16/9/21

L’editor Quim Curbet anuncia el tancament de Curbet Edicions

Argumenta que “els avenços tecnològics han suplantat i han superat molts dels aspectes que la professió reclamava”
Quim Curbet. Foto: Quim Puig
L
’editor i escriptor Quim Curbet ha anunciat el tancament de Curbet Edicions i ha admès que li queda el “regust amarg de no haver pogut encarar tots els reptes” que s’esperaven d’ell, “ni haver sabut tampoc administrar-los amb la diligència necessària”.
Curbet assenyala que “ara l’ofici d’impressor, les arts gràfiques i l’edició ja no són el que havien arribat a ser en el segle passat”. Argumenta que “els avenços tecnològics han suplantat i han superat molts dels aspectes que la professió reclamava”, deixant completament obsolet el paper. “Per tant, he decidit jubilar-me i extingir definitivament a final d’aquest any 2021 la societat que encara ostentava el cognom familiar, Curbet Edicions”.
En un comunicat, amb el títol ‘Comiat’, explica que aviat farà 80 anys –el 24 de novembre de 1941– que el seu pare signava un contracte d’aprenentatge i començava a exercir a Girona “el noble art de la impremta. Jo vaig seguir després també aquest ofici, empès per la seva voluntat i –per què no dir-ho?– per la seva tossuderia”. L’editor agraeix a tots els que durant aquests 80 anys han col·laborat, d’una manera o l’altra, amb ells, tant en l’etapa del seu pare, com en la seva. “Espero també que la ciutat de Girona, que el país –i la llengua a la qual vam intentar servir– ens perdonin per no haver fet tot allò que hauríem pogut fer”, afegeix. Quim Curbet és editor, escriptor i fotògraf i l’any 1995 va fundar Curbet Edicions i és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació. L’any 2006 li va ser atorgat el Premi de periodisme Manuel Bonmatí. El seu fons fotogràfic està dipositat i catalogat al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona.
El Punt Avui 15.09.2021

Tardor literària gironina

Joan Ventura
V
uit editorials gironines participen en la 39a edició de la Setmana del Llibre en Català, que es pot visitar al Moll de la Fusta de Barcelona fins al 19 de setembre. Edicions Cal·lígraf, Edicions Sidillà, Edicions Tremendes, Ela Geminada, Gavarres Editorial, Llibres del Segle, Tramuntana Editorial i l’Associació del Llibre del Pirineu mostren la seva producció al cor del país en una festa del llibre que en determinats aspectes supera la diada de Sant Jordi. La corroboració del muscle editorial en la nostra llengua és una de les virtuts culturals del nostre país no
sempre prou ben valorades. Hi ha veus que diuen que s’edita en excés, i no hi estic d’acord: que el lector triï. En tot cas, es llegeix massa poc i cada vegada costa més incorporar les noves generacions en la lectura d’una creació literària, un gran plaer personal. Quan acabi la Setmana, el dimarts 21, la Fundació Prudenci Bertrana
lliurarà els Premis Literaris de Girona, cerimònia que per primera vegada presidirà la llagosterenca i exconsellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, i primera dona al capdavant de la fundació. El cartell dels Premis Bertrana –el de novel·la ja arriba a la 54a edició– s’ha anat reinventant al llarg dels anys i avui té un format que no em convenç, ja que el mes de juny es presenten els guanyadors per tenir l’obra publicada al setembre i la

festa perd espontaneïtat. El cas és que enguany s’han trencat els rècords de participació, ja que s’hi han presentat 124 originals (el 2020 en van ser 77), si bé el Palol de poesia l’ha superat amb 170 participants. A finals d’octubre continua la tardor literària gironina amb el lliurament del 41è premi Casero de novel·la curta, al qual aspiren 33 originals. Ha fet quaranta anys de la mort de l’activista, escriptor i polític Just Manuel Casero, un dels fundadors d’aquest diari. Com és habitual al voltant del premi, que convoca la Llibreria 22 i que té lloc a la sala La Planeta, se celebraran diferents actes literaris amb la participació d’Enric Casasses o Josep Maria Fonalleras, entre d’altres, i un merescut
homenatge a Joan Ribas Freixas, amb la lectura d’El comte Arnau. Per acabar, una recomanació: Eroica, de Cristina Masanés (L’Accent/L’Avenç), un dietari del confinament escrit en prosa poètica per exorcitzar un tràngol familiar, amb tonada de Beethoven, 65 imatges del cel (una per dia, a mena de Harvey Keitel a Smoke) i el rerefons de La pesta, d’Albert Camus.
Publicat en el Pjnt Avui 16.09.2021
 Joan Ventura 


12/9/21

LA TORNADA / Setembre 2021 * Llibreria 22

Una any més el mes de setembre es la tornada a la "normalitat" . Tornar al treball, tornar a l'escola, tornar a començar... llibres nous, moltes novetats que volen ser llegides. La Setmana, un altre any, i aquest la que fa 39. Tot això i més resumit en tres minuts per Guillem Terribas. .08.09.2021

10/9/21

Un total de 33 originals aspiren al 41è Premi Casero

L
a Proposta de Poesia de La Planeta recupera alguns dels actes suspesos l’any passat i homenatjarà Joan Ribas El 41è Premi Just M. Casero de novel·la curta, convocat per la Llibreria 22 i dotat amb 2.000 euros, es decidirà entre 33 originals, la majoria enviats per autors de les comarques de Barcelona i Girona. Tot i que més de la meitat hi concorren amb pseudònim, n’hi ha a cara descoberta i amb obra ja publicada, com ara Xavier Febrés, Esther Vila i el poeta Xavier Amorós Corbella. Aquest any es torna a recuperar la figura del finalista, que rebrà 500 euros. El veredicte es coneixerà el dissabte dia 30 d’octubre en un acte a La Planeta que recordarà la figura de l’escriptor, activista i polític Just Manuel Casero (1946-1981), a càrrec de Joaquim Nadal, que es va haver de suspendre l’edició passada pel tercer estat d’alarma.
Al voltant de la festa de lliurament, se celebrarà la 29a Proposta de Poesia , que repesca alguns dels actes que no es van poder fer l’any passat, com ara el recital d’Enric Casasses, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020, que conversarà amb el jove poeta Guim Valls el 29 d’octubre (18 h), i la lectura dramatitzada d’El comte Arnau, de Josep M. de Sagarra (30 d’octubre, 17.30 i 20.30 h), que servirà per homenatjar el seu director, Joan Ribas. En una Proposta més poètica que mai, Josep M. Fonalleras comentarà i llegirà L’estiuejant el 2 de novembre; el professor Jordi Llovet parlarà de Les flors del mal de Baudelaire, en el centenari de l’escriptor, el 4 de novembre, i Àngels Moreno tancarà el cicle amb una sessió dedicada a Clarice Lispector, el 5 de novembre.
El Punt.Avui 10.09.2021.


El trofeu del Primer Premi Obra original de Pierre D. 

Enric Casasses, Josep Maria Fonalleras i Clarice Lispector, protagonistes de la XXIX Proposta de Poesia dels Casero.
El lliurament del guardó literari gironí, que ha rebut un total de 33 obres candidates en la seva 41a edició, se celebrarà el 30 d’octubre a la sala La Planeta.
Enric Casasses, Josep Maria Fonalleras, el grup Proscenium, Clarice Lispector i Charles Baudelaire seran els protagonistes de la XXIX Proposta de Poesia que, com és habitual, té lloc al voltant del lliurament del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que enguany arriba a la seva 41a edició. El guardó es donarà a conèixer el 30 d’octubre al migdia en un acte que tindrà lloc a La Planeta de Girona, i que comptarà amb Joaquim Nadal. La cerimònia recupera aquesta tardor l’homenatge a l’escriptor, activista i polític Just M. Casero que la pandèmia va obligar a ajornar l’any passat. En aquesta edició del premi s’han rebut un total de 33 obres entre les quals el jurat -format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Jordi Gispert- en decidirà el guanyador d’una edició dotada amb 2.000 euros pel primer premi i amb 1.500 pel finalista. El premiat rebrà enguany una escultura inspirada en el diccionari català de Pompeu Fabra La XXIX Proposta de Poesia arrencarà el 29 d’octubre amb un recital poètic a càrrec d’Enric Casasses - Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020- i el jove poeta Guim Valls. El 30 d’octubre a la tarda i al vespre es representarà El comte Arnau, a càrrec del grup Proscenium i sota la direcció de Joan Ribas. El 2 de novembre arribarà el torn de Josep Maria Fonalleras, que presentarà la seva novel·la L’estiuejant. La setmana literària es clourà amb dues conferències: el 4 de novembre Jordi Llovet parlarà sobre l’obra de Charles Baudelaire i el 5 de novembre la poeta valenciana Àngels Moreno oferirà un recorregut per la trajectòria de Clarice Lispector, considerada una de les grans escriptores del segle XX. Tots els actes són amb entrada gratuïta i tindran lloc a la sala La Planeta de Girona.
Albert Cornellà, Diari de Girona 10.09.2021

28/8/21

Espais i Llibres * Estiu 2021 * Obert per Vacances * Llibreria 22


Imatges d'espais amb llibres, llibres en diferents espais, espais de la Llibreria 22, llibres per llegir. Com sempre a l'estiu estem oberts, coma la resta de l'any. Realització: Guillem Terribas. Agost 2021

“No he tingut mai por davant el full en blanc”

 L’any 1998 Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) va publicar Un tramvia anomenat text, un assaig que va obrir el camí del plaer en els manuals d’escriptura servint-se de models clàssics oblidats com Aristòtil i Horaci. L’ha reeditat al cap de més de vint anys a Empúries sense cap esmena, cosa que en reafirma la vigència, coincidint amb la publicació de Les estructures elementals de la narrativa (La Campana), d’Albert Sánchez Piñol, que Vicenç Pagès qüestiona per la seva reducció de l’aprenentatge a una fórmula, i amb la traducció de l’assaig Viure escrivint (L’Altra), d’Annie Dillard, al pròleg del qual el mateix escriptor figuerenc, arran de la seva experiència com a professor de l’ Aula d’Escriptura de Girona , enumera 39 esglaons que s’han de superar per arribar al text.


Vicenç Pagès en el jardí de casa seva a Torroella de Montgri. Foto: Manel Lladó

No és gaire habitual que es reediti l’obra d’un autor viu, i menys un assaig.
L’èxit és reeditar un llibre al cap de vint anys. He tingut sort. Per mi cada llibre s’entén a partir dels anteriors. El 1995 vaig publicar El món d’Horaci, una novel·la molt experimental i estrambòtica, i tenia ganes de fer alguna cosa més normal, de manera que els dos anys següents van sortir la Carta a la reina d’Anglaterra i Un tramvia anomenat text. Quasi bé podrien anar junts, perquè són com la teoria i la pràctica. A l’assaig insisteixo que has de ser clar i ordenat, i a la novel·leta faig precisament això. Són els meus dos llibres més clàssics, i els que han funcionat millor. En canvi, les coses més experimentals, divertides i trencadores no tenen tant d’èxit. Al lector li agrada més Sándor Márai o Jane Austen, una literatura agradable de llegir.
Aquesta és una de les tesis del llibre: el descrèdit de l’avantguarda.
La gent busca una narrativa plaent. Els best-seller estan pensats perquè el lector no s’entrebanqui i mantingui l’interès, com en un viatge en primera classe, sense sotragades.
Però té el perill d’advocar per una literatura que satisfaci el gust popular, que no assumeixi riscos.
La major part de la ficció que consumim és d’aquesta classe. De tant en tant, llegeixes L’home sense atributs o Kafka, que tenen sentit en la mesura que hi ha un mainstream amable. A mi m’agrada molt Dickens, un autor que es preocupa que el lector estigui complagut. En l’art o el teatre potser no és tan clar. Quan vas al Macba o al TNC, allò no és el mercat, sinó unes institucions que afavoreixen la transgressió. Però si vas a una llibreria i preguntes què es ven, et diran Aristòtil, és a dir, la narrativa fluïda. No defenso un model, sinó que faig una constatació.
De la narrativa també podem dir allò que passa a vegades en poesia: no hi entenc gaire res, però m’agrada?
Tots tenim moments. Hi ha vegades que et ve de gust una història tradicional i d’altres, que vols que et sacsegin. Hi ha quadres que ens agraden molt, però no ens els posaríem al menjador de casa.
Un altre tema del ‘Tramvia’ és la crítica dels manuals que separen llengua i literatura.
A mi m’interessa molt la teoria de la llengua. De fet, em sap greu no saber llatí, perquè tenia un professor tan dolent, que vaig preferir el batxillerat mixt i fer matemàtiques. Per a mi, que vaig estudiar periodisme, la filologia ha estat un hobby, però només llegeixo el que m’interessa. Potser un llibre de Saussure no l’acabaré, però sí els de Joan Solà o Carme Junyent. Si escrius, no en fas prou amb la gramàtica, necessites anar una mica més a fons, esbrinar la relació entre el pensament i l’escriptura. He comprovat que als estudiants que tenen poc lèxic els costa més pensar. Sense llegir, és difícil. En aquest tema m’he tornat molt tradicional: s’ha de llegir com a mínim una hora al dia, per anar bé tota la vida, en paper, en silenci i sense fer res més. Aquesta és l’autèntica formació contínua. Després tens les xarxes, les sèries televisives i tot el que tu vulguis, però aquest és un coneixement que t’ha d’arribar així, tot sol, una hora, cada dia. Veu una connexió, doncs, entre l’escriptura i el raonament? 
És irrefutable, perquè els conceptes els adquireixes a través de les paraules. Si jo dic indulgència o redempció i no saps què volen dir, tens una frontera que limita la teva capacitat de comprensió. Si saps 500 paraules i un altre, 2.000, estàs en desavantatge. Em trobo alumnes que tenen molts de problemes amb les frases subordinades, que és una evolució cap al pensament complex que s’hauria d’haver resolt en la infància, quan es fa el pas de la coordinació a la subordinació.
Daniel Cassany sosté que és preferible una frase plana a una de subordinada.
Fins i tot ha mesurat el nombre de paraules idoni en cada frase, i el nombre de frases ideal en un paràgraf. És una ximpleria. No tinc cap llibre a casa que segueixi aquesta regla.
Però va ser el primer que va publicar un manual d’escriptura d’èxit en català. 
Va ser el Sánchez Piñol de finals del segle XX, perquè també ignorava Aristòtil i només parlava dels americans i els anglesos. La diferència és que Sánchez Piñol ni tan sols s’ha llegit en Cassany, perquè s’erigeix com el pioner.
Arran de l’experiència com a professor d’institut, també va publicar un assaig en defensa del plaer en la literatura juvenil, ‘De Robinson a Peter Pan’. 
Com el Tramvia, és un llibre escrit a favor del lector, que no et clava la coça. Ara em sap greu no haver-hi inclòs Little women, que als nois dels setanta ens va ajudar a entendre el món femení, encara que fos d’un segle abans. És un llibre més bo del que sembla, perquè de petits en llegíem una versió reduïda, però no el vaig incloure a la tria perquè em molestava la cursileria de la primera escena.
Pot ser que el pròleg a ‘Viure escrivint’, d’Annie Dillard, sigui la veritable revisió del ‘Tramvia’?
El Tramvia és aristotèlic, i el pròleg absorbeix l’experiència de les classes d’escriptura. Hi ha tot de manuals sobre com escriure, i és temptador deixar-te endur per aquests consells. Però a mesura que escrius i fas classes, t’adones que a vegades aconselles coses que tu no fas. Admetre això, saber separar el temari de l’experiència, em va costar temps. El pròleg és d’algú que ja ha donat voltes a aquest conflicte, i que ha admès que explicava coses que no es creia.
Quines no es creia? 
Per exemple, que el conte hagi de tenir un final tancat. Totes les possibilitats queden reduïdes a una de sola, i al final potser no importa tant qui és l’assassí, sinó aquell moment en què qualsevol podia ser-ho. O que al primer paràgraf has d’enganxar el lector. Si això fos veritat, hauríem de reconsiderar tota la literatura, perquè a molts escriptors el poder del començament els és igual: confien que el lector ja vindrà. O que dins un relat tot ha de tenir un sentit, d’acord amb aquell famós ganxo d’on ha d’acabar penjat algú que s’atribueix a Txèkhov, encara que prové de Tomasevski. Hi ha molts consells que no funcionen. La idea que el showing [mostrar] té més força que el telling [explicar] és una mentida podrida. N’hi ha molts exemples, com ara les històries de judicis, que m’agraden molt. Quan algú puja a declarar, explica els fets, no cal un flashback; n’hi ha prou amb el testimoni que parla. Per què ho has de veure, si dit ja és una meravella i a sobre més barat de filmar? I també hi ha les el·lipsis. A Pulp fiction no arribes a veure ni una sola imatge del combat de Bruce Willis en tota la pel·lícula, de la mateixa manera que a Reservoir dogs tampoc hi surt l’atracament, i no passa res. Llavors, per què tanta insistència en el showing? Jo soc molt partidari dels resums i les el·lipsis, i cada vegada menys de la mania d’explicar-ho tot, que és una opció, però no un manament.
Quina hauria de ser la funció d’un bon manual?
Al final l’únic que podem fer és donar recursos, però l’ús que en faci cadascú depèn de molts factors, també de l’estat d’ànim o de l’edat. És com tenir una paleta de colors: no pots dir que el blanc és millor que el negre. Els tens allà i els pots fer servir tots. L’oli és millor que l’aquarel·la? El fang és millor que el ferro? Doncs hi ha gent que ho sosté, això. Em costa molt d’entendre que un escriptor com Sánchez Piñol advoqui pel concepte de fórmula, com un funcionari.
Escriure és, com diu Quimi Portet, treure la bèstia que portes a dins?
És una frase molt bona: “Tinc una bèstia a dintre meu.” És molt precís. Escriure és un exorcisme. Hi ha una cosa que és allà, i si la saps domesticar et quedes més tranquil i fins i tot et poden donar diners.
Fa anys, parlant amb l’escriptora Caterina Pasqual, em va dir que tenia “una bèstia al celler” i que de tant en tant baixava a donar-li menjar.
Sí, la bèstia és un dimoni, també. Però jo no l’alimento pas. La idea és fer-la sortir. Per això quan parlo amb en Josep Pujol i Coll i em diu que ara ja no necessita escriure, el veig en un estadi superior als que encara tenim el monstre a dins. Si ja has aconseguit treure’l i no ha tornat, per què alimentar-lo? Ja pots dedicar-te a llegir, passejar, anar a nedar... L’objectiu és aquest, no alimentar la bèstia.
Miquel Pairolí em deia, quan va publicar ‘Octubre’, que la seva ambició màxima era arribar a escriure sense paraules, tornar l’escriptura transparent.
Un Rothko, és clar. Però una cosa és treure adjectius i l’altra és la bèstia, la urgència de treure’t alguna cosa que et cou. Hi ha gent que em diu que no sap de què escriure. Doncs que no ho faci. Jo mai no he tingut por davant el full en blanc.
Escriu cada dia? De vuit a tres? 
No. Jo treballo, eh? Només escric quan faig vacances. Però no tinc pressió. Per escriure no n’hi ha prou de tenir temps. Te n’ha de sobrar. És d’aristòcrates, té una part d’inutilitat important. Un dia ets al tren i et ve al cap una idea, i quan l’escrius potser no era tan bona com et semblava. Per saber-ho has hagut de perdre-hi una tarda. El model és Virginia Woolf i tota aquella gent de Bloomsbury, que vivien de renda. Si no tens fills, has heretat una mansió i disposes d’una minyona que et fa el dinar, tindràs bona disposició a perdre el temps. Sí, escriure té un punt d’aristòcrata i anacrònic.

El racó dels contes
Quan acabem la conversa, Vicenç Pagès Jordà m’ensenya el seu preuat “racó dels contes”, un moble antic, d’aquells de vitrina amb pany i clau, potser procedent d’algun vell institut, on hi té ben ordenada tota la seva biblioteca de narrativa curta, des dels clàssics als contemporanis, des de les antologies a les obres completes dels seus autors preferits. Com sosté a Un tramvia anomenat text, el conte és la forma d’escriptura més pura, “la matriu de tots els textos”, que Cortázar comparava amb el modelatge d’una esfera d’argila. Ell també n’ha escrit, però continua sent més conegut per les novel·les, els assajos o els articles de crítica literària, en què adopta la veu del sentit comú sense deixar de portar a la pràctica allò que ell mateix pregona sobre el text com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, “de flama i cristall”. S’ha entretingut a llegir tot Txèkhov, de qui prepara una àmplia antologia dels contes en traducció de Xènia Dyakonova, buscant-hi la famosa frase del ganxo, i no la va trobar. Haver guanyat el Premi Nacional de Cultura (2014), i el Sant Jordi, el Sant Joan, el Crexells i el Rodoreda, no li ha pas donat més temps, l’or de l’escriptor, ni l’ha apartat d’aquests entreteniments llibrescos, com el de resseguir les referències a les olors i les pudors en la literatura, recopilades en dues plaquettes de la col·lecció Envinats de Vibop Edicions. Potser amb això n’hi ha prou, perquè com ell també diu, la quantitat de plaer o de dolor que hagis posat en una obra no té res a veure amb els resultats obtinguts.
Eva Vázquez, publicat en el PuntAvui 24.08.2021

25/7/21

El banc de la 22

Fotomuntatge de Víctor Colomer.
T
ot va començar quan el photoshop va col·locar allà a Forrest Gump. No era un lloc qualsevol, era el banc de fusta situat davant de la Llibreria 22, sobre el carrer Hortes. Aviat la imatge es va fer popular a les xarxes i molts escriptors i gent vinculada a la cultura catalana van deixar la seva empremta fotografiant-se allà mateix. Qui va posar Gump al banc de la Llibreria 22 va ser un fotògraf amic del llibreter Guillem Terribas. A principis de desembre passat, motivat per aquesta primera foto, un escriptor es va fotografiar allà mateix i li va enviar la imatge. I aquí li va venir la idea: era una manera divertida que cada dia sortís a les xarxes de la llibreria algú allà assegut. Sense posar noms, només persones. En data d’avui s’han penjat 183 fotografies.
Per allà han passat molts escriptors, periodistes i personatges de la cultura: De Quim Nadal, Màrius Serra, Dolors Vidal, a M. Mercè Roca, Rafel Nadal, Xavier Bosch, Eva Piquer, Mar Bosch, o Joan Boadas. De Joan Ventura, Xavier Castillon, Tura Soler, Josep Ferrer, Carles Ribas a Imma Merino, Àngel Quintana, Jordi Camps, Albert Om, Glòria Gasch, Gerard Quintana, Ester Pujol, Pere Puig, entre tants altres.
Matias Crowder, amb la seva filla asseguts al banc de la 22

Les millors idees sorgeixen pel pur plaer de compartir. Així va sorgir aquesta meravellosa idea de Guillem Terribas. Terribas, jubilat (avui ocupa el seu lloc Jordi Gispert, conseller de lectures i brúixola literària), és una cosa així com una força de la natura que no coneix el descans. És ell qui porta un registre exhaustiu de totes les fotos i tots els personatges que passen pel banc. El ventall aviat es va obrir, va incloure lectors, amics, simpatitzants i un llarg etcètera.
M’agrada una escena de la pel·lícula, quan els periodistes li pregunten a Gump per què corre. Una crítica a la societat necessitada de respostes per a tot. Ell corre perquè tenia ganes de córrer, respon, i els que aquí es fotografien potser ho fan perquè tenen ganes de ser fotografiats. És clar que en aquest cas s’hi afegiria l’ésser fotografiats «allà». Aquest sentiment de pertinença i afecte que molts comparteixen amb Llibreria 22.
Com diria Gump, la vida és com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà. I això va ser el que va passar amb aquell banc. La casualitat, i tota la història de la llibreria a la ciutat, el va convertir en una icona de Girona.
MATÍAS CROWDER publicat en el Diari de Girona 25.07.2021

*Vídeo dels 50 primeres persones assegudes al banc de la 22  https://youtu.be/IML0ZE0atGU

12/7/21

ESTIU 2021. No tanquem per vacances. Llibreria 22

La Llibreria 22 no tanca per vacances i us fa una sèrie de recomanacions literàries. Quaderns d'estiu. Imatges de la 22 i de presentacions. De gent asseguda al banc de la 22. Bon estiu. Realització: Guillem Terribas. 30.06.2021

16/6/21

Joaquim Nadal presenta «Girona, 1939: porta de l’exili» a la Llibreria 22

L’historiador recull el darrer mes i mig abans de la fi del conflicte a través del testimoni de polítics i escriptors.
Xavier Pla, Joaquim Nadal i Josep M. Muñoz, duran la
presentació: Foto Aniol resclosa. 

L’historiador Joaquim Nadal va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el seu nou llibre Girona, 1939: porta de l’exili. Escrits del final de la Guerra Civil, editat per L’Avenç.
L’autor retrata el darrer «mes i mig de vida» de la ciutat abans de la fi del conflicte. En concret, fins als primers dies del febrer del 39, quan Girona és ocupada per les tropes franquistes. Ho fa amb la voluntat d’oferir una «radiografia d’ambient» d’aquell moment històric on Girona també va ser l’escenari del camí de l’exili d’escriptors i polítics.
Per fer-ho, el volum recopila un recull de textos de novel·les, memòries, dietaris, articles periodístics i llibres militars sota l’atenta contextualització de l’autor. Entre els noms que hi apareixen hi ha Antoni Rovira i Virgili, Xavier Benguerel, Josep Pous i Pagès, Alexandre Deulofeu, Carles Pi i Sunyer, Carles Riba, Álvaro de Orriols, Francesc Trabal o Clementina Arderiu. També la visió de comandaments militars de l’exèrcit republicà o el testimoni d’un soldat de l’exèrcit franquista. «La visió d’uns i altres», sosté.
El volum aborda l’arribada de refugiats a la ciutat, els restaurants socials o l’ocupació militar. També el testimoni de cronistes de guerra que expliquen la seva arribada amb les tropes franquistes i com troben una «ciutat en ruïnes i incendiada» i el periple de diverses personalitats en el seu camí cap a l’exili.
El volum el tanca un capítol dedicat a Carles Rahola. A través de textos que va escriure «sota el pes ja d’una sentència de mort» i els dies previs a la seva execució, Nadal rendeix el seu particular homenatge a l’escriptor, periodista, historiador i polític gironí.
El llibre es presentarà el 19 de juny a les dotze del migdia al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera.
Diari de Girona 16.06.2021


Primavera del 2021 (finals) * llibreria 22

Imatges, recomanacions, aparadors, recomanacions, passejades, missatges ... que us fa i es dona la Llibreria 22, quan arribem a la fi de la primavera 2021. Realització: Guillem Terribas. 03 de juny 2021.

24/5/21

David Recasens publica el seu primer poemari

Fèlix Bruguera presentarà avui ‘La vida és una poesia’ a la llibreria 22.

Imatges de la Presentació a la 22. L'autor David Recasens i el presentador Fèlix Brugera. 

Home de múltiples interessos relacionats amb la cultura, David Recasens i Sabatés (Bescanó, 1976) diu que mai no s’hauria pensat que “podria arribar a escriure un llibre”. Però ho ha fet i avui presenta a la llibreria 22 de Girona el seu primer poemari, titulat La vida és una poesia. L’acte començarà a les 12 h del migdia i l’encarregat de comentar els poemes de Recasens serà Fèlix Bruguera, doctor en filologia catalana. “M’he inspirat en les petites coses que ens ofereix la vida, aquelles que, per quotidianes, de vegades no ens n’adonem”, explica Recasens. Cada poesia va acompanyada en el llibre d’una fotografia realitzada per ell mateix i d’un text en què l’autor explica què el va motivar per escriure aquells versos.
Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 22.05.2021

David Assegut al banc de la 22

David Recasens mostra la cara B del confinament.

L’autor publica «La vida és una poesia», un recull de poemes
amb la mirada posada en el que l’envolta.

David Recasens publica La vida és una poesia, un recull
de 51 poemes nascuts en temps de confinament, que
presentarà avui a la Llibreria 22 de Girona.
Aquest és el debut literari de l’autor, que assegura que
«si no hagués estat  el confinament, mai hagués escrit
un llibre i les poesies haguessin quedat en un calaix».
l temps lliure va ser la clau per a engegar la maquinària, 
en un parèntesi que li va permetre «tenir el cap més
despert, sense la pressió del dia a dia», subratlla.
Es tracta d’una «poesia del dia a dia, una mirada sobre
el que m’envolta», assegura l’autor. El mar, els fills,
l’amor, Girona, el riu Ter o els Pirineus són alguns
els elements que han inspirat l’autor de Bescanó. 
«He volgut plasmar les coses que ens passen
desapercebudes i  traslladar-ho de la manera que jo ho
aprecio», assenyala.
Cada poesia s’acompanya d’una fotografia, capturada
pel mateix autor, a mode de guia perquè el lector pugui
conèixer la instantània que va captar l’atenció de Recasens.
Publicat en el Diari de Girona, 22.05.2021



CÒMICS 22 * Primavera 2021

Un recorregut per la botiga de Còmics 22 de Girona. Una ullada a les novetats i els còmics que us recomanem. Entre amb nosaltres en un mon ple d'imaginació: Veniu a Còmics 22. * 20 de maig 2021/ Guillem Terribas.

Llibreria&Quiosc22: Primavera 2021

La Llibreria&Quiosc22 que està a l'Eixample de Girona, carrer Emili Grahit,57 compleix la funció de llibreria de barri molt ben equipada, sobretot en llibre infantil. Diaris, revistes, papereria i les darreres novetats... i amb tot el suport de la Llibreria 22 del carrer Hortes,22. El vídeo es un recorregut per les seves instal·lacions i els suggeriments. Realització: Guillem Terribas.

10/5/21

Joan Armangué i Joaquim Nadal presenten «Històries d'alcalde 1995-2007» a Girona

Els dos exdirigents aporten la seva experència política en un diàleg celebrat a la Llibreria 22.
Retall del Diari de Girona.
Dos veterans de la política gironina, Joan Armangué (exalcalde de Figueres) i Joaquim Nadal (exalcalde de Girona i exconseller de la Generalitat) van aportar els coneixements de la seva experiència política en un diàleg celebrat ahir a la Llibreria 22, amb motiu de la presentació del llibre «Històries d'alcalde 1995-2007», que acaba de publicar Armangué. El periodista Ramon Iglesias va fer de moderador.

El diàleg va girar entorn del municipialisme i de l'evolució de Girona i Figueres. També, tangencialment, del present de la política catalana. «L'etapa 2017-2021 ens ha fet molt bons a nosaltres», va reblar Nadal. Ambdós, es van declarar orfes de referències en la política catalana. Antics militants del PSC, també es van mostrar molt crítics amb el seu expartit. Nadal va ser molt clar: «En els últims anys, he tingut la temptació de no votar o de votar en blanc o nul». Armangué va reivindicar l'etapa del tripartit, com un govern transformador a Catalunya. L'exalcalde de Figueres creu que avui dia el municipalisme «més que asfaltar carrers o tenir nous projectes, ha de combatre les creixents desigualtats dels barris de les ciutats». Ambdós van coincidir en la dependència que els polítics actuals tenen de les xarxes socials. «Tenen una obsessió per twitter», segons Armangué i Nadal considera que «és més eficient anar a un bar a escoltar les opinions espontànies de la gent que el confort del despatx. I crec que ara escolten més a twitter que al bar».
Diari de Girona, 09.05.2021
Joan Armengué, Ramon Iglesias i Joaquim Nadal Foto: Llib.22

Armangué i Nadal recorden la rivalitat Figueres-Girona

Els dos exalcaldes socialistes van reflexionar ahir a Girona sobre les seves èpoques de mandat al capdavant de les respectives ciutats, en un acte de presentació del llibre de Joan Armangué.
Joan Amangué, Ramon Iglesias i Joaquim Nadal (Foto: llib.22)

Figueres, Vilatenim, Navata, Barcelona i, ahir, Girona. Joan Armangué va completar el ruedo de presentacions del seu llibre Històries d’alcalde (Figueres, 1995-2007), publicat per Grup Gavarres dins la col·lecció El Caliu de la Memòria, en el qual recull seixanta-dues històries que formen un relat molt personal de la seva trajectòria política al capdavant de la capital de l’Alt Empordà durant dotze anys. I al feu contrincant, la capital gironina, l’expectació era alta, omplint l’aforament destinat per la Llibreria 22 a la plaça Jordi de Sant Jordi.
Molts amics i vells camarades del partit socialista van assistir a un acte que tenia el gran al·licient no només d’escoltar el protagonista sinó el també exalcalde Quim Nadal –autor de l’anterior llibre de la col·lecció–, enfrontats en un duel d’amics arbitrat pel periodista i escriptor Ramon Iglesias.
Presentar un llibre sobre Figueres a Girona tenia el seu morbo i més tenint en compte l’antiga rivalitat existent entre les dues ciutats sobretot en l’època que manaven els dos alcaldes. Però com va deixar clar d’entrada Iglesias, “alcaldes rivals primer, però Nadal un dels principals avaladors de Figueres com a conseller”. La trobada va donar per a moltes reflexions, com ara el fet que, mirant enrere sense ira, “els intel·lectuals figuerencs estaven en contra de Figueres i més a favor de Girona”, com va recalcar Nadal.


Per la seva banda Armangué va recordar, com deixa testimoni al llibre, que a diferència de Figueres on el seu projecte va restar “inacabat” –tot i que el convergent Santi Vila li va reconèixer que va continuar completant idees del seu pla quan ell va ser alcalde– a Girona sí que en va tenir, de continuïtat: “Un projecte sòlid que va produir una jerarquització i un enfortiment de la capitalitat gràcies a la voluntat del pujolisme per potenciar-ho.” Un model amb puntals com la Universitat de Girona, “la més centralista del país”, i un “gironacentrisme de quilòmetre zero que va reconduir l’eix Vic-Olot-Figueres cap a Girona”, va subratllar Armangué tot recordant que “hi ha més nadalistes a Figueres quan era alcalde que quan era conseller”. Contradictori? Com tot a la vida. Nadal per contra va dir que a ell sempre li deien “tu rai, que tens bisbe i governador militar, ho tens tot!”, quan en realitat ell els hauria regalat aquest “tot”.
Dos exmilitants socialistes que van coincidir en moltes coses, com el fet que actualment se senten “orfes” de referents ideològics o, com va dir Armangué, que es considera un “socialista independent”.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el Punt-Avui 09.05.2021


25/4/21

Jordi Camps: Possant llum a la diada.

Milers de persones es van desplaçar a l’esplanada de la Copa, l’espai habilitat aquest any a Girona per encabir la multitud que no es va voler perdre la cita de cada any.
No té l’encant de la Rambla, però els llibreters i floristes la van beneir, perquè és funcional, i no descarten, si l’Ajuntament hi aposta, trencar amb la tradició.

Foto: Manel Lladó.

Hi havia ganes. Moltes. Tornar a gaudir de cert regust de normalitat és el que tots volem i Sant Jordi ens ho va regalar. Malgrat les mascaretes, el gel hidroalcohòlic i els controls de seguretat, es van imposar les ganes de tothom per celebrar una diada com cal. Fos com fos, i on fos. I a Girona l’expectativa era saber com reaccionaria la gent al nou emplaçament habilitat per l’Ajuntament allunyat de l’emblemàtic, situat fins ara a la Rambla. A la Copa, a tocar de la Devesa, els gironins estan acostumats a celebrar-hi festes; sense anar més lluny les Fires del patró de la ciutat, sant Narcís. Però allà on la música i la cervesa tradicionalment s’imposen, ahir el llibre i la rosa van ser els estendards.
El matí es va aixecar radiant i il·lusionant. Només d’obrir, a l’esplanada de la Copa, on hi havia congregades 27 parades de llibreries, editorials (la majoria) i floristeries (cinc), ja es van formar les primeres cues per entrar al recinte. Una de les primeres impressions era comprovar el que ja percebem en altres llocs, com ara supermercats, bancs o botigues: que la societat s’ha tornat més nòrdica i s’han aplacat tendències més, diguem-ne, mediterrànies. Si més no, es nota més paciència, ordre i resignació quan hi ha grans afluències que no pas a l’era prepandèmia. Res és el mateix.



El que és clar és que la diada és tan nostrada que la celebrarem es faci on es faci. “I què, el nou espai?”, era la pregunta del dia. Conscients que, en comparació amb l’encant que ofereix la Rambla no és el mateix, hi havia en general una gran acceptació. Jordi Gispert –gerent de la 22–, per exemple, que ja es mostrava prèviament favorable, només podia fer que celebrar el que tota la setmana ja pronosticava: “És un Sant Jordi millor que el del 2019 i que el del 2018 fins i tot!” Ras i curt. Pel que fa al lloc, és dels que creu que donen joc per poder créixer, tenint en compte que la Rambla a les sis de la tarda fa anys que ha quedat petita. “La Copa permet créixer i, si l’Ajuntament s’implica, fer-hi concerts, actuacions i complementar-ho amb food trucks; esdevindria l’espai ideal.” També, afegia, “és la demostració que els gironins no donem l’esquena a la Devesa. Mira al teu voltant!” Només a mitja jornada ja s’havien comptabilitzat vuit mil visitants. Unes xifres que a la tarda van quedar curtes.
Interior de la Llibreria 22
Un èxit que fins i tot va sorprendre un llibreter veterà com Pere Rodeja, de la històrica Geli. “M’ha sorprès positivament, no m’esperava aquest ambient. Tenia clar que s’havia de fer aquí perquè no hi havia alternativa, i s’ha encertat.” També és cert, com així li ho van comunicar, que botiguers i establiments d’hostaleria dels voltants del centre de la ciutat havien notat una baixada considerable de gent. El gremi de floristes també estava encantat. “Sincerament, m’esperava que fos fluix perquè molta gent està acostumada a la Rambla, i la veritat és que és una bogeria”, explicava Eva Tarrés atrafegada.
Per feinada, la que va tenir Carles Porta, el periodista que ho peta amb Crims i que ha vist com el seu llibre La farmacèutica arrasa. Encara no havia arribat que ja l’esperaven fent cua una quarantena de persones. I va ser arribar i no parar, fins a les dues tocades (quan a les parades ja no hi havia estoc del seu llibre). Això és el que té ser un escriptor mediàtic i, és clar, guanyar-se el públic a pols. Un exemple: es va estar les dues hores dempeus signant; a peu dret, tal com l’amic Espinàs li va ensenyar –estar a l’altura del lector, mantenir-hi el contacte visual a la mateixa alçada; no es mostra distinció–. Atent i amable, aquest lleidatà cada dia més gironí explicava que fins i tot una parella d’Andorra li havia dit que havien vingut per tenir la seva dedicatòria personalitzada. I no només això, li van regalar un ratassia, un licor amb el qual ja podrà celebrar una diada que segur que recordarà.
Qui s’ho mirava de prop era Guillem Terribas, que no se’n perd ni una. Fins i tot comentava a Pere Rodeja que no feia més que veure bosses amb llibres de la seva botiga. “I jo de la teva, no et fot”, li va respondre. El to de bonhomia, d’amistat i rivalitat ben entesa, fa gran aquesta festa. Amb llibreters així, més!
JORDI CAMPS LINNELL publicat en el PuntAvui 24.04.2021

El final del dia, la gent de la 22, han fet la Remuntada. 

JORDI GRAU: Girona, Figueres, Lleida

Girocentrisme és un concepte que va popularitzar el periodista Ramon Iglesias per parlar de la Girona de l’alcalde Nadal. Ho he recordat llegint Històries d’alcalde (1995-2007), de Joan Armangué, que ha publicat Editorial Gavarres. El llibre ha tingut diverses presentacions a l’Empordà i Barcelona i el 8 de maig l’hi presentarà a Girona Joaquim Nadal.
En el llibre l’exalcalde de Figueres fa una afirmació que em va sobtar: Joaquim Nadal ha estat el millor alcalde de Girona i el millor conseller de Política Territorial i Obres Públiques... per a la ciutat de Figueres. Suposo que això satisfà Nadal, que també presenta llibre, Noms d’una vida, amb perfils i semblances de 67 personalitats del món de la cultura, la història i la societat, moltes d’elles gironines. L’hi edita Pagès, l’editorial de Lleida que va permetre a Nadal dir en la presentació a la ciutat del Segre que tornava a Lleida. En va ser diputat al Parlament el 1984 en aquella operació que la premsa vam batejar com a cruzado mágico. Ara caldria explicar a les noves generacions el perquè d’aquella operació i fins i tot què és el cruzado mágico.
Dimecres en la presentació del llibre a la Sala 11 dels Albéniz,
Jordi Grau i Quim Nadal a la presentació del llibre
a Girona. Foto: Manel LLadó.

organitzada per la Llibreria 22, Nadal va parlar dels personatges gironins que surten al llibre. De Tià Salellas a Eduard Puig Vayreda, exalcalde figuerenc de qui es va fer amic després d’un polèmica epistolar pel vi servit al príncep de Girona aquell plujós dia que va visitar la ciutat. De Ramon Ceide a Manel Serra, tots dos presents a l’acte. De Quico Viader, l’actor i restaurador del Cipresaia, a Lluís Maria de Puig i Modest Prats. I sobretot del seu oncle, l’historiador Jordi Nadal, i dels seus pares, Manel Nadal i Montserrat Farreras, a qui dedica dos emocionants perfils: el que va llegir en l’enterrament del seu pare i el que recorda la seva mare, “que navega per les boires de la memòria”, referint-se a la malaltia que pateix. Josep Vallverdú, company de promoció de la mare de Nadal i Carme Vidalhuguet, la directora de la col·lecció, mantenen en el pròleg que la tasca política i com a historiador de Joaquim Nadal han amagat la seva faceta d’escriptor i tenen raó.
Dos llibres de dos alcaldes allunyats de la política partidista. I una presentació, la de Girona, amb un record evocat per Guillem Terribas al difunt Josep Tarrés, visionari que va impulsar tantes coses que van acabar funcionant quan ell ja no hi era.
JORDI GRAU, el PuntAvui 25.04.2021

Sant Jordi 2021: Tornem-hi, que no ha estat res

La sensació de normalitat, tot i les mesures de prevenció, va acompanyar el primer Sant Jordi que se celebra a la Copa. 
Carles Porta, Jaume Cabré, Gerard Quintana, Xavier Bosch i Maria Barbal, entre els més venuts.

Foto: Manel Lladó


Amb el llibreter Guillem Terribas, al mig de l’esplanada de la Copa de Girona, debatem sobre quins serien els millors títols per al reportatge del Sant Jordi pre-normal o post-covid, o quasi normal i quasi post-covid, i fabulem amb la possibilitat de fer-ne servir més d’un, com els redactors d’El Jueves, em diu, que publiquen també les portades descartades a cada número. Ell proposa “Remuntada previsible”, perquè després de la desastrosa campanya de l’any passat, que ens va agafar a tots confinats, no podíem sinó millorar. Per un moment estic a punt a posar-hi “T’he donat el meu amor abans no me’l demanis”, que és la citació de Romeu i Julieta que m’ha deixat anar en trobar-nos i que m’ha commogut com si, en lloc de portar Shakespeare a la boca, se m’hagués acostat amb una rosa entre les dents. Però una ha de ser responsable dels seus actes, de manera que el títol ha acabat sent la meva aposta, aquest “Tornem-hi, que no ha estat res”, perquè amb el temps que feia, amb la gentada reunida i l’ambient meravellosament festiu semblava ben bé que vinguéssim d’una terra bona, sense por ni morts ni ràbia.
El Sant Jordi de la represa només ha tingut de diferent el lloc (infinitament millor que la Rambla), el dispensari de gel hidroalcohòlic de l’entrada i la presència d’agents uniformats avorrint-se estintolats als arbres. Per la resta, sorpresa majúscula, tot era tenebrosament idèntic als altres anys; és a dir, moltíssima gent continua comprant llibres infectes. Una cosa que es diu El chisme, de Risto Mejide, sense anar més lluny, que vaig veure com despatxaven en tres parades consecutives, tres!, sense que els policies apostats als arbres practiquessin cap detenció. Com que el Gremi de Llibreters havia decidit no facilitar cap rànquing de vendes –tot i que al final va canviar d’opinió–, no hi havia més remei que refiar-se dels comentaris dels lectors, dels quals es desprèn un quadre d’honor tirant a esquizofrènic, una olla de grills en què es barregen María Dueñas i Quim Torra, Joël Dicker i Stefan Zweig, Eva Baltasar i Albert Espinosa. Val més centrar-se i demanar als llibreters quins títols estan tenint més requesta, però n’hi ha pocs que es vulguin comprometre. De covards l’infern n’és ple. “Massa aviat, encara”, diuen, o es posen filosòfics amb un “això de les llistes és molt relatiu”. Que m’ho diguin a mi, que em toca inventar-me-la des de fa trenta anys per damunt dels seus escrúpols. Aquí hi ha un valent, de tota manera, lloat sia Déu, que em xerra una classificació
Carles Porta, signant llibres. Foto: Manel Lladó

provisional: La farmacèutica, de Carles Porta; Consumits pel foc, de Jaume Cabré; La dona de la seva vida, de Xavier Bosch; Tàndem, de Maria Barbal, i L’home que va viure dues vegades, de Gerard Quintana, no necessàriament per aquest ordre sinó tot el contrari; la salsa santjordinesca típica, per entendre’ns, espessa i que no pica. Aquests serien els noms que es repeteixen invariables d’una parada a l’altra, però de manera una mica tendenciosa, tot s’ha de dir, perquè a tots els taulells n’hi havia piles desproporcionades.
Hi ha gent, però, que va molt a la seva. Una parella jove, per exemple. El noi agafa Escola d’aprenents, de Marina Garcés, i llegeix amb tant d’interès la contraportada, assentint a cada ratlla amb el cap, que la noia, acostant-se-li amorosa, l’anima a comprar-lo. D’una revolada, el nano torna el llibre al piló. “No suporto els filòsofs”, escup amb agror, i gira cua amb la noia compungida tot darrere. No duraran gaire, aquest parell, em fa l’efecte. Més endavant coincideixo amb dues dones d’una certa edat. L’una li recomana a l’altra un novel·lot de Douglas Kennedy, A la recerca de la felicitat; l’amiga el sospesa sense convicció i el deixa de seguida amb un argument irrebatible: “Saps què passa? Que aquests tan gruixuts són d’autors que fan servir escriptors fantasma per emplenar.” Potser té més raó del que sembla. Hi ha també els lectors d’oïdes, com el que davant el M’explico, de Carles Puigdemont, deixa anar: “Ha de ser xulo, aquest”, però passa de llarg sense ni tocar-lo. I hi ha els que van de cara a barraca sense contemplacions, com el marrec de dotze anys, li poso, que estira Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, i diu al venedor: “Vull aquest”. O la noia que treu una llista: “Mira, necessito Viatge al país dels blancs, d’Ousman Umar, i Una rosa sola, de Muriel Barbery”. “Necessito”, ha dit. Això és donar l’amor abans que te’l demanin.
EVA VÁZQUEZ, editat en el PuntAvui 24.04.2024



Els gironins viuen una diada "estranya": “Estic impressionat per la cua però no hi ha aglomeracions"

Les parades de llibres i roses estrenen amb satisfacció el nou espai de la Copa, a la Devesa de Girona “És un Sant Jordi molt emotiu perquè l’any passat estàvem tots tancats a casa, teníem por… però avui podem ser aquí, fa un dia molt bonic, està tot molt ben
Foto: Marina López

organitzat i hem de mirar endavant, no hi ha més remei”. La Maria Carmen Costar resumeix amb aquestes paraules el sentiment de molts gironins en aquest Sant Jordi “tan diferent” i “estrany”. Ella està just davant de la parada de la Llibreria Empúries i estan mirant les últimes novetats amb l'Ourense, una de les cinc amigues que formen part de les nenes de la pera, que és com s’anomena la seva colla: totes tenen entre 61 i 71 anys, es van conèixer fa onze anys estudiant català i abans del covid solien fer excursions i celebracions cada setmana. “Avui és el primer dia que ens retrobem totes després d’un any sense veure’ns, ens fa molta il·lusió”, ressalten amb emoció les dues amigues, que asseguren que se senten “molt segures i tranquil·les” amb la nova fórmula per celebrar la diada.

Els altres anys la tradició manava fer una volta per la Rambla i la plaça Catalunya, l’epicentre per excel·lència de Sant Jordi a la ciutat. Però per evitar aglomeracions i seguir les indicacions del Procicat, l’Ajuntament ha traslladat les paradetes a dos espais molt propers i amb control d’aforament: els llibres i roses a l’esplanada de la Copa, i les entitats i partits al passeig de la Devesa.


Sense precedents anteriors, un dels maldecaps que han tingut les floristeries ha sigut intentar calcular el nombre de flors que havien d’adquirir. “Tens l’historial dels altres anys, però aquest no sabíem com aniria. Per si un cas vaig comprar 500 roses menys, 1.500, i ara no sé si farem curt”, admet la Mariona Madera de la floristeria De Flors, que no para de muntar rams i que viu aquesta diada “amb una mica de nervis”.
Una inquietud que també se sentia des de les files dels llibreters que, per primera vegada en molts anys, no han conquerit la Rambla i el carrer Argenteria. “Aquí tenim força espai, la gent va venint tranquil·lament i de manera esglaonada. Fins i tot et diria que estem millor que a la Rambla perquè no estem tots enxubats”, valora l’Oriol de la Llibreria Geli, i en Francesc de la Ulysses hi coincideix: “És sorprenent, potser fins i tot estem venent més que altres anys. Esperàvem tenir tranquil·litat, però no, va passant gent regularment. Ara bé, també és veritat que aquí quedem més apartats”. Tot i això, des de la Geli certifiquen que han venut molt, especialment, els dies anteriors: “En comptes de concentrar-nos tots el mateix dia i al mateix lloc, tota la setmana hem treballat molt i especialment el dijous, que va ser com un boom”.
50 autors en un sol espai
Una altra diferència respecte a les diades anteriors és que els autors no han hagut de voltar per cada llibreria. Tots s’han concentrat en un mateix espai –amb separació entre les taules i control de les cues–; i al llarg del dia n’han passat una cinquantena: des de Josep Maria Fonalleras fins a Rafel Nadal, Núria Esponellà, Miquel Fañanàs, Mar Bosch o el president Quim Torra i l’expresident del Parlament Roger Torrent. Però, al matí, el que més lectors ha aglutinat fent cua ha sigut el periodista Carles Porta i el seu llibre La farmacèutica, basat en el segrest de l’olotina Maria Àngels Feliu. “Cada dilluns mirem Crims amb el meu pare, és una cosa que ens uneix i que fem conjuntament. I em fa molta il·lusió que ens dediqui el llibre al meu pare i a mi”, confessa l’Albert, que, amb la seva parella, Bibiana, esperen el seu torn per aconseguir la firma.
 Al seu costat hi ha el llibreter i escriptor Guillem Terribas, l’ànima de la Llibreria 22 i un dels primers que han estrenat el nou sistema de signatures. Malgrat les desenes de diades que ha viscut rere el taulell, mai n’havia vist cap com la d’enguany. “Estic impressionat per la cua que hi ha per entrar, però és un espai molt obert i no hi ha aglomeracions. Queda clar que no és una experiència per repetir-la, però, a pesar dels impediments, anirà molt i molt bé i serà una gran diada”, augurava a primera hora el llibreter.
I és que, com ell, molts gironins han tingut avui una barreja de sentiments contraposats, com els que expressa la Tània, una veïna de la ciutat: “És un Sant Jordi estrany, diferent. És guai perquè tenim l’ambient dels llibres i roses, però no és el mateix: abans ens semblava angoixant passejar per la Rambla, però ara en sentim enyorança”.
MARIA GARCIA publicat a l'Ara. cat 24.04.2021


21/4/21

Suggeriments SANT JORDI 2021 *Llibreria 22


Alguns títols que la Llibreria 22 de Girona suggereix per comprar o regalar aquest Sant Jordi 2021. Novetats, clàssics, premiats, infantils, juvenils, assaig, infantils... Només es una selecció, a la llibreria, en els seus prestatges n'hi han molts més, o sinó els podem demanar o els podeu demanar a través de la nostra web llibreria22.net. Realització i muntatge: Guillem Terribas

20/4/21

Per Sant Jordi, espionatge / el llibre de Roger Torrent

Josep M. Fonalleras, Pere Rodeja, Carme Ferrer, Roger Torrent, Guillem Terribas, Gemma Ubasart
Foto: Manel Lladó 

U
na foto protocol·lària amb un dels autors de Sant Jordi i alguns dels llibreters de la ciutat de Girona va ser el pròleg d’un acte singular: la presentació d’una obra en una sala de cinema que ara fa de sala de teatre, dansa i música. A la sala 11 del cinema Albèniz Plaça, el diputat electe i expresident del Parlament Roger Torrent va conversar ahir sobre el seu llibre Pegasus. L’Estat que ens espia (Ara Llibres).
 “Increïble, però veritat”, va obrir el foc Guillem Terribas, mestre de cerimònies d’“una coproducció” de tres llibreries. El que va viure Torrent va ser un cas de “persecució política”, “un avís per a navegants”, va exposar l’escriptor i articulista Josep Maria Fonalleras. “És inquietant perquè sabem que és cert.
” El que va viure Torrent la primavera del 2019 va ser com els serveis d’intel·ligència de l’Estat espanyol van espiar-lo a ell, un representant polític independentista i la segona autoritat del país en aquell moment. Torrent ha investigat què és el programa Pegasus, ideat per tres exsoldats de l’exèrcit israelià, i li agradaria que l’Estat espanyol “depurés políticament” els ideòlegs d’aquella acció. “Als Estats Units hi va haver un cas d’espionatge que va costar el càrrec al president Nixon [amb el cas Watergate, el 1974]”, va recordar sobre l’escenari.
Pegasus és una creació de l’empresa NSO Group i considerada pel Ministeri de Defensa israelià “una arma”. L’Estat espanyol l’utilitza des de fa uns anys, igual que “altres democràcies consolidades, com ara l’Aràbia Saudita, Mèxic i el Marroc”, va dir l’exalcalde de Sarrià de Ter, que es va preguntar si hi va haver malversació de diner públic i per la dificultat d’aturar la maquinària de la persecució.
Hi ha querelles contra NSO i l’exdirector dels serveis secrets espanyols per l’espionatge del programa Pegasus a través del Whatsapp del mòbil de Torrent. El cas demostra la deriva contra les llibertats democràtiques a l’Estat espanyol, va dir Gemma Ubasart. La professora de ciència política de la UdG i antiga secretària general de Podem Catalunya va parlar de l’obra de Torrent com “una història d’espionatge polític i [un cas] de funcionament amoral i il·legal dels aparells de l’Estat. El llibre és una denúncia i una explicació del ciberespionatge del s. XXI”.
Torrent va vendre ahir exemplars del seu relat a Girona, quatre dies abans que els llibres i les roses es traslladin al passeig de la Copa a causa de la pandèmia. Maria Carme Ferrer, de la llibreria Empúries; Pere Rodeja, de la Geli, i Guillem Terribas i Jordi Gispert, de La 22, van continuar greixant ahir la maquinària de Sant Jordi.
JORDI FERRER, publicat en el PuntAvui 20.04.2021

El «thriller» de Roger Torrent

L'expresident del Parlament presenta «Pegasus», on narra l'espionatge que va patir


Presentació de «Pegasus». El diputat d'ERC Roger Torrent va presentar ahir a Girona el seu llibre, «Pegasus», que narra el cas d'espionatge que va patir quan era president del Parlament. «És una història inquietant perquè sabem que és veritat», va afirmar el periodista Josep Maria Fonalleras.
Poc es podia imaginar Roger Torrent que una videotrucada de WhatsApp que ni tan sols va arribar a contestar seria la «porta d'entrada» del programa d'espionatge Pegasus al seu mòbil quan era president del Parlament de Catalunya. «Llavors te n'adones de com n'ets de vulnerable, perquè veus que tens tota la teva vida a un clic», admet Torrent. El diputat d'ERC va presentar ahir a Girona el llibre que ha escrit arran d'aquesta experiència,Pegasus (Ara Llibres), en un acte organitzat conjuntament per les llibreries 22, Geli i Empúries. Torrent va comptar amb Guillem Terribas com a mestre de cerimònies, i amb l'escriptor Josep Maria Fonalleras i la professora de Ciència Política Gemma Ubasart com a acompanyants. A l'acte s'hi van deixar veure cares d'ERC a les comarques gironines, com la diputada Anna Caula, el vicealcalde de Girona, Quim Ayats, o l'alcalde de Sarrià de Ter, Narcís Fajula.
Gemma Ubasar, Guillem Terribas, Roger Torrent, J.M. Fonalleras

«És el llibre d'en Roger Torrent, però no és el llibre d'un polític», va advertir Fonalleras, que va assegurar que «la història és inquietant perquè sabem que és veritat». Segons va indicar Torrent, Pegasus és un programa espia desenvolupat a Israel que només poden comprar els governs i les forces i cossos de l'Estat, i que habitualment s'utilitza per combatre el terrorisme i el crim organitzat. De fet, aquest programa va ajudar a detenir el Chapo Guzmán. «Això podria ser-ne un ús legítim», va assenyalar Torrent. Segons va recordar, però, el Pegasus també s'ha utilitzat per espiar el CEO d'Amazon i propietari del Washington Post, Jeff Bezos ?a qui posteriorment es va fer xantatge?, i el periodista Jamal Khashoggi, assasinat l'any 2018 al consulat d'Aràbia Saudita a Turquia.
Segons Torrent, des d'ERC feia temps que eren conscients que podien patir algun tipus d'espionatge, i de fet ja s'havien acostumat a deixar el mòbil i les tauletes a fora quan havien de celebrar una reunió. «Tot i això, una cosa és saber-ho i l'altra és comprovar-ho. Sents que xucla la teva vida, perquè no només et pot robar la informació del mòbil, sinó que també pot activar remotament la càmera i el micròfon», va explicar. «Et roba la intimitat, fa una pesca d'arrossegament a veure què troba. I una frase aïllada, treta de context, et podria enfonsar», va assenyalar.
Per a Torrent, la «diferència entre una democràcia consolidada i una que no ho és és com reacciona l'Estat davant d'un cas d'aquests». I és que va assumir que «les clavegueres de l'Estat poden tenir un funcionament autònom, però considera que «això no hauria de poder podrir tot el sistema». En el cas de l'Estat espanoyl, recorda que la comissió d'investigació política que van demanar nou partits «està desada en un calaix». Per això, lamenta que, tot i haver anat per la via judicial, no s'hagi impulsat encara una investigació política del cas. I entre la dicotomia plantejada per Usabart, sobre si un cas d'aquestes característiques és «una poma podrida» o quelcom més sistèmic, Torrent va recordar que, més enllà de la «policia patriòtica» que realitza l'espionatge, hi ha altres elements -per exemple, de l'àmbit judicial o mediàtic- que també contribueixen a l'engranatge.
Finalment, preguntat per Fonalleras sobre si una hipotètica república catalana utilitzaria el Pegasus, Torrent va afirmar que «per a fins espuris, no».
Laura Fanals, Diari de Girona 20.04.2021

19/4/21

PRE-SANT JORDI 2021.


Escalfant l'ambient de Sant Jordi 2021. Dissabte 17 d'abril Autors van passar per la 22 a signar exemplars dels seus llibres. Llibres que es podran regalar signats. Rafel Nadal, Marc Artigau, Rafel Vallbona, Maria Barbal, Jordi Cabré, Gerard Quintana, Iolanda Bataller, Mònica Usat, Gemma Puig, Vicenç Villatoro. Realització de Guillem Terribas.

La mirada de Nadal

Joaquim Nadal publica ‘Noms d’una vida’, el tercer volum dels seus assajos biogràfics amb més pulsió personal.
S’hi reivindica la condició d’escriptor i d’un jo literari tapat pel polític i l’historiador 
Els primers noms d’una vida, en aquest cas la de Joaquim Nadal i Farreras (Girona, 1948), són el del pare i el de la mare. “M’ha semblat que obrir amb ells les pàgines que segueixen era encara un darrer homenatge i una mostra de gratitud”, escriu Nadal en la introducció, que titula Justificació, de Noms d’una vida (Pagès Editors, 2021), tercer llibre amb el qual tanca una etapa que va iniciar fa setze anys amb Vides amb nom (CCG Edicions, 2005), que feia un repàs als articles biogràfics del 1970 fins al 2003, i que va continuar amb Noves vides amb nom (Curbet Edicions, 2011).
El perfil del pare, Manel Nadal Oller, d’una família coneguda de tapers de Cassà de la Selva, són les paraules que el fill Joaquim va llegir en el funeral celebrat a la basílica menor de Sant Feliu de Girona el 19 d’octubre del 2017. “La mirada del nostre pare era una mirada que estava impregnada del mar de la Fosca”, escriu Nadal sobre l’origen on es bressola l’extensa nissaga familiar: 12 fills, 21 nets i 18 besnets. “Però sobretot era una mirada marcada per una geografia concreta de muntanyes i valls, de rius i rieres, de boscos i arbredes, de masos i cases de pagès, i per un recorregut per esglésies, capelles, santuaris i ermites. [...] Era una mirada positiva, activa, compromesa. No hi havia una passivitat contemplativa. Tenia un desfici per plantar arbres.” De “la senyoreta Farreras”, tal com la recorden afectuosament les seves alumnes de les Carmelites, el fill en fa una evocació biogràfica d’exquisida tendresa. Montserrat Farreras Forns “navega per les boires de la memòria” des de fa cinc anys i espera la mort amb la mateixa visió amb què va obrir els ulls fa 97 anys, a la mateixa casa on va néixer. Escriu Nadal que “les parets de la casa de l’hort de l’abadia, un hort que havia acollit en algun moment el cementiri dels monjos, aixopluguen la vida d’ara de la mare, al so inexorable de les campanes de la catedral i amb la verticalitat dels xiprers que apunten el cel que l’espera”.
Nadal atorga a Noms d’una vida, un llibre molt “focalitzat en flaixos, visions de personatges i que fa emergir aquesta visió barreja de testimoni personal i aproximació biogràfica”, una dimensió especial. Primer pels retrats paterns, i perquè hi culmina un gènere, amb el qual Josep Vallverdú i Carme Vidalhuguet, que signen el pròleg, reivindiquen: “La prosa literària del Jo d’un escriptor d’aquells que Auden diria que aconsegueixen de donar-los la mesura de la decència, tant en el tractament del llenguatge com en el rerefons anímic i moral del conjunt de la seva obra.” Conclouen que és a través “del que ens diu dels altres que sabem del Jo”.


“Que em reivindiquin la condició d’escriptor quan no l’he tinguda d’entrada o no me l’han reconeguda m’agrada molt. Vol dir que en allò que escric, independent del que sigui, com historiador i fins i tot com a polític, m’agrada que l’expressió literària del que dic sigui reconeguda com un valor, de tal manera que es trenqui el motlle que els historiadors no escriuen bé”, assenyala Joaquim Nadal, actual director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC). Recorda el llenguatge literari extraordinari d’historiadors com Ferran Soldevila, Vicens Vives o Pierre Vilar. Reconeix que tot i la seva extensa producció bibliogràfica, la imatge del polític o de l’historiador, “sense renunciar” al que ha estat, “s’ha menjat” la de l’escriptor.
 Despullar les capes
Són 76 articles a 67 protagonistes: “Quan parlo de persones, presents o passades, m’interessa igualment el perfil humà, d’una vida amb sentiments, al costat del que representi aquella persona de forma objectiva”, assenyala. Perfils i relacions amb personatges com Modest Prats, del qual de totes les capes que té –professor, capellà, escriptor– li interessa “el Modest entendrit per la seva mare”. Joaquim Nadal fabrica aquest gènere testimonial a partir de les “dèries d’historiador” –la precisió en les dades, citacions acurades– amb la sensibilitat afinada per fer aflorar emocions “a partir de presències que ens remeten a les absències”, en llegir els perfils d’Ermessenda de Carcassona, Josep Benet, Diana Garrigosa, Mercè Huerta, Miquel de Palol, Jordi-Pere Cerdà, entre d’altres.
Noms d’una vida
(Pagès Editors, 2021) es presenta dimecres 21 a les 19h a la Llibreria 22
GEMMA BUSQUES, publicat en el Punt Avui 18.04.2021

Presentació a Girona de EL DIA QUE VAIG MARXAR d'Albert Om


Presentació a Girona del llibre EL DIA QUE VAIG MARXAR d'Albert Om Organitzat per les llibreries EMPÚRIES, GELI i 22 el dissabte 10 d'abril de 2021, la pluja va fer que no es pogués fer la presentació a la Plaça de La Independència la presentació del llibre d'Albert Om EL DIA QUE VAIG MARXAR i es va portar a terme en el Cinema Truffaut, amb la intervenció de Rafel Nadal, de l'autor Albert Om i de l'Editora d'Univers Ester Pujol. La filmació, muntatge i edició es càrrec de Guillem Terribas. 10.04.2021

2/4/21

PRIMAVERA 2021 * Notícies de la Llibreria 22 (1)


Primera entrega de les Notícies de Primavera de la Llibreria 22 de Girona. Suggeriments, novetats, informació, imatges de la Llibreria i de presentacions de llibres. Llibres per adults, per a joves i Còmics. Realitzat i muntat per Guillem Terribas el 01.04.2021.

LA DONA DE LA SEVA VIDA, presentació a la Llibreria 22

Presentació a la llibreria 22 de Girona de la novel·la de Xavier Bosch LA DONA DE LA SEVA VIDA, editada per Columna. Presentació-Tertúlia entre Guillem Terribas i l'autor, Xavier Bosch a l'Espai de la Llibreria 22 el divendres (del Dolors) 26.03.2021. Les imatges son d'Alfons Hosta i la realització i muntatge de Guillem Terribas.

16/3/21

Noticies LLIBRERIA 22 * Març 2021 (1)


Informació de novetats; suggeriments; recordatoris; imatges de presentacions actes organitzats per la la Llibreria 22 de Girona. Muntatge i realització Guillem Terribas 15.03.2021