31/10/17

PREMI DE NOVEL·LA: García Tur rep el Casero per una història de tensió familiar

Els romanents’ relliga un relat actual amb heretgies medievals.

 Carles Lapuente ha quedat finalista de la 37a edició del premi amb ‘Lliçó d’anatomia’.

L'alcaldesa Marta Madrenas, entrega el Premi a Victor
García Tur (foto Martin Bielsa)
L’escriptor Víctor García Tur (Barcelona, 1981) va guanyar ahir el 37è Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que convoca la Llibreria 22, amb l’obra Els romanents, que té una espècie de subtítol (o brevíssima relació d’heretges) ratllat pel mateix autor, que va definir l’obra com “una novel·la de tensió familiar”. El finalista va ser Carles Lapuente (Barcelona, 1969) –que va viure molts anys a Sant Feliu de Guíxols i ara resideix a Vigo– amb la novel·la Lliçó d’anatomia. El primer premi està dotat amb 2.200 euros, una escultura de Dolors Bosch i la publicació de l’obra per Empúries, el gener vinent. El segon premi té una dotació de 600 euros i la possible publicació, recomanada ahir pel presentador, Guillem Terribas, i també pel jurat, que va destacar “la qualitat de molts del textos presentats”. El jurat, format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i Jordi Gispert, com a nou secretari sense vot, va decidir aquest veredicte per majoria després de quatre votacions, a partir de les 33 obres presentades.
Glòria Garcés, Anna Farriol i Cristina Cervià. 

“La intel·ligència de la construcció i el matisat sentit de l’humor fan que Els romanents sigui una peça singular, atractiva, amb gran domini dels diversos tipus de llenguatge, de les veus narratives”, va dir ahir Fonalleras sobre l’obra guanyadora, que García Tur va presentar al premi amb el pseudònim John BallEls romanents és “una història d’ideals perduts i d’obsessions juvenils, amb un rerefons històric que relliga el relat amb diverses heretgies de l’edat mitjana”. Els protagonistes són una parella d’antics radicals que ja han renunciat a bona part dels seus ideals i viuen aïllats del món en una urbanització amb el seu fill, un noi de 17 anys que mostra unes dèries cada vegada més estrambòtiques. Com a contrapunt de la deriva del fill adolescent, l’autor realitza una “hàbil reconstrucció” de fragments del llibre En pos del milenio: revolucionarios milenaristas y anarquistas místicos de la Edad Media (1957), de Norman Cohn. García Tur va guanyar el Documenta amb un recull de contes, Twistanschauung (Empúries, 2009) i amb la novel·la Els ocells (Empúries, 2016), va obtenir el Marian Vayreda 2015, a Olot.
Sobre l’obra finalista, Eva Vàzquez va dir: “Lliçó d’anatomia és el llarg soliloqui d’un escriptor sofisticat, cosmopolita i culte, però al mateix temps rondinaire i maniàtic, que aspira a ser literalment Thomas Bernhard”. En aquest cas, hi ha un altre referent cultural en el subsòl d’aquest “assaig dramatitzat”: La lliçó d’anatomia del doctor Deijman, la pintura de Rembrandt que mostra l’autòpsia d’un ajusticiat. “Subjugant i desconcertant alhora, la novel·la no fa sinó mostrar en viu allò que Harold Bloom va definir com «l’angoixa de les influències», aquell afirmar-se, encara que sigui amb un fil de veu, enmig dels mostres, i com ser tu i no un altre enmig de l’al·luvió d’identitats que et festegen. Això és Lliçó d’anatomia: un conflicte interior, entre la supèrbia i la derrota, en camí de construir una veu i un món propis”, va concloure Vàzquez.
Guillem Terribas, Marta Madrenas, Josep M. Fonalleras, Carles Lapuente,
Eva Vázquez, Imma Merino, Victor García Tur, Josep Lluch i Jordi Gispert.

La festa amb absències del primer Casero republicà

“Per cert, és el primer Casero republicà que fem”, va dir Guillem Terribas, i el públic que omplia La Planeta va respondre amb una ovació. Terribas es va referir als presents –a l’alcaldessa, Marta Madrenas, li va dir que podria descansar durant una estona: “No hauràs d’inaugurar res ni fer cap parlament. Relaxa’t”– i als absents: a la consellera Dolors Bassa, perquè “estava previst que vingués i sembla que està a Brussel·les” i a Lluc Salellas, que “diu que està fent coses”. És el que passa aquests dies incerts.
Abans de lliurar el premi, a l’escenari es va recordar Prudenci i Aurora Bertrana amb un petit espectacle conduït per Oriol Ponsatí-Murlà, comissari de l’Any Bertrana –que va recordar que Aurora va néixer un dia de Sant Narcís de fa 125 anys “al costat de la 22”–, en què les actrius Cristina Cervià i Anna Farriol van llegir textos del pare i de la filla, acompanyades al piano per Glòria Garcés.
Fonalleras va recordar, en nom del jurat, que “hi ha dos ciutadans d’aquest país que són a la presó per motius polítics” i que està en tràmit una querella contra els membres del govern que s’ha difós a la premsa amb un títol esgarrifós: “Más dura será la caída.”
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 31.10.2017


Víctor García Tur guanya el Casero

Una novel·la que relata un conflicte familiar a tres veus es va endur el premi Just Manuel Casero, en la seva 37a edició.
Públic a la festa de Lliurament del 37 premi de
Novel·ls Curta Just M. Casero Foto: Camera Rosa.

Una novel·la que relata un conflicte familiar a tres veus es va endur el premi Just Manuel Caseroen la seva 37a edició. Es tracta de l'obra Els romanents del barceloní Víctor García Tur. «He arrossegat aquesta novel·la durant anys i finalment amb ella he guanyat aquest premi que em fa molta il·lusió», va exposar García en l'acte de lliurament dels premis que es va dur a terme ahir a la Sala Planeta de Girona.
 Llegir més:
 http://www.diaridegirona.cat/girona/2017/10/31/victor-garcia-tur-guanya-casero/876430.html
Diari de Girona 31.1.2017 / Raquel Gironès.

26/10/17

Reeditat "Paradisos oceànics", el llibre que va fer d'Aurora Bertrana una escriptora d'èxit

L'autora gironina va acostar al lector català el món fins aleshores remot i perdut de la Polinèsia.
Presentació a la 22 / 

La Llibreria 22 de Girona va acollir la presentació de la reedició de Paradisos oceànics, el llibre que l'any 1930 va convertir Aurora Bertrana en una escriptora d'èxit gràcies al reportatge, amb fotos de dones natives amb poca roba, del món exòtic de les colònies franceses d'ultramar, a la Polinèsia, on l'escriptora gironina havia anat a viure. L'editorial Rata ha reeditat l'obra en el marc de l'Any Bertrana. A la presentació hi van participar-hi Iolanda Batallé, Neus Real, Josep M. Fonalleras i Oriol Ponsatí-Murlà.
Aurora Bertrana, amb les seves paraules, va acostar al lector català el món fins aleshores remot i perdut de la Polinèsia. Fins que aquesta periodista va salpar a Papeete i va començar a enviar les seves cròniques d´Oceania cap a Espanya.
 
Va ser a finals de la dècada de 1920. Bertrana, de trenta-quatre anys, va arribar a aquell indret exòtic, absolutament desconegut i, durant tres anys, es va dedicar a descriure la seva naturalesa i a escriure sobre la seva gent. Parlava sobretot de les dones, dels matrimonis forçosos, de la maternitat sense contractes, de la sexualitat alliberada.
 
L'editorial Rata afirma en un comunicat que Aurora Bertrana viatjava perquè buscava i perquè fugia alhora. "Des que era una nena, llegia d´amagat a la biblioteca del seu avi: amb el poble no en tenia prou. Escapava d´una vida que la seva mare va pensar per a ella quan li ensenyava a cosir, a brodar i a fer puntes per convertir-la en una senyoreta com cal".
 
La que de jove es va convertir en violoncel·lista i va arribar a actuar en locals de la Barcelona nocturna no tenia cap interès a entregar les seves mans als fils i a les agulles.
Oriol Ponsati, Neus Real i Josep M. Fonalleras. Foto: Mac Marti
Va preferir utilitzar-les per tocar jazz i escriure relats que transportaven els lectors a paradisos oceànics mitjançant descripcions tan evocadores i eixordadores com aquesta: «El verd de la vegetació semblava acabat de pintar, encara mullat i brillant de vernís».
Diari de Girona 26.10.2017

AURORA BERTRANA L’escriptora que no existia

Neus Real, Josep M. Fonalleras, Oriol Ponsatí, Núria Albesa
Oriol Ponsatí-Murlà, comissari de l’Any Bertrana, ha remarcat més d’una vegada la fulgurant aparició d’Aurora Bertrana en les lletres catalanes, i dimarts passat, en la presentació a la Llibreria 22 dels Paradisos oceànics, que acaba de recuperar :Rata_ en una edició que fa goig, va tornar-ho a recordar: “No l’havia vista mai ningú, i ja era famosa.” És ben cert: els reportatges que havia anat publicant des de la Polinèsia havien despertat tant d’interès, que quan va reunir-los al que seria el seu primer llibre, exhaurit en quinze dies, ja tothom frisava per conèixer-la. Per això fa tanta basarda comprovar de quina manera amb el temps es van acabar invertint els termes, fins a convertir una autora d’èxit en una dona que ja no comptava per a ningú. El mateix Ponsatí-Murlà va admetre que havia hagut de fer el cor fort per defensar la celebració conjunta dels aniversaris de pare i filla, conscient que “podia tornar encara més fràgil la situació de desavantatge de què partia Aurora”, iJosep M. Fonalleras, amb una sinceritat desarmant, va confessar que fins no fa gaire no n’havia llegit res, i que de fet es pensava que només era “aquella senyora velleta que venia a Girona per la festa del premi Bertrana”.




Les commemoracions compleixen a vegades una funció reparadora, encara que Neus Real, l’estudiosa que millor coneix l’obra d’Aurora Bertrana, va advertir que no fos cas que “passéssim de l’abstinència a l’empatx”, perquè mai havia participat en tantes conferències, presentacions i clubs de lectura sobre l’autora com en el darrer any. “Resulta que algú que no existia de sobte s’ha tornat imprescindible”, va dir. Però val més això, que no aquell morir-se a poc a poc, que per a un escriptor és no tenir lectors. La reedició de Paradisos oceànics, l’obra que funda no només el prestigi de Bertrana, sinó el gènere mateix dels viatges oceànics per a la literatura catalana, va remarcar Neus Real, era un deute que clamava al cel, un cop liquidades les edicions de 1988 i 1993. Poc abans que aquesta crònica dels anys viscuts a la Polinèsia es publiqués per primera vegada, el 1930, d’Aurora Bertrana el lector català a penes sabia que era la filla de l’escriptor amb els ulls més profunds del país i que havia estat precisament per mediació d’ell que el 1923 havia aconseguit introduir mitja dotzena d’articles a La Veu de Catalunya sobre les seves impressions d’estudiant a l’Institut Dalcroze de Ginebra. Això era tot. Es podia haver fos com tantes altres reines coronades als Jocs Florals de províncies, on s’havia fet un fart d’acompanyar de joveneta el pare, i acabar més o menys ensenyant cuixa (s’enorgullia sense rubor de les seves cames llargues i fermes) en un cafè fosc amb el seu trio femení de jazz, diuen que el primer de tot Europa, si no fos que va enamorar-se, es va casar i, el setembre de 1926, acompanyant el marit a la seva nova destinació d’enginyer, va desembarcar a Papeete i va passar-hi tres anys enmig de la verdor luxuriant dels cocoters. Va ser des d’allà que, a partir de 1928, va enviar uns quants reportatges de les illes a D’Ací i D’Allà i Mirador, i el lector català va rendir-se fascinat a l’exotisme oceànic i, sobretot, a la desimboltura sense parangó d’aquella narradora insòlita.




Amb picardia, Fonalleras es va preguntar si l’èxit no es deuria al fet que s’hi intercalaven fotografies de natives despullades, però el cas és que, fins aquell moment, tot el que sabíem de la Polinèsia ho devíem a Pierre Loti, i el més a prop que havíem estat d’una exaltació aventurera en la llengua pròpia havia estat llegint les expedicions de caça a l’Àfrica tropical de Nicolau Rubió i Tudurí.
Paradisos oceànics inaugurava un filó inèdit en català, i en el moment que hi feia més falta: en plena vocació modernitzadora de la vida literària catalana, en plena conquesta del públic femení en vigílies del sufragi universal i en plena defensa de la normalitat cultural, lluny de l’elitisme de la generació precedent i atenta a aquella frescor que encarnava com ningú Aurora Bertrana i que Neus Real va resumir en una bateria de virtuts: “Ser moderna significava ser franca, agosarada, independent, intel·ligent i guapa, tot alhora.” Sort que no l’hem deixada perdre.
Eva Vázquez, 26.102017 El Punt Avui 

24/10/17

L’Acocollona’t 2017 torna als orígens

 El festival de cinema de gènere, que torna a l’escenari original, el Cinema Truffaut, començarà divendres.
Cartell original de Paco Cavero

L’Acocollona’t, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona , ho té tot a punt per dur a terme la setena edició “sent fidel al seu esperit de premiar el talent, fet que el converteix en l’únic festival cinematogràfic a la ciutat que destina quasi una tercera part del pressupost a premis”, com destaquen els organitzadors.
L’esdeveniment ha aconseguit convocar, en aquesta setena edició, prop d’un miler de produccions vingudes majoritàriament d’arreu de l’Estat espanyol, però també de l’Estat francès, els EUA, Gran Bretanya i Sud-amèrica, tot i que les produccions estatals acaparen pràcticament la trentena de curts de la selecció oficial, fet que demostra l’excel·lent estat de salut del curtmetratge de gènere en el panorama audiovisual estatal.
El festival, que torna a l’escenari original, el Cinema Truffaut, començarà divendres amb una sessió inaugural (21.30 h, entrada lliure), en la qual es projectaran títols com Ballena azul, de Pau Sanz; Giallo, de Pitu González; Noche de locos, de Dídac López; Hoy me ha pasado algo muy bestia, d’Ivan Mulero; Jo sóc Batman 2: la broma humida, de David Ruiz, i Madres de Luna, d’Alicia Albares. L’endemà, dissabte, començarà el IV Acocoexprés, concurs de curts fets en 24 hores. Tot seguit, al Museu del Cinema es farà la xerrada (11.30 h) dedicada a La influència del cinema de gènere dels anys 70 i dels seus principals creadors, en què es parlarà de Cronenberg, Carpenter, Craven, Hooper i Romero, a càrrec de Quim Casas, Ignasi Arbat i David Callahan Ruiz.
El dimarts 31 d’octubre és, com ja és tradicional, el dia de la Zombiewalk (plaça del Vi, 18 h). El divendres 3 de novembre començaran les projeccions de curts a competició, a més del film Compulsión, estrenat a Sitges (Truffaut, 20 h), i dissabte més curts i el lliurament de premis (20 h i 22 h). Dissabte, a la Llibreria 22 (12 h), es presentaran llibres de gironins: Celtia, d’Estel Campistol, i Alerta Z: renacer, de Xevi Vila.
Jordi Camps Linnell , publicat en el Punt-Avui 24.1.2017

22/10/17

Francesc Ten novel·la el naufragi dels anys setanta

 El delegat de Cultura s’estrena en la narrativa amb ‘Xamfrà Kon Tiki’, que presenta dilluns a La 22.

 El relat entrecreua el testimoni de quatre amics de joventut a través de correus electrònics.

Els escriptors tenen manies. Els lectors, també. Fins i tot la gent corrent, en té. Francesc Ten (Calella de la Costa, 1968), que és un home tan corrent que, a l’hora de publicar la seva primera novel·la, sent impulsos de córrer a amagar-se sota la taula, ha llegit prou llibres per comprendre que la ficció sovint és el vestit més veraç que sap posar-se la realitat, però com a escriptor, paraula que, en relació amb la seva persona, pronuncia com si de sobte s’hagués descobert algun corc al queixal, no hi ha ambigüitat possible: allò real, els fets, són la llosa, i la literatura és el camí que algú hi traça al damunt. Tot això pot semblar molt solemne, però Francesc Ten, filòleg, actor i, des de fa dos anys, delegat de Cultura de la Generalitat a Girona, més aviat ho troba desconcertant: “Mentre escrius, hi ha una part de tu que decideix anar cap a una banda, però els dits, no saps per què, et porten cap a una altra.” Tot i haver escrit teatre i poesia, ha estat sobretot amb Xamfrà Kon Tiki (El Cep i la Nansa), la seva primera incursió en la narrativa, que s’ha fet preguntes sobre com la ficció transfigura la realitat o, més ben dit, la percepció d’una prestesa realitat.



Abans de ser novel·la, de fet, Xamfrà Kon Tiki van ser records d’adolescència, d’un o dos paràgrafs a tot estirar, que havia anat escrivint a mesura que li revenien en la memòria i potser en una llibreta tan petita com la que estén ara damunt la taula per recuperar una citació de Josep Maria Todó que, a propòsit de Proust, advertia de “la virtut terapèutica dels records i la desconfiança absoluta en la seva veritat”. El cas és que, quan ja tenia escrits uns quants d’aquests fragments de memòria personal, a l’estil d’aquell “me’n recordo” hipnòtic de Joe Brainard o Georges Perec, va adonar-se que no tindrien cap interès per a ningú fora d’ell mateix, de manera que va decidir “posar-hi sal i pebre”, amb el convenciment que la ficció no és el contrari de la veritat, sinó potser només una de les seves cares possibles.
El títol del llibre, que dilluns presenta a la Llibreria 22 (19 h), fa referència al xamfrà d’un poble de la costa del Maresme on tres amics havien coincidit en la joventut, un petit món dominat per un bar, dues botigues i una velleta geperuda d’ulls derrotats. Els amics, dos noies i un noi, reprenen per correu electrònic la seva relació al cap de més de vint anys, i en l’intercanvi aflora “el naufragi del passat” que ha representat per a la seva generació el somni efervescent dels setanta, que “ho ha sembrat tot de terra cremada”. L’organització de la trama, doncs, s’identificaria amb la del gènere epistolar, si no fos que Francesc Ten hi introdueix un quart personatge, un mort, que intervé en el relat en forma d’insidioses notes a peu de pàgina que no avancen esdeveniments, però matisen els silencis deliberats dels vius. “No he pretès ser trencador, simplement aquesta veu sobrevinguda m’hi convenia”, aclareix l’autor, que ha pres com a referent els dos nivells de lectura que l’escriptor txec Bohumil Hrabal ja desplegava a Qui sóc jo, on l’escriptura autobiogràfica s’intercalava amb citacions escollides d’altres obres seves. El relat, “una opera prima molt prima”, bromeja Ten, es complementa amb el dietari d’un dels personatges, un joc de buscar les set diferències que proposa un altre, i una entrevista a una vella glòria dels anys setanta, neboda de la velleta encorbada d’ulls derrotats.
Eva VÁZQUEZ, publicat en el Punt-Avui 22.10.2017


16/10/17

Un total de trenta-tres obres concorren al premi Casero

El veredicte es coneixerà durant la festa organitzada per la Llibreria 22 a la sala La Planeta el dilluns 30 d’octubre.
La 25a Proposta de Poesia homenatjarà els Bertrana i Josep Palau i Fabre.

Un total de trenta-tres obres, sis més que en l’edició passada, concorren al 37è Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que convoca la Llibreria 22 de Girona. La majoria d’autors, procedents de ciutats de tot Catalunya, prefereixen presentar-se amb pseudònim, tot i que escriptors amb obra ja publicada com ara el lleidatà establert a Tarragona Òscar Palazón o el gironí Jordi Casals Merchán hi concorren a cara descoberta.

El jurat continua format per Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès Jordà, Mita Casacuberta i Eva Vàzquez, i s’hi incorpora el llibreter de la 22, Jordi Gispert, com a secretari sense vot, en substitució de Guillem Terribas. El veredicte del premi, dotat amb 2.200 euros per a l’obra guanyadora, més la publicació a l’editorial Empúries, i 600 euros per a la finalista, es donarà a conèixer, com ja és tradicional, el dia 30 d’octubre durant una festa a la sala La Planeta (20 h). Aquest any, l’espectacle d’obertura serà una recreació teatral i musical d’un fragment de les Memòries d’Aurora Bertrana, en homenatge tant a l’aniversari del seu naixement com al del seu pare, Prudenci Bertrana.
La festa de lliurament del Casero forma part de la setmana literària organitzada conjuntament per la llibreria gironina i la sala La Planeta amb el nom de Proposta de Poesia, que aquest any arriba a la 25a edició. Les activitats tindran un preàmbul el dijous dia 26, a la biblioteca Just M. Casero del Pont Major (20 h), amb una tertúlia del club de lectura d’El veler magenta amb el seu autor, Jaume Puig, guanyador de l’edició passada. La resta de propostes tindran lloc a La Planeta, i les inaugurarà el poeta i pintor gironí Narcís Comadira, que diumenge dia 29 (18 h) vindrà a llegir-hi una tria dels seus poemes i probablement n’avançarà alguns dels que té previst publicar en un nou llibre a principis del 2018. Alternant veus de diferents generacions, el dimarts dia 31 (20 h) serà el torn de la professora universitària Maria Cabrera, guanyadora de l’últim premi Carles Riba de poesia amb La ciutat cansada, que llegirà i comentarà amb el públic. L’1 de novembre, Rosa Font llegirà també textos del seu nou poemari, Em dic la veu (18 h), que Antoni Clapés considera “un referent de la poesia europea d’aquest inici de segle”.
La Proposta es tancarà amb dos homenatges: el 2 de novembre (20 h), amb un concert de Joanjo Bosck dedicat a les Cançons i poemes de l’alquimista, de Josep Palau i Fabre, en el seu centenari (és l’únic acte de pagament, 5 euros), i el 4 de novembre (20 h), amb l’espectacle E & E, pel nom compartit entre Emily Brontë i Emily Dickinson, que seran recordades amb una lectura dirigida per Rosa Vilanova, amb acompanyament visual i musical.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 12.10.2017