23/10/20

La vida rural, la nostàlgia i el crim, En una fèrtil tardor literària gironina

 Miquel Martín, Núria Esponellà i Mar Bosch, entre els llibres més venuts de la temporada.

L’aparador de la Llibreria 22, a Girona. / DAVID BORRAT

En una època marcada pels efectes de la pandèmia i les incerteses de futur, en un temps en què quasi tothom dubta de quasi tot, pretendre resumir la producció literària en un període i un espai geogràfic concret no passa de ser un intent agosarat. A la impossibilitat de ser exhaustiu en la relació de novetats s’hi afegeix el desig d’incloure en la tria llibres publicats mesos enrere i fins i tot obres en preparació.

“Seré un dels samurais de Saigo Takamori, que van llançar-se contra els seus rivals armats

Jordi Dausa.  

només amb katanes, sabent que els farcirien de plom amb metralletes de darrera generació [...]. Soc un dels que encara escriuen en català, i el més important, que llegeix altres autors que també escriuen en català”. Són frases de Jordi Dausà, extretes de la primera entrada del seu blog 
Tardes de birres -reobert el 20 de setembre, un any i mig després d’haver-lo tancat-, que podrien ser subscrites per molts autors que han comprovat com funciona el sector editorial. La pròxima novel·la de Dausà, De sobte pensa en mi (Llibres del Delicte), havia de sortir a la tardor, però no serà a les llibreries fins a principis d’hivern. Mentre que a Lèmmings l’autor explorava la marginació suburbana, ara s’endinsa en el món de l’exclusió i la pobresa pròpies d’alguns entorns rurals i semiurbanitzats. “La novel·la està construïda al voltant d’un crim brutal a l’ermita de Sant Renard, un lloc sovintejat per turistes de xancleta, devots i borratxos dels pobles veïns”, avança Dausà.

Un fenomen editorial.



També en un entorn rural, en aquest cas l’Empordà dels anys 70, se situa la novel·la La drecera, de Miquel Martín, que després de quedar finalista del premi Just Manuel Casero del 2018 s’ha convertit, de la mà d’Edicions del Periscopi, en la revelació dels últims mesos, fins al punt que ja va per la 6a edició. El narrador és un nen que s’explica amb aquesta naturalitat i fluïdesa: “A aquella hora i en ple estiu, el mas semblava encantat, feia una altra flaire i tenia uns colors més vius, com si algú hagués escrit cada cosa amb un rotulador”. En els 39 anys d’història del Casero -el veredicte de la 40a edició es farà públic durant les Fires de Sant Narcís- cap de les obres premiades, fossin guanyadores o finalistes, havien obtingut mai, ni de bon tros, un ressò mediàtic com l’assolit per La drecera. Al preguntar-li a Assum Guardiola, finalista del 2019 amb Blau -haurà d’esperar a la tardor del 2021 per veure-la publicada amb l’Editorial Comanegra-, si es tracta d’un fenomen gairebé miraculós, respon que sí. “Martín té una trajectòria sòlida, té ofici, té diversos llibres publicats i, tot i així, semblava que no existia. Però resulta que la novel·la amb què va quedar finalista del Casero ven moltíssim i tothom en parla. En aquest cas concret ho atribueixo molt a l’editorial. Periscopi està de moda, hi ha gent que només compra llibres de Periscopi. Però hi ha molts escriptors anònims que escriuen molt bé i ningú no en parla”, remarca.


No és el cas de Mar Bosch, guanyadora del Casero el 2012. Recentment ha obtingut el premi Illa dels Llibres amb La dona efervescent (Univers Llibres). Hi recupera el personatge de l’Eva Botet, que ja protagonitzava Les generacions espontànies, i reapareix amb bessonada. És una novel·la plena d’un humor àcid que parteix de realitats tan amargues com aquesta: “Feia veure que un fus encantat l’havia empalat de dalt a baix. Que dormia molt fondo, paladejant i tot [...] L’Eva li mirava atentament el clatell esperant que en qualsevol moment es girés i se la mirés i demanés perdó i ocupés el lloc que havia d’ocupar. Però no ho va fer, aquella nit, ni les que van venir. I un dia no va tornar. Les criatures tenien mesos i el seu pare no va tornar”.


Una altra finalista del premi organitzat per la Llibreria 22 va ser Anna Carreras el 2009. Des de llavors ha publicat un grapat d’obres, les dues últimes amb Llibres del Delicte. Fa uns mesos va sortir Halley 2042, una novel·la amb frases tan engrescadores com aquestes: “No he anat al llit amb ningú des de fa un any i mig. Fa mesos que la meva vida gravita entre un permanent estat clorofòrmic i unes immenses ganes de canviar de xip [...]. Han deixat de motivar-me els llibres normals i només busco lectures en què la vida es mostri sense filtres. Llibres breus i fragmentats que radiografiïn la complexitat de l’espècie humana”.

Miquel Aguirre, també finalista del Casero -en dues ocasions: 1996 i 1998-, és un altre autor que conrea amb encert i originalitat el gènere negre. Per fer-se una idea de com està escrita la divertidíssima novel·la Els cadàvers del candidat, la tercera consecutiva que publica amb Llibres del Delicte, n’hi ha prou amb això: “Vivim en el temps dels dèspotes. Els dèspotes


tornen a ser a la política i, el que és més interessant, la gent els vota. Abans els dèspotes feien cops d’estat, ara guanyen eleccions. En Garriga riu i pica de mans. Sembla un cowboy que acaba de guanyar una competició amb el bestiar. Em mira amb la verdor esponerosa dels seus ulls i m’allarga la mà. El negoci ha començat”.

Entre les novetats de la tardor també hi figura Ànima de tramuntana, la novel·la amb què Núria Esponellà ha guanyat l’últim premi Prudenci Bertrana. Ambientada entre Indika i Empòrion, parla de la capacitat de resistència i transformació de les dones. Com és habitual en l’autora, hi ha un rerefons històric: la protagonista recompon i imagina la vida d’una dona del segle III a.C.


Més profunda, més densa i molt més inquietant, la novel·la Persecució, de Toni Sala, publicada per L’Altra Editorial i mereixedora de l’últim premi Crexells, estaborneix el lector amb un inici potentíssim: “Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar”.


Una Costa Brava esgarrifosa

Cristina Malagelada, últim premi Cubelles Noir a la millor novel·la negra escrita en català per una dona, també retrata realitats esgarrifoses a Costa Bratva (Stonberg Editorial), com es pot apreciar en aquest paràgraf: “La Remei va posar la bossa sobre la barra de la cuina i la va obrir. En va treure un crani i el va deixar al costat de la tassa de cafè, amb cura. Va furgar a l’interior de la bossa i en va treure la mandíbula. Anaven desenganxats. Hi havia un orifici d’entrada de bala al front, net i rodó. El de sortida, a la part posterior, era més gros i havia fet més trencadissa. La Vesna va deixar de sucar la magdalena al cafè amb llet i es mirà la Remei amb els ulls ben oberts”. Maribel Torres, finalista del Cubelles Noir amb El despertar del navegant, centrat en la falsificació d’un Miró, prepara una nova història amb els mateixos detectius, i també té a punt un recull de contes que transcorren en un poble no identificat de la Garrotxa.


Roca torna a la novel·la

Maria Mercè Roca, una de les autores gironines més llorejades, presenta Al final t’agradaré (Rosa dels Vents), una novel·la íntima d’alè universal sobre l’abast del perdó. L’autora descriu així les sensacions d’un dels personatges principals: “Ha begut molt i té ganes de vomitar. Les cares de les noies amb qui s’ha magrejat aquesta nit se li barregen insulses, sense forma. Sap que hi ha alguna cosa que no fa bé: les noies se li escapen. Té una gran sensació de buidor. Pensa en en Pau [...]. Els maricons li produeixen un neguit que no sap explicar. Se’n burla, els insulta... però no li són indiferents”.

Martí Gironell publica la continuació d’El pont dels jueus, l’obra que fa 13 anys el va


catapultar a les llistes dels més venuts. A Paraula de jueu (Columna), el mestre d’obres Pere Baró rep l’encàrrec de reconstruir el pont que tres segles abans havia aixecat el constructor Prim Llombard. Al capbussar-se en una realitat complexa, Gironell no s’estalvia descripcions crues. Com aquesta: “El cadàver pudia i estava en procés de descomposició. Les macadures a la pell, les petites mutilacions i els grumolls de sang presa que se li veien a la pell i a diverses parts del petit cos no eren tan resultat de la mort com més aviat de les mossegades de rates i gats un cop mort”.


Qui també acostuma a encapçalar els rànquings és Rafel Nadal. A Mar d’estiu (Univers Llibres) ofereix una visió personal de la Mediterrània, amb textos que neixen dels records i l’observació. Vegem-ne un exemple: “Setembre és un mes propici per a la nostàlgia. Els dies s’escurcen, la llum del sol es fa més prima, les nits refresquen. A la costa, les platges es buiden, els xiringuitos endrecen les taules, les botigues abaixen les persianes i els hotels tanquen les portes. Els estiuejants cobreixen de llençols els mobles delicats i abandonen les cases vora el mar. El gran teatre de l’estiu abaixa el teló i posa punt final a una funció que ja no es representarà fins a l’any vinent”.

Moments crucials

La vida quotidiana, plena de petites decisions per a moments crucials, és ben present al nou


llibre de relats de M. Mercè Cuartiella, La font i els dies (Brau Edicions). Així comença el relat Família : “El primer cop d’ull que en Martí dona al traster el descoratja profundament. Penja la llanterna al clau de la porta i recorda la promesa que va fer a la Sònia de tirar-ho tot sense mirar-s’ho quan ella va dir que no es volia endur un munt de trastos inútils a la casa nova”.

Quim Español ha aprofitat l’experiència de tres anys com a professor de matemàtiques en una escola de trinxera a la perifèria de Girona per escriure la seva segona novel·la, El rai dels innocents (Edicions 1984). Centrada en la personalitat d’un noi innocent, s’hi poden trobar comentaris com aquest: “Un estudiant o un altre, un dia o un altre, tenien algun maldecap familiar o de salut; a vegades ben greu, altres nimi però que es feia desmesurat


dins d’una família desballestada, com passava cada dos per tres. De fet, sempre havia pensat que els adolescents no són més que vells prematurs, i com a tals s’han de tractar, i, tanmateix, és palès que fan coses més anòmales de les que fan els ancians”.

Més que d’anomalies, l’última novel·la d’Àlex Heroll -pseudònim d’Àlex Hernàndez-, Els mastegadors de cendra (Curbet Edicions), parla de derrotes íntimes i vitals d’uns personatges que del 2008 al 2014 van ser sacsejats per la crisi. És el cas del Juan Fran, que malviu com a vigilant il·legal d’una nau industrial i de tant en tant, quan es pot escapar a una petita pineda, pensa que sent camioner hauria sigut feliç. De seguida, però, la realitat: “És un vell sense futur, la vida li ha passat massa ràpid. Sense lligams familiars, intueix que el destí serà cru: o morir sol en un geriàtric o morir sol al mòdul prefabricat”.


Hi ha moltes més novetats, en narrativa, però val la pena esmentar un cas força excepcional. Aina Huix, de Santa Coloma de Farners, ha publicat la seva primera novel·la amb només 16 anys. Entre nosaltres (Llibres del Delicte) narra l’assassinat d’un alumne el primer dia en un institut. Una enigmàtica mossa d’esquadra investigarà el cas.


Pel que fa a la poesia, cal destacar l’estrena en aquest camp de Josep Maria Fonalleras. A L’estiuejant (Edicions Vitel·la), el reputat escriptor descriu escenaris i paisatges, però sobretot emocions i pensaments. Qualsevol escenari, qualsevol moment, proporciona imatges i vivències transformables en poesia. Ho podem comprovar als primers versos d’ Al Salambó : “Al Salambó, demanem un gintònic. / No sabem aleshores quins dels dos / tindrà l’enyor i qui tindrà l’oblit. / La nit és freda i és lleu també”. Un altre poemari interessant és Efluvis domèstics, d’Adriana Barcia, publicat per Edicions Tremendes. A més d’explorar-hi una intimitat revoltada, hi deixa volar la imaginació. Com en aquest fragment de Caiguda lliure : “Deu metres avall / la fugida vertical / d’Algèria a l’Olimp / fent escala a París. / Deu metres / t’has separat del cel / i l’astràgal ha fet clec / esdevenint-te asfalt i serp”.


Un dels llibres més impressionants del 2020 és Memòria vintage (Empúries). Vicenç Pagès Jordà ha elaborat un glossari personal que també pot llegir-se com una aproximació a la cultura popular dels anys 70 i 80 del segle XX. Aquest fragment de l’entrada Diccionari és prou il·lustratiu: “Qui no tecleja a Google com a mínim un cop al dia? La diferència és que uns quants no podem oblidar que som fills dels diccionaris i les enciclopèdies. Als ciutadans nascuts fa menys de trenta anys els resulta difícil fer-se càrrec de la relació afectiva que establíem

amb aquells volums que contenien el món sencer”.

Sense arribar a fer un diccionari, Xavier Cortadellas ha escrit una mena d’història de la gent i de l’aigua al Baix Empordà. Enaigats (Sidillà) recull, d’una tirada, el caràcter, la relació amb la terra, la memòria, les fantasies, la pell i la toponímia d’aquesta part del país. “Seguiré el moviment que fa l’aigua d’un aiguamoix o d’una bassa quan algú hi tira una pedra, el llibre tindrà molts centres com els té també tot el Baix Empordà geogràfic, el que va de Campdorà i Celrà, al Gironès, fins al mar de Calonge i de Palamós, des dels dalts de les Gavarres fins a Empúries i l’Escala”, puntualitza Cortadellas al primer capítol.


L’univers de Portbou

Una mica més amunt, a Portbou, les Cròniques des del centre de l’univers que Ramon Iglesias publica a Llibres del Segle demostren que un bon periodista radiofònic també pot fer bona literatura. Els 30 relats que componen el llibre poden entendre’s com una aproximació a la història i la realitat de Portbou, però també com una declaració d’amor a un poble on un mico surrealista es desplaçava amb un 600 de color rosa. Entramuntanat i amarat per sempre més de l’esperit de Walter Benjamin, el Portbou d’Iglesias és ple de personatges peculiars que fan pensar que aquest poble de frontera pot ben bé ser el centre de l’univers.


Sense moure’ns de l’Empordà, Xavier Febrés, l’últim premi Carles Rahola d’assaig


amb Josep Pla o la vitalitat (Pòrtic), ofereix una biografia literària d’un dels grans noms de les lletres catalanes, també protagonista d’ Històries de Josep Pla, de Josep Valls, publicat per l’Editorial Gavarres. A més, Gavarres presenta Històries de frontera, on Josep Clara reuneix 70 relats que passen al Pirineu Oriental, entre la Cerdanya i el cap de Creus. Finalment, resident des de fa anys a Banyoles, Matthew Tree prepara per a Destino una segona part de Negre de merda. El racisme explicat als blancs. “Al llibre s’explica als blancs com deixar de ser racista”, informa Tree.
JOSEP PASTELLS Publicat a l'Ara.cat 22.10.2020



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada