12/6/19

Thoreau i el do de l’hospitalitat

Cada vegada que agafes un llibre de Henry David Thoreau, no
Portada del llibre
saps com, se t’enfila un pessigolleig per les cames que t’incita a posar-te en marxa. No hi ha gaires autors que tinguin el do de tonificar-te el cos i l’esperit a la sola visió del seu nom, si deixem de banda, és clar, Robert Louis Stevenson i William Hazlitt, que eren dos altres caminadors sensacionals. Allò que potser té Thoreau que els falta als altres és que d’aquesta seva afició a fer vida als boscos, a olorar les pomes silvestres i a caminar a la llum de la lluna o contemplar els colors de la tardor, en va fer, no només una poètica, sinó sobretot una política, en el sentit més honorable que pugui avui donar-se a aquesta ciència humana. És per aquest compromís amb els altres, sense caure, però, en l’adoctrinament, que els seus textos no passen mai de moda, i fins i tot es pot dir que s’han avançat al seu temps. Hippies, contestataris i ecologistes l’han pres com a model, sobretot els seus ja clàssics Walden o la vida als boscos i aquell fantàstic manual de Desobediència civil que va inspirar-li la seva condemna a presó per haver-se negat a pagar impostos a un estat que fomentava l’esclavitud. En canvi, altres breus i deliciosos assajos del llegendari naturalista de Concord continuen esperant el seu torn, almenys en català. El segell editorial Rupes Nigra, impulsat per la Fundació Atrium Artis, s’ha atrevit a ser el primer a traduir tres petits textos fins ara inèdits a la península en un volum tractat amb cura, el quart d’aquesta editorial gironina i amb portada dibuixada per l’artista Jordi Amagat: L’hostaler i altres assajos


Antoni Bou, president de la Fundació Atrium Artis, Ramon Alcoberro, filòsef,  Jordi Amagat, autor
de la Coberta i Robert Fàbregas, responsable de l'edició. Foto: Joan Sabater. 
En una sola paraula, casa, comença Thoreau el primer d’aquests assajos, traduïts per Alícia Rodríguez, hi ha elements tant de l’escola com de l’hospici o la presó, però cap s’acosta més a l’hospitalitat ideal que la taverna, lloc de pas que acull a tothom sense distinció i que et deixar anar, en acabat, “a punt per seguir vivint”. Ramon Alcoberro, en la presentació del llibre dilluns a l’Espai 22, va proposar que aquest elogi de l’hostaler que “rep, escolta i deixa marxar els seus estadants” fos obligatori a totes les facultats d’hostaleria, com una excel·lent metàfora de l’hospitalitat i “la bona gent” en ple apogeu de les societats multiculturals. Com en els altres textos del llibre, “L’esclavitud a Massachusetts” i “La successió dels arbres de bosc”, Thoreau hi desenvolupa la seva
Imatge de la presentació a l'Espai 22 Foto: Martí Batlle. 
particular filosofia de la intimitat, va dir Alcoberro, erigida en “criteri moral”, en “gest revolucionari”, just en un món on tot és tan públic, on “la gent viu permanentment externalitzada”. Un home que escrivia coses com ara: “Un pal recte fa el millor bastó i un home íntegre, el millor governant” devia tenir moltes decepcions, a la vida, però Alcoberro va insistir: “Thoreau defensa les causes perdudes simplement perquè són boniques, per una qüestió d’enteresa moral, encara que siguin fracassades.” Potser editar llibres és una d’aquestes lluites inútils, però a Rupes Nigra hi bracegen justament per això, perquè l’inútil es torni tan valuós, tan preciós, com tres discursos de fa més d’un segle que inviten a no anar enlloc, a observar petites coses i a negar la lògica de l’avorriment.
Eva Vázquez, publicat en el unt Avui 12.06.2019

11/6/19

Imma Merino escriu sobre Agnes Varda

CULTURA 4 juny 2019 2.00 h CINEMA / Jordi Camps Linnell
Àngel Quintana, Imma Merino i Isa Campo, durant la
presentació del llibre a la 22. Foto arxiu 22
Recordant Agnès Varda amb un llibre i un film  L’Espai 22 de la Lli­bre­ria 22 serà el marc, a les 19 h, de la pre­sen­tació del lli­bre Agnès Varda. Espi­ga­dora de rea­li­da­des y ensueños (Edició, Donos­tia Kul­tura i Fil­mo­teca Vasca), d’Imma Merino. Segui­da­ment, a les 20.30 h, al Cinema Truf­faut (a tocar de la plaça Jordi de Sant Jordi s/n) es pro­jec­tarà la pel·lícula Cléo de 5 à 7 (1962), d’Agnès Varda. Pre­sen­ta­ran els actes la mateixa autora, Imma Merino, i en el col·loqui poste­rior par­ti­ci­pa­ran Àngel Quin­tana i Isa Campo. 

Agnes Varda i Imma Merino a Paris el Novembre 2018. Foto: Carme Martínez Targa
LA DUALITAT DE VARDA

El 24 de novembre del 2018, Imma Merino, crítica de cinema d’El Punt Avui, columnista i cronista del Festival de Canes per a aquest diari des de fa 28 anys, va visitar Agnès Varda a la seva casa rosa, situada al carrer Daguerre, 86, al barri de Montparnasse (París). Admiradora apassionada de la cineasta des que va veure Sin techo ni ley (1984), que descriu com “una pel·lícula que sacseja” i que la va “impressionar molt”, Imma Merino encara va quedar més impactada l’any 2000 al Festival de Canes, on va rebre “el cop fonamental” amb Los espigadores y la espigadora. Des del 2011, quan Varda va impartir un curs a la UdG, Imma Merino hi va mantenir relació. 
 “Fan falta mirades sobre una cineasta fonamental del cinema modern –comenta en una entrevista a El Punt Avui–. Va ser una dona avançada a la Nouvelle Vague que després va ser ofegada per tots els homes del moviment. Com a dona, pensar que aquesta dona cineasta, com tantes altres, ha quedat bandejada d’alguna manera, referma el meu compromís d’estudiar-la i reivindicar-la".
L’origen, una tesi doctoral 
El llibre Espigadora de realidades y sueños, que parteix de la tesi doctoral que li va dedicar, forma part d’aquest compromís. “Hi ha pocs llibres sobre el conjunt de la seva obra, fins i tot a França”, es lamenta. 
Carregada d’admiració incondicional, Imma Merino es va plantar a París i va entrevistar Agnès Varda a casa seva. Com si seguís un guió tancat –no com el seu cinema, sempre obert a l’atzar–, Agnès Varda va estrenar la seva darrera pel·lícula a la Berlinale al febrer passat, Varda par Agnès, “una lliçó magistral sobre el seu propi cinema”, segons Merino, i va morir un mes i mig després, el 29 de març passat. “El llibre té el valor afegit que Agnès Varda va morir uns mesos després, inclou una de les últimes entrevistes amb una certa extensió que se li han fet”, valora Imma Merino.
Format per una primera part d’assaig i una llarga entrevista, Espigadora de realidades y sueños ha estat editat per la Filmoteca Basca i Donostia Kultura (de l’Ajuntament de Sant Sebastià), dins de la col·lecció Nosferatu. “Li dediquen una retrospectiva a Agnès Varda i normalment s’edita un llibre col·lectiu, però es va avançar, tenien una certa urgència, sabien que li havia dedicat la tesi doctoral i em van proposar un llibre sobre la subjectivitat, l’auto representació al seu cinema. Em van semblar que eren dos elements que em permetien abastar el conjunt de la seva obra.” Li agradaria que es publiqués també en català, però “es dona la circumstància malaurada que és difícil, la publicació d’un assaig de cinema en català.” També es farà una versió en èuscar que li fa molta il·lusió.
Espigadora de realidades y sueños parla de “la subjectivitat del cinema de Varda; allò que explica ho fa des d’un lloc, des d’un punt de vista”. Segons Merino, “ara és menys evident, perquè hi ha molts cineastes que fan documentals subjectius, però ella va començar a fer pel·lícules als anys cinquanta i ja hi trobem aquests indicis de subjectivitat”. Un altre tret que destaca el llibre és la dualitat, el seu cinema com a “testimoni de la realitat i expressió de l’imaginari”, tal com es titula un dels capítols. “El cinema és una cosa i l’altra, barreja ingredients. Les ficcions testimonien alguna cosa d’una època.” 
Imma Merino, amb amigues a fora la 22, acabada la presentació. Foto: Arxiu de la 22

Dualitat omnipresent
Aquesta dualitat té un relleu especial a Los espigadores y la espigadora, que “aborda el món contemporani des de la contradicció entre el malbaratament i la gent que recull”, i ja apareixia al primer film, La Pointe-Courte (1955). “Era fotògrafa, no sabia fer cinema. Per això els seus referents mai han estat cinematogràfics, són més literaris, pictòrics, fotogràfics...”. Aquest primer film “ja defineix el cinema de Varda, amb elements de documental i de ficció, amb naturalitat i artifici...” “Ella es mou entre aquestes dualitats, entre la vida i la representació, el documental i la ficció... I sempre està a l’aguait de les coses inesperades, a l’atzar. Diu que has d’estar permeable l’imprevist, però després elaborar-ho molt, posar-li ordre a través del muntatge.”
Bernat Salva, publicat en el Punt Avui 11.06.2019

29/5/19

ANGELA GRAUPERA: Reportera sense voler

La nova editorial Chapiteau 2.3 recupera al cap de vuitanta anys ‘El gran crimen’, el testimoni esfereïdor de la infermera Àngela Graupera sobre la Gran Guerra

No en queda cap imatge, excepte una fotografia borrosa de la qual s’ha pogut extreure el petit dibuix que ens la retorna d’acord amb el retrat de la típica moderna dels anys trenta, amb els cabells curts partits per la clenxa en dues grans ondes, la pell pàl·lida i fina, de pel·lícula de cinema mut, i uns ullassos oblics que interroguen, que desconfien. D’Àngela Graupera, no en quedava gaire res més que una llegenda que molt vagament li atribuïa els primer reportatges de guerra escrits per una dona a Catalunya, uns textos que van fonamentar el seu prestigi com a intel·lectual i agitadora social i que acabarien costant-li, enmig del desori de la Guerra Civil i la repressió consegüent, una densa capa d’oblit. Chapineau 2.3, una nova editorial amb nom de vela de circ que capitaneja el reporter televisiu Joan Marcet, recupera ara, més de vuitanta anys després de la seva primera i única edició, El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra, el relat escruixidor que Àngela Graupera (Barcelona, 1876-1940) va confegir a partir del seu testimoni al front de l’Est, durant la Primera Guerra Mundial, com a infermera voluntària de la Creu Roja.

 El llibre es va publicar per primera vegada el 1935, quan ja era prou coneguda com a prolífica autora de novel·les d’un romanticisme exacerbat, i hi aprofitava bona part del material que havia divulgat a través de les cròniques que enviava a Las Noticias de Barcelona durant el conflicte. Sense provenir del món periodístic, aquesta jove infermera que l’agost de 1914 va deixar el marit i una filla petita per anar a atendre ferits a Sèrbia en les pitjors condicions imaginables, va saber transmetre un relat vivíssim i detallat de la crueltat, la misèria i la corrupció humana que comporta qualsevol guerra. La nova edició d’El gran crimen que publica Chapiteau inclou un article de contextualització històrica de Josep Maria Reyes, l’estudiós que més ha aprofundit en el perfil biogràfic d’aquesta encara massa misteriosa escriptora, i un altre de la investigadora Desiré Oñate, que des del seu reball de grau a la Universitat de Girona ha estudiat les cròniques de Las Noticias que van precedir El gran crimen. Tot plegat, introduït per un pròleg de l’escriptora Mercè Ibarz, que situa Graupera entre les dones que es van avançar al seu temps. El llibre serà presentat demà (19 h), a la Llibreria 22 de Girona, junt amb l’altra novetat de Chapiteau 2.3: El sol tiene cita con la Luna, traducció al castellà d’un text autobiogràfic de l’actriu Myriam Mézières.

Eva Vázquez, publicat en el Punt Avui 28.05.2019

Myriam Mézières, presentació del seu llibre EL SOL TIENE CITA CON LA LUNA a la Filmoteca de la Generalitat a Barcelona.
https://www.youtube.com/watch?v=rdwEg-Dcnvs

Presentació del Còmic EL GUANTE HATER DEL INFINITO a Còmics22


Presentació a l'Espai 22 de la La Llibreria 22/ Còmics22 de Girona, del còmic "El Guante Hater del Infinito" amb dibuixos de Nacho Fernández i Guió de Dani Lagi, Nacho Fernández i Marcel González, editat per Evolution Còmics / Panini. La presentació s'ha el dissabte 25 de maig de 2019 a les 12 del migdia , amb la intervenció dels guionistes Dani Lagi i Marcel González ( de Còmics 22) que han mantingut una tertúlia molt amena seguida per un públic interessat.

ANDRÉS MARI: “He fet teatre per als soldats cubans a Nicaragua i a Angola”

ANDRÉS MARÍ


NASCUT A CUBA, ESCRIPTOR, ACTOR, DIRECTOR DE TEATRE I LLICENCIAT EN LITERATURA HISPÀNICA,

Autor de la novel·la ‘El soroll de las abejas’, un títol mig en català mig en castellà que reivindica la vida com un viatge, una interminable experiència que et porta a diverses convivències

Ha escrit una novel·la amb un títol, ‘El soroll de las abejas’,
Andrés Marí durant la presentació
 a la Llibreria 22
mig en català mig en castella, per què?
El títol és un reflex del que ha estat la meva vida. Vaig néixer a Cueto, a la província d’Holguín, a l’orient cubà. El meu germà va haver de fugir i amagar-se a l’Havana perseguit per la repressió de Batista i, un cop va vèncer la revolució de Fidel, jo, que era un nen del carrer, vaig poder estudiar, entrar a l’escola de teatre, voltar el món i finalment em vaig establir a Catalunya, a Calella, que em va acollir amb els braços oberts i on he pogut iniciar una nova vida. Ja veu, una vida marcada pel català i el castellà, i això és el que he volgut reflectir en la meva obra.
Una obra que vostè s’ha autoeditat.


Com que no trobava ningú que me la volgués publicar, vaig reservar una part de la pensió de jubilat per editar-la. Finalment he fet una autoedició de tres-cents exemplars i ara busco suports per poder-la donar a conèixer i que s’hi interessi una editorial important.
De què tracta?
Jordi Gispert, presentat els oficiants de la
 presentació:Jordi  Creixants, Andrés Mari
 i Pau lanau a la 22 el dilluns
27.05.2019
A l’obra es desenvolupen tres històries: la del llatinoamericà Ariel, que és el protagonista; la dels seus viatges arreu del món, i la que passa en un pis de Barcelona, al carrer d’Ausiàs Marc, que és el punt de trobada de tots els personatges. Totes tres estan íntimament lligades. A mesura que el relat avança les trames es compliquen i es van fonent per arribar a un final inesperat. La meva formació artística és teatral, he escrit obres, les he representat, i en el moment de fer la novel·la l’he estructurat com una obra dramàtica en tres actes, un duel contra la mort en què tenen un paper fonamental tant la Revolució cubana i les condicions a l’illa en el període d’excepció com la meva estada a Catalunya, el viatge que el 2011 vaig fer a l’Amèrica Central amb l’Agenda Llatinoamericana, que em va ajudar a entendre les contradiccions i solidaritats que es viuen en aquella part del món, i finalment el procés independentista català, que marca el viatge dels records.
Un viatge que l’ha portat a...?L’Havana, Bogotà, Salamanca, Eivissa, Madrid, Managua, Tegucigalpa, Ciudad de Guatemala i San Salvador, al pis de Barcelona, Calella... Per arribar a on? Gràcies a la revolució, jo que era un nen de carrer que estava a punt de caure en la delinqüència, vaig poder estudiar, la qual cosa em va permetre entrar a l’escola de teatre i integrar-me en una de les companyies de Cuba. Després vaig anar a Eivissa, on encara tenia cosins –el meu pare havia marxat en l’emigració– i amb posterioritat la companyia va actuar al festival de Sitges, on va guanyar el premi especial Cau Ferrat. Viatger gràcies al teatre?
Jordi Creixants, Andrés Marí i Pau Lanau
 durant la presentació

El govern de Fidel va enviar la companyia a fer gires per donar suport a les tropes que estaven lluitant en diversos escenaris internacionals. A Nicaragua, quan estàvem enmig d’una representació, hi va haver un atac de la Contra i ens vam veure obligats a refugiar-nos en una caserna on hi va haver molts dies de combat. Finalment vam poder sortir per un passadís d’emergència que ens van obrir els soldats.
També van anar a Angola?
Allà els soldats cubans ajudaven el Moviment Popular d’Alliberament d’Angola (MPLA), que intentava consolidar un estat amenaçat per la Unita i ocupat per Sud-àfrica. Els havíem de portar diversió, però va ser una experiència molt dura. Els sud-africans havien minat els camins i les carreteres amb artefactes tan potents que podien fer volar un tanc o un camió militar i ens vam haver de moure amb avions. Hi havia moments que ens havíem de desplaçar per terra, era molt perillós i encara que ho fèiem amb les màximes precaucions ens trobàvem complicacions inversemblants com la que ens va passar en una intersecció amb tres camins... El xofer del camió va decidir que passaria per la dreta, l’oficial li va manar que passés per l’esquerra i sort vam tenir que aquell home no va acatar l’ordre, perquè, si no, avui ja no seria aquí. Res extraordinari en un país on per lluitar contra el mal de ventre i la diarrea els soldats es bevien un got petit de gasolina amb una mica de cafè.
Quan va arribar definitivament a Europa?
L’any 2000, quan vaig rebre un permís de l’Asociación de Escritores Cubanos per anar dos anys a Espanya i muntar una fundació que es diu Vivint. Abans, des del 1990, havia recorregut Europa i Amèrica amb un obra que es deia El Italiano, que era molt crítica amb el règim, però va agradar a les autoritats i em va permetre sortir de l’illa. Aquí vaig conèixer en Ricard Salvat, que em va ajudar, em va introduir en els ambients teatrals de Barcelona, i m’enviava llet en pols i aliments quan a Cuba vivíem el Periodo Especial i no hi havia gaire menjar.



Pau Lanau, El Punt Avui 27.05.2019 / Fotos: Arxiu Llibreria 22

21/4/19

LLIBRES PER SORPRENDRE AQUEST SANT JORDI 2019

Guillem Terribas (Llibreria 22 de Girona) i el dramaturg Marc Artigau proposen llibres per regalar si us heu quedat sense idees.
Guillem Terribas i Marc Artigau



Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22 de Girona, i Marc Artigau, dramaturg i escriptor, fan la seva llista de llibres de cara a aquest Sant Jordi. Remarquen que són les seves propostes i que només ens les hem de prendre com el que són: idees. Tal com diu Terribas: “A cada llibreria hi ha un llibre que t’espera”.


Un llibre de rabiosa actualitat.

INDESTRUCTIBLES, de Xavier Aldekoa.
El llibre del qual tothom parla o parlarà.
PERCUSSIÓ, de Toni Sala. (“No l’he llegit, me’n moro de ganes; n’he llegit les tres primeres frases”).
Llibres premiats.
Marc Artigau: LA VIGÍLIA, Premi Pla 2018. Imprescindible, es pot regalar a qualsevol lector intel·ligent. (Recomanació de Guillem Terribas.)
Maria Carme Roca: EL FAR, premi de novel·la Prudenci Bertrana. Una història de relacions familiars gens fàcils.
Jordi Cabré: DIGUES UN DESIG, Premi Sant Jordi de novel·la. Una autobiografia no escrita d’un famós escriptor. Com a decorat, Cadaqués i Barcelona.
Premi Just M. Casero: TRISTANY, d’Anna Monreal. L’atzarosa vida d’un home educat per l’èxit, però a qui la vida se li complica.
Premi Òmnium Cultural a millor novel·la publicada de l’any 2017. Marta Orriols. APRENDRE A PARLAR AMB LES PLANTES. De lectura obligada.
Premi Roc Boronat: Anna Punsola. ELS LLITS DELS ALTRES. Una obra dura, irònica i sense embuts que parla de conflictes familiars i generacionals.
Premis Serra d’Or:
El de narrativa a Sergi Pàmies per L’ART DE PORTAR GAVARDINA
(imprescindible; si encara no el teniu, ja feu tard).
El de novel·la per a SOBRE LA TERRA IMPURA, de Melcior Comas.
El de poesia a Sebastià Alzamora per LA NETEDAT;
El d’assaig per a Íngrid Guardiola per L’ULL I LA NAVALLA (la noia de l’any...).
Premi a la traducció a un clàssic de literatura americana LLUM D’AGOST, de William Faulkner.
I encara en els Premi Serra d’Or 2019 a obra publicada, la millor biografia és per a MARIA AURÈLIA CAPMANY, L’ÈPOCA D’UNA DONA d’Agustí Pons.
Marc Rovira, per la seva banda, és premi de poesia Miquel de Palol per CAP VESPRE.
Els més demanats i que si no us espavileu, potser no els trobareu el dia de Sant Jordi... els dies posteriors a la Llibreria, cap problema.
EL FILL DE L’ITALIÀ (premi Ramon Llull) de Rafel Nadal. Postguerra espanyola, mil italians a Caldes de Malavella.
EL FIBLÓ, de Sílvia Soler. història de tres germanes que hereten una casa als
afores.
ENTRE EL CEL I LA TERRA, de Gerard Quintana. Diverses històries, diversos protagonistes. Un temps d’un país.
EL MILLOR D’ANAR ÉS TORNAR, d’Albert Espinosa. Una reivindicació del perdó i de la gent gran.
Un llibre per riure
O per plorar. EL RISC DE LA VERITAT, de Josep Antoni Duran i Lleida.
Clàssics vius
Maria Barbal. A L’AMIC ESCOCÈS. Una història d’amor i d’amistat i que no us deixarà indiferents.
Juan José Millás. LA VIDA A RATOS.
Enrique Vila-Matas. ESTA BRUMA INSENSATA.
Clàssics morts
Marguerite Duras. EL DOLOR.
Els contes de Víctor Català, el tercer volum.
Llibres feministes
Esther Vivas: MAMA DESOBEDIENT, una mirada feminista a la maternitat.
Aina Torras Rexach: DONES REBELS, històries contra el silenci.
Ariadna Oltra: SOC FEMINISTA I NO HO SABIA.
Diverses autores: PER QUÈ LES DONES SALVARAN EL PLANETA.
Shaiana Joy Machuls.
Llibres que no us deixaran indiferents

Eduardo Mendoza: EL REY RECIBE, de lectura obligada i somriure assegurat. Humor corrosiu i intel·ligent.
Anna Carreras: L’ULL DE L’ESCARABAT, divertida, amb molta ironia i amb un rerefons de novel·la d’intriga.
Pep Prieto: LA TEORIA DE L’IMBÈCIL. Òpera prima de Prieto, que ara ha recuperat, ampliat i posat al dia. Corrosiva, divertida i una mica cruel.
Soledad Puértolas: MÚSICA DE ÓPERA, tres generacions d’una família on viurem el seu esplendor i la seva misèria.
Enrique Vila-Matas: ESTA BROMA INSENSATA, El protagonista d’aquesta història estil Vila-Matas, treballa per un escriptor que viu amagat a Nova York.
Karina Sainz Borgo, jove periodista nascuda a Caracas, autora de LA HIJA DE LA ESPAÑOLA, ha deixat bocabadats editors, crítica i lectors amb aquesta primera novel·la.
Mar Bosch. A VINDRÀS A MI DESPRÉS DEL DILUVI ens parla del que es perd pel camí cap a la maduresa. La novel·la més adulta de Bosch, fins ara.
Miquel Aguirre, ANIMALS DELS MARGES, novel·la negra de proximitat. Humor negre i un toc de denúncia.
Gemma Sardà, MUDANCES. Una història urbana, protagonitzada per una jove traductora que va per lliure i tracta els homes com si fossin clínexs: un clau i fora.
Laetitia Colombani, LA TRENA. Tres dones, tres continents. Atenció a aquesta novel·la: se’n parlarà, i molt. Versió castellana.
Marta Marin-Dòmine: FUGIR ERA EL MÉS BELL QUE TENÍEM. Homenatge al pare. Una història entranyable i recomanable.
Un llibre per sentir-se policia o investigador
CARVALHO: PROBLEMAS DE IDENTIDAD. Carlos Zanón.
JO HAURIA POGUT SALVAR A LORCA, també en castellà de Víctor Amela.
Històries íntimes.
Toni Soler: EL TUMOR, la mort del pare, un repàs a la vida i a la reconciliació.
Miquel Berga: UN AIRE ANGLÈS. Recopilació d’articles, amb les experiències i els coneixements de l’autor sobre el toc, l’humor i la manera de pensar i actuar dels anglesos.
Víctor Sunyol: AMB NAUSICA, reflexions de l’autor en la figura de Nausica a L’Odissea.
Llibres per parlar de política
Raül Romeva: ESPERANÇA I LLIBERTAT.
Oriol Junqueras: FINS QUE SIGUEM LLIURES / CONTES DES DE LA
PRESÓ.
Ramón Cotarelo: DISCURSO A LA NACIÓN CATALANA.
EL NAUFRAGI, Lola Garcia. Ara en català.
Xavier Domènech, Àngels Barceló i Joan Tardà: ENTRE ÍTACA I ICÀRIA.
Y AHÍ LO DEJO, CRÓNICA DE UN PROCESO, Gonzalo Boye.
TRES DIES A LA PRESÓ, de Jordi Cuixart i Gemma Nierga.
ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn.
CATALUNYA, MIRALL TRENCAT, de Joaquim Nadal.
1 JUDICI (POLÍTIC) I 100 PREGUNTES, de Jaume Alonso-Cuevillas.
EL CONFLICTE INEVITABLE, de Matthew Tree i Joan-Lluís Lluís.
Llibres d'intriga i passar por
ESCRIURE, de Stephen King. (És un assaig boníssim.)
Llibres de contes
Alice Munro. QUI ET PENSES QUE ETS?
Víctor García Tur. EL PAÍS DELS CECS. Premi Mercè Rodoreda de contes. Ja té el Documenta, el Casero i el Marià Vayreda. 
Poesia.
JOAN BROSSA. Poemes transgredits.
ENRIC CASASSES. El nus la flor. Material nou amb il·lustracions.
NARCÍS COMADIRA. Els raïms immortals i altres textos. Llibre petit, delicat i atractiu amb il•lustracions de l’autor.
MARCEL RIERA. No seràs un estrany, editat per la Breu edicions.
Enric Cassasses. El NUS DE LA FLOR.
Carles Rabassa. SONS BRUTS.
Iehuda Amikhai. POEMES DE COS I ÀNIMA.
Teatre.
Sarah Khane. (OBRES COMPLETES). Arola Editors.
Josep Maria Benet i Jornet (OBRES COMPLETES). Arola Editors.
Assaig.
L’ULL I LA NAVALLA. Ingrid Guardiola.
21 LLIÇONS PER AL SEGLE XXI. Yuval Noah Harari.
Llibres útils.
Joan Roca, CUINA MARE. També en castellà. La mare Montserrat, la base del Celler de Can Roca.
Mònica Usart, EL TEMPS I LA MALETA, Els llocs del món o no hi voldries viure.
Llibres pels joves lectors.

Miquel Fañanàs, LA BRUIXA AMIGA, inspirat amb la llegenda de la bruixa de catedral de Girona.
Àlex Rovira/ Francesc Miralles: CONTES PER ESTIMAR-TE MILLOR. 35 històries.
Annie Villeneur. LA LOLA I LA RECEPTA DE GERMANA, “papa, mama que em podeu fer una germana?.”
Laura Gallego/ Laia López. LA SARA I LES GOLEJADORES, FEM EQUIP!. Futbol.
Sebastià Sorribas EL ZOO D’EN PITUS, ha tornat el que fou guanyador del premi Folch i Torres 1965.
A.L. Kennedy LA PETITA SERP, una màgica història que fa reflexionar sobre les emocions i el sentit de la vida.
JUNO. Laia Aguilar.
LA REVOLTA DE SANTA JORDINA. David Fernández i Lyona.
Una recomanació de l’any passat.
TEORIA GENERAL DE L’OBLIT. José Eduardo Agualusa. Premi Llibreter 2018.
Aquí pots tornar a escoltar la secció de Terribas i Artigau a El món.

De que va
00:0023:05

Programa Rac1 "El Mon Rac1" de Jordi Basté, la secció "De que va..." de Marc Artigau i Guillem Terribas del 16.04.2019 https://www.rac1.cat/programes/el-mon/20190416/461690160720/llibres-sant-jordi-terribas-artigau.html


18/4/19

Reediten 8 anys després «La teoria de l'imbècil» perquè «ha guanyat actualitat»

L'editor d'Apostroph, Bernat Ruiz, afirma que el llibre de Pep Prieto respira un aire de sèries com «Black Mirror» que el 2011 no existien.
Bernat Ruiz, Pep Prieto i Carles Ribas. Foto: Marc Martí 


L'editor d'Apostroph, Bernat Ruiz, va explicar ahir a Girona que ha decidit reeditar la novel·la La teoria de l'imbècil, de Pep Prieto, perquè en els vuit anys transcorreguts des de la primera edició «ha guanyat actualitat».
El llibre del periodista i crític de cinema del Diari de Girona, que és, doncs, novetat de nou aquest Sant Jordi, «respira aires de sèries televisives com Black Mirror Stranger Things, que no existien l'any 2011, quan va sortir la primera edició de la novel·la», va elogiar Ruiz en l'acte de presentació d'aquesta segona edició, ahir a la Llibreria 22.
La teoria de l'imbècil parla del poder de la paraula: un gran poder que recau en un gran irresponsable. En clau de thriller, l'obra recorre les esbojarrades aventures d'un periodista de patacada que encarna l'arquetipus de la generació que als anys noranta va treure el cap a la vida adulta i va descobrir que les coses no eren, ni de bon tros, tal com els havien explicat.
El també periodista i escriptor Carles Ribas, etern company de Prieto, va participar a la presentació per definir el que va anomenar com «el toc Prieto»: «Un llenguatge àgil i bones dosis d'humor fins a desencadenar la rialla per treure l'amargor dels fets narrats».
El pes del passat i la influència del realitzador de cinema M. Night Shyamalan ( El protegido) apareixen com altres característiques de la narrativa de Prieto.
L'escriptor, aquest Sant Jordi notícia per tres novetats, va assegurar que La teoria de l'imbècil és la novel·la de la qual se sent més satisfet, i va argumentar que si el llibre està redactat en un llenguatge groller és per caracteritzar un personatge «insuportable».

Assagista i contistaD'altra banda, Pep Prieto serà a les parades de Sant Jordi per Al filo del mañana, un assaig sobre cinema de viatges en el temps que li ha encarregat i publicat l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
A més a més, és un dels autors del recull col·lectiu Contes de terror 3, també d'Apostroph, al costat d'Adrià Pujol, Alexandra Cuadrat i Andrea Jofre.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 17.04.2019

SILVIA SOLER: «Estimar no és gaire difícil, però te n'han d'ensenyar»

Sílvia Soler va estar fa uns dies a la Llibreria 22 de Girona per presentar «El fibló», una novel·la (o no) sobre tres germans que hereten la casa d'Alella on van créixer i decideixen anar-hi a viure, encetant així el temps de la reconstrucció.
Sílvia Soler a la presentació a la Llibreria 22 09.04.2019

Què passa quan descobrim que la mort és per sempre?
Que descobrim la veritat més important que descobrirem al llarg de la vida. Per mi va ser un impacte, perquè a més a més, ho vaig descobrir de molt joveneta. El dolor que sents quan se't mor algú que estimes, no és res comparat amb el que sents quan t'adones que allò és per sempre.


Les herències les carrega el diable?En algun cas, sí. Però en general trobo que hem d'estimar les herències que rebem. O hauríem d'aprendre a estimar-les.
Malgrat l'impost de successions?He, he, sí, perquè les herències formen part de nosaltres.
Les cases que hem habitat formen part de nosaltres?I tant, totalment. He viscut en moltes cases diferents, per raons diverses he canviat molt de casa. M'he hagut d'acomiadar de cases i per mi és desolador, cada vegada que ho he hagut de passar és un tràngol. Per això crec que m'he endut alguna cosa de cada casa.
Què és la família?Uf, m'ha dit que seria una entrevista senzilleta (riu).
Era perquè es confiés.Per mi la família és fonamental. Tenir una bona família, i quan dic bona em refereixo a sana, cosa que no vol dir que les relacions hagin de ser idíl·liques sinó simplement sanes, dóna un gran avantatge per anar per la vida. Vaig tenir la sort de néixer en una família molt petita que, a sobre, va anar canviant de ciutat, això ens va fer fer molta pinya. La família és com una xarxa per anar per la vida.

En la seva no hi ha hagut fractura creada pel procés?Què va, tots som al mateix bàndol (riu)!
Ho sospitava.No vol dir que tots pensem exactament el mateix, seria molt avorrit. A la meva família parlem molt de política, discutim molt, però sense cap fractura.
Es poden reconstruir les vides?Sobretot, es pot intentar. Vull dir que no hi ha cap garantia d'èxit. I això que hi ha vides que estan realment trencades i no es poden reconstruir. Però ja que de vida en tenim només una, davant d'un trencament la nostra obligació és intentar reconstruir-la.
Quin fibló té a dins?El mateix que tenen els protagonistes de la novel·la, el fibló de la pèrdua. Vaig perdre el meu pare quan era molt joveneta, i ja de més gran, la meva mare. Encara tinc a dins que els meus fills no hagin pogut conèixer els seus avis. El meu pare va morir ja fa 36 anys, amb el temps he aconseguit apaivagar el dolor i l'enyorament. Però m'irrita que els meus fills no coneguessin aquells avis meravellosos, ni els meus pares els seus néts. És una ferida que encara em fa mal.


Un dels seus personatges diu «no sé si en sé gaire, d'estimar». Tan difícil és?No és difícil, però te n'han d'ensenyar.
N'hi ha escoles?Si creixes en un ambient on l'afecte, l'amor i l'empatia hi són presents, n'aprens d'una manera del tot natural.
Si li agraden els contes, és de suposar que li agradarà aquest procés en què tot era inventat i simbòlic.(Riallada) Li diré una cosa: tot i que sembla que de moment -perquè no penso que estiguem al final- tot està acabant malament i això em fa molt de mal, me n'alegro molt d'haver-ho viscut. La qüestió de la presó és tan forta, que en aquests moments no tinc temps de pensar res més, en si tot va ser inventat o no.
ALBERT SOLER, Diari de Girona 17.04.2019