30/1/10

PRESENTACIÓ DEL FAMÓS PREMI DE NOVEL·LA CURTA | LA SORPRESA DEL CASERO


Josep Campmajó ha aconseguit trencar esquemes en un dels premis literaris més reconeguts de Girona.
Li han concedit el premi per la seva trajectòria vital i per l’ambició d’‘Olor de violetes’.
A
vegades els premis literaris deparen sorpreses. No tant perquè els guardonats siguin autors principiants, que és el que acostuma a passar en els certàmens d’humil dotació econòmica però de gran ambició literària, sinó perquè els guanyadors trenquen tots els esquemes arran de la seva trajectòria vital i de la qualitat de la seva creació. Una cosa així és el que ha passat en l’últim premi Just M. Casero de novel·la curta, amb una obra guanyadora que va ser presentada ahir a la nit a la Llibreria 22 de Girona després que hagi estat publicada per l’editorial Amsterdam.Olor de violetes, de Josep Campmajó, és una novel·la ambientada en una institució psiquiàtrica en la qual es teixeix una espessa xarxa d’històries a través de la narració d’un malalt. L’obra és un relat en el qual es barregen realitat i fantasia. Una anàlisi poètica sobre la bogeria i els límits de la ment humana, amb un llenguatge potent ben amanit amb tocs d’humor àcid i descarnat.Campmajó va guanyar el seu primer premi literari amb 40 anys complerts. Responsable d’una empresa familiar especialitzada en el món del disseny, la seva formació professional se centra en el món de les noves tecnologies. Conegut en el món comercial de Girona perquè és el president de l’Associació de Comerciants de la Plaça del Mercat, l’obtenció del premi Just M. Casero de novel·la curta ha sorprès molts dels seus coneguts, que fins aquest moment no tenien coneixement d’aquest vici literari que mantenia amagat.L’escriptor Josep Maria Fonalleras, col·laborador d’EL PERIÓDICO, i el conseller Joaquim Nadal (Quim, quan posa els peus a Girona) van glossar ahir aquesta doble faceta inesperada que ha deixat admirades per partida doble les poques persones que coneixen de sempre el premiat i que han pogut llegir la seva obra. Nadal, que és un assidu de les presentacions de la Llibreria 22, ho va dir d’aquesta manera: «Si coneixes Campmajó, el llibre és l’antiell. Saber que ha sigut ell qui l’ha escrit és un factor sorpresa afegit».Un fet inesperat que se suma a la qualitat de l’obra. Sobretot si es té en compte que és la primera novel·la que ha publicat. «Podem estar molt contents. Hem fet un bon treball. Olor de violetes és una novel·la atrevida i molt ambiciosa. Es nota que l’autor volia fer alguna cosa important i que es va posar el llistó molt alt», va explicar Josep Maria Fonalleras a l’hora de valorar el premi com a membre del jurat.Reflexió sobre la bogeria«Es tracta d’una brillant reflexió sobre la bogeria i el poder de la literatura, si és que són dues coses diferents», va afegir l’escriptor i periodista. Una construcció d’un món imaginari que va fer que el conseller Nadal es preguntés què és el que passa cada dia pel cap dels humans. «¿On és la veritat, en la realitat de la vida diària o en la realitat que construeix el pensament?», va afegir.Una endevinalla que el mateix autor no va revelar, perquè potser l’obra no és més que un reflex del doble món d’aquest comerciant escriptor: «No sé si sóc aquí o no. No sé si us imagino o no, perquè tot això és com un somni». Unes afirmacions en to de broma que van sonar com una definició personal quan una mica més seriós va afegir: «No sé si estic boig. M’agradaria pensar que tots ho estem una mica, perquè per sobreviure tots ens hem d’inventar altres mons».
Ferran Coscuelluela * El Periódico 30/01/10 * Foto:David Borrat/ Click Art.

Campmajó: "En el llibre exposo massa clarament el que penso"



El guanyaor del Casero diu que "Olor de violetes" és una obra "radiogràfica".

«Escrivint aquest llibre m'ho he passat molt bé; rellegint-lo, no tant, potser perquè m'he adonat que hi exposo massa clarament les coses que sento i em defineixo excessivament sobre alguns temes com ara la mort, l'amor i la religió», diu Josep Campmajó (Girona, 1968) sobre la seva primera novel·la, Olor de violetes (Amsterdam Llibres), amb la qual va guanyar l'últim premi Casero. Pel seu autor, aquest no és cap llibre biogràfic sinó més aviat «radiogràfic». I ara ja se sent «una mica» escriptor.
«Si em sento escriptor? Des d'aquest matí, una mica més –es refereix a la roda de premsa d'ahir al matí a Barcelona–, tot i que jo respecto molt els escriptors. Crec que la prova definitiva serà el segon llibre, perquè aquest arriba emparat pel nom del premi Casero.» Campmajó arriba encara enlluernat pels flaixos dels fotògrafs de la premsa barcelonina. Una atenció mediàtica a la qual, evidentment, no estava acostumat com a empresari i president de l'associació de comerciants del mercat de la plaça del Lleó de Girona, ciutat on Campmajó ja era prou conegut abans de la celebritat literària. «M'estan passant coses força agradables i ara vull veure quina és la reacció dels lectors. Després seguiré escrivint, segur, però també tinc clar que no em presentaré a cap més premi... almenys que no sigui com el que li acaben de donar a Villatoro [riu].» Per a Campmajó s'havia convertit en «una dèria» presentar-se al Casero –«Un premi de Girona i dels pocs que es mantenen nets»– i afirma que les deu primeres pàgines del llibre li van costar divuit anys d'indecisions i intents frustrats; després, la resta va sortir «en quatre setmanes i una altra de correccions». Es va presentar per primera vegada al premi de la Llibreria 22, va entregar l'original el dia que es tancava el termini, i aquest és el resultat.
Olor de violetes és un llibre literàriament ambiciós («No en sabria, de fer best-sellers; ni ganes») escrit per algú que no escriu com a teràpia, ni com a hobby. «Per a mi escriure és un vici.» Escriu molt en el seu bloc i reconeix que això es nota en l'estructura de la novel·la, construïda a partir de capítols curts titulats amb un «vull» o un «sense voler» al davant, i altres que són somnis o haikus. «Em puc imaginar que un boig vegi la vida així, a flaixos», diu, perquè aparentment el personatge amb majúscules del llibre és un boig o algú que està tancat en un psiquiàtric i crea mons i personatges. «És un boig que potser no ho està tant, però la bogeria et permet parlar de coses que no diries mai. La mort és un tema recurrent en el llibre i, com qualsevol tema dur, crec que s'ha de tractar amb respecte però sense por. Quantes vegades no hem matat algú dins del nostre cap?»
Explorant la ment humana
«Olor de violetes és una brillant reflexió sobre la bogeria i el poder de la literatura, comptant que siguin dues coses diferents.» Ho va dir ahir Josep Maria Fonalleras, membre del jurat del Casero («Aquest any hem fet una molt bona feina») en la multitudinària presentació del llibre a la Llibreria 22. I el conseller Joaquim Nadal –al qual l'autor va triar com a presentador no per partidisme, sinó perquè li feia «il·lusió»– va afegir que aquesta «gran novel·la» fa una profunda «exploració de la ment humana». El llibre es presentarà dimecres vinent a la llibreria Proa de Barcelona, amb Ernest Benach.
XAVIER CASTILLÓN / Fotos: Lluís Serrat
El Punt Barcelona 30-01-2010 Pàgina 31
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 30-01-2010 Pàgina 31
El Punt Comarques Gironines 30-01-2010 Pàgina 36
El Punt Penedès 30-01-2010 Pàgina 31
El Punt Vallès 30-01-2010 Pàgina 31

29/1/10

Josep Campmajó desembarca en la literatura con una obra de locos y sueños


Josep Campmajó ha querido estructurar su primera novela en capítulos cortos, muy diferenciados entre ellos, con una técnica que "da luz a base de flashes y cuanto más cercanos están unos de los otros, más luz se acaba haciendo", ha aclarado.
Así, la trama que aparenta complicada y casi ininteligible al principio, se va aclarando (aunque nunca del todo) a medida que el lector pasa las páginas: "es como un rompecabezas que en el momento de la segunda lectura, todo adquiere otro matiz", ha afirmado el editor de Amsterdam, Jordi Rourera.
Rourera ha añadido que "es un atrevimiento hacer una novela que se aleje tanto del modelo de novela al uso", y ha calificado el estilo de una mezcla entre Lynch y Hitchcock, tanto por los elementos de misterio como por lo visual de las escenas que evoca.
Sobre esto, Campmajó ha explicado que le gusta "que el texto se convierta en imágenes" y por esta razón se siente identificado con el turco Orhan Pamuk y con Josep Maria Fonalleras.
De hecho, Campmajó ha reconocido que su libro es "más una crónica que una invención" y ha añadido que ha buscado en su vida para resolver los sentimientos de los personajes: "el loco me permite hablar de cosas que como Josep Campmajó no puedo hablar".
Sentimientos como el amor, la pasión, el odio o la religión son constantes en el discurso del loco protagonista, al que se intercalan los sueños de una mujer y unos poemas "haiku" que vertebran todo el texto.
"Esta novela es un acto sinvergüenza e inconsciente de alguien que se soltó y lo contó", ha afirmado el librero de la Llibreria 22 de Girona y miembro del jurado del premio, Guillem Terribas, que ha completado su visión de la obra diciendo que "una persona que escribe esto, o ha escrito mucho, o no le importa lo que salga".
Guillem Terribas ha explicado que el premio Just Maria Casero apuesta por escritores noveles o poco conocidos y que, en los últimos años, el jurado se ha inclinado más hacia autores que cuentan buenas historias por encima de que las escriban muy bien: "el estilo puede arreglarse, pero una buena historia no".
El premio Just Maria Casero es un certamen literario de novela corta que convoca la Llibreria 22 de Girona desde hace 29 años.
EFE. Publicat a l'ABC el 29.01.09. Foto: Roger Casero

28/1/10

J.D. SALINGER "in memoriam"





Jerome David Salinger J.D. SALINGER
1 de gener 1919-27 de gener de 2010
L
’any 1983 la Llibreria 22 va convidar Jaime Gil de Biedma a fer l’obertura del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero. L’acte es va fer al migdia i, després, gent de la Llibreria i del jurat, unes deu persones en total, vam anar a dinar. Aquest dinar, amb sobretaula inclosa, va durar unes quatre hores llargues. Jaime Gil de Biedma, va ser el protagonista d’aquella interessant sobretaula. Ens va parlar de literatura, de poesia, de política, del català, de les seves estades a un balneari a Granada, per recuperar-se dels seus accessos culinaris i de diferents barreges alcohòliques... de Filipines i, també, de la Isabel Preysler. Va ser una tarda per no oblidar. En un moment determinat ens va deixar anar: "sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit La Cartuja de Parma (La Chartreuse de Parme, 1839). La majoria dels que érem allà no havíem llegit la famosa novel·la de Stendhal.Ara, m’atreveixo, salvant les distàncies amb l'admirat Jaime Gil, a dir que “sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit El vigilant al camp de sègol (The Catcher in the Rye, 1951) . Ah, i no es tracta d'una novel·la per a adolescents.I tal com volia Salinger, que en els seus llibres només hi hagués el títol de la obra i res més. Ni fotos, ni biografies, ni sinopsis; per tant no diré res més, només que llegiu J. D. Salinger.

Guillem Terribas

27/1/10

Pe Cas Cor, poeta gironí


L'auditori de la Mercè s'omple de públic, art i emoció per recordar Pedro Casariego.
«E n certa manera, Girona estarà a partir d'ara sempre unida a la figura i l'obra del meu germà Pedro.» Ho deia ahir Nicolás Casariego per obrir a l'auditori de la Mercè el tercer Festival d'art independent Pepe Sales, organitzat per La Penyora i centrat en la figura del poeta madrileny Pedro Casariego Córdoba (1955-1993), Pe Cas Cor, ja tot un poeta gironí després d'aquests tres dies d'ampli homenatge col·lectiu a la seva obra. Ahir al vespre, en l'acte central del festival, Nicolás i la companya del poeta, Ana Ruiz, es van poder sentir molt acompanyats i estimats: l'auditori de la Mercè estava ple com mai, tant a la platea com al galliner. I per l'escenari no van parar de desfilar-hi durant unes tres hores, repartides en dues parts, tot tipus d'artistes que van portar la poesia de Casariego a terres indòmites com ara el flamenc, el pop i el rock, el hip-hop, la dansa... Poesies en tots els formats, recitades en portuguès i en xinès, acompanyades per un violoncel o una arpa oriental, utilitzades com a sòlids ponts entre actuacions. També poesia visual en els muntatges que ocupaven el pati –ple de llaunes, perquè, sí, «la vida puede ser una lata»– i fins i tot els lavabos.
Art secret en imatges
Prèviament, dilluns al vespre va tenir lloc al cinema Truffaut la segona jornada del festival. Després d'una lectura de poemes a dues veus, s'hi va projectar un reportatge sobre Casariego realitzat el 1997 pel programa La mandrágora de TVE, amb motiu d'una exposició sobre la seva obra (Homes i monstres) a la Universitat de València. Un bon document que, llàstima, resultava gairebé inintel·ligible per un so terrible. Tot seguit es van estrenar set curts de diferents cineastes i videoartistes inspirats en l'obra de Casariego, presentats per Lluís Llamas –que va anunciar que la creació audiovisual es potenciarà en futures edicions del Pepe Sales– i Nicolás Casariego, que va recordar que el seu germà havia escrit, dibuixat i pintat, però mai fins ara el seu univers s'havia traslladat a la pantalla.
Va obrir la sessió un brillant curt de Santiago Lapeira, cineasta de llarga trajectòria –ha dirigit vuit llargmetratges, entre els quals, Asalto al Banco Central o la recent ESO (Entidad sobrenatural oculta)–, que va oferir, també com a actor, alguns dels moments més dramàticament intensos de la vetllada. En el seu curt, hi té un cert protagonisme Girona, la ciutat, com en el malson de Sandra Ojosnegros i David Ruiz. Xavier Pérez, Joan Gurí i membres del grup Sonom han triat els camins més experimentals, i Robert Bellsolà ha sabut reconvertir una filmació accidental de la seva experiència brasilera com a documentalista del gaiter Carlos Núñez, per crear un vibrant diàleg metafísic amb dues nenes rapsodes, les seves filles Martina i Paulina.
Per tancar, una al·lucinació d'Albert Serra, filmant amb càmera fixa com es llegeix al revés i es destrossa («ho faig perquè tu m'ho demanes», s'excusa al final Jordi Pau, innocent recitador) un poema de Casariego: només un acudit massa llarg.

Xavi Castillón (El Punt 27.01.10) A la foto de Lluís Serrat, actuació de Marc Parrot.

Girona enlaira la poesia cap al cel

La poesia va omplir ahir al matí tots els racons del Barri Vell de Girona. La rua poètica que va servir per donar el tret de sortida al tercer Festival d'Art Independent Pepe Sales, que en aquesta ocasió versarà sobre la figura del poeta i pintor madrileny Pedro Casariego Córdoba. Organitzat per La Penyora i múltiples voluntaris, les quatre bandes i vuit poetes que els acompanyaven van permetre intercalar la vibrant de Percu-art, Kokoanga, la Banda del Surdo i la Fal·lera Gironina amb fragments de versos del poeta.
Casariego (1955-1993) defensava que tots portem un poeta a l'interior i l'objectiu de la rua poètica és que cada gironí que es trobava amb la música o els versos descobrís la seva part més íntima, recollida i artística. Els organitzadors van veure satisfets els centenars de ciutadans que van seguir les diverses bandes pel Barri Vell o que van participar en les activitats que es van celebrar a la plaça Salvador Espriu, a tocar del mercat del Lleó.
L'enlairada d'un miler de globus va servir per enlairar la poesia de Casariego cap al cel i, de manera simbòlica, una manera de regalar aquest art a qui retrobi els globus, com passa amb el nàufrag que envia un missatge en una ampolla. Un escrit en què s'hi llegia el vers «Soy el hombre delgado que no flaqueará jamás» acompanyava tots els globus que es van enlairar a l'uníson. La mètrica de Casariego va tenir ahir una segona estrofa al vespre a la Llibreria 22, amb la presentació del llibre Antilogía de poetas reservados, que recull part de l'obra de Casariego, junt amb Arturo Martínez, Eduardo Scala i Gonzalo Escarpa. Demà dilluns, el cinema Truffaut mostrarà treballs inspirats en l'obra de Casariego per part de diversos realitzadors. L'homenatge en tota la seva dimensió arribarà dimarts amb una jornada multidisciplinària d'artistes al centre cultural La Mercè. Girona demostrarà, un cop més, la seva ànima més artística.
Dani Vilá (El Punt 25.01.10) Foto: Manel Lladó

Lluís Torner presenta llibre a la 22


L a Llibreria 22 de Girona va ser el marc ahir al vespre de la presentació del llibre Quan la llavor cau en terra eixuta, de Lluís Torner i Callicó, editat per Papers on Demand. El llibre, el va presentar el periodista Salvador Garcia-Arbós.
El Punt 26.01.10. Foto: Manel Lladó

23/1/10

Poesia ´La matinada clara´ de Maria Cabrera veu la llum a Girona


La matinada clara, el nou poemari de la jove gironina Maria Cabrera, es va començar a gestar al llarg de nits d'insomni; i ahir la Llibreria 22 va ser l'escenari on els poemes han vist la llum. L'acte poètic va comptar amb la presència de la mateixa autora, i dels poetes Joan-Josep Camacho Grau i Enric Casasses, que van recitar algunes peces.
Diari de Girona, 23/01/10

"El somni de tarraco" a la Llibreria 22


La Llibreria 22 de Girona va ser el marc ahir al vespre de la presentació de la novel·la El somni de Tarraco (Edicions 62), una narració històrica de l'escriptor gallec resident a Tarragona Xúlio Ricardo Trigo. L'obra, que va ser presentada per l'escriptora empordanesa Núria Esponellà, està ambientada en la Tarraco del segle I abans de Crist, on va viure l'emperador Octavi August durant dos anys, i gira a l'entorn del comerç de l'oli d'oliva, que va convertir la ciutat en objecte de desig dels romans.
El Punt Comarques Gironines 20-01-2010 Pàgina 32

20/1/10

SPECTATOR IN BARCINO. Sergi Doria. Diari ABC 19.01.10




SOY buen fisonomista; no se me despinta una cara, pero casi nunca consigo asociarla a un nombre. Un ejemplo: Carles Monguilod, abogado penalista, experto orador y amigo del alma tertuliana de Guillem Terribas en Can 22 de Girona. Coincidí con Monguilod en la librería y luego en el Ritz, la noche del premio Nadal. Seguía asociándolo al gremio librero-literario hasta que cayó en mis manos «Vint-i-cinc anys i un dia» (Ara llibres), recorrido por su trayectoria profesional y nuestra reciente historia judicial. Resulta que Monguilod es un célebre abogado penalista, pero también el alma de la tertulia en la 22. Un lector ilustre y avisado y un excelente escritor. O sea, que yo no andaba tan desorientado.
Pese al escepticismo de este senyor de Girona sobre la naturaleza efímera de los productos editoriales, sus «Vint-i-cinc anys i un dia» seguirán leyéndose con gusto por muchos años. Yo lo devoré en un día. Como en aquellos libros de Mario Verdaguer, Rossend Llates, Valentí Castanys, Amadeu Hurtado o Eugeni Xammar. Monguilod sabe espigar las anécdotas de categoría que llevan a reflexionar sobre las edades de un país. «Que tot el que es llegeixi grati en el lector l´espai del cervell que li desperti ganes de pensar» advierte. Una crónica atravesada por el mitificado Vaquilla, el secuestro de Maria Àngels Feliu y el calvario mediático a que fue sometida por el pionero de la telebasura Pepe Navarro. Historias de gitanos y barraquismo barroco de aromas lorquianos. Capítulos que superan cualquier serie judicial: desde el humilde asunto de oficio a las «causes célébres» con Garzón de por medio. Sórdidos locutorios carcelarios y hoteles de cinco estrellas. Narcotraficantes que requieren abogado defensor. Historias de cuernos dignas de Ugo Tognazzi. Y, sobre todo, un profundo conocimiento de la psicología nacional (que aquí quiere decir peninsular). Monguilod es un demócrata autocrítico que marca distancias con el pensamiento único que campa por estos pagos saturado de prejuicios ignorantes. El nacionalismo se cura viajando, aseveró Baroja. Y Monguilod lo constata en un magistral capítulo dedicado a dos juicios en Zamora: «Hi ha una cosa que sempre en pregunten quan explico les meves «aventures» de Zamora. Vares tenir cap problema en els dos juidicis amb tribunal popular pel fet de ser català? Va ser alguna dificultat l´idioma? La veritat és que sempre contesto el mateix: no. Mai no va haver cap problema. Al contrari. Em vaig sentir com a casa». Para Monguilod, las lenguas no deben ser «casus belli» sino fértil punto de encuentro abonado por la cultura: «El que ens separa de les persones no és la llengua, sinó el llenguatge», apunta.
Con la sabiduría que otorga la experiencia del «caminar per la vida», Monguilod suministra anécdotas de categoría. Memoria inteligente, noble y moral.

A la foto, Sergi Doria i la portada del llibre.

17/1/10

Maria Àngels Anglada


Una productora norteamericana compra los derechos cinematográficos del libro De su novela "El violí d'Auschwitz" se han vendido más de 100.000 ejemplares en catalán desde 1994.


(...) Como en el reciente éxito El niño del pijama de rayas, de John Boyne, la novela El violí d'Auschwitz de Anglada retrata las condiciones infrahumanas del campo de concentración de Auschwitz. Allí Daniel, un judío de Cracovia, que construye laúdes y que consigue sobrevivir en ese infierno gracias a su trabajo como carpintero, será puesto a prueba por el comandante del campo, un aficionado a la música clásica. El encargo es construir un violín que suene a la perfección. Con un lenguaje directo y sin florituras y un tono intimista, Anglada nos habla de la dignidad en los límites de la resistencia humana.
Anna Soler-Pont, responsable de la agencia Pontas, no llegó a conocer a Maria Àngels Anglada pero cuando sus hijas Marionna y Rosa, herederas de los derechos de autor, la llamaron varios años después de la muerte de su madre para que gestionara su legado, descubrió unas obras que la fascinaron. La tarea de vender derechos de traducción y adaptación de novelas en catalán y de una autora ya fallecida no era fácil. De hecho, empezaron por traducir por su cuenta El violí d'Auschwitz para darlo a conocer fuera de España. El acuerdo de representación se fraguó en el 2001, pero hasta el 2008 no llegaron los primeros resultados positivos.
En Francia, Éditions Stock publicó el libro en junio pasado y en seis meses se han vendido 15.000 ejemplares. Ahí ejerció un papel clave el librero Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, un auténtico catador de libros, gran amigo también de Javier Cercas, otro triunfador local. Terribas, que conoció personalmente a Anglada, escribió una carta a seis libreros franceses recomendando la obra que la editorial envió, junto con un capítulo del libro. Y la estrategia funcionó.En Italia, Brasil, Grecia y Alemania se publicó también en el 2008. En Estados unidos, la editorial Bantall Dell/Random House ha comprado los derechos mundiales en inglés y lo publicará en el mes de marzo de este año. También está previsto que se publique en el 2010 en Holanda y se han vendido los derechos a Polonia, Rumanía, Serbia y Portugal. En castellano lo había publicado la editorial Destino. Lo curioso del caso es que la ausencia de la autora no es un problema porque el texto es el mayor reclamo y funciona el boca a oreja. (...)
Fragment article de la Vanguardia (17.01.10) escrit per Josep M. Playà.

Llaunes per a Casariego

El Festival Pepe Sales inclourà una gran rua i un muntatge de reciclatge poètic email protegit

«Molts més actes, molta més gent.» Amb aquesta consigna es dóna el tret de sortida al 3r Festival d'Art Independent Pepe Sales, organitzat per La Penyora amb el suport d'un exèrcit pacífic i creixent de col·laboradors altruistes, i dedicat en aquesta ocasió al poeta Pedro Casariego Córdoba. Ja s'estan recollint llaunes per homenatjar l'autor del poema La vida puede ser una lata amb un muntatge de reciclatge poètic. El festival s'obrirà el dissabte 23 de gener amb una gran rua per Girona.

Una dotzena de persones de la família Casariego, entre elles la filla del poeta, assistiran als actes del festival organitzat per celebrar la vida i l'obra de Pedro Casariego Córdoba (Madrid, 1955-1993), que tindrà lloc els dies 23, 25 i 26 de gener en diferents espais de Girona, inclosos els carrers i places, per apropar la poesia a la gent.

Ja s'estan recollint llaunes a locals com ara La Penyora, La Mercè, l'Ateneu 24 de Juny, El Cercle, La Fàbrica de Celrà, La Morgana de Banyoles i La Casilla de les Mines d'Osor, en alguns dels quals també es preparen actes paral·lels del festival. Si l'any passat es van recollir calces per a Miquel Bauçà, Antón Casariego ha proposat una acció semblant amb llaunes, en cadascuna de les quals hi haurà un paper amb un poema de Pedro.

El dissabte 23 al matí tindrà lloc una rua poètica amb quatre grups de percussió –La Banda del Surdo, Percu-art, Kokoanga i Fal·lera Gironina– i poetes que escamparan els versos de Casariego, fins a arribar al mercat del Lleó, on es deixaran anar un miler de globus amb poemes. El mateix dissabte es presentarà a la Llibreria 22 (20h) el llibre Contrapoesía. Antilogía de poetas reversados, publicat per l'editorial Ya Lo Dijo Casimiro Parker, amb poemes de Casariego, Arturo Martínez, Eduardo Scala i Gonzalo Escarpa.

El dilluns 25, al Truffaut (20.30h), s'hi projectaran el programa La Mandrágora dedicat a Casariego després de la seva mort, i treballs audiovisuals inspirats en la seva obra, realitzats per Albert Serra, Robert Bellsolà, Xavier Pérez, Sandra Ojosnegros, Joan Guri, Borja i Susana (Festival Sonom) i Santiago Lapeira, presentats per Nicolás Casariego, Lluís Llamas i Eudald Camps.
Festival sense fronteres

L'acte central del festival es portarà a terme el dimarts 26 de gener a La Mercè (20.30h), on tindran lloc actuacions i instal·lacions de nombrosos col·laboradors, com ara Mazoni, Sanjosex, Marc Parrot, Twin Sisters, Pedro Marín, José Domingo, Belén Fabra, Praga, Nomah & Lexa, Josep Bassal, els poetes d'El Llop Ferotge i Pèl Capell i Deambulants, presentats per Fèlix Brunet i Cristina Cervià amb versos i pensaments de Casariego. El festival dirigit per Consol Ribas i Lluís Llamas ha traspassat fronteres i també hi haurà actes a Barcelona i Madrid, on familiars i amics del poeta llegiran poemes i intercanviaran llaunes. La presentació del festival, ahir a La Penyora, va ser un pròleg en què es va invocar el «poeta raro» amb rapsodes, el cantaor Jordi Fornells i la cantant xinesa Lotus Huang.

Moments (irrepetibles) de Girona

El cronista considera que amb Joaquim Nadal van coincidir les circumstàncies i la persona adequada per transformar Girona tal com ell ho va fer mentre va ser alcalde.
En Guillem Terribas, llibreter de la 22, diu que quan surt un nou llibre amb referències de fets i gent de Girona hi ha un determinat nombre de persones que demanen un exemplar per tal de veure si el seu nom figura en l'índex onomàstic que s'acostuma a afegir al final d'alguns treballs, i es compren el llibre en funció de si hi surten o no. Tots posseïm la vanitat personal –dissimulada– de veure el nostre nom amb signes d'impremta. Sembla que aquell que no figura en un índex no existeix dins el petit món local

En el llibre de Joaquim Nadal, Moments de Girona, hi ha un índex onomàstic important, però encara ho podria haver estat molt més, considerant la gent que coneix l'autor. És clar que no s'hi valia a improvisar, tota vegada que és un recull de pensaments que ja han estat escrits o pronunciats. Aquesta és una mena de llibres que surten ara, que tenen el valor de deixar plasmat en un sol volum una colla d'apunts i records, per tal que el públic lector (?) conegui el pensament de qui ho publica. Els falta, però, el geni creatiu que sol presidir un llibre quan ha estat pensat com un tot unitari i argumentat. És un llibre de pedaços viscuts.

El dia que el van presentar a la Fundació Valvi, el públic era format –com és habitual– per gent de la mateixa corda que Nadal, a qui li prodiguen càlids aplaudiments (Només faltaria, sinó!) A les primeres files hi havia tota la plana major socialista. Així, és fàcil obtenir vistiplaus d'un treball literari.

Ara, ja passats els primers dies, hom pot fer-se una idea més aproximada del que conté. No cal dir que traspua l'engrescament que l'autor té per la ciutat que va presidir durant prop de 23 anys. Hi ha un enamorament clamorós vers les persones i les pedres.

A molta gent Girona ens desperta sentiments arrelats, però per ell, que va tenir el privilegi de viure en primera persona tota la transició des de la ciutat «grisa i negra» heretada dels anys setanta fins a la Girona «de colors» posterior, i que va conèixer les gènesis, els capgirells, els embolics i les històries secretes de tants i tants racons, propietats, privilegis i misèries... i que va tenir una intervenció directa i en primera persona per poder-ho trastocar i donar-li nova vida i utilitat, el sentiment ha de ser més profund i justificat.

I és evident que no ho ha dit tot! En el llibre hi ha la part positiva, gairebé els resultats. Pel camí, però, hi va haver una complicada gestió per vèncer resistències atàviques i convertir en realitat vells somnis guardats a l'armari de la ciutadania.

És segur que hi ha una altra història secreta que mai s'arribarà a publicar i que quedarà per sempre en el «secret del sumari». No la coneixem, però la pressentim amb molta força, perquè no és possible capgirar aquella vella Girona sense la mà esquerra del negociant, del permutant, del promotor i, fins i tot, del malabarista de la fira...!

Avui, amb els canvis operats al país i amb les tribulacions que estem passant, s'hauria pogut transformar la ciutat tal i com es va fer llavors? Es pot assajar qualsevol resposta; però hom arriba a la conclusió que van coincidir en el temps les circumstàncies i la persona adequada per desenvolupar-les... Una combinació que es dóna rarament en la història.
JOAN RIBAS. Publicat en El Punt, diumenge dia 10 de gener 2010. Foto: Lluís Serrat. Josep M. Birules, Quim Nadal i Xerardo Estévez.

10/1/10

JAUME BOSQUET PROTOGONITZARÀ DIJOUS LA PRIMERA PRESENTACIÓ DE L'ANY DE LA 22

Jaume Bosquet (Salt, 1956) protagonitzarà dijous vinent la primera presentació de l'any a la Llibreria 22 de Girona. Bosquet hi presentarà Triacant (Proa), el poemari amb què va guanyar els últims Jocs Florals de Barcelona, i estarà acompanyat per Èlia Bantí i Alabau i Maria Rosa Roca. I el divendres 15 s'hi presentarà el llibre La llengua m'és l'únic refugi, d'Hélène Cixous (Orà, Algèria, 1937) que ha estat publicat per Lleonard Muntaner dins la col·lecció Traus. El llibre ha estat editat i traduït per Joana Masó, amb la col·laboració de Maria Oliver, Arnau Pons i Marta Segarra. La presentació anirà a càrrec de Maria Josep Balsach, directora de la Càtedra d'Art i Cultura Contemporanis de la UdG.
XAVIER CASTILLONEl Punt Comarques Gironines 10-01-2010 Pàgina 47

2/1/10

La Llibreria 22 de Girona


JOSEP MARIA FONALLERAS
Alguien dijo que librería era sinónimo de libertad. No tienen exactamente la misma raíz, pero se les supone. Es decir, que allí donde haya un libro, muy probablemente habrá un lector libre dispuesto a ejercer su libertad: de engrandecer espacios, de hallar respuestas o, simplemente, la libertad de pasar un buen rato inmerso en una ficción que, a la postre, le será más real que la verdadera realidad. Es fácil decir y escribir todo lo anterior. Lo difícil es mantener un oasis de libertad como este a lo largo de 30 años.Es lo que acaba de pasar en Girona, en la calle de Hortes 22, donde, un octubre de 1978, unos cuantos locos de atar decidieron invertir en algo tan intangible y tan poco rentable como una librería. Se llama 22, una manera bastante discreta de bautizar un negocio, por llamarlo de alguna manera. Podían haber pensado en Shakespeare y en toda la compañía, pero decidieron que la cosa se identificara por su número, sin más, como una conocida marca de galletas de cuando yo era pequeño.Hace 30 años, yo no era exactamente pequeño, pero sí un adolescente que no podía imaginar que esos dos dígitos iban a ser tan importantes en mi vida. Un número que significa "estamos aquí, en esta calle y en un local que nos habla de un dos y otro dos. No debes saber nada más. Solo que aquí hay libros y libertad". Han pasado 30 años y algunos ya no están y todos estamos ya un poco maduros, por llamarlo de alguna manera. En la 22, nos hemos hecho mayores y un poco más sabios. Hemos charlado, ahí, y hemos escuchado. Nos hemos reído y, a veces, hemos llorado. Lo celebramos en un otoño teñido de ocre, como entonces.
Publicat en "El Periódico" el 24/10/08