19/4/12

La Sopa per dins

Josep Thió i Xarin Aresté, en els camerinos.
Foto: David Julià.
Gerard Quintana i David Julià presenten avui a la Llibreria 22 el llibre sobre la gira de Sopa de Cabra.
Els membres de Sopa de Cabra tenen a l'escenari una actitud de rock'n'roll i per això són fàcils de fotografiar”, diu David Julià, el fotògraf gironí que va seguir Sopa de Cabra durant els set concerts de la seva última gira, des del Palau Sant Jordi fins al pavelló de Fontajau de Girona. A més de fotografiar el grup en acció, Julià també va tenir lliure accés “a totes les àrees” dels recintes on va actuar el grup, incloent-hi els camerinos, i va fer unes 6.000 fotografies dels músics a sobre i al darrera de l'escenari, entre les quals va seleccionar el centenar d'imatges que s'inclouen en el llibre Més enllà de les estrelles (Rosa dels Vents / Random House Mondadori), amb text de Gerard Quintana. Avui, Julià i Quintana presentaran el llibre a la Llibreria 22 de Girona (20.00 h), acompanyats de Jaume Rufí –l'autor de la lletra de L'Empordà i d'altres cançons dels primers Sopa de Cabra– i el periodista Xavier Castillón, d'El Punt Avui.
“Jo estava acreditat per a tots els concerts de la gira i volia donar una sortida digna a aquestes fotografies, i així que vaig parlar amb en Gerard i em va comentar que ell volia fer una espècie de dietari de la gira. Per tant, vam decidir sumar els nostres projectes en un sol llibre”, afirma David Julià (Girona, 1967), que coneix bé els membres de Sopa de Cabra “des d'abans que muntessin el grup”, i que, a més d'haver publicat les seves fotos sobre temes diversos en diferents diaris i revistes, ha treballat també en campanyes publicitàries internacionals protagonitzades per jugadors del Barça.
David Julià recorda que, quan estava fent fotos del grup en concerts tan multitudinaris i intensos com els tres del Palau Sant Jordi, va sentir un autèntic i genuí “orgull d'amic” per tot allò que estaven vivint els músics i que ell va poder compartir des d'un lloc privilegiat.
Redacció El Punt-Avui Girona  14.04.12.

Escalfant motors

El sondeig d'Òmnium situa Alzamora, Villanueva, Llach i Nadal entre els més venuts per Sant Jordi.
Òmnium Cultural va celebrar ahir la tercera edició de la Festa de la Llança de Sant Jordi, que serveix per anar escalfant motors abans de la diada, dilluns, i posar sobre la taula alguns dels millors llibres publicats en català durant l'any.
Durant la vetllada, conduïda per l'actriu i poeta Estel Solé, es va donar a conèixer el resultat de la campanya per votar quin serà el llibre més venut per Sant Jordi, a la qual han participat 3.271 persones. En l'apartat de ficció, han sortit més votats Crim de sang (Proa), de Sebastià Alzamora, La gatera (Ara Llibres), de Muriel Villanueva, Memòria d'uns ulls pintats (Empúries), de Lluís Llach, Quan érem feliços (Destino), de Rafel Nadal, i Un tros de cel (Bromera), d'Isabel-Clara Simó. En no-ficció hi ha El meu amor sikh (Ara Llibres), d'Elisabet Pedrosa, Fukushima. Crònica d'un tsunami nuclear (Viena), de Lluís Caelles i Sergi Vicente, Les 1001 fantasies eròtiques de la història (Cossetània), de Roser Amills, Més enllà de les estrelles (Rosa dels Vents), de Gerard Quintana, i Tribut de sorra i fulles a Miquel Martí i Pol (Mediterrània), d'Àlex Carmona i M. Dolça Manubens.
Pel que fa a literatura infantil i juvenil, els més votats han estat: La Tina al Denali (Alpina), d'Araceli Segarra, Número 5. El submarí perdut (Barcanova), de l'escriptor i periodista d'El Punt Avui Lluís Llort i Oriol Malet, i Xamae (PAM), de Susanna Peix i Romina Martí. Per acabar, les cobertes més votades han estat les de Blancaneus (Baula), de Benjamin Lacombe, Entre la mentida i l'oblit (La Magrana), de Francesc Marc Álvaro i disseny d'Opalworks, Jo confesso, de Jaume Cabré, disseny de Carlos Cubeiro i fotografia de Xabier Mendiola, Nou viatge al Pirineu (La Mosca), de Núria Garcia Quera. Sensus Disseny, i Un altre got d'absenta (LaBreu) de Tina Vallès, disseny i il·lustració d'Oriol Malet, que ha estat doblement votat.
En el seu discurs, la presidenta de l'entitat, Muriel Casals, va advertir que en el món del llibre “encara hi ha molta feina a fer per normalitzar el català”.
Redacció BCN El Punt-Avui 19.04.12. Foto: Bernat Casero.

17/4/12

Soldevila, a Liverpool

Enric Pujol i Joaquim Nadal presenten les ‘Hores angleses' més completes a la 22.
Nadal, Pujol, Terribas, ahir a la 22. Foto: Lluís Serrat.
"Ferran Soldevila és autor d'una de les obres dietarístiques més importants del segle XX a Catalunya i Europa”, va dir ahir a la Llibreria 22 Enric Pujol com a responsable de la nova edició d'Hores angleses (Adesiara), la més completa fins ara –suma tots els canvis de les anteriors– del dietari que Soldevila va escriure durant el seu pas com a lector de literatures hispàniques per la Universitat de Liverpool (1926-28). Pujol va destacar que el dietari es va convertir en “una espècie de llibre de culte de la resistència cultural catalana durant el franquisme”.
Joaquim Nadal, que va seguir els passos de Soldevila a Liverpool (1970-72), ha escrit un dels dos textos introductoris d'aquesta edició –l'altre el signa el catalanòfil anglès Alan Yates–, en què subratlla aquest paral·lelisme. “En funció de les Hores angleses de Soldevila, jo vaig començar a escriure l'any 1970 el dietari que encara faig. He fet aquesta petita contribució de caràcter testimonial a la nova edició d'Hores angleses perquè quedi clar d'on ve la meva manera d'escriure dietaris”, va dir ahir Nadal.
Xavier Castillon publicat en El Punt-Avui 17.04.12

Joaquim Nadal i Enric Pujol presenten ´Hores angleses´, el dietari de Ferran Soldevila .
L'exalcalde de Girona explica que quan era a Anglaterra, amb la lectura d'aquell llibre, va iniciar la redacció d'uns diaris que manté avui.
J
oaquim Nadal i Enric Pujol es van desfer ahir en elogis per la ploma de l'historiador i escriptor Ferran Soldevila (1894-1971), durant l'acte de presentació del llibre Hores angleses, a la Llibreria 22 de Girona. Hores angleses és un "dietari amable" sobre una societat, la de l'Anglaterra de la dècada de 1920, que "respira tolerància, s'interessa per la cultura i respecta les minories", va dir Pujol. En aquest sentit, el llibre, editat a Catalunya el 1938, va ser celebrat perquè presentava un model social a imitar per la Catalunya del futur.
Hores angleses recull els dietaris de Soldevila durant la seva estada els anys 1926-1928 com a lector de català a la Universitat de Liverpool, plaça que un jove Joaquim Nadal, acabat de casar amb Calaya Sobrequès, ocuparia del 1970 a 1972.
Nadal va explicar ahir que, seguint les recomanacions de l'historiador Jordi Nadal, en acabar la carrera, i amb Hores angleses sota el braç, va emprendre el camí cap a Anglaterra. D'aquella experiència va néixer el dietari que l'exalcalde de Girona encara escriu disciplinadament fins avui.
Nadal va recuperar un fragment del dietari de Soldevila en el qual dos estudiants gal·lesos afirmen que la història d'Anglaterra els avorreix sobiranament, "episodi inimaginable en una universitat espanyola", va comentar, per fer notar l'aire tolerant que a la universitat britànica es respirava. També va recordar haver assistit a una classe clandestina el 1969 amb Soldevila.
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona 17.04.12 Foto: Aniol Rasclosa

15/4/12

´Mai no m´han dit a la cara ´xarnego´, i com que no crec en aquesta paraula em seria igual´

Javier Pérez Andújar,escriptor.
No vull ser escriptor català ni escriptor espanyol, no crec en les literatures nacionals. Tant referent meu és Jack London com Josep Pla".
Per Pérez Andújar tanta importància té anar de convidat a la fira de Franckfurt com a la d'Abril: cap ni una. Prefereix que el convidin a un vermut els seus amics.
Pérez Andújar va presentar a la Libreria 22 de Girona "Paseos con mi madre", on retrata una joventut marcada pels blocs de pisos de Sant Adrià del Besós. Blocs que estan presents a totes les grans ciutats i serveixen Andújar per parlar d'una mena de "internacional dels blocs"

Qui li havia de dir que avui tenir bloc seria el summum de la modernitat.
Ha, ha. Crec que ja estan demodé tots dos tipus de blocs. I han sigut fidels a la paraula, perquè són igual de pesats.
Realment vostè va assaltar autobusos en la seva joventut?
Ep, però dins d'un context! Va ser una acció reivindicativa perquè ens van retirar una línia de bus, així que en vam assaltar uns quants i els vam reconduir al seu lloc natural, que era el nostre barri.
Quants cops li van dir xarnego?
Poques. Al menys a la cara, em penso que mai. Com que no em crec aquesta paraula, em seria ben igual.
Què seria Catalunya sense xarnegos?
És que per mi arreu és el mateix lloc, o sigi que no distingeixo entre catalans i xarnegos. Si mai no hagués vingut ningú de fora no haurien vingut els romans, ni fenicis ni àrabs.
Quants amics de l'època es van quedar pel cami?
Amics, uns quants. I coneguts, un piló. Va ser una època molt bèstia, s'hi va quedar molta gent. Droga, delinqüència, etc.
I vostè s'ha fet un nom sense fer-se torero ni futbolista, que ja és mèrit.
Per ser futbolista sóc gandul. I el toro em fa pena, no podria putejar-lo. Millor fotre coces a la cama d'un altre.
"Paseos con mi madre" és una obra combativa?
Sí, i si no és combativa -per dir-ho en argot més modern- és canyera.
Per això diu que "de Barcelona sólose es por familia y por dinero"?
És una veritat tan clara com dir que les margarides són blanques i grogues. Són així totes les ciutats i totes les societats. A Catalunya no som ni millors ni pitjors, som com tothom.
Diu també que "vive de espaldas a su gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos".
Així és Barcelona. O sigui, els seus dirigents. Utilitzo "Barcelona" en el mateix sentit que ells, que s'apropien el mot: Barcelona això, Barcelona allò, però estan parlant d'ells i prou.
Diu també que per ser multicultural n'hi ha prou amb ser pobre...
Ser pobre és una forma de ser multicultiural, miri els barris pobres i compari'ls amb els burgesos.
Per alguns tant lletja és la pobresa com la multiculturalitat.
Ser pobre és pitjor, al menys de multiculturalitat no et pots morir de gana.
Ja sap que tot i ser de Barcelona i parlar de Barcelona des de Barcelona alguns no el consideren escriptor català per fer-ho en castellà?
M'és igual, jo no vull ser ni escriptor català ni escriptor espanyol. Sóc escriptor i prou, no crec en les literatures nacionals. Tan referent meu és Jack London com Josep Pla.
Així no el convidarà la Generalitat a la fira del llibre de Frankfurt.
És que no vull anar-hi, a mi m'és igual la fira de Frankfurt que la fira d'Abril. En tinc prou amb que em convidin els meus amics al vermut.
Albert Soler, publict en el Diari de Girona 15.04.12. Foto: Aniol Resclosa

12/4/12

Salvador Sunyer canta la seva fidelitat a Salt al nou poemari ´Les deixes del Reremús´

L'exsenador i exalcalde clama a favor de la independència de Catalunya i confia en el bon veïnatge  poble saltenc.
Salvador Sunyer, a la porta de casa seva. Foto: Aniol Resclosa
Va néixer a Salt el 1924, però no va començar a escriure fins després del 1991, quan va deixar l'alcaldia i ja ratllava la setantena. Salvador Sunyer i Aymeric ha sabut reinventar-se i adaptar-se a les circumstàncies històriques i personals de cada època. Va començar a treballar als 14 anys d'edat com a auxiliar de farmàcia. Posteriorment va protagonitzar una llarga i intensa trajectòria en el món de l'ensenyament i de l'activisme cultural, i va treballar a la Cambra de Comerç i Indústria de Girona. En una altra faceta, va ser senador a les Corts espanyoles (1977-79), diputat del PSC-PSOE al Parlament català (eleccions de 1980) i alcalde de Salt (1983-1991). Ara, als seus 88 anys, el trobem capficat de ple en una nova epopeia, aquesta vegada de poeta, que li ha permès guanyar premis en 58 jocs florals i concursos, el darrer fa 15 dies a Calella del Maresme. I aquest vespre (20 h) presentarà a Les Bernardes de Salt el seu nou poemari, Les deixes del Reremús (CCG Edicions), en un acte amb l'alcalde, Jaume Torramadé, l'escriptor Miquel Berga i el llibreter Guillem Terribas. "En els poemes canto la meva fidelitat a Salt i dic que és així com m'agradaria que fos tothom", comenta amb contundència el poeta autodidacte. El llibre es divideix en cinc apartats. El primer està dedicat al Reremús, la riera que travessa el terme municipal i que figura en documents antiquíssims com a "Ridemus", topònim llatí associat a la presència de rates. "Aquí toco el tema de la permanència. Li dic a la gent de Salt que ha d'estimar Salt, arrelar a Salt i fer convivència a Salt. Aquest és el tema del llibre".
La segona i la tercera parts recullen poemes de diferents èpoques. El quart apartat, titulat Sonets de tardor, inclou només sonets, la forma mètrica preferida d'aquest autor.
La cinquena i última part és un contundent clam a favor de la independència de Catalunya. Sunyer assegura que mai ha tingut carnet de cap partit polític "ni mai en tindré", diu afegint una rialla sorneguera. I és que quan era senador i diputat ocupant una acta dels socialistes, Sunyer pensava que l'Estat que va sortir de l'aprovació de la Constitució espanyola "funcionaria", pero amb el temps ha anat descobrint que "no funciona, si més no per a nosaltres". "Però això ho he anat descobrint més tard, com tanta altra gent".
Preguntat per la proposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, de tancar l'Estat autonòmic, Sunyer opina: "Mentre nosaltres anem cap a la independència, ells que tanquin el que vulguin". Segons la seva veu experimentada, "vénen temps molt negres", perquè ara toca pagar tot el que s'ha gastat els darrers anys. "Els ajuntaments d'aquest país els darrers anys han fet moltes coses, i això està molt bé, si no fos que les han fet a base d'endeutament".
Sobre la convivència a la vila de Salt es mostra optimista i diu que quan hi ha un conflicte s'hi posa "més pa que formatge". "La gent de Salt s'han de sentir contents i tranquils, i treballar a Salt i estimar Salt", conclou qui té molts poemes inèdits i encara moltes ganes d'escriure. Sunyer té publicats quatre poemaris, les memòries i el text de la passió de Salt, que també és en vers.
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona 14.04.12


´Si el robatori és una forma de recuperar la propietat, doncs jo robo l´estil burgès´

Andújar admira Mendoza. Foto:  aniol resclosa
L'escriptor Javier Pérez Andújar presenta "Paseos con mi madre",
el llibre preferit d'Eduardo Mendoza entre els publicats l'any 2011.

Javier Pérez Andújar és un escriptor de presència angelical que va entrar ahir a la Llibreria 22 de Girona repartint petons entre algunes seguidores, i que va rebre una llarga tirallonga d'elogis per les virtuts literàries del seu darrer llibre, Passeos con mi madre (Tusquets). Però també va saber manifestar amb contundència el seu compromís polític: "Si el robatori és una forma de recuperar la propietat, doncs jo robo l'estil burgès", va dir, i va explicar que en bona part la singularitat i atractiu de la seva prosa xocant prové del fet que parla de la gent humil de les barriades de la gran Barcelona, però ho fa des de l'estil d'autors refinats com Proust. "Lluita de classes amb frases burgeses", va dir, i va afegir que l'estil és molt important: "Lluito perquè cada mot tingui valor i cada frase tingui intenció. Un estil és una opinió".
Ni més ni menys que Eduardo Mendoza -imant mediàtic amb la recent publicació d'El enredo de la bolsa o la vida-, va apadrinar Andújar en aquesta presentació. Mendoza va situar Passeos con mi madre com la millor obra que ha llegit del 2011, un llibre "escrit amb afecte i emotivitat, però també molt dur per la visió que conté sobre el que significa viure en una ciutat sense privilegis". Per Mendoza, som davant una obra "combativa, però no amarga, on hi té cabuda l'alta cultura i també la cultura popular".
Andújar, que va explicar que el llibre és una revisió literària de les cròniques perifèriques que durant 8 anys va publicar a El País, va confessar que de jove, amb una colla del seu barri de Sant Adrià de Besós, va participar en assalts a autobusos. Era l'any 1983 o 1984. Anaven a fer per fi una boca de metro, però van treure els autobusos quan encara no estava feta i la gent es va quedar sense transport. Així és com van assaltar i "recuperar" fins a cinc cotxes de la línia 43, sense cap suport polític. Aquesta és una de les històries d'un llibre d'un escriptor que no s'identifica amb països, sinó amb la "internacional dels blocs".
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona, 12.04.12

Una mirada a la perifèria de Barcelona

 Javier Pérez Andújar i Eduardo Mendoza Foto: LLUÍS SERRAT.
Qualsevol persona que l'interessi el que és una ciutat ha de llegir aquest llibre”, va dir Eduardo Mendoza per presentar la tercera novel·la de Javier Pérez Andújar, Paseos con mi madre, a la 22. Molt de públic i una llarga i divertida conversa, per lloar “un llibre combatiu, però no ressentit” que mira Barcelona des de la perifèria.
El Punt-Avui, 12.04.12

11/4/12

Adrià Pujol i "escafarlata d'Empordà".

Adrià Pujol ha utilitzat el català que parla a casa per escriure el llibre Escafarlata d'Empordà, paria d'un pària (Edicions Sidillà), on retrata una generació que ha nascut després de la Transició a la Democràcia. L'obra es va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona amb la participació del periodista Albert Soler, que veu el llibre "una mostra d'amor al català i a la literatura".
Diari de Girona 11.04.12 Foto: Marc Martí

Comença "Un temps de Paraules" que durà a Cercas i Jorge Edwards a Olot.

Toni Sala serà l'encarregat de donar el tret de sortida del cicle de literatura, que enguany se centrarà en el gènere de no-ficció.
El gènere literari de no-ficció està experimentant un gran auge, i s'ha convertit darrerament en un dels més demandats pels lectors. Com s'argumenta des del cicle Temps de paraules, que arrenca el proper divendres a Can Trincheria d'Olot, "cada dia i arreu es publiquen més llibres al marge de l'enganyosa fabulació i que fan una aposta clara per l'observació". D'entre aquests, hi destaquen "documentals, assajos, biografies, memòries i epistolaris".
És per aquest motiu que enguany el cicle s'ha volgut centrar en aquest gènere, a través de quatre conferències que cada divendres acostaran als lectors "els recursos tècnics de la literatura de ficció, al servei però del coneixement de fets reals i creïbles". En aquestes obres, segons s'apunta des de l'organització, l'estil és "clar i directe, i es despulla de retòrica pesada fent que la franquesa i la confiança del lector siguin essencials".
La primera de les xerrades es durà a terme aquest 13 d'abril, i anirà a càrrec de Toni Sala. L'escriptor ganxó és un dels més importants narradors de les lletres catalanes actuals, i ha estat guardonat, entre d'altres premis, amb el Nacional de Literatura l'any 2005.
Al següent divendres, gairebé a les portes de Sant Jordi, es passarà el testimoni a Jordi Soler, descendent d'exiliats catalans i considerat un dels millors escriptors mexicans avui dia.
El 27 d'abril serà el torn d'un dels autors més ben considerats de casa nostra, i que amb Anatomía de un instante va investigar totes les possibilitats del gènere: és, és clar, Javier Cercas. I l'encarregat de tancar aquest Temps de paraules serà el xilè Jorge Edwards, una de les plomes més prestigioses de la literatura hispànica i guardonat amb el Cervantes el 1999.
Diari de Girona 11.04.12. Foto: Marc Martí* El dia 27, Cercas compartirà la xerrada amb Guillem Terribas.

10/4/12

Pérez Andújar presenta a la 22 un llibre on descobreix ´La Internacional dels blocs´

"Paseos con mi madre", la tercera novel·la de l'escriptor, retrata els paisatges d'extrarradi i la incertesa sobre la seva pròpia pertanyença.
L'escriptor Javier Pérez Andújar recorre a la seva darrera novel·la Paseos con mi madre diversos barris de l'extraradi barceloní per descobrir que, més que d'una ciutat o d'un país concret, es pertany a un paisatge sentimental que, en el seu cas, identifica com la "Internacional dels blocs".
Pérez Andújar intenta resoldre en la seva tercera novel·la, que presentarà demà a la tarda a la Llibreria 22 de Girona amb la presència d'Eduardo Mendoza, la incertesa sobre la seva veritable pertanyença. Aquesta la situa en algun lloc difús entre les agulles de la Sagrada Família, que de petit albirava prop del balcó de casa seva, i les properes tres xemeneies de la central elèctrica del seu Sant Adrià de Besòs.
Malgrat viure des de fa anys a Barcelona, l'autor segueix sentint-se un estrany en una ciutat on considera que només se'n pot ser "per família o per diners", encara que també reconeix sentir aquest desarrelament quan retorna a Sant Adrià, on -assegura- "ja no hi ha res del que persegueixo. Són fantasmes els que surto a caçar".
A la recerca d'aquesta identitat, recorre amb la seva mare els paisatges de la seva infància, així com en solitari fa el mateix amb barris populars de Barcelona i Santa Coloma de Gramenet, per concloure que no són gaire diferents del Carabanchel dels discos de Leño o dels blocs txecoslovacs que veia en una antiga sèrie de televisió.
De la mateixa manera, es reconeix més a gust recorrent els barris de l'extraradi de París o Berlín que visitant-ne les zones històriques, i conclou que cada centre històric d'una ciutat és diferent, mentre que les perifèries sempre s'assemblen molt entre si, com una "Internacional dels blocs" sentimental i política.

Deixar el barri per sobreviureHereva de la seva avantpenúltima novel·la, Los príncipes valientes, Pérez Andújar apunta a records del passat, com les lluites obreres del tardofranquisme, les mítiques bandes com Los Correas i impressions del present, com l'empremta de la nova immigració.
I encara que se sent una mica "traïdor" per haver creuat el Besòs i viure a Barcelona, creu que ho va fer "per supervivència", ja que -afirma -"no volia ser l'únic que podia oferir-me al meu barri".
"A canvi, he escrit aquest llibre per regalar el millor de mi mateix a tot allò que vaig deixar", assegura l'escriptor i col·laborador del programa de TV3 L'hora del lector, qui anteriorment va publicar Todo lo que se llevó el diablo, sobre les missions pedagògiques a l'Espanya dels anys 30.
Pérez Andújar destaca a Paseos con mi madre l'arribada a mitjans dels anys 80 de les grans superfícies, i de la globalització econòmica a l'extraradi de les ciutats, simbolitzada al Pryca de Sant Adrià, el primer gran hipermercat a la perifèria propera a Barcelona.
Per a l'autor, el Pryca (on va treballar i d'on va ser acomiadat per regalar un croissant a un company) va ser l'avantsala dels "temps salvatges" de l'actual realitat econòmica. A parer seu, aquestes grans superfícies van portar els primers contractes escombraria per als fills dels obrers industrials.
Agencia EFE/Diari de Girona 10.04.12

5/4/12

Més enllà de la glòria

El retorn dels Sopa de Cabra va tenir alguna cosa de nebulosa. Tant per les dimensions dels concerts i la convocatòria com pel poder de suggestionar diverses generacions –les joves només els coneixien per les gravacions–. El concerts van ser un aquelarre massiu, amb els xamans com a primers sorpresos. No només per la química que els va tornar a unir, sinó també per la cerimònia catàrtica amb un públic eufòric.
Josep Thió i Gerard Quintana al Concert del Palau del
11 de setembre 2011. Foto: David Julià
Moltes d'aquestes impressions les recull el cantant de la banda, Gerard Quintana, a Més enllà de les paraules, quadern de bitàcola, però també un àlbum de fotografies a l'estil dels que publicaven els Rolling Stones i gent així a la dècada dels setanta. Per traduir els concerts en imatges, Quintana s'ha fet acompanyar d'un vell conegut dels Sopa, el fotògraf David Julià i Marquet. El volum està prologat per Gay Mercader, guru i vell promotor dels concerts històrics que van dur al nostre país les gran figures del rock internacional i ens van fer entrar en el circuït més privilegiat.
Quintana ens explica que és un llibre amb uns continguts diferents: “Conec en David Julià quan encara no existia Sopa de Cabra, hem viscut un trajecte vital en paral·lel i el llibre transmet tota aquesta emotivitat tàcita, de poder mirar enrere quan érem una mica pòtols allà al Bronx gironí, com en dèiem aleshores dels carrerons per on ens trobàvem”. “Ara celebrem que encara som aquí, vius i plens de projectes i, en aquest sentit, el mateix títol indica el que volíem mostrar, el que la gent no veu fora de la postal, de l'escenari on tot està preparat”, conclou. Les reflexions i records del Gerard –recuperats del dietari que escrivia– i les imatges del David componen un volum essencial. El poden llegir tant els seguidors de la banda com els aficionats a la literatura de no ficció, tot i que molts elements no els deixaran de sorprendre: per la intensitat del que s'exposa i el to concís de la prosa de Quintana, nerviosa i sentimental.
“De seguida vaig sentir la necessitat de saltar enrere, d'anar fins a les primeres actuacions que vaig fer en una banda de soldats quan feia la mili a la Rioja”: efectivament, Quintana reuneix tot el karma que l'ha dut fins a l'extenuació física i anímica en uns concerts multitudinaris, que també van servir per reunir vells germans i, alhora, adonar-se del compromís amb un públic que els demanava la possibilitat d'una relectura dels temes que havien connectat amb una societat en moviment: “El llibre és un salt rere l'altre, sempre tenint com a eix la retrobada, el mes del 2011 en què vam viure coses que no hauríem imaginat mai, i en què era molt fàcil desenganxar-se del terra i surar com el fum; havia de referenciar tot aquest viatge i fer-lo tornar a terra.”
Tot i que confessa que mai ha visitat un psicòleg, Quintana sap que sovint et demanen que escriguis el que penses. Potser no ha estat la fórmula utilitzada, però Més enllà de les estrelles té un aspecte documental, però també íntim, fins i tot amb comentaris de text en primera persona sobre molts dels temes emblemàtics de la banda, trencant tòpics sobre la nimietat d'algunes lletres i obrint nafres sobre el dolor que les van inspirar, i l'alegria que va provocar que es ballessin als concerts de la primera època: “No volia perdre el sentit, l'origen ni la perspectiva; calia deixar un testimoni de la vivència del que va significar per nosaltres un moment no escrit en el guió.” “Sopa de Cabra s'havia acabat el 2001 i l'últim que ens imaginàvem és que deu anys després tornaríem amb set concerts que reunirien més de vuitanta mil persones”, afirma. La velocitat de tot el que va passar i la fita històrica que es recordarà tenen ara una crònica en rigorosa primera persona de com tocar el cel.
David Castillo publicat en El Punt-Avui 01.04.12
* El dijous dia 19 d'abril el llibreria és presentarà a la Llibreria 22, amb la participació de Xavier Castillón, Jaume Rufí, David Julià i Gerard Quintana.

4/4/12

El món literari celebra els 25 anys de La llibreria de Torroella de Montgrí

El Cucut, una llibreria que ens ajuda a entendre el món .
Q
uants esglaons dius que puges per arribar a casa?", pregunta el propietari de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, a l'escriptor Josep Maria Espinàs. "Un total de 140, però només quan s'espatlla l'ascensor", li respon. A tres metres ben just, en unes carpes instal·lades a peu de carretera, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol està signant una dedicatòria a una noia d'uns 14 anys que l'observa amb ulls d'admiració més pel que ha sentit d'ell que no pas pel que ha viscut. Just a la taula del darrere, el Toni i el Ferran, carnissers de Torroella de Montgrí, alimenten els convidats amb els embotits fets a casa i la Glòria i el Xicu els donen begudes. També es poden tastar els pastissos de xocolata que ha fet Maria Teresa Calabús, la copropietària de la llibreria El Cucut, que ha deixat la recepta al costat de la safata.
L'ocasió s'ho mereix: El Cucut fa 25 anys i ha decidit celebrar-ho amb un berenar que tot i batejar-lo com a literari és, bàsicament, familiar. Hi són representats tots els esglaons del món de l'escriptura: des d'editors com Pilar Bertran, d'Edicions 62, fins a llibreters com el president del Gremi de Catalunya, Antoni Daura; escriptors com el mateix Espinàs i Pujol -que com a bon publicista porta a la mà el tercer volum de les seves memòries, que acaba de sortir a la venda-, i, evidentment, els lectors.
Els parlaments són curts, emotius i tenen com a protagonista la propietària d'El Cucut. "Proposo que algun llibreter de la ciutat vingui a fer pràctiques amb tu a l'Empordà", li diu la representant d'Edicions 62. "Gràcies, Maria Teresa, per ser un referent en el nostre món", afirma la presidenta del Gremi de Llibreters de Girona, Maria Carme Ferrer. "Heu fet molt bona feina", afegeix l'alcalde de Torroella, Jordi Cordón. Després de tants elogis, que resisteix sense que se li trenqui la veu, Calabús demana a l'expresident de la Generalitat que sigui l'encarregat de fer el primer brindis. Pujol demostra un cop més que és el de sempre i, tan bon punt comença, felicita la llibretera i li deixa clar que no farà cap brindis "però sí un discurs diferent". Amb la boca petita també es compromet a ser breu, tot i que sap perfectament que no ho aconseguirà. "Has muntat un espectacle a base de llibres, molts dels quals són escrits en llengua catalana, que tu m'assegures que vens", explica. "Això no és fàcil tenint en compte el moment complicat en què vivim", afegeix. Arribats a aquest punt, fa una pausa del seu fil argumental, mira Calabús i li reclama que no li ha portat una copa de cava, ella li ofereix la que té a les mans i amb tota naturalitat Pujol li respon: "Està buida i tan malament tampoc estem". Continuen els elogis i, acabat el primer brindis, es tornen a formar grupets en què es parla una mica de tot, des de les vacances fins a l'últim llibre que s'ha llegit. A l'interior de la llibreria, Espinàs atén una senyora de 72 anys que li demana que li dediqui el seu llibre El meu ofici . L'escriptor s'interessa per la seva lectora i al final li diu: "Només li demano una cosa: que per molts anys tingui aquesta bona cara".
Entre brindis i brindis la vetllada s'acaba, però els responsables d'El Cucut no volen oblidar-la. Han posat com a repte fer entre tots els assistents un llibre del qual només hi ha el títol, Brindis del berenar literari . El quadern comença: "Escrivim i llegim per entendre el món. Per tant, la llibreria és un lloc que ens ajuda a entendre el món, tota una responsabilitat i un privilegi. Gràcies per l'esforç i l'empenta i endavant". Quin serà el futur d'aquest nou llibre? La resposta és tota una incògnita, potser seran necessaris 25 anys més per esbrinar-ho.
Elisabet Escriche, publicat a l'Ara.cat 04.04.12 Foto: Cèlia Atset