Reediten 8 anys després «La teoria de l'imbècil» perquè «ha guanyat actualitat»

L'editor d'Apostroph, Bernat Ruiz, afirma que el llibre de Pep Prieto respira un aire de sèries com «Black Mirror» que el 2011 no existien.

Bernat Ruiz, Pep Prieto i Carles Ribas. Foto: Marc Martí 

L'editor d'Apostroph, Bernat Ruiz, va explicar ahir a Girona que ha decidit reeditar la novel·la La teoria de l'imbècil, de Pep Prieto, perquè en els vuit anys transcorreguts des de la primera edició «ha guanyat actualitat».
El llibre del periodista i crític de cinema del Diari de Girona, que és, doncs, novetat de nou aquest Sant Jordi, «respira aires de sèries televisives com Black Mirror o Stranger Things, que no existien l'any 2011, quan va sortir la primera edició de la novel·la», va elogiar Ruiz en l'acte de presentació d'aquesta segona edició, ahir a la Llibreria 22.
La teoria de l'imbècil parla del poder de la paraula: un gran poder que recau en un gran irresponsable. En clau de thriller, l'obra recorre les esbojarrades aventures d'un periodista de patacada que encarna l'arquetipus de la generació que als anys noranta va treure el cap a la vida adulta i va descobrir que les coses no eren, ni de bon tros, tal com els havien explicat.
El també periodista i escriptor Carles Ribas, etern company de Prieto, va participar a la presentació per definir el que va anomenar com «el toc Prieto»: «Un llenguatge àgil i bones dosis d'humor fins a desencadenar la rialla per treure l'amargor dels fets narrats».
El pes del passat i la influència del realitzador de cinema M. Night Shyamalan ( El protegido) apareixen com altres característiques de la narrativa de Prieto.
L'escriptor, aquest Sant Jordi notícia per tres novetats, va assegurar que La teoria de l'imbècil és la novel·la de la qual se sent més satisfet, i va argumentar que si el llibre està redactat en un llenguatge groller és per caracteritzar un personatge «insuportable».

Assagista i contistaD'altra banda, Pep Prieto serà a les parades de Sant Jordi per Al filo del mañana, un assaig sobre cinema de viatges en el temps que li ha encarregat i publicat l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
A més a més, és un dels autors del recull col·lectiu Contes de terror 3, també d'Apostroph, al costat d'Adrià Pujol, Alexandra Cuadrat i Andrea Jofre.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 17.04.2019

Monguilod: «Vaig comprar el llibre de Carles McCragh i em va enganxar

Monguilod i McCragh durant la presentació a l'Espai 22 de la Llibreria 22. Foto: D.B. 

Els dos advocats presenten la història de la guerra civil espanyola «El anillo de Guadalajara» a la Llibreria 22.
L'advocat i lletraferit Carles Monguilod es va desfer ahir en elogis pel llibre El anillo de Guadalajara, del seu company, també advocat, Carles McCragh.En una presentació a la Llibreria 22 de Girona, Monguilod va explicar que va comprar el llibre de McCrach i de seguida s'hi va «enganxar» tant per la trama «atractiva» com pl tema, la guerra civil espanyola.

Monguilod va comparar el llibre de McCragh amb El monarca de las sombras, de Cercas, perquè els dos «defugen la visió maniqueïsta» i en els dos els protagonistes poden sentir que tenen la «raó moral», lluitin en un o altre bàndol, encara que un d'ells sigui l'equivocat.
McCragh va explicar que aquesta és una història d'amor amb la figura d'un advocat al qual «li toca» estar en un bàndol. Tot i que els judicis sumaríssims de la dictadura ja tenen la sentència escrita, aquest advocat defensa fidelment els casos que li arriben.
I és que, per MacCragh, «hi ha persones capaces de mantenir-se fermes i, davant les maldats, planten cara. Això els passa factura, sí, però aquestes persones mantenen la dignitat davant d'ells mateixos i davant la societat». Unes 50 persones van participar a l'acte.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 27.03.2019

MIQUEL FAÑANÀS: Torna la bruixa

                        Set anys després de ‘La bruixa de pedra’, Miquel Fañanàs recupera el personatge llegendari en el conte infantil ‘La bruixa amiga’

No és la primera vegada que el prolífic escriptor gironí Miquel Fañanàs escriu per al públic infantil i/o juvenil. Entre els vint-i-tres llibres que calcula que ha publicat, hi ha també altres títols com ara La pedra màgica (1995) –llibre del qual s’han venut prop de 70.000 exemplars–, On és el tigre? (1999) i La roca del Corb (2004). I ara apareix La bruixa amiga (Edicions MMV), un conte adreçat a lectors i lectores a partir de 9 anys, en el qual recupera el personatge llegendari de la bruixa de la catedral de Girona, la cèlebre gàrgola que ja va inspirar la seva novel·la La bruixa de pedra (2012), amb la qual va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica.
Fañanàs presentarà La bruixa amiga dissabte vinent a la Llibreria 22 de Girona (12 h), acompanyat per Pili Bosch, mestra de l’escola Domeny, i per Gemma Fañanàs, la neta de l’escriptor, que ara té 10 anys. De fet, la Gemma ha inspirat la protagonista del conte –la senyoreta Pili també hi apareix– i, a més, el llibre existeix en bona part gràcies a ella: “Fa un any i mig, la Gemma em va dir que jo havia fet moltes novel·les, però mai no n’havia escrit una per a ella, així que, després de rumiar-hi una mica, vaig escriure un conte i l’hi vaig regalar per al seu novè aniversari, en una edició casolana, només de tres exemplars. Va ser més tard que, parlant amb l’editora Mia Masgrau de textos per a la revista La Punxa, li vaig dir que tenia aquest conte, per si hi volia donar un cop d’ull. A ella li va agradar i, ja amb la perspectiva de publicar-lo, vaig ampliar i millorar el conte que havia escrit per a la Gemma, i, per fer les il·lustracions interiors i de la portada, vam trobar la Laia Berloso, que també és mestra a Taialà.” La Gemma del llibre viu a la plaça de Sant Pere i, des de la finestra de la seva habitació, mira cada nit la bruixa de la catedral amb uns prismàtics.
A mig camí entre la realitat i el somni, se li apareix la bruixa com una dona que, amb els seus poders, l’ajuda en la recerca de dos companys de classe perduts en una excursió per la vall de Sant Daniel. “Hi ha un moment en què també enllaço amb la història de La bruixa de pedra, amb personatges com ara Guisla Recasens [la dona convertida en gàrgola per haver tirat pedres als capellans] i l’inquisidor Nicolau Eimeric”, recorda Fañanàs, que també fa un petit cameo en el llibre –com l’escriptor que va a l’escola de la Gemma a explicar la llegenda de la bruixa, “cosa que vaig fer”–, en el qual també hi ha un altre personatge secundari 100% real: un llibreter anomenat Guillem que, com el Terribas original, diu: “Demà serà un altre dia.”
Xavier Castillón, publicat en el PuntAvui 27.03.2019

LA BRUIXA DE PEDRA DE LA CATEDRAL PREN
VIDA PER RESCATAR UNS NOIS PERDUTS.

Miquel Fañanàs amb el llibre a la ma. Foto D.B. 

Miquel Fañanàs, que ja havia guanyat el premi de novel·la Néstor Luján per «La bruixa de pedra», recupera el personatge per a un conte infantil.
La mítica bruixa de pedra de la Catedral de Girona, una gàrgola gòtica penjada a les altures i que no és fàcil de veure, cobra vida per convertir-se en La bruixa amiga i salvar uns nois perduts a la vall de Sant Daniel.Aquesta és una entranyable història sorgida de la pluma de l'escriptor Miquel Fañanàs, que ja havia guanyat el premi Néstor Luján de novel·la històrica per La bruixa de pedra, i que ara recupera el personatge per a una narració infantil.MMV Edicions, una editorial del Pla de l'Estany, acaba de publicar la història amb acolorides il·lustracions de Laia Berloso, que és mestra a l'escola de Taialà.
«Aquesta novel·la infantil és com una fillola d'aquella novel·la que l'any 2012 em va permetre guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica», ha explicat Fañanàs, que és col·laborador habitual del Diari de Girona.La bruixa amiga es presentarà dissabte vinent a la Llibreria 22 de Girona, en un acte a les 12 del migdia que comptarà amb la complicitat de Pili Bosch, mestra a l'escola de Domeny. Fañanàs ja s'havia endinsat en el gènere infantil a la col·lecció Vaixell de Vapor, de l'editorial Cruïlla.La bruixa amiga té també connotacions familiars, ja que la protagonista és una nena de 10 anys que es diu Gemma, nom coincident amb el de la neta de l'escriptor. Des de les altures, la bruixa de pedra observa tot el que passa a la ciutat. La seva ajuda resultarà imprescindible per al rescat d'uns amics de la Gemma perduts durant una excursió a Sant Daniel.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 26.03.2019

Presentació del llibre SANG BLAVA de Josep Pastells.

Darrera presentación de la temporada. El setembre hi tornem, segona temporada.

Josep Pastells presenta la seva novel·la sobre un fill bord del Borbó
Sang Blava”, que ha guanyat el I Premi Empordà de novel·la, ha tancat la temporada de presentacions literàries a la Llibreria 22 de Girona.

Xevi Sala, Josep Pastells i Jordi Imaz. A primer terme el
"suposat" fill del borbo.

L’escriptor Josep Pastells ha presentat aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona la seva darrera novel·la, “Sang Blava”, guanyadora del I Premi Empordà convocat conjuntament per l’editorial Fahrenheit 451 i l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà. L’acte, que ha tancat la temporada de presentacions de la llibreria gironina, va comptar amb la presència de l’autor, de l’editor, Jordi Imaz, i de l’escriptor i director adjunt d’El Punt Avui, Xevi Sala, que va fer la presentació. Durant l’acte, Pastells va explicar les peripècies que el van dur a escriure sobre un personatge tan singular, un fill bord el Borbó, en una novel·la que està explicada a dues veus i que l’editor va afirmar que havia estat unànimement seleccionada entre totes les presentades per la seva alta qualitat.
Daniel Bonaventura, Diari de Girona 03.07.2018 Foto: Joan Pastells




Text del parlament de Xevi Sala durant la presentació.

Totes les bones novel·les comencen amb una bona frase. Sang blava comença aíxi: “Em vaig entossudir a mirar enrere, a fer un balanç que, com era previsible, pudia a ceba i a crema de llet agra, dos dels ingredients més embafadors de la cuina hongaresa”. O sigui, amb poques paraules en Josep Pastells ja ens anuncia què trobarem a les planes següents. Un tros de la vida d’un personatge agre, però alhora literàriament saborós, que experimenta una sèrie d’aventures vitals en un paisatge que és Hongria però que podria ser qualsevol altre lloc on tots ens podríem reconèixer.

Parlant de paisatges propers, amb en Josep Pastells ens vam conèixer a Quart en un acte literari d’homenatge a Miquel Pairolí, ja fa sis anys. Segurament no hi ha millor manera de conèixer un amic i col·lega que fer-ho al teu mateix poble, en un acte on es parli de llibres i que al cim estigui dedicat a un referent comú com és el desaparegut Miquel. Perquè amb en Josep compartim el paisatge de Quart, jo hi visc, ell hi va néixer fins que als 26 anys es va traslladar a Banyoles. Compartim també el periodisme com a professió i la literatura com a afició. Deia que ens vam conèixer fa uns sis anys i des d’aleshores ençà en Josep no ha parat de practicar les seves dues especialitats, escriure llibres i tenir xicotes. I totes dues especialitats a la mateixa admirable velocitat. En total ha escrit tretze llibres en solitari i ha col·leccionat, o l’han col·leccionat a ell ves a saber, una quantitat no quantificada de xicotes. Avui la seva dona, la Glòria, ens acompanya en aquesta presentació o sigui que tot indica que la primera especialitat tindrà punts suspensius, per dir-ho en termes literaris, però la segona no.

Aquest cop en Josep ens presenta un llibre que ha tingut la sinceritat de dir que va escriure ja fa vuit anys, que és com recuperar un amor perdut, guardat al calaix, pendent de millor sort. Un llibre que acaba de guanyar el I Premi Empordà, convocat a la Bisbal. L’altre dia m’ho va explicar ell mateix mentre feiem un cafè: Sabeu què li ha recordat, la seva última visita a la Bisbal per a recollir el premi? És clar, ho heu endevinat, li ha recordat que fa temps va tenir una xicota bisbalenca. Van deixar de ser parella, però no van deixar de ser amics.

Una mica és el mateix que li passava amb “Sang blava”, havia abandonat el manuscrit però no l’havia oblidat del tot. Era un amor no consumat. Un amor que havia presentat fins i tot al premi Prudenci Bertrana, aquest premi que jo mateix puc dir que he guanyat però que sobretot puc dir que també en el seu moment vaig perdre. Perquè a vegades en la vida tan important és el que es perd com el que es guanya.

Justament tot això és el que li passa a Miklós Kossuth, no sé si es pronuncia així, el protagonista d’aquesta nova novel·la. Fidel al seu estil, en Josep Pastells es decanta per personatges dissortats, periodistes amb una edat molt semblant a la seva, que també és la meva, i amb la presència desinhibida del sexe com a una de les virtuts més sanes de l’ésser humà. “Sovint soc massa sincer i aquesta sinceritat a vegades juga en contra de mi mateix, em deia l’autor mentre fèiem el cafè de què us parlava. Espero, Xevi, que ho tinguis en compte, afegia, i a l’hora de la presentació no facis de fiscal”.

Foto Llibreria 22

No cal ser fiscal perquè ja s’encarrega de ser-ho en Josep, molt exigent amb ell mateix a l’hora d’escriure, amb un estil que l’editor, en Jordi Imaz, afirma a la contracoberta del llibre que li recorda a Jean Paul Sartre. Hi estic d’acord, l’existencialisme sempre és una constant en l’obra d’en Josep, des d’aquell “Vida i miracles d’Odell Kraus”, el primer llibre seu que vaig llegir (que per cert el 2010 va guanyar el premi Vayreda), fins aquest “Sang blava”. Avui mateix en Josep ho compartia a les xarxes, hem trobat a una revista de Madrid que, a propòsit de “Ciutat d’Aigua”, la seva anterior obra, el crític comparava la seva prosa amb la de Quim Monzó. Fins i tot en alguna ocasió algú ha parlat d’en Josep com el Murakami català. També hi estaríem d’acord perquè, igual com passa amb l’escriptor japonès, els seus personatges sempre es troben en un precari equilibri emocional. Però jo hi afegiria que la seva manera d’escriure també em recorda en Josep Maria Fonalleras i en Vicenç Pagès de sempre, i també la Mar Bosch, que jo he descobert recentment, o sigui als millors, els nostres, que també enriqueixen els seus textos amb la sempre saludable ironia. Parlo de la Mar Bosch de “Les Generacions Espontànies”, d’en Fonalleras de “Botxenski i companyia” o d’en Pagès de “Robinson”, perquè els personatges d’en Josep Pastells sempre tenen moltes personalitats en una, sempre són Robinsons buscant terra ferma o Robinsons atrapats a la seva propia illa.

Una altra frase d’en Josep Pastells, sempre transparent i sempre contundent, quan parla i quan escriu, i que em va dir en el mateix esmorzar de l’altre dia: “Escric per anar-me coneixent, sempre hi ha alguna cosa meva en els personatges, però no tot, perquè jo no he viscut tantes vides. De fet he de reconèixer que tot i tenir cinquanta-dos anys encara no he descobert què hi faig en aquesta vida. Els llibres que faig no m’ho responen però crec que si mai faig res de bo, serà precisament un llibre.” 

Francament jo crec que ja ho has aconseguit, Josep. Vas començar a escriure amb divuit anys, a la universitat ja escrivies relats i els comparties amb els companys, i t’has convertit en un autor prolífic. Però no sé si us passa a vosaltres, que també el coneixeu, però quan parles amb ell sempre veus que fa cara d’estar pensant, què hi faig jo aquí assentat amb aquest si ara mateix hauria d’estar escrivint el meu proper llibre?

Ara ha fet una obra “divertida i amarga, una rebel·lió contra les derrotes de la vida”, diu el mateix editor a la contraportada i a mi em sembla que aquesta frase no resumeix només tot el llibre sinó que en realitat resumeix l’obra sencera d’en Josep. Aquesta vegada, però, tria un personatge diferent, tot i que tal i com deia Manuel Vázquez Montalbán, tots els personatges són l’autor. Aquesta vegada el protagonista que en Josep ha triat per a rebel·lar-se un cop més contra les derrotes de la vida, és ni més ni menys que el fill bord del Borbó.

Un tema que sempre està d’actualitat, ho estava vuit anys enrere i ho està ara, quan membres de la família reial, aquests sí ben legítims, han acabat legítimament a la garjola. També està tristament d’actualitat la crisi del periodisme, però quan ha tingut bona salut el periodisme, oi Josep? Bé, tornem a Miklós Kossuth, aquest fill no reconegut que es passa la novel·la esperant notícies de la Casa Reial.

Però aquesta és la història d’un fill bord a la recerca de reconeixement? O és en realitat una història d’amor? O és totes dues coses? Sí, és la història d’en Miklos i també és la història de l’Herbert, la seva parella. Perquè de fet l’Herbert és un co protagonista que tot sovint li fa la competència al protagonista principal. I aquí hi ha, per a mi, els millors passatges de la novel·la. No us perdeu les cartes que de manera compulsiva en Herbert va enviant als successius amants amb els quals li fa el salt al pobre Miklós, tot i que sempre acaba tornant al seu costat, o no. Efectivament, semblen escrites per la mà del millor Woody Allen, que per aquells que no ho sàpiguen a més de gran cineasta és molt bon escriptor de contes. Llegiu-lo perquè com sempre hi trobareu el bon ofici de l’escriptor, tot de reflexions sobre la vida quotidiana i tot de dards punxants sobre la condició humana.

I per acabar, perquè l’important avui és que parli l’autor i ens expliqui la peripècia d’haver escrit aquest magnífic llibre, dos avisos a navegants. El primer no caldria fer-lo a tots els qui seguiu en Josep Pastells, però per si de cas. Aquest és un llibre amb escenes de sexe ben explícites, que és com han de ser. Aquí no hi valen metàfores sinó descripcions amb pèls i senyals, mai millor dit. I segon avís, l’altre dia es veu que després de la presentació del llibre a la Bisbal un fill il·legítim del Borbó que fa temps que surt als diaris bregant per al seu reconeixement va comprar tres exemplars ell tot sol. Avui també ens acompanya i m’ha informat que els tres exemplars ja s’han convertit en divuit. O sigui que afanyeu-vos, que si surten gaires fills il·legítims més (cosa gens improbable en aquesta familia reial de l’estat veí), la primera edició s’esgotarà aviat.

Moltes gràcies a tothom i enhorabona, Josep.
Xevi Sala

Miquel Berga es doctora en el rol d'escriptor amb «aires anglesos»

August Rafanell fa notar que l'autor saltenc és dels únics de la tradició literària catalana que beuen de Britània.

Aspecte de l'espai 22 durant la presentació.

El professor d'Història de la Llengua August Rafanell va explicar ahir que li ha costat trobar «aires anglesos» en la tradició literària del català: «Sí, hi ha les Hores angleses de Ferran Soldevila. I poca cosa més».
Rafanell va participar a la Llibreria 22 de Girona en la presentació nou llibre del professor i escriptor saltenc Miquel Berga, Un aire anglès (Periscopi), títol que aplega diferents escrits que, en paraules del professor Rafanell, conformen «un discurs literaturitzat sobre Britània"
Rafanell va elogiar la «doble originalitat» de l'obra de Berga, que «toca el món londinenc amb una visió des d'aquí» i també va valorar, ja en el camp estilístic, la virtut de «fer-ho curt i senzill, sense caure en la vulgaritat ni en el tòpic».
D'aquesta manera es va doctorar Berga en el rol d'escriptor amb «aires anglesos» en la presentació del seu nou llibre, per Rafanell «una obra mestra de la brevetat i la concisió» que, com Sagarra, no conté ni una sola frase «que caigui o perdi valor estilístic».Rafanell defensa que en l'obra de Berga «no hi ha passivitat, sinó militància cap a la permissivitat i cap al diàleg», i tot «exquisidament expressat amb un aire anglès».
Professor de Literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra, estudiós de George Orwell, col·laborador del diari El Punt, Berga va comptar també a l'acte amb la companyia de Josep M. Fonalleras, que va elogiar un llibre «extraordinàriament ben escrit».Fonalleras va llegir un fragment d' Un aire anglès que defineix l'humor anglès com «una cosa seriosa, una declaració de principis, una fortitud de l'ànima».
I l'autor va tancar l'acte posant en pràctica un cert domini també de la ironia i l'humor britànic: «No serà tant! L'art de la presentació comença per demanar-ho a amics que busquen les virtuts i fan veure que no s'adonen dels defectes», va dir a la sala plena d'amics. «L'amistat és un bé de Déu», va afegir, i va iniciar una breu lectura dels textos irònics del seu llibre.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 13.06.2018

Josep M. Fonalleras, Miquel Berga i August Rafanell. Fotos llibreria 22

vídeo https://youtu.be/ROnNYLDJUb8

El festival Pepe Sales secunda la lluita contra el feminicidi amb un tribut a Elena Garro

La festa inaugural de divendres vinent donarà pas a una exposició col·lectiva al centre La Mercè amb reproduccions de cranis humans manipulats · Damià Serra presentarà el seu nou treball al festival de curtmetratges inèdits al cinema Truffaut.

El festival Pepe Sales secunda la lluita contra el feminicidi amb un tribut a Elena Garro Marc Martí

El festival Pepe Sales de Girona ha programat entre el 26 de gener i l'1 de febrer un seguit d'actes de conscienciació i lluita contra la situacions de marginació que encara en ple segle XXI pateix la meitat de la població mundial, la femenina. La situació és més greu a indrets com Mèxic, el país d'Elena Garro (1916 - 1998), l'escriptora i periodista homenatjada en aquesta 11ena edició del festival que organitzen Consol Ribas i Lluís Llamas, del restaurant La Penyora.

«A Mèxic, ser dona i ser intel·ligent és quasi sinònim de suïcidi», va dir ahir en la presentació una vital Consol Ribas, ànima d'aquest festival «de la cultura i la llibertat», que començarà el 26 de gener amb una festa inaugural de l'exposició col·lectiva d'arts plàstiques Santa Muerte, on es podran veure reproduccions de cranis humans manipulats. L'acte es farà a les 8 del vespre al Centre Cultural La Mercè i inclourà un concert de Mariachi Semblanza.

Procedent d'una apoderada família burgesa, la joveníssima i guapíssima Elena Garro es va casar als 18 anys amb l'escriptor Octavio Paz. «Va ser la dona i la víctima d'Octavio Paz», va afirmar Ribas, que va recordar que la coneguda com a «Tolstoi mexicana», la considerada precursora del realisme màgic, va llegar una obra escrita molt talentosa a la qual no s'ha fet la justícia que mereix, i el seu nom sempre va quedat tapat pel del seu marit.

La nombrosíssima família d'artistes del Pepe Sales va participar ahir a la presentació del festival a La Penyora. Sobre una taula del restaurant hi havia llibres de Garro com Los recuerdos del porvenir, Memorias de España de 1937 o Cuentos completos.

El festival ha programat la representació de Confesiones, a càrrec de Maria Elena Espinosa (La Penyora, dissabte, 27, 19 h); la projecció al cinema Truffaut del llargmetratge Las Elegidas, de David de Pablos (diumenge, 28, 20 h), i la conferència El día que fuimos Elena Garro, a càrrec de Juan Pablo Villalobos, que inclourà una lectura de textos de l'homenatjada (La Mercè, dilluns, 29, 19.30 h).

El dimarts, 30 de gener, La Mercè acollirà a les 20:30h una festa amb més de 50 artistes que oferiran espectacles de música, teatre, dansa i performance.

L'últim gran acte serà el festival de curtmetratges inèdits de l'1 de febrer al Truffaut, amb realitzadors com el premiat Damià Serra que estrenaran els seus treballs, com no podia ser d'altra manera en tribut a Elena Garro.

El regidor de Cultura de Girona, Carles Ribas, va assegurar que el Pepe Sales és «un gran festival» i «imprescindible», i va preguntar-se com és que el Govern espanyol es «pot gastar 87 milions a atonyinar gent que vol anar a votar i no pot gastar-se 87 milions per salvar dones en risc de ser mortes».

Lluís Llamas va afirmar que la violència masclista «no ha fet més que crèixer a Mèxic» els darrers anys. La cònsol de Mèxic María Carmen Oñate participarà a l'acte inaugural divendres, 26, al centre La Mercè.
Daniel Bonaventura / Diari de Girona 23.01.2018 

* La Llibreria 22 es una de les entitats que col·labora en el Festival.
Més informació http://www.girona.cat/cultura/cat/agenda_fitxa.php?id=10601&ta=age

Narcís Comadira, en un poema: «Perdurarà per sempre el feixisme del diner»

l poeta completa amb la publicació de «Manera negra» la trilogia iniciada amb «Llast» i «Lent». L'autor presenta el nou títol a la Llibreria 22.

Pep Nadal presenta el llibre de Narcís Comadira a la Llibreria 22 de Girona.Foto:  aniol resclosa: 

«Per més revoltes d'indignats que hi hagi, perdurarà per sempre el feixisme del diner». Aquesta crítica –i fins i tot pessimista visió de món– figura, amb la corresponent mètrica aquí no reproduïda, al nou poemari de Narcís Comadira, Manera negra(Edicions 62), volum amb el qual el poeta gironí tanca la trilogia del mateix títol començada amb Llast i continuada amb Lent.

Comadira canvia de llengua a discreció en alguns dels poemes. Comença en italià i continua en català el poema A Giuseppe Grilli. Una carta d'homenatge, el primer poema del nou llibre –presentat ahir a la Llibreria 22 de Girona–, on figura l'esmentada frase de contingut polític.

Com el mateix escriptor i pintor explica a la nota prèvia, Manera negra «no és pas un títol negatiu», sinó que fa referència a una tècnica de la disciplina plàstica del gravat que fa aparèixer el dibuix en blanc sobre el fons negre.

«De la foscor del nostre món convuls i de la seva incertesa tenebrosa, la poesia, amb la intensitat formal i emotiva que li és pròpia, mira de fer sorgir una mica la llum de l'ordre i de la confiança en la llengua, que és el que ens fa humans», escriu el poeta, i afegeix que «per això, Manera negra m'ha semblat un bon títol per a aquest llibre».

Manera negra està organitzat en quatre seccions. La primera és una llarga carta en vers dirigida a Giuseppe Grilli, un vell amic del poeta, pels seus setanta anys.

La segona acull els poemes escrits durant una estada a la Toscana l'abril de 2016. La tercera està formada per quinze poemes diversos. A la quarta, Comadira hi recull tres poemes del seu text teatral L'Hort de les Oliveres.

Tanca el poemari Llengua meva malalta, a manera d'epíleg del llibre. Aquest darrer títol va dedicat al lingüista Pep Nadal, que ahir va participar a la presentació.
Daniel Bonaventura / Diari de Girona 23.01.2018

Una guia de Lonely Planet selecciona el millor de Girona, l'Empordà i la Costa Brava

Miquel Fañanàs: «He escrit pensant també en els gironins perquè trobin curiositats i misteris de la seva ciutat»

La consolidació de Girona com a destí turístic comporta també importants inversions en articles com la que acaba de fer Lonely Planet, una de les primeres multinacionals de les guies de viatges, que ha editat la nova guia Lo mejor de Girona, el Empordà y la Costa Brava.

Escrita per Miquel Fañanàs, Jacobo Krauel i Carmina Vilaseca, la guia, presentada ahir a la Llibreria 22 de Girona, i ja distribuïda, recupera amb una estètica renovada els vells tòpics d'una regió que «ha sabut conservar el seu llegat històric sense renunciar a la modernitat».

«Pocs lloc gaudeixen d'una varietat i atractiu tan grans com aquesta regió, bressol del surrealisme, del turisme i dels primers biquinis d'Espanya. Aquí van néixer Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Carles Fages de Climent, Xavier Cugat, Josep Pla, Caterina Albert, Frederic Marés i tants altres que van trobar la inspiració per a les seves obres en aquestes terres», diu la ressenya promocional.

Profusament il·lustrada, com no podia ser d'altra manera, la guia, inicialment en edició castellana, té unes 300 pàgines i s'adreça tant als visitants com als autòctons.

Els autors durant la presentació a l'Espai 22.

On menjar i on comprar?

Miquel Fañanàs, que és col·laborador del Diari de Girona, ha assumit la part de Girona: «He intentat fer una ressenya pràctica per al turista, però ser també útil al ciutadà de Girona, que trobarà aspectes curiosos i misteioros de la ciutat, com ara la bruixa de la Catedral, la Girona modernista amb Rafel Masó o el plànol de París que es va descobrir al sostre de la porxada de la Rambla», ha explicat l'escriptor.

Fañanàs s'ha fet càrrec també de l'apartat de restaurants i compres, on no falta el Celler de Can Roca o l'Escola d'Hostaleria, entre d'altres establiments.

Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 06.09.2017

* Primera presentació de la temporada. 

Lluís Busquets recomana seguir Xirinacs per avançar en el procés de Catalunya

L'escriptor olotí presenta a Girona tres llibres sobre el pensador de la lluita no violenta .Toni Rico diu que Xirinacs no va caure en el desencant

Josep Puigbó, Lluís Busquets i Antoni Rico presenten
 els llibres a l´Espai 22 de la Llibreria 22. Foto: marc martí

L'escriptor olotí Lluís Busquets va proposar ahir seguir la filosofia de Lluís Maria Xirinacs, a qui ha dedicat diferents llibres, si el que vol és poder continuar avançant com a país.
Busquets va resumir en cinc punts la filosofia de la lluita no violenta de Xirinacs, que s'inspirava en Gandhi: En primer lloc, quan una cosa està malament, cal denunciar-la. Així és com Xirinacs va entrar en vaga de fam a primers de la dècada de 1970 per denunciar que als Països Catalans no hi havia eleccions lliures. Ho va pagar amb pena de presó.
En segon lloc, no s'ha de col·laborar amb el règim. El tercer punt és la pràctica de la desobediència civil. El quart, planificar i portar a terme accions com ara la vaga de fam.Cinc punts a seguirOferir una alternativa és el cinquè punt de la lluita no violenta. «Em sembla que aquests punts els hem de tenir presents avui si demanem un país millor», va dir Lluís Busquets a l'Espai 22 de la Llibreria 22 de Girona, en la presentació del darrer dels llibres que ha dedicat al pensador que es va «deixar morir» l'estiu del 2007 en un bosc del Ripollès: Xirinacs, el profetisme radical no violent (Balasch Editor).L'acte va comptar amb la participació de l'historiador valencià resident a Girona Toni Rico i el periodista Josep Puigbó.Busquets va agrair al director del Diari de Girona, Jordi Xargayó, present a l'acte, l'acceptació de la publicació d'una sèrie d'articles de Xirinacs que, a l'arrencada de l'actual mil·leni, van servir per «expliquen exactament el seu pas de la política a la demòtica».Amb el concepte demòtica, Xirinacs va definir un model social que s'organitzava a partir de les famílies per estructurar la societat no només com a individus cridats a votar cada quatre anys, sinó com a individus que han de gestionar el resultat de la votació.Puigbó va recordar les diferents ocasions que, com a periodista de Televisió de Catalunya o de Ràdio Olot va tenir l'ocasió d'entrevistar Xirinacs o compartir amb ell un programa. Segons Puigbó, Xirinacs «incomodava profundament Jordi Pujol», aleshores president català. «El que m'agradaria de Xirinacs si fos entre nosaltres és que pogués opinar sobre el moment actual», va concloure Puigbó, referint-se al procés català.Per la seva part, el professor Rico, expert en Joan Fuster, membre de la CUP i que treballa a l'institut de Vilablareix, va qualificar Xirinacs «no només com el nostre Gandhi, sinó també com el nostre Luther King, Nelson Mandela i Desmond Tutu», en el sentit que va ser un d'aquells personatges sorgits a mitjan segle XX que van fer de la lluita no violenta el seu projecte.Per Rico, sovint la societat els va veure com a homes egoistes i «el sistema» va aconseguir difondre d'ells una imatge nagativa, d'homes anàrquics i caòtics.Rico va citar l'escriptor sudamericà Eduardo Galeano per definir la utopia com «aquell horitzó on volem arribar» i que no assolim mai, i precisament per això ens permet avançar. Doncs bé, això és el que feia Xirinacs quan als anys 1970 parlava de la independència dels Països Catalans i la gent el prenia per boig, en canvi avui la idea no resulta tant forasenyada, segons Rico.

Toni Rico, que ha vist crèixer la idea d'un Xirinacs ermità després de la lectura del llibre de Lluís Busquets, és pregunta si Joan Fuster i tants altres grans intel·lectuals, que no eren homes de partit, no encaixarien també en aquesta definició. Precisament a aquests grans pensadors que no són de partit la idea d'ermità «els acaba de fer grans».

Sempre a la palestraRico va dir que la figura de Xirinacs trenca «el relat de Tarradellas» i que Xirincs va ser un dels pocs intel·lectuals que als anys vuitanta, amb la Transició ja desembocada en un autonomisme consolidat, «no va caure en el pou del desencant», sinó que va continuar protagonitzant accions que el van tornar a situar al primer pla mediàtic, com ara quan es va declarar «amic d'Eta» en un sonat acte reivindicatiu l'any 2002 al Fossar de les Moreres, en homenatge als «terroristes» defensors de Barcelona el 1714.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 07.06.2017

Es pot escriure el «Diari de Girona» sense usar la lletra «A»? Adrià Pujol sosté que sí

L'escriptor empordanès presenta «L'eclipsi», traducció al català del clàssic de Georges Perec «La disparition», obra de 70.000 paraules que no usa en cap cas la vocal més freqüent de l´alfabet català, i en l´original francès té l´absència de la «E».

Josep M. Muñoz, editor; Adrià Pujol traductor i Sebastià
Roig, presentador. Foto: D. B.  

És possible escriure el Diari de Girona sense usar la lletra «a»? Adrià Pujol sosté que sí. L'escriptor, que és col·laborador d´aquest mitjà, aporta com a prova un article que va publicar fa unes setmanessense usar ni una sola vegada la volcal més freqüent a l´alfabet català, la «a». «L'article va sortir i no va passar res. Els lectors ni se'n van adonar», comenta Pujol.De fet, Adrià Pujol s'ha atrevit fins i tot amb una novel·la sencera, L'eclipsi, de George Perec, que l'escriptor empordanès ha traduït del francès amb l'absència de la volcal «a», i que ahir va presentar a la Llibreria 22 de Girona, acompanyat del també escriptor i bibliotecari Sebastià Roig i de l'editor de l'editorial L'Avenç, Josep Maria Muñoz.Però una cosa és que sigui possible i l´altra és que sigui fàcil. De professió antropòleg, Pujol, autor d'altres llibres com la Guia sentimental de l´Empordanet o Escafarlata d´Empordà, va dedicar sis anys a la traducció de L´eclipsi, una obra de culte de 70.000 paraules que en l´original francès va veure la llum l´any 1969 sota el títol La disparition.«Hi havia hagut altres intents de traducció al català, però ho van deixar a la pàgina quinze. La traducció a l'espanyol va requerir de vuit o nou persones. Vaig parlar amb un d´ells i em va dir que ho deixés. No és fàcil. Vas fent pas a pas, una frase rera l´altra. Per fer això he preguntat coses a molta gent durant sis anys», va explicar ahir Pujol a la Llibreria 22.Entre els col·laboradors hi ha des del músic Sanjoxex, que va assessorar la traducció en aspectes de solfa, fins a un expert en càlcul de la Universitat de Barcelona que va determinar que la lletra «a» és la més freqüent en els textos en català, però només guanya la lletra «e» per un 0,21 per cent.El càlcul va servir a Pujol per fer desaparèixer la «a» per comptes de la «e», que és la lletra absent a l'original francès.L'obra de Perec, molt traduïda, té versions a altres idiomes on la lletra que falta és una altra. Fins i tot en anglès hi ha més d´una versió amb l´absència de diferents lletres. En català, hi ha ara mateix un reusenc treballant en una traducció literal sense la «e».A la dificultat intrínseca de la coixesa alfabètica s'hi suma l'abarrocament de la literatura de Perec (1936-1982), autor de textos farcits de picades d´ullet culturals o literàries.En aquest sentit, Adrià Pujol, que no ha fet una traducció literal, sinó que ha «nostrat» l'obra al català, ha hagut de recórrer constantment a les fonts d'autors com Stevenson, Crusoe, Shakespare, Melville i tants altres que són tàcitament citats al llibre de Perec.Una mancança resoltaPujol va posar-se a treballar en la traducció «per plaer» i convençut que la cultura catalana no podia no tenir la seva versió del clàssic de Perec. Al final va trobar editor.Per Sebastià Roig, la literatura catalana està d´«enhorabona» i «el gran talent literari» d'Adrià Pujol es planta desafiant davant la tomba de Miguel de Unamuno, intel·lectual espanyol que va recomanar als escriptors catalans l'abandó de la seva «rovellada» llengua pròpia per abraçar el castellà.Aquesta traducció és una tascar «hercúlia», va deixar anar entre el públic l'escriptor Antoni Puigverd, present a l´acte.
Daniel Bonaventura Diari de Girona 15.03.2017

Guillem Terribas recomana 22 pel·lícules que els pares han de veure amb els nens

L'exllibreter de la Llibreria 22 i crític de cinema publica a Columna «Alegra´m la vida», on proposa 22 films no d´animació que ell ha vist amb la seva neta de cinc anys · Entre les recomanacions hi ha «Mary Poppins» o «Un dia perfecte per volar»

Pocs punts pot donar a l´hora de presumir d´una jubilació activa explicar que et dediques a veure pel·lícules amb la neta de cinc anys. Però la cosa canvia si ets capaç de convertir l´experiència en un llibre de clar contingut prescriptor per a una societat assedegada de vivències entretingudes i, alhora, culturalment profitoses.

Retirat de les responsabilitats de llibreter de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, que a més és crític de cinema, practica una jubilació certament activa que ha donat com a fruit la publicació del llibre Alegra´m la vida (Columna), una reivindicació del cinema per a totes les edats que inclou la recomanació de 22 grans títols de la història del cinema que, segons l´autor, són apropiats i cal que pares i fills vegin plegats en una experiència compartida.

Hi ha des de la comèdia clàssica Su juego favorito (Howard Hawks, 1964), les aventures de Robin Hood, Matilda o Hugo (Martin Scorsese, 2011), fins a La princesa promesa (Rob Reiner, 1987), Mary Poppins (Robert Stevenson, 1964), Cantant sota la pluja ( Gene Kelly i Stanley Donen, 1952) o Un dia perfecte per volar (Marc Recha, 2015).
«Reivindico que el cinema és per a totes les edats i que no hi ha cinema per a adults i cinema per a infants», ha explicat Terribas, que rep amb enorme satisfacció les «mostres d´alegria i entusiasme» de la seva neta en les sessions de cinema casolà que practiquen.
Les recomanacions de Terribas no són de pel·lícules necessàriament d´animació, però exclou films especialment violents o de caràcter poc apropiat com pot ser un Rambo.
El llibre ofereix arguments en favor de l´assistència a les projeccions públiques de cinema a les sales comercials d´exhibició, i explica la diferència entre aquesta experiència i la visualització de les cintes a casa.

Un llibreter que volia ser actor

«El cinema forma part de la meva vida des de sempre. En algun lloc he escrit que de petit deia que volia ser actor. Amb els anys vaig veure que no ho seria mai i que, per tant, el millor que podia fer era mirar com ho feien els altres», explica al llibre.
Alegra´m la vida descobreix a través del records i vivències la passió de l´autor pel cinema i reivindica les paraules d´un dels més grans del cel·luloide, François Truffaut: «Quan un estima la vida, va al cinema!».
Així, de Maruja Torres a Woody Allen, de David Trueba a Sergi López, d´Edmond Roch a Ariadna Gil, Terribas proposa descobrir tota una sèrie de personatges que l´autor ha conegut i que són protagonistes del setè art.Guillem Terribas va explicar la seva experiència com a ciutadà i com a fundador de la Llibreria 22 de Girona al llibre Demà serà un altre dia, publicat fa 9 anys per Ara Llibres.

El llibre es presentarà dissabte dia 21 (12 hores) a la Llibreria 22 de Girona.

Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 17.01.2017