1/8/18

GREMI DE LLIBRETERS DE CATALUNYA. Premi trajectòria: Guillem Terribas

En Guillem Terribas de la Llibreria 22 de Girona ha estat guardonat amb el Premi Trajectòria

2018 que otorga la Setmana del Llibre en Català.
Des del Gremi de Llibreters de Catalunya volem donar-li la més sincera enhorabona per tal
merescut reconeixement.
Tot seguit, podeu llegir un petit escrit d’agraïment fet pel mateix
Guillem Terribas:
Rebre el Premi Trajectòria en la 
seva 22 edició, dins la 36 Setmana del Llibre en Català, ha suposat per a mi un orgull i un honor, pel fet que els diferents gremis que formen part del món del llibre i també els periodistes culturals, hagin pensat en la meva persona i els meus anys dedicats a fer de Llibreter.

He viscut les diferents etapes de la Setmana. Des de els seus inicis a l’Estació de Sants fins a la sevaactual ubicació a la Avinguda de la Catedral. Durant uns anys a través del Gremi de Llibreters, vaig

formar part de la comissió organitzadora. Durant aquella època, a través d’una proposta meva, La

Setmana va obrir noves seus a Tarragona, Lleida i Girona. Fins hi tot vaig formar part de la delegació

que la va portar a Nova York. Per tant conec i crec amb la feina que s’hi fa i la necessitat que es porti

a terme.

Cada vegada, i aquesta vegada també, quan rebo un reconeixement pel meu treball com a Llibreter, 

mentalment miro enrere i repasso la feina que he fet i el perquè del reconeixement. I és en aquets 

moments, en aquestes imatges, que em passen com a una pel·lícula, que veig que han passat moltes 

coses bones i algunes de no tant, durant aquests anys que he estat a primera línia com a llibreter.

I recordo que, ara farà 40 anys, concretament el 20 d’octubre de 1978, és va inaugurar la Llibreria 22 

i va començar aquesta història. Una història que vam crear una colla de gent que crèiem que havíem 

de portar aire nou en aquella Girona gris i negra. Una gent que teníem ganes de fer coses, després de 

40 anys de foscor. Aleshores vam idear les bases del que havia de ser la 22: un espai de venda de 

llibres, obert, participatiu, creatiu, que organitzés actes i presentacions; tertúlies i trobades. Que 

organitzés un premi literari. Al mateix temps teníem molt clar que no havíem d'oblidar que, per portar 

a terme totes aquestes “utopies”, havíem de crear una empresa que fos rendible i una llibreria que
fos creïble per poder fer possible el projecte.

Amb aquestes bases, vaig tenir la sort de capitanejar el projecte, amb gent que m’ha fet costat i la que
hi ha treballat, i ho hem fet amb molta imaginació, empenta, ajudes, hores i hores…, i amb aquests
anys la 22 s’ha fet un lloc en el món de les llibreries.

Durant tots aquets anys he après, viscut, gaudit, patit, compartit i estimat
aquets ofici i, finalment, puc dir ben alt que sóc llibreter.

Guillem Terribas

28/7/18

La feina es fa fent-la / Premi trajectoria

 La 36a Setmana del Llibre en Català, que tindrà lloc del 7 al 16 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, amplia un 25,2% el nombre d’expositors.
Una imatge de l'edició del 2017. Foto: Albert Salamé



La 36a edició de la Setmana del Llibre en Català tindrà lloc del 6 al 17 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, com és habitual els darrers anys. És curiós que per parlar de llibres; per tant, bàsicament de lletres, el millor sigui fer servir números. Ha arribat als 204 expositors repartits en 62 mòduls, cosa que suposa un augment del 25,2% en relació amb l’any passat. Es presentaran al voltant de 250 novetats editorials –i hi haurà unes 200 firmes d’autors–, desenes de milers de títols de fons i 500 capçaleres de revistes que, “en un país com el nostre, en són moltes”, com va destacar ahir en una nodrida roda de premsa Joan Sala, director de La Setmana.
La presidenta d’Editors.cat –potser encara convé recordar que és el nou nom de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana–, Montse Ayats, va confessar: “Us rebem amb la ressaca de la Creu de Sant Jordi que ens van donar ahir [dilluns per al lector] en reconeixement de la feina feta en favor de l’edició en català; perquè la feina es fa fent-la, no dient que l’hauríem de fer”, va declarar amb un embarbussament que va vorejar l’estil rajoynià –amb perdó– però que manté tot el pes de la raó.
“És un any de poques novetats, perquè en les darreres tres edicions hem fet força canvis i ara toca consolidar-los”, va assegurar Sala, abans d’anar desgranant el programa d’aquest any, on cal tornar al llenguatge de les xifres.
El gran aparador de la indústria editorial en català que és La Setmana ocuparà un espai de 1.750 metres quadrats on, a més de la venda de llibres als diferents estands –repartits entre 183 segells editorials, onze llibreries, dues distribuïdores i set institucions–, hi tindran lloc unes 265 activitats, 45 de les quals adreçades al públic familiar, perquè cal fomentar la lectura entre els lectors del futur.
No hi ha gaires novetats, però algunes, sí. Per exemple, se celebrarà per primer cop La Nit de la Setmana, en què, divendres 14, estarà oberta fins a les 12 de la nit i hi haurà una intervenció lumínica de l’artista Tom Carr. I també és nova l’aplicació de la normativa –ja existent, però no era de compliment obligat– que només permet que cada títol es vengui en un sol estand, d’aquesta manera s’ha pogut racionalitzar l’espai i incloure molts més llibres.


Guillem Terribas, Premi trajectoria. Foto: Arxiu
I encara una novetat més, el gremi del guardonat amb el premi Trajectòria, Guillem Terribas, que és llibreter. Aquest premi, que es concedeix des del 1997, ha premiat setze autors –més prosistes que poetes–, tres periodistes, dos editors i una traductora, però cap llibreter, tot i que a Lluís Millà (premi del 1998) se’l podria considerar... Tant és. El que importa és que el polifacètic (llibreter, escriptor, cinèfil, pintor, dibuixant...) Guillem Terribas, sempre simpàtic, xerraire i ben predisposat (ja va participar en la primera edició), ha estat el triat, i rebrà l’original de l’obra que ha fet expressament per a aquesta edició l’artista Frederic Amat.


La 36a Setmana del Llibre en Català, que Joaquim Bejarano, director de l’àrea del llibre de la Generalitat, no va dubtar a qualificar de “l’esdeveniment més important a Catalunya, després de Sant Jordi”, inclourà moltes més activitats, com ara les converses i entrevistes dalt de l’escenari de tot d’autors, entre els quals destaquen dos d’internacionals, Ayobami Adebayo i Sarah Andersen.
Seguint amb el tema internacional, per segon any hi participa l’Institut Ramon Llull (IRL), que hi portarà 18 editors de 16 països diferents “per mostrar l’embranzida, el múscul i el braó de l’edició en català”, va afirmar Manel Forcano, director de l’IRL. Amb el seu habitual do de la paraula, Forcano va destacar l’esperit mediterrani de la institució que representa tenint present el drama diari que es viu a les aigües del nostre mar tot recordant que la nostra cultura parteix “d’Enees, fundador de Roma, que va arribar en barca fugint de la guerra de Troia”.
I seguint amb el to reivindicatiu, en una programació tan atapeïda, no hi faltarà l’espai de La Setmana Compromesa, que aquest any se cedeix a l’Associació Catalana dels Drets Civils que llegirà el Manifest per a la llibertat d’expressió.
Encara falten 45 dies, però no patiu, que a l’estiu, passen volant.


LLUÍS LLORT publicat en el PuntAvui 25.07.2018




Més información en altres mitjans:


24/07/2018 Digital Catorze redacció https://goo.gl/n4n3bf
24/07/2018 Digital CatZona ARA https://goo.gl/TZSwAo
24/07/2018 Digital Comunicació 21 redacció https://goo.gl/ZULLhG
24/07/2018 Digital Cultura.Newsbelow La Vanguardia https://goo.gl/zpmKAj
24/07/2018 Digital Diari de Girona DdG / ACN https://goo.gl/DSELCA
24/07/2018 Digital Directe.cat ACN https://goo.gl/dgpYMQ
24/07/2018 Digital El Periódico Anna Abella https://goo.gl/72E3fZ
24/07/2018 Digital Europa Press redacció https://goo.gl/6GRZhX

24/07/2018 Digital ABC Agència EFE https://goo.gl/tk59vF
24/07/2018 Digital Al Dia Europa Press https://goo.gl/FtCcUx
24/07/2018 Digital ARA Laura Serra https://goo.gl/WvTa7S
24/07/2018 Digital Bonart redacció https://goo.gl/ALsMP1

25/07/2018 Digital L'Illa dels Llibres Jordi Milian https://goo.gl/MED55J
25/07/2018 Ràdio RAC1 Informatius Joan Maria Morros https://goo.gl/yySxkE
25/07/2018 Digital La Vanguardia Justo Barranco https://goo.gl/pa9KqP25/07/2018 Digital El Punt Avui Lluís Llort https://goo.gl/SsUD7z
25/07/2018 Digital El País Carles Geli https://goo.gl/xP3kyM25/07/2018 Digital Diari de Girona ACN https://goo.gl/q4t2JT



Guillem Terribas, Joan Sala i Montse Ayats.







21/7/18

librerias de Bolaño


En Blanes, Barcelona y Girona, el escritor chileno tuvo sus propios santuarios literarios durante su vida en España. Aunque hayan pasado ya quince años desde su muerte, las huellas imborrables que dejó en esas librerías siguen latentes.




 

publicat a la revista Capital de Xile
text i fotos: SOFIA MERINO
https://www.capital.cl/las-librerias-de-bolano/



10/7/18

LLIBRERIES, LLIBRETERS. Rafel de Nadal Obertura Memorial Pere Rodeja 2018


He explicat alguna vegada que no tinc grans fetitxismes relacionats amb les llibreries. Ni amago subtils missatges d’amor als llibres de papallones, com fa algun escriptor, ni vaig deixant targetes de visita amagades darrere de les estanteries com fa algú de vosaltres, en espera que un dia el llibreter visitat les descobreixi i li torni la picada d’ullet. Jo no amago res, ni als llibres ni a les estanteries. Però quan arribo per primer cop a una ciutat desconeguda busco abans que res les llibreries. Amb el nas encastat als vidres de l’aparador no tardo a reconèixer algun llibre, algun autor, i amb ells m’acosto a l’ànima de les comunitats que m’acullen i les començo a entendre i a sentir una mica meves. I si, a través dels vidres, veig el llibreter al fons de la llibreria, us reconec a vosaltres i sé que des d’aquell primer moment tinc a la ciutat una adreça amiga.
A qualsevol llibreria de qualsevol ciutat del món, la desconfiança hi és substituïda per la voluntat de conèixer; la repulsió és derrotada per les ganes de comprendre; la por al desconegut dona pas a un somriure de complicitat pels autors compartits. Per lluny que siguem de casa, la llibreria és sempre un refugi, un lloc de pau. Terra d’acollida.
A les llibreries m’agrada entretenir-m’hi observant els especialistes que remenen als prestatges més polsosos; els estudiants que llegeixen les solapes amb aires d’entès; les parelles que s’intercanvien somriures a distància mentre remenen fins a trobar un senyal d’amor intel·ligent per regalar-se; els nois solitaris que busquen desesperadament una història que els faci companyia els propers dies. Les àvies que es fan embolicar un llibre per regalar a l’home que s’ha quedat a casa i de passada paguen un conte pel net que els acompanya agafat de la mà.
Valeria Gaillard, Premi divulgació. 
M’agrada espiar els llibreters que despatxen consells, que busquen un llibre precís per a cada client. I m’agrada descobrir al fons del passadís, enfilat dalt d’una escala, buscant un exemplar a les fileres més inabastables, l’amo de la llibreria, com un capità al pont de comandament, com aquell Pere Rodeja que des de la seva escala posava pausa i ordre al desori de la llibreria Geli, difícil de comprendre per tot aquell que no estava familiaritzat amb l’extraordinari local del carrer de l’Argenteria de Girona.
M’agrada inventar una biografia a cada persona, m’agrada imaginar una història per a cada comprador. I és així, creant històries dels que entren a les llibreries com sento que de cop se m’obren les portes i passejo lliurement per les biblioteques, els menjadors, els estudis, les cambres infantils i adolescents i tots els racons de totes les cases. Veig l’ànima de la ciutat palpitar i em sento a casa, a totes les cases. I per això després, quan llegeixo que cauen bombes damunt d’Alep, de Beirut, de Damasc o de Trípoli; quan veig que hi ha trets a París, a Berlín, a Londres o a Tolosa, sé que son bombes i trets sobre nois solitaris, estudiants, avis i nets que sortien de comprar un llibre de regal per celebrar una festa religiosa, un aniversari, un èxit escolar. I és llavors que la guerra, la violència, l’odi em fa mal i no necessito que m’expliquin res més.
Vosaltres per sort no esteu en guerra, però de vegades ho sembla. La feina és tanta, les factures tan seguides, el marge és tant estret i les vendes tan justes, que us envesteixen totes les desgràcies plegades: la digitalització, la globalització, la inestabilitat política, la competència de canals de distribució, la proliferació d’ofertes d’entreteniment, la política educativa encaminada al rendiment immediat. Quan sembla que tot es recupera, encara quedeu vosaltres patint els últims episodis de l’enèsima crisi.
I els que us haurien d’ajudar, els que se suposa que haurien de ser els primers de donar-vos un cop de mà, sembla que estiguin a l’altra bàndol. Estan a l’altra bàndol. No sé si avui n’hi ha algun per zaquí, però deixeu-me’ls ho dir: editors, impressors, distribuïdors, comercials, però també crítics i periodistes culturals: que difícil que és sentir dels vostres llavis una recomanació suggeridora, una emoció, una defensa apassionada d’un llibre, d’un autor. Xifres, si. Objectius, si. Informes sobre l’estat del sector, sí. Emocions, passions, tendreses, ben poques.

Però no us preocupeu, ara no us atabalaré amb xifres, ni amb informes, ni amb pronòstics que vosaltres coneixeu millor que ningú i que sovint, amb el vostre esforç, us encarregueu de desmentir. El vostre món és així. Un món difícil. I no cal donar-hi més voltes. És el vostre ofici, és el que us agrada, és el que voleu i per sort ningú no us farà canviar.
No perdré, doncs, ni un minut més donant-hi voltes. Passaré al final i aniré directe al gra. Perquè us ho dec tot i vinc a donar-vos les gràcies. Gràcies. De part meva i de tots nosaltres. Dels que ho reconeixem i dels que s’amaguen.
Tots nosaltres us ho devem tot. Els autors que ens fem els estrets i els desmenjats. Els distribuïdors que us aclaparen. Els editors que us escanyen. Els lectors que no sempre us estan prou agraïts. Sense els llibreters repartits per tota Catalunya ja fa temps que les lleis de la concentració i de la globalitat haurien acabat amb tots nosaltres. Qui aguanta la nostra literatura sou vosaltres. Qui aguanta el nostre pensament sou vosaltres. Us devem la vida. Els autors i els que sovint abusen de vosaltres, que no saben que si no us cuiden cavaran el solc de la seva pròpia desaparició.
Vosaltres ho heu fet tot per nosaltres: ens heu recomanat, ens heu promocionat, ens heu venut. Ens heu fet d’agents literaris, de crítics, d’editors, de prescriptors. Ens heu organitzat les presentacions. Ens heu acompanyat als mitjans de comunicació. Ens heu acollit, ens heu fet companyia, ens heu ajudat a superar les depressions. Ens heu fet d’altaveu, de club de lectura, de biblioteca, d’agents de dinamització cultural. I de vegades ens heu donat de menjar i ens heu fet de xofers. Sempre que hem xiulat, com Lauren Bacall, heu vingut a socorre’ns. Ara sóc aquí per aixecar-ne acta. 
A mi no m´heu de convèncer. Teniu en mi un admirador apassionat. Us professo una veneració enorme. Simple deure de gratitud. Sense vosaltres no existiria. Els meus llibres es fondrien com es fonien les coses boniques i positives de la vida a Qué bonic que és viure quan en James Stewart/George Bailey volia suïcidar-se. De la mateixa manera, si un dia vosaltres deixeu de lluitar, si un dia els llibreters us en canseu i us quedeu seguts en un sofà, el nostre món també s’haurà acabat i molts dels nostres estímuls emocionals començaran a fondre’s i desapareixeran de les vides dels nostres lectors.
Per això, per tot, per ser com sou, per existir,
avui he vingut a cridar ben fort: Gràcies! Moltes gràcies. Un miler de gràcies! Un milió de gràcies!
Com diu la meva neta: us estimo fins l’infinit. I més enllà.
Rafel Nadal 29.07.2018

5/7/18

Presentació del llibre SANG BLAVA de Josep Pastells.


Darrera presentación de la temporada. El setembre hi tornem, segona temporada.

Josep Pastells presenta la seva novel·la sobre un fill bord del Borbó
Sang Blava”, que ha guanyat el I Premi Empordà de novel·la, ha tancat la temporada de presentacions literàries a la Llibreria 22 de Girona.
Xevi Sala, Josep Pastells i Jordi Imaz. A primer terme el
"suposat" fill del borbo.

L’escriptor Josep Pastells ha presentat aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona la seva darrera novel·la, “Sang Blava”, guanyadora del I Premi Empordà convocat conjuntament per l’editorial Fahrenheit 451 i l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà. L’acte, que ha tancat la temporada de presentacions de la llibreria gironina, va comptar amb la presència de l’autor, de l’editor, Jordi Imaz, i de l’escriptor i director adjunt d’El Punt Avui, Xevi Sala, que va fer la presentació. Durant l’acte, Pastells va explicar les peripècies que el van dur a escriure sobre un personatge tan singular, un fill bord el Borbó, en una novel·la que està explicada a dues veus i que l’editor va afirmar que havia estat unànimement seleccionada entre totes les presentades per la seva alta qualitat.
Daniel Bonaventura, Diari de Girona 03.07.2018 Foto: Joan Pastells





Text del parlament de Xevi Sala durant la presentació.


Totes les bones novel·les comencen amb una bona frase. Sang blava comença aíxi: “Em vaig entossudir a mirar enrere, a fer un balanç que, com era previsible, pudia a ceba i a crema de llet agra, dos dels ingredients més embafadors de la cuina hongaresa”. O sigui, amb poques paraules en Josep Pastells ja ens anuncia què trobarem a les planes següents. Un tros de la vida d’un personatge agre, però alhora literàriament saborós, que experimenta una sèrie d’aventures vitals en un paisatge que és Hongria però que podria ser qualsevol altre lloc on tots ens podríem reconèixer.

Parlant de paisatges propers, amb en Josep Pastells ens vam conèixer a Quart en un acte literari d’homenatge a Miquel Pairolí, ja fa sis anys. Segurament no hi ha millor manera de conèixer un amic i col·lega que fer-ho al teu mateix poble, en un acte on es parli de llibres i que al cim estigui dedicat a un referent comú com és el desaparegut Miquel. Perquè amb en Josep compartim el paisatge de Quart, jo hi visc, ell hi va néixer fins que als 26 anys es va traslladar a Banyoles. Compartim també el periodisme com a professió i la literatura com a afició. Deia que ens vam conèixer fa uns sis anys i des d’aleshores ençà en Josep no ha parat de practicar les seves dues especialitats, escriure llibres i tenir xicotes. I totes dues especialitats a la mateixa admirable velocitat. En total ha escrit tretze llibres en solitari i ha col·leccionat, o l’han col·leccionat a ell ves a saber, una quantitat no quantificada de xicotes. Avui la seva dona, la Glòria, ens acompanya en aquesta presentació o sigui que tot indica que la primera especialitat tindrà punts suspensius, per dir-ho en termes literaris, però la segona no.

Aquest cop en Josep ens presenta un llibre que ha tingut la sinceritat de dir que va escriure ja fa vuit anys, que és com recuperar un amor perdut, guardat al calaix, pendent de millor sort. Un llibre que acaba de guanyar el I Premi Empordà, convocat a la Bisbal. L’altre dia m’ho va explicar ell mateix mentre feiem un cafè: Sabeu què li ha recordat, la seva última visita a la Bisbal per a recollir el premi? És clar, ho heu endevinat, li ha recordat que fa temps va tenir una xicota bisbalenca. Van deixar de ser parella, però no van deixar de ser amics.



Una mica és el mateix que li passava amb “Sang blava”, havia abandonat el manuscrit però no l’havia oblidat del tot. Era un amor no consumat. Un amor que havia presentat fins i tot al premi Prudenci Bertrana, aquest premi que jo mateix puc dir que he guanyat però que sobretot puc dir que també en el seu moment vaig perdre. Perquè a vegades en la vida tan important és el que es perd com el que es guanya.

Justament tot això és el que li passa a Miklós Kossuth, no sé si es pronuncia així, el protagonista d’aquesta nova novel·la. Fidel al seu estil, en Josep Pastells es decanta per personatges dissortats, periodistes amb una edat molt semblant a la seva, que també és la meva, i amb la presència desinhibida del sexe com a una de les virtuts més sanes de l’ésser humà. “Sovint soc massa sincer i aquesta sinceritat a vegades juga en contra de mi mateix, em deia l’autor mentre fèiem el cafè de què us parlava. Espero, Xevi, que ho tinguis en compte, afegia, i a l’hora de la presentació no facis de fiscal”.
Foto Llibreria 22


No cal ser fiscal perquè ja s’encarrega de ser-ho en Josep, molt exigent amb ell mateix a l’hora d’escriure, amb un estil que l’editor, en Jordi Imaz, afirma a la contracoberta del llibre que li recorda a Jean Paul Sartre. Hi estic d’acord, l’existencialisme sempre és una constant en l’obra d’en Josep, des d’aquell “Vida i miracles d’Odell Kraus”, el primer llibre seu que vaig llegir (que per cert el 2010 va guanyar el premi Vayreda), fins aquest “Sang blava”. Avui mateix en Josep ho compartia a les xarxes, hem trobat a una revista de Madrid que, a propòsit de “Ciutat d’Aigua”, la seva anterior obra, el crític comparava la seva prosa amb la de Quim Monzó. Fins i tot en alguna ocasió algú ha parlat d’en Josep com el Murakami català. També hi estaríem d’acord perquè, igual com passa amb l’escriptor japonès, els seus personatges sempre es troben en un precari equilibri emocional. Però jo hi afegiria que la seva manera d’escriure també em recorda en Josep Maria Fonalleras i en Vicenç Pagès de sempre, i també la Mar Bosch, que jo he descobert recentment, o sigui als millors, els nostres, que també enriqueixen els seus textos amb la sempre saludable ironia. Parlo de la Mar Bosch de “Les Generacions Espontànies”, d’en Fonalleras de “Botxenski i companyia” o d’en Pagès de “Robinson”, perquè els personatges d’en Josep Pastells sempre tenen moltes personalitats en una, sempre són Robinsons buscant terra ferma o Robinsons atrapats a la seva propia illa.

Una altra frase d’en Josep Pastells, sempre transparent i sempre contundent, quan parla i quan escriu, i que em va dir en el mateix esmorzar de l’altre dia: “Escric per anar-me coneixent, sempre hi ha alguna cosa meva en els personatges, però no tot, perquè jo no he viscut tantes vides. De fet he de reconèixer que tot i tenir cinquanta-dos anys encara no he descobert què hi faig en aquesta vida. Els llibres que faig no m’ho responen però crec que si mai faig res de bo, serà precisament un llibre.” 



Francament jo crec que ja ho has aconseguit, Josep. Vas començar a escriure amb divuit anys, a la universitat ja escrivies relats i els comparties amb els companys, i t’has convertit en un autor prolífic. Però no sé si us passa a vosaltres, que també el coneixeu, però quan parles amb ell sempre veus que fa cara d’estar pensant, què hi faig jo aquí assentat amb aquest si ara mateix hauria d’estar escrivint el meu proper llibre?

Ara ha fet una obra “divertida i amarga, una rebel·lió contra les derrotes de la vida”, diu el mateix editor a la contraportada i a mi em sembla que aquesta frase no resumeix només tot el llibre sinó que en realitat resumeix l’obra sencera d’en Josep. Aquesta vegada, però, tria un personatge diferent, tot i que tal i com deia Manuel Vázquez Montalbán, tots els personatges són l’autor. Aquesta vegada el protagonista que en Josep ha triat per a rebel·lar-se un cop més contra les derrotes de la vida, és ni més ni menys que el fill bord del Borbó.

Un tema que sempre està d’actualitat, ho estava vuit anys enrere i ho està ara, quan membres de la família reial, aquests sí ben legítims, han acabat legítimament a la garjola. També està tristament d’actualitat la crisi del periodisme, però quan ha tingut bona salut el periodisme, oi Josep? Bé, tornem a Miklós Kossuth, aquest fill no reconegut que es passa la novel·la esperant notícies de la Casa Reial.

Però aquesta és la història d’un fill bord a la recerca de reconeixement? O és en realitat una història d’amor? O és totes dues coses? Sí, és la història d’en Miklos i també és la història de l’Herbert, la seva parella. Perquè de fet l’Herbert és un co protagonista que tot sovint li fa la competència al protagonista principal. I aquí hi ha, per a mi, els millors passatges de la novel·la. No us perdeu les cartes que de manera compulsiva en Herbert va enviant als successius amants amb els quals li fa el salt al pobre Miklós, tot i que sempre acaba tornant al seu costat, o no. Efectivament, semblen escrites per la mà del millor Woody Allen, que per aquells que no ho sàpiguen a més de gran cineasta és molt bon escriptor de contes. Llegiu-lo perquè com sempre hi trobareu el bon ofici de l’escriptor, tot de reflexions sobre la vida quotidiana i tot de dards punxants sobre la condició humana.



I per acabar, perquè l’important avui és que parli l’autor i ens expliqui la peripècia d’haver escrit aquest magnífic llibre, dos avisos a navegants. El primer no caldria fer-lo a tots els qui seguiu en Josep Pastells, però per si de cas. Aquest és un llibre amb escenes de sexe ben explícites, que és com han de ser. Aquí no hi valen metàfores sinó descripcions amb pèls i senyals, mai millor dit. I segon avís, l’altre dia es veu que després de la presentació del llibre a la Bisbal un fill il·legítim del Borbó que fa temps que surt als diaris bregant per al seu reconeixement va comprar tres exemplars ell tot sol. Avui també ens acompanya i m’ha informat que els tres exemplars ja s’han convertit en divuit. O sigui que afanyeu-vos, que si surten gaires fills il·legítims més (cosa gens improbable en aquesta familia reial de l’estat veí), la primera edició s’esgotarà aviat.

Moltes gràcies a tothom i enhorabona, Josep.
Xevi Sala




26/6/18

Magdalena Tulli: Com una pedreta a la sabata

A principis d’aquest any, el govern de Polònia va prohibir per llei que s’acusés el país d’haver col·laborat amb els nazis i, en particular, que es fes servir l’adjectiu “polonès” en relació amb cap dels camps de concentració (i extermini) que van operar al seu territori. Auschwitz, per exemple, o Treblinka, o Sobibor. D’aquest silenci forçós, latent des de molt abans que l’instituís l’autoritat,
Magdalena Tulli, amb la seva traductora, durant la presentació. Foto: Llibreria 22
s’alimenta 
Sabates de taló italià (Raig Verd), l’última novel·la de Magdalena Tulli (Varsòvia, 1955), que dilluns va ser a Girona per presentar-la a l’Espai 22. La narradora del llibre, mig polonesa i mig italiana, com Tulli, reconstrueix un passat familiar traumàtic a través dels records vacil·lants de la mare, malalta d’Alzheimer. És difícil no reconèixer en aquesta memòria truncada una metàfora de la política de l’oblit, com ho són també les claus que perd sistemàticament la protagonista, o el piano que cal afinar després de cada bombardeig, però Magdalena Tulli és molt curosa amb tot el que escriu, i més en relació amb un país que continua llepant-se les ferides d’una guerra que l’ ha condemnat a ser, diu, un perdedor a perpetuïtat. “Els records, com les males herbes, vegeten arreu”, escriu en un passatge del llibre, encara que les peces amb les quals les famílies han de tornar a muntar la seva vida siguin “tortes i incompletes”.

L’escriptura de Tulli, d’una gran subtilesa, acompanya discretament els seus personatges per un camí sembrat d’espines en què les emocions, si afloressin del tot, s’haurien d’obrir pas a cops de destral; en lloc d’això, són obliqües, com si la tristesa i l’angoixa només es poguessin tractar, tal com fa la mare malalta, “com una pedreta a la sabata”. La literatura exigeix una certa contenció, un “muntatge”, en va dir l’escriptora, tot i admetre que en gran part el llibre és autobiogràfic, però el compromís amb la realitat està fora de tot dubte. “Durant els anys d’ocupació alemanya —va comentar–, els polonesos veien marxar els jueus amb els transports especials, i ocupaven les cases que havien deixat buides. Si algun d’ells tornava dels camps, cosa que passava molt rarament, ningú no se n’alegrava. Polònia està unida en el sentiment que ho ha perdut tot, però és difícil ser alhora víctima i botxí.” Alguns n’han dit amnèsia, però Tulli parla sense embuts de “negació”, una aprensió mortal a fer front al passat que afecta fins i tot les relacions familiars. “Aquella infecció que no havia estat guarida passava de persona a persona, dels adults als nens”, fa dir a la narradora de Sabates de taló italià, que des de la més tendra infància participa de la impotència dels adults: “Teníem sis anys, però ja estàvem desfets”. Aquest no voler veure també es posava de manifest a El defecte, la primera novel·la que va traduir-li Raig Verd, el 2015. El llibre tractava de manera simbòlica de la reacció defensiva i profilàctica d’una plàcida ciutat davant l’arribada intempestiva d’una multitud de forasters: ni una sola ressenya polonesa, va recordar estupefacta Tulli, va fer servir la paraula “refugiats” per referir-se a aquella gent, “encara que eren a cada pàgina del llibre”.
Eva Vázquez, publicat en el Punt Avui 27/06/2018

14/6/18

John Verdon, a la 22

John Verdon, Guillem Terribas, Blanca Rosa, editora
i la dona de John Verdon. Foto: Joan Sabater.





L’escriptor nord-americà John Verdon va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona la seva novel·la, Cremaràs en la tempesta. A la foto apareix amb el llibreter Guillem Terribas, l’editora Blanca Rosa Roca i la seva esposa.
El Punt-Avui 14.06.2018

13/6/18

Miquel Berga es doctora en el rol d'escriptor amb «aires anglesos»

August Rafanell fa notar que l'autor saltenc és dels únics de la tradició literària catalana que beuen de Britània.
Aspecte de l'espai 22 durant la presentació.

El professor d'Història de la Llengua August Rafanell va explicar ahir que li ha costat trobar «aires anglesos» en la tradició literària del català: «Sí, hi ha les Hores angleses de Ferran Soldevila. I poca cosa més».
Rafanell va participar a la Llibreria 22 de Girona en la presentació nou llibre del professor i escriptor saltenc Miquel Berga, Un aire anglès (Periscopi), títol que aplega diferents escrits que, en paraules del professor Rafanell, conformen «un discurs literaturitzat sobre Britània"
Rafanell va elogiar la «doble originalitat» de l'obra de Berga, que «toca el món londinenc amb una visió des d'aquí» i també va valorar, ja en el camp estilístic, la virtut de «fer-ho curt i senzill, sense caure en la vulgaritat ni en el tòpic».
D'aquesta manera es va doctorar Berga en el rol d'escriptor amb «aires anglesos» en la presentació del seu nou llibre, per Rafanell «una obra mestra de la brevetat i la concisió» que, com Sagarra, no conté ni una sola frase «que caigui o perdi valor estilístic».Rafanell defensa que en l'obra de Berga «no hi ha passivitat, sinó militància cap a la permissivitat i cap al diàleg», i tot «exquisidament expressat amb un aire anglès».
Professor de Literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra, estudiós de George Orwell, col·laborador del diari El Punt, Berga va comptar també a l'acte amb la companyia de Josep M. Fonalleras, que va elogiar un llibre «extraordinàriament ben escrit».Fonalleras va llegir un fragment d' Un aire anglès que defineix l'humor anglès com «una cosa seriosa, una declaració de principis, una fortitud de l'ànima».
I l'autor va tancar l'acte posant en pràctica un cert domini també de la ironia i l'humor britànic: «No serà tant! L'art de la presentació comença per demanar-ho a amics que busquen les virtuts i fan veure que no s'adonen dels defectes», va dir a la sala plena d'amics. «L'amistat és un bé de Déu», va afegir, i va iniciar una breu lectura dels textos irònics del seu llibre.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 13.06.2018
Josep M. Fonalleras, Miquel Berga i August Rafanell. Fotos llibreria 22
vídeo https://youtu.be/ROnNYLDJUb8

NOVETATS CÒMICS: Vinyetes amb mil causes a reivindicar

Els grans noms de la literatura també tenen dret a divertir-se, sobretot si, quan ho fan, produeixen productes d'allò més sòlids i solvents.

La preocupació social i mediambiental és una de les potes constants en la canadenca Margaret Atwood. Figura de culte elevada als altars amb l´èxit de la sèrie The Handmaid´s Tale –basada en una de les seves novel·les– Atwood sorprèn ara amb una de les seves facetes menys conegudes: la de guionista de còmic.Angel Catbird (Sexto Piso, 2018) apareix enmig de la producció de l´escriptora com un divertiment que vehicula dues de les seves passions: les vinyetes i els gats. I ho fa amb una fórmula que recorda els superherois clàssics del novè art i que presenta un científic que, en un accident, descobreix que pot mutar en un ésser meitat fèlid, meitat au. A partir d´aquí, el protagonista entra en una trama on humans i animals comparteixen espai –i sovint cos i tot– en la lluita contra un malvat que vol tiranitzar el planeta.Més enllà de l´entreteniment i la diversió, amb uns gags descaradament enfocats al mon felí però que sorprenentment funcionen de meravella, aquest llibre també busca conscienciar el lector aportant peus de pàgina amb tota mena de dades sobre les necessitats dels gats domèstics i com tenir-ne cura sense alterar l´ecosistema avícola del bosc del costat de casa.

Benvinguda normalitat!

Afortunadament, o no, els nostres boscos són molt diferent als de l´univers de les Leñadoras (Sapristi, 2018). El grup de noies escolta creat per Noelle Stevenson torna amb un tercer volum en el qual el plàcid campament d´estiu que comparteixen les protagonistes es tornarà a veure sacsejat per criatures monstruoses i situacions al límit de la fantasia més esbojarrada.
Però, entre aventures i insígnies guanyades amb les seves habilitats, les cinc adolescents encara són a temps de transportar els lectors de més edat fins a les aventures que devoraven quan tot just sortien de la infància i, als més joves, mostrar-los imatges d´una realitat tan oberta, transversal i natural com voldríem.
Aquesta mateixa idea és la que recorre els relats de Cuerpos sonoros (Dibbuks, 2018), de la francesa Julie Maroh, autora del còmic en que es va basar el film La vida d´Adèle (Abdellatif Kechiche, 2013). En aquesta ocasió, Maroh fragmenta les pàgines per oferir un mosaic de totes les menes de relacions amoroses que poblen els carrers de les nostres ciutats. Així, l´autora utilitza la diversitat explícita per fer una sola reflexió en el fet que, malgrat totes les combinacions possibles que es presentin entre les identitats dels membres d´una parella, els conflictes, les emocions i les pors són sempre les mateixes.
Una mirada al món sentimental amb tots els seus ets i uts que inclou des de les relacions més crues i descarnades fins a moments dolços i idealitzables amb un únic impossible: que cap de les trames aconsegueixi no tocar la fibra al lector.

Els fantasmes del geni

L´obra del pintor Francisco de Goya té mil matisos on aturar-s´hi, des dels pomposos retrats familiars de cort fins a les angoixants i obsessives pintures negres que van marcar la seva estada a la Quinta del Sordo.
Precisament aquesta darrera etapa és la que pren més protagonisme a Goya, Lo sublime terrible(Dibbuks, 2018), un còmic que s´endinsa en un gènere tan poc procliu en la producció nacional com és el de la ficció fantàstica amb base històrica.
En aquest cas, aquesta novel·la gràfica ofereix una immersó en les arrels de les obsessions del pintor aragonès, amb la màgia i les malediccions com a teló de fons. I, un cop llegit, el resultat podria ser difícilment millorable, ja que El Torres i Fran Galán aconsegueixen una obra que tan pot funcionar com a simple conte de bruixes com d´homenatge per despertar la vocació a futurs devots del pintor.

Converses amb l´àvia

El món del còmic ha donat títols notables creats a partir d´autobiografies més o menys estripades dels seus autorsLa abuela Meti (Fulgencio Pimentel, 2018) és una nova aportació a aquest gènere que, malgrat ser un comodí habitual, ens segueix donant pàgines autèntiques i brillants.
El dibuixant Aapo Rapi ens porta, aquí, a fer un repàs per la història recent de la Finlàndia que s´amaga més enllà de la imatge idíl·lica que sovint se´n desprèn. I ho fa reproduint, amb una estètica de fanzín acolorit, les converses de Rapi amb la seva àvia en un moment vital d´allò més delicat, amb els problemes amb la feina i amb la beguda en primer terme. Tan tendre i nostàlgica com, en el fons, punyent.
Pep Corral Vilella, publicat en el Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2018/06/12/novetats-comics-vinyetes-amb-mil/918797.html