14/6/18

John Verdon, a la 22

John Verdon, Guillem Terribas, Blanca Rosa, editora
i la dona de John Verdon. Foto: Joan Sabater.
L’escriptor nord-americà John Verdon va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona la seva novel·la, Cremaràs en la tempesta. A la foto apareix amb el llibreter Guillem Terribas, l’editora Blanca Rosa Roca i la seva esposa.
El Punt-Avui 14.06.2018

13/6/18

Miquel Berga es doctora en el rol d'escriptor amb «aires anglesos»

August Rafanell fa notar que l'autor saltenc és dels únics de la tradició literària catalana que beuen de Britània.
Aspecte de l'espai 22 durant la presentació.

El professor d'Història de la Llengua August Rafanell va explicar ahir que li ha costat trobar «aires anglesos» en la tradició literària del català: «Sí, hi ha les Hores angleses de Ferran Soldevila. I poca cosa més».
Rafanell va participar a la Llibreria 22 de Girona en la presentació nou llibre del professor i escriptor saltenc Miquel Berga, Un aire anglès (Periscopi), títol que aplega diferents escrits que, en paraules del professor Rafanell, conformen «un discurs literaturitzat sobre Britània"
Rafanell va elogiar la «doble originalitat» de l'obra de Berga, que «toca el món londinenc amb una visió des d'aquí» i també va valorar, ja en el camp estilístic, la virtut de «fer-ho curt i senzill, sense caure en la vulgaritat ni en el tòpic».
D'aquesta manera es va doctorar Berga en el rol d'escriptor amb «aires anglesos» en la presentació del seu nou llibre, per Rafanell «una obra mestra de la brevetat i la concisió» que, com Sagarra, no conté ni una sola frase «que caigui o perdi valor estilístic».Rafanell defensa que en l'obra de Berga «no hi ha passivitat, sinó militància cap a la permissivitat i cap al diàleg», i tot «exquisidament expressat amb un aire anglès».
Professor de Literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra, estudiós de George Orwell, col·laborador del diari El Punt, Berga va comptar també a l'acte amb la companyia de Josep M. Fonalleras, que va elogiar un llibre «extraordinàriament ben escrit».Fonalleras va llegir un fragment d' Un aire anglès que defineix l'humor anglès com «una cosa seriosa, una declaració de principis, una fortitud de l'ànima».
I l'autor va tancar l'acte posant en pràctica un cert domini també de la ironia i l'humor britànic: «No serà tant! L'art de la presentació comença per demanar-ho a amics que busquen les virtuts i fan veure que no s'adonen dels defectes», va dir a la sala plena d'amics. «L'amistat és un bé de Déu», va afegir, i va iniciar una breu lectura dels textos irònics del seu llibre.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 13.06.2018
Josep M. Fonalleras, Miquel Berga i August Rafanell. Fotos llibreria 22


NOVETATS CÒMICS: Vinyetes amb mil causes a reivindicar

Els grans noms de la literatura també tenen dret a divertir-se, sobretot si, quan ho fan, produeixen productes d'allò més sòlids i solvents.

La preocupació social i mediambiental és una de les potes constants en la canadenca Margaret Atwood. Figura de culte elevada als altars amb l´èxit de la sèrie The Handmaid´s Tale –basada en una de les seves novel·les– Atwood sorprèn ara amb una de les seves facetes menys conegudes: la de guionista de còmic.Angel Catbird (Sexto Piso, 2018) apareix enmig de la producció de l´escriptora com un divertiment que vehicula dues de les seves passions: les vinyetes i els gats. I ho fa amb una fórmula que recorda els superherois clàssics del novè art i que presenta un científic que, en un accident, descobreix que pot mutar en un ésser meitat fèlid, meitat au. A partir d´aquí, el protagonista entra en una trama on humans i animals comparteixen espai –i sovint cos i tot– en la lluita contra un malvat que vol tiranitzar el planeta.Més enllà de l´entreteniment i la diversió, amb uns gags descaradament enfocats al mon felí però que sorprenentment funcionen de meravella, aquest llibre també busca conscienciar el lector aportant peus de pàgina amb tota mena de dades sobre les necessitats dels gats domèstics i com tenir-ne cura sense alterar l´ecosistema avícola del bosc del costat de casa.

Benvinguda normalitat!

Afortunadament, o no, els nostres boscos són molt diferent als de l´univers de les Leñadoras (Sapristi, 2018). El grup de noies escolta creat per Noelle Stevenson torna amb un tercer volum en el qual el plàcid campament d´estiu que comparteixen les protagonistes es tornarà a veure sacsejat per criatures monstruoses i situacions al límit de la fantasia més esbojarrada.
Però, entre aventures i insígnies guanyades amb les seves habilitats, les cinc adolescents encara són a temps de transportar els lectors de més edat fins a les aventures que devoraven quan tot just sortien de la infància i, als més joves, mostrar-los imatges d´una realitat tan oberta, transversal i natural com voldríem.
Aquesta mateixa idea és la que recorre els relats de Cuerpos sonoros (Dibbuks, 2018), de la francesa Julie Maroh, autora del còmic en que es va basar el film La vida d´Adèle (Abdellatif Kechiche, 2013). En aquesta ocasió, Maroh fragmenta les pàgines per oferir un mosaic de totes les menes de relacions amoroses que poblen els carrers de les nostres ciutats. Així, l´autora utilitza la diversitat explícita per fer una sola reflexió en el fet que, malgrat totes les combinacions possibles que es presentin entre les identitats dels membres d´una parella, els conflictes, les emocions i les pors són sempre les mateixes.
Una mirada al món sentimental amb tots els seus ets i uts que inclou des de les relacions més crues i descarnades fins a moments dolços i idealitzables amb un únic impossible: que cap de les trames aconsegueixi no tocar la fibra al lector.

Els fantasmes del geni

L´obra del pintor Francisco de Goya té mil matisos on aturar-s´hi, des dels pomposos retrats familiars de cort fins a les angoixants i obsessives pintures negres que van marcar la seva estada a la Quinta del Sordo.
Precisament aquesta darrera etapa és la que pren més protagonisme a Goya, Lo sublime terrible(Dibbuks, 2018), un còmic que s´endinsa en un gènere tan poc procliu en la producció nacional com és el de la ficció fantàstica amb base històrica.
En aquest cas, aquesta novel·la gràfica ofereix una immersó en les arrels de les obsessions del pintor aragonès, amb la màgia i les malediccions com a teló de fons. I, un cop llegit, el resultat podria ser difícilment millorable, ja que El Torres i Fran Galán aconsegueixen una obra que tan pot funcionar com a simple conte de bruixes com d´homenatge per despertar la vocació a futurs devots del pintor.

Converses amb l´àvia

El món del còmic ha donat títols notables creats a partir d´autobiografies més o menys estripades dels seus autorsLa abuela Meti (Fulgencio Pimentel, 2018) és una nova aportació a aquest gènere que, malgrat ser un comodí habitual, ens segueix donant pàgines autèntiques i brillants.
El dibuixant Aapo Rapi ens porta, aquí, a fer un repàs per la història recent de la Finlàndia que s´amaga més enllà de la imatge idíl·lica que sovint se´n desprèn. I ho fa reproduint, amb una estètica de fanzín acolorit, les converses de Rapi amb la seva àvia en un moment vital d´allò més delicat, amb els problemes amb la feina i amb la beguda en primer terme. Tan tendre i nostàlgica com, en el fons, punyent.
Pep Corral Vilella, publicat en el Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2018/06/12/novetats-comics-vinyetes-amb-mil/918797.html

John Verdon torna avui a la Llibreria 22

JOHN VERDON


ESCRIPTOR

“Els grans canvis tenen poc a veure amb els líders”

John Verdon torna avui a la Llibreria 22 de Girona (19 h) per presentar la seva sisena novel·la, Cremaràs en la tempesta ( Roca Editorial ), un nou cas de l’inspector retirat David Gurney.
El seu últim llibre reflecteix uns Estats Units convulsos, amb tensions racials, socials i econòmiques. Així els veu?
No convulsos, però sí cada vegada més dividits. Sembla que les faccions dins de la nostra societat s’estan tornant cada vegada més tribals i també més hostils entre elles. Hi ha menys espai intermedi, som menys els que semblem desitjar una societat unida i compacta.
Els seus llibres són polítics? Semblen descriure la lluita entre l’individu (Gurney) contra les institucions i les veritats –o postveritats– oficials?
La lluita de Gurney no és tant contra les institucions com contra les persones falses i egoistes. Ell (i jo) veu el conflicte entre el bé i el mal com una cosa que succeeix dins de cadascun de nosaltres. Aleksandr Soljenitsin va expressar la idea que la línia entre el bé i el mal no corre entre els grups sinó que passa pel centre de cada cor humà. Gurney estaria d’acord amb això.
Existeix White River tal com la descriu en el llibre o està inspirada en un determinat tipus de ciutat dels Estats Units? El nom té component simbòlic o metafòric?
La ciutat anomenada White River en el meu llibre és un lloc fictici, i no puc dir exactament per què vaig triar aquest nom. Com moltes coses en les meves novel·les, simplement em va venir al cap i em va semblar bé. És una ciutat dividida racialment, i hi ha tensió en aquesta divisió pel controvertit tiroteig d’un home negre per part d’un oficial de policia blanc. Alguns personatges de la novel·la fan comentaris racistes vils i extremadament hostils, però no pretenc suggerir que la major part dels americans els facin o que comparteixin aquests sentiments. Aquesta manera de pensar existeix, tanmateix, a l’extrem més lleig d’un ampli espectre.
Li puc preguntar sobre Trump? Com creu que el seu govern pot afectar el futur dels Estats Units i del món? 
No m’agrada parlar directament de Trump, perquè centrar-se en una sola persona –sigui Barack Obama o Donald Trump– posa massa èmfasi en aquesta persona com la causa o la solució dels nostres problemes. Hi havia una hipòtesi ingènua, per exemple, que l’elecció d’Obama significava que Amèrica estava fent grans avenços en la superació de les seves profundes divisions racials i que abraçava com mai abans els valors de la cooperació internacional. I crec que això va anar seguit per una creença, igualment ingènua, que la presidència de Trump havia fet que la nostra societat fos més racista i aïllada. Tanmateix, crec que els nostres problemes reals estan més arrelats que les seves manifestacions canviants. Les diferents personalitats i posicions polítiques dels nostres líders successius poden crear la il·lusió que les forces subjacents canvien més dràsticament del que realment ho fan. Però sospito que l’únic tipus de canvi que afecta realment el futur del nostre món és el que ocorre en els nostres cors, en un procés que és extremadament lent i que té poc a veure amb el líder de cada moment.
Ha publicat sis llibres en menys d’una dècada. És un escriptor molt ràpid?
En comparació amb altres autors de novel·la negra, no soc especialment ràpid, i he d’admetre que no tinc un calendari de treball disciplinat. Estic a mercè de la meva imaginació, i la meva imaginació sembla funcionar amb un calendari propi.
Com definiria el personatge de Gurney i els seus mètodes?
El nucli de la personalitat i la motivació de Gurney és la curiositat: un desig de saber la veritat, especialment quan aquesta veritat està sent amagada a propòsit. El seu gran regal, la seva eina principal, és una ment lògica. La seva senzilla metodologia consisteix a reunir tanta informació dels fets com pugui i parlar amb tantes persones involucrades en el cas com sigui possible, sempre buscant una possible discrepància, una inconsistència. I quan la troba, la persegueix implacablement, i sovint descobreix que és la clau del trencaclosques.
Creu que haver treballat en publicitat l’ajuda a entendre millor la psicologia del lector?
Invitació de la presentació a la 22
Realment no penso en la psicologia del lector. La publicitat tracta de vendre un producte, però no veig la meva tasca com a escriptor d’aquesta manera. Simplement intento buscar i plasmar, tan bé com puc, històries que m’interessen.
Li agraden els títols en català dels seus llibres? Té algun control sobre les traduccions o les portades de les edicions que es fan en altres països?
No tinc cap control sobre aquests aspectes, ni vull tenir-ne. Els meus editors saben molt millor que jo el que és apropiat per a les seves cultures respectives i jo confio plenament en el seu judici.
El fet que tant Gurney com vostè continuïn actius després de la jubilació pot donar esperança a tota aquella gent que entra en aquesta fase de la vida?
L’esperança és bona. I estic convençut que sempre hi ha alguna cosa interessant i motivadora per fer a qualsevol edat.
És la seva segona visita promocional a Girona en tres anys. Li va agradar la ciutat? Podria ser un bon escenari per a una aventura de Gurney com ho va ser per a ‘Joc de trons’?
Vaig descobrir, en la meva primera visita a Girona, que era un lloc encantador, i em va agradar que el meu editor em programés aquesta segona visita. Hauré de reflexionar seriosament sobre quines circumstàncies poden portar Gurney aquí.
Li agraden les sèries de televisió? Creu que la revolució de les pantalles modificarà també els models literaris?
Estan passant moltes coses interessants en el món de la ficció televisiva. S’ha convertit en un art distintiu que atrau un gran talent. Respecte a la pregunta de com això afectarà els models literaris, no en tinc ni idea. Cada vegada que crec que sé com es desenvoluparà una tendència en el futur, passa alguna cosa inesperada que ho canvia tot.
Quin impacte ha tingut el procés català d’independència en els mitjans nord-americans? I què en pensa vostè del que està passant al nostre país?
Els mitjans de comunicació nord-americans, especialment la televisió, estan majoritàriament orientats als Estats Units i són superficials en la seva cobertura de problemes internacionals complexos. Així que suposo que la situació catalana no ha tingut un gran impacte en els nostres mitjans. Però no soc un consumidor de televisió habitual, així que podria ser la persona equivocada per preguntar-li això. Pel que fa a la meva opinió sobre el que passa al vostre país, diria tres coses: primera, la situació pot ser el resultat inevitable de factors històrics i econòmics exclusius d’Espanya i Catalunya; segona, pot ser part d’una tendència que es produeix en altres parts del món, una tendència en què les forces que ens separen semblen cada cop més fortes que les forces que ens mantenen junts, i tercera, la meva opinió val molt poc.
Xavier Castillon, publicat en el PuntAvui 13.06.2018


L’aire anglès de Miquel Berga

L’escriptor Miquel Berga, professor de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra, va presentar ahir a La 22 de Girona Un aire anglès (Periscopi), una selecció de les columnes que publica a El Punt Avui i que tenen en comú la
August Rafanell, Miquel Berga, Guillem Terribas
i Josep M. Fonalleras, davant de la 22. 
finesa d’estil dels mestres anglosaxons, els seus referents intel·lectuals i sentimentals. En la presentació, Berga va estar acompanyat per Josep M. Fonalleras i August Rafanell.
El PuntAvui 13.06.2018
Foto: Quim Puig.

Edgar Illas, a la 22

L’escriptor olotí Edgar Illas va presentar ahir a la llibreria 22 de Girona el seu
Edgar Illas amb Mita Casacuberta a la 22. 
llibre de relats Treure’s la feina de sobre ( 
Edicions Sidillà ), acompanyat per la professora de literatura catalana de la UdG Mita Casacuberta. Edgar Illas, col·laborador habitual d’ El Punt Avui i professor d’estudis catalans a la Universitat d’Indiana, ha escrit 25 contes sobre buidor, desencís i supervivència.
El PuntAvui 12.06.2018
Foto: Joan Sabater

11/6/18

Meritxell Ferré Baldrich, Historiadora i escriptora

“Hem de continuar lluitant i defensant els nostres drets”
Mertitxell Ferré, a la 22 poc abans de començar la presentación. Foto: Joan Sabater




Rojas de Mary Nash, llibre de capçalera sobre l’experiència de les lluitadores republicanes en la Guerra Civil, va contribuir a refermar el seu interès envers el rol de les dones especialment en etapes de grans transformacions polítiques i socials, un interès que ja se li havia desvetllat durant el batxillerat. Ara, Meritxell Ferré Baldrich (Santa Maria, Alt Camp, 1983), llicenciada i doctora en història per la Universitat Rovira i Virgili, publica El maig de les dones: El moviment feminista a Catalunya durant la transició (URV i Arola Editors, 2018, col·lecció Atenea, dirigida per Montserrat Duch), una curosa, documentada i clarificadora recerca que abasta un període de deu anys, de 1975 a 1985, que van ser decisius en el convuls pas d’una dictadura a una democracia.
En el llibre fa esment al treball pioner de les investigadores Teresa Vinyoles i Mary Nash.
Perquè elles, a mitjan dels 70, van assumir l’enorme repte d’obrir-se camí en un món acadèmic que no reconeixia les dones com a subjectes en la història i com a col·lectiu clau en els processos de canvi de les societats. Van encetar una línia d’estudi que cal continuar.

El seu treball ve també a suplir una mancança?
Fa temps vaig participar en un projecte de recuperació de memòria històrica i, en entrevistar dones nascudes a la dècada dels cinquanta, se’m va descobrir una realitat oculta de la transició. Aquelles dones m’explicaven com havien lluitat en l’oposició antifranquista pel retorn de les llibertats; reivindicat els seus drets, el dret al divorci, el dret al propi cos; creat el primer centre de planificació familiar de la ciutat; encapçalat manifestacions i vagues per millorar la situació laboral; denunciat la violència contra les dones i proporcionat assessorament i protecció a les víctimes. Em vaig proposar posar al descobert aquesta lluita i la vaig convertir en objecte de la meva tesi acabada al 2013. El llibre editat ara n’és una part adaptada a un format més divulgatiu que facilita la transmissió de coneixement sobre les importantíssimes aportacions de la lluita feminista d’aquells anys.
Malgrat aquestes aportacions les dones no surten a la foto oficial de la transició.
No hi surten com tampoc hi apareixen els moviments socials que van mobilitzar-se pel retorn de la democràcia. És gràcies a recerques universitàries i als mateixos grups feministes que s’ha posat en relleu la importància del paper de les dones en la construcció democràtica i el paper clau del moviment feminista per situar en l’agenda política temes transcendentals que aleshores eren considerats personals, com els que hem citat abans.
Imatge de la presentació a l'Espai 22/ Llibreria 22.

Vostè és filla d’aquella transició: va néixer dos anys després de l’aprovació de la llei de divorci (1981) i dos anys abans de l’aprovació de la llei de despenalització de l’avortament (1985). Sobre el paper es van assolir moltes reivindicacions feministes. I a la pràctica? La seva generació ha estat educada en la igualtat?
A mesura que les dones ens enfrontem a fets de la vida concrets, ens adonem que el pes de la societat patriarcal imbueix la nostra educació. Quan tens prop dels trenta i et quedes a l’atur et fa por pensar que no et seleccionaran perquè estàs en edat de tenir fills o si estàs treballant i tens criatures et veus davant de situacions que vulneren els teus drets laborals. Les dones continuem jugant una lliga més difícil que els homes tan sols pel nostre sexe, les desigualtats salarials són una constant, tot i que surten més graduades de les facultats catalanes. És el que es coneix com a sostre de vida o efecte tisora. Suposo que cal una coeducació efectiva i real des de la base per revertir-ho. I en el dia a dia hi ha tot un seguit d’actituds masclistes, comentaris, burles, menyspreus que les dones vivim en els àmbits de la política, la feina, el grup d’amics, la parella.

Es mantenen els rols sexistes entre els joves?
Sí, tot i que les joves van més amb compte. Les dones hem fet la nostra revolució i hem aconseguit avenços, ara toca als homes fer un canvi, per exemple amb l’assumpció de responsabilitats de cura a les persones. Al final, els nens i les nenes interioritzen i solen reproduir el que han viscut a casa.

Les manifestacions del 8 de març indiquen el ressorgiment d’un poderós moviment feminista?
Em vaig emocionar veient aquella munió de noies al costat de lluitadores històriques, de mares i pares amb les seves criatures. Vaig pensar en totes les dones del món, de totes les edats i races, que abans que nosaltres han sortit al carrer. Espero que ho continuem fent totes les vegades que calguin, que ens seguim solidaritzant i mobilitzant contra les violències que patim, que aquest nou feminisme no sigui una moda passatgera sinó una ideologia que ens acompanyi en els nostres pensaments i accions diàries, una eina de transformació social.

El títol del seu llibre és un homenatge a les primeres Jornades Catalanes de la Dona celebrades a Barcelona al maig de 1976. La investigació l’ha portat a valorar més la lluita de les dones que l’han precedit?
Sense aquesta lluita no seríem on som ara, les dones de la transició i també les de la Segona República van establir drets fonamentals per a nosaltres. És molt important que les generacions joves sàpiguen que no fa gaires anys a l’Estat espanyol el sexe era vist com una font de pecat, que les dones no podien prendre anticonceptius, divorciar-se, fer tràmits sense el permís del pare o del marit, que anaven a la presó pel fet d’avortar. N’hem de ser conscients i estar alerta per no retrocedir en el terreny de les nostres llibertats, per exemple, en l’àmbit del dret al propi cos que sovint es qüestiona com a reflex de la vella apropiació per part dels homes de la sexualitat femenina, que finalment és un tema de control sobre les dones i sobre la reproducció humana.

1/6/18

Les dones també hi eren

 La historiadora Meritxell Ferré presenta divendres a la Llibreria 22 (19 h) ‘El maig de les dones’, una apassionant recerca sobre la lluita feminista durant la Transició.

Meritxel Ferré, amb el llibre. Foto: Sergi Padrosa
A la primera Conferència Mundial de l’ONU sobre la Dona (Mèxic, 1975) el règim agonitzant hi va enviar una representació de les mares de la pàtria de la Secció Femenina embolcallades amb un insòlit discurs sobre la igualtat de sexes que intentava maquillar les ràncies arengues en pro de la inferioritat i submissió de l’àngel de la llar als desitjos del mascle guerrer etzibades per Pilar Primo de Rivera durant quatre dècades. Ningú no se les va creure, els temps estaven canviant i el moviment feminista s’obria pas sota la llosa de la dictadura en la denúncia al sistema patriarcal i la divisió de rols en la família i en la societat promogudes per aquelles expeditives soldats de la Falange escampades arreu. Primer en la clandestinitat, més endavant aixecant la veu al carrer, a les fàbriques, a la universitat, en les associacions de veïns, les organitzacions sindicals, els partits, els mitjans de comunicació, les dones van protagonitzar una persistent lluita per la vindicació dels seus drets i per la recuperació de les llibertats individuals i col·lectives que va ser cabdal a l’hora de transitar de la foscor del franquisme a l’obertura cap a una modernitat emmirallada en Europa.
“Sense aquesta lluita avui no seríem on som.” Ho diu Meritxell Ferré Baldrich (el Pla de Santa Maria, 1983), doctora en història per la URV i autora del llibre El maig de les dones. El moviment feminista a Catalunya durant la transició (URV Arola Editors, 2018, Col·lecció Atenea, dirigida per Montserrat Duch), una apassionant, exhaustiva i necessària investigació sobre un període prou recent en el temps que posa de manifest la importància del paper de les dones en la construcció democràtica i en la incorporació a l’agenda de temes transcendentals per a la seva vida i per a la transformació de la societat. Ferré recorda que, sota l’afortunat lema El personal és polític, els grups feministes van ser els primers d’obrir centres de planificació familiar per proporcionar serveis de salut sexual i reproductiva i els primers que van denunciar la violència de gènere i van procurar protecció i assessorament a les afectades.
Entre el 1975 i el 1985, el període objecte de l’estudi, es van organitzar les I Jornades Catalanes de la Dona (maig del 1976, Universitat de Barcelona), que actuarien com a gran revulsiu per al feminisme català, i es van impulsar campanyes amb significatius títols com ara “Amnistia per a la dona”, “Jo també soc adúltera” “Per un divorci sense culpables”, “Per una sexualitat lliure”, “Jo també he avortat”, “Prou d’agressions, prou de violacions”. El cas és que les dones catalanes van ser, al costat dels homes, agents de canvi històric en la dura travessia d’una dictadura a una democràcia, però no surten en la foto oficial de la Transició, la seva imatge va quedar difuminada en un segon terme, opina Ferré.
Era un retrat pendent que ara El maig de les dones ofereix amb tota nitidesa. I ho fa posant el focus no solament en l’efervescència de la gran ciutat, Barcelona, sinó també en les accions realitzades a Girona, Lleida i Tarragona. Divendres que ve, 1 de juny, Meritxell Ferré participarà a Girona en l’acte de presentació del seu llibre organitzat per la Coordinadora Vaga Feminista 8 de Març (Espai 22, 19 h) i en què es preveu un estimulant debat entre diferents generacions de dones que comparteixen una mateixa lluita. Aquest plantejament agrada especialment a l’autora, que considera fonamental posar en comú les inquietuds actuals de les joves amb l’experiència i el camí recorregut per les activistes veteranes, i més en uns moments en què el feminisme s’expressa amb força a pràcticament tot arreu perquè la desigualtat i la violència envers la dona no cessen.
CARME VINYOLES, publicat en el Punt-Avui 30.05.2018

23/5/18

La vila del conte

La 9a Fira del Conte de Medinyà va aplegar ahir escriptors, il·lustradors i lectors en una jornada lúdica i molt familiar.

Els carrers de la vila de Medinyà es van omplir ahir al matí de famílies amb els seus fills amb ganes de fullejar i comprar contes signats pels seus autors i autores, escoltar relats de contacontes, pintar-se la cara en un taller, i cantar i ballar amb l’espectacle de carrer Rats, de la companyia Campi Qui Pugui. Aquestes són algunes de les activitats que es van desenvolupar ahir amb motiu de la celebració de la 9a Fira del Conte de Medinyà, un esdeveniment que, si bé va néixer pensant sobretot en el públic infantil, en aquesta edició es va provar de canviar de dia (dissabte en lloc de diumenge) per introduir un espai nou a les nits, adreçat a adults.
Al matí, amb el sol caient a plom, els espais amb ombra van ser molt buscats. A l’escenari Tres Porquets es va fer a mig matí la presentació del conte guanyador del 3r Concurs de Conte Il·lustrat Modest Prats, El món esborrat, de l’escriptora Roser Rimbau i l’il·lustrador Cesc Pujol. Just després d’escoltar unes pinzellades del conte guanyador, Carles Sala, amb deu anys d’ofici, i Nayat Kaid, que s’ha estrenat amb Què hi portes a la bossa?, de l’editorial Cossetània, van conversar animadament a l’aula de lectura sobre el que els inspira a l’hora d’escriure. Curiosament, Kaid va explicar que un dels seus contes preferits és La reina de les neus, de Hans Christian Andersen, l’escriptor que en el seu llibre Viaje por España es va referir a la vila de Medinyà i és per això que des del 2010 s’hi celebra la Fira del Conte. Aquesta fira s’ha consolidat com a punt de trobada entre els professionals i els seus lectors.
La pluja que va caure a la tarda va obligar els organitzadors de la fira a traslladar les activitats a espais tancats, com ara l’aula de lectura i el local social. Però van decidir seguir fil per randa el programa previst amb l’acte de reconeixement a la trajectòria com a il·lustradora de Roser Capdevila, a càrrec de Guillem Terribas. Confiaven que el temps respectaria la celebració del sopar popular a la fresca. I també van mantenir el nou espai de contes per a adults, amb la participació de Núria Martí, Josep Maria Fonalleras, Mercè Saurina i Jaume Torrent.
Núria Astorch Publicat en el PuntAvui 20.05.2018
Roser Capdevila explicant un conte amb l'ajuda d'una de
les tres bessones, la Teresa.

NAKBA de Salah Jamal: Narrar la catàstrofe

Salah Jamai. 

 L’escriptor palestí Salah Jamal presentarà avui a la Llibreria 22 (19 h) el seu llibre ‘Nakba’, que narra el conflicte entre Israel i Palestina.

 Lescriptor palestí Salah Jamal presentarà avui a la Llibreria 22 (19h) el seu llibre Nakba.
 48 relats de vida i resistència a Palestina
 (Tigre de Paper, 2018) amb la presència de l’advocat Benet Salellas, el periodista Salvador García-Arbós i l’especialista en medi ambient Marta Ball·llosera. Amb il·lustracions del dibuixant Miquel Ferreres, el llibre mostra el dia a dia d’una família palestina després de la Nakba –la “catàstrofe” en àrab, nom que els palestins van donar a la creació de l’Estat d’Israel el 1948–, en què Israel va expulsar milers de famílies i va començar la política expansionista que es manté fins a l’actualitat.

A partir de la memòria familiar l’autor recorre els darrers 70 anys de conflicte a Palestina. 48 relats que exemplifiquen una catàstrofe però que a la vegada estan impregnats d’una tendresa i humor negre que acosten el lector a unes històries que, sense l’escenari de l’ocupació, podria fer seves. En paraules de l’autor: “Les famílies palestines saben que viuen en una situació militar colonialista que et va expulsant del teu lloc, que ocupa el teu espai vital amb pretextos anacrònics –com ara, la terra promesa– i que et deixa sense res. Malgrat tot, la gent intenta de continuar fent la seva vida. Viure és resistir.” Salah Jamal també critica les potències occidentals que es limiten a fer els ulls grossos i que no tenen la força o la voluntat per aplicar les lleis internacionals.
Interpel·lat per una possible solució, Salah deixa clar que “les solucions maximalistes són impossibles”. “Els que defensen la idea de dos estats no són conscients de la situació, el millor seria crear un sol estat”, i posa l’exemple de Sud-àfrica, on, al seu parer, la fractura era semblant i el caràcter ètnic i la política d’apartheid que van dur a terme els bòers és semblant a la que l’Estat d’Israel perpetra a Palestina. El llibre, tot esperant que el conflicte algun dia acabi, és una manera d’acostar-se a la realitat palestina. Si viure és resistir, llegir és entendre.
Salvador Garcia, Salah Jamai i Benet Salellas, durant
la presentació a la 22
Exiliat a Barcelona
L’escriptor va abandonar Palestina després de la invasió israeliana del 1967 i després de diversos avatars va acabar a Barcelona, on fa 48 anys que viu. Doctorat en medicina i posteriorment llicenciat en història i geografia per la Universitat Central de Barcelona, actualment és professor del màster en món àrab i islàmic a la UB. Ha escrit diversos llibres, entre els quals destaca Aroma àrab, receptes i relats (Bissan Edicions,2014), a més de nombrosos articles publicats als mitjans de comunicació.
Àngel Vila, publicat en el PuntAvui 17.05.2018

16/5/18

Evolució i futur de l’esquerra, en el 10è Memorial Salellas

 L’edició d’enguany reflexiona sobre el moviment que va propiciar els fets del Maig del 68 i com s’ha transformat.
Lluc Salellas i Guillem Terribas
Foto: G.P.

És important que l’esquerra torni a les bases, a recuperar el nord i a identificar-se directament amb el carrer.” La frase, molt lligada al moment actual, és una reflexió feta el març del 1992 per l’advocat, activista i humanista Sebastià Salellas. Nascut el 1948, tenia 20 anys quan es van originar els fets del Maig del 68: una cadena de protestes, vagues i manifestacions a l’Estat francès, on milions de ciutadans van alçar la veu contra el capitalisme, el consumisme, l’imperialisme americà i les institucions tradicionals. Tià Salellas es va veure influït per aquell corrent trencador i revolucionari i, precisament, el desè memorial en record de la seva figura girarà enguany entorn de l’evolució de l’esquerra des del Maig del 68 fins a l’actualitat.

A la Llibreria 22 de Girona es va donar a conèixer ahir el programa d’aquesta edició, que un any més evidenciarà la vigència dels pensaments de Tià. La presentació va anar a càrrec del llibreter Guillem Terribas i de Lluc Salellas. Van explicar que, coincidint que fa 50 anys del Maig del 68, s’han preparat un seguit d’actes per parlar de com era llavors l’esquerra, com s’ha transformat, què és avui en dia o què hauria de ser, i el seu futur.
El desè aniversari havia d’arrencar el dijous 24 amb un plat fort: una conferència d’Arnaldo Otegi a Girona. Per motius d’agenda del portaveu de l’esquerra abertzale, però, s’ha hagut de cancel·lar. A causa d’aquest contratemps, començarà el dissabte 26 amb la presentació del llibre La llibertat insubornable, a la vermuteria La Malabarista. L’autora, Bel Zaballa, hi narra la trajectòria vital, literària i política de Manuel de Pedrolo.
El dimarts 29 es projectarà al Cinema Truffaut el documental Catalunya, una nació sense Estat, produït i dirigit per l’antropòleg Alexander Alland i la filòloga Sonia Alland. Dos dies després la filòsofa Marina Garcés pronunciarà la conferència El pensament d’esquerres i transformador, del 68 al 18 al Col·legi d’Advocats de Girona, i l’1 de juny hi ha previst un debat sobre l’evolució de la comunicació i la política amb els periodistes Mònica Terribas i Arturo Puente. I l’endemà al casal El Forn, el periodista David Fernàndez i l’advocat August Gil Matamala presentaran el llibre Al principi de tot hi ha la guerra.
G. Pladeveya, publicat en el PuntAvui 15.05.2018

El desè memorial Sebastià Salellas reflexiona sobre l'evolució de l'esquerra des del maig del 68

XERRADES, LA PROJECCIÓ D'UN DOCUMENTAL, LLIBRES I DEBATS REIVINDIQUEN LA VIGÈNCIA DE LA FIGURA DE L'ADVOCAT.

La imaginació al poder o contra el poder. El desè memorial Sebastià Salellas reflexiona sobre l'evolució de l'esquerra des del maig del 68 a través de xerrades, llibres, debats i la projecció d'un documental que reivindiquen la vigència de la figura de l'advocat, activista i humanista. "Aprofitem que el memorial compleix deu anys i que el maig del 68 en fa 50", ha explicat Lluc Salellas que subratlla que aleshores l'advocat tenia 20 anys i es va veure "molt influït per aquest moviment". El maig del 68 serveix de punt de partida per articular un discurs sobre què va significar l'esquerra en aquell moment, com ha evolucionat, què és en l'actualitat o "què hauria de ser". Els actes programats des del 24 de maig fins al 2 de juny giren entorn a tres àmbits: política, filosofia i comunicació.
ACN 15.05.2018 

El Memorial Sebastià Salellas se centrarà en el maig del 68Inclourà una conferència de Marina Garcés i un acte amb Mònica Terribas i Arturo Puente.
Foto: Aniol resclosa.

La commemoració dels 50 anys del maig del 68 servirà perquè el Memorial Sebastià Salellas, que enguany arriba a la desena edició, reflexioni sobre com han evolucionat des de llavors els moviments d'esquerres. El regidor gironí Lluc Salellas, fill del desaparegut advocat, i el llibreter Guillem Terribas van presentar ahir la programació, que tindrà com a actes principals una conferència de la filòsofa Marina Garcés i una taula rodona amb els periodistes Mònica Terribas i Arturo Puente moderada per Sílvia Barroso.
El que havia de ser l'acte central del cartell, una conferència d'Arnaldo Otegui, s'ha hagut de cancel·lar a última hora per problemes d'agenda del polític basc. Per això, el primer acte tindrà lloc el 26 de maig al migdia a La Malabarista, i consistirà en la presentació del llibre de Bel Zaballa La llibertat insubornable, que tracta de la fgura de Manuel de Pedrolo. El dia 29, al Truffaut, es projectarà el documentalCatalunya, una nació sense estat, d'Alexander Alland i Sonia Alland. El dia 31 tindrà lloc la conferència de Garcés i l'1 de juny el debat sobre periodisme, ambdós al Col·legi d'Advocats. Finalment, el 2 de juny, al casal El Forn, es presentarà el llibre Al principi de tot hi ha la guerra, que repassa la figura de l'advocat August Gil Matamala.
Laura Fanals / Diari de Girona 15.05.2018

27/4/18

Sant Jordi: El sector del llibre a Girona es conjura per mantenir viva la festa

Llibreters, editors i escriptors llegeixen un manifest reivindicatiu a la seu del Departament de Cultura, que aquest any no ha convocat l'esmorzar literari · L'acte es va fer al Centre Cultural La Mercè, convocat per l'Ajuntament, i l'acaldessa, Marta Madrenas, va lamentar la «paràlisi» de l'Estat.
Foto de Grup a la Mercè. 

 El sector del llibre de Girona va voler donar ahir un «cop de puny» sobre la taula per evitar que «la grisor del 155 torni insípida i amorfa la Diada de Sant Jordi».
Llibreters, editors, escriptors i polítics es van concentrar a la seu del Departament de Cultura de Girona per criticar que aquest any la Generalitat no ha pogut organitzar el tradicional esmorzar literari, que la institució, sota control del govern espanyol, no ha convocat.
L'acte es va acabar fent al Centre Cultural La Mercè, assumit per l'Ajuntament de Girona. Però els implicats es van concentrar primer al Palau Solterra del carrer Ciutadans, seu del Departament de Cultura, on van llegir un manifest i van criticar que Catalunya no tingui govern propi i sigui «un país controlat inquisitorialment des dels despatxos de Madrid».

El poeta i exdirector dels Serveis de Cultura a Girona Francesc Ten va començar la lectura d'un manifest que van continuar els editors Marta Costa-Pau i Quim Curbet, aquest darrer convocant de l'acte.El sector va assegurar que l'esmorzar literari sempre ha estat un punt de «retrobament» entre autors, editors, llibreteres i periodistes i que ha servit, no només com una «alenada» abans d'entomar una jornada «d'intensa activitat», sinó també una «oportunitat per establir vincles i enllaçar projectes».
«Tenim un país sense govern, controlat inquisitorialment des dels despatxos de Madrid, submergit en la grisor i la paràlisi de l'Estat», critica el manifest, que afegeix que això ha deixat les institucions de Catalunya «decapitades». «I amb les seves polítiques, congelades, denunciades i en perill», adverteixen.El sector del llibre alerta que amb «presos polítics i polítics exiliats», la televisió pública «amenaçada» i els drets més fonamentals «conculcats», la gent de la cultura flaira «el perill».
«Ens sentim en perill i amenaçats», van dir. Per aquest motiu, afirmen que no permetran que aquesta situació afecti la Diada de Sant Jordi. «Com que cap estat ens ho pot prohibir, continuarem esgrimint la paraula per crear vida, per fer tangibles altres realitats, però també combatrem la injustícia, la perversió i la repressió amb paraules de denúncia i d'acusació», van afirmar, i van tancar la lectura amb un «Visca Catalunya» i un llarg aplaudiment.Mitja hora després, a les deu, va començar l'esmorzar literari organitzat per l'Ajuntament de Girona al Centre Cultural La Mercè.
«No podíem deixar que la tradició es perdés», va afirmar l'alcaldessa de la ciutat, Marta Madrenas, que va criticar que amb el bloqueig pel 155 no es pugui ni organitzar un acte cultural. «No estem parlant de cap acte revolucionari ni polític, estem parlant de cultura», va lamentar.
Madrenas va reivindicar que la cultura és «absolutament imprescindible» per trobar fórmules d'entesa i és un valor que no es pot permetre que es deixi «apartat».«Demano a tots els demòcrates que creguin en la democràcia, la pau i els drets humans que es posicionin, perquè això és una trobada cultural i no podem deixar que continuïn oprimint-nos els del 155», va dir.
Per això, va agrair al sector del llibre que hagin fet un «cop de puny sobre la taula». Madrenas també va assegurar que, impossibilitant els actes institucionals el dia de Sant Jordi, l'estat espanyol demostra que «no entén res».
«Aquests actes són transversals i cohesionadors, amb escriptors de totes les llengües i ideologies, només es parla de cultura i de lletres», va afirmar. L'alcaldessa va qualificar la situació de «lamentable» i va animar tothom a sortir al carrer per participar en una de les festes més importants de Catalunya.Entre els assistents hi havia nombrosos escriptors com ara Maria Mercè Roca, Xavier Díez, Carles Ribas, Josep Maria Fonalleras o Miquel Martín. També hi havia llibreters com Guillem Terribas o Maria Carme Ferrer, presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya.
DIARI DE GIRONA / ACN. 24.04.2018 
Carme Ferrer, Jordi Gispert... Fotos: Marc Marti.


Al final hem perdut la innocència
A la parada de la llibreria 22, trobo Rafel Nadal,Anna Carreras i un senyor d'edat avançada amb un llacet groc a la solapa, que dic jo que també deu ser escriptor, però em guardaré molt de preguntar-l'hi, només faltaria que em conegués. L'última vegada que vaig acostar-me a una parada amb un conegut a l'interior -i parlo de fa ja uns quants anys- vaig ser víctima de la coneguda enganyifa del Sant Jordi:
-Hola Albert, vols que et dediqui un llibre?
Un, que en aquells dies era innocent, va respondre que sí, pensant que es tractava d'un regal. Encara no havia acabat la dedicatòria, que ja m'estava dient el preu. Van ser quinze euros llançats. Literalment llançats, perquè el llibre va caure a les meves mans -de fet, hi va ser posat amb males arts- a la part baixa de la Rambla, el vaig fullejar mentre pujava pel passeig, temps més que suficient per adonar-me de la qualitat, i va acabar en una paperera a la part superior. Amb dedicatòria i tot. La vida més curta d'un llibre per Sant Jordi.
Saludo Anna Carreras. Se'm queixa que, com cada any, ja l'han confós amb una dependenta i una senyora li ha preguntat el preu de la Rahola. Interpreto que es refereix al llibre, però amb la Rahola sempre hi ha dubtes.Deixo Carreras, Nadal i el senyor desconegut del llacet groc potser escriptor, i vaig a tafanejar parades. Els he dit que jo abans era innocent? Ara ensumo els bodris des de la portada. Un exemple: Sota cels llunyans, de Sarah Lark, que sens dubte es guanya la vida molt millor que jo. A mi no m'enganya. Aquesta portada pintada amb colors pastel, en primer pla unes floretes i al fons una casa a la vora d'un llac amb muntanyes al fons, tot idíl·lic i a punt per anar-hi amb la persona que has estat esperant tota la vida, només pot guardar al seu interior una tona de sucre. L'agafo amb totes les precaucions, per descomptat que no m'atreveixo a llegir-ne una frase a l'atzar, però sí el que diu a la contraportada. Destacat, en majúscules, s'hi llegeix: «Un viatge. Un silenci. Un amor». El deixo anar espantat. Corro a rentar-me les mans. A posar-me gotes als ulls. A tancar-me al lavabo a les fosques fins que em passi l'angoixa.
Parlant de sucre, observo que aquest any s'ha inaugurat un nou gènere a les llibreries. Sense nom encara definitiu, des d'aquí proposo modestament que es tituli «Èpica a la catalana». Aplega tots, millor dit toooots els llibres que es fan ressò d'algun aspecte del procés, amb especial èmfasi als «fets» ( sic) de l'1-0. Ja saben, el dia que els polítics van enviar els ciutadans a defensar urnes mentre ells s'ho miraven des de casa. Naturalment els llibres no paren atenció a aquest fet, sinó al valor, la fe, la dignitat, l'alegria, l'esperança, l'esperit, i no sé quantes coses més dels pobres ciutadans enganyats. Operació urnesDies que duraran anysEls fets de l'U d'OctubreSí, hem votat, i així fins a l'infinit. Tonto l'últim, van pensar encertadament els autors, confiant -també encertadament- que l'amor a la derrota, inherent al poble català, faria la resta. A banda de deixar clar com de malvats són els espanyols i com de dignes i civilitzats els catalans, el nou gènere es caracteritza també per la freqüència de frases èpiques. Si les revolucions es guanyessin a còpia de frases èpiques, els catalans no tindríem rival.
Som a mig matí i no he comprat el llibre que vull ni les roses que necessito. La qüestió del llibre està peluda. He tingut a mala pensada de desitjar el darrer de Martínez de Pisón, el noi és una de les meves debilitats literàries. Doncs res. Ni a una sola de les parades el tenen. Pel que sembla no és prou mediàtic per a un Sant Jordi. Per Sant Jordi es porten la Rahola, la Donna LeonPatria –per Déu: diu a la portada que ha venut 700.000 exemplars, com s'explica que existeixen 700.000 persones sense criteri?-, els de casa perquè ens el signin, molta novel·la negra i guanyadors de premis, que no faltin guanyadors de premis. M'ho certifica la conversa d'una parella de mitjana edat que passa al meu costat, pel que sembla la discussió ja de ve d'estona, l'enxampo al final.
-Doncs jo em penso comprar un llibre- diu la senyora
-Doncs compra-te'l, dona. Tampoc te'l llegiràs...
L'esperit de Sant Jordi resumit en dues frases. Els deixo fullejant, més aviat comprovant el pes, del darrer Premi Planeta. Monstres com Éric Vuillard amb L'ordre del dia o Pierre Lemaitre, amb Recursos inhumans em miren fastiguejats, ningú els fa cas, Sant Jordi no és la seva festa.
Aconsegueixo en Martínez de Pisón en una llibreria, la Geli, no a les parades. Em falten les roses. En compro una a 3,5 euros a la paradeta d'una protectora d'animals. Vermella. Les grogues valen 4 euros. Pregunto a la dependenta què tenen les grogues que siguin més cares. Em mira i es posa a riure. No hi veig la gràcia.
Necessito més roses. De camí a casa entro a una floristeria. N'hi ha a 12 euros, no semblen d'or, sinó completament vegetals. Surto esparverat. Opto per fer un homenatge a Eduardo Mendoza -una altra de les meves debilitats literàries- i a la seva inoblidable família Siau, que regenta un basar xinès a El enredo de la bolsa y la vida. O sigui que sí, que entro a un basar a comprar tres roses.- Cuánto valen, Siau?-pregunto simpàtic.
Tu compras más, más baratas- respon en l'idioma de tots els xinesos que viuen aquí, fent cas omís de la meva picada d'ull a Mendoza.
Solo tengo tres mujeres.Tres rosas, seis euros.Els he comentat que jo abans era innocent?
 ALBERT SOLER, Diari de Girona, 24.04.2018
                                       Guillem Terribas, Carme Ferrer i Marta Madrenas, a la Mercè,