31/10/12

Mar Bosch rep el Casero per una faula freda i màgica

Anna Altisén i Mar Bosch Oliveras,
aquesta última amb l'obra de Fita que va rebre
com a guanyadora, ahir, al final de l'acte
Foto: JOAN SABATER.
‘Bedlam. Darrere les hores càlides' està ambientada en un món insòlit on un 22 de juliol arriba un hivern perpetu.
La barcelonina Anna Altisén va quedar finalista de la 32a edició del premi.
La gironina Mar Bosch Oliveras, de 31 anys i resident a Vilablareix, va guanyar ahir la 32 edició del premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que convoca la Llibreria 22 de Girona i es lliura a La Planeta des de fa 20 anys. En aquesta edició s'hi han presentat 54 originals.
Mar Bosch, professora de La Salle de Girona, va rebre de l'alcalde Carles Puigdemont aquest guardó, dotat amb 2.200 euros i una escultura de Domènec Fita, per la novel·la Bedlam. Darrere les hores càlides. Com a portaveu del jurat, Josep Maria Fonalleras la va definir com “una faula moral sobre la possibilitat de recuperar la felicitat”, ambientada en un món insòlit i desconegut anomenat Bedlam, on un 22 de juliol arriba de sobte un hivern sense fi que condicionarà la vida, les peripècies, les llegendes i les històries dels seus habitants. L'editorial Empúries publicarà Bedlam i recupera així la seva vinculació amb el Casero.
La finalista va ser la barcelonina Anna Altisén, amb la novel·la Quan vaig deixar de ser natura lleugera, presentada com “l'exploració íntima d'una dona que pateix una malaltia mental que ella anomena melancolia”. Aquest segon premi està dotat amb 600 euros, i ahir Guillem Terribas ja va aprofitar l'assistència a l'acte del director general del Grup 62, Xavier Mallafré, i de l'editora d'Empúries, Eugènia Broggi, per recomanar efusivament la seva publicació.
La nena de la Coca-cola
Mar Bosch Oliveras va dedicar el premi, entre altres persones, a “les nenes de casa”, la seva germana Geraldine i la seva filla Jana, que són molt presents en la seva primera novel·la, escrita en bona part davant del mar, a Sant Antoni de Calonge, durant el seu embaràs. Bosch, que ha tingut la novel·la “tres anys en un calaix”, va recordar a Terribas que ella havia estat la nena a qui, mentre feia temps a la Llibreria 22 per veure Batman (1989) als cinemes veïns, li va caure una Coca-cola a sobre dels llibres.
Anna Altisén, periodista i educadora de 39 anys, va sortir a recollir el premi acompanyada per la seva parella i per una amiga que va llegir en nom seu un text d'agraïment, ja que ella estava molt nerviosa. Altisén, que ha passat molts estius a Girona i la sent com la seva “segona terra”, va dir que s'havia presentat al premi animada pel fet que una història com la d' Olor de violetes, de Josep Campmajó, hagués guanyat el Casero, el 2009. “No sé si continuaré escrivint, perquè en aquesta novel·la ja he dit moltes coses”, va afegir.
Per obrir l'acte, Escarlata Circus va mostrar un documental sobre els seus 25 anys de vida i va oferir un tast del espectacle Llenties i marabú, dirigit per Sergi López, que es podrà veure a La Planeta del 22 al 30 de desembre.
Xavi Castillón, publicat en el Punt-Avui 31.10.12.

Més informació a:
ARA.COM  http://www.ara.cat/llegim/Mar_Bosch-Premi_de_novel-la_curta_Just_M-_Casero-Empuries-Anna_Altisen_0_802119913.html

CULTURA 21 http://cultura21.comunicacio21.cat/2012/10/31/mar-bosch-guanya-el-premi-just-m-casero-de-novel%c2%b7la-curta/

EL PERIÓDICO  http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/mar-bosch-oliveras-guanya-premi-novella-breu-just-casero-2238572

EL NÚVOL http://www.nuvol.com/noticies/mar-bosch-guanya-el-premi-casero/

CHORDÀ COMUNICACIÓ http://www.neuschorda.com/noticies/726/veredicte-32-premi-de-novel%C2%B7la-curta-just-m-casero

PREMIS CASERO  http://www.premiscasero.net/

TELEVISIO DE CATALUNYA TV3 http://www.tv3.cat/videos/4314311

RÀDIO "LA XARXA". LA TARDA A GIRONA http://blocs.xarxaradio.cat/latardagirona/2012/10/31/el-premi-just-manel-casero-de-la-narracio-curta-que-organitza-la-llibreria-22-parlem-amb-guillem-terribas/

TELEVISIO DE GIRONA http://youtu.be/-GRpgEgTkeM

JOSEP M. FONALLERAS LLEGINT LA VALORACIÓ DEL JURAT:
http://www.facebook.com/video/video.php?v=10151314468527990

El premi Casero guardona l´univers naïf i la solidesa literària de la gironina Mar Bosch

El certamen de novel·la curta reconeix «Darrere les hores càlides», una «barreja deliciosa de surrealisme i costumisme»
La guanyadora Mar Bosch (des del faristol) i la finalista
Anna Altisén (al fons, de verd), escolten Guillem Terribas
durant el lliurament de premis .Foto: Aniol Rasclosa.
Un fons naïf «que fa pensar en Calders, en Peter Pan i en Xanadú», embolcallat en un llenguatge sòlid i una gran «imaginació verbal»: aquests són alguns dels arguments que han decantat la balança del premi Just M. Casero 2012 del costat de Mar Bosch Oliveras, flamant guanyadora de la 32a edició del guardó de novel·la curta gràcies a Bedlam.Darrere les hores càlides. El jurat del ja veterà certamen també va reconèixer en la vetllada d´ahir Anna Altisén, finalista amb Quan vaig deixar de ser natura lleugera.
L'obra de Bosch, una gironina de 31 anys que encara no havia nascut «quan el premi va començar a repartir empenta als escriptors dels Països Catalans», com ella mateixa esmentava en recollir el guardó, retrata «un estrany paradís a la Terra on es pot recuperar l´alè vital». Però en aquest «univers estrafolari i divertit», com el va definir el representant del jurat Josep M. Fonalleras, és molt més que això: és, al capdavall, «una faula moral sobre la possibilitat de recuperar la felicitat».
«A tots els mestres»
La jove escriptora, que va recordar amb simpatia alguns dels seus passos d´infància dins la Llibreria 22 (amb uns resultats poc menys que catastròfics pels qual va demanar disculpes), va voler dedicar el seu llibre, a banda de fer-ho a la seva filla Jana («molt present en aquestes pàgines») als qui, al capdavall, són artífexs de la creació de tantes vocacions literàries: «A tots els mestres, que m´han donat les eines per estimar les paraules», va citar.
Pel que fa a la finalista, Quan vaig deixar de ser natura lleugera, és segons el jurat «l´exploració íntima d´una dona que pateix una malaltia mental que ella anomena "melancolia"». En aquesta novel·la, Altisén «fa reflexionar sobre la vida, la salut mental, el patiment i el dolor», però segons Fonalleras «a través d´un argument bàsic de la literatura, que és la distància». Així doncs, en aquesta novel·la «que també és una història d´amor», el jurat ha valorat que «hi ha una voluntat d´estil, una formalització».
Va ser una amiga de la finalista qui va llegir el discurs de l´autora, que visiblement emocionada va cedir-li la paraula donant les gràcies al jurat «per mirar més enllà de l´horitzó de la malaltia».
Val a dir que la novel·la guanyadora, que demostra «una barreja deliciosa de surrealisme i costumisme» en paraules del jurat, s´endú un premi de 2.200 euros i serà editada per Empúries; però com ha passat en alguna altra ocasió, el secretari del jurat Guillem Terribas (i impulsor del premi des de la Llibreria 22) va voler demanar als representants d´Empúries i Edicions 62 presents a l´acte que tinguin en compte la finalista, «una obra també molt publicable».
L´acte del lliurament de premis, emmarcat en la setmana dedicada a la Proposta de Poesia, va comptar amb la presència dels Escarlata Circus. Aquesta companyia, habitual de Temporada Alta i que enguany serà a La Planeta el mes de desembre, arriba als 25 anys de vida i ho va voler celebrar de manera especial: amb un vídeo de Salvador Sunyer que repassa d´una manera molt íntima la seva trajectòria. I és que la carrera dels Escarlata no es pot entendre sense conèixer la història personal (i d´amor) entre els seus dos components, Jordi Aspa i Bet Miralta, que van oferir a continuació un petit tast del seu nou espectacle.
Marta Pallarés, publicat en el Diari de Girona 31.10.12 Foto:

25/10/12

L´Acocollona´t convertirà Girona en ciutat de zombis i assassins en sèrie

El festival de cinema de terror farà desfilar morts vivents al Barri Vell

Q ualsevol aficionat al gènere fantàstic i de terror pot parlar del desastre que podria resultar de reunir sota un mateix sostre vampirs, homes llop, assassins en sèrie, fantasmes i zombis: això, sempre que no es tracti del sostre del Truffaut, i que el motiu de la reunió no sigui la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona, l'Acocoollona't.En la segona edició del festival, que es durà a terme de demà a dimecres que ve, l'organització ha tingut el repte d'ampliar la programació dos dies, oferir noves activitats i mantenir un pressupost «irrisori», en paraules d'un dels seus directors, David Ruiz.

El gruix de les activitats se seguirà centrant al cinema Truffaut, que acollirà la projecció dels curtmetratges a concurs de dissabte a dilluns, i on cada dia es completarà el cartell amb una pel·lícula clàssica. Enguany els films escollits comparteixen l'afició per matar dels seus protagonistes, tots ells assassins de caire fantàstic: així, es podrà veure Phantasma, El dentista i Jeepers Creepers després dels treballs a concurs, que opten a un primer premi de 500 euros i un segon de 300. A més, hi haurà una menció per al millor curt gironí, i un premi del públic amb 300 euros en material de la Llibreria 22.
Precisament, la presentació d'ahir també va servir com a reivindicació per part de l'organització d'un major suport institucional, apuntant que «una tercera part del pressupost el destinem a premis, una proporció molt elevada», segons que apuntava Ruiz. Per aquest motiu, i per controlar millor l'aforament al Truffaut, enguany es cobrarà una entrada de 2,5 euros per nit, a banda d'oferir un abonament per 6 euros.
En l'apartat de novetats, cal destacar especialment la que convertirà Girona en el plató de La nit dels morts vivents: una zombie walk, una desfilada que sortirà de les escales de la Catedral i que omplirà el Barri Vell de devoradors de cervells. Això sí, amb tantes ganes de gresca que acabaran en un fi de festa obert a tothom al Tourmix.
Marta Pallarès, publicat en el Diari de Girona el 25.10.12

 Informació en el Punt-Avui
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/587390-lacocollonat-torna-per-tenyir-de-vermell-les-fires.html

 

 


Lletres Raül Garrigasait presenta a Girona ´El gos cosmopolita´

Lletres Raül Garrigasait presenta a Girona ´El gos cosmopolita´
Foto:  ANIOL RESCLOSA
El filòleg solsoní Raül Garrigasait va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre El gos cosmopolita (A Contravent), un assaig literari sobre el concepte "cosmopolita" i els canvis que ha experimentat al llarg dels segles, des que el filòsof grec Diògenes en va fer el primer ús. L'acte va anar a càrrec d'Oriol Ponsatí i Xavier Pla. girona.
Publicat en el Diari de Girona, 25.10.12

24/10/12

EL SECRET DE... Guillem Terribas



Avui fa 34 anys que es va fundar la Llibreria 22, un dels motors culturals de Girona. El seu capità és Guillem Terribas. A Terribas me'l trobo quan baixa a Barcelona. Ho fa sovint, perquè és on es remenen les cireres en aquest país ultracentralista que és Catalunya. El març del 2011 vaig ser jo qui el va visitar a Girona, per presentar-hi una novel·la. Tinc la sort de tenir molt bona relació amb Terribas, però suposo que això no és exclusiu meu, perquè no m'imagino que algú pugui portar-se malament amb ell. Aquell dia, Terribas em va obsequiar amb un exemplar d'El Número , la revista que va publicar la 22 el 1988, amb motiu del desè aniversari de la llibreria. Per a mi, és un tresor: només n'hi ha 1.800 exemplars i el seu contingut és una raresa literària.
D' El Número se'n van vendre 500 exemplars, a 2.000 pessetes cadascun. La resta els han anat regalant durant els anys. Terribas només en conserva poc més de 200 còpies. El Diari de Barcelona va reproduir-ne els textos el 1991, amb comentaris d'un dels autors implicats, Josep Maria Fonalleras. Les cobertes d' El Número estan il·lustrades per Narcís Comadira, escriptor i pintor, vell amic de Terribas. L'exemplar que tinc jo fa una olor curiosíssima, una combinació d'humitat i de fusta vella. El Número inclou 22 articles de 22 autors catalans, 11 en castellà i 11 en català. Montalbán, Mendoza, Monzó, Castellet, Roig, Gil de Biedma... La crème de la crème .
Tots havien d'escriure sobre llibres en concret, els que els plagués. Només Terenci Moix escriu d'un llibre escrit per ell -les seves memòries- i només Francesc Parcerisas no diu de quin llibre parla, que és de Just so stories , de Kipling. Els retrats dels autors que acompanyen els textos són del fotògraf J.M. Oliveras. Les meves favorites són les de Roig, Gil de Biedma i Moix. Hi apareixen fumant, com Montalbán, que xucla un cigar. Terribas té afició per col·leccionar i difondre imatges de tòtems del cinema que fumen. Ell mateix va posar per a la coberta de les seves memòries, Demà serà un altre dia (Ara Llibres), amb un cigarret a la mà i la cendra fent malabarismes, com fa ell amb la seva tasca de llibreter.
CRISTIAN SEGURA, Publicat a l’Ara 20.10.12

23/10/12

Abans que res, novel·les

Miquel Fañanàs i Teresa Sagrera, guanyador i finalista del Nèstor Luján.

Miquel Fañanàs i Teresa Sagrera han estat guanyador
i finalista del premi Nèstor Luján de novel·la
històrica amb obres ambientades
a Girona i a Sant Pere de Vilamajor
Foto: JOSEP LOSADA.
La quinzena edició del premi de novel·la històrica dedicat a l'enyorat Nèstor Luján manté la línia marcada per l'editorial Columna: “Tenim la tradició de publicar novel·la històrica d'autors d'aquí i que parlen de temes d'aquí; la veritat és que funcionen molt bé i millor que la majoria de traduccions”, afirma l'editora Berta Bruna.
El guanyador del premi de Columna, dotat amb 6.000 euros, ha estat Miquel Fañanàs, amb La bruixa de pedra, que ja es pot trobar a les llibreries. Per primer cop hi ha una finalista, Teresa Sagrera, amb El trobador, que serà publicada el juny del 2013.
“En edicions anteriors rebíem sis originals, potser deu; en aquesta, ens ha sorprès arribar als dinou i, en general, d'una qualitat força bona”, explica Bruna. Per això, el jurat, format per ella, Francisca Esperanza de Luján, Jaume Sobrequés, Vicent Sanchis i Maria Carme Roca, va decidir fer una excepció i atorgar un premi finalista.
Miquel Fañanàs (Girona, 1948) va ser tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Girona, és periodista (i col·laborador d'aquest diari) i ha publicat vint novel·les. “Tenia ganes d'escriure una novel·la ambientada a la meva ciutat; un dia, mirant una gàrgola femenina que hi ha a la catedral, vaig decidir inspirar-me en la seva llegenda”, explica. “Molts elements són reals, però m'invento la protagonista, una dona del segle XIV, l'època de la construcció de la nau gòtica i de la pesta negra, la inquisició (representada per la figura de Nicolau Eimeric), les lluites entre moros i cristians...”
Teresa Sagrera és mestra de primària fa 20 anys i col·labora al Centre d'Estudis de Sant Pere de Vilamajor, localitat d'on és i on viu. “L'obra està ambientada al segle XII, en una vila del Vallès, i la protagonista és Peronella d'Aragó, casada de nena amb Ramon Berenguer IV; a través d'ella explico una història molt universal amb temes relacionats amb l'amor (i trobadors), la lluita per la vida, l'embaràs, la mort de fills i pares...”, afirma l'autora, que ha invertit tres anys en l'obra, sobretot per documentar-se.
Novel·les, no assajos
La novel·lista Maria Carme Roca explica: “El que busquem són novel·les amb base històrica, ben documentades, versemblants, sí, però el més important és que siguin històries que t'enganxin, perquè sovint arriben textos molt documentats que són poc més que un assaig, i et cauen de les mans.” Cal, doncs, que abans que res siguin novel·les, com és el cas de les dues guanyadores.
Lluís Llort, publicat en el Punt-Avui 23.10.12
* El llibre de Miquel Fañanàs és presentarà a la 22, per concretar la data.

 

11/10/12

´El valor d´una carta és diferent, l´altre dia en vaig rebre una i em vaig emocionar´

Guionista i escriptor. "Es considerava bàsic que els soldats rebessin cartes perquè no s'enfonsés la moral de la tropa". Eloi Vila ha evitat seleccionar cartes d'amor per no donar una imatge massa romàntica de la guerra.
Entrevista
Eloi Vila, guionista entre altres programes de El Convidat, va presentar dimarts a la Llibreria 22 Cartes des del front, que com el seu nom indica presenta en primera persona, a través de cartes dels soldats a les famílies, testimonis personals de la Guerra Civil
"Si me quieres escribir, ya sabes mi paradero: 3ª Brigada Mixta, primera línea de fuego". 
Així de fàcil?
Així de fàcil, sí, el servei postal estava molt ben organitzat. No perquè sí, sinó perquè es considerava bàsic que els soldats rebessin cartes perquè no s'enfonsés la moral de la tropa.
A qui pertany una carta?
Per mi, pertany a qui l'escriu, que és qui decideix què explica i a qui.
D'on ha tret vostè, doncs, aquests escrits tan personals?
Me'ls ha cedit la gent, les famílies. Per dues vies: primer una de contacte directe, estirant del fil. I després, en córrer la veu del projecte que feia, la gent m'anava oferint material. Tots tenim un cosí, un oncle o un avi, que sap que un altre té una capsa on guarda cartes.
Escrivien amb totes les vocals o eren com els joves de vint anys d'avui?
He, he, escrivien amb totes les lletres. I aprofitaven tot el paper. I quan dic tot vull dir sencer, sense deixar un espai.
I amb aquells encapçalaments i comiats com fets en sèrie?
Sí, fins i tot en cartes escrites en condicions tan adverses s'observa aquella formalitat que ja s'ha perdut. Però és que llavors la comunicació escrita era l'única possible. Fins i tot per als que no sabien escriure, a cada companyia n'hi havia amb la funció d'escriure per ells.
Imagina tot el que s'ha perdut?
Milers d'històries. Perquè l'important no és el valor de la carta en si, sinó les històries que hi ha darrere. Històries que s'han perdut perquè molta gent va callar quan va tornar, per por a la repressió.
Què escriu un home que sap que pot morir al cap d'unes hores?
Ningú pensa que pot morir. O quasi ningú. Hi ha el cas d'unes cartes que un condemnat a mort va escriure a cada fill i a la dona per acomiadar-se, i van ser trobades a sota el matalàs de la cel·la. El fill encara plora quan ho explica.
Ajuda més rebre una carta o enviar-la?
Rebre-la. Es nota en la carta d'un soldat desesperat, de Palamós, que es queixa a la família que no li escriuen. És molt emocionant com ell imagina que la família llegeix les seves cartes, el que deu dir l'avi, etc.
Ja va dir Elías Canetti que no hi ha ningú més solitari que qui no ha rebut mai una carta.
Té molta raó. Tot i que avui la comunicació és molt més directa, l'altre dia vaig rebre la carta escrita a mà del pare d'un amic felicitant-me pel llibre i em vaig emocionar. El valor d'una carta és diferent. Evidentment, el vaig respondre de la mateixa manera.
No temia en principi donar a la ?guerra un aire massa romàntic?
Això podia passar si hagués fet una selecció de cartes d'amor. En canvi, el que he seleccionat són cartes de desesperació, cartes dramàtiques, cartes de comiat.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 11.10.12. Foto: Marc Martí