29/11/11

El gust agre de la terra

Edicions de 1984 completa amb ‘Oratjol de la Serra' la recuperació de l'obra en prosa del gironí Girbal Jaume.

Fa sis anys, Edicions de 1984 va rescatar de les llibreries de vell una obreta aparentment anodina, sorprenentment deliciosa, d'un autor que amb prou feines coneixien quatre estudiants de filologia i el poeta Enric Casasses, que en va assumir amb entusiasme l'edició i el padrinatge. L'estrella amb cua, del gironí Eduard Girbal Jaume (1881-1947), mai reimpresa des que es va publicar per primera vegada el 1919, va convertir-se en una de les revelacions literàries més inesperades del 2005, i va servir perquè més d'un busqués al mapa un poblet recòndit del Bages, entre Súria i Cardona, que l'autor havia escollit per plantar-hi els seus rústics personatges, gent de camp, de missa i de mercat, supersticiosos, murris i mortals. Quan l'any següent va aparèixer, també en edició de Casasses i de nou a iniciativa de 1984, La tragèdia de cal Pere Llarg, el segon títol del cicle narratiu planejat per Girbal Jaume i el més ambiciós, molts lectors ja sabien que aquell “desert de món” de mal localitzar que l'escriptor encobria amb el nom d'Oratjol de la Serra era Salo, que el formaven tretze casucones baixes i que al voltant s'hi feien en abundància la mel de romaní, la farigola i els mals casaments.
Faltava, però, el primer volum de la sèrie, el que el mateix Girbal Jaume va concebre com un “aperitiu” de les dues novel·les principals (en faltaria encara una altra, La cuaranya, que l'escriptor no va concloure mai), una col·lecció de “proses silvestres” per acompanyar el lector en el descobriment dels tipus i els paisatges que formen el món obac i pedregós d'una tetralogia que ben expressivament Girbal Jaume havia batejat com L'agre de la terra. Finalment, arriben ara amb tamborinada de nova troballa la vintena de proses que Girbal Jaume va batejar amb el nom del seu poble imaginari, Oratjol de la Serra, aquell racó de món que ell mateix va descobrir a Salo, com el narrador del seu llibre, perquè un dia el metge va recomanar-li un retir feréstec per preservar la salut de les seves pròpies filles.
Aquest cop, de l'edició se n'ha fet càrrec Agnès Prats, dins del projecte de recerca de la Universitat de Girona El naixement de l'escriptor periodista a Catalunya (1909-1936). De nou, com havien sabut reconèixer-hi dos autors tan literàriament allunyats com Josep Pla i Víctor Català, esclata en aquestes estampes rurals un llenguatge d'una vivesa sorprenent, minuciós, vibrant i ric, una prosa “sense bonys ni pestilències”, li agraïa l'escalenca, però amb una saludable inclinació, i aquesta és la seva modernitat, a la sornegueria i fins i tot l'humor titil·lant amb què descriu uns personatges i unes situacions, siguin còmiques o dramàtiques, amb “pinzellades de traç gruixut”. Prats, que presentarà l'obra dimecres que ve a la Llibreria 22 de Girona, amb el professor de la UdG Xavier Pla, afirma que Girbal Jaume fa present un món en transició, “on conviuen antigues formes i creences amb una nova realitat enlluernadora que s'imposa a cops de mall”, i el fa present des de dins mateix de la narració, a mesura que de fet el narra, per tal de donar a tastar al lector “aquell baume finíssim de mel de romaní i aquella aspra roentor d'oliva verda que són, que vàrem quedar en dir-ne, L'agre de la terra”, segons declara el mateix autor a la seva nota epilogal.
Fill de l'historiador Enric Claudi Girbal, que va ser director de la Revista de Gerona a finals del segle XIX, Eduard Girbal Jaume es va identificar sempre com a empordanès, a pesar d'haver nascut al carrer de la Força i d'haver viscut tota la vida lluny de terres gironines: a Alacant, ben aviat, després de quedar orfe en pocs anys de pare i mare; a Barcelona, on va entrar a la redacció de La Veu i va guanyar tots els premis de poesia jocfloralescos haguts i per haver, i a Salo, naturalment, on descobriria la seva vena com a prosista escrivint, en plena insolació noucentista, uns quadres rurals excepcionals i, en tal moment, molt poc valorats.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 27.11.11


Novel·la gràfica amb arrels

Les editorials Club Editor i La Galera aposten per la publicació de llibres d'il·lustradors catalans.
La novel·la gràfica continua sent un deute pendent per al català, tot i que editorials amb llarga trajectòria en el món del còmic estan intentant –més o menys tímidament– anar incorporant la nostra llengua a aquest món; estem parlant de Glénat, Norma, La Cúpula o Astiberri. Ara, però –en un fet que pot ser significatiu de la legitimació cultural adquirida pel mitjà–, editorials que han publicat obres destacades de la literatura catalana han coincidit en l'edició de novel·les gràfiques en català. Són obres adreçades a públics molt diferents però que tenen en comú el fet d'haver estat produïdes directament per les mateixes editorials i gestades en català des de la mateixa concepció.
El món per un forat, d'Eulàlia Sariola, ha estat publicada per Club Editor, l'editorial fundada per Joan Sales i Xavier Benguerel que va afavorir l'aparició de novel·les com ara La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; Bearn, de Llorenç Villalonga, o El mar, de Blai Bonet. A El món per un forat, la il·lustradora Eulàlia Sariola traça una ficció que parteix de records autobiogràfics per rememorar diversos episodis de la infantesa i adolescència d'una dona catalana sota el franquisme.
Maria Bohigas, directora i editora de Club Editor, explica: “Eulàlia Sariola em va ensenyar un esbós del llibre i em va agradar; mai havíem publicat res semblant, però no m'atreia la idea que ho pogués publicar algú altre.” Com altres lectors no especialment interessats en el còmic, Bohigas admet que va ser Maus, d'Art Spiegelman, la que li va mostrar “les possibilitats d'una història explicada a través de dibuixos”, i també pensa: que “independentment que es tracti d'una novel·la gràfica”, El món per un forat encaixa perfectament amb el seu fons i el seu catàleg; “l'autora sempre va tenir la idea de publicar-la en una editorial literària”.
Per la seva banda, La Galera –que ha publicat obres clau de la literatura juvenil, com ara El Zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas, o Rovelló, de Josep Vallverdú– ha iniciat la publicació de Jo, Elvis Riboldi, la primera sèrie de novel·la gràfica infantil concebuda íntegrament a Catalunya. Amb el pseudònim Bono Bidari es reuneixen Jaume Copons, Daniel Cerdà i Ramon Cabrera (guionistes de programes com ara Barri Sèsam i Los Lunnis) i l'il·lustrador Òscar Julve, creador de les formigues d'El Hormiguero.


Un gènere nou
Iolanda Batallé, directora editorial de La Galera, afirma que la intenció de Jo, Elvis Riboldi és fer alguna cosa semblant al que ha suposat el best-seller internacional El diari del Greg “però aportant-hi alguna cosa nova, perquè de fet la sèrie inventa un gènere nou en la seva barreja de text i de còmic”. El personatge –que vol interessar també els pares dels lectors als quals s'adreça– permet diversos nivells de lectura segons si es llegeix tot o només es miren les il·lustracions, “de la mateixa manera que els Simpson també són divertits si hi treus el volum”. Basada en les aventures d'un nen desastrós i entremaliat, Jo, Elvis Riboldi tracta temes socials com l'especulació immobiliària o el fracàs escolar “sense censura ni cap to moralitzant”. I obre una línia que tindrà continuïtat: “Més endavant publicarem una novel·la gràfica de Francesc Miralles i Oriol Malet adreçada a lectors adolescents, i ens estem plantejant la idea de portar a la novel·la gràfica alguns dels llibres clàssics que hem publicat.”

El primer catàleg del còmic en català


Glénat acaba de publicar El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), de Jordi Riera Pujal. Es tracta del primer catàleg sistematitzat de tot el còmic que s'ha publicat en català des del final de la Guerra Civil fins a l'actualitat. Riera, que és col·laborador del web Comicat, ha partit de la seva col·lecció privada per a l'estudi, que ha completat consultant biblioteques i arxius. El llibre –concebut com a eina de consulta– inclou un pròleg que traça una breu història del còmic en català. El gruix més important està dedicat a la llista per ordre alfabètic dels àlbums i novel·les gràfiques que s'han publicat en català en el període estudiat; també es ressenyen les revistes d'historietes –o que hi han dedicat una bona part del seu espai–, els fanzines, els llibres d'humor gràfic, les webs, els museus i salons dedicats al còmic a Catalunya, una selecció d'articles de premsa, els catàlegs i la bibliografia.
Xavier Roca, publicat en el Punt-Avui 28.11.11

La sala d'en Miquel Pairolí

Imma Merino, Xevi Sala, Mateu Ciurana Lluís Freixas,
Mercè Saurina i Josep Patells. Foto: Manel Lladó.
Dijous es va celebrar a Quart un acte de reconeixement a tota l'obra literària d'un autor i això és només una bona notícia a mitges perquè aquesta mena de cerimònies se solen celebrar quan l'homenatjat és mort. Un centenar de persones, veïns i amics, vam recordar Miquel Pairolí a la sala de lectura que des d'ara porta el seu nom. S'hi respirava la serenor i el recolliment de les vetllades íntimes i, malgrat tot, assistíem a un acte multitudinari. Poques vegades la sala de lectura és tan plena. Amb els escriptors Josep Pastells, Mercè Saurina, Lluís Freixas i Imma Merino i amb el periodista Mateu Ciurana vam llegir tot de fragments de les novel·les i els dietaris d'en Miquel i en el silenci de la sala va tornar a sonar, rotund i vital, el comiat que ell mateix va deixar escrit per al dia del seu funeral. És una peça que ja hauria de ser text de capçalera a tots els funerals, unes ratlles difícils de pronunciar sense que se't trenqui la veu, escrites en l'hora final d'una persona que sap que se'n va i que en Lluís Freixas –se li nota el passat radiofònic–, va tornar a llegir amb fermesa i sentiment: “A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.” L'Imma va tancar l'acte. Mentre el llibreter Guillem Terribas la portava cap a Quart a cavall del seu cotxe es veu que li va preguntar què pensava dir i ella va fer veure que no s'havia preparat res. Les millors intervencions són les que surten bé i, a més a més, sembla que ni tan sols s'han preparat. Per fer-ho, és clar, cal un nivell de preparació molt alt. L'Imma, bona amiga d'en Miquel, companya de lectures i aficions, va obrir el parlament definint-lo com un dels exemples més nítids de periodista independent. És cert. La independència d'en Miquel abraçava la manera d'escriure, polida i planera, amb la qualitat dels materials cuits a foc lent, però també la ideologia, sempre alerta contra el capitalisme ferotge que ens queixala els drets, fins i tot la manera de viure, que per ell oscil·lava entre les prestatgeries dels llibres i el conreu de la terra. L'Imma va recordar també les coses que n'havia après i, justament en aquest punt, es va rectificar ella mateixa. Troba que hi ha un punt d'arrogància en les persones que es vanten d'haver après alguna cosa, és millor dir que t'agradaria haver après. Només amb això ja va demostrar que havia après la importància de ser humil. Després va parlar de la música, un altre plaer compartit, i va explicar que, tot sentint la banda sonora d'Il Gattopardo, havia imaginat en Miquel tot feliç ballant un vals pòstum amb els acords que Nino Rota va arreglar per a la pel·lícula. A la primera fila, la mare i la germana de l'escriptor. Semblava ben bé que a través de les seves pupil·les humides ens contemplava el mateix Miquel, complagut i una mica cohibit, dalt la barca que se l'endú.
Xevi Sala, publicat a El Punt-Avui 27.11.11

26/11/11

Ajuts imprescindibles

L'organització del premi Quim Masó i la beca Primer Acte, i les companyies, presenten els projectes guanyadors el 2010, ‘Molly Sweeney' i ‘Viatge a la Lluna'.

El dies 5 i 8 de desembre, a les 9 de la nit i a les 6 de la tarda, a la sala La Planeta i a El Teatre, de Bescanó, respectivament, en el marc de Temporada Alta, s'estrenaran els projectes guanyadors de la 5a edició dels premis Quim Masó a projectes de producció teatral, que inclouen el guardó que porta el nom del qui va ser un dels fundadors de Temporada Alta, i la beca Primer Acte de la Fundació Jaume Casademont, destinada a projectes de producció de caire familiar. Tots dos guardons dotats amb 30.000 euros en metàl·lic com a ajuda destinada a les despeses de producció. Els espectacles que s'estrenaran seran Molly Sweeney (Eteri), de Brian Friel, guanyador del Quim Masó, i Viatge a la lluna (Murtra Ensemble), guanyador de la beca Primer Acte i elaborat a vuit mans entre Xavier Montsalvatge i Josep Maria Espinàs –material previ del qual es parteix i que conforma la primera part–, i Pau Miró i Albert Guinovart. En la presentació d'ahir es va fer un elogi de la implicació de la iniciativa privada en projectes artístics. El Quim Masó i la beca Primer Acte són un exemple de partenariat privat i públic que permet tirar endavant aquests projectes.
Retrobament a Friel
Miquel Górriz és el director de Molly Sweeney, i s'ha envoltat d'un equip artístic molt potent, responsable d'alguns dels millors espectacles del teatre català dels darrers anys, com ara Alaska i altres deserts, L'home dels coixins, El silenci del mar, L'aigua, La strada, La mel, El fantàstic Francis Hardy... Górriz va confessar que, quan va sorgir la possibilitat de dirigir l'espectacle, va recordar que un dels impactes més forts que havia rebut com a espectador va ser en assistir a un muntatge de Dansa d'agost, de Brian Friel: “La impressió va ser tal que, acabada la funció, em vaig tancar en un servei i vaig plorar”. A Molly Sweeney, Friel parteix d'un relat del neuròleg Oliver Sacks (Despertar-se), inclòs al recull Un antropòleg a Mart (Anagrama). Partint d'una experiència científica, Sacks en fa un relat, i Friel el dramatitza, superant el “melodrama de la pobre cegueta”. Cal dir que Molly Sweeney, cega, és la protagonista de l'obra i el seu marit Frank i el doctor Rice, un oftalmòleg, per diversos motius advocaran perquè s'operi, i així poder veure-hi. La traducció de la peça de Friel és de Jordi Fité.
La lluna dels Pesquis
La roda de premsa d'ahir va ser de pagès, com els famosos cinc minuts, densa, de manera que també es va presentar el projecte guanyador de la beca Primer Acte, convocada per la Fundació Casademont i a la qual donen suport l'Ajuntament de Bescanó, representat ahir per l'alcalde, Xavier Soy, el TNC –està en l'aire si continuarà o no en la propera edició– i el festival Temporada Alta. Es tracta de Viatge a la Lluna, una proposta familiar –apta per a públic a partir de 4 o 5 anys i fins als que n'han superat el centenar– poc convencional que, com va dir-ne el director, Pau Miró, no subestima la intel·ligència dels nens i nenes. La primera part de la peça, que s'estrenarà a El Teatre, de Bescanó, es basa en la música escrita per Xavier Montsalvatge, i el text de Josep Maria Espinàs, als quals s'han d'afegir projeccions de les animacions de Jordi Caba a partir de les il·lustracions de Sebastià Serra. Anna Moliner i Miquel Cobos seran els narradors en aquesta primera part, mentre que en la segona augmentarà el seu protagonisme, perquè ja no hi haurà projeccions, i el què aportarà el fil narratiu de tot plegat serà el text del mateix Pau Miró, que segueix el fil argumental iniciat per Espinàs amb la colla dels Pesquis que viatgen a la Lluna, i la música escrita per Albert Guinovart, que inclou quatre cançons i s'acosta al teatre musical. Interpretaran la música en directe els 14 músics de la Murtra Ensemble de Badalona, responsable, entre d'altres, d'una excel·lent versió d'En Pere i el llop, de Prokófiev, amb Josep Julien de narrador. Aquest espectacle es gravarà en DVD i per finançar-ho, Murtra Ensemble ha recorregut al crowdfunding (microaportacions per internet), a través del web de Verkami.
Nou jurat al premi
Ahir també es va obrir la convocatòria de la 6a edició del premi Quim Masó, que registra dues novetats. La primera és que de moment la beca Primer Acte no es convoca conjuntament aquest any, perquè s'està pendent dels ajustos pressupostaris i la continuïtat o no del TNC. La convocatòria s'obrirà possiblement a meitats de desembre. La segona novetat és la renovació gairebé total del jurat del premi Quim Masó. Només hi roman Pere Puig (La Planeta), essent baixa Àlex Rigola, Begoña Barrena, Toni Casares i Salvador Sunyer. Acompanyaran Pere Puig els dramaturgs i directors Sergi Belbel i Jordi Casanovas, el periodista Andreu Gomila (Ara i Time Out) i Josep Domènech (Bitó Produccions). Guillem Terribas continuarà essent el secretari. Els responsables del premi han establert converses per tal que una de les bases del premi sigui que el Grec programi el projecte guanyador.

Un glop d'optimisme

Maria Mercè Roca ens ofereix a ‘Bones intencions' una novel·la carregada d'esperança amb personatges senzills que aposten per les segones oportunitats.
La feina al Parlament t'ocupa tot el temps físic –en el meu cas, a més, en viatges entre Barcelona i Girona– i mental, perquè tens moltes preocupacions i estàs obligat a viure cap enfora; la literatura demana estar sol i focalitzar la història que tens entre mans”, aquest és el motiu pel qual Maria Mercè Roca ha estat sis anys sense publicar cap novel·la. Ara trenca aquest silenci amb Bones intencions, editada per Columna.
“D'alguna manera, sumant anys i llibres, m'he adonat que la literatura també pot servir per ajudar que la gent pugui ser una mica feliç”, comenta l'autora, que ha canviat de registre, podríem dir, i ha deixat de banda les “històries dures, de dones tancades i introspectives, que reflexionen molt”.
Els protagonistes són “personatges senzills, als quals els passen coses simples, amb menys conflictes psicològics que els dels meus títols anteriors”. A més d'oferir un glop d'optimisme, un altre missatge que ha volgut enviar als lectors és que “les coses canvien, res no és inamovible i hem d'aprendre a conviure amb la incertesa”.
“És una obra optimista amb personatges que busquen, i es concedeixen, una segona oportunitat”, comenta l'editora Berta Bruna, que afegeix que li recorda al film Sota el sol de la Toscana. Un títol molt adient per a l'època de crisi general que estem travessant, doncs.
La protagonista és Valèria, una dona casada i amb dos fills que té el món ordenat fins que s'assabenta que el seu marit, amb qui comparteix feina en una farmàcia, li és infidel. Aquest fet és el detonant dels canvis que la duen a voler recuperar la casa familiar a Mieres per convertir-la en un hotel rural, empesa per la seva gran amiga Farners i alguns personatges més reclutats en un sopar d'exalumnes.
I les problemàtiques socials afloren. La Valèria ha superat un càncer de pit i ara li toca la crisi de parella; una antiga amiga experta en matemàtiques és maltractada pel marit; dos excompanys que van tenir èpoques d'esplendor estan derrotats, un per l'alcohol i l'altre per la ruïna econòmica... A més, el pare de la Valèria, que pateix una demència lleu, està a càrrec d'una immigrant, amb la qual estableix vincles d'estimació, tot i que es barallin sovint. “És el meu personatge preferit, el pare; i m'agrada la relació amb el Lluís, fill de la Valèria, que té 16 anys i crema fotos del rei, cosa que li comporta problemes però que obre un espai llibertari que ocupa amb l'avi.”
Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) es va donar a conèixer en el món literari el 1986 amb el recull de contes Sort que hi ha horitzó. Després l'han seguit tretze novel·les més (aquesta és la que en fa catorze), cinc reculls de narracions i alguns títols d'entrevistes i llibres infantils, entre els quals destaca la sèrie protagonitzada pel llop Pepito. A més del reconeixement del públic, Roca ha rebut el dels principals premis literaris, com ara el Sant Jordi, el Josep Pla, el Ramon Llull...
Tot i que l'experiència com a diputada al Parlament donaria per a un assaig, una novel·la o una sèrie (va ser autora de Secrets de família, per a TV3), Maria Mercè Roca no té previst fer-ho: “Una cosa és clara, no ho podria titular Bones intencions.” Com les que ha abocat en aquesta novel·la.
Lluís Llort, publicat en El Punt-Avui el 26.11.11 Foto: Oriol Duran.

Maria Mercè Roca retrata una farmacèutica gironina que porta banyes en una nova novel·la

L'escriptora torna a la narrativa després de ser diputada i afirma que la literatura pot contribuir a fer més feliç la gent.

L'escriptora Maria Mercè Roca, després de diversos anys dedicada a la política com a diputada d'ERC, torna a l'àmbit de la narrativa amb Bones intencions, una novel·la optimista, amb personatges que busquen noves oportunitats i amb la qual creu que pot contribuir al fet que la gent sigui més feliç.
Roca va explicar ahir en roda de premsa que quan va posar el punt final a la seva etapa parlamentària tenia molt clar que volia escriure una història amb un "color diferent d'obres anteriors", i ja fets els cinquanta anys, li va venir molt de gust apostar per un relat, que s'ho ha passat molt bé escrivint i amb el qual fins i tot ha rigut mentre l'estructurava.
Publicada per Columna, la novel·la Bones intencions està protagonitzada per Valèria, una farmacèutica de Girona, que ronda els cinquanta, que un dia veu com tot el seu ordenat món es trenca i decideix començar una nova aventura empresarial al costat d'una dona maltractada pel marit, un aturat de llarga durada deprimit i un exalcohòlic.
La novel·la, segons la seva opinió, és el retrat d'uns personatges "molt senzills, amb menys conflictes psicològics que en altres obres anteriors, que estan en un moment tan complicat de les seves vides que la seva màxima preocupació és arribar a final de mes".
També tracta sobre el fet que "res és inamovible i que cal aprendre a viure en un món ple d'incerteses". Valèria, precisament, seria un paradigma, ja que en separar-se del marit, després que aquest s'hagi enamorat d'una dona més jove, ha de deixar la farmàcia en la qual tots dos treballen, i donar un gir a la seva vida.
Al seu costat, també tenen importància el seu pare, Valeri, un home amb demència cuidat per una immigrant sense papers, els seus dos fills (Reis i Lluís) i la seva amiga Farners, qui l'anima a remodelar la masia familiar de Mieres per convertir-la en una casa rural. Maria Mercè Roca s'ha mostrat molt satisfeta del personatge de Valeri i de la relació que manté amb el seu nét Lluís, un xaval de setze anys, que és detingut després de cremar fotos dels Reis d'Espanya a la via pública.
"Estem passant dies molt complicats i la gent ha de tenir esperança. Aquí hi ha una sèrie de persones que s'impliquen en un nou negoci i encara que no es fan rics i que fins i tot vagin justos, al final de la novel·la el lector veurà com aconsegueixen aguantar".
Efe/Acn/ publicat a El Diari de Girona 26.11.11 Foto: ACN

Iolanda Batallé presenta "El límit exacte dels nostres cossos"

L 'escriptora i editora Iolanda Bataller va presentar ahir al vespre a la Llibreria 22 de Girona la seva segona novel·la, El límit exacte dels nostres cossos (Amsterdam). L'autora, que va ser redactora del Diari de Girona, és avui directora editorial de La Galera i professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i del Màster d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra. Batallé és autora de La memòria de les formigues.
Diari de Girona 26.11.11 Foto: Marc Martí

25/11/11

Homenatge a Pairolí, a la seva sala

Miquel Pairolí va rebre ahir l'homenatge de Quart, la localitat on va néixer i on va viure bona part de la seva vida, i que ha posat el seu nom a la sala de lectura del centre social. En aquesta sala, ahir Imma Merino va evocar Pairolí en un acte en què diversos escriptors van llegir textos de l'autor d'Octubre.
Publicat en El Punt-Avui 25.11.11. Foto: Manel Lladó.

15/11/11

El músic de Grillparzer, per fi en català

L'editorial Accent va presentar ahir a La 22 la primera traducció al català, de Xavier Jové Massana, del clàssic de Franz Grillparzer El pobre músic, “al·legoria d'un fracàs i de la insistència melancòlica en l'amor per l'art”. A l'acte hi van intervenir Josep Maria Fonalleras, Quim Bou (autor de les il·lustracions) i l'editor, Xavier Bou.
Publicat en el Punt-Avui el 15.11.11 Foto: lluís Serrat.

9/11/11

Presentació Lluís Costa publica ´Imatge i comunicació a Cuba´

La Llibreria 22 de Girona va acollir ahir la presentació del llibre Imatge i Comunicació a Cuba, una edició de Lluís Costa (UdG) que aplega articles de diversos autors. Aquesta és una publicació del Grup de Recerca Comunicació Social i Institucional de la UdG. El volum analitza aspectes del disseny gràfic, el cartellisme i el cinema, entre altres.
girona Ddg. Foto: Marc Martí

El dia que em va trucar la Montserrat Roig

* Article publicat a la secció:
PUNT DE VISTA EL PUNT/ Dissabte, 10 de novembre del 2001.
Tribuna GUILLEM TERRIBAS. Llibreter.
La Montserrat em deia, amb la seva veu melodiosa, que li era impossible venir, que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser. Avui fa deu anys que Montserrat Roig va morir.
Va ser una setmana abans del llarg cap de setmana del 12 d'octubre,un mes abans que ens deixés, aquell 10 de novembrede 1991. Em trucava des d'un balneari de Caldes de Malavella. Estava, em va dir, passant uns dies de descans per posar-se en forma. Volia venir a la Llibreria 22 per comprar uns llibres i, després, em va demanar si la volia acompanyar a fer un volt i passejar per Girona, que en tenia moltes ganes. Jo tenia previst fer pont aquells dies, però li vaig dir que no es preocupés, que jo seria a la llibreria esperant-la i que llavors dinaríem junts.
El dia que vàrem quedar vaig rebre una trucada. Era la Montserrat que em deia, amb la seva veu melodiosa, que ho sentia molt però que li era imposible venir, que havia agafat una mena de constipat i que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser.
Vaig estar temptat tot el dia d'anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia allà amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaría i que tenia més que un simple constipat. Jo sabia, molts sabíem, que era la seva malaltia que  la tornava a atacar. Vaig pensar que, potser, la seva coqueteria no li permetria rebre en aquells moments una visita, no ho sé, tot plegat no em vaig atrevir a anar-hi.
Tampoc ella m'ho va suggerir. Vaig prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta.
A Montserrat Roig, la vaig conèixer els primers dies del mes de gener de l'any 1990. La Llibreria 22 havia complert  10 anys, hi vam editar un llibre revista anomenat El número. La Montserrat Roig, amb vint-i-un escriptors i escriptores més, hi van participar amb un text que explicava les seves debilitats literàries. Ella començava el seu text parlant sobre l'arrelament als llibres en les nostres vides i records i, recomana no remenar-los gaire de lloc, ni ordenar-los: «Fóra millor deixar-los on són, no tocar-los, inamovibles com les làpides del cementiri que no deixen sortir els morts...» Mentre neteja les estanteries de la seva biblioteca, plena de llibres, va fent un repàs de les seves debilitats: «Guillermo Brown de Richmal Crompton...», que va resultar ser una dona. En un altre prestatge, els rusos Guerra i Pau i Els germans Karamàzov. En el tercer prestatge, Thomas Mann, també, el descobriment—és la seva època universitària— de Mercè Rodoreda «...que em deia que els àngels existien, cosa que jo no hauria gosat mai dir, sobretot aleshores, que corrien temps marxistes i les noies no ens depilàvem les cames...».
En un altre prestatge, recorda Pla, Pere Quart, Carles Riba i Quevedo..., i també recorda el llibre prohibit que mai va llegir "La piel" de Curzio Malaparte. El text va acompanyat d'una fotografia, on està esplèndida i radiant i plena de vida, realitzada per Josep M. Oliveras (la que il·lustra aquest text).
Amb motiu de la presentació de la publicació a Girona, la Montserrat Roig va venir amb la seva mare, la seva germana juntament amb altres escriptors que hi van participar (Antoni Marí, Jaime Gil de Biedma,Josep M. Benet i Jornet, Dolors Oller, Narcís Comadira, Félix de Azua, Marcos Ordóñez, Josep M. Fonolleras, Núria Pompeia...). Després de la presentació vam anar a sopar. La Montserrat s'ho va passar molt bé, segons em va manifestar i vaig poder comprovar. Mesos més tard va ser l'escriptora del mes, una promoció a escriptors que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes. Va venir a Girona i, gairebé vam passar el dia junts. A l'hora de dinar, ens explicava molt il•lusionada que aniria a fer una estada a Califòrnia d'uns quants mesos, invitada per diverses universitats. Va ser a la tornada quan li va sortir la maleïda malaltia, que en contra de la seva voluntat i ganes de viure, va vèncer-la. Encara la vaig veure uns quants mesos abans de la seva mort. Va ser a Barcelona, durant la presentació d'un llibre que va fer amb il•lustracions de Cesc, sobre Catalunya. Estava molt animada. Portava una gorra molt bufona que li dissimulava la desaparició de la seva llarga i bonica cabellera. Estava amb una amiga russa que va conèixer durant la seva estada a Sant Petersburg. Em va explicar que havia superat la malaltia i que tenia ganes d'explicar en un llibre la seva experiència. Aquella última vegada, ens vam acomiadar efusivament. Estava molt il•lusionada contenta, plena de vida i amb ganes de viure-la.
Foto: Josep M. Oliveras

8/11/11

Joan Maragall ´festeja´ Clara Noble

Pere Maragall, Oriol Ponsatí-Murlà i Glòria Casals.
L'aparició dels correus electrònics ha desterrat les cartes a gairebé un record; però l'abundància de correspondències epistolars d'innegable valor literari fa que encara se n'editin sovint. Aquest és el cas de Cartes del festeig de Joan Maragall i Clara Noble, llibre presentat ahir a la Llibreria 22 per Edicions de la Ela Geminada. A banda de l'editor, Oriol Ponsatí-Murlà, va prendre part a l'acte Pere Maragall i Mira, en representació de la família Maragall-Noble.

Diari de Girona, 08.11.11. Foto: Aniol Resclosa 

4/11/11

MEMÒRIA D'UN ACTE

Dimarts passat, dia de tots sants, el periodista Albert Sáez escrivia a les pàgines de El Periódicoun article oportú sobre els nous avatars de la memòria, que ara inclouen l‘univers de la xarxa, on comencen a proliferar adreces que prometen una relativa eternitat als textos d‘internet que els clients decidesquen preservar per al futur. Com Sáez ens recorda, la voluntat de deixar alguna petja del nostre pas per la vida és a l‘origen de fenòmens excelsos com l‘art i la literatura, però també de coses ara quotidianes com els àlbums de fotos, els vídeos domèstics i les pàgines web. La técnica pot haver variat molt, però l‘impuls és el mateix. La majoria de la gent volem ser recordats, i volem ser-ho de la manera més digna possible i durant tant de temps com es puga. És molt humà, i algú podría dir que precisament això, la consciència de la mort i l‘anhel de perduració en la memòria, és el més pròpiament humà dels humans. Entre tots els mitjans que ens hem enginyat per llegar algun record a la posteritat, l‘escriptura continua sent un dels més duradors. El mateix fet d‘escriure, com diu Sáez, ja "és una lluita cos a cos contra l‘efímer de les nostres vivències". A l‘hora de reflectir
la vida, les limitacions de la paraula són òbvies, i penoses, però la seua mateixa inconsistencia fa de la paraula un material tremendament resistent.
Un servidor llegia aquest article mentre tornava d‘un acte d‘homenatge a l‘escriptor Miquel Pairolí que havia tingut lloc la nit anterior a la sala Planeta de la ciutat de Girona. Als qui l‘hem conegut, ens costa de parlar de Pairolí en passat, però cal dir que era un escriptor que havia treballat la major part de la seua vida en aquesta ciutat, "tocada —com ell mateix— d‘escepticisme i d‘ironia". Va morir, massa jove, aquest juliol. Llavors, tant Martí Domínguez —en un article excel•lent— com jo mateix vam glossar la seua figura en aquestes mateixes planes. Incomprensiblement, Pairolí no és —o no era— un escriptor famós, tot i la seua intensa qualitat. La seua prosa era extraordinària, treballada a foc lent, dúctil i poderosament suggestiva. Les seues novel•les són valuoses i els seus dietaris compten entre els millors que s‘han escrit en aquesta llengua, per no parlar dels seus articles, gènere (diria que difícil) en què excel•lia particularment. Quan i per què es fa conegut un escriptor important és un misteri, però, amb poques excepcions, això acaba passant, tard o d‘hora. Com tots els escriptors de fust, supose que Pairolí comptava amb l‘ajuda del temps, però ell en va tindre massa poc. Tot i així, sí que havia aconseguit ja un nombre creixent de lectors fervorosos. A Girona, era una figura d‘un prestigi guanyat a pols. Per això, el teatre on tenia lloc l‘homenatge es va omplir de gom a gom. No és que Pairolí fóra ondescendent amb Girona i amb els seus habitants. En els seus escrits, sovint va ser molt dur amb els discursos i amb els silencis dels gironins. La crítica pot ser una de les formes més elevades de l‘amor, perquè desitja la millora de la cosa estimada, el seu perfeccionament interior. Els lectors gironins ho han entés perfectament, i per això també se l‘estimen, al seu escriptor.
Per això eren allí, dilluns passat, per a evocar-lo junts. Oficiaven aquest ritual de la memòria el llibreter Guillem Terribas, el narrador Lluís Muntada, el crític Xavier Pla, el cantant Raimon —que havia treballat amb Pairolí fa anys en un programa televisiu de llibres, Literal— i el periodista i ara alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont.
Tots valoraren adequadament les virtuts de la literatura de Miquel Pairolí i la seua eficàcia en la lluita contra l‘oblit. A més, en el seu parlament, l‘alcalde de Girona recordà el company de tasques periodístiques, però també va voler donar caràcter institucional a l‘acte i es va comprometre a treballar per a difondre l‘obra de l‘autor que allí ens havia convocat. Així, la vila de Girona es vinculava oficialment al record d‘un dels seus millors conciutadans.
Girona, com sabia Pairolí, deu tindre imperfeccions, però és una ciutat civilitzada perquè sap recordar els seus creadors. Un servidor escoltava tot això i li venia al pensament com tracten les ciutats valencianes els seus escriptors, sobretot els que han practicat aquesta forma més elevada de l‘amor que és la crítica. Podem dir Vicent Andrés Estellés, que va viure tants anys a València i que l‘ha evocada com ningú, o Ovidi Montllor a Alcoi, o també —perquè també els vius mereixen el reconeixement degut— en la forma en què tracta avui l‘Ajuntament de Xàtiva el seu paisà més cèlebre, Raimon. La civilització, sens dubte, és feta de memòria, sustentada en paraules i gestos. Quan la veiem en acte, arriba a fer enveja.
Enric Sòria. El País 03.11.11

1/11/11

Un clàssic que escrivia sense odi

Siglos y siglos de historia, y sólo en el presente ocurren las cosas”. La cita és de Jorge Luis Borges i la va deixar ahir flotant en l'aire Lluís Muntada per expressar la recança que Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011) hauria pogut donar encara més de si mateix si hagués rebut el reconeixement que mereixia en vida, una frase d'altra banda tan gastada, que “ja és un mantra de la nostra cultura”. Un escriptor, va dir, viu justament en el present, no pas en el supòsit de la seva posteritat, però en el present l'única realitat tangible era que Miquel Pairolí ja no hi era, i que als nombrosos lectors, amics i coneguts congregats ahir a La Planeta per honorar-lo els costava d'assumir-ho, confonent els temps verbals, adreçant-se-li com si hi fos, demanant obertament, quasi amb impaciència, que hi fos de veritat, com Raimon, que no entenia, no podia entendre-ho de cap manera, que no fos Pairolí mateix, amb qui havia compartit tantes vegades plató al programa televisiu Literal a principis dels noranta, qui llegís els fragments dels llibres que havia escollit per evocar-lo. Podia esperar-se, i l'homenatjat probablement ho hauria perdonat, que el d'ahir fos un acte dolorós i emotiu. No ho va ser.
Els escriptors i amics convidats a rememorar-lo van ser rigorosos, continguts i serens fins i tot a l'hora dels grans elogis, com si ben mirat no fessin altra cosa que constatar evidències: que era elegant, que era un clàssic, que era disciplinat, lúcid i respectuós; que els seus dietaris, en especial Octubre, són obres mestres de la literatura catalana moderna; que la seva prosa afinada, com proposava Merleau-Ponty, tenia la capacitat de fundar una nova universalitat, d'humanitzar i dignificar la llengua, com va subratllar Xavier Pla; que amb l'agudesa dels seus articles s'havia erigit en un dels crítics més punyents de l'actualitat; que sense histrionismes ni escarafalls, discretament, creixia com a escriptor en cada nou llibre que lliurava; que per millorar no li calia, de fet, cap claca, perquè els reptes ja se'ls plantejava tot sol; que la seva és una obra cuinada amb lentitud, d'una encomiable densitat moral. Era escèptic, estoic i líric a la vegada, potser algun cop fatalista davant un món que creia inexorable, però mai lleuger, mai buit ni frívol. Enric Sòria va fer notar que, fins i tot en les seves novel·les, “els personatges són tractats amb un enorme respecte, amb delicadesa i fins i tot amor”. “Mai no escriu amb odi”, va afirmar; a tot estirar, es permetia algun cop de geni, més a prop de la ironia que del mal humor, en els articles més incisius, com va recordar l'alcalde, Carles Puigdemont, que va posar la nota solemne advertint que “una ciutat que no honora degudament els seus creadors no és digna de dur aquest nom”. No n'hi haurà prou de dedicar-li un carrer o el nom d'una distinció qualsevol per saldar l'expedient dels honors, va admetre l'alcalde, probablement perquè l'únic reconeixement digne de celebració seria saber que encara escriu, saber que encara és llegit, van coincidir tots els participants a la taula. Submergits en la intimitat penombrosa de La Planeta, la sortida al carrer va ser com un bany insolent de realitat vessant-se violentament al damunt, i la realitat era que, de manera del tot incomprensible, Miquel Pairolí no hi era.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 01.11.11Foto: Lluís Serrat.

Al final del túnel

Lluís Bosch Marti i Bep Marquès GRUP PRAXIS
Foto:Eddy Kelele
Una exposició al Museu d'Història de Girona reivindica la vocació crítica i contestatària del Grup Praxis 75, fundat per Bosch Martí i Bep Marquès.
http://vimeo.com/31258959

Hi ha una tendència molt arrelada a considerar tots els artistes de Girona com a pertanyents a alguna generació malaguanyada. Ho són els de la República, que el franquisme va escombrar de la memòria; ho són els de la postguerra, que van tenir la desgràcia de madurar en un ambient tan poc fotogènic; ho són els de la transició, que els feliços vuitanta van relegar a la consideració de tribu dogmàtica i exaltada; ho són, també, els dels feliços vuitanta, perquè en perspectiva ningú no sap exactament què se n'ha fet, d'aquella alegria; ho són fins i tot els d'ara, els veterans i els més joves, disgregats amb els primers espeternecs del capitalisme, una mica solitaris, bastant fastiguejats, enormement desconcertats de ser una generació rere l'altra la parenta pobra d'una ciutat que no els ofereix ni un museu d'art contemporani on puguin guardar-hi la roba. Cada vegada que s'afronta la revisió històrica de l'art gironí del segle XX s'ha de tornar a passar per aquest exercici de contrició per les generacions perdudes, pel ressentiment que tant d'oblit ha sembrat entre els supervivents, pels morts que la indiferència ha anat deixant pel camí. En realitat, és la ciutat, la que hauria d'estar sorpresa –i humilment agraïda– que els seus artistes encara tinguin el coratge d'apostar-hi tot i unes perspectives de reconeixement tan migrades. És la impressió que fa cada vegada que hi ha algun episodi de reconciliació com el que ha posat en escena l'exposició sobre el Grup Praxis 75 al Museu d'Història de la Ciutat. Menystinguts al seu temps com una mena d'excentricitat incòmoda, Lluís Bosch Martí i Bep Marquès, els dos fundadors d'aquest grup d'arrel marxista i contestatària i vocació irreductiblement popular, van inocular en l'aparent placidesa de la democràcia recuperada el virus de la denúncia, el sarcasme i la crítica mordaç amb els seus inconfusibles i bigarrats collages, la majoria dels quals anticipaven malestars avui molt presents. A vegades, sí, al final del túnel, es produeixen uns retrobaments ben lluminosos.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 01.11.11

Del Grup Praxis 75 a l'Assemblea d'Artistes.
El Museu d'Història de la Ciutat de Girona ha fet justícia amb l'exposició Grup Praxis 75 (1975-1990). Una guerrilla comunicativa, que es va inaugurar per Fires i es podrà veure fins al 12 de febrer. Lluís Bosch Martí i Bep Marquès Sureda van formar un comando marxista radical (en la seva obra es reunien els dos Marx: Karl i Groucho) quan ja es cantaven les absoltes per Franco. Amb el seu treball aixoplugat a l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, i divulgat a les planes de Presència, d'El Punt i altres publicacions, van fer uns celebrats repassos crítics de la vida social, política i cultural gironina. Ells hi estaran d'acord si diem que disposaven de l'ajut espiritual i la inspiració artística de Damià Escuder (1934-2011) i, sobretot, de l'Enric Marquès (1931-1994), que va ser qui em va parlar de l'obra del Grup Praxis, i vaig conèixer els seus collages a les planes de Presència, on l'Enric va deixar escrit que el Grup Praxis “optava per un discurs obert, compromès, subversiu, eloqüent; un discurs àcid i grinyolant”. Tornant a l'exposició, s'ha d'agrair la bona feina del curador Narcís Selles i del muntador Marcel Dalmau. Potser m'avanço als esdeveniments, però faig meu un suggeriment que vaig escoltar el dia de la inauguració en el sentit que, reconeguda ara la trajectòria del Grup Praxis 75, és el moment de pensar en una gran mostra dedicada a la feina que va fer l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona. Dispensin si em deixo algun nom, però almenys aquests hi van ser: Josep A. Niebla, Enric Ansesa Gironella, Lluís Bosch Martí, Joan Boladeras, Josep M. Boladeras, Manuel Bosch, Pep Bosch, Lluís Carreras, Joan Casanovas, Victòria Casellas, Xavier Codina, Narcís Comadira, Montse Costa, Maria Crehuet, J.M. Creus, Julià Cutiller, Carles Delclaux, Damià Escuder, Jaume Faixó, Garcia Colomer, Jordi Gispert, Vicente Huedo, Robert Manera, Enric Marquès, Bep Marquès, Emili Massanas, Lluís Mateu, Roca D. Costa, Rosa Sais, Guillem Terribas, Paco Torres Monsó, Isidre Vicens, Ramon Vilà, Carles Vivó... Algun ja ens ha deixat, però en Bep i en Bosch Martí, en Joan Casanovas,... podrien reconstruir la història d'aquesta entitat de vida efímera però que va deixar una gran empremta en la nostra consciència col·lectiva.
Joan Ventura, publicat en El Punt-Avui 09.11.11.