18/12/10

PREMIS SANTA LLÚCIA 2010. Els Premiats


 Jordi Cabré, Sebastià Roig, Salvador Macip,
Ramon Solsona, Alba Dedeu, Rosa M. Font i
David Nel·lo

Premi Sant Jordi de novel·la
Ramon Solsona, amb L'home de la maleta
Finalista
Jordi Cabré amb Després de Laura
Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions
Alba Dedeu amb Gats al parc
Premi Carles Riba de poesia
Maria Rosa Font amb Un lloc a l'ombra
Premi Josep M. Folch i Torres de novel·la infantil
David Nel·lo amb Ludwig i Frank
Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil
Salvador Macip i Sebastià Roig amb Ullals Premi Memorial Joan B.Cendrós
Colm Tóibín amb Bullfighting ban is sweet revenge for Catalonia
Premi Joan Maragall
Jaume Mensa amb Amor fina e complida. Arnau de Vilanova i les teories medievals de l'amor
Premi Joan Profitós d'assaig pedagògic
Desert
Premi Ferran Soldevila d'estudis històrics
Montserrat Comas amb La impremta catalana (1800-1833)
Premi Òmnium Cultural de Comunicació
Ex aequo, per a Vilaweb, i per Dolors Genovès i TVC pel documental Adéu, Espanya?
Premi Esport i Ciutadania de narrativa juvenil
Josep-Lluís Roig amb Insuficient s'escriu amb sangÇPublicat en El Punt 18.12.10 Foto: Josep Losada

12/12/10

Dos premis de primera

El premi Quim Masó i la beca Primer Acte, destinats a projectes teatrals, tenen Temporada Alta com a nexe.

Terribas, Pagans, Masó, Soy i Sucarrats.
Foto: JOAN SABATER

L'operació, sens dubte, és rodona. La convocatòria de la cinquena edició del premi Quim Masó a projectes de producció teatral, que ahir es va fer pública a La Planeta, ha coincidit amb el naixement d'un altre premi amb les bases gairebé calcades, la beca Primer Acte, que convoca la Fundació Jaume Casademont, i que destina 30.000 euros a un projecte de producció teatral, en aquest cas adreçada a un públic familiar o infantil. Els muntatges guanyadors s'estrenaran, tots dos, en el marc del festival Temporada Alta, que actuarà de nexe d'unió: el Quim Masó, en un dels espais del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA), mentre que el projecte guanyador de la beca Primer Acte s'estrenarà, seguint les bases, a El Teatre, de Bescanó, un equipament que aquest any ja s'ha vinculat a Temporada Alta, fruit de l'aposta decidida que l'Ajuntament bescanoní ha fet per al seu teatre.

El premi Quim Masó no ha variat gaire les bases, i la dotació econòmica continua havent de representar, com a màxim, el 50% de la producció. La mateixa condició recullen les bases de la beca Primer Acte. El termini per presentar projectes també és el mateix en ambdós casos: es va obrir ahir i es tancarà el 31 de gener del 2011, i els veredictes es faran públics l'abril de l'any que ve. En el cas de la beca Primer Acte, l'espectacle s'estrenarà el novembre del 2011 i formarà part de la programació del Teatre Nacional de Catalunya. El jurat de la beca Primer Acte el formen Josep Domènech (Temporada Alta), Quim Marcé (director d'El Teatre de Bescanó), Bernat Puigtobella (TNC), Francesc Rosell (tècnic de teatre infantil i familiar) i Ferran Baile (periodista especialitzat). El jurat del premi Quim Masó es manté, de moment, inalterable i està format per Àlex Rigola (director), Begoña Barrena (crítica teatral), Toni Casares (Sala Beckett), Pere Puig (La Planeta), Salvador Sunyer (Temporada Alta) i Guillem Terribas (secretari).

La beca Primer Acte està impulsada per la Fundació Jaume Casademont, representada ahir per Enric Sucarrats, per l'Ajuntament de Bescanó, representat per l'alcalde, Xavier Soy, per Temporada Alta i el Teatre Nacional de Catalunya. El premi Quim Masó el promouen la família Masó, representada ahir per Xavi Masó, Bitò Produccions, la Llibreria 22 i el Grup Proscènium, sota el patrocini de l'Ajuntament de Girona, representat per l'alcaldessa, Anna Pagans, la Diputació de Girona, l'assessoria Ribas-Àlvarez i Bitò. A l'acte d'ahir hi van assistir Mercè Frauca, vídua de Quim Masó, i Teresa Ruhí, vídua de Jaume Casademont.
Dani Chicano, publicat en El Punt 11.12.10.

10/12/10

OCTUBRE, el nou dietari de Miquel Pairolí

Miquel Pairoli a casa seva.
Foto: JORDI SOLER
Miquel Pairolí és un home de pagès. Miquel Pairolí viu i escriu a Quart, a pocs kilòmetres de Girona. Miquel Pairolí, és escriptor i periodista. Ha treballat a les redaccions d' El Punt i del Diari de Barcelona. Ara escriu una columna diària en El Punt. També fa col•laboracions a Presència i a la Revista de Girona. Ha escrit novel•la i assajos. També dietaris.
Octubre es un dietari, escrit al llarg dels anys 2005 /2009. Ja el primer que va publicar Miquel Pairolí era un dietari, editat per Columna amb el nom de "Paisatge amb flames" (1990). L'any 1999, va publicar a La Campana, un altre dietari amb el nom de "L'enigma". Entre aquets dietaris i Octubre, Miquel Pairolí ha conreat la novel•la, "El Camp de l'ombra" (1995, La Campana), "El Convit" (1998, La Campana), "El manuscrit de Virgili" (2004, La Magrana) i "Cera" (2008, La Magrana); l'obra de teatre "El retrat de Voltaire (1997, Pagès editorial). Té publicats assajos sobre dos autors que admira i coneix bé com Josep Pla i Tomasi di Lampedusa. L'any 2006, va publicar un recull d'articles i entrevistes de caire literari titulat "Exploracions" (Editorial CCG edicions).
Amb Octubre, ens mostra, ens ensenya, ens explica d'una manera càlida, planera, reflexiva i un xic crepuscular la vida quotidiana d'un home que viu a pagès, que escriu, que escolta música i reflexiona sobre el pas de la vida. Ens parla de la terra, de la música, de la gent, de la mort, de la soledat, de l'amor. I ens ho explica amb un to confidencial. A diferència dels seus articles que solen tenir mala bava i van directa a l'assumpte, en aquest dietari ens trobem amb un Miquel Pairolí més reposat, més a prop del lector. Més intimista.
I el millor de tot, es com ens ho diu, com ho escriu. Miquel Pairolí té una riquesa de llenguatge extraordinària i domina molt bé la llengua. En ambients amicals es fa la broma que Josep Pla "Pairoleja".
No deixeu de tenir i llegir aquesta petita gran obra.
Guillem Terribas.

7/12/10

LES 26 CANÇONS INFANTILS

Espinàs, Josep M./ Burrull, Francesc Edicions La Campana, 2010

PVP 15,00€, 88 pàgs.
ISBN 978-84-96735-53-8
Edicions La Campana
1a edició
Inclou CD amb les cançons
Josep M. Espinàs i Francesc Burrull, l’escriptor i el músic, van tenir fa anys una idea esplèndida: unir-se per escriure unes cançons infantils que fossin modernes. Des del primer disc –Cançons per a encarrilar criatures– la iniciativa va tenir un gran èxit. Per primera vegada, els nens i les nenes de Catalunya descobrien que la seva vida quotidiana –llevar-se, anar a dormir, divertir-se amb les seves joguines– podia convertir-se en cançons.
Van passar anys i moltes famílies recordaven aquelles cançons que els havien sorprès i agradat tant. Però els discos ja no es trobaven. Les cançons que havien cantat no les podien transmetre als seus fills.
Ara es recuperen en un CD que s’inclou en aquest llibre, on a més de les partitures i els textos, Josep M. Espinàs i Francesc Burrull, autors experts en els seus oficis, expliquen com van fer aquelles lletres i melodies, amb comentaris i anècdotes curioses.
Aquestes 26 cançons, plenes d’agudesa i d’expressivitat, ofereixen a tothom una obra indiscutiblement original en l’àmbit de la cançó infantil.

23/11/10

El Vaticà no firma pactes antiblanqueig

Mn. Lluís Costa i l'autor Lluís Busquets.
Lluís Busquets i Grabulosa va denunciar ahir a Girona que la Banca del Vaticà no hagi firmat pactes antiblanqueig .
L
'escriptor Lluís Busquets i Grabulosa va denunciar ahir a Girona que la Banca del Vaticà no hagi firmat encara els pactes antiblanqueig europeus, com s'havia compromès a fer abans del 2009, i va dir que això demostra l'existència d'un grau de corrupció que "riute'n, dels paradisos fiscals".
Lluís Busquets va passar llista als inacabables greuges que, al seu parer, embruten la imatge de la jerarquia eclesiàstica, fins a l'extrem de convertir l'Església del segle XXI en una "secta" "multinacional teomonàrquica antidemocràtica i amb perills de fonamentalisme que discrimina la dona".
Busquets va presentar a la Llibreria 22 el seu polèmic llibre Carta al Papa d'un creient crític amb motiu de la seva visita a Catalunya, en un acte que va comptar amb la participació del membre del Fòrum Joan Alsina, el mossèn Lluís Costa, actual rector de Saus-Camallera.
Segons Costa, aquesta carta expressa el model d'Església que "molts somniem". "Jesús molesta tot poder, sobretot el religiós, i per això aquest el falsifica", va dir Costa, que troba que aquest és un llibre de "digestió lenta".
Busquets, col·laborador habitual del Diari de Girona, va escriure el llibre a propòsit de la recent visita del Papa Benet XVI a Catalunya. Busquets va responsabilitzar la Conferència Episcopal Espanyola i la "covardia" dels bisbes catalans de la inexistència d'una estructura d'Església sobirana a Catalunya. Si la visita llampec de Benet XVI ha servit per alguna cosa, aquesta és per obrir els ulls a molta gent de les comunitats de base en el sentit que el papat no es pot continuar exercint així, va raonar Busquets, que demana al seu llibre que el Papa oblidi les funcions polítiques de cap d'Estat per dedicar-se a les funcions espirituals.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 23/11/10.

Per entendre el mite Bolaño

Un cicle analitza durant tota la setmana a Madrid l'obra de l'escriptor xilè.
Un cicle de conferències i taules rodones que reuneix crítics, escriptors i editors analitza des d'ahir i durant tota la setmana a la Casa d'Amèrica de Madrid l'obra i la construcció del mite de l'escriptor xilè Roberto Bolaño (1953-2003). Els organitzadors es proposen indagar les raons de l'èxit a tot el món d'aquest autor establert a Blanes que va escriure contra la mort una obra monumental que s'ha convertit en pocs anys en un “fetitxe pop” per a les noves generacions de lectors. Es tracta, segons Patricio Pron, un dels escriptors que participen en la trobada, d'alliberar-lo de l'aura d'escriptor maleït per aprofundir en el valor estrictament literari de la seva obra, més enllà d'una peripècia biogràfica que conté tots els ingredients del romanticisme novel·lesc: exili, pobresa, incomprensió i mort fulminant a les portes del reconeixement. A banda de les conferències i els debats, durant les jornades, organitzades pel crític literari Ignacio Echevarría, també es projectarà el documental Roberto Bolaño, la batalla futura, un retrat de l'autor de Los detectives salvajes dirigit per Ricardo House a partir de converses amb els seus amics, incloent-hi l'estimat company de l'etapa infrarealista i també desaparegut prematurament Mario Santiago, i un recital de poesia en què participarà la cantant Patti Smith, admiradora declarada de l'obra del xilè. La Revista de Girona, per la seva banda, s'afegeix també a la revisió de la trajectòria de l'escriptor amb el dossier ‘Els paisatges gironins de Roberto Bolaño', que apareixerà en el número de gener-febrer.
Redacció El Punt 23/11/10

21/11/10

Presentació de ´La princesa de Jade´

La llibreria 22 de Girona va acollir ahir la presentació de La princesa de Jade de Coia Valls. Una obra reconeguda amb el premi Néstor Luján de novel·la històrica i que va ser presentada per Martí Gironell.
Diari de Girona, 19.11.10. Foto: Marc Martí.




Presenten ‘La princesa de Jade'
L'escriptora reusenca Coia Valls va presentar ahir a la Llibreria 22 el seu llibre La princesa de Jade (Premi Nèstor Luján de novel·la històrica), una història ambientada al segle VI en què l'emperador romà Justinià organitza una expedició a la Xina per descobrir el secret de la seda. Martí Gironell, escriptor que és a punt de treure la seva propera novel·la, va ser l'encarregat de presentar l'acte.
El Punt 20.11.10. Text i foto: Xavier Castillón.

19/11/10

Joana Ramos publica un nou poemari

Presenten a la 22 ‘Per què ploren tant, les pedres?', editat per El Llop Ferotge.
L
a poetessa gironina Joana Ramos Llosa ha publicat el seu segon poemari, Per què ploren tant, les pedres?, que es presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h). Aquest és el quart llibre de poemes publicat per Edicions El Llop Ferotge, que també ha donat a conèixer l'obra d'Edu Sívori Alt, Jorge Morales i Nadine Garralda. Per al gener està prevista la publicació d'un nou volum, escrit per la videoartista Rosa Teixidor Castellà.
Joana Ramos va debutar el 2006 amb Lorquiana nortina (CCG), un llibre de poemes il·lustrat per ella mateixa i dedicat a Federico García Lorca. Ramos és també autora de diversos títols inèdits, que inclouen poemaris, obres de teatre i literatura infantil. Des del 2006 col·labora amb la revista El Llop Ferotge i amb les seves trobades poètiques. Per què ploren tant, les pedres?, amb pròleg de Jordi Fornos, és un dietari poètic que cobreix tot un any, entre dues tardors. “La poesia de la Joana és una poesia clara, sensible, vibrant, però que igualment és capaç de tocar de peus a terra”, escriu Fornos, que avui acompanyarà Joana Ramos, amb l'editor Jorge Morales, en una presentació amb poesia, coca casolana i cava. El llibre també es presentarà el 24 de novembre al Club de Lectura de Sant Narcís; l'1 de desembre a l'Horiginal de Barcelona, i el 20 de desembre a la llibreria cafè Context de Girona.
Xavier Castillón publicat en El Punt 16.11.10 Foto:G. Encabo

9/11/10

Autoretrat de tardor


D'esquerra a dreta: Quim Torra, responsable d'Acontravent,
l'escriptor Miquel Pairlí i Xevi Planas darrera del
taulell de la Llibreria 22, amb alguns exemplars
d'Octubre. Foto: Joan Sabater.
  Miquel Pairolí presenta el dietari ‘Octubre' (A Contravent) i reivindica la il·lusió en el món editorial català per evitar l'anihilació.
L
a Llibreria 22 era ahir plena d'amics. Dels que encara no han marxat. Dels que es permeten dir-li a Miquel Pairolí (Quart, 1955) que en el seu darrer llibre, Octubre, el seu tercer dietari, “hi surten més morts que en una novel·la policíaca” o que “ja ho teniu això els qui us dediqueu a escriure, que podeu aturar-vos a mirar d'on bufa el vent”, respecte a una de les entrades titulada Rosa dels vents, en què l'escriptor passa revista a totes les maneres de bufar el vent al seu poble, Quart, representat ahir a la 22 per l'alcalde, Quim Cufí, i alguns regidors. Perquè Quart, ahir va quedar clar, és el ciclorama d'Octubre que, sense pretendre-ho l'escriptor ni ser-ne massa conscient fins que un amic li ho va remarcar, són unes memòries fragmentades. “També es pot fer un paral·lelisme amb l'autoretrat pictòric –va dir l'autor–, perquè les peces del dietari són formes d'autoretrat”. Respecte al poble de procedència de l'autor, Quim Torra, l'editor i responsable d'A Contravent, va formular la teoria que Miquel Pairolí “construeix un món mític, el món de Quart, que promet grans coses”.
A Xevi Planas, director de la Col·lecció Cadaqués d'A Contravent, dedicada a la literatura del jo, en què s'emmarca Octubre, li va abellir de començar a parlar, perquè convenia a les seves intencions, citant el títol d'una composició de l'esplèndid guitarrista Toti Soler, Sense esperança, sense paüra, que al seu parer és la síntesi perfecta de la manera com la gent del camp es mira la natura i, en aquest cas, com Pairolí, també vinculat a la pagesia, es mira la vida: “Al seu primer dietari (Paisatge amb flames, Columna, 1990) –va explicar Planas– hi havia un aiguabarreig de pessimisme, però sense por. El paisatge descrit era dur, però amb els anys, l'estoïcisme de la mirada s'ha banyat en l'epicureisme”. La genuïnitat i la vivesa per qualificar la veu de l'autor a Octubre, no són tòpics en aquest cas, segons Planas, ja que les evocacions a la natura, al camp, que hi ha al llibre “són viscudes, ha estat una actitud interioritzada de manera natural”, és per això, entre altres coses, hi afegeix, que “la lectura d'Octubre atrapa, perquè Pairolí sap trobar una veu pròpia, diferenciada i que resulta interessant”.
El títol del dietari, Octubre, té reminiscències del procés abans esmentat per Planas en l'ànim de l'escriptor, proper a l'ataràxia, “no és un mot contundent, és suau, tolerant– va dir el mateix autor–, i és suggeridor, perquè l'octubre és un mes entre dues aigües, indecís, en què tot mor lentament i comença un altre cicle”. Si Paisatge amb flames, segons Pairolí, va ser “el tempteig de l'escriptura”, Octubre és l'aprofitament de la forma de dietari per escriure coses que no tenen cabuda en altres fórmules, com ara l'article diari a El Punt, en què l'actualitat mana.
Absència total d'il·lusió
El torn d'agraïments va servir a Pairolí per reivindicar la tasca editorial “empesa per la il·lusió”, posant com a exemple A Contravent. L'escriptor gironí va ser taxatiu en afirmar que “l'edició catalana està sota mínims, i com més grossa és l'editorial, menys il·lusió hi ha. De fet, l'absència d'il·lusió és absoluta i la presència del capitalisme és total, només compta el guany per l'accionista i això comporta l'anihilació de la literatura catalana. Per això ens hem de refiar de les editorials amb il·lusió.” Miquel Pairolí va posar com a exemple del procés d'anihilació el fet que sigui impossible trobar actualment les obres completes de Joan Maragall, penosa situació que es donava fins fa poc amb Josep Pla. “Que se'n tornin a fer pisos i ens deixin tranquils”, va reblar.
Dani Chicano, publicat en El Punt 09.11.10

OCTUBRE

Que Miquel Pairolí és un magnífic escriptor i un lúcid analista de la realitat que ens envolta, no és cap novetat per als lectors d'El Punt que el segueixen de dimarts a diumenge en aquest diari. Assagista, novel·lista, biògraf de Joan Oró, Antoni Maria Badia i Margarit i Oriol de Bolòs i estudiós de l'obra de Josep Pla, excel·leix en els seus dietaris: Paisatge amb flames i L'enigma. Ara publica a l'editorial Acontravent Octubre, un dietari on es despulla púdicament i on he trobat el millor Pairolí, que és dir molt.
Ni sóc, ni vull, ni estic preparat per ser crític literari. Seran aquests els que diran el que hagin de dir d'aquest llibre que a mi m'ha semblat magnífic. Ja m'agradaria escriure la meitat de bé que ho fa l'autor. Com a lector només puc dir que m'ha enganxat, que he sentit plaer en llegir-lo. No només perquè hi he descobert que parla de coneguts amb qui vaig compartir algunes coses i d'enyorats amics, tots ells desapareguts, sinó perquè hi he trobat referències properes, tangibles: Quart i Palol amb les Gavarres de fons, l'Empordà i la Costa Brava, però també referències a estades seves a Lisboa o Venècia. Parla de música i de pintura, de llibres i de dones. I descriu: respires el paisatge, veus els ocells, olores la terra i sents els vents. Diran que és un llibre planià, i en parla, també, de Pla, referència inevitable que es palpa durant una passejada per la vella Girona senzillament sensacional.
He tingut la sort de llegir Octubre i hi he trobat un Pairolí potent. Si dia a dia aconsegueix sorprendre pel seu judici just, acurat i implacable de la realitat immediata, en el llibre hi ha el gran escriptor que entre lectures, articles, llibres i la feina de l'hort està bastint una obra important.
Jordi Grau, publicat en El Punt 14.10.10. Foto: Jordi Gispert.

Finalment, s'acaben

Les fires de Girona impedeixen gaudir amb calma d'una de les millor èpoques de la ciutat.
El calendari irracional ha dissolt l'esperit festiu, mantenint-lo en suspens.
A
fortunadament, avui és l'últim dia de fires a Girona. Algú deu pensar que ja ha sortit l'amargat de torn. No ben bé. Passa que posats a la balança aquells elements que m'agraden o trobo interessants de l'època de fires i els que detesto profundament, guanyen aquests últims, de manera que no els estranyi que celebri que, finalment, s'acaben, i més amb el calendari irracional d'aquest any, que ha provocat una mena de “temps mort” absurd en què l'esperit festiu s'ha dissolt irremissiblement. Podeu pensar que les fires són per gaudir d'aquesta ciutat, encarcarada i inhòspita per a la gent jove per diversos motius, d'una altra manera, des d'una perspectiva diferent a l'habitual. Què vol dir això? Intentar passejar per la Devesa, entre ginys mecànics, eixordat i enlluernat? Empentar-se per Tots Sants al carrer Ciutadans o Ballesteries, que esdevenen una mena de pistes d'autos de xoc humans, trufades de parades en què els preus dels productes, aprofitant l'avinentesa, són una indecència? Les fires impedeixen durant dues setmanes gaudir d'una de les millors èpoques d'aquesta ciutat, en què té l'aspecte més reposat, en què les aromes de tardor es fan més presents i tenen efectes reparadors; són com una mena d'innecessària connexió convulsa entre dues estacions, un lladre que s'endú la transició calmosa que voldria fer de l'estiu a l'hivern. Opinió impopular? Pot ser. Cadascú viu això com vol.
Ni tan sols al teatre s'hi pot trobar refugi. El fet que els espectacles programats per Temporada Alta s'incloguin en el programa de la festa major és una qüestió circumstancial, simplement “passaven per allà”, es fa el recompte final i es conclou: “Organitzem 2.000 actes!” Llavors arriba la realitat i la manca d'una visió de conjunt de tot plegat passa factura. Vegeu: Teatre Municipal, funció de Tres dones i un llop a dins; a fora, a tocar de la porta del moll de càrrega de l'equipament, algú ha autoritzat la celebració d'un concert. Resultat: barreja del text de Javier Daulte, poc interessant, tot s'ha de dir, i la música que prové de l'exterior, amb el perjudici que això suposa, al públic i a la companyia. Un altre cas: als jardins Fora Muralla s'instal·la la vela dels Germans Forman, que porten Obludarium dins de Temporada Alta, un espectacle en què les atmosferes, visuals i sonores són importants; a l'altra banda de la muralla, a uns escassos 100 metres, a la plaça General Marvà, algú, és de suposar que el mateix personatge d'abans, autoritza sorollosos concerts que se celebren de manera simultània a l'espectacle.
Per contra, m'agraden les cercaviles de Fal·lera Gironina; la militància de la sala La Planeta, que no defalleix i hi posa la poesia necessària; el premi Casero, que aquest any, el 30è, ha estat especialment brillant, més que per l'obra guanyadora, que ja veurem quan la publiquin, per la intervenció de Narcís-Jordi Aragó; la música a la Copa; els castells a la plaça del Vi; alguns espectacles familiars; que es facin actes en altres barris, una tendència que s'hauria d'accentuar... Tot i això, celebro que s'acabin les fires.
Avís per a navegants: no he patit cap trauma infantil amb els cavallets, ni la meva vida és grisa i avorrida, ni vaig con ànima en pena per la ciutat sense que ningú m'estimi. Simplement, el brogit consumista en què s'ha convertit tot plegat m'atordeix i m'enerva. El pitjor és que les festes de Nadal ja són a tocar.
Dani Chicano, publicat en el Punt 07/11/10. A la Foto de Roger Casero, Narcís Jordi Aragó.

Màrius Torres, l'ànima

El poeta Màrius Torres amb mercè Figueras, en una
fotografia  de l'any 1924.
Josep Maria Fonalleras tanca avui a La Planeta la XVIII Proposta de Poesia Just M. Casero amb la lectura conferència ‘Tibant els arcs. Una lectura personal de Màrius Torres'.
Permetin-me que els parli del que em sembla que és un privilegi per a tothom i per aquesta ciutat. Ara i aquí; en una ciutat que un bon dia va tenir com a mínim dues sorts; l'una és que algú anomenat Narcís-Jordi Aragó comencés en un moment clau a fer una endreça sàvia en els calaixos de la lletra que s'hi havia escrit i que s'hi escrivia i sobre els seus protagonistes; i l'altra és que Carles Vivó també hagués començat a obrir finestres i portes en l'imaginari d'unes dones i d'uns homes que havien viscut directament en les negrors més reaccionàries i catòliques, que bé tots sabem que han anat i continuen caminant encara sempre juntes. I que quedi escrita aquesta entrada per fer notar que sempre hi ha algun començament en tot i que mai les distàncies humanes són tan extremes com potser pensem que són. Però en tots cas concretem: el privilegi que ens ocupa té el nom propi de Màrius Torres, nascut a Lleida el 1910 i traspassat el 1942 a Puig d'Olena, al sanatori, i l'objecte és la seva poesia i la seva paraula escrita en cadascun dels gèneres en què va fer incursió... Pensant en la proposta extraordinària –Màrius Torres, una espurna– que van presentar el poeta Antoni Clapés i la rapsoda Montse Vellvehí el 22 de setembre passat a la Casa de Cultura en el marc de l'Ara Poesia-XV Festival de Poesia de Girona, i pensant també en aquesta conferència lectura –Tibant els arcs. Una lectura personal de Màrius Torres– que l'escriptor Josep Maria Fonalleras impartirà avui a la Sala La Planeta sobre el poeta, traductor i assagista. Lluny de fer previsions, potser m'agrada intuir ara mateix que aquest privilegi d'haver pogut acostar-nos a la paraula i a l'univers de Màrius haurà tingut i tindrà –coneixent bé els dos protagonistes– la riquesa d'una singularitat més dedicada a la poesia i d'una altra de més vinculada a la seva prosa: epistolari, assaig i traduccions. Que quedi com a una mera intuïció...
Ho va dir el meu amic Antoni Clapés: “Torres és un poeta líric en el sentit més pregonament contemporani de l'expressió: és el poeta que busca la musicalitat interna del text (d'això podríem dir-ne la música de les idees) i dels afectes i les emocions més plenament sentides. Mentre reflexiona sobre el misteri del sentit de l'existència, el poeta parla en primera persona. El jo del poeta líric ressona dins l'abisme de l'ésser, i la seva subjectivitat és purament imaginària; l'emoció íntima només ho és en el sentit que és comuna, universal i compartida per l'altre: el subjecte líric necessita trobar en el lector un semblant amb el qual hauria de poder establir complicitats i intercanviar mots i experiències”... Recuperin ara, per exemple, la Cançó a Mahalta que va musicar Llach i llegeixin després el poema: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels. / No podem acostar les nostres vides calmes: / ens separa una terra de xiprers i de palmes. / En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, / sento, com si em seguís, el teu batec suau / i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, / de la font a la mar –la nostra pàtria antiga”.

Era el principi: moguin el que calgui remoure i rellegeixin Torres. I visitin també l'exposició sobre Carles Vivó al Museu d'Història de la Ciutat... Bé, i és que amb Torres també arriba Leopardi, Valéry, el seu bon amic Riba, i el gran Pavese; amb Màrius Torres, sempre ve Pavese.
Roger Costa-Pau, publicat en El Punt 03.11.10

2/11/10

Moments feliços

Dins de totes les memòries infantils, sempre hi ha un moment màgic, un fet que es singularitza en el passat com representatiu d'un plaer vital. En la meva de memòria, que ja n'acumula uns quants (de bons, regulars i més d'un de molt dolorós), el que marca d'una forma plaent i definitiva l'inici de la tardor és Sant Narcís i Tots Sants.
De petita cada any, des de la Barcelona dels setanta, pujàvem al 1500 negre familiar i, sense cordar-nos cap cinturó, ens desplaçàvem a unes desitjades Fires de Girona. Quan hi arribàvem, fos el matí, la tarda o el vespre, cansats i mig adormits, es produïa un dels moments feliços que tan magistralment ens va regalar el poeta Gabriel Celaya.
La casa enorme dels avis (no són, totes les cases dels avis, enormes?) lluïa perfumada i ens acollia amb les olors d'una cuina elaborada mentre que el retrobament amb els cosins, arribats de més enllà dels Monegres, anava adquirint una melodia dolça i reconfortant. Aquella era la trobada que també marcava la realitat de l'ineludible inici del curs escolar i de la fred. El moment entranyable ens col·locava al davant la crua realitat del llarg hivern ple de foscor a mitja tarda.
Aleshores Girona era una ciutat de visita que simbolitzava la nissaga càlida, sempre protocol·lària, en què els menuts no es podien aixecar de taula sense haver demanat abans el permís a l'avi. Un permís que sempre era concedit.
La ciutat és la meva des de sempre i aquest darrer llarg cap de setmana, entre passejos per la multitudinària, polsosa i democràtica Devesa, compres a les paradetes de la plaça Sant Agustí, o intents d'acostament a la mostra de pintura de Tots Sants, l'he retrobada novament amable, plena de gent, de panellets, moniatos i castanyes. I, també com cada any, com una obligació gustosa, he assistit a les activitats vinculades a l'acte de lliurament del premi Just Casero. Un acte que la Llibreria 22, és a dir Guillem Terribas, sense ínfules ni ampul·loses pretensions, aconsegueix, passi el que passi i guanyi qui guanyi, crear de manera renovada des de ja fa trenta anys un moment màgic i emotiu. Un moment feliç.
Isabel Llauger El Punt 02/11/10

Trenta ‘caseros'

Trenta edicions forjades en la fidelitat, així es podria definir la trajectòria i la línia coherent que han mantingut els premis de narrativa Just Manuel Casero. Ben segur que el periodista figuerenc que va donar nom a aquests premis ho hauria dit així. El 1980, Just escrivia en aquest diari sobre els altres premis literaris gironins –els Prudenci Bertrana– “Tretze edicions forjades en la fidelitat”, i feia una reflexió general sobre els premis literaris, que Narcís-Jordi Aragó recordava aquest dissabte a la sala La Planeta, recollint aquella afirmació que la seva funció suposa una “contribució honesta a una cultura nova”. En aquests trenta anys els Casero de narrativa han arribat a la maduresa i han aconseguit situar-se en la primera línia dels esdeveniments literaris del país, que han donant un planter d'autors prou reconeguts arreu dels Països Catalans. Felicitats per les trenta edicions!
El Punt 01/11/10 NARCÍS GENIS *L'Apunt.

31/10/10

Costa-Pau i Canimas, junts

Roger Costa-Pau.
Foto: Lluís Serrat
El poeta i el músic presenten a La Planeta la proposta ‘Cavada pell'.
E
l poeta Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966) i el músic Eduard Canimas (Sant Feliu de Pallerols, 1965) presenten avui (19 h), a la sala La Planeta, i emmarcada en la 18a Proposta de Poesia del Premi Just Manuel Casero, l'espectacle poeticomusical Cavada pell. Costa-Pau aporta a la trobada “la saba i les vèrtebres de gairebé trenta anys dedicats a la poesia”, malgrat que el títol de la proposta és el mateix del darrer recull poètic de l'autor, que veurà la llum properament. Per la seva banda, Eduard Canimas hi aporta les cançons del seu darrer disc, Sagrat cor, en el qual, segons el mateix Roger Costa-Pau, “és la vegada que Canimas parla més des de la sang. Que és com dir que ens parla i ens canta més directament al cor”. Canimas (veu i guitarra) actuarà acompanyat de Pau Oliver (percussions) i Joan Solà-Morales (contrabaix). La il·luminació és de Mon Bover, i la posada en escena i la direcció són a càrrec de Roser Bover.
DANI CHICANO, El Punt 31/10/10

Helder Farrés guanya el 30è Casero amb ‘Novostky'

La finalista va ser Mercè Saurina amb l'obra ‘Com dues llunes de Saturn'. El periodista i escriptor gironí Narcís-Jordi Aragó va obrir l'acte literari amb un parlament brillant i emotiu.
El viatge de caràcter introspectiu d'un jove, vehiculat a través d'una investigació per descobrir i conèixer la peripècia vital del seu avi, és l'objecte de la novel·la Novotsky, d'Helder Farrés (Barcelona, 36 anys), guanyador de la 30a edició del premi Just Manuel Casero de novel·la curta, convocat per la Llibreria 22. “És l'obra més fresca de totes les que s'han presentat aquest any, amb una veu inoblidable, la del narrador, un noi dominat per la mera que investiga en el seu passat”, així presentava l'obra guanyadora, ahir, a La Planeta, el portaveu del jurat, Vicenç Pagès, que va afegir: “L'estil és volgudament repetitiu, circular, obsessiu, un estil exasperant, malgrat que legítim, en què el personatge explica tot el què fa, s'estén en detalls que al lector no l'importen gens i és gasiu en aquells que el lector espera saber. El lèxic i la sintaxi són elementals i directes, podria ser una novel·la de twitter. Enganxa i deixa petja”, va concloure. Novotsky va competir amb 34 obres més, un nombre que és considerat pel jurat “un èxit extraordinari”, comparant--lo, per exemple, amb el premi Mercè Rodoreda de contes, que va rebre 27 originals. En la valoració del jurat, Pagès va llançar elements per a la interpretació que el nombre d'obres fos tan elevat i, sobretot, que un gran nombre fos amb pseudònim, com ara la dificultat per publicar fins i tot per a escriptors amb obra ja publicada. El jurat, format per Pagès, Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Eva Vázquez i Guillem Terribas, que n'era el secretari, sense vot, va tenir clar qui havia de ser el guanyador d'entre les quatre obres que van passar la segona votació (Com dues llunes de Saturn, Novotsky, Que suspenguin la funció i La teoria de l'imbècil), però en canvi va haver-hi més debat pel que fa a l'obra finalista, Com dues llunes de Saturn, obra de Mercè Saurina, veïna de Quart. D'aquesta novel·la, Pagès va explicar que es tracta d'una “història d'amor, un gènere complex perquè és fàcil caure en excessos, però en aquest cas manté la dignitat literària i, malgrat que no és del gènere, sí que conté alguns elements històrics”. Tant Saurina com Farrés van ser molt concisos en les seves declaracions, mostrant-se d'acord amb les apreciacions fetes pel jurat. El Just Casero està dotat amb 2.200 euros de premi per al guanyador, a més de la publicació de l'obra, i amb 600 euros per a l'obra finalista.

 Guillem Terribas, Mercè Saurina i Helder Farrés, escoltent
la valoració del portaveu del jurat del Casero, Vicenç Pagès.
   
L'acte va tenir moments molt emotius, i en destaquen tres. El primer quan, en la primera part de l'acte, la Coral Xàntica, dirigida per Sara Pujolràs i acompanyada al piano per Joan Sadurní, després de fer una repassada musical i poètica pels 30 anys que compleixen els premis, en la darrera cançó (Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa), va afegir una estrofa més, en què feia referència a personatges clau en els premis, com ara el filòleg Modest Prats, exmembre del jurat dels premis i present en l'acte d'ahir; l'activista cultural Carles Vivó, ja desaparegut, o el mateix Guillem Terribas. El següent va ser quan una representant d'Ara Llibres i Josep Maria Fonalleras, en nom de tots els jurats que ha tingut el premi, van sorprendre Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22, amb un pastís d'aniversari. El tercer va ser el brillant, emotiu, elegantíssim i sentit parlament de l'escriptor i periodista Narcís-Jordi Aragó, que va recordar els molts moments viscuts al costat de Just Manuel Casero, “que va marxar amb els ideals intactes”, i va remarcar, passant d'allò personal a la projecció pública, tot allò que “sobreviu” de l'obra de Casero, un inventari extens i fecund, una “contribució honesta a una cultura nova”, que és precisament el que Casero afirmava sobre la funció dels premis literaris, i que és el que Aragó va expressar ahir que feia el premi convocat per La 22.
Dani Chicano. El Punt 31/10/10 Foto:Julieta Soler.
__________________________________________________
IMATGES DE TELEVISIÓ DE CATALUNYA TV·3, del Premi Just M. Casero.

El jove a l´atur Helder Farrés rep el Casero pel viatge interior "Novotsky"

La gironina Mercè Saurina queda finalista amb la història d'amor "Com dues llunes de Saturn", explicada per una mare a la seva filla.Gala de proclamació amb aniversari. La cerimònia es va allargar fins a les 3 de la tarda.Guillem Terribas rep per sorpresa el pastís d'aniversari.Els dos guardonats, al final de la cerimònia.Narcís- Jordi Aragó va recordar Casero.La coral Xàntica va interpretar en clau d'humor peces conegudes.Unes 180 persones van omplir la sala La Planeta. Un jove barceloní de 36 anys d'edat, Helder Farrés, recentment caigut al pou de l'atur, es va proclamar ahir guanyador del premi Just Manuel Casero de novel·la curta amb Novotsky, la història d'un noi subjugat per una mare dominadora que inicia un viatge a les arrels familiars per descobrir la vida del seu avi.
A jutjar per la confessió del propi autor, el premi ha arribat per a Helder Farrés com aigua de maig, ja que després de quinze anys de sacrificis llevant-se a les cinc de la matinada per escriure, sense obtenir resultats, quan ja pensava que "no servia" i es veia condemnat a treballar al "Mercadona o a l'Erosky", ha sonat la campana en el seu tercer intent al Casero.

Com a guanyador, Farrés s'emportarà els 2.200 euros del premi, la publicació de la seva obra a l'editorial Amsterdam que, com va dir el membre del jurat Vicençs Pagès, és una "bona editorial, no una simple impremta", i també s'endú una escultura de Jordi Gispert. A patir d'aquest trentè aniversari, cada any el guanyador rebrà una obra d'art d'un artista diferent.

En canvi, Mercè Saurina s'haurà de conformar amb els 600 euros que el premi lliura al finalista, a excepció que l'editorial opti per la publicació de la història d'amor Com dues llunes de Saturn, cosa no ?exigida per les bases del premi.

Nascuda el 1966 en una família de Bàscara, Mercà Saurina, que va concórrer al premi amb el pseudònim de Ginebra Estany, va viure molts anys a Girona i actualment resideix a Quart. És professora de música de l'Institut Salvador Espriu de Salt.

La seva novel·la és una història d'amor explicada per una mare a la seva filla, amb flaixos històrics de l'exili i l'emigració republicana arran de l'arribada de les tropes feixistes.

Helder Farrés i Mercè Saurina es van convertir ahir en les figures estel·lars d'una cerimònia de proclamació que també va donar protagonisme a la commemoració del trentè aniversari del premi, amb les actuacions de la coral Xàntica, l'acompanyament musical del mestre Joan Sadurní, lectures de poemes, la pertinent lectura del veredicte a càrrec del jurat, i tota una documentada conferència de Narcís Jordi-Aragó, que va evocar la figura de l'immigrant, seminarista, picapedrer, periodista, regidor i diputat Just Manuel Casero, mort prematurament l'any 1981.

El ràpid ascens dels aprofitats.

Segons Aragó, Casero va marxar amb els ideals intactes, sense temps de veure "el ràpid ascens dels aprofitats i la caiguda dels decebuts".
A llarg de la gala, fent ús del recurs a l'anècdota ilarant, Terribas va anar enumerant les figures dels guanyadors i també les dels presentadors que, amb noms com els de Gato Pérez, Jaime Gil de Biedma, Tisner, Teresa Gimpera o Quim Monzó, ha tingut en les seves trenta edicions un premi que, per Aragó, és ja una "fita essencial del panorama literari català".
En representació del jurat, Vicenç Pagès va llegir el veredicte i va fer notar que és "tot un èxit" rebre 35 originals. "Això vol dir que 35 persones han escrit una novel·la curta en català i l'han enviat al Casero. Això és un èxit extraordinari. Aquest no és un premi gironí, sinó dels Països Catalans", va afegir, en referència a la procedència de les obres. Segons Pagès, tants originals adreçats al Casero és un símptoma que "costa publicar en una bona editorial".
El jurat ha detectat aquest any menys històries de la Guerra Civil, menys erotisme i menys escenaris gironins i, en canvi, més fantasia, històries de bruixes, novel·la sentimental i personatges amb problemes psicològics i familiars.
Daniel Bonaventura. Diari de Girona 31.10.10

29/10/10

“Llibertat! Llibertat!”

La Proposta de Poesia presenta avui a La Planeta ‘El Price dels poetes'
El 25 d'abril de 1970, la sala Gran Price, situada al centre de Barcelona, que habitualment acollia combats de boxa o lluita lliure, es va omplir fins a vessar, amb 3.500 persones –força més en van quedar fora, però no es van moure del lloc–, joves en la seva immensa majoria, delerosos d'assistir al primer Festival de Poesia Popular. El règim franquista continuava en plenitud, en tots els sentits, però aquella vetllada, organitzada per l'escriptor i polític Joan Colomines, per Josep Pedreira, també escriptor, i pels poetes Francesc Vallverdú i Joaquim Horta, va suposar en aquell moment el ressorgiment de la poesia catalana, menystinguda, marginada durant els anys anteriors per molts forasters i autòctons. Després d'una primera part en què actors i actrius van llegir una selecció de poemes, en la segona van ser els mateixos autors els qui van prendre la paraula per llegir els seus poemes: Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Josep Palau i Fabre, Rosa Leveroni o Joan Olivé (Pere Quart) van ser alguns dels escollits. L'acte el va filmar, de manera clandestina, el cineasta Pere Portabella, inclòs el moment, emotiu i emocionant, en què Pere Quart va iniciar els crits de “Llibertat! Llibertat!”, amb el puny alçat, una actitud que els assistents van acompanyar ràpidament, un gest que li va comportar una multa de 10.000 pessetes a Colomines, per una “falta governativa” com a organitzador de la vetllada, que es va convertir, i no només pels crits de Quart, en un acte d'afirmació de les llibertats més elementals. En aquell acte, també hi era present el poeta, escriptor i artista gironí Narcís Comadira, que avui (19 h), a la sala La Planeta, presenta el segon capítol de la 18a Proposta de Poesia, vinculada al premi Just Manuel Casero, que organitza La 22. L'acte inclou la projecció de les imatges de la vetllada de 1970, que estarà acompanyada dels comentaris sobre els records i impressions de Narcís Comadira.
El cicle continua demà, amb l'entrega del premi Casero (13 h); diumenge tindrà lloc el recital poètic Cavada pell, a càrrec de Roger Costa-Pau (19 h); dimarts es farà un homenatge a Miguel Hernández (21 h), i dimecres, a Màrius Torres (21 h), a càrrec de l'escriptor Josep Maria Fonalleras.
Dani Chicano, El Punt/29/10/10. Foto: TV·3

Proscènium llegeix poesia d'Espriu

La sala de cafè teatre de La Planeta, plena a vessar, va ser ahir el marc de la primera sessió de la XVIII Proposta de Poesia. El Grup Proscènium, dirigit per Joan Ribas, va oferir una lectura dramatitzada de textos de Salvador Espriu, com a homenatge al poeta en commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.
El Punt, 29/10/10. Foto: Manel Lladó

Poesia per a temps incerts

El Grup Proscènium homenatja Espriu amb la lectura ‘El meu poble i jo'
Fa poc més de 25 anys, a finals de febrer del 1985, va morir el poeta, dramaturg i novel·lista Salvador Espriu, que es va significar per la seva lluita contra el règim franquista amb les armes que tenia al seu abast, principalment, la poesia, reveladora i contundent; una forma d'expressió que li permetia burlar la matussera censura del dictador i convertir-se en un símbol, sobretot, gràcies a la difusió que van fer de la seva obra el cantant Raimon i el director teatral Ricard Salvat. El Grup Proscènium, dirigit per Joan Ribas, estrena aquesta nit (21h) –l'entrada és gratuïta, però la capacitat limitada per a poc més d'un centenar de persones–, en homenatge al poeta, com a acte de commemoració del 25è aniversari del seu traspàs, i amb la significació que li atorguen els esdeveniments viscuts d'ençà de la tristament famosa sentència del Tribunal Constitucional, la lectura dramatitzada El meu poble i jo. Joan Ribas explica sobre l'espectacle que “desgraciadament Salvador Espriu està d'actualitat avui més que mai. És d'una vigència extraordinària, perquè tot allò que sigui defensar la identitat de Catalunya i la llengua catalana és d'allò més oportú.”
La posada en escena de la lectura presenta un ambient de taverna, on l'atmosfera d'alegria i xerinola, en què es llegeixen composicions primerenques del poeta, abans de la Guerra Civil, muda gradualment en una de greu i pesant que toca el tema de la contesa, la relació entre “les dues espanyes”, la postguerra i la dictadura. Al recital, emmarcat dins la 18a Proposta de Poesia, vinculada al premi Just Manuel Casero, hi llegeixen textos Ari i Miquel Casellas, Jordi Buisan, Roser Massanas, Dani Chicano, Jordi i Narcís Garcia, Narcís Subirà, Albert Reverendo, Laura Casamitjana, Carina González, Anna Carina Ribas, Cristina Arenas i Salvador de Castro. La il·luminació i el so van a càrrec de Pere Puig i Maurici Aymamí, i el vestuari és a càrrec d'Anna Donato.
El Punt 28/10/10. Foto: JORDI SOLER.

27/10/10

Els cementiris i les tombes de Judit Pujadó

L'escriptora Judit Pujadó revela en un llibre la potència captivadora dels cementiris. Ella és autora dels textos i de les fotos de Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines (Edicions Vitel·la), presentat ahir a la Llibreria 22. Judit Pujadó és col·laboradora de Diari de Girona.
Diari de Girona, 19.10.10 Foto: Aniol Resclosa

12/10/10

Maragall Viu

Representació de JOAN MARAGALL: La Llei d'amor
en el Teatre Municipal de Girona el 09.10.10.
Foto: Julieta Soler
Sentir Montserrat Carulla recitar el Cant espiritual, tal com el recita al final de l'obra teatral Joan Maragall: la llei d'amor, és emocionant. A banda que el poema sigui conegut més enllà de Catalunya o que no ho sigui –és el preu que paguem tots els europeus per tenir un sistema cultural en què les cultures estatals i majoritàries eclipsen les minoritàries– el cert és que el poema de Maragall mereix ser considerat una composició de referència de la tradició occidental. Independentment que sigueu creient o agnòstic–de fet l'autor serpenteja entre una actitud i l'altra– el poema commou. En el muntatge teatral de Joan Ollé culmina l'obra, pren forma de colofó, i la dicció de l'actriu, en particular als últims versos, tendeix a l'apoteosi. El Cant espiritual és un poema per ser llegit en la intimitat del lector, però també per ser escoltat, quan es diu amb la claredat i el ritme amb què ho fa Carulla. En els últims anys, Ollé ha signat diversos muntatges teatrals a partir de la prosa o el vers d'escriptors catalans. Aquest de Maragall, que s'ha estrenat a Temporada Alta, és el més reeixit de tots. Ollé treballa per immersió poètica, més que seguint un fil cronològic o temàtic. És la paraula el que pren més relleu i que perfila el món i la biografia de l'escriptor. Per això, la dicció dels actors és molt treballada, impecable. En aquest muntatge s'ha aconseguit un efecte sorprenent. Llegint l'obra de Maragall, de vegades fa ànsia la llengua que utilitza. És el barceloní de fa un segle, prefabrià, impregnat de castellanismes i d'arcaismes de la Renaixença. En canvi, sentida en aquest muntatge, la llengua de Maragall vola alt, es revaloritza. Com es revaloritza l'obra de Maragall en conjunt. Tenim la sensació que, per a força gent, l'Any Maragall servirà per descobrir un autor que dormia al prestatge dels clàssics polsosos. Servirà per fer passar Maragall de la condició de clàssic mort a la de clàssic viu, que són aquells autors que, més enllà del temps, ens parlen, amb saviesa i emoció, de les coses essencials de la vida.
Miquel Pairolí, El Punt 12.10.10.

8/10/10

Javier Cercas gana el Premio Nacional de Narrativa

Anatomía de un instante', su obra sobre el 23-F, se alza con el Premio de 2010.- "Hoy la Transición tiene una leyenda rosa y otra negra. Las dos son inciertas", asegura el autor tras conocer la noticia.Esa crónica de los héroes torcidos, esa novela con personajes reales que parecen de ficción, ese documento contundente y valiente sobre la transición española que es Anatomía de un instante (Random-House Mondadori), de Javier Cercas, ha conseguido hoy el Premio Nacional de Narrativa.Andaba Cercas esta mañana de resaca por la alegría que le dio ayer el Nobel de Vargas Llosa. Y sonó el teléfono. Esta vez la buena noticia era para él. Muy buena. Sobre todo después del esfuerzo que le supuso este libro, un relato a caballo entre la crónica, la narrativa, la historia. "Un híbrido", admite él. Un puro experimento que según donde se lea produce una reacción u otra. "Ahora ha aparecido en Italia y Francia y lo leen como una novela. En España se ha considerado más una crónica".
Es ambas cosas y ninguna. Pero sobre todo un gran libro. Un puro artefacto de riesgo sobre decisiones y posturas mínimas que acaban definiendo grandes gestos para la historia. "Un Oximoron, un tratado sobre los héroes de la traición". Tres fueron. Tres figuras a las que se atacó por traicionar sus ideales para salvar un futuro común: Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado y Santiago Carrillo. Los únicos diputados y dirigentes que se quedaron sentados cuando Tejero, esa vergüenza de la España sainetera, hizo tronar las balas sobre el techo del Congreso.
"Los tres llegaban de un pasado equivocado para construir un futuro acertado", comentaba Cercas esta mañana desde su casa de Barcelona. Las reacciones, una vez leído, han sido cruzadas. "Me duele que a Carrillo no le haya gustado", dice el autor. "Yo creo que le dejo bien, como un auténtico héroe, pero es que no era un santo". Y eso también lo cuenta Cercas. Porque la complejidad de los gestos de sus tres protagonistas principales es crucial para comprender su grandeza. Es un viaje de las sombras a la luz. Dos representantes del franquismo y un comunista con destino a la democracia. "A veces resulta más virtuoso traicionar los ideales que ser leal. Ellos son tres grandes traidores, pero su posición es un acierto".
El resultado canta. La transición fue un éxito para Cercas, digan lo que digan ahora nuevos agoreros. "Hoy la Transición tiene una leyenda rosa y otra negra. Las dos son inciertas. Los que es verdad es que aquella posición de estos tres personajes ha sido el último gesto épico que ha vivido este país", asegura el autor de Soldados de Salamina.
"Potencia literaria"

 Javier Cercas signant llibres d' Anatomia
de un instante a la Llibreria 22 18/04/09

El jurado ha seleccionado, por mayoría, este libro "excelente" por "su gran potencia literaria" y por su "elevada calidad histórica", según fuentes del jurado.
El Premio Nacional de Narrativa lo concede el Ministerio de Cultura a la mejor novela escrita el año anterior en cualquiera de las lenguas españolas. Está dotado con 20.000 euros y se entrega en el mes de octubre.
El jurado ha estado presidido por el director general del Libro, Rogelio Blanco, y formado por Carmen Iglesias, Francisco Fernández Rei, Felipe Juaristi, David Castillo, Carmen de Mora, Juan Molla, Fernando Valls, Luis Vázquez, Elvira Navarro y los dos últimos autores galardonados: Kirmen Uribe y Juan José Millás.
ldefonso Falcones y Cercas han sido los únicos autores en la lista de los más vendidos de 2009.
El País 08/10/10. Text: Jesús Ruíz Montilla. Foto:Luís Magán

6/10/10

Albert Serra: ´No sóc un cineasta experimental, sóc un cineasta fatal´

L'autor d'"Honor de Cavalleria" presenta el seu CD-llibre en un acte a la Llibreria 22



El banyolí de moda, l'excèntric Albert Serra, dandi que emmarca la seva cara pàl·lida amb mocador al coll, collaret d'or i lluents arracades a les orelles, no va aplegar ahir cap multitud a la presentació a Girona del seu CD-Llibre amb les pel·lícules Honor de Cavalleria, El cant dels ocells i Waiting for Sancho, entre altres documents, com sí va passar en les diverses presentacions fetes a Barcelona. Segurament, Serra generaria més expectació a Tòquio que a l'encara més "grisa i negra", i més "petita i delicada" que no pas "viva i de colors" ciutat de l'Onyar, malgrat ser aquesta una seu universitària consolidada. Val a dir, però, que aquest personatge que sembla reviure la gauche divine va ser presentat a la 22 per Guillem Terribas i per Imma Merino com una estrella mundialment coneguda que, per cert, aquest divendres presentarà, a Temporada Alta, l'espectacle escrit, dirigit i interpretat per ell mateix Pulgarsari, al Teatre de Salt, després de l'estrena i estada al Lliure de Barcelona.
"No sóc un cineasta experimental, sóc un cineasta fatal". Aquesta autodefinició és també el títol d'un article que Albert Serra està preparant per defensar que ell pertany al que anomena "tercer nivell" de la cinematografia.
Segons el cineasta banyolí, el primer nivell és el de l'academicisme, que no té cap interès perquè es limita a aplicar allò establert; el segon nivell és l'experimental, que ell rebutja perquè hi veu la rebel·lia perquè sí, amb representants com Dalí. El tercer nivell és el del fatalisme, que va definir com "una manera de treballar terriblement conservadora en la mesura que accepto allò que ha de passar, i la meva mà no es veu tan sobirana com per modificar el destí".
"Però si el destí es pot apropar als meus gustos, millor", va dir Albert Serra, i va prosseguir: "Si no puc modificar el destí, intento apropar-me a les coses del destí que més em poden interessar. Així, les coses arriben per elles mateixes, i aquesta és la màgia de les meves pel·lícules, que són molt properes a la vida i molt llunyanes de les altres pel·lícules. D'això en dic fatalisme", va concloure aquest seguidor de Pasolini.
Diari de Girona 06/10/10. Text: Daniel Bonaventura. Foto:Aniol Resclosa

4/10/10

Presentació de "Demostració a Teòfil, de Fragmenta editorial.

A la Llibreria 22. Foto: Aniol Resclosa

Una edició bilingüe (grec-català), de Fragmenta Editorial, de l'Evangeli de Lluc i els Fets dels Apòstols, segons el Còdex Beza, ha estat presentada a la Llibreria 22. La traducció és de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger. Hi varen participar a l'acte -entre altres- els veïns de Santa Eugènia de Ter Albert Quintana i Núria Terés, regidora d'Educació i de Solidaritat i cooperació de l'Ajuntament de Girona.


Diari de Girona / El Dimoni de Sta. Eugènia, 02/10/10

Els traductors es reivindiquen el dia del seu patró


El seu dia. El subdelegat del govern estatal, Francesc
Francisco-Busquets, va ser un dels traductors que
van llegir a la Llibreria 22 en el Dia de la Traducció.
Foto i text: Xavier Castillón
 El seu nom sol ser marginat a un raconet de lletra menuda que comparteixen als llibres amb la matrícula de l'ISBN, però sense ells molts lectors catalans no haurien tingut mai accés a Kafka o Proust o Tolstoi. Els traductors celebren avui el seu dia internacional amb una jornada de lectures públiques amb les quals volen reivindicar un ofici tan mal pagat com poc reconegut. Els actes, coordinats per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, tindran també representació a Girona. A la Llibreria Ulyssus (10 h), Teresa Artigas llegirà fragments de la traducció d'El puzzle català, de Llibert Tarragó, i Anna Casassas, del conte de Pirandello El corb de Mizzaro. A La 22, al llarg de tot el dia, llegiran traduccions Joan Ferrer, Dolors Condom, Mariàngela Vilallonga, Ernest Riera, Lluís Lucero, Margarida Casacuberta, Xavier Díez, Joan Vergés, Antoni Cobos, J. M. del Pozo, Narcís Figueras i Francesc F. Busquets.
El Punt 30/09/10.

Ricard Creus, un home enamorat


Ricard Creus (dreta) saluda Fita a la seva fundació.
Ricard Creus (dreta) saluda a Domènec Fita. Foto: Xavier Castillón
El poeta barceloní va presentar ‘Ahir d'amor i avui encara' a la Fundació Fita.
“Ricard Creus escriu poemes d'un amor càlid i apassionat, com si fossin poemes escrits als setze anys amb tota l'experiència dels vuitanta i escaig”. Ho va dir ahir Jordi Cervera, director de la col·lecció Mitilene, de l'editorial Meteora, que ha publicat Ahir d'amor i avui encara, el primer poemari de Ricard Creus (Barcelona, 1928) des de M'estimo el cos (1997), amb el parèntesi de l'antologia Cada dia un dia (2006). Ricard Creus va assistir ahir amb la seva dona, la pintora Esther Boix –autora del gravat que il·lustra la portada del llibre– a la presentació d'Ahir d'amor i avui encara, que va tenir lloc a la Fundació Fita de Girona, coorganitzada per la Llibreria 22 i plena de familiars i amics del poeta, entre els quals Domènec Fita.
Rosa Font es va referir a l'obra de Creus com “un gran memorial d'amor” i “una de les obres més singulars de la poètica catalana actual”. “Els seus poemes són tendres i colpidors alhora”, va afegir.
Xavier Castillón, el Punt 01/10/10

24/9/10

El Casero supera el seu rècord d'obres

El premi de novel·la curta de La 22 rep 35 originals, el major nombre d'obres des que va canviar de format.
Al principi, el premi Just Manuel Casero era de narració curta. Això feia que es presentessin un elevat nombre d'originals i, amb l'afany de reduir-los i assegurar-se una certa qualitat de l'obra presentada, es va optar per la fórmula de novel·la curta. Des de llavors, el nombre presentat d'obres oscil·la entre les 20 i les 25. Aquest any se n'han presentat 35, el rècord, sense que hi hagi una hipòtesi clara del motiu d'aquest increment. Aquesta edició del Casero també és especial, perquè és la trentena, i per això el llibreter Guillem Terribas (La 22) va anunciar ahir diverses novetats, com ara que el guanyador del premi, a més de rebre 2.500 euros i l'edició de l'obra, també s'emportarà una escultura única, feta per a l'ocasió, per l'artista Jordi Gispert. Terribas va explicar que a partir d'ara serà sempre així, el guanyador rebrà una obra d'art, que no necessàriament ha de ser de Gispert.
El convocant del premi també va explicar que el dia 30 d'octubre, quan es farà l'acte d'entrega del premi a La Planeta (13.00 h), obrirà l'acte el periodista Narcís-Jordi Aragó, “una persona a qui sempre, en les trenta edicions del premi, he vist entre el públic.” Abans de l'entrega, actuarà la Coral Xàntica, que sota la direcció de Sara Pujolràs i amb Joan Sadurní al piano, presentarà un espectacle titulat Trenta anys de lletra i música, en el qual faran un breu recorregut pels darrers trenta anys a través de temes prou coneguts de diversos estils, amb arranjaments de Sadurní.
El Casero arriba, com sempre, per Fires i amb el complement de la Proposta de Poesia, de la qual es farà la 18a edició, a La Planeta. El primer acte és una tertúlia del club de lectura Just Manuel Casero sobre Olor de violetes, de Josep Campmajó, la novel·la guanyadora de l'edició de l'any passat (27 d'octubre, 20.00 h). L'endemà (21.00 h), el Grup Proscènium estrenarà El meu poble i jo, una lectura de diversos textos de Salvador Espriu. El dia 29 (19.00 h), Narcís Comadira comentarà la projecció d'El Price dels poetes, la filmació del primer Festival Popular de Poesia Catalana, i el 31 d'octubre (19.00 h) Roger Costa-Pau protagonitzarà l'espectacle poètic Cavada pell, basat en el seu cinquè llibre de poesia i en què intervindran músics com ara Eduard Canimas (veu i guitarra), Pau Oliver (percussions) i Joan Solà-Morales (contrabaix). La proposta inclou sengles homenatges a Miguel Hernández (2 de novembre, 21.00 h) i a Màrius Torres (3 de novembre, 21.00 h), a càrrec d'El Llop Ferotge i Josep Maria Fonalleras, respectivament.
* Publicat en El Punt 24/09/10. Text i foto: Dani Chicano.

El premi Casero compleix 30 anys amb la participació més alta de la història.
 Fins a 35 novel·les curtes, onze més que en la passada edició, concorren al ja veterà guardó.
La celebració del trentè aniversari de la creació del premi de novel·la curta Just Manuel Casero tenyirà enguany els actes commemoratius d'aquest guardó. I és que enguany les activitats tindran com a fil conductor l'efemèride, amb un espectacle que repassarà les seves tres dècades de vida, així com diverses referències a guanyadors, assistents i convidats d'anteriors edicions.

Si es té en compte la participació enregistrada, el Casero gaudeix de molt bona salut; i és que des que va passar de ser un premi de "narració curta" a un de "novel·la curta", mai s'havia rebut tants originals a concurs: es tracta de 35 obres, fins a onze més que en l'any passat.

Així ho explicava Guillem Terribas, organitzador del premi des de la Llibreria 22 i secretari del jurat. El programa tindrà el seu eix central en l'acte de lliurament del premi, que se celebrarà el 30 d'octubre. I aquest enguany suposarà un repàs a la trajectòria del guardó, tant per l'encarregat d'obrir l'acte com per l'espectacle programat.

Terribas va explicar que, a diferència d'altres edicions quan s'ha comptat amb personalitats de renom poc habituals de Girona (com Gato Pérez, Jaime Gil de Biedma o Teresa Gimpera), enguany el pes de la presentació es portarà "des de casa". Serà Narcís-Jordi Aragó, "l'unica persona a qui sempre he vist a totes les edicions del Casero", segons Terribas, qui se'n faci càrrec. També va explicar que, tot i que el presentador té llibertat absoluta per escollir de què parlar, esperava que centrés el seu discurs en "els 30 anys d'evolució" del guardó.

On l'organització sí que s'ha assegurat que aquestes tres dècades hi siguin presents és a l'espectacle que acompanya el lliurament del premi. És un encàrrec fet a la Coral Xàntica, que sota la direcció de Sara Pujolràs oferirà un repertori creat especialment per a l'ocasió. I entre cançó i cançó, es llegiran fragments de persones vinculades al premi com el mateix Gil de Biedma, Comadira o Quim Monzó.

La programació s'inaugurarà amb un club de lectura d'Olor de violetes amb el seu autor, Josep Campmajó (guanyador del passat Casero). D'altres noms propis són Miguel Hernández -El Llop Ferotge l'homenatja en un recital-; Salvador Espriu -amb un espectacle del grup Proscènium-; i Màrius Torres -de qui Josep M. Fonalleras farà una lectura de textos-.
* Una escultura per al trentè aniversari
Fins ara, el Casero aportava dos premis a la novel·la guanyadora: la dotació econòmica (que enguany passa de 2.000 a 2.200 euros), i la publicació de l'obra (a càrrec d'Amsterdam Llibres). Però a partir d'aquesta edició, el guardonat també tindrà un record permanent d'aquesta fita: un trofeu que farà cada any a un artista diferent, una peça única i commemorativa del premi. En aquesta primera edició amb trofeu, aquest se li ha encarregat al pintor i escultor Jordi Gispert. També com a novetat, s'ha presentat una imatge gràfica renovada a partir de la qual es faran unes xapes commemoratives.
* Publicat en el "Diari de Girona" 24/09/10.Text: Marta Pallarès.