25/8/20

MIQUEL MARTIN: “No soc un bolet: ja hi era, però no em veien”

Miquel Martin el dia que va quedar
Finalista del Premi Just M. Casero,
en l'edició 38 del 2018
E
stà sent el fenomen editorial de l’estiu per una novel·la que transcorre en baix continu, sense relleu aparent més que el que hi van llaurant metòdicament una successió de paraules amb què acabarà apareixent el dibuix d’una vida i un paisatge. La drecera (Periscopi) no és l’obra de cap escriptor novell, ni tampoc d’una promesa, sinó la cinquena novel·la de Miquel Martín (Begur, 1969), que escriu i publica des de fa un quart de segle i que assisteix atònit i feliç a la seva consagració, per fi.
Com ha viscut aquest èxit sobtat? 
La drecera no és un bolet. Fa més de vint-i-cinc anys que pico pedra, i
no podia haver sortit sense haver escrit abans les altres. Jo ja hi era, però no em veien, o no em volien veure. Ha anat així i ja m’està bé. La  recerca d’aquest estil, d’aquesta literatura que jo defenso, fa molts anys que la treballo. Hi ha llibres com Proses reposades, del qual estic molt content, que ha entusiasmat els pocs lectors a qui ha arribat. Per què no va tenir més ressò? Per què El riu encès, que és un bona novel·la, no va tenir més recorregut?
Exactament, a què es deu que just ara s’hagi fet un ‘descobriment’?
Crec que és per una suma de factors. En primer lloc, perquè jo he fet una literatura sense concessions. És a dir, he seguit una línia en la qual jo creia, buscant un estil que em sembla que he trobat en els últims llibres. Als 25 anys no pots escriure com als 50. Com que és una literatura molt subtil, molt discreta, hi ha el perill que passi desapercebuda. Un lector em va comentar que el millor d’aquest llibre és el que no diu. Aquesta persona va saber intuir allò que hi passa per sota, i potser no a tothom li arriba aquesta discreció i aquesta subtilesa, aquests matisos. Al darrere hi ha una feina immensa amb la llengua, el lèxic, l’estructura narrativa, els detalls. En la crítica que em va fer en Ponç Puigdevall per a El País, citava un vers de Roberto Juarroz: “Lo imposible no levanta nunca la voz.” Això és al que jo aspiro. Ser capaç d’explicar les coses essencials amb aquesta naturalitat, amb aquesta simplicitat, sense estridències, sense cridar l’atenció.
A part de raons més atzaroses, l’editorial ha tingut un paper important en la valoració i difusió de l’obra.
Indiscutiblement: Periscopi ha estat clau. Pel simple fet de publicar amb ells, ja surts amb avantatge, i el tracte que reps dels llibreters, els mitjans i els lectors és un altre. “Això és de Periscopi?, doncs deu ser bo.” Va així. Se l’han guanyat a pols, el prestigi. Encara treballen colze a colze amb l’autor, editen el text, una cosa que havia passat a la història.
Viure a l’anomenada ‘perifèria’ és un desavantatge per a un escriptor?
Estar fora del circuit és un factor més, no pas l’únic ni el decisiu, però sí que suma perquè siguis poc visible. En Toni Sala parlava al pròleg de les Proses reposades de “l’exili begurenc”. Volgut, eh? És sa que l’escriptor estigui una mica al marge, perquè hi ha el perill que perdi la perspectiva de les coses. A mi m’ha anat mot bé viure a Begur, escriure des de casa, i no cal ser tampoc esquerp. Visc tranquil però no aïllat.
L’aposta per la professionalització com a escriptor per fi ha tingut premi.
D’això n’estic molt content. Per una banda, m’hauria agradat que el reconeixement m’hagués arribat abans, però per l’altra està molt bé que sigui a aquesta edat, per no creure’m segons què. Ara toco més de peus a terra. Estic contentíssim i profundament agraït per tot el que m’està passant. Però alhora, pel fet d’aquella distància que et comentava, i perquè m’agafa en un moment de maduresa, no em sento pas el centre de l’univers. Això et passa trenta anys enrere i et fa més mal que bé.
Quan comences a llegir ‘La drecera’, sembla que la història anirà de la confrontació entre la família pobra i la família rica, i que el centre d’atenció, perquè representa un món més novel·lesc, serà la rica. Però la vida important és aquella que sembla que no passa.
És per fugir d’aquella estridència que et deia, i del maniqueisme entre bons i dolents. No tenia gens la pretensió de mostrar els rics com una mala gent. És simplement que, per la seva condició de rics, tenen aquesta superioritat. L’ he conegut tan bé, aquesta gent! Els meus pares i els meus avis han treballat tota la vida per a famílies benestants de Barcelona, i són així, per bé i per mal. Tu ets el vassall i ells són els senyors. I que consti que els masovers també tenen assumit el seu rol. L’únic que comença a invertir les normes és el nen. Per què no em puc banyar a la piscina?, per què no puc tenir això o allò altre? Al seu amic Llenas, li diu que no sap què serà de gran, però que té clar que no vol treballar per als altres. No vol la submissió dels seus pares. I penso com tu, que els rics de la novel·la provoquen més aviat llàstima o compassió. Ho tenen tot i són desgraciats.
Bàsicament el seu drama és la filla que se’ls va morir esquiant, però els pesa la insatisfacció permanent.
Tot el que fan és de cares enfora, han de mantenir l’aparença. El fill gran té un afer amb la minyona filipina i s’ha de resoldre d’amagat. El senyor de la casa beu però han de fer veure que no va borratxo. Tota aquesta superficialitat, el nen la va detectant. Comença la novel·la que és petit, però a mesura que creix modifica la seva percepció. Està molt meditat, el ritme i la dosificació de la informació. Per això comença amb la descripció de la casa: és la mirada d’ell fascinat pels rics, per la piscina, pel gimnàs, per aquella sala dels joguets. A poc a poc aquesta mirada se’n va més cap a en Pitu, cap a la natura, el mar, els camps, i llavors els herois acaben sent els pares, i no els senyors. Un lector em va fer notar un detall revelador: al principi de la novel·la, per al nen els amos de la casa són com els herois del cinema, i en parla com si fossin actors i actrius, però cap al final diu que “fan comèdia”, que són com en un circ. Passen de ser percebuts com a herois a ser personatges grotescos.
S’ha parlat molt de l’enyorança d’un paisatge que ja s’ha perdut. Però el lloc de memòria, per si sol, no s’aguanta si no és compartit. Aquest nen reté una visió afectuosa del seu món perquè els pares i els amics també hi eren. Això fa que el paisatge deixi una empremta fonda.
Per mi més que un paisatge és un ambient, una atmosfera, i acaba sent un paisatge interior, al final. Per això també és universal. Que passi a l’Empordà, tot i que el nom no hi surt, no té cap importància. És un lloc que tots podem compartir siguem d’on siguem. Qualsevol racó de país s’hi pot reconèixer. És la mirada a un paisatge i la seva interiorització.
Potser en Pitu és en aquest sentit el personatge més simbòlic de tots.
Sí, de fet marca el ritme de la narració, perquè a partir que mor, la novel·la és més ràpida, els capítols són més curts i la mirada del nen ja és una altra. Hi ha altres indicis que van transformant la seva perspectiva, però aquest és el més revelador. És com un punt i apart en aquell moment iniciàtic. El personatge d’en Pitu va anar creixent a mesura que escrivia. M’ho demanava. Al principi no me l’imaginava amb tanta presència, però vaig deixar que prengués força. Això passa, mentre escrius: personatges que penses que seran molt importants queden arraconats, fins al punt que a vegades n’hi ha que ja no cal ni que els hi posis. Però en Pitu és una meravella. Mentre escrivia, reescrivia i corregia l’escena en què mor, em vaig fer un tip de plorar.
Però més que per la seva mort, commou pel fet que abans ha munyit les vaques.
Exacte. I que deixa els esclops a fora. Això s’ha de saber veure, perquè pots passar per aquí sobre lliscant. Li agraeixo molt a en Fonalleras l’epíleg perquè eixampla la novel·la; si hi ha algun lector que s’ha perdut tot això, potser gràcies a l’epíleg hi tornarà a entrar. Jo crec que és una novel·la que s’ha de llegir un parell de vegades, perquè entra tan bé, que la sensació pot ser superficial.
En la novel·la conflueixen dues nostàlgies: la del paisatge i la de la infància
M’he adonat que és també una novel·la sobre la recerca de la bellesa. La riquesa que acumula el nen són els pits de la Nelly, la cala on va amb els pares, els caus de conill que li ensenya en Pitu, els dibuixos que fa en Torrent... És el descobriment de la bellesa, i d’això potser no n’era plenament conscient, quan escrivia. Sobretot pretenia que el narrador trobés una riquesa que no fos material.
El to baix es pot confondre amb absència de gosadia?
Aquí hi ha una altre classe de risc, però com que no crido, no em sent ningú; sembla no-res. Per mi una prosa tènue, que passi quasi desapercebuda, és més arriscada i difícil que una altra de focs d’artifici. És un tarannà personal que he traslladat a la literatura i, per tant, no me’n queixo. Queixar-se és tenir llàstima de tu mateix, i no et fa més bon escriptor. Ha arribat ara el reconeixement?, doncs fantàstic. Sobretot voldria continuar treballant sense patiment, amb una bona editorial que valori la feina i que es cregui l’obra com jo mateix, com ha fet Periscopi. Necessito aquesta confiança. Després, si és bona, ja quedarà, i si no, s’oblidarà com tantes altres.
L’interès dels lectors per una obra com la seva revela que el màrqueting editorial no funciona del tot? 
Segurament, perquè jo no he pas canviat. No he buscat mai l’èxit, ni en presència mediàtica ni en vendes. És clar que anem per la quarta edició en un mes, però no escric buscant això, sinó convençut que tinc un compromís amb la literatura i un respecte per la gent que m’ha de llegir. Agradarà més o menys el que faig, però ningú no em podrà retreure que no hi hagi deixat l’ànima.
Els estudis de filosofia són útils com a escriptor?
Una filosofia, en tot cas, preocupada pel llenguatge? Hi ha una filosofia molt atenta al llenguatge, és cert, de Wittgenstein i el cercle de Viena, però no era la que més m’atreia, quan estudiava a Girona. Jo tirava més cap a l’existencialisme. M’agradava la metafísica, per entendre’ns, que és de fet una ficció, amb aquelles anades d’olla de Hegel i Kant, que m’encantaven. Crec que la filosofia m’ha donat un tipus de mirada reflexiva, més contemplativa, aquesta calma i manca d’urgència, sense afany de cridar l’atenció. Potser tiro més cap als estoics i els budistes, cap al silenci. Hi sumo també l’interès cada vegada més gran per la poesia, que al final hi acaba confluint. El que fa Vinyoli és filosofia. Com Foix. Una reflexió sobre el món a través de la literatura. La poesia aporta una consciència privilegiada de la llengua. No tenir-ne cura és imperdonable. Seria com si un metge, en fer una operació, s’equivoqués d’òrgan.
S’ha destacat molt la bellesa de la prosa com una gran consecució de la novel·la.
Això m’ha perseguit sempre. Hi ha un editor que em va rebutjar perquè un meu llibre “ estava massa ben escrit”. Si això és un inconvenient, la nostra cultura té un problema. A què juguem? A publicar els que no estan ben escrits? Va ser un moment de crisi dur, quan anava picant portes i tothom em lloava, però ningú em volia. Això és duríssim. I com que no et volen, no et veuen. És una cadena. Per sortir-te’n, has d’estar molt convençut del que fas. No és un tema de presumpció o orgull, sinó que t’has de saber escriptor. Has de tenir prou força interior per suportar-ho, i sempre hi ha la temptació de fer concessions, de provar alguna altra cosa. Però si ho fas estàs mort.
Tenacitat i convicció, sense alçar la veu Fa poc més de tres anys que va deixar una feina estable de tècnic municipal per dedicar-se de ple a l’escriptura. Va ser el 28 de febrer del 2017, una data que assegura que té marcada al calendari com el dia de l’“alliberament absolut”. Però Miquel Martín ja era un escriptor bregat de molt abans. Havia escrit ja quatre novel·les: L’estratègia de la gallina (Columna, 2001); Cabells de medusa (CCG, 2007); Dictadors de butxaca (2007) i El riu encès (El Cep i la Nansa, 2017), a més dels contes de Hi ha amors que maten (Columna, 1996), el recull d’articles literaris Proses reposades (Diputació de Girona, 2017) i les recopilacions, basades en la pròpia memòria familiar i en l’imaginari popular, de Llegendes de mar de la Costa Brava (2012) i Llegendes de nit (2019), totes dues a Sidillà. Llicenciat en filosofia, ha assimilat la paciència dels estoics i n’ha fet, no només un estil literari, sinó també una forma de vida.

EVA VÁZQUEZ, publicat en el PuntAvui 25.08.2020

2/8/20

FESTA DEL LLIBRE D'ESTIU 23 de juliol 2020 / Llibreria 22 * Girona



El 23 de juliol de 2020, Sta. Brigida, es la data consensuada per a tots els Gremis del llibre per celebrar la Diada de "Sant Jordi 2020" que no es va poder celebrar en el seu moment per Culpa del Coronavirus. Per culpa, també, d'aquest maleït virus i el rebrots que hi ha, el que havia de ser una Gran Festa de retrobament amb els lectors, ha fet que la "cosa" es es desinfles pels controls i les mesures de seguretat. A Barcelona es va desconvocar les signatures i les parades a la Rambla i a l'exterior. Amb tot a Girona, deu llibreries van parar a la Plaça de la Independència, la 22 inclosa, a partir de les 4 de la tarda fins a les 10 de la nit. Tot i que a les 4 de la tarda va ploure una mica i durant una estona, la trobada no es va aigualir, sinó el contrari, la gent va venir a fer La Festa, que tant impediments tenia per ser-ho. Tenim molt bona gent i molt solidaria. Van venir molts autors a signar com, Núria Pradas, Núria Esponellà, M. Mercè Roca, Mercè Cuartiella, Mar Bosch, Marta Gubau, Carles Porta, Miquel Berga, Xavier Corominas, Miquel Martin, Dolors i Montserrat Bassas, Anna Carreras, Albert Soler, Laia Berloso, Jordi Policarp, Carles McCraig, Roger Costa-Pau, Mateu Ciurana, Adriana Barcia, Jaume Fàbrega, Lia Bertran, Carles Sala, Ramon Iglesias, Natàlia Boadas, Ona Anglada, Àlex Horoll...

1/8/20

SEMPRE ENS QUEDARAN LES LLIBRERIES

Fa anys, molts, un Sant Jordi va caure en dilluns de Pasqua i els “gremis” van acordar traspassar-lo quatre dies més tard, per la Mare de Déu de Montserrat. No va anar bé. I mai més s’ha qüestionat el dia, passi el que passi.

Però aquest any ha passat. I ha passat molt, tant que no han estat quatre dies sinó tres mesos el que s’ha traslladat la festa del llibre. Del 23 d’abril al 23 de juliol.

Penso que es difícil canviar els hàbits i els usos de la gent en general. Sant Jordi es el 23 d’abril i el 23 de juliol es Santa Brígida. Sant Jordi es a la primavera i Santa Brígida en ple estiu. El 23 d’abril la gent treballa, els estudiants van a classe... El 23 de juliol molta gent fa vacances i els estudiants, també (fora dels que repeteixen).

Tot i així, va haver-hi un moment que vaig pensar que era un bon moment per aplegar gent i celebrar la tornada, fer una gran festa d’estiu del llibre. Que fos el gran retrobament després de tres mesos de confinament entre els lectors, els llibreters, els escriptors, els editors... Que no seria com el Sant Jordi, però podria ser l’inici d’una nova aventura literària.

Vaig comprovar que el meu somni no seria possible, quan des de dalt, es recomanava poca assistència i molt de control. I els darrers dies, les notícies han estat pràcticament negatives a portar a terme aquesta trobada al carrer com si no hagués passat res. Hi ha passat i, està passant. I el somni, s’ha acabat.

Sapigueu, però, que cada dia de cada dia, en qualsevol llibreria del país i en qualsevol prestatge d’aquestes llibreries, hi ha un llibre que us està esperant. Només cal que l’aneu a buscar.

Guillem Terribas, llibreter emèrit.
*Publicat a La Vanguadia amb el títol de HOLA, STA. BRÍGIDA el 24.07.2020.

23/6/20

La Devesa pren força per al ‘Sant Jordi’ del juliol

Els llibreters de Girona estudien diverses opcions i una altra possibilitat que veuen de bon ull és posar les parades a la plaça de la Independència i obrir fins a la mitjanit.


Un dia radiant i la Rambla plena a vessar; tothom amb un llibre i una rosa a la mà. I a tocar, a la plaça Catalunya, associacions, col·lectius i partits polítics fent propaganda de les seves accions i campanyes. El que seria un clàssic Sant Jordi ja és passat o ciència-ficció, perquè pel mig ens ha passat per sobre una pandèmia global que ho ha engegat tot en orris. Malgrat això, tal com es va anunciar a l’abril, la festa literària i de les roses de Sant Jordi tindrà lloc, excepcionalment, el 23 de juliol, un dijous.
Bé, més que un Sant Jordi serà una festa estival al voltant del llibre i la rosa, i són diverses les opcions que hi ha sobre la taula perquè aquesta celebració sigui un èxit. 
Concretament, a Girona, els llibreters de la ciutat fa setmanes que es reuneixen per posar-se d’acord i consensuar una proposta que agradi a l’Ajuntament, que, pel que diuen, està obert a escoltar i a facilitar les coses. En espera de la reunió definitiva amb el consistori i tenint clar que fer-ho com és tradicional a la Rambla ja està descartat, l’opció que està prenent més força entre els paradistes del sector del llibre seria la Devesa. El fet que allà no hi ha problema d’espai per mantenir les distàncies socials –entre parada i parada, però també per al públic– i, sobretot, l’ombra que proporcionen els plàtans –en ple mes de juliol– són dues de les principals bases. Que també pugui coincidir amb la celebració d’una nova edició de Firatast –pendent encara de l’aprovació– puja enters entre els partidaris.
La Devesa, on s’estan recol·locant alguns dels pocs concerts de música programats aquest estiu també, pot permetre que es facin activitats paral·leles, com ara actuacions musicals, firmes de llibres o contacontes.
Una altra opció que s’estaria valorant és la de la plaça de la Independència, un espai a l’epicentre urbà on ja anteriorment ha tingut lloc alguna festa literària prèvia al Sant Jordi, com ara la de les firmes de llibres. El fet que només seran una desena les llibreries participants, la proximitat amb molts d’aquests establiments, que a la tarda ja no hi tocarà el sol i que allà, a la plaça de Sant Agustí, sempre hi bull l’activitat d’oci i social fan que aquesta candidatura també tingui molta requesta entre alguns dels llibreters consultats.
Un altre dubte que hauran de resoldre té a veure amb els horaris. No està clar que tothom vulgui arrencar la jornada ben d’hora, a les nou del matí. El sector editorial, llibreter i de la flor treballa perquè a Barcelona les parades estiguin obertes fins a les dotze de la nit. Aquí també es demanarà que així sigui i, per tant, que l’esdeveniment comenci a la tarda seria una decisió més que raonable, pel fet que la jornada s’allargarà per darrere en uns horaris més propis dels calorosos dies d’estiu.
Res no està decidit i això només son alguns dels pros i els contres que hi ha per celebrar aquesta diada alternativa. També el gremi de floristes hi haurà de dir la seva. I així, tothom content. 

Guillem Terribas: “No se’n pot dir un Sant Jordi”


Es faria una cavalcada de Reis a l’estiu si el coronavirus hagués afectat les celebracions del Nadal? I si es fes, se’n diria igual: la cavalcada de Reis?” La pregunta, que té una resposta clara (no), és la que es fa l’exllibreter i activista cultural Guillem Terribas a l’hora de parlar d’aquest Sant Jordi. S’estima més referir-s’hi com una festa d’estiu del llibre i la rosa –“I ja està”– o, de retruc, “d’un retorn a la llibertat de poder tornar a sortir i disfrutar de la vida”. Explica que està content que es pugui celebrar un acte alternatiu, però insisteix a dir que és absurd dir-ne Sant Jordi, perquè “no és el mateix”. Està al cas de les diferents propostes que s’estan pensant per celebrar aquesta diada i ell és dels que estarien a favor de fer-ho a la Devesa. Creu que seria el millor lloc per evitar el sol i per l’espai que ofereix per mantenir les distàncies. Mirant enrere –sense ira–, recorda que aquesta arbreda era l’espai preferit pels gironins per festejar en època estival, i la Rambla a l’hivern. També, que tots els canvis de data del Sant Jordi no han estat un èxit, com aquells anys en què, com que coincidia amb festius, es va celebrar el 27 d’abril. Per això insisteix a voler anomenar-la “la festa del llibre de l’estiu”. Alguna cosa en deu saber, aquest home, que va rebre el premi Trajectòria 2018 de la Setmana del Llibre en Català, d’un sector que cerca la manera de reflotar.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el PuntAvui 23.06.2020  

19/6/20

Presentació del llibre MAR D'ESTIU de Rafel Nadal


Imatges de la presentació del llibre de Rafel Nadal MAR D'ESTIU, UNA MEMÒRIA MEDITERRÀNIA, el dissabte 13 de juny a les 12 del migdia, al darrera de la Llibreria 22 de Girona, concretament a la Plaça Jordi de Sant Jordi. La primera presentació en públic després de tres mesos de confinament pel coronavirus. Un acte Organitzat per la Llibreria 22 i filmat i realitzat per Guillem Terribas.

14/6/20

Auden i Orwell a la cruïlla moral

Miquel Berga confronta la resposta dels dos autors a l’ominosa dècada dels trenta a ‘Quan la història et crema la mà’, un assaig sobre literatura i compromís.

Miquel Berga, signant exemplars del llibre a la 22, el divendres 12 de juny.
Tant W.H. Auden com George Orwell van sentir-se cridats a defensar la República durant la Guerra Civil espanyola, però no es pot dir que la seva experiència fos equiparable. Tot i que va anar de poc que no coincidissin al front d’Aragó el febrer de 1937, Auden va sentir a Sariñena, prop de les posicions on Orwell lluitava al costat dels milicians del POUM, “una veueta interior” que va impel·lir-lo desesperadament a viure i, per tant, a tornar-se’n cap a casa sense haver entrat en combat. El seu compatriota va resistir prou, en canvi, per assistir atònit, des del terrat del teatre Poliorama, als sagnants enfrontaments entre anarquistes i comunistes del maig d’aquell any, i per rebre, en reincorporar-se al front d’Aragó, una bala que va travessar-li el coll. La guerra espanyola, però, els va afectar profundament a tots dos i va
George Orwell
inspirar-los dues de les obres més memorables sobre un conflicte en el qual Europa sencera es jugava, com diria Orwell, “la possibilitat de seguir escrivint en llibertat”: el llarg poema “Spain” (1937), publicat en forma de pamflet a benefici d’una unitat d’ajuda humanitària patrocinada pels comunistes anglesos el mateix dia que Orwell rebia el tret franquista, i el document testimonial sobre la guerra fratricida Homenatge a Catalunya (1938), que anticipa, en el relat de la revolució traïda, els mètodes totalitaris que recollirà al cap d’una dècada a la distòpia de 1984.

Miquel Berga, professor de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), col·laborador d’aquest diari i bon coneixedor de l’obra orwelliana, segueix aquests dos improbables companys de viatge fins a l’ominosa cruïlla de 1939, l’any en què la República cau i comença la Segona Guerra Mundial, per confrontar-ne els efectes tant en la seva producció literària com en la seva vida privada a Quan la història et crema la mà. Auden i Orwell entre dues guerres (Tusquets). L’emparellament pot resultar desconcertant, tenint en compte que Auden decidirà marxar als Estats Units el mateix 1939 i renunciarà al paper d’intel·lectual engagée per defensar l’autonomia de l’art, mentre que Orwell, que torna precisament a Londres aquell any per compartir amb els anglesos les penalitats de la guerra, sostindrà que tot el que havia escrit des de 1936 estava dictat pel seu rebuig radical al totalitarisme. En realitat són dues cares, totes dues marcades per ferides fondes, dins el mateix mirall de la tempesta europea, o com ho exposa Berga, “dos casos complementaris de la posició dels escriptors davant el compromís polític i, sobretot, de la gestió de les inevitables contradiccions entre veu pública i veu privada en situacions d’extrema tensió, quan la militància –o la simpatia– per una causa s’ha de confrontar amb els mètodes que s’utilitzen per servir-la”.

Berga es refereix extensament a la polèmica oberta per la publicació de “Spain”, en el qual Auden, arrossegat per la retòrica comunista, arriba a parlar d’“assassinats necessaris”, una expressió que Orwell, que havia conegut la persecució dels milicians del POUM per part d’agents estalinistes i la detenció, tortura i mort d’Andreu Nin, va deplorar amb ira i horror. “La peculiar forma d’amoralitat que gasta el senyor Auden només és possible si ets dels que sempre són lluny quan algú acciona la pistola”, va escriure Orwell a propòsit d’aquell poema èpic que va apuntalar la reputació d’Auden com el capdavanter dels escriptors d’esquerres però que ell mateix repudiaria al cap d’un temps, persuadit de les limitacions de la poesia posada al servei d’una causa o, com ho expressarà en la seva elegia per la mort de Yeats, ja establert a Nova York, que la paraula sola no fa que les coses passin (“poetry makes nothing happen”), tot i que té la facultat de crear –hi afegeix Berga– una altra realitat.
Miquel Berga

A finals de 1937, els dos escriptors van ser invitats per Nancy Cunard a respondre el famós qüestionari Authors Take Sides on the Spanish War, en el qual Auden va oferir un discurs cautelós, com si temés transgredir el dogmatisme de partit, però també procurant amagar la visió esgarrifosa de les esglésies cremades, mentre que la resposta d’Orwell, que no va ser publicada i es va descobrir per casualitat molts anys després, reflecteix la ràbia gens continguda contra aquells que considerava uns “bolxevics de sala d’estar”.
En contrast amb l’èxit de l’abrandat “Spain”, Homenatge a Catalunya, “un compromís honest d’establir la veritat dels fets fins allà on sigui possible”, com recorda Berga, va ser un desastre editorial. A la mort d’Orwell, el 1950, encara no s’havia exhaurit la primera edició de 1.500 exemplars, però forma part de la seva victòria pòstuma que fins i tot Auden li reconegués el dret moral de parlar de la guerra més que ningú altre. Sigui com sigui, Berga para atenció, en plena època post-Brexit, al fet que “dos anglesos consideressin que els problemes d’Europa els concernien, que comprometre-s’hi era un acte de decència”. 
Auden. 

A tots ens agradaria tenir la integritat d’Orwell, però la majoria ens sentim més a prop d’Auden, “algú que no deixa mai de posar en qüestió els seus valors i de modular la seva posició”, comenta Berga, per qui “sovint hi ha més heroisme en el dubte que en l’idealisme ortodox”. En el seu assaig, organitzat com un joc de miralls cada vegada més absorbent fins arribar al colofó en què es fa balanç dels respectius llegats (per Auden serà el retrobament amb la fe cristiana; per Orwell, la determinació de conciliar art i política sense renunciar mai a escriure la veritat), el professor de la UPF adopta un exquisit distanciament per no furgar en les debilitats ideològiques i humanes de dos escriptors colossals. És el lector, en tot cas, qui ha de treure les seves conclusions amb els detalls que Berga li serveix, molts dels quals retraten una intimitat commovedora, amb totes les contradiccions, servituds i baixeses de l’“home corrent”. Fumadors empedreïts, i amb una deixadesa
comparable en la higiene personal, tots dos van dependre de l’amor, encara que fos, com diria Auden pensant en Chester Kallman en un poema memorable, assumint ser la part, no del que és més estimat, sinó del que estima més. En el cas d’Orwell, potser la part més sacrificada corresponia a la seva primera dona, l’entendridora Eileen O’Shaugnessy, que va compartir amb ell el fervor revolucionari a Espanya, les seves contínues infidelitats, i les gallines i la cabra amb què s’asseguraven llet i ous a la mísera caseta on viurien a Wallington i al Marroc. El conflicte entre veu pública i veu privada també amarava les seves vides.
EVA VÁZQUEZ publicat en el Punt Avui 08.06.2020

Quadern de retalls de vida / MAR D'ESTIU

Rafel Nadal  signant exemplars del llibre a la 22 abans de la
Presentació. Foto: 22.
La presentació ahir a l’exterior de la Llibreria 22 de Mar d’estiu. Una memòria mediterrània, de l’escriptor Rafel Nadal, va servir per explorar dues cares d’una mateixa moneda, molt actual avui en aquests temps estranys. Per un costat, aquella cara lluminosa i vigorosa que aporten els llibres de viatges amb vocació clàssica i literària, com ha fet aquest veterà periodista. I, per l’altra, aquella que ens presenta el seu revers agredolç, arran d’aquests temps plens de limitacions per descobrir o redescobrir món. Nadal durant més de vint-i-cinc anys va viatjar per la Mediterrània i, fugint de les grans ciutats, ha preferit en aquest treball, que obrirà una nova col·lecció de l’editorial, centrar-se en illes com Stromboli, Icària, Hidra o Portlligat. Un viatge que, com no pot ser de cap altra manera, s’inicia a la Fosca, a Palamós.
Eloi Vila i Rafel Nadal, en plena presentació del llibre.
Foto: Lluís Romero

No deixa de ser un treball ple de vitalitat, però també de nostàlgia, de melancolia. El viatge recordat, en el fons, no deixa de ser el viatge evocat. I això és el que pretén Nadal: jugar amb l’evocació, però fent servir les eines que té com a periodista experimentat. El llibre és una vindicació del plaer de viatjar i, molt especialment, els descobriments que podem fer si observem més que no pas mirem. El també escriptor i periodista Eloi Vila, com a mestre de cerimònies, va saber conduir la conversa per aquestes dues cares amb notable habilitat. De tota manera, el llibre no deixa de ser, en la pràctica, una meravellosa reivindicació de la mirada del periodista. De com aquest, tot i viatjar amb la seva companya per illes de la Mediterrània, no pot defugir aprofundir en les històries que va veient al seu voltant: la fugida de joves d’illes d’Itàlia i Grècia per marxar a treballar al continent, o més lluny a Oceania, va teixint un paisatge ple de llums, però també d’una transformació imparable. Rafel Nadal, amb el seu estoig de
Eloi Vila i rafel Nadal. Foto: Lluís Romero
periodista –no es pensin, tampoc són tantes eines que hi portem– ha mirat endarrere, ha evocat, per oferir-nos uns quaderns plens de retalls de vides, començant per la seva, és clar. Vivències que posen sobre la taula com el viatge, si s’explica amb passió, pot esdevenir transformador. Un home, assegut en una taula, en una petita illa, sopant amb Nadal i la seva companya, s’adona que el seu fill segurament no tornarà d’Austràlia; o com uns nens s’acomiaden des d’un transbordador dels seus avis amb uns miralls, tot fent senyals. Les petites històries sempre són grans, sempre.

JOAN TRILLAS publicat en El PuntAvui 16.06.2020

Rafel Nadal estrena les presentacions postconfinament de la Llibreria 22

L'escriptor gironí presenta en companyia d'Eloi Vila el llibre «Mar d'estiu. Una memòria de la mediterrània». 

Rafel Nadal estrena les presentacions postconfinament de la Llibreria 22
  •  
Tres mesos després, la Llibreria 22 va recuperar ahir la seva activitat literària. Rafel Nadal, que fa unes setmanes ja va protagonitzar la primera firma de llibres de la nova etapa a l'emblemàtica llibreria gironina, va presentar a la plaça Jordi de Sant Jordi Mar d'Estiu. Una memòria mediterrània, publicat durant el confinament. En aquesta novel·la, el periodista i escriptor gironí fa un homenatge al mar de la seva infantesa i joventut. La presentació va consistir en una conversa entre l'autor i el també periodista i escriptor Eloi Vila.
Eloi Vila entrevistat per TVGI
«Ara la gent em comenta que és un llibre nostàlgic, tot i que no ho volia ser. Però ho entenc, perquè hem tingut el mar prohibit durant molt de temps» va explicar Rafel Nadal sobre la rebuda que ha tingut la novel·la, que va haver d'endarrerir la data prevista de sortida per decret d'estat d'alarma.
Sobre l'estructura de l'obra, Nadal va detallar que vol sr «una finestra oberta al record, a tots els estius viscuts, tots els viatges fets, totes les travessies navegades, els llibres llegits i els menjars tastats, però també una finestra oberta al somni de tot el que està encara per fer». En definitiva, i en sintonia amb l'era postconfinament, la novel·la «és un cant a la vida, amb la meva mediterrània i la seva forma de viure la vida». I és que per l'autor gironí, la mediterrània és gairebé una religió. «El mar no és la línia de la costa. La mediterrània viu sobretot de les arrels del món del vi, de l'oli i del blat, i això necessita territori. Per aquest motiu el llibre vol ser un gran homenatge a aquests eixos culturals, així com a la cultura grega» va afegir Nadal. L'escriptor va puntualitzar que, tot hi existir molts mars, el seu objectiu era «parlar del mar d'estiu, d'acollida, d'intercanvi, de civilització, dels sentits, les olors i els colors».
Jordi Gispert Presentant a Eloi Vila i a Rafel Nadal.
Per Eloi Vila la darrera novel·la de l'escriptor gironí «és una declaració d'amor brutal a una persona, l'Anna, companya de viatge, i també a la vida». Vila va destacar del llibra la «capacitat d'enamorar-se de qualsevol cosa que tingui un valor» que mostra Nadal, amb precises descripcions de les llums, les olors, els paisatges i els pescadors que nodreixe les pàgines del llibre.

Inici d'una nova etapa

Complint fil per randa amb les mesures de seguretat que s'han establert per evitar la propagació del virus, l'acte va reunir un nombrós públic, tothom assentat, amb moltes ganes d'assistir a un dels primers actes literaris que es duen a terme a la ciutat després de moltes setmanes. El llibreter Jordi Gispert va presentar l'acte agraint als assistents la seva presència, així com mostrant un cert optimisme. «Inaugurem un tipus de presentacions que esperem poder repetir en espais públics i oberts, que ens facin dinamitzar la cultura i facin treure la por a tota aquella gent que sembla que necessiti encara trobar una excusa per sortir de casa. Com a Llibreria 22 hem de dir que estem molt contents» va afirmar Gispert, abans de donar pas a Rafel Nadal.
ALBERT CORNELLÀ 14.06.2020 publicat en el Diari de Girona.
 

8/6/20

La canya de pescar / Quan la història et crema la mà

Molt abans que es plantegés l’escolarització per mitjà de pantalles com una oportunitat excitant, una amiga preocupada per l’educació que rebien els adolescents va dir-me que es donaria per satisfeta si en acabar els estudis la seva filla “deixava de considerar normal que una càmera de vigilància l’observés pel carrer”. L’esperit crític no és l’únic que beneïm en els nostres fills, però segurament és una de les facultats que més ens consolen davant la possibilitat que un ordinador acabi suplantant la companyia d’un mestre. En tot cas, el temor a acceptar com una normalitat la monitorització de la vida posa en relleu la vigència de les ficcions polítiques de George Orwell, a través de les quals, per dir-ho amb un vers de W.H. Auden, “va hostatjar sordament tots els mals de la humanitat”.
Això sol ja seria un motiu excel·lent per llegir Quan la història et crema la mà, un assaig de crítica cultural en què el professor de la UPF Miquel Berga acompanya Orwell i Auden a la Guerra Civil espanyola per dipositar-los, a la tornada, a la cruïlla decisiva de 1939, l’any en què va entrar en ebullició el pòsit d’horror covat al llarg d’aquella dècada “baixa i deshonesta”. És un llibre, doncs, que va de compromís, però també de dilemes morals, de flaqueses personals i, en gran part, de minúcies privades que freguen la vulgaritat: les infidelitats més aviat graponeres d’Orwell, l’obsessiu recompte diari dels ous que li ponien les quatre gallines del corral; la inclinació d’Auden a furgar-se el nas, els seus excessos amb l’alcohol i el tabac, aquella mania militant a prescindir dels calçotets. Però és amb aquestes foteses terrenals que es pasta “la decència de l’home corrent” que lloaria Orwell, o que es funda l’amor a l’altre que pregonarà la poesia madura d’Auden, el qual ja havia preferit la xafarderia al periodisme en la seva idea del paradís, potser per esquivar la retòrica inflada de consignes que, amb la guerra en marxa, sona tan buida i degradant. Al capdavall, com apunta Berga, “els nostres sentiments de germanor no eviten que les tropes de Hitler envaeixin Polònia”, i quan això passa, Auden només pot anotar al seu diari que ha acudit a un bar sòrdid d’ambient gai, amb el mateix laconisme enigmàtic amb què Kafka va deixar escrit al seu: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, sessió de piscina.” En el fons, però, potser també tenim “un home prim a dins que malda per sortir”, com diu Berga del protagonista fofo de Coming up for Air, d’Orwell, i som dels que ens enduríem a l’hospital, en vigílies de morir, la canya de pescar, un objecte “d’abans de la guerra, abans de la ràdio, abans dels avions, abans de Hitler”, per testimoniar malgrat tot el desig de viure i de ser humans en un món cada vegada més hostil.
Eva Vázquez, publicat en el PuntAvui 08.06.2020

4/6/20

Maria Mercè Roca: Al final t'agradaré

«Els personatges d'una sola peça no són veritat, tots tenim grisos»
M. Mercè Roca a la Llibreria 22. Foto: Aniol Resclosa

Nou anys després i amb una etapa dedicada a la política pel mig, torna a la novel·la amb «Al final t'agradaré» (Rosa dels Vents), centrada en el retrobament de la Rosó i l'August, que torna de Barcelona a Girona per demanar-li perdó després d'anys d'estar separats.

Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) reflexiona sobre els límits del perdó en un d'aquells llibres que ha esperat durant setmanes de confinament a les llibreries, on va arribar poc abans del decret de l'estat d'alarma. Ara comença a arribar als lectors i demà (18.00), l'escriptora en signa exemplars -amb totes les precaucions- a la 22 de Girona.
Nou anys sense escriure una novel·la són molts anys... Política i literatura eren incompatibles?
Per mi fer una novel·la vol dir estar molt immers en la història, mentalment i físicament. No només es necessiten hores, sinó també pensar molt en la història i els personatges, i la política et fa viure molt cap enfora, i per mi no era possible dedicar temps a les dues coses. Amb els relats és diferent, perquè el conte és més breu. La idea la tenia, però fins que no vaig plegar no m'hi vaig posar.
Com ha estat el retorn a l'escriptura?
Ha sigut tan gratificant i agradable! Sempre penses que potser ja no tindràs res a dir o no te'n recordaràs d'escriure, i en canvi, ho vaig fer amb moltes ganes. Fer una novel·la sempre costa, i en una balança, en un costat hi ha la satisfacció de veure que la idea que creix, i a l'altre, l'enuig per les vegades que et trobes en carrerons sense sortida. Amb aquesta novel·la jo em notava lleugera, solucionava els problemes amb una certa alegria.
L'espurna de la novel·la és una reflexió sobre el perdó.
Sí, el perdó és un tema universal, però la predisposició a perdonar és una d'aquelles coses en què havia pensat: qui és més fort, qui demana perdó o qui perdona? es pot perdonar tot? quina relació té el perdó amb la memòria? Això va ser l'espurna, tot i que després es vesteix amb la vida de l'August i la Rosó, de les dues experiències vitals que tenen i com es fan grans, les seves matèries morals... a més del retrat social i polític.
Amb el temps s'escriuen personatges menys monolítics?
Tant de bo, perquè és més interessant. Els personatges fets d'una sola peça no són veritat, perquè tots tenim grisos i som polièdrics. Els més valents tenen por en un moment determinat, i la persona poruga és capaç d'una heroïcitat, i sobretot, en el terreny de les emocions, personatges com la Rosó, que és una bona persona, són capaços de mesquineses. I al revés, fins i tot l'August, que és una persona poc acostumada a fer el bé, pot arribar a fer-lo. Tots som més grisos del que voldríem.
És un llibre molt ambiciós pel que fa a la cronologia, abraça més de tres dècades.
Mai ho havia fet sempre havia posat els personatges en un temps i no els havia fet viure al llarg dels anys. Em va agradar, perquè em va permetre recordar moltes coses dels ambients de la Girona de la meva joventut. Molts ja són tancats, i això és una mica trist, però és la memòria dels llocs que ens van fer ser com són ara.
El llibre s'ha publicat en un moment rar, sense llibreries obertes ni Sant Jordi. Com ha portat no poder-lo compartir?
Ha estat una lliçó de paciència, humilitat i saber agafar el que ve, tant a nivell personal com del món editorial. Tens una idea feta sobre les presentacions, la diada, els clubs de lectura... i res. Esperem que sigui veritat que els llibres tenen una vida més llarga i que els lectors el trobin, encara que sigui amb retard. El dia de Sant Jordi estàvem tots molt disgustats i tristos, però hem de pensar que ens hi juguem molt. És un dia molt maco, però la gent s'hauria de posar les piles i comprar llibres tot l'any. Fins ara la preocupació era si per Sant Jordi plovia o queia en diumenge, ara ja s'ha vist que això eren preocupacions petites, i que les llibreries, les editorials, els escriptors i la literatura catalana necessitem lectors.
Ha escrit estant confinada?
Sort n'he tingut de poder escriure i seguir treballant, perquè m'ha passat molt suau. Els primers dies vaig acabar un compte per a nens i nenes que publicarà La Galera i després vaig fer una cosa que no havia fet mai: vaig llegir una novel·la que havia escrit feia molts anys i vaig pensar que no estava bé, que havia mantingut massa distància i se'n ressentia, per això la vaig girar com un mitjó. Això em va entretenir fins al final, però també he trobat molt a faltar les classes per adults que feia i que vaig haver de deixar avui per demà.
ALBA CARMONA Diari de Girona, 04.06.2020

22/5/20

Nadal es retroba amb els lectors gironins

Ahir va signar exemplars de «Mar d'estiu» a Girona amb mascareta i saludant els seus seguidors amb el colze.

L'escriptor i periodista gironí Rafel Nadal va signar ahir exemplars de la seva nova novel·la, Mar d'estiu,a
Foto: Aniol Resclosa. 
la Llibreria 22 
de Girona, en un dels primers actes culturals que es celebren a la ciutat després de la crisi sanitària. La llibreria va garantir totes les mesures de seguretat deixant uns dos metres de distància entre els lectors i l'autor i permetent només l'entrada una persona a l'interior, mentre que la resta feia cua a fora. Nadal, que anava amb mascareta, saludava els lectors amb el colze, per evitar contagis.
* Diari de Girona 22.05.2020

afel Nadal és un d’aquells escriptors que coneixen bé i valoren el contacte directe amb els lectors, fins i tot en moments com aquest, en què el contacte sembla el vuitè pecat capital. En condicions normals, l’autor gironí hauria recorregut ja mig país fent presentacions del seu últim llibre, Mar d’estiu. Una memòria mediterrània ( Univers ), que comença amb una evocació dels estius de la infància a la Fosca de Palamós que el connecta amb Quan érem feliços (2012), el llibre de records familiars que li va obrir les portes de l’èxit. En tot cas, independentment de la fase en la qual visquis, és molt probable que Rafel Nadal faci alguna activitat promocional a prop de casa teva: fa uns dies va participar en una teleconferència del ja cèlebre Zoom, organitzada per la llibreria L’Altell de Banyoles, en la qual va compartir impressions amb una cinquantena de lectors i lectores, i ahir va anar a la capital del Pla de l’Estany per signar llibres per als participants en la trobada virtual que ho van sol·licitar. El dimecres 27 de maig, Nadal farà la primera gran presentació de Mar d’estiu, a la llibreria Ona de Barcelona (19 h), en una conversa amb el periodista Jordi Basté. L’accés al local estarà molt restringit, però la presentació s’emetrà en directe per internet. I ahir a la tarda, Rafel Nadal va fer la primera firma de llibres a la Llibreria 22 de Girona, amb les mascaretes, els gels desinfectants i les distàncies preceptives. “Evidentment, no és el mateix, però es tracta de començar a fer coses normals i també de fer un esforç, com l’estan fent els llibreters. Intentem no perdre el respecte al virus, però sí que hem de perdre la por”, va dir Nadal, que va ser rebut a l’entrada de la llibreria per un grup d’incondicionals, amb els quals l’escriptor va manifestar el seu convenciment que el bon temps farà anar en retrocés el virus en les properes setmanes.

La primera lectora de la cua era l’Elena de Palamós, antiga amiga dels estius de la Fosca. Rafel Nadal, que també acaba de publicar el seu primer llibre infantil –El somni d’en Blai ( Estrella Polar ), els beneficis del qual es destinaran a la lluita contra la fibrosi quística–, diu que Mar d’estiu és, en el seu viatge per Stromboli, Hidra, Xipre, Portlligat i Icària, una celebració “dels estius viscuts i dels que han de venir”. I aclareix: “No estava pensat perquè fos tan nostàlgic com es pot interpretar ara des del confinament.”

EL CONTACTE AMB L'AUTOR 

Foto: Manel Lladó. 
Rafel Nadal és un d’aquells escriptors que coneixen bé i valoren el contacte directe amb els lectors, fins i tot en moments com aquest, en què el contacte sembla el vuitè pecat capital. En condicions normals, l’autor gironí hauria recorregut ja mig país fent presentacions del seu últim llibre, Mar d’estiu. Una memòria mediterrània ( Univers ), que comença amb una evocació dels estius de la infància a la Fosca de Palamós que el connecta amb Quan érem feliços (2012), el llibre de records familiars que li va obrir les portes de l’èxit. En tot cas, independentment de la fase en la qual visquis, és molt probable que Rafel Nadal faci alguna activitat promocional a prop de casa teva: fa uns dies va participar en una teleconferència del ja cèlebre Zoom, organitzada per la llibreria L’Altell de Banyoles, en la qual va compartir impressions amb una cinquantena de lectors i lectores, i ahir va anar a la capital del Pla de l’Estany per signar llibres per als participants en la trobada virtual que ho van sol·licitar. El dimecres 27 de maig, Nadal farà la primera gran presentació de Mar d’estiu, a la llibreria Ona de Barcelona (19 h), en una conversa amb el periodista Jordi Basté. L’accés al local estarà molt restringit, però la presentació s’emetrà en directe per internet. I ahir a la tarda, Rafel Nadal va fer la primera firma de llibres a la Llibreria 22 de Girona, amb les mascaretes, els gels desinfectants i les distàncies preceptives. “Evidentment, no és el mateix, però es tracta de començar a fer coses normals i també de fer un esforç, com l’estan fent els llibreters. Intentem no perdre el respecte al virus, però sí que hem de perdre la por”, va dir Nadal, que va ser rebut a l’entrada de la llibreria per un grup d’incondicionals, amb els quals l’escriptor va manifestar el seu convenciment que el bon temps farà anar en retrocés el virus en les properes setmanes.
La primera lectora de la cua era l’Elena de Palamós, antiga amiga dels estius de la Fosca. Rafel Nadal, que també acaba de publicar el seu primer llibre infantil –El somni d’en Blai ( Estrella Polar ), els beneficis del qual es destinaran a la lluita contra la fibrosi quística–, diu que Mar d’estiu és, en el seu viatge per Stromboli, Hidra, Xipre, Portlligat i Icària, una celebració “dels estius viscuts i dels que han de venir”. I aclareix: “No estava pensat perquè fos tan nostàlgic com es pot interpretar ara des del confinament.”
La Crònica/ Xavier Castillón El PuntAvui 22.05.2020
https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1794012-en-contacte-amb-l-autor.html

8/5/20

LA LLIBRERIA 22 en temps del COVID 19 / (VII) entrega





Setena entrega de l'estat de la Llibreria 22 de Girona durant el confinament del Coronavirus. Notícies, informacions, recomanacions, sistema de comandes "on line". De totes maneres "Aviat ens Veurem les cares". Una realització de Guillem Terribas.


2/5/20

Les llibreries catalanes proposen obrir amb cita prèvia o atenció individualitzada

El gremi suggereix a l'Estat un pla de desconfinament que incrementi progressivament l'aforament fins al 50% ja al juny.

El Gremi de Llibreries, juntament amb la Conselleria de Cultura i l'ICEC, han elaborat un pla de desconfinament perquè aquests establiments puguin obrir a partir de dilluns. Concretament, proposen que les llibreries aixequin la persiana amb cita prèvia o atenció individual, utilitzant mampares, mascaretes i guants, horaris especials per a persones de més de 65 anys i garantint sempre la distància mínima de dos metres. Els clients no podran tocar els llibres, que s'hauran de lliurar preferentment dins una bossa de paper. Superada la fase 0, el gremi proposa incrementar progressivament l'aforament del 30% al 50% a finals de juny, quan es podrien recuperar ja les activitats amb assistència limitada.
A partir d'aquest mateix dilluns, en el que han anomenat la fase preparatòria, les llibreries haurien de treballar amb preferència per lliurar comandes prèvies i no permetre l'accés a l'interior. Hauran de cobrir expositors i prestatgeries per evitar tocar directament els llibres, que els usuaris hauran de demanar. Els llibres s'hauran de lliurar, preferentment, dins d'una bossa de paper i no de plàstic. També se senyalitzarà a la zona de caixes la distància física entre els punts de venda i els clients, així com entre els clients que fan la cua, respectant la distància mínima d'un metre i mig.
Alhora, el pla proposa prohibir l'accés a la llibreria a tota persona amb símptomes de la COVID-19, programarien les cites per evitar cues al carrer i garantirien que els treballadors no presenten afectacions per coronavirus. Així mateix, posaran a disposició del públic guants d'un sol ús i solucions hidroalcohòliques.
La presidenta del Gremi de Llibreries, Maria Carme Ferrer, ha demanat al Govern espanyol «concreció» per saber de quina manera els establiments podran obrir la persiana. «Per ara, després del desconcert inicial, tenim la certesa que podrem a partir de dilluns amb cita prèvia per entregar comandes i aconsellar els clients», ha precisat. Amb tot, desconeix encara quin serà el procediment exacte i quines demarcacions es veuran afectades. Alhora, Ferrer insisteix en la necessitat de garantir els ajuts per a les llibreries en aquest pla de desconfinament.

Llibreries gironines tancades

Seguint amb les recomanacions per a aquesta desescalada, les llibreries gironines no tenen previst aixecar les seves persianes aquest dilluns, però esperen poder-ho fer a partir del dia 11. «Tenint en compte que ni els mateixos advocats de la Generalitat saben interpretar què és la fase 0 i la fase 1, nosaltres no obrim els negocis pròpiament dilluns. Només servirem els encàrrecs en línia», explica Jordi Gispert, responsable de la Llibreria 22 de Girona.

En aquesta setmana, l'activitat d'aquests establiment se centralitzarà a la botiga del carrer Hortes. «Seguim treballant, tramitant vendes online, però l'accés fisic a la llibreria no serà possible el dia 4 i ja veurem si ho serà el dia 10», afegeix Gispert. Al llarg d'aquesta pròxima setmana, «hi haurà una persona a dins perquè la gent pugui venir a recollir comandes mantenint totes les mesures de seguretat i sense apujar les persianes». El llibreter creu que a partir d'ara «caldrà treballar l'aspecte psicològic de la gent», que podria fer baixar notablement el consum de cultura.
Diari de Girona 02.05.2020