àngel Quintana.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 17.01.2019

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1536415-els-crims-del-feixisme-projectats.html

Full informatiu del cicle de la Filmoteca de Girona / Cinema Truffaut "ELS CRIMS DEL FRANQUISME".
http://www.cinematruffaut.com/cicle-filmoteca-els-crims-del-franquisme/

14/1/19

Canya als Borbons

Digues, malvat Borbó, / ¿què és lo que pretenies / quan amb ton
Portada de la plaqueta SENHAL
 editada per la Llibreria 22
rigor / Catalunya oprimies”, taral·larejava Joan Matamala, més conegut com en Pedrera de Mata, pels volts del 1931, i més d’un li seguia la tonada, perquè la seva vena de versificador satíric s’havia fet tan popular, que les seves cançons corrien de mà en mà impreses en fulls volanders. El quadern de bibliòfil Senhal, aprofitant que arriba al número 155, xifra borbònica per excel·lència, li dedica la nova entrega amb el títol Visca la República!, il·lustrada amb unes postals al·legòriques de la Catalunya triomfant editades el 1906 arran del moviment de Solidaritat Catalana. L’edició homenatja Pere de Mata (1871-1940), picapedrer, pagès i saurí, que va esdevenir un dels tipus més populars de la Banyoles de l’època.
Eva Vázquez, publicat en el Punt Avui 14.01.2019

45 anys de la caiguda dels ‘banderes roges’ gironins

Avui fa 45 anys de la caiguda dels banderes roges a Girona. El 14 de gener de 1974 la brigada politicosocial va detenir Xavier Corominas. Militant de Bandera Roja, com a part de la seva lluita, havia rebut l’encàrrec d’organitzar una cèl·lula de Comissions Obreres a la fàbrica Torras Hostench de Sarrià de Ter. “Aquell dia no havíem vist el 124 matrícula 1414 que teníem identificat de la brigada; em van detenir perquè era de Bandera Roja i de CCOO, i vaig estar 15 mesos a la presó pel moment que vivíem”, explicava Corominas en una entrevista a Jordi Grau a El Punt Avui, el gener del 2014, en què reconeixia tortures a la presó. 
A la foto de Manel LLado: Josep Quintanas, Xavier Corominas, Jordi Borja i Quim Nadal.

Qui va ser alcalde de Salt entre els anys 1991 i 1999, va recordar l’efemèride, i les tortures a les presons franquistes, i el cotxe de la brigada i fins i tot el torturador, dijous al vespre durant la presentació a la Llibreria 22 de Bandera Roja (Edicions 62), de Jordi Borja, ànima juntament amb Jordi Solé Tura d’aquesta organització d’esquerres antifranquista, nascuda la tardor de 1968 i que aplegava gent de la universitat i dels sindicats. Són coneguts els noms il·lustres de polítics i catedràtics, fins i tot presidents d’entitats financeres com ara Josep Oliu del Banc Sabadell, que van ser banderes roges en aquella joventut romàntica, comunista, maoista, marxista, leninista, socialista –això sí, sense dogmes– que lluitava per una república de l’Estat espanyol, a imatge de l’URSS i de la Xina.
En la presentació, Josep Quintanas va reivindicar la feina de formació que va significar la militància a Bandera Roja i posteriorment en el PSUC, mentre que Joaquim Nadal va destacar “la passió desenfrenada” de l’autor pel “catecisme de Marta Harnecker”.
Del doll d’anècdotes enumerades per Jordi Borja, la de la constitució del nom: “Vam fer una reunió i vaig proposar el nom de Bandera Roja, que no va agradar, però com que ningú va presentar cap alternativa al final es va aprovar només amb el meu vot i l’abstenció de la resta.” O a un provocador (i sempre vigent) “companys i companyes, a follar, que el món s’acaba” dit en una declaració d’estat d’excepció.
“Per què no em vaig fer del PSUC?”, va dir Xavier Corominas. Alguns banderes es van reintegrar en el PSUC mentre Corominas es va quedar amb Bandera Roja fins a la seva dissolució després de les eleccions de 1979. “Va ser per Homenatge a Catalunya d’Orwell”, va reconèixer. La seva lectura li va fer comprendre el que el pare, “vell carrabiner”, li deia: “La guerra, l’hem perdut perquè ens han fotut.”
Gemma Busquets, publicat en el Punt Avui 14.01.2019