Xevi Sala: “La por és l’autèntica arma i aliada del dimoni”

Manel Mesquita presenta a la 22 la seva novel·la ‘On hi hagi por’, que s’apropa a l’exorcisme “sense prejudicis”

Manel Mesquita i Xevi Sala a la 22. Foto: Manel Lladó.

 Mentre ahir al vespre la Inquisició cremava uns templers a la plaça dels Apòstols reconvertida en plató, a la ciutat on va néixer fa 700 anys l’inquisidor general Nicolau Eimeric es presentava On hi hagi por (Columna), la sisena novel·la del periodista i escriptor bisbalenc Xevi Sala, membre de la direcció d’aquest diari, que ha escrit una història protagonitzada per “un exorcista inexpert a la Catalunya actual i un assassí que ha tornat de la mort”. La resurrecció –una obsessió de l’ésser humà que interessa tant a la religió com a la ciència, tal com va recordar Sala–, el mal i la por són els temes principals d’una novel·la que no és fàcil de classificar genèricament –negra, terrorífica policíaca?– però sí que és, indubtablement, “un relat trepidant que enganxa”, com va dir el presentador, el també periodista Manel Mesquita, davant del públic que ahir va omplir l’Espai 22 de la llibreria del carrer Hortes. Sala es va referir a ell com un presentador idoni, també per haver estat el director del periòdic El Dimoni de Santa Eugènia de Ter i ferm defensor del cèlebre pont del Dimoni de l’antic poble i ara barri de Girona, que és un dels escenaris d’On hi hagi por. En tot cas, també va quedar clar durant la presentació que el dimoni no és el protagonista de la novel·la, sinó “nosaltres enfrontant-nos a les nostres pors”, ja que “la por és l’autèntica arma del dimoni, la seva gran aliada”.

Foto: Manel Lladó. 

Xevi Sala va subratllar que el seu llibre intenta apropar-se “sense prejudicis” a la pràctica de l’exorcisme, que s’ha demostrat que, ben subministrada, pot resultar beneficiosa “tant per als creients com per als no creients”.

Xevi Castillon, Publicat en el Punt Avui 18.11.2022

Presentació del llibre SANG BLAVA de Josep Pastells.

Darrera presentación de la temporada. El setembre hi tornem, segona temporada.

Josep Pastells presenta la seva novel·la sobre un fill bord del Borbó
Sang Blava”, que ha guanyat el I Premi Empordà de novel·la, ha tancat la temporada de presentacions literàries a la Llibreria 22 de Girona.

Xevi Sala, Josep Pastells i Jordi Imaz. A primer terme el
"suposat" fill del borbo.

L’escriptor Josep Pastells ha presentat aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona la seva darrera novel·la, “Sang Blava”, guanyadora del I Premi Empordà convocat conjuntament per l’editorial Fahrenheit 451 i l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà. L’acte, que ha tancat la temporada de presentacions de la llibreria gironina, va comptar amb la presència de l’autor, de l’editor, Jordi Imaz, i de l’escriptor i director adjunt d’El Punt Avui, Xevi Sala, que va fer la presentació. Durant l’acte, Pastells va explicar les peripècies que el van dur a escriure sobre un personatge tan singular, un fill bord el Borbó, en una novel·la que està explicada a dues veus i que l’editor va afirmar que havia estat unànimement seleccionada entre totes les presentades per la seva alta qualitat.
Daniel Bonaventura, Diari de Girona 03.07.2018 Foto: Joan Pastells




Text del parlament de Xevi Sala durant la presentació.

Totes les bones novel·les comencen amb una bona frase. Sang blava comença aíxi: “Em vaig entossudir a mirar enrere, a fer un balanç que, com era previsible, pudia a ceba i a crema de llet agra, dos dels ingredients més embafadors de la cuina hongaresa”. O sigui, amb poques paraules en Josep Pastells ja ens anuncia què trobarem a les planes següents. Un tros de la vida d’un personatge agre, però alhora literàriament saborós, que experimenta una sèrie d’aventures vitals en un paisatge que és Hongria però que podria ser qualsevol altre lloc on tots ens podríem reconèixer.

Parlant de paisatges propers, amb en Josep Pastells ens vam conèixer a Quart en un acte literari d’homenatge a Miquel Pairolí, ja fa sis anys. Segurament no hi ha millor manera de conèixer un amic i col·lega que fer-ho al teu mateix poble, en un acte on es parli de llibres i que al cim estigui dedicat a un referent comú com és el desaparegut Miquel. Perquè amb en Josep compartim el paisatge de Quart, jo hi visc, ell hi va néixer fins que als 26 anys es va traslladar a Banyoles. Compartim també el periodisme com a professió i la literatura com a afició. Deia que ens vam conèixer fa uns sis anys i des d’aleshores ençà en Josep no ha parat de practicar les seves dues especialitats, escriure llibres i tenir xicotes. I totes dues especialitats a la mateixa admirable velocitat. En total ha escrit tretze llibres en solitari i ha col·leccionat, o l’han col·leccionat a ell ves a saber, una quantitat no quantificada de xicotes. Avui la seva dona, la Glòria, ens acompanya en aquesta presentació o sigui que tot indica que la primera especialitat tindrà punts suspensius, per dir-ho en termes literaris, però la segona no.

Aquest cop en Josep ens presenta un llibre que ha tingut la sinceritat de dir que va escriure ja fa vuit anys, que és com recuperar un amor perdut, guardat al calaix, pendent de millor sort. Un llibre que acaba de guanyar el I Premi Empordà, convocat a la Bisbal. L’altre dia m’ho va explicar ell mateix mentre feiem un cafè: Sabeu què li ha recordat, la seva última visita a la Bisbal per a recollir el premi? És clar, ho heu endevinat, li ha recordat que fa temps va tenir una xicota bisbalenca. Van deixar de ser parella, però no van deixar de ser amics.

Una mica és el mateix que li passava amb “Sang blava”, havia abandonat el manuscrit però no l’havia oblidat del tot. Era un amor no consumat. Un amor que havia presentat fins i tot al premi Prudenci Bertrana, aquest premi que jo mateix puc dir que he guanyat però que sobretot puc dir que també en el seu moment vaig perdre. Perquè a vegades en la vida tan important és el que es perd com el que es guanya.

Justament tot això és el que li passa a Miklós Kossuth, no sé si es pronuncia així, el protagonista d’aquesta nova novel·la. Fidel al seu estil, en Josep Pastells es decanta per personatges dissortats, periodistes amb una edat molt semblant a la seva, que també és la meva, i amb la presència desinhibida del sexe com a una de les virtuts més sanes de l’ésser humà. “Sovint soc massa sincer i aquesta sinceritat a vegades juga en contra de mi mateix, em deia l’autor mentre fèiem el cafè de què us parlava. Espero, Xevi, que ho tinguis en compte, afegia, i a l’hora de la presentació no facis de fiscal”.

Foto Llibreria 22

No cal ser fiscal perquè ja s’encarrega de ser-ho en Josep, molt exigent amb ell mateix a l’hora d’escriure, amb un estil que l’editor, en Jordi Imaz, afirma a la contracoberta del llibre que li recorda a Jean Paul Sartre. Hi estic d’acord, l’existencialisme sempre és una constant en l’obra d’en Josep, des d’aquell “Vida i miracles d’Odell Kraus”, el primer llibre seu que vaig llegir (que per cert el 2010 va guanyar el premi Vayreda), fins aquest “Sang blava”. Avui mateix en Josep ho compartia a les xarxes, hem trobat a una revista de Madrid que, a propòsit de “Ciutat d’Aigua”, la seva anterior obra, el crític comparava la seva prosa amb la de Quim Monzó. Fins i tot en alguna ocasió algú ha parlat d’en Josep com el Murakami català. També hi estaríem d’acord perquè, igual com passa amb l’escriptor japonès, els seus personatges sempre es troben en un precari equilibri emocional. Però jo hi afegiria que la seva manera d’escriure també em recorda en Josep Maria Fonalleras i en Vicenç Pagès de sempre, i també la Mar Bosch, que jo he descobert recentment, o sigui als millors, els nostres, que també enriqueixen els seus textos amb la sempre saludable ironia. Parlo de la Mar Bosch de “Les Generacions Espontànies”, d’en Fonalleras de “Botxenski i companyia” o d’en Pagès de “Robinson”, perquè els personatges d’en Josep Pastells sempre tenen moltes personalitats en una, sempre són Robinsons buscant terra ferma o Robinsons atrapats a la seva propia illa.

Una altra frase d’en Josep Pastells, sempre transparent i sempre contundent, quan parla i quan escriu, i que em va dir en el mateix esmorzar de l’altre dia: “Escric per anar-me coneixent, sempre hi ha alguna cosa meva en els personatges, però no tot, perquè jo no he viscut tantes vides. De fet he de reconèixer que tot i tenir cinquanta-dos anys encara no he descobert què hi faig en aquesta vida. Els llibres que faig no m’ho responen però crec que si mai faig res de bo, serà precisament un llibre.” 

Francament jo crec que ja ho has aconseguit, Josep. Vas començar a escriure amb divuit anys, a la universitat ja escrivies relats i els comparties amb els companys, i t’has convertit en un autor prolífic. Però no sé si us passa a vosaltres, que també el coneixeu, però quan parles amb ell sempre veus que fa cara d’estar pensant, què hi faig jo aquí assentat amb aquest si ara mateix hauria d’estar escrivint el meu proper llibre?

Ara ha fet una obra “divertida i amarga, una rebel·lió contra les derrotes de la vida”, diu el mateix editor a la contraportada i a mi em sembla que aquesta frase no resumeix només tot el llibre sinó que en realitat resumeix l’obra sencera d’en Josep. Aquesta vegada, però, tria un personatge diferent, tot i que tal i com deia Manuel Vázquez Montalbán, tots els personatges són l’autor. Aquesta vegada el protagonista que en Josep ha triat per a rebel·lar-se un cop més contra les derrotes de la vida, és ni més ni menys que el fill bord del Borbó.

Un tema que sempre està d’actualitat, ho estava vuit anys enrere i ho està ara, quan membres de la família reial, aquests sí ben legítims, han acabat legítimament a la garjola. També està tristament d’actualitat la crisi del periodisme, però quan ha tingut bona salut el periodisme, oi Josep? Bé, tornem a Miklós Kossuth, aquest fill no reconegut que es passa la novel·la esperant notícies de la Casa Reial.

Però aquesta és la història d’un fill bord a la recerca de reconeixement? O és en realitat una història d’amor? O és totes dues coses? Sí, és la història d’en Miklos i també és la història de l’Herbert, la seva parella. Perquè de fet l’Herbert és un co protagonista que tot sovint li fa la competència al protagonista principal. I aquí hi ha, per a mi, els millors passatges de la novel·la. No us perdeu les cartes que de manera compulsiva en Herbert va enviant als successius amants amb els quals li fa el salt al pobre Miklós, tot i que sempre acaba tornant al seu costat, o no. Efectivament, semblen escrites per la mà del millor Woody Allen, que per aquells que no ho sàpiguen a més de gran cineasta és molt bon escriptor de contes. Llegiu-lo perquè com sempre hi trobareu el bon ofici de l’escriptor, tot de reflexions sobre la vida quotidiana i tot de dards punxants sobre la condició humana.

I per acabar, perquè l’important avui és que parli l’autor i ens expliqui la peripècia d’haver escrit aquest magnífic llibre, dos avisos a navegants. El primer no caldria fer-lo a tots els qui seguiu en Josep Pastells, però per si de cas. Aquest és un llibre amb escenes de sexe ben explícites, que és com han de ser. Aquí no hi valen metàfores sinó descripcions amb pèls i senyals, mai millor dit. I segon avís, l’altre dia es veu que després de la presentació del llibre a la Bisbal un fill il·legítim del Borbó que fa temps que surt als diaris bregant per al seu reconeixement va comprar tres exemplars ell tot sol. Avui també ens acompanya i m’ha informat que els tres exemplars ja s’han convertit en divuit. O sigui que afanyeu-vos, que si surten gaires fills il·legítims més (cosa gens improbable en aquesta familia reial de l’estat veí), la primera edició s’esgotarà aviat.

Moltes gràcies a tothom i enhorabona, Josep.
Xevi Sala

El quebequès Larry Tremblay, avui a la 22

Hi presentarà la novel·la ‘El camp dels tarongers', editada per Gregal.

Larry Tremblay. 

L'escriptor quebequès Larry Tremblay (Chicoutimi, 1954) presentarà avui la seva novel·la "El camp dels tarongers / L'orangeraie" (Editorial Gregal ) a la llibreria 22 de Girona, a les set de la tarda. En la presentació hi intervindran, a més de l'autor, el traductor de la novel·la al català, Ricard Ripoll, professor de literatures francòfones a la Universitat Autònoma de Barcelona, i l'editor de Gregal, Jordi Albertí.

El camp dels tarongers, protagonitzada per dos germans bessons de nou anys, l'Amed i l'Aziz, és una obra que parla de “la innocència interrompuda, dels odis ancestrals, del mal que apareix on no se l'espera i de la possibilitat d'una redempció”. De fet, El camp dels tarongers tracta un tema de molta actualitat: els nens utilitzats en actes terroristes promoguts per l'islamisme radical.

Imatge de la presentació. Foto: 22

La cinquena novel·la de Tremblay, prolífic autor també de teatre i poesia, es va publicar el 2015 i s'ha traduït a una desena de llengües. El llibre també ha rebut diversos premis, tant al Canadà com a l'Estat francès i a Suècia.

Xavier Castillon, el Punt- Avui  17.03.2017

La novel·la del Bertrana “més potent, compromesa i brillant dels últims anys”

 L'editora de Columna vaticina “una allau de bones crítiques” a ‘I ens vam menjar el món'.
 Xevi Sala va presentar ahir el seu llibre a la Casa de Cultura.

Lluís Freixas, Jordi Grau, Xevi Sala i Glòria Gasch

Els editors no sempre estan contents amb les obres guanyadores dels premis literaris que patrocinen, però aquest no és el cas de I ens vam menjar el món, la novel·la amb què l'escriptor i director adjunt d'El Punt Avui Xevi Sala va rebre el Bertrana d'aquest any i que l'editora de Columna, Glòria Gasch, va vaticinar ahir que “rebrà una allau de bones crítiques” perquè, segons va afirmar amb una contundència inusual, és la novel·la del premi gironí “més potent, compromesa i brillant dels últims anys”. Ningú no va contradir aquest preàmbul apoteòsic en la presentació, a la Casa de Cultura de Girona, del llibre de Xevi Sala, de qui el director de l'edició gironina d'El Punt Avui, Jordi Grau, va dir que “ha trobat la seva veu” i “s'ha consolidat plenament com a escriptor” amb una història, tal com va detallar amb profusió d'imatges preses del llibre, que adopta ingredients tant de la novel·la d'aventures com de la de contingut polític –i amb prou subtilesa per no ser neutral, va afegir–, i que supera el repte de “situar els personatges al límit sense que perdin credibilitat”. La seva vena periodística, d'altra banda, aflora en la crítica a la corrupció o en la preocupació pel medi ambient, va observar Grau, que veu també en la trama una visió de la Transició en què predomina “la decepció per la perversió dels ideals en què molts havien cregut”.

El director de la Casa de Cultura i també periodista, Lluís Freixas, va concretar els trets comuns que al seu parer caracteritzen les quatre novel·les que ha publicat Sala fins ara: són llegidores (“però no fàcils”); tenen “voluntat artística” (és a dir, no en fan prou amb l'argument); combinen amb amenitat trets de la novel·la de gènere; inclouen apunts lírics; revaloren el paisatge de proximitat en lloc de caure en la temptació del cosmopolitisme, i se serveixen amb agudesa de la mirada periodística a la manera de Miquel Pairolí; és a dir, “amb esperit crític, reflexió, memòria i ambició d'estil”.

El mateix Xevi Sala, que va referir-se al seu llibre com “una novel·la que una ficció que tafaneja en la realitat”, va confirmar fins a quin punt s'ha servit del “privilegi” del seu ofici quan va explicar que la primera idea de la novel·la la va tenir l'any 1986, mentre cobria una manifestació de la Crida prop de la base Loran i se li va acudir preguntar a un soldat nord-americà què li semblava aquell acte de protesta. El germen de I ens vam menjar el món data d'aquell dia, encara que tardaria molt de temps més a prendre forma: amb l'impacte de la demolició de les antenes de Ràdio Liberty.

Eva Vázquez en el Punt-Avui 29.11.2016

Carles Ribas, Guillem Terribas, LLuís Freixas, Xevi Sala
Glòria Gasch, Jordi Grau, Joan Domènech.
 Foto:  David Ferrando. 

* El Jurat del Premi de Novel·la Prudenci Bertrana està format per: Glòria Gasch, Llucia Ramis, Xavier Cortadellas, Albert Vilaró i Guillem Terribas. 

El millor final per a un llibre

Guillem Terribas –al centre de la fotografia
– ahir a la Llibreria 22 entre Joan Roca i Antoni Puigverd.
 Foto: MANEL LLADÓ.

A aquells que dedicant-nos al periodisme –un ofici durament tocat per la crisi– hem decidit endinsar-nos també en la literatura catalana –que de la crisi no n'ha sortit mai– potser més que la vocació ens impulsa la temeritat. Ahir a la Llibreria 22 de Girona es va celebrar un d'aquells actes, senzills i alhora valuosos, que serveixen per donar sentit a la temeritat dels escriptors i per demostrar-nos a nosaltres mateixos que paga la pena ser-hi, al complicat mercat de la lletra impresa. Convocats per en Guillem Terribas, que omple de significat i també d'efectivitat la paraula llibreter, ens vam reunir una colla d'autors catalans d'oficis variats i de procedències diverses per celebrar amb un feliç anacronisme una signatura de llibres a les portes del Nadal. Antoni Puigverd, Rafael Nadal, Joan Roca, Josep Maria Fonalleras, Javier Cercas, Vicenç Pagès, Antoni Pladevall i un servidor vam signar llibres sense el parapet de les parades de Sant Jordi, una pràctica que s'està estenen al sector llibreter amb l'objectiu d'estimular el regal de llibres –en l'idioma que sigui– durant les festes nadalenques. No és cap secret per a ningú que al nostre país hi ha més talent literari per metre quadrat que no pas població suficient per consumir-lo i això, que no deixa de ser una prova de la bona salut cultural de la nostra societat, és una complicació afegida per als qui volem arribar als lectors. Les xifres són inapel·lables: la llengua catalana té poc més d'un milió de lectors potencials, compradors habituals de literatura. O sigui que existeix un disset per cent de població lectora, que és un nivell alt però al mateix temps insuficient per aprofitar tot el talent que inevitablement es perd pel camí. Aquesta mateixa setmana, el nou

president del Gremi d'Editors de Catalunya, Patrici Tixis –per cert, un periodista foguejat també en aquest diari– alertava de la necessitat de plantar cara a la pirateria, el gran enemic de la supervivència creativa, i advertia que si no som capaços de guanyar aquesta batalla anem de caps a l'empobriment cultural. La bona notícia és que cada vegada es llegeix més i que a Catalunya ho fa el 65% de la població que supera els catorze anys. Per a vosaltres, doncs, amics lectors, les signatures d'ahir, de part d'aquesta colla d'autors als quals se'ns va concedir el privilegi de donar el toc final a les nostres obres. Perquè la dedicatòria és l'última paraula que l'escriptor afegeix al seu llibre, la manera més feliç d'acabar-lo.
Xevi Sala, publicat en el Punt-Avui 22.12.14

Xevi Sala: “Aquest és el pitjor heroi probable”

L'escriptor va presentar ahir a Girona ‘Esborraràs les teves petjades'.

Un moment de la presentació de la tercera
novel·la de Xevi Sala ahir a la llibreria 22
de Girona Foto: GLÒRIA SÁNCHEZ / ICONNA.

Sap que no ho posa gens fàcil als lectors, als quals demana una mica d'“exigència”, però en el cas de la seva tercera novel·la, Esborraràs les teves petjades (premi Roc Boronat, Editorial Proa), Xevi Sala insisteix a centrar-la en un personatge malvat, en aquesta ocasió un terrorista basc que acaba de sortir de la presó. “Els terroristes són els pitjors assassins en sèrie, perquè justifiquen els seus actes”, va dir ahir durant la presentació del llibre a la llibreria 22 de Girona. I d'aquí la dificultat de “convertir-lo en el pitjor heroi probable”, com passa quan el protagonista es
replanteja el que ha fet en el passat mentre es refugia en un poble perdut a les muntanyes del Ripollès.

Per Xavier Cortadellas, que va ser l'encarregat de presentar l'acte, la novel·la és d'allò més “enigmàtica i inquietant” per aquests elements principals, però també, com va remarcar, perquè, com en la resta de novel·les de l'escriptor bisbalenc, “hi ha bones dosis de realitat que fan molt creïbles els seus personatges literaris”. Durant l'acte, Cortadellas va deixar anar moltes idees que es poden entreveure en aquesta lectura “sumament recomanable”. Perquè, entre altres elements, també fins i tot dels silencis se'n poden extreure elements importants de la història. “És una novel·la de noms, pistes i rastres”, però, encara que sembli contradictori, com va remarcar, “també sobre la pèrdua de la identitat i dels camins vitals recorreguts”. Tot, per acabar descobrint que “l'única pau només existeix a la infantesa”.

Jordi Camps Linnell, PUBLICAT EN eL pUNT-aVUI 14.11.14

 

Almenys una revolució

“En Guillem no hi és? Això s'ha de suspendre ara mateix!”, ironitza en Manel Mesquita abans que comenci l'acte. Evidentment, fa broma. Una de les grandeses de la Llibreria 22 és que, encara que en Guillem Terribas no hi pugui ser perquè a última hora li ha sorgit un imprevist, l'esperit del mestre de cerimònies ronda les prestatgeries i sotja els racons, amatent als detalls perquè tot surti, una vegada més, bé. “Som aquí –anuncia l'editor Quim Curbet– per presentar un llibre que el mes de setembre passat tan sols era una idea.” Quatre mesos entre la primera proposta i la publicació final és un temps que qualsevol iniciat en el món editorial ha de considerar un rècord ben espectacular. Això és el que ha tardat en Sebas Parra a motivar i mobilitzar la seixantena d'autors que hem participat en la redacció d'Ensenyar, aprendre, salvar-se. Lan Daukaia, La Takaia, Swakwi Takaia, impulsat des de l'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador (AEPC-FA) i editat per Curbet Edicions. “En Sebas em va venir a veure –va revelar Curbet– perquè tenia molt clar que volia fer un llibre però sense tenir la més remota idea de com el volia fer. És dir, al revés del que sol passar: la gent et ve a trobar perquè ja té un llibre escrit i vol que el publiquis.” En Sebas, com sempre didàctic i pudorós a parts iguals, va agrair l'esforç de la logística de Can Curbet i va admetre que, efectivament, tot va començar en adonar-se que la celebració del vint-i-cinquè aniversari de l'agermanament entre Girona i la població nicaragüenca de Bluefields es mereixia alguna cosa més que les ressenyes oficials. “A Nicaragua van per la tercera revolució –va encoratjar els presents–: la primera va derrocar una dictadura, la segona va alfabetitzar el país i l'actual es proposa posar fi a la pobresa. I això que en els seus inicis, els sandinistes eren tan sols nou persones. Nosaltres, que som molts més, almenys hauríem de fer la nostra primera, de revolució.” Durant la presentació, va acompanyar Curbet i Parra la regidora d'ICV de l'Ajuntament de Girona Núria Terés, que en el mateix to combatiu va receptar “utopia i compromís contra el desencís”. Entre el públic, el filòsof Josep-Maria Terricabras, feliçment recuperat de l'accident, demostrant amb la seva implicació que, si has estat a punt de perdre alguna cosa més que la revolució, totes les que es presenten s'han de viure com si fossin la primera.
Xevi Sala, a la seva columna del Punt-Avui "La Galeria" del 09.02.12

La sala d'en Miquel Pairolí

Imma Merino, Xevi Sala, Mateu Ciurana Lluís Freixas,
Mercè Saurina i Josep Patells. Foto: Manel Lladó.

Dijous es va celebrar a Quart un acte de reconeixement a tota l'obra literària d'un autor i això és només una bona notícia a mitges perquè aquesta mena de cerimònies se solen celebrar quan l'homenatjat és mort. Un centenar de persones, veïns i amics, vam recordar Miquel Pairolí a la sala de lectura que des d'ara porta el seu nom. S'hi respirava la serenor i el recolliment de les vetllades íntimes i, malgrat tot, assistíem a un acte multitudinari. Poques vegades la sala de lectura és tan plena. Amb els escriptors Josep Pastells, Mercè Saurina, Lluís Freixas i Imma Merino i amb el periodista Mateu Ciurana vam llegir tot de fragments de les novel·les i els dietaris d'en Miquel i en el silenci de la sala va tornar a sonar, rotund i vital, el comiat que ell mateix va deixar escrit per al dia del seu funeral. És una peça que ja hauria de ser text de capçalera a tots els funerals, unes ratlles difícils de pronunciar sense que se't trenqui la veu, escrites en l'hora final d'una persona que sap que se'n va i que en Lluís Freixas –se li nota el passat radiofònic–, va tornar a llegir amb fermesa i sentiment: “A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.” L'Imma va tancar l'acte. Mentre el llibreter Guillem Terribas la portava cap a Quart a cavall del seu cotxe es veu que li va preguntar què pensava dir i ella va fer veure que no s'havia preparat res. Les millors intervencions són les que surten bé i, a més a més, sembla que ni tan sols s'han preparat. Per fer-ho, és clar, cal un nivell de preparació molt alt. L'Imma, bona amiga d'en Miquel, companya de lectures i aficions, va obrir el parlament definint-lo com un dels exemples més nítids de periodista independent. És cert. La independència d'en Miquel abraçava la manera d'escriure, polida i planera, amb la qualitat dels materials cuits a foc lent, però també la ideologia, sempre alerta contra el capitalisme ferotge que ens queixala els drets, fins i tot la manera de viure, que per ell oscil·lava entre les prestatgeries dels llibres i el conreu de la terra. L'Imma va recordar també les coses que n'havia après i, justament en aquest punt, es va rectificar ella mateixa. Troba que hi ha un punt d'arrogància en les persones que es vanten d'haver après alguna cosa, és millor dir que t'agradaria haver après. Només amb això ja va demostrar que havia après la importància de ser humil. Després va parlar de la música, un altre plaer compartit, i va explicar que, tot sentint la banda sonora d'Il Gattopardo, havia imaginat en Miquel tot feliç ballant un vals pòstum amb els acords que Nino Rota va arreglar per a la pel·lícula. A la primera fila, la mare i la germana de l'escriptor. Semblava ben bé que a través de les seves pupil·les humides ens contemplava el mateix Miquel, complagut i una mica cohibit, dalt la barca que se l'endú.
Xevi Sala, publicat a El Punt-Avui 27.11.11