17/8/11

En memòria de Damià Escuder

Escuder, a la dreta, quan va rebre el guardó especial del jurat
dels premis de normalització lingüística de l'ADAC Foto: R.E.
Va aparèixer assegut al meu davant com un miracle. Llavors ja lluïa una barba ufanosa, crec recordar. Jo era mestre a l'escola de Gombrèn. M'estava a cal Xesc, a dispesa. Devia ser l'únic dispeser, a l'hivern. Al menjador coincidia amb algun camioner dels molts que feien el transport de les cimenteres del Clot del Moro. L'aparició del nou comensal era una alegre sorpresa. Ens vam reconèixer: “Damià Escuder!”, vaig dir. “Pius Pujades!”, va respondre. Érem vells coneguts de Girona que ens retrobàvem, per dir-ho fàcil, a la quinta forca.
Compartírem un cap de setmana llarg a cal Xesc. Ell s'estava de feia dies al santuari de Montgrony, on havia anat a amagar-se fugint de la policia de Barcelona que el buscava. Segons m'explicà, una amiga el va acollir a casa fins que el dugué al santuari per esperar que les aigües de la repressió es calmessin. Si va baixar a Gombrèn va ser només perquè el mossèn va tancar uns dies el refugi. Em deien els amos de cal Xesc que quan va arribar a l'hostal va demanar “una habitació oberta a quatre vents”. No crec pas que la tinguessin.
El diumenge a la tarda, sabent que tornava el mossèn, pujàrem tots dos a Montgrony –faltaven molts anys per a la carretera– a peu, rostos amunt, fins al niu de l'ermita. Férem temps asseguts al prat que domina l'àmplia panoràmica del país del comte Arnau, parlant una mica de tot. En Damià evitava explicar la seva situació. Només em va dir, compungit, que dubtava si fugir a França per la muntanya o si tornar a Barcelona. Sabia que del que fes en depenia molta gent.
Més tard vaig saber que havia participat en els fets del Palau de la Música, que era dels més actius protagonistes del repartiment de papers contra el règim. Probablement sabia molts noms, coneixia l'entramat organitzatiu dels moviments de resistència. Coneixia els mètodes expeditius de tortura del règim quan volia aconseguir informació. Potser sí que havia d'haver fugit a l'exili, si més no temporalment.
No ho va fer. Sense dir-me res, decidí provar la sort i no en va tenir. Passà per comissaria i anà a raure al penal de Sòria i a algun altre. Va quedar marcat, socialment i psíquicament, per a tota la vida.
Químic, filòsof, pintor, escriptor, de profundes arrels religioses (lluny d'estructures eclesials), rebel, imaginatiu, patriota ferreny, lluitador, Damià Escuder va morir el cap de setmana passat com va viure, incomprès i discutit: profeta d'un món utòpic, d'un país que tots hauríem de somniar per fer-lo possible. Tenia 76 anys. La cerimònia en sufragi de la seva ànima tindrà lloc avui a 2/4 de 10 del matí a l'església del barri del Mercadal de Girona.
Pius Pujades, publicat en El Punt-Avui el 16.08.11.
* Damià Escuder era veï de la Llibreria 22. Tots junts hem viscut "aventures" extraordinàries, al llarg de tots aquets anys.

Cap comentari:

Publica un comentari