30/5/09

LITERATURA AL CINEMA. 29/05/09



Com d’altres vegades s’ha fet, tant en les Oscars com en els Cienemes Albèniz, les Biblioteques de Girona de l’Ajuntament de Girona, El Museu del Cinema “Tomàs Mallol” i la Llibreria 22, quan hi ha una novel·la de “renom” que s’ha portat al cinema, organitzen la presentació de la pel·lícula i es fa un debat amb especialistes de la novel·la i de la pel·lícula.

Divendres dia 29, a les 10 de la nit, es va tornar a reunir el públic gironí (unes tres-centes persones), en els Cinmes Ocine (abans Oscars), per assistir a l’estrena de la pel·lícula i al final participar en un debat, conduït per Guillem Terribas i amb la participació d’Alexandre Gombau, traductor al català de la novel·la editada per Columna i de Pep Prieto, crític de cinema.

La pel·lícula, llarga (148 m.), no aconsegueix l’atmosfera, ni l’apassionament que ha tingut la novel·la en una majoria immensa de lectors. A en Pep Prieto li va decebre i a l’Alex, no li va semblar malament. El públic hi va participar, dient que el treball de l’actriu Noemí Rapace que interpreta a l’extravagant Lisbeth Salaner era molt correcta i en canvi l’actor Michael Nyquist, no era tant convincent en el seu paper del protagonista Mikael Blomkvist. Tothom que havia llegit la novel·la, va opinar que una vegada més, la novel·la és molt millor que la pel·lícula.

Ja ho deia el gran Alfred Hichcok, mai s’ha de portar una bona novel·la al cinema, aquesta s’ha de llegir.

Pels que esteu impacients en llegir la tercera i última part escrita del Milenium, amb el títol “La reina al palau dels corrents d’aire”, sortirà a la venda, en català editada a Columna i en castellà per Destino, el dijous dia 18 de juny.

Larsson havia previst escriure deu novel·les per completar el seu “Mileniun”. La mort sobtada, als 50 anys uns mesos abans que es públiques la primera de les tres novel·les, ens ha deixat orfes de saber com seguirien les aventures de Lisbeth i Blomkvist.
Pels que s’han quedat amb les ganes de seguir llegint Larss
on, us aconsellem la lectura de les novel·les de Mari Jungstedt (Estocolm, 1962) , que ja li diuent la reina de la novel·la negra sueca. Té alguns llibres editats en castellà a l’editorial Maeva. Columna, ara, està editat en català, les seves històries, la primera “Ningú ho ha vist” amb traducció de Núria Vives. Àlex Gombáu, està traduint les altres històries d’aquesta autora sueca i segons ens ha va dir, estan molt bé, son molt originals i tenen molta gràcia.

Hi ha una parella de periodistes suecs, una dona, Maj Sjöwall (1935) i un home, Per Wahlöö (1926-1975) que a l’any 1965 van publicar “Roseanne” i van crear un personatge de novel·la negra anomenat Martin Beck. A partir d’aquesta, el personatge va ser el protagonista de diversos novel·les del gènere. Algunes d’elles han estat editades en castellà per RBA a la col·lecció de Novel·la Negra, amb títols com, “Roseanne”, “El hombre del balcón” “El hombre que se esfumo” o “El policia que rie”. També algunes de les novel·les, han estat adaptades pel cinema. Pel·lícules com “Roseanne” (1965) de Hans Abramson; “San Francisco ciudad desnuda” (1973) de Stuart Rosenber, en la que l’actor Walter Mathhau, interpreta al protagonista Martin Beck i que era una adaptació d’”El policia que rie”; o un altre dirigida l’any 1980 per Péter Bácso, “Mannen som Gick upp i rok”, amb l’actor anglès Derek Jacoby, en el rol de Martin Beck.Aquests dos escriptors van influir molt a Stieg Larson a la hora d’escriure la seva trilogia. Per tant, desesperats de més material del malaguanyat Larsson, sempre us quedarà aquests altres autors que ja es poden trobar alguns títols a RBA i, ara, l’editorial Columna els vol començar a editar a en català.
Guillem Terribas.

* Portada de la novel·la i cartell de la pel·lícula "Els homes que no estimaven les dones". Els periodistes escriptors: Maj Sjöwall i Per Wahlöö.

Fotos: Pep Prieto, Guillem Terribas i Àlex Gombau. Aspecta general del públic que hi va assistir.
Fotos:
Miquel Ruíz.

l'escaire: L'heroi del present


Aquests dies, d'odes a Pep Guardiola se n'han escrit, pronunciat i improvisat de tota mena, a totes hores i per tots els mitjans. Però hi ha una peça fundacional d'aquest gènere que és l'Oda a Pep Guardiola, que va escriure el poeta Narcís Comadira i que va publicar el gener del 2002 al llibre L'art de la fuga. Hem volgut anar a les arrels d'aquest entusiasme i llegir aquella composició pindàrica i carneriana que el poeta del carrer Nou va dedicar al futbolista. Són 78 versos vehements, apassionats, repartits en cinc estrofes. Cada una comença amb una salutació. La primera té uns magnífics ressons clàssics i hípics: «Salut, germà dels poltres / de peülla de tro!» La segona és una mica més espiritual: «Salut, fill de la gràcia / i del vent!» La tercera apel·la al sector de la construcció i les obres públiques: «Salut, constructor de camins, / geòmetra carnal, arquitecte / de torres de victòria!» La quarta volem reproduir-la sencera. Diu: «Salut, oh pagès radical! / Llaurador impenitent, arada, espiga, / tany vigorós que t'has alçat i granes, / feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria. / Tu que cobres la glòria / que has donat al company / amb un petó a la galta! / Dius: «aquí». I és aquí. / I entre els pèls de la cara / neix una rosa mascle. / I riuen entendrides les mares catalanes. / Salut, fill etern, / adolescent perpetu de carona barbada!» La darrera estrofa comença amb dues invocacions i no pas amb una i també volem reproduir-la extensament. Diu: «Salut, símbol del goig mental / de les ciències exactes! / Salut, cadell suat,/ soldat enjogassat / i subtil estrateg de les batalles! / Tu, l'heroi del present, / per més que els segles passin, / no passaràs amb ells. / Romandràs, quan tu i jo siguem cendra, / vivent en la llegenda de la fama / i en aquesta corona modesta que ara treno,/ amb vers balbucejant [...]» Aquests darrers versos són heroics, elegíacs i alhora profètics. Esmenten el «subtil estrateg», «l'heroi del present» i contenen el mot «Romandràs», la primera meitat del qual designa el nom de la Ciutat Eterna. Tenen aquest do, els poetes. I mentrestant riuen entendrides les mares catalanes.
MIQUEL PAIROLÍ (Publicat a El Punt 30/05/09. )

24/5/09

I MEMORIAL SEBASTIÀ SALELLAS. 28 de Maig al 3 de Juny 2009




Una desena d'actes omplen el Primer Memorial Sebastià Salellas.
El primer memorial Sebastià Salellas i Magret tindrà una programació d'una desena d'actes que tindran lloc entre el 28 de maig –just quan es compleix un any de la seva mort– fins al 3 de juny. Un dels fills, Benet Salellas, i el llibreter i amic de l'advocat, Guillem Terribas, van explicar que des del principi van tenir intenció de fer un homenatge que «no hem plantejat com un panegíric a la seva figura, perquè no hagués encaixat amb la seva manera de fer, sinó amb activitats relacionades». El primer acte, el 28 de maig, serà la inauguració de la plaça que durà el seu nom, a Vila-roja. L'endemà, Josep-Maria Terricabras farà una conferència; i pel dia 30 l'esquerra anticapitalista ha preparat un vermut antiespeculatiu i la presentació d'un llibre sobre el terrorisme amb l'operació Dixan de fons. La presentació de l'últim poemari de Rosa Maria Font i la projecció d'una pel·lícula seran els actes del dia 1 de juny. El dia 2, una taula rodona sobre presons i dimecres, sobre la llei de partits. La comissió organitzadora del memorial de Salellas preveu convertir-se en Fundació per encarregar-se de l'organització cada any d'aquest homenatge pòstum i participar, col·laborar o incentivar altres activitats relacionades amb les tasques que desenvolupava Salellas, en especial de la vessant social. Benet Salellas va admetre que en aquest primer memorial s'han quedat àmbit com la docència universitària o la seva relació amb Cuba fora del programa i que ja es preveu incloure en els futurs memorials.
Publicat en El Punt el 22/05/09. Notícia i Foto: D.V.
Foto 1: Reproducció del cartell realitzat per Marcel Dalmau.
Foto 2: Guillem Terribas i Benet Salellas, durant la roda de premsa de presentació de la I Setmana Memorial Sebastià Salellas.

20/5/09

La millor cuina, sobre paper


El cuiner Joan Roca i el periodista Salvador Garcia-Arbós van presentar dimarts a La 22 el llibre de gran format Sabor ampurdanés. Los mejores platos de la cocina del Baix Empordà (Omega), escrit per Pere Bahí, amb fotografies, per anar obrint boca, de Maria Geli i Pili Planagumà.
El Punt (07/05/09)
Foto: Jordi Soler
* Pere Bahí, Joan Roca i Salvador Garcia-Arbós

19/5/09

Els amics del fill de l'Enriqueta


La Planeta s'omple per homenatjar Modest Prats com a filòleg, com a mossèn i com a home.

La vida de Modest Prats ha estat, és, llarga i rica en vivències i interessos múltiples, la qual cosa li ha permès reunir una gran quantitat d'amics amb què poder compartir converses, estudis, reflexions, viatges i passions tan variades i no necessàriament incompatibles –ell n'és la prova– com ara la llengua, la gastronomia i el futbol. Així que quan algú proposa fer-li un homenatge públic amb motiu de la presentació del seu monumental Engrunes i retalls (CCG), llibre que recull en gairebé 700 pàgines els seus escrits dispersos fins ara, no falten voluntaris per sortir a l'escenari de La Planeta a explicar per què en Modest ha estat tan important en les seves vides i en les de molta altra gent, com també ho ha estat per a la llengua i la cultura catalanes. Ahir, amb la sala plena i mossèn Prats a primera fila sense poder fumar durant les dues hores que es va allargar l'acte –més d'un li va reclamar que deixés el vici–, l'homenatjat va escoltar testimonis elogiosos, entranyables, divertits i sempre plens de respecte, admiració i estimació cap a aquest «mossèn de poble», perquè així el veuen encara, malgrat que ja faci uns quants anys que és rector de la parròquia urbana del Mercadal. Després de la introducció de Guillem Terribas i del mestre de cerimònies, Josep Maria Fonalleras, va obrir el llarg torn d'intervencions Josep Maria Nadal, que va rememorar l'escena –tan potent, tan cinematogràfica, tan neorealista, es va dir després– de l'arribada al seminari del jove Modest amb la seva mare, l'Enriqueta, portant ella a coll el matalàs per la pujada de Sant Martí. Nadal va obrir també així el capítol d'agraïments a l'«amic del cor», però també a la seva mare, que es va convertir en coprotagonista de la vetllada. Després van parlar Xavier Folch, el filòleg italià Alberto Varvaro, Jaume Camprodon –el bisbe actual, Francesc Pardo, el va felicitar a través d'un text llegit per Fonalleras, com també ho van fer el conseller Tresserras, la rectora Anna M. Geli, Màrius Serra, Antoni Puigverd, Biel Mesquida i Pep Guardiola, que espera donar-li «altres alegries, de caire futbolístic»– i també van sortir a escena Joan Busquets, Joan Martí, Dolors Oller, Oriol Izquierdo, Joan Rigol, Joaquim Nadal, Narcís Comadira, Joaquim Toca i Salomó Marquès. Després de l'allau de lloances i records, en Modest només va poder dir: «Moltes gràcies a tots.»
XAVIER CASTILLÓN (El Punt 22/03/09)Foto: Lluís Serrat.

16/5/09

Anatomia de un instante. Javier Cercas. Editorial Mondadori



TRES HOMES I UN DESTÍ: 23-F

Sé que en Javier Cercas ara està relaxat. Després de més de tres anys treballant en aquesta història, ha quedat descansat. I content del treball fet. De l’esforç i les angúnies que ha passat fins arribar al final del llibre. Després de començar-lo més d’una vegada. Després de repassar i repassar. Corregir i corregir. Finalment, en Cercas, ha escrit el que volia: la crònica d’un moment de la nostra història recent. Ens ha explicat tot allò que volíem saber sobre el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 i no ens atrevíem a preguntar.
Javier Cercas ha escrit el llibre a la seva manera. A la manera que ja ens té acostumats. Entre la novel·la i la realitat. O, com diu ell: un assaig en forma de crònica o una crònica en forma d’assaig. Aquesta vegada, però, ha jugat més amb la realitat que amb la ficció. Però, a l'igual que a Soldados de Salamina i La velocidad de la luz”, totes dues publicades a l’editorial Tusquets, ens parla d’herois, malgrat ells. També ens explica una història crepuscular. A diferència de les altres, en aquesta Anatomía de un instante, els herois no són anònims, sino que són coneguts i molt populars. També ens parla i reflexiona sobre tres salvadors; tres personatges, que la seva “integritat” els porta a fer una salvatjada, en nom de la pau i l’ordre. Els tres primers són els que és van quedar asseguts durant el tiroteig en el Parlament el dia 23-F: Gutiérrez Mellado, Adolfo Suárez i Santiago Carrillo. Els altres tres, els salvadors de la pàtria: Alfonso Armada, Milans del Boch i Tejero. I al mig dels herois i dels salvadors, el Rei. I, també a veure-les venir, tot el poble espanyol.
(Javier Cercas, a la Llibreria 22 el 18/04/09 signant llibres d' ANATOMIA DE UN INSTANTE. Foto:Marc Martí, publicada al Diari de Girona el 19/.05/09.).

I en Cercas ho escriu i ens ho explica magistralment. D’una manera que només un gran escriptor que domina la llengua, la narració, la intriga i la reflexió sap fer. De la manera que, encara que sigui un tema mot “remenat” i possiblement molt mal remenat, ens atrapa com a lectors. Encara que moltes coses, anècdotes o informacions, el lector ja les sàpiga, en Cercas t’hi fa agafar interès, et fa dubtar, et fa reflexionar. Encara que moltes vegades sembla que es repeteixi (i ho fa), que et vagi explicant una i altra vegada el mateix moment, el mateix instant, el lector segueix la història com si res. I aquest es el mèrit de la narrativa de Javier Cercas: saber explicar una història i saber escriure-la.
Possiblement en Javier Cercas no vendrà tants exemplars d’Anatomía de un instante, ja que demana una bona predisposició per part del lector, però si que pot anar tranquil: continua essent un escriptor, un gran escriptor . Tot i que té més obra editada, després dels èxits de Soldados de Salamina i de La velocidad de la luz, a la tercera va la vençuda.
GUILLEM TERRIBAS

14/5/09

Les "engrunes" d'un gran filòleg


Presenten la recopilació dels textos sobre llengua i cultura de Modest Prats.


Jugar amb la modèstia seria massa fàcil, així que Modest Prats prefereix explicar que Engrunes i retalls, el títol sota el qual aplega quasi 700 pàgines de textos dispersos sobre llengua i cultura catalanes escrits al llarg de quaranta anys, l'hi va inspirar la sonoritat dels «Pinsans i caderneres» de L'emigrant de Verdaguer, com podrien haver estat les Auques i ventalls de Carner. Per Josep M. Nadal és més senzill encara: «La simplicitat és un pretext per dir a tothom que Modest Prats és un gran filòleg.»
Són engrunes perquè alguns d'aquests textos reunits en volum dins la col·lecció Veus del Temps de la Universitat de Girona (UdG) van néixer efectivament breus, com a carta a un amic, com a article, com a apunt per a una presentació, i són retalls perquè d'altres han estat sotmesos a una certa refosa i endreça per vincular-los amb documents afins, des d'actes de congressos a discursos o conferències. Aquesta és la justa explicació del títol, a banda de l'esperit sorneguer amb què Modest Prats el defensa per la seva musicalitat i discreció, perquè de minúcia, de cosa sobrera o desllorigada, no n'hi ha cap, en aquest colossal treball de recopilació. Vistos ara en conjunt, aquests textos escrits al llarg de més de quaranta anys formen no només un llibre alhora impressionant pel seu volum i per la seva lleugeresa, perquè igual que l'estil de Modest Prats, precís, amè i clar, aquest feix de pàgines amb prou feines pesa, sinó sobretot per «l'extraordinària coherència de pensament», com ha constatat el degà de la Facultat de Lletres, Francesc Feliu, responsable de la selecció i edició d'un material fins ara dispers i de mal localitzar. Ordenat en set capítols temàtics que abracen des dels estudis sobre llengua medieval o barroca a la literatura contemporània, passant per la reflexió sobre llengua i Església o sobre el paper del fenomen lingüístic en la definició de país, el llibre està destinat a convertir-se en «una eina de referència no només entre els cercles acadèmics», va vaticinar Feliu, sinó que tothom podrà «fer-se una idea cabal del que ha significat Modest Prats per al món de la cultura en un sentit ampli».
Josep M. Nadal, coautor amb Prats dels dos primers i fins ara únics volums de l'ambiciosa Història de la llengua catalana, de la qual va avançar que ja tenen gairebé enllestit el tercer, va expressar-ho encara amb més vehemència: «Aquest llibre l'hem impulsat perquè volíem explicar a tothom que Modest Prats és un gran filòleg, perquè un país és també el producte d'una construcció intel·lectual que afavoreixen determinada gent que, com ell, han sabut comprendre que la pervivència d'una llengua se sosté en bona part en la qualitat de la reflexió lingüística que motiva.» Per Nadal, aquest llibre és «una mostra d'agraïment i amistat», però també una invitació a meditar sobre la situació de la llengua i la cultura catalanes, que aborden diversos dels papers més «militants» de Modest Prats i que tenen encara plena vigència, va dir Nadal, que va qualificar el discurs de l'autor d'«extraordinàriament optimista, no pas ingenu».
En la presentació d'ahir a la Sala de Graus, l'antic professor de la UdG va reunir alguns amics, com ara Nadal, Feliu, Joan Ferrer, Salvador Oliva, Josep M. Fonalleras i Guillem Terribas; avui és previsible que en reunirà molts més en la celebració, amb sorpreses, organitzada a la sala La Planeta (20 h).

EVA VÀZQUEZ, El Punt (22/04/05) Foto: UdG.

Ramon Fontserè a la 22. 06/04/09




L'actor Ramon Fontserè va estrenar ahir en públic, a Girona, a la Llibreria 22, la seva faceta de novel·lista, en presència d'una nodrida audiència i del conseller Joaquim Nadal, que, juntament amb el llibreter Guillem Terribas, va intervenir en l'acte. Fontserè va presentar la seva novel·la d'«humor antropològic» Visca la terra!, en què narra les peripècies del transportista i inequívoc habitant d'una zona rural Pere Bitxo. (El Punt 07/04/09. Foto Lluís Serrat).

El ´Joglar´ Ramon Fontserè homenatja la terra en la seva primera novel·laL'aclamat actor presenta a la Llibreria 22, amb tendresa i ironia, uns personatges que representen una filosofia en perill d'extinció.Durant el dia, repartidor d'ous pels restaurants de la comarca; de nit, la mercaderia canvia i es transforma en senyoretes de moral dissipada que cal dur al club Complicité. Aquesta és "la rocambolesca història del transportista Pere Bitxo", el protagonista de la primera novel·la de l'actor dels Joglars Ramon Fontserè, i que ahir es va presentar a la Llibreria 22 de Girona. A Visca la terra!, i a través d'una quarentena de personatges, Fontserè ret homenatge al seu territori natal, la Plana de Vic, i un estil de vida que "manté les seves constants vitals, ple de flema, i que s'acabarà quan desapare?guin totes aquestes persones".La 22 es va omplir ahir de gom a gom per assistir a la presentació d'aquesta obra, que va comptar amb la presència del mateix Fontserè i del conseller del PTOP, Joaquim Nadal. El llibreter Guillem Terribas es va encarregar de llegir unes paraules de l'editora de l'obra, Ester Pujol, que la definia com "una sàtira costumista d'un món abocat a la transformació". També apuntava l'editora que aquest llibre era com "l'altra cara d'Antoni Pladevall, substituint aquí la tragèdia per la sàtira", i recollia a la presentació una ressenya que es va publicar sobre aquest llibre. Aquesta apuntava que les històries i el llenguatge usats eren "com si Almodóvar es mengés Josep Pla", per concloure que l'obra és "plena de moments divertits i delirants, però també versemblants".Les rialles d'un consellerEl mateix Nadal es manifestava en la mateixa línia, i exemplificava la bona estona que va afirmar haver passat llegint l'obra amb una anècdota. "Ahir, mentre llegia el llibre, la meva filla em va preguntar que si m'estava ofegant o estava rient. Us puc assegurar que m'estava morint de riure". En un ambient molt distès, el conseller afirmava que no sabia si podria fer "una presentació gaire ortodoxa" d'un llibre que tracta "amb tendresa extrema un personatge de moralitat ingènua" malgrat els ambients on es mou. I és que la droga i la prostitució envolten el dia a dia de Pere Bitxo, que ho afronta amb un normalitat absoluta "i sense deixar-se contaminar", com apuntava Nadal. El conseller destacava de Visca la terra! l'ús del llenguatge "directe i ple de castellanismes si convé", per mostrar la realitat de la Catalunya interior, com si es tractés d'un "Ventdelplà il·lustrat, sense sucre i directe a la vena". Nadal va escollir diversos paràgrafs de la novel·la i en diversos moments de la presentació es va haver d'aturar, entre rialles, incapaç de continuar amb la lectura. En la seva presentació va acabar posant-se la mà al pit, i exclamant: "Encara que d'una manera molt diferent, visc a la terra!", jugant amb aquest títol.Fontserè, que va demanar expressament al conseller que presentés l'obra, va explicar que li havia resultat molt divertit escriure aquesta novel·la sobre un món que coneix tan bé. "Al món del teatre ens preocupem per moltes imbecil·litats", afirmava, "i vull homenatjar aquests personatgs savis, pintorescos i egoistes, que no entenen com em puc guanyar la vida fent d'actor".
MARTA PALLARÈS (Diari de Girona, 07/06/09)

10/5/09

«Fer senyors» sense perdre les maneres


Com va dir un dels presents en acabar la presentació, «no sempre es té l'oportunitat de tenir a l'abast l'autor d'un llibre i el seu protagonista». I aquest va ser un primer tret diferencial de la presentació de dimarts a la Llibreria 22 de Girona. El popular periodista Julià Peiró venia a presentar el seu últim llibre, La sra. Rius, de moral distraída, publicat per Comanegra. Al seu costat, lluint elegància inalterable, gran experiència vital i un discret gosset, la senyora Rius, nascuda Lydia Artigas el 31 de desembre del 1938 en plens bombardejos a la Barcelona assetjada pels feixistes. Per tradició familiar, als 21 anys la Lydia va començar a «fer senyors» (la seva entranyable i asèptica manera de referir-se a la prostitució) i en la seva vocació va conèixer senyors tan importants com ara Orson Welles i Dalí, que segons diu, va fer pagar la seva sexualitat torturada a un pobre ànec. Es va retirar per amor i va tornar a fer senyors als cinquanta anys. Ara encara regenta un pròsper negoci de «senyores i senyoretes no professionals en pisos i apartaments». La senyora Rius, amant de les bones maneres, «molt catalana», excel·lent cuinera, apassionada del cinema i gran conversadora, és un personatge que requeria ser immortalitzat per Julià Peiró.
«Jo només entenc fer el sexe per amor o per diners. Fer-lo per fer és terrible», diu la senyora Rius, que creu que l'afecte i la tendresa no només són possibles en el seu ofici, sinó també necessaris. Fins i tot quan afirma que «a casa es menja molt bé, però de tant en tant s'ha d'anar al restaurant», i evidentment no parla de gastronomia, les senyores que han vingut a veure-la (com va dir Peiró, «el 70% de les compradores del llibre són dones, de madures cap a amunt») semblen compartir perfectament el que planteja aquesta dona única, que recomana a tots els jovenets que passin per cases com la seva per després afrontar millor les relacions de parella.Text i foto: Xavier Castillón, publicat en El Punt 12.03.09

Una elegia per a Pavese


Gairebé cada any, Juan Luis Panero (Madrid, 1942) renova la lleialtat als amics gironins amb una lectura dels seus poemes o dels d'aquells que estima, es diguin Cernuda,Vinyoli o Pavese. Les seves solen ser intervencions pausades i lluminoses, insòlites ben mirat, perquè va d'una manera tan franca al cor de les paraules, les seves i les dels altres, que escriure i llegir, en boca seva, semblen activitats d'una prístina senzillesa. Té una veu que hi convida, amb una entonació accentuadament palatal que de manera impensada desperta la gana. És alt, bastant alt, però quan s'asseu s'encorba damunt les seves coses, i de sobte fa de la sobrietat una màscara elegant de la confidència. A la taula en té poques, de coses, és veritat: una gerra d'aigua que brilla en la penombra, un got que amb prou feines toca, l'antologia de poemes de Pavese traduïts per José Agustín Goytisolo i que acaricia distretament els pocs moments que dubta, i un paper plegat que es treu de la butxaca, unes notes que potser ni li calen, però l'acompanyen, i que fa crepitar amb un so càlid cada cop que el remou davant el micròfon. Dimecres, amb la sala La Planeta més buida del que es mereixia pel fred inclement, Panero va venir a parlar de Cesare Pavese, un escriptor que havia començat a llegir als anys seixanta en francès i en algunes traduccions argentines poc memorables, aprofitant que se'n commemorava el centenari. Però al poeta va sortir-li, més que una celebració, una elegia del torinès que era, al mateix temps, una declaració de derrota i la constatació que una determinada manera d'entendre la literatura, aquella que l'entrellaça, fins i tot desesperadament, agònicament, amb la vida, fa temps que es troba en fase d'extinció. És cert que Pavese, el poeta suïcida, l'amant impotent, l'antifeixista condemnat a manejar-se en la Itàlia de Mussolini, no invita sinó al pessimisme, però Panero semblava a vegades referir-se a l'esplendorosa soledat de la seva pròpia generació. També ells van haver de sobreviure al franquisme i a les exclusions dels Novísimos, i esperar la seva ocasió en un retir que era quasi clandestinitat. Pavese va tenir menys paciència i va confiar la posteritat a una sobredosi de somnífers, però ben mirat, ja fa tants anys també de la seva mort, que no se'n recorden ni a Itàlia mateix. «És un escriptor fantasmal», va lamentar Panero, «un illot perdut en el no-res», entre el gust refistolat de D'Annunzio, la bel·licositat dels futuristes, la cruesa del neorealisme i l'hermetisme sec, concentrat, dur, de Montale o Quasimodo. Sempre fora de temps, sempre inoportú, fent de la seva poesia un relat, de les seves novel·les, poemes, buscant l'amor obstinadament en les dones que el rebutjaven, Pavese era un home sense sort que de cap manera mereix, però, l'oblit.
EVA VÀZQUEZ (Publicat en El Punt 31/10/08. Foto: El Punt

Les obres «Regla de tres» i «La conquesta del Pol Sud» guanyen el premi Quim Masó

Els responsables del guardó van atorgar dos premis perquè el projecte guanyador el 2008 no es va poder
estrenar.
E
ls projectes teatrals Regla de tres, de la companyia Les Mateixes, i La conquesta del Pol Sud, d'una companyia creada expressament per a l'ocasió, són els guanyadors de la tercera edició del premi Quim Masó a projectes de producció teatral, dotat amb 30.000 euros. L'acte d'entrega es va celebrar ahir a la sala La Planeta, amb un pròleg protagonitzat per l'actor Sergi López, que va oferir una variació sobre el monòleg Non solum. Els responsables del premi, convocat per la família Masó, la Llibreria 22, Bitó Produccions i el Grup Proscènium, van decidir que aquest any proclamarien guanyadors dos projectes, que rebran 30.000 euros cadascun, perquè el que va obtenir el premi l'any passat, La dolça Sally, de Daniela Feixas, no es va arribar a estrenar.
Regla de tres és un espectacle escrit expressament per Joan Casas per a la companyia Les Mateixes, formada per la baix-empordanesa Berta Giraut i la pierenca Elisabet Vallès, a les quals s'han afegit, per a aquest espectacle, Marc Garcia Coté, la directora Ester Nadal i Ivette Viguetà en l'ajudantia. Giraut i Vallès ja van treballar amb el traductor, dramaturg i escriptor Joan Casas en la seva primera obra, Elles mateixes, que va néixer com a treball de carrera i va acabar amb una gens menyspreable vida comercial. Posteriorment, Casas va conèixer Marc Garcia Coté i va acceptar el repte, en paraules seves, d'escriure una peça per a tots tres. Segons el mateix Casas, volia fer «una peça per a tres actors joves, que parlés de tres actors joves i que fos una eina perquè tres actors joves poguessin trobar i crear plaer». L'obra explica la història de dues actrius que s'han citat per llegir el guió d'un fil que han de protagonitzar juntes. Són dues, però es fa palesa la presència d'un tercer, un actor amic de totes dues, mort en un accident. Durant la trobada, les actrius llegeixen l'escena clau del guió del film.
La conquesta del Pol Sud, de Manfred Karge, és l'altre projecte premiat. La direcció és de Carles Fernández, que s'ha basat en la traducció d'Albert Tola i la dramatúrgia de Raquel Tomàs, un producte d'Àreatangent, que en el darrer festival de Temporada Alta va fer el taller de dramatúrgia en viu a El Cafè del carrer Ciutadans. En el repartiment, encara en curs, hi ha actors com Jordi Brunet (Jet lag, El coronel Macià), Rafa Cruz, Jordi Llordella (El silenci abans de Bach, La bella Helena, Surabaya) i Armand Villén (Primera història d'Esther, Sis personatges en busca d'autor, El ángel exterminador). A La conquesta del Pol Sud un grup de desocupats d'un barri de la perifèria, que es troben periòdicament en espera que la seva sort canviï, es lliuren al joc de representar la conquesta del Pol Sud a càrrec de Roald Amundsen i el seu equip, l'any 1911. La peça barreja una crítica a la societat uniformitzadora i un homenatge a la capacitat de somiar, i la confronta amb la realitat. Segons Fernández, l'obra parla «de com conviuen (i lluiten) les nostres realitats amb els somnis i il·lusions, de com les persones es munten (ens muntem) la pel·lícula per poder seguir vivint».

L'extraterrestre d'en Terribas
En l'acte de lliurament dels premis no hi va faltar res. Des de l'humor descordat de Sergi López, que volent explicar el procés de creació del seu darrer espectacle, Non solum, va convertir Guillem Terribas en un de les desenes de personatges que hi interpreta, concretament un extraterrestre que fa de llibreter, fins a la petició del jurat, en boca de la seva portaveu, la crítica d'El País Begoña Barrena, que els projectes presentats siguin de teatre de text –no tots els presentats ho eren–, que a més va expressar el dubte que l'edat de les intèrprets de Les Mateixes fos l'adequada per representar l'obra proposada. Joan Casas, l'autor del text, va aprofitar per reivindicar les seves actrius i per dir que estava segur que tenien l'edat adequada. Casas va afirmar que aquest premi podia marcar un «abans i un després» de la seva pròpia carrera com a autor, com a mínim a Catalunya, on, molt a pesar seu, no s'ha prodigat gaire. El responsable del text de Regla de tres va manifestar, quan va rebre el premi, que li feia una il·lusió especial guanyar-lo perquè està «tan ben pensat», ja que ajuda a la producció de la peça.
Text: DANI CHICANO (publicat en El Punt 31/03/09)
Foto: 1) Sergi López · 2) Els Guanydors · 3) Guillem Terribas.
Fotos: Lluís Serrat.