28/2/17

Guillem Terribas ha tornat per alegrar-nos la vida

Guillem Terribas, llibreter i cinèfil, natural de Salt (Girona) acaba de publicar el seu segon llibre, Alegra’m la vida; l’edita Columna Edicions. Dijous 2 de febrer em trobo amb ell a la seva llibreria, Llibreria 22 situada al carrer Hortes de Girona. També és el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, el qual va fundar els Cinemes Truffaut de Girona. M’explica que amb aquest llibre vol reivindicar dues qüestions: El cinema entès com a mitjà de reflexió, coneixement i saviesa. I la capacitat de la mainada per entendre pel·lícules més enllà dels dibuixos animats. Ell mateix ho demostra a la segona part del llibre, on ens recomana 22 pel·lícules que ha visualitzat amb la seva néta, Martina, de sis anys. 


“El cinema sempre ha format part de la meva vida. I com més mentida és, més m’agrada.” Expliqui’ns aquesta frase que enceta el seu llibre.
Per a mi, les històries que d’una manera o altra són tan reals, no tenen un atractiu. Com més grossa, més mentida, més fantàstica, més espectacular és la història, més m’enganxa. Això passa en el món del llibre i en el món del cinema. Jo sempre poso l’exemple d’una pel·lícula d’Alfred Hitchcock, Con la muerte en los talones: que va d’un senyor que es dedica a la publicitat i per un seguit de coses estranyes que li passen va desmantellant tota una xarxa d’espionatge russa que ni tan sols els de la CIA no havien estat capaços de destapar. Per tant, és una mentida tan grossa, que quan veig la pel·lícula estic nerviós perquè penso “què passarà, i guaita, ara el persegueixen!”, i tota una sèrie de coses que quan són mentida, me les crec.
En la seva infantesa, a Salt, va descobrir el cinema. Com va ser aquesta descoberta.
No tinc una noció exacta de quan vaig descobrir que m’agradava el cinema. Com tampoc no recordo la primera vegada que vaig aprendre a llegir, o que vaig estrenar unes sabates. El cinema va entrar a la meva vida com una cosa de sempre, vull dir, no tinc noció que hi hagués un moment determinat. El cine ha format part de la meva vida de la mateixa manera que vaig aprendre a parlar i a caminar.
Expliqui’ns l’impacte que li va causar descobrir la pel·lícula de Romeu i Julieta del director Franco Zeffirelli i la persecució del film pels pobles de la província de Girona.
Foto: Carla Andradas 
Agafo l’exemple de Romeu i Julieta per explicar tota aquesta eufòria, tot el que m’ha arribat a donar el cinema. Jo tenia 17-18 anys i en quedar impactat amb aquesta pel·lícula, com que no hi havia vídeos i les televisions tardaven molt en emetre les pel·lícules, vaig engegar un recorregut turístic per tots els cinemes de la província. Això també em va anar molt bé perquè vaig conèixer moltes sales de cinema i vaig comprovar que el cinema Núria de Salt no estava tan malament com el de Bescanó, Les Planes, Olot, Cassà de la Selva i altres llocs que vaig arribar a anar. La pel·lícula cada vegada estava més destrossada, perquè la còpia pràcticament era la mateixa. Una de les meves esperances era que el final fos diferent, però sempre hi havia el mateix final: ells dos morien. Uns anys després es va fer una pel·lícula que recomano: Shakespeare in Love que és un divertimento sobre la creació de Romeu i Julieta, una representació de la representació. A través d’aquesta pel·lícula veig com s’escenifica Romeu i Julieta, quan acaba l’escenificació la gent aplaudeix, i ells s’aixequen. Per tant, era mentida i puc tenir allò que volia: Romeu i Julieta no moren.
Vostè va pujar a dalt de tot del cinema Ultònia poc abans que fos enderrocat. Quina va ser la seva sensació?
Un cop allà dalt em va envair una sensació de vertigen i em vaig fer la següent pregunta: com és que en aquestes condicions estimés tant el cinema? Molta gent de la meva generació i jo vam estimar el cinema amb unes condicions de deteriorament quan ara la gent, ni tan sols hi aniria.
Quins records té dels altres cinemes en què ha estat?
Una persona que havia llegit el llibre em va dir: “m’ha fet recordar quines pel·lícules vaig veure i a quins cines les vaig veure”. I em va agradar perquè aparentment, quan escrius: el cinema Núria de Salt, el teatre Ultònia de Girona, el cinema Albèniz, el Gran Via, el Coliseu… estàs parlant d’uns cinemes que tu els coneixes i no saps quina importància li donarà la gent al nom. I és que el nom no fa la cosa, però sí que està molt bé donar una referència dels noms perquè d’una manera o altra, el lector els farà seus i recordarà el nom del seu cinema, per tant, ja val la pena. Per mi el meu cinema Paradís és el cinema Núria de Salt, que és on més hi vaig anar. Als 13-14 anys ja vaig anar als cinemes de Girona. Aquí, a l’època del franquisme hi havia una censura molt forta i quan sortia del país i anava a Perpinyà, Montalban, o a París, el que feia era anar al cine perquè així podia veure pel·lícules que aquí no arribarien. Recordo que a l’any 1974 vaig anar dues setmanes a Ginebra a casa d’una família que coneixia, i sempre que podia, anava al cine. Ells no ho entenien. Allà Ginebra hi vaig veure El Golpe, La Grande Bouffe de Marco Ferreri, El discreto encanto de la burguesía de Luis Buñuel… La trilogia de Passolini, la vaig veure en tres ciutats europees diferents: El Decamerón a Florència, Els contes de Canterbury a Perpinyà, i Les mil i una nits a Ginebra. D’una manera o altra, era com tornar als inicis de Romeu i Julieta, vaig tornar a fer la ruta truistica cinematogràfica, aquest cop per diverses ciutats d’Europa
Per què considera el cinema europeu més elitista que l’americà?
El cinema americà és més fàcil, més “comercial”, ho té tot ben estudiat perquè la gent que hi vagi es distregui i s’ho passi bé. El cinema europeu és més dur, més exigent en general. Hi has de participar, de vegades no l’acabes d’entendre exactament. Però després també dic: atenció, la base del cinema americà és l’europeu. Per exemple: la comèdia americana ve d’Ernst Lubitsch que és europeu, llavors la va continuar Billy Wilder que també era europeu. El melodrama americà és de Douglas Sirk, que també és europeu. A Amèrica hi ha una indústria i una sèrie de gent que entenen més bé que allò ha de ser per distreure i aquests directors el que fan és adaptar-se i abaixar una mica el barem, però, en canvi, poden explicar històries que arriben a molta més gent.
Foto: Carla Andradas
Fins a quin punt creu que va ser necessària la tasca que van dur a terme la gent de Chaiers du Cinéma, tots ells deixebles d’André Bazin, els quals han passat a la història amb el nom de Nouvelle Vague?
Abans, als anys 50-60, la gent anava a veure pel·lícules d’en John Wayne, d’en Tyrone Power, d’en Cary Grant, però no se sabia quins eren els directors. Ells van reivindicar la figura del director. És la primera vegada que una sèrie de teòrics deixen la teoria i es posen a fer cinema. Aquí hi trobem en François Truffaut, Éric Rohmer, Jean-Luc Godard… tota una sèrie de gent que revolucionen el cinema i, a més a més, ho fan de diferents maneres. No és el mateix el cinema de Truffaut que juga entre l’exigència i la comercialitat, que el cinema de Godard, que sempre ha estat un home exigent, ha investigat, i el seu cinema no ha agradat a tanta gent, entre ells, jo. Per a mi tots ells han fet una gran aportació al cinema, França encara continua essent capdavanter en el cinema europeu.
En el seu llibre explica que de tota aquesta colla de directors francesos, els que més han influït en els seus gustos cinematogràfics, han estat François Truffaut i Éric Rohmer. De fet, Truffaut dóna nom al cinema que vostè va posar en marxa juntament amb els seus col·legues del Col·lectiu de Crítics de Girona. Com és que el van batejar amb aquest nom? Arrel de què va sorgir aquest projecte?
En el col·lectiu som una gent amb pensaments molt diversos però molt exigents a l’hora de fer cinema. Truffaut era qui feia un cinema exigent i a l’abast de tothom. El projecte va sorgir a través d’una iniciativa d’un empresari d’aquí Girona quan li van donar el Premi de la Crítica a la festa de Sant Joan Bosco com a millor exhibidor de Catalunya. Al cap d’uns dies ens va trucar i en compensació ens va voler deixar una sala petita (Catalunya Tres) perquè hi programéssim durant una setmana. Vam acceptar el repte i vam fer una setmana de programacions amb set pel·lícules en versió original, les vam anar presentant cadascú de nosaltres i va ser un èxit. Al cap d’un any, vam fer la segona setmana i vam veure que això podia continuar. Aquest empresari ens va dir que no ens podia deixar més aquesta sala i llavors vam anar a trobar uns altres empresaris que tenien una sala abandonada (Modern sala B), i aquí va començar la història d’anar fent cinema en versió original. Vam estar deu anys amb empresaris privats projectant cada dia. Quan l’edifici es va posar en venda l’ajuntament el va comprar. Fins aleshores, nosaltres érem una associació que no tenia papers ni estava legalitzada. Urgentment vam haver de legalitzar-la i constituir-nos com associació cultural per poder accedir al concurs per portar la sala Truffaut, fins a dia d’avui encara la portem.
L’any 2006, juntament amb Salvador Garcia-Arbós i Imma Merino, van decidir projectar cada 22 de desembre la pel·lícula de Frank Capra Que bonic que és viure en versió original subtitulada al cinema Truffaut. Com va sorgir aquesta iniciativa i com s’explica l’èxit progressiu que ha adquirit aquesta activitat?
Veure aquesta pel·lícula en vídeo era una manera d’acabar l’any, de dir: s’acaba un any, ara en vindrà un altre. L’hem de començar amb ganes de viure. Qué bello es vivir et dóna aquesta sensació. Quan vam tenir el cinema Truffaut, Salvador Garcia, Àngel Quintana, Imma Merino i jo, la veiem cadascú pel nostre compte i vam dir: “escolta, ara que tenim el Truffaut, per què no la veiem en pantalla gran i la compartim amb l’altra gent?” El primer any érem quinze o setze, ara fa quatre anys, quan va acabar la sessió, vam veure que la gent esperava alguna cosa més. Aleshores ens vam posar en contacte amb una fleca i ara el 22 de desembre l’acabem junts, menjant coca i xocolata desfeta, i celebrant l’acabada d’un any amb les ganes de començar-ne un altre. 
En una llista on hi anomena els directors que van ser els responsables d’uns anys d’esplendor del cinema, hi nombra Berlanga, Buñuel, Ingmar Bergman, Pasolini, Bernardo Bertolucci, Pedro Almodóvar i Albert Serra entre d’altres. Què n’opina de la seva darrera pel·lícula La mort de Lluís XIV?
Amb l’Albert Serra tenim una relació d’amistat. Ve sovint a la llibreria i jo vaig a casa seva. El seu cinema, no m’acabava de convèncer, no em deia res, el trobava pesat, era lent. Això, a més, era una broma que ens portàvem entre ell i jo. Ara, en La història de la meva mort ja vaig trobar que hi havia alguna cosa més. Ell és molt hàbil i no fa unes pel·lícules estàndards, sinó que fa unes obres que en elles mateixes hi ha molt més, hi ha art. En Serra és tot un món, una manera de veure unes imatges diferent de com ho fa el cinema convencional. Amb La mort de Lluís XIV m’ha robat totalment, crec que és el millor que s’ha fet en molts anys. A un amic meu li vaig dir: “He d’anar en compte perquè me comença a agradar l’Albert Serra” I ell em va dir: “Que vagi en compte l’Albert Serra si a tu te comença a agradar”. No sé si sóc jo que he arribat cap a ell, o ha estat ell que ha vingut cap a mi.
A Miquel Pairolí, Juan Luís Panero i a vostè els ha emocionat profundament la pel·lícula de David Lean, Doctor Zhivago. Què han trobat en aquest film per no oblidar-lo?
Doctor Zhivago és una gran història escrita per l’escriptor rus Borís Pasternak que li va fer guanyar el Premi Nobel de literatura. David Lean va saber explicar un fet històric, com és la revolució russa, la caiguda del tsar, amb una història d’amor entremig. Tot això està fet amb una èpica extraordinària. És una pel·lícula per anar veient contínuament.
Com va ser la seva relació amb el poeta Juan Luís Panero?
El vaig conèixer a traves del cinema. Jaime Chávarri va fer un documental fantàstic que es titula El desencanto on em va impressionar molt la família Panero. I un bon dia, Juan Luís Panero es va presentar aquí la llibreria i així va començar la nostra relació; ell venint aquí i discretament anar parlant. Ell vivia a Torroella de Montgrí i jo l’anava a veure. Llavors pel premi Just Manuel Casero que organitzem aquí la llibreria, ell venia a parlar de Jaime Gil de Biedma i d’altres poetes. Panero era un home que em feia sorprendre. 
La Martina. Foto: Llibreria 22.
La segona part del llibre la dedica a 22 pel·lícules que creu que són imprescindibles per mirar-les amb la mainada. Parli’ns d’alguns d’aquests títols.
La idea original era fer 22 recomanacions de pel·lícules per veure amb la mainada, però vaig pensar que s’havia d’explicar prèviament a què treia cap que Guillem Terribas recomanés aquestes pel·lícules. Per tant, havia d’explicar una mica la meva vida, les meves teories, la meva manera de pensar i de veure el cinema. Sobretot volia reivindicar i introduir que les pel·lícules de les que parlaré per la mainada no necessàriament han de ser dibuixos animats. No m’agrada gens aquest sistema de portar els nens a menjar crispetes i veure dibuixos animats, els nens són prou intel·ligents per veure altres històries. He agafat aquestes pel·lícules perquè he experimentat de veure-les amb la Martina, la meva néta, i he vist que funcionaven. Aquestes recomanacions serviran també com a punt de partida perquè la gent vegi que des de ben petits poden visionar pel·lícules com: Mary Poppins, Avui és un bon dia per volar, Mouline Rouge, Matilda, El seu joc preferit, Robin Hood… Jo vaig començar a jugar amb la Martina a veure pel·lícules quan tenia quatre anys fets, i he acabat quan en tenia cinc i mig. Quan miro les pel·lícules amb la Martina la miro més a ella que no pas la pel·lícula. I en aquella cara hi veig la cara que hi devia posar jo quan tenia la seva edat. I observo aquella atenció, aquell voler entendre i entrar dins la història, i em quedo meravellat. És fantàstic. Per mi és la gran essència de l’experiència del llibre i el que vull és que la gent hi participi. M’estic adonant que la gent que m’ha comentat aquest llibre fan un repàs de la seva història, i la refan; tornen a allò que havien deixat oblidat. Aquestes històries possiblement no eren només per passar l’estona, sinó que han format part de la seva vida i, possiblement ja mai més els deixaran.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)