19/9/18

22 Trajectòria a la 22

Foto: Joan Manuel Ramos
Durant la primera meitat dels anys vuitanta, jo començava a la premsa. Treballava a Santa Cristina d’Aro i vivia en la frontera entre Sant Antoni i Palamós. Cada tarda baixava a la platja, però un cop a la setmana em perdia entre les lleixes de la llibreria La Gavina de Palamós –devorava el que trobava dels Handke, Bernhard, Kundera i tota la resta– o agafava la moto i em feia la festa de visitar la Llibreria 22, regentada per Guillem Terribas. A la 22 d’aleshores hi havia de tot: revistes, diaris, llibretes i, sobretot, la secció de llibres. Girona evolucionava lentament de les imatges grises de capellans, militars i el sòrdid barri xino –descrits per Pla–, a la ciutat viva de Nadal. La 22 era l’oasi. Ho era, sobretot, pel seu llibreter. Terribas encomanava l’amor per la lectura i el llibre, però també pel sentit de l’hospitalitat. Des del primer moment, jo era un col·laborador júnior d’El País, et feia partícip de tota la seva galàxia. Per entendre’ns, era com aquells nens que visites durant la infantesa i que posen a la teva disposició totes les seves joguines. Terribas em va presentar Modest Prats, un dels noms fonamentals de la cultura catalana moderna, però també gent que començava, com ara els narradors Maria Mercè Roca i Josep Maria Fonalleras, els poetes Gabriel Planella i Antoni Puigverd o l’assagista Miquel Berga.
No coneixia ningú més a Girona, però era un al·licient retrobar periòdicament Terribas: bonhomiós i un punt sorneguer, divertit i erudit sense presumir, sempre encantador i disposat a ajudar-te. Per aquests motius estic tan content que simbòlicament se li hagi concedit l’edició 22 del premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. Ara fa tres anys va dir que es jubilaria, però no és estrany trobar-lo en saraus o rebre els seus correus d’activitats culturals. És dels que no es retiren mai, com ara l’editor Jordi Herralde –present a l’acte– o els escriptors que continuen fins a l’últim dia, com l’enyorada Montserrat Roig. La Setmana del Llibre suma un nou encert amb aquest guardó tan merescut, com a venedor i com a activista que ha modernitzat una ciutat fins a convertir-la en una capital cultural. Alguns dels escriptors esmentats van participar en l’homenatge a Terribas en l’espai cada cop més gran que agafa la Setmana a la plaça Nova. Ple total. Enmig d’una entrevista guiada per la periodista Anna Guitart, van passar per l’escenari els esmentats Fonalleras i Berga, però també el seu admirat Eduardo Mendoza i Imma Merino, representant el cinema, una altra de les passions del llibreter. L’últim cop que l’havia vist va ser a la Filmoteca...
Eduardo Mendoza, Josep M. Fonalleras, Miquel Berga, Guillem Terribas
Cal dir que l’acte va ser ben emotiu. El primer a sortir va ser Berga, que coneix el Guillem des dels 11 anys de Salt. Van intercanviar un munt d’anècdotes: la Lluna durant l’aterratge del 1969 mentre tots dos anaven amb unes noies per la devesa del Ter, la mili al Sàhara, el teatre d’Espriu, les discoteques de la Costa Brava i, sobretot, els “36 anys rere el taulell”. També Fonalleras Fono va recordar els viatges a Roma d’un sol dia amb mossèn Prats després de la diada de Sant Jordi. I Eduardo Mendoza, a qui Terribas havia demanat que presentés la seva nova novel·la, com tantes vegades ho ha fet els últims trenta anys.
40 anys ha fet la Llibreria 22 des del llunyà 1978. L’activitat ha estat intensa com els anys adolescents a Salt, en què convocaven tertúlies i debats nocturns. L’última a participar va ser Imma Merino, que Terribas va definir com “una de les persones més intel·ligents que he conegut”. Van parlar de Truffaut després d’escoltar una cançó de Jeanne Moreau en versió de Núria Pifarré. Felicitats, Guillem. Ets gran!
DAVID CASTILLO, publicat en el PuntAvui 14.09.2018

‘Deien que la Llibreria 22 era flor d’un estiu d’una colla de “progres” i mira, ja fa quaranta anys’

AVUI EL LLIBRETER DE LA LLIBRERIA 22 DE GIRONA RECULL EL PREMI TRAJECTÒRIA, QUE ATORGA L'ASSOCIACIÓ D'EDITORS EN LLENGUA CATALANA DURANT LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ · ÉS EL PRIMER LLIBRETER QUE EL GUANYA EN VINT-I-DOS ANYS.

Avui l’amo de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, recull el premi Trajectòria, atorgat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana durant la Setmana del Llibre en Català. És el primer llibreter que el guanya al cap de vint-i-dos anys, un premi que destaca la carrera d’algú del món del llibre. Per això li hem proposat de fer-li una entrevista de trajectòria tot fent una passejada, un trajecte, per la ciutat vella de Girona. Avui, jubilat però sense deixar la llibreria, s’ha convertit en una icona de la cultura de la ciutat.
Com us vau fer llibreter?—Som al carrer de les Hortes, on hi ha la Llibreria 22, que enguany en fa quaranta que la vam fundar. Unes portes més enllà vaig començar a treballar, quan tenir catorze anys, repartint diaris i revistes. Havia de treballar, perquè a casa el meu sou feia falta. Però, més enllà de les feines que vaig anar fent al principi, de jovenet, a mi, la formació més important me la va donar l’escoltisme. Després vaig entrar al teatre, a la pintura, al cinema… Quan plegava de la feina, començava les reunions i activitats culturals i excursions. Era una manera de viure i d’aprendre a viure. No vaig tenir estudis oficials, sinó vitals. Ara, mirant enrere, m’adono que he estat vinculat a moltes de les coses importants que han passat a Girona en l’època recent. Per exemple, en la creació del Talleret de Salt, jo hi era. En la creació de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, jo hi era. No ho dic amb afany de protagonisme, perquè jo era un secundari, però hi era i a través d’aquestes experiències em vaig anar formant. I no és fins que es funda la Llibreria 22 que deixo de ser secundari per posar-me al capdavant d’un projecte, que ara ja té quaranta anys. A la Llibreria 22, el paper va canviar.
Però, com vau començar l’aventura de la 22? Ja sé que ho heu explicat moltes vegades, però ens agradaria de recordar els valors que us movien. 

—El començament de la Llibreria 22 va coincidir amb un moment en què la gent tenia moltes ganes de fer coses. L’any 1978 ja s’havia mort Franco, i llavors jo havia perdut la feina, i amb un company, en Manel Cassu, que havia portat la Llibreria Les Voltes (una llibreria amb la qual jo havia tingut molta relació, però que en aquell moment es trobava en decadència), vam entrar en contacte amb un grup de joves que va començar a pensar a recuperar l’esperit d’aquesta llibrera, però d’una manera més oberta, que fos també l’aparador d’una sèrie de coses que s’havien de fer a Girona: lloc de trobada, presentació de llibres, premis literaris… Aquest era l’esperit del 78. En aquell moment, per exemple, també van crear El Punt diari. Eren projectes utòpics que afrontàvem. Van passar moltes coses al voltant d’aquest any. En el cas de la 22, al cap de quatre mesos s’hi van ajuntar vint-i-cinc persones per a engegar-la. A Girona deien que la 22 era flor d’un estiu d’una colla de progres i mira, ja en fa quaranta anys. Una de les meves lluites ha estat precisament de desmentir això, que era flor d’un estiu de quatre progres.
Les perspectives van fer curt.—Aquells joves a qui deien progres després s’han fet coneguts: gent que va passar a la política com en Jaume Curbet i en Manel Nadal, uns altres que foren arquitectes, etc. Sí que es deia que era un feu socialista. N’hi havia i jo mateix vaig ser socialista fins fa uns quatre anys, quan vaig sentir que m’havien abandonat, per dir-ho d’alguna manera. Però la 22 sempre ha estat un lloc obert en què han passat independentistes, comunistes, gent de Convergència (he tingut una gran relació amb Santi Vila); hi ha passat Carles Puigdemont, Mas, Roca i Junyent… Hi ha passat tothom. Ideològicament sempre ha estat un projecte obert. Durant quaranta anys. Amb tot, penso que obrir la llibreria no ha estat més important que mantenir-la. I la 22 forma part de la història cultural de la ciutat. Hem col·laborat amb el cinema, el teatre, l’art… I també amb l’ecologisme, el feminisme… La 22 sempre ha estat al costat d’entitats que han fomentat tot això.
Ser part activa de la cultura de la ciutat, no ser únicament una botiga de llibres.—No, no, m’hauria avorrit molt. Un espai públic serveix per a molt més, sia una llibreria o una carnisseria.
Sou un homenot, conegut i saludat per uns i uns altres a Girona. Per cert, durant aquests quaranta anys la ciutat ha canviat molt: s’ha fet més gran, té universitat, un gran festival de teatre (el Temporada Alta), un festival de literatura (el MOT), un casc històric renovat, un dels millors restaurants del món, etc. Aquest procés també ha estirat la llibreria?
—Amb modèstia, però crec que la 22 també ha contribuït a impulsar la ciutat des de la cultura. Amb el Temporada Alta, ja hi som al començament; amb el cinema Truffaut, també hi tenim una relació molt estreta. Quan van crear la universitat, nosaltres vam crear una llibreria universitària, que la vam tenir durant deu anys. La vam haver de tancar perquè algunes facultats no s’hi van adherir i eren pocs estudiants per a mantenir-la. A més, els estudiants han deixat de comprar llibres (però d’això ja en parlarem un altre dia). Però quan vam tancar la llibreria universitària vam ampliar la 22. Hem viscut molt aquest procés de transformació de la ciutat. Un procés que va dirigir en Quim Nadal com a batlle i que partia de zero. Ell tenia un concepte de ciutat molt clar i ens hi va engrescar a tots. I ara hem arribat a punt… De ser uns provincians acomplexats que anàvem a Barcelona, al Corte Inglés i tot això, hem passat a ser els personatges més culturals, intel·ligents i presumits de Catalunya. Ni tant ni tant poc. Ara anem amb una fatxenderia pel món que tampoc no pot ser. Girona és una ciutat petita i delicada, com deia Jaume Ministral i Masià, i continua essent-ho, però ja no és grisa, hi ha color i hi ha vida. I una de les coses que ha influït en el canvi és que abans els turistes només venien a Girona quan plovia i ara és un no parar. És ple de turistes. Sí que hi ha hagut una evolució de la qual la llibreria s’ha beneficiat, però també hi ha participat.
La sort és que la llibreria ha tingut el suport de la gent de la cultura i dels escriptors: Modest Prats, Narcís Comadira, Josep Maria Fonalleras, Vicenç Pagès Jordà,  generacions diverses s’han sentit molt vinculades a la 22.—Aquesta sintonia ha estat clau. Narcís Comadira, Narcís-Jordi Aragó, Modest Prats, Quim Nadal mateix. Aquests van donar suport a la 22, alhora que per a ells va ser un lloc de trobada, un espai de comunicació, d’actuació, de presentacions. Aquesta gent ens va fer costat perquè érem oberts. A la 22 va començar una generació que era la de Miquel Berga, Antoni Puigvert, Albert Rossich, Salvador Sunyer. Són el primer jurat del premi Just M. Casero. El premi Casero va cercar una generació nova, que va ser tota aquesta gent. Al cap d’un temps em van dir que no eren coneguts. I hàbilment vaig introduir-hi Dolors Oller i Modest Prats. I varen ser un luxe per al premi, però també per a la resta de membres del jurat. I va ser famós el jurat del Casero i els sopars al Motel Empordà per a fer les deliberacions. Tothom volia ser-hi. Quan aquests van plegar, va arribar una nova generació: Vicenç Pagès, Josep Maria Fonalleras, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Imma Merino, Eva Vàzquez, Miquel Pairolí, Mita Casacuberta… Tota aquesta gent, que ja es trobava al voltant de la llibreria, es van introduir en el Casero. Una de les coses bones que hem fet, possiblement, ha estat haver aconseguit de vincular aquesta gent diversa. També Narcís Comadira, Salvador Oliva, i més encara.
I autors de fora de Girona?—Màrius Serra, quan no era Màrius Serra, ja hi venia a presentar els seus llibres. Mathew Tree, quan no el coneixia ningú, també. Molta gent s’ha anat fent al voltant de la 22. Una altra cosa és viure-hi intensament, amb aquesta gent, fins a les últimes circumstàncies.
Què voleu dir?—Que venien a fer una presentació, després anàvem a sopar i després a fer copes i jo hi era fins al final. Jo els acompanyava al pàrquing o a l’habitació i tancava la barraca. Els escriptors se n’anaven ben contents. Recordo una vegada que l’Empar Molinar va dir: ‘En Guillem Terribas de la 22, la catedral de les presentacions!’ Això és fantàstic. I la gràcia és haver-hi estat. Als sopars és quan surt tot. I he estat amb en Monzó signant llibres en una discoteca a la una de la matinada. I en Monzó, que em va dir: ‘És la primera vegada que treballo i estic de gresca alhora.’ Perquè signava llibres amb un cubata a la mà. No li havia passat mai. O, per exemple, presentar el llibre Amorrada al piló de Maria Jaén, amb ella i  Ramon Barnils, en una discoteca, i ells obrint el ball amb el Je t’aime. Maquíssim!
Però no tot era anar de festa, suposo.—Teníem molt clar que la 22 era un negoci. En aquell moment, la majoria de llibreries eren cooperatives i nosaltres vam tenir ben clar que havíem de fer una societat anònima. Perquè necessitàvem molta pela per a tota la resta. La cosa que m’ha portat més maldecaps durant tots aquests anys és pensar com pagar els treballadors i els proveïdors. I calia que hi hagués els llibres que la gent demanava. Si no, quina mena de llibreria hauríem estat?
Com ha evolucionat la 22?—Ha mirat d’evolucionar tecnològicament i després ampliant-ne l’espai. Una de les coses que he tingut sempre present és que jo no era pas el llibreter, el savi, qui en més sabia, sinó que la meva funció era fer funcionar la llibreria i tots els qui hi treballaven n’havien de saber tant o més que jo. Tots han de ser respectats. Perquè aquest ha estat un dels problemes: sovint el llibreter no ha estat respectat. Considerat com aquell que només llegeix les portades dels llibres… Nosaltres maneguem quatre-centes mil referències. Entren cinquanta títols cada dia. Una de les coses que ha anat fent la llibreria és anar-se posant al dia i tendir a la professionalitat de qui hi treballa. També hem evolucionat amb errors: per exemple, quan vam obrir la llibreria universitària o quan vàrem muntar una mena de llibreria a l’estil Happy Books, però no va funcionar i la vàrem reconvertir en llibreria de còmic. Sempre que hem hagut de rectificar un error, hem mirat de compensar-lo amb una cosa nova. Mai anar de negatiu. Quan diuen: ara tanquen moltes llibreries. Ep, que també n’obren moltes! No hem de dramatitzar.
Centrem-nos en això: la Llibreria 22 es va crear en el si del naixement d’un moviment de llibreries a tot el país, que constituïen una xarxa cultural inestimable, que potser ara no hi és. Em refereixo a la 22 a Girona, la Gralla a Granollers, la Tralla a Vic, la Robafaves a Mataró, el Cau ple de Lletres a Terrassa…—Jo en dic les ‘llibreries de xiruca’. Entre el 1975 i el 1980 van sorgir tota una sèrie de llibreries fundades per idealistes i no pas per economistes. La majoria eren cooperatives plenes de gent amb ganes de fer coses i de ser una referència cultural d’allà on sorgien. I tots provenien de l’escoltisme, de l’associacionisme, les associacions de veïns, de l’Assemblea de Catalunya… Gent amb ganes de treballar, gent de xiruca. Fins i tot Xavier Folch va arribar a dir que les bones llibreries eren a fora de Barcelona (tot i que n’hi havia de bones com la Documenta, el Cinc d’Oros…). Ara això ha canviat, n’hi ha moltes i de bones a Barcelona, com la Laie, la Central i també la Casa del Llibre…
Però la Casa del Llibre ja correspon a una mena de llibreria que forma part de grups editorials més potents, no són llibreries independents.—Però no deixa de ser una llibreria i val la pena que hi sigui. Jo, quan veig que una multinacional obre una llibreria com la Casa del Llibre, penso que anem bé, que encara n’hi ha per anys, de tenir llibreries. Han fet números i han invertit en una llibreria? Vol dir que el negoci dels llibres encara no se n’anirà a Can Pistraus. D’ençà que vam obrir que es diu que les llibreries desapareixeran.—Cert.—La funció de la llibreria és fer que la gent llegeixi. I una altra cosa ens podem demanar: és necessari llegir? La gent pot viure sense llegir. De fet, fa poc més de cent anys que la gent llegeix amb assiduïtat, perquè abans la majoria era analfabeta. Ara som en un moment molt bo, però volia dir que si no llegeixes no passa res, però si llegeixes et passa de tot. Tu mateix, tria!
L’era tecnològica i la cultura visual en què ens hem instal·lat mata la lectura. La gent avui compra molt pocs llibres. I una part importantíssima de la societat pot viure sense necessitat dels llibres.—Jo visc tranquil·lament sense trepitjar un camp de futbol i, en canvi, hi ha milions de persones que no podrien viure sense el futbol. Repeteixo: si no llegeixes no passa res, però si llegeixes et passa de tot. Sí que ha passat que s’han rebaixat les exigències. Fa vint anys o trenta hi havia moltes col·leccions d’assaig que ara no existeixen, hi havia col·leccions com les ‘Millors obres de la literatura catalana’ (MOLC) que ara no existeixen. Sí que s’ha abaixat l’exigència literària. Com ara, les televisions no fan pel·lícules en blanc i negre perquè diuen que a la gent no els agraden. Però qui s’ho ha inventat això? D’on ha sortit? En literatura també passa molt això. I sí que és veritat que la gent no compra llibres, però també hem de pensar que hem passat una crisi terrible.
I tant: del 2009 al 2015 la facturació del sector del llibre va caure d’un 40%. Aquesta xifra és demolidora.—En el sector del llibre vivim una crisi permanent sostenible. Per això ens mantenim. Però la crisi que hem passat ha fet mal sobretot a la classe mitjana (periodistes, arquitectes, metges, funcionaris…), que són la gent que compra els llibres. S’ha passat una crisi molt forta, que jo sempre he pensat que ha estat un contuberni de la classe benestant, dels de dalt.
Noteu a la llibreria que hi ha una certa recuperació de la crisi i del sector?—Sí, notem una certa recuperació, però el que teníem abans de la crisi no tornarà mai més. La gent en aquest temps ha canviat d’hàbits. Per exemple, comprar per internet.
Certament, el gran enemic de les llibreries és Amazon.—És clar, és que les distribuïdores han de ser més eficaços. D’això ens queixem. Perquè nosaltres depenem de les distribuïdores. Una llibreria com la 22 té un fons de 35.000 títols. Per tant, cada vegada que entra algú a comprar un llibre hi ha 350.000 possibilitats que no el tinguem. Per tant, si el tenim, és que som una gran llibreria. Abans, si no el teníem, el client l’esperava. Ara el client ja no espera. Però això no depèn de nosaltres i per això demanem agilitat i més eficàcia. Les distribuïdores no poden tardar tres dies a portar-te un llibre que has demanat. Es diu que les Punxes és la millor distribuïdora. No, és una distribuïdora que treballa mitjanament bé. Treballa normal: demanes al matí un llibre i el tens l’endemà. Però les altres poden tardar tres dies. És clar, haurien de servir més de pressa.
Amb l’arribada de la crisi, una part de les llibreries fundades a la segona meitat dels anys setanta van tancar. Però en van obrir de noves. Quina percepció en teniu, d’aquestes noves llibreries que s’obren ara?—Quan es van obrir les llibreries de xiruca, era important l’espai, tenir un espai gran per a poder-hi guardar molt d’estoc. També se n’encarregaven persones amb un compromís ideològic i era un col·lectiu que impulsava aquest projecte cultural. Les noves llibreries són espais petits, bufons, molt personals. No són fruit de gent que vol fer coses, sinó de dues persones a qui els agrada molt llegir, els agraden molt els llibres i munten la ‘seva’ llibreria a la ‘seva’ manera. No hi ha una professió ni una ideologia, sinó que és fruit de les ganes.

Però professionals ho són. Sol ser gent que fa anys que treballa en el sector del llibre en general o específicament en llibreries.—Està molt bé, però no té res a veure amb les llibreries de xiruca. Són llibreries de molt poques persones, que volen oferir allò que els agrada. Són projectes molt petits. En canvi, jo penso que no has de vendre només allò que t’agrada, perquè no t’hi guanyaràs la vida.
Us trobo molt crític.—No, dic que és un altre concepte. És un concepte personal, que respecto, però és un altre concepte. Potser el que em molesta són aquells que diuen que a la seva llibreria no tindran segons quin llibre. Home, d’aquesta manera tanques la possibilitat que vingui gent. Jo he de tenir tots els llibres i la gent que compri el que vulgui. Jo no sóc qui per a dir ‘aquest llibre sí i aquest llibre no’. Sí que sóc qui per a suggerir i per a destacar a l’aparador. Però he de tenir els llibres que surten i es compren. A vegades subsistim gràcies a llibres horribles, que no recomanem però que venem molt. Però això ens permetrà de tenir-ne de millors. En estoc a la llibreria hem de tenir cinc-cents llibres que sabem que no vendrem mai, però han de ser-hi. Això és una llibreria de fons i d’aquesta manera marques la diferència. Una altra de les meves idees: un bon llibreter és el que sap retornar, no aquell que compra. Totes les llibreries venem el mateix producte, la diferència és com el venem. Després, hem de tenir un respecte pels llibres.
En aquests quaranta anys heu format part de l’equip directiu del gremi de llibreters. Teniu cap observació, crítica, autocrítica a fer-hi?—He estat divuit anys president dels llibreters de la demarcació de Girona i uns deu dins la junta del Gremi de Llibreters de Catalunya i també representant dels llibreters a la Cambra del Llibre. Vaig proposar de descentralitzar la Setmana del Llibre en Català. No va acabar de funcionar, però era una bona idea el fet que a més de Barcelona hi hagués la Setmana a Girona, Tarragona i Lleida. Però la Setmana és molt barcelonina. Ara, és molt positiu el fet que impulsin les novetats literàries de la tardor i no collins tant en el llibre de fons.
Però el gremi com hauria de funcionar?—Quan jo hi era, fa molts anys, penso que vam fer coses que estaven molt bé, com ara fundar el premi Llibreter, organitzar viatges de llibreters a les fires internacionals… Però després hi va haver una crisi, hi va haver malentesos i aquells que érem al davant ho vam deixar. Va entrar de presidenta l’Imma de la Tralla i a partir d’aquella època jo me’n vaig desvincular. Després de l’Imma va entrar l’Antoni Daura, que va haver de refer el desgavell que havia creat ella i ara l’ha substituït la Carme Ferrer, que penso que ho farà bé, però jo n’estic desvinculat.Continuem caminant. Terribas és un home conegut i molt sociable. Per això la gent el saluda ací i allà durant la passejada a banda i banda del riu Onyar, entrellucant la catedral, que té la nau gòtica més imponent del món, o desviant-nos fins a la plaça del Raïm, per descobrir segurament la plaça més petita i discreta del món. Anècdotes i records, històries escrites. Si cap lector sent curiositat, podrà endinsar-se més en la història de Guillem Terribas a través dels llibres de caràcter autobiogràfic que ha publicat: Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter (Ara Llibres, 2007); Alegra’m la vida (Columna, 2017); i L’avi de la Martina (Cruïlla, 2017). L’any passat li van concedir la Creu de Sant Jordi.MONTSERRAT SERRA , publicat a Wilaweb 13.09.2018Fotos ALBERT SALAMÉ. https://www.vilaweb.cat/noticies/guillem-terribas-deien-que-la-llibreria-22-era-flor-dun-estiu-duna-colla-de-progres-i-mira-ja-portem-quaranta-anys/

1/8/18

GREMI DE LLIBRETERS DE CATALUNYA. Premi trajectòria: Guillem Terribas

En Guillem Terribas de la Llibreria 22 de Girona ha estat guardonat amb el Premi Trajectòria

2018 que otorga la Setmana del Llibre en Català.
Des del Gremi de Llibreters de Catalunya volem donar-li la més sincera enhorabona per tal
merescut reconeixement.
Tot seguit, podeu llegir un petit escrit d’agraïment fet pel mateix
Guillem Terribas:
Rebre el Premi Trajectòria en la 
seva 22 edició, dins la 36 Setmana del Llibre en Català, ha suposat per a mi un orgull i un honor, pel fet que els diferents gremis que formen part del món del llibre i també els periodistes culturals, hagin pensat en la meva persona i els meus anys dedicats a fer de Llibreter.

He viscut les diferents etapes de la Setmana. Des de els seus inicis a l’Estació de Sants fins a la seva actual ubicació a la Avinguda de la Catedral. Durant uns anys a través del Gremi de Llibreters, vaig formar part de la comissió organitzadora. Durant aquella època, a través d’una proposta meva, La Setmana va obrir noves seus a Tarragona, Lleida i Girona. Fins hi tot vaig formar part de la delegació que la va portar a Nova York. Per tant conec i crec amb la feina que s’hi fa i la necessitat que es porti a terme.
Cada vegada, i aquesta vegada també, quan rebo un reconeixement pel meu treball com a Llibreter, mentalment miro enrere i repasso la feina que he fet i el perquè del reconeixement. I és en aquests moments, en aquestes imatges, que em passen com a una pel·lícula, que veig que han passat moltes coses bones i algunes de no tant, durant aquests anys que he estat a primera línia com a llibreter.
I recordo que, ara farà 40 anys, concretament el 20 d’octubre de 1978, és va inaugurar la Llibreria 22 i va començar aquesta història. Una història que vam crear una colla de gent que crèiem que havíem  de portar aire nou en aquella Girona gris i negra. Una gent que teníem ganes de fer coses, després de 40 anys de foscor. Aleshores vam idear les bases del que havia de ser la 22: un espai de venda de llibres, obert, participatiu, creatiu, que organitzés actes i presentacions; tertúlies i trobades. Que organitzés un premi literari. Al mateix temps teníem molt clar que no havíem d'oblidar que, per portar a terme totes aquestes “utopies”, havíem de crear una empresa que fos rendible i una llibreria que fos creïble per poder fer possible el projecte.
Amb aquestes bases, vaig tenir la sort de capitanejar el projecte, amb gent que m’ha fet costat i la que hi ha treballat, i ho hem fet amb molta imaginació, empenta, ajudes, hores i hores…, i amb aquests anys la 22 s’ha fet un lloc en el món de les llibreries.

Durant tots aquets anys he après, viscut, gaudit, patit, compartit i estimat
aquets ofici i, finalment, puc dir ben alt que sóc llibreter.

Guillem Terribas

28/7/18

La feina es fa fent-la / Premi trajectoria

 La 36a Setmana del Llibre en Català, que tindrà lloc del 7 al 16 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, amplia un 25,2% el nombre d’expositors.
Una imatge de l'edició del 2017. Foto: Albert Salamé



La 36a edició de la Setmana del Llibre en Català tindrà lloc del 6 al 17 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, com és habitual els darrers anys. És curiós que per parlar de llibres; per tant, bàsicament de lletres, el millor sigui fer servir números. Ha arribat als 204 expositors repartits en 62 mòduls, cosa que suposa un augment del 25,2% en relació amb l’any passat. Es presentaran al voltant de 250 novetats editorials –i hi haurà unes 200 firmes d’autors–, desenes de milers de títols de fons i 500 capçaleres de revistes que, “en un país com el nostre, en són moltes”, com va destacar ahir en una nodrida roda de premsa Joan Sala, director de La Setmana.
La presidenta d’Editors.cat –potser encara convé recordar que és el nou nom de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana–, Montse Ayats, va confessar: “Us rebem amb la ressaca de la Creu de Sant Jordi que ens van donar ahir [dilluns per al lector] en reconeixement de la feina feta en favor de l’edició en català; perquè la feina es fa fent-la, no dient que l’hauríem de fer”, va declarar amb un embarbussament que va vorejar l’estil rajoynià –amb perdó– però que manté tot el pes de la raó.
“És un any de poques novetats, perquè en les darreres tres edicions hem fet força canvis i ara toca consolidar-los”, va assegurar Sala, abans d’anar desgranant el programa d’aquest any, on cal tornar al llenguatge de les xifres.
El gran aparador de la indústria editorial en català que és La Setmana ocuparà un espai de 1.750 metres quadrats on, a més de la venda de llibres als diferents estands –repartits entre 183 segells editorials, onze llibreries, dues distribuïdores i set institucions–, hi tindran lloc unes 265 activitats, 45 de les quals adreçades al públic familiar, perquè cal fomentar la lectura entre els lectors del futur.
No hi ha gaires novetats, però algunes, sí. Per exemple, se celebrarà per primer cop La Nit de la Setmana, en què, divendres 14, estarà oberta fins a les 12 de la nit i hi haurà una intervenció lumínica de l’artista Tom Carr. I també és nova l’aplicació de la normativa –ja existent, però no era de compliment obligat– que només permet que cada títol es vengui en un sol estand, d’aquesta manera s’ha pogut racionalitzar l’espai i incloure molts més llibres.


Guillem Terribas, Premi trajectoria. Foto: Arxiu
I encara una novetat més, el gremi del guardonat amb el premi Trajectòria, Guillem Terribas, que és llibreter. Aquest premi, que es concedeix des del 1997, ha premiat setze autors –més prosistes que poetes–, tres periodistes, dos editors i una traductora, però cap llibreter, tot i que a Lluís Millà (premi del 1998) se’l podria considerar... Tant és. El que importa és que el polifacètic (llibreter, escriptor, cinèfil, pintor, dibuixant...) Guillem Terribas, sempre simpàtic, xerraire i ben predisposat (ja va participar en la primera edició), ha estat el triat, i rebrà l’original de l’obra que ha fet expressament per a aquesta edició l’artista Frederic Amat.


La 36a Setmana del Llibre en Català, que Joaquim Bejarano, director de l’àrea del llibre de la Generalitat, no va dubtar a qualificar de “l’esdeveniment més important a Catalunya, després de Sant Jordi”, inclourà moltes més activitats, com ara les converses i entrevistes dalt de l’escenari de tot d’autors, entre els quals destaquen dos d’internacionals, Ayobami Adebayo i Sarah Andersen.
Seguint amb el tema internacional, per segon any hi participa l’Institut Ramon Llull (IRL), que hi portarà 18 editors de 16 països diferents “per mostrar l’embranzida, el múscul i el braó de l’edició en català”, va afirmar Manel Forcano, director de l’IRL. Amb el seu habitual do de la paraula, Forcano va destacar l’esperit mediterrani de la institució que representa tenint present el drama diari que es viu a les aigües del nostre mar tot recordant que la nostra cultura parteix “d’Enees, fundador de Roma, que va arribar en barca fugint de la guerra de Troia”.
I seguint amb el to reivindicatiu, en una programació tan atapeïda, no hi faltarà l’espai de La Setmana Compromesa, que aquest any se cedeix a l’Associació Catalana dels Drets Civils que llegirà el Manifest per a la llibertat d’expressió.
Encara falten 45 dies, però no patiu, que a l’estiu, passen volant.


LLUÍS LLORT publicat en el PuntAvui 25.07.2018




Més información en altres mitjans:


24/07/2018 Digital Catorze redacció https://goo.gl/n4n3bf
24/07/2018 Digital CatZona ARA https://goo.gl/TZSwAo
24/07/2018 Digital Comunicació 21 redacció https://goo.gl/ZULLhG
24/07/2018 Digital Cultura.Newsbelow La Vanguardia https://goo.gl/zpmKAj
24/07/2018 Digital Diari de Girona DdG / ACN https://goo.gl/DSELCA
24/07/2018 Digital Directe.cat ACN https://goo.gl/dgpYMQ
24/07/2018 Digital El Periódico Anna Abella https://goo.gl/72E3fZ
24/07/2018 Digital Europa Press redacció https://goo.gl/6GRZhX

24/07/2018 Digital ABC Agència EFE https://goo.gl/tk59vF
24/07/2018 Digital Al Dia Europa Press https://goo.gl/FtCcUx
24/07/2018 Digital ARA Laura Serra https://goo.gl/WvTa7S
24/07/2018 Digital Bonart redacció https://goo.gl/ALsMP1

25/07/2018 Digital L'Illa dels Llibres Jordi Milian https://goo.gl/MED55J
25/07/2018 Ràdio RAC1 Informatius Joan Maria Morros https://goo.gl/yySxkE
25/07/2018 Digital La Vanguardia Justo Barranco https://goo.gl/pa9KqP25/07/2018 Digital El Punt Avui Lluís Llort https://goo.gl/SsUD7z
25/07/2018 Digital El País Carles Geli https://goo.gl/xP3kyM25/07/2018 Digital Diari de Girona ACN https://goo.gl/q4t2JT



Guillem Terribas, Joan Sala i Montse Ayats.







21/7/18

librerias de Bolaño


En Blanes, Barcelona y Girona, el escritor chileno tuvo sus propios santuarios literarios durante su vida en España. Aunque hayan pasado ya quince años desde su muerte, las huellas imborrables que dejó en esas librerías siguen latentes.




 

publicat a la revista Capital de Xile
text i fotos: SOFIA MERINO
https://www.capital.cl/las-librerias-de-bolano/



10/7/18

LLIBRERIES, LLIBRETERS. Rafel de Nadal Obertura Memorial Pere Rodeja 2018


He explicat alguna vegada que no tinc grans fetitxismes relacionats amb les llibreries. Ni amago subtils missatges d’amor als llibres de papallones, com fa algun escriptor, ni vaig deixant targetes de visita amagades darrere de les estanteries com fa algú de vosaltres, en espera que un dia el llibreter visitat les descobreixi i li torni la picada d’ullet. Jo no amago res, ni als llibres ni a les estanteries. Però quan arribo per primer cop a una ciutat desconeguda busco abans que res les llibreries. Amb el nas encastat als vidres de l’aparador no tardo a reconèixer algun llibre, algun autor, i amb ells m’acosto a l’ànima de les comunitats que m’acullen i les començo a entendre i a sentir una mica meves. I si, a través dels vidres, veig el llibreter al fons de la llibreria, us reconec a vosaltres i sé que des d’aquell primer moment tinc a la ciutat una adreça amiga.
A qualsevol llibreria de qualsevol ciutat del món, la desconfiança hi és substituïda per la voluntat de conèixer; la repulsió és derrotada per les ganes de comprendre; la por al desconegut dona pas a un somriure de complicitat pels autors compartits. Per lluny que siguem de casa, la llibreria és sempre un refugi, un lloc de pau. Terra d’acollida.
A les llibreries m’agrada entretenir-m’hi observant els especialistes que remenen als prestatges més polsosos; els estudiants que llegeixen les solapes amb aires d’entès; les parelles que s’intercanvien somriures a distància mentre remenen fins a trobar un senyal d’amor intel·ligent per regalar-se; els nois solitaris que busquen desesperadament una història que els faci companyia els propers dies. Les àvies que es fan embolicar un llibre per regalar a l’home que s’ha quedat a casa i de passada paguen un conte pel net que els acompanya agafat de la mà.
Valeria Gaillard, Premi divulgació. 
M’agrada espiar els llibreters que despatxen consells, que busquen un llibre precís per a cada client. I m’agrada descobrir al fons del passadís, enfilat dalt d’una escala, buscant un exemplar a les fileres més inabastables, l’amo de la llibreria, com un capità al pont de comandament, com aquell Pere Rodeja que des de la seva escala posava pausa i ordre al desori de la llibreria Geli, difícil de comprendre per tot aquell que no estava familiaritzat amb l’extraordinari local del carrer de l’Argenteria de Girona.
M’agrada inventar una biografia a cada persona, m’agrada imaginar una història per a cada comprador. I és així, creant històries dels que entren a les llibreries com sento que de cop se m’obren les portes i passejo lliurement per les biblioteques, els menjadors, els estudis, les cambres infantils i adolescents i tots els racons de totes les cases. Veig l’ànima de la ciutat palpitar i em sento a casa, a totes les cases. I per això després, quan llegeixo que cauen bombes damunt d’Alep, de Beirut, de Damasc o de Trípoli; quan veig que hi ha trets a París, a Berlín, a Londres o a Tolosa, sé que son bombes i trets sobre nois solitaris, estudiants, avis i nets que sortien de comprar un llibre de regal per celebrar una festa religiosa, un aniversari, un èxit escolar. I és llavors que la guerra, la violència, l’odi em fa mal i no necessito que m’expliquin res més.
Vosaltres per sort no esteu en guerra, però de vegades ho sembla. La feina és tanta, les factures tan seguides, el marge és tant estret i les vendes tan justes, que us envesteixen totes les desgràcies plegades: la digitalització, la globalització, la inestabilitat política, la competència de canals de distribució, la proliferació d’ofertes d’entreteniment, la política educativa encaminada al rendiment immediat. Quan sembla que tot es recupera, encara quedeu vosaltres patint els últims episodis de l’enèsima crisi.
I els que us haurien d’ajudar, els que se suposa que haurien de ser els primers de donar-vos un cop de mà, sembla que estiguin a l’altra bàndol. Estan a l’altra bàndol. No sé si avui n’hi ha algun per zaquí, però deixeu-me’ls ho dir: editors, impressors, distribuïdors, comercials, però també crítics i periodistes culturals: que difícil que és sentir dels vostres llavis una recomanació suggeridora, una emoció, una defensa apassionada d’un llibre, d’un autor. Xifres, si. Objectius, si. Informes sobre l’estat del sector, sí. Emocions, passions, tendreses, ben poques.

Però no us preocupeu, ara no us atabalaré amb xifres, ni amb informes, ni amb pronòstics que vosaltres coneixeu millor que ningú i que sovint, amb el vostre esforç, us encarregueu de desmentir. El vostre món és així. Un món difícil. I no cal donar-hi més voltes. És el vostre ofici, és el que us agrada, és el que voleu i per sort ningú no us farà canviar.
No perdré, doncs, ni un minut més donant-hi voltes. Passaré al final i aniré directe al gra. Perquè us ho dec tot i vinc a donar-vos les gràcies. Gràcies. De part meva i de tots nosaltres. Dels que ho reconeixem i dels que s’amaguen.
Tots nosaltres us ho devem tot. Els autors que ens fem els estrets i els desmenjats. Els distribuïdors que us aclaparen. Els editors que us escanyen. Els lectors que no sempre us estan prou agraïts. Sense els llibreters repartits per tota Catalunya ja fa temps que les lleis de la concentració i de la globalitat haurien acabat amb tots nosaltres. Qui aguanta la nostra literatura sou vosaltres. Qui aguanta el nostre pensament sou vosaltres. Us devem la vida. Els autors i els que sovint abusen de vosaltres, que no saben que si no us cuiden cavaran el solc de la seva pròpia desaparició.
Vosaltres ho heu fet tot per nosaltres: ens heu recomanat, ens heu promocionat, ens heu venut. Ens heu fet d’agents literaris, de crítics, d’editors, de prescriptors. Ens heu organitzat les presentacions. Ens heu acompanyat als mitjans de comunicació. Ens heu acollit, ens heu fet companyia, ens heu ajudat a superar les depressions. Ens heu fet d’altaveu, de club de lectura, de biblioteca, d’agents de dinamització cultural. I de vegades ens heu donat de menjar i ens heu fet de xofers. Sempre que hem xiulat, com Lauren Bacall, heu vingut a socorre’ns. Ara sóc aquí per aixecar-ne acta. 
A mi no m´heu de convèncer. Teniu en mi un admirador apassionat. Us professo una veneració enorme. Simple deure de gratitud. Sense vosaltres no existiria. Els meus llibres es fondrien com es fonien les coses boniques i positives de la vida a Qué bonic que és viure quan en James Stewart/George Bailey volia suïcidar-se. De la mateixa manera, si un dia vosaltres deixeu de lluitar, si un dia els llibreters us en canseu i us quedeu seguts en un sofà, el nostre món també s’haurà acabat i molts dels nostres estímuls emocionals començaran a fondre’s i desapareixeran de les vides dels nostres lectors.
Per això, per tot, per ser com sou, per existir,
avui he vingut a cridar ben fort: Gràcies! Moltes gràcies. Un miler de gràcies! Un milió de gràcies!
Com diu la meva neta: us estimo fins l’infinit. I més enllà.
Rafel Nadal 29.07.2018

5/7/18

Presentació del llibre SANG BLAVA de Josep Pastells.


Darrera presentación de la temporada. El setembre hi tornem, segona temporada.

Josep Pastells presenta la seva novel·la sobre un fill bord del Borbó
Sang Blava”, que ha guanyat el I Premi Empordà de novel·la, ha tancat la temporada de presentacions literàries a la Llibreria 22 de Girona.
Xevi Sala, Josep Pastells i Jordi Imaz. A primer terme el
"suposat" fill del borbo.

L’escriptor Josep Pastells ha presentat aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona la seva darrera novel·la, “Sang Blava”, guanyadora del I Premi Empordà convocat conjuntament per l’editorial Fahrenheit 451 i l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà. L’acte, que ha tancat la temporada de presentacions de la llibreria gironina, va comptar amb la presència de l’autor, de l’editor, Jordi Imaz, i de l’escriptor i director adjunt d’El Punt Avui, Xevi Sala, que va fer la presentació. Durant l’acte, Pastells va explicar les peripècies que el van dur a escriure sobre un personatge tan singular, un fill bord el Borbó, en una novel·la que està explicada a dues veus i que l’editor va afirmar que havia estat unànimement seleccionada entre totes les presentades per la seva alta qualitat.
Daniel Bonaventura, Diari de Girona 03.07.2018 Foto: Joan Pastells





Text del parlament de Xevi Sala durant la presentació.


Totes les bones novel·les comencen amb una bona frase. Sang blava comença aíxi: “Em vaig entossudir a mirar enrere, a fer un balanç que, com era previsible, pudia a ceba i a crema de llet agra, dos dels ingredients més embafadors de la cuina hongaresa”. O sigui, amb poques paraules en Josep Pastells ja ens anuncia què trobarem a les planes següents. Un tros de la vida d’un personatge agre, però alhora literàriament saborós, que experimenta una sèrie d’aventures vitals en un paisatge que és Hongria però que podria ser qualsevol altre lloc on tots ens podríem reconèixer.

Parlant de paisatges propers, amb en Josep Pastells ens vam conèixer a Quart en un acte literari d’homenatge a Miquel Pairolí, ja fa sis anys. Segurament no hi ha millor manera de conèixer un amic i col·lega que fer-ho al teu mateix poble, en un acte on es parli de llibres i que al cim estigui dedicat a un referent comú com és el desaparegut Miquel. Perquè amb en Josep compartim el paisatge de Quart, jo hi visc, ell hi va néixer fins que als 26 anys es va traslladar a Banyoles. Compartim també el periodisme com a professió i la literatura com a afició. Deia que ens vam conèixer fa uns sis anys i des d’aleshores ençà en Josep no ha parat de practicar les seves dues especialitats, escriure llibres i tenir xicotes. I totes dues especialitats a la mateixa admirable velocitat. En total ha escrit tretze llibres en solitari i ha col·leccionat, o l’han col·leccionat a ell ves a saber, una quantitat no quantificada de xicotes. Avui la seva dona, la Glòria, ens acompanya en aquesta presentació o sigui que tot indica que la primera especialitat tindrà punts suspensius, per dir-ho en termes literaris, però la segona no.

Aquest cop en Josep ens presenta un llibre que ha tingut la sinceritat de dir que va escriure ja fa vuit anys, que és com recuperar un amor perdut, guardat al calaix, pendent de millor sort. Un llibre que acaba de guanyar el I Premi Empordà, convocat a la Bisbal. L’altre dia m’ho va explicar ell mateix mentre feiem un cafè: Sabeu què li ha recordat, la seva última visita a la Bisbal per a recollir el premi? És clar, ho heu endevinat, li ha recordat que fa temps va tenir una xicota bisbalenca. Van deixar de ser parella, però no van deixar de ser amics.



Una mica és el mateix que li passava amb “Sang blava”, havia abandonat el manuscrit però no l’havia oblidat del tot. Era un amor no consumat. Un amor que havia presentat fins i tot al premi Prudenci Bertrana, aquest premi que jo mateix puc dir que he guanyat però que sobretot puc dir que també en el seu moment vaig perdre. Perquè a vegades en la vida tan important és el que es perd com el que es guanya.

Justament tot això és el que li passa a Miklós Kossuth, no sé si es pronuncia així, el protagonista d’aquesta nova novel·la. Fidel al seu estil, en Josep Pastells es decanta per personatges dissortats, periodistes amb una edat molt semblant a la seva, que també és la meva, i amb la presència desinhibida del sexe com a una de les virtuts més sanes de l’ésser humà. “Sovint soc massa sincer i aquesta sinceritat a vegades juga en contra de mi mateix, em deia l’autor mentre fèiem el cafè de què us parlava. Espero, Xevi, que ho tinguis en compte, afegia, i a l’hora de la presentació no facis de fiscal”.
Foto Llibreria 22


No cal ser fiscal perquè ja s’encarrega de ser-ho en Josep, molt exigent amb ell mateix a l’hora d’escriure, amb un estil que l’editor, en Jordi Imaz, afirma a la contracoberta del llibre que li recorda a Jean Paul Sartre. Hi estic d’acord, l’existencialisme sempre és una constant en l’obra d’en Josep, des d’aquell “Vida i miracles d’Odell Kraus”, el primer llibre seu que vaig llegir (que per cert el 2010 va guanyar el premi Vayreda), fins aquest “Sang blava”. Avui mateix en Josep ho compartia a les xarxes, hem trobat a una revista de Madrid que, a propòsit de “Ciutat d’Aigua”, la seva anterior obra, el crític comparava la seva prosa amb la de Quim Monzó. Fins i tot en alguna ocasió algú ha parlat d’en Josep com el Murakami català. També hi estaríem d’acord perquè, igual com passa amb l’escriptor japonès, els seus personatges sempre es troben en un precari equilibri emocional. Però jo hi afegiria que la seva manera d’escriure també em recorda en Josep Maria Fonalleras i en Vicenç Pagès de sempre, i també la Mar Bosch, que jo he descobert recentment, o sigui als millors, els nostres, que també enriqueixen els seus textos amb la sempre saludable ironia. Parlo de la Mar Bosch de “Les Generacions Espontànies”, d’en Fonalleras de “Botxenski i companyia” o d’en Pagès de “Robinson”, perquè els personatges d’en Josep Pastells sempre tenen moltes personalitats en una, sempre són Robinsons buscant terra ferma o Robinsons atrapats a la seva propia illa.

Una altra frase d’en Josep Pastells, sempre transparent i sempre contundent, quan parla i quan escriu, i que em va dir en el mateix esmorzar de l’altre dia: “Escric per anar-me coneixent, sempre hi ha alguna cosa meva en els personatges, però no tot, perquè jo no he viscut tantes vides. De fet he de reconèixer que tot i tenir cinquanta-dos anys encara no he descobert què hi faig en aquesta vida. Els llibres que faig no m’ho responen però crec que si mai faig res de bo, serà precisament un llibre.” 



Francament jo crec que ja ho has aconseguit, Josep. Vas començar a escriure amb divuit anys, a la universitat ja escrivies relats i els comparties amb els companys, i t’has convertit en un autor prolífic. Però no sé si us passa a vosaltres, que també el coneixeu, però quan parles amb ell sempre veus que fa cara d’estar pensant, què hi faig jo aquí assentat amb aquest si ara mateix hauria d’estar escrivint el meu proper llibre?

Ara ha fet una obra “divertida i amarga, una rebel·lió contra les derrotes de la vida”, diu el mateix editor a la contraportada i a mi em sembla que aquesta frase no resumeix només tot el llibre sinó que en realitat resumeix l’obra sencera d’en Josep. Aquesta vegada, però, tria un personatge diferent, tot i que tal i com deia Manuel Vázquez Montalbán, tots els personatges són l’autor. Aquesta vegada el protagonista que en Josep ha triat per a rebel·lar-se un cop més contra les derrotes de la vida, és ni més ni menys que el fill bord del Borbó.

Un tema que sempre està d’actualitat, ho estava vuit anys enrere i ho està ara, quan membres de la família reial, aquests sí ben legítims, han acabat legítimament a la garjola. També està tristament d’actualitat la crisi del periodisme, però quan ha tingut bona salut el periodisme, oi Josep? Bé, tornem a Miklós Kossuth, aquest fill no reconegut que es passa la novel·la esperant notícies de la Casa Reial.

Però aquesta és la història d’un fill bord a la recerca de reconeixement? O és en realitat una història d’amor? O és totes dues coses? Sí, és la història d’en Miklos i també és la història de l’Herbert, la seva parella. Perquè de fet l’Herbert és un co protagonista que tot sovint li fa la competència al protagonista principal. I aquí hi ha, per a mi, els millors passatges de la novel·la. No us perdeu les cartes que de manera compulsiva en Herbert va enviant als successius amants amb els quals li fa el salt al pobre Miklós, tot i que sempre acaba tornant al seu costat, o no. Efectivament, semblen escrites per la mà del millor Woody Allen, que per aquells que no ho sàpiguen a més de gran cineasta és molt bon escriptor de contes. Llegiu-lo perquè com sempre hi trobareu el bon ofici de l’escriptor, tot de reflexions sobre la vida quotidiana i tot de dards punxants sobre la condició humana.



I per acabar, perquè l’important avui és que parli l’autor i ens expliqui la peripècia d’haver escrit aquest magnífic llibre, dos avisos a navegants. El primer no caldria fer-lo a tots els qui seguiu en Josep Pastells, però per si de cas. Aquest és un llibre amb escenes de sexe ben explícites, que és com han de ser. Aquí no hi valen metàfores sinó descripcions amb pèls i senyals, mai millor dit. I segon avís, l’altre dia es veu que després de la presentació del llibre a la Bisbal un fill il·legítim del Borbó que fa temps que surt als diaris bregant per al seu reconeixement va comprar tres exemplars ell tot sol. Avui també ens acompanya i m’ha informat que els tres exemplars ja s’han convertit en divuit. O sigui que afanyeu-vos, que si surten gaires fills il·legítims més (cosa gens improbable en aquesta familia reial de l’estat veí), la primera edició s’esgotarà aviat.

Moltes gràcies a tothom i enhorabona, Josep.
Xevi Sala




26/6/18

Magdalena Tulli: Com una pedreta a la sabata

A principis d’aquest any, el govern de Polònia va prohibir per llei que s’acusés el país d’haver col·laborat amb els nazis i, en particular, que es fes servir l’adjectiu “polonès” en relació amb cap dels camps de concentració (i extermini) que van operar al seu territori. Auschwitz, per exemple, o Treblinka, o Sobibor. D’aquest silenci forçós, latent des de molt abans que l’instituís l’autoritat,
Magdalena Tulli, amb la seva traductora, durant la presentació. Foto: Llibreria 22
s’alimenta 
Sabates de taló italià (Raig Verd), l’última novel·la de Magdalena Tulli (Varsòvia, 1955), que dilluns va ser a Girona per presentar-la a l’Espai 22. La narradora del llibre, mig polonesa i mig italiana, com Tulli, reconstrueix un passat familiar traumàtic a través dels records vacil·lants de la mare, malalta d’Alzheimer. És difícil no reconèixer en aquesta memòria truncada una metàfora de la política de l’oblit, com ho són també les claus que perd sistemàticament la protagonista, o el piano que cal afinar després de cada bombardeig, però Magdalena Tulli és molt curosa amb tot el que escriu, i més en relació amb un país que continua llepant-se les ferides d’una guerra que l’ ha condemnat a ser, diu, un perdedor a perpetuïtat. “Els records, com les males herbes, vegeten arreu”, escriu en un passatge del llibre, encara que les peces amb les quals les famílies han de tornar a muntar la seva vida siguin “tortes i incompletes”.

L’escriptura de Tulli, d’una gran subtilesa, acompanya discretament els seus personatges per un camí sembrat d’espines en què les emocions, si afloressin del tot, s’haurien d’obrir pas a cops de destral; en lloc d’això, són obliqües, com si la tristesa i l’angoixa només es poguessin tractar, tal com fa la mare malalta, “com una pedreta a la sabata”. La literatura exigeix una certa contenció, un “muntatge”, en va dir l’escriptora, tot i admetre que en gran part el llibre és autobiogràfic, però el compromís amb la realitat està fora de tot dubte. “Durant els anys d’ocupació alemanya —va comentar–, els polonesos veien marxar els jueus amb els transports especials, i ocupaven les cases que havien deixat buides. Si algun d’ells tornava dels camps, cosa que passava molt rarament, ningú no se n’alegrava. Polònia està unida en el sentiment que ho ha perdut tot, però és difícil ser alhora víctima i botxí.” Alguns n’han dit amnèsia, però Tulli parla sense embuts de “negació”, una aprensió mortal a fer front al passat que afecta fins i tot les relacions familiars. “Aquella infecció que no havia estat guarida passava de persona a persona, dels adults als nens”, fa dir a la narradora de Sabates de taló italià, que des de la més tendra infància participa de la impotència dels adults: “Teníem sis anys, però ja estàvem desfets”. Aquest no voler veure també es posava de manifest a El defecte, la primera novel·la que va traduir-li Raig Verd, el 2015. El llibre tractava de manera simbòlica de la reacció defensiva i profilàctica d’una plàcida ciutat davant l’arribada intempestiva d’una multitud de forasters: ni una sola ressenya polonesa, va recordar estupefacta Tulli, va fer servir la paraula “refugiats” per referir-se a aquella gent, “encara que eren a cada pàgina del llibre”.
Eva Vázquez, publicat en el Punt Avui 27/06/2018

14/6/18

John Verdon, a la 22

John Verdon, Guillem Terribas, Blanca Rosa, editora
i la dona de John Verdon. Foto: Joan Sabater.





L’escriptor nord-americà John Verdon va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona la seva novel·la, Cremaràs en la tempesta. A la foto apareix amb el llibreter Guillem Terribas, l’editora Blanca Rosa Roca i la seva esposa.
El Punt-Avui 14.06.2018