30/12/17

Un llibre màgic

Xevi a l'Espai 22 abans de la presentació. 
L’il·lusionista de Santa Cristina d’Aro, el Mag Xevi, repassa els seus seixanta anys de trajectòria artística en un llibre amb centenars de fotografies i articles de diversos autors. El va presentar dijous a la tarda a la Llibreria 22. El llibre, titulat Una vida màgica (De la Costa Brava al món), és voluminós i consta de 688 pàgines.
El Punt-Avui 30.10.2017 Foto: Quim Puig.

28/12/17

EL MILLOR DEL 2017, en llibres.

Els llibres de l'any: 'Solenoide', 'Taxi' i 'El ferrocarril subterrani'.

52 periodistes, columnistes, crítics, llibreters i bibliotecaris han votat els seus llibres preferits publicats durant l'últim any.

Des de fa vuit anys, EL PERIÓDICO escull els seus llibres de l’any a través d’una consulta col·lectiva en què participen amb les seves votacions periodistes, columnistes i crítics de les seccions de cultura i opinió d’aquest diari, llibreters i bibliotecaris. Hi ha hagut anys de preferències molt repartides i altres, com el 2016, en què Patria, de Fernando Aramburu, i Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin, van ser escollits pràcticament per aclamació. Això ha succeït en els estranys casos en què crítica i públic acaben confluint en un títol incontestable. No ha sigut així aquest any, amb les preferències extremadament repartides i gairebé sense distància entre els sis llibres més destacats: Solenoide, de Mircea Cartarescu; Taxi, de Carlos Zanón; El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead; 4321, de Paul Auster; Això no és Amèrica, de Jordi Puntí, i Aquest deu ser el lloc, de Maggie O’Farrell.
Aquest any han aportat les seves valoracions 52 participants, incloent-hi llibreters i bibliotecaris com a reconeixement del seu paper com a prescriptors de la lectura. Cadascun ha escollit 10 títols, als quals han adjudicat de 10 a 1 punts.   
En aquesta edició, la literatura en català ha recuperat posicions, amb cinc títols entre els més destacats, mentre que el 2015 va estar completament absent del top ten. Això sí, sense que hi hagi a penes relació, a diferència del que va passar els anys en què Jo confesso, Victus Maletes perdudes van acaparar l’atenció, entre èxit i reconeixement. Una distància que no sembla tan accentuada en la literatura en castellà.
Els llibres assenyalats com els tres indiscutibles del 2015 van ser Puresa, de Jonathan Franzen; El Regne, d’Emmanuel Carrère, i La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx. Des que aquest diari elabora aquest balanç anual, han sigut llibres de l’any El impostor, de Javier Cercas (2014); Estimada vida, d’Alice Munro (2013); Victus, d’Albert Sánchez Piñol (2012); Jo confesso, de Jaume Cabré (2011), i Maletes perdudes, de Jordi Puntí (2010). 

Els 20 llibres de l'any

1. 'Solenoide', de Mircea Cartarescu (Periscopi /  Impedimenta)  . Potser hi ha lectors, molts, a qui l’excessiva ambició i el sentiment totalitzador d’aquesta gran novel·la (gran i gran, perquè són 800 pàgines de no res) els deixa una mica fora. Solenoide és molt seriosa i així es pren a si mateixa. No hi ha humor, queden advertits. Però tampoc hi ha fingiment. Perquè la intenció del romanès Mircea Cartarescu està carregada de veritat i especialment de dolor. Perquè el que fa l’autor, que dispara al llarg del text frases que perduraran, és explicar-se a si mateix com sobreviure en el pitjor escenari possible. El professor amargat és ell. El bessó supervivent és ell. El nen malalt, també. La Bucarest inhabitable és la seva ciutat. Però aquesta no és una novel·la realista. Com bé sabia Franz Kafka, les fantasies expliquen el món amb més clarividència que un retrat fidel. A Solenoide tot està tenyit d’una boirina grisenca i una textura de malson. I la forma literària és la de la postmodernitat, la de la raresa i el joc literari. I, encara que és veritat que la fórmula s’ha utilitzat fins a la sacietat, el cert és que en Cartarescu, que abans que narrador va ser poeta, res sona a fals. 
Solenoide s’ha enfilat al capdamunt de les llistes del millor de l’any, i això que ha arribat al final fregant el travesser. Però n’hi ha prou de fer una ullada a les primeres pàgines per adonar-te que, en aquest panorama actual de taller d’escriptura, això és una altra cosa. Això té a veure amb Kafka o amb Borges. Amb aquells per als quals la literatura és una necessitat i no una forma fàcil i ràpida de fer-te famós i/o ric. ELENA HEVIA
2. 'Taxi', de Carlos Zanón (Salamandra). Ja feia temps que Carlos Zanón insistia que les seves novel·les negres no encaixaven precisament en els esquemes propis d’aquest gènere tot i ser publicades generalment en col·leccions de novel·la policíaca. Que era més fill de Juan Marsé que de Manuel Vázquez Montalbán. Més relat urbà, desclassament i ferides familiars, que intriga i suspens.
    Taxi és la novel·la en què Zanón aconsegueix reivindicar-se (i l’home va i, per confondre-ho tot, es fica en l’embolic d’acceptar els encàrrecs de ressuscitar Pepe Carvalho i de dirigir el festival anual BCNegra; però això és una altra història). L’ofici sobrevingut de Sandino, el seu taxista melancòlic (a pesar de ser fill i net per partida doble de taxistes, Zanón no ha caigut aquí en el to documental) li serveix a l’autor com a metàfora d’una vida a la deriva, a la qual li van marcant les adreces a les quals un no té més remei que dirigir-se, i a vegades sense marge ni tan sols per escollir el trajecte.
    Sandino navega per Barcelona durant sis nits i set dies, de la més alta a la més baixa, com un Ulisses que va saltant d’illa en illa: dones que no el volen, col·legues que li volen mal, una bossa plena de pastilles que el propietari ha perdut i un passat familiar bastant complicat. La seva àvia va ser acollida per una família benestant però va acabar expulsada, o autoexpulsada; el taxista somia amb una clienta habitual del barri de la Bonanova, però ella no veu en ell més que un fidel membre del servei: Barcelona dissimula el seu classisme però hi és, assenyala el novel·lista. ERNEST AlÓS
3. 'El ferrocarril subterrani' / 'El ferrocarril subterráneo', de Colson Whitehead (Periscopi / Random House). El supremacisme blanc –i la seva ominosa expressió institucional: el règim esclavista– segueix sent la gran ferida oberta en la història dels Estats Units. Una ferida matusserament suturada a cop de silenci i mistificació que, com ha posat de manifest la irrupció de Donald Trump a la Casa Blanca, no para de supurar.
    D’aquesta purulència s’alimenten narradors afroamericans com Paul Beatty i Colson Whitehead, que han revolucionat el panorama de les lletres nord-americanes al posar al servei de la lluita per la igualtat un ric arsenal de recursos literaris i explosives dosis de talent. Beatty i Whitehead són autors de dos dels llibres més impactants de l’any. A El venut, el primer recorre a la sàtira més salvatge per dinamitar des de dins l’edifici de bones intencions i mals costums en què es reuneixen el fals progressisme blanc i el narcisisme negre. Diferent és l’enfocament de Whitehead a El ferrocarril subterrani, fascinant i terrorífic recorregut per l’Amèrica de les plantacions i els linxaments. El novel·lista novaiorquès parteix d’una genial premissa d’índole fantàstica (convertir la metàfora del ferrocarril subterrani, expressió que al·ludeix a la trama de refugis i col·laboradors organitzada pels abolicionistes per ajudar els esclaus a escapar-se) per brindar una realista i dolorosa aproximació a les atrocitats de l’època que és, al mateix temps, un trepidant relat d’aventures. Un viatge al cor de les tenebres il·luminat per la claror tènue d’un llum d’oli: la de l’esperança encarnada en Cora, heroïna d’aquesta odissea inoblidable. RAFAEL TAPOUNET
4. '4321', de Paul Auster (Edicions 62 / Seix Barral / ). Quan ja semblava que Paul Auster havia donat tot el que podia donar de si, es despenja als 70 anys amb una novel·la monumental que ha fet que molts es reconciliessin, una vegada més, amb ell. I és que l’escriptor de Newark ens ha acompanyat tantes vegades des de fa tants anys que se l’estima com a un més de la família. Més enllà de les seves dimensions, aquest és un Auster que només sembla Auster pel seu joc literari i per aquella utilització dels mecanismes de l’atzar –una etiqueta que no li agrada, però que el defineix a la perfecció– que converteix aquesta novel·la en quatre possibilitats d’una mateixa història. O més ben dit, quatre versions d’un possible Auster –un mecanisme metaliterari ja utilitzat però refinat en aquesta ocasió–.
A part d’això, les seves frases es fan ara una mica més complexes i elaborades i no falta el referent dickensià, perquè el que més li agrada a l’autor és explicar històries. Una petita pega: al nord-americà adorat a Europa li sobra una mica de didactisme a l’hora de lligar les anècdotes íntimes amb les grans fites de la gran història. E. H.
5. 'Això no és Amèrica' / 'Esto no es América', de Jordi Puntí (Empúries / Anagrama). Això no és Amèrica. És a dir, això no és xauxa. Als protagonistes dels contes de Jordi Puntí les coses no els van precisament bé. Però també hi ha una altra lectura del títol: amb els referents i llunyans d’Animals tristos i Pell d’armadillo, i el cànon Quim Monzó, podem dir que ja no cal camuflar-se de fred, insensible i cosmopolita per aspirar a alguna cosa. I encara més: sí, en el fons, resulta que el món en  què vivim, tot ell, sí és Amèrica. Puntí ha tornat reescrivint a fons 9 dels 17 relats que havia anat publicant en suports dispersos entre els anys 2000 i 2017. Més sentimentals, més resignats i més locals. Una galeria de personatges solitaris i la música com a fil conductor. Hi trobem nostàlgics que escriuen lletres al mapa caminant per Barcelona, cantants en estat de decadència embarcats en creuers, un català que ha descobert el seu do a Las Vegas, un autoestopista que espera que el reculli aquella dona que un dia va passar amb un Renault 5, un ronyó que separa dos germans, la fixació per l’atractiva mare sueca d’un amic… E. A.
6. 'Aquest deu ser el lloc' / 'Tiene que ser aquí', de Maggie O'Farrell (L'Altra / Asteroide). Com esclata a trossos una parella atípica, la de Daniel Sullivan i Claudette Wells, una estrella del cine que ha preferit la vida retirada i, en principi, idíl·lica, en ple camp irlandès. Fills i relacions anteriors, que coneixerem a retalls, amenacen amb trencar-ho tot.
7. 'Fer-se totes les il·lusions possibles' / 'Hacerse todas las ilusiones posibles', de Josep Pla (Destino). Material que va descartar dels seus llibres de notes disperses a l’Obra completa, en alguns casos per acció de la censura o per prudent autocensura. Arriba a definir-se com a antifranquista en privat, en contrast amb la seva discreció pública.
8. 'Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat' / 'Apegos feroces' /, de Vivian Gornick (L'Altra / Sexto Piso). L’escriptora feminista emblemàtica a les pàgines del Village Voice als 70 passeja per Manhattan amb la seva mare: una baralla contínua amb una dona viuda que no va aconseguir ser el model de vida de la seva filla (que en canvi recorda l’impacte que va tenir una alliberada veïna).
9. 'Els estranys' / 'Los extraños', de Raül Garrigasait (1984 / Entre Ambos). Guanyador del Llibreter, el llibre es desenvolupa a Solsona durant la primera guerra carlista, mostrada des de la mirada d’un jove aristòcrata prussià que es va enfonsant personalment després de quedar atrapat a la ciutat on la tradició s’enfronta a la modernitat.
10. 'Berta Isla', de Javier Marías (Alfaguara). Com a Tu rostro mañana, l’autor torna de forma esbiaixada al món de l’espionatge, encara que es tracti de les interioritats domèstiques d’un agent del MI6 poliglot que manté la seva activitat en l’incògnit. La veu femenina, en canvi, enllaça amb Los enamoramientos.  
11. 'La mort i la primavera' / 'La muerte y la primavera', de Mercè Rodoreda (Club Editor / La montaña pelada). Nova traducció al castellà i reedició en català de la primera versió de la seva novel·la pòstuma, amb estudis introductoris que conviden a perdre la por al llibre més estrany de l’autora i a veure’l com a al·legoria dels traumes de dues guerres.
12. 'Una cançó dolça' / 'Canción dulce', de Leïla Slimani (Bromera / Cabaret Voltaire). Al premi Goncourt del 2016, una mainadera aparentment ideal irromp en la vida d’una asfixiada família burgesa i passa a convertir-se en la referència insubstituïble dels seus dos fills. Però l’amargura acabarà intoxicant-la fins a arribar a un tràgic final.    
13. 'Ese mundo desaparecido', de Dennis Lehane (Salamandra). Joe Coughlin, un dels últims exponents de la vella criminalitat irlandesa, retirat com a assessor i mediador de clans mafiosos des de Boston fins a Florida, es veu obligat a sortir d’aquesta segona fila. Tancament de la trilogia més històrica i menys negra de l’autor.
14. 'Un día en la vida. Los diarios de Emilio Renzi III', de Ricardo Piglia (Anagrama). Abans de morir, l’autor va poder acabar el tercer volum del seu autoretrat vital a través de figura interposada i en forma de diari (1976-1982). La segona part pren forma de narració i la tercera es basa en anotacions ja malalt.
15. 'Closca de nou' / 'Cáscara de nuez' /, d'Ian McEwan (Anagrama). Un fetus que rumia, filosofa i està informat de l’actualitat es converteix en un Hamlet intrauterí, observador inadvertit del crim que es trama entre la seva mare, el seu amant (el cunyat, és clar) i el seu pare. Amb aquests ingredients, l’escriptor aconsegueix ser més divertit que grotesc.
16. 'Tierra de campos', de David Trueba (Anagrama). Amb la seva particular mirada entre compassiva i irònica, l’autor segueix la vida del líder d’una banda de música, Dani Mosca, a partir dels records que desencadena el retorn al seu poble per la mort del seu pare. Mena de relat de formació i sentimental i d’al·legat a favor de la música
17. 'La vida negociable', de Luis Landero (Tusquets).  L’insolvent perruquer d’Aranjuez Hugo Bayo narra la seva vida segons el patró del relat picaresc, des de la seva infantesa, plena de decepcions paternes i maternes, fins a l’intent de trobar la seva ànima bessona, fiasco rere fiasco passant del drama a la comèdia.
18. 'Tot és possible' / 'Todo es posible', d'Elisabeth Strout (1984 / Duomo). Una col·lecció de contes que es pot llegir com una novel·la, amb la presència implícita en tots de la protagonista de la novel·la Lucy Barton, que malgrat el seu triomf professional segueix arrossegant les ferides d’un passat de penúries al seu poble natal.
19. 'La vegetariana', de Han Kang (Rata). Yeonghye, una sol·lícita esposa, decideix declinar un dels seus principals deures, alimentar com cal el seu marit, després de convertir-se en vegetariana. Arriba a convèncer-se que ella s’està convertint en una planta, capaç de sobreviure gràcies a la llum, l’aigua i la terra.
20. 'Robinson', de Vicenç Pagès Jordà (Empúries).  Un carter, maniàtic, solitari i traumatitzat per una malaltia de la infància, que ha fet del seu llit el centre de la seva vida, s’aventura en una missió venjativa a la casa dels veïns, on vol sobreviure com un nàufrag que devasta els recursos d’una illa perduda.

Han participat en l'elaboració de la llista dels llibres del 2017 

Crítics, periodistes i columnistesJosep M. Fonalleras, Salvador Macip, Rosa Ribas, J. M. Freire, Andreu Farràs, Óscar López, Vicenç Pagès Jordà, Ernest Alós, Rosa Massagué, Rafa Tapounet, Jaume Subirana, Marta Marne, Care Santos, Jordi Puntí, Elena Hevia, Domingo Ródenas de Moya, Ricard Fité, Najat el Hachmi, Miqui Otero, Enrique de Hériz, Anna Abella, Ricard Ruiz Garzón, Ricardo Baixeras, Pau Arenós, Sergi Sánchez, Javier Pérez Andújar i Ramón Vendrell. Llibreters. Eric del Arco (Documenta), Antonio Torrubia (Gigamesh), Guillem Terribas (La 22), Isabel Sucunza i Abel Cutillas (La Calders), Alfonso Pfeiffer (Maite Libros), Mar Arenazaa (La Llopa), Rosana Lluch, (Llorens), FNAC Barcelona, Xavier Vidal (No Llegiu), Joan Antoni Martínez (El Corte Inglés), Lluis Morral (Laie), Eva Portell (La Gralla), Paco Camarasa, Marta Ramoneda (La Central). Bibliotecaris. Carme Fenoll, Juan Carlos Calvo (Bib. Camp de l’Arpa-Caterina Albert), César Azuara (Xavier Benguerel), Juan José Arranz, Oscar Carreño (Biblioteques de Barcelona), Anna Maria Saumell (Horta-Can Mariner), Antonio Iglesias (Juan Marsé-el Carmel), Maria Josep Yuste (Jaume Fuster), Pedro Emilio Martín (Bon Pastor), Patricia Muñiz (Biblioteca Collserola-Josep Miracle) i David Hernández Gasch (Octavi Viader i Margarit).

El periodico 26.12.2017
Nació Digital, també fa el seu balanç de l'any 2017 literariament, adjuntem l'enllaç.
https://www.naciodigital.cat/noticia/145305/literatura/2017/collita/extraordinaria&whatsapp=1

Els llibres de l'any 2017: història

'La visió general del segle XX' de Josep Fontana, el
nostre llibre d'història del 2017.

En l'aniversari de la revolució d'octubre, aquest any destaquem el treball d'interpretació conjunta de Josep Fontana del segle iniciat amb la revolució russa i tancat amb una crisi que ja no és conjuntural sinó la nova normalitat de la victòria del capitalisme. D'entre les diverses síntesis sobre 1917, la de Mira Milosevich. I la revulsiva revisió de la Reinaixença de Joan Lluís Marfany.
1. 'El siglo de la revolución', de Josep Fontana (Crítica)
2. 'Breve historia de la revolució russa', de Mira Milosevich (Galaxia)
3. 'Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Reinaixença', de Joan Lluís Marfany (Edicions 62)
4. 'Holocausto', de Lawrence Rees (Crítica)
5. 'Los vencidos', de Robert Gerwarth (Galaxia)
6. 'El uso de las ruinas', de Jean-Yves Jounannais (Acantilado)
7.  'La Transición: historia de una política española (1937-2017)', de Santos Juliá (Taurus)
8. 'Sabotatge contra Franco', de Joan Safont (Angle)
9. 'Vestides per a un ball ala neu' / 'Vestidas para un baile en la nieve', de Monika Zsgustova (Galaxia)
10. 'Dinastía', de Tom Holland (Ático de los Libros)

Han participat en l'elaboració de la llista dels llibres del 2017 

Crítics, periodistes i columnistes. Josep M. Fonalleras, Salvador Macip, Rosa Ribas, J. M. Freire, Andreu Farrás, Óscar López, Vicenç Pagès Jordà, Ernest Alós, Rosa Massagué, Rafa Tapounet, Jaume Subirana, Marta Marne, Care Santos, Jordi Puntí, Elena Hevia, Domingo Ródenas de Moya, Ricard Fité, Najat el Hachmi, Miqui Otero, Enrique de Hériz, Anna Abella, Ricard Ruiz Garzón, Ricardo Baixeras, Pau Arenós, Sergi Sánchez, Javier Pérez Andújar i Ramon Vendrell. Llibreters. Eric del Arco (Documenta), Antonio Torrubia (Gigamesh), Guillem Terribas (La 22), Isabel Sucunza i Abel Cutillas (La Calders), Alfonso Pfeiffer (Maite Libros), Mar Arenazaa (La Llopa), Rosana Lluch, (Llorens), FNAC Barcelona, Xavier Vidal (No Llegiu), Joan Antoni Martínez (El Corte Inglés), Lluis Morral (Laie), Eva Portell (La Gralla), Paco Camarasa, Marta Ramoneda (La Central). Bibliotecaris. Carme Fenoll, Juan Carlos Calvo (Bib. Camp de l’Arpa-Caterina Albert), César Azuara (Xavier Benguerel), Juan José Arranz, Oscar Carreño (Biblioteques de Barcelona), Anna Maria Saumell (Horta-Can Mariner), Antonio Iglesias (Juan Marsé-El Carmel), María Josep Yuste (Jaume Fuster), Pedro Emilio Martín (Bon Pastor), Patricia Muñiz (Biblioteca Collserola-Josep Miracle) i David Hernández Gasch (Octavi Viader i Margarit.
Publicat en El periódico 26.12.2017

27/12/17

Vídeo promocional de la campanya de Nadal i Reis (2017 ·2018) de la Llibreria 22. 

Xevi resumeix ‘Una vida màgica’ en 688 pàgines

 L’il·lusionista cristinenc repassa els seus seixanta anys de trajectòria artística en un llibre amb centenars de fotografies i articles de diversos autors, que es presentarà dijous a la Llibreria 22.

L’il·lusionista internacional Xavier Sala i Costa (Santa Cristina d’Aro, 1943), conegut artísticament com Xevi, celebra els seixanta anys de trajectòria artística –va debutar als 14 anys en un escenari– amb un voluminós llibre de 688 pàgines, Una vida màgica (De la Costa Brava al món), que es presentarà dijous vinent, dia 28 de desembre, a la Llibreria 22 de Girona (18.30 h), en un acte en què Xevi també oferirà un petit espectacle.
Aquest “resum gràfic de seixanta anys d’il·lusions” s’obre amb el poema que li va dedicar Miquel Martí i Pol l’any 1993 i amb una introducció a càrrec de l’escriptor i pintor cristinenc Joaquim Pijoan. Al llarg d’aquest volum, en què predominen les imatges, hi ha també diversos textos escrits per Joan Domènech Moner, Lluís Falgàs, Víctor Gay, Glòria Jara Albertí, Lluís Molinas, Ricard Planas, Josep Puigbó, Xavier Romero, Josep Valls i Xavier Castillón, que tracten els diferents vessants de la polièdrica personalitat creativa de Xevi, dins i fora del món de la màgia.
El llibre s’estructura en vuit capítols: “Trajectòria màgica i acció solidària”; “Ràdio, televisió, cinema i publicitat”, amb la relació de les desenes de programes televisius en què ha participat, a més d’haver protagonitzat pel·lícules com ara El gran Serafín (1987), al costat de Fernando Fernán Gómez i Ana Obregón; “Conducció a cegues”, un capítol dedicat a una de les sorprenents habilitats màgiques que han fet més cèlebre Xevi a diversos països, des de final dels anys seixanta.
El quart capítol està centrat en els nombrosos reconeixements i guardons que ha rebut al llarg d’aquestes sis dècades, i el cinquè capítol tracta sobre la Casa Màgica , un edifici de mitjan segle XIX a Santa Cristina d’Aro que Xevi ha transformat en l’únic museu de la màgia que hi ha actualment a Catalunya.
En el sisè capítol, “Xevi amb...”, l’il·lusionista apareix al costat de tot tipus de personalitats, des del papa Joan Pau II, que va beneir les seves mans màgiques, el 1986, fins a Salvador i Xavier Cugat, “dos gironins universals, amics i entusiastes admiradors de la màgia d’en Xevi”, passant per pràcticament totes les grans estrelles de la màgia internacional.
En el capítol setè, apareix Xevi dibuixat, pintat i esculpit per artistes de tota mena, com ara Domènec Fita, Emília Xargay, Lluís Roura, Pilarín Bayés, Miquel Ros, Joan Carandell, Josep Tharrats, Joaquim Muntañola, Josep Perpiñà, Joaquim Pijoan, Joan Antoni Poch JAP i Joaquim Ros i Sabaté.
El capítol vuitè repassa els nombrosos festivals, exposicions, cursos i conferències que ha fet aquest artista incansable.
El llibre acaba amb un dels cinc poemes que li va dedicar Elvira Gràcia i una imatge d’infantesa de Xevi, amb aquesta frase seva: “Quan sigui gran, m’agradaria ser nen petit, i si tornés a néixer, m’agradaria ser il·lusionista.”
Xavier Castillon, publicat en el Punt-Avui 24.12.2017

La vida màgica de Xevi
Xevi, a l'Espai 22 el dia de la presentació del llibre 28.12.2017

En Xevi, el mag de Santa Cristina d’Aro, ha espantat més d’un assistent a les seves gales amb els trucs de màgia en què, almenys aparentment, posa en perill la integritat física de la gent. Qui no ha sentit un mínim calfred en veure caure, sense pietat, la fulla de la guillotina sobre el cap de l’espectador escollit? Mai no heu sentit explicar, de totes maneres, cap resultat funest. Tothom en surt indemne. No sé, però, si d’ara endavant es podrà dir el mateix. Xavier Sala acaba de publicar un llibre de gran format, de 27,5 cm d’alçada, 21,5 d’amplada i 4 de gruix, titulat Una vida màgica, amb 688 pàgines, que pesa dos quilos set-cents grams. Si el llibre us cau de ple sobre el dit gros del peu o us arreplega, ni que sigui d’esquitllentes, el galindó, necessitareu assistència sanitària i, aquesta vegada, no serà cap efecte màgic. En Xevi no s’hi ha posat per poc. Deu haver-hi cap a dues mil fotografies. Un llibre imponent, que s’ha d’anar mirant amb calma, damunt la taula o amb un suport adient. I llavors comença el plaer de fruir-lo. Un goig que no consisteix solament a conèixer més a fons l’apassionant vida d’en Xevi a través de les imatges i dels comentaris, sinó que, de retruc, passen per davant dels nostres ulls retalls de la pròpia vida, d’aquells ambients, èpoques i moments irrepetibles que hem viscut. I això, en el fons, també és efecte de la màgia. Només de contemplar amb nostàlgia aquells vells programes esgrogueïts que anunciaven vetllades culturals al centre, casal o ateneu de torn –cada poble tenia el seu– on, entre actuacions teatrals, quadres plàstics o castes variétés, s’anunciava el “joven rapsoda y prestidigitador Javier Sala”, hom ja se sent transportat a temps passats. I més encara quan l’artista apareix a les fotografies amb personatges que ja no hi són i que han
representat per a nosaltres símbols i herois pretèrits: Mary Santpere, Laszy Kubala, el pintor Josep Amat, el metge Peio Pascual, La Chunga, Franz Johan, Ricardo Ardévol, Joaquín Prat, el dibuixant Cesc... O quan s’esmenten sales de festes que han estat carismàtiques de la Costa Brava. La il·lusió de Xevi és que les institucions comprin el llibre per a totes les biblioteques. Això haurien de ser faves comptades, no debades en Xevi no ha tingut mai un no per a ningú quan li han demanat actuacions benèfiques. Però, a tenor d’algun exemple que ja ha viscut, endevino en el mag alguna preocupació per si la tirada tindrà bona acollida. Jo faig vots perquè sigui així i es converteixi, fins i tot, en delicat regal de Nadal i Reis. S’ho mereix.

Joan Domènech,publicat en el Punt-Avui 20.12.2017

17/12/17

Gay Mercader i els seus pòsters, a la 22

Gay Mercader, l’home que va fer entrar l’Estat espanyol al circuit internacional
Gay Mercader a la 22. Foto: Manel Lladó


del rock en directe, va presentar ahir al migdia el seu llibre Gay Mercader. Tour posters 1971-2017 (Satélite K) a la Llibreria 22 de Girona, amb una tertúlia moderada pel llibreter Jordi Gispert. Gay Mercader, que viu des de fa molts anys a les comarques gironines, celebra els seus 46 anys com a organitzador dels concerts amb aquest llibre, prologat per Diego A. Manrique, per al qual ha seleccionat més de 550 pòsters d’alguns dels concerts més importants de la seva trajectòria.
El Punt-Avui 17.12.2017

Gay Mercader: «Soc el pare de la indústria musical espanyola»

El promotor musical presenta el seu llibre de pòsters a Girona.

Gay Mercader es considera el pare de la indústria musical espanyola, i no exagera, perquè va començar als setanta, «quan a Espanya no hi havia promotors professionals ni infraestructures per a grans concerts» i va portar els Stones, Bob Marley i Dylan «quan eren només músics, no llegendes».Tour Posters. Gay Mercader 1971/2017, en el qual reuneix 562 cartells, seleccionats entre els prop de 3.400 concerts que va programar.Presentat ahir a la Llibreria 22 de Girona, el volum, d'edició limitada i numerada a mà, és un document excepcional de la història del pop i el rock i una bona mostra de l'evolució del disseny de cartells, però que no té més textos que un pròleg del periodista musical Diego Manrique.«No tenia ganes d'explicar la meva vida perquè no és tan glamurosa i interessant com alguns creuen», ha dit Mercader, encara que sentint-lo parlar sembla més aviat el contrari, ja que explica que va conèixer els Stones «quan encara carregaven ells les maletes» i Dylan «quan encara es deixava fer fotos».Això li va permetre establir relacions d'amistat que han durat fins avui, com les que l'uneixen amb Patti Smith, Keith Richards i Phil Collins.

El veterà promotor musical sap coses sobre ells que a molts els agradaria saber, però tan sols explica anècdotes mil vegades repetides perquè ser indiscret està renyit amb la seva professió i amb l'educació que va rebre de nen: «La meva mare, que segueix molt lúcida, em retiraria la paraula si expliqués coses privades dels altres».Mercader prové d'una família acomodada catalana i es va educar a París, on el visitaven sovint els seus oncles Vittorio De Sica i María Mercader.També és família de Ramón Mercader, l'assassí de Trotski, però d'aquest tema «se'n parlava poc a casa».En tot cas, les catifes vermelles les ha vist des de nen i això l'ha vacunat contra el fetitxisme, cosa que creu que li ha estat molt útil en la seva carrera professional perquè li ha permès establir llaços de lleialtat i confiança amb els músics.Gay Mercader va portar a Espanya en els inicis de la seva carrera Eric Clapton, David Bowie, Emerson, Lake & Palmer, The Clash i Lou Reed, no obstant això recorda aquella època com a «dura i dolorosa».Criticat per la premsa
El concert dels Stones a La Monumental de Barcelona el 1976 va provocar enfrontaments entre la policia i els espectadors, a més de ser criticat per gran part de la premsa; el de Bob Marley a Madrid el van prohibir i en el de Lou Reed, el 1979, els espectadors van destrossar l'escenari.«No érem ben rebuts i a mi em van clavar pals per tots costats durant els trenta primers anys», ha recordat, encara que després les coses van començar a anar-li bé i ara viu semiretirat en una casa de camp, a l'entorn de la ciutat de Girona, després d'haver venut la seva companyia a la multinacional Live Nation.«Ara les coses funcionen molt millor, tenim una escena musical pròpia que, en ocasions, aconsegueix competir en l'àmbit internacional, cosa impensable a l'Espanya acomplexada de fa 40 anys», assenyala.«La recent crisi econòmica ha estat dura per a les bandes petites i mitjanes –afegeix–, però ara que estem sortint del sotrac les coses només poden millorar».
Ara bé, si parlem de qualitat musical, l'apreciació de Mercader és una altra: «Jo vaig viure una època privilegiada de la història de la música i estic malcriat, així que no puc fer altra cosa que pensar que ara hi ha moltes menys obres mestres que en els setanta».«En aquella època hi havia moltes portes esperant a ser obertes, molt per descobrir, i això va aguditzar l'enginy. Ara veig coses que sonen bé, són correctes, però innecessàries», conclou.
DIARI DE GIROMA 17.12.2017 / Fotos: Llibreria 22


Josep M. Fonalleras, escriu en el Periodico (18.12.2017) la seva visió de la presentació a la 22 del llibre de Gay Mercader a la 22 el dissabte 16 de desembre 2017.