28/8/14

Residents i convidats de pedra

Hi ha gent que no tenen ni una trista filmació de quan eren petits: el pícnic a la platja i la primera comunió l'han hagut de refiar a la memòria sinistra d'unes quantes fotos a l'àlbum familiar. En canvi, desenes, centenars, milers de persones han passat per l'ull indiscret de la càmera de vídeo de Guillem Terribas mentre assistien a alguna de les més de dues mil presentacions organitzades durant trenta anys a la Llibreria 22. La immortalitat, doncs, és un fenomen indiscriminat, un treball de franctirador que culmina en una espècie de ridícul pòstum, tal com ho veu l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès Jordà, un dels participants, dimarts al vespre, a la taula rodona amb què es va clausurar l'exposició Llibres parlats a la biblioteca de la Coma Cros de Salt. Pagès Jordà es referia en concret al ridícul de l'autor en aquesta mena d'actes, un “convidat de pedra” davant un presentador displicent o doctoral que li fa “una autòpsia en viu” mentre engruna el seu llibre fins a reduir-lo a vegades a pols. Quan li arriba el torn de parlar, acaba verbalitzant més coses que no convenia i responent a preguntes “repugnants” de l'estil “què volies dir amb aquest llibre?” o “què hi has posat d'autobiogràfic?”. El seu patiment i el seu ridícul no només són ben visibles, sinó que “a sobre en Guillem els grava”.
Terribas, òbviament, se'n defensa: “La gràcia d'aquestes filmacions és que mai van ser pensades per passar a la història.” Eren una espècie de registre domèstic propiciat per l'atzar de disposar d'una càmera en una època molt anterior a la selfie, però és indubtable que han acabat constituint un document formidable de com ha estat la vida cultural en una ciutat perifèrica els últims trenta anys. Pel professor, escriptor i traductor Miquel Berga són molt més que això: la prova irrefutable que Guillem Terribas és el producte d'una filogènesi, o dit d'una altra manera, que estava “programat” per convertir-se en un agent cultural de primer ordre des del seu pas per l'activisme sense parangó que va representar La Pastera de Salt i, en concret, les tertúlies que, des dels 17 anys, ja hi organitzava amb el nom de Dijous Pastera. Hi ha aquí un rodatge fenomenal, del qual el llibreter, a còpia d'anys, ha extret unes quantes conclusions. La primera, que com més públic assisteixi a una presentació, més breu serà l'acte, i a la inversa, les que només congreguen quatre gats solen allargar-se insidiosament; la segona, que per més atractiu que sigui l' escriptor convidat, sempre acudirà més gent a escoltar-lo a una conferència que no pas a una presentació. Per què? Potser la formalitat de la lliçó acadèmica afavoreix un anonimat desitjat pel públic, conjectura el mateix Terribas; potser preveuen en la conferència un discurs més elaborat que el de la simpàtica dissertació llibretera, llança algú del públic. “Mal fet”, interromp Pagès Jordà: justament perquè a l'autor se li fan dir més coses que no voldria, a les presentacions “es deixen caure algunes perles impensables a les aules”. A vegades, és el mateix públic, el que amb les seves intervencions “ha contribuït a elevar el to d'una presentació anodina”, intervé l'escriptora i assagista Cristina Masanés, responsable de l'exposició Llibres parlats, que ha itinerat per biblioteques de tot Catalunya des del 2012.

Les presentacions de llibres, convenen tots, han donat a La 22, que disposa fins i tot de “presentadors residents”, un senyal inequívoc d'identitat. En tot cas, Pagès Jordà proposa delimitar els parlaments per donar el protagonisme a l'escriptor: “La proporció hauria de ser d'un terç per al presentador i dos per al presentat”. El professor Albert Rossich, en canvi, camuflat dimarts entre el públic, proposava que es potenciés el caràcter social d'aquests actes transformant-los sobretot en una celebració pública per la sortida d'un llibre. Quin? Qualsevol. Algú del públic, de fet, assegurava que “Guillem Terribas té tan pocs complexos, que podria presentar fins i tot un premi Nobel, encara que fos el de química”.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 28.08.14 Fotos: Arxiu Llibreria 22 / Lluís Serrat.

25/8/14

JAUME VALLCORBA 1949 · 2014, en el record.

Una tasca feta amb convicció


Fa molts anys, presentant un llibre publicat a Quaderns Crema, un escriptor va confessar els seus dubtes sobre el valor del mateix text. Aleshores Jaume Vallcorba va demanar la paraula per dir que, si bé no acostumava a intervenir en les presentacions, se sentia obligat a fer-ho perquè ell no publicava llibres “dolents”. Vallcorba, en tot cas, mai no va editar res (cap llibre, cap autor) en què no cregués. Això vol dir creure en el seu valor literari o en el seu valor cultural. Tot el que publicava, a Quaderns Crema o a Acantilado, passava per la seva elecció, era una aposta personal feta amb convicció.
Amb convicció va apostar per nous autors (alguns dels quals, sobretot en l'àmbit de la literatura catalana, s'han convertit en referencials), va reeditar amb rigor i passió escriptors catalans antics i moderns, va recuperar noms lligats a la tradició cultural europea. Seguia el procés d'edició, actuava com a editor dels seus autors vius. D'aquí, el seus catàlegs editorials tenen la seva empremta i una personalitat configurada a banda de les modes i dels imperatius comercials. Vallcorba, que afirmava el valor de la paraula en una societat que considerava abocada al consum d'imatges, en certa manera pertanyia al “món d'ahir”, encara que, evidentment, no fos aquell al qual es refereix Stefan Zweig, un dels seus autors recuperats, en un llibre de memòries que és una de les apostes més celebrades de l'editor. Però podria considerar-se un hereu d'una concepció europea que creu en el valor civilitzador de la cultura, en la importància de “cultivar-se”. Per això lamentava l'oblit o el menyspreu del llegat cultural d'un passat que tenim la capacitat de transformar per continuar-lo transmetent. Amb la seva tasca, oposava resistència a la destrucció d'un “món d'ahir” que considerava que no s'ha de perdre per no perdre'ns. En tot cas, hem d'agrair aquesta tasca immensa amb la qual ens va triar un munt de llibres “boníssims”.
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 24.08.14
Foto: Jaume Vallcorba en sus últimos meses nos enseñó el arte de morir. En su casa pintada de verde brillante para que rimara con los árboles de la calle que se veían por las ventanas, se respiraba una profunda armonía, dulzura, dignidad y serenidad. Como dicen los materialistas es la suerte que tienen las personas de profunda convicción espiritual. Y sí, es cierto, saben morir con savoir-faire, sin terrores innecesarios. Aunque parezca mentira dada la gravedad del momento, no perdimos la capacidad de reír y entusiasmarnos, tal como veníamos haciendo siempre. De las últimas conversaciones destaco la que tuvo con Jacobo por teléfono. Al finalizarla: 
-Sabes Jacobo, me doy cuenta de que lo realmente importante en esta vida es reír. ¡Reír!- exclamó con ese timbre de voz apasionado y vital que tenía. -Reír, reír, reír. 
Y en esa letanía mántrica de la risa continuó hasta que colgó.
Y es que, en sus últimos días, Jaume se había transformado en un sabio taoísta.
* L’anècdota inicial que explica la Imma, va passar a la 22 i no era amb un llibre de Quim Monzó. Hi han moltes històries d’en Vallcorba i la 22. Durant molts anys les pujades a la 22 per part d’en Vallcorba van ser moltes i moltes vegades amb en Quim Monzó. Els darrers anys, com a mínim ens venia a veure una vegada l’any, encara que només fos per saludar-nos. Home culta, exigent, rialler, tertulià d’històries de llibres, d’autors i de la vida, sobretot si era al voltant d’una sobretaula, després d’un bon àpat i amb un havà a la mà. El trobarem a faltar, tot i que sempre ens quedaran els seus records i, sobretot, els llibres que va editar.
Guillem Terribas. 

Imatges de Jaume Vallcorba a la 22
http://youtu.be/NgPY5MFadqA




* Jaume Vallcorba en sus últimos meses nos enseñó el arte de morir. En su casa pintada de verde brillante para que rimara con los árboles de la calle que se veían por las ventanas, se respiraba una profunda armonía, dulzura, dignidad y serenidad. Como dicen los materialistas es la suerte que tienen las personas de profunda convicción espiritual. Y sí, es cierto, saben morir con savoir-faire, sin terrores innecesarios. Aunque parezca mentira dada la gravedad del momento, no perdimos la capacidad de reír y entusiasmarnos, tal como veníamos haciendo siempre. De las últimas conversaciones destaco la que tuvo con Jacobo por teléfono. Al finalizarla: 
-Sabes Jacobo, me doy cuenta de que lo realmente importante en esta vida es reír. ¡Reír!- exclamó con ese timbre de voz apasionado y vital que tenía. -Reír, reír, reír. 
Y en esa letanía mántrica de la risa continuó hasta que colgó.
Y es que, en sus últimos días, Jaume se había transformado en un sabio taoísta.
Inka Marti, publicat en el facebook el 25.08.14. Foto: Inka Martí.



Vallcorba, el senyor que va pensar una biblioteca


Em vénen al cap dues anècdotes que poden ajudar a entendre el paper capital que ha exercit Jaume Vallcorba en la cultura catalana contemporània. La primera se situa a Venècia, en una exposició sobre la vida i l'obra del primer gran editor de la història, Alzo Manuzio. Vallcorba, amb un regla a la mà, s'acosta tant a les vitrines de les primeres edicions, disposat a entendre l'ànima i la feina del mestre tipògraf del Cinquecento, que els vigilants l'han d'avisar: el segueixen per totes les sales pensant-se que es tracta d'un malfactor. Anys després, editarà a Acantilado l'obra capital del venecià, Hypnerotomachia Poliphili, una Bíblia de l'edició.
La segona anècdota ens parla de Quim Monzó, l'autor franquícia de Quaderns Crema, que no solament ha tingut una importància decisiva en la consolidació de l'editorial sinó que també va intervenir, en la seva faceta de dissenyador, en el naixement de la imatge d'aquells quaderns que eren crema perquè així ho va ser el color de les primeres cobertes i com a homenatge als marrons i als blaus de Wittgenstein i al gris de Josep Pla. Doncs bé, el primer any, Uf, va dir ell, de Monzó, va vendre 250 exemplars. El segon, 12. Vallcorba no va desistir. Havia començat l'any 1979 amb les Poesies d'Ausiàs Marc i amb el poemari El Preludi, d'Antoni Marí. Després va arribar l'eclosió de Monzó i dos èxits inesperats: El romanç de Tristany i Isolda i la Mètrica catalana, de Salvador Oliva.
Instint especial
«Hi ha qui es dedica a publicar llibres que el públic ja sap que vol», va dir Vallcorba, «i qui ofereix al lector aquells llibres que encara no sap que li agradaran». Era la seva filosofia, com la de Xavier Folch, editors independents d'un moment clau, als 80. I bevia de les fonts clàssiques, com ara la de Bennet Cerf, el fundador de la primitiva Random House: «Publicar llibres distingits encara que no siguin rendibles».

Vallcorba, però, va aconseguir les dues coses. Editar allò que els italians en diuen un joiello o textos clau de la història de les humanitats (Montaigne, Zweig o Boswell, per dir-ne només tres), o valors emergents de la literatura (penso en Pàmies, en Moliner, en Serés, en Monteagudo); i fer-los sortir, a sobre, a la llista de més venuts.
A partir de tres puntals que ja eren a l'ideari original de Quaderns Crema: autors clàssics que fossin assequibles en una edició acurada per a un lector contemporani, veus catalanes de pes en el terreny de l'assaig, plataforma per a nous autors del país.
Vallcorba tenia aquestes virtuts a partir d'una obsessió quasi malaltissa (si no, ja no ho seria) per la polidesa, per la perfecció. «Em vaig obsedir», va dir un dia, «a utilitzar les veritables versaletes» (un tipus de lletra), i també es va capficar en el paper, que havia de ser amb un PH neutre i «lleugerament amb tonalitats d'os, perquè la pàgina no tingui un impacte de llum massa brusc», i amb la tinta «negra, lleugerament rebaixada». I amb les correccions (els memorables exemples d'Andreu Rossinyol) i amb el fil de cosir, que havia de ser vegetal, «experimenta contraccions i dilatacions».
perquè

El llegat de Vallcorba és aquesta disciplina formal i l'aposta per una cultura cosmopolita, una biblioteca ideal on els llibres que editava parlaven entre ells per configurar un debat intens, no gens frívol, i alhora distès, juganer, amb la voluntat, entre noucentista i avantguardista, que aquest país no s'instal·lés en una  «remota província de l'esperit».

Vallcorba era un cavaller que combinava l'elegància d'abans (un abans farcit de poetes provençals i de senyors de Barcelona) amb el perfum dels temps nous. Un aristòcrata integral, atent a l'antigor i pendent de la modernitat. Capficat en l'edició d'un text medieval i amatent a les rutilants prestacions d'un sedan.
No és casual que la seva trajectòria acadèmica (l'obra d'un editor és el seu catàleg però, en aquest cas, també, els seus treballs d'erudit, com a professor universitari, hereu de Riquer) anés de Junoy i D'Ors als trobadors i a La chanson de Roland, passant per Dant i els futuristes, sense oblidar Foix, per descomptat, de qui va editar l'obra completa.
Aquest Vallcorba renaixentista -vestit amb la classe d'un dandi i abillat amb la murrieria d'un diletant que feia negocis- s'adiu del tot amb els versos del poeta de Sarrià: «I enfilar colls, seguir per valls ombroses, / vèncer, rabent, els guals. Oh, món novell!! / Em plau, també l'ombra suau d'un tell, / l'antic museu, les madones borroses, / i el pintar extrem d'avui! Càndid rampell».
Repassar, avui que ja no hi és (com no hi són Josep Maria Castellet, Albert Manent, Modest Prats, Gerard Vergés o Francesc Vallverdú: un any horrible, aquest 2014, per a la cultura catalana), repassar, dic, el catàleg de Quaderns Crema o El Acantilado (l'esqueix en castellà, de l'any 1999) és un exercici de devoció, de nostàlgia i de reconeixement. En la magna obra de Boswell sobre la Vida de Samuel Johnson (editada, és clar, per Vallcorba) podem llegir aquests versos sepulcrals: «No fan falta el grec ni el llatí per exalçar el record de Johnson ni per adornar la seva tomba».
Aquí, tampoc. El recent Premi Nacional de Cultura (l'últim guardó) va reconèixer una trajectòria cabdal per a tots nosaltres, però n'hi hauria prou a mirar les lleixes que ell va omplir de bellesa i saviesa. De Kertész a Balzac, de Pessoa a Simenon o Chateaubriand, de Trabal a Galmés o a Julià de Jódar. De Martí de Riquer a Monzó. Me'n deixo molts. Cadascú té el seu quadern crema a l'abast per reconstruir una història sentimental. El millor tribut és tornar al catàleg. Rellegir-lo, aturar-s'hi, pensar que som com som, en bona part, gràcies al senyor que va pensar una biblioteca.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 24.08.14. 

La Tenacitat
de la 22
VALLCORBA PLANA, JAUME

Editor
No cal que m’ho rumiï gaire
per poder afirmar que gairebé
totes les presentacions de
llibres que he fet de Quaderns Crema
o Acantilado fora de Barcelona, en la
seva immensa majoria han estat fetes
a la 22. No n’he fet solament a la 22,
com és natural, però la 22 n’ha acollit
la majoria. La tenacitat i capacitat de
convenciment de Guillem Tarribas no
m’haurien deixat cap més opció. Tot
sovint això ha significat que hagués d’anar
a Girona un vespre d’un dia normal
de feina, per haver de tornar-hi després
d’un sopar que s’ha allargat (mai
massa, sempre molt).
Però m’imagino també que precisament
aquestes són algunes dels sans
expandiments de l’edició. L’amical tenacitat
d’en Guillem, tanmateix (hi torno),
ha superat sempre la mandra de
l’autopista. La mateixa tenacitat (imagino)
que ha fet que la 22 compleixi
ara 25 anys. Per molts més!

* Escrit de Jaume Vallcorba, per la revista que és va editar en la celebració dels 25 anys de la 22.

*Fotos: Arxiu de la libreria 22

 



La Biblioteca Iu Bohigas de Salt acull la mostra ´llibres parlats´


"Llibres parlats: 30 anys de presentacions de llibres" arriba avui a la Biblioteca Iu Bohigas de Salt. Es tracta d'una exposició basada en el material visual enregistrat a la Llibreria 22 de Girona durant 30 anys de presentacions de llibres (del 1978 al 2008) enregistrades per la càmera del llibreter Guillem Terribas.
L'exposició inclou onze petits audiovisuals, un recull de fragments textuals i citacions fins avui inèdits extrets de les presentacions, i representa un relat visual que és un viatge per l'evolució de l'escriptura al país a les darreres tres dècades. 
L'exposició es podrà veure fins al 26 d'agost, en els horaris habituals de la biblitoteca saltenca, situada a l'antiga fàbrica Coma Cros.
Diari de Girona 01/08/14 Foto: Biblioteca Iu Bohigas.
* El dimarts dia 26, dins els marc de l'exposició, tertúlia amb Miquel Berga, Vicenç Pagès i Guillem Terribas, sobre l'art de les presentacions. També intervindrà Cristina Massanés, comisària de la Exposició.

20/8/14

EUFÒRIA de Xavier Bosch Ed. Proa / 19.50 €




Xavier Bosch és periodista i escriptor català, nascut el 21 de juliol de 1967. Ha treballat a la ràdio, a la premsa i a la televisió. És un bon periodista, però cada vegada és més bon escriptor de ficció.
L’any 1992 ja va publicar a la editorial La Magrana “Jo, el simolses” i el 1998 “Vicis domèstics” a la mateixa editorial. Però va ser l’any 2009 quan va guanyar el Premi Sant Jordi de Novel·la amb “ Se sabrà tot” que va arribar al gran públic i, a més, va donar a conèixer el personatge, una mena d’alter ego del mateix Bosch, de Dani Santana protagonista de la trilogia formada per les novel·les “Se sabrà tot”, “ (2009), “Homes d’honor” (2012) i “Eufòria” (2014).
Aquesta darrera, Eufòria, és possiblement la millor de les tres . A Eufòria, Xavier Bosch, ja domina a la perfecció el tempo, les històries i, sobretot, els personatges secundaris. El mateix Dani Santana, és converteix en una mena de personatge crepuscular, el mateix  que en una de les històries que hi trobarem sobre la situació actual del periodisme i els diversos mitjans de comunicació. Bosch té la habilitat, en totes les novel·les, però a Eufòria molt més, de tenir-nos enganxats en vàries històries que és van succeint paral·lelament. A Eufòria, ens trobem amb un Dani Santana que ha estat agredit i ha d’estar ingressat durant una llarga temporada en un hospital on amb l’ajuda d’uns companys investigarà una trama sobre metges i laboratoris farmacèutics.
Xavier Bosch i Guillem Terribas a la 22
Xavier Bosch en aquesta novel·la demostra tenir un  domini de la narració i crear uns personatges molt interessants, que en general fa que tota la història tingui un to crepuscular, amb una espurna d’optimisme.
Tot plegat fa entendre que Xavier Bosch aparcarà el personatge de Dani Santana i a partir d’ara ens oferirà altres històries que de ben segur seran tant o més interessants que les que hem llegit fins ara.
De totes maneres, mentre aquesta esdeveniment arriba, tenim Eufòria, una novel·la que no defraudarà la seva lectura i el que ens proposa.
Guillem Terribas, Llibreria 22 · Girona
Publicat a la Revista L y más nª 37 Juny 2014. ( L Librerías Independientes)

LA NOVEL·LA NEGRA



Els anys 60, en temps de la dictadura en el nostre país, hi havia un tipus de lector anomenat exigent, elitista, culta,.. que només llegia llibres de “política” (millor comprats a Perpinyà) d’assaig o d’autors desconeguts estrangers. Aquest fet li donava la categoria de  lector de bona casta. Per tant si alguna vegada feia el “pecat” de comprar  una novel·la intranscendent  o, i en aquest  cas el pecat era gravement perillós, una policíaca o de guàrdies i serenos, com deia el malaguanyat Jaume Fuster  (Barcelona 1945 Hospitalet del Llobregat 1998) se l’amaga, avergonyit,  enmig del diari  per no ser criticat per un altre lletraferit, que possiblement, també, portava un altra “novel·leta” amagada entre els diaris o revistes.
Malauradament aquest fet tant ridícul no solsamènt passava entre nosaltres,  sinó en altres països més “cultes” de nord enllà. A França, per exemple,  una colla d’intel·lectuals es van començar a revelar i a treure  la “careta” i van reivindicar a una sèrie d’autors, majoritàriament americans i li vam posar el nom de “serie noir” que aquí vam traduir literalment com a sèrie negra.
En el nostre país vam tenir la sort,  del compromès i al mateix temps  periodista – escriptor Manuel Vázquez Montalban, que va començar a reivindicar la novel·la negra i al mateix temps  escrivint-la , creant el ja  famós personatge de Carvalho. Vázquez Montalban  va trencar el tabú de que a un comunista, també li pot agradar menjar bé i anar al futbol i llegir novel·les policíaques
En aquesta mateixa època  l’escriptor Manuel de Pedrolo va dirigir, possiblement la millor col·lecció de novel·la negra (editada  per edicions 62) en català, amb el nom de “Cua de palla”.
Ara, afortunadament,  llegir novel·la negra és la cosa més normal del món. Esta en un punt dolç i amb molts seguidors. Hi han molts autors, de diverses nacionalitats que s’ha  fet un nom dins aquests gènere  i, també,  moltes editorials que li dediquen molta part del seu catàleg.
Amb tota aquesta diversitat,  encara, personalment, em tenen el cor robat els clàssics, els americans. Autors com Raymond Chandler, Dashiell Hammet, James M. Cain…
Son histories, els d’aquests autors,  on hi ha de tot: acció, corrupció, assumptes de faldilles, especulació… i moltes vegades és difícil esbrinar qui son els bons i qui son els dolents.
Per això us recomano la recopilació que ha fet RBA de l’autor Raymond Chandler (Chicago 1888 – La Jolla, California 1959) amb el títol de “Todo Marlowe” on hi podem trobar entre altres les magnifiques  novel·les: “El sueño eterno”, Adiós muñeca”, La dama del lago”, “El largo adiós”, totes elles portades diverses vegades al cinema, en versions molt interessants però mai han superat la lectura d’aquestes històries de lladres i serenos.
Guillem Terribas / Llibreria 22
* Per "Negra i Criminal".