20/9/09

COM FER DESPARÈIXER UN MOCADOR. Crònica d'una presentació a la 22


C om que fa cinc anys va vendre més de cent mil exemplars de Mentira (Premi Llibreter 2004), Enrique de Hériz (Barcelona, 1964) ja es veia a venir que per promocionar la seva nova novel·la, Manual de la oscuridad (Edhasa), les gires serien extenuants, així que amb temps es va preparar un parell de jocs de mans per entretenir el públic que s'avorreix en les presentacions i un titular impactant que facilités la feina dels cronistes: «Aquesta és la història d'un mag que es queda cec.» De tota manera, com que ja fa tres mesos que volta per les llibreries del país amb el mateix truc i la mateixa frase, i com que, d'altra banda, dijous a La 22, hi havia tan poca gent que no valia la pena ni muntar el número de la màgia, va acabar modificant el guió. Primer, perquè va venir tan escopetejat de Calella de Palafrugell, on sol tancar-se almenys un parell de mesos l'any per escriure les seves novel·les, que es va descuidar les cartes a casa, i segon, perquè de tan parlar del seu llibre, a ell mateix l'han assaltat les ganes de reinventar-lo, com si el continués reescrivint a la seva manera obsessiva mentre l'explica, així que ara, en lloc de dir simplement que Manual de la oscuridad tracta d'un mag que perd la vista, ha començat a admetre que, a banda d'aquest fet incontrovertible, el seu personatge ha d'enfrontar-se a una veritat més fonda: que és condició humana acabar posant-se al lloc d'un altre.
La teoria la van posar en circulació un equip de neuròlegs en descobrir que l'empatia és un fenomen purament fisiològic, una activació de neurones mirall que ens tornen sensibles, per imitació, a les passions dels altres. Una raó de pes, afegeix De Hériz, per rebatre aquells que vaticinen la mort de la novel·la, que és un artefacte «capaç de fer-nos plorar pel destí de gent que ni tan sols existeix, d'incorporar-la durant anys a la nostra vida, fins molt temps després de la lectura, com si en lloc de ficcions fossin un record nostre». L'escriptor participa d'aquest joc de miralls en un sentit invers, «construint una casa que no existeix però dins la qual només té dret a viure-hi mentre la construeix», variant més imaginativa d'aquell tan suat «un cop escrit, el llibre ja no em pertany» al qual solen recórrer tants autors per coquetejar, amb papalloneig de parpelles inclòs, amb els lectors. Víctor Losa, el mag de Manual de la oscuridad, aprèn doncs a posar-se al lloc d'un altre; de fet, de si mateix com a altre, de l'home diferent, l'home invident que és a punt de ser, i no tant per un instint de supervivència com per la necessitat de ser a prop dels altres. «Estar viu és evolucionar, encara que sigui en direcció a la teva destrucció», afirma aquest escriptor que va exercir prou temps d'editor per saber que avui dia dedicar-se a aquest ofici que havia estimat li costaria «uns quants disgustos». Prefereix escriure novel·les com la present, encara que només sigui per una pulsió irracional, perquè no es podia treure del cap «la imatge d'un home palplantat al mig d'una escala», i documentar-se sobre les desaparicions fent trucs de mans amb el mestre d'El rey de la Magia i, sobre la ceguesa, amb una terapeuta de l'ONCE gràcies a la qual va saber que, «en absència de qualsevol facultat sensitiva, tots els altres sentits vénen a ajudar-te». Al final, però, no va resistir la temptació de treure's de la butxaca un mocadoret vermell ben rebregat de tan usar-lo i, davant els poquets que érem a La 22, ens el va ensenyar del dret i del revés, el va anar plegant meticulosament dins del puny, i voilà, obre el palmell i ja no hi és.
EVA VÁZQUEZ, publicat al Punt el diumenge dia 20 de setembre 2009. Foto: Lluís Serrat.

Cap comentari:

Publica un comentari