30/8/11

JO CONFESSO, de Jaume Cabré

El dia 1 de setembre arribarà a les llibreries l’ anunciat darrer llibre de Jaume Cabré, Jo Confesso (editorial Proa en català i en castellà editada per Destino) una novel•la de mil pàgines, escrites, segons indica el final del llibre el propi Cabré, entre els anys 2003 al 2011. I es nota.
Quan un parla d’un llibre o el recomana, la pregunta següent és, sobretot si ets llibreter, de què va? El llibre és molt intens i dens i va de tot i molt. Com per exemple és difícil, també, poder dir en poques paraules de què va la novel•la de Llorenç Villalonga “Bearn”; o el de la Mercè Rodoreda “La Plaça del diamant”, i fins hi tot, el d’en Joan Sales “Incerta Glòria” i, totes tres són novel•les de referència dins la narrativa catalana.
Jo Confesso, va d’un violí i, també, del protagonista, l’Adrià, que ens explica, ens confessa tota la seva vida i els seus coneixements sense ordre ni desordre, en el temps, amb els sentiments i en les situacions viscudes.
La immensa historia que ens explica Cabré, t’enganxa ja des de el seu inici i et costa deixar la seva lectura i, sobretot, la manera en que està escrita, aparentment complicada però a la que li agafes el fil, és un dels atractius més gratificants de la seva lectura.
Sens dubte, aquesta serà una de les novel•les catalanes de referència del Segle XXI.
Guillem Terribas / Llibreria 22

DAMIÀ ESCUDER


Damià Escuder. Foto: Quim Curbet.
Va arribar a viure en un Seat 600 pintat de colors que deixava als amics sempre que l’hi demanaven. Guru de la contracultura, la psicodèlia i la no-violència, va ser un dels primers hippies als Països Catalans. Va fundar una comuna amb Pau Riba a Formentera en una casa sense electricitat i una a Barcelona amb Lluís Racionero, que, com Riba i Sisa, el reconeix com el seu guia espiritual. Químic, filòsof i economista de formació, pintor i cineasta underground de vocació, artista de la pau d’esperit, va investigar amb Joan Oró, va protagonitzar els primers happenings al país i va filmar manifestacions a Londres. Amic de Jordi Pujol fins que el pare de CDC va implicar-se amb Banca Catalana i d’Oriol Solé Sugranyes fins que el militant anarquista va morir assassinat per la Guardia Civil, va ser un activista clau del Front Obrer Català, l’Assemblea de Catalunya, Pax Christi, la Marxa de la Llibertat i l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona. Va ser estomacat a les presons del franquisme, d’on Isidre Molas el recorda com un home extremament generós i intel•ligent. Se sentia alhora cristià i budista defensant l’universalisme amb un discurs precursor de la teoria de l’alliberament al qual Girona, la seva ciutat, mai no ha dedicat gens d’atenció, com a la resta del seu pensament, tot i que el govern municipal del PSC pretengués convertir-la demagògicament en una capital del diàleg religiós. Savi de mestratge interpersonal, era un dels conspiradors més lúcids d’aquest país. Es deia Damià Escuder (Sarrià de Ter, 1934-Barcelona, 2011) i sobreviu en el testimoni dels qui van saber veure que no era un orat, sinó un il•luminat. Deixa un munt de reflexions visionàries que són consignes de profeta: «Es manté encara la mateixa estructura de cacics retrògrads i ineptes. L’únic que diferencia els espanyols d’esquerres dels de dretes és que els primers volen un capitalisme d’estat i els segons un d’iniciativa privada. En nom de l’imperi, matarien els catalans i els bascos. Som com nens del Vietnam marcats pel napalm. Sóc l’únic que no es pot ser: un català d’esquerres que vol ser lliure. Per molt que tota la vida hem sofert racisme i genocidi, el nostre país sempre ha tingut un nucli que és com el tronc d’un arbre del qual no han pogut tallar les arrels ni impedir que rebrotés. Catalunya morirà si no aconsegueix la independència.»
Xevi Planas, publicat a Presència 28/08/11.

17/8/11

En memòria de Damià Escuder

Escuder, a la dreta, quan va rebre el guardó especial del jurat
dels premis de normalització lingüística de l'ADAC Foto: R.E.
Va aparèixer assegut al meu davant com un miracle. Llavors ja lluïa una barba ufanosa, crec recordar. Jo era mestre a l'escola de Gombrèn. M'estava a cal Xesc, a dispesa. Devia ser l'únic dispeser, a l'hivern. Al menjador coincidia amb algun camioner dels molts que feien el transport de les cimenteres del Clot del Moro. L'aparició del nou comensal era una alegre sorpresa. Ens vam reconèixer: “Damià Escuder!”, vaig dir. “Pius Pujades!”, va respondre. Érem vells coneguts de Girona que ens retrobàvem, per dir-ho fàcil, a la quinta forca.
Compartírem un cap de setmana llarg a cal Xesc. Ell s'estava de feia dies al santuari de Montgrony, on havia anat a amagar-se fugint de la policia de Barcelona que el buscava. Segons m'explicà, una amiga el va acollir a casa fins que el dugué al santuari per esperar que les aigües de la repressió es calmessin. Si va baixar a Gombrèn va ser només perquè el mossèn va tancar uns dies el refugi. Em deien els amos de cal Xesc que quan va arribar a l'hostal va demanar “una habitació oberta a quatre vents”. No crec pas que la tinguessin.
El diumenge a la tarda, sabent que tornava el mossèn, pujàrem tots dos a Montgrony –faltaven molts anys per a la carretera– a peu, rostos amunt, fins al niu de l'ermita. Férem temps asseguts al prat que domina l'àmplia panoràmica del país del comte Arnau, parlant una mica de tot. En Damià evitava explicar la seva situació. Només em va dir, compungit, que dubtava si fugir a França per la muntanya o si tornar a Barcelona. Sabia que del que fes en depenia molta gent.
Més tard vaig saber que havia participat en els fets del Palau de la Música, que era dels més actius protagonistes del repartiment de papers contra el règim. Probablement sabia molts noms, coneixia l'entramat organitzatiu dels moviments de resistència. Coneixia els mètodes expeditius de tortura del règim quan volia aconseguir informació. Potser sí que havia d'haver fugit a l'exili, si més no temporalment.
No ho va fer. Sense dir-me res, decidí provar la sort i no en va tenir. Passà per comissaria i anà a raure al penal de Sòria i a algun altre. Va quedar marcat, socialment i psíquicament, per a tota la vida.
Químic, filòsof, pintor, escriptor, de profundes arrels religioses (lluny d'estructures eclesials), rebel, imaginatiu, patriota ferreny, lluitador, Damià Escuder va morir el cap de setmana passat com va viure, incomprès i discutit: profeta d'un món utòpic, d'un país que tots hauríem de somniar per fer-lo possible. Tenia 76 anys. La cerimònia en sufragi de la seva ànima tindrà lloc avui a 2/4 de 10 del matí a l'església del barri del Mercadal de Girona.
Pius Pujades, publicat en El Punt-Avui el 16.08.11.
* Damià Escuder era veï de la Llibreria 22. Tots junts hem viscut "aventures" extraordinàries, al llarg de tots aquets anys.