30/6/17

El memorial Rodeja premia Rosana Lluch i Xavier Gafarot

 La sisena edició dels guardons, organitzats en memòria del llibreter de la Geli, reconeixen la responsable de la llibreria Llorens Llibres, de Vilanova i la Geltrú, i el cap de premsa del Grup 62.
Rosanna Lluch i Xavier Gafarot, entre membres del jurat i de l'organització
Foto:Carles Palacio.

La llibretera Rosana Lluch, de la llibreria Llorens Llibres , de Vilanova i la Geltrú, i el cap de premsa del Grup 62, Xavier Gafarot, van rebre ahir els premis del VI Memorial Pere Rodeja, que es van lliurar en un acte al CaixaForum Girona. Aquests guardons estan organitzats pel Gremi de Llibreters de Catalunya en homenatge al llibreter gironí Pere Rodeja i Ponsatí (1931-2009), “considerat exemple i mestre en el seu ofici”, i per això es lliuren cada any en el dia del sant de qui va ser durant molts anys l’ànima de la llibreria Geli. Lluch va rebre com a premi un taló de 1.500 euros i Gafarot, una escultura de l’artista Dolors Bosch, en un acte tan emotiu com reivindicatiu del món de llibre, que va cloure el regidor Carles Ribas.
Després de la benvinguda a càrrec de la presidenta del Gremi de Llibreters de la demarcació de Girona, Carme Ferrer, va obrir l’acte el periodista Jordi Grau, director de l’edició gironina d’El Punt Avui i presentador del programa La ciutat dels llibres de Televisió de Girona. “Diuen de nosaltres [els periodistes] que ens atrevim a parlar de tot sense saber gaire de res. Hem de parlar de llibres i llibreries? Doncs aniré a la font i preguntaré a alguns amics, coneguts i saludats dels que me’n refio què són per a ells els llibres i les llibreries”, va dir Grau, que va exposar a continuació les opinions recollides entre periodistes, escriptors i amants dels llibres en general com ara Pep Riera (“Llegir és, de les activitats que fas tot sol, la que et fa sentir menys sol”), Antoni Sant, Joan-Lluís Lluís, Quim Fernàndez, Quim Curbet, Carles Monguilod, Narcís Genís, Salvador Garcia-Arbós, Joaquim Nadal, Miquel Aguirre, Imma Merino i Rafel Nadal, segons el qual “les llibreries són un espai de confort físic i intel·lectual, i hi ha pocs espais més seductors, més civilitzats, que les parets plenes de llibres d’una llibreria”, i així ho va plasmar Jordi Grau en la seva intervenció.
El jurat del memorial Pere Rodeja, format per Carme Fenoll, Lluís Morral, Guillem Terribas, Laura Àlvarez, Màrius Serra i Marià Marín, com a secretari sense vot, ha decidit atorgar el premi al millor llibreter o llibretera per la seva tasca de divulgació del llibre a Rosana Lluch (Vilanova i la Geltrú, 1967) per “la seva trajectòria sostinguda, gràcies a la capacitat de mantenir la llibreria en temps bons i difícils, amb activitat i impacte en el territori”. Lluch va treballar a hores des de molt jove a la llibreria Llorens Llibres, fundada pel seu pare el 1971, i el 1988 s’hi va incorporar ja a jornada completa. Durant nou anys va ser secretària de l’ICYB (Congrés Internacional de Joves Llibreters) i va representar el nostre país en congressos de llibreters d’arreu del món. També ha format part durant molts anys de la junta del Gremi de Llibreters, i el 1996 va rebre el premi Memorial Ferran Lara. “Crec en el llibre i en el poder de la literatura per canviar el món”, va dir Lluch, que es va mostrar “molt satisfeta i agraïda” pel premi rebut a Girona.
El jurat també ha premiat Xavier Gafarot (Barcelona, 1966) “per la feina, sovint amagada dels gabinets de premsa editorials, en un treball continu amb les llibreries i els autors”. Periodista de formació, Gafarot va treballar en diferents mitjans abans d’iniciar, el 1997, la seva tasca de comunicador cultural dins l’àmbit editorial. Ha estat responsable de comunicació de Destino i Enciclopèdia Catalana, i actualment és el director de premsa del Grup 62, que agrupa els segells Proa, Edicions 62, Columna, Empúries i Pòrtic.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 30.06.2017
MÉS INFORMACIÓ SOBRE L'ACTE:

27/6/17

Rosa Font presenta ‘Em dic la veu’

Rosa Font aprofundeix en l’inefable quotidià.

 L’escriptora presenta avui a La 22 el seu vuitè llibre de poesia, ‘Em dic la veu’.
Rosa en una foto de Manel LLadó de quan va presentar
el seu darrer llibre 

Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) publica un nou poemari, Em dic la veu (Llibres del Segle), que la reafirma com una de les millors poetes contemporànies d’aquest país, dit amb tot el desvergonyiment que han de tenir les declaracions d’aquesta classe quan són veraces. Així i tot, continua sent una escriptora situada als marges, que és el més semblant avui dia a l’autèntic confort, tot i haver conquerit uns quants trofeus, des del premi Rosa Leveroni al Carles Riba, que podrien haver-la projectada cap a una determinada centralitat literària. No ha estat així perquè la poesia, amb rares excepcions, no sol seguir camins rectes i definits. Rosa Font continua sent, doncs, una poeta mig secreta, que escriu sense cap urgència i amb una discreció gairebé de no-escriptora, uns llibres en què cada cop s’aprima més el jo poètic, com si també la transparència, el no-res, fos un lloc, i un lloc amb vistes de privilegi a les coses més difícils de ser dites i al llenguatge més adequat perquè en realitat semblin tan properes. No és estrany que el també poeta Antoni Clapés afirmi a l’epíleg que Em dic la veu “està cridat a ser un referent de la poesia europea d’aquest inici de segle, perquè en ell s’hi tracta de dir l’inefable tot parlant del quotidià, i de fressar camins nous, imprevistos, al marge de l’error i de la veritat”. Paraules importants.
J.N. Santaeulàlia, Rosa Font i Roger Costa-Pau, durant
la presentació a l'Espai 22
Clapés subratlla com aquesta cerca diguem-ne de revelació es resol en una bellesa que no sucumbeix mai al sentimentalisme sinó que, al contrari, es formula sovint amb contundència i aspror, i amb un elevat respecte tant de la tradició com de la modernitat. Aquests deutes, que Rosa Font fa explícits en els primers versos de molts dels seus poemes, poden anar de Felícia Fuster a Joseph Brodsky, de Palau i Fabre a Alejandra Pizarnik, de Montserrat Abelló a Samuel Beckett, de Paul Celan a Miquel Pairolí, de María Zambrano al mateix Clapés. Com en els seus darrers llibres, persisteix en l’exploració d’una prosa poètica que harmonitza amb profit amb el seu univers de llum, ombres, minerals i arrels, i en un imaginari molt visual, quotidià i al mateix temps transcendent. El llibre, el presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (19 h), acompanyada del també poeta i novel·lista Josep Navarro Santaeulàlia.
Eva Vázquez, el Punt-Avui 26.06.2017
L'Espai 22 es va omplir del tot. 
La poeta empordanesa Rosa Font va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el seu vuitè poemari, Em dic la veu ( Llibres del Segle ), en un acte en què també van intervenir l’escriptor Josep Navarro Santaeulàlia i l’editor Roger Costa-Pau. Un públic nombrós va omplir l’Espai 22 en una de les últimes presentacions de la temporada.
El Punt-Avui 27.06.2017

12/6/17

Un retrat del tombant de segle, guanya el Vayreda

Els Premis Literaris Ciutat d’Olot premien la novel·la ‘Ploureu per vosaltres’, d’Antoni Carrasco.  Santiago Forné guanya el de novel·la juvenil i el Joan Teixidor de poesia es declara desert.
Antoni Carrasco, el regidor de cultura Josep Berga i Santiago Forné
Foto: J.C.

Antoni Carrasco (Santa Coloma de Farners, 1957) ha guanyat el premi Marian Vayreda de prosa narrativa dels Premis Ciutat d’Olot, el lliurament dels quals es va fer ahir en un acte al Museu dels Sants, amb un retrat dels darrers anys del segle XX. A Ploreu per vosaltres, segons va destacar el jurat, Antoni Carrasco tracta temes com la relació entre pares i fills, la nostàlgia de la infantesa, dilemes èpics potents, el pes del passat i la difícil definició d’un sentiment identitari, tots ambientats en els últims anys del segle passat. El jurat del Marian Vayreda, format per Margarida Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Carles Batlle, Marta Ramoneda i Josep Lluch, n’ha destacat “el desplegament de la història oculta en els capítols o relats, una tensió ben treballada i un sentit últim obert i suggestiu”. Antoni Carrasco és nascut a Santa Coloma, però viu a Barcelona i treballa al Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Fins ara ha publicat Saltimbanqui (Pagès Editors, 2002) i La segona lluna (Empúries, 2015), novel·la amb la qual va guanyar el premi Just Casero 2014.
El premi Marian Vayreda de prosa narrativa és el més important dels Premis Literaris Ciutat d’Olot, amb una dotació de 10.000 euros i la publicació per part de l’Editorial Empúries. Ahir també es va fer el lliurament del premi de novel·la juvenil a Santiago Forné per L’exili d’Arsinoe Bauh, que rebrà 4.500 euros i Llibres del Segle publicarà la novel·la. El jurat estava format per Josep Gòrriz, Josep Torrent, Marta Costa-Pau, Dolors Garcia i Cornellà i Pau Joan Hernàndez. Aquesta novel·la planteja el conflicte entre dues societats que habiten una a la regió dels Pirineus i l’altra al sud d’aquesta. La del sud és una societat moderna i en canvi la del nord ha renunciat a la tecnificació. Un personatge del sud vol veure com es viu a l’altra part, tot i que des del seu poble els consideren uns salvatges. L’obra és una variant positiva i creativa del clàssic Un món feliç. A partir d’aquesta història, l’autor fa una recreació ambientada en l’actualitat. I aquest és precisament un dels aspectes que més ha destacat el jurat.
Premi Casero 2015.
Santiago Forné (Castelló de la Plana, 1959) viu a Catarroja i és professor d’escola d’adults, tot i que actualment es troba en excedència voluntària. Fins ara ha publicat La dona infidel (Quaderns Crema, 2002), Conta’m la veritat sobre l’amor (Editorial Tria, 2010), L’últim estiu abans de Chicago (Editorial Tabarca, 2006), Màscares trencades (Editorial Tabarca) i L’últim linx (Editorial Bullent).
El jurat del premi Joan Teixidor de poesia, integrat per D. Sam Abrams, Maria Rosa Font i Massot, Txema Martínez, Roger Costa-Pau i Rosa Vilanova, ha declarat aquest premi desert.
Jordi Casas El punt-Avui 11.06.2017

9/6/17

Ramon Vilaró presenta el llibre «Mabuhay»

Ramon Vilaro i Miquel Fañanas. Foro: Aniol Rasclosa.
El periodista Ramon Vilaró, establert a Lloret de Mar, va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre Mabuhay. Bienvenidos a Filipinas, en un acte que va comptar amb la participació de l'escriptor Miquel Fañanàs. Vilaró aplega experiències viscudes durant els anys que va exercir de periodista a Filipines, un país que considera turísticament molt atractiu, si bé mogut des del punt de vista social i polític.
Diari de Girona, 09.06.2017

Lluís Busquets recomana seguir Xirinacs per avançar en el procés de Catalunya

L'escriptor olotí presenta a Girona tres llibres sobre el pensador de la lluita no violenta .Toni Rico diu que Xirinacs no va caure en el desencant
Josep Puigbó, Lluís Busquets i Antoni Rico presenten
 els llibres a l´Espai 22 de la Llibreria 22. 

L'escriptor olotí Lluís Busquets va proposar ahir seguir la filosofia de Lluís Maria Xirinacs, a qui ha dedicat diferents llibres, si el que vol és poder continuar avançant com a país.
Busquets va resumir en cinc punts la filosofia de la lluita no violenta de Xirinacs, que s'inspirava en Gandhi: En primer lloc, quan una cosa està malament, cal denunciar-la. Així és com Xirinacs va entrar en vaga de fam a primers de la dècada de 1970 per denunciar que als Països Catalans no hi havia eleccions lliures. Ho va pagar amb pena de presó.
En segon lloc, no s'ha de col·laborar amb el règim. El tercer punt és la pràctica de la desobediència civil. El quart, planificar i portar a terme accions com ara la vaga de fam.Cinc punts a seguirOferir una alternativa és el cinquè punt de la lluita no violenta. «Em sembla que aquests punts els hem de tenir presents avui si demanem un país millor», va dir Lluís Busquets a l'Espai 22 de la Llibreria 22 de Girona, en la presentació del darrer dels llibres que ha dedicat al pensador que es va «deixar morir» l'estiu del 2007 en un bosc del Ripollès: Xirinacs, el profetisme radical no violent (Balasch Editor).L'acte va comptar amb la participació de l'historiador valencià resident a Girona Toni Rico i el periodista Josep Puigbó.Busquets va agrair al director del Diari de Girona, Jordi Xargayó, present a l'acte, l'acceptació de la publicació d'una sèrie d'articles de Xirinacs que, a l'arrencada de l'actual mil·leni, van servir per «expliquen exactament el seu pas de la política a la demòtica».Amb el concepte demòtica, Xirinacs va definir un model social que s'organitzava a partir de les famílies per estructurar la societat no només com a individus cridats a votar cada quatre anys, sinó com a individus que han de gestionar el resultat de la votació.Puigbó va recordar les diferents ocasions que, com a periodista de Televisió de Catalunya o de Ràdio Olot va tenir l'ocasió d'entrevistar Xirinacs o compartir amb ell un programa. Segons Puigbó, Xirinacs «incomodava profundament Jordi Pujol», aleshores president català. «El que m'agradaria de Xirinacs si fos entre nosaltres és que pogués opinar sobre el moment actual», va concloure Puigbó, referint-se al procés català.Per la seva part, el professor Rico, expert en Joan Fuster, membre de la CUP i que treballa a l'institut de Vilablareix, va qualificar Xirinacs «no només com el nostre Gandhi, sinó també com el nostre Luther King, Nelson Mandela i Desmond Tutu», en el sentit que va ser un d'aquells personatges sorgits a mitjan segle XX que van fer de la lluita no violenta el seu projecte.Per Rico, sovint la societat els va veure com a homes egoistes i «el sistema» va aconseguir difondre d'ells una imatge nagativa, d'homes anàrquics i caòtics.Rico va citar l'escriptor sudamericà Eduardo Galeano per definir la utopia com «aquell horitzó on volem arribar» i que no assolim mai, i precisament per això ens permet avançar. Doncs bé, això és el que feia Xirinacs quan als anys 1970 parlava de la independència dels Països Catalans i la gent el prenia per boig, en canvi avui la idea no resulta tant forasenyada, segons Rico.

Toni Rico, que ha vist crèixer la idea d'un Xirinacs ermità després de la lectura del llibre de Lluís Busquets, és pregunta si Joan Fuster i tants altres grans intel·lectuals, que no eren homes de partit, no encaixarien també en aquesta definició. Precisament a aquests grans pensadors que no són de partit la idea d'ermità «els acaba de fer grans».
Sempre a la palestraRico va dir que la figura de Xirinacs trenca «el relat de Tarradellas» i que Xirincs va ser un dels pocs intel·lectuals que als anys vuitanta, amb la Transició ja desembocada en un autonomisme consolidat, «no va caure en el pou del desencant», sinó que va continuar protagonitzant accions que el van tornar a situar al primer pla mediàtic, com ara quan es va declarar «amic d'Eta» en un sonat acte reivindicatiu l'any 2002 al Fossar de les Moreres, en homenatge als «terroristes» defensors de Barcelona el 1714.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 07.06.2017

8/6/17

SENHAL, una anomalia tenaç

La col·lecció de ‘plaquettes’ ‘Senhal’ arriba al número 150 i es reafirma com l’únic espai periòdic de creació literària a Girona.  Pep Vila sosté que assumeixen “la suplència de les revistes d’abans de la guerra”

Això era al temps que els animals parlaven, diu Joaquim Namorado en un dels poemes que Ponç Pons acaba de traduir del portuguès per al número 150 de la col·lecció de quaderns de bibliòfil Senhal. La primavera de 1984, quan els filòlegs Pep Vila i Enric Prat van assumir l’edició d’aquestes plaquettes, els animals ja feia temps que només grunyien o piulaven, però tenint a les mans els primers exemplars d’aquella revista curosament plegada, podies arribar a pensar que a penes feia quatre dies que havien perdut el do de la parla; podies arribar a creure que Girona era una ciutat culta, civilitzada i amb possibilitats certes de connectar amb alguna cosa semblant a la modernitat. Senhal era una pedreta, una empresa de fet molt petita i d’una gran modèstia, però era única, convincent i a la seva manera, també, d’un plantejament agosarat.
Prat i Vila encara estaven intentant salvar la revista L’Estruç, un projecte ambiciós sorgit el 1981 de l’Associació d’Ex-Alumnes de Català, i ja s’embrancaven en una altra aventura fins i tot més exquisida i selecta, més pròxima a l’edició de bibliòfil que a la divulgació intel·lectual. Era una temeritat, però els beneïts anys vuitanta afavorien aquesta classe de troballes. I se n’han sortit: 150 números en una trentena d’anys són tota una proesa, més encara en un entorn que ha vist desaparèixer una rere l’altra totes les iniciatives editorials de l’època, des de les revistes Gra de Fajol i Qüern d’Olot, El Bagant de Banyoles o Paraules al Vent de Sant Jordi Desvalls, fins a l’editorial El Pont de Pedra i les Edicions del Pèl. Només ha sobreviscut la Llibreria 22, i no és pas estrany que Senhal hi hagi trobat aixopluc des dels seus orígens, primer com a oficiosa seu social i, més endavant, com a mecenes activa, junt amb l’Ajuntament, perquè no acabés també morint.
Pep Vila, un dels fundadors, assegura que el propòsit era “contribuir modestament a donar continuïtat a la tradició de revistes literàries que havien proliferat a Girona des del modernisme fins a la Guerra Civil”. Totes havien estat, i Vila ho sap, tremendament fugaces, des de Vida i L’Enderroch a la republicana Víctors. El model que desitjaven introduir potser s’hauria acostat a Presència, però com que no disposaven de prou mitjans per editar un producte semblant, diu, van decantar-se per la idea d’uns acurats quadernets, gairebé artesanals, per cobrir un dèficit que Vila creu que encara no s’ha saldat: “No hi havia, ni hi ha encara, cap revista que dediqui espais fixos a la creació literària, i en aquest sentit Senhal assumeix una suplència.” En aquest interinatge ha acabat sent una anomalia consolidada, oberta tant a la narrativa com a la poesia i l’assaig i que aprecien els autors novells i els ja bregats. També reserva un espai a la traducció, com la dels nou poemes grecs de Marguerite Yourcenar, il·lustrats amb gravats de Carles Vivó, que van servir per estrenar la col·lecció el 1984. La cura en el tacte del paper, l’elegància tipogràfica i la reproducció de les il·lustracions són d’una aristocràtica exemplaritat.

Complicitats
Una empresa com la de ‘Senhal’ s’ha de basar per força en moltes complicitats: escriptors, artistes, impressors, distribuïdors i, també, lectors. No cal que siguin molts; n’hi ha prou que siguin atents. Per agrair-los la lleialtat, la presentació del número 150, el dia 15 de juny a la Llibreria 22, s’ha plantejat com una festa de retrobament a la qual estan convidats tots els autors que hi han escrit, que podran llegir fragments d’alguns dels seus textos. Per fer-se una idea del que ha representat aquesta ‘plaquette’ en la vida literària de Girona, n’hi ha prou de resseguir l’índex dels 150 títols publicats fins ara que acompanya l’últim número en una separata especial. El ‘Senhal’ d’aniversari, on el poeta menorquí Ponç Pons aplega les seves traduccions de poetes portuguesos, és també singular: se n’ha fet un tiratge doble i en color.
Eva Vázquez el Punt Avui 05.06.2017

3/6/17

Vida i història s’entrellacen en l’Univers Yourcenar

 L’Aula d’Humanitats i la Casa de Cultura de Girona dediquen una setmana literària a l’autora de ‘Memòries d’Adrià. El cicle comença el 7 de juny amb la clàssica tertúlia gastronòmica a La Mercè.

La gent que s’ha pres el seu temps per llegir Marguerite Yourcenar detesta aquests anuncis de quiosc que la continuen promocionant com “la gran dama de la novel·la històrica” i reduint-la a un sol llibre, preciós, que té tant de relat històric com l’Odissea d’Homer de curset de navegació. Ningú no ha llegit mai La transformació de Kafka perquè sentís interès per l’entomologia. Ningú no hauria de llegir Memòries d’Adrià pensant que sabrà alguna cosa més de la Roma imperial i del seu emperador més humanista, sinó sobre l’amor, l’amistat, la traïció, el dubte, la por o l’exasperant lentitud de la mort. Entrar en l’univers de Yourcenar, com el que proposen del 7 al 15 de juny La Mercè, la Casa de Cultura, el Museu del Cinema, les biblioteques públiques de Girona i Salt i les llibreries 22 i Linguae, és un exercici constant de rememoració: el temps, és sempre el tema, aquesta excavació obsessiva de les capes profundes de la vida que emparenta la seva prosa amb la paciència narrativa de Proust.
Potser perquè costava de pronunciar un cognom que encara no era gens familiar per als lectors espanyols, la primera traducció de Memòries d’Adrià al castellà, el 1955, va passar quasi desapercebuda. I això que el traductor era Julio Cortázar. L’edició provenia, com tantes altres en la postguerra, del mercat sud-americà, però això no explica per què els seus llibres van continuar sent una espècie de raresa per a iniciats fins ben bé el 1980, quan va convertir-se en la primera dona que ingressava a l’Acadèmia Francesa i llavors sí, els lectors van acostumar-se al seu nom i, sobretot, a aquella mirada afilada capaç de posar de genolls tot un emperador perquè semblés tan vulnerable com qualsevol de nosaltres. Havien hagut de passar, però, trenta anys des de la seva primera edició en francès perquè Memòries d’Adrià finalment fos publicada sense la mediació de la rica indústria editorial d’ultramar i conservant la versió insuperable de Cortázar. En català, encara tardaríem un any més a disposar de la primera, el 1983 i a cura de Jaume Creus. Des d’aquella tardana operació de descoberta, que va convertir-la en un fenomen editorial, Marguerite Yourcenar ha continuat sent present a llibreries i biblioteques, però d’una manera ja menys vistosa, més aviat com una escriptora de culte, amb una obscura fama de complexa que comparteix honorablement amb quasi tots els grans clàssics de la literatura. Només li van continuar guardant lleialtat alguns refinats cercles homosexuals, el col·lectiu feminista militant (que va introduir el costum horripilant de referir-s’hi com “la Yourcenar”, com si sortís d’algun xalet de Pedralbes) i la comunitat universitària, especialment els estudiants d’art, que llegien els seus llibres en clau assagística per les seves (tan pertinents) reflexions sobre estètica. El lector comú, que és el qui mana, a penes coneix res més que Memòries d’Adrià i potser té una petita noció d’Opus nigrum, però ha ajudat a sostenir una autora de llenguatge elaborat i lectura reposada a l’olimp dels clàssics i, alhora, al mercat dels supervendes.
Que Girona li dediqui la setmana literària que cada final de curs permet revisar una destacada figura de les lletres universal és una oportunitat per renovar el plaer de llegir aquesta autora tan estimada pels escriptors, que han estat els primers de traduir-la, des de Cortázar a Maria Mercè Marçal, Felícia Fuster, Avel·lí Artís-Gener i Lluís Anton Baulenas. El programa de l’Univers Yourcenar començarà el dimecres 7 de juny amb la ja tradicional tertúlia gastronòmica al claustre de La Mercè (18 h), on Imma Merino, Salvador Garcia-Arbós, Josep M. Claveguera, Rafel Masià, Guillem Terribas i Vicenç Pagès Jordà conversaran sobre l’autora i la presència de la cuina en la seva obra. El 9 de juny, el Museu del Cinema (19.30 h) projectarà l’entrevista que va fer-li Bernat Pivot per al programa Apostrophes el 1979, i el dia 12 de juny Antoinette Serra impartirà a la Casa de Cultura (19.30 h) una conferència sobre els records i opinions que l’escriptora va confiar al periodista Mathieu Galey per al llibre Amb els ulls oberts. El dia 13, hi haurà un taller familiar, també a la Casa de Cultura (17.30 h), inspirat en els jocs de l’antiga Roma, i el dia 15 Montserrat Gallart, l’escriptora que més vegades ha traduït Yourcenar al català, parlarà de la influència de la Mediterrània en la seva obra (19 h).
Eva Vázquez, el Punt Avui 31.05.2017
Més informació a la web de la 22 http://llibreria22.net/web/llibreria22
Centre Cultural La Mercè: http://www2.girona.cat/ca/ccm_noticies