23/7/11

Sexe i futbol prenen relleu a la novel·la de Lluís Muntada premiada amb El setè Cel

L'autor declara a l'acte de proclamació que Salt és un "laboratori social i polític" que haurà d'eliminar la xenofòbia.
E
l sexe i el futbol tenen una presència rellevant en la novel·la de Lluís Muntada L'Elegància del número zero, però seria enganyós pensar que l'autor ha tirat de beta d'aquests dos elements per atrapar el lector en una trama sensacionalista. Ben al contrari, Muntada ha posat el sexe i el futbol al servei de la construcció de la personalitat del protagonista, David, que evoluciona des de l'adolescència fins la maduresa al llarg de les pàgines d'aquesta obra literària "sàviament construïda", segons el jurat que ahir li va concedir el premi El Setè Cel de narrativa, en un acte de la Festa Major de Salt celebrat a la Biblioteca Pública.
L'Ajuntament de Salt convoca aquest premi a obra publicada, dotat amb 3.000 euros, i que en aquesta cinquena edició ha tingut un "nivell molt elevat", segons la valoració d'un jurat presidit per Vicenç Villatoro i completat per Miquel Berga, Albert Rossich, Robert Fàbregas, Jaume Torramadé i Guillem Terribas.
El premi s'atorga per votació popular dels lectors de la biblioteca, que eleven les seves propostes a jurat d'especialistes. Aquest any han competit amb la guanyadora les obres finalistes Manual de supervivència de Jordi Dausà, Maletes perdudes de Jordi Puntí, Arrels nòmades de Pius Alibek i Un país de butxaca de Joan D. Bezsonoff. Aquestes dues darreres van ser descartades per no isncriure's pròpiament en el gènere de la ficció. Per Albert Rossich, L'elegància del número zero presenta una "potència narrativa captivadora".
L'autor, director de la Col·lecció Josep Pla, es va mostrar "molt content" per haver guanyat un premi manifestament "independent" i va evocar l'efervescència cultural de la vila de Salt de fa trenta anys, esmentant alguns protagonistes com la família Sunyer, Josep Paulí, Miquel Berga, Guillem Terribas o el grup teatral El Talleret de Salt. "Avui" -va prosseguir- "Salt és un laboratori social i polític d'idees democràtiques cridat a marcar la nostra salut i la força que hem de fer per eliminar actituds xenòfobes".
L'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, va assegurar que l'objectiu de l'Ajuntament en convocar el premi és "promocionar Salt" i situar la vila en el mapa de la cultura, també en literatura. En aquest sentit, es va comprometre a obrir el jurat als membres de l'oposició i a demanar al jurat que estudiï tàctiques perquè el premi tingui difusió arreu de Catalunya.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 23.07.11. Foto: Marc Martí

Muntada rep El Setè Cel

L'escriptor Lluís Muntada va rebre ahir a Salt el premi El Setè Cel, per la novel·la ‘L'elegància del número zero', en un acte en què es va homenatjar Miquel Pairolí.
L'elegància del número zero" té una potència narrativa que captiva des del començament. Hi ha una gran saviesa en aquesta novel·la”, va dir Albert Rossich com a membre del jurat del premi El Setè Cel a la millor novel·la publicada el 2010, per argumentar l'elecció de l'últim llibre de Lluís Muntada (Riudellots de la Selva, 1964) com a guanyador de la cinquena edició del guardó, dotat amb 3.000 euros, que organitzen l'Ajuntament de Salt i la biblioteca pública Iu Bohigas, on es va lliurar el premi ahir al vespre. Durant l'acte es va homenatjar l'escriptor Miquel Pairolí, recentment desaparegut, que va guanyar el premi El Setè Cel ara fa dos anys amb Cera.
El jurat, presidit per Vicenç Villatoro i completat per Rossich; Miquel Berga; Guillem Terribas; l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, i el tinent d'alcalde de Cultura, Robert Fàbregas, com a secretari sense vot, va deliberar a partir dels cinc llibres més votats pels lectors de la biblioteca. En primer lloc, el jurat va desestimar dos dels llibres, Un país de butxaca, de Joan-Daniel Bezsonoff, i Arrels nòmades, de Pius Alibek, per considerar que no són obres de ficció i, per tant, no s'adapten a les bases del premi. El jurat, que aquest any ha hagut de prendre una decisió complicada per la qualitat de les obres finalistes, va lloar també el singular dinamisme de Manual de supervivència, de Jordi Dausà, però finalment es va quedar amb dos únics finalistes: Maletes perdudes, de Jordi Puntí, i L'elegància del número zero, primera novel·la de Lluís Muntada, que amb els seus dos volums de narracions previs, Espirals i Canvi d'agulles, va guanyar també els premis Just Manuel Casero i Mercè Rodoreda respectivament. Muntada, col·laborador d'El Punt, va manifestar el seu agraïment pel premi, subratllant tres motius: “Sóc un autor que necessita aquest tipus de suport, valoro especialment la independència i el criteri del jurat, i aquest premi rubrica també la meva estima per Salt, la ciutat del Talleret i de personatges com ara Miquel Berga, Guillem Terribas, Josep Paulí i la nissaga dels Sunyer. Crec que Salt és actualment un laboratori social i que marcarà molt el termòmetre de la nostra salut democràtica, per eliminar actituds xenòfobes que estan sempre a l'aguait”. Muntada també es va afegir a l'homenatge a Miquel Pairolí, que havia començat prèviament amb la lectura de diversos textos seus, recordant que era “un model de modèstia” i llegint també un fragment d'un correu electrònic que li va enviar Pairolí quan va aparèixer L'elegància del número zero, en el qual lloava la novel·la però l'advertia que no tindria una entrada fàcil en “el nostre univers literari”.
Pairolí i Paulí
L'acte es va obrir amb la lectura de textos de Pairolí. Miquel Berga va triar l'inici de Cera, on es descriu l'enterrament del bisbe Cartañà, i també un dels capítols del dietari Octubre, en què l'escriptor descriu amb profusió de detalls els ocells que veia des de casa seva. També d'Octubre, Guillem Terribas va seleccionar un text molt adequat per a l'ocasió, en què Pairolí evoca el caràcter tan seductor com solitari del seu amic Josep Paulí, fundador de la llibreria El Setè Cel, que dóna nom al premi. El director de la biblioteca infantil i juvenil d'en Massagran, Jordi Artigal, va reivindicar la primera novel·la de Pairolí, El camp de l'ombra, en un article que publicarà La Farga.
L'alcalde, Jaume Torramadé, va dir que El Setè Cel ha de ser reconegut arreu de Catalunya per ajudar a posar Salt en el mapa cultural. “Volem obrir el premi a altres sensibilitats i per això convidarem un regidor del grup que no governa perquè formi part del jurat”.
Text i foto de Xavier Castillón, publicat en El Punt 23.07.11

22/7/11

No ha estat un somni, no

No ha estat un somni, no.– Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit.
Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre i, entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.
Miquel Pairolí, escrit per publicar en el seu recrodatori del funeral. 07.07.11. Foto: Jordi Gispert.

9/7/11

Has mirat aquesta terra

Fa més de trenta anys que ens unia una forta amistat amb en Miquel Pairolí. Ahir el matí, amb la seva germana Fina, repassàvem els papers que li havia deixat en Miquel, i ens vam dir que amb els anys que feia que el coneixíem, mai vam saber del tot com era. La Fina em confessà que el va conèixer més en els darrers mesos que en tota la vida junts. I el mateix m'ha passat a mi. En els darrers mesos vaig anar a casa seva per primera vegada, vaig poder estar en el menjador sala d'estar on hi ha tots els volum de l'Obra completa de Josep Pla. També el rellotge que il·lustra la portada del seu darrer llibre, Octubre. El seu hort i la deixadesa que ara tenia, perquè ja no tenia esma per treballar-lo. Un altre dia, vaig estar assegut amb ell en el banc, al darrere de la casa, a prop de l'hort, on feia els cops de cap després de dinar, a l'estiu, amb un llibre a la mà. Aquest dies vam parlar, com sempre, tant a l'hospital com a casa seva, de moltes coses, de la vida, de la gent, dels corruptes i, també, de la mort. De la malaltia que l'havia atrapat i que no el deixaria i que acceptava, amb una resignada i civilitzada ironia. I sempre, en les opinions i en les preguntes, anava més enllà.
Em costa pensar que ja mai més em vindrà a veure a la Llibreria i anirem a fer un tallat i parlarem de llibres, dels seus autors, dels seus contingut. De cinema, de política, de..., però mai d'ell. I si parlàvem d'ell era així per sobre, sense entrar en detalls.
Divendres passat va ser la darrera vegada que vaig estar amb ell, a casa seva. Tot i que ja estava desconegut (físicament) i amb poques ganes de seguir, va ser el dia que més hi vaig estar. Tots dos sabíem que possiblement era la darrera vegada. I vam parlar de tot i de res, vam plorar, vam riure i ens vam mirar. Em deia que ja no tenia ganes d'escoltar (no de sentir, sinó escoltar) música, ni de llegir, ni mirar pel·lis a la tele... I llavors em va parlar d'una pel·lícula que a ell li agradava molt i que sabia (jo no sabia que ell ho sabia) que a mi també m'agradava: Doctor Zhivago, el film de David Lean, basat en la novel·la de Boris Pasternak. Vam parlat del llibre, de la magnifica novel·la del guanyador del premi Nobel. Vam repassat escenes del film i vam recordar la immensa bellesa dels ulls blaus de la Lara /Julie Christie.
Ja no l'acompanyaré més, després d'un sopar o d'alguna presentació, fins a buscar el seu cotxe, que sempre l'aparcava al carrer Sant Francesc i fèiem la darrera conversa, fes fred o no.
D'en Miquel ens quedarà, a part dels records personals, la seva escriptura, fina i elegant; irònica i contundent, entranyable i planera.
Gràcies, Miquel, per compartir un tros de vida amb tu. Intentaré mirar aquesta terra amb els teus ulls.
Guillem Terribas, publicat en el Punt 07.07.11.
* Altres escrits sobre en Miquel Pairolí publicats en El Punt/Avui http://bit.ly/qfpcHt

Tot són escaires

La mort de l'escriptor i articulista, ahir a la matinada als 55 anys, consterna el món de la cultura.
Afeblit per la malaltia, es va acomiadar dels lectors el 29 de maig amb L'Escaire titulat ‘Teló'.
Des que el 29 de maig passat Miquel Pairolí es va acomiadar del seu espai d'opinió diari a L'Escaire, el món va començar a ser més obtús, una vastitud intricada i ruda, sense confins, sense fars, sense angles. Pairolí abaixava el teló comparant la seva concepció de l'articulisme, indestriable d'una certa idea de claredat i honestedat, amb la recepta d'un arròs. Era la seva manera d'alleugerir de transcendència un ofici que cada cop més tendeix a l'inflament i la vociferació, oposant-hi el sentit comú d'un sofregit casolà. Segurament no pensava pas, en el moment de divulgar la seva recepta, el seu “principi deontològic”, en cap d'aquests guisats de laboratori que s'estilen avui, sinó més aviat en l'arròs caldós de la seva pròpia mare, el que s'hauria servit a la taula de qualsevol dels masos veïns de Quart o de Palol d'Onyar, entre pagesos “que tenen l'honor d'haver treballat molt”, i al costat dels quals sentia una companyia immediata i amable perquè comprenia que llaurar era també una forma d'adoració, perquè amb ells assolia l'única certesa sostenible: “El seu camí també és el meu. Un compromís d'humilitat”. Quan va publicar aquell article de comiat, els lectors que l'havien seguit quasi cada dia a El Punt els últims deu anys, i feia poc també a l'Avui, confiaven que es tractés d'un adéu provisional. Fins i tot els més pròxims, hi confiaven. Potser l'únic que entenia que ja no hi havia tornada possible era el mateix Pairolí, sense estridències, sense dramatisme, amb una enteresa apresa dels epicuris i els estoics que tant admirava i feta a propòsit per facilitar, fins al final, el curs de la vida.
“Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida”, escrivia a tocar de la primavera en el seu últim llibre, el dietari Octubre (Acontravent 2010), que rellegit ahir, amb el pes de la notícia de la seva mort, als 55 anys, fa tant de bé i tant de mal. Fa bé perquè aquest és el llibre més important que ha conegut la literatura catalana recent, una celebració de la intel·ligència que sap reconèixer també l'emoció, sempre a ratlla, tibant com una corda de violí just abans de ser polsada, i fa mal perquè és ara, sobretot, que un s'adona de l'ondulant presència de la mort insinuant-se a cada pàgina, la mort dels amics, de la joventut, d'una determinada manera de viure enfonsant les mans a terra per treure'n fruit, la mort fins i tot d'una papallona amb unes ales de dibuix enigmàtic que en tocar-les deixen als dits un rastre de polsim blanc.
Avui les paraules són dures com pedres, no hi ha manera de fer-les dicibles, d'esmussar-ne les arestes com sabia fer Pairolí amb l'escaire a punt, i els que tenen, com hauria de ser a totes les redaccions del país, el seu ‘Teló' ben a prop de la taula de treball, se'l miren ara de reüll, amb les galtes enceses de vergonya per trair tan estrepitosament el seu consell de sobrietat. Fora de Girona , d'on va preferir no moure's exceptuant els pocs anys que va treballar a la premsa de Barcelona, tot això potser no s'entendrà. Tant se val. La cultura oficial, la cultura institucionalitzada, ha fet en general poc cas de Miquel Pairolí, de les seves novel·les, dels seus assajos sobre Pla i Lampedusa, dels seus dietaris, dels seus articles. No es prodigava a les tertúlies ni a les capelletes, i això resta puntuació al joc de la fama. En lloc de deixar-se enlluernar pels escenaris, escrivia i llegia a la casa que havia construït el seu pare al mateix terreny que l'avi havia humanitzat fent-hi obrir un pou abans de la guerra. Una producció com la seva, doncs, no se sosté perquè hagi estat l'obra d'una persona discreta, senzilla i bondadosa, sinó perquè darrere hi ha hagut talent, hi ha hagut intel·ligència, hi ha hagut memòria, hi ha hagut una estima profunda per la literatura.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 07.07.11 Foto: Jordi Soler

Les llibreries també noten la crisi

Les vendes cauen més d'un 10% i Cultura proposa crear un segell de qualitat per avalar-ne el servei.
Durant la presentació dels pressupostos de Cultura de la Generalitat -que retallen un 12,6% els de l'any passat-, Ferran Mascarell va mostrar la voluntat de la conselleria de crear "un segell de qualitat per a les llibreries de Catalunya" que seria vehiculat a través de l'Institut Català de les Indústries Culturals. El director, Fèlix Riera, va desencriptar el missatge del conseller: "Aquest segell de qualitat té la intenció de fer visible el valor de patrimoni que tenen aquests espais per a la cultura i el món editorial". Si Mascarell va dir durant la seva compareixença parlamentària que les llibreries "havien estat fins ara totalment descuidades per les polítiques culturals", Riera considera que el seu paper "és bàsic i determinant atès el seu alt valor prescriptiu entre el món del llibre i els lectors. Catalunya té un sistema únic de llibreries basat en una forta capil·laritat per tot el territori català i per una altíssima qualificació dels seus professionals".
L'atenció institucional que vol dedicar-se a les llibreries arriba en un moment en què el sector comença a notar els efectes de la crisi econòmica. "Som un sector que mai no ha passat per èpoques de vaques grasses, ni tan sols en moments de bonança econòmica -explica Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters de Catalunya-. L'any en què vam començar a notar que la cosa no anava bé va ser el 2009. Entre els més de 300 agremiats, les pèrdues encara van ser molt lleugeres. El 2010, en canvi, hi va haver una caiguda d'entre el 8% i el 10%, i durant el primer semestre del 2011 la baixada de vendes està sent una mica més alta que la de l'any passat. Ara mateix estem entre un 10% i un 11% de caiguda, i a curt termini no sembla que la situació s'hagi de corregir. Des del 2009, les llibreries catalanes han venut entre un 16% i un 20% menys".
Per Daura, la principal raó d'aquesta davallada és la crisi. "Ens trobem en un moment de recessió important. El llibre segueix sent un producte cultural més assequible que molts altres, i en els últims anys l'eficiència en la comercialització i distribució del llibre ha millorat sensiblement". L'alt percentatge d'atur i la por i la incertesa a gastar s'afegeixen a un problema estructural: "Seguim sent un país amb un índex de lectura baix". Segons dades del Gremi d'Editors de Catalunya, l'any passat només un 58% dels catalans es declarava lector: d'aquest percentatge, un 45% eren lectors freqüents; i un 13%, ocasionals.
"El sector editorial té com a particularitat l'alt dinamisme -continua Daura-. Oferim novetats constantment, i posar en circulació el volum de títols actual comporta molta despesa estructural. A tot això cal afegir -hi que el marge que els llibreters tenim és correcte però no és prou alt. Defensem el preu únic del llibre, però en moments com aquest, en què la demanda és més baixa, és un handicap ".
Reciclar llibres
"Hi ha la tendència a creure que si fem veure que no passa res vendrem més", diu Miquel Colomer, gerent de la llibreria Catalònia de Barcelona, fundada el 1924 per Josep López Llausàs, Manuel Borràs de Quadras i Josep Maria Cruzet . "Les vendes han baixat sensiblement, aquests dos últims anys. En un primer moment, la crisi va afectar sectors socials en què potser no hi havia un alt percentatge de lectors. Però ha estat quan la crisi ha començat a perjudicar mestres, professors universitaris i funcionaris, que ho hem notat de valent", remarca Colomer.
A més de la crisi econòmica, el gerent de la llibreria Catalònia considera que també cal tenir en compte el fet que "la lectura hagi de competir cada vegada amb més opcions de lleure" i que "els canvis al pla d'ensenyament, com el reciclatge de llibres, o la millora de l'accés a internet facin que també en el camp dels llibres de text hi hagi menys beneficis".
La cooperativa Abacus -que actualment té 37 llibreries repartides entre Catalunya i el País Valencià- s'ha especialitzat des dels seus inicis en els llibres de text escolars i el llibre infantil i juvenil. "Les lectures recomanades a les escoles ja no funcionen com abans, tampoc", reconeix Jordi Grané, responsable de llibreries. "Abans representava una part important del llibre infantil i juvenil que es venia. Des de fa un temps, aquests llibres se socialitzen: les escoles ja no fan comprar el mateix exemplar a tothom, sinó que els recuperen i aprofiten". A part d'això, Grané identifica dues tendències més, en el sector infantil i juvenil: "Per una banda, hi ha ara per ara tres sèrie s de llibres -els d'en Gerónimo Stilton, de la Tea Stilton i els diaris d'en Greg- que monopolitzen el 70% de les vendes del sector. Per l'altra, hi ha editorials que aposten cada vegada més per vendre llibres a un preu cada vegada més baix i de qualitat dubtosa". Tot i això, Abacus ha aconseguit que la seva reculada durant el primer semestre d'enguany sigui molt menys marcada que en altres establiments: "Respecte al 2010, que les vendes van baixar un 3%, hem baixat un 1% més".
En el cas de La Tralla, llibreria de referència de Vic, el fet d'abandonar el llibre de text escolar el 2007 va tenir conseqüències importants: "La nostra facturació va caure un terç", diu Guillem Bellafont, responsable actual del negoci familiar. "A partir de llavors les nostres vendes han anat caient a poc a poc però de manera sostinguda. La percepció de futur és que la cosa seguirà així, almenys mentre la crisi duri. En èpoques de més prosperitat, els beneficis tampoc no eren espectaculars: la gent es compra pisos i cotxes, però els llibres sempre estan en un segon pla".
Compres institucionals
Per a Antonio Ramírez, director de les llibreries La Central, la crisi general del consum a Espanya ha afectat les vendes, però no tant com altres factors: "Per a nosaltres, el gran problema ha estat la caiguda de les compres institucionals. La xarxa de biblioteques, les universitats i les institucions han reduït les despeses d'una manera dràstica: han baixat entre un 30% i un 50%". Ramírez creu que és molt més significativa la caiguda de la despesa pública en cultura que no pas les vendes a particulars, que en el cas de La Central han baixat entre un 3% i un 5%, en els primers sis mesos del 2011.
Menys títols i a un preu més baix
A Girona, la Llibreria 22 també està notant els estralls de la conjuntura econòmica. "De moment estem perdent entre un 10% i un 12%, enguany -diu Guillem Terribas, fundador i responsable de l'establiment-. Tinc la sensació que no acabarem l'any així. Hi haurà una recuperació lleugera entre l'octubre i el desembre. Amb tot el que ha passat els últims mesos al nord d'Àfrica, el turisme es concentrarà més a Europa, i com que l'ocupació a Catalunya serà bona, els beneficis faran que la gent compri més llibres. Durant els pròxims mesos tindrem la sort de la desgràcia dels altres", sentencia Terribas, que ha percebut que l'allau de novetats ha baixat una mica.
"La diferència entre els títols publicats l'any passat i aquest és molt petita. Es nota, però, que cada vegada hi ha una aposta més forta pel llibre de butxaca, tant pel nombre de novetats com per la qualitat amb què s'editen", diu Terribas. Guillem Bellafont, de La Tralla, creu que encara es publica "amb mentalitat antiga: títols cars i amb molt de disseny. Els llibres són molt bufons , a Catalunya, però només posats a sobre la taula".
Jordi Nopca, publicat a l'Ara el 03.07.11