Albert Serra: ´No sóc un cineasta experimental, sóc un cineasta fatal´

L'autor d'"Honor de Cavalleria" presenta el seu CD-llibre en un acte a la Llibreria 22




El banyolí de moda, l'excèntric Albert Serra, dandi que emmarca la seva cara pàl·lida amb mocador al coll, collaret d'or i lluents arracades a les orelles, no va aplegar ahir cap multitud a la presentació a Girona del seu CD-Llibre amb les pel·lícules Honor de Cavalleria, El cant dels ocells i Waiting for Sancho, entre altres documents, com sí va passar en les diverses presentacions fetes a Barcelona. Segurament, Serra generaria més expectació a Tòquio que a l'encara més "grisa i negra", i més "petita i delicada" que no pas "viva i de colors" ciutat de l'Onyar, malgrat ser aquesta una seu universitària consolidada. Val a dir, però, que aquest personatge que sembla reviure la gauche divine va ser presentat a la 22 per Guillem Terribas i per Imma Merino com una estrella mundialment coneguda que, per cert, aquest divendres presentarà, a Temporada Alta, l'espectacle escrit, dirigit i interpretat per ell mateix Pulgarsari, al Teatre de Salt, després de l'estrena i estada al Lliure de Barcelona.

"No sóc un cineasta experimental, sóc un cineasta fatal". Aquesta autodefinició és també el títol d'un article que Albert Serra està preparant per defensar que ell pertany al que anomena "tercer nivell" de la cinematografia.
Segons el cineasta banyolí, el primer nivell és el de l'academicisme, que no té cap interès perquè es limita a aplicar allò establert; el segon nivell és l'experimental, que ell rebutja perquè hi veu la rebel·lia perquè sí, amb representants com Dalí. El tercer nivell és el del fatalisme, que va definir com "una manera de treballar terriblement conservadora en la mesura que accepto allò que ha de passar, i la meva mà no es veu tan sobirana com per modificar el destí".
"Però si el destí es pot apropar als meus gustos, millor", va dir Albert Serra, i va prosseguir: "Si no puc modificar el destí, intento apropar-me a les coses del destí que més em poden interessar. Així, les coses arriben per elles mateixes, i aquesta és la màgia de les meves pel·lícules, que són molt properes a la vida i molt llunyanes de les altres pel·lícules. D'això en dic fatalisme", va concloure aquest seguidor de Pasolini.
Diari de Girona 06/10/10. Text: Daniel Bonaventura. Foto:Aniol Resclosa