28/11/21

PLACETA JAUME CURBET


Inauguració el divendres 19 de novembre de 2021, de la placeta davant de l'edifici de la Policia Municipal de Girona, amb el nom de JAUME CURBET I HEREU (1952 - 2011) un gironí mort prematurament i que va ser un activista social, polític i expert en seguretat. Fundador de la Llibreria 22, de Bitó, de Curbet & Marquès... i amic. / Guillem Terribas Roca.

TEMPS DE TARDOR (final) +LLIBRERIA 22


Imatges de la Llibreria 22 de Girona; suggeriments i recomanacions de llibres; novetats; espais de la Llibreria... Recopilació i realització Guillem Terribas, 19 de novembre de 2021

La Bernadeta d’en Mateu

E
n Mateu Ciurana és un històric de la ràdio gironina, cosa que vol dir que ja té una certa edat. La ràdio gironina ha donat grans veus, des de Joan Viñas i Enric Casademont fins a la Francina Boris i en Jaume Teixidor, per posar dos extrems oposats pel tipus de ràdio que van fer, tot i que quedava relligada per una cosa que en dèiem “la ràdio d’entreteniment”. En Mateu és una de les grans veus d’aquest país, d’aquelles que quan les escoltes reconeixes immediatament. Va començar a La Voz de Gerona, l’emissora dels sindicats verticals, però es va fer gran a Radiocadena, la seva continuació, que en Joan Albert Argerich va saber girar com un mitjó per aconseguir que una emissora caduca es convertís en una de propera a la ciutadania incorporant grans col·laboradors i fent ciutat. I de tota aquella colla, en Mateu n’era el conductor, la veu. Ha fet milers d’hores de ràdio a micro obert i ha passat per Ràdio 4, Radio Nacional, Ràdio Girona, Ona Catalana, i fa anys es va refugiar a les ràdios municipals i se’l pot escoltar a Ràdio Cassà, Ràdio Quart i a Caldes FM, emissora que dirigeix. Ara, amb 62 anys, és el que anomenem un gestor cultural, perquè dirigeix el Centre Cívic i Cultural La Sitja de Fornells de la Selva a més de continuar fent doblatge i realitzant curtmetratges de cinema. N’ha fet vuit, un dels quals va ser Bernadeta el 2016, on va comptar amb la participació de l’actriu Casandra Lungu, de Ferran Frauca fent de dolent i de Xavier Sardà transvestit de capellà.
Mateu Ciurana i Jordi Grau, presentant el llibre a la 22.

Precisament el guió d’aquell curt li ha servit de base per a la seva segona novel·la. Després de publicar La Copa de Caldes el 2019, editada per Curbet Edicions, ara presenta Bernadeta. Història de passió i mort, que ha tret al mercat l’editorial empordanesa Brau Edicions. La va presentar la setmana passada a la Llibreria 22 i a la biblioteca de Caldes. És una novel·la curta que comença on acaba el curtmetratge. Passa en un poble hipotètic que s’assembla molt a Caldes i en Mateu s’inventa com a narrador un periodista de la seva edat, que ha tornat al poble i que té unes inicials com les seves per explicar-nos aquesta història d’una noia beata, jove i guapa, que acaba trobant la mort en una bassa on anava a resar i on s’aplegava gent pensant que hi havia aparicions marianes i miracles. Una novel·la curta recomanable que ens presenta un protagonista que pot tenir continuació. Vinga, Mateu!
JORDI GRAU, publicat en el PuntAvui el 27.11.2021


Gran estrena de Rafel Nadal / llibreria 22

Joaquim Nadal, Rafel Nadal i Silvia Soler,

Unes 200 persones van assistir ahir a la presentació del nou llibre de Rafel Nadal, Quan s’esborren les paraules, als cinemes Albèniz Plaça de Girona, organitzada per la Llibreria 22. El seu germà Quim i l’escriptora Sílvia Soler van presentar l’últim llibre de la ja cèlebre trilogia familiar de Rafel Nadal, en un acte introduït per l’editor Emili Rosales i per la lectura que l’actriu Marta Millà va fer d’alguns fragments del llibre. Entre el públic, hi havia una àmplia representació de la família Nadal, inclosos els nets de l’autor, que juntament amb la seva mare són els grans protagonistes del llibre.
Text i Foto de Xavier Castillon, publicat en el PuntAvui el 26.11.2021


13/11/21

Gavarres reedita els dietaris de Pairolí

El llibre es presenta avui a la Llibreria 22, com a pròleg d’un viatge literari pels escenaris vitals de Pla i Pairolí.
Portada del llibre. Il·lustració d'Àngel Del Pozo (Posso). 
En el marc de les activitats promogudes per l’Editorial Gavarres per commemorar el 10è aniversari de la mort de l’escriptor i periodista Miquel Pairolí (1955-2011), avui es presenta a l’Espai 22 de Girona el llibre Dietaris, de Miquel Pairolí, que reuneix tres de les seves joies literàries més destacades: Paisatge amb flames (Columna, 1990), L’enigma (La Campana 1999), i Octubre (Acontravent, 2010). El 2016, ja es van reunir aquests tres dietaris en el volum La vida a la menuda, publicats per Curbet i la Fundació Valvi, però actualment el llibre està descatalogat. Ara, les 400 pàgines de Dietaris es presenten amb una portada il·lustrada per Àngel del Pozo i un pròleg de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, titulat Beveu el vi, gaudiu la mel: frases extretes del recordatori que Pairolí va deixar escrit per als assistents al seu funeral, el 8 de juliol del 2011, al tanatori de Girona.
La presentació d’avui a la Llibreria 22 començarà a les 7 del vespre i anirà a càrrec de l’escriptor i periodista Antoni Puigverd i del director de l’ Editorial Gavarres , Àngel Madrià. La presentació serà el pròleg del Viatge literari Miquel Pairolí - Josep Pla, que Gavarres ha organitzat aquest cap de setmana als llocs on van viure els dos autors, Quart, Girona i Palafrugell, coincidint amb el 40è aniversari de la mort de Pla. Més de 90 persones han exhaurit les places previstes per a les activitats que tindran lloc dissabte a Quart i Girona, amb rutes literàries i lectures als espais de Pairolí, i diumenge a Palafrugell, on un acte conduït per Xavier Pla vincularà l’obra dels dos escriptors. El 25 de novembre s’ha programat a la Casa de Cultura de Girona la taula rodona Pòsit o rovell. El pas del temps en Josep Pla i Miquel Pairolí, amb Jordi Llavina, Rosa Font, Francesc Montero, Lourdes Toledo i Xavier Pla.
Xavier Castillon, publicat al Punt Avui 11.11.2021

Imatge de la presentació a l'Espai22/Llibreria 22, Antonio Puigvert i Àngel Madrià. Arxiu 22

8/11/21

Fires i Festes de Sant Narcís * Girona 2021

Sant Narcís es el patró de Girona. Aquest any 2021 s'ha recuperat la festa després de dos anys que s'havien anul·lat, primer pels fets d'octubre del 2019 i el 2020 pe la pandèmia del COVID-19. Del 28 d'Octubre al 7 de Novembre de 2021 Girona ha estat una festa compartida amb amics i coneguts. En aquestes imatges, hi trobareu cercaviles, teatre, premis Casero, el Pregó del GEiEG, les atraccions pels petits i els grans; la gent pels carrers i per les fires. Imatges i realització de Guillem Terribas.

31/10/21

LLIBRERIA 22 / Tardor 2021 (Segona part)


Novetats, suggeriments de lectures d'aquesta tardor. Passejades per la Llibreria 22 i Còmics22. Realització Guillem Terribas. 30.10.2021

JOAN RIBAS en el record


Imatges de Joan Ribas ( 1937 · 2021) Un home imprescindible a la història de Girona dins l'àmbit empresarial i cultural. Fundador de l' Assessoria Ribas/Alvarez. Radiofonista, corresponsal de premsa, articulista. Uns dels fundadors del grup de Teatre Proscenium, d'El Punt Diari / Punt Avui ; Llibreria 22; Sala La Planeta. Ànima i director d'Els Pastorets de Girona, durant 40 anys. I molt més. Realització Guillem Terribas. Estrena dins els actes del 41 Premi de Novel·la Curta Just M.Casero, que es va celebrar a la Sala La Planeta, organitzat per la Llibreria 22 el 30.10.2021.

Daniel Cid Moragas guanya el 41è Premi Just M. Casero amb «L’espai d’un instant

El llibreter Guillem Terribas, l’alcaldessa Marta Madrenas i els premiats Daniel Cid i Òscar Palazón. | ANIOL RESCLOSA

«Tractat d’anatomia» d’Òscar Palazón és finalista.
El professor universitari Daniel Cid Moragas guanya el 41è premi Just M. Casero de novel·la curta amb l’obra L’espai d’un instant. El guanyador del premi, que organitza cada any la Llibreria 22, es va anunciar ahir en un acte a la sala la Planeta. A l’acte el jurat també va anunciar la novel·la finalista, Tractat d’anatomia, d’Òscar Palazón.
A la Planeta també s’ha pogut celebrar l’aniversari de les 40 edicions del guardó. Un homenatge que no es va poder fer l’any passat a causa de les restriccions contra la covid-19, que van restringir el format de l’entrega del premi de novel·la curta. A la celebració, la família de Casero i Joaquim Nadal van rememorar la figura de l’escriptor, activista i polític Just M. Casero.
En aquesta edició del premi s’han rebut un total de 33 obres, entre les quals el jurat — format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Jordi Gisperten— han decidit el guanyador.
El reconeixement, en aquesta edició, està dotada amb 2.000 euros pel primer premi, així com la publicació de l’obra amb l’Editorial Empúries a inicis de 2022, i amb 500 euros pel finalista. El premiat, Daniel Cid Moragas, també ha rebut enguany una escultura inspirada en el diccionari català de Pompeu Fabra, obra de Pierre d.la.
«L’espai d’un instant» 
De l’obra guanyadora, L’espai d’un instant, de Daniel Cid Moragas (sota el pseudònim Josep Hongarès), el jurat ha destacat el llenguatge i l’estil de la narració, que no és cronològica, sinó que es compon de fragments agrupats per percepcions, idees, perfums o instants. L’obra parla sobre l’evolució vital d’un personatge que passa per Barcelona, Mallorca, Itàlia i Nova York, i torna a la capital catalana. «El personatge va, a la fi, a la recerca d’una casa, d’un lloc on viure i on obtenir una certa estabilitat, mentre divaga, observa i anota les seves percepcions de la realitat», avança l’acta del jurat. Aquesta és la primera obra de ficció de Cid, autor d’assajos literaris, tal com ell mateix va explicar a l’entrega del premi que li va lliurar l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas. Cid és professor titular d’Estudis de Disseny a la Winchester Shchool of Art, Universitat de Southampton, al Regne Unit.
«Tractat d’anatomia» 
Pel que fa a l’obra finalista Tractat d’anatomia, d’Òscar Palazón (amb el pseudònim Andreas Vesalius), el jurat explica que la novel·la planteja «en un espai inquietant, una mena de pavelló on viuen unes persones tancades, sotmeses a un règim carcerari, la lenta evolució cap a una tragèdia que està feta de petits detalls». Així, l’obra crea una atmosfera angoixant que es manté i va augmentant. La novel·la es pot llegir «com una metàfora del temps incert que vivim», remarca el jurat.
Palazón és professor d’anglès en un institut de Formació Professional, autor de diverses novel·les i poemaris, i guanyador i finalista d’una trentena de premis literaris, fins ara.
JUDITH VILADOMAT PUITGGROS, publicat al Diari de Girona.



Quaranta anys de vida d’uns guardons arrelats.

La 41a edició va permetre rememorar la figura de Just M. Casero i un premi «honest».

"El que no vam poder fer per celebrar els 40 anys, ho fem ara». Amb aquestes paraules del llibreter Guillem Terribas va arrancar el 41è Premi Casero, en un acte que per fi ha pogut commemorar l’aniversari dels guardons. L’any passat, la pandèmia va obligar a fer una celebració molt reduïda. Ahir, en canvi, en una Planeta plena de públic, la família va tenir gran protagonisme fent reviure la «faceta d’escriptor» del també polític, periodista i activista Just M. Casero. Vestint l’acte amb música en directe, les nétes de Casero van donar vida a textos de la seva remarcada trajectòria.

La família Casero, a l’entrega del 41è Premi Casero, ahir. | ANIOL RESCLOSA

«Per la família d’en Just (...) ha estat un gran goig i una enorme emoció cada any, i en fa 41, aquest premi de novel·la curta, que també ha sigut un poc nostre», va dir la seva viuda, Maria Mercè Gumbau. I el seu fill, Roger Casero, va apuntar: «40 anys és molta vida. Els 40 anys del premi són molt més del que en Just va viure», qualificant els premis com «un gran epíleg de la seva vida». A tot això, Joaquim Nadal va afegir: «la vida d’en Just és una vida que perviu» mentre la resta es va fent gran, i va recordar com Casero havia descrit una Girona que «ja no és ben bé igual». Sobre el premi, el membre del jurat i escriptor, Josep M. Fonalleras va defensar: «No crec que hi hagi premis més grossos que aquest» per la projecció dels guanyadors i per l’honestedat del premi. A l’inici de l’acte, el propietari de la Sala Planeta i fundador de Proscenium, Joan Ribas, mort aquest juny, també va ser recordat i homenatjat amb un vídeo.
JUDITH VILADOMAT PUITGGROS, publicat al Diari de Girona. 31.10.2021

Daniel Cid, Óscar Palazón, Jospe M. Fonalleras i Jordi Gispert. Foto: Lluís Romero.

Un Casero per recordar 

Daniel Cid Moragas guanya el 41è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero amb ‘L’espai d’un instant’ i Óscar Palazón queda finalista.en què el jurat ha volgut destacar la qualitat de moltes de les obres que s’hi han presentat, finalment ha estat Daniel Cid Moragas, amb el pseudònim Josep Hongarès, qui ha guanyat la 41a edició del premi de novel·la curta Just M. Casero amb L’espai d’un instant.

En un any en què el jurat ha volgut destacar la qualitat de moltes de les obres que s’hi han presentat, finalment ha estat Daniel Cid Moragas, amb el pseudònim Josep Hongarès, qui ha guanyat la 41a edició del premi de novel·la curta Just M. Casero amb L’espai d’un instant.

En un any en què el jurat ha volgut destacar la qualitat de moltes de les obres que s’hi han presentat, finalment ha estat Daniel Cid Moragas, amb el pseudònim Josep Hongarès, qui ha guanyat la 41a edició del premi de novel·la curta Just M. Casero amb L’espai d’un instant. 

L’autor, doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona i que actualment treballa de professor titular d’estudis de disseny a la Winchester School of Art de la Universitat de Southampton, va recollir ahir el premi poc després d’aterrar i desplaçar-se a Girona, on es va celebrar l’acte. Cid, autor de diversos assajos literaris, va agrair que se li concedís el premi per la primera obra de ficció que ha escrit, amb la qual narra l’evolució vital d’un personatge que va a la recerca d’un lloc on viure i on obtenir una certa estabilitat, mentre divaga, observa i anota les seves percepcions de la realitat.
L’autor, doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona i que actualment treballa de professor titular d’estudis de disseny a la Winchester School of Art de la Universitat de Southampton, va recollir ahir el premi poc després d’aterrar i desplaçar-se a Girona, on es va celebrar l’acte. Cid, autor de diversos assajos literaris, va agrair que se li concedís el premi per la primera obra de ficció que ha escrit, amb la qual narra l’evolució vital d’un personatge que va a la recerca d’un lloc on viure i on obtenir una certa estabilitat, mentre divaga, observa i anota les seves percepcions de la realitat.
El jurat –format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Jordi Gispert– considera que és una obra “formalment atrevida” i n’ha destacat la “barreja de prosa funcional i alhora poètica”, que fa que el lector es vagi “enganxant” a la història a mesura que llegeix, “en un espai literari accessible i també profund”. El premi està dotat amb 2.000 euros, una escultura de Pierre d.la i la publicació de l’obra a l’Editorial Empúries.
Foto: Arxiu 22

Pel que fa a l’obra finalista, dotada amb 500 euros, ha estat Tractat d’anatomia, d’Óscar Palazón, que s’hi ha presentat amb el pseudònim Andreas Vesalius. En aquest cas, el veredicte del premi, que convoca la Llibreria 22, ha destacat que aquesta distòpia sobre un grup de persones que estan sotmeses a un règim carcerari “recrea una atmosfera angoixant que es manté amb robustesa durant tota la narració i que va augmentant d’intensitat, a partir de les reflexions i les observacions d’una veu que parla en primera persona del plural”. Com va destacar Josep M. Fonalleras, “es pot llegir com una metàfora del temps incert que vivim i també com una recreació de dos universos paral·lels: el del propi cos i el d’una comunitat que es regeix per les regles de l’anatomia humana”.
I si les últimes edicions del premi Casero han servit per retre homenatge a persones lligades al guardó –fa dos anys, a l’actriu Cristina Cervià–, aquest any no podia faltar un record especial per a l’empresari, activista cultural i mecenes Joan Ribas; així com al mateix periodista i escriptor que dona nom al premi, Just M. Casero, que va morir prematurament fa 40 anys.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el PuntAvui 31.10.2021


10/10/21

TARDOR 2021 / Llibreria 22

Imatges de la Llibreria 22, Còmics 22.... Presentacions, recomanacions, recopilades per Guillem Terribas

Girona, estiu de 1978: LAS LEYES DE LA FRONTERA

 


Edmon Roch duu al cinema «Las leyes de la frontera», de Cercas, retrat de la ciutat que vam ser fa 40 anys
.
Ara fa un any, una tarda de setembre, visitava el rodatge de la pel·lícula Las leyes de la frontera que aquells dies tenia com escenari els carrers de Girona. El propòsit era saludar al seu productor, el gironí Edmon Roch, per qui tinc gran estima, ja amb una sòlida i prestigiosa trajectòria aixecant projectes tan reconeguts com Garbo, El Niño, Les aventures de Tadeo Jones o la recent i emotiva Adú. Amb l’Edmon ens coneixem de petits. Vàrem néixer al mateix edifici de la plaça Poeta Marquina de Girona, és fill de la poetessa Margarita Colom i del pediatre Gonçal Roch, que hi va mantenir la consulta (a vegades la cua arribava al carrer) durant més de 50 anys i amb qui vaig mantenir grans converses en els darrers anys de la seva vida. De jovenet, l’Edmon va escriure durant molts anys sobre cinema al diari. I el seu germà Gonçal d’automobilisme.
La visita va coincidir amb la que en aquells moments feien al rodatge Javier Cercas, l’autor del llibre ara adaptat al cinema, i el llibreter Guillem Terribas. En aquell moment el rodatge estava en pausa perquè el director, Daniel Monzón, a qui ja coneixia des dels nostres temps a TVE, volia captar la llum que només donava un determinat instant del capvespre per rodar una escena de notable simbolisme per l’argument. És quan el protagonista creua el pont d’en Gómez amb les cases de l’Onyar al fons. A la vorera del passeig Canalejas l’Edmon, en Javier, en Guillem i un servidor, mentre esperàvem el momentum, xerràvem de la pel·lícula, dels til·lers del passeig que compliquen la vista de l’Onyar, del cinema quinqui i d’aquell estiu gironí de 1978 on Cercas va datar l’acció principal del seu llibre i que per a mi també té una especial significació personal i periodística.
Vaig anar a l’estrena madrilenya de la pel·lícula el passat dilluns. Tant Edmon Roch com Daniel Monzón i el guionista Jorge Guerricaechevarría han aconseguit traslladar a la pantalla l’essència d’un llibre que em va agradar molt i que per la tècnica narrativa utilitzada per Cercas exigia un esforç d’adaptació. En vaig sortir molt content i a la porta de la sala comentava a l’Edmon que havia fet un autèntic western. Em va contestar que no era estrany, la pel·lícula preferida de Cercas és El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford, un gran clàssic del gènere. He seguit de prop, amb interès i admiració, la carrera de Javier Cercas, de jovenets coincidíem a L’Arc o a la nit gironina. Estic molt content d’haver col·laborat en el seu moment en aixecar el finançament de l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la Soldados de Salamina que va dirigir un altre bon amic, David Trueba. El febrer passat vaig escriure aquí mateix un article sobre el cop del 23-F , del que en feia 40 anys , afirmant que per a mi el llibre de Cercas Anatomia de un instante és el text que conec que millor contextualitza i explica el que fou tant la transició com el 23-F.
Las leyes de la frontera recull perfectament aquest període en què la línia que et pot canviar la vida és molt fina, també l’ambient d’una Girona socialment esquerdada, d’una transició on encara no marxava el país del passat i no arribava el del futur. Amb un tipus de delinqüència juvenil tradicional que aviat transformaria l’addicció a l’heroïna, que ja s’estava començant a introduir massivament. Tinc força present com era la Girona de 1978. De fet, al juliol d’aquell estiu, quan jo tenia encara 18 anys (en Cercas 16, l’Edmon adolescent ja només feia que anar al cinema, i en Guillem estava a punt d’obrir aquella tardor la Llibreria 22), per la generositat dels meus mentors periodístics en aquest mateix diari, llavors Los Sitios, varen encarregar-me la substitució de Jaume Sureda Prat, com a responsable de la popular i llegida secció «Sucedió en Gerona». L’altra nit, gràcies a l’hemeroteca digitalitzada de l’ajuntament, vaig repassar el que vaig escriure aquell juliol. Intentava seguir la línia costumista i descriptiva, amb tota mena de detalls, dels articles d’en Sureda, incloent-hi comentaris personals o judicis d’opinió. El lliure accés del que disposava el diari als atestats i documents policials o judicials feia que fos habitual que els fets apareguessin amb els noms dels protagonistes o afectats i les seves circumstàncies personals, això avui vorejaria la il·legalitat. Qui sap si darrere de l’atracament a un banc d’Empuriabrava o a l’administració de loteria de Ripoll que narrava aquell juliol de 1978 hi eren en Zarco, la Tere o en «Gafitas».
JORDI BOSCH, publicat al Diari de Girona 10.10.2021

16/9/21

L’editor Quim Curbet anuncia el tancament de Curbet Edicions

Argumenta que “els avenços tecnològics han suplantat i han superat molts dels aspectes que la professió reclamava”
Quim Curbet. Foto: Quim Puig
L
’editor i escriptor Quim Curbet ha anunciat el tancament de Curbet Edicions i ha admès que li queda el “regust amarg de no haver pogut encarar tots els reptes” que s’esperaven d’ell, “ni haver sabut tampoc administrar-los amb la diligència necessària”.
Curbet assenyala que “ara l’ofici d’impressor, les arts gràfiques i l’edició ja no són el que havien arribat a ser en el segle passat”. Argumenta que “els avenços tecnològics han suplantat i han superat molts dels aspectes que la professió reclamava”, deixant completament obsolet el paper. “Per tant, he decidit jubilar-me i extingir definitivament a final d’aquest any 2021 la societat que encara ostentava el cognom familiar, Curbet Edicions”.
En un comunicat, amb el títol ‘Comiat’, explica que aviat farà 80 anys –el 24 de novembre de 1941– que el seu pare signava un contracte d’aprenentatge i començava a exercir a Girona “el noble art de la impremta. Jo vaig seguir després també aquest ofici, empès per la seva voluntat i –per què no dir-ho?– per la seva tossuderia”. L’editor agraeix a tots els que durant aquests 80 anys han col·laborat, d’una manera o l’altra, amb ells, tant en l’etapa del seu pare, com en la seva. “Espero també que la ciutat de Girona, que el país –i la llengua a la qual vam intentar servir– ens perdonin per no haver fet tot allò que hauríem pogut fer”, afegeix. Quim Curbet és editor, escriptor i fotògraf i l’any 1995 va fundar Curbet Edicions i és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació. L’any 2006 li va ser atorgat el Premi de periodisme Manuel Bonmatí. El seu fons fotogràfic està dipositat i catalogat al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona.
El Punt Avui 15.09.2021

Tardor literària gironina

Joan Ventura
V
uit editorials gironines participen en la 39a edició de la Setmana del Llibre en Català, que es pot visitar al Moll de la Fusta de Barcelona fins al 19 de setembre. Edicions Cal·lígraf, Edicions Sidillà, Edicions Tremendes, Ela Geminada, Gavarres Editorial, Llibres del Segle, Tramuntana Editorial i l’Associació del Llibre del Pirineu mostren la seva producció al cor del país en una festa del llibre que en determinats aspectes supera la diada de Sant Jordi. La corroboració del muscle editorial en la nostra llengua és una de les virtuts culturals del nostre país no
sempre prou ben valorades. Hi ha veus que diuen que s’edita en excés, i no hi estic d’acord: que el lector triï. En tot cas, es llegeix massa poc i cada vegada costa més incorporar les noves generacions en la lectura d’una creació literària, un gran plaer personal. Quan acabi la Setmana, el dimarts 21, la Fundació Prudenci Bertrana
lliurarà els Premis Literaris de Girona, cerimònia que per primera vegada presidirà la llagosterenca i exconsellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, i primera dona al capdavant de la fundació. El cartell dels Premis Bertrana –el de novel·la ja arriba a la 54a edició– s’ha anat reinventant al llarg dels anys i avui té un format que no em convenç, ja que el mes de juny es presenten els guanyadors per tenir l’obra publicada al setembre i la

festa perd espontaneïtat. El cas és que enguany s’han trencat els rècords de participació, ja que s’hi han presentat 124 originals (el 2020 en van ser 77), si bé el Palol de poesia l’ha superat amb 170 participants. A finals d’octubre continua la tardor literària gironina amb el lliurament del 41è premi Casero de novel·la curta, al qual aspiren 33 originals. Ha fet quaranta anys de la mort de l’activista, escriptor i polític Just Manuel Casero, un dels fundadors d’aquest diari. Com és habitual al voltant del premi, que convoca la Llibreria 22 i que té lloc a la sala La Planeta, se celebraran diferents actes literaris amb la participació d’Enric Casasses o Josep Maria Fonalleras, entre d’altres, i un merescut
homenatge a Joan Ribas Freixas, amb la lectura d’El comte Arnau. Per acabar, una recomanació: Eroica, de Cristina Masanés (L’Accent/L’Avenç), un dietari del confinament escrit en prosa poètica per exorcitzar un tràngol familiar, amb tonada de Beethoven, 65 imatges del cel (una per dia, a mena de Harvey Keitel a Smoke) i el rerefons de La pesta, d’Albert Camus.
Publicat en el Pjnt Avui 16.09.2021
 Joan Ventura 


12/9/21

LA TORNADA / Setembre 2021 * Llibreria 22

Una any més el mes de setembre es la tornada a la "normalitat" . Tornar al treball, tornar a l'escola, tornar a començar... llibres nous, moltes novetats que volen ser llegides. La Setmana, un altre any, i aquest la que fa 39. Tot això i més resumit en tres minuts per Guillem Terribas. .08.09.2021

10/9/21

Un total de 33 originals aspiren al 41è Premi Casero

L
a Proposta de Poesia de La Planeta recupera alguns dels actes suspesos l’any passat i homenatjarà Joan Ribas El 41è Premi Just M. Casero de novel·la curta, convocat per la Llibreria 22 i dotat amb 2.000 euros, es decidirà entre 33 originals, la majoria enviats per autors de les comarques de Barcelona i Girona. Tot i que més de la meitat hi concorren amb pseudònim, n’hi ha a cara descoberta i amb obra ja publicada, com ara Xavier Febrés, Esther Vila i el poeta Xavier Amorós Corbella. Aquest any es torna a recuperar la figura del finalista, que rebrà 500 euros. El veredicte es coneixerà el dissabte dia 30 d’octubre en un acte a La Planeta que recordarà la figura de l’escriptor, activista i polític Just Manuel Casero (1946-1981), a càrrec de Joaquim Nadal, que es va haver de suspendre l’edició passada pel tercer estat d’alarma.
Al voltant de la festa de lliurament, se celebrarà la 29a Proposta de Poesia , que repesca alguns dels actes que no es van poder fer l’any passat, com ara el recital d’Enric Casasses, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020, que conversarà amb el jove poeta Guim Valls el 29 d’octubre (18 h), i la lectura dramatitzada d’El comte Arnau, de Josep M. de Sagarra (30 d’octubre, 17.30 i 20.30 h), que servirà per homenatjar el seu director, Joan Ribas. En una Proposta més poètica que mai, Josep M. Fonalleras comentarà i llegirà L’estiuejant el 2 de novembre; el professor Jordi Llovet parlarà de Les flors del mal de Baudelaire, en el centenari de l’escriptor, el 4 de novembre, i Àngels Moreno tancarà el cicle amb una sessió dedicada a Clarice Lispector, el 5 de novembre.
El Punt.Avui 10.09.2021.


El trofeu del Primer Premi Obra original de Pierre D. 

Enric Casasses, Josep Maria Fonalleras i Clarice Lispector, protagonistes de la XXIX Proposta de Poesia dels Casero.
El lliurament del guardó literari gironí, que ha rebut un total de 33 obres candidates en la seva 41a edició, se celebrarà el 30 d’octubre a la sala La Planeta.
Enric Casasses, Josep Maria Fonalleras, el grup Proscenium, Clarice Lispector i Charles Baudelaire seran els protagonistes de la XXIX Proposta de Poesia que, com és habitual, té lloc al voltant del lliurament del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que enguany arriba a la seva 41a edició. El guardó es donarà a conèixer el 30 d’octubre al migdia en un acte que tindrà lloc a La Planeta de Girona, i que comptarà amb Joaquim Nadal. La cerimònia recupera aquesta tardor l’homenatge a l’escriptor, activista i polític Just M. Casero que la pandèmia va obligar a ajornar l’any passat. En aquesta edició del premi s’han rebut un total de 33 obres entre les quals el jurat -format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Jordi Gispert- en decidirà el guanyador d’una edició dotada amb 2.000 euros pel primer premi i amb 1.500 pel finalista. El premiat rebrà enguany una escultura inspirada en el diccionari català de Pompeu Fabra La XXIX Proposta de Poesia arrencarà el 29 d’octubre amb un recital poètic a càrrec d’Enric Casasses - Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020- i el jove poeta Guim Valls. El 30 d’octubre a la tarda i al vespre es representarà El comte Arnau, a càrrec del grup Proscenium i sota la direcció de Joan Ribas. El 2 de novembre arribarà el torn de Josep Maria Fonalleras, que presentarà la seva novel·la L’estiuejant. La setmana literària es clourà amb dues conferències: el 4 de novembre Jordi Llovet parlarà sobre l’obra de Charles Baudelaire i el 5 de novembre la poeta valenciana Àngels Moreno oferirà un recorregut per la trajectòria de Clarice Lispector, considerada una de les grans escriptores del segle XX. Tots els actes són amb entrada gratuïta i tindran lloc a la sala La Planeta de Girona.
Albert Cornellà, Diari de Girona 10.09.2021

28/8/21

Espais i Llibres * Estiu 2021 * Obert per Vacances * Llibreria 22


Imatges d'espais amb llibres, llibres en diferents espais, espais de la Llibreria 22, llibres per llegir. Com sempre a l'estiu estem oberts, coma la resta de l'any. Realització: Guillem Terribas. Agost 2021

“No he tingut mai por davant el full en blanc”

 L’any 1998 Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) va publicar Un tramvia anomenat text, un assaig que va obrir el camí del plaer en els manuals d’escriptura servint-se de models clàssics oblidats com Aristòtil i Horaci. L’ha reeditat al cap de més de vint anys a Empúries sense cap esmena, cosa que en reafirma la vigència, coincidint amb la publicació de Les estructures elementals de la narrativa (La Campana), d’Albert Sánchez Piñol, que Vicenç Pagès qüestiona per la seva reducció de l’aprenentatge a una fórmula, i amb la traducció de l’assaig Viure escrivint (L’Altra), d’Annie Dillard, al pròleg del qual el mateix escriptor figuerenc, arran de la seva experiència com a professor de l’ Aula d’Escriptura de Girona , enumera 39 esglaons que s’han de superar per arribar al text.


Vicenç Pagès en el jardí de casa seva a Torroella de Montgri. Foto: Manel Lladó

No és gaire habitual que es reediti l’obra d’un autor viu, i menys un assaig.
L’èxit és reeditar un llibre al cap de vint anys. He tingut sort. Per mi cada llibre s’entén a partir dels anteriors. El 1995 vaig publicar El món d’Horaci, una novel·la molt experimental i estrambòtica, i tenia ganes de fer alguna cosa més normal, de manera que els dos anys següents van sortir la Carta a la reina d’Anglaterra i Un tramvia anomenat text. Quasi bé podrien anar junts, perquè són com la teoria i la pràctica. A l’assaig insisteixo que has de ser clar i ordenat, i a la novel·leta faig precisament això. Són els meus dos llibres més clàssics, i els que han funcionat millor. En canvi, les coses més experimentals, divertides i trencadores no tenen tant d’èxit. Al lector li agrada més Sándor Márai o Jane Austen, una literatura agradable de llegir.
Aquesta és una de les tesis del llibre: el descrèdit de l’avantguarda.
La gent busca una narrativa plaent. Els best-seller estan pensats perquè el lector no s’entrebanqui i mantingui l’interès, com en un viatge en primera classe, sense sotragades.
Però té el perill d’advocar per una literatura que satisfaci el gust popular, que no assumeixi riscos.
La major part de la ficció que consumim és d’aquesta classe. De tant en tant, llegeixes L’home sense atributs o Kafka, que tenen sentit en la mesura que hi ha un mainstream amable. A mi m’agrada molt Dickens, un autor que es preocupa que el lector estigui complagut. En l’art o el teatre potser no és tan clar. Quan vas al Macba o al TNC, allò no és el mercat, sinó unes institucions que afavoreixen la transgressió. Però si vas a una llibreria i preguntes què es ven, et diran Aristòtil, és a dir, la narrativa fluïda. No defenso un model, sinó que faig una constatació.
De la narrativa també podem dir allò que passa a vegades en poesia: no hi entenc gaire res, però m’agrada?
Tots tenim moments. Hi ha vegades que et ve de gust una història tradicional i d’altres, que vols que et sacsegin. Hi ha quadres que ens agraden molt, però no ens els posaríem al menjador de casa.
Un altre tema del ‘Tramvia’ és la crítica dels manuals que separen llengua i literatura.
A mi m’interessa molt la teoria de la llengua. De fet, em sap greu no saber llatí, perquè tenia un professor tan dolent, que vaig preferir el batxillerat mixt i fer matemàtiques. Per a mi, que vaig estudiar periodisme, la filologia ha estat un hobby, però només llegeixo el que m’interessa. Potser un llibre de Saussure no l’acabaré, però sí els de Joan Solà o Carme Junyent. Si escrius, no en fas prou amb la gramàtica, necessites anar una mica més a fons, esbrinar la relació entre el pensament i l’escriptura. He comprovat que als estudiants que tenen poc lèxic els costa més pensar. Sense llegir, és difícil. En aquest tema m’he tornat molt tradicional: s’ha de llegir com a mínim una hora al dia, per anar bé tota la vida, en paper, en silenci i sense fer res més. Aquesta és l’autèntica formació contínua. Després tens les xarxes, les sèries televisives i tot el que tu vulguis, però aquest és un coneixement que t’ha d’arribar així, tot sol, una hora, cada dia. Veu una connexió, doncs, entre l’escriptura i el raonament? 
És irrefutable, perquè els conceptes els adquireixes a través de les paraules. Si jo dic indulgència o redempció i no saps què volen dir, tens una frontera que limita la teva capacitat de comprensió. Si saps 500 paraules i un altre, 2.000, estàs en desavantatge. Em trobo alumnes que tenen molts de problemes amb les frases subordinades, que és una evolució cap al pensament complex que s’hauria d’haver resolt en la infància, quan es fa el pas de la coordinació a la subordinació.
Daniel Cassany sosté que és preferible una frase plana a una de subordinada.
Fins i tot ha mesurat el nombre de paraules idoni en cada frase, i el nombre de frases ideal en un paràgraf. És una ximpleria. No tinc cap llibre a casa que segueixi aquesta regla.
Però va ser el primer que va publicar un manual d’escriptura d’èxit en català. 
Va ser el Sánchez Piñol de finals del segle XX, perquè també ignorava Aristòtil i només parlava dels americans i els anglesos. La diferència és que Sánchez Piñol ni tan sols s’ha llegit en Cassany, perquè s’erigeix com el pioner.
Arran de l’experiència com a professor d’institut, també va publicar un assaig en defensa del plaer en la literatura juvenil, ‘De Robinson a Peter Pan’. 
Com el Tramvia, és un llibre escrit a favor del lector, que no et clava la coça. Ara em sap greu no haver-hi inclòs Little women, que als nois dels setanta ens va ajudar a entendre el món femení, encara que fos d’un segle abans. És un llibre més bo del que sembla, perquè de petits en llegíem una versió reduïda, però no el vaig incloure a la tria perquè em molestava la cursileria de la primera escena.
Pot ser que el pròleg a ‘Viure escrivint’, d’Annie Dillard, sigui la veritable revisió del ‘Tramvia’?
El Tramvia és aristotèlic, i el pròleg absorbeix l’experiència de les classes d’escriptura. Hi ha tot de manuals sobre com escriure, i és temptador deixar-te endur per aquests consells. Però a mesura que escrius i fas classes, t’adones que a vegades aconselles coses que tu no fas. Admetre això, saber separar el temari de l’experiència, em va costar temps. El pròleg és d’algú que ja ha donat voltes a aquest conflicte, i que ha admès que explicava coses que no es creia.
Quines no es creia? 
Per exemple, que el conte hagi de tenir un final tancat. Totes les possibilitats queden reduïdes a una de sola, i al final potser no importa tant qui és l’assassí, sinó aquell moment en què qualsevol podia ser-ho. O que al primer paràgraf has d’enganxar el lector. Si això fos veritat, hauríem de reconsiderar tota la literatura, perquè a molts escriptors el poder del començament els és igual: confien que el lector ja vindrà. O que dins un relat tot ha de tenir un sentit, d’acord amb aquell famós ganxo d’on ha d’acabar penjat algú que s’atribueix a Txèkhov, encara que prové de Tomasevski. Hi ha molts consells que no funcionen. La idea que el showing [mostrar] té més força que el telling [explicar] és una mentida podrida. N’hi ha molts exemples, com ara les històries de judicis, que m’agraden molt. Quan algú puja a declarar, explica els fets, no cal un flashback; n’hi ha prou amb el testimoni que parla. Per què ho has de veure, si dit ja és una meravella i a sobre més barat de filmar? I també hi ha les el·lipsis. A Pulp fiction no arribes a veure ni una sola imatge del combat de Bruce Willis en tota la pel·lícula, de la mateixa manera que a Reservoir dogs tampoc hi surt l’atracament, i no passa res. Llavors, per què tanta insistència en el showing? Jo soc molt partidari dels resums i les el·lipsis, i cada vegada menys de la mania d’explicar-ho tot, que és una opció, però no un manament.
Quina hauria de ser la funció d’un bon manual?
Al final l’únic que podem fer és donar recursos, però l’ús que en faci cadascú depèn de molts factors, també de l’estat d’ànim o de l’edat. És com tenir una paleta de colors: no pots dir que el blanc és millor que el negre. Els tens allà i els pots fer servir tots. L’oli és millor que l’aquarel·la? El fang és millor que el ferro? Doncs hi ha gent que ho sosté, això. Em costa molt d’entendre que un escriptor com Sánchez Piñol advoqui pel concepte de fórmula, com un funcionari.
Escriure és, com diu Quimi Portet, treure la bèstia que portes a dins?
És una frase molt bona: “Tinc una bèstia a dintre meu.” És molt precís. Escriure és un exorcisme. Hi ha una cosa que és allà, i si la saps domesticar et quedes més tranquil i fins i tot et poden donar diners.
Fa anys, parlant amb l’escriptora Caterina Pasqual, em va dir que tenia “una bèstia al celler” i que de tant en tant baixava a donar-li menjar.
Sí, la bèstia és un dimoni, també. Però jo no l’alimento pas. La idea és fer-la sortir. Per això quan parlo amb en Josep Pujol i Coll i em diu que ara ja no necessita escriure, el veig en un estadi superior als que encara tenim el monstre a dins. Si ja has aconseguit treure’l i no ha tornat, per què alimentar-lo? Ja pots dedicar-te a llegir, passejar, anar a nedar... L’objectiu és aquest, no alimentar la bèstia.
Miquel Pairolí em deia, quan va publicar ‘Octubre’, que la seva ambició màxima era arribar a escriure sense paraules, tornar l’escriptura transparent.
Un Rothko, és clar. Però una cosa és treure adjectius i l’altra és la bèstia, la urgència de treure’t alguna cosa que et cou. Hi ha gent que em diu que no sap de què escriure. Doncs que no ho faci. Jo mai no he tingut por davant el full en blanc.
Escriu cada dia? De vuit a tres? 
No. Jo treballo, eh? Només escric quan faig vacances. Però no tinc pressió. Per escriure no n’hi ha prou de tenir temps. Te n’ha de sobrar. És d’aristòcrates, té una part d’inutilitat important. Un dia ets al tren i et ve al cap una idea, i quan l’escrius potser no era tan bona com et semblava. Per saber-ho has hagut de perdre-hi una tarda. El model és Virginia Woolf i tota aquella gent de Bloomsbury, que vivien de renda. Si no tens fills, has heretat una mansió i disposes d’una minyona que et fa el dinar, tindràs bona disposició a perdre el temps. Sí, escriure té un punt d’aristòcrata i anacrònic.

El racó dels contes
Quan acabem la conversa, Vicenç Pagès Jordà m’ensenya el seu preuat “racó dels contes”, un moble antic, d’aquells de vitrina amb pany i clau, potser procedent d’algun vell institut, on hi té ben ordenada tota la seva biblioteca de narrativa curta, des dels clàssics als contemporanis, des de les antologies a les obres completes dels seus autors preferits. Com sosté a Un tramvia anomenat text, el conte és la forma d’escriptura més pura, “la matriu de tots els textos”, que Cortázar comparava amb el modelatge d’una esfera d’argila. Ell també n’ha escrit, però continua sent més conegut per les novel·les, els assajos o els articles de crítica literària, en què adopta la veu del sentit comú sense deixar de portar a la pràctica allò que ell mateix pregona sobre el text com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, “de flama i cristall”. S’ha entretingut a llegir tot Txèkhov, de qui prepara una àmplia antologia dels contes en traducció de Xènia Dyakonova, buscant-hi la famosa frase del ganxo, i no la va trobar. Haver guanyat el Premi Nacional de Cultura (2014), i el Sant Jordi, el Sant Joan, el Crexells i el Rodoreda, no li ha pas donat més temps, l’or de l’escriptor, ni l’ha apartat d’aquests entreteniments llibrescos, com el de resseguir les referències a les olors i les pudors en la literatura, recopilades en dues plaquettes de la col·lecció Envinats de Vibop Edicions. Potser amb això n’hi ha prou, perquè com ell també diu, la quantitat de plaer o de dolor que hagis posat en una obra no té res a veure amb els resultats obtinguts.
Eva Vázquez, publicat en el PuntAvui 24.08.2021

25/7/21

El banc de la 22

Fotomuntatge de Víctor Colomer.
T
ot va començar quan el photoshop va col·locar allà a Forrest Gump. No era un lloc qualsevol, era el banc de fusta situat davant de la Llibreria 22, sobre el carrer Hortes. Aviat la imatge es va fer popular a les xarxes i molts escriptors i gent vinculada a la cultura catalana van deixar la seva empremta fotografiant-se allà mateix. Qui va posar Gump al banc de la Llibreria 22 va ser un fotògraf amic del llibreter Guillem Terribas. A principis de desembre passat, motivat per aquesta primera foto, un escriptor es va fotografiar allà mateix i li va enviar la imatge. I aquí li va venir la idea: era una manera divertida que cada dia sortís a les xarxes de la llibreria algú allà assegut. Sense posar noms, només persones. En data d’avui s’han penjat 183 fotografies.
Per allà han passat molts escriptors, periodistes i personatges de la cultura: De Quim Nadal, Màrius Serra, Dolors Vidal, a M. Mercè Roca, Rafel Nadal, Xavier Bosch, Eva Piquer, Mar Bosch, o Joan Boadas. De Joan Ventura, Xavier Castillon, Tura Soler, Josep Ferrer, Carles Ribas a Imma Merino, Àngel Quintana, Jordi Camps, Albert Om, Glòria Gasch, Gerard Quintana, Ester Pujol, Pere Puig, entre tants altres.
Matias Crowder, amb la seva filla asseguts al banc de la 22

Les millors idees sorgeixen pel pur plaer de compartir. Així va sorgir aquesta meravellosa idea de Guillem Terribas. Terribas, jubilat (avui ocupa el seu lloc Jordi Gispert, conseller de lectures i brúixola literària), és una cosa així com una força de la natura que no coneix el descans. És ell qui porta un registre exhaustiu de totes les fotos i tots els personatges que passen pel banc. El ventall aviat es va obrir, va incloure lectors, amics, simpatitzants i un llarg etcètera.
M’agrada una escena de la pel·lícula, quan els periodistes li pregunten a Gump per què corre. Una crítica a la societat necessitada de respostes per a tot. Ell corre perquè tenia ganes de córrer, respon, i els que aquí es fotografien potser ho fan perquè tenen ganes de ser fotografiats. És clar que en aquest cas s’hi afegiria l’ésser fotografiats «allà». Aquest sentiment de pertinença i afecte que molts comparteixen amb Llibreria 22.
Com diria Gump, la vida és com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà. I això va ser el que va passar amb aquell banc. La casualitat, i tota la història de la llibreria a la ciutat, el va convertir en una icona de Girona.
MATÍAS CROWDER publicat en el Diari de Girona 25.07.2021

*Vídeo dels 50 primeres persones assegudes al banc de la 22  https://youtu.be/IML0ZE0atGU

12/7/21

ESTIU 2021. No tanquem per vacances. Llibreria 22

La Llibreria 22 no tanca per vacances i us fa una sèrie de recomanacions literàries. Quaderns d'estiu. Imatges de la 22 i de presentacions. De gent asseguda al banc de la 22. Bon estiu. Realització: Guillem Terribas. 30.06.2021

16/6/21

Joaquim Nadal presenta «Girona, 1939: porta de l’exili» a la Llibreria 22

L’historiador recull el darrer mes i mig abans de la fi del conflicte a través del testimoni de polítics i escriptors.
Xavier Pla, Joaquim Nadal i Josep M. Muñoz, duran la
presentació: Foto Aniol resclosa. 

L’historiador Joaquim Nadal va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el seu nou llibre Girona, 1939: porta de l’exili. Escrits del final de la Guerra Civil, editat per L’Avenç.
L’autor retrata el darrer «mes i mig de vida» de la ciutat abans de la fi del conflicte. En concret, fins als primers dies del febrer del 39, quan Girona és ocupada per les tropes franquistes. Ho fa amb la voluntat d’oferir una «radiografia d’ambient» d’aquell moment històric on Girona també va ser l’escenari del camí de l’exili d’escriptors i polítics.
Per fer-ho, el volum recopila un recull de textos de novel·les, memòries, dietaris, articles periodístics i llibres militars sota l’atenta contextualització de l’autor. Entre els noms que hi apareixen hi ha Antoni Rovira i Virgili, Xavier Benguerel, Josep Pous i Pagès, Alexandre Deulofeu, Carles Pi i Sunyer, Carles Riba, Álvaro de Orriols, Francesc Trabal o Clementina Arderiu. També la visió de comandaments militars de l’exèrcit republicà o el testimoni d’un soldat de l’exèrcit franquista. «La visió d’uns i altres», sosté.
El volum aborda l’arribada de refugiats a la ciutat, els restaurants socials o l’ocupació militar. També el testimoni de cronistes de guerra que expliquen la seva arribada amb les tropes franquistes i com troben una «ciutat en ruïnes i incendiada» i el periple de diverses personalitats en el seu camí cap a l’exili.
El volum el tanca un capítol dedicat a Carles Rahola. A través de textos que va escriure «sota el pes ja d’una sentència de mort» i els dies previs a la seva execució, Nadal rendeix el seu particular homenatge a l’escriptor, periodista, historiador i polític gironí.
El llibre es presentarà el 19 de juny a les dotze del migdia al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera.
Diari de Girona 16.06.2021


Primavera del 2021 (finals) * llibreria 22

Imatges, recomanacions, aparadors, recomanacions, passejades, missatges ... que us fa i es dona la Llibreria 22, quan arribem a la fi de la primavera 2021. Realització: Guillem Terribas. 03 de juny 2021.

24/5/21

David Recasens publica el seu primer poemari

Fèlix Bruguera presentarà avui ‘La vida és una poesia’ a la llibreria 22.

Imatges de la Presentació a la 22. L'autor David Recasens i el presentador Fèlix Brugera. 

Home de múltiples interessos relacionats amb la cultura, David Recasens i Sabatés (Bescanó, 1976) diu que mai no s’hauria pensat que “podria arribar a escriure un llibre”. Però ho ha fet i avui presenta a la llibreria 22 de Girona el seu primer poemari, titulat La vida és una poesia. L’acte començarà a les 12 h del migdia i l’encarregat de comentar els poemes de Recasens serà Fèlix Bruguera, doctor en filologia catalana. “M’he inspirat en les petites coses que ens ofereix la vida, aquelles que, per quotidianes, de vegades no ens n’adonem”, explica Recasens. Cada poesia va acompanyada en el llibre d’una fotografia realitzada per ell mateix i d’un text en què l’autor explica què el va motivar per escriure aquells versos.
Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 22.05.2021

David Assegut al banc de la 22

David Recasens mostra la cara B del confinament.

L’autor publica «La vida és una poesia», un recull de poemes
amb la mirada posada en el que l’envolta.

David Recasens publica La vida és una poesia, un recull
de 51 poemes nascuts en temps de confinament, que
presentarà avui a la Llibreria 22 de Girona.
Aquest és el debut literari de l’autor, que assegura que
«si no hagués estat  el confinament, mai hagués escrit
un llibre i les poesies haguessin quedat en un calaix».
l temps lliure va ser la clau per a engegar la maquinària, 
en un parèntesi que li va permetre «tenir el cap més
despert, sense la pressió del dia a dia», subratlla.
Es tracta d’una «poesia del dia a dia, una mirada sobre
el que m’envolta», assegura l’autor. El mar, els fills,
l’amor, Girona, el riu Ter o els Pirineus són alguns
els elements que han inspirat l’autor de Bescanó. 
«He volgut plasmar les coses que ens passen
desapercebudes i  traslladar-ho de la manera que jo ho
aprecio», assenyala.
Cada poesia s’acompanya d’una fotografia, capturada
pel mateix autor, a mode de guia perquè el lector pugui
conèixer la instantània que va captar l’atenció de Recasens.
Publicat en el Diari de Girona, 22.05.2021



CÒMICS 22 * Primavera 2021

Un recorregut per la botiga de Còmics 22 de Girona. Una ullada a les novetats i els còmics que us recomanem. Entre amb nosaltres en un mon ple d'imaginació: Veniu a Còmics 22. * 20 de maig 2021/ Guillem Terribas.

Llibreria&Quiosc22: Primavera 2021

La Llibreria&Quiosc22 que està a l'Eixample de Girona, carrer Emili Grahit,57 compleix la funció de llibreria de barri molt ben equipada, sobretot en llibre infantil. Diaris, revistes, papereria i les darreres novetats... i amb tot el suport de la Llibreria 22 del carrer Hortes,22. El vídeo es un recorregut per les seves instal·lacions i els suggeriments. Realització: Guillem Terribas.

10/5/21

Joan Armangué i Joaquim Nadal presenten «Històries d'alcalde 1995-2007» a Girona

Els dos exdirigents aporten la seva experència política en un diàleg celebrat a la Llibreria 22.
Retall del Diari de Girona.
Dos veterans de la política gironina, Joan Armangué (exalcalde de Figueres) i Joaquim Nadal (exalcalde de Girona i exconseller de la Generalitat) van aportar els coneixements de la seva experiència política en un diàleg celebrat ahir a la Llibreria 22, amb motiu de la presentació del llibre «Històries d'alcalde 1995-2007», que acaba de publicar Armangué. El periodista Ramon Iglesias va fer de moderador.

El diàleg va girar entorn del municipialisme i de l'evolució de Girona i Figueres. També, tangencialment, del present de la política catalana. «L'etapa 2017-2021 ens ha fet molt bons a nosaltres», va reblar Nadal. Ambdós, es van declarar orfes de referències en la política catalana. Antics militants del PSC, també es van mostrar molt crítics amb el seu expartit. Nadal va ser molt clar: «En els últims anys, he tingut la temptació de no votar o de votar en blanc o nul». Armangué va reivindicar l'etapa del tripartit, com un govern transformador a Catalunya. L'exalcalde de Figueres creu que avui dia el municipalisme «més que asfaltar carrers o tenir nous projectes, ha de combatre les creixents desigualtats dels barris de les ciutats». Ambdós van coincidir en la dependència que els polítics actuals tenen de les xarxes socials. «Tenen una obsessió per twitter», segons Armangué i Nadal considera que «és més eficient anar a un bar a escoltar les opinions espontànies de la gent que el confort del despatx. I crec que ara escolten més a twitter que al bar».
Diari de Girona, 09.05.2021
Joan Armengué, Ramon Iglesias i Joaquim Nadal Foto: Llib.22

Armangué i Nadal recorden la rivalitat Figueres-Girona

Els dos exalcaldes socialistes van reflexionar ahir a Girona sobre les seves èpoques de mandat al capdavant de les respectives ciutats, en un acte de presentació del llibre de Joan Armangué.
Joan Amangué, Ramon Iglesias i Joaquim Nadal (Foto: llib.22)

Figueres, Vilatenim, Navata, Barcelona i, ahir, Girona. Joan Armangué va completar el ruedo de presentacions del seu llibre Històries d’alcalde (Figueres, 1995-2007), publicat per Grup Gavarres dins la col·lecció El Caliu de la Memòria, en el qual recull seixanta-dues històries que formen un relat molt personal de la seva trajectòria política al capdavant de la capital de l’Alt Empordà durant dotze anys. I al feu contrincant, la capital gironina, l’expectació era alta, omplint l’aforament destinat per la Llibreria 22 a la plaça Jordi de Sant Jordi.
Molts amics i vells camarades del partit socialista van assistir a un acte que tenia el gran al·licient no només d’escoltar el protagonista sinó el també exalcalde Quim Nadal –autor de l’anterior llibre de la col·lecció–, enfrontats en un duel d’amics arbitrat pel periodista i escriptor Ramon Iglesias.
Presentar un llibre sobre Figueres a Girona tenia el seu morbo i més tenint en compte l’antiga rivalitat existent entre les dues ciutats sobretot en l’època que manaven els dos alcaldes. Però com va deixar clar d’entrada Iglesias, “alcaldes rivals primer, però Nadal un dels principals avaladors de Figueres com a conseller”. La trobada va donar per a moltes reflexions, com ara el fet que, mirant enrere sense ira, “els intel·lectuals figuerencs estaven en contra de Figueres i més a favor de Girona”, com va recalcar Nadal.


Per la seva banda Armangué va recordar, com deixa testimoni al llibre, que a diferència de Figueres on el seu projecte va restar “inacabat” –tot i que el convergent Santi Vila li va reconèixer que va continuar completant idees del seu pla quan ell va ser alcalde– a Girona sí que en va tenir, de continuïtat: “Un projecte sòlid que va produir una jerarquització i un enfortiment de la capitalitat gràcies a la voluntat del pujolisme per potenciar-ho.” Un model amb puntals com la Universitat de Girona, “la més centralista del país”, i un “gironacentrisme de quilòmetre zero que va reconduir l’eix Vic-Olot-Figueres cap a Girona”, va subratllar Armangué tot recordant que “hi ha més nadalistes a Figueres quan era alcalde que quan era conseller”. Contradictori? Com tot a la vida. Nadal per contra va dir que a ell sempre li deien “tu rai, que tens bisbe i governador militar, ho tens tot!”, quan en realitat ell els hauria regalat aquest “tot”.
Dos exmilitants socialistes que van coincidir en moltes coses, com el fet que actualment se senten “orfes” de referents ideològics o, com va dir Armangué, que es considera un “socialista independent”.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el Punt-Avui 09.05.2021


25/4/21

Jordi Camps: Possant llum a la diada.

Milers de persones es van desplaçar a l’esplanada de la Copa, l’espai habilitat aquest any a Girona per encabir la multitud que no es va voler perdre la cita de cada any.
No té l’encant de la Rambla, però els llibreters i floristes la van beneir, perquè és funcional, i no descarten, si l’Ajuntament hi aposta, trencar amb la tradició.

Foto: Manel Lladó.

Hi havia ganes. Moltes. Tornar a gaudir de cert regust de normalitat és el que tots volem i Sant Jordi ens ho va regalar. Malgrat les mascaretes, el gel hidroalcohòlic i els controls de seguretat, es van imposar les ganes de tothom per celebrar una diada com cal. Fos com fos, i on fos. I a Girona l’expectativa era saber com reaccionaria la gent al nou emplaçament habilitat per l’Ajuntament allunyat de l’emblemàtic, situat fins ara a la Rambla. A la Copa, a tocar de la Devesa, els gironins estan acostumats a celebrar-hi festes; sense anar més lluny les Fires del patró de la ciutat, sant Narcís. Però allà on la música i la cervesa tradicionalment s’imposen, ahir el llibre i la rosa van ser els estendards.
El matí es va aixecar radiant i il·lusionant. Només d’obrir, a l’esplanada de la Copa, on hi havia congregades 27 parades de llibreries, editorials (la majoria) i floristeries (cinc), ja es van formar les primeres cues per entrar al recinte. Una de les primeres impressions era comprovar el que ja percebem en altres llocs, com ara supermercats, bancs o botigues: que la societat s’ha tornat més nòrdica i s’han aplacat tendències més, diguem-ne, mediterrànies. Si més no, es nota més paciència, ordre i resignació quan hi ha grans afluències que no pas a l’era prepandèmia. Res és el mateix.



El que és clar és que la diada és tan nostrada que la celebrarem es faci on es faci. “I què, el nou espai?”, era la pregunta del dia. Conscients que, en comparació amb l’encant que ofereix la Rambla no és el mateix, hi havia en general una gran acceptació. Jordi Gispert –gerent de la 22–, per exemple, que ja es mostrava prèviament favorable, només podia fer que celebrar el que tota la setmana ja pronosticava: “És un Sant Jordi millor que el del 2019 i que el del 2018 fins i tot!” Ras i curt. Pel que fa al lloc, és dels que creu que donen joc per poder créixer, tenint en compte que la Rambla a les sis de la tarda fa anys que ha quedat petita. “La Copa permet créixer i, si l’Ajuntament s’implica, fer-hi concerts, actuacions i complementar-ho amb food trucks; esdevindria l’espai ideal.” També, afegia, “és la demostració que els gironins no donem l’esquena a la Devesa. Mira al teu voltant!” Només a mitja jornada ja s’havien comptabilitzat vuit mil visitants. Unes xifres que a la tarda van quedar curtes.
Interior de la Llibreria 22
Un èxit que fins i tot va sorprendre un llibreter veterà com Pere Rodeja, de la històrica Geli. “M’ha sorprès positivament, no m’esperava aquest ambient. Tenia clar que s’havia de fer aquí perquè no hi havia alternativa, i s’ha encertat.” També és cert, com així li ho van comunicar, que botiguers i establiments d’hostaleria dels voltants del centre de la ciutat havien notat una baixada considerable de gent. El gremi de floristes també estava encantat. “Sincerament, m’esperava que fos fluix perquè molta gent està acostumada a la Rambla, i la veritat és que és una bogeria”, explicava Eva Tarrés atrafegada.
Per feinada, la que va tenir Carles Porta, el periodista que ho peta amb Crims i que ha vist com el seu llibre La farmacèutica arrasa. Encara no havia arribat que ja l’esperaven fent cua una quarantena de persones. I va ser arribar i no parar, fins a les dues tocades (quan a les parades ja no hi havia estoc del seu llibre). Això és el que té ser un escriptor mediàtic i, és clar, guanyar-se el públic a pols. Un exemple: es va estar les dues hores dempeus signant; a peu dret, tal com l’amic Espinàs li va ensenyar –estar a l’altura del lector, mantenir-hi el contacte visual a la mateixa alçada; no es mostra distinció–. Atent i amable, aquest lleidatà cada dia més gironí explicava que fins i tot una parella d’Andorra li havia dit que havien vingut per tenir la seva dedicatòria personalitzada. I no només això, li van regalar un ratassia, un licor amb el qual ja podrà celebrar una diada que segur que recordarà.
Qui s’ho mirava de prop era Guillem Terribas, que no se’n perd ni una. Fins i tot comentava a Pere Rodeja que no feia més que veure bosses amb llibres de la seva botiga. “I jo de la teva, no et fot”, li va respondre. El to de bonhomia, d’amistat i rivalitat ben entesa, fa gran aquesta festa. Amb llibreters així, més!
JORDI CAMPS LINNELL publicat en el PuntAvui 24.04.2021

El final del dia, la gent de la 22, han fet la Remuntada.