31/10/11

El Casero, per a la valenciana Muriel Villanueva

 Muriel Villanueva mostra el guardó,
obra de l'artista Quim Corominas. Foto: lluís Serrat

L'obra guanyadora del premi de novel·la curta que convoca la Llibreria 22 es titula ‘La gatera', mentre que la finalista és ‘El somni de les balenes', de la manresana Alba Sabaté.
E
l 31è premi de novel·la curta Just Manuel Casero, lliurat ahir a la sala La Planeta de Girona, ha estat per a La gatera, de l'autora valenciana que viu a Barcelona Muriel Villanueva. L'obra tracta de la fragilitat dels límits que establim entre determinats conceptes, com ara la realitat i la ficció o la vida i la mort, segons la definició de la mateixa autora. La finalista va ser la manresana Alba Sabaté per El soroll de les maletes.
El primer premi està dotat amb 2.200 euros, la publicació de l'obra per l'editorial Amsterdam i una escultura (aquest any, una peça de Quim Corominas feta de paper), mentre que el finalista rep 600 euros. El convocant del Casero, Guillem Terribas (Llibreria 22) va demanar als editors que també publiquessin l'obra finalista.
Autora amb experiència
Muriel Villanueva (1976) es va formar en el camp de la música (és diplomada en educació musical), però ja té una trajectòria en el camp literari. Ha publicat Diari de viatge a l'Índia. Els ulls de Rita o la tendresa del món (1998), Mares, i si sortim de l'armari? (2006) i Jo toco i tu balles (2009), així com un recull de poemes. La protagonista de La gatera és una noia que, després de perdre tota la família, hereta dos pisos en un edifici d'una gran ciutat. En un hi viurà ella, mentre que l'altre habitatge el lloga a un noi. Un forat perquè s'hi esmunyi un gat serà el nexe d'unió físic entre els dos espais. Aquest és l'escenari on Villanueva convida el lector a l'exploració de determinats límits conceptuals.
La finalista
L'autora finalista, Alba Sabaté (1962), fa protagonista d'El soroll de les balenes una adolescent que viu una experiència que li condicionarà el futur. Sabaté és catedràtica de literatura en un institut de secundària del Prat de Llobregat. El 2005 va quedar finalista del premi Pere Calders amb Paradisos d'aigua.
Una edició amb qualitat
El jurat el formaven Margarida Casacuberta, Imma Merino, Josep Maria Fonalleras, Eva Vázquez i Vicenç Pagès, mentre que Guillem Terribas n'era el secretari sense vot. En el seu parlament en nom de tots ells, Casacuberta va fer notar, d'una banda, l'elevat nombre d'originals rebuts en aquesta edició (40, una de les xifres més altes en la història dels premis) i d'altra, el “nivell realment important” de la majoria dels textos. Com faria més tard Terribas, el jurat va recomanar que s'edités l'obra que havia quedat finalista.
Mercè Sampietro i Eduard Iniesta
Mercè Sampietro i Eduard Iniesta al final
 de la seva actuació. Foto: Bernat Casero
La festa del Casero s'emmarca en la Proposta de Poesia, un cicle que des de fa dinou anys organitzen conjuntament la sala La Planeta i la Llibreria 22. És per això que, com a preludi del lliurament del guardó, sempre hi ha una actuació. En l'edició d'ahir, va anar a càrrec de l'actriu Mercè Sampietro i el músic Eduard Iniesta, que van interpretar uns fragments del seu espectacle Sensualitats, bastit amb poemes i narracions de diversos autors. Avui (20h) es retrà un homenatge al malaguanyat escriptor Miquel Pairolí, amb la participació d'amics i escriptors.
Ramon Esteban, pulicat en el Punt-Avui 31.10.11.

Premi Just Casero.Muriel Villanueva guanya el Just Casero abordant els «conceptes frontera»

D'esquerra a dreta, Alba Sabaté, Muriel Villanueva
i Guillem Terribas, acabat l'acte d'entrega dels premis.
Foto:ANIOL RESCLOSA 
L'autora temia que «alguns tabús» de la trama fossin penalitzats. Alba Sabaté és finalista i el jurat recomana la publicació del seu text.
M
uriel Villanueva i Perarnau (València, 1976) va guanyar ahir la XXXI edició del Premi Just Casero de novel·la curta amb el text La Gatera, una història que aborda diversos "conceptes-frontera", com ara sobre gènere o sexualitat, a través d'una noia que ha perdut tota la família i que és hereva de dos pisos interconnectats. La decisió del jurat -format per Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Eva Vázquez i Guillem Terribas (aquest com a secretari)- va ser presa per unanimitat. La finalista va ser Alba Sabaté i Villagrasa (Manresa, 1962), amb l'obra El soroll de les balenes. Sabaté es va presentar amb el pseudònim de Marta Ripoll. El guardó està dotat amb 2.200 euros, una estatueta de l'artista Quim Corominas i la publicació del llibre per part de l'editorial Àmsterdam, d'Ara Llibres. La finalista va rebre un premi de 600 euros. A causa de la qualitat, el jurat va recomanar la publicació també de l'obra. El guardó es va entregar a la Sala La Planeta de Girona, amb les grades plenes de persones vinculades al món cultural i familiars de Just Casero.
Villanueva, que és diplomada en Educació Musical i treballa de professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, va explicar, en el parlament, que La Gatera ha estat "la novel·la més arriscada" que ha escrit, sobretot, per "alguns tabús" que hi són explícits i que, segons l'escriptora, haguessin pogut frenar les editorials i jurats. Per explicar el contingut de la trama, la professora de l'Ateneu Barcelonès va defensar que era una "novel·la de portes" i amb "la literatura, els llibres i les llibreries" com a marc referencial. Acabat l'acte d'atorgació dels premis, Muriel Villanueva va qualificar el text com una "novel·la misteriosa" que compleix la frase feta que suggereix que "la realitat és molt més del que sembla a primera vista". La guanyadora fa 10 anys que resideix a Barcelona.
Mita Casacuberta, en nom del jurat, va explicar que aquesta edició del Casero ha implicat "molta feina" i "molta discussió" per saber quina era l'obra guanyadora a causa que el "nivell" dels 40 textos presentats era "important". Això, va continuar, permet tenir "molta esperança" pels autors.

La valenciana Muriel Villanueva guanya el Premi Just Manuel Casero

La finalista del premi novel·la curta gironí ha estat Alba Sabaté i Villagrasaa finalista del premi novel·la curta gironí ha estat Alba Sabaté i Villagrasa.
L'escriptora valenciana Muriel Villanueva ha estat la guanyadora del XXXI Premi Just Manuel Casero, amb la novel·la 'La Gatera'. L'obra és "fantàstica i ha deixat bocabadats tots els membres del jurat", que han decidit les guanyadores per unanimitat, ha explicat el secretari del jurat, Guillem Terribas.
L
a finalista ha estat Alba Sabaté i Villagrasa per l'obra El soroll de les balenes i que ha participat al concurs amb el pseudònim de Marta Ripoll. El guardó està dotat amb 2.200 d'euros, una estatueta de l'artista Quim Corominas i la publicació del llibre per part de l'editorial Àmsterdam, d'Ara Llibres. Per a la finalista, el premi és de 600 euros.
La guanyadora ha explicat que està "contentíssima" i alhora sorpresa, ja que "tenia por que alguns tabús poguessin aturar les editorials i els jurats" pel tractament que es fa de la sexualitat a La Gatera. Muriel Villanueva (València, 1976) viu a Barcelona, és diplomada en Educació Musical i actualment és professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
Per la seva banda, Alba Sabaté és nascuda el 1962, ja ha publicat alguns llibres, és llicenciada en Filologia Catalana i catedràtica de llengua i literatura catalana de l'IES Salvador Dalí del Prat de Llobregat.
El jurat del premi està format per Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Eva Vázquez i Guillem Terribas (com a secretari).
Diari Ara.cat 31.10.11. Foto: Bernat Roger

L'escriptora valenciana Muriel Villanueva guanya el XXXI Premi Just Manuel Casero

La finalista ha estat Alba Sabaté i Villagrasa, per l'obra 'El soroll de les balenes'.
L
'escriptora valenciana Muriel Villanueva ha estat la guanyadora del XXXI Premi Just Manuel Casero, amb la novel·la 'La Gatera'. L'obra és "fantàstica i ha deixat bocabadats tots els membres del jurat", que ha decidit les guanyadores per unanimitat, ha explicat el secretari del jurat, Guillem Terribas. La finalista ha estat Alba Sabaté i Villagrasa, per l'obra 'El soroll de les balenes' i que ha participat al concurs amb el pseudònim de Marta Ripoll. El guardó està dotat amb 2.200 d'euros, una estatueta de l'artista Quim Corominas i la publicació del llibre per part de l'editorial Àmsterdam, d'Ara Llibres. Per a la finalista, el premi és de 600 euros.
La guanyadora ha explicat que està "contentíssima" i alhora sorpresa, ja que "tenia por que alguns tabús poguessin aturar les editorials i els jurats", pel tractament que es fa de la sexualitat a 'La Gatera'. Muriel Villanueva (València, 1976) viu a Barcelona, és diplomada en Educació Musical i actualment és professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
De la seva banda, Alba Sabaté és nascuda el 1962, ja ha publicat alguns llibres, és llicenciada en Filologia Catalana i catedràtica de llengua i literatura catalana de l'IES Salvador Dalí del Prat de Llobregat.
El jurat del premi està format per Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Eva Vázquez i Guillem Terribas -com a secretari.
Publicat a l'AraGirona.cat el 31.10.11 Foto: Roger Casero

30/10/11

Muriel Villanueva deixa “bocabadat” el jurat del Premi Just M. Casero

L’escriptora valenciana Muriel Villanueva ha estat la guanyadora de la 31a edició del Premi Just Manuel Casero de novel·la curta amb l’obra La Gatera. Segons Guillem Terribas, secretari del jurat i responsable de la Llibreria 22 de Girona, que convoca el premi, l’obra guanyadora és “fantàstica” i ha deixat “bocabadats” tots els membres del jurat.
L’obra finalista ha estat El soroll de les balenes, d’Alba Sabaté i Villagrasa. El veredicte es va fer públic el passat dissabte al migdia, en un acte celebrat a la Sala La Planeta de Girona.
El guardó Just M. Casero està dotat amb 2.200 d’euros, una estatueta de l’artista Quim Corominas i la publicació del llibre per part de l’editorial Àmsterdam, d’Ara Llibres. Per a la finalista, el premi és de 600 euros.
Villanueva, que viu a Barcelona, va explicar que estava “contentíssima” i alhora sorpresa, ja que “tenia por que alguns tabús poguessin aturar les editorials i els jurats” pel tractament que es fa de la sexualitat a La Gatera.
A banda de Terribas, el jurat del premi estavaa format per Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino i Eva Vázquez.
Cultura 21 30.10.11. Foto: Bernat Casero

Modest Prats, l'homenatge

Ahir es va presentar a Girona el llibre 'Homilies de Medinyà' que es va convertir en un acte de reconeixement al filòleg i sacerdot.
Eren les cinc de la tarda a Girona. Núvols grisos i espessos amenaçaven pluja. Potser per això, encara que fossin les Fires de Sant Narcís, la ciutat estava tranquil•la i es podia aparcar sense dificultat. A aquella hora la tensió emocional es concentrava a la residència de sacerdots Bisbe Sivilla de Vista Alegre, on s'havien reunit més d'un centenar d'amics de l'intel•lectual i sacerdot Modest Prats per retre-li homenatge. Es presentava el seu llibre 'Homilies de Medinyà' (Empúries), que mostra la vessant més literària del filòleg.
En l'homenatge s'hi va concentrar la Girona profunda: hi havia la família Nadal en pes (Joaquim Nadal, els seus pares, el seu germà el periodista Rafael Nadal…), la consellera d'educació Irene Rigau, que Modest Prats va casar en primeres núpcies, l'actual alcalde Carles Puigdemont i la seva predecessora, Anna Pagans; el bisbe Camprodón; el món universitari amb la rectora de la UdG Anna Maria Geli, i professors com Albert Rossic, Miquel Berga, Xavier Pla, Mita Casacuberta, Josep M. Nadal (amb qui Prats va escriure el seu llegat intel•lectual més important, la 'Història de la llengua catalana' en dos volums), i després amics de fondària amb els quals ha compartit àpats i viatges per Europa: Narcís Comadira, que va rebre el mestratge de Modest Prats al seminari, la catedràtica de teoria literària Dolors Oller, i el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer. Ells amb simpatia l'anomenen el 'revendo'.
L'acte el va presentar i conduir el llibreter Guillem Terribas, tota una institució gironina, i hi van intervenir l'amic i qui fou durant molts anys editor d'Empúries, Xavier Folch; el deixeble i amic Salomó Marquès, que va aplegar i seleccionar els textos publicats; i l'escriptor Josep Maria Fonalleras, que en va fer l'edició, i que va ser l'encarregat de llegir alguns fragments, amb aquella veu greu i ben entonada.
Va ser un acte auster i bonic, sense sentimentalismes ni excessos de cap mena. Modest Prats tenia un bon dia també, l'alzheimer el va respectar i va poder gaudir de l'homenatge fins el final. L'acte, que s'havia fet dintre la residència per por de la pluja, es va acabar al jardí, amb panellets i vi dolç, gentilesa de Jaume Subirós del Motel Empordà, i coca que van portar els amics de Medinyà, on Modest Prats hi va fer de rector molts anys.
En aquest ambient la tertúlia hi era propícia i l'acte s'allargà fins a quarts de set del vespre. Entre les converses, una caçada al vol: l'historiador i director de l'Avenç Josep M. Muñoz recordava a Xavier Folch l'entrevista que li va fer per a la revista l'abril del 2009, quan Prats començava a notar que alguna cosa no rutllava. I Folch li va explicar que un dia d'octubre també del 2009 Modest Prats el va trucar (no el trucava gairebé mai) i li va dir: 'Només una cosa: m'han diagnosticat el mateix que al Pasqual Maragall.' Volia veure a l'expresident i Folch va fer perquè es trobessin un dia tots dos. Foch va preguntar a Maragall: T'en recordes de Modest Prats? i aquest li va contestar: el capellà savi de Girona. Diu Folch que Prats i Maragall van conversar unes tres hores. Diu que el capellà li preguntava què calia fer i Maragall li deia que escoltés molta música, que llegís encara que només fos el diari, i que mirés el futbol. La conversa la va capturar en Carles Bosch, que per aquell temps preparava la pel•lícula documental 'Bicicleta, cullera, poma'.
'Homilies de Medinyà'
Feia molt que l'editor Xavier Folch insistia a Modest Prats que aplegués en un volum els seus escrits més literaris: 'Des del moment que vaig tenir consciència que Modest Prats era un orador inigualable i que convenia fixar algunes de les seves intervencions orals (homilies, sermons, conferències).' Folch li va proposar el títol, fins i tot, 'Homilies de Medinyà', perquè en aquella època era el rector d'aquell municipi del Gironès. Però no és fins fa devora dos anys, quan li van diagnosticar alzheimer, que es va prendre la proposta d'una manera activa.
Salomó Marquès, amic i deixeble de Prats, va ajudar-lo a seleccionar els textos. De fet, quan va deixar la rectoria per anar a viure a la residència de capellans, en el procés del trasllat va poder classificar i ordenar els documents que s'hi conservaven. Diu Marquès: 'La sorpresa més gran va ser la troballa d'un petit bloc amb un diari manuscrit dels dies d'abans de l'ordenació de capellà. (…) El llibre s'acaba amb dos textos que hem cregut oportú de fer conèixer pel valor literari. El primer, titulat 'Dietari 1980', conté unes pàgines que va escriure durant els mesos de gener i febrer, i és del tot inèdit. El segon text, 'Rigorosament literal', va ser publicat com a introducció d'un llibre de bibliòfil, 'En defensa de la lletra' de Miquel Plana.'
L'escriptor Josep Maria Fonalleras ha estat el curador de les 'Homilies de Medinyà'. Diu que l'obra també aplega una selecció d'homilies i sermons que Modest Prats va escriure els anys seixanta i setanta, 'per desgràcia plenament actual, perquè vol dir que no ha canviat res des d'aleshores, i que són importants perquè mostren la seva faceta més cívica: pren posició en favor de l'abolició de la pena de mort l'any 1975, parla de la situació política, de la mort de Just M. Casero…' També destaca unes homilies quaresmals, que Prats va escriure a partir d'uns textos de la Bíblia. Tot plegat fa que, segons Fonalleras, aquesta figura intel•lectual es presenti també com un capellà preocupat per l'església catalana, pel Concili Vaticà II, i mostri el seu caire més cívic i social, ensems amb el més personal i íntim.
Per Fonalleras, el llegat intel•lectual més important de Prats és, sens dubte, la 'Història de la llengua catalana' que va escriure amb Josep M. Nadal. Però Prats també va fer una labor important com a docent, perquè va ser professor de la Universitat de Girona durant tres dècades. 'Hi ha unes quantes generacions que van rebre el seu mestratge.'
Montse Serra. Vilaweb 30.10.11. Foto: Guillem Terribas

28/10/11

El Modest Prats més literari es mostra a 'Homilies de Medinyà'

El llibre es presentarà demà a Girona en un acte d'homenatge.
'(2 de gener del 1980) Avui he trobat l'avi de can Selles. És un home petit, d'ulls vius i tafaners que s'esforcen a copsar tot el que passa al seu voltant. Cada dia és més sord. Això el fa patir, però em sembla que li ha afinat la mirada, i el tel de desconfiança que hi deu haver posat la sordesa creixent no ha pogut amagar la llum foteta que hi descobria, ara fa més de dos anys, quan el vaig conèixer. Acabava d'arribar a Medinyà i li vaig demanar si volia tenir cura de l'hort de la rectoria.
—Sí, home. Ja l'ajudaré.
—En tot cas us hauré d'ajudar jo, perquè no n'he menada mai, de terra, i no hi entenc gens.
Em guaità sorprès.’
Aquest és tot just un petitíssim fragment d'una de les entrades del 'Dietari 1980' que recull el volum 'Homilies de Medinyà' (Empúries, octubre 2011) de l'intel•lectual i capellà Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936), que demà es presentarà a Girona en un acte d'homenatge. Possiblement el seu darrer acte públic.
Feia molt que l'editor Xavier Folch insistia a Modest Prats que aplegués en un volum els seus escrits més literaris: 'Des del moment que vaig tenir consciència que Modest Prats era un orador inigualable i que convenia fixar algunes de les seves intervencions orals (homilies, sermons, conferències).' Folch li va proposar el títol, fins i tot, 'Homilies de Medinyà', perquè en aquella època era el rector d'aquell municipi del Gironès. Però no és fins fa devora un any, quan li van diagnosticar alzheimer, que es va prendre la proposta d'una manera activa.
Salomó Marquès, amic i deixeble de Prats, va ajudar-lo a seleccionar els textos. De fet, quan va deixar la rectoria per anar a viure a la residència de capellans, li n'havia classificats i ordenats els documents que s'hi conservaven. Diu Marquès: 'La sorpresa més gran va ser la troballa d'un petit bloc amb un diari manuscrit dels dies d'abans de l'ordenació de capellà. (…) El llibre s'acaba amb dos textos que hem cregut oportú de fer conèixer pel valor literari. El primer, titulat 'Dietari 1980', conté unes pàgines que va escriure durant els mesos de gener i febrer. El segon text, 'Rigorosament literal', va ser publicat com a introducció d'un llibre de bibliòfil, 'En defensa de la lletra' de Miquel Plana.'
Presentarà l'acte d'homenatge de demà el llibreter Guillem Terribas i hi intervindran Xavier Folch, Salomó Marquès, i l'escriptor Josep Maria Fonalleras, que ha estat el curador de l'obra i que en llegirà alguns fragments. Ha explicat a VilaWeb que llegirà 'Oració de les mans', que segons el poeta i dibuixant Narcís Comadira, autor de la coberta del llibre, és una perla: 'Un text en forma de pregària, sí, però alhora un poema inoblidable. L'autor hi fa parlar les mans que aviat seran consagrades, mans que són les del seu avi, ferrer, mans rudes que amanyaguen les anques dels poltres i les eugues; mans del seu pare, afusellat en començar la guerra civil, mans que, crispades, han premut un grapat de terra del cementiri de Montcada, el cos caigut a terra, mentre el crani era esbardellat per les bales; mans de la seva mare, que es punxa quan cus de nits, que remenen cassoles i paelles. Són totes aquestes mans, sobreposades, les que preguen, mans que han aguantat la pipa, mans que han munyit les cabres, mans que han menat la carreta…'
Fonalleras diu que el llibre també aplega una selecció d'homilies i sermons que Modest Prats va escriure els anys seixanta i setanta, 'per desgràcia plenament actual, perquè vol dir que no ha canviat res des d'aleshores, i que són importants perquè mostren la seva faceta més cívica: pren posició en favor de l'abolició de la pena de mort l'any 1975, parla de la situació política, de la mort de Just M. Casero…' També destaca unes homilies quaresmals, que Prats va escriure a partir d'uns textos de la Bíblia. Tot plegat fa que, segons Fonalleras, aquesta figura intel•lectual es presenti també com un capellà preocupat per l'església catalana, pel Concili Vaticà II, i mostri el seu caire més cívic i social, ensems amb el més personal i íntim del Modest Prats.
Per Fonalleras, el llegat intel•lectual més important de Prats és, sens dubte, la 'Història de la llengua catalana' que va escriure amb Josep M. Nadal. Però Prats també va fer una labor important com a docent, perquè va ser professor de la Universitat de Girona durant tres dècades. 'Hi ha unes quantes generacions que van rebre el seu mestratge.'
'El llibre que presentarem demà demostra la seva gran vàlua literària. En aquest sentit és importantíssim. Cert que Modest Prats ja havia publicat un llibre, 'Engrunes i retalls', però se cenyia sobretot a aspectes lingüístics i era més acadèmic. 'Les Homilies de Medinyà' li dóna la dimensió literària que faltava destacar.'
Montser Serra. Publicat a Vilaweb 28.10.11.

HOMILES DE MEDINYÀ

Demà potser sobre la gespa humida dels entorns de Vista Alegre brotarà l'emoció compartida del goig per la paraula dita i escrita. Més que això, brollarà carregada d'humanitat tota la tendresa dels afectes compartits i acumulats. Coneixerem de primera mà el text de les Homilies de Medinyà, de Modest Prats, que acaba d'editar l'editorial Empúries sota l'impuls de Xavier Folch i la tria i la cura de Salomó Marquès.
He anat un moment a les Homilies d'Organyà, en l'edició que l'editorial Barcino ("Els Nostres Clàssics"), va fer el 2001 a cura d'Amadeu-J. Soberanas, Andreu Rossinyol i Armand Puig. Constato que separen uns vuit-cents anys els dos aplecs d'homilies. Les d'Organyà, descobertes per Joaquim Miret i Sans en un dels seus viatges al Pirineu, l'any 1905, quan va examinar el fons documental de la canònica: "Les Homilies d'Organyà són, en el seu estat actual, la part que resta d'un homiliari quaresmal complet, que començava el diumenge de Septuagèsima i probablement acabava el Diumenge de rams".
Entre unes homilies i altres, un pont sòlid d'arcs ferrenys. La llengua tremolosament incipient a Organyà, amb tota la potència recitadora de l'avi d'en Modest a Medinyà, i la Quaresma com a fil conductor d'uns altres i dels mateixos sermons que ja, el 1984, Miquel Plana va editar a Una Quaresma i altres sermons.
Però el llibre de Modest Prats és molt més que un llibre d'homilies. Hi ha un compendi de vida, d'observació del món i de la vida, de reflexió serena sobre el país, el paisatge del país, la llengua que parla la gent, la vida de la gent que parla aquesta llengua. La feina, les eines de la feina, apreses a casa seva mateix, a Castelló, a cal Ferrer de les Alegries.
La memòria fidel del nen sense pare des dels tres mesos, assegut sobre els genolls de l'avi, emmurriat perquè aquest no va anar a la representació que va fer a l'escola, i com l'avi li recitava els versos que l'acompanyarien sempre: "Sóc barretinaire de Prats de Molló..." aquest fragment em sembla que l'he sabut des de sempre. Fou el meu primer contacte amb la poesia catalana. Verdaguer ja no m'ha pogut ser mai indiferent". Ho vaig comprovar no fa gaire un dia que, sabent-ho, li vaig parlar provocativament de Verdaguer amb un punt d'ironia i en Modest amb severitat carinyosa em comminà a guardar respecte per mossèn Cinto.
I un itinerari vital que transita des de Castelló d'Empúries a Girona, d'aquí al país i el seu paisatge, i d'aquí a la gent que pateix i viu tocant de peus a terra. Tota la força intel•lectual d'en Modest es concreta també en la capacitat de copsar la intensitat del moment concret, de la crua realitat de la vida dels fidels de les seves parròquies, d'un ministeri carregat d'humanitat, de converses a la vora del foc, de llibres i de realitats tangibles, de complicitats radicals des de la incomprensió inicial. D'un compromís profund amb els valors de la vida, de la llibertat, del país.
"Vaig néixer en una família, en un poble en un país que avui m'ha vagat d'evocar amb breus pinzellades", resumia al seu poble explicant el seu itinerari vital des del número 1 de la plaça de Catalunya de Castelló. A Girona, en un nou reconeixement, afirmava: "Sóc tots els que han viscut en aquesta Girona, però, per sobre de tot, sóc el nen que hi va arribar amb el matalàs a coll de la mare. A ella li dec tot el que ha vingut després". Més endavant dirà amb la rotunditat que el caracteritza "som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria". I en la descoberta del paisatge de la pàtria, el destil•lat més pur d'humanitat d'en Modest: "Al començament d'aquesta nota he dit que no recordava quan vaig descobrir el paisatge. I no és exacte. Perquè tinc molt present que, des de ben petit, m'impressionà el cel estrellat. Sobretot el cel de les nits d'hivern. I encara revisc l'emoció de dues o tres nits que, havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. -Quina és l'estrella del pare?".
Aquest dietari, que s'inclou també en el volum, és un condensat extrem iniciat amb l'objectiu de fixar els valors i els records d'un temps, el del seu avi que hauria fet cent anys, i que li provoca dubtes per un excés d'espontaneïtat i per una manca de mètode. "No vull pensar encara si aquesta feina té valor o no en té cap. Ni si té o no té sentit.
Escriuré més doncs. Faig un canvi conscient d'estil, però no em pregunto res més. D'aquí en un mes en tornarem a parlar, si Déu vol". Això ho escrivia el 31 de gener de 1980. Dos dies més tard, el dia de la Candelera, va anar al mas Pla i van trobar-se amb Joan Corominas i el mateix Pla. Quan torna a Medinyà escriu: "La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d'escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps".
I el dietari s'acaba sobtadament.
I el temps també s'acaba. Però mai més no podré mirar el cel estrellat sense pensar, amb els ulls mig entelats, si hi ha algunes estrelles que es donen la mà i reconstrueixen en el firmament les emocions i els sentiments que hem viscut plegats.
Joaquim Nadal Farreras. Publicat en el Diari de Girona, 28.10.11

Activitats a Girona al voltant de l'estrena de Tin Tin

L'estrena del film Les aventures de Tintín ha estat l'excusa perfecta per muntar un programa d'activitats sota l'epígraf Llegim pel·lícules. Al llarg de la setmana s'han fet activitats a la Llibreria 22, el Museu del Cinema i les biblioteques Ernest Lluch i Salvador Allende, i el punt culminant serà la presentació avui (22 h) de l'estrena, a la sala 11 dels Ocine de Girona, en 3 dimensions. Aquesta acte consistirà en la presentació, la projecció de la pel·lícula dirigida per Spielberg, i un col·loqui posterior a càrrec dels tintinòlegs Salvador Garcia-Arbós i Joan Manel Soldevilla. La presentació la farà el llibreter Guillem Terribas.
Publicat en el Pun-Avui 28.10.11

27/10/11

Modestia a Prats

Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936) siempre ha sido capaz de despertar intereses. A menudo en aspectos que aparentemente no nos interesan. Sólo eso explica que un sacerdote tenga tantos discípulo sagnósticos y ateos. O que alguien que firma pronósticos pesimistas sobre la salud y la pervivencia de la lengua catalana haya suscitado tantas vocaciones lingüísticas en su defensa. De hecho, incluso puede sorprender que un erudito de la historia de la lengua catalana (con tanta a) transmita amenidad con todas las letras. Porque la amenidad ha presidido sus lecciones, conversaciones e intervenciones públicas por misa, bar y radio. Este sábado 29 un gran número de sus discípulos, entre amigos, conocidos y saludados, se reunirá en la residencia Bisbe Sivilla de Girona para dedicarle un homenaje a través del método máslógico para un hombre de letras, la presentación de un libro suyo: Homilies de Medinyà (Empúries). No es un libro de circunstancias. Lo ha escrito él de alfa a omega durante más de medio siglo, pero lo han montado sus amigos íntimos a partir de los papeles que ha dejado atrás en la parroquia por culpa del señor Alzheimer. Salomó Marquès es quien firma la antología, pero la alineación completa de cómplices llenaría el césped del Camp Nou de apellidos como Comadira, Drou, Feliu, Folch, Fonalleras, Iglesias, Nadal, Renedo, Ten o Terribas. El acto de este sábado me provoca la misma frustración que la última lección universitaria impartida por el doctor Joan Solà. Entonces no pude asistir por que estaba en una presentación literaria en Valencia y este sábado estaré en Cocentaina por el mismo motivo. Como no podré escuchar lo que dirán del libro, me lo he leído.
Los recopiladores han prescindido de sus artículos en Presència y han articulado la voz de Modest Prats a partir de textos memorialísticos (inéditos), homilías, conferencias, ejercicios espirituales y una traca final literariamente excepcional: un dietario de 1980 y el único cuento que se le conoce. Las notas de "D'aquí deu dies seré capellà" (1959) constituyen una cuenta atrás de un joven de 23 años, no exento de dudas, abocado a unos momentos tan decisivos. Sus homilías corroboran en todo momento el origen etimológico del término, que proviene de conversar. Una homilía no es, pues, ni un sermón ni una conferencia ni una lección ni unas instrucciones ni una charla moralizante, sino una conversación como las que Modest Prats suscita (con la ayuda de Espriu, los Evangelios, Eiximenis o santo Tomás) en sus homilías de bodas, aniversarios o exequias. En el orden civil, impresiona el sermón "A favor de l'abolició de la pena de mort" predicado en la iglesia del Carme, en Girona, el mes de mayo de 1975. En el orden literario, babeamos con el cuento "Rigorosament literal", que publicó como prólogo de un volumen del editor de Olot Miquel Plana en el que cada autor defendía una letra del alfabeto. Su única obra de ficción es un ejemplo de literatura barroca y potencial, que oculta diversos acrósticos alfabéticos entre cruzados de un modo prodigioso. Los amantes del Oulipo habrían transformado al corrector enloquecido del cuento en su santo patrón definitivamente provisional o provisionalmentedefinitivo. A mí me fascinó tanto que le pedí autorización para reproducir el cuento completo como últimocapítulo de una novela de título palindrómico inspirada en este corrector. Era una apropiación acreditada pero absoluta. Él accedió sin conocerme demasiado (ni ser de Girona). Gracias, Modest. Por eso y, sobre todo, por todo lo demás.
Màrius Serra. Publicat a la Vanguardia 27.10.11. Foto: Jordi Soler

Sagarra sensual

Proscènium ofereix avui, a La Planeta, una lectura d'alguns dels versos més vitalistes de Sagarra i fragments d'‘El comte Arnau'.
L
a vida val quan un la fa ben plena, / quan un li va enriquint tots els moments, / quan et bull dins el nervi i dins la vena, / quan et canta per tots els sentiments.” Aquest és un fragment del poema èpic El comte Arnau, amb què Josep Maria de Sagarra feia, l'any 1928, una reinvenció del mite, una interpretació abarrocada, realista, esquerpa, en contraposició amb la versió de Joan Maragall, que condueix el protagonista a la redempció, mentre que al llarg dels més de deu mil versos hendecasíl·labs de Sagarra la redempció no surt enlloc. El fragment consignat a l'inici concentra de manera immillorable l'esperit de la lectura Sagarra sensual, que ofereix avui (20 h) el Grup Proscènium, a la sala La Planeta de Girona –l'entrada és gratuïta i l'aforament limitat–, amb la direcció de Joan Ribas, en el primer acte de la XIX Proposta de Poesia, que organitzen la sala i la Llibreria 22, convocant també del premi literari Just Manuel Casero, que enguany arriba a la trenta-unena edició, i al qual està vinculada la proposta.
L'espectacle, que es farà a la sala diàfana de La Planeta, al pis de dalt, es divideix en dues parts. En la primera es farà la lectura a una o dues veus d'un recull de poemes esparsos amb un fil conductor: el gust del poeta per l'amor, per la sensualitat, per l'erotisme, els efectes gairebé màgics provocats per l'acostament de la figura femenina.
La segona part de la lectura la centren quatre fragments del magnificent poema èpic El comte Arnau, que allunyen aquesta figura del romanticisme, del mite, i en què Josep Maria de Sagarra el descriu com un home arrogant, altiu, vençut als seus instints, dèspota i primari. Un personatge, en definitiva, profundament humà.
Joan Ribas dirigirà en aquesta lectura Cristina Arenas, Carina González, Laura Casamitjana, Roser Massanas, Jordi Garcia, Marc Subirà, Dani Chicano, Miquel Casellas, Salvi de Castro, Albert Reverendo, Narcís Subirà i Narcís Garcia.
Redació El Punt 27.10.11

23/10/11

JOSEP M. FONALLERAS i NARCÍS COMADIRA, escriuen sobre el llibre de Modest Prats HOMILIES DE MEDINYÀ.


Guillem Terribas, Josep M. Fonalleras, Mon Marquès,
Modest Prats i Pere Domenech, al carrer Hortes, març 2011

La prosa de Prats
A
rriba a les llibreries un recull de textos del tot singular, un llibre que havia de ser una tria d'escrits religiosos de mossèn Modest Prats i que es pot convertir en una sorpresa literària de primer ordre. M'explico. La trajectòria de Prats ha estat marcada per la seva labor de capellà i per la seva acció i reflexió profunda sobre el paper de l'Església catalana durant el tardofranquisme i la transició, amb el punt central que va representar el Concili Vaticà II. Prats ha estat també un savi, un professor universitari de primer ordre que ha treballat a fons en la història de la llengua. El llibre de què parlo -Homilies de Medinyà- inclou exactament això, sermons i homilies, relacionats amb temes d'abast universal i no necessàriament aptes només per a creients: la vida, la mort, la justícia, la dignitat. També conté capítols d'abast teològic i, sobretot, és un exemple inusual d'una prosa delicada i robusta, serena i combativa. La llengua de Prats, en aquests papers escrits al llarg de més de quaranta anys, s'eleva encara més quan es converteix en l'instrument per retratar el món. I és aquí -en dietaris, evocacions, jocs lingüistics- on el llibre esdevé un joiello, un tast d'absoluta felicitat literària. No podíem dubtar de la solidesa del seu mestratge, però, ara, també estem en disposició de tastar l'efervescència de la seva prosa. Una notícia excel·lent.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico el 20.10.11

El que dec a Modest Prats
Dec moltes coses a Modest Prats. Li dec el plaer d'haver escoltat una veu colossal i pregona. Li dec el fet d'haver sentit, gràcies a aquesta veu, paraules sàvies que m'han fet menys ignorant, paraules amicals que m'han fet menys inhòspit i paraules de fe que m'han il·luminat en determinades foscors. Dec a Modest Prats dos dies a Roma en els quals vaig retrobar la petja del meu pare, tot recorrent escenaris coneguts, i en els quals vaig descobrir una Roma que ja no m'ha abandonat i que he anat ampliant (edificis, quadres, pedres, aliments del cos i de l'esperit) sempre sota aquell mestratge poderós i alhora distès i sorneguer. Què més dec a Modest Prats? Moments apassionats davant d'un partit de futbol, moments intensos davant un plat de caça abarrocat i també marítim al Motel Empordà de Figueres, un pròleg de fa anys on l'elogi contenia també la presència d'un impuls que m'empenyia a escriure més i millor. Li dec, com tants, l'acostament a una llengua que ens era natural i que no sabíem com fer que llisqués: ell ens ho va ensenyar. Li dec moltes converses, però sobretot una, a peu del Canigó, sobre Racine, sobre la tragèdia i sobre la contenció. I li dec, avui li dec de manera especial, la satisfacció de rebre un regal que tinc la sort de compartir amb tots els lectors d'aquesta columna. Avui ja deu ser a les llibreries el seu últim llibre. Es titula Homilies de Medinyà, una picada d'ullet als orígens i alhora un homenatge al poble que el va acollir (i també a la seva mare, Enriqueta) i on va fer de capellà.
Després d'haver publicat estudis, assaigs, articles i tota mena de textos de to acadèmic, ara Modest Prats ens obsequia amb un volum que recull alguns escrits coneguts i molts d'inèdits, de caire religiós (i no tant) i amb un perfil apte per a qualsevol mena de sensibilitat que estigui disposada a gaudir d'una prosa senzilla i alhora plena de sentit. Aquest llibre conté peces magistrals, com ara una franciscana oració de les mans que juga amb les metonímies per oferir un cant carregat de coratge i pietat. Conté un dietari de 1980 absolutament meravellós, una juguesca lingüística, sermons que van ser decisius en una època d'aquest país. Tot això i més. I, sobretot, és un llibre necessari i lluminós, nítid i adequat al món on vivim. Escrit per qui té el do de saber què dir i saber com dir-ho. Facin el favor de no perdre-se'l.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui el 21.10.11

D'Organyà a Medinyà
Si, a començaments del segle XIII, lesHomilies d'Organyà, anònimes, són el text literari més antic en català, segons el seu descobridor, Joaquim Miret i Sans, ara, a començaments del segle XXI, s'acaben de publicar lesHomilies de Medinyà, que, segons la meva modesta opinió, constitueixen un text literari esplèndid. I, esclar, com que el segle XXI no és el segle XIII, d'aquestes homilies modernes en sabem amb certesa l'autor. Es tracta de Modest Prats, que va ser durant una bona pila d'anys rector de Medinyà i de Vilafreser, així com professor a la Universitat de Girona. Allà hi explicava història de la llengua catalana i, per tant, havia estudiat seriosament aquelles homilies antigues.

Però no és que, mogut per aquelles, decidís escriure'n una col·lecció de modernes, per tancar un cercle, com si diguéssim, no. Va ser l'editor Xavier Folch qui, suposo que a causa del parentiu fonètic entre Organyà i Medinyà, havent sentit alguna de les homilies que predicava Modest Prats i havent-se adonat del seu valor literari, va voler publicar unesHomilies de Medinyàper recollir-ne unes quantes. Xavier Folch ha perseguit Modest Prats una colla d'anys, i ara, finalment, tenim a les mans aquest llibre preciós. Unes homilies modernes de la llengua catalana, que són literatura, certament, i, alhora, substancioses i eficaces des del punt de vista espiritual. Si al manuscrit de les d'Organyà hi ha sis homilies completes i fragments de dues més, al llibre que recull les de Medinyà n'hi ha nou de completes, en un apartat titulat "Homilies", i encara unes altres, concretament sis, predicades a Girona, en la Quaresma del 1969. Un conjunt esplèndid, aquest, per la seva profunditat en la lectura dels textos bíblics i per la seva aplicació a la contemporaneïtat estricta del moment. Tant, que una d'elles va ser sancionada amb una multa pel Govern Civil de Girona. En aquells temps infeliços, l'Estat tenia espies a les esglésies, sobretot segons qui predicava. De totes, a part d'aquest conjunt, jo en destacaria especialment la predicada en el funeral de Joan Alsina, a l'església de Castelló d'Empúries, i la predicada a Medinyà, en la missa d'enterrament de la seva pròpia mare, homilia que tant Xavier Folch com jo vam sentir.

El llibre, però, a més de les homilies, recull altres textos de Modest Prats. Alguns també de contingut espiritual, com ara uns exercicis predicats a la comunitat de Montserrat i les intervencions al Concili de la Tarraconense, on va assistir enviat pel bisbe Camprodon. I encara, a més de tot això, el llibre conté uns textos que, en no ser destinats a cap funció pública pròpia del ministeri del seu autor, segurament contenen, tal com se sol dir, el més alt voltatge literari. Em refereixo a uns textos de memòria, de dietari o de reflexió personal en les vigílies de ser ordenat sacerdot. En aquestes reflexions, hi ha, per mi, allò que se'n diu la perla de tot el llibre. Es tracta de la titulada "Oració de les mans", un text en forma de pregària, sí, però alhora un poema inoblidable. En ell, el seu autor fa parlar les mans que aviat seran consagrades, mans que són les del seu avi, ferrer, mans rudes que amanyaguen les anques dels poltres i les eugues; mans del seu pare, afusellat en començar la Guerra Civil, mans que, crispades, han premut un grapat de terra del cementiri de Montcada, el cos caigut a terra, mentre el crani era esbardellat per les bales; mans de la seva mare, que es punxa quan cus de nits, que remenen cassoles i paelles. Són totes aquestes mans, sobreposades, les que preguen, mans que han aguantat la pipa, mans que han munyit les cabres, mans que han menat la carreta...
Un poema que podria ser de Charles Péguy, amagat entre aquestes homilies que, sortosament, ara tenim a mà.
Organyà, perdut al fons dels segles, ha estat una llavor que ha fruitat meravellosament en aquests textos que Modest Prats ens ofereix, generós, escrits en una llengua rica, clara, precisa, dúctil i capaç d'emocionar-nos profundament.
Narcís Comadira, publicat a l'Ara.cat el 22.10.11

TV3, Notícies comarques dia 09.11.11. A partir del minut 07.50 http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3796150

15/10/11

Equip de cultura i pau

El fotògraf Steve McCurry, que ahir va rebre el premi Liberpress i el va dedicar als seus companys morts i empresonats, exposarà la seva obra a Girona l'any vinent.
“Vull dedicar aquest guardó als meus col·legues morts i empresonats en Afganistan i altres zones en guerra.” Amb aquestes paraules va rebre ahir a la nit el premi Liberpress 2011 el fotoperiodista nord-americà Steve McCurry, autor de la famosa fotografia de la noia afganesa que es va convertir en una de les portades més memorables de National Geographic i que va tornar a retratar 15 anys després. “Quan la vaig trobar, instantàniament vaig quedar admirat per la seva expressió bella i poderosa. Tota la seva història estava escrita a la seva cara”, rememorava ahir McCurry després d'haver arribat a un acord amb el president de la Diputació, Jaume Torramadé, perquè exposi la seva obra a la Casa de Cultura de Girona, molt probablement l'any vinent. “La fotografia té a veure amb observar, examinar i explorar. Sóc molt curiós i em fascinen les diferències entre cultures, encara que, malauradament, cada vegada tendim més a una cultura única. Jo reivindico la bellesa de la diferència.”
McCurry va ser ahir un dels principals protagonistes, però no l'únic, dels premis Liberpress, que es van lliurar en un acte a la sala de cambra de l'Auditori, obert pel president de la Diputació i l'alcalde de Girona, amb molta imatge –cada premiat anava precedit d'un vídeo introductori–i també molta música en directe: va començar la cantautora andalusa Lucía Sócam, que va ser una de les tres representants del poble sevillà de Guillena que van rebre el premi Liberpress Memorial per la recuperació de les restes i la memòria de 17 dones que van ser assassinades i enterrades en una fosa comuna durant la guerra civil per estar casades amb militants cenetistes o comunistes. Sócam va interpretar dues cançons dedicades a les 17 Rosas de Guillena, una història que va commoure la cineasta Agnès Varda, una altra premiada de la nit. La música va continuar després amb Maria del Mar Bonet (Liberpress Cançó), que va cantar sense cap altre instrument que la seva veu dues cançons de treball del camp mallorquí: una cançó de bressol i una tonada de segar. Després, el cantautor guixolenc Josep Andújar, Se, va mostrar en què consisteix la nova cançó de taverna.
L'eclèctica llista de premiats va continuar amb l'Escola de Cultura de Pau de la UAB (Liberpress Associació), amb les seves quatre des com a consigna, les des de democràcia, desenvolupament, drets humans i desarmament; Josep Maria Castellet, premiat amb el Liberpress Literatura per “la seva intensa vida intel·lectual”, i el dibuixant underground nord-americà Gilbert Shelton, pare dels Freak Brothers i ara dels Not Quite Dead, encara rebel i actiu als 71 anys –“jo segueixo la idea de l'humor universal, d'intentar fer riure tothom, com l'ànec Donald”–. Per tot això i per la seva llarga i coherent carrera li van donar el premi Liberpress Camins.
El director del Centro Buñuel de Calanda, Javier Espada, premiat l'any passat a la categoria de cinema, va lliurar aquest premi a Agnès Varda, que es va manifestar molt honorada per formar part d'uns guardons que defensen “la pau, la cultura, la diversitat i la llengua catalana”. Varda, que està portant a terme un seminari a la Càtedra Ferrater Mora, va desitjar que Josep Maria Terricabras es recuperi aviat del seu recent accident; i de la professora Imma Merino, crítica de cinema d'El Punt Avui, va dir també: “Coneix el meu cinema millor que jo.”
Els representants de l'equip de rugbi perpinyanès, la USAP, que van recollir el premi Liberpress Catalunya, van subratllar la catalanitat d'un equip que treballa per difondre el coneixement de la llengua catalana entre els seus jugadors, i que aspira a ser “l'equip de tot Catalunya”. “Si guanyem la copa d'Europa, la portarem a Girona”, van afegir.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui, 14.10.11

13/10/11

L'ADN Bezsonoff a Algèria

La Llibreria 22 va ser l'escenari de la presentació. Foto: E. C.
L'escriptor va presentar el seu últim llibre als lectors gironins.
L'escriptor Joan Daniel Bezsonoff va dir aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona que la seva última novel·la, La melancolia dels oficials (Empúries), porta “l'ADN Bezso”, ja que conté les temàtiques i els centres d'interès que més el defineixen. El crític literari Xavier Cortadellas va situar la novel·la com un recorregut “entre horror i històries d'amor”, amb protagonistes desenganyats i romàntics, a semblança de l'autor. La novel·la, ambientada en la guerra d'Algèria, segueix el fil d'un llibre anterior del mateix Bezsonoff, La presonera d'Alger.
Esteva Carrera, publicat en El Punt-Avui el 12.11.10

8/10/11

Mirades lliures


 
Carles McCragh i Jaume Torramadé, amb el cartell
de la 13a edició del Liberpress, i al costat, la fotografia
de la nena afganesa. Foto: EL PUNT / STEVE MCCURRY.
 

Steve McCurry rebrà el 13 d'octubre el 13è Premi Liberpress, que també reconeix les trajectòries d'Agnès Varda i Josep M. Castellet.
Molt temps després vam saber que es deia Sharbat Gula, que pertanyia al poble dels paixtus, que havia estat mare i que tenia trenta anys encara que n'aparentés cinquanta, però quan Steve McCurry va fotografiar-la per primera vegada el 1984, en un camp de refugiats, era una nena sense nom, òrfena i desconcertada, que va dirigir a la càmera una mirada d'una bellesa terrible. El retrat de la nena afganesa, divulgat a tot el món des de la portada del National Geographic, va convertir-se en una de les imatges més impactants de finals del segle XX, un misteri per desentranyar, potser perquè semblava inconcebible que enmig de la guerra i el fanatisme aquell rostre revelés també la possibilitat d'un país on existissin mirades salvatgement lliures. Steve McCurry (Filadèlfia, 1950), que disset anys després va tornar a l'Afganistan buscant aquella nena anònima i va trobar-la convertida en una dona apagada coberta amb el burca, rebrà el pròxim 13 d'octubre el 13è Premi Liberpres per una trajectòria compromesa amb els esclats d'humanitat a tots els conflictes armats que ha fotografiat, en un acte a l'Auditori en què l'associació de premsa gironina reconeixerà també Agnès Varda, Josep M. Castellet i Maria del Mar Bonet.
La cineasta Agnès Varda, precursora de la nouvelle vague i que aprofitarà la seva estada a Girona per impartir, del 10 al 15 d'octubre, un curs a la Càtedra Ferrater Mora, segons va avançar el president de Liberpress, Carles McCragh, ha estat premiada en l'apartat de cinema per l'atenció al compromís social dels seus films, en què no oblida ni l'emoció ni la tendresa. El jurat del premi de literatura, per la seva banda, ha valorat la intensa vida intel·lectual de Castellet, convertit en un referent per a les lletres catalanes, com ho és també Bonet per a la música. El premi Camins el rebrà el dibuixant nord-americà de còmic Gilbert Shelton, una llegenda de l'escena underground; el Catalunya el recollirà l'equip de rugbi de la USAP per la seva afirmació de catalanitat, i el premi Associació serà per a l'Escola de Cultura de Pau de l'Autònoma de Barcelona. El Memorial es destinarà aquest any al poble de Guillena (Sevilla), en homenatge a disset jornaleres afusellades durant la Guerra Civil.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui.29.09.11
* Amb la Col·laboració de la Llibreria 22

Presentació del Grup Mirmanda a la 22

El Grup Mirmanda va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona els llibres L'afrontera i Observar les fronteres (editorial Afers), a més de la revista de cultura Mirmanda, amb articles de reflexió sobre el fet fronterer entès amb tota la seva amplitud, tant física com mental. Van participar a l'acte Òscar Jané, Eric Forcada, Jordi Font i Daniel Bonaventura.

Publicat en el Diari de Girona el 07.10.11 Foto: Aniol Resclosa.

7/10/11

Homilies i cants

Recullen en un llibre sermons i dos dietaris inèdits de Modest Prats
L'editorial Empúries publicarà aquest mes Homilies de Medinyà, una recopilació de textos de caràcter religiós i de papers personals fins ara inèdits del sacerdot i filòleg Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936). “Som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria”, escriu Modest Prats en un d'aquests escrits que veuran per primera vegada la llum, un dietari de principis de 1980 “comparable al millor Pla, una delícia absoluta”, segons l'escriptor Josep M. Fonalleras, un dels amics de Prats que han col·laborat en l'edició del volum, junt amb Narcís Comadira, autor de la imatge de la coberta, Salomó Marquès, que ha treballat colze a colze amb l'autor en la selecció dels textos i en signa el pròleg, i el llibreter Guillem Terribas o l'editor Xavier Folch. El bloc central del llibre l'ocupen homilies, sermons, conferències i textos quaresmals en bona part inèdits o recollits en format de bibliòfil d'un alt valor literari que ultrapassa la seva vocació religiosa. Entre altres textos, hi ha un sermó de 1975 contra la pena de mort o les homilies pels funerals de Joan Alsina o de la seva pròpia mare. La primera i l'última parts, en canvi, contenen textos de caràcter més personal, entre ells un diari escrit pocs dies abans de la seva ordenació com a sacerdot, el març de 1959, que inclou una ‘Oració de les mans' en què es demana com poden ser ungides si han treballat la terra, si han tocat el bestiar, si són filles d'un ferrer i una modista, si '“són aspres, quadrades, brutes de tantes coses”. La presentació de l'obra és prevista per al 29 d'octubre a les 5 de la tarda a la Residència Bisbe Sivilla.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 03.10.11 Foto: Jordi Soler.

4/10/11

Jordi Xargayó i Miquel Riera comparen els articles de Nadal amb els homenots de Josep Pla

 Nadal, Riera, Xargayó i Terribas (dret) enfront del públic
que omplia la Llibreria 22. Foto: Aniol Resclosa

L'exalcalde presenta el seu nou llibre i afirma que combat la idea que els polítics no tenen ànima parlant de persones.
Els directors dels dos diaris de Girona, Jordi Xargayó, del Diari de Girona, i Miquel Riera, d'El Punt/Avui, van coincidir a assenyalar ahir que els articles de Joaquim Nadal, molts d'ells retrats de persones, recorden els "homenots" de Josep Pla, pel valor literari afegit que tenen. L'exalcalde va presentar ahir el seu darrer llibre a la Llibreria 22, Noves vides amb nom (Curbet Edicions), un recull d'articles periodístics apareguts recentment a diferents mitjans de comunicació, en bona part al Diari de Girona, on és col·laborador habitual.
"Com més es globalitza el món, més necessari és el periodisme de proximitat per interpretar l'entorn local, i aquest és precisament un dels valors dels articles de Nadal", va dir Xargayó. El director del diari va afirmar que per a Nadal "les persones estan per sobre de les diferències ideològiques", com es fa palès a l'"homenot" que l'exalcalde va dedicar a Bouso Mares. Segons Xargayó, el Nadal escriptor "es treu la cuirassa d'home dur i esquerp per deixar aflorar la seva personalitat més sensible". Per la seva part, Miquel Riera veu en els articles de l'exconseller de la Generalitat i actual cap de l'oposició al Parlament "un cant a la vida", malgrat que "la mort també hi és present". Riera, que ha trobat el llibre "amè i ple de detalls entranyables", considera que ajudarà les generacions futures a conèixer aquesta època.

Per la seva part, l'autor va fer una de les seves afirmacions contundents i concloents: "M'agrada escriure, m'ho passo bé i m'agrada desmentir l'estereotip que els polítics no tenim entranya. Aquesta idea que els polítics no tenim ànima, jo la combato parlant de persones i paisatges". També va explicar que per a ell és important el "testimoni de vida de les persones" i que procura que les dones o homes que li han "produït un impacte tinguin el seu article".
Apel·lat per moltes persones a redactar unes memòries, va admetre que potser algun dia s'hi posarà, però ara mateix no en té "cap seguretat". En aquest sentit, l'editor Quim Curbet va augurar resultats sucosos si mai es decideix, ja que Nadal té "una arma poderosíssima", que és el seu complet arxiu personal.
Nadal va publicar el 2005 Vides amb nom, un recull de les seves "notes sobre persones" escrites des de 1970 fins el mateix 2005. La segona entrega, Noves vides amb nom, conté articles sobre "amics de Girona" (Tià Salellas, Anna Pagans, Miquel Diumé, Ignasi Bonnín, el bar L'Arc...), "amics de Catalunya" (Josep Pallach, José Montilla, Jaume Curbet o Joan Saqués), "amics de fora" (Pierre Vilar o Valentí Fargnoli) i "amics de la història (Ermessenda o Pere Roger).
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona el 04.10.11.

Els homenots de Nadal
Joaquim Nadal va presentar ahir a La 22 el llibre d'articles ‘Noves vides amb nom', acompanyat pels directors dels dos diaris gironins.
Vull desmentir l'estereotip que els polítics no tenim cor, ni sentiments, i intento combatre la idea que som gent sense entranyes escrivint aquests retrats de persones, paisatges...” Així va explicar ahir l'historiador i polític gironí Joaquim Nadal i Farreras, cap del grup socialista al Parlament de Catalunya, la motivació principal que el va impulsar a escriure els articles que ha reunit en el llibre Noves vides amb nom (Curbet Edicions), continuació de les Vides amb nom del 2005, que ahir va presentar a la Llibreria 22 de Girona, plena d'amics i companys de vida i de militància. En un acte que, tal com va remarcar ell mateix, va coincidir amb la cloenda del centenari de la Cambra de Comerç –“això cada vegada és més normal en una ciutat tan activa com aquesta”–, Joaquim Nadal va tenir com a presentadors els directors dels dos diaris de les comarques gironines, Miquel Riera (El Punt Avui) i Jordi Xargayó (Diari de Girona). Els articles compilats en el llibre es van publicar inicialment en aquests dos rotatius i en altres diaris.
Miquel Riera va comparar els retrats literaris que fa Nadal dels seus amics de Catalunya, de fora, de la història i de Girona –com queden estructurats en el llibre– amb els Homenots de Josep Pla, pel coneixement profund que l'autor demostra dels personatges retratats, amb els quals comparteix amistat i complicitat, experiències i records. “Són retrats emotius, plens de detalls. En molts d'aquests articles hi ha un cant a la vida, tot i que la mort hi és molt present”, va dir Riera. Després Nadal hi va introduir un matís: “Procuro no distingir entre persones vives i mortes. A mi no m'importa el trànsit cap a la mort, sinó el testimoni de vida i la petjada que m'han deixat aquestes persones.”
Entre els retratats, hi ha Josep Pallach, Joan Saqués, Feliu Matamala, Jaume Curbet, Jaume Casademont, Anna Pagans, Just Manuel Casero, Tià Salellas, Miquel Diumé i un llarg etcètera que inclou també Chillida, el cantant Jean Ferrat, la comtessa Ermessenda i la Mariona, una noia de Palau que, quan era alcalde, li va demanar una plaça per al seu barri.
Jordi Xargayó va destacar la capacitat de Nadal per observar, interpretar i explicar la realitat més propera amb un estil acurat. L'editor Quin Curbet va definir Nadal com un historiador que va creant la seva pròpia història amb aquests articles i el va encoratjar un cop més a escriure algun dia les seves memòries, un projecte que Nadal no descarta o que, si més no, veu més factible que no pas que es posi a fer la competència a Jo confesso de Cabré en el terreny de la ficció.
Xavi Castillón, publicat en El Punt-Avui 04.10.11

“Els orígens no es poden perdre ni idealitzar”

Saïd El Kadaoui Moussaoui, a la llibreria 22 el dia de
la presentació del llibre (23.09.11) Foto: J. Sabater
El subtítol del llibre ‘Un català de soca-rel, gairebé'. Aquest ‘gairebé' és que no s'acaba de sentir català del tot?
Aquest gairebé està tret del llibre El buda dels suburbis, de Hanif Kureishi. Comença dient “Em dic Karim Amir i sóc anglès de cap a peus, gairebé”. En el fons ho veig més una virtut que un defecte, perquè el gairebé es pot aplicar a tot. Tots som gairebé bones persones, gairebé som bons professionals. Entenc aquest gairebé com l'espai per ser alguna cosa més.
A vegades ser català sembla gairebé una religió.
La veritat és que per a alguns sectors és gairebé com una religió. El que he viscut és una societat catalana que accepta molt bé aquest gairebé. Hi ha catalans d'origen extremeny o andalús i ara hi ha catalans d'origen marroquí.
Parlava d'altres orígens. Fa la sensació que són els que més els costa acceptar noves migracions.
En certa manera, el penúltim és l'enemic de l'últim. Psicològicament hi ha dues maneres d'encarar-ho: o rivalitzes amb aquests sectors o hi veus reflectit el teu mateix procés migratori, que en alguns casos ha estat dolorós.
Els catalans som bons acollidors?
A principis dels vuitanta tot van ser facilitats i la meva experiència va ser bona, tot i que ens trobàvem en un model més assimilador. Els orígens no es poden perdre, però tampoc s'han d'idealitzar. Són dues cares de la mateixa moneda. La idealització de l'origen és nefasta, però també ho és l'oblit.
Catalunya sempre ha estat lloc d'intercanvi de cultures?
Això és el més sa, i en bona part és el que fa Catalunya. Acceptar la complexitat i convertir-la en una qüestió més positiva. Per exemple, els joves marroquins podrien invertir al Marroc garantint-se un futur aquí i contribuint al desenvolupament allà. Aquesta complexitat ben portada és una riquesa. També és cert que si a tot Europa hi hagut problemes sempre és perquè no és una cosa senzilla.
Són debats infundats, el del burca o les noves mesquites?
No són infundats, però estan enfocats des d'un punt de vista molt injust. El tema del burca existeix, com existeix el fanatisme, però es dóna una visió distorsionada que amaga tots els altres moviments que són molt més majoritaris.
És culpa dels mitjans?
Els mitjans sou una part molt important perquè faciliteu un discurs o un altre. Cal més maduresa social per deixar de buscar només la diferència i el conflicte i posar l'accent en allò que ens uneix.Així hi haurà un debat més relaxat.
I els polítics?
Als polítics se'ls ha d'exigir la màxima responsabilitat. És impresentable que representants polítics facin discursos posant un altaveu en una part de la veritat, mentre silencien l'altra per buscar el conflicte. El discurs polític encara està molt immadur. Ho està en els partits de dretes, però també en els d'esquerres.
En el llibre parla negativament del concepte integració.
Quan la integració es converteix en un imperatiu i només hi cap una direcció passa a ser molt pejoratiu. En el llibre es diu que ho detesto, però no és tan així, detesto el que s'hi associa. En psicoanàlisi, integrar vol dir que diferents parts que poden semblar oposades formin part d'un tot. Si ho entenem així, ja m'està bé l'ús del terme.
El llibre es dirigeix al seu fill, però en aquest temps ha nascut una filla. Com passa amb els petits, li serà més fàcil a la filla...
Bé, de fet que em dirigeixi al meu fill és una trampa, perquè la voluntat és crear un diàleg amb el lector i permetre-li fer una mica el xafarder i portar-lo a la vida d'un altre per parlar dels temes que vols. M'agradaria que tant el gran com la petita, doncs, tinguin la cosa més treballada i no els suposi gaire problema. Algun petit conflicte poden tenir, però espero que en l'aspecte social ho tinguem una mica més treballat.
El que queda clar amb la lectura d'aquest llibre, però també en el primer, és que hi ha molta i molta lectura prèvia.
Suposo que per escriure s'ha d'haver llegit. En el meu ADN és molt important la lectura. De fet, gairebé em considero més lector que escriptor.
Dani Vilà, publicat en el Punt-Avui el 27.09.11