DAMIÀ ESCUDER



Damià Escuder. Foto: Quim Curbet.

Va arribar a viure en un Seat 600 pintat de colors que deixava als amics sempre que l’hi demanaven. Guru de la contracultura, la psicodèlia i la no-violència, va ser un dels primers hippies als Països Catalans. Va fundar una comuna amb Pau Riba a Formentera en una casa sense electricitat i una a Barcelona amb Lluís Racionero, que, com Riba i Sisa, el reconeix com el seu guia espiritual. Químic, filòsof i economista de formació, pintor i cineasta underground de vocació, artista de la pau d’esperit, va investigar amb Joan Oró, va protagonitzar els primers happenings al país i va filmar manifestacions a Londres. Amic de Jordi Pujol fins que el pare de CDC va implicar-se amb Banca Catalana i d’Oriol Solé Sugranyes fins que el militant anarquista va morir assassinat per la Guardia Civil, va ser un activista clau del Front Obrer Català, l’Assemblea de Catalunya, Pax Christi, la Marxa de la Llibertat i l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona. Va ser estomacat a les presons del franquisme, d’on Isidre Molas el recorda com un home extremament generós i intel•ligent. Se sentia alhora cristià i budista defensant l’universalisme amb un discurs precursor de la teoria de l’alliberament al qual Girona, la seva ciutat, mai no ha dedicat gens d’atenció, com a la resta del seu pensament, tot i que el govern municipal del PSC pretengués convertir-la demagògicament en una capital del diàleg religiós. Savi de mestratge interpersonal, era un dels conspiradors més lúcids d’aquest país. Es deia Damià Escuder (Sarrià de Ter, 1934-Barcelona, 2011) i sobreviu en el testimoni dels qui van saber veure que no era un orat, sinó un il•luminat. Deixa un munt de reflexions visionàries que són consignes de profeta: «Es manté encara la mateixa estructura de cacics retrògrads i ineptes. L’únic que diferencia els espanyols d’esquerres dels de dretes és que els primers volen un capitalisme d’estat i els segons un d’iniciativa privada. En nom de l’imperi, matarien els catalans i els bascos. Som com nens del Vietnam marcats pel napalm. Sóc l’únic que no es pot ser: un català d’esquerres que vol ser lliure. Per molt que tota la vida hem sofert racisme i genocidi, el nostre país sempre ha tingut un nucli que és com el tronc d’un arbre del qual no han pogut tallar les arrels ni impedir que rebrotés. Catalunya morirà si no aconsegueix la independència.»
Xevi Planas, publicat a Presència 28/08/11.