23/2/20

VICENÇ PAGÈS, ni crític ni nostàlgic

 Vicenç Pagès Jordà presenta ‘Memòria «vintage». De l’home a la Lluna a «Pulp Fiction»’, en què recull 400 entrades amb referents culturals, socials, polítics...

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), professor, crític literari, articulista i, sobretot, escriptor, amb una vintena de títols i una dotzena de premis en què hi ha els més destacats de les lletres catalanes, presenta Memòria ‘vintage’. De l’home a la Lluna a ‘Pulp Fiction’ (Empúries), amb il·lustracions de Miguel Bustos.
El llibre recull la memòria dels anys setanta, els vuitanta i fins a la meitat dels noranta, com indica el subtítol. “És una memòria local i generacional”, admet Pagès, perquè si hagués nascut a Reus o a Balaguer, i si hagués tingut deu anys més o menys, els records serien diferents.
Cartell anunciant la presentació a la 22 

No és un llibre gens estrany en la producció de Vicenç Pagès, perquè en la seva obra “sempre hi ha un afany de classificar, ordenar, de catalogar, d’entendre..., de donar sentit a l’experiència vital i cultural”, afirma l’editor Josep Lluch, i hi afegeix que Pagès parla d’una generació que “fa de frontissa entre l’era analògica i la digital”. “No cau en els tòpics i mira d’enfangar-se poc en la nostàlgia”, conclou Lluch.
El punt de partida va ser una secció d’una vintena llarga d’articles que va publicar a El Punt Avui, tot i que també ha reciclat altres textos. “Va començar com a diccionari i ha acabat com a enciclopèdia; de fet, és un llibre d’història recent, de coses que hi eren i ja no hi són, explicada des de dins”, comenta Vicenç Pagès.
“No em sento representat pel relat d’aquestes dècades, que és banal, comercial, globalitzat... Es parla dels anys seixanta i setanta com si això fos Califòrnia, i aquí teníem un senyor que es deia Franco; quan a Califòrnia va ser un moment d’alliberament, aquí ens estaven donant pel sac i hi havia el garrot vil, però també hi havia gent jove a qui passaven coses divertides.” Per tot plegat, “no vol ser ni un discurs crític, ni un discurs nostàlgic; són 400 entrades que, per acumulació, van generant un cert clima variat, moments bons i dolents: hi ha cultura, política, família, filologia, tecnologia... I també hi ha entrades conceptuals, com ara absència, que és la primera”.
Imatge de la Presentació a l'Espai 22 / Llibreria 22

El llibre té 400 pàgines i entrades, entre absència i zoom, i també un annex enciclopèdic amb exemples de cadascuna de les tres dècades i, naturalment, un índex general. A més, hi ha cites de desenes de textos literaris i de cançons i relacions internes destacades en negreta.
“Som la generació més avorrida de la història, per això tot ens duia cap a la lectura; ha canviat molt el consum cultural, el cinema, la música... Parlo de coses que vaig viure directament; no m’he documentat gaire perquè no té intencions viquipèdiques.” Per això hi ha gent que hi pot trobar a faltar determinats referents, cosa que no importa a l’autor: “No he volgut fer una obra en què ningú se senti representat, perquè la memòria és personal i desordenada, però, inevitablement, també hi ha molts aspectes compartits amb altra gent.” Un exemple: “Made in Japan, de Deep Purple, per a mi té més importància que Johan Cruyff, perquè el futbol no pesa gaire dins la meva memòria”, confessa.
“Si això ho llegeix gent jove, potser entendran coses que ara se’ls escapen, perquè hi ha tot d’aspectes que van contribuir a formar gent; la gent hi és, però els aspectes ja no hi són”, afirma Pagès.

Lluís Llort, publicat en el Punt Avui 19.02.2020

14/2/20

Xulio Ricardo Trigo "La noia de la resistència"

«El feixisme no ha desaparegut de les nostres vides»
Xulio Ricardo Trigo presenta el dia 28 «La noia de resistència» a la Llibreria 22 de Girona. La novel·la enllaça la història de la Meritxell als anys 90 amb la de l'Anne-Marie i l'Armand al París ocupat pels nazis l'any 1944.
Xulio Ricardo Trigo
D'aquests n'hi va haver força, aquells anys.
Els anys que van des de la nostra guerra civil fins a la caiguda d'Alemanya, estan plenes d'històries. Històries de lluitadors, de gent que s'ho juga tot.I
a vostè li interessen.
El detonant va ser la visita al camp de concentració de Vernet d'Ariège, al Pirineu, per on van passar molts catalans. D'aquí surt el protagonista del llibre, i acaba a París lluitant contra els nazis.
Un home que podria ser molts.
M'agraden les vides petites, de les que no s'ocupen els historiadors. Petites, només en aparença 
D'això també en sabia molt la Montserrat Roig, a qui esmentava a l'inici.
Els seus estudis són més necessaris que mai, i en canvi està cada vegada més oblidada. Va fer una enorme feina com estudiosa d'aquesta època.
Època convulsa i tràgica, no?
El llibre també és un tribut als lluitadors, que d'això els últims temps en sabem molt. Als que no es conformen, als que persegueixen la llibertat.
Vol dir que encara en queda algun?
(Riu) N'hi ha que ho intenten.
A la guerra encara hi ha temps per a l'amor?
És clar, és una de les nostres pulsions essencials.
Tenen importància les arrels?
Per mi la identitat és important. Vaig venir als quatre anys de Galícia als Països Catalans, i sempre tinc presents aquells orígens.
És gallec o català?
Jo em sento català. Mantinc contacte amb els meus orígens, però cada cop és més petit, els meus avis ja van morir.
El poso en una altra dicotomia: és escriptor o fotògraf?
He, he. Sap què passa? Per escriure, faig moltes fotografies perquè això m'ajuda a reconèixer els escenaris de la novel·la, a treballar millor els ambients. No sé si puc deslligar una cosa de l'altra.Com es lluita contra el feixisme?
De moltes maneres. A la novel·la atempten contra una caserna de l'exèrcit alemany. Però també s'hi lluita amb les actituds, amb la manera de fer les coses... hi ha molts mètodes.Fem servir avui massa alegrement la paraula «feixisme»?
És possible. És que estem en temps una mica extrems, i en temps extrems es fan servir qualificatius extrems. És evident que el feixisme està molt viu en alguns estaments, però aquesta paraula es fa servir molt, potser s'hauria de ser més curós. Ara bé, està clar que no és una cosa que hagi desaparegut de les nostres vides.
ALBERT SOLER, Diari de Girona 14.02.2020

24/1/20

TEMPESTA: GLORIA, el seu pas per Girona



La agresiva tempesta de vent, aigua i neu que ha assolit el territori Català durant els dies 20 al 23 de gener de 2020, passaran a la història dels catàstrofes del nostre país. En aquest petit document, mostro unes imatges que he gravat, de les moltes que s'han gravat aquests dies, de la ciutat de Girona.
Guillem Terribas Roca.

Guitarra i Oceà.

Portada del CD Saturday. Pintura de Jordi Gispert Monteys.
Quan en Jordi Gispert, a qui conec des de fa temps, em va ensenyar, amb la seva discreció habitual, una “cosa” que havia fet, vaig haver de preguntar dues vegades si allò que m’estava ensenyant era realment seu, és a dir, si provenia de les seves mans i de la seva capacitat creativa, no pas perquè pensés que no podia ser, sinó perquè aleshores jo era desconeixedor del tot de la seva faceta musical com a guitarrista i compositor. Amb en Jordi, he parlat sovint de llibres, d’art, de pel·lícules i de coses com aquestes, però “allò” era, per mi, una absoluta novetat.
El que ha fet Jordi Gispert, que ara és al capdavant de la Llibreria 22, de Girona, és un CD compost íntegrament per ell que es titula Saturday. Per no abandonar del tot el món dels llibres, i mentre escolto les onze peces que va gravar al seu taller casolà i que ha editat sota el guiatge de Lluís Costa, penso que aquest dissabte de guitarres s’acosta bastant a allò que Steiner va escriure sobre la litúrgia dels dissabtes, aquell temps on tot encara és possible, on encara no s’ha viscut la culminació del diumenge, sinó que està farcit de totes les expectatives que s’inclouen en la vigília. El Saturday de Gispert, segons ell mateix, té dues parts: una de més epidèrmica i identificable; i una altra, més introspectiva. I està farcit de suggeriments. No sé si dir-ne solar, de la primera, i dir nocturna en parlar de la segona. O plàcida i inquietant, les dues cares d’un mateix viatge que ell ha construït amb un punt
Jordi Gispert Saget en el seu estudi a casa seva.
d’experimentació i, sobretot, amb unes eines que ell defineix com a “intuïtives”. M’agrada el que denomina “plantejament restrictiu”. És a dir, treballar amb el que tens a mà, que és reduït, i no deixar d’aspirar a la màxima expressivitat. Gispert fill ha après del Gispert pare, un artista íntegre, que s’han de trepitjar “terrenys poc convencionals”. Potser aquí rau la meva sorpresa inicial i el meu posterior entusiasme, mentre continuo escoltant Saturday en dies de pluja batent. En la possibilitat d’entrar en aquest oceà sonor, serè i obscur, d’onades recurrents i de sobtats grops de vent.
Josep M. Fonalleras, en el Punt Avui 24.01.2020