24/1/17

«Eudalds» Contes nascuts del museu de Ripoll

La Llibreria 22 de Girona va acollir ahir la presentació d'Eudalds, títol del llibre que aplega un recull de contes de diversos autors que s'han inspirat en el Museu Etnogràfic de Ripoll, una de les principals institucions culturals de la comarca. Els autors són alumnes de l'Aula d'Escriptura de Girona. La presentació va comptar amb les intervencions de Lluís Muntada, Vicençs Pagès i Eloi Roca. A més a més, l'actor i director teatral Quim Lecina va llegir alguns fragments dels contes, acompanyat de Dani Hernándex al saxo.
Diari de Girona 24.01.2017

22/1/17

L'individu i el grup. Rafel Nadal

Toni Soler, Rafel Nadal i Glòria Gasch. Foto: Joan Sabater
Rafel Nadal es va superar ahir i va aconseguir omplir encara més que en les dues ocasions anteriors el saló de descans del Teatre Municipal, per presentar-hi la seva última novel·la, La senyora Stendhal (Columna), acompanyat pel periodista Toni Soler i l'editora Glòria Gasch. Més de 200 persones van deixar petita la sala –com va suggerir Guillem Terribas, de la 22, la llibreria coorganitzadora, potser caldrà fer la propera presentació de Nadal a la platea del teatre–, entre les quals hi havia el bisbe i l'alcaldessa de Girona, i també Joan Cortés, el llibreter del carrer de la Força que apareix com a personatge a la novel·la. Nadal va recordar que demà Terribas presentarà el seu llibre Alegra'm la vida a la 22 i que la setmana vinent es presentaran mútuament les seves novetats editorials a la llibreria Dòria de Mataró; dilluns la de Terribas, divendres la de Nadal.

Gasch va remarcar que amb La senyora Stendhal el Grup 62 ha estrenat un format de llibre inèdit, “perquè estem davant del llibre més poètic i especial de Rafel Nadal”, o, com va dir després el mateix autor, “un llibre molt sintetitzat i destil·lat”. Toni Soler va començar recordant, en relació amb l'escenari de la presentació, que el seu avi Guasch, que va ser arrendatari del teatre de Figueres –l'actual Teatre Museu Dalí–, va voler llogar també el Municipal de Girona, sense èxit. “Ell sempre deia que va ser perquè era figuerenc”, va recordar Soler amb ironia en un acte ple de referències familiars, abans d'entrar en matèria i constatar que La senyora Stendhal “ho té tot per ser un èxit editorial”. Segons Soler, l'ofici de periodista ha donat al Nadal escriptor “eficàcia, precisió, estratègia narrativa, tempo i també traça per titular”. “És una novel·la amb una estratègia interessant, un punt arriscada per a lectors impacients com jo, perquè està plena d'esvorancs, sobreentesos i enigmes que van formant un trencaclosques, fins a arribar a un flashback que permet encaixar les peces, tot i que el paisatge definitiu no és el que esperàvem”, hi va afegir Soler, segons el qual les “dèries” de Nadal són “l'humanisme, entès com la confrontació de l'individu amb el grup; el pes del passat, i el valor de la família, que comparteixo, tot i que les nostres famílies són diferents: ell té 48 cosins i jo no en tinc cap”.
D'aquesta història de la postguerra, des de la perspectiva dels vençuts, que narra Nadal a La senyora Stendhal, Soler va apuntar que la temàtica de fons és “si hi ha bons i dolents i si el fet d'estar amb els bonset fa bo”. “El personatge de la senyora Stendhal és el símbol d'una generació amb una tristesa tan fonda que va quedar anestesiada, sense ànims de revenja: el seu únic gest de rebel·lia era portar els nens a l'escola per aconseguir algun dia la seva emancipació”, segons Soler. I Nadal va dir també que el llibre era “un reconeixement a les senyores Stendhal” que van tenir aquesta intuïció en moltes cases sense homes ni recursos, després de la guerra. Per Rafel Nadal, que va citar el cas del pare de Modest Prats, assassinat per milicians, “per als bons” el que compta realment no són els bàndols, sinó “les responsabilitats individuals”. “Que tothom assumeixi el seu propi codi de valors morals”, va concloure, abans de tancar l'acte recomanant dos llibres: El navegant, de Joan-Lluís Lluís, que es presentava en aquell moment a la Casa de Cultura, i Entre dos silencis, d'Aurora Bertrana, just ahir que s'obria l'Any Bertrana.
Xavier Castillon, publicat en el Punt-Avui 20.01.2016

«Tots els contes» de Prudenci Bertrana

Josep M. Fonalleras, Xavier Pla i Xavier Antich
 Foto: Diari de Girona
Edicions de la Ela Geminada va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el volum Tots els contes, que com el seu nom indica aplega tota la producció contística de Prudenci Bertrana. L'escriptor gironí va ser un dels contistes més prolífics de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX. Els seus primers contes van ser escrits el 1899 i els últims, el 1937, en plena Guerra Civil. El volum aplega, per primera vegada, la narrativa breu completa de Prudenci Bertrana, que suma més de cent narracions.
Diari de Girona 21.01.2017




Contes de Bertrana

L'actriu Àngels Bassas, els professors Xavier Antich i Xavier Pla, i l'escriptor Josep Maria Fonalleras van presentar ahir a l'Espai 22 Tots els contes, un recull publicat per Edicions de la Ela Geminada que aplega, per primera vegada, la narrativa breu completa de Prudenci Bertrana. L'escriptor gironí, del naixement del qual se celebra aquest any el 150è aniversari,
Josep M. Fonalleras, Xavier Pla, Xavier Antich
Ângels Bassas. Foto: Quim Puig 
és un dels contistes més prolífics de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX. Els seus primers contes van ser escrits el 1899 i els últims, el 1937, en plena Guerra Civil; gairebé quatre dècades de producció ininterrompuda.
El Punt-Avui 21.01.2017

21/1/17

El Mastroianni de les llibreries

Girona no seria Girona sense en Guillem Terribas. Qualsevol ciutat necessita algú inquiet, passional i engrescador per assolir els estàndards de nutrició cultural i per estimular-ne l’intel·lecte. Terribas, que després de gairebé quaranta anys al capdavant de la Llibreria 22 ha fet “un pas al costat”, és un farinetes que fica el nas a tot arreu, un líder tranquil -un quiet man - que les mata parlant, conversant i convencent a qui faci falta. Fa un quart de segle, amb uns quants amics bojos pel cinema, va muntar el Cinema Truffaut. Encara avui és la manera de veure les pel·lícules en versió original a la ciutat. Aquesta setmana, fruit de la seva doble dèria, acaba de publicar un assaig.

Quan un llibreter escriu un llibre és notícia.Alegra’m la vida és un exercici de nostàlgia de les pel·lícules que més l’han tocat en els diferents moments personals, i la recomanació, molt pràctica, de “22 pel·lícules per mirar amb la mainada”. Avui que costa tant trobar, en una sola pantalla, alguna cosa que tota la família pugui veure junta, la tria d’aquest enamorat del cinema esdevé una guia útil. Terribas continua sent un pioner. Va ser el primer llibreter a donar una frase per a la faixa d’una novel·la. El primer, també, a aparèixer en un anunci de televisió, satisfent així un dels seus desitjos d’infantesa. De petit volia ser actor. Ara ja podem dir que n’és, un comediant, irònic i vitalista, que sap gaudir de les gotes de mel de la vida. Ara que donen el premi Nobel de literatura a compositors de cançons, potser arribarà el dia que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes li donaran a un llibreter. Si s’accepten candidats, apunteu aquest nom: Guillem Terribas, el Mastroianni de les llibreries.
Xavier Bosch, publicat a l'Ara 20.01.2016

17/1/17

Guillem Terribas recomana 22 pel·lícules que els pares han de veure amb els nens

L'exllibreter de la Llibreria 22 i crític de cinema publica a Columna «Alegra´m la vida», on proposa 22 films no d´animació que ell ha vist amb la seva neta de cinc anys · Entre les recomanacions hi ha «Mary Poppins» o «Un dia perfecte per volar»
Pocs punts pot donar a l´hora de presumir d´una jubilació activa explicar que et dediques a veure pel·lícules amb la neta de cinc anys. Però la cosa canvia si ets capaç de convertir l´experiència en un llibre de clar contingut prescriptor per a una societat assedegada de vivències entretingudes i, alhora, culturalment profitoses.
Retirat de les responsabilitats de llibreter de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, que a més és crític de cinema, practica una jubilació certament activa que ha donat com a fruit la publicació del llibre Alegra´m la vida (Columna), una reivindicació del cinema per a totes les edats que inclou la recomanació de 22 grans títols de la història del cinema que, segons l´autor, són apropiats i cal que pares i fills vegin plegats en una experiència compartida.
Hi ha des de la comèdia clàssica Su juego favorito (Howard Hawks, 1964), les aventures de Robin Hood, Matilda o Hugo (Martin Scorsese, 2011), fins a La princesa promesa (Rob Reiner, 1987), Mary Poppins (Robert Stevenson, 1964), Cantant sota la pluja ( Gene Kelly i Stanley Donen, 1952) o Un dia perfecte per volar (Marc Recha, 2015).
«Reivindico que el cinema és per a totes les edats i que no hi ha cinema per a adults i cinema per a infants», ha explicat Terribas, que rep amb enorme satisfacció les «mostres d´alegria i entusiasme» de la seva neta en les sessions de cinema casolà que practiquen.
Les recomanacions de Terribas no són de pel·lícules necessàriament d´animació, però exclou films especialment violents o de caràcter poc apropiat com pot ser un Rambo.
El llibre ofereix arguments en favor de l´assistència a les projeccions públiques de cinema a les sales comercials d´exhibició, i explica la diferència entre aquesta experiència i la visualització de les cintes a casa.


Un llibreter que volia ser actor

«El cinema forma part de la meva vida des de sempre. En algun lloc he escrit que de petit deia que volia ser actor. Amb els anys vaig veure que no ho seria mai i que, per tant, el millor que podia fer era mirar com ho feien els altres», explica al llibre.
Alegra´m la vida descobreix a través del records i vivències la passió de l´autor pel cinema i reivindica les paraules d´un dels més grans del cel·luloide, François Truffaut: «Quan un estima la vida, va al cinema!».
Així, de Maruja Torres a Woody Allen, de David Trueba a Sergi López, d´Edmond Roch a Ariadna Gil, Terribas proposa descobrir tota una sèrie de personatges que l´autor ha conegut i que són protagonistes del setè art.Guillem Terribas va explicar la seva experiència com a ciutadà i com a fundador de la Llibreria 22 de Girona al llibre Demà serà un altre dia, publicat fa 9 anys per Ara Llibres.
El llibre es presentarà dissabte dia 21 (12 hores) a la Llibreria 22 de Girona.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 17.01.2017

Un casal de petita història. "La Cambra agrícola de l'Empordà.

Els autors abans de començar la presentació a la 22
Foto: Manel LLadó
Alguns anys enrere, la coincidència, en una mateixa taula, de Joaquim Nadal, Joan Armangué i Albert Testart hauria estat un indici inequívoc que ens trobàvem en un acte polític. I, molt probablement, la present crònica s'hauria situat en una altra secció d'aquest diari. Fa temps, però, que tots tres han deixat la política institucional i s'han abocat de ple a unes activitats més pausades. En aquest cas, l'excusa era la presentació d'un llibre dedicat a la Cambra Agrícola de l'Empordà, una de entitats agràries més importants del nostre país durant el primer terç del segle passat.
La presentació va permetre “parlar de l'Empordà des del bell mig de Girona”, en paraules d'Albert Testart. No es tracta només d'això. El llibre ens trasllada a una època en la que Figueres exercia de capital agrícola de les comarques gironines i era capaç de donar com a resultat una institució que disposava de sucursals a Palafrugell, Hostalric o Llagostera i de delegacions a Girona, Barcelona o Madrid. La Cambra Agrícola de l'Empordà es va convertir, ben aviat, en “una de les més potents i més ben organitzades d'Espanya”, en paraules de l'historiador Jordi Planas, un dels millors coneixedors de l'associacionisme agrari entre els segles XIX i XX. I va destacar, per damunt de tot, com un lobby de pressió dels interessos dels propietaris agrícoles, amb un paper remarcable en l'impuls de les obres hidràuliques i les comunicacions o la defensa de determinats sectors com ara el suro, el vi o l'oli. Malgrat tot, va fracassar a l'hora d'integrar altres sectors de la pagesia. L'arrelament del sindicalisme cooperatiu a partir del 1906 i l'esclat de les lluites de classe a partir del 1931 deixen entreveure les limitacions d'aquest model a l'hora de fer front a les tensions socials.
Elsa tres autors amb el presentador Quim Nadal, a l'Espai 22. Foto: Llibreria 22
Però el llibre no és només la història d'una institució agrària, sinó també de l'edifici que va acollir-la a partir del 4 de maig de 1901. Tal com va apuntar Joaquim Nadal, el “llibre gira al voltant de l'edifici com a pretext”. I, malgrat allò que pugui donar a entendre el subtítol, hi predomina la història de l'edifici modernista concebut per l'arquitecte Josep Azemar. Les pàgines escrites per l'arquitecte Joan Falgueras i per Joan Armangué ens expliquen la història d'un edifici que va néixer amb controvèrsia i que, de fet, va començar a “morir a pessics ben aviat”, en paraules de Joan Falgueras.
En tot, cas, mentre l'arquitecte figuerenc es va voler esforçar per entendre el context en el que es va produir la sentència a mort i l'enderrocament d'aquell edifici modernista, Joan Armangué es va mostrar molt més crític amb l'actitud de la premsa local que era, segons ell, “un reflex d'una indiferència ciutadana”.Una publicació local es referia a l'enderroc en aquests termes: “El edificio era anticuado y de una concepción arquitectónica clásica”. Una de les poques veus que varen abstreure's d'aquella indiferència fou Carles Fages de Climent, qui va acomiadar-se de l'edifici de la Cambra remarcant que havia estat condemnat a mort perquè “no és ni bonic ni lleig, sinó tot el contrari” i afegia que “ha volgut acomiadar-se de la ciutat amb un esgarip agònic, com un cigne de Garcilaso o de Rubén”. L'aixecament de l'edifici a principis del segle XX havia simbolitzat el lideratge de la classe propietària empordanesa; però el seu enderrocament, seixanta vuit anys després, va certificar-ne la decadència. No deixa de resultar simptomàtic que en el procés de liquidació hi participessin dos antics membres de la junta, Josep Jou i Miquel Ordis. L'edifici, malgrat tot, prestà un darrer servei a la ciutat. Perquè, segons Armangué, l'enderroc també significà “el punt de partida per a la presa de consciència de sectors de la ciutadania que, fins aquells moments, visqueren des del silenci l'actuació destructora de l'administració municipal”. Carles Fages de Climent definí la seu de la Cambra Agrícola de lEmpordà com “un casal abundós de petita història”. Avui, quan gairebé es compleixen 50 anys d'aquell atemptat arquitectònic, hem començat a recuperar una part d'aquella petita història.
Pere Bosch i Cuenca, publicat en El Punt-Avui 17.01.2016

22/12/16

Dolors Bramon presenta ‘L'islam avui' a Girona

Dolors Bramon i Quim Nadal a l'Espai 22 presentant el llibre L'ISLAM AVUI.
Dolors Bramon (Banyoles, 1943), professora emèrita d'estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona, presentarà avui el seu llibre L'islam avui ( Fragmenta Editorial ) a la Llibreria 22 de Girona, acompanyada per l'historiador Joaquim Nadal (19 h). Bramon tracta en el llibre alguns dels aspectes més controvertits relacionats amb l'islam i amb la seva inserció en el món contemporani.
Xavier Castillón, el Punt-Avui 21.12.2016

4/12/16

“El cas Tiffany's és l'excusa per explicar una època convulsa”

 Joan Gasull, un dels encausats per l'atemptat frustrat contra el local de Platja d'Aro, el 1969, en parla a la novel·la ‘El pacifista que pretenia volar una discoteca', que presenta demà a l'Escala 

L'octubre del 1969, tres joves empordanesos alumnes de l'institut de Figueres van ser sotmesos a un consell de guerra sumaríssim, acusats de terrorisme per un intent frustrat d'atemptat amb dinamita contra Tiffany's, pionera de les grans discoteques de Platja d'Aro, que havia tingut lloc el 24 d'agost del 1969. Només un dels joves encausats, Francesc Tubau, enxampat per la guàrdia civil al lloc dels fets després d'haver estat descobert per un dels cambrers, va ser condemnat i va negar en tot moment que hagués tingut còmplices o encobridors. Els seus amics Joan Gasull i Miquel Piñeiro van ser absolts. Tubau, que acabava de fer 18 anys quan va intentar portar a terme aquella acció revolucionària –poc meditada i pitjor organitzada– contra Tiffany's, com a símbol del fenomen turístic que sostenia econòmicament la dictadura, va ser condemnat a 18 anys de presó i en va acabar complint 7 a diverses presons de l'Estat espanyol. Tubau mai no n'ha volgut parlar gaire, d'aquell intent d'atemptat sense víctimes que va fer malbé la seva joventut.
Imatge de la Discoteca Tiffanys
Ara, Joan Gasull (Viladamat, 1949), mestre de català quan encara era matèria voluntària i professor de l'institut de Palamós –de què va escriure el llibre sobre els seus 25 anys història, amb Jordi Mas– ha publicat la seva primera novel·la, El pacifista que pretenia volar una discoteca (Llibres del Segle). El llibre està protagonitzat pels tres amics que, poc amants del futbol, van anar descobrint en plena adolescència altres interessos comuns, entre els quals la música, la literatura i una consciència política alimentada per la revolució cubana, les guerres de descolonització com ara la d'Algèria, el Maig del 68, alguns personatges de més edat i influència ideològica i un viatge de 6è batxillerat a Itàlia, on un dels nois va descobrir nous horitzons revolucionaris. “En realitat, el cas Tiffany's és una excusa per parlar d'una època convulsa”, explica Joan Gasull, que no voldria que el lector es quedés només en l'anècdota de l'atemptat, de què la descripció obre el llibre en poc més de tres pàgines. La narració se centra més en els precedents a l'Escala i Figueres com a principals escenaris i, més tard, en les detencions i els dos En Met de les Conques de Caterina Albert –de fet, a la novel·la assisteix a l'enterrament de l'escriptora–, “és un individu ingenu que caricaturitza algues actituds i pensaments que teníem llavors”, diu l'autor.
Retall de premsa (Diari de Girona
20.12.2016) de la presentació  a
la Llibreria 22. 
mesos que els tres amics van passar a la presó abans del judici, que també ocupa una part important del relat. La tercera i última part narra la llarga experiència penitenciària de Tubau, “a partir de les cartes que em va enviar a mi i a Maria Àngels Anglada, que havia estat la seva professora i que també li va dedicar dos poemes que reprodueixo en part”, explica Gasull, segons qui aquest és “un capítol inèdit de la biografia d'Anglada, perquè la detenció de Tubau la va afectar molt i va fer gestions perquè fos amnistiat”. Al costat de personatges reals com ara Anglada, Isabel-Clara Simó i Josep Tero, també apareixen en el llibre dos personatges ficticis, l'Alba i en Met, que serveixen a l'autor com a veus narratives que, en capítols diferents, complementen la principal, la de Francesc Tubau. El segon, inspirat per 
L'autor: Joan Gasull. 
Per què va decidir explicar aquests fets en una novel·la? “Amb Alfons Romero de Figueres, que és historiador, ens vam reunir una colla d'antics companys i ell ens motivava a escriure alguna cosa sobre l'època i tot allò que va portar als fets de Tiffany's, però ningú no prenia la iniciativa, i vaig decidir fer-ho jo, però em sortia novel·lat. Tubau ha tingut accés al text en tot moment i he tingut molt en compte les seves observacions.”
Les presentacions
El llibre es presentarà demà a la llibreria Vitel·la de l'Escala (20 h), amb Gasull, Josep Tero, Carme Callol –que també surt al llibre i en llegirà alguns fragments– i l'editora Marta Costa-Pau. També hi haurà presentacions el dia 11 de desembre a El Cucut de Torroella, el dia 15 a la biblioteca de Palamós, el 19 a la Llibreria 22 de Girona i el 23 de desembre a la biblioteca de Figueres, amb Joan Ferrerós i Alfons Romero.
Xavier Castillon, publicat en el Punt-Avui 04.12.2016

2/12/16

Argelagues: Elles i els de baix

Per què no escrius?, li va deixar anar Albert Forns, la seva parella, i Gemma Ruiz
Gemma Ruiz abans de començar la presentació a la 22
Foto: Manel Lledó 
es va sorprendre perquè ella ja escriu cada dia, cròniques que ha de dir en un minut i mig a TV3, és veritat, però bé que les escriu. I ell va insistir que no, que es referia a “escriure escriure”. L'anècdota podia donar per debatre llargament sobre per què el periodisme continua sent desterrat de la literatura fins i tot pels mateixos periodistes (si Pla aixequés el cap, i Xammar, i Sagarra, i Gaziel, i Cabot, i Aurora Bertrana!), però dimecres a la Llibreria 22 va servir perquè els assistents a la presentació d'
Argelagues, la primera novel·la de Gemma Ruiz, entenguéssim què l'havia motivada a posar-se a escriure diguéssim de debò. Aquests salts, a vegades, surten una mica torts, però a Gemma Ruiz li ha sortit una acrobàcia impecable: el llibre ja va per la segona edició i recull elogis fins dels escèptics, com l'‘escriptor escriptor‘ Jordi Puntí, que a les primeres pàgines es va sentir aclaparat, i en les següents, quan “ja s'hi havia fet amic”, hi va sucumbir fascinat. Si un s'acontenta amb la superfície, Argelagues, que honora aquells “arbustos humils que creixen ignorats de tothom als marges del camí, sense distinció, però amb punxes”, seria una novel·la de dones, de penúries i de Guerra Civil. I ho és. Però es perdria la pedreria verbal amb què Gemma Ruiz ha aixecat un món que ja crèiem exhaurit de tan dit i redit pels ‘escriptors escriptors'. Com que no hi tenia res a perdre, l'ha construït amb una llengua nova: una llengua de dones, i en concret de Castellterçol (i de Vacarisses, i de Sabadell), i més
Primer Plano de Salvador Sunyer, Gemma Ruiz
 i Guillem Terribas durant la tertúlia a la 22. 
específicament, amb la gràcia jovial, irreverent i castissa del parlar de les àvies. Si hagués pogut, a Gemma Ruiz li hauria agradat fer-les parlar a totes, no només la seva besàvia Remei, com Svetlana Aleksiévitx als seus ‘nois de zinc', i apartar-se en un racó perquè el lector contemplés emmudit com es posa dret el món quan es dóna veu a la terregada: les dones, els nens, els pagesos i els obrers, als més fràgils, als de baix.

Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 02.12.2016

29/11/16

La novel·la del Bertrana “més potent, compromesa i brillant dels últims anys”

 L'editora de Columna vaticina “una allau de bones crítiques” a ‘I ens vam menjar el món'.
 Xevi Sala va presentar ahir el seu llibre a la Casa de Cultura.
Lluís Freixas, Jordi Grau, Xevi Sala i Glòria Gasch

Els editors no sempre estan contents amb les obres guanyadores dels premis literaris que patrocinen, però aquest no és el cas de I ens vam menjar el món, la novel·la amb què l'escriptor i director adjunt d'El Punt Avui Xevi Sala va rebre el Bertrana d'aquest any i que l'editora de Columna, Glòria Gasch, va vaticinar ahir que “rebrà una allau de bones crítiques” perquè, segons va afirmar amb una contundència inusual, és la novel·la del premi gironí “més potent, compromesa i brillant dels últims anys”. Ningú no va contradir aquest preàmbul apoteòsic en la presentació, a la Casa de Cultura de Girona, del llibre de Xevi Sala, de qui el director de l'edició gironina d'El Punt Avui, Jordi Grau, va dir que “ha trobat la seva veu” i “s'ha consolidat plenament com a escriptor” amb una història, tal com va detallar amb profusió d'imatges preses del llibre, que adopta ingredients tant de la novel·la d'aventures com de la de contingut polític –i amb prou subtilesa per no ser neutral, va afegir–, i que supera el repte de “situar els personatges al límit sense que perdin credibilitat”. La seva vena periodística, d'altra banda, aflora en la crítica a la corrupció o en la preocupació pel medi ambient, va observar Grau, que veu també en la trama una visió de la Transició en què predomina “la decepció per la perversió dels ideals en què molts havien cregut”.

El director de la Casa de Cultura i també periodista, Lluís Freixas, va concretar els trets comuns que al seu parer caracteritzen les quatre novel·les que ha publicat Sala fins ara: són llegidores (“però no fàcils”); tenen “voluntat artística” (és a dir, no en fan prou amb l'argument); combinen amb amenitat trets de la novel·la de gènere; inclouen apunts lírics; revaloren el paisatge de proximitat en lloc de caure en la temptació del cosmopolitisme, i se serveixen amb agudesa de la mirada periodística a la manera de Miquel Pairolí; és a dir, “amb esperit crític, reflexió, memòria i ambició d'estil”.
El mateix Xevi Sala, que va referir-se al seu llibre com “una novel·la que una ficció que tafaneja en la realitat”, va confirmar fins a quin punt s'ha servit del “privilegi” del seu ofici quan va explicar que la primera idea de la novel·la la va tenir l'any 1986, mentre cobria una manifestació de la Crida prop de la base Loran i se li va acudir preguntar a un soldat nord-americà què li semblava aquell acte de protesta. El germen de I ens vam menjar el món data d'aquell dia, encara que tardaria molt de temps més a prendre forma: amb l'impacte de la demolició de les antenes de Ràdio Liberty.
Eva Vázquez en el Punt-Avui 29.11.2016
Carles Ribas, Guillem Terribas, LLuís Freixas, Xevi Sala
Glòria Gasch, Jordi Grau, Joan Domènech.
 Foto:  David Ferrando. 
* El Jurat del Premi de Novel·la Prudenci Bertrana està format per: Glòria Gasch, Llucia Ramis, Xavier Cortadellas, Albert Vilaró i Guillem Terribas. 

26/11/16

Cinema Truffaut: El documental ‘Priorat' mostra la transformació de la comarca

Es projecta avui al cinema Truffaut, en un acte en què participarà Josep Roca i que inclourà un tast de vi.

Priorat és un documental que està atraient l'interès de televisions europees i d'una de nord-americana després del seu pas per diversos festivals, algun de tan destacat com l'IDFA d'Amsterdam. Dirigit per David Fernández, mostra la transformació del Priorat en els últims 25 anys i posa cara als que van liderar una autèntica revolució en una zona que estava a punt d'enfonsar-se i la van situar com un referent vinícola a escala internacional.
El film és una història coral que gira entorn de l'arribada de René Barbier i de cinc persones vingudes de fora que van rellançar la comarca. Han estat gairebé quatre anys de rodatge i de moltes dificultats per aconseguir finançament. L'equip va recórrer pam a pam tot el Priorat, a més de fer entrevistes a Madrid, Barcelona, Girona i Londres.
Tono Folguera (Lastor Media), productor del documental, que ha tingut TVC entre els seus col·laboradors, en declaracions a ACN destaca la complexitat d'aquest projecte: “Primer, per motius físics, perquè les distàncies són més llargues del que sembla, amb carreteres plenes de revolts, i, segon, perquè ens va costar introduir-nos a fons en aquesta comarca i contactar amb un ampli nombre de personatges.”
Imma Puig, Salvador Garcia-Arbos i Josep Roca  a l'Espai 22
Priorat es projecta avui al cinema Truffaut de Girona (20 h, 5 euros), en un acte en què prendran part el director, el productor, el periodista Salvador Garcia-Arbós i l'enòleg Josep Roca. En acabar la projecció s'oferirà una degustació del vi Martinet Bru.
Per altra banda, demà, dissabte, a la Llibreria 22 de Girona, el mateix Josep Rere les vinyes (Rosa dels Vents), en un acte en què Salvador Garcia-Arbós conduirà una tertúlia amb els autors. 
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 25.11.2016
Imatges de la presentació a la 22    
https://youtu.be/zPxuEivMvaY

24/11/16

CUANDO PINTABAMOS ALGO EN MADRID: Un full de ruta per als moderats que vindran

Josep López de Lerma reivindica, gairebé com a obligació, la necessitat de negociar - Valora que si es fa una comparació, «guanya la vella CiU»
Josep López de Lerma presentant el seu llibre a la 22
Foto: Aniol Resclosa. 

Minoria selecta. El polític gironí presenta a la Llibreria 22 el seu llibre «Cuando pintábamos algo en Madrid» (ED Libros, 2016). «Nosaltres érem una minoria selecta i respectada», recorda López de Lerma sobre la seva etapa al Congrés al grup de CiU, mentre afegeix: «Vam contribuir a l'Estat i vam omplir la Generalitat de contingut» 
Quan jugues a tot o res, el resultat és res. Sota aquesta premissa, Josep López de Lerma va presentar ahir al vespre el seu llibre Cuando pintábamos algo en Madrid a la Llibreria 22 de Girona. El polític gironí va repetir aquesta idea unes quantes vegades per valorar les accions dels últims anys de «la nova CiU». Tot i que l'exvicepresident del Congrés dels Diputats va deixar clar que el seu llibre «no és contra res ni contra ningú», ell mateix va admetre que les pàgines que ha escrit conviden a fer una comparació entre l'època que descriu –va ser parlamentari des del 1980 fins al 2004– i la realitat actual. I que en aquesta comparació, «guanya la vella CiU».

De fet, López de Lerma va ser taxatiu contra l'actitud de «la nova CiU». «No tinc nostàlgia, però estic fart i emprenyat que diguin que tot allò [del passat] i res és pràcticament el mateix», va exclamar, al mateix temps que va recordar que CiU havia estat la tercera força política espanyola i que el 80% de les lleis de l'Estat tenien el segell de la federació nacionalista. «Vam contribuir a l'Estat i vam omplir la Generalitat de contingut», va subratllar el polític gironí, que va reivindicar, en més d'una ocasió, la necessitat –per a ell gairebé l'obligació– de negociar. Un dels fruits de la seva voluntat negociadora es va poder apreciar a la mateixa Llibreria 22, ja que entre els assistents hi havia dues persones provinents de la política però no del seu antic partit, sinó de les files socialistes: Pia Bosch i Montse Palma.
«Nosaltres érem una minoria selecta i respectada», va considerar l'exdiputat sobre la seva etapa al Congrés, de la qual també en va lloar «la seriositat i la rigorositat» del grup de CiU. «Sense renunciar a la teva ideologia, has d'administrar el temps», va reclamar López de Lerma, que va defensar la responsabilitat en política. Per això, va criticar «els patis de col·legi» de la cambra baixa dels darrers dies i va lamentar que en aquest espai el PDECat s'hagi alineat amb Bildu. En aquest punt, el polític va relatar que després de treballar amb Mèxic l'extradició d'etarres, va haver de tenir protecció policial una dècada per amenaces d'ETA.
Una vocació pedagògica
En la presentació del llibre, López de Lerma també va confessar que la idea de fer el Partit Reformista, liderat per Miquel Roca, va sorgir de la banca. Abans d'acabar, el polític gironí va remarcar «la vocació pedagògica» del seu llibre, ja que va valorar que és «un full de ruta que, més aviat o tard, es tornarà a practicar». «Després de la revolució vindran els moderats», va concloure, tot fent una crida a evitar la confrontació.
Pau Esparch, publicat en el Diari de Girona 23.11.2016

19/11/16

Miquel Aguirre rep el premi Setè Cel de Salt

L'escriptor Miquel Aguirre va rebre el premi Setè Cel per la seva novel·la Els
L'alcalde Jordi Xifre entregant el Premi a Miquel Aguirre. 
morts no parlen, en una cerimònia que va tenir lloc ahir a la biblioteca Iu Bohigas de Salt. El jurat del premi l'han format Vicenç Villatoro (president), Jordi Xifra, Guillem Terribas, Albert Rossich, Miquel Berga i Eva Rigau. El jurat va tenir en compte el Club de Lectura de Salt i les valoracions del Club de Lectura de Palamós. Els morts no parlen és per al mateix autor “una mixtura entre novel·la negra i d'humor ambientada a la capital del Pla de l'Estany i protagonitzada per torners, jubilats, carnissers, gent normal del poble, sense detectius ni uniformes”. “La trama comença quan un torner prejubilat de Banyoles que passa el dia a l'hort un dia troba un cadàver”.
El Punt-Avui 19.11.2016.

8/11/16

‘The night of the slasher', millor curt de l'Acocollona't

 ‘Renaixement' i ‘Diguin el que diguin', dues comèdies sobre la psicopatia, guanyen el tercer Acocoexprés.

The night of the slasher, obra del nord-americà Sam Hamassian, ha estat proclamat el millor curtmetratge de l'Acocollona't, la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona, que, des del 28 d'octubre, ha celebrat la sisena edició. Per la seva banda, The app, una sàtira sobre l'enverinat encís de les aplicacions mòbils de Julián Merino, ha resultat mereixedora del segon premi i el premi del públic. El jurat, format per Santiago Alvarado (director de Capa caída), Iván Villamel (autor del curt multipremiat Mr. Dennton) i Francis Díaz (redactor del web especialitzat en el gènere Aullidos), ha decidit atorgar una menció al film Graffitti, de Lluís Quílez, una faula postapocalíptica que incorpora una introspecció existencial agredolça.
Pel que fa a la principal guanyadora, el jurat n'ha valorat “l'excel·lent realització i disseny de producció al servei d'una trama que actualitza i evoca, sense contemplacions, els orígens d'un dels subgèneres clau del terror modern”. Pel que fa al curt The App, en reconeix “el perfecte ús de la ironia i l'humor com a eines vehiculars d'una història que ens obliga a reflexionar sobre la pèrdua de voluntat humana davant l'inevitable avenç de la tecnologia”. El primer i el segon premi es repartiran 600 i 400 euros respectivament, mentre que el del públic està dotat amb 300 euros en material de la Llibreria 22.
Quant a la tercera edició de l'Acocoexprés, el concurs de curts fets en 24 hores, els vencedors han estat dos slashers amb un toc de comèdia negra: Renaixement, de Joaquim i Joan Girbau, i Diguin el que diguin, d'Òscar Lladó, millor curt (300 euros) i segon premi (150 euros) respectivament. El curt Carrers, de Fran Boyle, ha rebut una menció al millor curt jove, i de Cabrones, de Xavi Morcillo, se n'ha reconegut la tasca dels actors.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 08.11.2016 

2/11/16

Gelpí i Massanet recuperen ‘Les cartes', de Víctor Català

 En el 50è aniversari de la mort de Caterina Albert, presenten a la Proposta de Poesia del Casero, a La Planeta, l'obra que hi van estrenar ara fa 24 anys.

Teresa Gelpi en un moment de l'obra Les Cartes.
Teresa Gelpí i Pep Massanet, els fundadors de la companyia DDT Teatre, van estrenar el 30 d'octubre del 1992, en plenes Fires de Sant Narcís, el monòleg Les cartes, de Víctor Català, dirigit per Jep Sánchez Minobes, que aquell any va cloure la Proposta de Teatre Independent de la sala La Planeta . Vint-i-quatre anys més tard, Gelpí i Massanet recuperen aquell text de l'escriptora escalenca Caterina Albert, en el 50è aniversari de la seva mort, en una lectura que tindrà lloc avui també a La Planeta (20 h, 3 euros), dins la XXIV Proposta de Poesia del premi Just Manuel Casero, organitzat per la Llibreria 22.
“Som conscients que no es tracta d'un text planer i que requereix tota l'atenció del públic, però estem satisfets del treball realitzat”, declaraven el 1992 Gelpí i Massanet abans de l'estrena a La Planeta. “És un personatge molt diferent dels que havia interpretat fins ara. A més, ha estat un text feixuc a l'hora d'aprendre'l, el qual també m'ha obligat a mesurar i dosificar l'energia per no davallar en cap moment, però n'estic molt satisfeta i gaudeixo interpretant-lo”, afegia Gelpí.
“La Madrona conta la seva vida per vuit duros. Aquest acte impúdic, en canvi, es transforma en un gest d'amor, perquè en la força dels sentiments hi ha la grandesa dels homes malgrat les limitacions i els obstacles”, escrivia Natàlia Molero en el programa de mà de Les cartes en la seva estrena. En el mateix programa es recollia una ferma defensa del monòleg com a gènere de Caterina Albert: “En general, es considera el monòleg com el caganiu dels gèneres dramàtics... se'l considera com una fotesa sense importància destinada només a escurçar un entreacte massa llarg o a reomplir un programa de benefici. Jo no participo d'aquest desdeny; tot al contrari, confesso que tinc una feblesa pel monòleg i que el considero un gènere tan susceptible de perfecció i d'importància artística com qualsevol altre dels gèneres teatrals.” L'escriptora va publicar set monòlegs, La tietaPere MàrtirLa VepaGermana PauLa infanticidaLes cartes i Verbagàlia, escrits en vers o en prosa, entre 1898 i 1904.
Xavier Castillón Publicat en el Punt-Avui 02.11.2016

‘Medusa', premi Masó

 La Virgueria guanya amb una adaptació de la novel·la de Menéndez Salmón el desè premi Quim Masó per a produccions teatrals, lliurat dins de Temporada Alta.

La companyia barcelonina La Virgueria va rebre ahir al vespre el X Premi Quim Masó per a produccions teatrals pel seu projecte Medusa, en un acte a la sala La Planeta de Girona, dins del festival Temporada Alta. L'acte va ser presentat per l'escriptor Josep Maria Fonalleras i va incloure l'actuació musical d'Anna Moliner. Els altres dos projectes finalistes del premi han estat Quan la pluja deixi de caure, d'Andrew Bovell, presentat per la Sala Atrium , i La visita de la vella dama, de Friedrich Dürrenmatt, una proposta deFarrés Brothers .
El projecte guanyador, Medusa, parteix de l'adaptació que Pablo Ley ha fet de la novel·la homònima de l'escriptor asturià Ricardo Menéndez Salmón sobre el cineasta, fotògraf i pintor Prohaska, un artista molt singular, obsessionat amb la desaparició i la invisibilitat, que planteja dues preguntes: si es pot viure sense ideologia i si es pot mirar amb impunitat.
La Vigueria es va formar el 2009, any en què va estrenar la seva primera producció, Si avui és diumenge demà és dijous. Des de llavors, ha anat desenvolupant un llenguatge propi i buscant noves fórmules per arribar a l'espectador, en espectacles com ara L'hivern al cos180º de celPaisaje sin casasEl pes del plom i Arbres. “La Virgueria som l'Aleix Fauró, la Isis Martín, la Marina Fita, l'Oscar Llobet i la Patrícia Bargalló. Compartim una mateixa visió del fet teatral: creiem en un teatre compromès. Compromès amb la societat, però també amb la llengua, la cultura, la poesia, la bellesa, el risc i la provocació.” Així es presenten al seu web. El projecte de La Virgueria ha estat escollit entre 22 propostes presentades a aquesta edició del premi QuimMasó. Aquest guardó està dotat amb 40.000 euros i també comporta que Medusa s'estreni a Temporada Alta 2017 i es vegi al Teatre Nacional de Catalunya.
Aquest any, el jurat del premi Quim Masó està format per Josep Domènech, director de produccions de Bitò; Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC); Margarida Casacuberta, professora i investigadora de literatura contemporània de la Universitat de Girona; Pere Puig, director de la sala La Planeta; Jep Sánchez, director del Teatre Municipal de Girona; Andreu Gomila, director de Time Out Barcelona, i Laura Serra, cap de cultura del diari Ara.
El quatre primers son membres de la Virgueria teatre.
El guardó es va crear l'any 2006 en reconeixement a l'actor, director i productor teatral Quim Masó, un dels fundadors de Bitò i de Temporada Alta, i és l'únic premi del país que finança la producció d'espectacles teatrals en llengua catalana. El premi està impulsat per la família Masó, Bitò, la llibreria 22, Proscènium i La Planeta, l'Ajuntament i la Diputació de Girona, amb la col·laboració del TNC i de Temporada Alta.
Xavier Castillon El Punt Avui 27.10.2016

31/10/16

Jaume Puig conquereix el premi Just M. Casero amb l'obra «El veler magenta»

Gemma Sardà repeteix com a finalista del concurs de novel·la curta, per segon any consecutiu, amb "Mudances"

Gemma Sardà, Jaume Puig i Santi Vila.Foto: Carles Colomer  
La Llibreria 22, organitzadora dels premis Just Manuel Casero, va anunciar ahir els guanyadors de la seva 36a edició en un acte a la Sala Planeta de Girona. Jaume Puig ha estat escollit guanyador d'aquesta edició per l'obra El veler magenta, mentre que Gemma Sardà, autora de Mudances, ha tornat a quedar finalista, igual que l'edició passada.
El veler magenta explica la història de l'Abel, un home d'uns seixanta anys, filatèlic, solitari i deprimit per la seva viduïtat que es mira el món amb una barreja de distància i displicència, fins que es veu embolicat en una trama que també esquitxa la seva filla. La història de l'Abel li ha servit a l'escriptor i advocat Jaume Puig per guanyar la 36a edició del premi Just Manuel Casero. Una fita que el blanenc feia temps que perseguia. "M'he presentat en tres ocasions i en les tres, d'alguna manera he estat premiat: dues vegades com a finalista, i ara com a guanyador", va explicar l'escriptor en declaracions al Diari de Girona.
El jurat, format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonarellas, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Guillem Terribas, considera que l'obra és "una intriga molt ben resolta amb un llenguatge estructurat, de frases felices i observacions pertinents". "En aquesta obra plantejo la construcció psicològica de les persones solitàries que viuen a recés de la societat però que encara no han perdut, malgrat els anys i el dolor, la capacitat d'estimar els altres", explica l'autor.
Jaume Puig va rebre com a premi 2.200 euros i una escultura de Quim Corominas. A més, El veler magenta serà publicat per l'Editorial Empúries.
La finalista
Gemma Sardà repeteix per segon any consecutiu com a finalista del concurs. "Sóc reincident", comentava de broma després de conèixer el resultat final.
El seu projecte d'enguany, Mudances, toca també el tema de la soledat. Un home gran, acabat de separar, i una noia jove, que tasta la soledat després que els amics hagin abandonat el pis que compartien, coincideixen en un mateix poble on, gràcies a l'atzar, s'intercanvien involuntàriament les capses amb les seves pertinences. L'ambient del poble i la consciència d'estar sols condueixen la novel·la cap a la introspecció, amb l'aparició de punts en comú.
L'acte d'entrega es va celebrar a la Sala Planeta de Girona i va començar amb un vídeo en memòria de Narcís-Jordi Aragó. El periodista i escriptor gironí va morir el passat 22 d'agost, a l'edat de 84 anys. Aragó va ser un dels fundadors de l'Associació de Premsa de Girona i impulsor del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Així mateix, l'organització també va voler recordar Núria Terés, exregidora de l'Ajuntament de Girona, que dissabte va morir, a causa d'un càncer, als 54 anys.
L'acte va seguir amb un record a l'escriptora i periodista Montserrat Roig, abans de passar a l'anunci del resultat. L'actriu Rosa Cadafalch va recitar alguns fragments de les obres que més reflectien la seva personalitat "lúcida, d'esquerres, contradictòria i feminista", tal com la va descriure Cadafalch.
Marina Vinardell, Diari de Girona 31.10.2016