25/8/20

MIQUEL MARTIN: “No soc un bolet: ja hi era, però no em veien”

Miquel Martin el dia que va quedar
Finalista del Premi Just M. Casero,
en l'edició 38 del 2018
E
stà sent el fenomen editorial de l’estiu per una novel·la que transcorre en baix continu, sense relleu aparent més que el que hi van llaurant metòdicament una successió de paraules amb què acabarà apareixent el dibuix d’una vida i un paisatge. La drecera (Periscopi) no és l’obra de cap escriptor novell, ni tampoc d’una promesa, sinó la cinquena novel·la de Miquel Martín (Begur, 1969), que escriu i publica des de fa un quart de segle i que assisteix atònit i feliç a la seva consagració, per fi.
Com ha viscut aquest èxit sobtat? 
La drecera no és un bolet. Fa més de vint-i-cinc anys que pico pedra, i
no podia haver sortit sense haver escrit abans les altres. Jo ja hi era, però no em veien, o no em volien veure. Ha anat així i ja m’està bé. La  recerca d’aquest estil, d’aquesta literatura que jo defenso, fa molts anys que la treballo. Hi ha llibres com Proses reposades, del qual estic molt content, que ha entusiasmat els pocs lectors a qui ha arribat. Per què no va tenir més ressò? Per què El riu encès, que és un bona novel·la, no va tenir més recorregut?
Exactament, a què es deu que just ara s’hagi fet un ‘descobriment’?
Crec que és per una suma de factors. En primer lloc, perquè jo he fet una literatura sense concessions. És a dir, he seguit una línia en la qual jo creia, buscant un estil que em sembla que he trobat en els últims llibres. Als 25 anys no pots escriure com als 50. Com que és una literatura molt subtil, molt discreta, hi ha el perill que passi desapercebuda. Un lector em va comentar que el millor d’aquest llibre és el que no diu. Aquesta persona va saber intuir allò que hi passa per sota, i potser no a tothom li arriba aquesta discreció i aquesta subtilesa, aquests matisos. Al darrere hi ha una feina immensa amb la llengua, el lèxic, l’estructura narrativa, els detalls. En la crítica que em va fer en Ponç Puigdevall per a El País, citava un vers de Roberto Juarroz: “Lo imposible no levanta nunca la voz.” Això és al que jo aspiro. Ser capaç d’explicar les coses essencials amb aquesta naturalitat, amb aquesta simplicitat, sense estridències, sense cridar l’atenció.
A part de raons més atzaroses, l’editorial ha tingut un paper important en la valoració i difusió de l’obra.
Indiscutiblement: Periscopi ha estat clau. Pel simple fet de publicar amb ells, ja surts amb avantatge, i el tracte que reps dels llibreters, els mitjans i els lectors és un altre. “Això és de Periscopi?, doncs deu ser bo.” Va així. Se l’han guanyat a pols, el prestigi. Encara treballen colze a colze amb l’autor, editen el text, una cosa que havia passat a la història.
Viure a l’anomenada ‘perifèria’ és un desavantatge per a un escriptor?
Estar fora del circuit és un factor més, no pas l’únic ni el decisiu, però sí que suma perquè siguis poc visible. En Toni Sala parlava al pròleg de les Proses reposades de “l’exili begurenc”. Volgut, eh? És sa que l’escriptor estigui una mica al marge, perquè hi ha el perill que perdi la perspectiva de les coses. A mi m’ha anat mot bé viure a Begur, escriure des de casa, i no cal ser tampoc esquerp. Visc tranquil però no aïllat.
L’aposta per la professionalització com a escriptor per fi ha tingut premi.
D’això n’estic molt content. Per una banda, m’hauria agradat que el reconeixement m’hagués arribat abans, però per l’altra està molt bé que sigui a aquesta edat, per no creure’m segons què. Ara toco més de peus a terra. Estic contentíssim i profundament agraït per tot el que m’està passant. Però alhora, pel fet d’aquella distància que et comentava, i perquè m’agafa en un moment de maduresa, no em sento pas el centre de l’univers. Això et passa trenta anys enrere i et fa més mal que bé.
Quan comences a llegir ‘La drecera’, sembla que la història anirà de la confrontació entre la família pobra i la família rica, i que el centre d’atenció, perquè representa un món més novel·lesc, serà la rica. Però la vida important és aquella que sembla que no passa.
És per fugir d’aquella estridència que et deia, i del maniqueisme entre bons i dolents. No tenia gens la pretensió de mostrar els rics com una mala gent. És simplement que, per la seva condició de rics, tenen aquesta superioritat. L’ he conegut tan bé, aquesta gent! Els meus pares i els meus avis han treballat tota la vida per a famílies benestants de Barcelona, i són així, per bé i per mal. Tu ets el vassall i ells són els senyors. I que consti que els masovers també tenen assumit el seu rol. L’únic que comença a invertir les normes és el nen. Per què no em puc banyar a la piscina?, per què no puc tenir això o allò altre? Al seu amic Llenas, li diu que no sap què serà de gran, però que té clar que no vol treballar per als altres. No vol la submissió dels seus pares. I penso com tu, que els rics de la novel·la provoquen més aviat llàstima o compassió. Ho tenen tot i són desgraciats.
Bàsicament el seu drama és la filla que se’ls va morir esquiant, però els pesa la insatisfacció permanent.
Tot el que fan és de cares enfora, han de mantenir l’aparença. El fill gran té un afer amb la minyona filipina i s’ha de resoldre d’amagat. El senyor de la casa beu però han de fer veure que no va borratxo. Tota aquesta superficialitat, el nen la va detectant. Comença la novel·la que és petit, però a mesura que creix modifica la seva percepció. Està molt meditat, el ritme i la dosificació de la informació. Per això comença amb la descripció de la casa: és la mirada d’ell fascinat pels rics, per la piscina, pel gimnàs, per aquella sala dels joguets. A poc a poc aquesta mirada se’n va més cap a en Pitu, cap a la natura, el mar, els camps, i llavors els herois acaben sent els pares, i no els senyors. Un lector em va fer notar un detall revelador: al principi de la novel·la, per al nen els amos de la casa són com els herois del cinema, i en parla com si fossin actors i actrius, però cap al final diu que “fan comèdia”, que són com en un circ. Passen de ser percebuts com a herois a ser personatges grotescos.
S’ha parlat molt de l’enyorança d’un paisatge que ja s’ha perdut. Però el lloc de memòria, per si sol, no s’aguanta si no és compartit. Aquest nen reté una visió afectuosa del seu món perquè els pares i els amics també hi eren. Això fa que el paisatge deixi una empremta fonda.
Per mi més que un paisatge és un ambient, una atmosfera, i acaba sent un paisatge interior, al final. Per això també és universal. Que passi a l’Empordà, tot i que el nom no hi surt, no té cap importància. És un lloc que tots podem compartir siguem d’on siguem. Qualsevol racó de país s’hi pot reconèixer. És la mirada a un paisatge i la seva interiorització.
Potser en Pitu és en aquest sentit el personatge més simbòlic de tots.
Sí, de fet marca el ritme de la narració, perquè a partir que mor, la novel·la és més ràpida, els capítols són més curts i la mirada del nen ja és una altra. Hi ha altres indicis que van transformant la seva perspectiva, però aquest és el més revelador. És com un punt i apart en aquell moment iniciàtic. El personatge d’en Pitu va anar creixent a mesura que escrivia. M’ho demanava. Al principi no me l’imaginava amb tanta presència, però vaig deixar que prengués força. Això passa, mentre escrius: personatges que penses que seran molt importants queden arraconats, fins al punt que a vegades n’hi ha que ja no cal ni que els hi posis. Però en Pitu és una meravella. Mentre escrivia, reescrivia i corregia l’escena en què mor, em vaig fer un tip de plorar.
Però més que per la seva mort, commou pel fet que abans ha munyit les vaques.
Exacte. I que deixa els esclops a fora. Això s’ha de saber veure, perquè pots passar per aquí sobre lliscant. Li agraeixo molt a en Fonalleras l’epíleg perquè eixampla la novel·la; si hi ha algun lector que s’ha perdut tot això, potser gràcies a l’epíleg hi tornarà a entrar. Jo crec que és una novel·la que s’ha de llegir un parell de vegades, perquè entra tan bé, que la sensació pot ser superficial.
En la novel·la conflueixen dues nostàlgies: la del paisatge i la de la infància
M’he adonat que és també una novel·la sobre la recerca de la bellesa. La riquesa que acumula el nen són els pits de la Nelly, la cala on va amb els pares, els caus de conill que li ensenya en Pitu, els dibuixos que fa en Torrent... És el descobriment de la bellesa, i d’això potser no n’era plenament conscient, quan escrivia. Sobretot pretenia que el narrador trobés una riquesa que no fos material.
El to baix es pot confondre amb absència de gosadia?
Aquí hi ha una altre classe de risc, però com que no crido, no em sent ningú; sembla no-res. Per mi una prosa tènue, que passi quasi desapercebuda, és més arriscada i difícil que una altra de focs d’artifici. És un tarannà personal que he traslladat a la literatura i, per tant, no me’n queixo. Queixar-se és tenir llàstima de tu mateix, i no et fa més bon escriptor. Ha arribat ara el reconeixement?, doncs fantàstic. Sobretot voldria continuar treballant sense patiment, amb una bona editorial que valori la feina i que es cregui l’obra com jo mateix, com ha fet Periscopi. Necessito aquesta confiança. Després, si és bona, ja quedarà, i si no, s’oblidarà com tantes altres.
L’interès dels lectors per una obra com la seva revela que el màrqueting editorial no funciona del tot? 
Segurament, perquè jo no he pas canviat. No he buscat mai l’èxit, ni en presència mediàtica ni en vendes. És clar que anem per la quarta edició en un mes, però no escric buscant això, sinó convençut que tinc un compromís amb la literatura i un respecte per la gent que m’ha de llegir. Agradarà més o menys el que faig, però ningú no em podrà retreure que no hi hagi deixat l’ànima.
Els estudis de filosofia són útils com a escriptor?
Una filosofia, en tot cas, preocupada pel llenguatge? Hi ha una filosofia molt atenta al llenguatge, és cert, de Wittgenstein i el cercle de Viena, però no era la que més m’atreia, quan estudiava a Girona. Jo tirava més cap a l’existencialisme. M’agradava la metafísica, per entendre’ns, que és de fet una ficció, amb aquelles anades d’olla de Hegel i Kant, que m’encantaven. Crec que la filosofia m’ha donat un tipus de mirada reflexiva, més contemplativa, aquesta calma i manca d’urgència, sense afany de cridar l’atenció. Potser tiro més cap als estoics i els budistes, cap al silenci. Hi sumo també l’interès cada vegada més gran per la poesia, que al final hi acaba confluint. El que fa Vinyoli és filosofia. Com Foix. Una reflexió sobre el món a través de la literatura. La poesia aporta una consciència privilegiada de la llengua. No tenir-ne cura és imperdonable. Seria com si un metge, en fer una operació, s’equivoqués d’òrgan.
S’ha destacat molt la bellesa de la prosa com una gran consecució de la novel·la.
Això m’ha perseguit sempre. Hi ha un editor que em va rebutjar perquè un meu llibre “ estava massa ben escrit”. Si això és un inconvenient, la nostra cultura té un problema. A què juguem? A publicar els que no estan ben escrits? Va ser un moment de crisi dur, quan anava picant portes i tothom em lloava, però ningú em volia. Això és duríssim. I com que no et volen, no et veuen. És una cadena. Per sortir-te’n, has d’estar molt convençut del que fas. No és un tema de presumpció o orgull, sinó que t’has de saber escriptor. Has de tenir prou força interior per suportar-ho, i sempre hi ha la temptació de fer concessions, de provar alguna altra cosa. Però si ho fas estàs mort.
Tenacitat i convicció, sense alçar la veu Fa poc més de tres anys que va deixar una feina estable de tècnic municipal per dedicar-se de ple a l’escriptura. Va ser el 28 de febrer del 2017, una data que assegura que té marcada al calendari com el dia de l’“alliberament absolut”. Però Miquel Martín ja era un escriptor bregat de molt abans. Havia escrit ja quatre novel·les: L’estratègia de la gallina (Columna, 2001); Cabells de medusa (CCG, 2007); Dictadors de butxaca (2007) i El riu encès (El Cep i la Nansa, 2017), a més dels contes de Hi ha amors que maten (Columna, 1996), el recull d’articles literaris Proses reposades (Diputació de Girona, 2017) i les recopilacions, basades en la pròpia memòria familiar i en l’imaginari popular, de Llegendes de mar de la Costa Brava (2012) i Llegendes de nit (2019), totes dues a Sidillà. Llicenciat en filosofia, ha assimilat la paciència dels estoics i n’ha fet, no només un estil literari, sinó també una forma de vida.

EVA VÁZQUEZ, publicat en el PuntAvui 25.08.2020

Cap comentari:

Publica un comentari