30/8/13

El Club Ciutat del Teatre busca socis culturalment actius

El club d'espectadors de la Fundació La Ciutat Invisible obre dilluns les inscripcions, amb tres categories diferents.
La Fundació La Ciutat Invisible i Bitò Produccions han creat el nou club d'espectadors Ciutat del Teatre,
Salvador Sunyer, de peu a la dreta,
amb els cinc primers socis del club Foto: X.C.
que oferirà als seus socis descomptes i avantatges en el festival Temporada Alta i en diversos equipaments i propostes culturals de Girona i altres ciutats. El que marca la diferència respecte a altres clubs d'espectadors és que Ciutat del Teatre aposta decididament per la participació activa dels espectadors –fins i tot suggerint espectacles per al festival o avaluant críticament la seva programació– i la reinversió en programació cultural d'una part de les quotes, per exemple per portar espectacles internacionals a Temporada Alta. Ahir es va presentar el nou club a Els Jardins de la Mercè, en un acte en el qual van assistir els cinc primers socis, espectadors molt involucrats en el festival que són, segons el seu director, Salvador Sunyer, el model de socis que ell voldria per a aquesta Ciutat del Teatre.
Les inscripcions al Club Ciutat del Teatre s'obriran dilluns vinent a través del web de La Ciutat Invisible, en què es podrà triar entre tres categories o files: Fila blava, amb una aportació anual de 100 euros; Fila verda, amb una aportació de 300 euros, i Fila vermella, a partir de 1.000 euros. Tots els socis gaudiran de compra preferent d'entrades de Temporada Alta, els dies 9 i 10 de setembre; d'un 15% de descompte en els espectacles del festival; d'assessorament personalitzat per correu electrònic; d'accés gratuït a les activitats de la fundació –la primera serà una presentació de la programació només per a socis, el 6 de setembre, i també hi haurà xerrades, visites guiades, viatges, etc.–, i de descomptes i preus reduïts en equipaments culturals com ara el Teatre de l'Arxipel de Perpinyà, la Llibreria 22, el Cinema Truffaut, l'Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu, etc. Els socis de les files verda i vermella tindran altres avantatges suplementaris, com ara invitacions a activitats exclusives i personalitzades, l'accés al bar Vip del festival o, en el segon cas, l'opció de triar sempre la mateixa butaca en el festival. Les cent primeres persones que es facin sòcies tindran com a regal de benvinguda dues entrades per a Temporada Alta.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 30.08.13


28/8/13

La Fundació Colomer posa ordre al llegat de l'artista

L'edició de la seva obra completa en dos volums imponents revalora el pintor, decorador i dissenyador gràfic gironí.
El Museu d'Art li dedicarà al setembre una exposició antològica.

A la seva mort, i tal com era el seu desig, es va procedir al trasllat de tota l'obra que Pep Colomer (Girona, 1907-1994) conservava al seu taller de la ronda Ferran Puig perquè passés a formar part del llegat que deixava a la seva ciutat. Ningú no esperava, però, que aquell artista que feia dècades que vivia retret, en una discreció que s'assemblava quasi a un exercici de desaparició, guardés una quantitat tan ingent de material que obligava a refer de dalt a baix tot el que se'n sabia fins aquell moment. El Museu d'Art de Girona, dipositari del fons, va organitzar el 1996 una exposició que treia a la llum part d'aquella col·lecció personal inèdita, i dos anys després es constituïa la Fundació Colomer-Sanz, planificada pel mateix Colomer des del 1984, per contribuir a la catalogació, conservació i difusió de la seva obra. Han hagut de passar quinze anys més, però finalment dos imponents volums, acuradament editats pel segell del fotògraf Jordi Puig Úrsula Llibres, que reprodueixen l'obra completa de l'artista en les seves diverses facetes com a dissenyador, pintor, dibuixant, decorador o pensador, amb els corresponents estudis crítics, i l'anunci d'una exposició antològica, de nou a l'MD'A, per a finals del pròxim mes de setembre, permeten que Colomer retrobi el lloc que li correspon en la massa sovint difusa, discontínua i malaurada història de l'art de Girona.
Perquè Colomer pertanyia, com tants altres artistes d'empenta arruïnats moralment pel franquisme, a l'activa generació dels anys trenta, en la qual va tenir un paper destacat com a impulsor dels Amics de les Arts, del saló d'exposicions i llibreria Garbí o de la penya dels Íntims, com a promotor de la primera Fira Comercial, com a membre de l'equip fundador de la revista Víctors i, sobretot, com a renovador del disseny publicitari i les arts decoratives després del noucentisme masonià junt amb el seu amic i soci Francesc Gallostra (1905-1974). Tot i haver-se significat amb la República, va aconseguir passar desapercebut als anys quaranta mig amagat a Banyoles, sota la protecció de la família de la seva dona, Carme Sanz, i dedicat principalment a la decoració d'interiors i el disseny de mobiliari, tant a Girona com, durant un temps, a Barcelona. Tot i la intensa activitat cultural i professional que va desplegar al llarg de la seva vida, fins al 1957, quan ja tenia cinquanta anys, no va fer la seva primera exposició individual, a L'Artística. En faria poques més i, en qualsevol cas, mai amb fins crematístics: forma part de la llegenda franciscana del seu caràcter que, si algun cop rebia diners pels seus quadres, els donava íntegrament a la beneficència. Membre del Círculo Artístico i de l'Ansiba, els últims anys va convertir-se en un referent per als artistes més joves que solien reunir-se devotament a la seva casa de Sant Daniel, on s'havia consagrat a les preocupacions crepusculars sobre grafologia i filosofia.



Rescat categòric de l´artista gironí Pep Colomer Un fons en renovació permanent

Un treball de recerca iniciat l'any 2011 i coordinat per l'historiador de l'art Jordi Falgàs, director de la Fundació Rafael Masó, ha permès catalogar més d'un miler d'obres de Pep Colomer, entre pintures, cartells, dibuixos, il·lustracions, i dissenys d'interior i mobiliari. La major part d'aquest material procedeix de la donació que el mateix artista va fer a la ciutat abans de morir, dipositada al Museu d'Art, però la investigació també ha permès localitzar moltíssima altra documentació inèdita a través dels arxius i de les col·leccions particulars. Per facilitar una actualització permanent del fons, els dos volums de l'obra completa, de més de 950 pàgines, són consultables també a través del web www.pepcolomer.org, on es reprodueix tota la producció de Colomer i que dóna opció a descarregar-se els continguts per a iPad.
Eva Vázquez. Públicat en el Punt-Avui 28.08.13
 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/673124-la-fundacio-colomer-posa-ordre-al-llegat-de-lartista.html

Notícia 29.07.13 en el Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/07/28/rescat-categoric-lartista-gironi-pep/628270.html

Joaquim Nadal recopila els seus tuits a ‘Glops de vida'

L 'exalcalde de Girona i dirigent socialista Joaquim Nadal i Farreras és un dels polítics més actius a la xarxa, en especial a través del Twitter, on les seves piulades són de les més seguides. Ara els filòlegs Enric Prat i Pep Vila, a partir d'un inventari establert per Lurdes Griñó, han recopilat dos centenars dels tuits del polític i historiador gironí per al número 134 dels quaderns de bibliòfil Senhal, que ells mateixos editen, amb el títol Glops de Vida. L'efecte és el d'una col·lecció al·luvial de pensaments, paisatges, emocions i premonicions que Nadal ha difós a través del Twitter entre l'agost del 2011 i el març del 2013. Hi ha reflexions sobre l'actualitat, també, però com diu en una piulada: “Les meves ganes de fer tuits sobre el paisatge, el temps i la vida s'incrementen quan trobo interlocutors que només v
oldrien parlar de política”.
Eva Vázquez. Publicat en el Punt-Avui 28.08.13
* La Plaqueta SENHAL, només es troba a la llibreria 22

26/8/13

El noi de can Norat

L'edició de ‘Per Morellàs, a les Illes', unes memòries inèdites de l'exili, treu de l'oblit el metge, polític i escriptor gironí Laureà Dalmau.
L'Ajuntament admet haver contret un “deure de restitució” i la família anuncia la donació a la ciutat del fons documental de l'autor i la preparació d'una biografia.

Les Illes, al Vallespir, antigament un amagatall de trabucaires i contrabandistes, són avui “quatre cases al voltant d'un vell plàtan” on costa relativament poc localitzar la casa on va viure desterrat als anys quaranta el metge i escriptor gironí Laureà Dalmau i Pla (Agullana, 1886-Girona, 1969), encara que no hi ha ni una sola indicació que recordi el seu pas per aquell lloc. L'editor Quim Curbet va estar-hi no fa gaire atret per la lectura de les memòries d'exili de Dalmau, Per Morellàs, a les Illes, un document fins avui inèdit que la família ha recuperat recentment i que acaba de publicar el segell gironí Curbet Edicions, en una revisió a cura dels filòlegs Jordi Curbet i Esther Fabrellas i amb una emotiva introducció biogràfica dels néts de l'escriptor.
Quan Laureà Dalmau va arribar a les Illes el juny de 1941, va haver de travessar, des de Morellàs, una tortuosa carretera de muntanya semblant a la que ha descrit el seu editor al cap de setanta anys, però en condicions molt més lamentables, damunt un vell Ford amb un escandalós excés de passatgers que conduïa un xofer garlaire i temerari. Ja no era jove: amb cinquanta-cinc anys, afeblit per una bronquitis persistent des de l'hivern anterior, les Illes no era un destí, era només una habitació de convalescència on restablir-se de la derrota i de la pèrdua d'un dels seus fills amb només disset anys, i de l'horror de tots els malalts i suïcides que havia hagut d'atendre a l'Hospital de Perpinyà quan va arribar-hi amb els primers exiliats, i de la mesquinesa dels homes, de la crueltat del món, que posava una guerra damunt d'una altra guerra, i de la terrible enyorança de la dona i els fills, tot i ser tan a prop, a una travessia de bosc, a l'altra banda de les Alberes.
Laureà Dalmau va pertànyer a allò que alguns historiadors han qualificat d'“exili dels dissortats”, el de tota aquella massa anònima atrapada als camps de concentració i els vilatges del sud de França, enfront dels que van rebre suport institucional i van tenir ocasió d'agafar un passatge cap a Amèrica. Potser tampoc hauria escollit marxar, si l'hi haguessin ofert, i n'hi havia motius, com a metge reconegut, com a escriptor, com a actiu diputat d'Esquerra Republicana, com a ponent de l'Estatut de Núria, com a fervent catalanista i antimonàrquic recalcitrant, cosa que ja li havia costat la presó arran dels Fets d'Octubre de 1934, però va preferir quedar-se al seu raconet desolat del Vallespir, fins que l'amnistia de 1949 li va permetre tornar a casa i sumir-se en un llarg silenci que semblava no acabar mai, durant el qual va escriure, entre el juny de 1949 i l'abril de 1950, aquesta “narració anecdòtica”, Per Morellàs, a les Illes, que cap editor de l'època no va voler-li publicar en espera de “cambios en las alturas”.
“Recordo l'avi seriós a la taula del menjador, sempre amb batí i amb les cataractes que ja li enterbolien la visió, però mai no es descuidava del seu llacet, la papallona, ‘el llaç de republicà', en deia ell. Nosaltres, que érem petits, vam descobrir l'avi asseguts a la seva falda. Només molt temps després vam saber que havia freqüentat les tertúlies del cafè Norat de la Rambla, amb els seus amics Miquel Santaló, Miquel de Palol, Carles Rahola i Josep Tharrats; hi anava tan sovint, de fet, que era inevitable que s'acabés enamorant de la filla de l'amo, la Laura Norat, la nostra àvia, que poc temps després hauria de travessar clandestinament les Alberes, acompanyada per la mare i la tia Fina, per anar-se a trobar amb el marit en un poblet del Vallespir durant l'ocupació alemanya de França. ‘Sobretot, estimades, no us signifiqueu per res, per res', els advertia abans que se'n tornessin a Girona i ell es quedés sol de nou a les Illes, en aquell lloc on fins anant al cel un s'enyora.”
Ho recordava el juliol passat un dels seus néts, Ramon Dalmau, en la presentació d'aquestes memòries novel·lades descobertes recentment en una vella caixa de cartró entre els papers de la família, durant un acte solemne a l'ajuntament de Girona en què l'alcalde, Carles Puigdemont, va admetre que la ciutat tenia “un deure de restitució” amb l'escriptor i polític. En part, la reparació ja està en marxa: està previst que l'arxiu personal de Laureà Dalmau formi part d'un fons documental “obert a tots els gironins i els estudiosos”, i el mateix Ajuntament s'ha ofert a honorar la seva memòria erigint una escultura en un lloc públic de la ciutat. D'altra banda, també s'està treballant en la redacció d'una biografia exhaustiva que permetria recuperar un dels intel·lectuals més estimats de la Girona republicana i lamentablement també un dels més oblidats.
De fet, avui és més conegut el seu fill Francesc Dalmau i Norat (Girona, 1915-Palamós, 2003), també metge i polític, que va protagonitzar una fuga èpica del batalló de càstig franquista de Punta Carnero, a Cadis, nedant fins a Gibraltar, on va entrar en contacte amb els aliats i va acabar participant en el desembarcament de Normandia amb el Royal Pioneer Corps. El seu pare n'hauria estat orgullós, però a les Illes prou feina tenia a sobreposar-se a un “exili que devora l'ànima, la fe, la consciència i la dignitat dels homes”. Desmoralitzat i tot, va ser un dels participants en la fundació de l'Agrupació de Metges Catalans pro Renovació de la Medicina al Rosselló, de la qual va ser nomenat delegat per Perpinyà. Devia ser una de les últimes significacions públiques d'aquell vell metge que als divuit anys havia publicat els seus primers versos a Lo Geronés o La Lucha i que va morir disculpant-se per tenir l'esperança que algú, algun dia, publiqués alguna obra seva, “encara que només fos un petit poema de joventut”.
 Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 26.09.13
 ttp://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/672288-el-noi-de-can-norat.html

 

8/8/13

Anna Altisén, Finalista del Premi Just M. Casero 2012

Anna Altisén Caparrós: "Hi ha gent que mataria per tenir els medicaments que estic lluitant per no prendre"
Després d'estudiar periodisme a Bellaterra i a San Diego i de treballar en diversos canals de televisió, la vida d'Anna Altisén va fer un gir inesperat quan li va ser diagnosticada una malaltia mental crònica. És l'autora de 'Quan vaig deixar de ser natura lleugera' (Empúries), finalista del premi Just M. Casero
JORDI NOPCA

ANNA ALTISÉN CAPARRÓS: "Hi ha gent que mataria per tenir els medicaments que estic lluitant per no prendre" FRANCESC MELCION
 
Després d'estudiar periodisme a Bellaterra i a San Diego i de treballar en diversos canals de televisió, la vida d'Anna Altisén va fer un gir inesperat quan li va ser diagnosticada una malaltia mental crònica. Han passat més de deu anys des del primer ingrés en un psiquiàtric. L'Anna ha patit diverses recaigudes. Quan vaig deixar de ser natura lleugera (Empúries), finalista del premi Just M. Casero, és un llibre impressionant i esperançador en què l'autora aconsegueix convertir la seva experiència vital en literatura.
La malaltia sembla que comenci guiant les teves paraules, però ha estat l'amor el que finalment t'ha permès escriure.
Hi ha lectors que m'han dit que el fil discursiu del llibre és la malaltia. Per a mi no és així: la història d'amor amb en Madou [la seva parella] és el que permet que pugui parlar del que he viscut d'una manera gens trista i freda. Per construir alguna cosa he necessitat una altra força, i ha estat la que m'ha donat l'amor.
El primer gir inesperat en la teva vida va ser el diagnòstic d'una malaltia mental crònica. Hi ha dos elements que fins i tot en els moments més difícils t'han donat esperança: l'aigua i l'aire. Què representen, per a tu?
Guillem Terribas i l'Anna el dia del lliurament del
Premi Just M. Casero (30.10.12)
Sempre que he tingut punts àlgids de desequilibri he buscat l'aigua. Per a mi, l'aigua condueix totes les energies, les estabilitza. Quan vull estar tranquil·la intento anar fins a un lloc que quedi a prop del mar o banyar-m'hi, si puc. Si l'aigua és la calma, l'aire és la rauxa, l'eufòria, la força que tot ho agita. Totes les persones estem fetes d'aigua i tenim un punt més o menys acusat de rauxa. Hi ha gent que en té massa i s'ha de medicar, com és el meu cas, i gent que en té massa poca...
Per què vas començar a escriure?
Va començar sent una necessitat vital i no literària. Les diverses recaigudes de la malaltia em van deixar fora de circulació. La meva escriptura va començar en veu baixa, a partir de l'observació del que passava al meu voltant però també de com els meus sentits estaven canviant. La meva manera de mirar era diferent, i també la manera de captar el temps.
Et va tocar aprendre a córrer cap endavant mirant cap enrere.
Quan em va arribar la malaltia, em va fer l'efecte que s'obria un parèntesi que algun dia es tancaria. Pensava que podria reenganxar-me a la vida que portava abans... Un dia em vaig adonar que ja feia deu anys que vivia aquest parèntesi. Vaig haver d'acceptar que la malaltia era crònica. Va ser en Madou qui em va dir que potser havia de deixar de córrer mirant cap endavant, angoixada pel futur, i que havia de començar a córrer d'esquena, mirant-me el passat, però sense deixar d'avançar.
Conèixer en Madou també t'ha permès descobrir la cultura de Mali.
L'oralitat de la seva cultura m'ha acabat influint molt, des de les històries dels avis i pares d'en Madou fins als consells que m'han donat. Encara no he pogut anar a Bamako per motius de salut, però tinc un imaginari riquíssim, un món paral·lel dins del cap al qual em puc agafar quan tinc dubtes.
Llegint-te, veiem que no ets l'única que ha hagut de renunciar a part dels seus somnis.
En Madou tenia el desig de viure mig any a Barcelona i mig a Bamako. Ell en diu faire la navette . Però no podrà ser, perquè ja l'han hagut d'operar sis vegades de glaucoma. Necessita els avenços mèdics europeus. Hi ha gent que mataria per tenir els medicaments que estic lluitant per no prendre. Fins a quin punt no és una mica egoista, la meva posició? És la meva petita rebel·lia, encara ara penso que la medicació em canvia massa, tot i que és indispensable perquè em mantingui estable.
Has estat quatre anys a l'escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
Vaig fer dos anys de feina al curs Papers privats , després vaig provar un curs de conte i, finalment, vaig tornar als Papers privats . La meva intenció era començar de zero, però el meu professor, Abraham Mohino, em va dir que de cap manera podia llençar les pàgines sobre la malaltia. Ha estat en els moments de calma que he pogut escriure. Durant les recaigudes he hagut de deixar el projecte: escriure enmig de la tempesta no funcionava. L'escriptura va molt bé per equilibrar, és pal·liativa. A mi m'ha ajudat: ara bé, una cosa és fer-la servir com a medicina -que és el que vaig fer al principi- i una altra utilitzar-la per a un projecte literari com Quan vaig deixar de ser natura lleugera .
I ara, quin serà el teu pròxim pas?
No m'imagino escrivint una cosa que no sigui viscuda (per mi o per algú amb qui m'identifiqui). Tinc una gran predilecció pels relats testimonials que expliquen la dissort i el propi drama de l'autor.
Josep M. Fonalleras
Publicacions Institucionals
Universitat de Girona

D’amistat

Va ser un sopar discret, com és discret l’home que rebia l’homenatge. De fet, de tan discret ni tan sols se’n va dir homenatge, sinó sopar, que no ho va ser gens, de discret, gastronòmicament, perquè al Motel Empordà, tot i una altra discreció (la de Jaume Subirós) no hi ha àpat que ho sigui, perquè més aviat n’hauríem de dir memorable, d’aquest que parlem, si tenim en compte el gaspatxo (de cireres, àcid en el punt just), les flors de carbassó (farcides de ricotta i mascarpone), els macarrons (amb cabra de mar, subtils), i un melós jarret de vedella. Memorable en la discreció, doncs.
Es tractava d’estar junts amb Xavier Folch, pare d’Empúries i de molts de nosaltres (literàriament), i ara jubilat. Jubilat de nom per entendre’ns, no pas de la militància cultural. De fet, va ser un sopar en elogi de l’amistat que és el que va anunciar Jaume Subirana. Un simple, emotiu, sentit, necessari elogi de l’amistat, que Pep Nadal va convertir també en una declaració d’amor (“t’he de dir que t’estimo, Xavier. Molt”) basada en la senzillesa, l’amabilitat i la generositat de qui seia al mig d’una taula imperial (em penso que en diuen així), amb la seva dona, Dolors Folch.
En un moment del sopar, Jordi Amat va formular una pregunta que va ser quasi el dispositiu que va fer saltar el mecanisme de la catarsi. Parlàvem de Modest Prats, perquè va ser la persona que, en dies i en anys diferents, va posar en contacte Xavier Folch amb molts gironins, i va dir Jordi Amat: “¿Si haguéssiu d’explicar a algú que no el conegués quina importància ha tingut Modest Prats per a la cultura catalana, què li diríeu?”. Una allau de suggeriments, d’anècdotes, de percepcions personals d’aquesta importància difusa i tan intensa. Qui millor ho va resumir va ser Narcís Comadira, tot citant Ferrater quan es referia al llegat de Carner, amb paraules que van ser del tot noves, quan les deia per en Modest Prats pensant potser també en Xavier Folch: “”Ens ha fet a tots nosaltres”.
D’alguna manera, en Xavier ens ha fet. I Vicenç Pagès va recalcar el mestratge editorial, el gust literari, un punt que també va remarcar Dolors Oller, que va incidir, però, amb un altre dels aspectes (potser el més remarcable) de Folch: “Ha treballat a favor de la cultura com si es tractés d’una gràcia, en el sentit teològic, i això és transcendental per a un país, amb una guspira de cordialitat i eficàcia”. Per a Jordi Amat, el país, aquest país a vegades desballestat, no existiria de la manera com el coneixem si no hagués estat per les maneres de viure la cultura que van implantar gent com Xavier Folch.
Modest Prats
A la terrassa del Motel, també van parlar – en l’homenatge discret, sense plaques ni ditirambes –Guillem Terribas (tot evocant premis literaris i antigues aventures), Neus Chordà (“un luxe haver pogut treballar amb tu”) i Carles Torner (“em vas fer descobrir Semprún”). I després dels parlaments (anàrquics, entre plat i plat, seguint la roda de la taula imperial), el mateix Xavier va reconèixer que no era un expert en la improvisació (“no sabré què dir”) i, emocionat (“m’ha tocat, el que heu fet”) va agrair l’afecte i també va recordar Modest Prats, l’ombra del qual planava amb sobrietat sobre la nit de Figueres, tranquil·la i calorosa.
Josep M. Fonalleras. Publicat el 26.07.13 a la revista digital Núvol
http://www.nuvol.com/noticies/josep-maria-fonaleras-damistat-xavier-folch/