30/8/12

Una exposició condensa 30 anys de presentacions

Una de les presentacions de llibres organitzades
a la Llibreria 22 l'any 2010 Foto: LLUÍS SERRAT.
Llibres parlats' s'inaugura dimarts que ve a la Casa de Cultura de Girona amb el material audiovisual de La 22.
Durant més de trenta anys, els habituals de la Llibreria 22 s'han acostumat a veure Guillem Terribas armat amb la seva càmera cada vespre que hi organitzava una presentació. Molts n'hi fan broma, bromes amables sobre la inveterada afició del llibreter pel cinema i a la seva obstinada voluntat de deixar testimoni de tots i cada un dels actes que celebrava al seu establiment. Amb el temps, aquesta voracitat documental, iniciada quan en aquest país quasi ningú no organitzava presentacions de llibres, ha donat lloc a unes quantes hores de filmació que Terribas ha anat recopilant en DVD i guardant en un prestatge del seu despatx amb la mateixa estima i el mateix oblit que es consagra als àlbums familiars: reconforta tenir-los, encara que no es mirin mai. Fins que l'escriptora Cristina Massanés, intrigada pel que contenien aquelles cintes tan ben arrenglerades, va demanar-li fa quatre anys de fer-hi una ullada. La sorpresa va ser majúscula: allò que en el seu dia va ser efímer i anecdòtic, de cop emergia com un document històric inesperadament rellevant.
En aquells trenta anys de gravació, reapareixien, intactes en la seva serenitat o la seva vehemència, gent com Jaime Gil de Biedma, Roberto Bolaño, Miquel Pairolí, Baltasar Porcel, Manuel Vázquez Montalbán, Ernest Lluch o Montserrat Roig, i es recobraven les reflexions volàtils que en el seu dia van compartir amb els seus lectors Narcís Comadira, Modest Prats, Juan Luis Panero, Quim Monzó, Jordi Coca, Antoni Marí, Javier Cercas, Josep M. Espinàs i tants d'altres. Massanés va tenir una consciència clara que en aquelles gravacions hi havia “un mosaic viu d'autories que mostrava l'escriptura de prop” i que en conjunt constituïen “veritables materials d'autor ignorats, sovint, pels mateixos autors”. Aquests documents, degudament seleccionats, són la base de l'exposició Llibres parlats, que s'inaugura el pròxim 4 de setembre a la Casa de Cultura de Girona i que a partir del 2013 serà itinerant per biblioteques de tot Catalunya. El muntatge parteix de la constatació que “parlar de llibres és també un dels plaers de la lectura”, i proposa, a través de les veus dels narradors, poetes, assagistes, dramaturgs i traductors que han passat aquests trenta anys per La 22, una interrogació sobre la relació entre escriptor i lector, sobre els motius de l'escriptura, sobre la distinció de gèneres, sobre la mentida o sobre el tràfic entre memòria i ficció.

Una celebració pública dels llibres

“Una presentació sempre és una festa”, diu Ricard Vinyes en una de les citacions dels escriptors que han passat per la Llibreria 22 i que complementaran, junt amb fotografies i altres documents, el muntatge audiovisual de Llibres parlats. I per ser fidel a aquest esperit, mentre duri l'exposició, fins al 26 de setembre, totes les presentacions de La 22 tindran lloc a la mateixa sala, així com un petit cicle de debats sobre la presentació com a gènere.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 30.08.12

29/8/12

Amb tots vostès: El llibre

Això que encapçala l'article és, ras i curt, la presentació d'un llibre. Però tant vostè com jo sabem que la presentació d'un llibre és tota una altra cosa. N'hi ha de llargues i pesades, n'hi ha de concorregudes, n'hi ha d'originals i ben preparades, n'hi ha de mal programades, n'hi ha de molt interessants però amb poc quòrum… De l'acte de fer saber que has escrit un llibre i presentar-lo en societat perquè arribi al lector, n'hi ha tantes, de maneres, com vulgueu però requereix una litúrgia en què, com molt bé diu Antoni Puigverd, l'autor es casa amb el lector en una cerimònia pública. Presentar un llibre –afegeix Puigverd– és apadrinar aquest acte ritual. Aquesta que acabo de reproduir és una de les moltes afirmacions, pensaments i reflexions que recull l'exposició Llibres parlats, que s'inaugura la setmana que ve a Girona i que serà itinerant per tot Catalunya durant el 2013. La responsable d'aquest viatge en el temps per la literatura de proximitat és Cristina Massanés. Va quedar captivada per les hores i hores de gravacions que té guardades a les lleixes en Guillem Terribas al seu despatx a la Llibreria 22. M'ho explicava l'altre dia ell mateix, des d'aquest despatx. Una exposició que es nodreix d'un material que s'ha conservat sense cap intenció de posteritat però que ara, gràcies a les filmacions que en Guillem ha fet de manera gairebé íntima durant trenta anys de presentacions a la llibreria, el projecte agafa una altra dimensió i forma de mostra. Una mostra pública de com han canviat les presentacions, aquestes litúrgies, com diu en Puigverd, i de com ha canviat la relació de l'autor amb el lector. Presentar un llibre ara sembla un fet del tot normal, fa tres dècades era un acte gairebé excepcional. Ara més que mai en una època digital i virtual es necessita mantenir –de vegades recuperar– un contacte físic, fidel i prolongat entre públic i escriptor. Llibres parlats no només parla de llibres, sinó també de com i per què s'escriuen, els llibres; de com són els que els escriuen, de com són els que els llegeixen i de què busquen tant els que els escriuen com els que els volen llegir. En definitiva, que és una exposició que convida a llegir. Ben mirat, és el que es busca quan es fa la presentació d'un llibre, que es llegeixi.
Martí Gironell, publicat en El Punt-Avui, 29.08.12

24/8/12

La Gralla, La Tralla, la 22 i La Central passen per les pàgines de La Vanguardia

La Vanguardia ha acabat recentment la sèrie d'articles que ha publicat aquest estiu dedicats a algunes de les llibreries més representatives del país. Després de la Robafaves, de Mataró, i la Laie, de Barcelona, els pròxims a passar per les pàgines del conegut diari han estat La Gralla, de Granollers; La Central i La Petita Llibreria de Poblenou, de Barcelona; la 22, de Girona; i La Tralla, de Vic, que ha conclòs els reportatges. En la majoria d'aquests, queda clar que el sector viu un moment de canvi i d'incertesa davant del context econòmic de crisi, la irrupció de les noves tecnologies i l'aparició d'un format com el llibre digital. Respecte aquest últim, Rosa Viñallonga, sòcia de la cooperativa que gestiona La Gralla, fundada al 1966, afirma que “benvingut sigui perquè qui s'enroqui amb el contrari haurà de tancar”. Viñallonga creu que en un marge de deu anys no existiran les llibreries com ara les entenem però que “la remodelació del sector, ens agradi o no, s'ha de fer”.
Alguns treuen ferro a la crisi apel·lant a la resistència d'un sector que sempre s'ha sobreposat a les dificultats, com Guillem Terribas, responsable de la 22, de Girona: “Les llibreries sempre hem viscut en una crisi permanent però sostenible”. “Fins fa poc la penúria només afectava les classes treballadores sense gaire poder adquisitiu. Ara la crisi és molt dura i ha tocat les clases mitjanes i les professions liberals. Però salvarem els mobles. Ens en sortirem!”. En la línia de Terribas, Imma Bellafont, propietària de La Tralla, de Vic, afirma que “quan hi havia bonança les vendes no eren pas espectaculars; però ara tampoc estem davant del precipici; aquest sector aguanta una mica més que els altres.” Bellafont explica que La Tralla el 99% de vendes són de llibre en català i que “trenta anys enrera hi havia poca gent que llegia molt; avui hi ha molta gent que llegeix una mica”.
La Tralla va obrir la diada de Sant Jordi de 1976 i és llibreria de capçalera a la ciutat de Vic. Pertany al grup de llibreries que, com la 22, la Robafaves i la Gralla, van sorgir entre finals dels 60 i dels 70 per iniciativa de gent amb vocació de país i ganes de recuperar la producció literària en català, fins aquell moment perseguida, i poder oferir una àmplia oferta de llibres de tota mena des de “llibres polítics ocults, llibres mítics sobre sexualitat...”, com diu Lourdes Mora, de la Robafaves. Alguns van viure de ben a prop la repressió franquista: “Venia la policia social i teníem que córrer a amagar certs llibres pels racons”, explica Viñallonga. També La Tralla va patir la persecució de la policia nacional (els grisos) que vestida de paisà es dedicava a requisar “títols prohibits o considerats perillosos, com per exemple una recopilació de poesia de Joan Salvat-Papasseit i un llibre d'educació sexual”.
Amb el temps, les llibreries han incorporat a la seva oferta una àmplia gamma de productes de regal, a banda de llibres. A La Gralla “es venen objectes de regal inspirats en personatges literaris, s'organitzen presentacions de llibres, es monten performances, s'admeten exposicions sempre mantenint especial interès per tres clàssics nostres. I han sorgit llibreries que, com la recentment inaugurada La Petita Llibreria de Poblenou, es dediquen només a un tipus determinat de llibre: “El llibre infantil, encara més que el juvenil, sempre funcionarà, no té data de caducitat. Especialitzar-se és la fórmula més vàlida per a les llibreries. Un llibre amb textura, relleu o amb olors no pots descarregar-te’l d’internet, hi ha llibres que s’han de tocar”, apunta Miguel Ángel Rincón, un dels seus impulsors. La Central, fundada al 1996, també va néixer com a llibreria especialitzada en Humanitats, un fet que amb el temps s'ha demostrat un encert sobretot al seu centre del Raval de Barcelona. “Aquest és un barri molt associatiu, fem coses amb els veïns i aquests joves universitaris són els que ens han donat nova saba. Ells ens han ressuscitat. Ens han donat vida al marge del nostre públic eventual que sempre han estat turistes culturals i viatgers”, explica Nacho Borraz, encarregat de l'establiment. A banda de l'especialització, les llibreries, en la necessitat de connectar amb el seu públic, també s'han trasformat en importants pols de dinamització cultural i difusió de la lectura. La 22, per exemple, en 34 anys d'existència, ha organitzat més de 2.300 actes amb la participació de més de 1.100 patums de la cultura i la política.
Malgrat tots els contratemps, la vocació d'esdevenir llibreter segueix, i el romanticisme que s'hi associa està encara latent. “És un ofici fantàstic i encara ens queda temps per exercir-lo i i dimensions noves per explorar-lo”, sentencia Borraz.

8/8/12

Als 61 anys Mor el pastisser Fredi Faure

El propietari de la clausurada pastisseria de l'Argenteria de Girona va reinventar-se amb els famosos caganers.
El pastisser més conegut de Girona, Frederic "Fredi" Faure Garriga, va morir ahir a l'edat de 61 anys a causa d'una malaltia. Famós per reinventar el negoci familiar amb els emblemàtics caganers de xocolata, creador de figures representatives com els Pets de Bisbe i les Mosques de Sant Narcís, amant de la música dels anys 60, membre del grup "Bit-shadow" , marit, pare de dos fills, partícip de la vida social i del barri...
Fredi Faure ha deixat indiferent a pocs, gironins, turistes, amics o familiars. Els mateixos que el 12 de setembre de 2011 l'acompanyaven en l'últim dia de la pastisseria Faure, situada al carrer Argenteria, que es clausurava després de 76 anys a causa de la crisi i les exigències normatives. Aquell dia la botiga va quedar petita i la colla gegantera Fal·lera Girona va entonar una comparsa dirgida a Fredi qui pensava -ho admetia ell mateix- que el comiat seria tranquil. Amb la sorpresa de la "festa", Faure va tancar amb un somriure, satisfet per la feina feta per dues generacions que han treballat incansablement i que van mantenir Can Faure com una de les pastisseries artesanals més populars.
Els caganers que elaborava cada any -durant quasi dues dècades- s'esperaven amb expectació. Mai els va fer arribar als protagonistes però d'alguna manera o altra, tots en van acabar rebent algun. De caganers n'hi ha hagut molts, polítics com Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, José Luís Rodríguez Zapatero, José Maria Aznar, Montserrat Tura o Anna Pagans. Esportistes de la plantilla de futbol del Barça (com Messi, Ronaldinho o Eto'o) i alguns dels seus entrenadors, el tenista Rafa Nadal o el jugador de bàsquet Pau Gasol. Una iniciativa que només ha estat un dels puntals de referència del local.
D'anècdotes no en faltaran. L'exentrenador del Barça, Louis van Gaal, es va presentar a la pastisseria per veure en primera persona i també degustar el seu propi caganer i va endur-se'n un grapat. Van Gaal fins i tot va fer una juguesca. Si perdia un partit, se'ls havia de menjar tots. I se'ls va haver de menjar. L'exconsellera Montserrat Tura, va arribar-se fins a Girona amb les seves filles i després d'un estira-i-arronsa va acceptar una figureta com a regal. Ella volia comprar-la. Una reproducció de Luis Figo li va comportar amenaces i va requerir protecció policial.
El seu mestre va ser el pastisser Antoni Escribà i amb el pas del temps, les seves peces de xocolata han rebut premis i reconeixements. Molts cops, va tirar de la ironia i la provocació, tot i que ell considerava que només ha reflectit la realitat. Les mosques de Sant Narcís, una de les especialitats de la casa, i les monumentals mones de Pasqua han estat reconegudes arreu i han atret persones a l'aparador. Sempre ha buscat elements populars per crear les seves obres.
I d'exemples n'hi ha tants com figures va crear. Les piruletes amb la cara de l'exalcalde de Girona, Joaquim Nadal, van provocar llargues cues l'any que les va posar a la venda. També va fer una reproducció del polèmic fanal de la plaça del Vi, d'una bomba per mostrar un missatge contundent contrari a la guerra d'Iraq, cartells deliciosos de les Fires, un pastís de xocolata del Palau de la Música amb Millet i Montull fugint en cotxe carregat de bitllets i moltes d'altres.
Precisament, l'exalcalde Joaquim Nadal va posar ahir en relleu "la tradició pastissera familiar" i la "dedicació especial a la simbologia gironina, adaptada en xocolata en diferents formats". En Fredi va aconseguir "rellançar determinades tradicions lligant xocolata amb imatges com Sant Narcís o el Tarlà". Nadal també va recordar la gran aportació "amb el seu llibre de la música gironina dels anys 60 i la dedicació als grups i conjunts dels anys 60 i 70. Una aportació molt notable vinculada a una recuperació d'una època en què els joves de la ciutat començaven a trencar l'ou del classicisme i la tradicionalitat amb guitarres elèctriques i conjunts de bateria". Així, va concloure l'exalcalde, "s'ha de valorar la trajectòria i la mostra d'estima ciutadana que va ser tota la manifestació d'amor ciutadà que se li va fer quan va tancar la botiga".
Per la seva banda, l'alcalde en funcions de Girona, Jordi Fàbrega, va recordar la gran estima de la ciutat d'una "persona molt significada i reconeguda al món de la pastisseria, amb una botiga de renom que ha donat molt a la ciutat".
Publicat en el Diari de Girona el 08/08/12

7/8/12

La 22: història dels canvis a Girona


En els seus 34 anys, la llibreria ha organitzat més de 2.300 actes i ha tingut la presència de 1.100 ‘patums’
 
El 20 d’octubre del 1978, en plena efervescència política per enterrar les rèmores del jou franquista i encarar amb esperança un futur més democràtic, a Girona va obrir les portes la Llibreria 22, un nom que feia referència al número 22 del carrer Hortes, on encara està ubicada, a la cèntrica zona de vianants del Mercadal.
Abans d’aquest esdeveniment, a Girona hi havia dues llibreries molt populars: la Geli, lligada al món eclesiàstic, i Les Voltes, més avançada i compromesa amb els febrils canvis que sacsejaven el país. Fins que la colla de socis i impulsors de la 22 van invertir en un nou concepte de llibreria, més moderna i amb identitat pròpia, per acabar amb el greuge d’haver de desplaçar-se a la capital catalana per trobar determinats llibres escrits en català o en qualsevol altra llengua. Més enllà de Barcelona, a comarques, també hi havia vida.
La historia de la 22 és la crònica d’una època lligada a l’esperança, a l’Assemblea de Catalunya, el Talleret de Salt, les escoles d’adults, els cinefòrums, l’aparició d’El Punt Diari i la normalització del català a l’escola. Per Guillem Terribas, gerent i cap visible des del primer dia, “els que vam muntar la llibreria érem uns innocents que ens vam moure empesos per la il·lusió, com els escoltes”.
L’esperit obert de la 22 ben aviat va atraure clients de tot el ventall ideològic i cultural, no necessàriament relacionats amb la intel·lectualitat, que hi acudien a remenar i a comprar volums de narrativa catalana, castellana, hispanoamericana i d’altres àmbits; però també llibres infantils, de política, poesia, geografia, història, art, cinema, arquitectura, filosofia, dret, filologia, pedagogia i psicologia. I molts còmics, un gènere aleshores inseparable de la puixança de la contracultura.
Terribas recorda que, a poc a poc, la 22 va esdevenir un lloc de trobada de clients, autors i editors. Però també una paqueteria on la gent deixava i anava a recollir sobres i objectes variats. I una hemeroteca on l’enyorat gironí Damià Escuder acudia cada dia a agafar prestats dos diaris, els llegia en una placeta, els tornava al cap d’una hora i comentava les notícies.
En els seus 34 anys d’existència, l’establiment ha organitzat més de 2.300 actes (presentacions de llibres, exposicions, conferències i tertúlies), que han tingut la participació de més de 1.100 patums de la cultura i la política: Narcís Comadira, Quim i Pep Nadal, Ernest Lluch, Monzó, Tísner, Fonalleras, Félix de Azúa, Benet i Jornet, Castellet, Gil de Biedma, Gimferrer, Carme Riera, els germans Moix, Montserrat Roig o Vázquez Montalbán.
Amb motiu del 22è aniversari de la 22, alguns dels escriptors citats van aportar textos inèdits per l’edició d’un llibre bilingüe commemoratiu, El número, dirigit per Comadira. Des de l’any 1981, la llibreria també organitza el prestigiós premi de novel·la curta Just Manuel Casero.
Amb el pas del temps, la 22 ha fet remodelacions i ha obert (amb diferent sort) algunes sucursals: Quiosc 22, Còmics 22, Llibres 22, Fanal 22, Llibreria Universitària o El Setè Cel (a Salt). La seva tasca ha estat reconeguda per la Generalitat amb la concessió, en dues ocasions, del premi a la millor llibreria, i pel Ministeri de Cultura, amb un premi nacional a la difusió cultural. L’any 2002, Vicente Trueba va immortalitzar el local en la pel·lícula Soldados de Salamina, basada en l’obra de Javier Cercas, amic personal del gerent.
Terribas recorda amb nostàlgia que, abans, els llibreters gestionaven el negoci “amb l’imprescindible suport de la memòria; però per bé i per mal, amb els ordinadors vam deixar d’exercitar aquest do. Potser donem massa importància a les màquines”. I parlant del tràgic moment econòmic actual, explica que “les llibreries sempre hem viscut una crisi permanent, però també sostenible. Fins fa poc, la penúria només afectava les classes treballadores sense gaire poder adquisitiu. Ara, la crisi és molt dura i ha tocat les classes mitjanes i les professions liberals. Però salvarem els mobles. Ens en sortirem!”, acaba esperançat.

Aventures d’un llibreter
D’un temps ençà, entre els llibres més venuts a la Llibreria 22 destaquen les fantàstiques aventures de Harry Potter, la mítica trilogia del suec Stieg Larsson, les obres del narrador Jaume Cabré, les de Carlos Ruiz Zafón i les dels autors gironins, ja siguin novel·les o reculls de poesia. Sense oblidar els grans best-sellers de sempre, com Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Curiosament, un dels títols més exitosos ha estat Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter, escrit pel mateix Guillem Terribas, un recull de vivències anteriors a la fundació de la Llibreria 22 i mil i una anècdotes de la trajectòria posterior.

Corredisses al barri vell

Arran de la presentació del llibre Deu pometes té el pomer, del col·lectiu Ofèlia Dracs, Guillem Terribas manté una bona amistat amb Quim Monzó. Una nit, en sortint d’un acte a La Fontana d’Or, van córrer junts pel carrers del barri vell de Girona, perseguits per un estol de fans (la majoria noies que seguien l’escriptor). Els dos amics van acabar la vetllada bevent al bar Platea, on Monzó va estar signant llibres fins a altes hores de la matinada. Quan sortien, va confessar: “És la primera vegada que faig la copa i treballo”.
Toni Coromina, publicat a La Vanguardia 06.08.12

1/8/12

Dublin, un llibre de records

Josep M. Castellet i Narcís Comadira a la Llibreria 22 de Girona.
Tothom sap que el títol no fa la cosa, però hi ajuda. Si James Joyce hagués titulat la seva obra mestra «Ulises» amb aquest «Dublín, un llibre de records» amb què encapçalo aquest article, probablement no hauria canviat res substancial del seu contingut i la gran majoria dels seus lectors haurien continuat llegint-lo com l’obra universal que és.
Tal com deia l’altre dia en Narcís Comadira, al «Girona, un llibre de records» de Josep Pla només li falta el monòleg final per estar a l’altura del llibre de Joyce. Però d’això –en va quedar encarregat– ja se’n cuidarà de fer-ho algun dia en Josep Maria Fonalleras. En l’acte de presentació de la reedició d’aquest clàssic de la literatura catalana –que va tenir lloc en la Llibreria 22– el mateix Comadira comentà: «Es tracta d’un llibre excepcional, un dels millors textos, no en tinc cap mena de dubte, de Josep Pla».
Però, malgrat tot, aquest «Ulises» de Josep Pla encara és vist per molta gent simplement com el que s’exposa en el seu títol sense tenir en compte aquesta dimensió universal, aquesta voluntat literària absolutament reeixida que traspua en totes i cadascuna de les seves pàgines. Xavier Pla –heterònim del gran escriptor de Llofriu– ho recalcà a l’inici d’aquest acte i després en reblà el clau Josep Maria Castellet.
Castellet, que l’any 1952 va escriure una de les primeres crítiques del llibre, expressà la seva admiració incondicional a l’obra de Pla i va citar el capítol en què l’autor descriu les emocions que li produeix el laberint de pedra de la catedral de Girona: «He sentit el pes de les seves pedres en totes les fibres de la meva vida, fins i tot de la meva vida inconscient».
Josep Pla s’amagà darrere de l’artifici de posar el seu llibre en boca d’un altre, no per emmascarar records ni vivències, sinó precisament per poder deixar anar lliurement la seva dimensió literària. Quan Castellet acabà la seva intervenció citant Carlo Ginzburg quan diu allò de «La veritat de la memòria no és la veritat dels fets» vaig pensar que la veritat de Pla és la veritat de la seva escriptura.
Quim Curbet. Publicat en el blog Núvol el Digital de cultura
http://www.nuvol.com/noticies/dublin-un-llibre-de-records/