23/2/20

VICENÇ PAGÈS, ni crític ni nostàlgic

 Vicenç Pagès Jordà presenta ‘Memòria «vintage». De l’home a la Lluna a «Pulp Fiction»’, en què recull 400 entrades amb referents culturals, socials, polítics...

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), professor, crític literari, articulista i, sobretot, escriptor, amb una vintena de títols i una dotzena de premis en què hi ha els més destacats de les lletres catalanes, presenta Memòria ‘vintage’. De l’home a la Lluna a ‘Pulp Fiction’ (Empúries), amb il·lustracions de Miguel Bustos.
El llibre recull la memòria dels anys setanta, els vuitanta i fins a la meitat dels noranta, com indica el subtítol. “És una memòria local i generacional”, admet Pagès, perquè si hagués nascut a Reus o a Balaguer, i si hagués tingut deu anys més o menys, els records serien diferents.
Cartell anunciant la presentació a la 22 

No és un llibre gens estrany en la producció de Vicenç Pagès, perquè en la seva obra “sempre hi ha un afany de classificar, ordenar, de catalogar, d’entendre..., de donar sentit a l’experiència vital i cultural”, afirma l’editor Josep Lluch, i hi afegeix que Pagès parla d’una generació que “fa de frontissa entre l’era analògica i la digital”. “No cau en els tòpics i mira d’enfangar-se poc en la nostàlgia”, conclou Lluch.
El punt de partida va ser una secció d’una vintena llarga d’articles que va publicar a El Punt Avui, tot i que també ha reciclat altres textos. “Va començar com a diccionari i ha acabat com a enciclopèdia; de fet, és un llibre d’història recent, de coses que hi eren i ja no hi són, explicada des de dins”, comenta Vicenç Pagès.
“No em sento representat pel relat d’aquestes dècades, que és banal, comercial, globalitzat... Es parla dels anys seixanta i setanta com si això fos Califòrnia, i aquí teníem un senyor que es deia Franco; quan a Califòrnia va ser un moment d’alliberament, aquí ens estaven donant pel sac i hi havia el garrot vil, però també hi havia gent jove a qui passaven coses divertides.” Per tot plegat, “no vol ser ni un discurs crític, ni un discurs nostàlgic; són 400 entrades que, per acumulació, van generant un cert clima variat, moments bons i dolents: hi ha cultura, política, família, filologia, tecnologia... I també hi ha entrades conceptuals, com ara absència, que és la primera”.
Imatge de la Presentació a l'Espai 22 / Llibreria 22

El llibre té 400 pàgines i entrades, entre absència i zoom, i també un annex enciclopèdic amb exemples de cadascuna de les tres dècades i, naturalment, un índex general. A més, hi ha cites de desenes de textos literaris i de cançons i relacions internes destacades en negreta.
“Som la generació més avorrida de la història, per això tot ens duia cap a la lectura; ha canviat molt el consum cultural, el cinema, la música... Parlo de coses que vaig viure directament; no m’he documentat gaire perquè no té intencions viquipèdiques.” Per això hi ha gent que hi pot trobar a faltar determinats referents, cosa que no importa a l’autor: “No he volgut fer una obra en què ningú se senti representat, perquè la memòria és personal i desordenada, però, inevitablement, també hi ha molts aspectes compartits amb altra gent.” Un exemple: “Made in Japan, de Deep Purple, per a mi té més importància que Johan Cruyff, perquè el futbol no pesa gaire dins la meva memòria”, confessa.
“Si això ho llegeix gent jove, potser entendran coses que ara se’ls escapen, perquè hi ha tot d’aspectes que van contribuir a formar gent; la gent hi és, però els aspectes ja no hi són”, afirma Pagès.

Lluís Llort, publicat en el Punt Avui 19.02.2020

14/2/20

Xulio Ricardo Trigo "La noia de la resistència"

«El feixisme no ha desaparegut de les nostres vides»
Xulio Ricardo Trigo presenta el dia 28 «La noia de resistència» a la Llibreria 22 de Girona. La novel·la enllaça la història de la Meritxell als anys 90 amb la de l'Anne-Marie i l'Armand al París ocupat pels nazis l'any 1944.
Xulio Ricardo Trigo
D'aquests n'hi va haver força, aquells anys.
Els anys que van des de la nostra guerra civil fins a la caiguda d'Alemanya, estan plenes d'històries. Històries de lluitadors, de gent que s'ho juga tot.I
a vostè li interessen.
El detonant va ser la visita al camp de concentració de Vernet d'Ariège, al Pirineu, per on van passar molts catalans. D'aquí surt el protagonista del llibre, i acaba a París lluitant contra els nazis.
Un home que podria ser molts.
M'agraden les vides petites, de les que no s'ocupen els historiadors. Petites, només en aparença 
D'això també en sabia molt la Montserrat Roig, a qui esmentava a l'inici.
Els seus estudis són més necessaris que mai, i en canvi està cada vegada més oblidada. Va fer una enorme feina com estudiosa d'aquesta època.
Època convulsa i tràgica, no?
El llibre també és un tribut als lluitadors, que d'això els últims temps en sabem molt. Als que no es conformen, als que persegueixen la llibertat.
Vol dir que encara en queda algun?
(Riu) N'hi ha que ho intenten.
A la guerra encara hi ha temps per a l'amor?
És clar, és una de les nostres pulsions essencials.
Tenen importància les arrels?
Per mi la identitat és important. Vaig venir als quatre anys de Galícia als Països Catalans, i sempre tinc presents aquells orígens.
És gallec o català?
Jo em sento català. Mantinc contacte amb els meus orígens, però cada cop és més petit, els meus avis ja van morir.
El poso en una altra dicotomia: és escriptor o fotògraf?
He, he. Sap què passa? Per escriure, faig moltes fotografies perquè això m'ajuda a reconèixer els escenaris de la novel·la, a treballar millor els ambients. No sé si puc deslligar una cosa de l'altra.Com es lluita contra el feixisme?
De moltes maneres. A la novel·la atempten contra una caserna de l'exèrcit alemany. Però també s'hi lluita amb les actituds, amb la manera de fer les coses... hi ha molts mètodes.Fem servir avui massa alegrement la paraula «feixisme»?
És possible. És que estem en temps una mica extrems, i en temps extrems es fan servir qualificatius extrems. És evident que el feixisme està molt viu en alguns estaments, però aquesta paraula es fa servir molt, potser s'hauria de ser més curós. Ara bé, està clar que no és una cosa que hagi desaparegut de les nostres vides.
ALBERT SOLER, Diari de Girona 14.02.2020

24/1/20

TEMPESTA: GLORIA, el seu pas per Girona



La agresiva tempesta de vent, aigua i neu que ha assolit el territori Català durant els dies 20 al 23 de gener de 2020, passaran a la història dels catàstrofes del nostre país. En aquest petit document, mostro unes imatges que he gravat, de les moltes que s'han gravat aquests dies, de la ciutat de Girona.
Guillem Terribas Roca.

Guitarra i Oceà.

Portada del CD Saturday. Pintura de Jordi Gispert Monteys.
Quan en Jordi Gispert, a qui conec des de fa temps, em va ensenyar, amb la seva discreció habitual, una “cosa” que havia fet, vaig haver de preguntar dues vegades si allò que m’estava ensenyant era realment seu, és a dir, si provenia de les seves mans i de la seva capacitat creativa, no pas perquè pensés que no podia ser, sinó perquè aleshores jo era desconeixedor del tot de la seva faceta musical com a guitarrista i compositor. Amb en Jordi, he parlat sovint de llibres, d’art, de pel·lícules i de coses com aquestes, però “allò” era, per mi, una absoluta novetat.
El que ha fet Jordi Gispert, que ara és al capdavant de la Llibreria 22, de Girona, és un CD compost íntegrament per ell que es titula Saturday. Per no abandonar del tot el món dels llibres, i mentre escolto les onze peces que va gravar al seu taller casolà i que ha editat sota el guiatge de Lluís Costa, penso que aquest dissabte de guitarres s’acosta bastant a allò que Steiner va escriure sobre la litúrgia dels dissabtes, aquell temps on tot encara és possible, on encara no s’ha viscut la culminació del diumenge, sinó que està farcit de totes les expectatives que s’inclouen en la vigília. El Saturday de Gispert, segons ell mateix, té dues parts: una de més epidèrmica i identificable; i una altra, més introspectiva. I està farcit de suggeriments. No sé si dir-ne solar, de la primera, i dir nocturna en parlar de la segona. O plàcida i inquietant, les dues cares d’un mateix viatge que ell ha construït amb un punt
Jordi Gispert Saget en el seu estudi a casa seva.
d’experimentació i, sobretot, amb unes eines que ell defineix com a “intuïtives”. M’agrada el que denomina “plantejament restrictiu”. És a dir, treballar amb el que tens a mà, que és reduït, i no deixar d’aspirar a la màxima expressivitat. Gispert fill ha après del Gispert pare, un artista íntegre, que s’han de trepitjar “terrenys poc convencionals”. Potser aquí rau la meva sorpresa inicial i el meu posterior entusiasme, mentre continuo escoltant Saturday en dies de pluja batent. En la possibilitat d’entrar en aquest oceà sonor, serè i obscur, d’onades recurrents i de sobtats grops de vent.
Josep M. Fonalleras, en el Punt Avui 24.01.2020

1/12/19

La Girona de McCragh

La novel·la, sota una crítica continuada i cruel contra Girona i els gironins no és sinó un cant d’amor d’una ciutat que s’ha fet seva.
Ramon Moreno, Carles McCraig i Toni Sans. Foto: Arxiu 22.
La Llibreria 22 es va omplir dimarts passat de gent relacionada amb el món de la justícia: advocats i algun jutge. Dilluns jo mateix havia presentat un molt bon llibre, Imatges del meu enterrament, que va omplir la sala de lletraferits i amics i amigues de l’Esther Vila, l’autora de Gregal que presentava la seva nova i recomanable novel·la negra, amb les Gavarres com a escenari principal.
La presència (i la veu) de Joan Massotkleiner, actor i doblador, hi va ajudar d’allò més. Però dimarts era gent acostumada a l’oratòria i la retòrica perquè el llibre que es presentava era de Carles McCrach, el degà del Col·legi d’Advocats de Girona i vicepresident de la Fundación de la Abogacía Española para los Derechos Humanos i fundador i president de l’Associació Humanitària LiberPress, que ha portat a Girona, al llarg de 21 anys, grans noms del periodisme, el cinema, l’escriptura, el medi ambient i la defensa dels drets humans. A més, és advocat i escriptor amb més de set llibres publicats i tres o quatre que ja tenen a les seves mans la gent d’Edicions Cal·lígraf, és a dir en Ramon Moreno. Presentava Un pas cap al Nord-oest i va ser una presentació excessiva.
El llibre, sota una crítica continuada i cruel contra Girona i els gironins, és un cant d’amor a una ciutat que és la seva i a la qual estima a la seva manera. Parisenc de cor i afrancesat de formació, McCragh utilitza un auxiliar de farmàcia per, a la manera de l’explorador John Franklin, fugir cap al Nord-oest. Però de la mateixa manera que Flanklin es va perdre a l’Àrtic, el protagonista de McCragh torna a Girona. He escrit que va ser una presentació excessiva i cal que s’ho agafin en el més positiu sentit de la paraula, perquè el presentador era l’advocat i amic Toni Sant, que es va apoderar de l’auditori per mostrar-nos com és el protagonista de la novel·la i com és Carles McCragh.
La seva lectura apassionada dels textos va fer que fos una presentació divertidíssima, d’aquelles que et fan venir ganes d’anar a presentacions de llibres. Només faltava que Toni Sant advertís que de tot Girona l’autor només deixava bé Gui-llem Terribas i Jordi Gispert, de la 22, i (atenció) el senyor bisbe de Girona, perquè Terribas prengués la paraula i acabéssim sabent que, per cansament, Carles McCragh té coll avall deixar d’organitzar els LiberPress, que s’han fet i parit a la seva extraordinària manera.

JORDI GRAU, publicat en el PuntAvui 24.11.2019

El Premi Bonmatí, per a Joan Ribas

 El promotor teatral i cronista d’El Punt Avui va guanyar la 39a edició del premi de periodisme del Rotary Club, per un article sobre l’orgue de la Catedral de Girona.
Joan Ribas rebent el Premi. Foto: Joan Sabater.
L’arti­cle, publi­cat el pas­sat 23 de juny, narra una visita a l’inte­rior de la gran caixa de l’ins­tru­ment
La crònica d’una visita a l’interior de la gran caixa de fusta que atresora els prop de dos mil tubs de l’orgue de la Catedral de Girona ha servit perquè el jurat del premi Bonmatí de periodisme reconegués la labor que el promotor teatral Joan Ribas desenvolupa setmanalment des de fa dècades a les pàgines, primer, d’El Punt, i ara d’El Punt Avui. La crònica 1.999 tubs d’orgue, publicada a l’edició del 23 de juny d’aquest any, va ser distingida ahir, doncs, amb el 39è premi del periodisme gironí per un jurat que format per  Joaquim Nadal, Enric Mirambell, Jordi Dalmau, Jordi Grau, Dolors Reig, Alfons Petit, Ginés Guillén, Joan Pagès i Joan Gallardo. El president del Rotary Club de Girona, Ginés Guillén, va ser l’encarregat d’obrir l’acte, presentat i dirigit per Núria Riquelme a l’Hotel Bellavista by URH Hotels de Girona, i Carles Ribas, secretari del premi i tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Girona, va lloar la personalitat literària i cívica de Joan Ribas,
Carles Ribas, Joan Ribas i Ginés Guillen 
abans de lliurar-li el diploma que l’acreditava com a guanyador d’aquesta edició. Joan Ribas, que ha estat assessor d’empreses i professor mercantil, va ser un dels fundadors de la revista Presència i també del premi Prudenci Bertrana de novel·la. Impulsor del grup Proscènium, que representa els Pastorets de Girona cada Nadal des de l’any 1981, és propietari de la sala de teatre independent La Planeta i ha col·laborat amb les diferents capçaleres d’El Punt des de la seva creació, amb diverses seccions fins que va tenir assignat l’espai principal de la crònica dominical.

Eva Vázquez / Publicat en el Punt Avui 22.11.2019

18/11/19

LA MARTINA VA AL CAU · Presentació a la Biblioteca de Palafrugell





Divendres 15 Novembre 2019. Sala Polivalent de la Biblioteca. 17.30h.
Hora del Conte La Martina va al Cau (Estrella Polar, 2019) de l’escriptor Guillem Terribas.
Adaptació d’Hora del Conte amb la companyia Alma i la mar de contes. Presentació a càrrec de l’autor, Guillem Terribas.
Activitat familiar orientada a infants a partir de 6 anys.



Un encàrrec intrigant / ‘Imatges del meu enterrament’

Esther Vila presenta a La 22 ‘Imatges del meu enterrament’, la tercera novel·la negra d’una sèrie d’intriga que té com a escenari les comarques gironines

Esther Vila en el seu estudi.
L’escriptora Esther Vila (Dosrius, 1949) acaba de publicar la seva tercera novel·la, Imatges del meu enterrament (Editorial Gregal). Resident a Girona, Vila va debutar fa tres anys amb Els bessons rere la finestra i l’any passat va publicar la seva segona novel·la, La bossa de seda. Amb aquest obra va quedar finalista en el premi a la millor novel·la negra escrita per una dona, i publicada durant el 2018, en l’edició d’aquest any del Festival Cubelles Noir.
Les tres obres formen part d’una sèrie d’intriga que es desenvolupa en escenaris de les comarques gironines. Cada trama és completament independent de les altres. L’únic fil de connexió ve donat per dos personatges: una reportera gràfica, la Mercè, i la seva col·laboradora i amiga, l’Elisa.
Els bessons rere la finestra (Gregal, 2016) revela els amors, desamors, odis soterrats i secrets inconfessables d’una família benestant de Girona, i La bossa de seda (Gregal, 2018) passa per la vida de quatre persones que, a causa d’un esgarrifós accident, veuran capgirat el seu destí de manera irreversible.
Portada del llibre 

Imatges del meu enterrament arrenca el relat quan la protagonista, Mercè Juanhuix, rep un encàrrec insòlit i sospitós: ha de cobrir el reportatge fotogràfic d’un enterrament, que s’ha de celebrar al cap d’una setmana. Al tanatori, l’Elisa Dorca, la seva amiga i empleada, que l’acompanya, s’adona que el cadàver té unes marques estranyes a la cara. Un funeral sense mort, un mas perdut enmig de les Gavarres i un home ric en la recta final de la seva vida que es veu assaltat per dubtes i certeses respecte a si ha viscut de manera justa i coherent: l’orgull, el sentit de l’honor perdut, l’odi i el desig de venjança marcaran la vida d’aquest, encara que, a vegades, aquests sentiments li siguin aliens.
L’obra, la presenta avui la mateixa escriptora Esther Vila, a les set de la tarda, a la Llibreria 22 de Girona, en un acte en què participaran l’actor Joan Massotkleiner i el periodista i vicepresident del Col·legi de Periodistes de Girona, Jordi Grau.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 18.11.2019

14/11/19

Àlbum de records de Xarli Diego

El popular locutor musical presenta avui a la Llibreria 22 el seu llibre biogràfic ‘Gràcies per la música!’.
Portada del llibre


Hoy no me puedo levantar, la marcha de Xarli me hizo trasnochar. Toda la noche en Caspe Street, bebiendo, fumando y sin parar de reir... Noche de Xarli... Caspe de noche en Xarli Street.” Escoltar cantar aquest jingle a Mecano versionant el seu clàssic Hoy no me puedo levantar dedicat al programa Caspe Street de Ràdio Barcelona (cadena SER), que presentava Xarli Diego, pot semblar avui dia una autèntica marcianada, sobretot per a les generacions millennial, filles de l’era Spotify. Però aleshores, en les dècades dels setanta i vuitanta en què molts van créixer, els locutors de ràdio musicals, especialment, tenien un cert estatus i els artistes eren molt més assequibles que no pas ara, més pendents d’allò que diuen o deixen de dir a les xarxes socials.
Eren altres temps, certament, quan fins i tot a un locutor d’una ràdio local, a Olot, Vic o Manresa, com en els seus inicis professionals Xarli Diego, li dedicaven jingles i quan pel seu estudi de ràdio podia passar tot un Miguel Bosé. Uns temps en què, si calia agafar un avió perquè els Dire Straits de Mark Knopfler l’atenguessin, es feia. “Abans, els locutors teníem més poder. Ara manen les fórmules, i els locutors presenten el disc que toca”, declara Diego, que ha conegut la indústria musical nacional, estatal i internacional de ben a prop, des dels seus vessants de periodista, però també de productor (entre d’altres, ell va ser qui va estar al darrere del fenomen Nikka Costa i va dirigir dues companyies de discos amb artistes com ara Flying Pickets, Billy Preston o Basilio). Xarli Diego (Terrassa, 1956) ha decidit buidar el disc dur i compartir les seves memòries a través d’un llibre autobiogràfic titulat Gràcies per la música! (Pagès editors) tot fent un repàs d’aquella era de locutor d’èxit a la ràdio i també a la televisió catalanes presentant els sortejos de la Lotto 6/49 i Joc del segle (1991-93), el seu moment més àlgid de popularitat juntament amb Caspe Street.
Tres anys escrivint –ben normal, perquè no guardava cap retall de premsa ni tenia ni un trist USB amb informació– per formar aquest autèntic viatge en el temps, sobretot emmarcat en les dues dècades prodigioses, en què els lectors podran trobar experiències, confidències i reflexions de l’autor, acompanyades del seu característic sentit de l’humor, que transmet aquella “il·lusió” que encara li queda d’aquell bagatge professional.
Entre altres curiositats, el pròleg del llibre l’ha escrit ni més ni menys que el popular cantant italià Al Bano. Es tracta d’un llibre que també conté fotografies dels moments més memorables, en què també han participat el cantant Pablo Abraira i la mítica cantant Jeanette.
En plena gira de presentació del llibre per Catalunya –ha fet desenes de bolos, perquè a l’autor li agrada el contacte amb la gent–, Xarli Diego desembarca avui a Girona, a la Llibreria 22, en un acte de presentació que tindrà la presència del locutor de ràdio Narcís Carreras (19 h).
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 14.11.2019
Foto: Diari de Girona



«Em moriré una vegada, però s'escoltarà música tres dies»

14.11.2019 | 00:19 Diari de Girona

llegir més:
https://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2019/11/14/em-morire-vegada-sescoltara-musica/1013757.html


Bardera i la saga de ‘Cal Ratoliu’

Damià Bardera a la 22. Foto: Quim Puig.
L’escriptor empordanès Damià Bardera va presentar dijous a la Llibreria 22 de Girona el seu nou llibre, Cal Ratoliu, un dietari assagístic editat pel seu segell de confiança, El Cep i la Nansa, de Vilanova i la Geltrú. L’autor aborda en aquest nou treball assagístic, després de Mediterròniament. La catalanitat emocional (2013) i L’home del sac: arquetip modern del no-res (2015), una reflexió entre autobiogràfica, sociològica i estètica als seus orígens familiars, assentats al mas pairal de Can Ratoliu, al Pla de l’Estany, i a la influència que poden exercir en la configuració del caràcter.
Publicat en el PuntAvui 10.09.2019




Ser d’un lloc

 Damià Bardera se submergeix en els espais de la identitat en un dietari assagístic, ‘Cal Ratoliu’, que presenta avui a la Llibreria 22.mià Bardera (Viladamat, 1982), acompanyat de Quim Masoliver i Arpad Pou, presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (19 h) el seu nou llibre, Cal Ratoliu, una peça “entre el dietari, l’assaig filosòfic, la reflexió estètica i el llibre de memòries” que indaga en els orígens de l’univers peculiar d’aquest escriptor, segons el seu editor, Francesc Mestres, responsable d’El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú, on Bardera ha publicat fins ara quasi tota la seva obra.



Cal Ratoliu pot ser, és clar, la bucòlica casa de camp restaurada per acollir-hi turisme rural que Tripadvisor localitza “en un petit poble de l’oest de l’Empordà”, però per a Damià Bardera és la pedra damunt la qual es posa a meditar sobre el passat, com a descendent d’una determinada família que pertany a un determinat territori. Potser a una casa del Pla de l’Estany on havien residit el seus avantpassats paterns i, en concret, “un personatge colossal”, el “patriarca Ratoliu”, que Bardera considera el seu inspirador literari, com explica Francesc Ginabreda en el pròleg al volum. Aquest dietari sui generis és presentat com “un examen franc i rigorós, a vegades entranyable i divertit, a vegades sever”, que serveix a Bardera per endinsar-se en reflexions sobre la filosofia, la biologia, la psicologia, l’educació o la tradició a partir de records de joventut o pensaments sobre el pas del temps, la rutina, la naturalesa, els dibuixos animats, les empremtes familiars en el caràcter o l’entorn literari.
Damià Bardera, doctorat en filosofia a la Universitat de Girona, ha publicat sis llibres de contes, una novel·la, un poemari i tres títols d’assaig, a banda d’una antologia de contes. Considerat una mena d’enfant terrible, la seva prosa s’alimenta d’epifanies truculentes, en paraules de Ginabreda.

Damià Bardera (Viladamat, 1982), acompanyat de Quim Masoliver i Arpad Pou, presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (19 h) el seu nou llibre, Cal Ratoliu, una peça “entre el dietari, l’assaig filosòfic, la reflexió estètica i el llibre de memòries” que indaga en els orígens de l’univers peculiar d’aquest escriptor, segons el seu editor, Francesc Mestres, responsable d’El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú, on Bardera ha publicat fins ara quasi tota la seva obra.
Quim Masoliver, Damià Bardera,  Jaume Muñoz i Jordi Gispert
Foto: Arxiu 22

Cal Ratoliu pot ser, és clar, la bucòlica casa de camp restaurada per acollir-hi turisme rural que Tripadvisor localitza “en un petit poble de l’oest de l’Empordà”, però per a Damià Bardera és la pedra damunt la qual es posa a meditar sobre el passat, com a descendent d’una determinada família que pertany a un determinat territori. Potser a una casa del Pla de l’Estany on havien residit el seus avantpassats paterns i, en concret, “un personatge colossal”, el “patriarca Ratoliu”, que Bardera considera el seu inspirador literari, com explica Francesc Ginabreda en el pròleg al volum. Aquest dietari sui generis és presentat com “un examen franc i rigorós, a vegades entranyable i divertit, a vegades sever”, que serveix a Bardera per endinsar-se en reflexions sobre la filosofia, la biologia, la psicologia, l’educació o la tradició a partir de records de joventut o pensaments sobre el pas del temps, la rutina, la naturalesa, els dibuixos animats, les empremtes familiars en el caràcter o l’entorn literari.


Damià Bardera, doctorat en filosofia a la Universitat de Girona, ha publicat sis llibres de contes, una novel·la, un poemari i tres títols d’assaig, a banda d’una antologia de contes. Considerat una mena d’enfant terrible, la seva prosa s’alimenta d’epifanies truculentes, en paraules de Ginabreda.
Eva Vazquez, publicat en el PuntAvui 07.11.2019

8/11/19

ASSUM GUARDIOLA: “M’agrada escriure per crear un món i uns Personatges i mostrar-ne les emocions”

Formadora d’escriptura creativa i finalista del 39è Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero.
Assum Guardiola. Foto: Davis Borrat

Assum Guardiola (Porqueres, 1973) té dues grans passions: llegir i escriure. Llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Girona, s’ha format a l’Escola d’Escriptura Creativa de l’Ateneu Barcelonès i, juntament amb la seva companya, Eva Algans, ha engegat dos projectes formatius que es duen a terme a Salt: Factoria de Lletres, dedicat a l’escriptura creativa i a dinamitzar clubs de lectura, i La Mecànica del Canvi, que facilita habilitats per a la vida i per a la gestió emocional. Fa mig any va publicar el seu primer llibre, Catalunya efímera (Sidillà), i fa una setmana va quedar finalista del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero amb Blau.Què representa el blau de la seva primera novel·la?
Haurà d’esperar a llegir-se-la [riu]. Per a mi té un significat molt clar, però no m’agradaria desvelar-lo. Cadascú el portarà al seu terreny. Sí que puc dir que sintetitza de què va la novel·la i que és el punt en comú dels tres personatges.El jurat del Casero diu que és una obra contemporània, fresca, emotiva.
Celebro que ho vegin així. No hi ha una gran trama, però als personatges els passen moltes petites coses. Penso que és una novel·la d’emocions, intimista.Per què va presentar-la al Casero?
Els que estem relacionats amb Girona, el Casero sempre l’hem tingut molt ben considerat; pel prestigi, pel jurat... Aquí i fora d’aquí se sap que és un premi supernet i que guanyar-lo o quedar-ne finalista equival a entrar al món literari. Jo ja el tenia al cap, però a l’acabar la novel·la quasi no sabia ni quin mes era. Un dia en parlava amb la Mar Bosch i em va animar a presentar-la al Casero. Al consultar les bases vaig adonar-me que encara hi era a temps. Em passava una mica dels caràcters que demanaven, però, com que a la novel·la hi havia moltes redundàncies, em va anar bé polir-la, crec que hi ha sortit guanyant.Ha dedicat molt de temps a escriure-la?
Cinc anys ben bons. A l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès vaig començar una altra novel·la, però a l’acabar-la no m’hi sentia còmoda. Vaig deixar passar un any i cap al 2013 o 2014, ara no ho recordo bé, vaig començar Blau. Per ser novel·la curta m’hi he estat molt, però és que en aquella època em va canviar tot el projecte vital, vaig canviar de feina i em vaig fer autònoma.
F
a mig any ha tret Catalunya efímera .


Sí. Va ser un encàrrec d’Edicions Sidillà. Em van proposar que escrivís un llibre sobre fenòmens efímers anuals a tot Catalunya, com per exemple la floració d’arbres fruiters a la Ribera d’Ebre, i em vaig enamorar de la idea. Era tot un repte. Va ser un procés de dos anys, una feinada. He procurat donar-hi un toc literari, que no sigui la típica crònica d’un conjunt de dades i prou. Espero que la gent s’ho passi bé llegint-lo.Quan va saber que li agradava escriure?
De ben petita. Tinc un moment molt marcat a la memòria. Tenia deu anys i m’agradava molt llegir. Un diumenge a la tarda els meus pares van marxar i em vaig quedar menjant blat de moro torrat i llegint Miquel Strogoff, de Jules Verne. Hi estava ben enganxada i a l’acabar volia que la història continués, em van venir ganes d’escriure un altre final; em semblava terrible que s’hagués acabat, tenia una sensació de solitud que m’empenyia a continuar vinculada als personatges del llibre, a les emocions que havia viscut al llegir-lo. De ben petita em recordo escrivint i llegint, llegint i escrivint, no sabria dir on acaba l’afició d’una cosa i comença l’altra. Penso que no es pot escriure sense llegir, i m’agrada escriure per crear un món i uns personatges i mostrar-ne les emocions.A l’acabar filologia va ser llibretera durant molts anys.
La filologia era el més semblant que trobava per continuar vinculada a la literatura. A l’acabar la carrera no volia ni sentir a parlar de fer formació, donar classes em provocava pànic escènic. I ves per on m’hi he acabat dedicant [somriu]. Abans, del 2003 al 2011, vaig treballar en unes quantes llibreries, primer a Banyoles i després a Girona.No era la feina de la seva vida.
Tant jo com la meva companya, que abans era aparelladora, estàvem cremades amb les nostres feines. Vam decidir deixar-ho tot i fer un viatge de cinc mesos a l’Àsia. Teníem clar que al tornar ens dedicaríem a feines més amables. Jo ja m’estava formant a l’Escola d’Escriptura i començava a agradar-me la idea de formar des d’una experiència que tu has tingut i d’una cosa que t’agrada.I vau crear Factoria de Lletres.
Tenia ganes de muntar un projecte propi en què pogués relacionar les meves dues grans passions, l’escriptura i la lectura. A més d’oferir cursos d’escriptura creativa, tant grupals com d’assessorament personalitzat de gent que vol tirar endavant un projecte narratiu, dinamitzem clubs de lectura. Vaig començar amb un club i ara mateix en porto nou. És una bogeria, però m’entusiasma.Realment es pot ensenyar a escriure?
Entre pensar que cal tenir un talent especial o animar a tothom a escriure hi ha un terme mitjà. Evidentment, hi ha d’haver una predisposició, cal tenir certa traça, certa sensibilitat o ganes d’explicar coses. En aquests casos, aprendre algunes tècniques concretes pot ser molt útil.
Guillem Terribas, Assum Guardiola i Jordi Gispert celebrant el premi.
Foto: Axiu 22
Què hi fa a La Mecànica del Canvi?
El nostre segon projecte neix de disciplines que tant a l’Eva com a mi ens han anat bé per créixer a la vida: en el seu cas txikung i focusing ; en el meu l’escriptura. L’aportació que hi faig és l’escriptura més enfocada a la teràpia. El que passa és que les fronteres són molt primes: jo he escrit una novel·la que per a mi ha sigut profundament terapèutica.Treballa en algun nou llibre?
Fa un parell de mesos que he començat una novel·la. El punt de partida és algú que va a viure en una casa plena de llibres.
JOSEP PASTELLS publicat a Ara.cat Comarques Gironines  07.11.2019

3/11/19

CRISTINA CERVIÀ en el record.

..



Imatges sobre Cristina Cervià (1965 · 2019) actriu, molt vinculada al Teatre i a Girona. Recordant a la persona de la Cristina Cervià durant el lliurament del 39 Premi de Novel·la Curta 2019, organitzat per la Llibreria 22 i celebrat a la Sala La Planeta, que ella hi va estar molt vinculada a les dues entitats i al mateix premi.

Premi Casero 2019: Dedicat a la Cristina

Dedicat a la Cristina

Cristina Cervià a la Festa de Lliurament del 36 Premi de
Novel·la Curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22
a la Planeta. 
M’he adonat que just fa 22 anys que soc membre del jurat del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que concedeix la Llibreria 22, de Girona. Aquesta llarga vinculació, la comparteixo joiosament amb Vicenç Pagès i també la disfruto amb els membres (Margarida Casacuberta, Josep Maria Fonalleras i Eva Vázquez) que s’hi van afegir més tard, però que, de fet, també fa molts anys que en formen part. Sumant-hi el llibreter jubilat Guillem Terribas i Jordi Gispert, el seu successor en la gerència de la 22 i com a secretari sense vot del premi, afirmo que aquesta és una “família” (amb tots els nostres problemes i discussions) a la qual em fa feliç pertànyer. Tanmateix, no escric aquest article per celebrar la coincidència que fa 22 anys que soc membre del jurat d’un premi literari organitzat per la Llibreria 22. Ho faig perquè, amb tantes experiències viscudes amb el Casero durant aquest temps, mai m’havia sentit tan emocionada i també orgullosa per la meva vinculació al premi com en la nit recent en què va tenir lloc l’acte d’entrega de la 39a edició. I això va ser perquè va estar dedicat a l’actriu Cristina Cervià, que va morir al març.

Com podia deduir-se de les paraules de Guillem Terribas, conductor de l’acte, era de justícia que la 22 fes aquesta dedicatòria (millor dir-ho així que referir-se a un homenatge perquè ella no en volia) a la Cristina, que, de manera generosa, va participar en multitud d’actes de la llibreria, sovint llegint fragments d’obres amb la seva veu càlida i clara. Recordant vivències amb la Cristina, vam intervenir-hi els seus germans, Imma i Alfred Cervià, i quatre amics seus: Meritxell Yanes i David Planas, que van compartir-hi l’escenari nombroses vegades i una experiència semblant del teatre, Josep Maria Fonalleras i jo mateixa. Vaig sentir que parlàvem en nom dels assistents perquè bona part dels quals també podien haver explicat les seves vivències amb la Cristina o podien recordar-la al teatre o en tants d’actes amb els quals va il·luminar la vida cultural gironina. És així que l’important és l’amor per la Cristina que es respirava en aquella sala. També és just que l’acte es fes a La Planeta, lloc que la Cristina tant s’estimava i on va actuar tantes vegades. Va ser allà on, fa 21 anys, vaig començar a relacionar-me amb ella en un acte a la memòria de Maria Mercè Marçal, que havia mort feia uns mesos. Que estrany, trist i també commovedor, participar en aquest altre acte, sense ella, però amb ella.
Imma Merino publicat en el PuntAvui "Ombres" 03.11.2019

31/10/19

Torras rep el Casero

Carles Torras guanya el 39è premi de novel·la curta Just Manuel Casero per l’obra ‘Els cossos elèctrics’, i Assum Guardiola és la finalista amb la novel·la ‘Blau’ 
El guanyador Carles Torres i la finalista Assum Guardiola . Foto Quim Puig. 


L’escriptor Carles Torras (Eivissa, 1974) va rebre ahir al vespre el 39è premi de novel·la curta Just Manuel Casero, convocat per la Llibreria 22, per l’obra Els cossos elèctrics, que publicarà a principis de l’any vinent l’Editorial Empúries. Durant l’acte de lliurament del premi, que va tenir lloc com és habitual a la sala teatral La Planeta, també es va fer públic que l’escriptora Assum Guardiola (Mata, 1973) ha quedat finalista d’aquesta edició, amb la novel·la Blau. El primer premi està dotat amb 2.200 euros i una escultura de Pierre d. la, a més de la publicació de l’obra, i el segon premi té una dotació de 600 euros i la Llibreria 22 es reserva l’autorització i condicions per a la publicació de l’obra durant un any. 
Durant l’acte d’ahir, conduït com sempre pel llibreter Guillem Terribas, es va rendir homenatge a l’actriu Cristina Cervià, artista i amiga molt vinculada molts anys al premi fins a la seva mort, aquest mes de març.
Alfred i Imma Cervià, durant  el recordatori a la
Cristina Cervià 

De les 43 obres presentades i després d’una primera valoració, el jurat del Casero, format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i el llibreter Jordi Gispert –secretari sense vot–, va seleccionar aquestes obres: L’últim viatge amb el pare, de Ricard Daniel (pseudònim); Sirenes, de Clara Batalla (pseudònim); El senyor professor (L’últim examen), de Desideri Bautista (pseudònim); Blau, d’Antaviana (pseudònim); No dispareu, soc el tinent, de Clara Daniel (pseudònim); Siringa, d’Aretusa (pseudònim); El soroll de la fúria, d’Òscar Palazón Ferré; La tortuga d’Èsquil, d’E. Necri (pseudònim); La clau del convent, de Jordi Voltas; El tsunami, de Blai Manté; La furgoneta que estava abandonada vora la platja i que va ser ocupada per uns estranys, de Josep Masanés Nogués; Desventures amoroses d’una separada en la trentena, de Merricat Blackwood (pseudònim); Soc una noia normal, de Lluís Hernàndez i Sonalí; Soc solter, d’Eduard Pons Ramos, i Els cossos elèctrics, de Rita Moll (pseudònim). En una segona valoració, el jurat va considerar que mereixien passar Sirenes, de Clara Batalla (pseudònim); El senyor professor (L’últim examen), de Desideri Bautista (pseudònim); Blau, d’Antaviana (pseudònim); El tsunami, de Blai Manté; La furgoneta que estava abandonada vora la platja i que va ser ocupada per uns estranys, de Josep Masanés Nogués; Soc una noia normal, de Lluís Hernàndez i Sonalí, i Els cossos elèctrics, de Rita Moll (pseudònim). En la tercera valoració, van ser escollides com a finalistes les dues guanyadores i Sirenes, de Clara Batalla (pseudònim).

Jordi Gispert, secretari del Jurat del 39 Premi de Novel·la
Curta JUST M. CASERO , llegeix el veredicte del jurat. 

El jurat va destacar d’Els cossos elèctrics que l’autor, Carles Torras, presenta un gran treball de llenguatge, “que és la principal via d’entrada a un món literari inquietant i estranyament seductor a través d’un personatge masculí, un noi jove, diferent. També, “per la meditada estructuració del material narratiu a través dels punts de vista de personatges complementaris que, en un moment determinat, passen a un primer pla. I, molt especialment, per la gosadia d’un final sorprenent i pertorbador”, com hi van afegir. 
Pel que fa a l’obra finalista, Blau, d’Assum Guardiola, es tracta d’una novel·la “fresca i molt emotiva” construïda sobre la història creuada de tres noies en un moment crucial de les seves vides que coincideix amb l’època d’estudiants.
Jordi Camps Linnell publicat en el PuntAvui 31.10.2019



Imma Merino i J.M. Fonalleras, membres del jurat. Al
fons, la finalista i el guanyador amb en Jordi Gispert. 

L'eivissenc Carles Torres guanya el premi Casero amb l'obra «Els cossos elèctrics»

Assum Guardiola, de Mata, és finalista amb «Blau» i l'entrega dels premis serveix per retre homenatge a Cristina Cervià.
L'eivissenc Carles Torres ha guanyat la 39a edició del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, amb l'obra Els cossos elèctrics, mentre que Assum Guardiola, nascuda a Mata i resident a Salt, ha quedat finalista amb Blau, la seva primera novel·la.... segueix
https://www.diaridegirona.cat/girona/2019/10/30/leivissenc-carles-torres-guanya-premi/1010943.html

Tapi Carreras, publicat en el Diari de Girona 31.10.2019
Guillem Terribas amb el guanyador Carles Torres, al darrera guanyadors d'anteriors edicions Josep Campmajor, Josep Pujol,
Mar Bosch i Nuria Martí que en va ser finalista. També hi ha l'Assum Guardiola, finalista d'aquest any. Foto: Arxiu 22

L'eivissenc Carles Torres guanya el premi Just M. Casero amb l’obra ‘Els cossos elèctrics’
La gironina Assum Guardiola queda finalista amb l’emotiva ‘Blau’

Fins ahir l’eivissenc Carles Torres i la gironina Assum Guardiola tenien en comú com a mínim quatre coses: haver nascut a la primera meitat dels 70, els estudis de filologia –ell, romànica; ella, catalana–, l’amor per la literatura i haver presentat a l’últim premi de novel·la curta Just Manuel Casero, amb pseudònim femení, una obra protagonitzada per tres personatges. Des d’ahir a la nit també els uneix la condició de guardonats en la 39a edició del premi, un dels més honestos i prestigiosos de les lletres catalanes.
Torres, que el 22 de desembre del 2017 havia publicat encartats a l’ARA els relats El desconcert d’en Boyle (premi Helena Jubany de narració), va imposar-se en la votació final, per majoria simple, amb Els cossos elèctrics, mentre que Guardiola va quedar finalista amb Blau. 

Una llengua esplèndida

El jurat –format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès i Eva Vàzquez– va destacar ahir a la sala La Planeta la qualitat de la majoria dels 43 textos presentats al premi i va facilitar aquests detalls de l’obra guanyadora, que serà publicada per Empúries: “Presenta una llengua esplèndida que es manté amb contundència. És un tríptic. Un home ha d’anar a una reunió familiar complicada per uns assumptes previs i es troba amb un amic. Amb ell inicia una baixada als inferns on es creuen amb uns estranys personatges que aboquen els protagonistes a un final dramàtic. Hi ha tres protagonistes principals: l’home, el seu amic i una dona misteriosa”.
A banda del Casero i el Jubany, Torres ha guanyat el premi de poesia Ciutat d’Eivissa i, en dues ocasions, el Joan Castelló Guasch de relats curts.

Frescor contemporània

Pel que fa a la novel·la finalista, el jurat la va resumir així: “És una història contemporània, fresca i molt emotiva. És la història de tres amigues. Una d’elles ha mort i les altres dues es retroben, en parlen i la recorden”. Assum Guardiola, llibretera durant molts anys, ha engegat dos projectes propis: Factoria de Lletres, dedicat a les formacions en escriptura creativa i a la dinamització de clubs de lectura, i La Mecànica del Canvi, dedicat a les formacions en habilitats per a la vida i per a la gestió emocional. Recentment ha publicat el llibre Catalunya efímera (Edicions Sidillà), prologat pel meteoròleg Tomàs Molina. Guardiola presenta en aquesta obra 24 entorns naturals de Catalunya i parla amb persones que hi viuen i hi proposen excursions.
El lliurament del 39è premi Just Manuel Casero també va servir per recordar l’actriu Cristina Cervià, morta el març passat i molt vinculada tant a la sala La Planeta com a la Llibreria 22. La primera part de l’acte va incloure un muntatge amb imatges de la intèrpret i va comptar amb intervencions d’amics seus, com l’escriptor Josep Maria Fonalleras o l’actriu Meritxell Yanes. “La Cristina sempre havia dit que no volia homenatges i això no ho vol ser: vol ser un cant a la vida de la Cristina i al seu riure, que és de les coses que més es troben a faltar”, va destacar el llibreter Guillem Terribas, una de les persones que l’havia conegut millor.
JOSEP PASTELL publicat a l'Ara 31.10.2019
A la foto de G.B. en el Fons Jordi Gispert, i junts d'esquerra a dreta M.Mercè Gumbau,Assum Guardiola, Carles Torres i Carme Renedo. 
ALTRES INFORMACIONS 
Nou Diari / Digital   https://cutt.ly/XeWQwuE
Nuvol / Digital  https://cutt.ly/3eWRl5z
Empordà / Digital: https://cutt.ly/eeWmIRt
Formentera Avui / Digital : https://cutt.ly/keWm32m
Diario de Ibiza/ Digital https://cutt.ly/LeWmAiE
El Gerió / Digital https://cutt.ly/WeWmHIi
El Periodico de Ibiza : https://cutt.ly/SeWm102
Ràdio Illa : https://bit.ly/2WJjKLh

Sies TV : https://cutt.ly/eeWQjEr
Ràdio Sarrià: https://cutt.ly/NeWQzh0
La Republica: https://cutt.ly/HeWQvCD
CCM / Digital: https://cutt.ly/0eWQmsL
El Nacional / Digital : https://cutt.ly/jeWQW8x
De Concursos / Digital: https://cutt.ly/NeWWqPU
Vilaweb / Digital: https://cutt.ly/HeWmVql
Al Dia / Digital : https://cutt.ly/ieWQTZD
 


14/10/19

GIROCÒMIC 2019: Mandela, Orwell i ‘cosplay’

L’escriptor i periodista britànic John Carlin va ser, ahir, un dels protagonistes d’un Girocòmic que supera els 6.000 espectadors de l’any passat, amb un dia menys.

Quan l’artista gràfic Oriol Malet va declarar, en un moment de la seva intervenció a la taula rodona celebrada ahir al migdia al Girocòmic, com d’al·lucinat se sentia veient passar sense parar un munt de cosplayers mentre xerrava, molts dels assistents van sentir reproduïts els seus pensaments en aquestes paraules.
L'Espai de Còmics 22 a Girocòmic 2019.

El batibull de gent i de diversitat viscuda ahir, de la mateixa manera que el dia abans en la jornada inaugural, i sobretot amb molta gent disfressada per a l’ocasió confirmaven el que el director de la fira, Aleix Freire, declarava als mitjans de comunicació sobre el fet que cada vegada hi ha més públic adult interessat en el còmic i no es redueix als nens. “La realitat és que s’ha convertit en un tema que cada any veiem com evoluciona. El còmic és un tipus de literatura obert a un ventall molt important de públic”, va explicar.
Molt d’aquest públic que podríem dir adult, precisament, es va congregar en la conferència titulada La representació gràfica dels conflictes històrics, que tenia com a protagonistes l’esmentat Oriol Malet i John Carlin, com a autors de la novel·la gràfica Mandela i el general (Comanegra), així com Andrea de Lucio i Jordi de Miguel com a autors d’Homenatge a Catalunya (Rosa dels Vents) i el professor Miguel Berga, moderats per Guillem Terribas. Una xerrada interessant que donar per a molt però que va resultar fructífera quan Mandela i Orwell van donar-se la mà. Va ser Carlin qui va establir una connexió entre la solidaritat viscuda a tot el món per la causa republicana durant l’esclat de la Guerra civil
Guillem Terribas, Oriol Malet, John Carlin, Miquel Berga, Jordi de Miguel i Andrea de Lucio
espanyola, molt semblant a la que es va produir quan a Sud-àfrica es va aixecar una onada de denúncia ferma contra l’apartheid. Per la seva banda, Berga va declarar que “calen més Orwells i més Carlins en aquests moments que vivim”, pel fet que, com va dir, en els articles del periodista hi ha molts ecos d’Orwell: “En el coratge intel·lectual i la manera d’expressar-se honestament.” 

Tot això i més s’explicava mentre al costat es venia tot de material al voltant del món del còmic, se signaven exemplars, se celebraven tallers i es feien exhibicions, tant d’esgrima com de cosplay. A la tarda, les actuacions de grups vinculats al moviment K-pop van acabar per animar la festa.
Una fira consolidada
En la quarta edició del Girocòmic, s’han presentat un centenar d’expositors i multitud d’activitats relacionades amb el còmic. Unes xifres molt diferents a les de la primera edició, en què només hi havia nou editorials presentant productes relacionats amb aquest gènere literari. Des de l’organització, ahir ja donaven per fet que s’arribaria als 6.000 visitants de l’any passat, malgrat que en aquesta edició només han obert dos dies, ja que el 12 d’octubre ha caigut en dissabte.
Freire considera “consolidat” aquest festival, tot i que “evidentment” no poden competir amb el Saló del Manga de Barcelona: “Però ha quedat clar que hi ha cada cop més interès pel còmic també a les comarques de Girona”, va assenyalar.
Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui 14.1.2019

John Carlin i Oriol Malet presenten «Mandela i el general» al Girocòmic
Oriol Malet i John Carlin 
L'escriptor i periodista britànic John Carlin i el dibuixant català Oriol Malet, autors de la novel·la gràfica Mandela i el general, van protagonitzar ahir al matí una de les taules rodones de la quarta edició del Girocòmic, que s'ha celebrat aquest cap de setmana al Palau Firal de la Devesa, a la ciutat de Girona.
En un acte titulat La representació gràfica dels conflictes històrics, conduït pel llibreter Guillem Terribas, ...  segueix 

6/10/19

Girocòmic 2019, ara més ‘kids’

La 4a edició de Girocòmic , la fira del còmic, el manga i l’entreteniment de Girona, que tindrà lloc el cap de setmana dels dies 12 i 13 d’octubre a Fira de Girona, augmenta en nombre d’exposicions, fins arribar al centenar, i crea un nou espai, el Girocòmic Kids: tota una carpa dedicada a les activitats infantils, que reforça la vocació familiar d’aquesta fira “transversal”, com la va definir ahir en la presentació el regidor de Cultura, Dinamització del Territori i Joventut, Carles Ribas, al costat del coordinador de la fira, Aleix Freire. El cartell de la 4a edició és obra del dibuixant gironí Paco Cavero.

L’il·lustrador i autor de còmic gallec Miguelanxo Prado (1958) rebrà el premi Girocòmic 2019 en reconeixement a la seva trajectòria professional, el dissabte 12 a la 1 del migdia, en el mateix acte en què la il·lustradora Andrea Torrejón rebrà el nou premi Santi Navarro a l’autor revelació. Navarro, guionista, editor i “cercatalents”, va morir ara fa deu anys. Just abans de l’entrega de premis, a les dotze de migdia, tindrà lloc la taula rodona Feminisme il·lustrat, en què participaran tres joves illustradores, Lyona Ivanova, Lola Vendetta i Maria Hesse, moderades per Clàudia Arqués. La primera activitat de dissabte serà una taula rodona sobre Luis Buñuel (10.15 h), amb Fermín Solís –autor del còmic Buñuel en el laberinto de las tortugas–, el director del Centre Buñuel de Calanda, Jordi Xifra, i Guillem Terribas, com a president del col·lectiu de crítics de cine de Girona. Entre les activitats del diumenge 13, destaca la taula rodona La representació gràfica dels conflictes històrics (11.30 h), amb la presència de l’escriptor John Carlin i l’artista gràfic Oriol Malet, autors del còmic Mandela i el general; Jordi de Miguel i Andrea Lucio, autors de l’adaptació gràfica d’Homenatge a Catalunya, de George Orwell, i Miquel Berga com a estudiós de l’autor britànic.
Durant la fira, una vintena d’autors signaran les seves obres: a més dels citats, també estaran a la disposició del públic Dani Lagi, Joan Sanz, Joan Mundet, Iban Coello, Daniel Torres, Oriol Malet, Josep Busquet, Núria Peris, La Pendeja, Estudi Xevidom, Alfonso Font i Fernando Dagnino. Aquests dos últims centraran dues de les quatre exposicions de la fira. Les altres dues provenen de l’Escola Joso: una sobre el seu fundador, Josep Solana, i l’altra amb relectures de La diligència, de la sèrie de Morris i Goscinny Lucky Luke. L’àmplia oferta lúdica de Girocòmic inclou també tallers per a totes les edats, tots gratuïts, però amb inscripció prèvia al web recomanada. A més, hi haurà projeccions, exhibicions d’esgrima, tècniques de combat japoneses i dance cover idols, un concurs de cosplay i actuacions de grups de K-Pop com ara Dream Hunters i Risin Star. L’entrada de Girocòmic costa 6,5 euros, 4 euros per als menors de 12 anys, i és gratuïta per a menors de 6 anys i titulars del carnet Super3.
El Regidor Carles Ribas i el coordinador Aleix Freire.

Ribas vol que Girocòmic estengui les seves activitats més enllà dels dos o tres dies de la fira –el 2020 seran tres, en principi: del 10 al 12 d’octubre– i participi en un projecte global, juntament amb les biblioteques, els centre cívics i festivals com ara el Mot i el nou Mot Jove, per potenciar les humanitats.
Text i Foto: Xavier Castillón, publicat en el PuntAvui 05.10.2019

Informació en el Diari de Girona
https://www.diaridegirona.cat/cultura/2019/10/04/girocomic-reunira-quarta-edicio-centenar/1006111.html


La Vanguardia: https://www.google.com/url?rct=j&sa=t&url=https://www.lavanguardia.com/vida/20191003/47789733183/girocomic-aumenta-expositores-y-crea-el-nuevo-espacio-girocomic-kids.html&ct=ga&cd=CAEYACoUMTExNDYxODQxMzI0ODQ2MzMyNzIyGmU1ZmQ1YzRmZTNjYjMzODg6Y29tOmVzOlVT&usg=AFQjCNHGD7Xo0jSIMdnKy5iTrT2OmIjTEw